Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

“Promesa acomplerta”, versos d’una cançó eròtica

General,

Hi ha cançons del llibre “Romancer català”, de Manuel Milà i Fontanals, amb promeses completes de casament, com ara, “Promesa acomplerta” (pp. 196-197). La jove diu, a un xicot, que el pare no li ho posa gens fàcil. No obstant això, ell li farà costat. I ella, guilopa, li demana qui és i, al capdavall, ell li comenta que està a les mateixes, que no ha canviat de voler, de núvia:

“A l’ombreta d’un arbre,

ai, a l’ombreta d’un pi,

n’hi havia una Pauleta,

blanca com un serafí.

(…)’-No t’espantis, Pauleta,

(…) jo vindré a robar-te

un diumenge al dematí’.

(…) ‘-A tu, et demano, Pauleta,

amou-te[1], si vols venir;

amou-te, plega la roba,

que farem molt llarg camí’

‘-No em ‘víeu[2] promès, Josep,

que us casaríeu amb mi?’.

‘-Sí t’ho he promès, Pauleta,

encara t’ho vull dir’”.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, el verb “Amoure” figura amb el significat de “Separar; llevar; suprimir”. És a dir, que es lleve i que els dos facen via.

[2] En l’original, reducció de la forma “havíeu”.

Poesia festiva i esperit comunitari i sentiment de pertinença i Massarrojos

General, , , ,

En nexe amb el campanari de Massarrojos, trobem unes quartetes que exposa el capellà Cipriano Ibáñez Chisvert:

“-Mira el campanar, Marina.

-Xica! Que alt i que bonico!

¿Costaria molt?

-Un pico!

És que sàpies, tu, cosina,

que, quan Massarrojos diu

‘Açò anem a fer’, se fa.

És com t’ho dic.

-Ja veig, ja!

Seguiu aixina, seguiu!” (p. 97).

 

A continuació, el poeta passa als clavaris i al seu paper en les festes de 1906:

“Quarteta:

‘-¿Veus eixos, tan ben posats?’.

‘-Qui són, Tonet?’.

‘-Els Clavaris.

Són molts i tots voluntaris.

Vítol als hòmens templats’.

 

Dècima:
‘-Xe! Me para bé la roba?’.

‘-¡Vaja que te para bé!’.

‘-¿I, a mi, la brusa?’.

‘-També;

però te para molt tova’.

‘-És que és nova!’.

Jo tinc un quinzet cabal’.

‘-¡Mira: ja toca el tabal!’.

‘-I els músics, ¿tocaran?’.

‘-Sí!…’.

‘-¡Ai, quanta festa n’hi ha hui!

Viva! Viva!’.

‘-No va mal’” (pp. 97-98).

 

Quant al mot “quinzet”, direm que és el nom popular que rebia la moneda de vint-i-cinc cèntims de pesseta (la moneda oficial en Espanya). 

Així, captem el sentiment de pertinença a la terra, ja que l’esperit dels versos presenta uns jóvens, uns veïns de la vila i, fins i tot, músics, que participen en els actes.

Fins i tot, aprofiten el pregó per a fer endevinalles (ací, xarades) de caràcter religiós. En aquest cas, com un amic que és capellà ens indicà el 24 de gener del 2025, “Es tracta de la conversió del pa i del vi en la presència de Jesucrist en l’Eucaristia”, fet que coincidia amb lo que consideràvem la transformació del Cos (el pa) i de la Sang (el vi):
“Bé consagrem, la primera,

o consagrem la segon,

se realitza el misteri

de la transubstanciació.

Allí, posant-se present,

Jesucrist, Nostre Senyor,

una vocal és la tres,

que, si duu davant la dos,

te dóna per a on anar.

Fruits i ciutat és el tot” (p. 98).

 

Com hem pogut veure, la llengua que va unida a la festa, al sentiment esmentat i a la cultura tradicional (endevinalles religioses i tot), és la catalana, la vernacla.

En un altre passatge del llibre “Estampas de Masarrochos”, hi ha el poema “De acòlit a fraret” (pp. 104-105), també en la llengua aborigen i, possiblement, referit al rector José Bau Burguet. Aquesta composició plasma la poesia festiva i l’esperit comunitari:

“N’hi havia un xiquet

recollit per les mongetes

d’un Asilo; molt listet.

Allí viu, com germà d’elles.

