Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Dones que donen vida, que trien, arriscades, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració amb trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El gat negre”. Un gat mirava fixament una dona que filava i, quan ella ho veu per segona vegada, ho comenta al marit i, en línia amb algunes que n’hem llegit, “L’home va decidir que aquella nit es vestiria de dona i es quedaria ell a fer veure que filava.

En arribar la nit, es va posar la roba de la seva dona” (p. 221). Per tant, l’home acull lo femení i lo que té a veure amb la seua muller, fet que, igualment, indica que l’accepta.

Un altre relat que figura en la mateixa obra i relacionat amb devocions, és “La verge que mai no arribà”, semblant a moltes rondalles vinculades amb la trobada de marededeus. Uns menestrals encomanen que els facen una imatge de la Mare de Déu del Carme i, quan ja els l’havien acabada, “la dugueren en carro vers el poble de Castelldans; però conta la llegenda o tradició que, en passar per davant dels carmelites calçats a les Borges, (…) el carro es quedà ‘encallat’” (p. 227).

I, com que tot prosseguia així, “comprengueren que la Verge del Carme es volia quedar al convent carmelita de les Borges. La baixaren del carro i la dugueren al convent i, en treure la imatge, les dues mules que duien el carro elles soles, l’estiraren fàcilment del seu encallament” (p. 228). Per consegüent, Nostra Senyora no aplegà on els altres volien, però sí que aconseguí que les mules poguessen fer via i que la deixassen establir-se on ella més s’estimava. En altres paraules, es fa lo que vol la dona i ella és qui dona vida. Aquesta narració admet una lectura més oberta: la dona és qui facilita eixir del pou i, a banda, així ho copsem en molts comentaris vinculats amb dones nascudes abans de 1920 o bé en moltes narracions de tradició catalanoparlant.

En la rondalla següent, “Sant Blai i la Mare de Déu de la Surra”, publicada per Joan Bellmunt i Figueras, hi ha una part en què es fa referència a una marededeu: “fou també, en aquells mateixos dies, (…) que (…) una dona d’Arbeca arribà fins aquí [, la Floresta,] amb la intenció d’agafar la talla de la Mare de Déu que es venerava a l’església de Castellots. Volem creure que no ho féu per ànim de prendre, sinó per ànim de salvaguardar aquella talla de fusta.

La dona anà a agafar la Mare de Déu, que no era gaire grossa de mida i, per molt que va intentar treure-la d’on estava, no va poder” (p. 229). Adduirem que, en preparar l’escrit d’aquesta rondalla, em recordà unes línies de Cati Covas, una argentina catalanoparlant descendent de mallorquins, qui, en la publicació “278- De Isabeles, refranes, maldiciones y paradojas” (http://caticronicas2.blogspot.com/2011/09/278-de-isabeles-refranesy-maldiciones.html?m=1), en el blog “Caticrónicas: ‘El Regreso’”, quant a la seua padrina materna, Isabel, comenta “Sempre em va agradar el nom de la mallorquina, baixeta, simpàtica i refranyera (…).

La meva diminuta àvia, que pareixia fràgil i fàcil de comarejar pel seu aspecte, soterrava una dona lluitadora, amb la immensa força de la seva fe i un ànim temperat capaç de plantar cara al sol de migdia. De ‘figa molla’, res. N’era una gran. Ella i les seves dites”.

Continuant amb el relat “Sant Blai i la Mare de Déu de la Surra”, en un paràgraf posterior, veiem que “La dona marxà (…) cap a Arbeca sense poder-se endur la imatge; mes, quan hi anaren les dones de la Floresta, la imatge seguí sense cap resistència” (p. 229). En altres paraules, Nostra Senyora i, per extensió, la dona, es posa de part de la bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, que fan pactes, diligents i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’aligot negre”. En la vall de la Vansa, en el lloc anomenat els Garrics, “hi havia una petita casa on hi vivia una família i tothom sospitava que la dona era una bruixa” (p. 216).

Tots els estius hi acostumava a pedregar fort, però, “als pobles de la rodalia (…), quasi mai no hi pedregava i, si ho feia, era en menor intensitat” (p. 216).

“Un dia, després d’una forta pedregada, uns pagesos van anar al riu a veure com baixava i van veure un munt de roba a la vora de l’aigua, al peu d’un arbre” (p. 216). Així, copsem uns quants trets matriarcals: el riu, roba a la vora de l’aigua (que enllaça amb la roba estesa reflectida en relats amb elements eròtics) i l’arbre. Aleshores, “Els pagesos es van imaginar que era la roba d’aquella dona (…). Van agafar la roba i van anar a la casa, on esperaven trobar-hi el marit, per tal de preguntar-li si aquella roba era de la seva dona” (p. 216). Per consegüent, entre altres coses, en aquest passatge, l’home està vinculat amb la casa, mentres que la dona ho fa al riu, això és, que ella és més oberta i va més lluny, fet que empiula amb altres narracions i, fins i tot, amb el paper de la dona en altres cultures matriarcalistes.

“Quan li ho preguntaren, ell digué que no en sabia res. Els pagesos van dir-li que l’anaven a llençar, però, llavors, van sentir com l’ocell negre que volava per fora va dir-los:

-Deixeu la roba al seu lloc, si no, no podré aparèixer” (p. 217). Això és, que la dona vola i per fora, dos detalls que tenen a veure amb el comentari sobre el passatge de què hem escrit abans.

Adduirem que els pagesos, “En un primer moment, la volien matar, però, a un d’ells, se li ocorregué de fer un pacte amb ella, de no fer-li mal a canvi que mai més pedregués en aquest lloc dels Garrics, tracte que ella va acceptar” (p. 217). Aquestes línies enllacen amb la tradició pactista relacionada amb la història de la cultura catalana i de la Corona Catalanoaragonesa.

Ara bé, a continuació, hi ha un passatge que, al meu coneixement, és modern i que no figuraria (o ho faria de manera puntual) en relats del segle XIX: el fet que la dona ho accepte “tot demanant que li tornessin ràpidament la roba vora el riu, car, si apareixia aquí, ho faria nua davant de tots” (p. 217). Cal recordar que el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, en aquesta versió, es publicà en el 2004.

