Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Junts i receptius als altres, a aprendre i a lo festiu (i matriarcal alhora)

General, , , , , , , , , , , , , , ,

 

 

A continuació, tractarem sobre el tema de la religió i lo matriarcal en el País Valencià (traslladable, igualment, a tot l’àmbit lingüístic) com també sobre la cultura popular unida a la festa matriarcal dels Sants de la Pedra.

 

  1. La religió i lo matriarcal en el País Valencià: un reviscolament, sobretot, des del Poble i des dels pobles, a partir de l’interés per l’etnologia i per la Història.

Com a exemple d’aquest estil de reviscolament i de “donar la mà” a la cultura heretada i a les nostres arrels matriarcalistes, però amb molta espenta, escriurem que, Mª Jesús Juan Colomer (bibliotecària que treballa en Aielo de Malferit), el 28 de gener del 2019, m’enviava un missatge en què valorava molt positivament el treball sobre els Sants de la Pedra i li escriguí, el mateix dia, “I vosaltres, el de la web. Molt interessant i la feu amb espenta”.

Si, a més, afegim una actitud d’omplir el buit documental i bibliogràfic, sobretot, perquè n’hi ha hagut molt durant anys i anys (bé perquè no restava escrit, bé perquè quasi sempre ho feia en castellà), com ara, el relacionat amb els Sants de la Pedra, resulta realment interessant com a contrapés per a la ampliació del bagatge cultural (a nivell popular i tot) de lo relacionat amb la nostra cultura, de forma que puga estar més a l’abast de més persones (des de valencianoparlants fins a nouvinguts), amb un objectiu: que hi haja major sentiment de germanor entre persones. Però també permet, com escriu Pere Riutort en el document de 1972, que, com ara, l’Església, “després de segles de discussions, dubtes i fins i tot accions contràries al sentit autèntic de la catolicitat” (p. 16), torne, com ja ho fem ara moltes persones, “a la tradició apostòlica d’inserir-se totalment dins cada un dels Pobles” i, de pas, emprendre a favor del sentiment de comunitat i del desenvolupament de tots els Pobles. Però no sols els Pobles d’altres cultures, sinó incloent-hi el nostre, el Poble Valencià, el qual comparteix molts trets (majoritàriament i ben manifests) amb Catalunya.

A més a més, aquest sentiment de comunitat i aquesta obertura plena d’iniciatives a favor de lo relacionat amb la nostra llengua, com llegim en l’article “Laïcitat i religiositat. En temps de globalització i diversitat”, d’Alfons Llorenç i publicat en la revista cristiana i valenciana “Cresol” (no. 137, març-abril 2017), representa anar a l’arrel i acollir amb esperit obert que “les diverses tradicions religioses han contribuït activament al llarg de la història a la creació de vincles de cohesió en tota la trajectòria històrica del poble. És per això que ens cal reconéixer les arrels de la nostra cultura i no cometre errors bandejant aparents ingredients de la religiositat, amb l’excusa de la laïcitat i perquè ens vénen sota el mantell de la religió. Són bens d’interés cultural immaterial del nostre poble, del poble!, no dels rectors! Tancant la boca, per exemple, a les campanes, perdem cultura. I no guanyem una ben desitjable societat laica. Que la construcció i consolidació d’un País plenament laic i d’una societat plural, oberta i multireligiosa no ens faça caure en la cristianofòbia i la multiconfessionalitat del relativisme, que és un multiclericalisme (em resulta ridícul i esperpèntic, propi de la incultura, que s’evite dir-li al Nadal, ‘Nadal’ quan ve de ‘Natalis’, del naixement del Sol, de la festa del ‘Dies Natalis Solis Invicti’, seria un desastre cultural qualsevol desconsideració a la Festa d’Elx, la de Sant Jordi d’Alcoi, la Processó del Còrpus de València o de Morella, la d’Algemesí, els Pelegrins de les Useres, les Creus de Maig, el Te Deum del 9 d’Octubre…). Aquests grans béns i events són patrimoni del nostre poble. Menystenir-los, marginar-los, excloure’ls, és també destruir la identitat” (p. 61).

Amb l’esperit de l’escrit d’Alfons Llorenç, afegirem que, moltes persones tenim ben clar i, per això, actuem a favor i movent-nos, que, com a nació (no menys important pel fet de no comptar amb cap Estat polític a banda del Principat d’Andorra), tenim dret a esculpir el nostre futur, des de les nostres tradicions: la llengua, la cultura, la religió, la mitologia, els balls, els goigs, les festes relacionades amb l’agraïment per les collites d’estiu arreplegades i que no s’han fet malbé (com ara, una festa matriarcal com la dels Sants de la Pedra), etc.

Això vol dir que no hem de permetre que cap persona, ni entitat, ni grup organitzat, ni govern, ni autoritat religiosa, amb una visió diferent a la dels qui defenem aquestes tradicions i que, a més, les impulsem i les estenem amb els mitjans que hi ha a l’abast, tracte d’anul·lar la nostra manera de concebre el món i, pitjor encara, el dret a bastir el nostre futur per mitjà del matriarcalisme que va unit a la nostra cultura. MAI, NI A NINGÚ.

