Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

La festa de fer cagar el tió: arrels carolíngies i la Mare Terra

General, , , , , ,

El 25 de desembre del 2024, amb motiu de la festivitat del dia de Nadal, cercàrem informació sobre Nadal i trobàrem que l’historiador català Marc Pons havia escrit l’article “Per què els catalans fem cagar el tió i els espanyols no? (https://www.elnacional.cat/ca/cultura/catalans-fem-cagar-tio-espanyols-no-marc-pons_1336012_102.html), publicat el mateix dia en el diari digital “El Nacional”. Tot seguit, l’exposarem i el comentarem. Però, en primer lloc, direm que, com la festa de Sant Esteve (retirada en el País Valencià en 1994, el darrer any que se celebrà, mentres els socialistes manaven amb majoria relativa i amb el suport de l’esquerra de línia comunista), té a veure amb la tradició carolíngia com també la festa de Dilluns de Pasqua:

“Tarragona, any 714. Fa 1.310 anys. L’exèrcit àrab que, tres anys abans (711), havia iniciat la conquesta de la Península, s’acostava a la ciutat. I l’arquebisbe Pròsper n’ordenava l’evacuació total. L’abandonament de Tarragona, la gran capital del quadrant nord-oriental peninsular des de l’època romana (segle II aC), seria la part més visible de dos fenòmens que canviarien per sempre la traça d’aquella societat: la ruralització extrema i l’exili massiu al regne dels francs. Un cataclisme que posaria fi a una llarga etapa de romanitat (segles III aC a V dC) prorrogada durant l’època visigòtica (segles V a VIII). Unes dècades més tard (segona meitat del segle VIII), els carolingis i els descendents d’aquell exili iniciarien la recuperació i reorganització del territori, però la nova societat que sorgiria ja no restauraria aquella romanitat perduda”.

A banda, indica que “Aquesta història és molt important per a entendre l’origen del nostre corpus de tradicions. Durant aquella etapa convulsa i anàrquica —entre la ruralització i l’exili de la societat romanovisigótica i la posterior recuperació carolíngia (714-801)—, es va produir una eclosió d’elements de la tradició ancestral que, en el cas de la marca franca de Gòtia (actuals Llenguadoc i Catalunya Vella), era de remot origen nord-ibèric i proto-basc (les cultures que havien poblat el territori des de l’antiguitat). De fet, aquest corpus de tradició ancestral mai no havia desaparegut. S’havia conservat reclòs i ocult en el medi rural —pobre i marginal— que mai no havia estat romanitzat ni evangelitzat (no havia estat aculturat) i que havia esdevingut el dipositari d’un corpus de tradicions que, definitivament esberlada la capa de la romanitat, reapareixia i es projectava amb força”.

Aquestes paraules enllacen, com ara, amb punts del llibre “El Comú català”, de David Algarra, en què captem que la presència de lo pagà fou tan significativa durant l’Alta Edat Mitjana (segles V-XI) que perdurava lo ancestral i que, si de cas, més d’una vegada, l’Església acollia i retocava (però no anul·lava) trets que, al llarg de la recerca, hem pogut deduir que tenien a veure amb el matriarcalisme.

Quant a “Què era i què representava el tió?”, passa a un tema que podria evocar els balls de bastons, en què, el fet de colpejar el sòl, a terra, és perquè no estiga morta, sinó amb vida. Afegirem que es fa amb pals grossos, és a dir, amb fusta; i, així, empiulen dos detalls femenins: la terra i la fusta (d’on provenen paraules com “mater”, això és, mare, “matèria”, “maternal”…).

Llavors, Marc Pons escriu que “El tió és un tros de soca que piquem amb bastons i que caga llaminadures. (…) aquella soca, que era fruit de l’acció de la natura (era la branca d’un arbre sorgit d’una llavor soterrada i d’unes arrels emergents), representava la Mare Terra. I, a finals de la tardor, amb la conclusió de les tasques agrícoles (a cavall dels mesos de novembre i desembre), s’interpretava que la Mare Terra estava esgotada i entrava en la fase cíclica d’hivernació (la soca vella). En aquell moment, el tió (la Mare Terra) entrava a les llars amb un doble propòsit. Se l’acollia en agraïment pels fruits de la collita i se l’alimentava per a encarar amb força el nou cicle vital (la primavera)”.

Al meu coneixement, el fet de donar hospitalitat a la Mare Terra, simbolitzaria no deixar fora la velleta (recordem que, en els Pobles matriarcalistes, les ancianes són uns dels pals de paller i tenen un paper molt important) i, així, de rebot, els qui la rebien, reflectien el seu nexe amb lo terrenal, amb lo matern.

A continuació, addueix “Què cagava i què representava el que cagava el tió?

El tió caga llaminadures. Però no sempre ha estat així. En aquelles edat antiga i mitjana que van forjar, mantenir i divulgar aquesta tradició, el tió cagava aliments que formaven part de la dieta habitual, però que eren molt valorats, per la precarietat que permanentment amenaçava aquelles societats. Les lletres de les tradicionals nadales —d’origen medieval— ens revelen la composició d’aquelles ‘cagarades’: panses, figues, nous i olives, i a les llars més benestants, una miqueta de mel i mató. Però, què simbolitzava, en la cosmogonia d’aquella societat rural, marginal i pagana, aquella ‘cagarada’? Doncs era la culminació del relat iniciat amb l’entrada de la soca a la casa. El tió (la Mare Terra), agraït per l’acollida i pels aliments, renovava el seu compromís amb uns obsequis que simbolitzaven l’abundància futura”.