          És lo germanet,

com la flor silvestre:

senzillo, humil,

espavilat, llestre[1]”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Aquest mot, possiblement, siga “llest” i es tracte d’una adaptació per fer rimar “silvestre” i “llestre”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Ets al·lots des mariners”, versos d’una cançó eròtica

General, ,

Bon dia,

Uns versos d’una cançó eròtica del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner“, de Gabriel Janer Manila:

 

“Ets al·lots des mariners

l’hi trobaren a Na Blaia allà,

que pitjava palla

amb l’amo de Son Fornés” (p. 76).

 

En l’estudi sobre el matriarcalisme, entre d’altres coses, inclourem cançons (o, per exemple, endevinalles o contarelles) populars eròtiques, o bé sexuals, o, com ara, poemes populars de la mateixa línia, en llengua catalana. Qualsevol aportació amb bona educació serà ben rebuda. Admetem pseudònims. En la web aquesta web, trobareu bona part del treball.

Avant les atxes.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada.

Poesia festiva i capellans i convidats en les festes de Massarrojos

General, , , , , ,

Uns altres versos del poeta, relatius al pregó de les festes de Massarrojos de 1906 i recopilats en l’obra “Estampas de Masarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, tenen a veure amb els veïns. A més, apareix la figura del capellà foraster que va a la vila a fer el sermó, un tret que també apareix en més d’un relat. Igualment, u dels qui parla sobre la festa, diu que tres fills del poble assistiran (com a rectors) a la Missa Major, com  encara esdevé en actes semblants en el primer quart del segle XXI:

“Quartet:

‘-De tou i ple que estic, m’agarra risa,

¡ja vingué el Centenar!…’.

‘-Per què, Joano?’.

‘-Dona! ¡Tres fills del poble dir Missa;

i el sermonet, del Padre Laureano!’.

 

Full volant:

‘-¿No tens goig, fadrí, de veure

tres capellans, tots rumbosos,

que, molt contents i gustosos,

prenen part en la funció?’.

‘-Tinc tant de goig, tio Quico,

que vullc dir en alta veu:

¡Viva als Ministres de Déu

i tota la religió!’.

 

Seguidilla:

‘-Tres fills del poble formen

la revestida’.

‘-¿De veres? ¡Home, vaja

cosa bonica!’.

‘-És molt bonico!

Don Ramon, Don Carlos

i Don Domingo’ (p. 96).

 

En acabant, en la missa, el compositor valencià Salvador Giner (1832-1911) mena la seua partitura i la celebració s’acosta als feligresos de la vila:

“Quintet:

‘-En Massarrojos, hi ha festa:

me’n vaig a Missa Major’.

‘-¿Hui, dilluns? Que corredor!’.

‘-Sí: que hi haurà bona orquestra,

dirigix don Salvador’.

 

Un consell:

‘-¿Vens a Missa Major, Cento?

‘-¡Encara no hi ha ningun toc!’.

‘-És que hui convé anar prompte,

si volem pillar bon lloc,

perquè gent, n’hi haurà molta;

serà llarguet el sermó

i…, com no pilles assiento,…

tindràs que estar de plantó’” (p. 97).

 

Per tant, molts veïns participen en el pregó i, així, copsem un nexe entre la festa i el sentiment de pertinença a la terra (ací, començant per la llengua i per Massarrojos), encara que, per exemple, apareguen castellanismes (“Viva; “pillar”, en lloc de “prendre”…).

A continuació, els forasters que han passat per Massarrojos comenten sobre la festa:

“Full solt:

‘-Tan xicotet que és el poble,

¿i diu que fan tan gran festa?’.

‘-Vaja que sí! Bona orquestra,

processó amb lo Sagrament,

un predicador de fama,

traques, castell, arcs, banderes’.

‘-Això, ¿és de veres?’.

‘-Sí’.

‘-¡Ai, quanta festa hi ha hui!…

¡Viva, viva!’’.

‘-¡No va mal!’.

 

Quintet:

‘-Tio: a la vesprada, tornaré’.

‘-Què no te quedes a dinar?’.

‘-Si me convidara!…’.

‘-Sí, xe!’.

‘-Tio: ¡mire que vosté

té bon modo de pensar!…” (p. 97).

 

Per consegüent, en aquest quintet, el nebot accepta la proposta de l’oncle.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Xiquets i xiquetes”, cançó popular d’Aldaia (l’Horta de València)

General, ,

Tot seguit, exposem la lletra d’una cançó de què hui, 23 de gener del 2025, ma mare m’ha afegit versos (cantant-me-la per telèfon) als que jo ja sabia:

“Xiquets i xiquetes,

casats i fadrins,

en l’horta d’Aldaia,

no hi ha pelegrins”.

 

Agraesc la generositat de ma mare. Ací teniu com l’he cantada, després de la conversa.

