Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Sexualitat matriarcal, dones que trien, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Es cotxe d’or”. Hi havia un rei que volia manar fer un cotxe d’or per a determinar amb qui es casaria i, l’endemà de fer la crida, un home compareix davant del monarca i li diu:

“-Es meu parer sobre tal cosa és que, en tres gels que no es facen i tres serenes que facen, podrà tenir un cotxe d’or” (p. 247). Tot seguit, el rei li demana “Què voleu dir?

-Que, si no fan tres gelades

i fan tres serenes,

ses collites seran granades

i ses tafones estaran plenes.

El rei va veure que aquell home volia dir que tota la riquesa sortia de sa terra, va quedar molt content d’ell i es va casar amb sa seva filla” (p. 247).

Copsem, per tant, la terra com a font de vida, com a mare que la subministra, com en les cultures matriarcals.

Un altre relat amb trets matriarcalistes és “Es missatge que es casà”, també en la mateixa obra. “Això era un missatge que es volia casar i va demanar a un altre missatge de sa possessió on estava si sabia cap dona que estigués un poc bé (…).

I, quan va saber ses entresenyes, la va anar a demanar per casar. Ella li digué que sí i es casaren” (p. 270). Per tant, és la dona qui tria si l’accepta com a marit, qui té la darrera paraula.

Tocant el tema de les noces, però en la rondalla “Es gall de llavor”, també en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, un senyor molt ric i que era capità de vaixell, s’acosta a la filla d’un sabater, la qual era cosidora, i li diu:

“-Per parlar clar, jo no he vengut per ses camises, jo he vengut perquè em vull casar amb tu.

-Ca! -digué ella-. Vostè es riu de mi. Jo som molt pobra i vostè és un senyor capità de barco.

-No -digué ell-. Jo no vaig de riure: si et vols casar amb mi, jo t’ho dic de veres.

Quan ella va veure que anava de ver, es va casar amb ell i, quan varen esser casats, li digué lo mateix que a ses altres” (p. 279). Així, és la dona qui té la paraula definitiva i qui aprova les noces.

Continuant amb el mateix conte, veiem que, quan la dona “tengué sa clau, obrí s’escriptori i va estar tot ple de doblers. Ella n’agafà una grapada i digué a son pare que anàs a plaça i que compràs sa gallina millor que trobaria i que la s’endugués a ca seua i fes un bon brou. Així ho va fer son pare” (p. 280). Per consegüent, el pare segueix els dictats de la filla, com en moltes rondalles, i, així, es plasma de nou lo matriarcalista. I, a banda, ell també es dedica a tasques de la cuina.

Prosseguint amb el tema de les noces, en el relat “S’al·lota enamorada”, en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, una dona molt estimada en sa casa, quan “va tenir divuit anys, començà a anar-li darrere un jove i, ves! Es posaren a festejar” (p. 325). La filla, que sap que els pares no volien el nuvi, al capdavall, ho accepta i, tot seguit, no torna a conversar més amb el seu estimat.

Un poc després, es posa malalta i, quan la visita el metge, diu als pares de la jove: “Sa vostra filla no té més que mal d’enamorament: per lo mateix, sa millor recepta per ella és que la deixeu festejar i casar-se amb es que ella vol” (p. 325).

I, finalment, quan el pare accepta la posició del metge, la filla actua amb molta espenta, el metge es posa de part d’ella i, el pare, “llavors, digué:

-Idò, res! Que festeig i que es casi amb qui vulga” (pp. 325-326). 

I, per tant, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Seràs servida”, dones garrides, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “En Joanet”, recopilada en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, llegim que “Així passaren alguns dies, al cap dels quals, va dir que se’n volia tornar a sa seva terra, per contar a son pare lo bé que es trobava.

-Tu no tornaràs! -va dir una veu molt trista.

Diu:

-Sí que tornaré!

-Idò, bé: promet que, en tornar, no duràs res de sa teva terra, perquè seria sa nostra desgràcia.

Diu:

-Bé: no duré res” (p. 152). I, així, la dona, amb bon cor, ha convençut l’home i, a més, acceptant ell lo que li dicta ella.

Tot seguit, el jove fa via cap a la seua terra, “tan sols lo necessari per dir a son pare que es trobava molt bé en aquell castell i que hi volia tornar per quedar-s’hi tota sa vida. Son pare hi vengué a bé, i ja va ser partit altra vegada” (p. 152). Quan plasmí, per primera vegada, aquest paràgraf, dia 11 de novembre del 2022, copsí, no sols el pas de la casa on u s’ha criat (la del pare) a la nova (la de la núvia), sinó un passatge eròtic i en què, a més, el jove pescador segueix les órdens de la muller.

Al moment, “Pes camí, trobà una velleta” (p. 152), qui li diu que les tres jóvens són, ara, tres dimonis i que prenga tres mistos, per a encendre’ls, quan ho ell ho considere menester (p. 152). Per consegüent, no sols la velleta fa el paper de mestra, sinó que, a banda, li atorga recursos per a fer més fàcil el recorregut.

