Arxiu d'etiquetes: dones que marquen la pauta

Dones que marquen la pauta, que salven l’home i que afavoreixen el lideratge

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes és “El noi que es va casar amb la filla del rei”, recopilat en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma. “Hi havia un rei que tenia una filla. Davant del seu palau, hi havia un arbre molt gros. Ell va fer un pregó per tot arreu: ‘Que el que serraria en un dia aquell arbre, es casaria amb la seva filla’, posant una condició: ‘Que el dia que serressin l’arbre, en essent al migdia, havien d’anar a dinar al palau” (p. 419). Però tots els qui es presentaven a la prova, no la superaven.

Un dia, un xicot decideix anar a cal rei. “Caminant caminant, va trobar una vella que li va preguntar on anava i, quan ho va saber, li va dir” (p. 419) que no hi anàs, perquè ningú no ho havia assolit. Ara bé, “Al veure’l tan determinat, la vella li va dir: -Doncs mira: escolta’m bé, fes el que et diré i t’anirà tot bé. Tot el que trobis pel camí, recull-ho” (p. 419). Ens podem fer una qüestió: primerament, ¿demana l’anciana amb la intenció de captar si el jove tindrà l’atreviment de presentar-se en cal rei? Perquè, com podem veure, la vella li aprova la jovenesa, eixe esperit aventurer i, des d’aleshores, li fa costat.

Ara bé, la dona li comenta que, si segueix les seues indicacions, farà realitat el propòsit. Per consegüent, la narració exposa que la velleta salvarà l’home, li aplanarà el camí. A més, el fet d’acollir lo que trobarà durant el trajecte, em recordà lo que, cap al 2010, em comentava un amic: prendre d’aquesta línia de pensament, d’una segona i, en acabant, fer-ne u la seua, com qui escriu una redacció. O siga, formar-se un criteri. I més, en la jovenesa, moment de la vida en què està ambientat el relat.

Així, com en altres rondalles, el noi es troba amb tres hòmens, a qui convidarà a prendre part del seu projecte i que ho faran: “Voleu venir amb mi” (p. 419) ens recorda la frase del líder que encapçala un grup (en aquest cas, amb un home relacionat amb formigues, amb un segon que ho fa amb pedres i, quant al tercer, amb taps de vi). “I tots tres se’n van cap a palau.

-Vinc per serrar l’arbre -va dir aquell xicot al rei.

-Vés! -li va respondre el rei-, però, a migdia, has de ser aquí” (p. 419).

A migdia, el xicot “enrotlla la serp en el tall que havia fet la serra (…). Vet aquí que la filla del rei -que, cada dia, sortia a aquella hora, afegia l’arbre, pixant-s’hi i, per això, els serradors, en acabat de dinar, el trobaven sencer” (p. 420). Per consegüent, copsem que la dona és qui perpetua la vida del demà, que les arrels puguen endinsar-se i que els arbres cresquen. ¿I com? Mitjançant u dels símbols femenins, en aquest cas, unit a la vida humana: el líquid de l’orina, ací, de la dona. És a dir, subministrant aigua a lo que, en les persones, seria un nen, i, de pas, perllongant l’existència de l’espècie. 

Nogensmenys, el jove, que veu lo que ella fa, solta una serp, la noia no va a l’arbre i ell el talla i, tot seguit, el porta al monarca.

Posteriorment, el rei posa unes proves al jove i ell les supera, això sí, seguint la pauta que li havia marcat la vella: recorrent als seus aliats. I cada u fa el seu paper.

Però, quan el rei li demana que li guarde cent conills que li ensenya, el xicot se’n va al bosc i “li surt aquella mateixa vella i li diu: -Vaja, no t’espantis! Vet aquí un flabiol i no quedaràs enganyat. Vés cap a pagès amb els conills, tocant aquest flabiol. Tots et seguiran. Els deixes pasturar i, quan vulguis tornar-te’n, sols has de fer que sonar un xic i tots se t’ajuntaran” (p. 420). Cal dir que aquest passatge (i semblants en altres rondalles) exposa el tema del lideratge, de ser u qui fa de cap de colla. Així, malgrat que el jove ja havia actuat en grup i menant-lo, li era menester que un col·lectiu més gran (no ja els tres hòmens) cregués en ell i li donaren suport. Per descomptat, afavorint ell les bones relacions. Quant a aquest detall (i per la similitud), direm que hi ha un proverbi budista zen que diu “Si vols que una vaca siga teua, deixa-li tot un prat i ho serà”.  Igualment, reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, es promouen ambients en pro de la creativitat, encara que hi haja qui la modere, de la mateixa manera que una mare ho fa en la vida dels fills.

