Arxiu mensual: agost de 2021

La “senyora ama”, dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En una altra rondalla mallorquina del Tom VII, “Es segador i sa beata”, hi ha un passatge en què un segador que, en realitat, actua com un manta, com un faenafuig, va a casa d’una beata amb un paper molt pròxim al de la madona: “arriba a ca sa beata.

-Bon vespre –diu es segador.

-Bo serà, si Déu ho vol –contesta sa beata.

(…) –Dos jornals m’he guanyats! –s’exclama es jornaler.

-Què em deis? –diu sa beata, tota regirada.

-Lo que sentiu! –diu es segador-. He guanyat es jornal de sa segada, i llavors he trobat un eixam.

-Dins sa meua terra? –demana sa beata?

-Si fa –contesta ell.

(…) –Però jo vos tenia llogat –diu ella-. Sobretot, això es veurà.

-Es pot veure en voler –diu ell-. Anem a cas batle.

-Anem-hi! Però abans vos vull pagar lo que heu guanyat.

I sa beata pagà es jornal as segador” (pp. 22-23).

El fet que la madona (o, per exemple, una dona relacionada amb el món religiós, però propietària) pague a un treballador (o a més) així com que estiga ben considerada que ho faça una dona, podem enllaçar-lo, per exemple, amb el fet que la “senyora ama” i, en moltíssims casos, en Catalunya, la “mestressa”, van més enllà de limitar la dona a la família. A banda, tenen molt a veure amb detalls com que, com poguérem llegir el 30 d’agost del 2021, en el grup “Dialectes”[1], plasmat en paraules d’Enric M Cuñat, “Al meu poble, quan les portes de les cases estaven obertes tot lo dia, entràvem i déiem ‘Senyora ama, Ave Maria[2]’. Per cert, quan ma mare m’enviava a fer algun ‘mandao’ a alguna casa del veïnat, sempre anomenava eixa casa amb el nom de la dona, mai de l’home (llevat de cal rector). ‘Vés a ca la tia Visantica, a ca la Rubia, a ca la Carpesana’”. És la mare (la dona) qui dicta qui ha de fer l’encàrrec i a quina casa ha d’anar. Com a detall, puc dir que he conegut que ma mare m’enviàs a portar res a casa d’alguna persona del veïnat i,… quasi sempre, em deia noms de dones que vivien en la finca (i valencianoparlants) o bé que residien en altres cases del mateix carrer.

I és que, com poguérem llegir el 30 d’agost del 2021 en un article de la Universidad Católica de Valencia San Vicente Mártir, titulat “Paula Torres: ‘Se debe buscar la política pública familiar integral” (https://www.ucv.es/actualidad/hemeroteca?id=3128), Vicent Gimeno, mestre universitari, “ha realizado una revisión histórica general sobre la figura de la mujer en la sociedad valenciana desde diferentes perspectivas.

Gimeno ha dado a conocer a los participantes en su ponencia las repercusiones que, a través de la cultura y la literatura, han tenido las actuaciones de las mujeres valencianas célebres en el devenir de la sociedad valenciana: ‘Es tal la trascendencia que ha tenido la mujer, que se ha llegado a decir que la nuestra es una sociedad matriarcal’, ha destacado este experto.

En este sentido, el profesor ha afirmado que ‘la mujer es el eje vertebrador de la familia y el ejemplo más claro lo tenemos en lo acostumbrados que estamos a decir ‘me voy a casa de la iaia’, o ‘a casa de mi madre’, omitiéndose la figura del iaio o del padre”.

En línia amb el punt que tractem ací, Vicent Gimeno “ha querido finalizar su ponencia con una ‘nana’ típica valenciana con el fin de ‘transmitir ese papel tan importante que tiene la mujer como eje vertebrador de la familia, y como, prácticamente, matriarca de la sociedad”. Explícit i, a banda, recorrent, en bona part, a la literatura i, per tant, en línia amb la investigació mitjançant les rondalles plasmades en llibres o, com ara, en altres publicacions escrites.

Sobre lo comentat per Vicent Gimeno, el 31 d’agost del 2021, en què plasmí en Facebook aquest article, vaig rebre missatges, com ara, de Francisca Farre, que el considerà interessant “Per una bona il·lustració”, de Montserrat Cortadella, qui m’escrigué “M’ha agradat, sobretot, per com deixa la dona. Fantàstic”, o, com ara, de Ricard Jové Hortoneda, qui el veia “Molt interessant”.

Així, en la rondalla “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en què la dona apareix activa, molt oberta i en què es fa lo que vol la dona, veiem que Na Fadeta, qui aplana el camí a En Bernadet, per a posar-li-ho més fàcil fa que compareguen “set estols d’homenets i donetes de colzada, i els diu:

-Homenets i donetes, hala, tots a treballar: heu de fer aqueix camp vinya, i avui mateix hi heu de collir els raïms i heu de fer es vi.

Aquella tracalada d’homenets i donetes ja són partits” (p. 62).

Cal dir que Na Fadeta és la filla més jove del rei.

I, al capdavall de la tasca ordenada a tots ells, “amb un realet de plata que Na Fadeta els posà a tots dins sa mà” (p. 63), cadascú se n’anà ràpidament.

Afegirem que, en aquesta rondalla, són moltíssims els moments en què es fa lo que vol Na Fadeta i, àdhuc, en molts casos, després que ella haja actuat amb molta iniciativa i haja dit a En Bernadet què ha de fer ell per fer via amb els vents molt al seu favor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participaren en relació amb aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Eixe dia fiu una pregunta en el meu mur i en uns quants grups de Facebook, sobre l’ús de “senyora ama” (simplificada, algunes vegades, en “ama”), “mestressa”  i “madona”. I també sobre les relacions entre els avis.

[2] En l’original, “amaria”.

“Li has donat vida, a ta mare”, la dona salva l’home

General, , ,

 

El 29 d’agost del 2021, en resposta a un escrit que havia publicat en Facebook, Francisca Farre em comentà “Darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona.

 Et sona?” i li diguí “Sí, Francisca. De fet, en aquesta rondalla, l’home va per davant, però la dona, darrere, li diu què ha de fer”. Immediatament, em respongué “Sí, li fa cas”. Aleshores, li vaig afegir “I el missatge és clar: cal seguir els dictats de la dona, perquè donen vida i fan estar viu”.

En relació amb aquestes paraules direm que, l’endemà, de bon matí, cerquí informació sobre sistema matriarcal i em trobí que, en la pàgina de Facebook “Belladonna Cosmètica fresca, natural i ecològica”, dedicada a salut i bellesa, hi havia un post del 8 de març del 2017, que reproduïm totalment, perquè va en línia amb la visió matriarcal i no limitada a l’accés al poder, ni a lo econòmic, ni a lo laboral, tan habituals en la premsa i, com ara, en Internet, junt amb una tendència (si més no, a nivell de partits, d’ajuntaments i d’associacions) a lo que podríem dir masculinització de moltes dones que impulsen determinats grups feministes o des de molts ajuntaments que es posen la medalla de ser d’esquerres o progressistes. Textualment, diu així:

“8 DE MARÇ –DIA DE LA DONA

Crec que hem de seguir defensant els nostres drets, no ja des de l’odi, ni en contra de res ni ningú; sinó, amb amor, rescatar el nostre poder i connectar amb la nostra essència femenina que té la virtut d’unir en lloc de separar.

