Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Dones i pobles que congreguen, que acullen, que donen vida i molt oberts

General, , ,

Un relat en què captem molts trets matriarcalistes i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Els pelegrins i el Sant Crist”. Així, encara que, primerament, apareixen detalls patriarcals, com ara, uns pelegrins i que s’acullen en la casa Blanca (color vinculat amb lo masculí), també es cert que una dona, la majordoma, “Escoltant amb l’orella a la porta, no se sentia res a l’interior” (p. 261), motiu pel qual “va anar a contar-ho al rector, que avisà l’alcalde. Aquest, després d’escoltar i no sentir res, va decidir d’entrar a l’interior de la casa” (p. 261). És a dir, que la dona, qui porta la nova, compta amb la fiabilitat de les dues màximes autoritats del poble: el capellà (la religiosa, la qual apareix en primer lloc) i el batle (la política). 

A més, “A poc a poc, s’havia anat congregant gent del poble davant la casa, car ja havia corregut la veu del cas i la curiositat es feia palesa en tots” (p. 261). Per tant, primer, fan camí; després, escolten (la dona); al capdavall, veuen (obrin la porta de la casa). I, igualment, es tracta d’un poble molt obert (la curiositat de què fa esment el narrador).

Finalment, encara que els pelegrins ja havien fet via, la imatge bella que troben en forma d’un Crist feu que el capellà suposàs “que els tres pelegrins eren enviats del cel” (p. 261) i, per consegüent, aquest detall representa una semblança amb la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud). Així, en aquest Poble amerindi, el déu Sol envia els raigs de llum i apleguen a la Mare Terra (Pachamama) i afavoreix la vida en la terra, similar al fet que, en el cristianisme, Jesús, amb la seua vinguda, s’adreça a la terra.

I, des d’aquell moment, cresqué la devoció cap al Sant Crist.

En la rondalla que ve a continuació, “La veracreu de Rosselló de Segrià”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, copsem molts detalls que empiulen amb lo matriarcal. “Ens diu la tradició que, un bon dia, quan ja fosquejava, un cavaller passà per aquesta contrada i (…) decidí entrar a Rosselló i demanar hostatge en alguna casa” (p. 261). Per tant, el passatge esdevé de nit (moment del dia associat a la dona i temps d’acollida com també ho simbolitza l’hivern).

A continuació, llegim que “Trobà una casa on li donaren acolliment i, no sols sopar i dormir, sinó un caliu gratificant d’amistat i hospitalitat, car el feren menjar amb ells a la taula” (p. 262), signes que enllacen amb la tradició catalana i amb el comunitarisme i, alhora, símbols d’obertura.

Una vegada acabà de sopar l’home, se’n va a donar menjar al seu cavall, “per, després, asseure’s a la vora del foc vivificador de la casa i fer la xerrada amb aquella bona gent que l’havien hostatjat” (p. 262), en què ell, entre altres coses, prenia part contant les belles històries del seu viatge.

L’endemà, de matí, quan els amos es lleven i criden el cavaller, “al lloc que ocupava el cavall, hi trobaren una veracreu” (p. 262), “l’agafaren i la pujaren a casa, on la guardaren en un primer moment però, després, en feren sabedor el rector, el qual, amb tot el poble, la traslladà a l’església, per a la seva veneració i devoció” (p. 262). Afegirem que, en aquestes línies, el paper de la creu té relació amb el de l’arbre i, així, amb el matriarcalisme, com podem veure en l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Frank-Karl Mayr, quan vinculen la creu amb l’arbre de la vida (p. 78, nota 16).

Per això, finalment, llegim que “La veracreu conté un trosset de fusta que, segons la tradició, procedia de la creu de Jesucrist” (p. 262). O siga, que enllaçava amb la dona (la fusta) i amb Jesús (un personatge bíblic i matriarcal que naix en època de foscor, en l’hivern) i que, en aquest apartat, empiula amb l’inici de la primavera.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal, dolça, creativa i molt oberta

General, , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i en què veiem trets patriarcals, és “El Sant Àngel”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras. Així, primerament, llegim que, “Segons conten els padrins, el poble estava sota els estralls de la pesta (…).

El poble, davant aquella realitat que el desbordava terrenalment, va acudir a la protecció i imploració celestial, per la qual cosa els seus precs s’adreçaren al cel” (p. 257). Com podem veure, se’ns presenta com una Mare Terra incapaç de socórrer els seus fills i com un poble que confia més en lo celestial i en lo idealista (masculí i patriarcal) que en lo terrenal i en lo realista.

En eixe sentit, a continuació, captem que “Ens conta la tradició que aquesta va estar tallada per un Àngel que, amb espasa flamígera, féu que no tirés endavant aquell terrible estrall que assotava la població. D’aquesta manera, s’aturà l’assot” (p. 257). Per consegüent, podríem dir que aquest relat empiula amb la figura de l’arcàngel alliberador de la dona (com ara, Sant Miquel) o bé amb la del sant que salva la terra. A més, la indemnitat aplega mitjançant una espasa (violència) i el foc (un detall, en aquest cas, no vinculat amb la llar, que el faria matriarcalista, sinó amb l’agressió). Per això, caldria comentar els oïdors que, sense restar importància al fet que una narració passe de generació en generació, resulta interessant conéixer i saber més sobre les interferències que una llengua estrangera (en aquest cas, la castellana) ha creat en la cultura catalana popular d’arrels tradicionals i, per consegüent, promoure molt més les rondalles, les llegendes, els relats, etc. que sí que van en línia amb el matriarcalisme.

Com a exemple, els Sants de la Pedra en són dos (numeral associat amb lo femení) i, a banda, la seua relació amb el poble té a veure amb l’horta, amb les collites i, com ara, amb lo social (arreplegaven morts que hi havia en els carrers) i, així, amb lo matriarcal i, igualment, reben noms afectius i un tractament familiar, detalls que diuen molt sobre la identificació dels catalanoparlants amb aquest estil de vida plasmat en els personatges cristians, encara que siguen d’arrels paganes o procedents d’altres religions mediterrànies.

