Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

“Els tres segadors”, sexualitat matriarcal

General, , , , , , ,

 

En el llibre “Antologia eròtica”, d’Aureli Puig, podem llegir aquesta cançó, de línia matriarcal:

“Els tres segadors

Si n’hi ha tres segadors

n’han baixat de la Cerdanya,

n’han vingut a l’Empordà,

per segar la terra plana.

Sega molt arran,

sega molt arran,

que la palla va cara,

sega molt arran.

El més petitet dels tres,

duu la falç sobredaurada,

també porta un anell d’or

de la pedra virolada.

Ja es deturava a cantar,

vora d’una cantonada,

la cançó del segador,

n’és molt entonada.

Una senyora l’ha sentit,

n’ha quedat enamorada;

ja l’ha enviat a buscar,

per una de ses germanes.

Segador, bon segador,

Déu us do bona segada;

que em voldríeu segar un camp,

un camp que en tinc de civada?

No està posat en cap puig,

en cap puig ni en cap obaga,

que està enmig del regadiu,

que per sota hi passa l’aigua,[1]

Senyora, jo el segaré,

si em doneu bona soldada.

Us daré el que em demaneu,

si feu bé vostra segada.

Segador, bon segador,

quantes garberes heu segades?

Vint-i-set o vint-i-vuit,

a les trenta ho arribava.

Segador, bon segador,

bé n’heu fet bona segada!

L’any que ve ja tornareu,

per segar-me’n la civada.[2]

portareu vostre anell d’or

i la falç sobredaurada;

no us descuideu de tornar,

segador de la Cerdanya,

i aleshores trobareu,

ja nascuda la mainada” (p. 116).

 

Immediatament, Aureli Puig, sobre la cançó “Els tres segadors” que ací hem transcrit, comenta que “És una de les cançons més populars, en els ambients rurals. Es canta amb gran profusió[3] de tonades, generalment molt harmonioses, i algunes amb aires de ballet. Havia estat ballada en rodona pels segadors damunt mateix del rostoll o entorn de les garbes. Segurament recorda alguna vella cerimònia màgicoreligiosa de fecunditat de la qual formava part l’aparellament sexual en ple camp, del segador més jove el més viril i vigorós com sembla referir-ho la cançó, vestigis que encara se’n troben en el costumari” (p. 116).

El 27 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Victor SA plasmà una foto amb una versió de la cançó “Els tres segadors” (https://twitter.com/JaumeOliver4/status/1397205143213510661?s=19), que diu així[4]:

“N’hi havia tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya,

n’havien baixat a segar un camp   a la plana de Cerdanya.

            Sega-me-la arran,    que la palla és cara,

            sega-me-la arran.

L’un en porta el volant d’or,   l’altre li’n porta de plata

i el més petitet de tots   la porta sobredaurada.

Ja se n’ha anat a pixar   allà en una cantonada,

la mestressa que l’ha vist   n’ha quedat enamorada.

Ja l’ha fet anar a buscar   per una seva criada:

-Garberet, bon garberet,   la senyora vos demana.

-Digueu-li que ja vindré a    les tres de la matinada.-

Quan les tres en varen ser,   garberet pujà l’escala.[5]

-Què se li ofereix a vostè,   què és lo que vostè demana?

-Si en voleu segar un camp,   un camparró de civada.

No és l’aubac ni al solà,    ni tampoc en cap muntanya,

n’és sota el davantal,   la camisa me l’amaga.

(…)

-No em diràs, tu garberet,   quantes garbes n’has lligades?[6]

-Trenta-set o trenta-vuit,    trenta-nou la que faig ara!

i a quaranta arribaré   si el garrot no se m’aplana!

-No t’espantis, garberet,    no t’espantis pas encara:

ja te’l faré aixecar amb   força ous i cansalada”.

 

Agraesc el detall de Victor SA, ja que aquest poema és eròtic i, a més, de línia matriarcal.

En el llibre “Explica’m una cançó. 20 Tradicionals catalanes”, de Jaume Ayats i publicat per Rafael Dalmau, Editor, en el 2009, figura aquesta cançó sota el títol “Els tres segadors /Els tres garberets”, amb una lletra (a què vaig accedir per mitjà d’un correu electrònic de Núria Besora Serra) que diu així[7]:

“N’han baixat tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya.

n’han baixat a baix el pla   per segar una quinzenada.

            Segueu ben arran,   que la palla va cara,

            segueu ben arran.

i el més petit de tots   porta la falç adaurada

i en pota tres anells d’or,   lligador capçat de plata.

Si s’han posat a cantar   sota d’una balconada,

la filla d’un argenter   d’ell se n’és enamorada,

si l’ha enviat a buscar   per una de les criades:

-Segador, bon segador,   la mestressa vos demana .

-Digueu-li que ja hi aniré[8]a   les quatre hores de la tarda-.

Les quatre hores van tocant,   segador mai arribava,

ja en toquen dos quarts de cinc,   segador puja l’escala.

-Oi per vós, dolceta amor,    què és lo que vostè demana?

-Segador, bon segador,   voleu segar un camp de civada?

-Prou la’n segaria jo   si sabés on t’és[9] sembrada.

-No és sembrada en cap rost, no,   ni en cap costa ni muntanya,

n’és sembrada amb un hortet,   la riera al mig hi passa,

de dies no hi toca el sol   ni de la nit, la rosada.

[…]

-Segador, el bon segador,   quantes garbes n’heu lligades?

-Trenta-vuit o trenta-nou,   i a la ralla de quaranta!

Més en lligaria, jo,    si el lligador no es blincava[10]!

-Ja li’n darem aliment:   cop de ous i botifarra” (pp. 12-13).

 

En relació amb lo eròtic i amb la seua difusió com a cançó, però com si no fos eròtica, Jaume Ayats comenta que “La temàtica eròtica d’aquesta cançó ha fet que hagi aparegut poc en els cançoners o que hagi estat publicada amb versos censurats o amb el text escurçat” (p. 15).

Així, un poc després ofereix dos versos de l’Alt Urgell extrets d’un enregistrament fet per Artur Blasco i que, al meu coneixement, no hauria de ser motiu per a que grups i persones que es qualifiquen d’esquerres, progressistes, d’idees avançades, etc., rebutjassen o, simplement, censurassen, retocassen d’aquesta versió o que s’esgarrassen les vestidures, en nom d’una actitud políticament correcta molt pròxima a lo que podríem dir puritanisme i, per descomptat, dogmatisme:

“N’hi havia tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya,

n’han baixat a segar un camp   a la plana de Cerdanya.

                        Sega-me-la arran,   que la palla és cara,

                        sega-me-la arran.

L’un en porta el volant d’or,   l’altre, li’n porta de plata

i, el més petitet de tots,   la porta sobredaurada.

Ja se n’ha anat a pixar   allà, en una cantonada,

la mestressa que l’ha vist   n’ha quedat enamorada.

Ja l’ha fet anar a buscar,   per una criada:

-Garberet, bon garberet,   la senyora vos demana.

-Digueu-li que ja vindré a   les tres de la matinada-.

Quan les tres en varen ser,   garberet puja l’escala.

-Què se li ofereix, a  vostè,   què és lo que vostè demana?

-Si en voleu segarà un camp,   un camparró de civada.

No és l’aubac ni al solà,   ni tampoc en cap muntanya,

n’és sota el davantal,   la camisa me l’amaga.

