Arxiu d'etiquetes: pabordesses

Les pabordesses, les majorales, la mare i pervivències ancestrals

General, , , , , , , ,

Les pabordesses, les majorales i cançons de pandero.

Un punt interessant de les cançons de pandero de què reporta en «Folklore íntim del Rosselló» és el del paper de les dones en uns actes que coincideixen amb la funció femenina en festes en què el paper de l’home a) és secundari, b) no figura o c) fou introduït molt avançat el segle XX (com és el cas de la “Festa de les Alfàbegues”, en Bétera, una vila valenciana del Camp de Túria).

Així, Simona Gay escriu que “Tres majorales del Roser, ‘dos fadrines i una de casada’, captaven per les cases els dies de festa: Nadal, Pasqües, l’Ascensió, Pentecosta, l’Assumpció. S’hi afegia la Festa Major, el dilluns de Pasqües, l’Adoració o festa de les Quaranta Hores i, demés, els bateigs i els casaments, ocasions que es divertia el vilatge. Després de l’ofici de la festa, les pabordesses entraven en les cases cerdanes, dintre la sala, mig fosca (…). Amb les pabordesses, entrava la gràcia de la joventut i la frescor del cant, per a alegrar la família entaulada. L’una tenia el pandero amb la mà esquerra i prou alt perquè la Verge del Roser amagui la rosa de la galta; amb l’altra mà, tamborinava per a ritmar la cançó que cantava amb l’altra fadrina. Es passaven el pandero de l’una a l’altra. La majorala posava en la taula el plat d’estany o de plata, on era una Verge del Roser, més o menys, enflocada, segons les festes: ‘La Verge en teniu a taula, / que li’n facen caritat / cada u del que voldrà…’” (p. 378).

Com podem veure, 1) hi pren part una dona casada i una fadrina (en Bétera, l’obrera fadrina i una dona que fa de mare, «l’obrera casada», com un perllongament de l’eixart entre la deessa grega de l’agricultura, Demèter, i la seua filla Persèfone), 2) o bé són en Nadal (dins d’una de les estacions femenines), o bé en festivitats en nexe amb la figura de la mare (com ara, l’Assumpció, a mitjan agost), 3) o bé en moments de l’any associats a la primavera (ací, simbòlicament, de la vida i amb eixe lligam marona-filla). I més: 4) també n’hi ha en l’època juvenil (l’estiu). A banda, 5) hi ha un vincle entre la fadrina amb la dona d’edat avançada: simbòlicament, ací, l’estany (el qual és de color verd, com la de la primavera) i l’argent junt amb el plat receptiu en què hi ha representada una imatge de la Mare de Déu.

Ben mirat, hi ha un detall que reflecteix el matriarcalisme: la Verge, com si fos l’àvia a qui s’atansen els fills i els néts (en el text, amb motiu d’una festa) i li fan presents com a senyal d’agraïment i no descartem que empeltant amb alguna tradició ancestral de gratitud cap a la Mare Terra, en línia, com ara, amb mots que trau Rigoberta Menchú sobre les collites i el permís que els indígenes del seu Poble fan a la mare de tots i de la vida terrenal.

Cal dir que, en els darrers mots, capim un signe matriarcal: la donació es fa atenent a la voluntat de cada participant en la recol·lecta, no per imposició externa, ni de cap autoritat (en aquest passatge, religiosa). Adduiré que recorde haver anat algunes clavariesses a cals meus pares, obrir-los ma mare la porta i, en acabant, comentar-los que, com que li agradaria aportar-los més, però que no podia aleshores, que hi tornassen un altre dia i que així ho faria. I ho feia. O, simplement, fer ma marona la deixa un dia que li venia bé i, és clar, abans de la celebració. Per exemple, de la festa de Sant Antoni «el del porquet».

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

El pandero, pabordesses i la Mare de Déu i la maternitat

General, , , , , , , ,

Un altre apartat interessant del llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), és “Cançons de pandero”. Així, trau el tema de les pabordesses i de les majorales i el paper de totes dues en aquesta música: “El pandero servia per a acompanyar els cants de les pabordesses. Els cants són dedicats, tot primer, a la Verge; després, al clergat, als cabdals de la vila o de casa, als nuvis, als casats altra vegada, etc…” (p. 374).

En un altre fragment de la mateixa pàgina, exposa una traducció d’un escrit de Josep-Sebastià Pons (1886-1962), possiblement, relatiu al segle XVII: “les confraries del Roser s’estableixen en les viles remotes… Les pabordesses o majorales del Roser condueixen per les places el ballet, amb ritme d’Ave Maria i, és durant llurs recaptes i llurs evolucions que, de retop, el tema de la rosa inspira les més delicades cançons catalanes, aquest lirisme dels humils, massa natural, sens dubte, per a ser assequible als lletraferits” (p. 376).

Ben mirat, quan l’estudiosa ens reporta sobre qui la informà, indica que ella “No coneixia res del pandero quan, en 1935, a Er, una dona vella, a qui demanavi si sabia cançons, em va parlar del pandero. El descriví molt bé: ‘és una tamboreta, és colorat de verd amb una rosa al mig, tot enflocat de ribans i de cascavells’” (p. 376). Per tant, hi ha vocabulari prou significatiu: la color verda (en vincle amb la infància, amb la primavera); el rosa, amb un mot («rosa») lligat amb el mugró; el terme “enflocar”, que també vol dir “fotre, copular”; els ribans (un ribà és una cinta) i estar encinta (o prenyada); i els cascavells, o siga, els testicles. En altres paraules: una mare (la Verge) que fa com un eixart amb un fill en els primers anys de la vida.

Igualment, ens amolla unes paraules que no tenen pèrdua: “A prop d’aquesta església que forma un trèvol, potser en honor de la Santíssima Trinitat, i on senyorejava una Verge  morena emmantellada de blanc i d’or” (p. 376), és a dir, que no ho fa un personatge religiós masculí (ni Nostre Senyor, ni Jesús), ni espiritual (l’Esperit Sant), sinó u, més aïna, terrenal i maternal. També agrega que, “En aqueix pandero, la Verge del Roser portant l’Infant és pintada en un ovalat de roses sobre un fons de verd fosc” (p. 376).

Sobre la forma d’ou, ens porta a les de caire circular (i, en qualsevol cas, no rectes), un detall relacionat amb els Pobles matriarcals: l’ou de la fecunditat, el de la creació (l’ou còsmic), la regeneració de la vida, la maternitat… I, més encara, tenint present que Nostra Senyora és acompanyada del Fill i que, de pas, hi ha un nexe entre tots dos. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: Adjuntem un enllaçament en relació amb drets històrics de la dona en la Catalunya anterior als decrets de Nova Planta (primer quart del segle XVIII): https://x.com/RBerenguerIII/status/2113256638845001734.