I, per tant, empiula la part de l’antigor, la dels qui gestionen la casa (els adults) i la dels més jóvens i els infants, que procedeixen de les arrels, del passat, i que són l’esperança (eixa abundància futura, la descendència).

Un poc després, l’historiador català es demana “Per què es picava i què representava picar el tió?” i tornem al tema de la semblança amb el ball de bastons i que la terra estiga fèrtil i que siga un doll de vida:

“Si no piquem el tió, no caga llaminadures. I, segons la tradició, com més fort piquem, més quantitat i més qualitat cagarà. En el nostre pensament actual, de fàbrica científica, picar el tió pot semblar un exercici de violència salvatge, no exempta de certa dosi de sadisme, propi d’aquelles societats assilvestrades de l’antiguitat. Però, per a aquelles societats iniciàtiques —de pensament espiritual— que van forjar, mantenir i divulgar aquesta tradició, què simbolitzava l’acció de picar el tió? Doncs era una manera natural de desvetllar el tió (la Mare Terra) que havia hivernat des que havia entrat a les cases. Se’l desvetllava perquè ja havia arribat l’any nou, que anunciava un nou cicle vital: la renovació, la reproducció i la perpetuació de totes les espècies que formaven la comunitat de la natura (l’univers)”, una renovació que, simbòlicament, té a veure amb el naixement, amb el nadó i amb el nen en els primers anys anteriors, com ara, a quan ja té cinc (o sis) anys.

En el tema “Per què es cremava i què representava llençar al foc el tió?”, copsem que la llar, no sols era el lloc on solia reunir-se el grup, sobretot, en hivern, sinó que podria representar el caliu, la vida que continua i, “Per tant, llençar el tió al foc i atiar les flames per a assegurar-ne la combustió, era una acció del relat format per l’eix collita-hivernació-desvetllament-renovació-vida-abundància”.

 I més: enllaça amb “La Mare Terra i el Foc, els proto-bascos i els nord-ibèrics, a la base de la nostra tradició”, i inclou que “La Mare Terra (Ama-Lur) és un personatge cabdal en la mitologia proto-basca i el foc és un element cabdal en la mitologia nord-ibèrica (les fogueres de Sant Josep, enceses pel solstici de primavera, i de Sant Joan, enceses pel solstici d’estiu)”.

Afegirem que, en nexe amb “Per què els catalans fem cagar el tió i els espanyols no?”, plasma que “Aquests pobles (proto-bascos i nord-ibèrics) es troben i es mestissen sobre un territori que els romans —que, a l’arribar a la Península, hi veuen una comunitat cultural amb una singularitat pròpia— agrupen i acoten dins d’uns límits administratius i judicials. Serien (…) els territoris que actualment formen el Llenguadoc, Catalunya, la meitat nord del País Valencià i el terç oriental d’Aragó. Els territoris que van bressolar la Catalunya medieval de fàbrica carolíngia i de vocació europea, radicalment oposada a la resta de dominis cristians peninsulars, singularment perifèrics. Per això, els catalans fem cagar el tió; i els espanyols, que no provenen de la nostra tradició històrica, cultural i política, no”.

No sols això: el 25 de desembre del 2024, Rosó Garcia Clotet ens envià el poema “El tió”, de l’escriptora i bibliotecària catalana Joana Raspall (1913-2013), el qual, al capdavall, posa uns versos que connecten amb el matriarcalisme:

“El tió sap que som criatures

i esperant treure’n llaminadures

li peguem, sens voler fer-li mal”,

 

els quals podrien evocar quan, com ara, Rigoberta Menchú, en el llibre d’Elisabeth Burgos, diu que cal tractar bé la terra, un fet molt comú en totes les cultures matriarcalistes: saben que, si se la maltracta, ens pot fer molt de mal al futur. I, per això, àdhuc, se li lliura part de lo que han arreplegat en les collites i, per exemple, més d’una vegada, se li demana permís abans de realitzar certes obres o accions en què lo tel·lúric tindrà un paper fonamental.

També agregarem un escrit que Martí Teixidó posà en Twitter, en resposta a l’entrada “Fer cagar el tió: amb didàctica i com qui exposa” (https://aviamarefilla.blogspot.com/2024/12/fer-cagar-el-tio-amb-didactica-i-com.html), la qual havíem fet en el blog “La cultura valenciana és matriarcal” el 26 de desembre del 2024: “El 1926, a pagès. El tió roent sortia de la llar encesa. Llum d’oli que permetia ocultar en la foscor. Contents perquè duia taronges i una teula de torró.

Ja el 1952, al seu fill, podia sortir també un cotxet autopropulsat. I ben contents. I el nen llest ho va descobrir als sis anys”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim el poema que ens ha enviat Rosó Garcia Clotet. Gràcies.

 

 

Bon dia de Nadal i Bones Festes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

Poetes que retornen esperançats a la mare, qui dóna vida i empara

General, , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Ramon Pagès i Pla (1947).

Un altre escriptor en què captem versos de línia matriarcalista, però no necessàriament relatius a la terra, és Ramon Pagès i Pla (1947), nascut en Viladrau (Osona). Així, en el llibre “Un poc de molt i un poc de res” (de 1998), la plasma en “El meu Montseny” (pp. 19-20), com ara, quan posa que, com si fos en l’inici de la primavera,

“El meu Montseny esclata al meu davant

si la finestra s’obre amb la dolcesa

d’aquell moment que forma amb la bellesa

o un tros de cor l’observa palpitant.

 

(…) i adolla cants sensibles a la font”.

