Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Aplec de poetes, acords sota una alzina, la maternitat i la dona tel·lúrica

General, , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra ”Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de l’escriptora de Monistrol de Calders, i en què es plasmen trets matriarcalistes (per exemple, un aplec de poetes), és “Al Niu d’Arts de Parets” (p. 52). En primer lloc, direm que té a veure amb uns actes (el “Niu d’Art Poètic” de Parets del Vallès) i que fou escrit en el 2012:

“Curulla de brots de nova tanyada,

ramells de poncelles d’humil pensament,

avui celebrem en aquesta diada

la festa del goig i del sentiment.

 

Ja fa vuit anys, vau emprendre volada,

com aus voladores cercant vostre niu,

el grup de NIU d’ART a Parets fa niuada,

amb el bon suport, d’en Pere Feliu.

 

Tots som germans en aquesta nissaga,

units per la força del novell caliu,

esclat d’emocions de belles paraules,

on un mira l’altre a veure què hi diu.

 

Que visqueu sempre en dolça harmonia,

unint vostres llaços d’amics i companys,

us desitgem el RAÏM DE POESIA,

salut, benaurança i per molts anys!”.

 

 

Així, en començar, exposa una esperança que podem connectar amb el simbolisme de la infantesa, de lo que s’inicia (la nova tanyada) i amb la senzillesa del xiquet (per la seua disposició a aprendre a partir de lo que rep de fora, dels altres).

A més, inclou la consolidació i el mecenatge que els dóna en Pere Feliu, un poeta d’Artés (el Bages), cofundador i president del grup “Raïm de poesia d’Artés”, com posava l’entrada “Niu d’Art homenatja Pere Feliu en el 17é aniversari de l’entitat” (https://www.somparets.cat/noticia/3838/niu-dart-homenatja-pere-feliu-en-el-17e-aniversari-de-lentitat), publicada en la web “SomParets” el 15 de febrer del 2010.

Igualment, trau el tema de la confraternitat i dels punts en comú (l’interés per la poesia i per la confiança entre els membres del grup, puix que s’escolten entre ells i, així, estan oberts a la part literària i a lo que transmeten els versos d’altri).

Per això, remata amb fe en la dolça avinença entre els escriptors, mitjançant els lligams i, àdhuc, a través dels empelts que poguessen sorgir fruit d’aquesta trobada literària.

En altres paraules: la poetessa no reflecteix unes línies en què el gai saber semble una cosa de persones molt lletrades, allunyades del Poble o, fins i tot, adinerades i que miren de dalt a baix, ans de gent amb un esperit acollidor i en pro de la creativitat del conjunt.

Continuant amb l’amistat (ací, en una composició dedicada a una alzina), hi ha “Per l’Anita” (p. 57), en què es mestallen el sentiment de pertinença a la terra, la natura (l’alzina, u dels arbres simbòlics de la tradició comunalista i de la matriarcalista, perquè celebraven moltes reunions i pactes molt a prop o bé a sota) i el paper de la mare (representada, com en moltes cultures, per lo arbori), diu que

“Al Pujol hi ha bella alzina

que fa enllaçar nostra amistat,

alegre i majestuosa,

dóna goig ser al seu costat.

 

Cada cop que el vent la gronxa,

parla el cor, parla la ment,

seus brogits són un murmuri,

de la veu del sentiment”.

 

 

És a dir: capim una mare atenta i que respon als altres i al món exterior, que hi està en nexe, que no hi és aliena.

En eixe seny, l’autora agrega que

“Seva veu, el seu guiatge,

records plens d’estimació,

emparant-nos amb coratge,

amb valor i protecció.

 

Seva arrel sigui esperança,

per saber trobar la pau,

seva soca la confiança,

per estimar sota el cel blau”.

 

 

Per consegüent, com més va, més, es reflecteix el simbolisme vinculat amb lo maternal: la mare educadora dels fills, la dona evocadora i que estima fills, familiars, néts i més, la mareta que fa de sopluig, la maternitat unida amb l’espenta i amb la valentia.

I, òbviament, el lligam entre la dona, la terra i les arrels: només amb arraïls en bon terreny i amb el tronc que, al capdavall, fa possible que isquen fulles o, fins i tot, flors, prossegueix una vida amb esper i, així, amb el cel blavós, el mateix que comença a albirar-se arran de l’arribada de la primavera.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i política per l’harmonia i per la germanor

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, es reflecteix, per exemple, en la composició “Nadal d’incertesa” (p. 155), escrita per al Nadal del 2017, un any en què s’havia celebrat en Catalunya un referèndum sobre la independència i que, un mes després, passaria a ser l’inici de l’empresonament de polítics catalans i de membres de la cultura, qui, durant uns anys, esdevindrien presos polítics. En eixe seny, la poetessa no és indiferent a la realitat, sinó que, poc o molt, la presenta:

“Com viurem aquestes festes?

amb tristor o amb alegria?

amb discòrdia o harmonia?

ben serè o amb grans tempestes?