 

“D’aquesta casta de peix”, versos d’una cançó eròtica

General, ,

Bon dia, 

Uns versos d’una cançó eròtica del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila:

“Endins, endins, la mar brama,

endins, endins, la mar creix.

D’aquesta casta de peix,

només n’agafa una dama” (p. 75).

 

En l’estudi sobre el matriarcalisme, entre d’altres coses, inclourem cançons (o, per exemple, endevinalles o contarelles) populars eròtiques, o bé sexuals, o, com ara, poemes populars de la mateixa línia, en llengua catalana. Qualsevol aportació amb bona educació serà ben rebuda. Admetem pseudònims. En aquesta web, trobareu bona part del treball.

Avant les atxes.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada.

Poesia festiva i esperit comunitari i matriarcal en Massarrojos

General, , , , , , ,

Prosseguint amb la promulgació de les festes de Massarrojos, el rector que féu el poema es dirigeix als fills de la vila:

“Tots els fills d’este poble

que viuen fora

procuren que la festa

siga ben grossa,

perquè se tracta

de Déu i de la seua

volguda pàtria” (p. 95).

 

Sobre la paraula “pàtria”, direm que, com en l’Himne de la Coronació de Nostra Senyora dels Desemparats, el qual comença amb els mots “La Pàtria valenciana”, plasma el sentiment de pertinença a la terra i, explícitament, no s’identifica amb Espanya (això és, amb el nom modern de l’històric Regne de Castella i del resultat de la creació jurídica de l’Estat espanyol en el segon terç del segle XIX).

Tot seguit, en relació amb l’eixida del sol, posa

“Diana:

 

El dia clareja,

alceu-se, veïns,

i, al Rei de la glòria,

cantem-li victòria

casats i fadrins.

 

Quintet:

 

Tot el poble dominat

per un mateix sentiment,

crida i diu entusiasmat:

‘Siga, per sempre, alabat

el Santíssim Sagrament’” (p. 95).

 

Per tant, els versos poden evocar-nos cançons tradicionals valencianes, com aquella que diu “Xiquets i xiquetes, casats i fadrins”.

Nogensmenys, l’invitatori que addueix després, a Crist, com a Rei dominador del món, està en castellà i, a banda, connecta amb la cosmovisió castellana (l’afany de conquerir).

Ara bé, immediatament, en tornar al terreny (ací, a les festes de la vila), es plasma el matriarcalisme:

“Avís:

 

Una setmana de festes

va Massarrojos a fer:

Dilluns serà la més grossa,

al Santíssim Sagrament.

Dimarts, als Sants de la Pedra,

Sant Abdon i Sant Senén.

Dimecres, a Santa Bàrbara

i, en los tres dies següents,

la Puríssima, l’Assumpta

i, les ànimes, després” (p. 95).

 

Per consegüent, no sols les festes tenien lloc en estiu (l’estació que simbolitza la joventut), la meitat té a veure amb sants associats al camp i, en el cas dels Sants de la Pedra, a una part més del matriarcalisme català i mediterrani. Això, en un moment en què la gran majoria dels valencians es dedicava al camp i atorgava importància a lo festiu de línia comunitària i al vincle, igualment, amb persones d’altres poblacions:

“Quartetes:

 

Diu el campanar d’Alfara,

a la Torreta de Cuesta:

‘-En Massarrojos, fan ara,

segons jo veig, molta festa’.

I contesta el Miramar:

‘-Està el poble molt content

celebrant el Centenar

del Santíssim Sagrament’” (p. 96).

 

I és que, com afig en acabant,

“Quarteta:

 

Fa cent anys, bé se portà

i, ara, al present, molt rebé;

per això, sempre diré

‘¡Visca el poble de Montcada!’.

 

Data cèlebre:

 

El dia deu de setembre

de l’any mil huit-cents i sis

sigué, per a Massarrojos,

un dia gran i feliç,

puix vingué, des de Montcada,

amb lo poble, a residir

el Santíssim Sagrament

per a bé d’estos veïns” (p. 96).

 

Així, es reflecteix el tema de l’agraïment a qui ve de fora i, a més, fa un favor als de la vila de Massarrojos. Quant als mots “Montcada” i “Data”, en l’original, posa “Moncá” (per reproducció de la pronúncia popular) i “Fecha” (castellanisme).