Com a anècdota, i, per a reforçar el paràgraf anterior, sobre la conveniència de lo matriarcal en el dia rere dia, diré que el 22 de novembre del 2018, tenia una visita amb un cardiòleg i em digué que interessava continuar amb una pauta psicològica com la que jo considerava més saludable, la matriarcal. Estem parlant de la part emocional, afectiva i de fraternitat com també de la del coratge. I, quan comentí açò al neuròleg que m’atengué el 14 de gener del 2020, em digué que sí, que era la millor opció per al sistema nerviós. Per tant, en aquest segon lloc, parlem del cap de la percepció de quatre dels cinc sentits (vista, escolta, gust i olfacte) i, igualment, de l’empatia, de la comunicació amb els altres, de tenir un criteri propi, de governar les nostres emocions, d’aprendre, de regular la nostra vida, etc. En cap dels comentaris dels metges no ho entenguí com una imposició, sinó com un suggeriment de persones que, en el seu camp  científic, podien saber més que jo i, així, guanyar jo saviesa pràctica.  A més, recordarem que qui perd els orígens, perd la identitat, la qual està simbolitzada pel… cervell. Igualment, el sentit de la fraternitat, de la compassió o de la sensibilitat o, com ara, la diplomàcia, estan vinculats a la cultura matriarcal.

Si, a més, no descartem ni la part emocional, ni el sentit comú (però, cada una d’elles, prioritzant-la de manera regulada, això és, segons lo que estabilitze més la nostra vida en eixe instant, així com quan volem un catxirulo), no sols estem sent fidels a la manera matriarcal d’entendre la vida sinó que “fem poble” i constituïm un fonament que arrela amb il·lusió (i ple d’iniciativa), però que s’impulsa cap als altres, cap al món, que no roman assegut en un sofà, sinó que se’n lleva amb il·lusió i amb un sentiment de Poble, de pertinença a una comunitat lingüística amb uns trets culturals que no es manifesten tant en altres cultures (com ara, els Sants de la Pedra, una pervivència precristiana i matriarcal que rep el nostre suport, com el de moltes persones) i amb uns altres que sí que coincideixen amb moltes cultures matriarcalistes del món. Per això, seria interessant crear una xarxa d’entitats culturals i de particulars per mitjà de webs, blogs, diaris digitals, grups de Facebook i publicacions sobre la cultura popular catalana, etc., en què, la part matriarcal de les arrels dels Pobles de tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant, també estigués present. En eixe sentit, el fet d’incloure informació sobre els Sants de la Pedra, en la web Malandia (https://malandia.cat), és una finestra oberta a una difusió de lo matriarcal en la nostra cultura i a tombar prejudicis i a aprendre més i amb una finalitat pràctica i tot.

En aquest sentit, qualsevol simpatia cap a la revifalla de la nostra cultura és benvinguda, al mateix temps que procurem que lo referent a les creences, als costums, a la mitologia, a la religiositat popular, a la llengua, a la música, etc., com llegim en l’article “Fer poble, fer país” (https://www.diarimes.com/noticies/opinio/2018/03/20/fer_poble_fer_pais_35711_3064.html), de Josep Aracil i publicat en el diari digital “Diari Més”,  contribuesca positivament i, així, “que cada persona pugui ser ella mateixa, junt amb les altres, amb el valor suficient per deixar de viure com a persones alienades. Cal ser capaços d’administrar el nostre propi destí, no conformant-nos a viure servilment”, entre altres motius, perquè, el sistema matriarcal, a què tan vinculada està la nostra llengua (i, per tant, la nostra cultura i molts trets religiosos i etnològics que perduren en tot l’àmbit lingüístic), és un model de tolerància, de solidaritat comunitària i d’esperit d’iniciativa. I això, fins i tot, en relació amb el País Valencià, podem intuir que anirà a més, ja que, per exemple, en poblacions diferents de tot l’àmbit lingüístic o, com ara, en Calasparra (Múrcia), està havent, de la darreria del segle XX ençà, un ressorgiment de lo religiós, de la religiositat popular i, àdhuc, de la recuperació de detalls relacionats amb els Sants de la Pedra o bé de major celebració de la festa i d’acord amb elements que havien estat presents en el passat i que ara es reincorporen i que hem adjuntat en algunes seccions de la recerca. Ara bé, és un ablanament fet amb esperit matriarcalista, perquè s’identifica com un formar part de la terra i implicar-nos-hi, vincular-nos a la terra on vivim i a les nostres arrels culturals com un mitjà més de reviscolament de la identitat de qui pren part en els actes i no tant, en canvi, com una religiositat de línia espiritual o mística que pretén, per exemple, passar a la posteritat.

En aquesta línia de reforçament de la promoció cultural, hi ha un tret que, al llarg de l’estudi, s’ha mostrat evident: en moltes poblacions que ara són ciutats mitjanes o que han passat a ser pobles més bé industrials o de servicis, encara hi ha un sentiment de pertinença al Poble, sobretot, en les comarques on encara hi ha una presència molt important del valencià i no sols es resisteixen a l’abandonament de les arrels culturals sinó que, a més, s’obrin a difondre-les decidits a no mantenir-les en una mena de col·leccionisme cultural. Heus ací uns quants llocs del País Valencià que s’ajusten a lo que hem dit adés: Aielo de Malferit, Cullera, el Camp de Mirra, Benlloc, Carpesa, Benimaclet, Massarrojos, o la castellanoparlant Almoradí (però on perduren trets matriarcals).

També afegirem, amb paraules tretes d’uns escrits de Pere Riutort sobre alguns aspectes de la seua vida i del seu treball a favor de la cultura del Poble Valencià (però que són paraules que, de manera semblant, m’han aplegat d’altres persones, durant l’estudi), que, per això mateix, tenim present que “Hemos de luchar contra falsedades históricas, que han llegado a considerarse verdades, después de siglos que nos las han hecho oír en ambientes sociales y de docencia popular. Estas falsedades tienen el fundamento político de unas leyes injustas e inaceptables, como la actual ley de preponderancia del castellano sobre la lengua de nuestra tierra. Se llega a la consideración constitucional, que el castellano es un derecho y una obligación y que nuestra amada lengua tiene hasta entre nosotros, una categoría jurídica y social muy secundaria” (p. 172).