 

Faig preguntes cara el vent

pel Nadal que ja s’atansa

tot cercant la recordança

per reviure aquell moment.

 

Són dies plens d’incertesa

per l’angoixa i repressió,

són la gran preocupació

que esvaeixen la fermesa”.

 

 

Per això, en els versos següents, indica que

“Són dies per l’esperança

de tenir un futur millor,

sentir calma i serenor

que ens retorni la confiança.

 

Si una estela brilla al cel

i enlluerna nostra via,

com gresol sigui la guia

fent camí amb goig i anhel.

 

Allunyem dels sentiments

tot allò que ens faci mal,

i gaudim d’aquest Nadal

festejant petits moments”.

 

 

Com podem copsar, el colp de la resposta no dialogant per part del govern espanyol d’aleshores, del partit socialista i d’altres partits, féu que, en més d’un indret de Catalunya, la gent tractàs de centrar-se en el festeig de xicotets detalls (i, amb més motiu, en aplegar les festes de Nadal, en què, entre d’altres coses, apareix el tema de la infantesa, del passat i de la continuïtat de l’esperança en el futur).

En una línia semblant, però un any després (i, altrament, per a Nadal), hi ha els versos del poema “Llibertat presos polítics” (p. 157). Primerament, diré que, un amic que estigué cinc anys de capellà en Xile, en contacte amb la cultura colla, em contava que, en acostar-se aquests dies, en el pessebre parroquial de la zona d’Atacama (nord del país, on residia), posaven detalls relatius a la contrada i a la vida que hi feien. Empiulant amb això, podem llegir que

“Aquest Nadal faré un pessebre

ple d’un munt de rabadans,

amb la barretina groga

i amb pancartes a les mans.

 

La samarra amb la senyera

plena d’ànsies per complir,

l’estel blau per fer drecera

per anar avançant camí.

 

Pastorets i pastoretes

barretines plenes d’or,

enaltiu la confiança

que emana del nostre cor.

 

De genolls davant la cova

exigiu la llibertat,

llibertat presos polítics!

llibertat pels exiliats!

 

Que s’acabi la revenja,

del tracte injustificat!

fruit de la set de venjança

vers un poble esclavitzat”.

 

 

Enllaçant amb aquests darrers quatre versos, caldria evocar que la resposta de la Unió Europea davant el tema de l’esmentat referèndum i de la que prengué el govern espanyol d’aleshores i el que accedí al poder a mitjan 2018 (en part, mercè als vots de partits catalans que es proclamaven independentistes i que preferien una renovació a nivell estatal que podríem interpretar com un exemple de síndrome d’Estocolm, puix que, en primer lloc, no s’exigí que l’aspirant a primer ministre espanyol demanàs perdó, ni fets semblants) afavorien una gestió més pròxima a lo militar (i, així, en nexe amb la cultura patriarcal) que no d’acord amb la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides o, com ara, del dret natural. Pensem que, en el fons, hi havia por política de restar entre barrots.

En ambdós casos, l’actuació anà més aïna acompanyada de valors patriarcals i de rebuig a l’opinió, al pluralisme i a les demandes populars. I tot, tant per part de partits polítics que s’autoproclamaven d’esquerres, progressistes, de la tercera via, etc. com també de polítics de la mateixa corda.

Amb el temps, es veié que, en terres catalanoparlants, els representants de la Corona d’Aragó que, en 1760, presentaren un memorial de greuges al nou rei Carles III, tenien més forjat el sentiment de pertinença a la terra que els del primer quart del segle XXI:

“Humilment demaneu força,

el pas ferm i engrescador!

per deixar d’estar subjectes,

d’un estat dominador!”.

 

 

No debades, remata l’escrit posant que

“Si ens unim en abraçada

per la vostra dignitat,

assolirem la causa noble

que ens dóna legalitat”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la castanyera, l’arbre i masos acollidors

General, , , , , ,

Continuant amb el sentiment de pertinença a la terra en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, el copsem en el poema “A l’escola l’Esqueix” (p. 81), en què diu que,

“Caminant per bon terreny

travessant rius i muntanyes,

he vingut des del Montseny

per portar-vos les castanyes.

 

Terra plena de boscúria

terra de grans castanyers,

molts traspassen la centúria

de cent anys d’arbres fruiters”.

 

 

Com podem veure, la poetessa considera bona la terra on viu i la natura que hi ha en el territori.

Igualment, escriu sobre una de les festes tradicionals més populars de Catalunya, en aquest cas, vespres de la festivitat de Tots Sants (1r de novembre): les castanyes i la figura de la castanyera (sovint, presentada com una velleta).