 

És a dir, hi ha una connexió entre l’autor i la terra, de la casa cap a fora i, igualment, amb la mare (la font de vida).

A més, com indica tot seguit,

“La veritat del gran fondal silent

que crea el cel i cada jorn venera”.

 

O siga, que la terra (la dona), silenciosa i que ací apareix com la part activa de la frase, puix que no és el cel qui ha fet la terra pregona (el fondal), ans que ella ha creat el cel (l’home) i que està agraïda a lo celestial. Per tant, hi ha bona relació entre ambdues bandes, un tret matriarcal que, com podem veure, també és una realitat en les parelles (i en els ambients) matriarcalistes catalanoparlants de dones nascudes abans de 1920.

 Més avant, addueix

“Benigna calma del terrer arrelat

lluny de la llum que la carena amaga

secretament sobre la fosca obaga…

per retornar el repòs sempre anhelat”.

 

Per consegüent, l’home que treballa extraient terra (el terrer) no és a prop de la llum, sinó que prefereix la foscor, s’hi identifica molt més amb ella. En eixe sentit, u dels versos enllaça amb la posta del sol i, més encara, amb indrets on hi ha molta ombra, amb intenció de tornar a la mare (al repòs, això és, a l’hivern de la vida, acompanyat d’esperança).

No debades, en acabant, parla d’un Montseny fosc i amigable:

“Contemplatiu perfil de rostre amic,

bocí d’estel brillant, xamós, bonic,

que llença al vol el gra de l’esperança”,

 

això és, el nadó, el nen que naixerà en època de fred, que es mourà en la primavera i que assolirà la jovenesa en començar l’estiu, però que ara és el gra que el pagès encoratjat colga en el camp.

Aquests versos empiulen prou amb els que escriu en el poema següent, “El meu petit piano” (p. 21), com ara, quan parla de “la fe del sentiment / i la tendresa viva” juntament quan diu que la nit l’empara:
“cau en el silenci del record

en tants moments que lluita i que m’empara.

 

El meu piano pren l’amable mida

(…) perquè és la saba que fa viure el cos”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Nadal, Bon Nadal i Venturós Any 2025 a tots.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra i dones pacífiques i creatives

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Un poc de molt i un poc de res” de Ramon Pagès i Pla (1947).

Un altre escriptor en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, per mitjà d’aquesta obra, a què accedírem en el 2024 gràcies a la generositat de Rosa Rovira, és Ramon Pagès i Pla (nascut en Viladrau, població de la comarca d’Osona). Quant al seu estil, com podem llegir en el pròleg de Llorenç Gomis, “fa poesia amb la realitat humana aparentment menys poètica i més vulgar. Com en el poema on evoca amb força una escena de la vida corrent” (p. 10) i, com escriu l’autor en la dedicatòria, inclou “A la terra de l’hort de la vostra bondat” (p. 11).

Ja entre les composicions, en “La meva terra” (pp. 17-18), comenta sobre una

“formosa llar disposta i compartida.

Com una nit que el dia torna vida,

la meva Terra engendra un cel despert”.

 

Per a començar, el títol ja parla sobre la terra on viu. Igualment, captem la maternitat i que la dona és qui crea els éssers humans (i, així, no és ella qui parteix de l’home) i que el cel procedeix de la Mare Terra.

A banda, a vora d’Ella,

“La lluita oblida l’odi i s’agermana

i s’obren temps replens de gerda ufana

que entre cristalls albiren la claror.

 

No creu sinó vestir-se de raó,

de pau i set de llibertat humana,

de l’aigua de la font que humida emana

perquè el fullatge enterri la saó”.

 

Ací, la saó podria representar la maduresa de la tardor (la tristor) que el fullatge de la primavera supera mitjançant l’esperança (el soterrar). És més, no sols creix lo dolç (la gerda) unit amb la diafanitat, ans que la font (la dona) té vida.

Afegirem que aquesta terra

“No vol posar el verí de les paraules

ni el pensament d’orgull damunt les taules

que amb l’interès remoguin qualsevol”.

 

Com podem veure, la germanor abunda, és pròpia de l’indret on viu el poeta i enllaça amb molts trets matriarcalistes (com ara, el pacifisme, el bon parlar i la senzillesa). Per això, addueix

“Vol que l’amor estimi dins l’entranya

que la carena no esdevingui estranya

ni un brot d’incert no li malmeti el Sol”

 

i que, així, estime de l’interior de la mare estant, conegut, familiar i que faciliten el nexe entre la mareta (lo tel·lúric) i el fill (per a no anul·lar lo celestial, ni el sol).

No debades, més avant, exposa que

“Porta l’atzar clavat a la mirada,

i escolta cants de força enamorada

i lluita per la pau d’un món segur.

 

I amara dòcilment lluny de la guerra

un bri de llum fidel la meva Terra!”.

 

Per consegüent, és una terra que promou lo plàcid, les relacions humanes acompanyades de bona avinença, la música que connecta amb l’altre. I, òbviament, la relació amb una Catalunya esperançada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que donen vida a fills creatius i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Un altre poema del llibre esmentat de Miquel Banús i Blanch, en què es reflecteix el matriarcalisme, posa uns versos (p. 66) que diuen així:

“Guimbant riu amunt he descobert la Font

on l’aigua surt pura i clara.

La set m’ha fet néixer dins el cor

deus d’aigua que mai no s’acaben”.

 

Per consegüent, el poeta, corrent i saltant com un xiquet, fa camí cap a la mare (la Font) i, com a resultat d’eixa trobada amb la mareta i de la vida que ella li dona (i, de rebot, la Mare Terra), l’escriptor li està agraït.

