Arxiu d'etiquetes: Rosa Rovira Sancho

L’agraïment a metgesses, a mestres i el nus matriarcal d’aliança amb la gent

General, , , , , ,

L’agraïment en poemes de literatura matriarcal.

En línia, com ara, amb temes de la vellesa, però, ací, com una manifestació de l’agraïment cap a qui ha dedicat a la vila part de la seua vida, mitjançant una professió viscuda amb humanisme, hi ha unes quantes composicions en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, per exemple, en “A la Dra. Conxita Capsada” (p. 62), escrita “En els 25 anys de treball a Monistrol”. La poetessa no sols tracta sobre la part laboral, sinó, principalment, la psicologia d’aquesta metgessa:

“Vint-i-cinc anys practicant medicina

són noces d’argent per la professió,

guiada per l’estela que t’il·lumina

fas de la feina una afició.

 

Ens prodigues nobles lliçons de metgessa

inesgotable, sempre amunt i avall,

tot enfortint l’esperit amb nitidesa

floreix la proesa de fer un bon treball”.

 

Com podem veure, apareix el tema de la faena ben feta (tret molt vinculat amb el matriarcalisme català) i el cor net. A banda, l’escriptora afig que la Dra. Conxita Capsada és una dona

“Disposada sempre amb benevolència

i et reconeix com doctora eficient,

malgrat hi hagi boira, malgrat faci vent,

a atendre al pacient amb eficiència

malgrat caigui pedra o un sol roent”.

 

Per consegüent, no apareixen mots empiulant amb el lideratge, ni amb fer justícia social, ni amb apoderament, ni a res semblant. L’aprovació li és atorgada per la vila (sense necessitat de premis), ans a través de xicotets detalls: la paraula, el poema, etc… Al cap i a la fi,

“Has fet amb el poble un nus d’aliança

omplint d’optimisme al malalt desfet,

i tot receptant remeis plens d’esperança

guareixes amb cura al pacient inquiet.

 

Un quart de segle encara no cansa

per prosseguir la feina alegrement,

Monistrol t’agraeix la teva bonança”.

 

He conegut metges (ací, hòmens) que, un poc abans de retirar-se o quan ja tenien més de setanta anys, em deien que gaudien de la professió, de l’humanisme, de l’empatia…

Un altre poema en què l’autora de Monistrol de Calders plasma el mateix tema és “A la Conxita Forcada i Paquita Rifà” (p. 77), dues mestres:

“Jo voldria, trobar belles paraules

que servissin de fe i agraïment,

per lloar una tasca dins les aules

dedicada al teu bon ensenyament.

 

Has donat el millor de la saviesa

a un estol d’alumnes petits i grans,

instruint la quitxalla amb fermesa

i empentant una escola de germans.

 

Recollint el gresol del teu mestratge

com eslògan d’una esmena de profit,

desitgem tinguis ànims i coratge

i el teu nom no caigui mai en oblit”.

 

 

Empiulant amb això, una altra persona dedicada durant molts anys a l’ensenyament (i que en gaudia), Pere Riutort (1935-2021), un pedagog mallorquí que visqué la meitat de la seua vida en el País Valencià i que treballà per la introducció de la llengua catalana a nivell eclesial i en el camp escolar, en la seua explanació (en la versió del 2018), comenta que “Actualment, encara, molts docents se m’atansen per agrair-me el que va suposar, per a ells, aquell material didàctic i la seua metodologia, el qual avui dia usen en classe mitjançant fotocòpies”. I recorde que, una vegada, quan ell encara vivia en la ciutat de València, li demaní si havia aconseguit crear escola (això és, si tenia seguidors). I ens respongué que sí: cinc persones.

Finalment, direm que són persones interessades per la seua tasca, fins al punt que, en el cas de l’històric mestre, amb huitanta-sis anys (en el 2021), encara llegia i escrivia.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: A continuació, exposem unes paraules que, amb motiu del Dia Internacional de la Dona, escrigué ahir Antoni Gelonch, en Twitter: https://x.com/Antoni_Gelonch/status/1898271215099474118?t=BhzQwG_QLjNDoQ6W0PqtsQ&s=09: “La meva aportació al Dia Internacional de les dones (que hauria de ser cada dia…).

He publicat ja 400 biografies de dones en l’àmbit de l’art, de la reflexió, sobre el fet artístic, investigadores i pioneres en diversos àmbits. Bàsicament, catalanes, però no només. Trieu”. I, en acabant, adjunta quatre fotos (un de cada u dels llibres).