[…]

-No em diràs, tu, garberet,   quantes garbers n’has lligades?

-Trenta-set o trenta-vuit,   trenta-nou la que faig ara!

i a quaranta arribaré   si el garrot no se m’aplana!

-No t’espantis, garberet,    no t’espantis pas encara:

ja te’l faré aixerar amb    força d’ous i cansalada-“ (pp. 15-16).

 

 En el llibre “Encisam de totes herbes”, hi ha una cançó eròtica en línia amb la cançó “Els tres segadors”, que, adaptada ortogràficament, diu així:

“Segador[11], bon segador,

¿quantes garbes has segat?

-Sols vint-i-una gavella[12]

i ara comence el falcat[13]” (p. 95).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la generositat i la diligència de Núria Besora Serra, i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Textualment, en lloc de “que per sota hi passa l’aigua.”.

[2] Textualment.

[3] Profusió vol dir gran abundància.

[4] Amb lleugers retocs.

[5] En la foto original, aquest vers figura amb el numeral 10.

[6] En l’original, aquest  vers figura amb el numeral 15.

[7] Amb lleugers retocs.

[8] En l’original, “ja hi ‘niré”.

[9] En l’original, “on·t”.

[10] Si no saltàs amb molta lleugeresa.

[11] “Segar” té el significar eròtic de copular, d’unir-se carnalment.

[12] En el DCVB, figura, per exemple, amb el significat de “Conjunt de manats o falcades d’espigues que el segador pot encloure dins la mà i que després deposita en terra per a formar amb algunes gavelles la garba”.

[13] En el DCVB, figura amb el significat de “Conjunt d’espigues o brins que omple la mà esquerra del segador amb cada dos o tres cops de falç, i que es deixa en terra per a poder continuar segant”.

“El petit vailet”, sexualitat matriarcal

General, , ,

 

 

El 21 de juliol del 2021, Núria Besora Serra, una dona molt oberta, molt col·laboradora i mestra de música, m’envià un correu electrònic acompanyat d’unes quantes fotos amb cançons catalanes en línia amb el tema del matriarcalisme, cançons publicades en el llibre  “Explica’m una cançó. 20 Tradicionals catalanes”, de Jaume Ayats i publicat per Rafael Dalmau, Editor, en el 2009. Una d’elles és “El petit vailet”, amb el text tal com “va ser publicat per Francesc  Pelagi Briz (Cançons de la Terra, vol. III, 1871)”. Diu així[1]:

“Lo petit vailet   dematí es llevà,

agafà l’arada   i a llaurar se’n va.

La mestressa és jove,   n’hi du l’esmorzar;

un tupí de sopers   i un crostó de pa

i una arengadeta   per podè’l[2] passar,

i una carbasseta   per a xerricar.

-Fes-te ençà, vailet,    fes-te ençà a esmorzar.

– No pot ser mestressa   que tinc de llaurar;

aquest camp que llauro   tinc de conrear–.

Al mig d’aquell camp   una herbeta hi ha

que se’n diu falzia   que mai granarà.

Al mig de l’herbeta   una font hi ha

que tots los que hi beuen   s’han d’agenollar,

de genoll en terra,   sombrero a la mà.

Mentres ell bevia   l’amo hi arribà:

-Vailet, si te’n sembla    que això és treballar!

-Sí, per cert, nostramo,    molt que em fa suar.

-Vailet, passa a casa   que et vull despatxar:

tres dobles que et dec   no te les vull dar,

l’una me la quedo   pel poc treballar,

l’altra me la quedo   pel molt festejar,

l’altra per les banyes   que m’has fet portar—“.

 

Respecte a aquesta cançó, Jaume Ayats indica que “L’amo despatxa el vailet i (…), tanmateix, (…) no en coneixem cap versió que acabi de manera violenta. Sempre és una solució pactada” (p. 85). De nou, el pactisme i, per tant, el matriarcalisme, fins i tot, plasmat en la música en llengua catalana. I, a més, com indica el mateix estudiós, “és una de les balades narratives de gresca i xerinola, cantada sobretot per carnestoltes i a les tavernes, amb el tema inevitable del cornut” (p. 85).

Quant a la presència d’aquesta cançó en l’ensenyament, Jaume Ayats comenta que “Aquesta cançó també ha estat aprofitada en forma de joc infantil, amb un argument que no arriba al nus dels fets, però que –sorprenentment- es pot entendre prou bé en clau eròtica. Apareix publicada a diversos cançoners infantils, sense que els autors facin cap referència al significat eròtic que els versos detallen” (p. 86) i, sense embuts, addueix que “És un exemple més del procés d’infantilització de les cançons i els jocs atrevits dels joves, que han anat perdent memòria del significat social que tenien” (p. 86). Àdhuc, en una versió que Jaume Ayats trau i que vincula amb la xicalla “cap a les dècades de 1930 o de 1940” (p. 86), veiem una mostra més de matriarcalisme, ja que es rendeix homenatge a la terra, això és, a la mare, a lo maternal:

“El petit vailet   se n’ha mort de fred,

se n’ha anat a França   a collir bolets[3].

La mestressa jove   li’n fa l’esmorzar;

un tupí de sopes   i un crostó de pa

i una arengadeta   per sucar-hi el pa.

Allà baix a l’era   una font n’hi ha,

el qui hi vulgui beure   s’ha d’agenollar

de genolls en terra[4]   i el porró a la mà.

Ah….                      [s’agenollen i simulen beure en porró]” (pp. 86-87).

 

Afegirem que la font té un significat femení i eròtic: la matriu.

Quant a l’opinió de Núria Besora Serra, respecte a la música, en el correu electrònic del 21 de juliol del 2021, m’escrigué que “El tema de la cançó eròtica ha de ser molt ampli, perque, per ventura, durant molts segles, la paraula i la música amb les paraules ha estat una manera de lligar i d’explicar intimitats.

Moltes de les cançons infantils tenen doble sentit que obviem i, a voltes, desconeixem. Jo sóc mestra de música a Primària i, amb els anys, he anat veient que, ara, la subtilesa de les cançons, els infants més grandets ni la capten. En canvi, capten coses més gruixudes i de més pes sexual (que no pas eròtic), influenciats per temes de reggaeton i altres imputs que troben a les xarxes”.

En línia amb les paraules de Núria Besora, el 23 de juliol del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook (la gran majoria, amb més de deu mil membres), preguntí “¿Introduiríeu en l’ensenyament la música eròtica en llengua catalana com una part més de la cultura tradicional? ¿Per què? Gràcies.

Jo, sí, primerament, perquè forma part de lo vinculat amb la llengua catalana”.

Francesc Castellano, un home molt obert i molt col·laborador en el treball sobre el matriarcalisme, em comentà que “No és un tema fàcil de respondre. Per un costat, hi ha la considerada ‘eròtica’ i, per un altre, la ‘pornogràfica’, amb una línia molt fina que les separa.

Per un altre, hi ha una tradició oral de les dues i, fins i tot, els grups d’havaneres tenen cançons que es mouen entremig de les dues consideracions.

I, després, encara hi ha un ‘problema’  i és decidir a quina edat es poden començar a ensenyar, sempre i quant els mestres les sàpiguen.

Catalunya és una terra molt rica en aquest  folklore, però hi ha una mena de censura moral que ha fet que molts col·lectors folklòrics hagin callat davant les pornogràfiques i, de les eròtiques, tan sols han recollit les més suaus: parlo dels col·lectors antics, ja que els més moderns, afortunadament, ja les recullen.

