Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

“Sa Paparreta”, una dona activa i molt oberta

General, , , ,

 

 En relació amb el fet que, en moltes rondalles recopilades per Sara Llorens (de Pineda de Mar, durant el primer quart del segle XX), per Joaquim G. Caturla (de l’Alacantí i del Baix Vinalopó), per Cristòfor Martí i Adell (de l’Horta de València), per Maria Cardona (d’Eivissa, en el darrer quart del segle XX) o, com ara, d’Andreu Ferrer Ginard (de Menorca i, com a molt, de 1914), el 16 de juliol del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, en què, com en altres grups de Facebook, jo havia plasmat informació en aquesta línia, Neus Cim, una dona molt oberta, m’escrigué: “No en conec, però tinc entés que el dret civil català atorgava drets a la dona que, en altres llocs de la Península, ni podien somiar, antigament, i que això devia de reflectir-se en les rondalles populars”. Immediatament, li responguí “Cert” i que Josep Fontana i Jaume Vicens Vives, “trauen detalls en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, encara que no parlen de matriarcalisme”.  Neus Cim, tot seguit, comentà “Lluís Barberà. Molt interessant. Una mena de matriarcat implícit, vaja. Hi ha una antropòloga, Anna Boyé, que ha estudiat els matriarcats i assegura que no són el contrari del patriarcat. Les dones no busquen desesperadament tenir ‘el poder’ sinó la cooperació i el pacte (un altre tret de la societat catalana, per cert)”. I, tot seguit, m’afegí dos enllaços: https://directa.cat/hemerotecas/anna-boye-el-matriarcat-ens-acosta-a-la-societat-ideal i https://www.elperiodico.com/es/entre-todos/20170501/gente-corriente-entrevista-anna-boye-un-matriarcado-no-es-lo-opuesto-a-un-patriarcado-6009770.

En l’entrevista titulada “Un matriarcat no és el contrari que un patriarcat” (https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20170501/un-matriarcat-no-es-el-contrari-que-un-patriarcat-6009770), publicada en el diari “El Periódico de Catalunya”, Anna Boyé diu unes paraules molt en línia amb molts comentaris i correus electrònics que hem rebut com també amb moltes rondalles en llengua catalana (i, en molts casos, rondalles de fa més de cent anys) i, per descomptat, amb la frase “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol” (del meu avi matern, 1906-1992) i amb el fet que la dona salva l’home.

Així, en una de les primeres preguntes que fan a Anna Boyé, ella respon que, “per començar un matriarcat no és el contrari que un matriarcat. Els matriarcats tenen moltes característiques comunes, però la principal seria que són societats on la dona té una autoritat no coercitiva i reconeguda per consens”. I, quan, tot seguit, l’entrevistador, Mauricio Bernal, comenta “El poder, de les dones”, Anna Boyé, entre altres coses, li diu: “Les minangkabau, per exemple. Vostè els pregunta: ‘¿Sou poderoses?’, i elles: ‘¿Poderoses?’, amb una gran cara d’interrogant. Després et diuen que el poder per a elles és arribar a acords amb els homes en totes les qüestions de la vida per viure millor”, no necessàriament, per descomptat, en el sentit econòmic. I, en acabant, li demana sobre el paper de l’home, i ella li respon que, “En aquestes societats, l’home i la dona són complementaris. Els homes no estan apartats encara que en alguns casos són com els nens. Són feliços, això sí, i viuen amb naturalitat l’organització social”. Cal dir que, molts comentaris que fa Anna Boyé estan molt reflectits en moltes rondalles a què hem accedit.

En relació amb les paraules de Neus Cim, també li vaig adduir que, lo que ella deia “Això és cert, i està molt reflectit, per exemple, en el pactisme, tradicional en la història de Catalunya”. Evidentment, sobretot, de la Catalunya dels comtats i de l’anterior a l’aplicació dels decrets de Nova Planta (i, per descomptat, amb la del Regne de València i amb la de les Illes Balears.

Una altra rondalla en què la dona salva l’home és “Sa Paparreta”, recopilada per Andreu Ferrer Ginard (“Rondaies de Mallorca”, no. 7). “Açò vol dir que era una casa que no tenien més que fills i cap filla” (p. 15). La mare, que li feia goig tenir-ne una i diu que “m’aconhortaria que fos paparreta” (p. 15). I… així li’n sorgirà una, mentres que pastava (p. 15), la qual, amb molta espenta, li demana “Mumare! oh, mumare! Que em fareu una coqueta’” (p. 15).

I molt prompte la mare veu que encara que, per exemple, la filla, sa Paparreta, estiga davall la pastera (p. 16) i que siga tan petita com una llentilla, “Sa mare li va fer una coquera, i ella se la va menjar” (p. 16), s’ofereix a portar el dinar al pare, que “estava llaurant a un lloc molt enfora” (p. 16) i, no sols se’n va “com un coet” (p. 16), sinó que va a on és son pare i li proposa llaurar-li els camps. I, son pare, que li aplana molt el camí, li respon:

“-Llaura, si vols i pots –contestà son pare.

Ella es posa damunt es mantí de s’arada i comença fer (…) i es matxos, com senten allò, van partir a corrents” (p. 17).

I, “Mentres sa Paparreta llaurava, va passar el Rei; i com va veure es matxos que llauraven tots sols, va dir.

-¿Què tenen aquests matxos, que corren tant’ Com és que ho fan tan bo?” (p. 17). I més encara, el monarca vol veure qui actua d’eixa manera tant diligent i bé. El rei, fins i tot, forçarà sa Paparreta a anar a la Cort i, com que volia casar-se amb ella, fa tres balls abans, com era costum.

Sa Paparreta, molt viva, si bé va als balls (això sí, com una jove, no lo xicoteta que era), immediatament, desapareix, en uns passatges molt semblants a una de les rondalles arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I, en desaparéixer, sa Paparreta torna a l’estudi on ella fa faena però no la veuen (perquè havia passat a ser petita). I, com ens acostem al tercer ball, més polida va sa Paparreta. Així, “Es posa a ballar amb el Rei, i així que va acabar la dansada, pren portal: totes ses guàrdies li van pitjar darrera; però ella quan va esser prop des seu estudi, torna paparreta, i ningú no va saber per on havia descompareguda.