En acabant, comenta que, “Per a fer aquests quatre llibres, hi he passat hores i hores, sense cap afany de protagonisme, però mostrar la feina feta em sembla un acte d’informació útil. Totes les causes nobles, com el feminisme, necessiten aliats, i jo intento ser-ne un, i no deixaré que m’hi excloguin”. Li he respost: “Bon dia, Antoni,

Jo faig un estudi sobre el matriarcalisme català (…).

Avant les atxes i gràcies per la vostra tasca.

Una forta abraçada”.

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, esports, paisatges, rondalles i faules

General, , , , , ,

Un altre poema del mateix llibre de Rosa Rovira Sancho, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, és “Visca el Barça” (p. 94). Cal dir que, dels anys setanta del segle XX ençà, quan el FC Barcelona (familiarment, “el Barça”) anà unit al catalanisme i, fins i tot, a l’independentisme, ha passat a ser una mena de símbol de Catalunya. Així, com Pere Riutort ens comentà pel 2018 en una conversa telefònica, abans de morir el general Franco (en 1975), l’Església catalana i Barça ja estaven de part de la llengua i de lo català en Catalunya: hi mancava en les escoles, en l’ensenyament. No debades, en la composició, en nexe amb l’entrenador (Pep Guardiola), exposa que

“Ha brillat el bon criteri

senzillesa i grans valors,

és en PEP l’ànima noble

de la joia de molts cors.

 

Amb arrels ben catalanes

l’esforç que es duu a la sang,

si la feina es fa ben feta

no hi ha obstacle ni entrebanc.

 

Tot l’ambient vestit blau grana,

les banderes onejant,

samarretes i bufandes

per un Barça triomfant”.

 

 

En el poema següent, “És un dia de bonança” (p. 95), aquest sentiment connecta amb la natura i, així, llegim que, un dia de bonança fan camí i

“Si anem a la Païssa

la Serreta hem de pujar,

passarem per l’Estalviada,

sota els rocs, podrem passar?

 

Si tirem cap a Granera

les rieres trobarem,

com que és any de neu i pluja,

les sabates mullarem.

Anirem a les Abrines

pujarem muntanya amunt,

un camí de rocs i pedres

i una ermita al capdamunt”

 

dedicada a Sant Pere Màrtir, com indica un poc després.
Per tant, passem per una masia (la Païssa), per l’Estalviada de Mussarra i, com ara, per la serra de les Abrines, això és, per indrets de la vila i de la comarca. Altrament, figura el patró i protector del poble.

Tornant a enllaçar amb lo tel·lúric i, a banda, amb la tradició matriarcalista, en el poema “Històries i faules” (p. 101), es reflecteix:

“Vessants de muntanyes

de pi i alzinall,

històries i faules

secrets de la vall.

 

La boira fumeja

per sobre l’arbrat,

el dia clareja

la nit s’ha acabat.

 

De sota les pedres

flueix un gran doll,

que emana de pressa

fent molt de soroll.

 

Se’n duu les idees

se’n duu els pensaments,

s’emporta vivències

baixant pels torrents.

 

Els somnis d’un poble

del Mas i la vall,

rondalla i quimera

se’n van riu avall.

 

Naveguen perdudes

enmig l’oceà,

potser una sirena

les vulgui contar”.

 

 

Com podem veure, per una banda, les narracions es relacionen amb la vall, com si fos un indret ple de secrets, d’aventures.

Més avant, com si nasqués el dia (la infantesa), l’autora plasma una font de vida (mitjançant l’aigua). I, després, com si el pas de la vida fos un passeig, idees, vivències i pensaments van units als somnis associats a les rondalles.

Finalment, com en molts relats passats de generació en generació, apareix la figura de la sirena, una dona que empiula amb l’aigua (un tret femení), qui, com si fos la velleta, conta les històries. Cal dir que, en més d’una narració vernacla tradicional, la sirena diu a un home què haurà de fer i, com que ell segueix les indicacions que en rep, se salvarà com també, més d’una vegada, altres persones (per exemple, de la família).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, rondalles i jornalisme local català

General, , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Poemes 2000/2011” i en què es reflecteix lo matriarcalista és “Sant Jordi, drac i princesa” (p. 67), on, a banda de traure el patró de Catalunya, comenta que

“Tenim rosa, tenim conte

o una faula per contar”

 

i, així, enllacem amb la tradició ancestral de narrar rondalles i altres relats entre generacions i, com veiem un poc després, com si la festa del sant es desenvolupàs en casa i, si no, amb amics i coneguts, detall que connecta amb l’esperit comunitari:

“i en el dia de Sant Jordi

tots ho hem de celebrar.