En aplegar on són les jóvens, elles ploren perquè no ha complit amb la paraula. Ell, de nit, recorre a un misto (llum enmig de la foscor, un tret matriarcalista, en lloc de tot claredat o tot foscor) i “va veure que tenia davant ell una jove guapíssima i, mirant-la fit fit” (p. 153), això és, fixament, fins que li cau el misto al coll blanquíssim de la jove i ella es desperta. Malgrat que, amb aquest passatge, pot semblar que és ell qui salvarà la dona, evoluciona de manera que la xicona, davant la reacció del gegant en contra, diu al jove pescador: “Tira’t per sa finestra i fuig.

En Joan se tirà per sa finestra i es trobà en un desert” (p. 153). Ja en el desert, un lloc on s’ha d’espavilar, no sols el jove farà de repartidor entre diferents animals (un lleó, un gos llebrer, una àguila i una formiga), sinó que tots quatre li fan costat des d’aleshores i li aportaran un detall (cada u, u) que el farà fort en la vida.

Més avant, el jove es torna formiga, entra on és una de les xiques i, en acabant, es torna home. “Llavors, es posà a parlar amb sa jove i li demanà com és que ella i ses altres dues al·lotes estaven allà amb aquell gegantot, i li respongué que les tenia encantades i que s’encantament duraria fins que hi hagués una bona persona que les volgués alliberar.

-Jo vull -digué en Joanet. Digues què he de fer i seràs servida.

-Te n’has d’anar a tal punt, a on hi ha un bosc, enmig d’aquest bosc, hi trobaràs una serp” (p. 154) i que, després de fer unes passes que ella li indica, com en rondalles d’aquest tipus, esclafarà un ou en el front del gegant (una mena de Goliat) i l’encantament s’haurà acabat (p.  154).

Els missatges d’aquesta rondalla són molt interessants per al dia rere dia en una cultura matriarcalista: 1) les persones de bon cor poden fer que les que passen per un mal moment (en el fons, les jovenetes estan tristes, perquè voldrien estar desencantades), reviscolen i retornen al seu projecte de vida, 2) malgrat que el jove (l’home) pogués tenir més força (que la jove), ell fa de servidor de la fadrina, però no com una mena d’esclau: “Digues què he de fer i seràs servida” i 3) ella li marca les directrius.

Com a anècdota, i vinculada amb aquest relat, diré que, quan el tracti  l’11 de novembre del 2022, em recordà els meus avis materns. Ell (nascut en 1906) era molt més fort; però ella (nata en 1910), molt arriscada, una mica roder i molt oberta, era qui feia de cap de colla i qui portava el timó.

I, com que el vailet fa lo que la jove indica, el gegant quedà mort, “S’encantament s’acabà, es casà amb s’al·lota guapa i quedaren amos (…) del castell, a on visqueren feliços” (p. 155) i, per consegüent, ell ha passat de pescador a viure en lo que podríem dir la terra de la muller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Contarelles, anècdotes i escrits oberts relacionats amb la sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

En l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea, publicada en 1908, també hem trobat algunes curiositats i contarelles eròtiques, com ara, en l’entrada “Nano (el) del carrer d’En Llop”, la qual figura en la primera part, en què es plasma el matriarcalisme: “En eixe carrer de València, (…) un ninot de pedra, encastat en la portalada d’una caseta antiga i representat nuet i amb les anques al carrer; este és l’esmentat Nano (…). Este és l’origen i significat d’aquella estàtua, a la qual els xics, quan passen per allí, solen rascar-li i encendre mistos al cul” (p. 153). A més, en l’entrada “Pimentons (més) qu’el sermó de Sent’ Ana”, comenta “S’aplica este modisme a una cosa àrdua, costosa i difícil de complir i es referix al panegíric de la Santa, sense dubte, per les poques dades que es tenen de la vida d’ella i els pocs recursos oratoris de què pot tirar mà el predicador. En este sentit, corre prou eixa frase pels pobles del nostre regne, encara que empleant, en lloc de pimentons, una altra paraula més vulgar i manco decent, puix la gent del poble, quan està de gorja i de broma, no es sol parar en barres respecte a termes i paraules picants: quant més gorda i grollera, millor la diu. Deixem, puix, el modisme com està i apliquem-li (…) esta copla:

Molts pimentons deurà tindre

el sermó de nostra Santa,

quan corre molt entre el poble

i la seua fama és tanta.

 

Però, vaja vosté a saber el per què es nomena tant eixe sermó i no altres que tenen més peripècies i oferixen més camp a la imaginació” (pp. 179-180).

Tot seguit, passem a una contarella prou coneguda en el País Valencià, en l’entrada “Calses (això son atres)”, en la segona part de l’esmentada obra de Joaquín Martí Gadea: “Es referix este modisme a que, havent-se acusat certa dona que dormia amb calces, el confessor li digué: ‘Això no és pecat, que jo també dorc amb elles i no peque’. A lo qual replicà ella: ‘No, pare: és que jo dorc amb u que li diuen Calces’. ‘Això són altres calces’, respongué, aleshores, el capellà. I, d’ahí, la dita o modisme que s’escampà i encara dura en molts pobles del nostre regne” (p. 377). Com podem veure, la resposta del confessor és oberta, fins i tot, en lo eròtic.