Finalment, direm que, el mateix dia que plasmàvem aquesta part del llibre “Estampas de Masarrochos”, el 22 de gener del 2025, ma mare em parlà sobre el reportatge “Déu també parla valencià”, publicat en el 2024 pel canal televisiu valencià “à punt” (https://www.apuntmedia.es/documentals/video-deu-tambe-parla-valencia_134_1735200.htm), detall que m’evocava quan, en el 2004, Pere Riutort em donà una bossa de llibres (alguns, amb estudis sobre el parlar popular en el País Valencià) i copsàrem com podria incorporar-se part del vocabulari mitjançant aquestes fonts i, per això, prompte passàrem a cercar poesia i escrits en llengua catalana… que figurassen en els llibres de les festes patronals de la vila on jo vivia, Aldaia (l’Horta de València)…, és a dir, vinculats amb un punt més del folklore valencià vernacle.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia festiva i esperit comunitari en Massarrojos (l’Horta de València)

General, , , , ,

Una obra en què hi ha molta poesia relativa al poble, a les festes de barri, a lo comunitari i en què apareix el sentiment de pertinença a la terra, és “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert (nascut en 1895), publicada en 1950 per l’Editorial Sembrar. Així, en la plana 74, es fa referència als ancestres (ací, a partir d’una Al·leluia arreplegada el dia de Pasqua de Resurrecció, com indica el rector)[1]:

“Alt, esvelt, els nostres pares

l’alçaren entusiasmats;

és l’enveja d’estos pobles,

per alt, airós i acabat”.

 

En les planes 78 i 79, es tracta sobre quan el reverend José Bau Burguet (nat en 1867), prengué possessió com a capellà (qui també hi exercí en Massarrojos), en versos del seu oncle Juan Bautista Burguet Codoñer:

“DÈCIMA

 

¿Que nou aconteixement[2]

hi ha amb Jesús, hui (molts diran)

que, sent l’Església tan gran,

no cap en ella la gent?

¿És l’orador eloqüent

o és una orquestra brillant

lo que atrau, com per encant,

als veïns de les alqueries?

Són… les moltes simpaties

que té, en l’Horta, el celebrant.

 

DIÀLEG

 

‘-¿Véns a la festa, Pepeta?’.

‘-¿A Jesús, vas? ‘-Puix, ¿què, a on?’.

‘-¿Qui predica? ‘-Don Ramón,

Vicari de la Fonteta’.

‘-Bau i ell, ¿són amics?’ ‘-Ho són

des de xics’ ‘-Puix, vaig, Neleta’”.

 

Potser el nom de la Fonteta està vinculat amb el de la Fonteta de Sant Lluís, un històric poble annexionat a la ciutat de València.

En acabant, en el tema de la gran estima cap al capellà, bona part dels versos són en castellà. En canvi, quan la mare del rector recorda el difunt Ministre de Déu, la llengua torna a estar més igualada, a favor de la vernacla i d’acord amb la que parlaven mare i fill:

“DÈCIMA

 

A tots els Bau, per igual,

els done l’enhorabona,

perquè hui, hi ha un Bau que sona

en l’horta i la capital.

L’alegria és general

en l’alqueria de Burguet:

hi ha, no obstant, un nuvolet,

un record que, al cor, assalta:

¡Si existira el Bau que falta,

seria el goig més complet!” (p. 79).

 

Un altre apartat de l’obra “Estampas de Masarrochos”, amb una part interessant de pàgines en llengua catalana i en nexe amb les festes de la vila, és “Pregón de las fiestas” (pp. 94-99, en al·lusió a les de 1906), en què, llevat de composicions sobre actes més formals (com també ho era i fa generacions que ha estat l’ús del castellà entre l’Església valentina i així continuava en el primer quart del segle XXI, amb menys d’un 5% de les misses en llengua vernacla), és la predominant i permet copsar, no sols en quina parlava la gent, sinó el sentiment de pertinença i l’esperit comunitari. L’autor i capellà escriu que “Aquestes composicions poètiques [de Mn. Bau], en estil popular, foren càlidament acceptades: es llegien amb molta delectança i es propagaren amb agilitat en fàbriques, en pobles, entre amistats i a forasters.

El primer full volant té el sabor anunciador del Centenari:

‘Fa cent anys que els nostres pares,

plens de goig en este dia,

al Déu de l’Eucaristia,

portaren ací, Miquel.

Jo vaig conéixer encara

a molts que l’acompanyaren;

¡ai, Senyor, si el cap alçaren…!

¡Tots estiguen en lo cel!” (p. 95).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] D’ara en avant, exposarem el text de manera normativa i, si cal, fent retocs lleugers que no alteren la rima, ni en bona mesura l’original. Afegirem que Cipriano Ibáñez Chisvert usa el castellà en la gran majoria de l’obra, sobretot, en lo més formal, com ara, la introducció al punt del pregó de les festes de 1906.