“I així fou com, durant molts anys, no va pedregar més als Garrics i, en canvi, sí que ho feu als llocs de la rodalia, salvant ells les collites cada any” (p. 217). És a dir, que la dona salva el lloc anomenat els Garrics.

Afegirem que, un poc abans d’escriure aquestes línies, el 7 de maig del 2023, pensí que, en més d’una narració sobre els Sants de la Pedra (protectors, entre altres coses, contra les pedregades en els camps), els sants fan que no sols no caiga calamarsa en les poblacions del voltant, sinó…, finalment, que tampoc no es perden les collites en la població (o en el lloc) on han decidit adoptar-los com a protectors dels llauradors. Per això, en una versió en línia amb el matriarcalisme, ni cauria pedra en els Garrics, ni en la contornada.

En una rondalla semblant, “Bruixeries”, en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras, els habitants del poble consideraven que una bruixa es proveïa d’aigua de la font i que era qui provocava que es malmetessen els fruits dels conreus.

“Es dirigien vers la casa quan, en passar per un indret proper al riu, van veure a la soca d’un arbre unes robes plegades, es van adonar que pertanyien a la dona esmentada” (p. 219) i que un ocell mitjà “volava fent cercles damunt d’ells. Pensant, ràpidament, que era la dona, es van treure uns rosaris (…) i els van posar damunt la roba que hi havia a la soca de l’arbre” (p. 219). I, així, veiem trets matriarcals, com ara, el cercle, la soca (que relaciona la terra i el cel) i l’arbre.

A més, la dona, forta, els diu que en traguessen els rosaris, per a poder recuperar ella la seua forma humana (p. 219). I així ho fan, encara que la dona “es va vestir amb rapidesa” (p. 220).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Festes ancestrals de línia matriarcal, eròtiques, anteriors al cristianisme i que perviuen

General, , , , , , ,

En relació amb festes que poguessen ser precristianes, el 30 d’abril del 2022, Antonia Verdejo González ens envià un article titulat “La Festa del Pi de Centelles”  (http://patrimonifestiu.cultura.gencat.cat/Festes-i-elements-festius-catalogats-o-declarats/Nadal-Cap-d-any-i-Reis/La-Festa-del-Pi-de-Centelles), el qual figura en la web “Patrimoni festiu de Catalunya”. Entre altres coses, podem llegir que, si bé “La primera notícia escrita de la Festa del Pi es troba al Llibre d’Administració de la parròquia de Santa Coloma de Centelles l’any 1751, on també es descriu el 1786 una festa pràcticament igual a la d’avui i que té els seus precedents històrics en ritus precristians vinculats al solstici d’hivern.

Els preparatius de la festa comencen el dia de Sant Esteve, 26 de desembre, quan un grup de galejadors”, és a dir, d’hòmens que obsequien o adornen en senyal de festa, ”tria el pi que protagonitzarà la celebració als boscos de la rodalia.

El dia central de la festa és el 30 de desembre, festivitat de Santa Coloma. Les activitats comencen amb la ‘missa primera’, a continuació de la qual els galejadors es dirigeixen al bosc a cercar el Pi”.

Més avant, copsem que, “Un cop arribats al davant de l’Església, el Pi és baixat de la carreta i pujat, dret i a pes de braços, per l’escala fins a l’entrada del temple, on se’l fa ballar a dreta i esquerra mentre es canta la tonada ‘Ara balla el Pi, sí, sí…’”. És a dir, el porten cap a un lloc que està associat amb la dona i amb lo matriarcal com també ho fa l’úter: a l’església. Hem passat el dia més curt en llum de l’any i, per això, es celebra per mitjà d’un ball que dona vida a la natura i, de pas, a les persones.

Adduirem que, en el llibre “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terme “pi” figura com a sinònim de “Membre viril” i que el “temple” (per exemple, sota la forma “temple de l’amor”) està relacionat amb la vagina i, per extensió, a la vulva: l’home, amb l’aprovació de la dona, accedeix a la vida que ella (i, òbviament, la Mare Terra) li atorga.

Per això, veiem que, “Acabat el ball, el Pi s’entra a l’Església fins al presbiteri on es lliguen els cinc penjolls de pomes amb una garlanda ornamental de pa d’àngel i galetes a la brancada. Seguidament, el Pi és hissat, de cap per avall, damunt del presbiteri, fins a l’alçada en què es troba la imatge de Santa Coloma”, és a dir, amb un altre detall femení, en aquest cas, plasmat mitjançant una santa, la qual, com indica Esther Borrell, en el llibre “Les tres mares”, està vinculada amb la jovenesa. Afegirem que, tot seguit, els galejadors “entonen l’Himne de Santa Coloma” i que, en el diccionari eròtic i sexual esmentat, el presbiteri apareix com la “Zona de l’església reservada als clergues” i que les pomes (amb moltes entrades relatives a diferents tipus) ho fan… amb la vulva i amb les mamelles. El lligam entre les pomes (les dones) i la brancada (els hòmens) representaria l’empelt entre lo femení i lo masculí. A més, en acabant, el pi fa reverència a la imatge de la dona (ací, plasmada com la de Santa Coloma), i, per consegüent, l’home reconeix l’autoritat moral de la dona.

Envers l’article “La Festa del Pi de Centelles”, finalment, copsem que “La festa té un epíleg el dia dels Reis, 6 de gener, quan, a la una del migdia, es reuneixen els galejadors i reparteixen entre ells, el propietari del Pi, la Parròquia i l’Ajuntament, els poms de pomes i les garlandes que penjaven del Pi. Acte seguit, despengen el Pi i el treuen fora de l’església, on tothom qui ho vol n’arrenca unes branques i se les enduu a casa, amb la qual cosa finalitza definitivament la festa”.

Tocant el tema de les pomes (que representen la vulva i les mamelles), adduirem que, en l’article “Pi, Ball del (Centelles)” (https://www.animadedansa.com/ball/pi-ball-del-centelles), dins de la web “Ànima de Dansa”, a què accedírem el 4 de maig del 2023, “a les pomes, se’ls atribueixen, segons antigues creences, propietats per donar fecunditat, prosperitat, salut, pau i benestar a les famílies. Cada galejador se les sap i fa els seus propis rituals a la intimitat de la llar. Es tracta d’un element festiu (…), el manteniment del qual representa la continuïtat d’una tradició ancestral (…), que estableix que el Pi ha de ser traslladat necessàriament per un jou de bous”.

