Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Dones molt regraciades, de bon cor i que donen vida

General, , , ,

Un altre relat arreplegat per Francesc de S. Maspons i Labrós en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La formosa fillastra”. Hi ha una dona molt formosa, tant, que era prepotent i que “sempre anava al mirall a preguntar-li si n’havia vist alguna altra, de més guapa, a lo qual aquell havia de respondre-li que no” (p. 206). Però un dia li contesta que sí, “puix que havia vist a la seva fillastra” (p. 206), motiu pel qual “manà, incontinent, a un dels criats, que agafés a la seva fillastra i anés a un bosc a matar-la, i que li dugués, com a mostra, una ampolleta de sang i el dit gros d’un peu” (p. 206). Com podem veure, aquesta rondalla té un inici semblant al de Blancaneu; no obstant això, direm que el seu final reflecteix el matriarcalisme en una versió adient per a transmetre-la, bé a nivell familiar, bé a nivell social, bé en àmbits relacionats amb l’ensenyament o en xarrades.

Continuant amb la narració, el criat, com que “la pobra noieta li feia molta llàstima, (…) no volent matar-la, va tallar-li solament el dit gros del peu, va matar un gos i, de la seva sang, en va omplir una ampolleta i deixà la noia al bosc” (p. 206).

La noia, sola en el bosc, “s’enfilà a dalt d’un arbre, des del qual, al cap d’una estona, sentí una veu que deia ‘Ábrete, peña’ i, alçant-se una roca, va veure eixir-ne quatre homes” (p. 206), que, com veiem més avant, eren germans. Resulta curiós el fet que la dona estiga vinculada amb la llengua catalana (i, així, amb la terra), mentres que l’home (els quatre germans) ho fan amb lo estranger (al castellà) i, igualment, que ella es trobe tocant l’arbre (un tret molt matriarcal i en relació amb la natura com també ho és abraçar un arbre), mentres que els hòmens ixen de la cova, així com la cultura castellana tendeix molt a l’expansió.

“Quan foren un xiquet lluny, que quasi ja no es veien, la noia va baixar de l’arbre, se n’anà a la roca, digué ‘Ábrete, peña’ i es va trobar en una cova gran i espaiosa, amb un bon parament de casa (…) i (…) va començar a arreglar els llits, la taula i tot lo de la cuina, que va deixar-ho com una patena” (p. 207). Per consegüent, la cova (la dona) és gran (està ben considerada), espaiosa (molt oberta) i rica (amb un bon aixovar). Afegirem que hi ha rondalles que també inclouen un paràgraf molt similar a aquest.

En tornar-hi els germans, “resolgueren quedar-s’hi l’endemà un d’ells de guàrdia. I així ho feren” (p. 207). Ara bé, com que qui roman en la cova, s’hi adorm, “quan la noia hi va entrar i el va veure, el va anar a pentinar i a rentar-lo amb aigua de nou olors” (p. 207), detall que pot recordar-nos quan una mare fa lo mateix (o semblant) amb un fill de pocs anys.

A continuació, un altre germà farà de guàrdia i, més avant, diu a la jove “que li regraciava tant la cura que d’ells tenia i que haurien a gran mercè que, amb ells, volgués quedar-se, de lo qual en fou contenta la noia, que va quedar-s’hi i, amb ells, va viure de tal manera que no sabien com alabar-la” (p. 207). Així copsem característiques importants i que cal transmetre en la cultura popular i, per descomptat, en l’educació com també en l’ensenyament: 1) l’home proposa i la dona disposa (ell li ofereix i ella tria i, en aquest cas, la jove acull lo que l’home li presenta), 2) la noia ho fa de bona gana, 3) la dona està molt ben considerada. Cal dir que aquesta narració fou publicada en els anys setanta del segle XIX i que, justament en eixos anys, nasqué l’àvia paterna de ma mare (Consuelo “la paternera”), a qui, com em comentà ma mare en el 2022, el marit podríem dir que li ho donava tot escudellat… Ara bé, era una dona amb destresa, molt treballadora, molt arriscada, amb facilitat per a fer les coses… amb mà esquerra i tenia la darrera paraula, això és, la definitiva.

Nogensmenys, a continuació, una vella que era envejosa, passa per la cova i, amb molta manya, ofereix a la jove un anell. La noia se’l fica i s’adorm.

 Llavors, els germans, que tant se l’estimaven, “la ficaren dins una caixa de cristall i la tiraren a un riu que allí prop passava.

La caixa va anar aigua avall i dos nois que, a la vora del riu, pescaven, creient-se que era un peix gros, volgueren treure-la” (p. 207) i copsen que era una noia. Així, captem que no era un peix gros (en el sentit de persona de gran categoria) i, igualment, que el passatge està vinculat amb el riu i amb l’aigua, detalls molt en línia amb lo matriarcal i amb la dona. A més, “Van endur-se-la amb la caixa cap a casa seva i la tancaren en un quarto perquè no la veiés ningú” (p. 208). Com veiem, aquests dos pescadors actuen molt semblant als quatre germans, és a dir, de manera més bé passiva o, si més no, suau.