Bé la van cercar per dins s’estudi! Però com només veien sa paparreta i no sospitaven que fos ella, no van saber donar al Rei clarícies de res” (p. 20).

Però el rei, cada dia més enamorat de la jove, cau malalt, i les criades van a sa Paparreta, li ho comenten i ella, amb molta espenta, els diu:

“Que sí? Digau-li si vol coquetes fetes meves, i es curarà”. Per tant, serà la dona (ací, sa Paparreta) qui salvarà l’home (el rei), en aquest cas, guarint-lo i li posa una condició: “si vol coquetes fetes meves, i es curarà”. I això implica que l’home haurà de fer lo que li trie la dona. El fet que ella marque la pauta enllaça amb unes paraules de Maria Magdalena Gelabert i Miró, en l’article “Los que piensen que las ‘rondaies’ son misóginas, no las  conocen bien” (https://www.ultimahora.es/noticias/cultura/2017/07/29/282517/que-piensen-las-rondaies-son-misoginas-conoce-bien.html), publicat en “Ultima Hora”, quan la investigadora diu que ”Ellas son las que les ayudan, las que les sacan las castañas del fuego y las que controlan la economía familiar y las reservas para la subsistencia, pues impera el matriarcado. (…) El rey siempre intenta casar a la hija con un noble o príncipe, pues el linaje pasa por la sangre de la mujer. Pero ella pone una serie de condiciones y hace pasar al candidato por una seria de pruebas para que demuestre su valía”.

En la mateixa rondalla, les criades ho comuniquen al rei, i, ell, ràpidament, els diu “Sí, sí que en vull. Digau-li que me’n faci” (p. 21). I, al capdavall, aquell estudi restarà desencantat (perquè hi entra el rei) i “no pogué tornar paparreta mai més” (p. 22),… però passarà a ser reina: “Es van casar, i tots dos van viure feliços” (p. 22). Com veiem, es plasma molt el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que m’han facilitat alguna rondalla, que m’han fet comentaris sobre el matriarcalisme (molt viu en el món rural i en el marítim) i, òbviament, a les que ho em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme,  o bé dia rere dia.

La dona salva l’home i tria, sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

En la rondalla “En Pere de sa maça”, hi ha uns quants passatges significatius en què es plasma que es fa lo que la dona vol. Per exemple, un poc després que el rei considere que la filla s’ha de casar amb el noble que ella no prefereix i que la filla li haja dit “No, papà, jo ho sé cert, que aquest [cavaller] no ho és tampoc, es qui la va matar” (p. 83) i que ella haja cedit al monarca (encara que mai no s’aplegarà a casar amb aquest noble), comença una festa. Aleshores, “com començaven es sarau, ses criades digueren a En Pere:

-Saps què havia pensat? Que avui que la Reina deu estar tan contenta, hi hem d’anar tots a demanar-li un vestit perhom, i tu també hi has d’anar. Mos en donarà un; està segur.

-Ca! Jo no hi vaig –deia ell-. Què hi he de fer? Em basta es que duc.

-De babau que ets! Allà has d’anar; no siguis boig.

-Anau-hi vosaltres. Jo no en necessit cap.

Elles, ja ho crec que, una darrera s’altra, hi van anar, a demanar-l’hi, i a totes en va donar un perhom[1].

-Què no ho veus? Vés-hi, veuràs com te’n donarà també –li deien mostrant-li es vestit nou que ella els havia regalat.

Tant el punxiren, que as cap i a la fi, els ginyaren a anar-hi[2]. Arriba davant la Reina jove, es treu sa beca[3], i així que ella[4] li afina es cabells i veu que li faltaven es tres floquets, va cridar.

-Papà, papà! Aquest és es cavaller qui va matar sa serp; jo ho sé cert” (p. 85). I, al moment, la jove afig al rei que comprove si, efectivament, a En Pere li manquen eixos tres flocs de cabells. Com veiem en aquest passatge, no es tracta d’una reina jove i mansa, poca-solta, ni, en el cas d’En Pere, del típic heroi o bé caçador o lladre, ja que, encara que fa el paper de lluitador (de possible heroi) també n’ha fet el d’aprenent en una ferreria (i amb una bona consideració per part del mestre), amb moltes ganes de fer món i que és de fiar. Igualment, direm unes paraules del llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, en relació amb la ramaderia: “La preeminencia matriarcal del árbol respecto a su patriarcalización posterior está en consonancia con la preeminencia del cerealismo paleolítico, inventado por la mujer, como recolectora, respecto a la caza y al pastoreo masculino posterior, así como con la preeminencia o previedad en el neolítico de la cultura agraria femenina respecto a la posterior agricultura masculino-tecnológica y a la ganadería (que viene de ‘ganar’) patriarcal” (nota 16, pp. 78-79).

Tornant a la rondalla, el rei veu que la filla sí que va per bon camí però, com que no li acabava d’agradar que un pagès pogués ser rei (perquè, com diríem ara, el monarca tenia esperit cosmopolita), respon a la reina jove “jo no hi consentiré mentres no presenti una prova millor que s’altre d’haver morta sa serp” (p. 85). I, com que el noble que pretén casar-se amb la reina jove, ha presentat els caps de les set serps, però, En Pere, li lliura les set llengües (la que tenia cada una de les serps, p. 86), veiem com, de nou, es fa lo que la dona vol i, així, el rei cedeix a la filla. Fins i tot, s’emporten el pretendent a la presó i, finalment, “la Reina jove ben contenta es volgué casar amb En Pere.

De seguida fan dur un vestit nou, el ben muden, i aquell vespre ja va sopar as costat de sa filla des Rei” (p. 87).

Àdhuc, En Pere, que, des d’un primer moment, havia fet bons servicis al monarca i a favor de la prosperitat del regne, diu al rei i a la Reina:

“-Jo vull que vénguin ara a veure es meu tresor. Anem.