Hem estat, tradicionalment, massa lligats als dictàmens de morals de l’Església, a una idea molt burgesa de que ‘cal ser molt correctes i amagar tot allò que no sone bé’, que es tradueix en un refrany que diu ‘La cara neta, que el cul no surt per la finestra’, és a dir, mostrar tan sols allò que no pot ofendre a ningú”.

En relació amb la mateixa pregunta, el 23 de juliol del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Simó Casanova em respongué “Evidentment que sí. Jo ho faig a l’hora de tractar les gloses mallorquines a l’aula. La nostra llengua i cultura és ben rica pel que fa a l’erotisme. Si no el coneixen en català, el coneixeran en castellà. Endavant i enhorabona per la tasca feta, i no facis cas de qui voldria la nostra llengua per a usos exclusius de folklore;  per a la resta, volen el castellà”.

Una tercera resposta, en aquest cas, de Montserrat Bosch Angles, el mateix dia, però en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, amb una pregunta a mi, deia “És complicat. A quin ensenyament et refereixes? P3, P4, P5, Primari, ESO; Batxillerat o universitari?”, immediatament, li contestí: “Jo l’ensenyaria des de xiquet, des dels primers anyets, de manera que el xiquet veja que la creativitat també fa bona pasta amb la sexualitat.

Això sí, amb introducció progressiva de vocabulari”.

Recordem que el futbol s’ensenya des de xiquets i que, per exemple, Pedro Escartín, en  1942, en el seu llibre de reglament de futbol (que me’l regalà el meu avi matern), ja deia (en les primeres pàgines) que el futbol devia molt del seu èxit a la violència i,… de moment, no és un esport precisament exclòs de les escoles, ni del nivell secundari de l’ensenyament. Estem, de nou, davant d’un altre cas d’hipocresia, si bé,  com a mínim, des de primeries dels anys noranta, ja es feia veure a futurs mestres, que calia introduir jocs no agressius i, fins i tot, inventar-ne, com així ens ho feu una mestra de Magisteri, molt oberta, que tinguí en el curs 1993-1994.

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] El reproduïm textualment, tot i que farem indicacions per a facilitar la lectura.

[2] Poder-lo.

[3] La paraula “bolet” té a veure amb el penis com també amb la vulva, com veiem en el “Diccionari eròtic i sexual”.

[4] Per tant, han d’estar en contacte amb la terra, això és, amb la mare i, així, amb lo matriarcal.

“Eren feliços”, sexualitat matriarcal

General, , , , , , , , , ,

 

Durant una conversa que tinguí amb Pere Riutort (Petra, Illes Balears, 1935), el 19 de juliol del 2021, em digué unes quantes frases que plasmarem tot seguit. Així, sa mare, deia al marit: “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”, la qual, el 20 de juliol del 2021, raonant amb ma mare, em digué que, era “una frase coneguda” (sic). En relació amb els seus pares, Pere Riutort tragué una frase molt significativa: “Eren feliços” (com a parella).

I que eixa felicitat no es limitaria només a les relacions entre tots dos, ho veiem en una altra frase que m’afegí, però que treia son pare: “En efecte, [la dona] sap més que jo”. Aquests comentaris de Pere Riutort enllacen molt bé amb unes paraules que ell plasma en la seua explanació, en tractar sobre els seus pares: “Soy el séptimo hijo de una familia numerosa, con unos padres dignísimos y cristianísimos, con una compenetración verdadera entre ellos. Mi madre tenía mucho sentido de la política, más que mi padre, por esto cuando se habla de los derechos de la mujer, siempre pienso en mi madre, su inteligencia y su manera de vivir, con responsabilidad cristiana, de amor a los demás cuando estaban en situaciones de necesidad. Esto insensiblemente me ha llevado a aceptar que la inteligencia y la capacidad de realización, de gobierno, no va unida a un sexo, es igualmente del hombre y de la mujer” (p. 151).

De fet, quan, en aquesta conversació amb Pere Riutort, li llisquí un passatge de l’entrevista[1] que fiu a ma mare (i de què li parlí), ell es sentia identificat amb aquella manera de relacionar-se, les parelles i, fins i tot, m’adduí que, per a ell, clarament partidari del model matriarcal de vida (que era el que enllaçava i portaven a terme els seus pares), lliure de coercions, de xantatges, d’abusos i de poca psicologia o de poca pedagogia dins de la família i en les relacions amb altres persones, “Els matrimonis que són feliços és així, en que la dona mana l’home”.

Això sí,… feliços amb un estil matriarcal i obert, molt plasmat (com ell em reconeixia) en les rondalles mallorquines i com també observà que ho era, com ara, en la rondalla valenciana “Peret i Margarideta”, de què li llisquí la part final de la versió arreplegada per Ximo Caturla, en què, àdhuc, Peret, en agraïment a la seua germana Margarideta (que ha fet possible que ell no muira i que mantinga la vida, encara que ho haja fet com a perera), per exemple, podem llegir: “Aleshores totes les branques de la perera s’agitaren com si una gran ventada sacsejara l’arbre sencer, la soca va tremolar fortament i [Margarideta] sentí la veu que feia:

-Si, totes per a tu, que tu m’has salvat!” .

Pere Riutort gaudí d’aquest passatge de la rondalla i, igualment, li vaig afegir que plasmava, de manera explícita i clara, que la dona (Margarideta) salva l’home (Peret), com és propi en les cultures matriarcals.

I, quant a l’entrevista a ma mare, li llisquí el passatge següent:

“-Les relacions en la casa, ¿com eren, com era la relació pares-fills?

-No era respecte, però…

-… però…

-El meu avi  [matern] era molt recte[2]. El meu avi, entraven per la porta…

-Hi havia molta entesa entre tots, no hi havia…

-No, però és que, cada u agarrava el seu rol i el duia molt bé. I, si hi havia capacitat d’ajudar-se i…

-I Pere [ Riutort] m’ha parlat, sobre els seus pares, la gran sintonia que tenien entre els dos [= els pares de Pere Riutort] i que ‘Ma mare estava molt ficada en la cosa política’ i que [ell] va descobrir que una dona podia governar una casa i…

-Lo que passa és que, aleshores, manaven les dones. (…) Això, mon pare, tenia molta gràcia per a contar-ho, sempre era de dir ‘Manen els hòmens, però se fa lo que vol la dona’[3] (sic)“.

Aquest apartat de l’entrevista, continua així: “Això, mon pare tenia molta gràcia per a dir-ho. A lo millor, anaven [les dones] per a dir ‘A tu, ¿què et pareix, Miquelet[4]?’. [ I ell els responia] ‘Ah, puix bé: lo que tu vullgues’. I ja s’havia acabat el problema. Mon pare també tenia clar que hi hauria moltes famílies que no seria així[5]”. 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El reproduirem un poc després de tractar sobre una rondalla valenciana en què la dona salva l’home.

[2] Donava molta importància a la urbanitat, perquè entenia que, si una persona no la desenvolupava, donava a entendre que actuava com una persona poc formal.

[3] Pere Riutort, que, a mida que avançava la lectura d’aquest paràgraf, ja intuí (i molt bé) la resposta del meu avi matern i, quan li la llisquí, es rigué com dient “¡És que era així, com en la gran majoria de les cases!”.