En canvi, en la narració que ve a continuació, “La Verge del Blau”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, sí que es reflecteixen molts detalls matriarcals. Així, un padrí, “a l’entorn de les innombrables llars de foc lleidatanes, (…) explicava als néts tot allò que passava o imaginava que havia passat a redós de parets, cases, camps i obradors de la ciutat i també fora d’ella…

(…) els infants tornaren a demanar per enèsima vegada:

-Padrí, conta’ns una altra vegada la història de la Verge del Blau!

-Però si ja us l’he explicat moltes vegades -féu el bon jaio, amb ulls plens de dolcesa i agraïment, mirant la mitja dotzena de cares que l’esguardaven embadalides.

-Si, però és tan bonica- reblaren alhora els llavis infantils (…).

I aquest ja no s’ho féu repetir. Acostà la llenya al foc, per a revifar-lo, perquè tot l’entorn agafés aquella màgica dimensió que desprèn la llum de flama” (p. 258).

Quant a aquest passatge, comentarem que, en aquest llibre (moltes més vegades que en altres obres i que en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920), l’avi és qui transmet la cultura tradicional i no una padrina, que és qui, majoritàriament, ho fa en les cultures matriarcalistes.

Igualment, la dolcesa, la paciència, la disposició a escoltar i, a banda, a no fer-se pregar constitueixen trets que van molt bé per a l’educació i per a l’ensenyament de la persona i de lo que es sap.

De fet, és ben sabut (i està comprovat) que, en els ambients més creatius i en què s’afavoreix més el desenvolupament lliure i creador de la persona, no sols la participació és més alta, sinó que hi ha bones relacions i un ambient familiar, acollidor, de companyonia i com el que copsem en el relat: a l’entorn d’aquella “màgica dimensió que desprèn la llum de la flama”, flama que, a diferència de l’espasa flamígera del sant, no divideix, sinó que permet un ambient de germanor.

Més avant, el padrí parla sobre un bon mestre arquitecte a qui li encomanen esculpir una bella imatge de Nostra Senyora. Això fa que enllace l’art constructiu: l’arquitectura (els fonaments de la vida) i l’escultura (esculpir la imatge, la identitat). A més, cal dir que les cultures matriarcals promouen lo artístic i no, com ara, la guerra, ni l’esperit conqueridor (dos trets que perjudicarien el desenvolupament creatiu de la persona):

“Conta la llegenda que el mestre escultor va rebre l’encàrrec de fer dues imatges de la Mare de Déu, les quals anaven destinades a presidir les portes principals de dos edificis de Lleida, que eren la Seu Vella i l’antic Hospital de Santa Maria” (p. 258).

D’aquesta manera, l’encàrrec no és de personatges masculins i guerrers (com podria ser el cas de Sant Jaume o de Sant Miquel), sinó d’una mare (Nostra Senyora) i que la dona… presideix (fa de cap de colla) l’entrada, així com, en moltes rondalles, un personatge femení ho exerceix… de la cova (vinculada, eròticament, amb l’úter). Però, més encara, té a veure amb un edifici religiós (una església… que té una dona com a directora i com a protectora) i amb un local de tipus social i sanitari (un hospital). Per consegüent, aquesta rondalla reflecteix, simbòlicament, molt el matriarcalisme: lo comunitari i lo social per damunt de la força bruta i de l’imperialisme. 

Tot seguit, un mestre i un aprenent passen a bastir les imàtgens, a partir de la pedra inicial i, com que l’alumne ho feia millor, el mestre li té enveja i llança el martell a la cara de la imatge que havia fet el seu ajudant (pp. 258-259). Passa que, “en lloc de trencar-se, la imatge va romandre sencera” (p. 259) i, a la Mare de Déu, li restà un blau.

“A partir d’aquells moments, la devoció a aquella imatge fa arrelar fortament en el cor de tots els lleidatans” (p. 259).

Finalment, el narrador exposa que els relats i la psicologia de l’avi, “embolcallava els presents, com la fosca que arreu ja regnava” (p. 259) i en què hi havia hagut bona relació entre la vellesa, els pares i els nens. Una rondalla que plasma l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones decisives, que menen, que deixen empremta i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i prou semblant a altres relats de marededeus trobades, és “La Mare de Déu de Bell-Vilar”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Un pastor troba aquesta imatge, la carrega i la trasllada en viatges diferents i, finalment, “En trencar el dia, arreglà el bestiar i emprengué de nou el camí (…), per esbrinar si havia perdut la imatge de la Mare de Déu o si tornava a estar al mateix lloc.

I la tornà a trobar al mateix lloc (…). Comunicat el fet al poble de Sisteró, com el poble va entendre que la Verge volia quedar-se allí, li aixecaren una ermita, on fou venerada devotament.

Amb el temps, anà agafant molta devoció, fins al punt que, en un flagell de pesta, que assotà tota la població, en demanar-li protecció, el poble se’n veié lliure” (p. 254). En aquest relat, podem vincular la dona amb l’ermita (evolució de la cova, la qual té a veure amb l’úter) i, com en altres llegendes paregudes, el pastor “abraça” la dona i, així, el matriarcalisme: la terra, lo local, en lloc 1) de l’eixida d’on es viu i 2) de l’esperit conqueridor amb què es sol relacionar el nomadisme del pastor.

Igualment, Nostra Senyora fa un paper similar al de la mare respecte als fills, com qui dona sopluig.

En la rondalla vinent, “El Sant Crist”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, podem llegir que uns pelegrins apleguen a la vila de Torà, “demanen una estança ampla i reservada com obrador, bona fusta (…). El rector i el batlle accepten les condicions i guien els pelegrins fins una estança de l’entresol del castell, on enceten de seguida l’obra” (p. 254). Així, copsem 1) un poble acollidor, 2) el detall de la fusta, paraula que té a veure amb la dona (àdhuc, pel color de la terra) i amb la Mare Terra, 3) una cultura en què les autoritats religioses (en primer lloc) i les civils (el batle) estan obertes als acords i en què van per davant i com a guia dels qui representen, en lloc d’una actitud directiva recta i 4) els menen cap a valors matriarcals (l’entresol, sota terra, el qual empiula amb la dona).