En uns altres versos (p. 67), els quals enllacen amb la dona i amb l’aigua i, potser, igualment, amb Déu, l’autor exposa que ell

“Anava pel món

buscant aigua clara.

On és eixa font

que mai no s’estronca?

Veniu i beveu,

germans i germanes

que la seva deu

no és pas gens avara.

 

Jo tinc set d’AMOR,

tinc set d’aigua clara,

he trobat la Font

que mai no s’acaba”.

 

Com podem veure, la dona genera vida, en dóna (i de bona) i, de pas, en aquestes línies, ella salva l’home. Afegirem que la font, més d’una vegada, està vinculada amb el naixement d’un riu, amb la banda fluvial que simbolitza la infantesa. Aquest deu també podria representar l’amor amb una dona.

Una altra composició que empiula amb lo matriarcalista és “Al llindar de la vellesa” (pp. 68-69), molt sucosa:

“ABANS I ARA. Moltes raons per ser feliç.

 

Abans, caminava fent i desfent camins;

ara, només tinc un sol camí.

 

Abans, era un molí de parenostres i pregàries;

ara, contemplant sóc feliç i en dono gràcies.

 

Abans, delejava i volia moltes coses;

ara, he après a ser feliç amb el que tinc.

 

Abans, necessitat, trucava a la porta tancada;

ara, veig sempre les portes obertes. També la meva.

 

Abans, xerrava i creia que parlava;

ara, valoro el silenci de les paraules no dites.

 

Abans, quan tenia set pidolava aigua;

ara, he descobert un Foc que no s’apaga.

 

Abans, necessitava i ho volia tot;

ara, un no-res em fa feliç.

 

Abans, els dogmes m’aclaparaven;

ara, sols visc per al Senyor.

 

Abans, lleis i preceptes m’esclavitzaven;

ara, la llibertat de l’Amor em fa lliure.

 

Abans, de ser estimat el meu cor es delia;

ara, estimo a tothom i em sé estimat.

 

Abans, un bosc frondós em captivava;

ara, un senzill jonc m’enamora.

 

Abans, necessitava tots els déus de l’Olimp;

ara, un sol Déu em fa feliç, i a Ell sols adoro.

 

Abans, ho volia tot, i lluny ho buscava;

ara, veig que tot ho tinc a dintre meu.

 

Abans, era un jove vell;

ara, que sóc vell, és quan sóc jove.

I, de tot, en dono gràcies a Déu”.

 

 

Adduirem que, si aquest poema fou escrit com es pot llegir al final de la plana 69, l’hauria creat el mateix dia que féu els seixanta-cinc anys.

Al llarg de la composició, apareixen trets matriarcals amb què ell s’identifica: el contacte amb una natura que li agrada, l’austeritat, la disposició a donar hospitalitat a qui ho pogués necessitar, el caliu que fa que la seua vida tinga sentit, el contacte amb la terra junt amb la creativitat (en lloc del culte als dogmes o a les normatives).

I ho fan acompanyats d’una actitud oberta amb el proïsme, el qual li torna en forma de present per part dels altres com també d’un sentiment de pertinença a la terra (el qual fa que no pretenga cercar altres indrets de cultures diferents) i de l’interés pels petits detalls i per una vida en què Miquel Banús i Blanch encara està jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poetes creatius, senzills, que connecten amb la terra i esperançats

General, , , ,

Un altre tret que copsem en poemes de Miquel Banús i Blanch, en el llibre “Dins la pau del Collsacabra”, és el fet que ell és ell, que, en la seua vida, l’escriptor (com a persona) també té paraula i, per descomptat, aquesta n’és la darrera, la que val, lo que l’autor de Rupit diria la tercera flor, la que els altres no ficaran en la caixa. Així, en “Flor d’amor” (p. 58), posa que, quan ell muira,

“La flor que a mi més m’agrada

i que guardo dins del cor,

fa molts anys que hi és sembrada,

i és per mi la més preuada;

el seu nom és: FLOR D’AMOR”,

 

la qual podríem relacionar amb la bonesa, tan essencial en les relacions humanes.

En línia amb aquesta llibertat, en uns versos de la mateixa pàgina 58, exposa la seua preferència per l’autenticitat, per la naturalitat:

“Despullat de tota fulla

com el jonc vora el bassiol,

superats lleis i preceptes,

dogmes i manaments,

la llibertat m’ha fet lliure.

Ara jo tinc per senyera:

L’Amor i la Llibertat”.

 

Quant a l’Amor i la Llibertat, captem un possible enllaç amb la idea de comunitat (l’amor uneix, fa que estiguen juntes dues persones o més) i la llibertat (que u puga desenvolupar la seua vida sense esclavatge, com ara, allò que fa que el seu viure tinga sentit).

Una altra composició en què apareix aquesta mena de nudisme, tot i que, més bé, fruit del pas dels anys i de vivències, és quan, en la plana 60, indica que

“Mirant una estrella

vaig descobrir el firmament.

 

Mirant els ulls d’un infant

vaig descobrir la innocència.

 

Mirant els ulls d’una noia

vaig descobrir l’amor.

 

Mirant els ulls d’un vellet

vaig descobrir la bondat.

 

Mirant els ulls d’un moribund

vaig descobrir l’eternitat.

 

I la suma d’aquestes mirades

m’ha fet descobrir Déu”.