Així, no han estat en la mateixa situació els sants protectors dels llauradors en l’àmbit lingüístic i anteriors a l’entrada de Sant Isidre en part de la Corona Catalanoaragonesa (fins i tot, després de la guerra espanyola de 1936-1939), que el sant castellà, no sols per influència del règim franquista sinó, com ara, perquè el papa Joan XXIII declarà que Sant Isidre, entre altres coses, seria el patró dels llauradors espanyols.

En eixe sentit, adduirem les paraules del papa Francesc en l’encíclica “La joia de l’Evangeli”: “En cada nació, els habitants desenvolupen la dimensió social de les seves vides configurant-se com a ciutadans responsables en el si d’un poble, no com a massa arrossegada per les forces dominants. Recordem que ‘el fet de ser ciutadà fidel és una virtut i la participació en la vida política és una obligació moral’. Però convertir-se en poble és encara més, i requereix un procés constant en el qual cada nova generació es veu involucrada. És un treball lent i ardu que exigeix voler integrar-se i aprendre a fer-ho fins a desenvolupar una cultura del trobament en una pluriforme harmonia” (no. 220).

En aquesta línia, Internet resulta u dels canals més eficaços per a aquest eixamplament de lo local cap als possibles turistes, cap als lectors i cap a la resta de la població, de forma que ens convertim en ciutadans que ens involucrem en el fer-nos Poble (com ja fem moltes persones i, cada vegada, més), però ”no com a massa arrossegada per les forces dominants”, com escriu el papa Francesc, en l’encíclica “La joia de l’Evangeli” (no. 220), sinó com a impulsors i forjadors del nostre Poble, i, fonamentalment, des de les poblacions rurals i des de les ciutats amb major esperit emprenedor en els temes etnològics relacionats amb el País Valencià com també, i, millor si és així, amb la resta de l’àmbit lingüístic.

A més, ens creem com a Poble viu, creatiu, amb molta iniciativa i, a més a més, actuem en benefici de tots els germans i des de les arrels de la nostra història i de lo matriarcal i, així, reviscolant trets psicològics i culturals de lo que forma part de la vida rural, la qual, durant segles i segles, ha sigut el motor de l’economia i encara continua vinculada a festes agrícoles com les dels Sants de la Pedra.

Però també “fem Poble”, a través d’un mitjà poc estés fins ara: deixant de considerar que lo que és il·lustrat és lo únic bo per al Poble, ja que l’estudi sobre els Sants de la Pedra ens demostra que les idees de la Il·lustració portaven a un racionalisme que tractà d’anul·lar les diferències culturals (com ja havia començat, sobretot, amb el triomf del Renaixement, en els segles XV i XVI) i que lo que prioritzem és impulsar el nostre Poble i la nostra llengua i la nostra cultura, partint, bàsicament, de totes les persones que viuen amb nosaltres en el País Valencià i dedicar part de l’economia i de l’esperit emprenedor i també implicar-nos en la promoció de tot lo que té a veure amb lo vinculat a tot l’àmbit lingüístic i fer-ho perquè, simplement, no sols hi ha una altra cultura prou estesa entre la nostra (la castellana, i molt a nivell dels mitjans de comunicació social) sinó que convé reforçar més encara la llengua i la cultura catalanes:

  1. Perquè és amb la que ens identifiquem i la pròpia del País Valencià i de tot l’àmbit lingüístic.
  2. Perquè actuem per a que tinga llarga vida i per a que no passe a la posteritat ni siga assimilada per una altra i
  3. Perquè considerem que som moltes les persones que, vivint en tot l’àmbit lingüístic, compartim objectius comuns i que els fem costat, però revivificant la llengua i la cultura catalanes a través de la implicació junt amb persones de distintes generacions i de punts de vista diferents, però des d’una visió en comú, visió que, com s’ha pogut deduir (ací com també per mitjà d’altres estudis i de publicacions obertes sobre la nostra cultura, en lo religiós, en lo etnològic i, com ara, en lo lingüístic), mostra que hi ha signes matriarcals en la nostra cultura i que, per tant, començant per la llengua catalana, el nostre Poble és matriarcal com també ho són molts Pobles i moltes cultures del món.

 

  1. La cultura popular unida a la festa matriarcal dels Sants de la Pedra i a la tolerància en el segle XXI: més que una festa religiosa.

 

Després d’haver tractat, d’una manera un poc més particular, sobre lo matriarcal en el País Valencià (però també oberts a la realitat en les altres poblacions de tot l’àmbit lingüístic), passarem a escriure sobre com la cultura popular vinculada als Sants de la Pedra (la festivitat dels quals està prou estesa en bona part del Poble català, del valencià, de la Franja d’Aragó i, fins i tot, es conserva en el balear), pot fer-nos defendre, tolerar i expandir el fet matriarcalista, el matriarcalisme, per un motiu més (no sols el de la promoció d’aquesta festa i, a més, amb una intenció molt més de formació cultural i junt amb el poble senzill que com una part més de la cultura de masses): aplana una convivència més transigent entre persones de cultures diferents, però, àdhuc, amb uns mateixos objectius (i oberts, nosaltres, a aprendre amb persones amb una línia de pensament distinta a la nostra) i que s’impliquen en la vida decidides a viure en comunitat i sense esperit imperialista ni colonitzador com també disposades a anar cap al demà prioritzant més el futur que el passat, això és, amb esperit juvenil, amb il·lusió, amb espenta, amb iniciativa, etc.