Afegirem que el 4 de maig del 2023, en què trobàrem que aquesta festa era de línia matriarcal i, igualment, eròtica, i ho plasmàrem en Facebook i per mitjà d’alguns missatges, Antonia Verdejo (a qui en reportàrem) ens envià un missatge acompanyat d’una foto: “El meu net es va batejar amb tres mesos: l’un de gener, sota el pi. També és tradició de batejar els infants, que ho demanen”.

Continuant amb reports d’Internet sobre la Festa del Pi de Centelles, en “Pi, Ball del (Centelles)” , dins de la web “Ànima de Dansa”, podem llegir que “Les característiques d’aquesta festa indiquen, no obstant, que està vinculada al solstici d’hivern i als ritus de la fecunditat i de la regeneració de la vida en el món natural. Així, els seus antecedents històrics (…) fan que, ara com ara, la Festa del Pi constitueixi una mostra prou significativa d’un primitiu culte a l’arbre, en la festa avui cristianitzada sota el patronatge de Santa Coloma”.

Finalment, el 4 de maig del 2023 trobàrem l’entrada “Festa del Pi de Centelles” (https://upcommons.upc.edu/handle/2117/386785), en “UPCommons. Portal del coneixement obert de la UPC”, amb què poguérem accedir a l’article “La Festa el Pi al Montseny”, d’Oscar Farrerons Vidal, de març del 2023, en què captem que, en Catalunya, hi ha diferents poblacions on es celebren festes que tenen a veure amb pins i amb arbres. A banda, quant a la Festa del Pi de Centelles, comenta que “va ser descrita de forma profusa per primera vegada per mossèn Fortià Solà, en un petit fulletó de 7 planes, editat a Vic (…) al 1918”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en aplecs matriarcals, que afavoreixen la creativitat i anteriors al cristianisme i molt obertes

General, , , , , ,

Prosseguint amb el relat “L’Era de les Bruixes”, a continuació, llegim que l’aplec que celebraven les bruixes, es presenta com “llurs acostumats conciliàbuls” (p. 181). Com podem veure en el DCVB, “conciliàbul” és un terme procedent del llatí eclesiàstic i, en diferents fonts, es defineix com una reunió il·legal, secreta o, fins i tot, no convocada per una autoritat legítima. Cal dir que el recopilador, Joan Bellmunt i Figueras, no inclou el nom de qui li transmeté la narració, ni si, com ara, ho feu una persona amb algun càrrec religiós o pertanyent a una orde religiosa.

Igualment, tot seguit, posa “Desgraciat del mortal que s’atreveixi a envair els límits de llur pertinença i demarcació!” (pp. 181-182), amb què es reflecteix que la dona és qui fa de líder, qui marca què ha de fer cada persona, qui fa de cap de colla (en aquest cas, d’un grup nombrós de persones). En resposta a això, el contaire comenta que, qui hi pren part, eixirà mantejat sobiranament i, si més no, “influenciat” (p. 182) i més detalls amb què copsem la posició de la versió patriarcal sobre la dona i quant a la “foscor”.

I, com que la majoria de la població seguia el model de vida matriarcal (i oberta), però no el cristianisme del segle IV dC en avant (quan l’emperador Constantí el feu la mà dreta del poder) com també ho faria la Inquisició nascuda des del Regne de Castella en el segle XV (i introduïda en la Corona Catalanoaragonesa del mateix segle, amb el matrimoni de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella), captem que “Hi ha hagut alguns dels que es diuen esperits forts, que, aprofitant l’avinentesa d’una nit de lluna plena, han volgut assabentar-se, experimentalment, del que fan i deixen fer les bruixes d’aquella era però, pla, que ho han observat a respectuosa distància, guaitant-les des de la serra del Jové o la punta de la Creueta” (p. 182). En altres paraules, apareixen trets matriarcals: l’obertura entre l’home i la dona, de nit, en un moment en què predomina la foscor; l’educació, principalment, des de l’experimentació; la creativitat no entesa com a productivitat, sinó com a recepció a la realitat i al joc, per exemple, del nen (p. 182); la dona és qui porta els pantalons, qui té la darrera paraula; que la dona està ben considerada i que és qui està en el front.

A banda, aquests detalls enllacen amb el fet que l’home ho faça…. des de la serra del Jové (paraula que prové de la pronúncia del terme “jover”, amb què es designa qui fa jous, l’eina de càrrega per al coll, com ara, de bous): l’home no és qui mana (aquest passatge relaciona home i jou). I més encara: ells ho observen des de la punta de la Creueta. I, així, el cristianisme (la Creueta) està molt allunyat del matriarcalisme: no havia penetrat entre la població catalanoparlant, almenys, més enllà de lo formal i ritual, motiu pel qual podríem dir que la majoria de la població (de la mateixa manera que, en la cultura basca, com es plasma en el llibre “El matriarcalismo vasco”) seguia una religiositat matriarcal (o, en altres paraules, lo que, en fonts cristianes, es sol dir “paganisme”): “cal entendre la pregona religiositat del País Basc, tot i l’actual evolució tecnològica, o siga, sobre la base de la prèvia religiositat mítico-màgica basca” (p. 42).

Tot seguit, en “L’Era de les Bruixes”, s’exposa que les bruixes, “tan aviat, es passegen per l’era, totes encamisades, organitzant, en dos sengles fileres, una (…) processó, portant escombres esquerdades per ciris i movent una cridòria (…), com dansen uns balls (…), o bé cercolant la bruixa capitana que, des d’un peu dret de roca, a manera de trona, els dóna el sant i senya del que han de fer per imbuir als homes idees d’irreligiositat i apartament de llurs deures més sagrats” (p. 182). Per consegüent, no sols les dones són les organitzadores (en balls en línia amb el ball dels cossiers i amb el de la Moma), sinó que ho fan acompanyades d’hòmens (el ciri, mot relacionat amb el penis), escombres (que tenen a veure, per exemple, amb la frase “escombrar les arenes”, és a dir, “passar el membre viril i netejar de pols el sexe adormit de la dona”, com posa el “Diccionari eròtic i sexual”)… i són les que eduquen (per descomptat, d’acord amb la visió matriarcalista de l’ensenyament i de l’aprenentatge). 