Però un dia, la mare dels pescadors troba oberta la porta de la cambra, s’hi fica, li trau la xinel·la (això és, la sabata lleugera) que portava la jove i, “de cop, va desencantar-se la noia i torna formosa com abans era. (…) i el més gran, enamorant-se d’ella, va casar-s’hi, essent, per sempre, feliços” (p. 208). Per tant, és la dona (la mare) qui aprofita l’ocasió (la porta oberta), s’endinsa en el futur i qui salva la noia de la maldat que li havia passat la velleta (ja que l’anell, en aquesta rondalla, significa abraçar l’actitud de l’anciana). Una mare dona vida a una dona de la generació següent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil i reporten, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que acullen persones sinceres, de bon cor i que treballen en equip

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El gat de la cua daurada”. Un gat determinà d’anar-se’n a Roma “a fer-se daurar la cua i, tot solet solet, emprengué camí, camina que caminaràs, fins que troba un gall” (p. 203). El relat comença en línia amb la dita valenciana “Si vols ser Papa, fica-t’ho en el cap”. I, com en altres narracions, a qui porta la iniciativa (ací, el gat), se li uneixen més animals, com ara, el gall, una guineu, un gall i, al capdavall, un be. Al primer dels companys, al gall, de manera semblant a com ho fa als altres, li diu “Posa’t al meu darrere” (p. 203).

“I, tantost eren quatre així encoblats[1], quan troben un llop que volia menjar-se’ls, mes, com ells eren més, prompte l’atueixen, li lleven el cap i el fiquen en el sarró que duien” (p. 203). Per tant, feren que el llop es rendís.

Tot seguit, se’ls fa fosc, però veuen “un llumet lluny, molt lluny, a on s’encaminaren (…), arriben a una caseta” (p. 204) i, com en moltes rondalles amb passatges semblants, els obri… una dona, qui fa el paper de representant de la casa:

“-¿Qui hi ha?

-Som quatre caminants que busquen acollida” (p. 204).

I, com que ella els diu que, en la casa, habiten set llops, el gat (qui fa de cap de colla dels animals), no sols la tracta bé (“bé ens podeu obrir la porta, bona àvia”, p. 204), sinó que li addueix que havien mort els set llops. “I començaren a treure del sarró el cap del llop i set vegades li’n mostraren.

-Ara sí que us crec i hauré d’obrir-vos la porta -i l’obrí” (p. 204). Per consegüent, si bé la dona és molt oberta i no descarta acollir els jóvens (època de la vida que sol vincular-se amb l’esperit aventurer), prefereix que li aporten proves de la seua sinceritat.

En el passatge immediat, curiós, cada u dels tres animals tria el lloc de la casa que millor s’ajusta a ell: el gat, el caliu; el gall, els clemàstecs[2]; la rabosa, les pedres de la llar, i, quant al be, la cendra.

A continuació, passen a dormir, apleguen els set llops i és la velleta qui fa el paper de cap, no sols de la casa, sinó de tot el grup (des dels quatre animalets fins als set llops que arriben a la casa). En altres paraules, a més de receptiva, exerceix de mestressa, de senyora ama: es fa lo que ella vol.

Ara bé, quan el llop més atrevit se’n va cap a on són el gat, el gall, el be i la guineu, tots quatre es coordinen i cada u fa costat a la dona i, com que aporten lo millor, malgrat que hi entre aquest llop, “la guineu se li tira a sobre i el llop (…) pega a fugir i, els altres llops, veient allò, també pegaren a córrer (…), quedant, per sempre més, lliure de llops aquella terra.

I heus aquí com tots quatre companys, sent menys valents i més pocs que els altres, amb manya, els venceren i pogueren continuar (…) cap a Roma la seva santa via” (pp. 204-205).

Una rondalla molt interessant per a tractar el tema de com portar una iniciativa (i de manera oberta i receptiva), del treball en equip i, òbviament, de la sinceritat i de l’acollida a les persones.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

  

Notes: [1] Junts.

[2] En el DCVB, figura com “Cadena d’anelles amples, que va penjada damunt la llar i que a la part inferior porta un o alguns ganxos on es penja l’ansa de la caldera (…)” i que, igualment, serveix per a altres atifells.

Nobles, pagesos, clergues i reines que també acullen el futur i molt oberts

General,

Una altra rondalla en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme (fins i tot, de l’Església catalana), arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El noi afortunat”. Un rei, que se li fa de nit anant de cacera, es fica “a la casa de pagès més prop veïna que va trobar-ne. Precisament, aquell dia, la mestressa havia sigut deslliurada d’un noi com un fil d’or formós i guapo” (p. 200). Com veiem, al mateix temps que el rei troba un lloc on passar la nit (una casa), la mestressa és mare, és a dir, els dos aconsegueixen els seus objectius.

Passa que el rei, eixa nit, somia que el nounat es casava amb la seua filla i, com que no ho volia, “a l’endemà, al matí, va cridar un patge de la seva confiança i li digué que agafés l’infant tot just donat a vida i que anés a lo més isard del bosc a matar-lo” (p. 200). En canvi, el patge, com que “el veié tan formós i ple de gràcies, que li féu llàstima, i, veient una alzina corcada i vella que tenia la soca buida, va ficar-hi el noi” (p. 200), pensant que, així, com a mínim, ell no l’hauria mort. En aquestes línies, captem un detall vinculat amb la vellesa i amb lo femení: la part interior de la soca, això és, la que té a veure amb la relació entre el passat (les arrels) i el present (el tronc). Igualment, com que el noi és nounat, copsem que, després de la mort, va l’esperança. I, per descomptat, aquesta part de l’arbre vell l’associem amb la banda receptiva al demà, àdhuc, simbòlicament.