En algun moment va haver-hi una gran equivocació, que encara moltes dones no han sabut rectificar: es va creure que masculinitzant la nostra vida i la nostra sexualitat ens alliberariem.

Ara toca evolucionar cap a un altre estat, transitar un camí difícil però preciós: Sortir del paradigma matriarcal-patriarcal per evolucionar cap a una energia matrística, en equilibri entre l’home i la dona i sense dominació de cap tipus, sense jerarquies; sinó reconquerir el poder entés com a un concepte molt més ampli i sagrat al que arribarem prenent contacte amb nosaltres mateixes, com a dones i com a creadores de vida, harmonitzant el principi femení i masculí a dins nostre (l’alquímia verdadera) i reconnectant amb la Naturalesa i els seus cicles”.

El posí en el meu mur, el dediquí a Joan Sala Vila (un amic i escriptor nascut en 1929, de línia cristiana i molt obert), qui, al moment, em comentà: “La humanitat és el tot, home i dona, en pla d’igualtat, no de superioritat sinó amb diferències necessàries en la veritat humana, per bastir la convivència”. Li contestí “Ho tinc assumit. De fet, per exemple, el sistema matriarcal d’organització, de viure, de respondre, de relacionar-se, de crear, d’entendre la sexualitat, etc., és molt obert i afavoreix un estil de vida molt participatiu, una sensibilitat ben considerada, una vida molt creadora però no destructiva (ni de la natura, ni de les persones).

Les rondalles en llengua catalana ho plasmen moltes vegades, moltes. I enllacen amb comentaris que em feu (i que em fa) un amic molt obert i molt coneixedor de la cultura colla, matriarcal i de Sud-amèrica”. El mateix dia, Montserrat Rius Malet, en el post on figurava la informació sobre el 8 de març, escrigué “Bona reflexió. Jo penso igual. I, encara més, després d’haver viscut al Senegal i conèixer una manera diferent de viure”.

Tornant a la rondalla “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió plasmada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, veiem que hi ha una col·laboració molt forta entre l’àguila i En Bernadet i que l’àguila, gràcies a la seua espenta i a que En Bernadet li dona forces (però sempre, complint les órdens que ella li dona, però de manera oberta i agradable), apleguen a l’objectiu (p. 55), molt a prop de la mar, i, a banda, l’àguila renuncia a un braç d’En Bernadet (p. 55), un acte d’altruisme, i li dona una orde més en línia matriarcal:

“-Veus aquelles casetes? –diu s’àguila-. Idò allà has d’anar. Hi trobaràs una jaia de cinc-cents anys. Per amor de Déu, fes lo que et dirà, i trobaràs es castell que cerques. Tots es que hi són venguts, i no l’han creguda, no els han vists pus.

En Bernadet se n’hi va i troba la jaia en es portal” (p. 56), qui, immediatament, li diu:

“-Idò, vine –diu sa jaia-, i et diré què has de fer” (p. 56). Li parla de tres germanes: Na Margalida, Na Rosa i Na Fadeta i, al moment, li comenta una cosa molt en línia amb lo matriarcal (en què les dones estan molt ben considerades i estan associades, fins i tot, a la saviesa), ací, en relació amb Na Fadeta, qui, a banda de ser garrida, “Idò encara és molt més llesta i sabuda. Tu mateix ho veuràs per lo que ara et diré. De llest que és son pare, el dimoni fa a mitges amb ell; i sa dona, la reina, sap encara set vegades més que el rei. Idò bé, Na Fadeta sap set vegades més que sa mare” (p. 56).

A més, la jaia li deixa clar el paper actiu i obert de la dona, ací, de Na Fadeta, sobre què ha de fer ell, amb un anell, en el pas final a la prova inicial: “Tu, llavors, surts i dius: Vet-lo aquí! L’hi dones, li contes lo que et passa; i ella ja et dirà lo que has de fer. I creu-la, per amor de Déu!, que tots es qui són venguts i no l’han creguda , no els han vists pus” (p. 57).

En aquesta segona part de la rondalla (ja que la primera inclouria la trobada amb cada u dels ermitans), apareix la dona matriarcal en tres formes (l’àguila, la jaia i la futura dona, Na Fadeta). I, a més, és la dona qui salva l’home i es recomana fer cas als seus dictats i, de pas, a la seua saviesa, detalls molt lluny de moltes campanyes feministes actuals. Vull afegir que la lectura de moltíssimes rondalles en llengua catalana i no inventades per campanyes dels darrers vint anys, m’ha permés aplegar a la conclusió que, indistintament del “vestit biològic” amb què u ha nascut, paga la pena seguir el sistema matriarcal de vida, de relació, d’actuació i de participació plasmat, en el cas dels catalanoparlants, sobretot, en les rondalles de fa més de cent anys i en les arreplegades per Ximo Caturla i per Cristòfor Martí i Adell, en què, fins i tot, apareix la senyora ama, la mestressa i la madona. Escric aquestes línies el 30 d’agost del 2021.

Aixi, hi ha una quantitat interessant de rondalles en què, si bé l’home salva la dona, no ho fa, com he comentat hui a ma mare, com el típic home que es presenta com a imprescindible, sinó en què la seua generositat cap a altres persones (o bé cap a animals) es veurà compensada en un retorn de favors que li aplanarà el camí per a salvar la dona. I, finalment, per exemple, en què un monarca agrairà les bones accions de l’home que ho ha assolit. Col·laboració, generositat, agraïment, compensació per les obres fetes amb bones intencions… Això sí que va en línia amb lo matriarcal.

Com a exemple, des de febrer del 2015, ma mare sap que, si demà morís mon pare, ella podria passar a viure en la casa que em comprí del tot i en què visc des de novembre del 2014, despres d’haver viscut un poc més de cinc anys com a llogater en una casa de ma mare. I la part inicial del títol d’aquesta entrada, me la digué un amic durant un comentari sobre les paraules que diguí a ma mare. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, de les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

L’home, al manar de la dona i salvat per ella

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home i en què, a més, es veu que la dona dirigeix  treballadors, és “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, la qual figura en el Tom VII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En aquest relat, veiem que un comte, molt gran senyor i perdut en el joc, només tenia un fill, Bernadet, fill que, molt prompte (encara que ja amb dèsset anys), se’n va cap a “Es Castell d’iràs i no tornaràs”. Entremig, el jove es troba amb tres ermitans molt oberts i de moltíssims anys, i que, per mitjà del tercer, es salvarà. Aquest tercer ermità li diu “Jo som el rei des aucells del cel” (p. 53) i fa que compareguen ocells i més ocells, fins i tot, una àguila (p. 54), la qual farà el paper de dona, i el porta fins a la mar. I, al moment, llegim que cap d’aquelles aus sabia on era Es Castell d’iràs i no tornaràs,… llevat d’aquesta àguila, “sa més grossa i més vella, que ja tenia es cap i es coll tot pelat, obrí boca i diu:

-Jo ho sé.