I vol dir que En Pere se’ls va emmenar as castell, i els hi va mostrar aquells cavalls, i tants de sacs de doblers que allà hi havia, llavors sí que hi van estar, contents. Ja no hi van pensar més. Es van casar, i En Pere de sa maça va ser el Rei. Va fer venir sa mare a viure amb ells i van estar junts molts anys, ben feliços i estimats de tothom” (p. 87).

Per tant, no ens trobem davant del típic heroi cavalleresc que es vol presentar com a imprescindible (com, a hores d’ara, fan polítics que menyspreen lo que consideren de poble i que, per contra, prioritzen la fama, el poder i lo cosmopolita), sinó que, a banda de ser un jove molt obert i viu, amb molta habilitat i que li agrada fer món, no pretén, en cap moment, subjugar la dona (ací, bé les criades, bé la reina jove) a les seues intencions. A més, mai no tracta de fer un repte al rei, a veure qui pot més, ni es presenta com l’alliberador d’aquell regne: simplement, fa com en la ferreria, això és, accepta posar-se al servici del rei.

I, al capdavall, veiem que, fins i tot, En Pere considera que, el fet de ser ell el Rei va unit a un detall interessant: la mare també passarà a viure junt amb ells, en la Cort. Per tant, En Pere, ara com a rei, fa lo mateix que, com a pastor, ha fet amb les vaques: no ha aprovat que cap s’esgarriàs com tampoc, ja en la Cort, deixarà fora sa mare, vídua, i això plasma un monarca obert a tots (tant als membres de la Cort i als nobles com també als altres), molt lluny del príncep blau vinculat amb les cultures patriarcals.

Com a anècdota, direm que, el 16 de juliol del 2021, consultí la paraula “príncep” en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, en el de l’Institut d’Estudis Catalans, en el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i en el de la Real Academia de la Lengua. Doncs bé, el terme “príncep blau” no apareix en cap dels tres en llengua catalana com tampoc ho feia en la “Gran Enciclopèdia Catalana” , però sí “príncipe azul” en el de l’acadèmia castellana. Un detall interessant, com també dir que, entre les vint-i-tres rondalles de Menorca recopilades per Andreu Ferrer Ginard, a tot estirar, en 1914, només n’hi ha una en què un “príncep blau” (un caçador) allibera la dona,  i, en canvi, moltes en què la dona salva l’home o bé en què es fa lo que la dona vol. Es plasma, per tant, com en moltes obres que hem tractat, que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que m’han facilitat alguna rondalla i, per descomptat, la de les que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme, o bé en el dia rere dia.

 

 

 

 Notes: [1] A cada u, a cada persona.

[2] Un exemple més en que es fa lo que la dona vol  i, com ara, prou semblant al conte “Sant Cristòfol miraculós”, de l’Horta de València i recopilat per Cristòfor Martí i Adell, en l’obra “Els contes de l’Horta”, en què una dona aconsegueix que l’home es porte, que aniria cap a Pamplona, s’emporte un llibret sobre Sant Cristòfol (“Aquestes dones! (…), protestà ell tot i que no li desagradà la solució de la muller”, p. 106, i se l’enduu com a protector contra lladres i per a viatgers). I, així, fa lo que diu la seua dona.

[3] Una peça de roba consistent en una faixa.

[4] La reina jove.

La dona tria el cavaller, sexualitat matriarcal

General, , , , , , ,

 

Com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco” (i vàlid també per al vinculat amb la llengua catalana), no és l’home “cavalleresc” (el famós “príncep blau”) qui allibera la dona sinó que, per contra (i açò està present en rondalles recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX), apareix “el hombre ‘salvado’ por la mujer” (p. 103) i també, com ara, en una que arreplegà la folklorista catalana Mercè Ventosa i Roca[1], com és “Al mas iràs i no en tornaràs”. En aquest conte plasmat per Mercè Ventosa[2], llegim que un nen, després de seguir les indicacions que li donaven dues dones (una vella i la Mare de Déu), deixa de creure en la Mare de Déu i, portat per l’afany d’agafar el suro més bonic (en lloc del més lleig, com ella li havia dit), es converteix en una estàtua de guix (d’algeps) i, aleshores, “Casa seva només feien que esperar-lo i el nen no arribava mai. Sa germaneta, com que l’estimava molt, va dir a aquella dona:

-Sap què? Jo aniré a buscar-lo.

I aquella dona va dir:

-No, que ell deia que era molt lluny i t’hi perdries.

Diu: no tingui por.

Aquella nena se’n va anar per món enllà i arriba una velleta, que era la Mare de Déu, i diu: on vas nena?

Diu: sí, miri, a buscar el meu germanet que s’ha perdut i mai no ve. Sap on és?

-És dalt d’aquell palau perquè ell no va voler creure i està encantat. Entra a allà i veuràs estàtues de guix i, a l’entrar a mà dreta, en trobaràs una de petiteta. Per allí hi passa una mica de regadiu i veuràs tot de pedres, tu n’agafes una i la tires ben fort. Així, veuràs desencantat al teu germanet i, quan marxeu, sentiràs que us criden, però no us gireu mai que quedareu encantats.

Aquella nena va arribar a allà i, al veure-ho, va desencantar al seu germanet i se’n va anar. A l’endemà, la bruixa va picar a la porta i es veu el nen i la nena. Llavors, la bruixa va pensar: Vaja, no els podràs pas vendre.

Se’n va anar a casa de la madrastra a dir-li i llavors aquell nen i aquella nena van quedar-se amb la dona i van ser feliços” (p. 59).

Sobre aquest passatge del conte recopilat per Mercè Ventosa, afegiré que, el 17 de febrer del 2021, el llisquí a ma mare i que, després d’haver-li fet una xicoteta introducció amb què li indicava que és un reflex del matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i, en acabar-lo de llegir, em digué que li havia agradat perquè, “com solen dir que els hòmens són actius. Com si hagueren canviat la història”. I jo li responguí: “Doncs, no l’han canviada. Està així. I n’hi ha moltes en què, bé un home, bé una dona, actuen així. I, en molts casos, són les dones.

M’ha recordat les teues àvies, arriscades”. I ella, amb ímpetu, remarcà, sobre les seues àvies: “”Sí que eren arriscades, sí”.