Ara bé, “entre l’acompanyament del rei, hi havia un comte que s’havia quedat a dormir en una altra casa, qui ensopegà a passar per aquell bosc i, sentint els gemecs de la criatura, va recollir-la. I la veié tant formosa, que se l’endugué vers el seu castell, per criar-se’l com a fill propi, ja que ell no en tenia” (p. 200). Per consegüent, primerament, la dona (la soca) acull el nen i, de pas, li dona vida; més tard, ho fa un noble que no era de la línia del rei i, així, tant el senyor com el xiquet tenen garantit l’esdevenidor.

A continuació, llegim que “El noi anà creixent en bondat i ardidesa, així és que el comte molt se l’estimava i, quan fou gran, s’esdevingué el posar-se el regne en guerra i tots els nobles haver d’anar-hi i, entre ells, el comte, que s’endugué al seu afillat, qui mostrà tanta valentia i bravesa que el mateix rei en quedà admirat i li concedí tots els honors i recompenses, fins l’escollir-lo per anar a dur a la reina la nova d’una gran victòria que havia guanyada” (pp. 200-201). Com podem veure, el jove va associat a la part de la força i a la bonhomia, és a dir, que era una persona prou completa. A més, era benvolgut pel comte.

En el passatge posterior, el jove aplega al palau, hi veu la filla del rei, “que era tan formosa i guapa, que en restà tot enamorat, d’ella” (p. 201). No obstant això, al mateix temps, en el campament, corren rumors que el fill del comte no era seu propi, sinó adoptat.

Aleshores, el rei resol matar-lo i fa que el xicot porte a la reina la nova de la victòria. I el fill del comte fa camí i aplega a un hostal, on és ben acollit i li comenten “que no tenia quarto, si no s’aconsolava de dormir en el d’algun altre hoste i que, per això, ja li donarien el d’un capellà, com persona de respecte. (…] i, com que el seu renom havia arribat per totes bandes, el capellà fou tot content de tal companyia i es posà a enraonar amb ell” (p. 201). Ara bé, quan el jove ja dormia, el capellà pensa que, en el plec que el xicot portava a la reina, hi havia alguna nova de victòria, però, com que llegí que el rei manava matar el jove, “veié que s’anava a perdre la més gran glòria de la seva pàtria (…) i posà a la reina que, així que el missatger hi arribés, hi casés a la seva filla” (p. 201).

El noi, l’endemà de matí, s’acomiada del capellà, se’n va cap al palau “i el casaren amb la filla del rei” (p. 202).

Tot seguit, copsem que el monarca veu que qui eixia a rebre’l era el jove (amb la princesa), que “la reina li va ensenyar el paper” (p. 202) i que el capellà li comenta que, “traient al noi de la pagesia, a on era a casa seva, l’havia posat en camí d’ésser príncep, que era lo que ell no volia i de lo que s’havia fet mereixedor per sos actes i proeses” (p. 202). Com veiem, el mossèn es posa a favor de la pagesia, de la noblesa que actua de bon cor i que, fins i tot, tracta bé els fills i els qui representen el futur (com el comte ha fet amb el fill adoptat) i de les persones que han fet mèrits per a guanyar-se la simpatia (en aquest relat, la popular). En eixe sentit, el noi en rep la comtal, la de l’hostal, la del clericat i, finalment,… l’aprovació de la reina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les relacions humanes en rondalles amb oficis de tipus social

General, , ,

Una rondalla en què captem trets matriarcals i recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós és “Les peres”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Heus aquí que, una vegada, era un pare que tenia tres fills, dels quals, el més gran era dolent; el mitjà, un xic millor i, el més petit de tots, un àngel de bondat i de formosor. Un dia, al llevar-se, el pare els donà un sac de peres a cadascun d’ells i els digué que l’anessin a vendre, a veure quin d’ells en trauria més, puix a l’home li era força tenir diners per mantenir-los” (p. 198). Per tant, el pare confia en els fills i els dona una oportunitat, la qual, de pas, li permetrà saber com responen com a comerciants, com es relacionen amb els altres i si trauran suc a lo que reben (a les peres).

Els nois ixen de casa i tots ells es troben amb un vell que, començant pel més gran, els demana què porten en el sac. El gran, “amb tot mal modo, que li respon:

-Pedres.

-Doncs pedres seran.

I el mitjà venia després i (…) mig burlant-se’n, que li diu:

-Fustes.

-Doncs fustes seran.

I el més petit de tots, camina que caminaràs, arriba al punt a on era el vellet, qui li pregunta (…) i el noi que, de seguida, li respon:

-Peres.

El vell, que li fa un petó i li diu:

-Vés, que en trauràs força” (pp. 198-199).

Com veiem, el vellet (i cal dir que els ancians, siguen hòmens, siguen dones, estan ben considerats en les cultures matriarcals, entre altres coses, perquè se’ls concep com una mena de depòsit de saviesa, no sols en el sentit de saber sobre temes diferents) s’acosta al jove (per mitjà del bes i de la manera de parlar-li) i, així, abraça l’esperança i l’obertura i, en aquest relat, a més, el fet de tenir modos.

Adduirem que el dia que escriguérem sobre aquesta narració, el 27 de febrer del 2023, la paraula “pedra” ens remetia a “cor de pedra” i cercàrem les altres dues (“fusta” i “pera”) en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, perquè intuíem que podria haver-hi una relació amb la cultura popular. Doncs bé: en trobàrem “No tenir fusta de sant”, amb el significat de “no tenir qualitats per a esser sant, per a casar-se, etc.”; i, quant a l’altre mot, “Com pera en lo tabac” (molt emprada en el País Valencià), és a dir, “en forma exquisida, de la millor manera”, detall que podem empiular amb la manera amable amb què el jove ha tractat l’ancià. A més, respecte a aquesta segona entrada, direm que un tabac, ací i partint del mateix diccionari, és una “cistelleta rodona” i podem unir-ho a l’estil obert, acollidor i de recepció amb què el germà petit s’ha dirigit a l’home,… i a com li ha contestat el vellet.

