Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Maternitat, Nadal, candor i persones de bon cor

Una altra composició en la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993), i en què copsem la literatura matriarcal mitjançant el tema de la maternitat (u dels principals en la seua vida i en els poemes que posa), és “Anhel i sincer desig de mare” (p. 35). Així, diu

“Una cambra amb vida honesta,

lliris blancs i roseret,

mobles suaus, gentil finestra,

senzillesa, l’ambient net.

 

Pel de fora, un cel de festa,

pel seu dintre, goig immens,

compartir, units, la gesta,

amb amor, com pur encens”.

 

Com podem veure, aquests versos enllacen amb la naixença, amb la candor dels nens i amb la bonesa del xiquet i en l’ambient.

Igualment, la fita de què parla va unida a la senzillesa (el nounat, en nexe amb l’hivern). I, com si fos la Nit de Nadal, comenta que

“Un infantó, que floreixi,

rialles, pau, per tot arreu,

harmonia, que enalteixi,

i cançons, amb dolça veu”.

 

Això sí: el nin va acompanyat de música que li facilita el bon son i, per tant, de veu dolça.

Tot seguit, l’escriptor empiula amb la innocència del nen i espera que s’escampe durant molts anys:

“Fidel esveltor, candorosa,

que esbandeixi, el pensament,

com aurora, lluminosa,

i que perduri, eternament”,

 

entre d’altres coses, perquè

“És la vida, que somnio,

és un desig, permanent,

és el que espero i, confio,

per fruir-lo, constantment”.

 

Un altre poema en “Consells, glosses i records”, en què es reflecteix lo maternal i, com altres, associat a Nadal, és “Cançó de bressol” (p. 38):

“Mentres Maria, bressava i vestia,

el seu ros i tendre, fillet del seu cor,

perquè no plori, amb goig l’adormia,

cantant-li joiosa, dolceta cançó.

 

No ploris, no, Manyaguet de la Mare,

no ploris no, que jo canto d’amor”.

 

Altra vegada, captem la música unida a la poesia matriarcal i amb la figura de la mare, per mitjà d’una lletra que, en més d’una ocasió, es canta amb la melodia de la nadala “El Noi de la Mare”. A més, la mareta afig que

“Cada gronxada, et daré una abraçada,

cada abraçada, un beset amb candor,

les rosses trenes, seran la mirada,

niu i arcoveta, les ales del cor.

 

Que n’és de bella, la galta amorosa,

que en són de dolços, els llavis en flor,

són una rosa, que just l’han desclosa,

sols per xuclar-te, la de l’amor”.

 

Quant al mot “arcoveta”, com ens indicà Rosa Rovira el 26 de setembre del 2024 en el grup “Dialectes”, té a veure amb el mot “alcova” (ací, en diminutiu), com, posteriorment, poguérem veure en el DCVB: “‘Niu i arcoveta’, les ales del cor’. Entenc que vol dir un niu envoltat com un bagul o una alcova (potser, és una variació antiga d”alcova’)”.

Finalment, Ramon Tanyà i Lleonart plasma unes paraules que ens evoquen el fet que, en algunes cultures matriarcalistes, un personatge masculí baixa del cel a la terra (amb semblança amb Jesús en el cristianisme), a la Mare Terra (ací, els àngels, amb un present):

“Feu-li orenetes, cançons i amoretes,

fes-li música, gentil rossinyol,

si són poc fines, les palles discretes,

baixen ja els àngels del Cel un bressol”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Festes de Nadal, infantesa, maternitat, senzillesa i persones de bon cor

També trobem el tema de la maternitat en un poema de la mateixa obra de l’escriptor de Gurb, com ara, en “La neu” (p. 32):

LA NEU

 

(Visió d’infant)

 

Moltes cosetes blanques,

com llum d’aurora,

entre rebrolls i branques,

ocells i flora.

 

Són com papallonetes,

que dalt al Cel, juguen,

no poden estar mai quietes,

sempre, es belluguen.

 

És la visió tendra,

que l’infant, admira,

viva dolçor a comprendre,

i de lluny l’albira”.