A banda, així com, per una banda, fa un homenatge a l’anciana i, de pas, als majors, per una altra (i amb molt d’encert), els connecta amb el simbolisme maternal i femení de l’arbre (ací, àdhuc, en plural, centenaris i, com aquell qui diu, arrelats).

Tot seguit, indica on viu i apareix el tema del mas (u dels trets representatius de Catalunya) i, de rebot, empiula amb lo tel·lúric:

“Casa meva és Mas Romeu

un cim de les Guilleries,

i el meu gat en Marrameu

vora el foc fa letargies”.

 

 

Adduirem que l’escriptora agraeix que la conviden i una de les primeres coses que fa és enllaçar amb els xiquets de lo que podria ser un llogaret. Per consegüent, la relació poetessa / mare / terra és manifesta i ella farà bona avinença amb els nadius (una manera de ser agraïda):

“He arribat de convidada,

una festa heu preparat,

vull conèixer la mainada

en aquest petit poblat”.

 

I, com si fos de manera natural, la velleta respon que

“El cistell ple fins la nansa

del bon fruit del castanyer,

us el porto amb alegrança

pel seu gust molt llaminer”.

 

En altres paraules, captem un donar i rebre entre la castanyera i els qui l’han acollida.

Finalment, amb la festa en harmonia,

“La foguera preparada

paperines i paquets,

per fer bona la vesprada:

castanyes i panellets”.

 

 

Una altra composició en què capim el sentiment esmentat, i que figura en el mateix llibre de la poetessa de Monistrol de Calders, és “L’estel d’aquest Nadal” (p. 151), en què posa

“Un estel a la senyera

resplendeix aquest Nadal,

quatre rajos d’esperança

per tenir un país com cal.

 

Un poble que sigui lliure

al govern li demanem,

en un món pròsper i noble

és l’anhel que tots volem”.

 

 

Afegirem que, en aquests versos, l’esperança va unida al desig de llibertat… en companyia de la noblesa, un detall que podem relacionar amb el matriarcalisme.

És més: en acabant, exposa unes línies que podrien evocar-nos eixa Catalunya en què la mare no deixa caure cap dels seus fills i els fa valença:

“Que no hi hagi rics ni pobres

la fortuna compartir,

garantint el plat a taula

i un bon sostre per dormir”.

 

 

Altrament, apareix el tema de l’amabilitat, del bon cor de la gent i del desig de confraternitat:

 “Que la gent sigui afable

que en els cors hi hagi bondat,

assolint pau a la terra

respectant la llibertat”.

 

 

Finalment, Rosa Rovira Sancho escriu sobre la confiança en el Poble, en l’esdevenidor i en el projecte de vida de cada u:

“El Nadal ens duu la màgia

i un propòsit per complir,

i el valor de la confiança,

de poder-ho aconseguir”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La tendror, la pau i la infantesa en els Pobles matriarcalistes

General, , , , ,

“La infantesa i la pau, la tendror i l’alegria de viure”. Comentaris en relació amb versos del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)” i amb el bon cor dels xiquets.

Connectant amb aquests darrers versos de Rosa Rovira Sancho, en què apareix molt la tendror en nexe amb els nens, el 2 d’abril del 2025, després d’haver-los enviats (junt amb uns comentaris) per correu electrònic, rebérem escrits que, al capdavall, ens portaren a dir “he considerat adient incloure aquest tema per a l’estudi sobre el matriarcalisme”.

Així, Nuri Coromina Ferrer, de vesprada, ens reportà amb uns mots sobre una tia seua:

“— M’explicava que la seva mare, la Marieta, que va deixar empremta entre els seus, sempre deia:

‘El temps de la cria és el temps de l’alegria‘”.

I, tot seguit, li posàrem:

“—  Jo, quan millor ho he passat, ha estat en relació amb els xiquets. I, si no ho són, quan em relacione amb els altres com si ho fes amb un xiquet o bé amb un nen de pocs anys.

En eixe seny, un històric mestre [, Pere Riutort], quan, el 23 de març del 2020 parlàrem per telèfon i li traguí que el meu joc preferit era volar un catxirulo, em vingué a dir que jo era un adult que encara conservava el nen (‘Com un xiquet! Però un home volant-lo’, com indiquí en el meu diari personal). 

I, a l’any següent, em comentava: 

‘—Tu has quedat com un xiquet, que és la grandesa més gran que es té: la grandesa, la sinceritat i el cor net d’un xiquet’ (sic).

Per això, com hauràs vist, vos done molta llibertat i, això sí, una de les poques coses que exigesc és realisme (que toqueu els peus en terra) i honradesa”.

De nit, ens entraren unes paraules de la poetessa de Monistrol de Calders:

“— Moltes gràcies per les teves paraules, tan encertades…

Sempre endavant” i, altra vegada, unes de Nuri Coromina Ferrer:

“—Cert: costa trobar persones que encara sàpiguen gaudir amb coses senzilles, com quan de petits”.