Finalment, en el llibre “Sexe furtiu, generalment plàcid”, de Joan Mir i Obrador (nascut en Felanitx, Illes Balears, en 1945) i publicat en el 2021, hi ha un article en què es reflecteix el matriarcalisme, per mitjà de la visió oberta de la sexualitat: “L’eròtica de la llengua”. En aquest article, podem llegir que un amic seu, En Miquel, “Me contava, dijous passat, que havia ferit l’orgull teutònic d’un client que va voler saber com havia après la seva llengua. En Miquel li va contestar que, naturalment, dins el llit. ‘I no et pensis -va afegir-, jo som molt travat per a això dels idiomes, de manera que he necessitat milers d’alemanyes per arribar a parlar així: però tu no et preocupis, perquè tres o quatre mallorquines probablement te bastaran per aprendre el català“ (p. 52).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

                                                                                                

La sexualitat matriarcal i la noblesa de la dona, en les rondalles

General, , , ,

 

Una rondalla de l’Alguer en què es reflecteix molt el matriarcalisme, per mitjà del tema de la sexualitat matriarcal, és “Vinya era i vinya sóc”, la qual figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. Aquest relat té, sobretot, al capdavall, trets que van en línia amb moltes gloses de les Illes Balears. Així, “Un emperador anava en cerca de prendre una bella muller i deia que, si ella fos estada casada, se l’hauria presa lo mateix, encara que el seu marit no ho hagués volgut.

Heus ací que, dels cortesans, que li feien d’espies, ve a saber que una dona, que, verament, es pogués dir bella, era la muller d’un cert oficial que ell tenia al regiment” (p. 110).

Tot seguit, uns oficials del rei se’n van a ca la dona de l’oficial i, quan, més avant, hi aplega aquest oficial i troba que el monarca podria haver rebut llicència per a passar per ca la seua dona, aquest oficial fa via i, al moment, l’emperador “ix de sota el llit, es pren el guant i, a la sua volta, deixa la cambra, mentre la dona dormia encara” (pp. 110-111).

A més, la dona de l’oficial, en casa, esperava el seu marit i, com que no podia trobar pau i altres oficials (qui eren amics del marit), copsen que lo que havia esdevingut podia ser motiu de discòrdia i no ho volien, pensaren una manera de fer-los tornar en pau. Així, de nou, captem el detall matriarcalista de tirar junta, de prendre decisions en grup.

Immediatament, llegim que el rei organitzà un gran dinar i “hi convida tota la gent noble (…).

Tots hi acudeixen i només falten l’oficial i la muller.

Alhora, u dels amics es mou i va a prendre a l’oficial.

A penes hi arriba, l’emperador demana de la sua muller i perquè no l’havia portada. I l’oficial li respon amb aquestes paraules:

‘-Ni muller tenc, ni  muller cerc;

primer la tenia i ara no més’” (p. 111).

Llavors, l’emperador li pregunta per què i veiem que un segon oficial fa camí per a prendre la muller i que ella també vaja a la Cort. I, quan la dona hi aplega, “A les fruites, l’emperador dóna orde que tots els convidats diguessin un conte, i la muller de l’oficial li fa saber que, si li permetia, ella també en diria el seu.

-Digueu, digueu -respon l’emperador (…).

I ella pren a dir així:

‘-Vinya era i vinya sóc[1],

amada era i més no sóc

i no sé per qual causió[2]

la vinya ha perdut l’estajó[3]’.

 

I el marit:

‘-Vinya eres i vinya ets[4],

amada eres i més no ets.

Per la barba de Lleó,

la vinya ha perdut l’estajó’.

 

L’emperador, que entén això, havent comprès tot lo que volien dir, respon:

‘-Vinya eres i vinya ets,

amada eres i més no ets.

Jur, damunt de la mia corona,

que he alçat la fulla[5] i no he tocat la rosa[6]’.

 

I, després d’haver jurat, a damunt la sua corona, de no haver ofès per a res la muller de l’oficial, els fa unir de nou. I, d’aquell dia, marit i muller es passen la vida sempre en pau i concòrdia” (pp. 111-112).

Finalment, afegirem que, en una nota que figura a peu de pàgina, podem veure que el folklorista Joan Amades “publica la mateixa rondalla com escoltada per boca materna. Els respectius recitats de la muller, el marit i el rei són, a tenor del folklorista barceloní esmentat:

‘Vinya era i vinya en só;

amada n’era i ara no;

sense cap força ni cap raó,

sense perdre fulla ni perdre olor’.

 

‘Vinya era i vinya en só;

amat n’era i ara no;

sense cap força ni cap raó,

aixecada la fulla i escampada l’olor’.

 

‘Vinya era i vinya en só;

amada era i ara no;

sense cap força ni cap raó.

Jo la fulla he aixecada,

però la rosa no he tocada,

i com a rei fort i potent

de ma paraula faig jurament’” (p. 112)

 

I, així, el rei, tant en la rondalla com en la versió que acollí Joan Amades, fa possible que la dona reste ben tractada, no sols aleshores, sinó de cara al futur i, per això, no la deixa caure.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, la forma figura com “só”.

[2] Motiu.

[3] En el sentit que ja s’ha perdut la jovenesa, que ja ha madurat, que li ha passat el temps.

[4] En l’original, “sés”.

[5] El pubis.

[6] La vulva.