 

Amb el pare, amb la mare,

amb l’amic o amb el company,

amb aquell a qui estimes:

expressem-li bé cada any”.

 

En el poema següent, “Per molts anys i una abraçada” (p. 68), el sentiment de pertinença a la terra empiula amb la vila (ací, simbolitzat pel mitjà d’informació “El Clot”, una revista de Monistrol de Calders que publicà entre novembre de 1990 i gener del 2021):

“Del jardí de la cultura

en va néixer un dia EL CLOT;

amb l’empenta ben segura,

és pel poble un esquellot.

 

Font d’idees i notícies,

nova deu d’informació,

plegament de les primícies

del treball del redactor.

 

(…) Sembla ahir, FA 10 ANYS DÈIEM…

un repàs del vell passat,

mentrestant el que ara passa

ho explica el QUÈ HA PASSAT?

 

De tasques dutes a terme

INFORMA l’ajuntament,

o l’escola, el teatre,

o el casal molt diligent.

 

Sempre està en el punt de mira

el que es diu en el SAFAREIG,

PARLEM AMB… està de gira

l’entrevista és un festeig.

 

Un cop d’ull per LA COMARCA

és treball del reporter”.

 

Per tant, es tracta d’una edició local i que també exposa noves relatives a la contrada.

Al capdavall, el poema diu que “El Clot”

“Assoleix la seva fita

l’exemplar número cent,

augurant bona collita

pel seu bon funcionament.

 

Per molts anys i una abraçada,

benvolguts, amics lectors!

Fem que EL CLOT alci volada,

amics col·laboradors”.

 

En el moment d’escriure aquestes línies, 5 de març del 2025, aquestes darreres estrofes m’evoquen el típic participant, com ara, en el llibre de festes patronals que, a més d’escriure per als lectors, els encoratja a prendre part en les festes, en la vida de la vila o, com en aquest cas, en la d’indrets pròxims.

Finalment, adduiré que, a les darreries dels anys huitanta del segle XX, quan viatjava a Catalunya, era prou usual trobar-hi jornals comarcals (a més, en català), un fet que, al meu coneixement, pel País Valencià, es féu més manifest d’ençà de la segona dècada del segle XXI, potser, en bona mesura, afavorit per Internet i per l’aparició dels diaris digitals i dels blogs i de les webs dedicades a la cultura tradicional o bé a història comarcal o local.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana, la sardana i realisme

General, , , , , , ,

Un altre poema en què captem el sentiment de pertinença a la terra i plasmat en l’esmentada obra de la poetessa de Monistrol de Calders, és “Catalunya, no t’adormis” (p. 56). Així, diu
“No t’adormis, Catalunya,

perquè, quan despertaràs,

si el teu somni se t’allunya

si no vetlles la perdràs.

Quan l’enuig ens fan encendre

per la llengua del parlar,

si la veu ens volen prendre

quin serà el nostre demà?”.

 

Com podem veure, en aquests primers versos, apareix el realisme típic del pagès, qui toca els peus en terra i que fa la seua vida, en moltíssims aspectes, a partir de la saviesa resultant de vivències i del dia rere dia. Per això, junt amb el lligam que té amb lo tel·lúric (el qual també és com un empelt en la vida de Rosa Rovira Sancho), l’escriptora comenta que ell romanga en la terra, que no se n’allunye, ja que si, com ara, no orienta els seus somnis cap a la Mare en què ha nascut i amb qui s’ha criat i en l’ambient que ella li ha aplanat, ¿on seria el seu seny de la vida?

I, com que, en la cosmovisió catalana, matriarcalista, la roca que atorga fermesa és la llengua vernacla, l’autora li diu que cal defendre-la, puix que aquest tret empiula amb el seu demà. Al meu coneixement, aquests versos són com un diàleg entre la mare (la terra, Catalunya) i cada u dels seus fills.

Tot seguit, podem llegir que

“Catalunya sempre es mostra

amb bon culte ciutadà;

dolça terra és pàtria nostra,

nostra veu, el català.

La senyera engalanada

és el símbol patrioter,

i una gent enamorada

de Sant Jordi cavaller”.