En Bernadet, tot d’una, s’hi acosta, i ja li diu:

-Com ho he de fer per anar-hi?

-Jo t’hi duré, si em vols creure –diu s’àguila.

-Estic a ton manar! –diu En Bernadet.

-Veus aquell bou? –diu s’àguila, mostrant-n’hi un que pasturava per allà devora-. Ves-hi, escorxa’l, fes-ne quatre quarters, els duus, els me poses damunt i tu també, i partirem” (p. 54).

Immediatament, En Bernadet ho fa i l’ocell eixampla les ales, pega a volar i se’n va per amunt i per amunt de les muntanyes, de tal manera que les muntanyes i tot se li aplanava. Per tant, en aquest passatge, no sols és la dona qui dicta lo que l’home haurà de fer, sinó que ell li diu “Estic a ton manar!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participaren en un comentari relacionat amb aquesta rondalla, en què la dona figura com a cap d’una acció en què intervenen hòmens i dones com a treballadors i en què ella és qui els paga i no, un home. I també a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Polinyà de Xúquer, esperit de barri i els Sants de la Pedra

General, , , , ,

 

 

El 30 de juliol del 2021, en què jo havia escrit un post en Facebook, amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra, Julio Navarro Peris m’envià un correu electrònic en relació amb Polinyà de Xúquer (una població valenciana de la Ribera Baixa) i amb els Sants de la Pedra. El text deia així:

“Responent a la teua pregunta a Facebook et puc dir que, a Polinyà, ho celebrem el 5 d’Agost, dins la setmana gran (de festes) que comença (o millor dit, començava el 2/8[1] , Mare de Déu del Àngels: Barri del Àngels) i acabava el 6/8 (Crist de la Sang). Enmig, el 3/08 (Mare de Déu del Roser: Barri de la Formiga), 4/8 (Sant Josep: Barri de sant Josep) i 5/8 (Sants de la Pedra). 

Com pots veure, els dies de les festes anaven per barris (pels tres que hi ha, els veïns dels quals ho pagaven absolutament tot) amb la corresponent competició: a veure qui feia la millor disparà (mascletà), castell, o cordà. Una altra, els Sants de la Pedra (la dels llauradors, que pagava la CNS[2] i que quedà totalment esmorteïda quan a la transició, amb la desaparició del sindicat vertical, i la del Crist, que pagaven els festers a base de rifes i loteries setmanals, ajudats i subvencionats per l’Ajuntament. 

Per cert, el patró del poble no és, com pogués semblar, el Crist de la Sang, sinó Sant Sebastià, que celebrem amb una fireta, el 20/1[3]. 

Un altre camp de competició entre els barris de Polinyà eren les fogueres de sant Antoni, la vespra del 17/01[4]. A veure quin dels tres la feia més gran.

 Les festes (cap a finals dels cinquanta) s’avançaren al primer d’Agost amb la proclamació de la reina i dames. Tot i que el tret d’eixida era el dissabte anterior al 2/8[5] amb la Retreta (una mena de carnaval, en ple estiu, on la gent eixia disfressada tant en pla individual com en grupets corresponents a les quadrilles). 

També l’acabament de les festes s’allargà al dia 7/8  (dia dels iaios) i 8/8 (enterrament de la cassalla). 

Ara, tot açò ha quedat en quasi no res, degut a la introducció, de fa pocs anys, de les falles, a les quals Polinyà, com l’aldea d’Astèrix, s’havia resistit amb heroisme.

 Són molt cares les falles, i el poble massa menut per a aguantar tanta despesa. O falles o festes i, com no podia ser d’una altra forma, han acabat guanyant les falles. Unes falles, una només (¿on ha quedat la competència entre els barris?), de tercera regional, sent molt optimistes, en comptes d’unes festes populars que congregaven gent de tota la contornada.

 Així són les coses”.

Un escrit interessant i en què es plasma que les festes dels Sants de la Pedra, com també les altres esmentades, a diferència de les falles, afavorien l’esperit  de barri i la participació dels membres que en formaven part. Personalment, ho he viscut, des de xiquet, si bé en Aldaia (on visquí fins als trenta-huit anys, això és, fins al 2009), en relació amb la festivitat de Sant Antoni “el del porquet” (17 de gener). I, durant cinc anys que visquí en el Carrer Major, d’Alaquàs, en aplegar la festa del Còrpus. Són detalls que fan que es desenvolupe el sentiment de pertinença al barri i lo comunitari.

Acabarem dient que, el treball sobre els Sants de la Pedra, ens ha portat, entre altres coses, a la conclusió que, aquests sants vinculats amb el matriarcalisme mediterrani, estan molt arrelats en la memòria col·lectiva de moltíssims catalanoparlants i que, a més, són patrons (o se’ls fa molta festa) en moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic (més, per exemple, que Sant Jordi, històric patró del Regne de València fins que, en el segle XVI, fou substituït per Sant Vicent Ferrer).

Com a anècdota, direm que, hui, 29 d’agost del 2021, en el grup “Cercle català d’història”, Joan Anguera Castelló ha escrit “El meu avi sempre deia ‘Sant Nin i Sant Non, a fer nones tothom'”, un refrany que encara no havíem recopilat.

Agraesc la seua generositat, com també la de les persones que, en algun moment, m’enviaren informació sobre els Sants de la Pedra i que m’aplanaren molt el camí, com també la de les que em feren costat o me n’enviaren de franc.

 

 

Notes: [1] Es refereix al 2 d’agost, com, posteriorment, ho farà en escriure “/8”.

[2] “Central Nacional Sindicalista”, nom que rebé, durant el la dictadura franquista (1939-1975), el sindicat vertical i, per tant, l’únic legalment reconegut, en Espanya, pel règim polític d’aquells anys. Existí entre 1940 i 1976.

[3] El 20 de gener.

[4] El 17 de gener.

[5] El 2 d’agost.

Dones molt arriscades i molt obertes

General, , , , ,

 

El 28 d’agost del 2021, després d’haver llegit la vespra una part de la rondalla mallorquina “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, en què una dona jove actua amb molta iniciativa i, fins i tot, arriscada, escriguí un missatge en el meu mur i en distints grups de Facebook. Deia que “Ma mare, nascuda en 1943, em digué, en una entrevista, que les seues àvies ‘eren molt arriscades’, a banda de ser ‘gent molt treballadora i molt activa’. Les dues àvies eren catalanoparlants.

¿Eren arriscades, les vostres àvies? Gràcies”.