 

Com podem veure, per una banda, apareixen el color blanc (associat a la neu de l’hivern i a la innocència dels xiquets) i els brots d’arbres i de plantes i, per tant, el poeta plasma semblances simbòliques de naixements. A més, tot i estar en l’estació de nits més llargues (l’hivern), encara hi ha nins (ací, representant els més petits).

Igualment, relaciona els xiquets amb la inquietud, amb la tendror i amb el bon cor de qui no es proposa fer mal al proïsme.

I, tot això, en plena nit, quan, àdhuc, captem una miqueta de llum (el nadó).

En el poema que va a continuació, “Nit de Reis” (p. 33), també plasmat per Ramon Tanyà i Lleonart en “Consells, glosses i records”, exposa aquesta nit en les cases (per descomptat, en nexe amb els nens i, de pas, amb lo maternal):

NIT DE REIS

 

Uns angelets dormien,

dins d’unes cambres,

és aquella nit que es tornen,

nenes, les mares”.

 

El missatge que escriu en els dos darrers versos és prou popular i, de fet, la celebració dels presents és una manera amb què els pares es tornen senzills com els infants, sobretot, quan, com diu l’autor, els fills són “Uns angelets”, és a dir, de pocs anys.

En acabant, Ramon Tanyà i Lleonart addueix que

“Els infantons, somnien,

joguets i coses,

els sers innocents, perfilen,

il·lusions i roses”

 

i afig unes paraules als lectors (principalment, per als qui encara podrien ser pares), en pro dels xiquets i, més encara, de la seua bonesa:

“Si en l’atzar, d’un dia,

som Reis d’Orient,

amb sana harmonia,

vetllem l’innocent”.

 

Al capdavall, com escriu en els versos finals, convida a celebrar el pas dels dies més foscs de l’any, però tocant els peus en terra i amb el cor net:

I amb ferma alegria,

joia, i pulcritud,

lloem, aquest dia,

amb seny i virtut” (p. 33).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Festes de Nadal, dones organitzadores i persones de bon cor

Una de les composicions del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, en què es plasma el matriarcalisme, la maternitat (ací, sobretot, perquè té a veure amb Nadal) i, de pas, el sentiment de pertinença a la terra, és “Nadal a pagès” (pp. 21-22). L’autor exposa molts trets d’aquesta festa en terres catalanes:

“NADAL A PAGÈS

 

Ara ve Nadal, farem torradetes,

ja tindrem el porc amb sal,

i menjarem farinetes,

tot celebrant, la Festa Anyal.

 

Farem el Caga-tió,

amb xirois cops de bastó,

la gallina i el capó,

i bones neules, i llardons”.

 

En relació amb aquests versos, direm que el tió és un element en nexe amb la fusta (un tret matriarcal) i, sobretot, amb el món rural català i balear. Quan aplega Nadal, a un tronc vell i gros que s’havia agafat, se li pega colps amb pals i, llavors, de la mateixa manera que la mare alleta el nounat, aquest tronc (el qual empiula amb l’hivern) aporta llepolies i altres presents. A banda, podríem enllaçar-lo amb les dones i la terra fèrtils i, igualment, simbolitzaria el pas del dia més curt de l’any.

Tot seguit, el poeta posa

“El nostre pa, que Déu ens dó,

el tindrem, a la pastera,

i figues, i panses, amb mató[1],

pel pastor, i la mainadera.

 

Per aquestes festes formoses,

dones, prepareu els plats,

llaminadures flairoses,

amb menjars condimentats.

 

Ja baixen, els bous i vaques,

els capons, amb sabatons,

les gallines, amb sabates,

i amb la samarra, els minyons.

 

La tia Pepa, ha fet torrons,

el Vicari, els ha tastat,

diu, que els ha trobat ben bons,

i sobretot, molt acertats[2].

 

Són d’avellana i pinyó,

de fruites, sense artimanyes[3],

serviran pel ressopó,

amb vi dolç, mel i castanyes” (pp. 21-22).

 

I, així, copsem que la dona és qui organitza, qui mena, qui prepara la festa, fa els menjars, obri la casa (fins i tot, al capellà,… i també ho faria a xiquets que demanassen estrenes, etc.), els permet tastar menjars casolans i, com diu Ramon Tanyà i Lleonart, sense artimanyes.