Per tant, estem parlant d’una possibilitat d’enfocament d’aquesta festa, en un sentit que no va únicament dirigit cap a lo religiós (en la línia més ortodoxa, ni en la del Concili de Trento) sinó, molt distint: com un senyal més d’una pervivència matriarcal que, al llarg del temps, ha arrelat tant en la nostra cultura que, fins i tot, ha superat proves difícils d’intents d’anul·lació o de menyspreu i, per això mateix, volem que perdure molts anys de manera que aquest senyal siga conegut, no solament per les persones que viuen en tot l’àmbit lingüístic, sinó pels turistes i, per descomptat, pels curiosos.

Però, ara, a més, fa via per mitjà d’una unió de forces entre persones de tot l’àmbit lingüístic que, per exemple, han fet possible que bona part d’aquest estudi haja progressat (i que, igualment, haja comptat) amb un suport impensable davant la poca informació escrita de què partíem i que, en el millor dels casos (per exemple, en el de persones que havien estudiat més sobre els Sants de la Pedra abans que jo reiniciàs l’estudi en el 2017), també havien contactat amb altres que havien portat a col·lació part de lo tractat ací o en temes pròxims, però sense aprofundir ni, fins i tot, sense imaginar a quins punts sobre la nostra cultura, portaria la recerca.

De veres: he aprés molt i, si hagués de triar un tret amb què resumiria què simbolitzen els Sants de la Pedra, dins del món de la cultura de tot l’àmbit lingüístic, ho resumiria en la paraula matriarcalisme, una forma de veure el món que, en un moment amb tanta diversitat cultural en moltíssimes poblacions valencianoparlants (i de tot l’àmbit lingüístic i, àdhuc, del món), va unida, igualment, a un component molt clau en el segle XXI, la tolerància, no entesa, per descomptat, com un patiment, sinó com un estar obert als altres i acceptar que els altres puguen ser, pensar, actuar, organitzar-se, fer, imaginar, viure, etc. de manera diferent a cada u de nosaltres.

¿Promoure un tret religiós, en els temps que corren i, a més, tenint present, com ara, que, segons moltes persones, lo religiós està a la baixa? Doncs, sí:  ho fem i el promovem. Fins i tot, mitjançant la rama de l’etnologia com un pont que permet que, dues persones, de dues llengües maternes diferents però que, per exemple, viuen en el País Valencià, en Catalunya o, com ara, en la Franja d’Aragó, hi troben que hi ha un motiu pel qual viure i, sobretot, pel qual passar del jo al nosaltres, del cinisme (o del narcisisme, o bé del personalisme), a restar obert a conviure, amb bon cor, enmig d’un món amb moltes persones de llocs ben diferents (en el seu origen) però que, per a millorar la qualitat de vida (que no vol dir enriquir-se fent colonialisme o trepitjant el veí), desenvolupen més l’associacionisme, l’esperit comunitari i, per descomptat, els estudis relacionats amb la cultura popular i que, a més, no tracten els catalanoparlants com si fossen esclaus en les poblacions on la llengua catalana ha sigut la més parlada històricament, com a mínim, des de l’expulsió dels moriscs (1609-1614).

Així, aquesta actitud davant la festa dels Sants de la Pedra va unida a un simbolisme (que hem detallat en altres apartats de la recerca) i ens donarà moltes pistes que cal estendre en aquest món actual (i de cara al demà) on la defensa de la cultura popular encara representa, per a molts catalanoparlants, arrelar en la terra, ser tolerants i esperit d’iniciativa, fins i tot, a partir de les investigacions, de les aportacions que sorgeixen a poc a poc i de cara a revivificar i a tornar a la població que està interessada per la nostra cultura part de lo que, mitjançant els estudis i les preguntes, incorporem i assimilem al nostre coneixement previ sobre la religió, sobre la nostra història i sobre els costums vinculats a la nostra llengua.

Igualment, tot seguit, en aquest apartat (reservat, un poc més, a la cultura popular), analitzarem trets psicològics que es desprenen dels Sants de la Pedra i, sobretot, de Demèter (en relació a Persèfone), com dos motius per a justificar el reviscolament d’aquest llegat matriarcal i simbòlic, molt present en la nostra cultura.

En primer lloc, i, per a evitar indiferències interculturals, començarem amb unes paraules de l’historiador Josep Fontana (1931-2018) tretes de l’entrada “2014.nov.05 – Josep Fontana: ‘Hi ha un fort component de refús cultural dins la societat castellana’ (La identitat catalana a la història, l’independentisme)” (http://www.cucadellum.org/2018/08/2014nov05-josep-fontana-hi-ha-un-fort.html), publicada en el blog “CUCADELLUM.ORG”, en què ens presenta com també estan fent altres persones (tot i que l’historiador ho fa amb unes altres paraules), que la llengua catalana està estretament vinculada a lo matriarcal. Així, quan li pregunten “Hi ha trobat la clau de volta de la incomprensió de Madrid?”, ell passa a respondre. Amb retocs lleugers, llegim:

“Reflexionant-hi més després, no ho dic al llibre [‘La formació d’una identitat. Una història de Catalunya’]. La societat i la cultura castellanes tenen un antecedent que ha marcat aquesta actitud: la mala vivència de tres religions a l’edat mitjana, que és, més que per motius religiosos, resultat d’un refús cultural global. Cal recordar que raça és una paraula d’origen castellà, que inicialment vol dir ‘defecte d’un teixit’, i això s’acaba aplicant a la raça de jueus i moros… És clar que hi ha un fort component de refús cultural dins de la societat castellana… Es pot veure a El coloquio de los perros, de Cervantes, on el seu odi, terror i repugnància cap als morescos és desorbitant. És una societat que creix amb una mena d’incomprensió respecte a les diferències culturals dels altres, i no entenen mai per què no s’adapten als seus costums. A partir del moment de la seva unió als països de la Corona d’Aragó, amb un sistema polític que garanteix moltes més llibertats que a l’altra banda, encara es dificulta més l’assimilació. I els problemes d’incomprensió encara funcionen avui”.