Els comentaris, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, del 28 d’agost del 2021, foren “Molt, l’àvia materna. Sense saber llegir, va deixar el primer marit, perquè era bastant gandul, i es va espavilar tota sola. Anava a recollir  el raïm i fins a França i, després, fins i tot, va arriscar-se a anar a Amèrica” (Angels Moran Navarro), “La meva àvia tenia una botiga. Un capellà que no entenia el català li va preguntar el preu d’una cosa. ‘Eren sis pessetes’ deia l’àvia. El capellà li responia ‘¿Cinco pesetas?’. Van repetir aquelles frases vàries vegades fins que l’àvia li digué que, per una pesseta no pensava parlar castellà” (Ingrid Vila Rodríguez), “Sí” (Maria Dolors Pagès).

Les respostes, en el grup “Dialectes”, el 28 d’agost del 2021, foren “Agosarades” (Cecilia Pasto), “Arriscades i templades! A Beniparrell, Horta Sud” (Maria Dolores Reig), “Ben ‘arriscaes’ i ‘templaes’, a l’Horta Nord de València” (Miguel Montañana Palacios), “La meva materna, sí” (Marta Pascual Ventosa), “Jo crec que la seva virtut era la naturalitat, ser com eren” (Elena Juscfresa Juera).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 28 d’agost del 2021, plasmaren “Les meves àvies, també. Va passar molt a la guerra i, ambdues, es van arriscar molt. Una, a Gràcia; i, l’altra, a Begues” (Esther Ollé Viladesau), “No he tingut AVIS. Sí un pare que, per edat, era pare i avi.

Un gran treballador d’empenta i bon negociant. No tenia por de res. La seva dita era ‘Qui no arrisca, no pisca’. No vaig veure’l mai acollonit per res” (Maria Estrella Ferrer Tallada), “En temps de guerra, tothom fa mil històries: àvies, mares, nens” (Maria Angels Figuerola Gisbert), “Sí. He tingut una àvia valenta, bona persona i arriscada:  Per totes les penúries que va passar en la guerra, una caràcter una mica agre. Ella, amb molta paciència, em va ensenyar a llegir. En tres anys, llegia el diari de l’avi. Continu o llegint el diari, bona costum” (Mariangels Gimenez Gimferrer), “Arriscada? Només et diré que, a la mare, li van posar el nom de Llibertat a l’any 37[1]. Per no parlar, de l’àvia paterna” (Susana Chiribes Miranda), “La meva àvia va viure les dues guerres. Als 7 anys ja era òrfena de pare i de mare. Va haver de viure a casa d’una tia que tenia un taller de fer randes al coixí i, fins que la pobreta, no acabava la punta encomanada, no li donava de menjar.

Quan va casar-se, el marit va morir al cap de dos anys, de tuberculosi, i ella va quedar amb una filla petita d’un anys, havent de treballar de tots: des de fregar terres fins a fregar plats en un restaurant del mercat de Santa Caterina, a Barcelona, i a rentar roba d’altres, fins a tenir les mans plenes de penellons.  Mai es va tornar a casar.

Fins que ma mare va tenir 15 anys, varen viure en una caseta barraca de la muntanya del Carmel, des d’on baixava a peu a les 5 del matí, per arribar a temps al mercat de Santa Caterina. Tota una heroïna. Tot i aquestes penúries, va arribar als 103 anys de vida gràcies a que ma mare va tenir la sort de casar-se amb un home molt bo (el meu fantàstic pare), que va acceptar de viure amb sa sogra i la va estimar moltíssim” (Margarita Badia Giménez), “I tant… Molt… L’un, portà un rem de pagès amb 40 anys. Vídua de sis fills i, més d’un a la guerra… I l’altra, tres filles i casament no vàlid davant de la justícia franquista. L’home, a la presó. I fent arts i mànigues per pujar les filles (estraperlo inclòs), dos cops detinguda i se’ls va escapolir: una vegada, sense mercaderia, però, la segona, amb la mercaderia i tot” (Eduard Roura Roca), “Les meves àvies eren molt treballadores. Pel camí i les feines, van tenir molt mala sort amb la guerra, però se’n van sortir per espavilades. Les recordo amb molta estimació” (Pilar Negre Miàs), “I tant que ho eren. Quasibé no els quedava altre remei” (Maria Rosa Soto Paloma), “Jo vaig néixer al 46 i les meves àvies, una de pagès, quatre fills a la guerra i van tornar totes. Ella no en volia parlar. Sèria, sàvia sense anar a l’Escola. La de poble, dos fills a la guerra i un no va tornar i no sabem on és enterrat. Ella va reaccionar que no en volia parlar. Va fer una vida normal i agradable, molt al dia. Bones cuineres totes dues. Un exemple per mi: no les oblidaré mai. En parlo amb la família” (Elena Juscafresa Juera), “La meva besàvia tenia una parada de mercat. Hi anava cada dia. Cuidava als fills: dues noies i un noi. L’àvia paterna, embotint als peluix, i l’àvia materna anà a la botiga de la marroquineria[2] que teníem.

Tots, tant homes com dones, eren molt emprenedors” (Montserrat Cortadella), “La meva padrina tingués sis fills d’un marit (el padrí), molt bon home però masclista, i, a més, afillà un nebot quins[3] pares moriren l’any de la grip i  un gendre, mort a la guerra; un altre, a les presons franquistes i, un altre, nou anys exiliat a França. I sempre treballant.

Feia la roba a tots els homes de la casa, i els mitjons , i cuidava la cabra, el conill i les gallines, i rentava la roba a la bassa de l’hort. (…) Morí als 87” (Just Margalef Rabascall), “Molt, sobretot, la meva besàvia Maria Bolet i Rafols.

Parlant de la meva besàvia, encara hi ha, a Montcada, les cases Bolet, una dona viuda amb fills, i va crear un bon patrimoni” (Carme L. Grau), “L’àvia paterna va viatjar molt. L’avi treballava al MOPU fent carreteres, i el pare i la tieta varen néixer a la Pobla de Segur, on van acabar establint-se i tenien cabres i terra. Supervalents i treballadors.

I, per part de mare només cal dir que la iaia treballava a les fàbriques tèxtils de Manresa. I viuda, molt d’hora, va aixecar tres marrecs. Era emprenedora i treballadora. Suposo que tothom, en aquells anys, tenia que espavilar si volia sobreviure” (Toni Garduño Serra), “L’àvia paterna no la vaig conèixer, però sé que era molt valenta. I la materna era molt forta” (Generosa Basagañas Clavé).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, les respostes en relació amb dones molt arriscades, el 28 d’agost del 2021, foren “A mi, els meus avis i les meues àvies també eren molt arriscats i eren valencianoparlants” (Paco Moscardo Gomar), “La meua uela, per part de mon pare, també era molt valenta i arriscada, i era valencianoparlant, igual que nosaltres” (Maria Rosa Molina Blasco).

Igualment, Maria Teresa Porta, en un comentari que fa a Lluïsa Baltà, li diu: “Doncs, sí, Lluïsa, una àvia molt arriscada. La meva besàvia també va tindre que lluitar molt. Es va quedar viuda amb 35 anys i cinc fills: el més gran, el meu avi (de dotze anys) que, junta mb el seu germà (de deu i mig) varen fer d’homes de la casa. Ella no es va tornar a casar mai”.  

Agraesc la col·laboració i la participació, alta, de les persones que han pres part en aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Es refereix a l’any 1937, en plena guerra.