Tot seguit, llegim que “Arriben tots tres al mercat, que era tot ple de mercadejants, i es posen l’un al costat de l’altre. Heus aquí que hi van els compradors i els diuen què portaven” (p. 199). El germà gran diu “Peres”, però mostra pedres; el segon també els respon “Peres” , però els ensenya fusta. Si els venedors ja s’havien enutjat amb el primer, amb el segon, per poc el fan fora del lloc de venda com també al gran. Per això, quan s’adrecen al tercer, li diuen:

“-Vejam tu què portes; mes, si ens enganyes, ens l’has de pagar cara.

El noi, que deslliga el sac i et troba unes peres tan grosses i bones que tothom va admirar-se’n. De seguida, foren a cents els compradors i tothom volia mercadejar-les, de manera que en tragué tant quant va voler-ne” (p. 199). El missatge és molt fàcil de copsar: no sols cal ser sincer amb el públic (en aquesta rondalla, amb els compradors) sinó que cal tractar bé les persones grans, ja que això fa que confien en qui diu la veritat (amb bon cor) i hi actua.

Finalment, en acabar el mercat, els tres germans se n’anaren cap a sa casa i el més petit ho fa “tot content i ple de diners per ésser feliç tots els anys de la seva vida”, o siga, ben considerat i ben valorat (en aquesta narració, pels compradors, els quals, quan u porta un comerç o una iniciativa de tipus social, és com dir-ne tots, perquè, com es sol dir, sempre pot acudir a tu, fins i tot, qui menys t’ho pugues imaginar en un primer moment).

En aquest sentit, com a anècdota, ma mare (nascuda en 1943) m’ha contat en distintes ocasions que, quan ella encara vivia amb els pares (i, d’alguna manera, era el cap del petit comerç que portaven en casa), una dona, davant dels altres compradors, li digué que li devia diners. Aleshores, ma mare, tot i que sabia que no era cert, en lloc d’increpar-la, li donà la quantitat que demanava la dona. Uns dies després, passà la compradora i li comentà que ma mare (la venedora) tenia raó. Els venedors no havien perdut el client.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’home “portà a la noia tot lo que demanava” i dones que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La pell d’ase”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós. Una dona, en els darrers moments de la seua vida, demanà al seu marit que, si s’emmullerava de nou, ho fes amb una dona que s’assemblàs enterament a ella. I, com que l’home en cercà i no en trobà cap, “deslliberà de casar-se amb sa pròpia filla, vera estampa de sa mare” (p. 195).

La filla, en saber-ho, es posa a plorar “fins que trobà una velleta que, com totes, era molt compassiva, la qual li digué (…) que fes demanda al seu pare d’una pell d’ase, (…) que s’embrutés ben bé i, d’este modo, aparegués al seu pare” (p. 195). Per tant, la velleta no li recomana triar un animal de molta categoria, sinó u més bé humil. Ara bé, el pare, en lloc de rebutjar-la, “li digué que, ase o no ase, volia casar-se amb ella” (p. 195).

Llavors, la noia torna a posar-se a plorar… i se li apareix l’anciana, qui ara li comenta “digues al teu pare que consentiràs el casar-te amb ell, si et porta vestits i joies de totes menes, que ni en cel, ni terra, n’hi haja de pairons” (p. 195), o siga, de semblants.

Així ho fa la jove, “Mes el pare, (…) per diners que li costaren, encara que hagués hagut de remoure cel i terra, portà a la noia tot lo que demanava” (pp. 195-196). Com veiem, la darrera frase ho posa clar: l’home feu lo que ella li havia ordenat, ja que “portà a la noia tot lo que demanava”. 

Afegiré que, en escriure sobre aquest relat, el 26 de febrer del 2023, recordava un tweet que David Algarra havia plasmat el mateix dia (encara que relacionat amb l’esclavatge i amb un testimoni d’una africana negra, quant a un besavi seu que es guanyava la vida venent esclaus): “La història en majúscules es fa posant tot damunt la taula, mostrant les diverses cares dels fets”. En eixe sentit, entre eixes cares, en aquesta rondalla, hi ha les paraules referents a la demanda de la filla: el pare compleix amb lo que la xicota li mana i es fa lo que vol la dona. 

De nou, apareix la velleta “i li donà una capseta petita d’or, dient-li:

-Fica tots els vestits i joies dins d’aqueixa capseta, posa’t la pell d’ase i, a dintre, hi fiques aquella i  quan, de casa del teu pare, isquen els ases, et barreges, tu, amb ells i fuges de casa teva, que ton pare no n’haurà esment” (p. 196). Com podem captar, no sols la velleta dona facilitats a la jove, sinó que, igualment, li diu que es mescle entre la gent (recordem que l’ase és un animal que es sol vincular amb la senzillesa).

“La noia ho féu tal com li havia dit la vella” (p.  196) i, junt amb els àsens, se’n va del territori de son pare. En aquest paràgraf, copsem el detall de la pell d’ase i de la brutícia, dos trets que, la primera vegada que llisquí la rondalla, em recordaven unes paraules que digué el papa Francesc als pocs dies de començar el seu comanament, en el 2013: volia pastors amb olor d’ovella. Cal dir que aquesta rondalla fou publicada, per primera vegada, en els anys setanta del segle XIX.