[4] El nom afectiu del meu avi Miguel era Miquelet.

[5] En relació amb aquesta frase de ma mare, diré que, a hores d’ara, si consultem en Internet l’expressió “La letra, con sangre entra”, veurem que hi ha moltes entrades, del 2018 en avant, en què no es considera com una manera poc pedagògica i gens recomanable d’ensenyar. Ara bé, hi ha rondalles valencianes en què el pare (sí, el pare) es mostra molt obert amb els fills en la seua educació, com també en alguna de Menorca recopilada per Andreu Ferrer Ginard, a tot estirar, en 1914.

Però, en canvi, el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, acabat a principis dels anys seixanta del segle XX, on figuren les expressions “La lletra, pel cul entra”, “La lletra entra per les anques” i ”La lletra, amb sang entra”, les qualifica com “aforismes propis de l’antiga pedagogia que obligava els nois a aplicar-se a l’estudi a força de cops”. ¿Podem pensar que la sexualitat, en les famílies (i en les parelles) catalanoparlants, seria aliena a aquests aforismes i a aquesta pedagogia (la que plasmen els autors del DCVB), no precisament favorable a la repressió ni als maltractaments dels infants, ni dels fills que encara no s’han independitzat dels pares? Hi ha motius per a considerar que hi hauria una compenetració molt bona en  les famílies catalanoparlants (mercé al matriarcalisme) i que, àdhuc, també abraçaria lo eròtic i lo sexual : les rondalles, com em digué Pere Riutort, són “Sabiduria” (sic) i, en elles, com ha deduït Maria Magdalena Gelabert i Miró, la dona està ben considerada, està ben tractada i no és motiu d’humiliació per part dels hòmens.

Igualment, direm que la sexualitat està íntimament vinculada amb la creativitat i que la vida sexual i, per tant, la creativa, de cada persona, comença des del moment en què naix.

La resta, per a mi, mentires i intents de donar-nos gat per llebre, sobretot, mitjançant la instrucció obligatòria i la universitària, o bé a través de mítings de partits, de sindicats i d’associacions i altres herbes, més encara, arran de l’aprovació dels decrets de Nova Planta.

La dona salva el mariner

General, , , , , , ,

 

Abans de passar a una altra rondalla en què la dona salva l’home, però, en aquest cas, del llibre “Rondalles”, de Jacint Verdaguer, i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en 1993 i reimprés en el 2003, direm que, el 17 de juliol del 2021, en el grup “Dialectes”, com en el meu mur i en molts més (i, en molts casos, de més de huit mil membres o, fins i tot, de més de deu mil), en què jo havia preguntat “¿Faríeu ús de les rondalles, per a una vida més igualitària entre hòmens i dones, bé en casa, bé en el barri, bé en associacions, bé en l’ensenyament?”, no sols es feu un silenci quasi absolut respecte a la participació alta el dia que demaní en relació amb la dita “Qui et vol per muller, no et vol per puta primer”, que continue considerant matriarcal (i, més encara, tenint en compte la manera de ser de qui la plasmà en Facebook), sinó que, possiblement ninguna de les persones que, àdhuc, desqualificà Ricard Jové Hortoneda (1929), escrigué res, ni una paraula, a aquesta pregunta de línia pedagògica.

Un fet que diu molt de com actuen moltes persones en el tema de la cultura procedent dels avantpassats (i anterior a 1930) i en el de lo eròtic i en lo sexual, malgrat que les rondalles (com els indicava en el post, amb dades) plasmen molt bé que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal i que la dona (sexualment i eròtica) és qui tria, es fa lo que ella vol i, a més, és ella qui salva l’home, un fet tan viu en la llengua catalana com en la cultura basca. Estem, per tant, davant d’un cas més d’hipocresia, d’allò que, cap al 2006, en una revista de psicologia, en un article sobre com actuar davant possibles intents de manipulació, posava “Hace buen tiempo” i, tot seguit, “Del buen rollo a la hipocresía”.

I una de les persones que respongué fou Narcís Ramió Diumenge, en el grup “Dialectes”, el 17 de juliol del 2021: “Llei de vida… En general, al món rural i pescador, el matriarcat feia la feina fosca, mentre el patriarcat en presumia a l’hostal jugant a la ‘manilla’…”. Immediatament, li comentí: “Lo matriarcal, en moltes rondalles valencianes, està molt relacionat amb la mar”, per exemple, entre les recopilades per Ximo Caturla.

I Narcís Ramió afegí: “Lluís Barberà. Costa Brava, Maresme, Costa Daurada… gran tradició oral i, ara, escrita.

Pel camí, entre oral i escrit, s’ha perdut el 70% de la llegenda popular… rimada i sense rima. Sort es va tenir d’aquells visionaris/es que van prendre apunts”. I, en relació amb lo de l’hostal i al joc, li vaig adduir que, “Un dia, un amic molt obert i molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal, de Sud-amèrica), em digué ‘En la cultura colla, no veuràs hòmens en els bars. Hi van les dones’. Una altra cosa és que algú li tire a empinar el colze. Però, en principi, només hi van les dones”.

Doncs bé, en línia amb el món mariner i amb el de la pagesia del món rural, en la rondalla “Lo Mariner de Sant Pau”, Jacint Verdaguer ens parla d’una narració que, quan ell la recopilà (en la segona meitat del segle XIX), “Deu fer molts anys d’això, tal vegada centúries, puix lo meu avi (que al cel sia), quan jo era petit, m’ho contava ja com a cosa molt vella” (p. 16). Un home que “tenia bons braços per remar i bon cap per aprendre la carta de navegar, la vara se li havia tornat un bastiment i anava de viatge de Barcelona a Mallorca, plena sempre de taronges, fruites i marxandisa” (p. 17), fet que va vinculat amb l’esperit emprenedor unit al matriarcalisme i no limitat a una minoria.

Ara bé, un hivern es capgira el vent, i l’home es salva gràcies a la seua invocació a Santa Marta del Socors (p. 17). I, com que la pèrdua li havia deixat quasi sense res, li havia pres tota la fortuna (pp. 17-18), però, “al costat de sa esposa i entremig de sos fills se refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell que li tornarà la riquesa perduda” (p. 18). Com veiem, de nou, la dona salva l’home com també el fet de sentir-se acompanyat (els fills i la dona). ¿No és, la dona, la part activa (com ara, en la cançó “La manta al coll”, en què les xicones de Xixona, emprenedores, s’han comprat una romana per a pesar-se les mamelles “dos voltes a la setmana”, mentres que Pep està, com diu la versió del grup “Carraixet”, “tocant-se els collons”? Efectivament, com les dues àvies de ma mare, nascudes entre 1875 i 1880, i molt actives i molt arriscades, des de bon matí,  com em contà, ma mare, durant una entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: El text del post publicat eixe dia, i a què poden accedir tots, perquè no esta limitat i, per tant, és públic, deia aixi:

<<Bon dia, 

En moltes rondalles catalanes recopilades per Sara Llorens (en el primer quart del segle XX), per Andreu Ferrer Ginard (de Menorca i, a tot estirar, de 1914) i, per exemple, en moltes de les cinquanta-una que recollí Cristòfor Martí i Adell (de l’Horta de València) i de les més de setanta arreplegades per Joaquim G. Caturla (Ximo Caturla) en les comarques valencianes de l’Alacantí i del Baix Vinalopó, es fa lo que la dona vol (fins i tot, en lo eròtic i en lo sexual) i la dona salva l’home.