 

Afegirem que la tradició comercial catalana, àdhuc, per terres mediterrànies i per la mar (entre els segles XIII i XV), units al matriarcalisme, permeté que Catalunya junt amb la resta d’indrets catalanoparlants que existien aleshores fossen llocs on s’afavorís la formació cultural. I, de fet, durant la recerca, hem pogut trobar que, fins i tot, entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, hi havia una quantitat interessant que sabia llegir i escriure (quasi sempre, en castellà, i, en alguns casos, majoritàriament o només en català, com ens exposaren a primeries de març del 2025).

Un altre símbol de connexió amb lo tel·lúric (tot i que el personatge siga de signe patriarcal, potser, per introducció de la noblesa del segle XV, amb l’arribada de la dinastia castellana dels Trastàmara, un detall en què he pensat més d’una vegada) és la figura de Sant Jordi, patró de Catalunya.

A banda, addueix que

“Si aixequem les mans enlaire

el progrés enllaçarem,

puntejant amb peu dansaire

la sardana ballarem.

Inventem les mil i unes

catalans, sempre endavant;

perdurem amb les engrunes

i amb un ase triomfant”.

 

Un altre fet que empiula amb el matriarcalisme és el nexe entre progrés (no entés amb el significat capitalista) i les danses (en aquest cas, associades a la sardana).

Cal agregar la creativitat (els invents, possiblement, de balls o bé de grups de sardanes), l’espenta i la paciència i la força de l’ase que, laboriosament, reïx.

Finalment, l’escriptora posa uns versos que podrien evocar-nos fets històrics que esdevingueren en Catalunya en la primera dècada del segle XXI, arran de l’aprovació d’un segon Estatut d’Autonomia i de la resposta del primer ministre espanyol, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero (qui faltà a la paraula) i la d’una sentència judicial del 2010 que generà el sorgiment d’un moviment social a favor de la independència de Catalunya:

“No t’adormis, Catalunya,

i no et deixis enganyar,

que el teu somni és la punya

per un poble català”.

 

És a dir, que els catalans continuen treballant i lluitant per la terra i no per veure com aconsegueixen enganyar el proïsme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Agraïment als majors, als néts i sexualitat i educació matriarcals

General, , , , , , ,

Continuant amb poemes de literatura matriarcal escrits per Rosa Rovira Sancho en el seu llibre “Poemes 2000/2011”, es plasma en la composició “Festegem tots aquest dia” (p. 55), dedicada a l’avi Ramon. Cal dir que, al meu coneixement, és d’agrair versos en què es considera positiva la tasca i el paper que fan els majors, no sols a la família, sinó a més persones. Diu així:

“Festegem tots aquest dia,

gratulem l’avi Ramon:

tu ens donares l’alegria

que gaudim en aquest món.

Vas conéixer una Rosa

que plantares al jardí.

D’eixa flor tan generosa

tres poncelles van florir.

 

Tres floretes eixerides

que perfumen el camí,

que amb empentes i embranzides

vas trescant cada matí.

Les noietes estimades

la família han augmentat,

i les noies poncellades

tres estels ja ens han donat.

 

Són tres néts meravellosos

(…) que enalteixen molt joiosos

aquest àpat tant gentil.

Un convit de gentilesa

per un avi jubilat,

i un bon sou per la vellesa

que amb suor se l’ha guanyat.

 

Per molts anys en aquest dia

gratulem l’avi Ramon:

tu ens donares l’alegria

que gaudim en aquest món”.

 

Com podem veure, per una banda, la poetessa destaca el paper obert i la facilitat del padrí per a afavorir l’harmonia en el grup. A més, potser pel tarannà pacient i constant de l’home (el qual estaria en nexe amb la figura del jardiner, qui, a banda, és realista com el llaurador), enllaça amb el resultat positiu de la convivència amb la seua dona: tres filles despertes, lleugeres i amb molta espenta, tres trets, més d’una vegada, associats a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Igualment, amb la maternitat de la segona generació, n’han vingut tres néts, els quals fan bona lliga en l’entorn familiar i amb l’avi Ramon.

Afegirem que, en línia amb el matriarcalisme català, l’escriptora en trau un detall: la cultura del treball, que no la de viure de baldraga, ni la d’esperar colps de sort (com ara, tocant una creu o deixant que els polítics siguen els qui determinen el futur de la terra i de les persones, fet que no exclou que hi haja bona avinença entre ambdues parts).