En relació amb el fet que, en les cultures matriarcals, la dona salva l’home, com hem pogut veure en aquesta rondalla, matriarcalista, direm que, el 15 de juliol del 2021, després d’haver llegit la vespra, una part de la rondalla menorquina “En Pere de sa maça”, en què un jove d’uns quinze anys i de mare vídua, però ell, bonatxot i viu (p. 60), amb bones mans i que, fins i tot, després d’haver fet bon servici en una ferreria, passarà a dedicar-se al ramat (però al servici del rei i amb l’aprovació del monarca), com podem llegir en el llibre “Rondaies de Menorca”, d’Andreu Ferrer Ginard, plasmí un missatge[3] que, el 15 de juliol del 2021, havia enviat a Kike Gandia, en resposta a un comentari seu. El comentari escrit a Kike Gandia deia així: “Gràcies, Kike.

Moltes rondalles, lo que confirmen, és que el matriarcalisme és un fet, encara que, per exemple, hi haja molta festa a Sant Jordi (que representa el cavaller que allibera la dona).

Encara no he vist cap rondalla, CAP, ni de Catalunya, ni del País Valencià, ni de les Illes Balears, en què aquest Sant Jordi faça d’alliberador. NI UNA.

Però moltes en què la dona salva l’home. I en què la dona fa de ‘senyora ama’ o en què es fa lo que ella vol.

És un fet.

Ni tampoc en què ixen els Benissants.

Una forta abraçada”.

Com a detall, afegirem que, en la rondalla “En Pere de sa maça”, si bé els servicis d’En Pere al rei faran que el regne prospere i que es superen molts perills (quan ell, en lloc de pastor per al rei, una mena de “bon pastor”, faça de cavaller i tombarà els dracs, la draquesa i la serp), serà la filla del rei qui determinarà, entre dos cavallers, qui és el noble (després, descobriran que és el pastor del rei) que l’ha alliberada: la princesa tenia uns quants flocs de cabells que, en tres ocasions, havia tallat a En Pere, amb l’excusa de llevar-li els polls que ell portava. I, així, el rei cedirà a les proves de la filla i, per tant, de nou, es fa lo que la dona vol, àdhuc, en lo sexual.

I, més encara: no sols En Pere, tot i no ser de la noblesa, es podrà casar amb ella, sinó que, igualment, la mare d’En Pere (que era vídua) també podrà viure junt amb ell, un detall que podríem vincular amb el matriarcalisme. 

Agraesc les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme, a Rosa Garcia Clotet i les que em fan costat dia rere dia.

 

 

[1] Sobre Mercè Ventosa i Roca, en part, gràcies a la revista “Feminal”, de línia feminista, com podem llegir en el llibre “Mercè Ventosa i Rosa, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubi, i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019,  dedicada a augmentar la intel·ligència de les dones, sabem que formava part de lo que, en un article publicat el 30 de gener de1910, la revista considerava “Noies (…) que honren la dona catalana, modesta com més talent natural posseeixen, senzilles com més generoses són i laborioses. Elles no travessen la vida ciutadana a so de tabals, com un reclam de modistes i sombrereres: desempenyen llur missió femenina noble i dignament” (p. 48). I, com escriu l’autora del lllibre, “gràcies a aquest article s’ha pogut s’han pogut descobrir diverses de les facetes de la folklorista: pintora, folklorista, ajudant del seu pare, estudiosa i mestressa de casa” (p. 48)..

[2] En el llibre “Mercè Ventosa i Roca, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubia i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019.

[3] En el meu mur i en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”.

“Olles de mamellots”, sexualitat matriarcal

General, , ,

 

En el llibre “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI”, de Vicent Pitarch i de Lluís Gimeno, també hi ha uns passatges en què es plasma el matriarcalisme, fins i tot, en lo eròtic, com ara, en l’obra “Col·loqui de dames”, que també degué redactar-se cap a 1485, quan diu

“Jo viu venir, a poc instant,

         una casada,

de les belles la triada,

         molt galana:

no us penseu que fos squerrana”[1] (p. 46).

 

En un altre passatge d’aquesta obra del segle XV, es plasma un erotisme en línia amb el matriarcalisme:

“Mirau detràs, quines grans olles

           de mamellots!

Sembla truja amb los fillots

           que d’altri cria

esta dona, que es beuria,

           jo crec, Favara           

(¿I no han començat encara

           aquest Ofici[2]?)

A Déu faria sacrifici

           qui cremàs

aquests canonges, en un ras[3]

            el bisbe i tot;

mai veureu que diguen mot

            d’Hores ni Missa;

en lo gran pagell o llissa

            ells hi dispensen;

amb faisans i pagos[4] vencen

            llurs apetits;

llop qui els fes donar bons crits,

            o coure fus![5]

Lo sobrepellís[6] que cus

            és del degà:

sap Déu que entorn me va

            dels anys ha tres;

sempre em parla de diners

            per fer-me sua;

al cor li faça mala bua[7]

            si m’abelleix!

Amb ull lo mir[8], que en[9] té bon feix,

            punyal de Vic[10]!

Bé em daria en lo melic

            a cada tret!

Bé deu fotre en un arret

            vegades dos;

gos li clau[11] los penjadors[12]” (pp. 58-59).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han facilitat informació en relació amb lo eròtic, amb lo sexual i amb lo matriarcal vinculat amb la llengua catalana i, per descomptat, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Textualment. “Esquerrana” vol dir ”desmanyotada”, que, com veiem, no és el cas de la dona, que està ben considerada.

[2] Es refereix als Sacres Oficis.

[3] Sense contemplacions.

[4] Paons.

[5] Fos.

[6] En el DCVB, figura com “Vesta blanca de fil, amb mànegues molt amples o volades, llarga fins a la cintura o un poc més avall, que els clergues duen sota la sotana en les processons, enterraments i altres actes litúrgics”.

[7] Entre les definicions que figuren en el DCVB, s’acosta molt una que ve a significar, “mal”, “dolor”.

[8] Mire.

[9] Els recopiladors, en una nota, indiquen com “reticència, aplicada al membre viril” (p. 59), això és, a una acció de callar (en aquest cas, el penis, l’home), però deixant-la entendre.