¿Què opineu respecte a aquests fets?

¿Faríeu ús de les rondalles, per a una vida més igualitària entre hòmens i dones, bé en casa, bé en el barri, bé en associacions, bé en l’ensenyament? Jo, sí.

Gràcies.

És per al treball sobre el matriarcalisme.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada>>.

 

 

“Sa Paparreta”, una dona activa i molt oberta

General, , , ,

 

 En relació amb el fet que, en moltes rondalles recopilades per Sara Llorens (de Pineda de Mar, durant el primer quart del segle XX), per Joaquim G. Caturla (de l’Alacantí i del Baix Vinalopó), per Cristòfor Martí i Adell (de l’Horta de València), per Maria Cardona (d’Eivissa, en el darrer quart del segle XX) o, com ara, d’Andreu Ferrer Ginard (de Menorca i, com a molt, de 1914), el 16 de juliol del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, en què, com en altres grups de Facebook, jo havia plasmat informació en aquesta línia, Neus Cim, una dona molt oberta, m’escrigué: “No en conec, però tinc entés que el dret civil català atorgava drets a la dona que, en altres llocs de la Península, ni podien somiar, antigament, i que això devia de reflectir-se en les rondalles populars”. Immediatament, li responguí “Cert” i que Josep Fontana i Jaume Vicens Vives, “trauen detalls en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, encara que no parlen de matriarcalisme”.  Neus Cim, tot seguit, comentà “Lluís Barberà. Molt interessant. Una mena de matriarcat implícit, vaja. Hi ha una antropòloga, Anna Boyé, que ha estudiat els matriarcats i assegura que no són el contrari del patriarcat. Les dones no busquen desesperadament tenir ‘el poder’ sinó la cooperació i el pacte (un altre tret de la societat catalana, per cert)”. I, tot seguit, m’afegí dos enllaços: https://directa.cat/hemerotecas/anna-boye-el-matriarcat-ens-acosta-a-la-societat-ideal i https://www.elperiodico.com/es/entre-todos/20170501/gente-corriente-entrevista-anna-boye-un-matriarcado-no-es-lo-opuesto-a-un-patriarcado-6009770.

En l’entrevista titulada “Un matriarcat no és el contrari que un patriarcat” (https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20170501/un-matriarcat-no-es-el-contrari-que-un-patriarcat-6009770), publicada en el diari “El Periódico de Catalunya”, Anna Boyé diu unes paraules molt en línia amb molts comentaris i correus electrònics que hem rebut com també amb moltes rondalles en llengua catalana (i, en molts casos, rondalles de fa més de cent anys) i, per descomptat, amb la frase “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol” (del meu avi matern, 1906-1992) i amb el fet que la dona salva l’home.

Així, en una de les primeres preguntes que fan a Anna Boyé, ella respon que, “per començar un matriarcat no és el contrari que un matriarcat. Els matriarcats tenen moltes característiques comunes, però la principal seria que són societats on la dona té una autoritat no coercitiva i reconeguda per consens”. I, quan, tot seguit, l’entrevistador, Mauricio Bernal, comenta “El poder, de les dones”, Anna Boyé, entre altres coses, li diu: “Les minangkabau, per exemple. Vostè els pregunta: ‘¿Sou poderoses?’, i elles: ‘¿Poderoses?’, amb una gran cara d’interrogant. Després et diuen que el poder per a elles és arribar a acords amb els homes en totes les qüestions de la vida per viure millor”, no necessàriament, per descomptat, en el sentit econòmic. I, en acabant, li demana sobre el paper de l’home, i ella li respon que, “En aquestes societats, l’home i la dona són complementaris. Els homes no estan apartats encara que en alguns casos són com els nens. Són feliços, això sí, i viuen amb naturalitat l’organització social”. Cal dir que, molts comentaris que fa Anna Boyé estan molt reflectits en moltes rondalles a què hem accedit.

En relació amb les paraules de Neus Cim, també li vaig adduir que, lo que ella deia “Això és cert, i està molt reflectit, per exemple, en el pactisme, tradicional en la història de Catalunya”. Evidentment, sobretot, de la Catalunya dels comtats i de l’anterior a l’aplicació dels decrets de Nova Planta (i, per descomptat, amb la del Regne de València i amb la de les Illes Balears.

Una altra rondalla en què la dona salva l’home és “Sa Paparreta”, recopilada per Andreu Ferrer Ginard (“Rondaies de Mallorca”, no. 7). “Açò vol dir que era una casa que no tenien més que fills i cap filla” (p. 15). La mare, que li feia goig tenir-ne una i diu que “m’aconhortaria que fos paparreta” (p. 15). I… així li’n sorgirà una, mentres que pastava (p. 15), la qual, amb molta espenta, li demana “Mumare! oh, mumare! Que em fareu una coqueta’” (p. 15).

I molt prompte la mare veu que encara que, per exemple, la filla, sa Paparreta, estiga davall la pastera (p. 16) i que siga tan petita com una llentilla, “Sa mare li va fer una coquera, i ella se la va menjar” (p. 16), s’ofereix a portar el dinar al pare, que “estava llaurant a un lloc molt enfora” (p. 16) i, no sols se’n va “com un coet” (p. 16), sinó que va a on és son pare i li proposa llaurar-li els camps. I, son pare, que li aplana molt el camí, li respon:

“-Llaura, si vols i pots –contestà son pare.

Ella es posa damunt es mantí de s’arada i comença fer (…) i es matxos, com senten allò, van partir a corrents” (p. 17).

I, “Mentres sa Paparreta llaurava, va passar el Rei; i com va veure es matxos que llauraven tots sols, va dir.

-¿Què tenen aquests matxos, que corren tant’ Com és que ho fan tan bo?” (p. 17). I més encara, el monarca vol veure qui actua d’eixa manera tant diligent i bé. El rei, fins i tot, forçarà sa Paparreta a anar a la Cort i, com que volia casar-se amb ella, fa tres balls abans, com era costum.

Sa Paparreta, molt viva, si bé va als balls (això sí, com una jove, no lo xicoteta que era), immediatament, desapareix, en uns passatges molt semblants a una de les rondalles arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I, en desaparéixer, sa Paparreta torna a l’estudi on ella fa faena però no la veuen (perquè havia passat a ser petita). I, com ens acostem al tercer ball, més polida va sa Paparreta. Així, “Es posa a ballar amb el Rei, i així que va acabar la dansada, pren portal: totes ses guàrdies li van pitjar darrera; però ella quan va esser prop des seu estudi, torna paparreta, i ningú no va saber per on havia descompareguda.

Bé la van cercar per dins s’estudi! Però com només veien sa paparreta i no sospitaven que fos ella, no van saber donar al Rei clarícies de res” (p. 20).