[2] Fabricació d’articles de cuir.

[3] Literalment, en lloc, com ara, de la forma “els pares del qual”.

“Ja podem partir”, dones i hòmens molt oberts

General, , , ,

 

Una rondalla mallorquina en què es plasma que es fa lo que vol la dona és “N’Agraciat”, la qual figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines” arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, molt prompte, uns caçadors reials que anaven de cacera junt amb el rei troben N’Agraciat, un home molt obert, en una cova, li demanen si vol anar amb ells i ell, immediatament, ho accepta (p. 41).

Uns anys després, el rei vol casar-se i, concretament, amb la Princesa des cabells d’or, “sa dona més garrida que hàgeu vista mai” (p. 42). I N’Agraciat, fidel al rei i ràpid, es guanya la confiança del monarca. Al moment, N’Agraciat troba un mussol i, en part de la rondalla, altres animals que tornaran a ell el favor que, primerament, els ha fet.

I, com que N’Agraciat actua amb molta espenta i molt obert, mata un gegant i  troba la Princesa des cabells d’or , i la dona, molt prompte, passa a fer un paper actiu, com el de N’Agraciat, encara que és ella qui dicta, de manera molt oberta, lo que ell ha de fer. Així, li diu que ha de portar-li aigua:

“-Una ampolleta em bastaria –diu ella-: sols que en pogués tirar un raig dins es ribell a on m’he de rentar.

-Vénga una ampolleta – diu ell-: veureu com aviat la vos duré plena.

-I que saps a on és aquesta font? –diu ella.

-Així com vos he trobada a vós –diu ell-, la trobaré a ella” (p. 45).

El jove demana a un pastor que troba N’Agraciat amb molta espenta (p. 46) i li aplana molt el camí.  Porta l’ampolleta a la dona, qui aprova la tasca feta per N’Agraciat i, a més, li encarrega una nova faena que ell, no sols aconseguirà, sinó que la portarà a terme ràpidament: que porte a ella l’anell: “Quan em robaren, que em duien aquí dins, passàrem un riu, i m’hi va caure.

-Me’n vaig a dur-lo –diu ell.

-Però, i que saps quin riu és aquest? Jo mateixa no ho sé.

-Així com vos he trobada a vós i sa Font de sa bona salut, trobaré s’anell, si Déu ho vol i Maria” (p. 47).

I, al moment,  s’acosta al riu i, u dels animals a què N’Agraciat havia fet costat, un peix, qui, molt col·laborador, li diu “Agraciat, vet aquí s’anell que tu cerques” (p. 47). I l’home l’agafa, se’n va a la cova on és la princesa, li l’ensenya i ella li ho aprova:

“-Si que ho és ell! Ja podem partir en voler.

-Ara mateix –diu N’Agraciat.

Partiren, i des d’allà.

Tot d’una es presenten al rei i N’Agraciat diu:

-Senyor rei, vet aquí la Princesa des cabells d’or. A veure què més té que manar-me.

El rei (…) davant la princesa, (…) la veia tan agraciada, tan garrida, tan encisadora” (p. 48).

Immediatament, el rei crida tots els nobles del regne per a que fessen la cort, el monarca es casa amb ella i, en acabar les noces, diu a N’Agraciat que acceptarà lo que ell li demane, en agraïment a la seua aportació. I, si bé N’Agraciat s’inclinava per servir-lo tots els anys que li quedaven de vida (p. 48), “El rei el va fer sa segona persona, i el casà amb la dama més bona, més garrida, més discreta, més noble i més rica de tot es seu regnat” (p. 48). Aquestes paraules m’impactaren des del primer moment i plasmen que, en la cultura matriarcal, la dona està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Sa filla del rei, davant davant”, la dona salva l’home

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home (en aquest cas, una velleta a un jove que seguirà les directrius que ella li mane i que estarà molt obert a ella) és “En Joanet Cameta-curta i ses tres capsetes”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover. Un rei, que tenia dues filles, fadrines, molt garrides i gentils com el sol, a què, les tenia tan geloses que sempre anaven molt acompanyades (p. 151), veu com un gegant en pren la gran.

A causa d’això, el rei fa unes dictes: “es qui li tornàs sa filla major, es casaria amb ella; i si ja era morta, aquell que duria es cap des gegant, es casaria amb s’altra i, llavors, tendria sa corona” (p. 153).

Immediatament, un jove de quinze anys es presenta en la cort, En Joanet Cameta-curta, qui, tot i que tenia una cama un poc més curta, era més viu que un centella, eixerit i amb reflexos (p. 153). I, el rei, quan es presenta el jove, li diu una frase en línia amb el matriarcalisme: “Es pensament ja és bo (…). Lo que falta són es fets!” (p. 154): considera prioritària l’acció.

Al moment, En Joanet es troba amb una jaieta que plorava perquè un gerricó, això és, una gerreta petita, que ella tenia, li havia caigut en un pou i perquè volia “tornar a beure d’aquella aigua que era tota sa meua vida. I, a sa meua edat, què ha d’esser de mi?” (p. 155). Però, el jove, molt col·laborador, s’endinsa en el pou (com altres personatges, en diferents rondalles de línia matriarcal de la tradició catalanoparlant), fent lo que ella li indica (es fa lo que vol la dona), aconsegueix l’objectiu i, de rebot, la velleta “amb això, en tenia prou per viure més sana que un gra d’all i més forta que una penya de mar” (p. 156). Veiem, per tant, que la dona apareix com a forta. I la dona compensa En Joanet:

“-Oh, tu que m’has treta des pou! En veure’t apurat, obri’m i demana’m una cosa, sa que vulgues, per grossa que sia, i et serà accedida, però just una vegada!” (p. 156).

Les tres capsetes li permetran entrar en la casa del gegant (on era la filla gran dels reis), però sense que el poguessen veure, ni escoltar-lo (però sí, ell, als altres).

Com que la fadrineta, en un moment, diu al gegant que ella és la filla gran del monarca, En Joanet, quan es presente a la jove, ho farà dient-li “Bon dia i bon any, Senyora Altesa!” (p. 160), detall matriarcal en què es plasma que ell no actuava com un alliberador sinó que tracta bé la fadrineta, de la mateixa manera que, un poc després, podem llegir “sa filla del rei davant davant, per mostrar es camí, ella que es creia saber-lo, i En Joanet darrere” (pp. 160-161), moment de la rondalla que m’ha recordat un fet que presencie moltíssimes vegades i que comentarem tot seguit.

Quan els meus pares venen de visita a ma casa,… la gran majoria de les vegades, qui va davant és ma mare (i no mon pare), detall que els comentí un dia i que el vincule amb el matriarcalisme.

Des d’aleshores, En Joanet recorrerà a les tres capses que li havia donat la jaieta, en agraïment al favor que li havia fet i permetran que, fins i tot, en obrir la tercera, ell i la filla del rei es transformen en hortolans i, així, demana “Que aquí ens plantes un hort amb una grandiosa sínia ben fonda i ben ampla i amb molta d’aigua, i que jo torni un hortolà i, sa filla del rei, una hortolana, jo rega qui rega i ella entrecava qui entrecava.