 

Com podem veure, Miquel Banús i Blanch, per mitjà de la seua creativitat, ha connectat amb persones i amb ambients diferents, que li són grats i, això, de pas, li ha permés tocar els peus en terra i assaborir lo que alguns cristians consideren que és Déu: la suma de la Mare Terra i dels qui hi viuen, bé xiquets, bé jóvens, bé adults, bé ancians.

Tocant el nexe entre vellet i bondat, puc dir que l’he copsat i que l’associe al fet que els grans, en els darrers anys, solen decantar-se per lo que va unit al bon cor. Ho he viscut en persones de més de huitanta anys (bé acostats, bé amics) i, igualment, com a exemple, ho escriu Pere Riutort (nat en 1935) en la seua explanació del 2018: “L’agraïment és el més humà i el més formós que es pot veure i que es pot experimentar en aquesta vida. És el llenguatge de les persones ben nascudes, com es diu popularment”.

I, sobre els moribunds, hem trobat poetes i persones que ens han parlat sobre la seua filosofia de vida: aprofitar el present, puix que 1) han tardat moltíssims segles i milions d’anys a nàixer i 2) perquè la part de temps que vivim en la terra és mínima en relació amb la que hi haurà per davant. A banda, recorde quan, potser, unes poques hores abans de morir la meua àvia materna (només en tinguí una), vaig decidir anar on ella era (en el llit) i besar-li a les galtes. Sabia que li restava poc, però l’estimava, i tu tries eixe do que ha sigut la dona (senzilla i arriscada) que, aleshores, tens davant, perquè sempre havies trobar a faltar l’àvia paterna (qui no ho fou mai).

Possiblement, per això, el 29 de juny del 2018, quan felicitàrem Pere Riutort (qui ja tenia huitanta-tres anys), ens digué en llatí que l’art és llarg i que la vida és breu (“Ars longa, vita brevis”).

No debades, en la mateixa pàgina 60 de l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, Miquel Banús i Blanch addueix unes línies que empiulen amb la seua cosmovisió, matriarcalista i gens elitista, però molt creativa:

“Qui pugui entendre, que entengui,

qui vulgui escoltar, que escolti,

que els misteris de l’Amor

no són fets per als orgullosos”.

 

Finalment, al capdavall de la composició “Ha ressuscitat. Al·leluia” (p. 63), plasma que

“tot rebrota i refloreix,

ocells refilen pels aires:

qui més dóna, més gaudeix”.

 

Com a afegitó i referent a aquests darrers poemes, el 22 de desembre del 2024, el català Daniel Gros ens envià un correu electrònic acompanyat d’un comentari en què deia “Hi tens un ventall immens de projectes i de reculls innombrables de persones, poetes, pedagogs, persones del poble assenyades tocant la realitat de la terra valenciana…

Hi tens una biblioteca que, ben endreçada, està per anar projectant crides a la participació de les persones que vivim als Països Catalans, per a fer recerca de les marques que la nostra llengua comuna va deixant en la nostra cultura i perquè no es perdi i ens la robin i ens la potinegin en ser país sense empara política, sense Estat, sempre depenent de l’invasor secular anomenat Castilla i ara España. Aquesta és la nostra situació sociopolítica, econòmic, cultural i religiosa!”. Hi estic totalment d’acord.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat matriarcal, la mare que salva els fills i el part

General, , , , , ,

Un altre poema que té a veure amb el matriarcalisme i reflectit en l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, és “Déu era Déu” (p. 54), en què l’home cerca ser salvat per la dona (ací, Nostra Senyora):

“Déu era Déu, i en Ell

més grandesa no hi podia cabre.

Ho era tot: joia, amor…

però era un Déu mancat de mare.

 

Ell veié que tots els homes,

fins el nadó més petit,

a la falda de la mare

llur fill mama del seu pit,

i per no morir d’enveja

Ell també en volgué tenir.

 

Es va encarnar en Maria,

un Nadal nasqué a Betlem:

i aquest és el gran misteri

d’amor, que avui celebrem.

 

Ara Déu també té mare

com la tenen tots els nens”.

 

Per tant, de bon principi, apareix la necessitat de comptar amb la figura de la mare, encara que siga a nivell simbòlic, això és, algú que faça possible que el poeta se senta emparat.

Igualment, entre un món celestial i individual o un món terrenal i en què els nens i, per extensió, les persones, tenen de qui “mamar” (en el cas dels xiquets, físicament i tot), és a dir, de qui proveir-se i, de pas, amb qui establir un vincle (en la maternitat, afectuós i sentimental), Miquel Banús i Blanch (sota la figura de Déu) prefereix tocar els peus en terra, baixar a lo tel·lúric, viure entre la gent i acampar-hi.

Quant a les paraules “Es va encarnar”, podríem empiular-les amb la llavor (el semen) que colga en el camp i, de pas, amb el nadó dins la dona que el proveeix, que li parla, que li presenta com és la vida i com es viu (això comenta Rigoberta Menchú a l’etnòloga Elisabeth Burgos) i, al capdavall, ho faríem amb el nen que sorgeix del part (ací, en relació amb Nadal). Per això, remata escrivint

“Ara Déu també té mare

com la tenen tots els nens”.

 

Aquests versos van en línia amb uns altres (p. 57) en què el poeta torna a ser alliberat per lo femení i, a més, en un moment associat al simbolisme de la dona: l’obagor de la nit. I captem un altre tret matriarcalista que connecta amb l’arquetip de la mare: un déu amb punts que empelten amb les dues parts de la persona (l’activa i la passiva), encara que aquesta divinitat parega masculina i, en el darrer vers, amb l’autenticitat de la persona. Diu així:

“Buscava dins la nit fosca

una llum per fer camí;

Tu ets Camí, Veritat i Vida

‘perquell’ que et vulgui seguir.