Finalment, es reflecteix el paper de les dones com a recol·lectores i que ho fan a partir de “les provisions d’hortalissa i fruita de la vall, per tal de procurar recapte (…) dels bons pagesos, que reguen i llauren la terra” (p. 182).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que es reuneixen, en línia amb els aplecs matriarcals i previs al cristianisme

General, , ,

Un relat en què es capten molts temes relatius al matriarcalisme i, en aquest cas, que tenen a veure amb les bruixes, és “L’Era de les Bruixes”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. En un pla de roca conegut com l’Era de les Bruixes, “hi ha tot un estol d’aquestes males dones imaginàries; de dia i, a ple sol, entaforades en els caus, escletxes i clivells d’aquell pla de roca, que fa so de buit, o bé amagades als pins de més alterós i espès brancam de la Serra Fosca, car, per damunt de tot, són enemigues de la llum i dels clergues de Vallbona i Llorenç, que allí prenen el solei de l’hivernada” (p. 181). Com veiem, la dona està associada amb les bruixes, i, com sabem, hi ha vegades que, malgrat que ho són, compten amb trets favorables. A més, hi ha mots que enllacen amb llocs de possible penetració i de recepció sexuals. Així, d’acord amb el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, en copsem els caus (els quals simbolitzen la vagina), les escletxes (la vulva, la qual també se la coneix com “escletxa de la vida”)  i els clivells (que representen la vulva). Igualment, el so de buit està destinat a omplir… ¿el semen, la “llavor” que li hi colga l’home? Fou la primera idea que pensàrem el 3 de maig del 2023, mentres escrivíem aquestes línies: recordem que les cultures matriarcalistes prioritzen més lo auditiu i el tacte que lo visual. El so, ¿representaria les paraules de la dona durant una relació sexual o bé eròtica? 

A banda, es reuneixen al costat dels pins així com ha sigut costum, durant molts segles, fer aplecs molt a prop dels arbres, detall pagà i matriarcalista. I, això sí, en un lloc amb un muntó de rames… en la Serra Fosca, és a dir, en una serra bruna, tret que, com la foscor, empiula amb la dona, amb lo matriarcal.

Afegirem que el brancam espés podria representar molts hòmens, ja que, com veiem en el “Diccionari eròtic i sexual” esmentat, el terme “branca” fa al·lusió al membre viril, o siga, al penis.

A més, l’acte esdevé de nit, és el moment predominantment femení i, quant a la llum i al seu vincle amb l’Església, el podem trobar ben plasmat en el llibre “El matriarcalismo vasco”: les bruixes donaven pas a les campanes (p. 93), detall que captem  en un passatge posterior de la narració.

Cal dir que, en “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mari Carmen Basterretxea, podem llegir que, “Per a alguns autors, la raó dels processos de bruixeria contra les dones fou perquè eren independents i lliures. I es pot afirmar que, per a que milers i milers de dones siguen independents i lliures, la seua socialització degué ser igualitària entre hòmens i dones, és a dir, una socialització pròpia d’una societat equitativa. I més tenint present que, en aquells processos, hi hagué també xiquets, xiquetes i hòmens. Això significa que aquestes persones procedien de generacions pertanyents a un model cultural matriarcal (…) com fou en el món dels Alps o en els pobles del Pirineu Nord i Sud, entre altres zones” (p. 105). 

Continuant amb paraules de Mari Carmen Basterretxea, més avant, addueix unes línies que empelten amb les del relat: “Les reunions d’aquelles dones, les quals, segurament, eren assemblees veïnals, foren interpretades com aquelarres de bruixes i acaçades (…). En els països protestants, també actuà la Inquisició, creada amb tribunals civils especialitzats en bruixeria” (p. 105). Això podria explicar per què, bé en aquesta narració, bé en moltes cançons eròtiques, populars, en llengua catalana i recollides abans dels anys huitanta del segle XX, l’Església (en aquest cas, els clergues) no té bona premsa… en el tema de la sexualitat, ni en lo relatiu a lo que podríem dir associacionisme matriarcal.

I més encara: la majoria de la població encara era fidel al paganisme i a detalls matriarcalistes que podrien ser ancestrals, motiu pel qual, com captem en “L’Era de les Bruixes”, “així que s’apaga l’últim so de les nou batallades del toc d’oració que llancen al vent les campanes del pobles de l’encontrada, per tal d’avisar els cristians que es recordin d’invocar a Maria, pel benefici del seu assentiment al misteri de l’Encarnació del Fill de Déu, a l’ensems que els fan senyal de recloure’s al si de les llars” (p. 181), sobretot, a “les donzelles” (p. 181). L’autor, en cap moment, indica si, en aquest passatge, el mot “donzelles” es refereix a les jóvens que es dediquen a la prostitució. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Festes ancestrals de línia matriarcal i anteriors al cristianisme

General, , ,

En relació amb les festes anteriors al cristianisme i que, fins i tot, poguessen tenir una arrel matriarcal, el 2 de maig del 2023, en fer una lectura de la narració “El vol de les bruixes”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, copsàrem que n’hi havia un exemple. Així, després de la introducció, es comenta que, “A l’Edat Mitjana, el nostre poble, a l’igual de tants d’altres, practica amb, més o menys intensitat, la litúrgia rural de la bruixeria; per això, a les portes de les cases, eren clavades les creus de palma beneïda i els rams de llorer, per allunyar, així, de les llars dels nostres avantpassats, la seva presència i els seus maleficis” (p. 174).

Més avant, llegim que, quant a un castell que hi havia, “després del 1445, any en què els monjos del monestir de Scala Dei compraren el poble[1] i bastiren sobre les seves runes una casa conventual, tal com podem veure avui dia, i que serví per ser ocupada per una petita comunitat que quedaria com a senyora del poble fins l’any 1835” (p. 174), amb la desamortització lliberal de Mendizábal com també ocorregué, com ara, amb el terme d’Aldaia (l’Horta de València) respecte al Monestir de Poblet (Catalunya).