-Idò així es farà –diu sa veu” (p. 164).

En aquesta rondalla, En Joanet, amb molta espenta i amb molta iniciativa, recorre a la raboseria (que no a l’engany) i, així, “ja tenia sa filla major del rei i es cap des gegant” (p. 166). I la princesa, en agraïment a la faena feta per En Joanet, pensava “Li podran dir En Cameta-curta tant com vulguen; però ningú és estat capaç de treure’m de cas gegant ni de tallar-li es caparrot! (…) ¿De què els ha servit, a tants fills de reis, comtes, marquesos i cavallers, com provaren de fer lo que ha fet En Joanet? ¿De què los va servir tenir ses cames llargues i ben iguals? (…) Per lo mateix, vénga En Cameta-curta!” (p. 166).

I, un poc després, foren ben rebuts en la ciutat (p. 167), fins que apleguen a cal rei (p. 167) i, el monarca, finalment, diu a En Joanet:

“-Ses dictes es feren, es dictes s’han de complir. En Joanet em torna sa meua filla major i es cap des gegant que la m’havia robada; idò, aqueixa filleta meua és per En Joanet. Que es casin en voler.

Així ho feren” (p. 167).

Agraesc a les persones col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona (que no l’home) ho aprova

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix que es fa lo que vol la dona i que ella té la darrera paraula i decisiva és “Na Dent d’or”, del Tom VI de les “Rondaies mallorquines” arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, una dona molt rica, però ben rica, havia deixat en el testament que la filla única que tenia només es podria casar amb un home que, com ella, tingués una dent d’or i que, si no, la feia borda (p. 127).

Molt prompte, la jove es precipita i diu que, fins i tot, “Mal fos amb el dimoni, em casaria, amb tal que tengués una dent d’or” (p. 126). I, immediatament, apareix un personatge que se li presenta però que, com és molt malintencionat i prioritza les aparences (un detall patriarcal que no aproven les rondalles en llengua catalana recopilades i que hem tractat, moltes, de fa més de cent anys), fa que el cavaller que se li presenta, demane casar-se ràpid.

Però, al moment, entra en joc un personatge que serà clau al llarg de la rondalla: el cavallet d’ella, el qual, com en moltes altres narracions, uneix els reflexos, la iniciativa i la saviesa. I, com que la mare de la jove, “com se morí, li deixà, entre moltes altres coses, un  cavallet que era una ànima encantada, deixant-li ben comanat que mai resolgués res que no anàs abans a demanar de parer a aquell animaló” (p. 128).

El cavallet, un poc després de cercar-lo ella i de començar a raonar tots dos, li diu que aquell home, En Barrufet, no és una persona de bon cor, però que, de totes maneres, “Si tu fas lo que et diré (…), encara podria esser que en fosses escàpola, d’En Banyeta Verda, que allà on et vol dur és dins infern” (p. 129). I ella, més avant, li respon “Prou que ho faré tot així com m’has dit” (p. 129).

En Banyeta Verda la convida a desplaçar-la amb una carrossa (majestuositat, poder), però Na Dent d’or, seguint les órdens del cavallet, li ho agraeix i li afig que, com que no hi està avesada, que prefereix fer-ho amb el cavallet. I, tot i que En Banyeta Verda anirà darrere de la jove i del cavallet, la gran rapidesa amb que actua l’animalet, fa que puguen deixar arrere el dimoni i, a més, que puguen anar a cal rei.

Però, en cal rei, des de molt prompte, són molt ben acollits, ella i el seu aliat i, a banda, es destaca un detall matriarcalista que té molta relació amb moltes cultures matriarcals del món: la veu amb què parlen està en consonància amb el vincle amb la natura, la qual és entesa com una mare a qui cal tractar bé per a viure i per a actuar.  Així, “A tots aquells criats, els cridà fort l’atenció aquell que creien fadrinet, com el veien ben carat, tant ben fet de pertot, tan gentil, tan agradós i amb aquella conversa tan dolça i plaient[1], i li varen demanar:

-Escolta, i què et diuen, a tu?

-Donzell –diu Na Dent d’or” (p. 132).

Les coses podrien haver anat molt millor, ja que els reis eren molt acollidors amb Na Dent d’or (qui figurarà, durant bona part del relat, com Donzell), “l’estimaven com si os estat fill seu; i com eren una gent sense cap mal fel, un munt de bondats sense filet de polissonada, ses darreres que tenien de que En Donzell fos cap donzella; el creien un bon donzell!” (pp. 133-134).

Al moment, entra el fill dels monarques, sospitós que Na Dent d’or no fos un home sinó una dona. I la reina (que no el rei) posarà proves en què el fill i Donzell hauran de participar junts, si bé ell com a part temptadora i ella com a part que tria una opció i la desenvolupa (i molt bé): les dones tenen cura dels materials / els hòmens són més arreus; les dones prefereixen una filosa / els hòmens trien una espasa; les dones s’interessen pel material domèstic / els hòmens es mostren indiferents. No obstant això, el paper del cavallet farà que ella trie per lo que, tradicionalment, en la cultura patriarcal (com ara, la castellana, que no la vinculada amb la llengua catalana), es relaciona amb l’home. I, així, veiem trets que plasmen que la dona, en les cultures matriarcals, són la part activa i actuen amb molta espenta i amb reflexos (p. 138). Com a exemple, el fill, en la penúltima prova, diu a la reina (sa mare):

“-Què ha d’esser estat! –diu aquest. Que no se n’ha volguda mirar cap de filosa! Ara, d’espases, no en vulga saber més Vossa Reial Majestat! (…) tocades i provades!” (p. 138). Per això, quan u llig, en Internet o en la premsa, tanta informació contra el patriarcat i més històries, i veus que, igualment, no es plasma res (o quasi res) vinculat amb les rondalles o amb lo que es sol dir tradició, sospite que hi ha com una mena de silenci (per motius de directrius de partit, de parlar fi, de ser més papista que el papa, o bé de cosmopolitisme procastellanista, com ara, en candidatures polítiques valencianes amb alguns partits històricament nacionalistes que estaven per la unitat lingüística de la llengua catalana i, ara, uns defensors de la poltrona i de lo procedent de l’altiplà castellà).

En la prova següent, el cavallet aplanarà molt el camí a Donzell, però la reina cedeix al fill i troba una relació directa entre quan Na Dent d’or va a visitar el cavallet (fet que ni ho ha pensat el fill, molt competidor) i l’èxit de Donzell en el resultat final. I, així, la reina deixa a banda l’actitud de bon cor i recorre, com molts polítics valencians suposadament d’esquerres (escric aquestes línies el 25 d’agost del 2021), a una actitud patriarcal i molt castellana: mentir.

Així, la reina, després de l’acció següent, farà creure a Donzell que… el cavallet ha mort. I, si ella diu “mesquina de mi”, és que realment era dona. I així ocorre: el fill dels reis incita Donzell a actuar amb diligència, amb gossos i amb un collar entremig. I la jove ho fa… però deixant (sense mala intenció) el cavallet. En tornar tots dos, la reina li diu que ha mort el cavallet.