[10] En el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqúe i Huerta, veiem que “punyal de Vic” és un eufemisme de “punyeta”, és a dir, de “masturbació”, en el País Valencià.

[11] Li clave les dents, li mossegue.

[12] Testicles.

Sexualitat matriarcal: dones que trien i molt obertes

General, , , ,

 

 

En el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El Cançoner”, de Gabriel Janer Manila i publicat per l’Editorial Moll en 1979, veiem que la dona és qui tria i que porta la iniciativa, fins i tot, en lo eròtic. Per exemple, en unes cançons que diuen així:

“Jo estava dalt una sitja

i menjava arròs amb pop;

i com l’hi tenia tot

encara me deia: pitja!” (p. 77).

 

“Jo l’hi feia per darrera,

tota l’hi vaig encarnar

i ella encara m’exclama:

-Afica-hi sa coionera” (p. 77).

 

“L’any passat dins es gener

eren set qui la’m tocaren,

i tant de gust me donaren

que boixadora em vaig fer” (p. 78).

 

“Una fadrina, quan jeu,

sa poma elàstic pareix,

i un bon pardal engoleix

com si xuclàs un fideu.

Tant ne xucla vuit com deu;

tots d’un en un los panseix” (p. 82).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han aportat informació en relació amb l’humor eròtic en les cançons en llengua catalana com també en altres temes de la sexualitat matriarcal i, a més, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Una sitja, com podem llegir en el DCVB, és una “Cavitat subterrània destinada a guardar-hi collita, principalment de cereals”.

Dones amb reflexos, diligents i molt obertes

General, , , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona i publicat per J. J. de Olañeta Editor, en el 2006, hi ha una rondalla que, més bé, sembla una contarella, i en què una dona actua amb molta espenta: “Lo que em va passar a Barcelona”. La part que hem triat, pel contingut eròtic i perquè plasma el matriarcalisme, diu així[1]:

“Idò[2] jo una vegada que vaig anar a Barcelona,  ens n’anàvem jo i un amic i ens n’anàvem cap as moll i vàrem trobar una dona que tenia els pits molt grossos. Quan aquesta ja havia passat, jo vaig dir:

-Aquesta dona, així mateix, té bons pits!

Però sa dona encara ho va sentir, es va girar i em va dir:

-I són ben meus.

-Ah! I Déu te’ls mantenga i no et dic Déu te’ls multipliqui perquè ja veig que està bé això –vaig contestar-li.

-Que no ets fulà[3], tu? Que no ets en soldat, tu?

-Sí, per servir-te.

-Es meu home també és eivissenc i li daria molt de gust fer una xerrada amb tu, si venguesses a casa parlaríeu.

-I cregueu que a jo també m’agradaria parlar amb un eivissenc per aquí.

I me’n vaig anar amb ella. Pujàrem una escala i hi havia quatre o cinc dones. Me les va presentar:

-Aquesta és sa cunyada, aquesta una amiga…

En fi, però d’home no en vaig veure cap. I en això em diu:

-S’home segur que va borratxo, perquè sovint s’engata i no vendrà a lo millor fins tard. Lo que farem serà anar-nos-en[4] a jeure. I jo dic:

-Ah, no. Jo me’n vaig!

Però ses dones havien tancat per dins i havien llevat sa clau. I s’amarrotaren [5]amb jo i una em va llevar es calçons, s’altra sa camisa i vénga a jeure per allí. Estengueren dos  o tres matalassos.

I en sa mateixa picaren:

-Deu ser s’home! –vaig dir.

-No, no és s’home –digueren- perquè si fos s’home ja us faria anar de per aquí.

-Si fos s’home jo potser[6]  també el faria anar si tengués una cosa amb què pogués” (pp. 37-38).

Tot seguit, les dones li donen un garrot “d’aquells que tenen una baga de pell que un se la passa pel braç” (p. 38), això és, una anella de cadena. I, immediatament, li obrin la porta (p. 38).

Com podem veure, en aquests passatges d’aquesta contarella, la dona és qui tria en cada moment, actuen amb ímpetu, amb diligència i amb reflexos.

Agraesc la col·laboració de moltes persones, en relació amb el tema de la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, bé pels seus comentaris, bé, per exemple, per les anècdotes i per les contarelles que m’han enviat, i també la de les que ho fan en lo relatiu amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Hem fet lleugers retocs de vocabulari, substituint algunes paraules per formes genuïnes en llengua catalana i norrnativitzant formes populars, com ara, com ara, “mo n’anàvem”.

[2] “Doncs”.

[3] En l’original, “fulano”.

[4] En l’original, “anar-mo’n”.

[5] S’agafaren amb força, amb astúcia.

[6] En l’original, “quissà”.

Dones que actuen i que trien amb molta espenta

General, , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, hi ha la rondalla eròtica “Conte sobre en Toni de s’Aigua de Vila”, en què, a més, es plasma que, com deia el meu avi matern (1906-1992), “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”. En aquest cas, la dona va a son pare, però, ella i el marit actuen amb molta espenta i desenvolupen molt la creativitat. Així, Toni de s’Aigua de Vila, el marit, “Es va casar amb una al·lota ben guapa de dins Vila, i as cap d’un parell de dies de ser casats sa dona li diu:

-Mira que no hi ha prou sous per anar a fer sa compra.

I ell s’ho mira i només tenia sis reials i li diu:

-Mira tendràs que guanyar-ne fent més” (p. 105).

Un poc després, els dos passen a l’acció: ell “va i carrega l’ase de pans i se’n va cap a Sant Antoni i els va vendre fent bastant ganància[1]. Llavors ella el va carregar de taronges i ell anava d’un poble a s’altre venent-ne i fent ganància” (p. 105).

Al moment, veiem que Toni es troba un home que baixava per la carretera. Ell li pregunta si “voldries fer-me es favor de donar a sa dona aquestos cinc duros, que no en té cap i li vendran molt bé” (p. 105). Per tant, veiem que, en la gestió dels diners, el marit dona el guanys a la dona i ella és qui els administra.