La dona, ben acollida i molt oberta, salva l’home

General, , , , ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona està ben tractada i que la dona salva l’home, és “La llegenda dels moros”, la qual figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. L’any 1647, “tres barques de la ciutat de l’Alguer, mentre que estaven pescant amb dotze homes d’equipatge, foren preses de les gents dels bergantins morescos i que, per tendre salva la vida” (p. 97), els demanaven que un home entràs en el port de l’Alguer i que l’endemà en “retornés amb dotze jovenetes entre les més belles, si volia salvar la vida i la dels seus compatricis” (p. 97). Per tant, implícitament, la dona allibera l’home.

Quan l’home que se’n dirigiria a l’esmentat port, el capità, troba obertes les portes de la ciutat, ho comenta en sa casa, en casa dels seus companys i a llurs mullers i fills (p. 97). A més, el comanador els addueix “Jo he de fer retorn amb dotze joves belles, d’edat de divuit a vint anys, perquè és així el pacte” (p. 97). Per tant, es reflecteix el pactisme i apareix la jove garrida, tan present en moltes rondalles.

Un poc després, mentres les mares ploraven, “va entrar en la cambra un jove tan bell que semblava una minyona” (p. 97). Immediatament, el patró, eixerit, té una idea i diu al jove: “- ¿Pots trobar-me altres onze joves com tu, així, bells i galants?’. Ell li respongué que sí. Llavors, els capità va dir: ‘-Preparau dotze vestidures de dones, les més riques que tingueu, que jo vestiré aquests joves i, així, cercaré de divertir els moros i de salvar els nostres pares i marits’” (p. 98). Per consegüent, participen tots:  persones preparant els vestits i el jove cercant hòmens que s’ajusten a lo que li ha dit el capità. A banda, serà la dona i lo matriarcalista lo que alliberarà l’home.

A continuació, es plasma l’esperit comunitari, igualment vinculat amb el matriarcalisme, després d’acceptar tots la proposta del comanador: “després, es reuniren totes les altres famílies i, tots, en silenci, començaren a treure hàbits per vestir els joves, que així semblaven tan belles minyones; tant eren eixerits i galants” (p. 96).

En acabant, la barca amb les dones fa via cap al Port del Comte i “els capitans dels bergantins preguntaren: ‘-Tens les dones?’. ‘Sí -li respongué el capità alguerès-; són dotze fresques com a flors i belles com el sol” (p. 98). Com copsem, la dona està ben tractada.

A més, tot seguit, apareix el tema de la sexualitat: “A penes els joves vestits de dona entraren en els bergantins, començaren els moros a servir-los-hi refrescos i, després, aparellaren les meses; (…) preguntaven ja l’hora deliciosa de l’amor i de la voluptat[1], (…) fins que els feren la proposta d’anar a dormir amb ells.

Els joves respongueren que sí (…).

Lo mateix feren en l’altre bergantí” (p. 98).

Podríem dir que els jóvens, abraçant la part femenina (ací, plasmada en la roba), fan possible que ells es salven i que, per tant, la dona allibera l’home. Àdhuc, això fa que els morescs els comencen a abraçar. O siga, que la dona també estava ben tractada per persones distintes als algueresos i és ben acollida com també en les cultures matriarcalistes.

Al capdavall, tant els jóvens com altres mariners algueresos que havia instruït el capità, maten els morescs i “Salparen, després, tots els algueresos amb els bergantins i llurs barques per l’Alguer” (p. 99) i hi retornaren i foren ben rebuts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Complaença en els delits sensuals.

La sexualitat matriarcal en les rondalles, amb la dona ben tractada

General, , ,

 

En relació amb la rondalla del capellà prenyat (la qual figura en la web “Canpop”, vinculada amb la Universitat d’Alacant), en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, n’hi ha una i semblant, “El rector malalt”, la qual diu així:

“Això era, una vegada, un rector que estava malalt. Un dia va anar al metge i aquest li va manar que es fera una anàlisi.

Al cap d’uns dies, se’n va anar a arreplegar-la i l’analista li va donar una anàlisi canviada.

El metge digué al rector que anava a tenir un fill. El sacerdot es va quedar tot afrontat i va dir:

-Ara parlaran tots de mi! Què puc fer?

El metge li respongué:

-Puge dalt d’una figuera i afarte’s de figues; després, es tira de dalt a baix i, així, perdrà la criatura.

El rector anà a buscar una figuera i, pel camí, en va trobar una ben alta.

Va pujar i començà a menjar-ne: una, dues, tres,… vint-i-tres…, i continuà sense parar. Mentre el rector feia el seu àpat, passà per allí baix una rabosa, que començà a empassar-se les figues seques i les pells que queien de dalt. Quan es féu ben fart, es tirà d’un bot. La rabosa, en sentir el soroll com un tro, començà a córrer.

El rector va pensar que era la cria que havia perdut i corregué darrere d’ella, dient-li:

‐Fill meu, així te’n vas sense conéixer el pare; torna a conéixer el pare, torna, torna!” (pp. 63 i 65).

Cal dir que aquesta rondalla, la qual, primerament, podria tenir la lectura d’identificar la rabosa amb qui el rector considera que és el seu fill, n’admet, si més no, unes quantes i de línia eròtica com també un missatge molt vinculat amb la cultura matriarcalista dels catalanoparlants i amb la història de l’Església en tot l’àmbit lingüístic, sobretot, des de mitjan segle XVI, arran del Concili de Trento (celebrat entre 1545 i 1563).