Al capdavall, Rosa Rovira Sancho exposa un agraïment al padrí, mitjançant el record d’un fet important en la vida: ser una persona que, allà on va, tendeix a aportar joia de viure.

Per consegüent, no es tracta d’un poema ple d’honors i de reconeixements formals, sinó, en què, a través de mots senzills i accessibles, empiula l’home amb els altres.

Una altra composició en què captem l’ancianitat, això sí, en nexe amb la celebració de les noces d’or, és “Cinquanta anys” (p. 71), escrita en la mateixa obra. En destaquem un tret que figura en molts poemes seus: el mot “responsable”, unit a les persones lliures, perquè no deleguen en ningú i participen en els afers. En posem la major part:

“Cinquanta anys han passat des d’aquell dia!

Un enllaç us unia en casament,

va ser un SÍ responsable amb alegria

i amb desig de donar-vos constantment.

 

El gran SÍ, fou el peu de la confiança

per seguir un camí amb il·lusió,

les filles han estat la benaurança

de l’alba que va obrir vostre horitzó.

 

Caminant heu omplert la fondalada

amb cinc néts, d’un amor gratificant,

esdevenint amb goig l’edat daurada

amb dos cors connectats i bategant”,

 

 

és a dir, amb dues persones que s’estimen entre elles i que fan bona pasta. És més: com si fossen tres llavors colgades en el camp (el qual simbolitzaria la vulva i, així, l’espai on ell les hauria inserides i d’on han nascut els néts).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la mare, la velleta i l’agraïment

General, , , , , , ,

Prosseguint amb la literatura matriarcal en el llibre “Poemes 2000/2011”, es reflecteix, com ara, en el poema “Iaia Antonieta” (p. 51), amb una dedicatòria, en què connecta una dona major junt amb els qui celebren els noranta anys que ella fa i que, nogensmenys, són anys acompanyats d’una infantesa que encara li perdura (i, per això, l’escriptora trau el mot “nina”):

“Noranta anys, iaia Antonieta,

i ets com nina del destí.

Piula i vola, oreneta,

continua fent camí.

 

Afrontant el dia a dia,

ets model de senectut;

amb coratge i alegria,

a les penes has vençut.

 

I amb tan sols una poncella

que amb un Àngel s’ha casat,

pots gaudir oh meravella!

la llavor que has escampat.

 

Festegem al volt de taula,

bona gresca i afanys,

i unim tots nostra paraula:

pau i joia per molts anys!

 

PAU I JOIA PER MOLTS ANYS!”

 

Una altra dona a qui es tracta amb dolçor i que, no solament empara els fills, sinó que els fa de mare i de protectora de la llar, és Nostra Senyora de Montserrat, a qui l’autora de Monistrol de Calders dedica la composició “Dècimes a la Verge de Montserrat” (p. 54):

“Com joliua Poncellina,

presideixes la llar nostra

fent d’esguard del nostre sostre;

com esclat de flor divina

de bellesa tendra i fina,

ets un doll de meravella.

Montserrat, la teva estrella

i dolça Mare amorosa,

sempre humil i bondadosa”.

 

Per consegüent, Rosa Rovira Sancho empiula la natura (la poncella) amb la casa, amb el paper de mareta (la tendror i i la finesa de la dona) junt amb l’estima pels seus fills, qui no la consideren soberga i, per això, la tenen com a Mare i com a presidenta de l’habitatge i, per damunt dels fills: els fa valença.

En la segona estrofa d’aquest poema, captem un vincle entre Nostra Senyora de Montserrat i el jardí de la llar, una part molt associada a la cultura matriarcalista catalana (junt amb la figura del jardiner) i al gust de l’autora per les plantes. No debades, el passatge es desenvolupa més bé en abril (coincidint amb la festivitat de la Moreneta):

“Oh imatge encisadora

que engalanes el jardí,

i amb el sol montserratí

cada dia lluu l’aurora

amb l’encís que m’enamora”.

 

 

Enllaçant amb el paper maternal, en el poema “Un ram de violes” (p. 58), també plasmat per l’escriptora, copsem un cant a la natura (ací, a les violes), una invitació als qui en prenen part (com ara, les papallones i els insectes), mentres que l’autora fa el ramell, el qual atansa a la Mare de Déu de Montserrat (qui, d’alguna manera, és tractada com una més de la casa, tot i que en fa de cap):

“I posar-lo dins un gerro

(…) i l’anhel a què m’aferro

servirà d’embelliment.

 

Davant la Montserratina

fent presència i reforç,

(…) pel consol dels nostres cors”.