Cal dir que aquestes paraules referents als monjos no són alienes a les que escriurem a continuació, quan els narradors del relat exposen que “És recordat l’home que, cada dia, anava al cementiri a parlar amb la seva dona difunta, a qui portava el menjar. També sabem que, en algunes famílies en les quals, en néixer algun nen i no voler prendre el seu aliment matern, es recorria al ritus que practicaven les persones amb poders especials, que consistien a anar al cap del terme de Torrebesses tocant a Sarroca, al Pas de la Font, i practicar els ritus. En aquells mateixos moments, els nadons, en els seus domicilis, prenien del pit de la seva mare l’aliment” (pp. 174-175). Per consegüent, malgrat el pas dels anys i de la presència del cristianisme, el matriarcalisme es reflectia socialment, àdhuc, en lo religiós i anterior a la religió cristiana.

Així, 1) el fet d’anar a parlar amb la dona (com qui ho fa amb la terra i amb la Mare Terra), 2) el d’alimentar-la (de la mateixa manera que el llaurador colga les llavors confiant en el fruit que esdevindrà amb un bon tracte a la terra i bon oratge) i 3) el de vetlar per un nen… fent acte de presència en una font entre dos poblacions (com si la dona fes de mitjancera entre dues parts i amb una actitud conciliadora i, si no, almenys, de posar l’aigua al servici del major nombre de persones), tenen a veure amb la dona. I, igualment, en una societat en què es confia molt en ella (ací, per la seua capacitat de guarir i de donar vida als més febles i de pocs anys).

Per això, trobem el vincle entre la persona que tenia les habilitats i els coneixements (segurament, una dona gran, amb saviesa ancestral i amb bona facilitat per a connectar amb la gent) i el nadó que mama de la mare. Aquest nexe, a banda, té lloc entre la vellesa (una persona) i dues persones més: la mare (el present) i el xiquet (l’esdevenidor). Un apartat plasmat de simbolisme cultural.

Tocant aquest tema, el 2 de maig del 2023 accedírem a l’article “Cementiris singulars de Tarragona” (https://catalunyadiari.com/actualitat/cementiris-tarragona), publicat en “Catalunya Diari” el 26 d’octubre del 2018 i amb unes paraules sucoses: “Anar a veure els morts i parlar amb ells. Passar comptes amb el Més Enllà. Una activitat humana que és tan antiga com la humanitat i que avui es concentra al voltant dels cementiris”.

Cal dir que la rondalla següent a aquesta, “La Roca Encantada”, també reflectida en la mateixa obra, té unes línies que empiulen amb el matriarcalisme i amb els ritus. Per exemple, una dona vídua que tenia dos fillets diu a un traginer:

“-Si no em dones el que és meu, desapareix per sempre d’aquesta terra i no facis mai més mal a ningú.

L’home agafà rient aquesta maledicció, mentre es fregava les mans pel negoci que havia fet.

Però, ens diu la llegenda, que, en passar per la Costa dels Traginers, sentí un crit esglaiador de la dona i ell quedà fet una roca. La Roca Encantada, que és, ni més ni menys, que aquell malèvol traginer” (p. 175).

En altres paraules, la bonesa com també el respecte cap a les dones i cap als nens i, igualment, cap als més febles i de bon cor, han d’acompanyar les persones al llarg de la vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Es refereix a Torrebesses, població de la comarca del Segrià.

Dones que fan costat als nens, a la cultura popular, que aporten vida i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El Jaio Ramonàs”. Primerament, veiem que el Jaio Ramonàs, tot i que era un home que no sabia llegir i que es dedicava a fer de bruixot, “venien a cercar-lo de llocs distants, per tal de posar remei als flagells de pestes i d’altres que afligien pobles i comarques” (p. 170). En aquestes línies, es parla sobre la cultura popular. A més, en aquest sentit, tot seguit, s’indica que, “Això sí, era observador i això féu que, moltes vegades, trobés explicació i solució a situacions que s’esdevenien” (p. 170). Per això, com ara, actualment, la meteorologia, per mitjà de la ciència, molt sovint coincideix amb dites que tenen a veure amb aus i amb altres animals i, igualment, alguns diaris digitals posen el refrany i l’uneixen a les previsions de l’oratge, fins i tot, per a unes quantes setmanes. Per exemple, el diari “El Nacional”(https://www.elnacional.cat).

A continuació, llegim que “Un dia arribaren d’Albarca a buscar-lo” (p. 170) i que un altre dia ho feren d’un poble llunyà, “al qual s’apressà a anar-hi” (p. 170). Ara bé, en aquest poble, algú que sabia de lletra s’adonà que el Jaio Ramonàs duia el llibre al revés, ho comenta a l’amo i, quan el propietari se li acosta i li demana com pot assolir així l’objectiu, el Jaio Ramonàs, eixerit, li respon que “no s’ofenen els esperits (…), car, per als qui sabem llegir bé, ens és igual (…).

Davant aquesta resposta (…), tots van callar (…), amb la qual cosa assolí cada dia més renom i féu possible així omplir la panxa de la seva quitxalla” (p. 171). Des d’un primer moment, indistintament de la part d’humor de la rondalla, he relacionat la frase “sabem llegir bé” amb l’educació matriarcal, és a dir, amb la no instructiva i estatal i que porta a lo mateix: dominar la lectura.

En la rondalla que ve a continuació, “La font de les bruixes”, també recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, es plasma molt lo matriarcal. Un xiquet de família pobra, en Josepet, un dia fa via cap al bosc i es troba amb uns lladres que ell creia que eren bona gent, els quals, més avant, el portaven a captar en una cantonada.

La gent s’apiadava molt del noi i, un dia, ell “va veure una pobra velleta que demanava (…). Al seu costat, hi havia unes nenes molt petites, per a les quals demanava per caritat (…). En Josepet, que tenia molt bon cor, no s’ho pensà ni un moment” (p. 172) i li donà lo que havia arreplegat eixe dia. De pas, veiem la relació entre la dona (amb un paper semblant al de mare) i les netes (les xiquetes, el futur).

Adduirem que els lladres l’agafen i el lliguen i “L’endemà, al matí, (…) pel camí que venia del poble, va veure la figura de la velleta (…) i que s’adreçava vers on ell estava (…).

La velleta el desféu, mentre s’exclamava contra els homes, per haver maltractat un nen amb tan bon cor” (p. 172). D’aquesta manera, el relat plasma un tret vinculat amb les cultures matriarcals: la defensa de les persones, no sols de les que ocupen càrrecs d’autoritat o més influents, sinó de la infantesa, de la vellesa i, a banda, de la bonhomia.