Sobre aquests temes, afegirem que jo els he coneguts: per exemple, quan, amb motiu de les festes de Sant Antoni (“el del porquet”) o bé de Nadal, una tia meua nascuda en 1939 feia uns plats de sopada. Es tracta d’un menjar tradicional en Aldaia (l’Horta de València), com a ressopó, amb pasta d’ametles, bescuits i sucre, i que, com em comentà Pere Riutort, té el seu origen en l’orde dels Mínims d’Alaquàs (un poble veí i també de la mateixa comarca).

Finalment, l’escriptor desitja que tots passen bones festes… per molts anys i, per tant, no n’exclou ningú, un tret matriarcalista:

“Déu ens doni, unes Bones Festes,

per nosaltres, i els demés,

que no hi hagi mai, palestres,

i que jamai, manquin diners.

 

Per poder gaudir, els afanys,

amb salut, pau, goig, memòria,

i que d’aquí, forces anys,

ens trobem tots, a la Glòria!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest vers sembla en línia amb els d’una cançó de Nadal molt coneguda (“Què li darem al Noi / Nen de la Mare”), quan diu panses i figues, anous i olives, / panses i figues i mel i mató”.

[2] Literalment, en lloc de la forma genuïna “encertat”.

[3] Com posa el DCVB, “Manera astuta o enganyosa d’obtenir una cosa”. I, quant al mot, procedeix de l’aglutinació de les paraules art  i manya.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i persones de bon cor, acollidores i molt obertes

Un altre poema de la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què copsem lo matriarcal i lo maternal, és “Amor, aurora, nadalenca” (p. 20), el qual posa

“És gran fruit de pau, l’estimar amb amor,

millora l’afany amb goig d’acollir,

vetllant la veritat, que sadolla el cor,

és la suau naixença, per veure, i sentir”.

 

Així, el poeta empiula la pau, la recepció, la bonesa (ací, reflectida en la veritat, com a símbol del bon cor associat als infants de pocs anys), el naixement i els primers dies del nadó units a la suavitat amb què el xiquet es relaciona amb el món.

Tot seguit, escriu que Nadal

 “És la font de vida, que ens dóna, aigua bona,

refà la petjada, sens lliurar tribut,

adient palau, d’il·lusió, rodona,

no és mai pobresa, és deu, de virtut”.

 

Com podem veure, enllacem l’estació més fosca de l’any amb la font de vida (la mare com també ho representen els deus, o siga, els dolls) i, a més, d’una aigua bona.

Afegirem que, al meu coneixement, quan diu que refà la petjada (és a dir, la marca  que deixa en terra l’acte de caminar), és perquè fa possible la pervivència de l’espècie i, en aquest cas, àdhuc, del Poble catalanoparlant. I tot, en un ambient favorable al nen (no ha de pagar tributs) i en eixe palau que és la casa i, a banda, el barri i de la terra.

Igualment, l’escriptor de Gurb considera que el nounat (el Nen Jesús), una figura estesa en moltes religions del món que vinculen aquesta celebració amb el solstici d’hivern,

 “Neteja la farsa, que el món devora,

eixuga les llàgrimes, del nostre pregon,

endolça la llar, reviu a tothora,

gran fe missionera, en tot nostre entorn”.

 

Aquests trets, popularment, empiulen amb els xiquets: la innocència, el fet que són sincers, que solen fer que moltes persones somriguen, etc.. Quan escrivíem aquests comentaris, el 22 de setembre del 2024, recordàvem la gran quantitat d’obres de pintura que ens havia enviat el català Miquel Torner de Semir (nascut en 1938) amb la representació de la mare junt amb el nadó (bé en nexe amb l’alletament, bé amb la festa de Nadal com també connectats amb el tema de la Mare Terra).

Finalment, Ramon Tanyà i Lleonart remata el poema dient que

 “És llum al pessebre, on neix tendre Infant,

és aurora, melosa, és cordial missatge,

exemple, harmonia, és destre ajudant,

és goig, germanor, unió i coratge” (p. 20).