El 3 d’abril del 2025, una de les persones que més participà en la recerca (qui, de xiqueta,  rebé una educació matriarcal molt important), Montserrat Cortadella, ens escrivia en un missatge: “Llàstima, que no queda res de tanta amor” i li posàrem “Sí que en resta, encara que hi ha molts polítics amb poca vergonya, Montserrat. Mentrestant, fem el bé”. Llavors, ens adduí “Fer el bé, per descomptat”, mots que tenen a veure amb part de les seues vivències.

El mateix dia accedírem a l’entrada “6 exemples de societats matriarcals” (https://www.racocatala.cat/forums/fil/184144/6-exemples-societats-matriarcals), publicada el 17 de març del 2014 en la web “Racó Català”, la qual resultava d’una traducció que havia fet pirata1714. Com a fets que enllaçaven amb l’estudi sobre el matriarcalisme, deia que una antropòloga i etnològa dels Estats Units, “Margaret Mead va estudiar durant anys diferents tribus de Nova Guinea. En destaca aquestes (any 1939):

-Els Arapesh

Només hi ha un sol patró de conducta per a ambdós gèneres: importància per a ambdós en les tasques relacionades amb cuidar els nens, animals i plantes. Consideren que la solidaritat, la cooperació i la tendresa són els millors valors de l’ésser humà; i els agressius i competitius estaven mal vists. En resum, tots compartien valors que, en la nostra cultura [occidental], es consideren femenins”.

Agregarem que l’afecció apareix en moltes rondalles recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932) i en obres d’altres folkloristes nascuts en el segle XIX, bé hòmens, bé dones. I, a més, en molts escrits que ens plasmaren sobre dones catalanoparlants d’arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920.

En eixa línia, el 27 de gener del 2021, Montserrat Cortadella, en el seu mur, exposava que “Les persones són com maletes: unes, plenes de bons desitjos, de bones vibracions, d’empatia, d’humilitat, de saviesa, de coratge, de tendresa. Plena a vessar.

D’altres, totalment buides: res de res de tot l’anterior. Però sí plenes d’estupidesa, de supèrbia. I ara ja comença a abundar la maldat i en gent massa jove”.

Finalment, direm que hem copsat una major presència del carament en persones que estan molt en contacte amb la natura, que la tracten bé i que, com si fos la mare que connecta amb el fill, atorgant-li prou llibertat creativa, amb paciència i oberta als seus punts de vista i a tot lo que els comente, a les seues propostes, etc., és a dir, com qui es posa en la pell de l’altre abans d’opinar o, com ara, d’escriure-li.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La infantesa, la tendror, el bon cor i l’humanisme en els Pobles matriarcals

General, , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, i en que apareix la infantesa, és “Bones festes de Nadal” (p. 150). Així, indica que, com la mare que acull el nen,  

“Quan arriba la vesprada

s’atansa la fosca nit,

el coixí serà la guia

per atendre l’esperit.

 

El Nadal ja és a la porta

la mainada està esperant,

la il·lusió de la infantesa

fa esvair el desencant.

 

Fem Tió a Catalunya,

perquè te fama de valent,

perquè a cops i garrotades,

satisfà tota la gent.

 

Els pastors amb barretina

pel pessebre es van movent,

fins que arriben a la cova

cadascun amb un present”,

 

dons que cedeixen al Nen Jesús (ací, símbol dels nadons i dels xiquets) i, de pas, consideren positivament els més petits, en aquest cas, molt en nexe amb la mare (representada per la cova).

A banda, en acabant, l’autora posa que

“Les manetes estan buides

però amb el cor ple de bondat,

les samarretes porten plenes

de goig i felicitat”.

 

Com podem veure, els nins aporten als altres l’esperança, el bon cor i la joia de viure i, a més, els acull el proïsme.

En eixe seny, en una composició posterior, “La tendresa del Nadal” (p. 153), l’escriptora diu

“Serralada endiumenjada

en els cims del Pirineu,

amb mantell de porcellana

de blancor i de fina neu”.

 

Cal dir que la color blanca representa la innocència, la bonhomia, el cor net, detalls associats als nens i a la flor de la vida.

Altrament, escriu que

“Vénen festes de família

vénen dies de trasbals,

la mainada està contenta

car, són dies especials”.

 

No debades, afig que

“Es comença a fer el pessebre

amb somriure angelical,

la il·lusió de la infantesa

torna a casa per Nadal.

 

No es pot perdre la tendresa

no es pot perdre l’emoció,

que ens retorna la confiança

de viure en un món millor”

 

i, així, dedica als xiquets una part molt important dels versos, fet que enllaça amb la literatura matriarcalista.

Unes altres línies que empiulen amb la primera fase de la vida humana en terra i que trau la poetessa de Monistrol de Calders són de l’acròstic “El Rei del Nadal” (p. 154), en el mateix ramell:

“Amor per la vida

en el seu voltant,

no volia guerra

ni plors, ni espant.

