En la rondalla “En Pere pescador (variant A)”, recopilada per Sara Llorens, hi ha un moment en què, la xica, no solament fa costat al jove i, ell, immediatament, va cap a un palau, sinó que, a més, quan la noia explica a l’amo lo que havia passat, ell accepta que el jove es case amb una filla seua i, a canvi, el jove li diu que se n’ha d’anar a palau i, sense parar-se en palles, se’n va. Finalment, veiem com mor un gegant i, “Llavors la princesa i el noi se’n van anar cap a la post, i se’l va endur cap a la terra del xicot. I allà es van casar i, després, amb en Pere pescador i la seua muller, se’n van anar tots plegats a la casa de la princesa” (p. 210).
Respecte a aquestes línies, direm que, el 12 d’octubre del 2020, Rafel Gelabert, de les Illes Balears, em comentava que hi ha el costum balear de casar-se en el poble de la dona. I, a més, ací veiem que l’home passarà a viure en la casa de la princesa, un fet de tipus matriarcal. Com a exemple, en el llibre “Elles també hi eren”, en relació amb Francisca Garcies Riera (Bunyola, 1887-1970), llegim que “Na Francisca va fer espardenyes fins que es casà amb en Miquel Alenyar Pasqual, Cabussó. Ella tenia 24 anys i ell 27. Celebraren les noces el 30 de juny de 1911 i fer en el convit de xocolata i ensaïmades a ca ella” (p. 75). També veiem que Tonina Riera Estarelles (Bunyola, 1891-1985), “A l’edat de 20 anys es casà amb Josep Vives Rosselló, en Pep Pollencí, de 29 anys i natura de Pollença, que feia de missatge[2] a l’Alqueria d’Avall. De casats quedaren a viure a la casa familiar de na Tonina, sa mare” (p. 104). O, com ara, que Antònia Mayol Creus (Bunyola, 1906-1968) “i en Martí es casaren el 15 de novembre de 1940 a l’església de Sant Jaume de Palma. Visqueren sempre, amb els nins, a la casa familiar de n’Antònia, amb sa mare” (p. 182). Es tracta, per tant, d’un costum vinculat amb el matriarcalisme.
D’una manera semblant, però referent a anar a ca la núvia, en “El cançoner de Pineda”, hi ha una cançó que plasma aquest detall matriarcalista:
“El dissabte n’és costum
pel que està enamorat
d’anar a veure la promesa
una estona, havent sopat” (p. 288).
En el llibre “Elles també hi eren”, de Bàrbara Suau, llegim que, quan Francisca Creus Borràs (Bunyola, 1866-1957) es casà amb forner a qui comprava pa, Llorenç Pou Munar, “El dia del casament, celebrat a Bunyola el 20 de febrer de 1889, tota la família d’en Llorenç no pogué venir a Bunyola, perquè no cabien al carro, Francisca i Llorenç, acabats de casar, decidiren visitar els familiars llosetins[3] que no havien pogut anar a les noces” (p. 30). Bàrbara Suau també addueix que “Na Francisca acollí la nebodeta Bàrbara a la Torre, com una filla, s’encarregà de la seva educació” (p. 32).
Com veiem, tant la dona com l’home actuen amb molta iniciativa i que no és una cosa únicament reservada a hòmens sinó que, en molts casos, és la dona qui porta la iniciativa, com també passa entre molts catalanoparlants. I, a banda, és la dona qui fa d’educadora.
Agraesc Lluís Marmi, per recomanar-me els dos llibres sobre Pineda de Mar i, igualment, Bàrbara Suau, per un comentari que em feu respecte a una parella inclosa en aquesta entrada.
Notes: [1] Mistos i candeles.
[2] En el DCVB, també figura la paraula “missatge” amb el significat d’”Home llogat per mesos o per un any per a fer feina en una possessió o lloc”.
[3] De Lloseta, una població de l’illa de Mallorca..