A més, tot seguit, veiem que “Mancava perfilar el costat esquerre de l’espatlla de la imatge” (p. 255), això és, de la banda relacionada amb lo femení, la qual no oblidarien. I més encara, “era el dia novè; una veïna no pot deturar més la tafaneria, espia pel forat del pany, contempla (…) el Sant Crist, formosíssim; surt encisada cap al carrer, crida les veïnes” (p. 255), també encuriosides, però només hi veuen la imatge. Finalment, ho notifiquen al rector i al batle i, “al dia següent, amb assistència de tot el veïnatge de la vila i terme, traslladen la santa imatge, des del castell, a l’església parroquial” (p. 255). Cal dir que, en l’original, posa “des del castell, i l’església parroquial”, però que el desenvolupament de la rondalla ens porta a triar la forma que hem exposat.

En altres paraules, les dones són les primeres en adonar-se dels fets, les més obertes i, en el poble, prima lo religiós per damunt de lo civil, tret que podríem enllaçar amb un catolicisme que, en Catalunya (com en la cultura basca), està molt en línia amb el Poble i que, en molts casos, ha assimilat i ha incorporat detalls pagans, perquè la influència dels catalanoparlants i el tipus de cristianisme anaven molt en línia amb el matriarcalisme.

Una altra rondalla que podem consultar en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què copsem trets matriarcals i el paper decisiu de la dona, és “Sant Faust”. Al llarg del relat, veiem que Sant Faust, a mitjan segle VII, se’n va a Terra Santa (p. 255) i que, posteriorment, l’acompanyaren fins a Alguaire (on es recollí la narració).

Igualment, “Al cap de pocs anys, Faust va morir i els seus amics no saben on enterrar-lo, ja que (…) eren molts els llocs i pobles que l’estimaven i volien acollir les seves despulles. Així doncs, van decidir que el posarien damunt d’una mula cega i la deixarien lliure” (p. 256). Com veiem, la dona fa de jutge, és la persona a qui trien per a que determine el lloc. Per això, s’addueix que “Allà on la mula s’aturaria, enterrarien aquell home que ja feia olor de santedat” (p. 256). I, per consegüent, confien en la dona i en un home de cor net.

“Va aturar a Bujanda (…). El darrer cop de pota va restar marcat damunt la penya dura i, encara avui, s’hi pot veure l’empremta d’una potada d’animal. Allí mateix, va brollar una font, l’aigua de la qual guareix gràcies a la seva virtut remeiera. Tot això, els va fer entendre que aquell era el lloc on havien d’enterrar el sant” (p. 256). Aquest passatge està ple de simbolisme matriarcalista: 1) el fet que el ruc trie una població vinculada amb una cultura matriarcal (en aquest cas, a Bujanda, en terres basques), 2) que haja deixat empremta i que ho faça sobre la terra i de manera sòlida, que no l’esborra el temps, 3) que brolle una font, motiu pel qual, naix de la terra, és el resultat de l’empremta, 4) una aigua guaridora i 5) que la dona i l’home  (ella, amb vida; ell, com a fill de la terra) romanguen junts així com ho faria un marit i una muller amb bones relacions entre tots dos.

Quant al terme “empremta”, direm que una cosa és la marca física que, per exemple, deixa una sabata en el fang (petjada); i, molt diferent, és la influència (o el paper) determinants que una persona deixa en una altra (o més), és a dir, empremta. Per consegüent, d’acord amb el relat, la dona hauria influït des del primer moment en una terra de persones fortes (la penya dura).

Finalment, diré que ma mare, el 17 de gener del 2023, per telèfon, em comentà “N’hi ha u [ relat] paregut, però d’un ase i, allà on va, es queda el sant. En llocs fronterers que donaven a dos o tres pobles”, triaven un ase, per a decidir on restaria el sant. I, per tant, veiem que, no sols en terres del Ponent de Catalunya, sinó en la comarca de l’Horta de València (on nasqué ma mare en 1943), hi ha narracions semblants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones bonhomioses, que compten amb el suport del poble i de Nostra Senyora i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què captem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de le terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Mare de Déu del Castell de Sanaüja”. Comença dient que “La Mare de Déu del Castell de Sanaüja havia tingut una arrelada devoció” (p. 251), a banda que, per exemple, “Es destaca, també, el fet d’implorar la pluja i obtenir, tot seguit, aigua abundant, de salvar les collites o de lliurar el poble” (p. 251), detalls que podríem vincular, fins i tot, amb el paganisme. Afegirem que, d’acord amb el DCVB, el mot “Sanaüja”, originàriament, significa “pleta de la vall”. I, si cerquem “pleta”, veiem que té a veure 1) amb un lloc on es recull, on es reuneixen, 2) amb una colla, amb una reunió de gent i 3) amb abundància i amb multitud. Més d’una vegada, fets o parts d’una narració (àdhuc, del títol) van units al missatge que hi va adjunt o bé amb el lloc geogràfic, com veurem en aquesta.

Tot seguit, passem al relat, en què es comenta que, unes setmanes després de casar-se, “el senyor del castell va haver d’emprendre el camí de la guerra contra el moro. La seva muller, jove i formosa, (…) no deixava, cada dia, de pujar a la torre del castell, des d’on es domina un gran espai de terreny per tal de veure si retornava el seu marit” (p. 251). Per tant, es plasma una dona molt oberta i interessada pels altres.

Un poc després, en línia amb l’arquetip del rei, llegim que “Arriben noves de la lluita, al castell, a través dels correus i, aquests, de retorn, duien noves al senyor de com anava el castell i l’espera de la seva muller” (p. 251).

I, com que rutlava bé, “la dona tingué el primer primogènit. Era un noi” (p. 251). 