Així, 1) el metge també trau l’erotisme que es plasma (i prou) en aquest llibret i convida el rector a menjar figues (fruit associat a la dona), 2) el capellà té moltes relacions sexuals amb dones (se’n menja més de vint-i-tres), 3) una rabosa (que simbolitza la prostitució) passa per la figuera i arreplega les miques, així com, en la vida diària, les prostitutes han sigut u dels grups socials més marginats sexualment i socialment, 4) el rector, tot i que ja s’ha satisfet sexualment amb les dones (figues), també n’admet més: fins i tot, de pobres i arraconades (la rabosa).

A més, 5) el matriarcalisme, no sols es reflecteix en el fet que aquest tipus de rondalla tinga bona acollida a nivell popular i que semble com qui no diu res, sinó que, a banda, la dona està ben considerada (el rector troba una figuera “ben alta” ). Igualment, es plasma en el detall que la sexualitat està ben vista a nivell popular (i general), al meu coneixement, com es manifesta en el fet que abunden les figues (més de vint-i-tres) i de l’actitud del metge (qui, com moltes persones amb estudis universitaris, podria haver abraçat la cultura castellana, que no és el seu cas). I encara podríem fer-ne una altra lectura: 6) la ciència (el metge), en lo relatiu a la sexualitat i a l’erotisme, està més avançada que l’Església tradicional (el rector).

Afegirem que, així com el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, posa que la guineu (sinònim de la rabosa) és la prostituta, també comenta que “figuer”, a més de significar “Que li agraden molt les figues” (com és el cas del capellà de la rondalla), col·loquialment, vol dir “Conyarrí, que va darrere les dones”,… que és justament lo que fa el rector, quan salta de la figuera i veu la rabosa, és a dir, la prostituta.

Finalment, direm que, després de la lectura de moltes cançons eròtiques de Mallorca i de la resta de l’àmbit lingüístic i de rondalles, podem afirmar que, com que, des del Concili de Trento (1545-1563), els reis podien anomenar directament els  bisbes (i que, per exemple, en Catalunya i en el Regne de València, molts foren castellans i tractaren de castellanitzar la població, amb una visió molt distinta de la vida, de lo eròtic i de lo sexual), la figura del capellà, en temes associats a la sexualitat, no és, precisament, la que millor premsa hi té, com ocorre en aquesta rondalla. No obstant això, com ara, en l’obra valenciana “El virgo de Visanteta” (de mitjan segle XIX), l’Església apareix al costat de la gran majoria de la població i molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La sexualitat matriarcal, amb els peus en terra

General, , , , ,

 

L’11 de març del 2021, en la seua pàgina de Facebook “Pàgina d’en David Algarra Bascón, autor del llibre El Comú català”, on havíem entrat per curiositat per veure què havia escrit David Algarra, qui la porta, una persona molt oberta, em trobí amb un post en què, a més, figurava un vídeo sobre un llibre medieval, del segle XV, publicat, originàriament, en català i que, igualment, exposava una visió matriarcal de la sexualitat. Aquest fet feia possible que accedíssem a una part de la història que quasi mai havia eixit, ni havia sigut publicada i, així, hi havia continuïtat entre l’Edat Mitjana, la literatura eròtica del segle XVII (de què havíem llegit una obra), la literatura del mateix tipus (però del segle XIX i rossellonesa), el teatre matriarcalista i eròtic vinculat amb l’obra valenciana “El virgo de Visanteta” i, sobretot, amb la música popular eròtica en llengua catalana que, no sols encara és viva, sinó que, a banda, figura en obres del segle XXI i que recullen la visió matriarcalista de la sexualitat, tan present en relació amb el català i, més encara, en la manera que tenen molts catalanoparlants de concebre la vida.

Aleshores, vaig saber que, en el segle XV, ja s’havia publicat l’obra “Speculum al foder” (https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Speculum_al_foder),  de què David Algarra havia exposat un vídeo en la pàgina esmentada. Ell m’escrigué “Potser pel teu estudi t’aniria bé, per exemple, l’edició a càrrec d’Anna Alberni”, obra que, “és un llibre medieval en català, d’autor anònim, que es pot traduir al català actual com Mirall, espill o manual del fotre i pretén ser un tractat sobre les bones maneres sexuals. Inclòs en el gènere didàctic dels tractats, és un text divulgatiu sobre la seducció, les pràctiques sexuals i la higiene. Es tracta del primer manual eròtic europeu”, el qual, com podem llegir en  el llibre, “s’ha conservat en dos testimonis manuscrits copiats al segle XV” (p. 25).

A més, constituïa una obra molt oberta en el tema sexual i copsàrem que pagava la pena veure el vídeo “Speculum al foder, el olvidado Kamasutra catalán” (https://www.youtube.com/watch?V=eqRc448wkB4), publicat en “El blog de Ireneu: Memento Mori!”.