A més, l’anciana, compadida d’en Josepet, “li donà una vareta, tot dient-li:

-Demana-li el que vulguis, mentre no sigui per ofendre a Déu, i la vareta t’ho concedirà.

I, sense donar-li temps de refer-se, la velleta va desaparèixer. El nen va posar-se la vareta a la butxaca i emprengué de nou el camí” (p. 172). En aquest passatge, u dels papers que fa la dona és el d’educadora: educació per a fer el bé en la vida i amb el proïsme.

Un poc després, copsem que el xiquet, “albirant, per allí, si trobava una font, pogué veure una cova on semblava, des d’on estava, que hi sortia aigua. S’adreçà allí” (p. 172) i va trobar una font que rajava. Afegirem que el brollador i la cova són trets que tenen a veure amb els relats de línia matriarcal i que hi estan ben considerats, com ara, en aquest: la dona com a font de vida.

En un passatge posterior, en Josepet veu unes bruixes que volen, que es reuneixen en una cova, a què ell s’acosta “i va veure unes escales per on el nen davallà fins al fons (…) una sala on hi havia deu o dotze nens i nenes” (p. 173) que ploraven amargament.

I, amb resolució, els diu que isquen tots (ell també) de la cova i, finalment, les bruixes resten tancades (gràcies a l’ús que el xiquet fa de la vareta que li havia donat l’anciana) i els infants retornaren a les seues llars, amb l’alegria dels seus pares (p. 173). Per consegüent, encara que el nen aplana el camí per a que xiquets i xiquetes puguen eixir de la cova, també és cert que eixes facilitats li les ha proporcionades la dona (ací, la velleta), que l’ha deslligat i que li ha donat la vareta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones i avis en l’educació matriarcal i com a baules molt obertes

General, , , ,

Continuant amb contarelles i amb contalles, en aquest cas, no eròtiques, el 29 d’abril del 2023, en el meu mur, escriguérem un post en què recordàvem algunes aportacions que havíem rebut eixe dia en relació amb àvies (o padrines) i amb mares catalanoparlants nascudes abans de 1920, en els seus comentaris sobre els avantpassats. En el cas que exposem tot seguit, són paraules de Familia Fuentes Itarte i n’hem respectat algunes pel significat que podrien tenir per a qui ens reportà:

<<Les contalles que ens feien els ‘abuelos’ dels nostres avantpassats, podríem dir que era la continuació de la seva vida amb la nostra, cosa que, per nosaltres, era molt intrigant i interessant.

Uns grans records.

La meva ‘abuela’ Maria, un dia, em va contar un poc de la història de la descendència del meu ‘abuelo’ Francisco Ramón, al qual no vaig arribar a conèixer….

Els seus avantpassats vivien en una masia prop del riu Cérvol, en un lloc o partida cadastral coneguda com “les Forques” perquè hi havien uns pals on penjaven a la gent en una època en què els bandolers proliferaven per aquelles terres.

Un dia, aquella masia formada per quatre cases juntes i coneguda com “el Mas de Colltort o dels Esteller”, va ser atacada pels bandolers i el meu ‘rebesbuelo’ o ‘tatarabuelo’ va enviar a la seva filla Valentina (la mare del meu ‘abuelo’ Francisco Ramón), de tan sols vuit anys, a demanar auxili a peu al poble de Traiguera, que estava a uns 6 km..

Quan, després d’unes hores, van arribar els veïns, la baralla ja s’havia acabada amb la fugida dels bandolers….

Em contava l’‘abuela’ que, durant l’atac al mas, van matar un d’aquells lladres i se van afanyar en fer un clot al corral del matxo i allí el van colgar de terra i fem…, per a que mai fóra descobert per lo que podia passar.

Són d’aquelles històries que vaig escrivint en aquest grup [ * de Facebook, “Històries i contalles de Sant Rafel i barri”] i que estan a l’abast de tots els que les vulgueu llegir.

Segurament, a tu, Lluís, t’agradarien i, tal vegada, trobes coses interessants per als teus estudis sobre el matriarcalisme>>.

A continuació, escriguí “Sí que n’he trobat: el sentit comunitari i els avis, els pares i els fills com a baules que enllacen amb altres persones”.

L’endemà, 30 d’abril del 2023, trobàrem que Familia Fuentes Itarte ens havia posat un segon comentari, el qual, el mateix dia plasmàrem en Facebook. Diu així:

<<Hola, Lluís,

Si, en l’anterior relat, t’he parlat de la descendència del meu ‘abuelo’ matern, ara ho vull fer del meu ‘abuelo’ patern i, més concretament, del (…) malnom, que tan habituals són als pobles menuts, on ens coneixem tots….

El meu ‘abuelo’ patern Manuel tenia de malnom ‘lo Magre’. Tanta altra gent tenen els seus al poble, que van passant de generació rere generació sense saber el perquè, ni el com de l’origen dels mateixos.

És, per això, que, quan era menut, a l’estiu, al temps de la verema del raïm i fer el vi, sempre anava al mas dels ‘abuelos’ amb els meus pares, per ajudar-los a recollir, trepitjar el raïm dalt del terradet, per a fer el vi i posar-lo dintre de les bótes de fusta.

I un dia vaig preguntar-li a l’‘abuelo’ per què, a la família, particularment, els homes, tenien aquell malnom de ‘magres’….

 Llavors, ell em va contar la següent història sobre els seus avantpassats:

“La nostra descendència de la família Fuentes prové de la part de l’Aragó i, fa molts anys, en alguna de les guerres passades, un avantpassat nostre que era militar i va lluitar per aquestes terres, va decidir quedar-se i formar la seva família aquí, de la qual provenim nosaltres.

Per poder-ho fer, va comprar aquest mas, conegut, de sempre, com ‘lo Mas dels Pilans’ pels sis pilans de pedra que hi han al davant del mas (ara ja desapareguts, a causa de la construcció, fa molts anys, d’un canal de reg que porta l’aigua a Ulldecona). L’ama d’aquest mas[1] era coneguda per tots com ‘la Magra’ i, d’aquí, va arrancar el malnom de ‘magre’, encara que, abans, era ‘el Mas de la Magra’[2].