 

Quant a la traça de l’ajudant, comentarem que, a voltes, el fet de trobar-se persones de diferents generacions, però en companyia d’un nen, fa que se li acosten o, com viu una vegada, que hòmens amb uns noranta-cinc anys (ací, u nascut en 1918), pacífics, pacients i molt oberts, i velletes, òbriguen els braços a xiquets d’uns dos o tres anys, en veure que van cap a l’adult.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

“Llegenda del pomeró” i dones amb molta espenta i maternals

Una altra composició del llibre “Consells, glosses i records”, en aquest cas, escrita en 1920 i recopilada per l’escriptor Ramon Tanyà i Lleonart, en què copsem la maternitat junt amb la literatura matriarcal (ací, mitjançant uns versos relacionats amb Nadal), és una llegenda que el 21 de setembre del 2024 no figurava en Internet. En primer lloc, en posarem el text i, tot seguit, el tractarem:

LLEGENDA DEL POMERÓ

 

Josep venia, de la sembrada,

molt cansat i amb el bastó,

trobant l’esposa, assentada,

meditant, amb devoció.

 

De la soca, en surt la rama,

de la rama, en surt la flor,

de la flor, en neix la Verge,

i, de la Verge, el Redemptor.

 

Josep preguntà a l’esposa:

‘-Maria, què ha estat això?’.

Els ulls abaixà, plorosa,

responent-li: ‘-No ho sé jo’.

 

Josep en recollí la roba  

i quasi n’omplí el sarró,

disposant-se a abandonar-la.

I Maria digué: ’ -Això, no!’.

 

Emprengueren la caminada,

camins de pols i amargor,

trobant-se ella molt cansada

i s’assegué sota un pomeró.

 

Ella té set, no hi ha cap font;

demanant-li una poma,

Josep va fer el tocason

dient-li que cap no és bona.

 

Endebades insistí,

Josep veu les branques altes;

el pomeró es reverdí

i deixà molt bé les branques.

 

Maria pogué collir el fruit

i assadollà la gola encesa,

Josep no va fer més el buit,

aconhortant-la amb dolcesa.

 

I aquesta és la llegenda,

saturada de dolçor,

i aquí acaba la cloenda

i llegenda del pomeró” (pp. 18-19).

 

Com podem veure, apareix el tema de lo maternal, del naixement. Afegirem que, com escriu Julius Evola en el llibre “Metafísica del sexo”, el terme “verge”, “en l’Antiguitat, s’usava, a vegades, per a designar la dona que encara no havia tingut experiències sexuals i també la dona no casada, la xicota que podia haver-ne tingut, però no en qualitat d’esposa i que volia evitar el vincle i la subordinació al matrimoni” (p. 159), trets que empiulen amb lo matriarcal.

A continuació, és la dona qui porta la iniciativa, fan via cap a Egipte, lo femení es plasma en nexe amb l’ombra de l’arbre (la foscor), però, encara que el marit fa com si no hi hagués cap poma bona, Nostra Senyora insisteix.

En acabant, arran de l’actitud de la dona, reviscola la vida (les branques i els seus fruits) i, a més, és ella qui els cull (una persona amb molta espenta). Llavors, l’home (Sant Josep) s’acosta a la muller (la Mare de Déu) i, de pas, al xiquet.

Per consegüent, l’actitud femenina ha salvat el Nen de poc de temps i, així, l’esdevenidor com també les relacions entre la parella i amb el nin (amb la infantesa, això és, amb el futur).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, el sentiment de pertinença a la terra i persones de bon cor

Una altra composició de Ramon Tanyà i Lleonart en què copsem la maternitat, en aquesta obra, és “El naixement de Jesús”. Diu així:

“Avui ha ben nascut un fervorós infant,

i hem sentit el so, del seu primerenc plor,

belles manetes blanques, suaus, d’etern encant,

ens han omplert de joia i pulcra emoció.

 

Li hem anat vestint, l’angelical nuesa,

i ha aparegut més bell, més rosadet,

l’hem acariciat, amb jovial tendresa,

i l’hem aconhortat, amb el somriure net.

 

És tot ell un miracle, aquest pur Naixement,

és la gran Nit llunyana, que fa endolcir els cors,

és la vibrant fe humana, que anima dolçament,

flairosa flama encesa, ben curulla d’amors” (p. 12).