 

Aquests darrers versos poden evocar-nos el tradicional oferiment que molts llauradors catalanoparlants fan als Sants de la Pedra, protectors: per exemple, lliurant-los una part de la collita (com és el cas de raïm primerenc, encara que la festa esdevinga en juliol).

Adduirem que, com ens han comentat, en moltes cases, solia haver-hi una imatge o bé una representació en ceràmica del sant (o bé de la santa o bé dels sants) a qui s’encomanava, a canvi de fer-los agraïments: es vivia de la terra. Per exemple, la Mare de Déu de l’Esperança estava en cals avis materns de ma mare, com em digué ma mare el 29 de gener del 2025.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, Jacint Verdaguer i Pobles agraïts

General, , , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Poemes 2000/2011”, i en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, és “Fruit i grana” (p. 37), sobre la comarca d’Osona i sobre el poeta i folklorista català Jacint Verdaguer (1845-1902), u dels impulsors del reviscolament de la llengua catalana:

“Que bella i formosa és la terra d’Osona,

bressol del poeta en Jacint Verdaguer,

nasqué a Folgueroles, morí a Barcelona,

d’orient a ponent incansable viatger”.

 

Així, primerament, passa per l’esmentada contrada, la considera garrida i, a banda, n’extrau el nom d’una persona que hi està vinculada i que féu molt per la terra catalana.

Després, afig que,

“En el Puigseslloses va cantar meravelles,

oferint el seu viure a l’amor diví,

cisellant poesia i cantant cançons belles,

el català i la Renaixença florí.

 

Davallant per les valls i remuntant carenes,

cercant el verger que inspirava el seu cor,

la mar i muntanya li ofegaren les penes,

d’argent omplí l’ànima i l’esperit d’or”.

 

És a dir, en l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, féu la seua primera missa (les meravelles) i, malgrat la seua relació amb la religió, també en té amb la terra i, així, s’acosta a lo tel·lúric, en lloc d’enfilar-se cap a l’ascetisme, ni cap a la religiositat mística. En eixe seny, això el porta a recórrer Catalunya i, de pas, a plasmar-la en poemes i en recopilacions sobre costums, tradicions, cultura ancestral aborígens…

Igualment, l’autora empiula de manera encertada l’argent (obagor, ànima, dona, terrenal) amb l’esperit (claror, ànim, home, celestial) i, per consegüent, captem un poeta realista i que viatja per on ell volia reportar-se per passar-ho a escrits.

Afegirem que Rosa Sancho Rovira, com si fos en senyal d’agraïment per part del Poble cap als qui s’han interessat per ells i ho han compost en paper o bé ho han fet públic (en eixos indrets o bé en uns altres) perquè la recollida no caiga en sac foradat, plasma uns versos en què enllaça la gent, el saber popular, la literatura i els bons resultats de la tasca de Jacint Verdaguer.

Finalment, podríem dir que són un exemple d’eixa mena de vasos comunicants entre l’Església catalana i el Poble català de què parla l’historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960) en la seua obra “Notícia de Catalunya”, en aquest cas, mitjançant la grana (ací, com a símbol de la llavor que cau en bona terra i fructifica):

“Les ales del cor voletegen per la història,

cultura i poemes per a joves i grans,

i els pobles l’honoren recordant-lo amb glòria,

que és fruit i és grana per a tots els catalans”.  

 

Adduirem que, el 26 de febrer del 2025, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic en què deia “Un dels nostres més grans poetes, si no el més gran, qui, en vida, no se’l va tractar gaire bé, però sí que crec que la història li ha fet justícia. Moltes gràcies i una forta abraçada, Lluís!!!!”. Sobre aquest comentari, Montserrat Cortadella ens envià un missatge l’endemà: “En Ricard te bastant raó, encara que discrepo un xic: ni en vida, ni mort, se li ha fet toot el que es mereix”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, el Montseny i l’empelt amb la mare

General, , , , , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença en el llibre de Rosa Rovira Sancho, el captem en la composició “Oda al Montseny” (pp. 32-33):

“A tothora ets anhelada,

serralada del Montseny;

ets muntanya curullada,

del poeta ets admirada

sedejant d’amor i seny.

 

Matagalls, joliu turó

on amb força l’aire empeny,

cap al cel ets l’ascensor

entonant fina cançó

pel teu pare, oh bell Montseny!

 


Les Agudes emboirades,

damisel·les amb barret,

vianants d’altres contrades

les observen encisades

faci sol o faci fred”.