Ara bé, des de molt prompte, el germà de l’espòs volia viure amb ella, tractava de forçar-la i, com que la senyora no hi cedia, “perquè el seu esperit cristià i la fidelitat que devia al seu marit no li permetrien acceptar una cosa així” (p. 252), el cunyat ho intentava de nou, i la dona, “més d’un cop, pensà a fer-lo tancar a la presó, car ella n’era la senyora” (p. 252).

A continuació, veiem unes paraules que encaixen més bé amb la visió patriarcal: que la muller no el va cloure per si, quan tornàs el marit, pogués ser “un fet del qual no hi havia proves, només paraules” (p. 252), ja que, com es reflecteix en moltes narracions (i empiula amb el matriarcalisme) i en una dita popular, “Paraula de Rei, no pot mentir”: molt sovint, es fiava en la paraula sense necessitat de proves escrites. El tema de la documentació que acreditàs un esdeveniment o bé una realitat, comença, en bona mida, a partir del segle XI.

Més avant, el cunyat roba l’aliança de la dona i fa creure al senyor que la senyora es desentenia d’ell. Per això, quan el marit ho llig en un escrit, fa via cap al castell i, quan ella l’abraça, la rebutja, agafa el fill i la tanca.

A continuació, el capellà comenta a la senyora el motiu de l’acusació i “la deixà sola amb la imatge de la Verge” (p. 252). I heus ací que la Mare de Déu fa el paper de jutgessa (com si fos una reina i en línia amb l’arquetip del rei) i es posa de part de la dona:

“-Mare meva -deia a la Verge la noia-. Vós sabeu la veritat de tot. Pel meu fill, us prego que vulgueu salvar-me de la mort i que resplendeixi la meva innocència.

Poc després, entrà el marit (…), s’encaminà vers la imatge de la Verge, on sentí, amb dolça veu: ‘La vostra esposa és innocent’” (p. 253).

Però ell no s’ho creu, a diferència del poble, ja que la gent “murmurava i demanava que no ho fessin, car coneixia la bondat de la senyora i la creien incapaç de cometre adulteri” (p. 253), que s’hagués casat amb un altre home. Per consegüent, fan costat a la dona.

La porten a una foguera i, quan hi entrà, “les flames es partiren en dos, fent-li pas (…). Ni una espurna la tocà” (p. 253) i, al mateix temps que el poble ho considerava judici de Déu, el cunyat queia de la torre.

Llavors, “L’espòs abraçà la seva jove esposa, demanant-li perdó per haver dubtat de la seva fidelitat” (p. 253) i, no sols tots dos foren molt feliços, sinó que, com podem llegir en uns versos, “en la terra també canten / els vassalls i els cavallers” (p. 253), detall amb què es reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, s’agraeix que qualsevol autoritat (en aquest cas, de tipus polític) siga una persona bonhomiosa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que emparen, que aporten esperança i molt obertes

General, , , , ,

Una narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda de la Mare de Déu de Sant Guillem”, la qual té a veure amb les marededeus trobades. Al principi, es comenta que “aquesta imatge fou trobada per un camperol o pastor, el qual va agafar-la i la va voler dur al poble, per ensenyar-la als conveïns” (p. 249) i que, cada vegada que aplegava al poble, la imatge desapareixia. Cal dir que no és igual que la trobàs un pastor (tret vinculat amb lo patriarcal) que si ho fa un camperol (més en relació amb les arrels i, per descomptat, amb lo matriarcal i amb la Mare Terra).

Per això, “Assabentats tots d’aquest fet, es va organitzar una solemne processó on no hi va faltar ningú del poble i que fou presidida pel bisbe, preveres i nobles i que, arribant fins a l’indret de la troballa, la van agafar amb solemnitat i la van traslladar processionalment fins al poble” (p. 249). Afegirem que aquest passatge és molt significatiu. Així, ens envia el missatge que la dona (ací, plasmada en Nostra Senyora) està ben considerada (no sols en els ambients rurals, sinó per les màximes autoritats eclesials i per nobles), ben tractada (amb solemnitat) i, més encara, tenint present que, “des d’aquell moment, sempre ha comptat amb la devoció i visita dels seus fidels” (p. 249). Igualment, el fet que, àdhuc, el bisbe vaja a un poble petit com és (i com ha sigut) Sant Guim de la Plana, amb pocs habitants, representa una societat molt oberta.

Adduirem que el detall de fer-li devoció es pot entendre com que està ben preada i, quant a la visita dels fidels, pot evocar-nos que, més d’una vegada, la dona és qui fa d’orientadora (i d’educadora) d’altres persones (sobretot, dones grans).

A banda, alguns versos dels goigs que se li dediquen ens exposen una dona que empara i, més encara, a qui tenen gran simpatia i s’indica que, “amb tan dolça companyia” (p. 249), fruiran de l’empara. En eixe sentit, comentarem que ens trobem en una societat que vivia molt del camp i que el treballava i el sentia com a fills de la Mare Terra i que, com em digué ma mare el 14 de gener del 2021 (en al·lusió a la seua àvia paterna, nascuda en els anys setanta del segle XIX), “Es vivia de la terra”, detall que podem empiular amb unes paraules que em transmeté el 19 de gener del 2023: “Els del camp han volgut tindre el seu protector i sentir-se protegits per alguna força”. Òbviament, en moltes poblacions catalanoparlants, comptaven amb els Sants de la Pedra, en línia amb el matriarcalisme i que feien eixe paper. I, en prou menor quantitat, però no a menysprear pel patronatge (de tipus matriarcal), per exemple, amb Sant Galderic.

En el relat que ve a continuació, “La llegenda de la Mare de Déu de Santes Masses”, en la mateixa obra, copsem que “L’ermita de Santes Masses està situada en un lloc proper al poble i en un bell indret, des d’on es gaudeix d’una àmplia visió sobre el territori català.

La llegenda conta que fou un pastor (…) qui, (…) descobrí en un camp ple de ‘terrossos’ la talla de la Mare de Déu, la qual, amb tot el respecte, va agafar i dur al poble de Sedó” (p. 250). Quant a aquest passatge, podríem vincular els terrossos amb la terra i afegir que un pastor (símbol associat a lo patriarcal) respecta Nostra Senyora, apareguda… en zona de conreu, és a dir, que la dona està ben tractada. A més, és ell qui porta la càrrega i… no castiga la dona (plasmada en la Mare de Déu).