 

Com podem veure, l’escriptor posa noms i adjectius que enllacen amb la figura maternal i, a banda, com moltes mares fan amb els seus fills i, si ja són àvies, amb els néts, a partir del naixement (els plors a què fa esment) fins al fet que moltes persones s’acosten al nen, és a dir, a la part de la innocència, del bon cor, de la fe en el demà.

En el poema següent, “Nadal i Montserrat”, també en el llibre “Consells, glosses i records”, l’autor connecta lo matern (simbolitzat per Nadal) amb el sentiment de pertinença a la terra, quan diu

“Retorna el Nadal, gran Festa anyal,

és el Nadal, que ens recorda el naixement,

en què la Verge bruna, és el Fanal,

i dels catalans, l’etern present” (p. 13).

 

Aquests versos, el 20 de setembre del 2024 m’evocaren un comentari que em féu un amic que residí cinc anys en el nord de Xile en relació amb la cultura colla. Quan hi aplegava Nadal i preparaven el pessebre, els parroquians tenien per costum posar detalls que tinguessen a veure amb la terra on vivien, per a què els resultàs més pròxim. De manera semblant, Ramon Tanyà i Lleonart empiula Nadal amb Nostra Senyora de Montserrat i, a més, aprofita el color que podria recordar l’abundància de foscor al capdavall de l’any: el negre.

De fet, unes pàgines després, en el poema “L’Estel de Nadal i les campanes”, l’escriptor de Gurb (comarca d’Osona), trau un tema associat a la infantesa, si més no, en lo simbòlic, i, igualment, amb aquesta festa: la bonesa. Així, plasma

“Amb sinceres complaences,

al bell i tendre, cor d’infant (…).

Seny i Pau, nacions i pobles,

fora ànsies, pel poder,

que prosperin, accions nobles,

(…) i vetllar l’Estel, d’aquesta Nit!” (p. 17).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, forta, amb molta espenta i molt oberta

Un altre poema que enllaça amb la literatura matriarcal i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Oda a Catalunya” (https://www.versos.cat/poema/3928/oda-a-catalunya), de l’escriptora Carme Pagès (nascuda en 1948), el qual figura en la web “Versos.cat” i diu així:

”Senyora del Mediterrani!

Pàtria seductora de cor femení!

Ets l’aire salat que alena el teu mar.

Ets cant de passat i també de futur.

Ets l’ona que riu relliscosa davant del penyal”.

 

Com podem veure, en aquests versos, Catalunya apareix simbolitzada per una dona, tret en nexe amb el matriarcalisme. A més, és forta, molt oberta i amb molta espenta.

“Només per tu, el bé serà aquí i en l’avenir.

Només per tu, els fills sostenen el crit

en la vetlla per la terra.

Només per tu, els homes i les dones,

i també els infants, fiten el mateix confí”.

 

I, per tant, l’escriptora Carme Pagès plasma una terra en què molta gent té molts punts en comú.

A continuació, exposa

“Terra ruda, solcada amb arades de

paciència i de renúncia.

Terra equilibrada i sempre estimada…

Cap ploma és justa en descriure

ta vetusta i règia bellesa.

Cap sarment brotarà amb la força

que, com a mare, mereixes”.

 

És a dir, plasma una dona (i, fins i tot, una mare) amb trets en línia amb lo maternal i, igualment, copsem la figura dels qui escriuen i fan costat a la mare.

A banda,

“Cap cançó serà prou compassada

per cantar el ferm substrat.

Tes armes són més sàvies

que les de Júpiter i els teus

verbs clars i concordats”

 

Finalment, apareix el tema de la fortalesa i el de l’empenta de la cultura catalana, el qual també es reflecteix en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:

“Ressegueixes camins inhòspits

amb sang temperada i avances

confiada cap a la fita cobejada,

per molt llarga que se’t faci la demora”.

  

20 de setembre de 2014”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i educació matriarcal

El sentiment de pertinença a la terra plasmat en un poema d’Agustí Pedret i Miró.

En agost del 2024, accedírem al poema “Endreça” (https://www.facebook.com/profile/100070513413703/search/?q=Endre%C3%A7a), escrit per Agustí Pedret i Miró en 1928 i publicat en el mur de l’”Associació Cultural Vibrant” el 22 d’agost del 2024. En aquests versos, mitjançant el tema de la llengua, es vincula el sentiment esmentat. Diu així:

Quan diràs amb franca veu

que et plau molt ser catalana,

i que estimes de tot cor

a la teva hermosa pàtria,

i que fins la vida i tot,

donaries per salvar-la,

allavors serà per tu

eix amor que ara em demanes”.