Més avant, el rei, la reina i la filla es disfressen i ell els descobreix i els diu que han tractat de mentir-li. Aleshores, el monarca li diu que ha de cercar padrins i, més tard, de guanyar una batalla (p. 421).

Finalment, com que el xicot ho aconsegueix, el rei li diu: “-Perquè t’has portat tan bé, et casaràs amb la meva filla; i els homes que anaven amb tu, seran premiats” (p. 422). 

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen moltes facilitats, que marquen les directrius, que fan costat i molt obertes

General, , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el llibre “Rondallari de Pineda”, és “Els dons”, en què, un fill que balafiava, veu com “la seva mare li diu: -Noi, (…) vés a fer un feix de llenya, ven-te’l i mantén-te’n.

Ell agafa una corda i amunt, a cercar llenya!…” (p. 293). Com podem veure, la mare, com que no tenia res a donar-li, li fa uns suggeriments, entre altres coses, per a que ell puga valer-se i, en l’esdevenidor, àdhuc, portar la casa. I el xicot segueix la pauta que li ha marcat la mare.

Tot seguit, “En arribar a una font, es treu una mica de pa (…). Amb això, li compareix una serp i (…), de seguida, se li converteix en una àvia que li fa això: -On vas?

-A fer un feix de llenya -li diu ell” (p. 293).

En aquesta segona part, apareix la figura femenina, matriarcal i terrenal de la serp (animal en contacte amb la terra o bé, com ara, amb arbres que hi enfonsen les seues arrels) i, de pas, amb la dona. Per això, la serpent es transfigura en una anciana.

“La vella se’n va compadir i li va dir: -Mira: et donaré tres dons” (p. 293): un tovalló (que li aportarà tot el menjar que vullga en la taula), un flabiol (que farà ballar els qui el volguessen fer miques o, com ara, empresonar-lo) i, finalment, un barret (que anihilarà els qui fossen més a prop d’ell i tractassen de fer-li mal). Com podem captar, en dos moments, la dona (formada pels anys, per l’experiència i per vivències) li atorga una mena de camins per a transitar amb més facilitat, a ell, que encara és jove.

A continuació, el noi se’n torna a sa casa, ho comenta a sa mare i, més avant, se’n va a una fonda:

“-Que em compraríeu menjars bons i arreglats?

-Prou! -li van respondre” (p. 293).

Aleshores, el xicot segueix les directrius de la velleta, n’ix menjar i, immediatament, torna a casa i ensenya els diners a sa mare… Això sí: amb l’enveja dels germans. El 21 d’octubre del 2023, mentres escrivia aquestes línies, em vingué al pensament la figura del marit que, si bé se n’anava a treballar i portava cabals a casa, en acabant, és la dona qui els gestionava i qui, fins i tot, per exemple, li donava una part per a que ell els esmerçàs en lo que preferís, en línia amb el matriarcalisme.

Com que els germans volien saber com aconseguia eixes quantitats de diners, ell, al capdavall, els ho diu “i, corrents, se’n van a la font.

Els surt la serp. Després, se’ls torna vella i els dóna el do de tenir tants diners com vulguin, tan sols dient  ‘que ploguin diners’” (p. 294). Novament, és la dona qui aplana el camí i, en aquest cas, qui duu els calçons i qui té la darrera paraula: ella tria què hauran de dir els dos germans.

Mentrestant, molta gent del poble volia fer com els germans i recorrien a la vella, a la font. En aquestes línies, clarament, es reflecteix el matriarcalisme: la dona com a subministradora (si bé no de llet, sí de prosperitat). Ara bé, això aplega a l’oïda del rei, qui tenia por que la gent acabàs més rica que ell.