[2] La forma genuïna seria “Quin nou esdeveniment”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i relació mare-fill com a vasos comunicants i creatius

General, , , ,

Una altra composició en què captem el tema de la maternitat (potser, exposat en maig del 2010 amb motiu de la celebració del dia de la mare) i, a més, en tres generacions, és “Àvia, mare i filla” (https://somniturquesa.wordpress.com/avia-mare-i-filla), en la web “Somni Turquesa”. Així, diu:

“M’has donat la vida, filla,

He donat la vida, mare.

I no deixarem de donar-la,

seguint per tots els camins,

mantenint l’esforç del dia a dia.

I la lluita continua,

per donar les eines necessàries,

per fer de la teva vida,

una autonomia,

una fortalesa,

una autosuficiència,

una supervivència.

Tot un cau d’estimes

que somnia i que sent,

sense mals pensaments,

amb alegria i optimisme.

Sempre seré al teu costat,

vida meva.

T’equivoquis

o caiguis a terra.

Sempre tindràs la meva mà,

angeleta,

per recolzar-te

o ajudar-te a pujar.

Perquè vull que arribis ben alt,

allà, a dalt de la muntanya,

on el cargol ja treu les banyes,

amb la naturalitat i la sinceritat anhelades.

Aire pur i transparent.

Amor còmplice i ardent.

I jo et miraré des de baix,

perquè, per a mi, tu ho ets tot,

perquè encara que hi hagi dos mons,

tu ets el meu únic món,

perquè encara que hi hagi patiment arreu,

tu ets el meu patiment,

perquè encara que hi hagi insensibilitat humana,

estimarem la nostra unió umbilical i ufana.

I ens deixarem salvar per la dignitat d’alguns

i la revolució d’altres.

Amb tu, tot el demés està de més.

Àvia, mare, filla.

Tres generacions de vida.

Tres generacions d’estima”.

 

Quant als dos primers versos, en què sembla que la filla dona vida a la mare, podríem enllaçar-los amb el sentiment de l’àvia a la mare i de la mare a la seua filla (això és, a la nena).

Igualment, la padrina i la mareta acorden donar-ne, fins i tot, per aplanar el camí de la xiqueta (les eines), per fer-li més fàcil l’autonomia i que romanga forta en la vida.

Ara bé, una robustesa que les dues dones prefereixen que empiule amb un bon cor, a què no deixar caure, sinó amb què s’aliaran: “Sempre tindràs la meva mà”. I, com que la néta viu en la primavera de la vida, tornen a eixir les banyes del caragol (les quals podrien simbolitzar els ulls de la xiqueta) i la naturalitat i la transparència estan presents.

Sobre el tema de si la néta dóna vida a la mare, podem dir que sí, que és cert. Si més no, a partir del moment del naixement i, per descomptat, en el sentit que mare i filla són vasos comunicants. Així, són com eixe moment en què l’estel s’empina una miqueta i somrius perquè copses que reviscola.

Tocant les línies en què diu que la mare la mirarà de baix estant, recorden el vol del catxirulo: l’adult veu com la nena creix, es fa gran, li demana fil (llibertat, òbviament, creativa), es relaciona amb la mareta i amb l’entorn i podria evocar-nos quan la parenta la lleva un poc amb els braços en alt… i l’observa i li diu paraules amables.

Afegirem que, si els mots referents a l’únic món no són romàntiques, ens trobaríem davant una dona que capta que la creativitat junt amb la sensibilitat i l’esperança del nen és lo que, si ella ho pren i ho comparteix, li permet trobar un sentit a la vida i formar part d’eixe únic món. Fins al punt que la dona es proposa enllaçar amb la nina mitjançant la unió.

I, com que, amb el ja nat, la vida sí que té sentit (recordem que la infantesa, simbòlicament, representa la confiança), la resta li és molt secundari: s’ha consolidat l’empelt àvia-mare-filla, o siga, passat-present-futur.

Adduirem alguns comentaris que feren a l’autora del poema: “Àvia,… mare i filla…: tres dones, però també tres etapes en la vida, que les dones hauríem de poder viure en pau, goig i, sobretot, podent decidir nosaltres mateixes el com, quan i quantes vegades.

Precioses lletres les que has triat, Carolina” (Stàs), “Una meravella!! Jo ja no tinc la mare,… però sé que encara em dóna forces per continuar lluitant amb i per la meva filla Marta,

Una abraçada i petons!!!!” (Esther), a qui Carolina (qui escrigué la composició) respon “La mare sempre roman al nostre record, al nostre cor…. Som com som, per ella…”; “És tot un conjunt d’amor i d’afecte” (David), “Entranyable, harmonia en totes les línies, que emanen amor fervent” (Jordi).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)