 

Defensor del deure,

de la llibertat,

i sense fronteres

per la humanitat.

 

Anhel de mainada

desig dels infants,

són festes que alegren

a petits i a grans.

 

L’Estel que il·lumina

de dia i de nit,

i ens dóna confiança

al nostre esperit”.

 

 

Per consegüent, Rosa Rovira Sancho trau detalls que solen anar units als petits i, igualment, als Pobles matriarcalistes, com ara, 1) l’amor per la vida, 2) que no fomenten les guerres, ni les baralles, 3) la disposició a conhortar i a fer valença, 4) la unió entre deures i llibertats (les persones lliures es fan càrrec de les seues vides i no les deleguen), 5) l’interés pels altres i pel bé de la Humanitat, 6) el fet que acullen de bon cor els minyonets i 7) el somriure, tantes vegades simbolitzat en els xiquets i en l’àvia que narra una rondalla o una vivència al nét.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El naixement del nen, l’educació maternal i lligams entre adults i petits

General, , , , ,

Reprenent el tema de la maternitat en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, es reflecteix, per exemple, en ”Benvinguda princeseta” (p. 78), quan diu

“Vàreu fer la prometença

d’estimar-vos constantment,

de cuidar-vos l’un a l’altre

mentre l’amor va creixent.

 

Ara neix una poncella

(…) que omplirà la llar de joia

i d’amor angelical (…)

i omplireu les seves galtes

de moixaines i petons.

 

Petonets plens de tendresa

i amoretes per gaudir,

de l’amor que uneix els pares

serà llum pel seu camí”.

 

 

Per consegüent, apareix un naixement ben acollit i en què els pares connecten amb el nen i, de rebot, amb l’infant que tots portem dins i que representa la bonesa i, igualment, la creativitat. Cal agregar que, com en altres escrits, figura el verb comprometre’s, amb un significat pròxim al de jurar, fet que ens evoca el tret matriarcal de ser home (o dona) de paraula.

No estranye que l’escriptora de Monistrol de Calders, després, pose

“Benvinguda princeseta

formes part d’un gran gresol,

portadora d’alegria

resplendent com raig de sol”.

 

Una altra composició amb un estil semblant, i en nexe amb la naixença d’un nin, és “Per molts anys, pares” (pp. 103-104), en què l’autora indica que

“Va ser data remarcada

la del vostre casament,

quaranta anys fa que us uníeu

amb un SÍ llançat al vent.

 

(…) Poc després d’uns quants esforços

va arribar un xicotet,

un bon noi i responsable

sóc en Marc, ‘el patufet’.

 

I més tard arriba a casa

un noiet molt agraït,

amb el nord un xic pampana

el Francesc, és ‘el petit’.

 

(…) I a tu mare, què et direm?

que tens bon temperament,

i que ens has donat l’espurna

d’estimar-nos fermament”.

 

 

Altra vegada, la dona és qui fa de motor de la família, qui més afavoreix un esperit compacte entre els diferents membres que la formen.

A banda, la poetessa també li diu

“que la vida és per gaudir-la

plenament a cada instant”.

 

Al capdavall, l’escrit torna a la parella i a la seua tasca educativa:

“Al costat de la família

entremig dels bons companys,

camineu i aneu fent via

sortejant els averanys.

 

I amb el cor ple de gaubança

i uns bons pares que estimem,

tots units en aquest dia”.

 

 

Un altre poema relatiu a la maternitat i, més aïna, centrat en la vinguda d’un altre nen a la casa, és “A la Mireia i en David” (pp. 141-142), en què podem llegir

“per l’Eudald neix un nou dia

ple de llum i resplendor.

 

Amb gaubança i alegria

celebrem el seu bateig,

per donar-li l’embranzida

necessària pel floreig.

 

Arribada benvolguda

desitjada per tots dos,

per omplir la llar de joia

i deixar enrere les pors.

 

Superant amb valentia
(…) amb els cors entrellaçats”.

 

 

Així, capim que hi ha un vincle estret i fort entre els membres de la família i acostats i veïns i lo maternal: el col·lectiu farà valença al nounat, perquè, de la mateixa manera que una flor que obri el capoll en aplegar la primavera, ell puga despuntar i tot.

Adduirem que el nin ha estat ben rebut i que això comporta que els pares conserven el lligam que els ho ha aplanat.

Àdhuc, tot seguit, Rosa Rovira Sancho exposa

“Tu David ets entusiasta

enamorat i molt feiner,

saps molt bé cuidar família

ets pagès i ramader.

 

Mireia restauradora

en les mans tens un gran do,

t’agrada molt fer cosetes,

manuals de bon ressò.

 

Vas aprendre a fer patchwork

a fer mitja, fer ganxet,

fas bona fotografia

tot fent coses pel ninet”.