Però, per a copsar millor l’esperit de Josep Fontana, afegirem que, en l’entrada “Josep Fontana i la identitat catalana. Recull de cites a les seves entrevistes” (http://www.cucadellum.org/2018/08/josep-fontana-i-la-identitat-catalana.html), publicada en el blog “Cucadellum.org”, manifesta la seua visió sobre la tolerància:

“Senzillament, jo volia sostenir que hem estat un poble com els altres, amb virtuts i defectes. No cal pensar que som el poble més admirable del món.

No sostinc en cap moment que siguem millors que els castellans o els francesos. Només remarco que som diferents”.

Sens dubte, unes frases molt importants en el segle XXI i amb què estic totalment d’acord.

 

 

“Nadal de 1925” a Benigànim (Jose V. Sanchis Pastor)

General, , , , ,

 

Hui, 31 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor m’ha enviat un missatge en què m’indicava que “La historieta que he publicat hui, per segona vegada, t’agradarà. Al meu mur”. En ella, apareix el tema de l’herència (i, de pas, el de les famílies) com també el dels vincles familiars, els quals, en aquest cas, es centren, fonamentalment, en Nadal i en la vespra de Reis. Jose V. Sanchis Pastor l’havia escrita el mateix dia, però dos anys arrere, en el 2018. Podem considerar-la una contarella, per la semblança amb altres escrits redactats pel mateix autor i amic, de Benigànim (la Vall d’Albaida). Diu així:

<<“NADAL DE 1925

Una casa gran… Carrer Aurora, 60.

Després d’haver passat totes les mancances del món, havent vixcut en totes les caselles de peons de la carretera on van nàixer la major part dels set fills que van tindre els meus besavis, Pepe ‘Patora’ i Dolores ‘la Gateta’, els aplega un temps de bonança i compren la casa mencionada per cinc mil duros, caríssima per a l’època que corria.

Els antics propietaris moren sense descendència: Ximo ‘el Coronal’ i M. Pepa ‘la Calarda’. Mor M. Pepa i deixa hereu universal a la germana menuda, Maiteresa (rebesàvia meua per la banda ‘dels Calardos’) i Ximo es casa per segona volta, amb ‘la tia Torta’. Al morir Ximo, hereten la cunyada del primer matrimoni i l’actual vídua, a parts iguals.

Dit açò, per les diferències que hi havien entre ambdós hereus i, d’ahí, el preu destarifat de la casa que compren els que, vint anys després, formarien part del meu clan genealògic.

Bo, és Nadal i, la vespra del dia de Reis, estant tota la família a la vora de la llar, sota l’enorme campana de l’aixumera[1], ouen un soroll i cauen quatre o cinc margallons pel forat del fumeral. Els més menuts, ajupidets a les faldes de la mare i, els grandets, arraconats i tremolant de por.

S’obrin les portes del carrer, de bat a bat, i entra un cavall fins a la cuina, amb el seu genet vestit de Rei i diu:

-Qui és Batiste[2] Pastor Alabort?

I, el meu avi, que tenia onze anys, respon:

-Jo!

I li diu, el Rei, que, per haver sigut tan roín, havia d’anar-se’n junt amb ell, a l’Orient. El pujà al cavall, se l’emportà per la senda del Camí Fondo fins a la caseta ‘La Santa’. En aquell punt, el baixà enmig de la foscor i li digué:
-Mira, xiquet, d’ara endavant, t’has de portar bé i no fer parlar als pares. Si no creus, a l’altre viatge que vinga, t’enduré fins a aquella estrela que brilla tant, al costat de la lluna. Ara, pel mateix camí que hem vingut, torna-te’n sense deixar la senda.

***

Eixa història ens la contava el meu avi, totes les vespres de Reis, mentre ens donava berenar, de camí a la caseta ‘La Santa’.

Anys més tard, en l’any 1954, eixe mateix dia, el Rei es va emportar el germà major del meu avi, padrí de ma mare, als quaranta-quatre anys… I ma mare, que tenia quatre anys, assentadeta al frontal d’enfront, cantava nadales a tota veu. En això, que ix la mare del difunt que estava de cos present i àvia de la xiqueta, i diu:

-No cantes, reina, que la tia s’ha mort.

I la xiqueta, innocent, li contesta:

-Que, ¿acàs, en ma casa, s’ha mort algú?”.

Història contada… Última de l’any>>.

 

Finalment, comentaré que, el fet que un valencianoparlant dedique una part considerable de la seua vida a transmetre saviesa popular o, simplement, lo que u sap i que no vol que es perda ni en les persones que viuen ara, ni en les generacions futures, i, a més, en valencià, al meu coneixement, s’ajusta a lo que, hui mateix, Kike Gandia (director dels museus de Cullera), en un correu electrònic que he rebut, qualificava com “acció de significació de la cultura matriarcal immaterial”.

Bona Nit de Cap d’Any, Bon Nadal i Bon Any 2021.

 

Tot seguit, veiem una foto de l’àvia materna de Jose V. Sanchis Pastor. En paraules de Jose, plasmades, en el seu mur, el 31 de desembre del 2020, “La meua àvia materna va ser la font d’informació de tots els meus escrits i de moltes coses més. Roman viva al meu record i unida per sempre a mi, per l’arbre de la vida”.  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com una variant enregistrada en Xàtiva (per la pronunciació), si bé ho indica pel fet que, des del terme que hem emprat en el text, ens remet a la paraula xemeneia.