 

Així, el poeta comenta que ell es casarà, quan la dona li diga que estima Catalunya, que s’interessarà per la terra.

Tot seguit, en nexe amb la dona catalana, l’escriptor afig

“Jo l’estimo de tot cor,

a la dona catalana,

i l’estimo encara més

si es fa digna de sa pàtria,

que la dona que així ho fa

bé de cor pot estimar-se.

 

La muller que jo haig d’aimar

ha de ser ben catalana,

vull que estimi amb sentiment

eixa terra desgraciada,

i que ensenyi als fillets

com se fa per estimar-la,

perquè al vindre I’ocasió

llibertat puguin donar-li”.

 

Per tant, en una estrofa en relació amb l’educació matriarcal, copsem el sentiment de pertinença a la terra.

A més, Agustí Pedret i Miró posa que

“Vull que parli el meu parlar,

que és la llengua de la pàtria,

no vull que es deixi encisar

per llengua del tot estranya,

perquè vull que ma muller

sigui orgull de ma nissaga”.

 

I, així, Catalunya enllaça amb la llengua, u dels trets que més formen part del matriarcalisme català.

Finalment, el poeta li addueix que

Quan diràs, doncs, amb amor,

que et plau molt ser catalana,

i que estimes de tot cor

a la teva hermosa pàtria,

allavors serà per tu

est amor que ara em demanes”.

 

Empiulant amb els temes exposats per Agustí Pedret i Miró, un altre poema en què també es reflecteix el sentiment de pertinença, però de l’escriptor Rafael Caria (l’Alguer, 1941-2008), és “La llengua dels meus avis” (https://acrobat.adobe.com/id/urn:aaid:sc:EU:69d115da-de63-4f94-8595-e2ae5de92f21), dedicat “Als meus nebots Andrea, Gianfranco i Giulia perquè no oblidin llurs arrels”, en què podem llegir

“No m’il·lusion

que parlarem encara

per prou temps

la llengua dels meus avis,

amb la qual

petitet

he començat a conèixer

els cicles de la vida

i a mamar,

d’aquesta terra antiga,

la sabor de la mar

i del vent de llebeig

(…) És per això

que els dies de festa

com els meus aniversaris

he deixat de tastar

tot allò

que fa exòtic”,

 

en al·lusió a lo que no forma part de la llengua i de la cultura catalanes. A banda, plasma que aquesta llengua és la mateixa que parlaven els seus avis i amb què, de xiquet, començà a aprendre sobre l’Alguer i sobre temes del dia rere dia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i agraïment a persones que la promouen i molt obertes

Un altre article relatiu al sentiment esmentat i, a banda, amb el tema d’algunes festes tradicionals, és “L’Horta de Lleida: un sentiment de pertinença” (https://www.segre.com/ca/opinio/col-laboracio/230128/l-horta-lleida-sentiment-pertinenca_210895.html), escrit per David Melé (regidor de la ciutat de Lleida) i publicat en el diari “Segre” en gener del 2023. Primerament, direm que l’Horta de Lleida és el nom que rep la zona agrícola que envolta la ciutat, la qual, en bona mesura, tindria una semblança amb la de València (si més no, abans de la transformació urbanística del segle XX). Així, l’autor comenta que El cap de setmana passat i durant tota aquella setmana vam celebrar la Festivitat de Sant Antoni. Enguany, la 82a edició del patró dels animals i protector dels pagesos i pageses, amb una gran varietat d’actes i xerrades, vam tornar a gaudir d’una de les setmanes més celebrades a l’Horta. Un especial agraïment a l’Associació Cultural i Recreativa Els Pagesos, al Marc, al Sergi i a tota la junta directiva per la incansable promoció dels valors d’aquesta festivitat a totes les generacions”.