Però el rei, cada dia més enamorat de la jove, cau malalt, i les criades van a sa Paparreta, li ho comenten i ella, amb molta espenta, els diu:

“Que sí? Digau-li si vol coquetes fetes meves, i es curarà”. Per tant, serà la dona (ací, sa Paparreta) qui salvarà l’home (el rei), en aquest cas, guarint-lo i li posa una condició: “si vol coquetes fetes meves, i es curarà”. I això implica que l’home haurà de fer lo que li trie la dona. El fet que ella marque la pauta enllaça amb unes paraules de Maria Magdalena Gelabert i Miró, en l’article “Los que piensen que las ‘rondaies’ son misóginas, no las  conocen bien” (https://www.ultimahora.es/noticias/cultura/2017/07/29/282517/que-piensen-las-rondaies-son-misoginas-conoce-bien.html), publicat en “Ultima Hora”, quan la investigadora diu que ”Ellas son las que les ayudan, las que les sacan las castañas del fuego y las que controlan la economía familiar y las reservas para la subsistencia, pues impera el matriarcado. (…) El rey siempre intenta casar a la hija con un noble o príncipe, pues el linaje pasa por la sangre de la mujer. Pero ella pone una serie de condiciones y hace pasar al candidato por una seria de pruebas para que demuestre su valía”.

En la mateixa rondalla, les criades ho comuniquen al rei, i, ell, ràpidament, els diu “Sí, sí que en vull. Digau-li que me’n faci” (p. 21). I, al capdavall, aquell estudi restarà desencantat (perquè hi entra el rei) i “no pogué tornar paparreta mai més” (p. 22),… però passarà a ser reina: “Es van casar, i tots dos van viure feliços” (p. 22). Com veiem, es plasma molt el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que m’han facilitat alguna rondalla, que m’han fet comentaris sobre el matriarcalisme (molt viu en el món rural i en el marítim) i, òbviament, a les que ho em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme,  o bé dia rere dia.

La dona salva l’home i tria, sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

En la rondalla “En Pere de sa maça”, hi ha uns quants passatges significatius en què es plasma que es fa lo que la dona vol. Per exemple, un poc després que el rei considere que la filla s’ha de casar amb el noble que ella no prefereix i que la filla li haja dit “No, papà, jo ho sé cert, que aquest [cavaller] no ho és tampoc, es qui la va matar” (p. 83) i que ella haja cedit al monarca (encara que mai no s’aplegarà a casar amb aquest noble), comença una festa. Aleshores, “com començaven es sarau, ses criades digueren a En Pere:

-Saps què havia pensat? Que avui que la Reina deu estar tan contenta, hi hem d’anar tots a demanar-li un vestit perhom, i tu també hi has d’anar. Mos en donarà un; està segur.

-Ca! Jo no hi vaig –deia ell-. Què hi he de fer? Em basta es que duc.

-De babau que ets! Allà has d’anar; no siguis boig.

-Anau-hi vosaltres. Jo no en necessit cap.

Elles, ja ho crec que, una darrera s’altra, hi van anar, a demanar-l’hi, i a totes en va donar un perhom[1].

-Què no ho veus? Vés-hi, veuràs com te’n donarà també –li deien mostrant-li es vestit nou que ella els havia regalat.

Tant el punxiren, que as cap i a la fi, els ginyaren a anar-hi[2]. Arriba davant la Reina jove, es treu sa beca[3], i així que ella[4] li afina es cabells i veu que li faltaven es tres floquets, va cridar.

-Papà, papà! Aquest és es cavaller qui va matar sa serp; jo ho sé cert” (p. 85). I, al moment, la jove afig al rei que comprove si, efectivament, a En Pere li manquen eixos tres flocs de cabells. Com veiem en aquest passatge, no es tracta d’una reina jove i mansa, poca-solta, ni, en el cas d’En Pere, del típic heroi o bé caçador o lladre, ja que, encara que fa el paper de lluitador (de possible heroi) també n’ha fet el d’aprenent en una ferreria (i amb una bona consideració per part del mestre), amb moltes ganes de fer món i que és de fiar. Igualment, direm unes paraules del llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, en relació amb la ramaderia: “La preeminencia matriarcal del árbol respecto a su patriarcalización posterior está en consonancia con la preeminencia del cerealismo paleolítico, inventado por la mujer, como recolectora, respecto a la caza y al pastoreo masculino posterior, así como con la preeminencia o previedad en el neolítico de la cultura agraria femenina respecto a la posterior agricultura masculino-tecnológica y a la ganadería (que viene de ‘ganar’) patriarcal” (nota 16, pp. 78-79).

Tornant a la rondalla, el rei veu que la filla sí que va per bon camí però, com que no li acabava d’agradar que un pagès pogués ser rei (perquè, com diríem ara, el monarca tenia esperit cosmopolita), respon a la reina jove “jo no hi consentiré mentres no presenti una prova millor que s’altre d’haver morta sa serp” (p. 85). I, com que el noble que pretén casar-se amb la reina jove, ha presentat els caps de les set serps, però, En Pere, li lliura les set llengües (la que tenia cada una de les serps, p. 86), veiem com, de nou, es fa lo que la dona vol i, així, el rei cedeix a la filla. Fins i tot, s’emporten el pretendent a la presó i, finalment, “la Reina jove ben contenta es volgué casar amb En Pere.

De seguida fan dur un vestit nou, el ben muden, i aquell vespre ja va sopar as costat de sa filla des Rei” (p. 87).

Àdhuc, En Pere, que, des d’un primer moment, havia fet bons servicis al monarca i a favor de la prosperitat del regne, diu al rei i a la Reina:

“-Jo vull que vénguin ara a veure es meu tresor. Anem.

I vol dir que En Pere se’ls va emmenar as castell, i els hi va mostrar aquells cavalls, i tants de sacs de doblers que allà hi havia, llavors sí que hi van estar, contents. Ja no hi van pensar més. Es van casar, i En Pere de sa maça va ser el Rei. Va fer venir sa mare a viure amb ells i van estar junts molts anys, ben feliços i estimats de tothom” (p. 87).

Per tant, no ens trobem davant del típic heroi cavalleresc que es vol presentar com a imprescindible (com, a hores d’ara, fan polítics que menyspreen lo que consideren de poble i que, per contra, prioritzen la fama, el poder i lo cosmopolita), sinó que, a banda de ser un jove molt obert i viu, amb molta habilitat i que li agrada fer món, no pretén, en cap moment, subjugar la dona (ací, bé les criades, bé la reina jove) a les seues intencions. A més, mai no tracta de fer un repte al rei, a veure qui pot més, ni es presenta com l’alliberador d’aquell regne: simplement, fa com en la ferreria, això és, accepta posar-se al servici del rei.

I, al capdavall, veiem que, fins i tot, En Pere considera que, el fet de ser ell el Rei va unit a un detall interessant: la mare també passarà a viure junt amb ells, en la Cort. Per tant, En Pere, ara com a rei, fa lo mateix que, com a pastor, ha fet amb les vaques: no ha aprovat que cap s’esgarriàs com tampoc, ja en la Cort, deixarà fora sa mare, vídua, i això plasma un monarca obert a tots (tant als membres de la Cort i als nobles com també als altres), molt lluny del príncep blau vinculat amb les cultures patriarcals.

Com a anècdota, direm que, el 16 de juliol del 2021, consultí la paraula “príncep” en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, en el de l’Institut d’Estudis Catalans, en el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i en el de la Real Academia de la Lengua. Doncs bé, el terme “príncep blau” no apareix en cap dels tres en llengua catalana com tampoc ho feia en la “Gran Enciclopèdia Catalana” , però sí “príncipe azul” en el de l’acadèmia castellana. Un detall interessant, com també dir que, entre les vint-i-tres rondalles de Menorca recopilades per Andreu Ferrer Ginard, a tot estirar, en 1914, només n’hi ha una en què un “príncep blau” (un caçador) allibera la dona,  i, en canvi, moltes en què la dona salva l’home o bé en què es fa lo que la dona vol. Es plasma, per tant, com en moltes obres que hem tractat, que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que m’han facilitat alguna rondalla i, per descomptat, la de les que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme, o bé en el dia rere dia.