Immediatament, aquell home li diu que sí i, des d’aleshores, entra la part eròtica de la rondalla. Aquest home entra en ca Toni, diu a la muller de Toni que “m’ha dat cinc duros i m’ha dit que tu ja em pagaries es treball” (p. 106) i la dona li demana “què us he de dar?” . Aleshores, ell, sense parar-se en palles, li respon:

“-Deixar-me jeure un ratet amb tu –li diu s’home aquell a sa dona” (p. 106).

I, com que ella no ho accepta, llavors, ell no li dona els diners. Açò passarà amb més personatges: l’alcalde, el jutge i el degà. I, en tots els casos, com en el primer, que ací plasmem, ella va a son pare (“Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”, que deia el meu avi matern), pare que, com en moltes famílies, fins als anys seixanta del segle XX, era comú que visqués en companyia, en més d’un cas, d’algun avi o d’alguna persona de la generació dels avis. Així, “Ella se’n va i ho conta a son pare així com ha passat, i son pare li diu:

-Vés, digues-ho an Verdera – que era s’alcalde” (p. 106). El pare, posteriorment, li recomanarà el jutge i, àdhuc, el degà. A mida que transcorre el conte, cada u dels successius hòmens, li ofereixen més diners. Per exemple, el degà, sense embuts, li respon:

“-Sí, has anat de pillo a pillastre i com tots són uns pocavergonyes, en nom del Pare, del Fill…

I la senya i quan l’ha senyat li diu:

-Et vols deixar fer una  besadeta?” (p. 108).

Aleshores, després d’haver parlat amb el degà, ella tria anar-se’n a casa “i troba que s’home[2] ha arribat, llavors va i li explica tot. Ell diu:

-Mira quin grapat de duros que podem fer! Vés, torna-hi i convida’n un per les nou, s’altre a les nou i deu i s’altre per les deu, que jo els fotré” (p. 108).

I així és: la dona, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n va cap a cal batle,… i fan lo que li comentava Toni, el seu home. Un poc després, amb el jutge i, finalment, amb el degà,… però en ca la dona. I, en un moment, el marit toca a la porta i els convidats són dins. I, com que “Allí tenien una caixassa vella molt grossa i ella els hi diu que els hi posarà dins” (p. 109). I així ho fan i ningú no li desobeeix: per exemple, l’alcalde “ja volia enllestir però ella li diu que no, que han de sopar abans” (p. 108). A banda, ella sap que vindrà el marit i, per això, entre altres coses, “ella ja havia mirat de fer-se dar es sous a tots” (p. 109), abans que Toni aplegàs a casa.

Al moment, veiem que Toni entra i diu que no ha guanyat res, que no té res, que a les deu es vendran tots els mobles. Això… inclouria el moble en què són l’alcalde, el jutge i el degà. I, així, ell avisa el pregoner, qui ho fa públic (“que a les deu els lliurarà la justícia i la Santa Mare Església”, p. 109). I, immediatament, “en es carrer (…) hi havia molts de mariners” (p. 109). En acabant, es comencen a ajuntar, van a cal batle, a cal jutge i “s’emprenen a cas Governador” (p. 110) on, com a mínim,  “hi havia una centena de iaies” (p. 110), això és, dones grans però amb molta espenta.

I, aleshores, el Governador passa a l’acció i, en veure que prop d’un rastrell hi havia una caixa (la caixa en què eren l’alcalde, el jutge i el degà) i, en trobar-se el governador amb Toni, Toni, amb molta espenta, li diu “Quan jo et diga, bé em poden fer lo que vullguen” (p. 110), si és que ell és culpable d’algun fet. Però, al moment, toquen les deu, passa la dona de l’alcalde, la dona del batle va cap a on és Toni (qui comença a subhastar la caixa) i actua: “pensa que s’home era molt puta, no fos que hi fos dins[3], diu:

-Dos duros a sa caixa.

En Toni diu:

-A la una, a les dos, ningú hi diu més? A les tres. Ara ja es pot obrir!

S’hi atraca es governador i tota s’altra gent” (p. 111) i comencen a botar de la caixa el degà, el jutge i, finalment, el batle. I ningú, ni tan sols el governador, “No pogueren llevar sa raó a en Toni” (p. 111).

I, així, veiem una rondalla en què la dona porta la casa, està ben considerada, actua amb molta espenta i amb molta iniciativa, no és motiu de menyspreu per part de son pare ni del marit, actua molt oberta, és qui tria (fins i tot, en els passatges sexuals),en què la dona tracta bé el marit i en què, a més, hi ha relacions (fins i tot, estratègiques) molt bones, entre la dona i el marit, encara que, com veiem, es fa lo que la dona vol (en lo sexual i tot). I, per descomptat, en què la màxima autoritat política que apareix en la rondalla (el governador), un home també diligent i amb reflexos, es posa de part de Toni (el marit) i, de rebot, de la dona, del matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de moltes persones, en relació amb el tema de la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, i  també la de les que ho fan en lo relatiu amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com a castellanisme en lloc de “guany”.

[2] Toni, el seu marit.

[3] El batle.

“La palma i triümfo deu rebre la verge”, sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

 

La sexualitat matriarcal també apareix en el llibre “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI”, de Vicent Pitarch junt amb Lluís Gimeno, publicat per Eliseu Climent Editor, en la ciutat de València, en 1982. Per exemple, quan, dins de l’obra “Disputa de viudes i donzelles”, d’Andreu Martí Pineda (1483-1566), llegim que, en el veredicte final, la dona rep el suport de les autoritats, fins i tot, la dona jove. Diu així:

“Que tornen la fama    i gran preeminència

a vérgens i viudes,    honestes i bones,

i en altres tants metres    guarnits d’eloqüència,

alegres publiquen    la gran excel·lència,

les honres i gràcies    de totes les dones.

I puix que entre totes    ateny major glòria,

dels estaments d’elles    tenint lo més noble,

mostrant la medul·la    de nostra memòria,

la palma i triümfo,    llorer i victòria

deu rebre la verge,    dels reis i del poble;

 

als dos condemnant-los[1]    que d’ells clar entenga

que verge, i no viuda,    l’amic content prenga” (p. 151).