La jove fa camí i l’acullen en una casa on la prengueren per a guardar oques, i ella, cada matí, al llevar-se, les portava “a la vora del riu, a pasturar-les. Mes, tan bon punt hi era, quan, traient-se la pell d’ase, s’anava posant tots els vestits i joies” (p. 196). Així, el relat convida a estar molt oberts i a no presumir, en estar amb més persones. Igualment, ella s’atansa al riu (un fet relacionat amb la dona i amb lo matriarcal com també ho fan aquestes aus, que toquen terra i tenen a veure amb l’aigua).

Tot seguit, llegim que, un dia, el príncep i fill del rei a qui pertanyia la masoveria on vivia la jove, veu la noia i volgué saber la causa per la qual les oques es feien més magres: “se’n va anar al munt d’un tossal” (p. 196), des d’on podia tenir una perspectiva més àmplia, una vista d’àguila, del regne. I, com que el príncep “veié a la noia com es posava els vestits i les joies i, al veure-la tan formosa, quedà tot prendat d’ella” (p. 196), no en diu res, se’n va a la masoveria i, quan ella hi torna, només hi havia u dels anells de la xicota (p. 196): el fill del rei se n’havia guardat l’altre.

El príncep sempre mirava si trobaria la xica, però sense la pell d’ase, per a poder-la presentar als seus pares. Ara bé, no ho aconseguia i ell entristia. En aquest passatge, copsem que la dona és qui fa feliç l’home (el fill del rei), ja que ell, emocionalment, depén prou de la jove. Això fa que els reis li demanen que els confesse el motiu de la tristor i els comenta “que el seu mal era d’amor i que volia casar-se amb la noia a qui aquell anell vindria.

Els pares, tots contents, veient a prop la cura, l’hi concediren de seguit, i enviaren a cercar totes les princeses del regne, (…) totes les grans senyores, (…) a les minyones i demés servei de la casa i, quan foren a la Pell d’ase, li vingué tan bé, que, de seguida, digué el fill del rei que volia casar-se amb ella” (p. 197). No obstant això, els monarques no ho aprovaren fins que la jove no els mostrà tots els seus vestits i les joies i els reis hi vingueren bé i els casaren, “essent-ne tots, per sempre més, feliços” (p. 197).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, eixerides, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcalistes és “Les tres roses”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Un home que tenia tres filles hagué d’anar-se’n, una vegada, a fer un llarg viatge i, abans de posar-se en camí, pensant que havia de deixar-les soles, les va cridar, les hi va donar una bona pila de consells i, perquè es recordessin sempre d’ell, una rosa a cada una, encomanant-les, sobretot, que la guardessin bé, perquè l’hi poguessin mostrar altra volta, quan ell fos de tornada” (p. 190). Resulta interessant aquest paràgraf, en què el pare considera prioritari que les filles tinguen en compte els pares (ací, plasmat en el parent) i, per tant, el passat. Igualment, que ell considera positiu que, amb el temps, es traga suc a lo que s’ha confiat en els fills. Al capdavall, captem que el pare prioritza la rosa, en lloc del consell, una característica que, des del primer moment, vinculàrem amb el matriarcalisme.

Tot seguit, llegim que “Les tres noies eren molt guapes i vistoses, més que tot, la petita, que era plena de gentilesa, (…) honesta[1] i virtuosa” (p. 190) i, per això, encara que un jove del poble pensà de conquistar la petita, ella no li ho fa possible.

Llavors, el jove se’n va a parlar amb la mestra de costura de la xica. La mestra demana a la filla petita que li cerque un didal, i ella, en veure-hi el xicot, li comenta amb molta espenta:

“-Ja m’ha dit la mestra que eres aquí dalt, deixa’m baixar-li el didal” (p. 191), li’l dona a la mestra i “se’n va corrents a casa seva a plorar-ne tot el dia” (p. 191).

La mestra se’n va a dalt, raona amb el jove i tracten que la petita no ho aconseguesca una segona vegada. Així, de nou, la mestra de costura diu a la noia que hi puge i que li porte unes tisores.

La noia fa camí i, “així que obre la porta i veu el jove, pren corrents les estisores i li diu:

-Si t’acostes, et mato.

El jove va quedar tot parat i ella, aprofitant-se’n, arrenca a córrer” (p. 191).

A continuació, per tercera vegada, la mestra i el jove apleguen a un acord: la dona farà que la noia entre a l’hort a la mateixa hora, fet que podríem considerar com un passatge eròtic.

Aleshores, la xica, ja en l’hort, “acostant-se el jove, se l’endugué vers una salamanyera i, allí, al peu de la soca, sota l’ombreta, posant el cap d’ell a sa falda, li comença de cantar cançons cada volta molt belles” (p.  191). Afegirem que, en el parlar popular, una salamanyera és una perera. 

Com veiem, l’espenta amb què ella actua i el seu caràcter eixerit, fan que la filla petita, àdhuc, exercesca d’educadora com tantes dones (sobretot, àvies) en les cultures matriarcals (ací, per mitjà de la música). Per això, el jove s’adorm i la xica “li lliga el cuot a la soca de la salamanyera, perquè no pugui fugir-ne” (p. 192) i se’n torna a casa.

En despertar-se el jove, decideix fer-se passar per capellà i anar-se’n cap a la casa on viuen les tres noies: la gran, malgrat les paraules del pare, s’emporta el xicot cap a la seua cambra i, finalment, li dona una rosa; la mitjana també ho farà al jove (ara, vestit de frare). En canvi, la petita, en conéixer el xicot (ara, mudat de pelegrí), el fa entrar a dins de la casa i el mena i el llança a un pou ple de ganivets i bèsties.