 

Tu ets, Senyor, la llum del dia,

Tu ets la fosca de la nit,

ets amor, ets gelosia,

ets la pau, també el neguit.

 

Diuen uns que no existeixes;

altres diuen que ets el Tot.

Vaig demanar-li una resposta

i contestà: ‘Sóc el que sóc’”.

 

Adduirem que, en la composició “El que sóc” (p. 55), l’escriptor de Rupit plasma plegats dos símbols que enllacen amb el matriarcalisme i que abunden en poetes amb un gran sentiment de pertinença i lligats a la terra com si cada u d’ells fos el fill que ho fa amb lo maternal (començant per la mareta). I ho veiem en un vers que ens podria evocar la Deessa Andrògina de què parla l’antropòloga Francisca Martín-Cano Abreu en el llibre “Arqueología feminista ibérica” i, per exemple, els Sants de la Pedra: “Sóc barreja de terra i d’aigua: Fang”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat i religiositat matriarcalistes en la poesia catalana

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, i amb els xicotets detalls, en el poema “Un petó i una abraçada” (p. 49), ho reflecteix. I tot, en la nit i en una relació més bé sentimental:

“Un petó i una abraçada

et demano cada nit,

un petó i una abraçada

em fan ser un home feliç.

 

Compartim llençol i manta,

compartim també coixí,

que amb les coses més petites

n’hi ha prou per ser feliç.

 

Disputes deixem enrera

que són brostes del camí,

un petó i una abraçada

i amb això, ja sóc feliç”.

 

També enllaçant amb el cor, en el poema vinent (p. 49), l’escriptor de Rupit exposa uns versos que podríem vincular amb el desig de passar a la història, a què ell renuncia i, com a compensació, el poeta connecta amb una sexualitat matriarcal i no amb el romanticisme. En eixe sentit, poden recordar-nos films en què apareix la sexualitat patriarcal, la qual, normalment, és dita “occidental” i, sovint, amb intenció de ficar totes les cosmovisions en un mateix sac (encara que això no es diga):

“Vaig escriure el teu nom a la sorra,

i l’onada el va esborrar.

Vaig marcar-lo al tronc d’un arbre,

i l’escorça es va assecar.

A una pedra vaig gravar-lo

i la pedra es va trencar.

Dins mon cor vaig estotjar-lo

i ara el sento bategar”.

 

Quan passem a la tercera part del llibre, en què l’autor entra en el tema religiós, altra vegada, captem el matriarcalisme, un nexe entre religiositat i lo terrenal junt amb la qüestió del retorn a la mare (després del camí de la vida, com ho entenen en la cultura colla), qui, a  més, li fa d’aixopluc. Com a exemple, en la primera composició d’aquesta secció (p. 51), diu

“Aplec de pensaments sorgits del fons del cor i meditats

dins el temple de la Natura.

Surto del no-res, visc en el no-res i camino per arribar

al no-res, i sempre per viaranys de llum i de fosca, de 

pau i de silenci”.

 

Per consegüent, la Mare Terra el protegeix, ella li fa de mare a qui consulta (l’entrada al temple, això és, a la vagina i, per extensió, a la vulva) i amb qui empiula. A banda, en eixir de lo soterrani (de l’interior de la mare, arran del part), comença el sender per la vida. I, al capdavall, tornarà a la mareta (la terra, la contrada) que, un dia, li donà vida: a lo que, en moltes rondalles, és representat bé per una cova, bé per la casa dels pares a què van els fills en passar l’adolescència i la primera fase de la joventut.

Igualment, en línia amb la visió matriarcalista de la religió i de la vida, l’escriptor es considera

“(…) una veritat inacabada

de la manifestació plena de la Realitat”.

 

i això el porta a cercar també els altres i lo trascendental (ací, mitjançant el silenci).

En el darrer vers, indica que Déu “posà en el silenci el seu amagatall”. Aquest mot també té a veure amb la vulva i, d’aquesta manera, copsem un lligam entre la terra, la mare i Déu. O siga, ens trobem amb una composició en què el déu és femení, matriarcalista i maternal, tot i que, primerament, tinguem associat el seu nom a lo masculí.

Sobre això, afegirem que, cap al 2020, coneguérem cristians (àdhuc, capellans, de línia catòlica) que relacionaven la figura de Déu amb el Pare i amb la Mare, en lloc de fer-ho només amb el Pare, tret que ens acosta als Pobles matriarcalistes.

Aquestes cultures (en què predomina lo maternal) promouen (i afavoreixen) que cada persona desenvolupe ambdues bandes, no solament la que, més d’una vegada, li assigna més d’una persona pel fet d’haver nascut, biològicament, home o dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Música matriarcalista de Nadal de les Illes Balears estant

General, , , , ,

Música matriarcal rebuda en correus electrònics, en missatges…

 

Tot seguit, posarem música que sí que plasma molt la cultura tradicional de la terra catalanoparlant, encara que no és anterior a 1930, ni a 1980, any en què hem considerat que, poc o molt, comença a introduir-se’n molta i aliena a la tradició vernacla, això és, al matriarcalisme i, com més va, més (fet que, per exemple, ja copsàrem en gloses menorquines dels anys cinquanta del segle XX, recopilades en l’obra “Menorca eròtica”, de l’autor i editor Vicent Pons, publicada en el 2020).