 

 

Per tant, l’escriptora, no sols vincula el poeta amb el cant a la terra, sinó que ell ho fa amb estima per lo terrenal i amb trellat. A més, l’autora trau un puig del Montseny (Matagalls) i, així, dues muntanyes. Ara bé, la cosa s’amplia, quan n’inclou una tercera: les Agudes.

A banda, encara que el vent s’enfila cap al cel, els forasters que visiten l’indret ho fan amb esment i, així, en nexe amb la terra (les muntanyes, ací, tractades com si fossen dones) i durant tot l’any.

A continuació, exposa sobre el vent en relació amb les muntanyes i copsem un tret que ens podria evocar la maternitat: el bressol i un empelt entre lo tel·lúric (els munts, la mare, la serra) i la filla (Rosa Rovira Sancho):

“Contemplant en les alçades

nuvolades dalt del cel,

es bressolen enllaçades,

somrients per les ventades

sustentant el meu anhel.

 

Quan el vent bufa de tarda

quan el sol ja s’ha finat,

si els boscos fan basarda

les carenes fan de guarda

pel sagal enamorat”

 

 

i, per consegüent, les carenes (com si fossen dones) estan a l’aguait pel jovenet que se’ls puga acostar.

En acabant, addueix que és un paratge natural amb vida i opulent i, per això,

“A les valls reneix la vida,

l’aigua brolla flamejant,

flors boscanes fan florida,

bella serra ben vestida

de natura exuberant.

 

Dels poetes ets la musa

escampant lletres al vent,

reguitzell de ment confusa

entre raigs de llum difusa

inspirant el seu talent”.

 

 

O siga, un espai que permet que els versaires copsen detalls que els ajuden a estar creatius i a plasmar els seus sentiments i les seues observacions.

Finalment, empiulant amb els Pobles matriarcalistes, acollidors, la poetessa de Monistrol de Calders comenta que és una contrada en què tant qui és de casa (el vianant, qui fa via per terres més acostades) com també el pelegrí (una figura més en línia amb la del pastor, és a dir, amb el nomadisme), es lliguen a lo matriarcal i, així, a la serralada (com si fos una mare) i a la bellesa i a la natura que l’acompanya:

“Ets, Montseny, oh bella serra,

esbrinant nostre destí,

ets al cor de nostra terra,

com arrel a tu s’aferra

el vianant i el pelegrí”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Nostra Senyora de Montserrat i fills que besen la terra on viuen i que l’agraeixen

General, , , , , , ,

Una altra composició del llibre “Poemes 2000/2011”, en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, però junt amb el tema de la maternitat i el de la dona que salva l’home, és “Vell pelegrí” (p. 30).

“A bon resguard de marinada

i de bracet del Llobregat,

s’uneix la terra amb l’estelada

a Monistrol de Montserrat.

 

Un gran gegant semblant el pare

tot resguardant el seu ramat;

bonica i bella hi ha una Mare

emparant tot el veïnat.

 

Un bell massís, roques estranyes

desafiant cap a l’espai,

tot ressonant entre muntanyes

el xiuxiueig del Virolai.

 

De bon matí reneix l’albada

entre rocams d’un mont serrat,

vell pelegrí va fent pujada

besant els peus de Montserrat”.

 

Com podem veure, la dona (ací, Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya) fa de mare, desenvolupa l’arquetip del rei (fa de mitjancera entre el cel i la terra, la qual toca), empara tots (àdhuc, els més gegants i nòmades, fet que connecta amb la cultura matriarcalista, puix que la dona salva el pastor), no sols el veïnat més acostat, sinó, igualment, els qui se n’havien anat de l’indret de partida i ara hi tornen.

A banda, Rosa Rovira Sancho trau detalls de la terra: és garrida, diversificada, forta com les roques i en què es pot oir la música del Virolai (el poema que composà l’escriptor i folklorista català Jacint Verdaguer en el segle XIX, lletra que es canta a la Moreneta).

En la quarta estrofa, comenta que el romeu va camí amunt, cap a la Mare, a qui besarà els peus, al meu coneixement, més com a senyal d’agraïment (perquè ella el protegeix) que com a submissió, sobretot, tenint present que, com ens digué Pere Riutort el 20 d’agost del 2020, per telèfon, encara que no perduràs la tradició de besar la terra (com en altres Pobles), sí que romania la de besotejar el pa, com una projecció de fer-ho als ossos dels ancestres (detall que ell desconeixia). Així, li demanàrem

“-És costum besar la terra?