“Heus aquí que va arribar el pare i va demanar a les noies que cadascuna li ensenyés la seva rosa.

La més petita, tot de seguit, se n’anà a cercar-la i la portà més fresca i gemmada que no el dia que li va dar-l’hi, cosa que féu al pare tan content que li donà un petó i una abraçada dient-li que valia més or del que pesava” (p. 193). En canvi, les altres germanes ja no tenien la rosa i, malgrat això, la petita els deixa la seua i, “Així, va salvar a les seues germanes i el pare, pobre home, va creure’s que eren les seves respectives roses.

Mentrestant, el jove era al llit, de grossa malaltia, de lo que li havia succeït a casa de la noia” (p. 193).

Un poc després, veiem que la filla petita, “que era tota compassiva, n’hagué llàstima, es vestí de metge i se n’anà a visitar-lo” (p. 193). Com captem, la dona, igualment, és la part forta i qui salva l’home. A més, com que la gent deia que aquell metge feia tan bones cures i, en entrar ella en la cambra, el jove es posa bo, ell decideix casar-se amb la noia.

Passa que la xica, a diferència del jove, no era de les cases més riques, però, nogensmenys, els pares del xicot donen consentiment al fill. Així, ell fa via cap a la casa de les noies “i va escollir la petita, a qui demanà perdó de les sues culpes i omplí de joies i riqueses, fent-la feliç i estimant-la” (p. 194) i, per consegüent, tractant-la (i considerant-la) bé.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, posa el castellanisme “recatada” i hem considerat que l’equivalent que més s’adequa a la rondalla és “honesta”.

Dones que salven l’home, bonhomioses, eixerides i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem característiques en línia amb lo matriarcal és “Els lladres”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Eren dos germans, dels quals un era molt ric, així com l’altre, (…) pobre. Heus aquí que, un dia, el pobre era en un bosc a fer llenya, quan va sentir una veu que deia ‘Ábrete, peña’ i va veure que, de dins d’una roca, sortia un home” (p. 188). En aquest passatge, copsem que el castellà es vincula amb els lladres. ¿Pot ser per aquella frase del segle XIV amb què Francesc Eiximenis, en l’obra “Lo Crestià”, preparada per al rei de la Corona Catalanoaragonesa, li comenta que els castellans es caracteritzaven per furtar i mentir (“mas la castellana en furtar e en mentir”, capítol 894)? En qualsevol cas, la bonesa es capta al llarg del relat.

Tot seguit, veiem que el llenyataire “comptà dotze homes que sortien de dins de la roca. No va dir res i, quan els va veure ben lluny, va baixar de l’arbre, se n’anà a la roca, digué ‘Ábrete, peña’ i veié una cova fonda (…) plena de riqueses i, més que tot, de diners” (p. 188). Com que la cova és u dels símbols amb què està relacionada la dona, com a font de vida, així com ho fa la Mare Terra, en aquest passatge, a més, eixe vincle va unit a un home bonhomiós.

L’endemà, el llenyataire veu els lladres i, quan havien eixit de la cova, “Ell que baixa, es fica dins la cova i omple la sàrria del burro tant com va poder-ne. A l’arribar a casa seva, ell que, per saber els diners que tenia, envià a cercar al seu germà una mesura, i, aquest [= el germà] (…) va untar de mel el dins de la mesura” (p. 188). Per tant, no sols el llenyataire es fa amb les monedes, sinó que, àdhuc, se’n va a cal germà.

Un poc després, el germà, mogut per la cobdícia, se’n va a la cova i, en entrar-hi, el veu un lladre que s’havia quedat de guàrdia (p. 189). El germà li comenta (com també als altres lladres) que qui hi havia sigut l’altre dia, havia sigut el llenyataire i on vivia, però el maten. 

Llavors, el capità se’n va a cal llenyataire, i, com que el germà bonhomiós res malicciava, accepta que el capitost puga ficar uns bots dins l’entrada. Ara bé, mentres dormien, la criada, a qui li mancava oli per acabar de coure lo que tenia al foc, se’n va cap als bots (els quals tenia previst tornar a omplir l’endemà de matí), “toca un bot, per anar a desfer-lo, i sent una veu que li diu:

-¿Què ja és hora?

Ella, que, tot estrafent la seva, diu:

-No encara -i se’n va a avisar el seu amo que, a baix, tenia uns lladres. L’amo avisa a la justícia” (p. 189) i tots s’amaguen, i, “quan anaven a posar-se a robar, surt la justícia i els agafa” (p. 189). Com captem, la dona salva l’home, la casa i, a més de bonhomiosa, més que ser ella la criada, és qui porta la casa, fins i tot, amb destresa (ja que imita la veu).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que pacten, que salven l’home, comerciantes i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es plasma el matriarcalisme, és “El rei dragó”. Un dia, el rei i la reina, passejant-se, copsen un ocell cantant dins del jardí i el monarca comenta a la dona que això volia dir que el pare d’ella estava malalt. El rei li demana que espere una mica, ja que “es volien tant i el rei no podia eixir del seu regne” (p. 185) i, quan la reina li diu que el pardal ja no cantava i el rei li afig que això volia dir que el pare de la monarca havia mort, “la reina volgué, de totes maneres, anar a veure’l i el rei hi va convenir, mes, com era tant lo que s’estimaven que no volien separar-se i, per altra part, els vassalls no l’haurien deixat sortir del regne, el rei li va dir que no hi veia altre remei que convertir-se ell en dragó i que ella se l’endugués dintre d’una capseta” (p. 185). En aquest passatge, es reflecteixen trets matriarcals: 1) l’acord entre el rei i la reina (les decisions es prenen per pactes, encara que siga ella qui assolesca l’objectiu), 2) una relació sexual matriarcalista, 3) la reina és la part més gran (ella es manté i ell passa a ser un petit dragó) i, per això, la muller pot alçar-lo en una capseta i portar-lo on ella va.