 

Un final semblant, favorable a la dona i, en aquest cas, a més, també en línia amb el matriarcalisme, figura en l’obra “El virgo de Visanteta”, de José Bernat Baldoví, de mitjan segle XIX. Així, en u dels passatges que hi ha al capdavall d’aquesta obra teatral valenciana, el batle intervé i sentencia en pro de la dona  (Visanteta):

       ” ALCALDE

I respecte a Visanteta,

la cosa té més collons:

no es tracta de si Pasqualo

l’ha trobat ampla o estreta,

que estan les inundacions

que mos han fet la punyeta.

I si, com diu frai Blaiet,

la santa vol que es casen,

a mi, m’importa una llet

estes raons que s’exposen

per a no caminar dret.

Pasqualo es foté al bescuit

i molt melós el trobà;

si, entonces, es llepà els dits,

ara que vaja a l’altar,

que li tirarem confits.

I, si no escolta raons

i no respecta este virgo,

li tallarem els collons

com, a mi, em diuen Domingo” (p. 173).

 

Pasqualo intervé a continuació, preguntant el batle “I els que s’atracaren antes?” (p. 174) i l’alcalde, entre altres coses, li diu “Tu ja furgares lo teu” (p. 174). I, quant a Visanteta, en acostar-se a l’alcalde i demanar-li “Vol dir que mos casarem?” (p. 175), el batle li respon dues coses determinants: “’Qui l’entorta, se l’emporta’, / aixina ho mana la llei” (p. 175) i, més encara, “Tu, ara, tranquil·la i queta, / que, entre tots, apanyarem / el virgo de Visanteta” (p. 175).

I, al capdavall, es casen Visanteta i Pasqualo i, si alguna persona ha eixit reforçada pel batle, ha sigut la dona (Visanteta), una cosa semblant a la que veiem en la definitiva sobre les vídues i les dones jóvens. Es tracta, així, d’un exemple de com, uns tres segles després (a mitjan segle XIX), el matriarcalisme era un fet en moltíssimes famílies d’arrels catalanoparlants de tot l’àmbit lingüistic, com també ho és en el primer quart del segle XXI.

Enllacem el paràgraf anterior amb el detall que, des d’un primer moment, em cridà l’atenció que la dona deu ser lloada pels reis i pel poble, fet que, si bé es pot considerar simbòlic i matriarcal, el podem vincular, com ara, amb uns altres com són la “’bellea’ del foc” (amb motiu de les fogueres d’Alacant) o la consideració positiva que rep la dona a punt de casar-se, per part de moltes dones que coneix, com molt bé plasmà Vicente Blasco Ibáñez en el conte “La cencerrada”, del llibre “Cuentos valencianos”. En aquest sentit, adduïrem que, tant el llorer com la corona, tenen forma circular (la corona de llorer), la qual va en línia amb lo femení, com ja comenta Angie Simonis en la seua tesi. I, més encara: que la corona és damunt del cap i, així, simbolitza que, malgrat que la portàs un home, es regeix per lo matriarcal. Això sí, en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de moltes persones que han fet possible que omplíssem un espai que hi havia molt buit (per exemple, en Internet) en lo relatiu al matriarcalisme en tot l’àmbit lingüístic: el de la sexualitat vinculada amb la llengua catalana.

Ha sigut així com, ara, hi ha un camp més obert i amb informació a l’abast de moltes persones, i, per tant, àdhuc, dels xiquets i dels jóvens, això és, del futur. 

 

 

 

Nota: [1] A dos hòmens : el mestre Valentí i mossén Siurana, els quals, durant molt de temps, tracten sobre les dones jóvens i vérgens i, a banda, sobre les vídues i en edat adulta o més velles.

Peret és salvat per Margarideta, rondalles matriarcals

General, , , , ,

Maria Magdalena Gelabert i Miró, en l’entrevista “Maria Magdalena Gelabert: ‘A ca nostra tenim les eines per reivindicar les dones, són a les rondalles’” (https://www.arabalears.cat/societat/maria-magdalena-gelabert-reinvidicar-son_1_1186321.html), comenta que, “A les rondalles d’Alcover apareixen moltíssimes traces de matriarcat. Ens descriu tota mena de dones: princeses, jaies, bruixes, madones, nobles, pageses, riques, pobres, joves, velles, bones, dolentes… Però, siguin el que siguin, tenen un poder més que considerables. A les rondalles, són les dones les que trien amb qui casar-se: quan el rei fa unes dictes, sempre és per casar la filla, mai el fill, però ella comença a posar condicions”. 

Un poc després, Ma. Magdalena Gelabert afig que “Sempre dic que la nostra societat té una crosta de patriarcat[1], una crosta, però tot d’una que gratam una mica, hi ha un matriarcat implícit innegables. A les rondalles, les madones tenen la clau del rebost i la bossa dels doblers. I a la societat mallorquina, gairebé fins ara, la que duia la bossa dels doblers a la casa era la dona”.

I, en un altre moment de l’entrevista, comenta que aquestes rondalles “Mostren dones poderoses, intel·ligents, amb capacitat d’administrar els seus béns, per decidir sobre la seva vida…”. I, podríem rematar-la amb unes frases que cal remarcar: “Que unes tesis com aquestes estiguen construïdes a partir de les rondalles, un material que tenim tan a mà, demostra que aquesta posició de la dona la tenim al substrat de la cultura més arrelada, a la imatgeria col·lectiva del nostre poble. No hem d’anar a cercar les eines per reivindicar les dones, les tenim a ca nostra. Són a les rondalles”. Hi estic totalment d’acord. I, per un motiu: el treball sobre el matriarcalisme m’ha fet veure que, donant molta llibertat als possibles informadors (indistintament de l’edat, del lloc de naixement, de si les seues arrels són valencianes, catalanes o, com ara, balears o de l’Alguer), és en les rondalles com també en les cançons eròtiques i en altres cançons, on és viu el matriarcalisme, indistintament que hi haja qui puga considerar-ho de poble o casual (que no ho és).