 

 

Aquests versos relatius als pares són interessants per al tema del matriarcalisme: 1) un pare que fa de protector i papers més aïna maternals (com en altres Pobles matriarcalistes) i 2), quant a la dona, potser també en contacte amb la natura (la fotografia) i amb uns trets prou en línia amb el paper assistencial i de qui acull bé els xicotets detalls de la vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, les nissagues, fortalesa i Catalunya

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, el podem veure en el poema “Haikús” (pp. 35), quan exposa 

“Gotes rosades

davallant per la cara

mare valenta”,

 

detall que podríem relacionar amb Catalunya (la mare), arriscada, de què, més avant, mostra que és

“La pàtria nostra

joliua Catalunya

sobirania.

____

 

Una senyera

llibertat desitjada

dolça esperança”.

 

Aquests versos foren plasmats en uns anys de molt de moviment social independentista en Catalunya.

Molt avançada l’obra, escriu dues composicions en nexe amb cada una de les rames de la seua família i amb aquest sentiment: primerament, per la maternal i, en acabant, per la lligada al pare. En “Poema dels Rovira” (p. 75), com si fes una explicació de les seues arrels, diu
“En el cim d’una carena

en un lloc bell i sereny,

divisant des de la casa

el panorama del Montseny.

 

Hi tenim la procedència

Les Serres de Sant Andreu,

la llavor va ser escampada

voleiant a tot arreu.

 

L’avi Esteve i la Ramona

quatre fills varen tenir,

i heus aquí quina nissaga

ens trobem avui aquí!

 

Compartim cognom Rovira

amb un roure per blasó,

honorant els nostres avis

amb plaer i satisfacció.

 

Festegem-ho i celebrem-ho

amb alegria i bons afanys

que tinguem salut i força

que perduri per molts anys”.

 

 

Per tant, per una banda, fa un reconeixement de la nissaga (els avis) i, per una altra, viu el present i ho fa acompanyada de festa i d’encoratjament cap als qui hi estan. Cal dir que aquests versos foren escrits en el 2012. En canvi, els del segon escrit (p. 76), dedicats a la branca paternal, foren plasmats en el 2018 i copsem el moviment polític i social proindependentista (encara que es dedueix d’alguns versos del final):

“Un visca pels Sancho

2018

 

Avui fem una gran festa

amb joia i satisfacció,

recordant nostra ascendència

que ens uneix amb germanor.

 

Hem unit llarga família

provinents de tot arreu,

connectant en la trobada

nostre cor i nostra veu.

 

Aquest any fem la menjada

a mitjans del mes d’abril,

perquè el goig de primavera

ens ompli d’amor gentil”.

 

 

O siga que l’escriptora no deixa fora els padrins, sinó que els acull i, a més, ho fa mitjançant la germania que hi ha entre les tres generacions.

Igualment, figura el vincle entre totes tres i un matriarcalisme que acull la part activa (la veu) i la passiva (el cor, el qual enllaça).

Afegirem que la trobada se celebra en primavera, l’estació associada a la infantesa, a l’esperança i, per exemple, als jovenets que cercaven núvia o que, com ara, cantaven a fadrines (sobretot, pel mes de maig, també conegut com el mes de les flors).

Tot seguit, la poetessa de Monistrol de Calders trau el tema de l’espenta dels membres i de la confiança en els altres:

“I ens empari amb fortalesa

per vèncer qualsevol dany,

que la força i valentia

ens allunyi del parany.

 

I ens enllaci a tots nosaltres

per gaudir d’aquests moments,

festejant i celebrant-ho

els qui estem aquí presents”.

 

Finalment, uns versos que empiulen amb la terra, amb els qui hi viuen i amb la confraternitat:

“Fem un visca Catalunya,

un visca pels Catalans,

i un visca per tots els Sancho

per conviure com germans”.             

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Catalans que promouen la llengua, el sentiment de pertinença a la terra i l’educació matriarcal

General, , , ,

Una altra composició del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, en què copsem l’educació matriarcal (ací, en relació amb com fer un poema), és “Les paraules d’un poema” (p. 45). Així, indica que

“Les paraules d’un poema

pel paper van rodolant,

lletra a lletra neix el tema

i el vers es va enllaçant.

 

(…) Com aurora d’alegria

ens emplena el sentiment,

de somnis i fantasia

i alegrança per la ment.

 

Estimem la poesia

com segell de dignitat,

per concloure sols voldria

expressar-me en llibertat.

 

Llibertat en la cultura,

llibertat de parlament,

llibertat en l’escriptura,

i llibertat de pensament”.

 

 

Com que aquests versos foren escrits en el 2019, en un moment de molt de moviment en pro de la independència de Catalunya, moltes línies tenen a veure amb el sentiment de pertinença a la terra i amb el fet que la llengua comptaria amb major suport en una Catalunya sobirana i que això afavoriria la creativitat (àdhuc, en les escoles i en altres graus de la instrucció): en parlar, en escriure i en exposar (de paraula i tot) els pensaments.