Nogensmenys, el fill més jove “es divertia perquè tocava el flabiol i feia ballar la gent dels pobles que passava” (p. 294). Aquests paràgrafs plasmen l’ambient que hi ha quan prima la desconfiança (els qui només es centraven en els diners) i quan les coses van bé i, a més, les persones són molt obertes: la joia de viure. És més: el noi entra en una fonda i hi copsa l’amo, tot amoïnat i que havia d’anar a la cort del rei. Però, com que el propietari dona al jove un cavall que tenia, el xicot pogué anar al palau en lloc de fer-ho l’home. Ens trobem davant d’un exemple de generositat, justament, un tret que figura en narracions en què el rei és molt obert i interessat per la gent i, àdhuc, pels seus súbdits.

Quan el monarca demana al noi quin do té i ell li diu que el de fer ballar, el tanquen en la presó.

Finalment, en la presó, on troba a molta gent i als seus germans, fa que puguen menjar (per mitjà de l’ajuda del tovalló), que estiguen trempats i, a més, que, gràcies al barret que li havia facilitat la velleta, caiga tota la tropa que havia enviat el rei. Aleshores, el monarca, “de seguida, donà llibertat a tots els presos i, és clar!, al noi dels tres dons, també” (p. 295).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen la pauta, que menen els hòmens, amb inventiva i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat que reflecteix lo matriarcalista, i que podem llegir en l’obra a cura de Josefina Roma, és “La Ruscots”, arreplegat en 1902 i amb molts punts en comú amb altres narracions. “Un dia hi havia un pare que tenia una filla i s’hi volia casar. Ella, és clar, no ho volia (…). I va dir que, si per cas, volia un vestit de plata, sabates i tot” (p. 283)… i el pare li ho porta com també una segona vegada (però amb un vestit d’or). Afegirem que, com veiem en l’entrada “Sabata” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “Antany, un dels presents de boda del nuvi eren les sabates, ell les hi posava agenollat”, detall que enllaça amb el fet que la dona siga qui marque la pauta i que ell faça lo que la filla li dicta.

Ara bé, el pare diu que la matarà i, aleshores, la jove va triar “anar-se’n a viure al bosc (…) i es va fer fer una capsa de ferro, per posar-hi aquells vestits. Es va fer un vestit de rusca, calces, armilla i jec com un home i s’estava en una barraca” (p. 283). Així, copsem la inventiva de les dones, sovint, per a eixir al pas, per a anar cap al demà.

“Una vegada va passar un caçador que era el fill del rei i li va dir: -Ruscots, vols venir a casa per mosso?

Diu: -Sí! -i se n’hi va anar” (p. 283).

Al moment, captem que el rei diu a la noia que ella anirà a la cort i tindrà cura dels cavalls. Resulta significatiu que, en aquest passatge i posteriorment, la dona mene els cavalls, ja que equival a dir que ella encapçala el dia rere dia de tots tres: del monarca, del príncep i de la Ruscots. A banda, s’ajusta a la dita “Manen els hòmens, però es fa lo que vol la dona”, la qual deia el meu avi matern (1906-1992). Per això, immediatament, llegim que “el fill del rei va dir: -Condueix-me l’animal, que haig d’anar al ball, a casa d’un company” (p. 283).

Ara bé, com que el xicot li comenta que ella no assistirà a l’acte, la jove “es posa el vestit i les sabates de plata i se’n va cap al ball” (p. 283). L’amo d’ella la invita a ballar i ella li ho accepta i ho fa amb el príncep. Això sí: el jove no aconsegueix que diga lo que ell voldria i, per consegüent, es fa lo que la dona determina.

En acabant, la jove se’n torna a sa casa, es posa el vestit de rusca i l’endemà fa via cap a la cort. De nou, en relació amb el fill del rei, “Ella li va conduir l’animal i el va acompanyar. De seguida, se’n va tornar a casa seva (…). Es posa el vestit d’or i se’n torna al ball” (p. 284).

Aleshores, el príncep li promet “paraula de casament. En sortir, la va seguir i va veure que era el seu mosso. Se’n va anar a veure el rei i li va dir: -Em vull casar amb el meu mosso” (p. 284). Més avant, el xicot, davant del monarca, li comenta: “-Aquesta és a qui vaig prometre paraula i amb qui m’he de casar” (p. 284), per elecció lliure del jove.

Finalment, com que el rei no li ho accepta, el fill li respon que, “amb ella, jo em vull casar!” (p. 284), tret que empiula amb la frase “Paraula d’home” i amb el refrany “Paraula de Rei no pot mentir”, que tenen molt a veure amb el matriarcalisme i van molt en línia amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i de què ens han reportat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.