I Donzell, davant de la reina dirà “mesquina de mi!”. El fill de la reina ha guanyat la mà, com també la reina, però hi ha un missatge que es desenvolupa tot seguit: els qui menten, han de ser castigats. Ni el cavallet havia mort, ni la prova que havia fet la reina era benintencionada. ¿Quin serà el preu del príncep, un home amb una actitud patriarcal i que, en la pàgina 149, diu que “No és d’homes tornar arrere!”, la qual, des d’un principi, em recordà la línia de moltes dones que, en el fons, més que feminisme, fan femellisme, i de bon espai, i amb el “Ni un pas enrere” respecte als hòmens, com si fos impossible una convivència entre hòmens i dones, més enllà d’un feminisme inclinat cap a l’accés al poder, cap a lo econòmic i que, moltíssimes vegades, no troba interessant ni el llegat etnopoètic, ni el model de vida dels avantpassats catalanoparlants de fa cent anys o un poc més? Que el cavallet, quan el fill de la reina és molt a prop, allargarà una pota, li tocarà l’orgull (així és com interprete la caiguda d’una de les dents del jove) i, gràcies a que sí que conservarà una part daurada procedent del cavallet (una part de la banda emocional i matriarcal de la persona),… podrà casar-se amb la jove.

I el cavallet, que havia recordat a Na Dent d’or que havia de complir lo que havia indicat la mare de la jove, sí que acceptarà que es casen Na Dent d’or i el jove. Així, diu la jove, al príncep:

“Perquè tu no en tenies cap, jo no em podia casar amb tu, per això vaig fugir de ca vostra amb so cavallet, que és una ànima encantada que mu mare em deixà: ell és qui m’ha treta des perills que he correguts. Ara, tu digues-hi sa teua” (p. 150). I ell accepta la jove i, per tant, de nou, es fa lo que vol la dona. I anaren cap a cal rei i es casaren el fill.

Al poc de temps de llegir aquesta rondalla, trobí l’entrevista “Cris Juanico: ‘La música és matriarcal’” (https://www.diaridetarragona.com/amp/naltros/Cris-Juanico-La-musica-es-matriarcal-20150825-0026.html), que no vol dir que la música siga cosa de dones (biològicament així nascudes) i que no ho siga d’hòmens, sinó que va més en línia amb lo matriarcal:

“- (…) penso que la música és matriarcal.

-En quin aspecte?

-No és paternalista. És matriarcal. Les coses que es volen comunicar es fan més en femení. En masculí tot és més contundent”.  

De fet, en un document de la Fundació Terra i de l’“Associació de Mestres Rosa Sensat”, publicat en el 2009 i titulat “Saviesa ancestral”, i a què es pot accedir en Internet, es pot llegir que, “Els indígenes andins se n’adonen de l’èmfasi occidental en la ciència i la tecnologia (basats en la racionalitat, l’anàlisi i l’abstracció, i en la separació radical entre subjecte i objecte) ha anat lligat amb el menyspreu pel coneixement local, que estava basat en una relació amb la natura més emotiva, sensual i afectuoses i en un diàleg permanent amb els apus o deïtats de les muntanyes. A conseqüència  d’això, la cultura i la cosmologia indígenes han quedat marginades per l’escola. Segons Grimaldo Rengifo, els pares indígenes dels Andes veuen que els seus fills han adoptat ‘un parlar rude i dur’, en comptes del ‘parlar dolç i suau que lliga els humans amb la natura’” (pp. 22-23).  Per això, considere que són molt importants aquestes rondalles de fa més de cent anys i les que van en eixa línia i posteriors.

Agraesc la col·laboració de les persones que en prenent part i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

“Prou que ho faré!”, l’home és salvat per la dona

General, , ,

 

Una rondalla mallorquina arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i en què es plasma molt el matriarcalisme, és “S’infant que fa vuit”, del Tom VI. Hi ha un rei que estava fart que els set fills haguessen sigut xiquets i que volia que si, el que feia huit, era xiquet, romangués en una paret. I, al moment, veiem que naix nen i que hi romandrà.

Però, des de molt prompte, el xiquet, En Bernadet, desenvolupa la seua iniciativa, malgrat que la mare tracta que no arrisque, per possibles perills. No obstant això, En Bernadet penetrarà en cal rei, furtarà part de la futura menja i la passarà a la paret on viu junt amb sa mare. La mare, immediatament, el tracta de “fill meu dolç” (p. 113), una dona “tan bona dona com era i tant comportívola, ben diferent a s’altra reina que ara tenia [el rei], més espinosa” (p. 114). El cuiner de la cort agafa En Bernadet, però el rei el tracta bé. I, el jove, amb la seua raboseria, a mitjan nit, passava per on era sa mare, qui l’havia educat d’una manera clarament matriarcal: “ell sempre li duia qualque cosa de menjar i ella no s’aturava de dir-li:

-Oh, fill meu dolç! Per amor de Déu, fes bondat! Creu tothom! Fes lo que et manen, mentres no siga res dolent! Serva es llum dret! No tregues mai cap peu des solc” (pp. 115-116).

Ara bé, un poc després, veiem que la reina nova del rei posa resistència al monarca i, el monarca, per a resoldre-ho, cerca una persona encoratjada. I… n’ix En Bernadet, qui, des d’un primer moment, consultarà amb sa mare, un detall clarament matriarcal com també ho és com hauria d’actuar En Bernadet amb la velleta que li aplanarà molt el camí, fruit de la seua saviesa i de l’actitud oberta i complidora del jove. De fet, en molts passatges de la rondalla, es plasma explícitament. Tot seguit, uns quants exemples, amb subratllats en negreta per a remarcar-los.

La mare diu al fill, que es lleve “a trenc d’alba i, sa primera doneta vella que trobaràs, li dius: Germaneta, per l’amor de Déu i la Mare de Déu, no em diríeu, si ho sabeu, a on són les tres penyes combatudes que brollen aigua bona de beure? I faràs tot lo que et dirà aquella doneta vella.

En Bernadet ho fa així” (p. 117).

Immediatament, veiem que el fill parla bé a l’anciana i que ella li ho compensa:

“-Per lo bé que has parlat, oh, jovenet! –diu aquella iaieta-, t’ho diré amb molt de gust. Mira, no deixis, per res del món, es camí que dus (…).

En Bernadet donà mil gràcies a aquella iaieta i va fer tot lo que ella li havia comanat” (p. 117).

El jove, en un segon cas, torna a oferir-se voluntari al rei, i el monarca, de nou, confia en ell (p. 118), però En Bernadet, primerament, ho consulta a sa mare, així com molts hòmens d’arrels catalanoparlants, ho fan a la seua dona. La mare, novament, el tracta de “fill meu dolç” (p. 118). El jove es troba amb la velleta, la rep i la tracta com anteriorment i, la iaieta li aplana el camí i, a banda, li demana “¿Ho faràs, oh, jovenet!, tot això que t’he dit?