Un altre poema en què captem aquesta educació és “Per molts anys” (p. 51), puix que la poetessa de Monistrol de Calders, encara que trau el tema de la sexualitat matriarcal i de la connexió amb la terra, al capdavall, plasma els resultats positius de la manera de ser, d’actuar i de respondre en la vida. Diu així:

“Corria l’any cinquanta

quan tots dos us vau casar,

amb goig i alegria

una nova vida començà.

 

Un bocí de Collsuspina

un bocí de Castellterçol,

la Gónima teniu de sostre

un sol cor radiant de sol”.

 

 

Adduirem que, com ens indicà l’autora en un correu electrònic del 30 de març del 2025, la Gónima és “Una casa de pagès, particular, que es dedica a l’explotació ramadera, sobretot, de vaques. Per a la venda de llet. És en el poble de Moià, capital del Moianès, després d’una recta a la sortida de Moià a Castellterçol”. Agraesc aquest aclariment, el qual consolida el sentiment esmentat.

“Uns camps que fructifiquen

amb farratge pel bestiar,

assegurant bona collita

perquè no els falti de menjar.

 

Els animals us recompensen

amb l’aliment més estimat,

nata blanca indispensable

per sustentar la humanitat”.

 

 

Aquests versos ens evoquen les rondalles en què els camps fan bones collites durant èpoques en què el rei és bonhomiós i just en la cort, amb els nobles, amb els personatges eclesiàstics i amb els súbdits.

Eixe enllaç amb lo tel·lúric (i de bon grat) es plasma quan diu que

“Una vida de pagesia

amb molta dedicació,

feina feta amb alegria

perquè és vostra vocació”,

 

 

la qual va acompanyada de

“Sentiments tots plens de joia

en estar al vostre costat,

amb cinc fills i dotze néts

bona colla hem format.

 

Per molts anys! en aquest dia

Felicitats! per aquesta unió

i que regni en la família

amor i pau amb il·lusió”,

 

 

detalls que podem capir molt en la psicologia de persones que lliguen molt amb la Mare Terra.

Aquesta classe d’educació també es veu en el poema “Tristor de cor” (p. 55), en l’actitud de l’escriptora i en molts missatges:
“Volem recolzar-te

et volem fer sentir,

nostre condol oferir-te

i la pena compartir.

 

(…) Continua el que ell volia

continua ensenyant,

és tasca meravellosa

i l’escola t’està esperant.

 

Cada noi et traurà una espina

cada infant t’ajudarà,

amb amor i recordança,

l’úlcera es suavitzarà.

 

Recordant la seva tasca

un arbre serà plantat

recordant-nos cada dia

tot el que ens ha donat”.

 

 

Cal dir que el simbolisme de l’arbre com a empelt amb la terra va unit al que fan els fills amb la mare i amb el sorgiment de la vida, així com una planta ho fa de la llavor que un dia fou colgada en el terreny.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, el naixement del nen i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , , ,

Una altra composició en nexe amb el tema de la maternitat i que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, és “Enhorabona” (p. 60):

“Dolça llar ha fet albada

arribant-hi un angelet,

festejant eixa diada

per en POL el seu fillet.

 

Contemplant el seu bressol,

(…) un cel blau lluint el sol

clara llum, goig i alegria”

 

I, més avant, addueix

“raig de música i consol”.

 

 

Per tant, el naixement va acompanyat de festa i és ben rebut, no sols, com ara, la jovenesa o l’adultesa.

Tot seguit, en el poema “Benvinguda Neus” (p. 61), la flor de la vida lliga amb la primavera i, a banda, l’autora inclou la tendror i la dolçor amb els nens i en l’ambient en què viuen:

“Com ocell de primavera

que refila dolçament,

ets albada riallera

de l’aurora matinera

amb tendror de naixement.

 

Bocinet de benaurança

envers tu, l’amor es fon,

per fruir dolça gaubança”

 

És a dir: tant la refilada com la fruïció van acompanyades de melositat i, així, de moderació, un tret present en molts poemes de literatura matriarcal.

A banda, el caliu i el conhort possibiliten eixa mena d’empelt entre la xiqueta i els altres i la vida juntament amb l’esper que els acompanya.

Amb trets semblants, en la composició “Benvingut, petit Joan” (p. 67), recopilada en la mateixa obra de ramell, l’escriptora de Monistrol de Calders, plasma molts símbols associats a la minyonesa i aprova aquesta etapa del viure:

“Un nadó porta alegria

com l’estel del matí,

t’il·lumina cada dia

embellint el nou jardí.

 

Com clavell de primavera

és nascut del mes d’abril,

la natura riallera

fa folgança juvenil”.