[2] Aquesta variant del nom Baptista, s’assembla a la que apareix, en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, com Batista, procedent del llatí eclesiàstic Baptista.

“Al meu xiquet, jo li compre” i una altra cançó de bressol

General, , , , , ,

 

En un llibre sobre ritus i costums alacantins,  “El cicle de la vida. Ritus i costums dels alacantins d’abans”, escrit per la valenciana Ma. del Mar Duque Alemán (Edicions del Bullent, Picanya, 1a ed., 2003) i guardonat amb el 4t Premi Bernat Capó, llegim un text que diu així: “La literatura oral era recent en la vida quotidiana d’hòmens i de dones. Pel que fa a la condició dels transmissors més notables, sens dubte era la dona, sobretot les d’avançada edat. Les àvies i les mares conservaven i transmetien el major nombre de manifestacions poètiques, com ara, cançons de bressol, cobles, romanços, cobles de jota, contes… Tot just nàixer, la mare començava a inculcar el seu saber al seu fill. Una prova en són les cançons de bressol o de bres” (p. 139).

En línia, per exemple, amb les cançons de bressol, direm que, el 27 d’octubre del 2020, en el grup “Dialectes”, Emili Rodríguez Bernabeu, amb qui tinc amistat, escrigué “Coneixeu aquesta cançó per tranquil·litzar els xiquets petits mentre els engrunsaven entre les cames avall i amunt?

 

Serra, serra molinet.

L’agüeleta va al fornet

per un cabasset de pa,

per un altre de forment.

Serra, serra molinet.

 

Cantada a Alacant”.

 

I, l’endemà, li preguntí “¿Te la solia cantar la mare? ¿O la padrina (o àvia)?” i la seua resposta fou “Ma mare. Però jo l’he cantada als meus fills i als meus nets”.

Una altra cançó de bressol recopilada fou la que m’ha escrit Maria Esteve, hui, 30 de desembre del 2020, en el grup de Facebook, “Grup L’Olivar d’Alaquàs”: “Una cançó per a dormir al xiquet:

‘Al meu xic, jo li compre

la caldera del gas,

el Portal de Russafa

i el Castell d’Alaquàs’”.

 

 

Notes: El Portal de Russafa és el nom que rep una de les dotze portes que tenia la muralla romana de la Ciutat de València i que comunicava amb el terme de Russafa, el qual fou independent fins a 1877.

I, quant al “Castell d’Alaquàs”, és el nom popular que rep el palau senyorial que hi ha en Alaquàs (una població de l’Horta de València).

Dones que abracen el model de vida (i d’actuació) matriarcal

General, , , , ,

 

El 27 de desembre del 2020 posí, en el meu mur (per mitjà de fotos), l’article “Maria Gavilà Cabanilles Maria la Morena”, publicat en el  llibre de festes patronals “Benirredrà Festes 2017”, i de què Pere Baladron, un català que m’havia enviat fotos de la seua família i que tenia ben clar que la cultura vinculada a la llengua catalana és matriarcal, escrigué l’endemà un comentari: “Ja veus que és com et deia. Gràcies per aquests escrits. Potser si les dones tornen a posar-se al capdavant, puguem ésser una societat millor”. En llegir les seues paraules, li diguí que “Sempre que, per exemple, no siguen de la línia de Margaret Thatcher o de Mònica Oltra, que no són, precisament, models a seguir, ja que, per a començar, no van en la línia matriarcal,… ¡ni de bon tros! Em referesc a com ho fan en les cultures matriarcalistes, no en com es presenta lo que s’entén per ‘matriarcal’ a nivell de molts partits, d’associacions (o d’entitats) molt vinculades a la gran majoria de partits.

Exemples com aquest, i molts més, ens il·lustren millor que tota una parafernàlia política (…). La informació que he rebut, m’ho està mostrant.

I ho poden fer hòmens, però amb un estil matriarcal ben viu, com es pot veure en el llibre ‘Rondallari de Pineda’, (…) amb recopilacions de Pineda de Mar fetes entre 1900 i 1905, més o menys”.

I, en relació a lo que li havia dit, Pere Baladron addueix, en majúscules: “BÉ, ALGUNES DONES CREUEN QUE SI NO HO FAN COM ELS HOMES, NO SE LES TÉ EN COMPTE”.

I, jo, immediatament, li escriguí que, “Aleshores, es renuncia a la part femenina de la persona i, per tant, adopten una actitud patriarcal, perquè identifiquen home=força i, com que, en eixos casos, la força sol derivar en agressivitat…, ja no és, per exemple, ser una dona forta”.

I, al moment, em respongué: “Exacte”.

Evidentment, tant Pere Baladron, com jo, com moltes persones, abracem portar la casa i una vida de manera matriarcal i, per tant, en línia amb les paraules del meu avi matern (1906-1992): “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”. 

Junts, actuant cap al demà de manera matriarcal i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, tractarem sobre el cristianisme de línia matriarcal, en el segle XXI, i mostrarem alguns motius pels quals considerem que cal prioritzar més el matriarcalisme i, sobretot, junts, fent camí i actuant cap al demà, oberts als altres i prioritzant més l’acció que la reflexió (com en les cultures i en els Pobles d’arrels matriarcalistes) i, de pas, a les religions (sense deixar fora la tecnologia ni la ciència), en relació amb els Sants de la Pedra.