Cal dir que, moltes vegades, almenys, en el moment d’escriure aquestes línies, el 28 de juliol del 2022, ens trobem amb persones que tracten lo matriarcalista i la sexualitat des de la vessant del poder, del culte a la fama, a lo masculí, a la força, a la violència, a l’afirmació, etc., com es reflecteix en l’article “Sandra Barneda viatja a l’Empordà amb un llibre sobre el passat i la feminitat” (https://llegim.ara.cat/llegim/sandra-barneda-lemporda-passat-feminitat_1_1989951.html), publicat en el diari català “Ara” el 15 de novembre del 2014, quan l’escriptora i presentadora Sandra Barneda (nascuda en 1975) diu que “Les àvies formen un cercle màgic ancestral que les uneix emocionalment i que serveix l’autora per empènyer les dones lectores ‘a recuperar el seu poder i la seva essència femenina’”. Anem a pams: el poder agrada a lo patriarcal, fins i tot, en lo sexual.

Afegirem que, en l’article “Barneda retorna a l’Empordà en la seva segona novel·la, ‘La Terra de les Dones’” (https://www.diaridegirona.cat/cultura/2014/11/05/barneda-retorna-l-emporda-seva-49229708.html), publicat en el “Diari de Girona” en el 2014, veiem signes patriarcals: un personatge, Gala, “arriba des de Nova York a La Muga, un poble empordanès on havia nascut el seu pare, amb l’afany d’aconseguir ràpidament l’herència d’una tia àvia que desconeixia tenir i que l’ha deixat com a única hereva”. En una obra de línia matriarcalista, l’herència hauria sigut una part més de la visita a l’Empordà, no lo que la mou i, així, Gala no primaria el déu diners, tan vinculat amb el moviment il·lustrat. ¿El poder dels diners?, ¿el culte a la fama i a l’elitisme? Recordem que, més avant, llegim que, “En la novel·la fa així un gest de complicitat, va dir, a la dona ‘que recupera el seu poder, la seva essència des de la terra’, després que les dones hagin hagut d’adaptar-se als patrons masculins[1] per triomfar oblidant ‘una part salvatge molt femenina’”. Cal plasmar que, com podem veure en el llibre “El matriarcalismo vasco”, “En cas de renegar de la nostra ‘ànima’ [, això és, de lo femení], ens espera no sols un autoritarisme cada vegada més manifest, sinó la impotència. En efecte, com indica la teoria crítica de la societat (escola de Frankfurt), l’autoritarisme antidemocràtic i profeixista es fonamenta en la repressió de lo propi femení que niua en cada home i, com a energia latent, en la societat” (p. 23) i, per tant, també en cada dona.

Adduirem que el 27 de juliol del 2022 escriguí en el meu mur “Hui, des de bon matí, (…) he vist que si, per exemple, escrius en Google ‘les àvies de principis del segle XX’, el tema pren el nom com a excusa per a tractar sobre com es vivia, per exemple, en una ciutat, però no, com ara, com ho feien aquelles dones. I, a banda, no sols quant al treball i a la representació en la política i a lo que algunes persones dirien accés al poder.

¿Hi ha por a plasmar lo que, per a, més d’u, són coses de poble, de persones ignorants o poc il·lustrades? I, quan traus temes com les relacions entre els familiars i a nivell de parella, ¿hi ha poca participació perquè, a més d’u, li fa vergonya haver de reconéixer que abans hi havia més entesa entre ambdues bandes i que, com digué ma mare en l’entrevista, cada u agafava el seu paper i el desenvolupava molt bé, i s’afavoria un ambient molt obert i acollidor, però també molt semblant a moltes rondalles i en què això de la lluita pel poder no era el seu objectiu i sí, com ara, una convivència ‘amb els peus en terra’, en què la terra era ben tractada i en què, per exemple, més d’una vegada, els temes es tractaven en grup i els fills també tenien veu i vot (i ho veiem en més d’una rondalla)?”. 

El meu parer és que sí i que, com deia un home molt pròxim a mi, cap a l’any 2000, les dones havien passat a portar pantalons i a accedir a treballs a què abans no podien (per motius de llei) i…, igualment, havien adoptat uns patrons masculins. En línia amb això i en nom de la igualtat de gènere, ¿estarien disposades a anar a una guerra, de la mateixa manera que, moltes catalanoparlants nascudes abans de 1920, anaven al camp i no sols era un treball associat a hòmens, però, ara, a una mena de camp de l’honor? ¿És que eixe honor només es limita a ocupar els càrrecs més alts (i, com més alt, millor), però no a fer de soldats i anar al front? ¿Promourien aquestes persones llibres com “Speculum al foder” per a classes de llengua catalana, bé en instituts, bé en universitats? Cal recordar que legalitat no vol dir costums i que la cultura relacionada amb la llengua catalana és matriarcalista.

Agraesc a les persones que col·laboren i que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La persona, com moltes dones (i com molts personatges femenins) en moltes rondalles en llengua catalana, és qui té la darrera paraula.

Dones molt receptives, que fan saó, moderades i molt obertes

General, , , ,

 

Tot seguit, en l’obra “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller”, hi ha la cançó “La clavellina” (p. 87), que, amb lleugers retocs, diu així:

“Tinc una clavellina / molt regalada està,

al dematí me’n llevo, / la’n baixo a regar[1].

 

Que de verd, n’era verd,

la fulla d’olivera[2].

Que de verd, n’era verd,

la flor del julivert[3].

 

Mentres que la’n regava / i un jove va passar:

–Déu-la guard, l’hortolana / voleu llogar hortolà?

–El pagès que no sembra / mosso no pot llogar[4].