I ho fem a partir d’una composició que Felip Munar i Munar (Lloret de Vistalegre, 1960), mestre i folklorista mallorquí, ens envià, sense esperar-nos-ho i com si fos un present per a les festes de Nadal del 2024, el 18 de desembre del 2024. Diu així:

“Cançó de Nadal 2024

 

Nadal és gran alegria,

i també és un comiat,

Nadal és afinitat

amb la gent de cada dia,

Nadal és companyonia,

viure el passat i el present,

Nadal és un argument

que hem convertit en història:

Nadal pot ser la victòria

d’un nou país resplendent.

 

Els desitjos són constants,

a pics massa repetits,

han deixat de ser envits

per esser atenuants

d’aparents falsos encants

que just la disfressa arregla

i els hem convertit en regla:

seria bo que entenguem

i que visquem i aprenguem

d’aquest primer quart de segle.

 

És que tan sols deman viure

en pau en el meu país,

no vull demanar permís

per fer-ho amb un somriure;

que la llengua sigui lliure

de carnívors enemics

que trepitgen massa pics

la deixa dels nostres pares

i la llavor de les mares

que a tots ens ha fet més rics.

 

Visquem ara amb l’esperança

de reviure un nou futur

de poder tombar el mur

refermant nostra amistança,

facem la nova aliança

d’un vint-i-cinc amb afanys,

facem créixer uns nous tanys

per estimar més ca nostra

i facem també amb ca vostra

nostra casa per molts d’anys.

 

Amb estima i desitjos de bon de veres, del vostre amic Felip Munar i Munar.

Nadal de 2024”.

 

En resposta a aquests versos, el mateix dia li demanàrem “¿Sols fer cançons d’aquest tipus? ¿Les publiques amb música? Gràcies” i ens escrigué “Fa uns trenta anys, cada any”.

Com podem veure, en la primera estrofa, no sols vincula el passat (Nadal forma part de la tradició del Poble catalanoparlant) amb el present, sinó que, igualment, reflecteix un sentiment de pertinença a la terra com també més avant: “un nou país resplendent”.

Després, fa una defensa de lo tel·lúric, per mitjà d’una crida a estar alerta a lo que no és matriarcal (les disfresses i els falsos encants) i, per això, demana viure en un país (la terra dels ancestres i la dels qui aproven lo vernacle i català) en què no calga permís per a emprar la llengua catalana, ans poder estar-hi amb un llegat (la deixa dels parents) i amb el resultat de la llavor de les mares (la semença que colguem en els camps en època de sembra i hivernal amb l’esperança en una vida nova i en l’esdevenidor).

Ara bé: convida a l’amistat i a la bona avinença (la nova aliança), la qual, de la mateixa manera que els pares (per mitjà de la maternitat i de la fecunditat), farà possible que cresquen tanys (rebrots del tronc, ací, del familiar, de la comunitat catalanoparlant) perquè les noves generacions actuen 1) en pro que els forasters respecten la terra d’acollida i que, de pas, 2) la gent de la contrada i aborigen puga confiar en els qui provenen d’altres indrets, sobretot, com més considerables siguen les diferències culturals i de tradicions (“nostra casa per molts anys”). Al cap i a la fi, com posava Felip Munar i Munar en la presentació del llibre “Prenint el demble a les paraules”, d’Antoni Llull Martí (1935) i editat per Edicions Documenta Balear en el 2009, a què accedírem pel 2014, “Quan i com arribam a conèixer una persona? I un poble? I una llengua? Només si som capaços d’entrar i entendre l’ànima que sura al voltant d’una persona, d’un poble o una llengua, serem capaços de conèixer-los. (…) Ell [, Antoni Llull Martí,] ens diu que pretén crear adeptes, amadors de la llengua” (pp. 9-10).

Finalment, cal remarcar el desig de bon cor del glosador: “de bon de veres”. O siga, seriosament i no, com és comú en les persones políticament correctes, parlar per parlar perquè toca parlar. I qui diu parlar, diu qualsevol altre acte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i sexualitat matriarcal i pacifista

General, , , ,

Prosseguint amb la literatura matriarcal en la poesia de Miquel Banús i Blanch, en el poema “Jo no tinc cap barca xica” (p. 47), dins del llibre sobre el Collsacabra, no sols exposa el sentiment de pertinença a la terra, sinó paraules que, en un primer moment, podrien semblar-nos negatives i que, en accedir a fonts sobre el matriarcalisme, captem que tenen a veure amb lo vernacle: com ara, xica (en el sentit de petita), abrupte i aspre. Així, diu

“Jo no tinc cap barca xica,

ni vaixell per navegar,

que sóc fill del Collsacabra

i el Collsacabra no té mar.

 

Conec bé la mala fotja

dels camins embardissats,

penya-segats i cingleres

han sigut sempre el meu jaç.

 

Terra abrupta, terra aspra,

terra agrenca i de secà,

però és una terra agradable

i que fa de bon mirar.

 

Aquesta terra és ben nostra

i l’estimem de debò,

la defensem amb les ungles

i la guardem dins del cor”.

 

Per una banda, no sols renuncia a anar-se’n a la mar (la qual, per a moltes persones, representa la llibertat, l’espai de les persones lliures) i amb una barqueta (recordem les rondalles en què l’espasa xicoteta és la que cal agafar, en lloc de la llarga). És més, el poeta de Rupit, coherent amb la terra on viu (no hi ha mar), empiula amb lo tel·lúric i, de pas, amb la mare.