-Prou que ho faré! –diu En Bernadet” (p. 119). Aquesta frase és una de les que, de manera explícita, podem llegir entre les rondalles escrites en llengua catalana, fa més de cent anys i que, a més, plasmen que l’home és salvat per la dona i que es fa lo que vol la dona.

En Bernadet presenta al rei lo que li comenta sa mare i la velleta i, la reina actual del rei, salta envejosa al llarg d’aquests èxits del jove. La mare i la velleta, en la prova següent, actuen amb el mateix estil de cada una i, a banda, la mare li diu “Fes tot quant ella [, la iaieta,] et dirà” (p. 121). I el jove compleix.

La velleta torna a preguntar a En Bernadet: “¿Ho faràs, oh, jovenet!, tot, així com t’he dit?

-Prou que ho faré –diu En Bernadet” (p. 122).

I, ara, el jove, fruit del compliment indicat per la velleta, es troba una jove, en un jardí (un detall molt vinculat amb el matriarcalisme), i presenta al rei lo que la reina actual li havia exigit. Cal dir que En Bernadet, en el passatge amb la jove, fa el paper d’alumne, mentres que ella desenvolupa el de persona sàvia, entre altres coses. Ara bé, la reina no acceptarà lo que lliura En Bernadet i, el rei, sense embuts, diu que la condemnarà a mort,… i ho fa. I, immediatament, el monarca sospita que el jove… podria ser el huité fill que tingué:

“-Qualsevol cosa posaria de messions que aquest Bernadet és aquell infantó que feia vuit que el vaig fer paredar amb sa mare!” (p. 134). Es comprova, la mare, ara, fa el paper de reina, i En Bernadet agafa son pare i sa mare i els diu que vol casar-se amb la jove, però que no ho faria amb ningú més. I a la fadrineta jove, li respon que ell fou qui li tornà el fus que havia perdut i que ell era qui la veié en el jardí. Ara bé, el rei pregunta a la jove “Et vols casar amb aquest fill nostre?” (p. 125) i no recorre a un possible xantatge ni a pressions del tipus “¡Casa’t!”, ni a cap altre de línia patriarcal i, per tant, ho deixa en mans de la fadrineta:

“-Idò, sí que em vull casar amb tu. Ara mateix! –diu ella” (p. 125).

I es casaren. 

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“… trobaràs lo que cerques”, l’home és salvat per la dona

General, , ,

 

Una altra rondalla en què, des d’un primer moment, es fa lo que la dona vol i en què la dona està ben considerada (fins i tot, per les autoritats polítiques, detall que va en línia amb el refrany “Del color del rei se tinyen els vassalls”), és “S’aigua ballant i es canariet parlant”, que figura en el Tom VI de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Molt prompte, veiem que el rei, jove i casador, un dia veu una al·loteta “que embellia de garrida que era: feia enamorar pedres. Havia nom Catalineta, i era bona al·lota de tot de tot” (p. 93). El monarca li diu:

“-Catalineta, surta des llevant, surta des ponent, ens hem de casar.

(…) –No res –arribà a dir s’al·lotella-, si tan encarat hi està, endavant les atxes!” (p. 93).

Es casen, però, immediatament, s’inicia una guerra i el rei hi haurà d’anar. Per això, “deixà, com bé ho podreu creure, ben comanada Na Catalineta a sa mare, que la tenguessen ben respectada” (p. 93). Però, la mare del rei, qui era vella, no ho complirà i, a més, abans de fer l’any, Na Catalineta tingué una ninona (p. 93), xiqueta que, com ocorrerà, després, amb dos germanets, serà acollida per una parella sense nens.

El rei, en tornar de la guerra, es troba amb com ha actuat sa mare amb la jove i, a banda, de nou, se n’ha d’anar a una altra guerra i, l’al·lota… té un xiquet, el qual acollirà la parella sense fills. Un cas molt semblant, amb el tercer fill, un altre nen. Els tres germans són Na Catalineta, En Joanet i En Miquelet. Es fan grans i, un dia, En Joanet va a cercar “s’aigua ballant” (p. 99) i ho comenta a una velleta: “per una germaneta que tenc que ha nom Catalineta” (p. 99). La velleta li diu que trobarà una geganta. La geganta aplanarà molt el camí al jove, però, com en uns altres passatges, el marit de la geganta sospita que hi ha carn humana: “et posaré davall s’escudella des brou que tenim dalt una represa de sa cambra” (p. 100).  

Uns gegants que apareixen, com en rondalles semblants, diuen a les seues dones on és la clau a resoldre i, com que els jóvens estan atents, des bon matí, passen a l’acció i trobaran lo que, si la geganta no hagués actuat amb raboseria amb el seu marit, no ho haurien assolit. Un detall en què la dona salva l’home.

La vella que fa de guia per a jóvens, prou habitual en moltes rondalles en llengua catalana, per exemple, intervé per a dir-li com podrà aconseguir el canariet parlant, i comenta a En Miquelet, el fill més jove:

“-Mira idò (…), no deixis mai aquest camí; des d’allà, des d’allà! Trobaràs unes casetes d’un gegant. Si pots fer bo amb la geganta, trobaràs lo que cerques” (p. 104). Si En Miquelet fa bona pasta amb la geganta (amb la dona), ell ho aconseguirà. Explícit.

I la geganta a qui veu En Miquelet comenta al jove, que cerca el canariet parlant:

“-Mira –diu ella-, es meu home el guarda.

-Que em deis! –s’exclama ell-. Sí que seré caigut bé, gràcies a Déu!” (p. 105). Per tant, la dona sap qui el té i com pot aconseguir-ho el xic i, per això, ho pregunta al marit (el gegant) i, com que el jove té bona oïda, “En Miquelet no li va perdre mitja paraula i lo endemà, tot d’una que el gegant va haver buidat, surt de davall s’escudelleta des brou; i, fent mil gràcies a sa geganta, ja li ha copat cap  a cercar un cabdell de fil que tiràs set quarts de llarg” (p. 108).

I, a banda, En Miquelet “S’afica dins es castell, i es troba dins un grandiós jardí i, as mig, un taronger tot carregat de taronges i (…) es canariet parlant” (pp. 108-109).

En Miquelet agafa el canariet, el porta a la cort reial i, el canariet parlant, davant del rei, diu que la reina jove (la que havia tingut els tres jóvens que ixen en la rondalla) tingué tres fills: “aquells tres infantons que la mala reina vella tirà as riu, els aplegà una doneta d’aquí devora i són es tres que teniu davant asseguts a aquesta taula”  (p. 110).

La participació de la dona, per mitjà de les gegantes i, igualment, de la velleta, han fet possible que els tres jóvens (la filla i els altres dos fills de la reina i que foren arreplegats per una parella molt oberta i amb sensibilitat) es salvassen.

Rondalles com aquesta plasmen, a més, la col·laboració, l’agraïment, la sensibilitat i que la dona és la part activa en la cultura vinculada amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme, i a les persones que em fan costat dia rere dia.