–M’hi voldríeu dar una rosa[5] / d’aquest roser que hi ha?

–Preneu-se’n tres o quatre, / tantes com n’hi haurà.

–Jo no en vull sinó una / de les millors que hi ha:

l’amor de l’hortolana[6], / si me la’n voleu dar!

–L’amor de l’hortolana, / promesa n’és temps ha

amb un de Barcelona; / no sé si tornarà.

Que, si cas que ell no torna, / per ben vostre serà.

Ai, jo, per falla d’altres, / no m’hi vull pas casar!

I, a l’horta de mon pare, / un taronger n’hi ha,

carregat de taronges[7], / que altra fruita no hi ha[8].

Ja en dic a en el meu pare, / per quan les collirà[9];

ell me’n fa de contesta:  / –Quan la saó hi serà![10]

La saó és arribada, / jo me n’hi vaig anar,

pugí d’en branca en branca / i al cim no vaig pujar.

En cull les madures; / les verdes deixo estar.

 

Que de verd, n’era verd,

la fulla d’olivera.

Que de verd, n’era verd,

la flor del julivert“ (pp. 87-88). 

 

En aquesta cançó, es plasma la sexualitat matriarcal, per exemple, en un detall que apareix en els darrers versos: 1) la jove comenta a son pare que “la saó ja és arribada”, o siga, que ella considera que ja està en condicions de relacionar-se sexualment amb un home. Si tenim present que el camp està molt vinculat amb l’aigua (la que prové del cel com l’home que va a la dona), la que surt de la terra (la subterrània) i la que ve dels rius (la visible i contínua), la fadrina podria expressar la idea que ja ha tingut la primera regla. Adduirem que, en aquesta cançó, no apareix cap crítica del pare cap a la filla, arran de lo que tots dos consideren estar ja preparada, com la terra (símbol que té molt a veure amb el matriarcalisme). 

A més, hi ha que 2) la dona ha provat per molts hòmens (la branca simbolitza el penis, com podem veure en l’esmentat diccionari), això és, una sexualitat molt oberta (el pare no la desvaloritza, ni la desaprova), 3) no aplega al cim (el qual té a veure amb l’excitació sexual en el punt més alt) i, en conseqüència, també ve a dir que la jove està en lligam amb la terra, perquè ella comenta que “al cim no vaig pujar” (p. 88) i 4) la fadrina tria les taronges (podria entendre’s com les dones) que ja estan madures (perquè han deixat arrere la infantesa, plasmada en el color verd, ací, associat amb les taronges verdes que fa esment la jove; però no es precipiten a la vellesa, això és, a les molt madures) i, així, la moderació entesa en el sentit de no cercar els extremismes (ni d’optar-hi), es reflecteix en aquesta cançó eròtica.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Cal dir que, des del l’inici de la cançó, hi ha vocabulari eròtic: la clavellina, vinculada amb el clavellet, el qual representa el mugró; “regar” vol dir “Tenir un home relació sexual amb una dona”.

[2] L’olivera (o oliver) és l’arbre d’on surten les olives, és a dir, en el llenguatge eròtic, els testicles. En l’original, figura com “aulivera”.

[3] Els pèls del pubis.

[4] Ací, es plasma el matriarcalisme: si l’home vol prosperar, caldrà que sembre, que prepare la vida per a demà, que no espere que sempre li ho donen bo i fet. I li ho trau a partir de la sembra, la qual, en lo eròtic, té a veure amb “plantar la llavor” (recordem que “semen”, originàriament, significa “llavor”) i, igualment, amb la relació sexual entre un home i una dona en què ell introduirà la llavor en la dona…, després que ella li haja aprovat poder aplegar a eixa possibilitat.

[5] De nou, un altre símbol sexual: el mugró i, per una altra banda, la vulva. Es tracta d’una pregunta que planteja l’home a la dona: si ella està oberta a relacionar-se, sexualment, amb ell.

[6] Si l’hortolana és qui està vinculada amb l’horta i ho fa com qui la tracta amb amor i com si fos la mare que li aporta menjar, l’horta, en lo sexual, és la vulva.

[7] Com a segona opció, la jove comenta al possible nuvi que, en un camp de son pare, hi ha un taronger, arbre que proporciona taronges, fruites vinculades amb la vulva i, així, amb la dona.

[8] El pare està en un ambient molt matriarcalista, ja que ho fa envoltat de dones (de taronges).

[9] Ací, podria interpretar-se com quan acollirà el pare, el fet que la filla (que és jove), enmig de tantes xicones (podríem pensar que, principalment, fadrines i en plena joventut de la vida), “collirà”, “prendrà”, “acceptarà” que la fadrina puga eixir amb un jovenet.

[10] Partint del “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, veiem que “Saó” apareix com “Grau d’humitat de la terra”, “Lubricació, humitat del sexe de la dona quan està preparada per al coit”, això és, per a la unió carnal de l’home junt amb la dona. Cal dir que els llauradors solen emprar l’expressió “fer saó” (“Amb aquesta pluja, [la terra] farà saó”), indicant així que l’aigua que ha plogut afavorirà una terra fèrtil.