 

  1. Religió matriarcal i “civilització” tecnològica i científica: lo matriarcal, prioritari.

En línia amb aquesta actitud receptiva cap a la nostra identitat (unida a la d’efusió de lo que va adjunt a la nostra identitat com a nació), cal fer esment als goigs, tant als que es canten i es recorden, com als que estan escrits i, de pas, dir que, darrerament, hi ha poblacions valencianes (per exemple, Cullera, on hi ha molta tradició cultural relacionada amb els Sants de la Pedra, allí coneguts com “els Benissants”) on han incorporat el valencià en els goigs i que, així, han trencat amb molts segles de tendència a emprar el castellà en aquests temes vinculats amb la religió i, deixem-ho ben clar, amb la llengua pròpia, llengua en què, durant molt de temps, no s’han escrit molts goigs (tot i que és u dels camps en què més presència ha tingut la llengua catalana, però no, precisament, en el País Valencià i, més encara, des del segle XVI) i, a més, de manera contínua. O en uns cants populars dedicats als Sants de la Pedra, en el Camp de Mirra (població valenciana de la comarca de l’Alcoià), tot i que els goigs, en el 2018, encara estaven en castellà.

Igualment, sobre la presència de la nostra llengua en el camp religiós i, de cara al futur, cal recordar que, en paraules del “Criteri de la UNESCO sobre l’ús de les llengües vernacles en l’ensenyament”[1] (de 1954 i traslladable a la resta de camps), el punt tercer diu que “No hi ha res en l’estructura de cap llengua que li impedesca d’esdevenir un vehicle de civilització moderna” (p. 8).

Per això mateix, com llegim en la carta “Octogesima adveniens”[2] (del 14 de maig de 1971), escrita per Pau VI, cal oposar-se a tots els motius d’injustícia per part d’aquells “qui són objecte de discriminacions, de dret o de fet, per raó de la seua raça, el seu origen, el seu color, la seua cultura, el seu sexe o la seua religió” (p. 7). En un moment, com ara, en què sembla que s’invita, a nivell mediàtic i en part dels grups de lo que sol qualificar-se com “esquerra”, com ara, en el País Valencià, a no donar importància i, fins i tot, a menysprear lo religiós i lo etnològic, en favor de lo utilitari i de lo que prové de les llengües del món que tenen més parlants o també a una mena d’exotisme etnològic cap a fora però no de recerca del matriarcalisme més enllà de la cultura basca i d’alguns detalls solts, aquestes paraules van de perles.

Així, la raça (és a dir, el “Poble”), la cultura (això és, el llegat, on s’inclou la llengua) i la seua religió (en aquest cas, la cristiana i, majoritàriament, el catolicisme), no deurien restar menyspreades per cap polític, independentment del càrrec que ocupàs, de lo famós que fos o, com ara, dels estudis que tingués, i sí, en canvi, que actuassen (i açò és aplicable a moltes autoritats eclesials) en línia amb el missatge que feu el papa Pau VI, en la UNESCO, el 5 de novembre de 1971, amb motiu del XXV aniversari de l’organització: promoure el desenvolupament integral de l’ésser humà, “responsable del seu destí davant els seus germans i la història, i cridat a resoldre les nombroses antinòmies[3] davant les quals es troba: intercanvis culturals multiplicats i saviesa ancestral conservada, expansió d’una cultura nova i fidelitat viva a l’herència de les tradicions, harmonització entre l’antiga cultura clàssica i la nova cultura científica i tècnica” (p. 7).

Aprove pensar i dir que el sentit de la justícia, en un moment en que ix molt la paraula dignitat, sobretot, relacionada amb temes socials, no ha de deixar a banda ni els lingüístics ni, per exemple, els etnològics, sinó respondre com un pas més enllà i que impulsa, en paraules del sínode de bisbes de 1971 celebrat en Roma, a assumir que “Reafirmem el dret dels pobles a conservar la pròpia identitat” (p. 7), com fem moltes persones valencianoparlants i de tot l’àmbit lingüístic. La justificació és ben clara en el sínode: “La nostra acció ha d’estar primerament orientada a aquells hòmens i nacions que, a causa de les diverses formes d’opressió i de l’actual índole de la nostra societat, són víctimes silencioses de la injustícia i no tenen manera de fer sentir la seua veu” (p. 7). No seria just que, com ara, la Generalitat Valenciana o bé el Govern balear, menyspreassen, en els seus territoris respectius, la llengua i lo que hi ha de llegat cultural i vinculat a la llengua pròpia o bé a la religió, simplement, perquè o bé no està de moda, o bé no resultàs rendible en les urnes o, per exemple, que considerassen la religió com una part rebutjable, a diferència de la ciència o de la tecnologia.

El motiu és que la conservació del valencià i de lo etnològic i que fa diferent el llegat ancestral, no és una mena de joc amb què entretenir-se en temps d’esplai (ni, per part de sectors cristians, per a deixar a banda o com a secundari)… mentres que el castellà i la cultura castellana resten molt valorats (i de manera positiva) pel govern espanyol i pels qui aproven l’actitud unificadora i d’assimilació cultural del govern central, indistintament del partit en què militen i de com es presenten (exteriorment) com a polítics o de la línia religiosa (o respecte a la religió) que hagen triat per a viure. En canvi, sí que resulta molt favorable per al sentiment de grup i per a adquirir més esperit comunitari (en l’apartat matriarcalista i tot), que l’herència cultural i lingüística, com ara, la vinculada amb els Sants de la Pedra, per exemple, en forma de refranys i de versos, estiga present i es difonga en lo relatiu amb el lleure i en temps lliure.