Una altra versió referent a la Mare de Déu de Santes Masses, exposa que l’ermita es feu on Nostra Senyora tornava, o siga, en el lloc on l’havien trobada. Per consegüent, és ella és qui té la darrera paraula.

Tocant a la tercera versió, plasma trets matriarcals, malgrat que se la qualifique com la més fantasiosa: uns pastors, “en passar prop d’una cova, oïren uns cops (…), s’hi aproparen per saber de què es tractava i van veure unes grans masses que hi colpejaven (…) com si volguessin evitar l’entrada a la cova” (p. 250). És a dir, que Nostra Senyora comptava amb persones que la defenien.

En avançar els pastors, “s’adonaren d’uns raigs que els enlluernaven: els desprenia una imatge de la Mare de Déu” (p. 250). En altres paraules, des de la part interior de la cova (associada a la foscor, a la nit i a la maternitat) també es transmet esperança (representada pels raigs de llum). Llavors, “els pastors la van recollir i, una vegada la imatge estigué fora de la cova, les maces desaparegueren , ja que el seu objectiu era protegir la Mare de Déu” (p. 250). El narrador no comenta si els pastors passaren a subjugar la dona i a ser-ne ells els protectors o bé si l’acolliren com a senyal d’obertura. En qualsevol cas, ella ix de la cova i rep un tracte favorable.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida a les xiques jóvens, transmissores, festives i molt obertes

General, , , , , ,

El ritus de pas de la infantesa a la jovenesa, en les dones, plasmat en una rondalla catalana recopilada per Joan Bellmunt i Figueras.

En el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, podem llegir la rondalla “El sant dubte”, ambientada en el segle XI i en què, no sols es reflecteix el matriarcalisme, sinó que permet copsar com es veia el ritus de pas de xiqueta a jove. Tot seguit, n’escrivim bona part del text:

“Ens diu la tradició que un fet important s’esdevingué en aquest santuari de la Mare de Déu d’Ivorra als volts de l’any 1010, quan un sacerdot anomenat Bernat Oliver estava celebrant la missa.

En el moment de la consagració, (…) el calze que tenia a la mà va omplir-se de sang. De tal manera rajava que semblava que, en el fons, hi hagués una ferida oberta per on brollava ininterrompudament el preciós i miraculós líquid” (p. 248).

Així, a banda que el fet es situa en un moment de transició en què les dones, no solament ocupaven molts càrrecs de poder polític, sinó que estaven ben considerades i el matriarcalisme estava ben viu, les paraules vinculades amb el calze són favorables a la dona i a la sexualitat. Afegirem que, com plasma el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, a més que el terme “calze” té a veure amb el significat “Vas”, o siga, amb acollida, amb entrada (de la mateixa manera que la vulva ho fa, per exemple, respecte al penis), també figuren les formes “calze de carn” i “calze de totes les meravelles” (la qual empiula més amb l’esperit del relat), ambdues, referents a la vagina i, per extensió, a la vulva.

Igualment, copsem que la dona està ben vista: la preciositat i el miracle líquid, en lloc de fer-ho en relació amb la lletjor i amb el pecat… Dos trets significatius i que podríem considerar interessants per a l’educació sobre l’erotisme i sobre la sexualitat. 

A continuació, llegim que “va omplir-se’n l’altar i va envair tot l’entorn de l’esfereït capellà. Al mateix temps, les campanes van posar-se a tocar soles. Les de l’ermita, les d’Ivorra i, fins i tot, les de la diòcesi, talment com si volguessin anunciar al món el miracle” (p. 248). Per consegüent, la jovenesa de la noia s’expandeix, mentres que el capellà respon esglaiat. Cal dir que l’altar i les campanes tenen a veure amb la vulva i que el ressò del ritus fa que, àdhuc, tota la diòcesi es pose de part de la xica, ja que celebren el pas a la joventut i a la possibilitat de ser mare.

Adduirem que, en paraules de Montserrat Cortadella, quant a un tema semblant de què demanàrem el 28 d’abril del 2023, “Quan vaig fer el canvi, que va ser als onze anys, la iaia em va dir ‘Deixes la nena, per ser una dona’. Quin tip de plorar!” i ma mare em comentà que, abans, les jóvens amb uns quinze anys estaven més preparades que ara. Igualment, en la narració, les campanes tocaven a festa: la sexualitat estava ben vista. 

Tot seguit, captem que, “A la porta del temple, en aquells moments, hi havia unes dones que filaven tot prenent el sol. En sentir el repic de les campanes, van entrar cuita-corrents per veure què passava. La gran sagnada les va espantar al primer moment, però, després, refent-se, van recollir-la” (p. 248). En altres paraules, les dones (i no hòmens, fet curiós) no sols actuen, sinó que acullen favorablement la jove. A més, el fet de la recollida, amb bons ulls, indica que, com que la consideren una dona, ja passa a formar part del col·lectiu de les persones que, arribades un moment de la vida, tenen veu i vot en la comunitat, en el llogaret, en la població.

Però la cosa va més lluny i, així, “El batibull de les campanes va somoure també el bisbe d’Urgell, aleshores, sant Ermengol (bisbe des del 1010 al 1035) (…). El sant bisbe va córrer a Ivorra per saber què succeïa i comprovà l’autenticitat del miracle davant els draps i les borres amarades de sang del prodigi” (p. 248). Per tant, el fet que les dones (les primeres en difondre la nova), les poblacions de la contrada i, fins i tot, el bisbe de la zona, vagen al lloc, indica obertura i aprovació cap al ritus de pas i, òbviament, cap a la dona jove i que ja pot restar embarassada i, al capdavall, tenir fills.