Tot seguit, amb el rei en la capseta, se’n van cap al reialme del pare de la reina (p. 185), però el rei se n’ix de la capsa com a dragó i, com que els criats comencen a córrer darrere d’ell, el monarca, més que de pressa, fa via fins al seu regne (pp. 185-186) i torna a ser home. Ara bé, com que havia perdut la memòria, prompte es casa amb una altra dona.

Quan la reina capta que el marit s’ha eixit de la capsa, el cerca cap al seu regne, “fins que una vella li digué que, per anar-hi i trobar el seu espòs, havia d’espatllar tres parells de sabates que ella li donava” (p. 186).

La reina caminava i, com que les sabates eren molt fortes (per tant, la vella li passa fortalesa) i la monarca es posa en una pallissa, “se li apareix una noia i li dóna una ametlla, una nou i una avellana i li diu que, amb elles, trobaria el seu espòs i mitjà de tornar a ésser reina” (p. 186), en lloc de qui feia poc s’havia casat amb el rei.

“Tota consolada va emprendre el camí i prompte va arribar al seu regne” (p. 186). No obstant això, com que ningú no la recordava, ni l’acceptava, ella passa a fer un paper que apareix en algunes rondalles: la de venedora. I, així, el relat reflecteix el vincle entre les cultures matriarcals i el comerç impulsat i promogut per les dones. En dos passatges posteriors, la reina recorre a l’ametlla, a l’anou, i “el seu preu era el dormir-ne una nit amb el rei” (p. 186). I la reina novençana, com que vol lo que ven la monarca, li ho accepta.

En aquests dos passatges en què la reina primera dorm amb el rei, la reina novençana dona al marit una gota de dormitori. Ara bé, quan l’antiga reina passa, per tercera vegada, a on era el marit, “li recordà tota la seva vida, tot lo que l’estimava i el rei, per fi, hi va caure, la va conèixer i tingué un gran sentiment de la seva feta. Així és que volgué (…) esmenar-la i ser sols marit de sa antiga esposa, i convingueren tots dos que, a l’endemà al matí, a punta d’alba, s’embarcarien i se n’anirien a viure a una altra part del regne” (p. 187).

I així ho fan: “se’n tornaren a son palau” (p. 187).

Com veiem, és la dona qui salva l’home, ella porta la iniciativa (àdhuc, en lo comercial, on és una bona venedora) i, de pas, tornen a viure  com a parella ( (i en què les decisions s’acordaven, encara que es fes lo que ella consideràs més adient) i, a més, es volien tant que no volien separar-se, un detall molt en línia amb la sexualitat matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones agraïdes, bonhomioses, que eduquen de manera matriarcal i molt obertes

General, , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “El cistellet”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, els nois s’acomiaden de la velleta i del seu fill, “es ficaren dins del cistell (…) fins que arriba a una casa de pagès, a on els nois demanen si els volien fer caritat (…).

-Ai, quins noiets tan bonics! -i els donaren un pa, un parell d’ous i una carbasseta de vi” (p. 183). Cal dir que l’ou té a veure amb lo matriarcal: per la forma (redona) i, per exemple, perquè evoca l’òvul.

Tot seguit, es fiquen en el cistell, ràpid, “fins que quasi ja es feia nit, quan arribaren a una casa gran (…).

El noi, com a més atrevidet, va dir:

-Ai, ai, fiquem-nos-hi -i  tots dos se n’hi van entrar” (p. 183). Com veiem, apleguen a la casa quan era de nit (un tret relacionat amb la dona i amb lo matriarcalista) i, a més, era gran, “tota d’or i plata, (…) fins que arribaren a un jardí tot ple de flors, sortidors d’aigua i coses per a ells (…) boniques (…), quan, tot plegat, se’ls aparegué la mateixa velleta amb el noiet que, de matí, els havia demanat caritat, però tan formosa i tan ben vestida, (….) amb la mateixa veu dolça, (…) dant-los a cada un d’ells un do que els faria feliços per a tota la vida” (p. 183). En aquest passatge, copsem detalls matriarcals, com ara, l’or (clar i lluent, relacionat amb lo masculí) i la plata (color fosc i vinculat amb lo femení), que no figuren separats; un jardí, la dona acompanyada del noiet (això és, que encara conserva característiques positives dels nens, com ara, l’obertura) i la veu dolça. A continuació, els diu:

“-A tu, noia (…), ja que t’has tret el mocador, (…) que, (…) en avant, estiguis sempre ben vestida i amb tota mena de roba, que mai se te farà vella i que, per més que en donis, sempre en tinguis de nova. I a tu, noi, ja que, pel meu fillet, t’has descalçat les espardenyes, te’n donaré unes que mai se t’espatllaran i amb les quals podràs córrer tant de món com vulguis” (pp. 183-184). Copsem, per tant, una dona agraïda als dos nois i que els ho posa fàcil de cara al demà.