 

 

 

 

Dones amb frescor, moderades i molt obertes

General, , , ,

 

En la primavera del 2022, accedírem a “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller”, un treball amb texts i discs i publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en el 2021, en què, per exemple, es reflecteix el matriarcalisme, en aquest cas, mitjançant la cançó “Aquelles muntanyes” (p. 59), la qual, amb lleugers retocs, diu així:
“Aquelles muntanyes,

tan altes i fresques

que les carbasses

s’hi van donar[1].

 

Una diada

tan assenyalada

com l’hereu Batlle

l’en va demanar.

 

I quan ne foren

d’allí on t’anaren,

de la minyona

varen preguntar.

 

Si els hi digueren

que no els coneixeren[2]

que la minyona

n’és a passejar[3]:

 

-Minyons, girem

la cavalcada

a can Magret de Vilallonga

‘niren [= anirem] a dinar”.

 

En aquesta cançó, el matriarcalisme no sols apareix plasmat pel fet que la dona és qui tria si accepta l’hereu Batlle com a futur marit (en la corranda, es comenta que l’hereu aplega a ca la jove i s’afig que la minyona se n’ha anat a passejar), sinó perquè el jove Batlle fa camí amb molta espenta, se’n va cap a can Magret de Vilallonga i, així, accepta que ella haja pres eixa determinació. Com veiem, una visió molt oberta i moderada de la sexualitat. Adduirem que és prou significatiu el fet que les carabasses s’hi adonassen (i, des de molt prompte) en versos que podríem vincular amb l’expressió “donar carabassa” (que era una tradició, àdhuc, física), per a expressar que la núvia no acollia qui aspirava a ser el seu nuvi (o al mateix nuvi).

En qualsevol cas, considerem que es tracta d’una cançó en què es copsa la sexualitat matriarcal i trets en línia amb el matriarcalisme, com ara, la muntanya com a acollidora i relacionada, òbviament, amb la mare i amb lo maternal.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Com es plasma en el llibre “El matriarcalismo vasco”, ens trobem davant d’una dona que té un paper molt important (en la cançó, s’indica que és alta), forta i molt oberta (fresca), qui apareix reflectida, primerament, en la muntanya. Així, com veiem en l’obra sobre el matriarcalisme basc, dins de la simbologia matriarcal amb significat femení, podríem incloure “tot lo que, per extensió, és ‘seu’, refugi o abric: la muntanya que acull, la pedra que serveix de suport-repòs, l’arbre que acull (amb la seua fusta-matèria-mater)” (p. 71).

[2] En lloc de “conegueren”. En l’original, en cursiva.

[3] Podria tractar-se d’una manera de dir, amb mà esquerra, que la jove prefereix un altre nuvi o, simplement, que no el vol per a festejar amb ell. En tercer cas, també podria ser que la minyona se n’hagués anat a passejar, fet que ens reflectiria una dona molt receptiva.

Dones que aproven la sexualitat de les filles, amb bona empatia i molt obertes (comentaris)

General, , ,

 

Cal dir que el 25 de juny del 2022, en què comentàrem a Cati Covas que publicaríem aquest apartat de la seua crònica (i que comptàrem amb la seua aprovació), el plasmàrem en el meu mur i en el grup “La cultura valenciana és matriarcal” i que, en ambdós llocs, es reflectiren comentaris interessants, que exposem tot seguit. En el meu mur, el mateix dia, foren: “L’he llegit. Super, de superinteressant. M’ha agradat molt. Gràcies” (Montserrat Cortadella), “Ho trobo molt bé, Lluís. De fet, normal, la reacció de la mare.

Moltes gràcies” (Rosa Garcia Clotet), i, com ara, unes paraules d’Antonia Verdejo González[1]: “Aquests treballs i recerca i comentaris, sense les teves investigacions, no ho faríem. Gràcies un altre cop i endavant”. Li responguí que, “Des de lo més mínim, fins a lo més gran, pot ser interessant”.

Igualment, els comentaris en el grup esmentat, el 25 de juny del 2022, quant a la sexualitat que es copsa en les paraules de Catalina Oliver (besàvia de Cati Covas), foren “Encantador! Hem de tenir en compte l’època!!” (Anna Ruestes), a qui escriguí “Sí, Anna. En paraules de Pere Riutort[2], en la Mallorca de l’any 1900, un 60% de les dones sabia parlar, llegir i escriure en castellà”… i les órdens religioses hi tenien molt a veure.

 

 

Notes: [1] No hem inclòs aquest comentari, en primera línia, perquè l’àvia de què parla era d’arrels castellanes i no havia nascut en terres catalanoparlants. No obstant això, és interessant: “Acabo de llegir i m’ha recordat quan jo vaig dir que no em volia casar per l’Església. L’àvia sempre em va dir que fes a la vida lo que el meu cor em digués, sense tenir en compte què poguessen dir. La mare, no tan convençuda, però el pare, igual. Només que ella sempre havia esperat portar-me del braç, a l’església i, després de molt pensar, em vaig casar per l’Església.

En temes de sexualitat, l’àvia era una dona molt oberta i moderna pel seu temps, en què no es solia parlar gaire. Ella sempre em va aconsellar en el tema, sense embuts” (Antonia Verdejo González).

[2] En una conversa per telèfon, del 18 d’abril del 2020. Hi tenien molt a veure que, en Mallorca, s’havien creat onze organitzacions de monges que s’encarregaven d’educar, sobretot, les dones, com indicava Pere Riutort.