Després, va passar als nostres avantpassats, fins ara. És, per això, que, a Ulldecona, d’on provenia la família d’aquella dona, hi han molts de veïns amb el malnom de ‘magres’ i ‘magrets’, que no tenen res a veure amb la nostra família”.

És un relat on tu, Lluís, pots fer un estudi sobre els orígens dels malnoms (…) de la gent dels pobles. (…) Aquest és real, com que, ara mateix, l’estic escrivint.

Quan et fas gran, moltes vegades, recordes moments passats que, de jove, no li dones importància i, amb el pas del temps, t’adones que no era així i, després, ho solem lamentar.

Recordo que, després d’haver mort l’‘abuelo’ Manuel, de tant en tant, solia anar al mas on el meu padrí, germà del meu pare, ara era l’amo. I un dia, com el mas era tan gran i antic, li vaig dir al meu padrí José Manuel si podia regirar pels corrals i engolfes[3], per si trobava alguna cosa amagada, ja que, igual que dalt, a l’engolfa, tenia un barrilet amagat que feia un vi ‘ranci’ molt bo, potser també podien haver-hi amagats alguns duros de plata d’aquells que es deien ‘de la mà al cul’ o de ‘sevillanos’, qui sap lo?

Com el meu padrí va dir-me que fera lo que volgués, perquè segur que no trobaria res, doncs, vaig començar a regirar per racons i raconets i, en una vella calaixera d’una habitació, vaig trobar unes velles escriptures manuscrites (algunes, rossegades pels ratolins) i, en una, posava la compra de terrenys per un tinent de l’exèrcit i ‘Fuentes’ de cognom. Com lo que jo buscava no era allò, ho vaig tornar a deixar, aquells papers, als calaixos. Un fet del qual ara me’n penedeixo, ja que, en elles, segurament, estaven els orígens de la nostra família, de la qual em va parlar l’‘abuelo’ Manuel.

En fi, no vaig trobar cap duro de plata, ni tan sols, cap de ‘sevillano’ i sí vaig deixar per als ratolins un gran tresor sentimental. Què hi farem? >>.

Adduirem que el 30 d’abril del 2023, després d’haver posat en Facebook la segona contalla, en el grup “Històries i contalles de Sant Rafel i barri”, Familia Fuentes Itarte,  va inserir el post de la vespra i indicava “Quan les teves contalles tenen ressò i són degudament escrites, deixant arrere la nostra manera tan peculiar d’expressar-nos amb la llengua materna.

Gràcies, Lluís Barberà, per fer-ho possible”.

Immediatament, li responguí amb un comentari: “Gràcies, Familia Fuentes Itarte, per la teua aportació, molt valuosa i que fa possible que els qui ara vivim i els qui naixeran puguem saber més i posar-ho a l’abast dels altres.

Fas una tasca important i interessant com a ‘reportera’ de Sant Rafel i barri”.

Un poc abans de plasmar-li les meues paraules, copsàrem el paper tan cabal que fan les relacions humanes i, sobretot, tenir una miqueta de sensibilitat i l’empatia com també, en el dia rere dia, detalls que van en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El tractament “ama”, en el País Valencià, reducció de “senyora ama”, equival a “mestressa” (per exemple, en Catalunya) i, en Mallorca, a “madona”, on és molt popular la frase “Sa madona du es maneig”, és a dir, la dona té la darrera paraula.

[2] En un document relatiu a les ordenances de l’any 1740 vinculades amb una de les séquies valencianes que es reuneixen en el Tribunal de les Aigües, de la ciutat de València, la de Benàger (encara que, en el text, consta com de Benàger i Faitanar), es pot llegir “Partida de Na Pastora”, en el terme d’Alaquàs (l’Horta de València), fet que reflecteix que, a mitjan segle XVIII, el tractament “Na” encara estava viu en el Regne de València.

[3] Golfes.

Dones que lideren sexualment, lliures, bondadoses i molt obertes

General, , , , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La bruixa Mamaxó”. U dels qui repartien el correu per Lleida i per diferents pobles de la contrada, un dia “va veure, per primera i única vegada, ‘el ball de les bruixes’. (…).

Hi havia al poble una noia molt bonica, (…) vivia als afores del poble, en una cova (…); el seu nom era Mamaxó” (p. 165). I, malgrat que ningú no se li acostava perquè deien que es reunia amb bruixes, “La noia tenia un gat a la cova, que era pràcticament la seva única companyia i, on ella anava, el gat la seguia” (p. 165). Dos trets que tenen a veure amb lo que podríem dir “llibertat en la comunitat [matriarcal] “. Recordem que els gats són animals que van prou per lliure, encara, a vegades, se’ls puga veure junts. Així, copsem una dona que està vinculada amb una cova (el lloc on es gesta el nen del demà) i, a banda, que l’home (el gat) la segueix, com en el refrany “On va la corda, va el poal”. 

En línia amb el refrany, resulta prou significatiu l’ús del verb “anar”, bé en el relat, bé en la dita i, d’aquesta manera, permet trobar una associació entre l’aforisme i el matriarcalisme: la dona té la darrera paraula.

Però un dia, un jove del poble la veu “avançant amb el seu caminar jove i encisador i no pogué estar-se de dir:

-Aquest no és el caminar d’una bruixa. (…) la Mamaxó és jove i té un caminar dolç. M’aproparé a parlar-li” (p. 165).

Un poc després, es veuen i, quan ell li diu que està molt atrafegada, la dona, amb personalitat, li contesta:

“-Qui ets tu que et poses en el meu camí?” (p. 166).

Mamaxó li addueix que s’ho pense bé, malgrat que, com veiem més avant, “si és cert que tenia poder de bruixeria, també és cert que mai no el va usar per fer mal a algú” (p. 166). O siga, el relat transmet el missatge que, encara que les persones podem fer el bé i podem fer el mal, sempre podem optar per viure i respondre als altres amb la part positiva, sense tractar de derruir les vides d’altri.

A més, en línia amb la sexualitat matriarcal, la dona és qui fa passar unes proves al jove: “La parella s’estimava, però ella, abans de casar-se, va voler fer una sèrie de proves al noi (…) i, a poc a poc, aquest semblà anar-se refredant (…), fins al punt que tornà amb els amics, deixant quasi de banda la Mamaxó” (p. 166). Ara bé, “a ella, no se li apagava el foc” (p. 166), continuava viva. Per consegüent, veiem que la dona, en lo eròtic, és qui aporta vida a l’altre (ací, a un home), més que en el sentit contrari.