 

 

Quan escriguérem aquests versos, consideràrem que el clavell tenia a veure amb l’home i que, a més, com nasqué en abril, ho faria amb la festivitat de Sant Jordi (patró de Catalunya).

Després, captem uns mots que evoquen Nadal i la baixada del Jesús a la terra (a la mare):

“Des del pic de la muntanya

s’hi albira el Pirineu,

la blancor que l’acompanya

són bonics floquets de neu.

 

Són estrelles molt galanes

que del cel volen baixar,

fent repic de suaus campanes

i al nou nat assuaujar” (p. 67),

 

per exemple, amb les mans, bé per les galtes, bé per les manetes.

No debades, en acabant, connectant altra vegada amb lo tel·lúric, Rosa Rovira Sancho posa que

“Des del cim de la carena

albirant el Montserrat,

gaudireu de pau serena

i d’un nin acaronat”

 

i remata els versos amb un

“Benvingut a aquesta vida,

benvolgut petit Joan!”,

 

 

ja que l’existència (ací, en la infantesa) toca lo terrenal, no lo celestial, de la mateixa manera que les arrels de l’arbre.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Els castells de Vilafranca del Penedès, els nens, l’esperit comunitari i la terra

General, , , , , , , ,

Una altra composició de la mateixa corda i que connecta amb la presència dels xiquets en festes tradicionals, com ara, en els castells, és “Desig casteller” (p. 56), dedicada als castellers de Vilafranca del Penedès, la qual figura en el ramell de poemes de l’autora de Monistrol de Calders:
“Somiava que infant era

i volia ser casteller,

castellets de fina sorra,

joguinejava, jo molt bé.

 

Si els ocells em donen ales,

sobre les branques construiré,

castellets per les niuades

 i les altures volaré.

 

Si m’ensenya el mestre d’aixa

en un iot edificaré,

enmig del mar i sobre l’aigua,

per sentir el seu vaivé.

 

Si m’ajuda l’arquitecte,

en un paper dibuixaré,

un palau, el més selecte,

on les glòries cantaré.

 

Si el meu clam el cel escolta,

la meua vida canviaré,

aniré a viure a Vilafranca,

el bressol del casteller.

 

Construint torres humanes,

cap enlaire pujaré,

amb les mans ben enganxades,

fins al cim jo arribaré.

 

Perquè sóc jo l’enxaneta,

i el castell carregaré,

meva il·lusió serà completa,

de poder ser casteller.

 

El castell em dóna força,

una lluita de plaer,

tots units al so de gralla,

monument del casteller”.

 

 

Com podem veure, de bon principi, l’autora trau el nen que, per mitjà de l’ajuda d’altres persones, aconseguirà el seu objectiu i, altrament, el tema de la cooperació, a què, més d’una vegada (i, fins i tot, en publicacions en castellà per a emprenedors d’Espanya), es relaciona els castells humans que es fan en Catalunya.

Primerament, comença amb el somni del xiquet: ser casteller (possiblement, perquè ho viu en l’ambient).

Després, passa a l’encoratjament que ell troba en la il·lusió que, un dia, així com les aus volen i apleguen alt, ell ascendirà fins a la part superior del castell.

Ara bé, per a això, haurà de bastir, de no limitar-se a fer castells de borumballes. En eixe seny, contacta amb el mestre d’aixa (el menestral que projecta, que construeix i que repara vaixells, barques, etc…) i que li fa valença perquè ell es llance a la mar.

En acabant, un arquitecte li fa costat i li ho aplana: el xiquet dissenyarà i dibuixarà el palau.

I, en aplegar a la fortalesa (ací podríem empiular-la amb la joventut o, si més no, amb l’esperit juvenil de quan ell hauria accedit a aquesta etapa), farà vida cap a  Vilafranca i hi residirà, perquè allí és on tindrà més fàcil fruir del món casteller.

Mentrestant, com que ell encara és un nin, comenta que s’enfilarà amunt amb les mans (i, de rebot, s’agafarà a adults o a jóvens robusts) i que coronarà tota la torre humana.

Finalment, àdhuc, de manera simbòlica, copsem que el castell li dóna força, que la lluita agradable li permetrà assolir el seu propòsit…, gràcies, en part, al fet que, entre tots els membres de l’estructura, hi ha equilibri i que, al mateix temps, sintonitzen amb la música de la gralla (un instrument de vent que sona mentres que es fa el castell).

És a dir, ens trobem davant un poema que reflecteix molts trets matriarcalistes, començant pel de l’esperit comunitari, el qual, al llarg dels versos, coincideix amb la filosofia de molts Pobles matriarcalistes: una de les seues finalitats educatives principals és garantir que el xiquet cresca amb la valença que rep de la comunitat i que el nin se senta part de la terra (fet ben plasmat en aquesta composició) i que hi estiga junt amb els altres, perquè es garantesca la continuïtat del col·lectiu (del Poble).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)