En eixe sentit, finalment, es copsa un altre tret en línia amb el matriarcalisme: quan es comenta que en 1181 es va fundar el Reial Monestir de Villanueva de Sixena (Osca) i que s’hi van portar “les estopes d’Ivorra” (p. 248)… I més, tenint present que, com posa l’esmentat diccionari eròtic i sexual, la paraula “estopa” fa al·lusió als pèls del pubis; i que, en el DCVB, aquest mot es defineix, en sentit figurat, per exemple, com “Cabells llargs i rossos”. Els cabells llargs, en les dones, comencen amb l’entrada en la jovenesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que donen vida, fortes, jóvens, de bon cor i molt obertes

General, , , ,

Una narració en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Mare de Déu de Camp-real”. Comença dient que “La Mare de Déu de Camp-real la van trobar sobre una roca que se’n deia la Roca Ferrada” (p. 245), paraules que podríem empiular amb les bíbliques de l’evangeli segons Sant Mateu, quan llegim “Sobre una roca edificaré la meua església” (Mt 16-18), sobretot, tenint present el comunitarisme en les cultures matriarcals i que el mot “església”, originàriament, significa “assemblea” . A més, cal dir que la roca va unida a la fortalesa, que el color ferro és argent (el qual té a veure amb la dona i amb la foscor) i, igualment, que era ferrada, fet que reforça la duresa.

I, com que la imatge sempre tornava on ella volia estar i no on desitjarien els que l’havien trobada, “la col·locaren a l’ermita, on obriren una finestra, de tal manera que es podia veure el terme i el lloc on l’havien trobat. I fou d’aquesta manera que la Mare de Déu es quedà allí” (p. 245) i es feu lo que ella volia. En aquest relat, copsem un fet relacionat amb moltes ermites: sovint, solen edificar-se en llocs des d’on hi ha una bona panoràmica. Per això, prosseguint amb la narració, des d’allí, com si fos un rei des del castell, Nostra Senyora (com a mare) pot veure els seus fills i estar en connexió amb la terra on viu i en què ella ha decidit residir.

En la rondalla que ve a continuació, “La Mare de Déu del Claustre”, en la mateixa obra, llegim que aquesta imatge estava en un lloc secundari de la col·legiata i que un dia plorà. Un sacerdot, en oir els plors, “va córrer a fer-ho saber a la resta de la comunitat i, tot seguit, fou treta d’aquella capella humil i va ser venerada amb tota solemnitat” (p. 246).

A continuació, s’indica que “És invocada per la pluja (…). El dia de la seva festa intervenia a la processó un ball de bastons” (p. 246). Per consegüent, captem dos trets matriarcals: el vincle de la dona amb l’aigua (ací, de la pluja) i el ball de bastons, amb què, mitjançant els colps de bastons en terra, antigament, entre altres coses, es pretenia que la terra estigués fèrtil, no erma.

Una segona versió relativa a aquesta rondalla comenta que Nostra Senyora “fou trobada al pou del claustre (d’aquí, el nom). Un pou que, actualment, es troba a l’interior de la capella” (p. 246). Adduirem que, tant el pou (que té a veure amb la bossa on es prepara el futur nadó), com la capella (vinculada amb la vulva) són dos térmens que enllacen amb el matriarcalisme. Com que la imatge fou trobada en el pou, podem dir que l’esmentat lloc és el punt de partida del monument, així com una mare ho seria del nounat.

A més, la versió popular diu que la imatge hi estava “il·luminada amb dos ciris i un violer que estava plenament florit” (p. 246), passatge en nexe amb la jovenesa i amb l’estiu: la llum de dos ciris (dos penis, ací, de dos hòmens jóvens) i d’una planta en la plenitud (etapa de la vida vinculada amb la joventut). Així, hi ha unió de lo masculí (els ciris) i lo femení (la planta).

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i plasmada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’ermità Joan i la Mare de Déu de Gràcia”. En el segle XV, un ermità, a més de fer el bé a tot aquell que acudia a ell, quan aplegava l’estiu, aprofitava unes estones “a l’ombra d’un pi que creixia en la rodalia” (p. 247). És a dir, que s’acostava a la dona (simbolitzada per l’ombra) i, en línia amb el refrany que recomana acostar-se a bon arbre,… això és, a qui puga fer de mestre, d’educador, etc. i deixar empremta. I, com que ell “era endut per un desig molt fort vers el pi (…). Notà com una suau melodia, com si un resplendor sortís de la soca del pi” (p. 247), o siga, de la dona. Podríem vincular aquestes paraules, fins i tot, amb el desig sexual.

Al moment, “veié, allí, al peu del pi, la imatge que ell havia començat, totalment acabada, sense que ell hagués fet res, i amb una força que l’havia guarit de la seva malaltia” (p. 247). En altres paraules, el relat reflecteix la dona com la part forta i que revitalitza l’home.

Per això, l’ermità veié que ella “volia venir aquí, a la terra, a manifestar-se un cop més entre els homes” (p. 247).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat, que salven, de bon cor i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La petjada del cavall”. A l’inici, llegim que, “on ara es troba l’ermita de sant Roc, al poble de Torrebesses, ja antigament havia estat habitat per l’home primitiu” (p. 238).

Tot seguit, veiem que “També en aquella banda hi ha la Font del Roc, amb propietats guaridores” (p. 238) i que, “segons conten els vells, (…) l’home primitiu havia descobert el naixement d’aquesta font d’aigua, que, llavors, no estava batejada amb el nom de sant Roc, sinó, senzillament, com la ‘font guaridora’” (p. 238). Per tant, apareix una font, detall que està vinculat amb la dona, encara que, en la narració, es parle d’home primitiu. Igualment, captem el paper positiu que ella fa.

I, com que estava ben considerada (la dona, mitjançant el brollador), a continuació, es comenta que “situaren el poble molt a prop, fent de la font el lloc de veneració al déu guaridor” (p. 238),  fet que empiula amb el matriarcalisme. Afegirem que, actualment, es sap ( i s’aprova) que molts invents i molts avenços que, anys arrere, es relacionaven amb l’home, foren obra de la dona i, a més, que, primerament, la vida en la Mare Terra es desenvolupà en línia amb lo matriarcal.