Quant a la segona estrofa i la tercera, podrien evocar-nos el poema “Assaig de càntic en el temple”, del català Salvador Espriu (1913-1985), quan escriu que estima

“aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria”.

 

Ara bé, cal tenir present que Salvador Espriu la plasmà en 1954, en plena dictadura franquista, i que, en canvi, Miquel Banús i Blanch posà aquests versos en el 2004, en una etapa més esperançadora. No debades, per exemple, comenta que la seua terra és agradable i de benveure.

Fins i tot, el seu esperit lluitador (per la terra i no, com ara, amb l’objectiu de passar a la posteritat) va unit al cor, als sentiments i copsem aquesta terra com si fos la dona a qui el poeta acolliria en sa casa i que li donaria la benvinguda: “la guardem dins del cor”.

De fet, en una composició posterior (p. 48) del llibre “Dins la pau del Collsacabra”, l’escriptor de Rupit parla d’un semen pacifista, tret que, no sols podríem enllaçar amb la maternitat (la cultura matriarcalista, puix que el mot semen significa “sement”, “llavor”, i es podria considerar la “llavor d’una bona avinença en el camp eròtic i sexual” entre ambdós), sinó també amb una sexualitat matriarcal i vernacla, amb unes paraules que, possiblement, adreça a una jove del Collsacabra o bé a una dona en època fèrtil i de la mateixa contrada:

“Ets per mi la flor més fina

que entre cards sempre has viscut,

tendra rosa sense espina,

fruit d’eterna joventut.

Si vaig de sol fos un dia

esquinçaria el cel blau

i dins el teu si hi posaria

el dolç semen de la pau”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El contacte matriarcal amb la Natura, el nexe amb la mare i l’educació vernacla

General, , , , ,

Un poema molt representatiu de la literatura matriarcal reflectida en el llibre “Dins la pau del Collsacabra”, del poeta de Rupit, és “M’agrada”(p. 41), en què exposa molts detalls de la vall i, sobretot, la maternitat (la qual ell enllaça amb la Mare Terra i amb l’educació fruit del contacte amb la natura i d’una actitud receptiva, afectiva i com la del nen que escolta l’àvia). Cal dir que, aquesta manera de respondre, no abraça la prepotència, ni intenta, inicialment, traure’n suc per a profit d’una minoria privilegiada legalment i no vernacla. En primer lloc, exposarem els versos:

“M’agrada pujar a la muntanya més alta

i veure la terra mansoia sota els meus peus,

sentir l’oreig que em besa a cada galta

i esguardar eixa contrada sarguida de conreus.

 

M’agrada escoltar embadalit la lletania

d’una font ben generosa, un dia cap al tard,

sentir dels ocells i del vent la companyia

i dins d’aquest silenci,  quedar-m’hi endormiscat.

 

M’agrada restar assegut sobre una penya

i veure el llamp esquinçar la negra nit.

El llibre de la Natura, quant t’ensenya!

És la millor escola per aprendre-hi un nen petit.

 

M’agrada anar a dormir quan la jornada ha sigut forta,

m’agrada fer l’amor si aquest és correspost,

m’agrada no tenir mai tancada la porta:

Qui pot robar-me els sentiments del cor?”.

 

Com podem veure, en els primers versos, no uneix tenir la terra sota els peus del poeta…, com ara, amb explotar-la, ans a poder captar lo que eixe punt geogràfic li permet, com si ell fos una àguila enmig d’una vall. 

En la segona estrofa, apareix la font (de vida, la mare) i la fa generosa…, junt amb la vesprada (u dels moments femenins del dia), aus, el vent (les tendències) i el silenci (la contemplació). I, més encara: comenta que li complau escoltar (un detall propi dels Pobles matriarcalistes).

A continuació, copsem que la dona (la penya, tel·lúrica) li dóna força i que, a més, ell no intenta (ni es proposa) badar-la, ni fer-la miques. A banda, agraeix una miqueta de llum en l’obagor de la nit, això és, un xic (com a mínim) d’esper.

Igualment, Miquel Banús i Blanch considera que la relació amb la Natura és la millor manera d’aprendre per a la vida.

Afegirem que, de fet, els llauradors hi empiulen molt. Com a exemple, alguns dels trets que ens han comentat sobre ells són la seua naturalitat (les coses, com són) juntament amb la bonesa, que no van amb dobles intencions, ni amb la hipocresia, el seu realisme, que ensenyen mitjançant comparacions amb la natura, que confien que la llavor colgada done els seus fruits, que ens diuen que les coses tenen un procés i que cal tenir paciència, que fan les coses pas a pas. Àdhuc, ens han adduït que n’hi havia que deixaven una part de la collita, no sols per als pobres, sinó, igualment, per als animalets (com ens digué, pel 2010, un amic valencià molt coneixedor de la cultura colla), etc.

En eixe sentit, també es plasma el matriarcalisme, com un estil de vida en què se cerca la moderació: 1) una bona nit després d’una jornada forta, 2) una sexualitat en què el bon cor és present i no, com ara, acompanyat d’intents de sotmetre l’altra banda (propi de les actituds patriarcals), 3) estar oberts a tots i l’hospitalitat al necessitat (encara que ho siga només un moment) i, òbviament, 4) protegir el cor, els sentiments, el nen psicològic que encara conserven les persones que, fins i tot, amb més de noranta anys, estan creatives (però que no abracen l’elitisme).

No debades, en una composició posterior, “Records d’infantesa” (p. 44), escriu sobre sa mare i la costura, en lloc de parlar sobre persones molt famoses, junt amb els gatets, o siga, ens evoca exemples de la senzillesa en la vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)