-Si no a Mallorca mateix, quan el pa cau a terra, s’agafa el pa i es besa. Antigament, sí.

Aquest amor a la terra va unit. La Pàtria és la terra i la Nació és la terra on s’ha nascut o el lloc on u s’ha empeltat. M’agrada molt el verb ‘empeltar’. La terra materna”.

De fet, en l’estrofa vinent, copsem eixe lligam i el present que el pelegrí farà a la Mare, en qui ell confia plenament, perquè l’alliberarà i, de pas, la figura femenina triomfa en la seua tasca de sopluig dels fills de la terra i dels qui se li atansen amb bon cor:

“Ell collirà una rosa blanca

carena amunt, i anar pujant,

per ofrenar-la amb ànsia franca

a la princesa triomfant.

 

Les seves penes li confia

amb frenesí i amor constant,

perquè li sigui sempre guia

com un estel il·luminant”.

 

 

Finalment, cal agregar que, en aquests versos, la dona no apareix com una representació de la llibertat, per exemple, guiant el poble, sinó com la saviesa maternal i femenina, ja que aquesta Nostra Senyora és obaga, bruna i, per consegüent, està en nexe amb l’estació de l’hivern, associada amb aquests trets i, ben mirat, amb el paganisme, en què abunden aquestes marededéus tel·lúriques.

Com a afegitó, direm que, el 24 de febrer del 2025, Daniel Gros ens envià un correu electrònic en què deia “La Mare de Déu de Montserrat, a Catalunya, és una presència que sempre es fa present des de qualsevol àrea d’interès a la societat!”. Agraïm aquests mots.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

Maternitat, protecció dels fills, agraïment i Nostra Senyora de Montserrat

General, , , , ,

Un altre poema en què es reflecteix el tema de la maternitat i, igualment, el sentiment de pertinença a la terra, és “A la Verge de Montserrat” (p. 28), exposat per la poetessa de Monistrol de Calders:

“En el cor de nostra terra,

sol ixent dels catalans,

t’alabem, oh Verge bruna!,

bell estel dels cristians.

 

Catalunya et fa princesa

del fidel adelerat,

i les mares et fan reina

oh Verge de Montserrat!

 

De bellesa atractiva,

d’esplendor celestial,

de comesa protectora,

de joliu sol virginal.

 

Ets amor per tots els homes

quan et saben estimar;

en el fons de tots els cors

el teu nom s’ha d’invocar.

 

Ets la llum de l’estelada

en el goig de la lloança,

l’oració a tu, Donzella

és el cant de l’esperança”.

 

 

Com podem veure, l’autora comenta que els catalans han triat com a estel de la seua vida una dona, la qual, pel color, bru, connecta amb la saviesa i, a més, amb la foscor, tot i que la festivitat tinga lloc en plena primavera (en abril) i no en l’estació més obaga.

Agregarem que el títol de princesa no la relega a un segon terme, puix que, com en més d’una rondalla, es correspondria al personatge femení que comanda un regne i que ho fa amb aquest tractament.  

A banda, capim un tret que figura en l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal: la bellesa tenia bona acollida, com ara, en temps del rei Jaume I (segle XIII) com també la maternitat (ací, sota els mots “atractiva” i “protectora”, respectivament), llunyans a èpoques que podrien vincular-les amb l’apoderament o amb la força física (encara que, altrament, n’hi havia, de fortes,… i entre dones nascudes abans de 1920).

De fet, en acabant, parla d’un amor fraternal cap al conjunt dels habitants i, de rebot, ells se l’estimen, connecten amb Nostra Senyora de Montserrat. Aquest darrer detall apareix en relats en què el rei (o bé un comte, o bé un duc…) porta les regnes d’un territori i, com que és just i benèvol, tothom gaudeix de bones collites i impregnat d’un estat d’harmonia.

No debades, com a senyal d’agraïment, Rosa Rovira Sancho comenta que “el teu nom s’ha d’agrair”. Al cap i a la fi, com diu un refrany que hem oït, “De ben parit, és ser agraït”. I, com que hi ha bon lligam entre la Mare i els fills i la terra, els goigs que li canten van acompanyats d’esperança i, de pas, els catalans no fan com qui, en resposta al fet que el patró de la vila no els protegeix, el deixen en un escampat fins que complesca amb el seu deure, o siga, amb la confiança que li havien depositat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)