Un altre dia, la jove Mamaxó, des de l’entrada de la cova, veu com passava un grup de gent i que, “entre ells, hi anava el seu estimat” (p. 166), un poc abans d’acabar l’any.

Aleshores, ella diu “Aquesta nit duré a terme el que he decidit i ja està. Quan tornin pel camí, ho faré!” (p. 166) i ell, a poc a poc, s’acosta vers el lloc d’on eixia un gemec i, de darrere d’unes oliveres estant, “ho pogué reconèixer, a la llum de la lluna” (p. 166): era la Mamaxó. Per consegüent, com en altres narracions, parlant en térmens militars, l’home està en la rereguarda, mentres que la dona ho fa al front i, igualment, amb els vents al seu favor (la llum en la nit, un tret matriarcal) i més alliberada: “Despentinada, es contorsionava com si dansés, estirant mans i cabells vers l’aire.

En aquestes, sentí les petjades d’un grup nombrós de gent. A mesura que s’atansaven, pogué reconèixer els joves del poble, els quals, (…) avançaren amb pas trèmul i apinyats” (p. 167). Tornem a captar, en aquest passatge, que la dona, a més de llibertat, frueix d’una espenta que no té l’home, detall que podem enllaçar amb refranys i, per descomptat, amb comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920 respecte als marits.

De colp, la Mamaxó digué ben fort:

“-Bruixa sóc, t’he estimat i cap mal no t’he donat; però, sense el teu amor, desapareixeré i sempre cabra seré -i, a l’instant, es convertí en cabra” (p. 167). En altres paraules, les dones trien en lo sexual i hi tenen la darrera paraula.

Finalment, afegirem que “Els joves, en adonar-se del fet, intentaren encerclar-la, però fou impossible, car es feia fonedissa una vegada i una altra, fins que, per fi, desaparegué” (p. 167)… perquè ells no l’agafaren. En relats com aquest, resulta interessant llegir les paraules que figuren en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mari Carmen Basterretxea, quant a les bruixes (pp. 103-105) i al seu vincle amb el model de vida matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que ho posen fàcil, generoses, que eduquen i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què copsem el matriarcalisme, és “El bruixot que no era dolent”. En una família en què la mare havia restat sorda com una campana, “Després de parlar i més parlar sobre el que podien fer per tal que la mare recuperés l’oïda, decidiren anar a trobar un bruixot, que no era dolent com els altres” (p. 163). Resulta interessant que l’inici del relat ho faça amb un tret matriarcalista com és el parlamentarisme, en aquest cas, podríem dir que a xicoteta escala (a nivell de la família), de què ens han fet molts comentaris que tenen a veure amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, quant a com es vivia en casa i com es feia la tria de les decisions finals: més d’una vegada, en situacions semblants a la de la rondalla.

“Però aquell bruixot, que vivia en un poble del costat, (…) guaria la gent, en lloc de fer-los patir” (p. 163).

En acabant, veiem que el fill gran fa camí cap al bruixot, per a “guanyar l’afecte dels seus pares, els quals, per la vida més treballadora i exemplar que duia, s’estimaven més el segon fill” (p. 163). El fill gran fa via, es troba amb una velleta que “li va indicar el camí per arribar-hi” (p. 163), però a qui ell no li fa cap detall.

Més avant, el xicot aplega a una vall, a unes serralades i, en sentir que, en ambdós llocs, unes veus li diuen que no passarà, ell torna a casa.

“Davant d’això, el petit demanà que li deixessin anar a ell, cosa que els seus pares van consentir” (p. 163). El jove troba la velleta i, quan ella li demana si li donaria quelcom per a menjar, “El noi, posant-se la mà a la butxaca, tragué els dos pans i els donà a la velleta. Aquesta, veient la bondat del noi, li digué:
-Mira, en ser a la vall, sentiràs unes veus que diran: ‘D’aquí no passaràs’” (p. 164) i li diu com i quina cançó ha de cantar per a aconseguir aplegar a casa del bruixot.

“El noi, després d’acomiadar-se de la velleta, seguí el camí que aquesta li havia indicat” (p. 164), això és, segueix “les petjades” de la dona, “i, en arribar a la vall i començar a travessar-la, sentí les veus que la velleta li havia dit, però ell es posà a cantar amb tota la força la lletra que li havia ensenyat” (p. 164). En aquest passatge, captem característiques matriarcalistes, a més del símbol de la vall (semblant a quan, en una narració, una persona passa a l’altra banda del riu), el qual podria anar unit a la caiguda de la infantesa (en el pas cap a l’adultesa): 1) el noi actua d’acord amb els dictats de la velleta (dona), 2) el xic recorre a la música (un detall creatiu que sol associar-se a lo emocional i a lo femení) i 3) la dona és qui ha ensenyat, qui ha transmés part de la cultura heretada dels seus avantpassats i derivada de les seues vivències.

I, com que el jove respon atenent a les indicacions de l’anciana, qui, igualment, no li havia mentit, “pogué travessar la vall i arribar a casa del bon bruixot” (p. 164).

“Aquest, després d’escoltar-lo, li donà el remei (…).

El noi (…) tornà content a casa seva. En passar per la vall, tornà a sentir les veus” (p. 164) i ell arriba a l’altra banda. Comentarem que aquesta rondalla té punts en comú, i molt interessants, amb la narració “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicada en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre (editat en 1980), en què un adolescent creua una vall i lliura una bossa al cap d’una tribu. En acabant, la travessa de nou i, quan torna a casa, sa mare li diu que ara ja no és un xiquet, sinó un home. Per consegüent, aquesta rondalla catalana no sols reflecteix la bonesa sinó, igualment, el tema de la jovenesa (en línia amb el refrany “La joventut tot ho venç”).

Finalment, llegim que “Va ser així com, gràcies a la bondat amb la velleta, assolí el remei per a la seva mare, la qual, plena de joia, agraí al seu fill el seu bon cor, fent realitat el refrany que diu:

            Si, del teu cor, surt la bondat,

            tots els camins se’t faran plans” (p. 164).

Finalment, en aquella casa, regnà de nou la joia i, a més, el germà gran “fou també un exemple de generositat” (p. 164).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.