Més avant, els dos germans fan via cap a sa casa, la xica dona les seues faldilles a una dona que anava quasi despullada (p. 184) i li’n surten, de seguida, a ella, unes. Primerament, hi aplega el xic i parla amb son pare i, tot seguit, el pare i ell fan camí i es troben amb la noia (qui portava el cistell). Finalment, el pare guareix i capta que ella restarà garrida i que el fill podrà “córrer i anar pel món a guanyar-se la vida” (p. 184) i els suggereix que tota la vida siguen bondadosos i caritatius (p. 184) amb els altres. Per consegüent, ens trobem trets en línia amb lo matriarcal (com ara, que la dona salva l’home, ací, la velleta ho fa al marit, mitjançant els dos nois del pare) i amb l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones caritatives, amb esperit comunitari, que compensen i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, arreplegat per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es perceben trets matriarcals és “El cistellet”. Un pare tenia un fill i una filla molt petitets i “que haurien cabut dins d’una esclofolla de nou. Heus aquí que un dia (…) l’home estava malalt i els seus fills (…) determinaren agafar un cistellet petit que tenien i anar-se’n a demanar caritat pel defora, a fi de procurar-li el menester” (p. 182). Però, tot i la bona voluntat dels nens, no pogueren dur-lo i se’n tornaven a casa.

Aleshores, “se’ls aparegué una velleta amb un noi petit al braç, que plorava, la qual els va demanar si li volien fer caritat, que Déu ja els pagaria” (p. 182). En aquesta rondalla, des del principi, es toca el tema de la caritat, de la col·laboració amb els qui pateixen (en el cas del pare, per malaltia; en el cas de la velleta, per pobresa) i la disposició a tractar de guarir, de conhortar, el fer costat, etc..

Com en els ambients matriarcals, “La noieta, que tenia molt bon cor, es va treure el mocador que duia al coll i, encara que era molt dolent, el va donar a la velleta. I el noiet es va descalçar el bocí d’espardenyes que duia i les va posar al noiet, que, en agraïment, parà de plorar i li va fer un petó a cada galta” (p. 182). De nou, captem l’esperit comunitari (en lloc de l’individualisme) i la generositat dels nens i el xiquet que portava la velleta. Aquesta actitud lliberal, com podem pensar, provenia, sobretot, de l’educació matriarcal que havien rebut en l’ambient familiar i en el social. En eixe sentit, cal dir que els contes no són aliens a les vivències, ni a la cosmovisió, ni del lloc, ni al context històric i, en aquest cas, en la Catalunya dels anys seixanta i setanta del segle XIX, una societat majoritàriament rural i matriarcalista.

Com a compensació, l’anciana actua en línia amb unes paraules que un amic meu, Pep Capdevila (nascut en 1949, metge català vinculat amb el camp i amb el voluntariat) em sol afegir en els correus electrònics que m’envia i que figuren en el llibre del Deuteronomi (en la Bíblia): “Si prestes alguna cosa a un altre, no entres a sa casa a prendre-li una penyora; espera’t a fora, que aquell home te la porte ell mateix. Si és un pobre i et dona en penyora el seu mantell, no li retingues encara la penyora quan te’n vages a dormir, torna-li-la a l’hora de pondre’s el sol, perquè puga dormir abrigat amb el seu mantell” (Dt 24,10-13).            

En un comentari que em feu Pep Capdevila el 15 de gener del 2023, en resposta a un correu electrònic que li havia enviat, poguérem llegir unes paraules del prevere Teodor Suau i Puig (nascut en Palma en 1947), les quals m’eren noves i podem dir que s’ajusten a aquesta narració:  “Misericòrdia: donar el cor als més desafortunats, fràgils, miserables i necessitats. El cor representa, en la llengua del Nou Testament, la persona humana sencera capaç de comunicació amb si mateixa, amb la realitat i amb els altres. És la capacitat d’establir relacions. […] Donar el cor als més miserables vol dir posar al servici dels qui no tenen ni veu ni ser les pròpies capacitats, amb la finalitat de trobar l’acció eficaç que transforma i allibera de la misèria els qui s’hi veuen submergits”. I, com que els dos fills han sigut generosos, la velleta els torna el favor i els fa forts a partir de lo que ella pot donar i per a benefici dels dos germans:

“-Ara -digué la bona vella- demaneu la gràcia que vulgau, que us la concediré de seguida.

Heus aquí que la noia va dir:

-Jo voldria que el pare estigués ben bo i pogués treballar.

I el noi (…) digué:

-Sí: que es posi bo, però, mentrestant, feu-nos la gràcia de poder dur el cistell i que ens facin caritat per poder portar alguna cosa al nostre pobre pare.

-Concedit tot lo que demaneu -va dir-los la velleta-, sinó que, en comptes de dur vosaltres el cistell, el cistell vos portarà a vosaltres, sols que li dieu: ‘Camina, cistellet!’” (p. 183).            

En aquest passatge, la velleta fa tres papers:  1) de subministradora de solucions a les demandes dels nens (la sanitat del pare, en el cas de la xiqueta i del xiquet; i, a més, que ells també puguen donar de menjar al pare d’ambdós i que el projecte vaja avant), 2) evita que la tasca resulte físicament feixuga als dos xiquets i, per això, els aporta una mena de mare (el cistell) que és més forta i més àgil que ells (que encara estan en la infantesa) i 3) la mare els protegirà (recordem que la cistella va en línia amb la maternitat, amb la idea d’acollida com també ho podria fer, per exemple, un cove). Per tant, ni els dos germans han deixat fora l’anciana, ni ella ho ha fet amb els qui li han ajudat amb la caritat. Una manera d’actuar amb trets clarament matriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.