Cal dir que el 13 de gener del 2023 posí un tweet adreçat a David Algarra i a Josep Maria Mallarach (https://twitter.com/LluisBarbera50m/status/1613920299996839936) el qual, a més de la foto de l’inici d’aquest relat, deia “Deu haver alguna relació entre l’ermita, una font pròxima a un poble i que es faça veneració a l’aigua.
L’aigua està vinculada amb la dona i amb el matriarcalisme. ¿Podríeu reportar-me’n? Gràcies”. Josep Maria Mallarach comentà “El ritus iniciàtic del cristianisme és el baptisme amb aigua (beneïda), originàriament, per immersió. Aigua i Terra són femenins. Foc i Aire són masculins”. Al capdavall, li plasmí “Respecte als ‘elements’, efectivament, l’aigua i la terra són femenins.

De fet, en moltes rondalles (o en llegendes) catalanes, apareixen. En canvi, a penes ho fan el vent i el cel”.

Prosseguint amb el relat, més avant, captem “Conten que un dia hi havia una jove donzella, filla d’una vídua, que eren molt humils. Mare i filla treballaven en el pasturatge i en la terra (…), vivien molt felices” (p. 239).

Adduirem que, en la narració, també s’indica que “Els capitostos del poblat o la tribu van presentar-se a la humil barraca de la vídua (…). En veure l’aspecte de la noia, van dir que, ràpidament, s’havia de dur a la font” (p. 239). A més a més, en línia amb les bones relacions entre la mare i la filla, “Tota la comitiva s’adreçà vers el lloc, amb la mare al darrere” (p. 239).

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i també recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en la mateixa obra, és “La Mare de Déu del Camí”. Així, “un cop que hi havia forta sequera, (…) començaren a fer pregàries a la Verge per assolir el do de la pluja” (p. 244).

Però, com que pensaven que la culpa era d’una musulmana que estava ben arrelada en la terra, un bon matí, la dona decidí deixar el poble i, “en passar per davant de l’ermita de la Verge del Camí, es veu que li demanà a la Verge per què la feien culpable de la sequera?” (p. 244) i, immediatament, començà a caure una pluja ”que remeià tota la contrada” (p. 244).

Aleshores, l’actitud de Nostra Senyora feu que la gent de Granyena de Segarra entengués que “la Verge havia escoltat la súplica de la mora, (…) volia dir que l’acollia i la protegia, amb la qual cosa anaren a buscar-la i li pregaren que tornés al poble, on va rebre un tracte exemplar d’acollida i hospitalitat que s’ha conservat en el decurs dels segles entre la gent” (p. 244) del poble.

Finalment, copsem que la dona es convertí al cristianisme i que li restà un cor blanc (això és, la innocència) i, a banda, que ho feu agraïda a Nostra Senyora com també que, “a partir d’aquell moment, (…) foren molts els pobles que acudien” (p. 245) a la Mare de Déu del Camí.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aproven les persones de bon cor i la terra, fortes i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El tresor del jonc”. Per a començar, ja la iniciem amb un detall significatiu: “Aquest tresor que el poble té en gran estima no és altre que la imatge de la Mare de Déu de la Jonquera, que la Pobla de Cérvoles té com a patrona” (p. 234). Així, la dona (en aquest cas, en forma de Nostra Senyora) està ben considerada (un tresor), està vinculada amb un material que permet alçar i obrir (és a dir, de recepció, de manteniment i de donació) i que, com podem llegir en la segona entrada del mot “Tresor” en el DCVB, representa la “Cosa o persona considerada com a molt preciosa i digna d’esser conservada”.

Més avant, veiem que aquesta imatge fou trobada per un pastor, davant una mata de jonc, planta que, com em comentava Pere Riutort (1935-2021) en algunes ocasions, enllaça amb la força. En eixe sentit, el 10 de maig del 2023 consultàrem en Internet “mata de jonc”  i copsàrem l’entrada “La mata de jonc, Muntaner i la Catalunya completa” (https://www.inh.cat/articles/La-mata-de-jonc,-Muntaner-i-la-Catalunya-completa), publicada en la web de l’”Institut Nova Història”, on apareixien unes frases de Ramon Muntaner (1265-1336, cronista i autor d’una de “les quatre cròniques” de la Corona Catalanoaragonesa): “la mata de jonc té aquella força que, si tota la mata lligueu amb una corda ben fort i tota la voleu arrencar, us dic que deu homes, per bé que tiren, no l’arrencaran ni encara amb molts més”.

Igualment, el pastor s’acosta cap a on ho feia l’animal que ell menava i “descobrí que, sota la mata, s’hi amagava una imatge de la Mare de Déu, que s’apressà a posar al sarró. Arreplegà el ramat i retornà al poble, on va explicar el fet amb pèls i senyals. Per aquesta raó, el poble la va intitular la Mare de Déu de la Jonquera” (p. 234). Com veiem, la part forta té a veure amb la terra i no amb el cel, ja que lo subterrani i lo que toca terra és lo preferit per Nostra Senyora.

I, com que el poble tenia molta facilitat d’interpretació (com en les cultures matriarcals), a continuació, considerà “que aquella Mare de Déu volia quedar-se allí, pel qual es posaren tots a treballar per a fer-li un ‘cambril’, on la imatge rebria el culte i veneració” (p. 235). En altres paraules, obrarien una petita cambra darrere de l’altar, detall que ni la relega a un segon plànol, ni la posa en un indret des d’on fer ostentació de poder. 

Ara bé, en paral·lel a l’actitud dels habitants de la Pobla de Cérvoles (la qual depenia del Monestir de Poblet), un monjo del monestir explica el fet a l’abat, qui, “un bon matí, (…) decidí d’arribar-se fins a la població” (p. 235) i, “en veure una imatge (…), bella de debò, com poques n’havia vistes, fins al punt que en quedà enamorat.