Per tant, copsem una celebració d’actes en nexe amb u dels sants més vinculats amb el camp (per la participació que hi feien els animals domèstics, com ara, els cavalls i els gossos): Sant Antoni, en gener. No debades addueix que, “Amb la celebració de l’esmorzar popular, la missa en honor a Sant Antoni, la benedicció de les carrosses, carros i cavalleries, els tradicionals 3 tombs a la creu i la resta d’actes relacionats amb la celebració de Sant Antoni Abat, vam tornar a demostrar la vitalitat i la implicació de grans, joves i infants en la promoció de l’Horta de Lleida”.

Això sí, com en qualsevol tema relatiu a lo matriarcalista i a la terra on es viu, “És especialment rellevant la implicació del jovent de l’Horta. Perquè la millor forma de preservar les tradicions és transmetre-les de generació en generació, traslladant el sentiment de pertinença a una terra i un grup de persones”.

En eixe sentit, trau un fet que també el podem copsar en centres d’estudis comarcals: les recerques sobra la zona, les quals afavoreixen no sols tenir una idea més àmplia de lo llunyà, sinó també de la realitat més pròxima, aquella en què toquem els peus en terra. Per això, el regidor afig que “El mateix dissabte passat vam celebrar la gala dels Premis Horta 2023. El fet que coincideixin la gala i la celebració de Sant Antoni no és casualitat.

Doncs Sant Antoni representa molts dels valors que la marca Horta i els seus premis representen. L’objectiu d’aquests guardons és reconèixer aquelles persones, entitats o iniciatives que treballen o han treballat pel desenvolupament i la promoció de l’Horta de Lleida, tant des del punt de vista agrari, com cultural, o qualsevol altre aspecte remarcable. (…) Aquest any, des del jurat dels Premis Horta, hem reconegut (…) el Sr. Francesc Rosselló. Una persona implicada des de fa dècades amb l’Horta, el moviment veïnal i, sobretot, en la promoció de l’Horta de Lleida. Per altra banda, (…) el Sr. Josep Valls, de l’empresa Hortivalls, destacant la seva tradició pagesa i la seva ferma transició cap al cultiu d’hortalisses provinents d’altres indrets del món. (…) El Josep Valls és una persona molt activa com a pagès de l’Horta en tota mena de festivitats i esdeveniments relacionats amb l’Horta i la ciutat de Lleida en general, la qual cosa ens enorgulleix”.

Aquests detalls representen un agraïment a la gent que promou el territori local, comarcal o de la terra vernacla on es viu i, en aquest cas, ens parlen de gent activa, amb molta espenta, molt oberta i que empiula amb l’indret.

Prosseguint també amb el sentiment, David Melé plasma un exemple de dones amb molta espenta i que connecta amb lo matriarcalista (àdhuc, en l’educació) i amb lo tel·lúric: “Finalment, en la Menció a projectes liderats per dones, vam distingir la Sra. Neus Betriu. Una dona emprenedora en la seva empresa familiar dedicada a la venda al detall, al mercat, i per la seva capacitat d’adaptació a les eines de comercialització en línia, destacant per la seva producció fruitera.

I, sobretot, una dona implicada amb l’Horta, la família i que transmet els valors i cultura de l’Horta. (…) Perquè l’Horta de Lleida és un dels elements distintius de la nostra ciutat que hem de preservar i promocionar”.

I tot això, “Perquè la millor forma de preservar les tradicions i el sentiment de pertinença cap a tot el que representa l’Horta és transmetre els valors de les nostres arrels a les pròximes generacions. Perquè ells i elles són els que hauran de continuar fent l’Horta gran”. Com podem captar, les arrels tenen relació, sobretot, simbòlicament, amb lo rural, entre d’altres coses, perquè, no sols s’hi viu més de la terra, sinó perquè se la té com una mare fa amb el nadó: sempre que li ho demane el nen, ella li proveirà, li farà costat, com ara, alletant-li.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en caramelles, balls i bastoners

Continuant amb el tema de la tradició i de l’empelt entre qui ve de fora i qui és del terreny i se’n sent, el 12 de desembre del 2023 accedírem a l’entrevista “Joan Vilà: ‘Preservar les tradicions ajuda a crear comunitat i reforça el sentiment de pertinença’” (https://xarxanet.org/cultural/noticies/joan-vila-el-manteniment-de-les-tradicions-ajuda-crear-comunitat-i-reforca-el), publicada en la web “xarxanet” en març del 2021, en què es podia llegir sobre festes relacionades amb Setmana Santa i amb Pasqua com també sobre les caramelles. Així, diu que, “A Oló, les caramelles han estat protagonistes per Pasqua, des del segle XIX, de manera gairebé ininterrompuda, tot i que no està documentat des de quin any concret i les fonts més antigues es limiten a referències orals. L’Associació de Bastoners i Caramelles de Santa Maria d’Oló, fundada l’any 2014, segueix mantenint viva la seva flama en aquest petit municipi del Moianès”.