I, en molts casos (en el cas del País Valencià), en rondalles que no foren recopilades per Enric Valor, qui, entre altres coses, les retocava i, a banda, n’exclogué les de línia eròtica[2], a diferència, com ara, de les arreplegades per Ximo Caturla (qui sí que arreplegà rondalles, però sense refer la substància ni inventar-se-les, això és, amb lo que podríem dir honestedat). Agraesc el detall de Ximo Caturla, qui, com podem llegir en l’article “La recerca folklòrica: Joaquim González i Caturla i les seues rondalles” (https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000192/00000040.pdf), de M. Jesús Francés i d’Anna Francés, “no reformula ni augmenta sinó que tria la reproducció fidel de les rondalles que li són contades”. A banda, una part important de les que figuren, per exemple, en el seu llibre “Rondalles de l’Alacantí”, com ara, és la dona qui s’ho trau de les mans, la persona activa, la saviesa tradicional, qui gestiona (fins i tot, una dona ja vella i amb molta espenta) i, àdhuc, l’home és salvat per la dona.

Així, en la rondalla “Peret i Margarideta (Arreplegada a Sant Joan i Mutxamel)”, Margarideta, germana de Peret, renuncia a menjar-se una part del seu germà (els ossos que li corresponien en una menja), els colga com si fossen una llavor (com qui ho fa en desembre amb l’esperança en la collita en començar l’estiu) i, posteriorment, eixos ossos es converteixen en un arbre. I Peret, com que sap que la seua germana Margarideta sí que és una persona de bon cor, li aplanarà el camí i li premiarà la bonhomia:

“Finalment, va venir la seua germana Margarideta, la qual s’acostà a l’arbre i li preguntà amb molta tendresa:

-Peret, Peret, em dones una pereta?

Aleshores, totes les branques de la perera s’agitaren com si una gran ventada sacsejara l’arbre sencer, la soca va tremolar fortament i se sentí la veu que feia:

-Sí, totes per a tu, que tu m’has salvat.

I zuuum! Totes les peres van caure a terra i, al mateix temps, es va poder sentir la veu de Peret que deia:

-Xacarracatxac! Ja estic viu!

I així fou com Peret va tornar a la vida. El xiquet va baixar de l’arbre, donà la mà a la seua germana i se n’anaren tots dos ben junts” (pp. 17-18).

 

Agraesc a totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Té una relació directa i, cal dir-ho, prou considerable, amb la introducció de la dinastia castellana dels Trastàmara, en 1412, després de la mort del rei Martí l’Humà, en 1410 sense descendència, el darrer rei procedent de la rama dels històrics comtes de Barcelona.

Sobre aquest tema, han parlat, com ara, l’historiador Jaume Vicens Vives (en l’obra “Notícia de Catalunya”, de 1955) com també Diether Rudloff (en l’obra d’art “Catalunya romànica. Art, cultura i història”, de 1980, originàriament, en alemany) i, per descomptat, Josep Fontana, en el seu llibre “La formació d’una identitat”, del 2014 i en alguna entrevista feta arran de la publicació d’aquest tercer llibre.

Aquesta introducció de la cultura castellana i, sobretot, del tipus de política de la dinastia dels Àustries (des del primer quart del segle XVI) i, molt més, de la dinastia dels Borbons (la qual encara cueteja i molt), té una relació directa amb lo patriarcal en el present, tant en l’actual Estat espanyol, com en França, encara que a penes se’n faça esment: ni en molts articles sobre lo matriarcal, ni en moltes obres sobre la dona i els seus drets (principalment, en les de tipus social, econòmic i històric). Cal unir-ho a l’homenatge als diners i, òbviament, a la cultura castellana del “furtar i mentir” que Francesc Eiximenis (qui, entre altres coses, feu de conseller del rei, en el segle XIV) plasmà en el seu temps.

Per això, agraesc, des d’ací, l’espenta de les persones que sí que ho plasmen, com ara, Bartomeu Mestre, Jordi Salat, Marc Pons, Biel Majoral  o, com ara, Bàrbara Suau Font (per mitjà de comentaris en el llibre “Elles també hi eren. Dones de Bunyola”).

[2] En l’article “Tabús i erotisme en les rondalles d’Enric Valor”, de Vicent Vidal Lloret i publicat en el llibre “Erotisme i tabús en l’etnopoètica”, del 2013, llegim que “En una entrevista concedida a Gemma Lluch i Rosa Serrano, Valor explica com va canviar per complet les rondalles ‘El pollastre en festes’ i ‘La mestra i el manyà’ , i encara va decidir no recollir-ne d’altres, perquè les considerava excessivament obscenes. (…) Encara que no es refereix directament al sexe, podem suposar que l’autor hi operava com amb la qüestió escatològica i, ja ho podem avançar, no hi podrem trobar mostres de sexualitat explícita en cap racó de les seves rondalles. El garbell personal de l’autor, per tant, sembla evident” (p. 174).

Sexualitat matriarcal en Pineda de Mar

General, ,

 

El matriarcalisme està vinculat amb la sexualitat en tot l’àmbit lingüístic com també amb la poesia popular en llengua catalana i, per exemple, amb unes quantes cançons de Pineda de Mar, recopilades per Sara Llorens. Per exemple, es plasma en “L’espina (Cançó de collir olives)”, la qual figura en “El cançoner de Pineda” per mitjà d’uns versos que diuen així:

“-Quin és aquest galan

que tant m’ha afavorida?

-Si n’és En Joanet,

el galan de la vila.

-Si vols la meva amor

et donaré la vida.

-L’amor no te la dona

perquè la tinc cedida,

cedida a un gavatx

de la gavatxeria” (p. 65).

 

Una altra cançó de Pineda de Mar, en què apareix el tema de la sexualitat de línia matriarcal, diu així:

“El sol ja se’n va a la posta,

encara n’hi ha un xic.

Encara tinc confiances

de parlar amb l’amor anit[1]” (p. 285).

 

Una tercera cançó recopilada per Sara Llorens, i en la mateixa línia, diu així:
“Una noia jo voldria

que tingués un blau a l’ull;

la cara, un xic boniqueta…

que jo de diners no en vull” (p. 286).

 

I una quarta, del mateix llibre, diu textualment:

“Una rosa en tinc a l’aigua

i un clavell an a l’aigüera

per quan en Pepet vindrà:

trobarà rosa i poncella” (p. 286).

 

 

Nota: [1] Ací, “anit”  vol dir “aquesta nit”.