L’abat, aviat, ho va tenir decidit. A aquella imatge, calia donar-li major honra i prengué la decisió d’endur-se-la al monestir” (p. 235). I això, malgrat l’afinitat que els habitants tenien cap a Nostra Senyora (i, simbòlicament, cap a la mare i cap a la terra). Fins i tot, “Per tal de dur-la, s’organitzà una solemne processó” (p. 235). Afegirem que aquests paràgrafs del relat, en què es posa l’actitud dels habitants i la del prior, podríem dir que empiulen amb la posició que adoptà l’Església castellana (i, de pas, la catalana) durant els segles XVI-XVIII: així, durant el segle XVI, hi hagué un intent de patriarcalitzar lo que havia sigut pagà i de fer festes d’acord amb la cultura barroca de l’aparença i del culte a la imatge i amb la religiositat procedent del Regne de Castella, mística i no matriarcal. 

Però, com que la Mare de Déu no s’oblidava dels qui l’havien tractada bé i l’havien acollida de bon cor, cada vegada que els de l’abadia intentaven que ella restàs en el monestir, Nostra Senyora bota del sarró (pp. 235-236).

Per això, finalment, “van comprendre que la imatge no volia moure’s de la Pobla de Cérvoles, per la qual cosa, amb tota la cerimònia, la veneració i la devoció de tot el poble, fou proclamada, per part de l’abat, patrona del poble, i aquí fou entronitzada, on gaudeix de la devoció, no sols de la gent del poble, sinó de tota la contrada” (p. 236). És a dir, que la dona (la Mare de Déu) es posa de part de les persones que l’acullen com una més, sense rebaixar-la, ni per a presumir d’autoritat (com és el cas de l’abat, qui volia aprofitar que els del poble feien la faena i ell n’arreplegaria els fruits).

I més trets matriarcals: al capdavall de la narració, llegim “a la Mare amorosa, (…) en temps de necessitats o de sequera, acudeixin a ella els pobles de Juncosa, Ulldemolins, Vinaixa, l’Albi, Cervià, el Vilosell i la Pobla” (p. 236), així com, en les cultures matriarcalistes, ho fan, àdhuc, amb la Mare Terra: com a fills de la mare. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat, ben considerades, ben tractades, que trien i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La verge de Loreto”. Un dia, uns soldats entren en un petit poble, on troben diferents edificis caiguts, “entre els quals, la petita església.

(…) N’hi havia un [= soldat] que, en lloc de fer-ne burla, s’acostà a veure si podia evitar que alguna cosa es malmetés i (…) trobà una imatge de la Mare de Déu, no gaire gran, però esculpida en pedra” (p. 231). Per tant, no sols hi ha qui 1) aprova la religiositat popular vinculada amb la dona (ací, amb Nostra Senyora), sinó que, igualment, 2) capta una Mare de Déu que, malgrat que és menuda, és forta (de pedra). A més, amb respecte i devoció, 3) “la posà dintre de la seva motxilla militar” (p. 231). Així, copsem que la dona està ben tractada i ben considerada (el soldat li fa costat).

Per això, “Aquell soldat la dugué amb ell per tots els llocs on havia d’anar i a totes les missions que havia de complir. Ja no se separà més d’ella, per tal d’evitar que ningú pogués trencar-la o llençar-la” (p. 231). Per consegüent, a més que l’home acull la part femenina (i de manera positiva) i la porta allà on va i allà on és, té la dona (ací, Nostra Senyora) com la persona que més li aplanarà el camí, el dia rere dia i que el salva. Adduirem que, de la mateixa manera que en lo eròtic i en lo sexual (quant a les cultures matriarcalistes), ací hi ha semblança: la defendrà de qualsevol intent extern de fer-la destrossar o de menyspreu. En aquest sentit, podríem enllaçar un paral·lelisme entre lo físic (la imatge de la Mare de Déu) i lo psicològic (les dones). Trets que empiulen amb el matriarcalisme.

A continuació, llegim “I, com si aquella Verge el protegís de totes les missions encomanades, se’n va sortir molt bé” (p. 231).

A banda, “un dia que, al soldat, li fou concedit un permís” (p. 231), se’n va a passar uns dies amb els seus, “Però no s’oblidà pas de posar dintre el mocador aquella imatge (…).

S’acomiadà de tots i emprengué el camí” (p. 231).

Ara bé, a mitjan recorregut, “quan ja es disposava a marxar, carregant-se el mocador al coll, notà que no el podia aixecar” (p. 231). I, com que li ocorria més vegades, al capdavall, “comprengué que era la imatge de la Mare de Déu, que volia quedar-se allí. La deixà amb tot el respecte i continuà camí vers la seva llar, quan, per l’horitzó” (p. 232), començaven a lluir els primers raigs de sol, detall que té a veure amb l’esperança.

Més avant, la gent del poble copsaren la petita imatge i “li aixecaren una ermita, en la qual fou entronitzada” (p. 232). Així, la dona (en aquest cas, la Mare de Déu), està ben considerada i, àdhuc, tractada com a reina, tret que podríem relacionar amb les formes “senyora ama”, “mestressa”  i “madona”, com a cap de la casa, com a màxim representant d’un col·lectiu i, en aquest relat, d’una ermita (construcció que representa una evolució dels santuaris pagans).

A banda, encara que li volien fer unes ermites noves, formoses i grans, ella preferia aquella, la primera, motiu pel qual “els vilatans comprengueren que (…) ‘la mateta’ (…) era el lloc escollit per la Madona.

Aleshores, en vistes dels fets, decidiren fer l’actual capella, que llavors era als afores del poble, i aquesta, una vegada acabada, no caigué, pel qual hi traslladaren la imatge i s’adonaren que, des d’aquest lloc actual, es veia ‘la Mateta’, el lloc on volgué quedar-se la imatge del farcell que duia el soldat i que allí la trobaren els del poble” (p. 232). Afegirem que el fet que la imatge aparegués en un lloc als afores del poble és prou comú en narracions amb marededeus trobades. Igualment,  accepten fer lo que ella tria i hi ha una bona panoràmica, com sol passar en moltes ermites i en santuaris que, més d’una vegada, es bastiren, fins i tot, en la banda més alta d’una contrada.

Finalment, el poble té en gran estima aquesta Mare de Déu, “al qual ella protegeix” (p. 232), així com una mare ho fa als seus fills.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.