Més avant, demanen a Joan Vilà, u dels membres de l’associació, “què són i com les representeu des de la vostra associació?

-Les Caramelles són un element de la cultura popular que té lloc per Pasqua. A Oló, consisteix a voltar pels carrers del poble fent cantades a diferents espais acompanyats dels bastoners. Els veïns conviden a menjar o beure als balladors i cantants”.

Com captem, per mitjà d’aquesta mena de cercavila, es convida la gent, el veïnat, a participar, així com, en altres celebracions, ho fa una colla de músics que l’associació (o bé el grup que porta la festa, més d’una vegada, menat per dones i obert als seus marits i a qualsevol persona de la població) ha contractat o amb què ha aplegat a un acord oral i que, posteriorment, els reben amb un acte d’agraïment, en una activitat que podríem qualificar d’altruista.

“Des de fa molts anys, l’acte el comencem dissabte a la tarda i continuem el diumenge al matí. La ballada final es fa a la plaça de l’església, sortint de missa, ja que l’origen de la festa és religiós: la celebració de la Pasqua”. Per tant, inclou el ball, sovint vinculat amb la sociabilitat, ja que, per exemple, en una dansa, persones diferents s’agafen de les mans.

No debades, l’entrevistat addueix que, “En les darreres edicions, el cor de l’escola de música és la base del grup de caramelles. Unes setmanes abans de Pasqua obrim els assajos a tothom qui vulgui participar”.

Igualment, quan li diuen que “Les caramelles són part del patrimoni cultural català. Quina importància li doneu al fet de preservar aquestes tradicions tan arrelades a casa nostra?”, Joan Vilà respon “Per nosaltres, és important. El manteniment de les tradicions ajuda a crear comunitat i reforça el sentiment de pertinença. És també una oportunitat per relacionar-nos amb els olonencs, sobretot, aquells que viuen fora i moltes vegades només els retrobes en ocasions com aquesta. Pensem que el manteniment de les tradicions i elements culturals propis mostra la maduresa d’un poble” i que les caramelles representen “Una oportunitat per celebrar la primavera passejant pel teu poble, tot cantant i ballant, i retrobar veïns que no veus habitualment.  

Finalment, sobre el futur de les caramelles en Catalunya, afig “És precari. Més enllà dels entusiastes, la gent hi té cada cop menys interès. Avui en dia, per Pasqua, molta gent és fora de vacances, alguns veïns ja no surten a veure l’espectacle i cada vegada tens més la sensació que hi ha menys gent esperant-nos. Malgrat tot, som un fenomen força resilient i, d’una manera o altra, aconseguim mantenir la tradició.

-I el jovent? Consideres que tenim assegurada la continuïtat d’aquesta tradició a través de les futures generacions?

-A Oló, el jovent està bastant implicat amb els bastoners. Amb les caramelles, menys. Costa trobar relleu pels cantaires i les cantaires”.  

Comentarem que el detall que la preferència tinga a veure amb els bastons i no amb la música oral, ens podria dur a la qüestió de si, com en moltes poblacions catalanoparlants que, en el primer quart del segle XXI, primaven la cultura del barroquisme, del soroll i de la força, no hi tindria relació: 1) els bastons recordarien la part forta, l’activa i no requeririen tanta concentració en l’aprenentatge. En canvi, 2) la música oral va unida a la memòria, a la coordinació amb més persones, a lo grupal. Això sí: 3), com en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, direm que els bastons, en èpoques molt llunyanes, s’empraven per al conreu de la terra (per a que estigués fèrtil i, així, simbòlicament, per a despertar-la, i empiularia amb lo matriarcalista), i no, com es féu posteriorment, com una arma.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme  i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)