 

 

 

 Notes: [1] A cada u, a cada persona.

[2] Un exemple més en que es fa lo que la dona vol  i, com ara, prou semblant al conte “Sant Cristòfol miraculós”, de l’Horta de València i recopilat per Cristòfor Martí i Adell, en l’obra “Els contes de l’Horta”, en què una dona aconsegueix que l’home es porte, que aniria cap a Pamplona, s’emporte un llibret sobre Sant Cristòfol (“Aquestes dones! (…), protestà ell tot i que no li desagradà la solució de la muller”, p. 106, i se l’enduu com a protector contra lladres i per a viatgers). I, així, fa lo que diu la seua dona.

[3] Una peça de roba consistent en una faixa.

[4] La reina jove.

La dona tria el cavaller, sexualitat matriarcal

General, , , , , , ,

 

Com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco” (i vàlid també per al vinculat amb la llengua catalana), no és l’home “cavalleresc” (el famós “príncep blau”) qui allibera la dona sinó que, per contra (i açò està present en rondalles recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX), apareix “el hombre ‘salvado’ por la mujer” (p. 103) i també, com ara, en una que arreplegà la folklorista catalana Mercè Ventosa i Roca[1], com és “Al mas iràs i no en tornaràs”. En aquest conte plasmat per Mercè Ventosa[2], llegim que un nen, després de seguir les indicacions que li donaven dues dones (una vella i la Mare de Déu), deixa de creure en la Mare de Déu i, portat per l’afany d’agafar el suro més bonic (en lloc del més lleig, com ella li havia dit), es converteix en una estàtua de guix (d’algeps) i, aleshores, “Casa seva només feien que esperar-lo i el nen no arribava mai. Sa germaneta, com que l’estimava molt, va dir a aquella dona:

-Sap què? Jo aniré a buscar-lo.

I aquella dona va dir:

-No, que ell deia que era molt lluny i t’hi perdries.

Diu: no tingui por.

Aquella nena se’n va anar per món enllà i arriba una velleta, que era la Mare de Déu, i diu: on vas nena?

Diu: sí, miri, a buscar el meu germanet que s’ha perdut i mai no ve. Sap on és?

-És dalt d’aquell palau perquè ell no va voler creure i està encantat. Entra a allà i veuràs estàtues de guix i, a l’entrar a mà dreta, en trobaràs una de petiteta. Per allí hi passa una mica de regadiu i veuràs tot de pedres, tu n’agafes una i la tires ben fort. Així, veuràs desencantat al teu germanet i, quan marxeu, sentiràs que us criden, però no us gireu mai que quedareu encantats.

Aquella nena va arribar a allà i, al veure-ho, va desencantar al seu germanet i se’n va anar. A l’endemà, la bruixa va picar a la porta i es veu el nen i la nena. Llavors, la bruixa va pensar: Vaja, no els podràs pas vendre.

Se’n va anar a casa de la madrastra a dir-li i llavors aquell nen i aquella nena van quedar-se amb la dona i van ser feliços” (p. 59).

Sobre aquest passatge del conte recopilat per Mercè Ventosa, afegiré que, el 17 de febrer del 2021, el llisquí a ma mare i que, després d’haver-li fet una xicoteta introducció amb què li indicava que és un reflex del matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i, en acabar-lo de llegir, em digué que li havia agradat perquè, “com solen dir que els hòmens són actius. Com si hagueren canviat la història”. I jo li responguí: “Doncs, no l’han canviada. Està així. I n’hi ha moltes en què, bé un home, bé una dona, actuen així. I, en molts casos, són les dones.

M’ha recordat les teues àvies, arriscades”. I ella, amb ímpetu, remarcà, sobre les seues àvies: “”Sí que eren arriscades, sí”.

En relació amb el fet que, en les cultures matriarcals, la dona salva l’home, com hem pogut veure en aquesta rondalla, matriarcalista, direm que, el 15 de juliol del 2021, després d’haver llegit la vespra, una part de la rondalla menorquina “En Pere de sa maça”, en què un jove d’uns quinze anys i de mare vídua, però ell, bonatxot i viu (p. 60), amb bones mans i que, fins i tot, després d’haver fet bon servici en una ferreria, passarà a dedicar-se al ramat (però al servici del rei i amb l’aprovació del monarca), com podem llegir en el llibre “Rondaies de Menorca”, d’Andreu Ferrer Ginard, plasmí un missatge[3] que, el 15 de juliol del 2021, havia enviat a Kike Gandia, en resposta a un comentari seu. El comentari escrit a Kike Gandia deia així: “Gràcies, Kike.

Moltes rondalles, lo que confirmen, és que el matriarcalisme és un fet, encara que, per exemple, hi haja molta festa a Sant Jordi (que representa el cavaller que allibera la dona).

Encara no he vist cap rondalla, CAP, ni de Catalunya, ni del País Valencià, ni de les Illes Balears, en què aquest Sant Jordi faça d’alliberador. NI UNA.

Però moltes en què la dona salva l’home. I en què la dona fa de ‘senyora ama’ o en què es fa lo que ella vol.

És un fet.

Ni tampoc en què ixen els Benissants.

Una forta abraçada”.

Com a detall, afegirem que, en la rondalla “En Pere de sa maça”, si bé els servicis d’En Pere al rei faran que el regne prospere i que es superen molts perills (quan ell, en lloc de pastor per al rei, una mena de “bon pastor”, faça de cavaller i tombarà els dracs, la draquesa i la serp), serà la filla del rei qui determinarà, entre dos cavallers, qui és el noble (després, descobriran que és el pastor del rei) que l’ha alliberada: la princesa tenia uns quants flocs de cabells que, en tres ocasions, havia tallat a En Pere, amb l’excusa de llevar-li els polls que ell portava. I, així, el rei cedirà a les proves de la filla i, per tant, de nou, es fa lo que la dona vol, àdhuc, en lo sexual.

I, més encara: no sols En Pere, tot i no ser de la noblesa, es podrà casar amb ella, sinó que, igualment, la mare d’En Pere (que era vídua) també podrà viure junt amb ell, un detall que podríem vincular amb el matriarcalisme. 

Agraesc les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme, a Rosa Garcia Clotet i les que em fan costat dia rere dia.

 

 

[1] Sobre Mercè Ventosa i Roca, en part, gràcies a la revista “Feminal”, de línia feminista, com podem llegir en el llibre “Mercè Ventosa i Rosa, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubi, i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019,  dedicada a augmentar la intel·ligència de les dones, sabem que formava part de lo que, en un article publicat el 30 de gener de1910, la revista considerava “Noies (…) que honren la dona catalana, modesta com més talent natural posseeixen, senzilles com més generoses són i laborioses. Elles no travessen la vida ciutadana a so de tabals, com un reclam de modistes i sombrereres: desempenyen llur missió femenina noble i dignament” (p. 48). I, com escriu l’autora del lllibre, “gràcies a aquest article s’ha pogut s’han pogut descobrir diverses de les facetes de la folklorista: pintora, folklorista, ajudant del seu pare, estudiosa i mestressa de casa” (p. 48)..

[2] En el llibre “Mercè Ventosa i Roca, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubia i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019.

[3] En el meu mur i en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”.

“Olles de mamellots”, sexualitat matriarcal

General, , ,

 

En el llibre “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI”, de Vicent Pitarch i de Lluís Gimeno, també hi ha uns passatges en què es plasma el matriarcalisme, fins i tot, en lo eròtic, com ara, en l’obra “Col·loqui de dames”, que també degué redactar-se cap a 1485, quan diu

“Jo viu venir, a poc instant,

         una casada,

de les belles la triada,

         molt galana:

no us penseu que fos squerrana”[1] (p. 46).

 

En un altre passatge d’aquesta obra del segle XV, es plasma un erotisme en línia amb el matriarcalisme:

“Mirau detràs, quines grans olles

           de mamellots!

Sembla truja amb los fillots

           que d’altri cria

esta dona, que es beuria,

           jo crec, Favara           

(¿I no han començat encara

           aquest Ofici[2]?)

A Déu faria sacrifici

           qui cremàs

aquests canonges, en un ras[3]

            el bisbe i tot;

mai veureu que diguen mot

            d’Hores ni Missa;

en lo gran pagell o llissa

            ells hi dispensen;

amb faisans i pagos[4] vencen

            llurs apetits;

llop qui els fes donar bons crits,

            o coure fus![5]

Lo sobrepellís[6] que cus

            és del degà:

sap Déu que entorn me va

            dels anys ha tres;

sempre em parla de diners

            per fer-me sua;

al cor li faça mala bua[7]

            si m’abelleix!

Amb ull lo mir[8], que en[9] té bon feix,

            punyal de Vic[10]!

Bé em daria en lo melic

            a cada tret!

Bé deu fotre en un arret

            vegades dos;

gos li clau[11] los penjadors[12]” (pp. 58-59).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han facilitat informació en relació amb lo eròtic, amb lo sexual i amb lo matriarcal vinculat amb la llengua catalana i, per descomptat, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Textualment. “Esquerrana” vol dir ”desmanyotada”, que, com veiem, no és el cas de la dona, que està ben considerada.

[2] Es refereix als Sacres Oficis.

[3] Sense contemplacions.

[4] Paons.

[5] Fos.

[6] En el DCVB, figura com “Vesta blanca de fil, amb mànegues molt amples o volades, llarga fins a la cintura o un poc més avall, que els clergues duen sota la sotana en les processons, enterraments i altres actes litúrgics”.

[7] Entre les definicions que figuren en el DCVB, s’acosta molt una que ve a significar, “mal”, “dolor”.

[8] Mire.

[9] Els recopiladors, en una nota, indiquen com “reticència, aplicada al membre viril” (p. 59), això és, a una acció de callar (en aquest cas, el penis, l’home), però deixant-la entendre.

[10] En el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqúe i Huerta, veiem que “punyal de Vic” és un eufemisme de “punyeta”, és a dir, de “masturbació”, en el País Valencià.

[11] Li clave les dents, li mossegue.

[12] Testicles.

Sexualitat matriarcal: dones que trien i molt obertes

General, , , ,

 

 

En el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El Cançoner”, de Gabriel Janer Manila i publicat per l’Editorial Moll en 1979, veiem que la dona és qui tria i que porta la iniciativa, fins i tot, en lo eròtic. Per exemple, en unes cançons que diuen així:

“Jo estava dalt una sitja

i menjava arròs amb pop;

i com l’hi tenia tot

encara me deia: pitja!” (p. 77).

 

“Jo l’hi feia per darrera,

tota l’hi vaig encarnar

i ella encara m’exclama:

-Afica-hi sa coionera” (p. 77).

 

“L’any passat dins es gener

eren set qui la’m tocaren,

i tant de gust me donaren

que boixadora em vaig fer” (p. 78).

 

“Una fadrina, quan jeu,

sa poma elàstic pareix,

i un bon pardal engoleix

com si xuclàs un fideu.

Tant ne xucla vuit com deu;

tots d’un en un los panseix” (p. 82).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han aportat informació en relació amb l’humor eròtic en les cançons en llengua catalana com també en altres temes de la sexualitat matriarcal i, a més, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Una sitja, com podem llegir en el DCVB, és una “Cavitat subterrània destinada a guardar-hi collita, principalment de cereals”.

Dones amb reflexos, diligents i molt obertes

General, , , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona i publicat per J. J. de Olañeta Editor, en el 2006, hi ha una rondalla que, més bé, sembla una contarella, i en què una dona actua amb molta espenta: “Lo que em va passar a Barcelona”. La part que hem triat, pel contingut eròtic i perquè plasma el matriarcalisme, diu així[1]:

“Idò[2] jo una vegada que vaig anar a Barcelona,  ens n’anàvem jo i un amic i ens n’anàvem cap as moll i vàrem trobar una dona que tenia els pits molt grossos. Quan aquesta ja havia passat, jo vaig dir:

-Aquesta dona, així mateix, té bons pits!

Però sa dona encara ho va sentir, es va girar i em va dir:

-I són ben meus.

-Ah! I Déu te’ls mantenga i no et dic Déu te’ls multipliqui perquè ja veig que està bé això –vaig contestar-li.

-Que no ets fulà[3], tu? Que no ets en soldat, tu?

-Sí, per servir-te.

-Es meu home també és eivissenc i li daria molt de gust fer una xerrada amb tu, si venguesses a casa parlaríeu.

-I cregueu que a jo també m’agradaria parlar amb un eivissenc per aquí.

I me’n vaig anar amb ella. Pujàrem una escala i hi havia quatre o cinc dones. Me les va presentar:

-Aquesta és sa cunyada, aquesta una amiga…

En fi, però d’home no en vaig veure cap. I en això em diu:

-S’home segur que va borratxo, perquè sovint s’engata i no vendrà a lo millor fins tard. Lo que farem serà anar-nos-en[4] a jeure. I jo dic:

-Ah, no. Jo me’n vaig!

Però ses dones havien tancat per dins i havien llevat sa clau. I s’amarrotaren [5]amb jo i una em va llevar es calçons, s’altra sa camisa i vénga a jeure per allí. Estengueren dos  o tres matalassos.

I en sa mateixa picaren:

-Deu ser s’home! –vaig dir.

-No, no és s’home –digueren- perquè si fos s’home ja us faria anar de per aquí.

-Si fos s’home jo potser[6]  també el faria anar si tengués una cosa amb què pogués” (pp. 37-38).

Tot seguit, les dones li donen un garrot “d’aquells que tenen una baga de pell que un se la passa pel braç” (p. 38), això és, una anella de cadena. I, immediatament, li obrin la porta (p. 38).

Com podem veure, en aquests passatges d’aquesta contarella, la dona és qui tria en cada moment, actuen amb ímpetu, amb diligència i amb reflexos.

Agraesc la col·laboració de moltes persones, en relació amb el tema de la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, bé pels seus comentaris, bé, per exemple, per les anècdotes i per les contarelles que m’han enviat, i també la de les que ho fan en lo relatiu amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Hem fet lleugers retocs de vocabulari, substituint algunes paraules per formes genuïnes en llengua catalana i norrnativitzant formes populars, com ara, com ara, “mo n’anàvem”.

[2] “Doncs”.

[3] En l’original, “fulano”.

[4] En l’original, “anar-mo’n”.

[5] S’agafaren amb força, amb astúcia.

[6] En l’original, “quissà”.