Sobre la conservació de la pròpia identitat i sobre la seua relació amb la religió i també amb la ciència i amb l’Estat modern i laic, en l’article “Liberar la religión del politicismo”, signat per Jesús Conill (de la Universitat de València) i publicat en la revista “Cresol”[4] (juliol-agost 2017, no. 139), hi ha unes paraules que he considerat molt importants des del primer dia que el llisquí: “Una noción compleja de ciudadanía implica aceptar que no existen personas sin atributos, sino personas cuya mismidad[5] se forma con los aspectos significativos de su religión y que, en consecuencia, tratar a todos con igual respeto a su mismidad exige al Estado tratar de integrar las diferencias que la componen. Entender la ciudadanía al modo simplista implica borrar las diferencias en la vida pública, mientras que entenderla como compleja exige intentar gestionar la diversidad, articulándola. Esto requiere vincular un Estado laico con una sociedad pluralista, también en la dimensión religiosa.

(…) Privatizar las religiones es inaceptable, y no sólo porque los ciudadanos tienen derecho a expresar su mismidad en público, sino porque las religiones tienen vocación de publicidad y prestan el buen servicio de hacer ofertas de vida feliz” (p. 19). M’identifique amb les paraules de Jesús Conill i, a més, en lo referent a la “vocació de publicitat” de la religió, ja que va en línia amb el matriarcalisme i, així, amb el cristianisme de base, el qual va un poc més lluny del cristianisme patriarcal i derivat, per exemple, del model generat arran del Concili de Trento.

Tot seguit, afig que “Cuantos más proyectos de vida digna con altura humana se presenten, más altas serán las exigencias de justicia y mayor la posibilidad de las personas de elegir proyectos capaces de generar ilusión. Pero también las religiones tienen que ser fieles a su razón de ser y hacer sus ofertas de vida buena, sin imposiciones, pues a tales propuestas sólo desde la libertad puede invitarse y sólo desde la libertad pueden aceptarse” (p. 19).

A més, com llegim en l’article “Laïcisme, religió i tolerància” (http://diarieducacio.cat/laicisme-religio-i-tolerancia), de Pere Solà Gussinyer i publicat en la web “el diari de l’educació”, “L’espai religiós ben entès és un espai laic perquè fa una valoració positiva i respectuosa de totes les creences que defensen els valors humans. L’espai religiós/laic, entès en aquest sentit positiu i ampli, és compatible amb el respecte de l’altre” i, a més, addueix que “la tolerància laico-inter-religiosa ajuda a combatre i neutralitzar aquests nous ídols que escometen en el dia a dia, ‘ídols’ com la temptació autoritària de tirar sempre pel dret sense consultar, com la mateixa fe cega en el déu mercat i com l’afany de triomfar a la vida al preu que sigui i trepitjant a qui convingui”. Hi estic de part de Pere Solà.

I u dels motius d’acollir la religió, concretament, com a mínim, del cristianisme de línia catòlica (el més vinculat als Sants de la Pedra), és, com veiem en el document “Una comunidad cristiana y una presencia pública significativas para nuestro tiempo”, signat pel “Grup de Seglars i Rectors del Dissabte”, del País Valencià, el 19 de gener del 2019:

“. Trabajar por un despertar de la fe en Jesucristo y no tanto por un despertar religioso.

(…) . Encarnarse en la propia realidad, aquélla en la que vive cada comunidad, colaborando en la búsqueda de soluciones a los problemas que ha de afrontar. Esta encarnación implica inculturarse de manera real y efectiva en la cultura del pueblo con el cual camina cada comunidad.

(…) . Potenciar la apertura, el diálogo, la acogida sincera y afable de todo el mundo, la comunión, el ecumenismo y la colaboración interreligiosa.

. Suprimir cualquier indicio de clericalismo[6] (…).

. Reivindicar el papel de servidor del miembro ‘ordenado’ y negar el de funcionario o dueño. Es fundamental que se respete a la comunidad a la cual ha de servir con su historia y su idiosincrasia. Ella es la que permanece.

. Propiciar espacios de encuentro (…) que favorezcan la experiencia comunitaria y contrarresten la actual indiferencia generalizada”.

Aquest cristianisme sí que va en la línia que aprovem en aquesta recerca. A més, perquè, no sols acull la visió matriarcal de la vida sinó perquè aquestes paraules estan escrites per persones que creen credibilitat entre bona part de la població.

Igualment, afegirem que, partint d’aquest matriarcalisme (present, com ara, en aquest darrer document, del 2019), per exemple, com escriu Pere Riutort en el document sobre l’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina, publicat en 1973, “Per a l’Església no hi ha Pobles petits sense drets i Pobles grans amb drets; hi ha simplement Pobles: El Líban, Escòcia o Croàcia són tan Poble com el nombrós grup humà d’Alemanya-Àustria o de Xina. Tampoc no constitueix a una part de la humanitat en Poble el fet que tinga govern civil autònom o exèrcit, sinó que tots els documents de l’Església contemplen uns elements que no són ni la quantitat ni l’estatalitat[7] com a constitutius essencials dels Pobles” (p. 13). Cal dir que, aleshores, Croàcia, fins als anys noranta del segle XX, formava part de l’estat Iugoslàvia.

Per això mateix, com també escriu en la pàgina 13 del document de 1972 esmentat, “Els germans de fora que han vingut a estar entre nosaltres, estrangers o immigrants s’han d’acomodar a la nostra llengua. Això ho demana el núm. 10 d’Eucharisticum Mysterium (695) i el mateix seny. Els germans recentment arribats han de ser empelts del nostre Poble; mai no poden ser considerats ciutadans de segona categoria, si fos així, seríem racistes; per altra banda, no voler acomodar-se al lloc on s’ha anat a viure, sinó exigir el contrari, és senzillament tenir actitud de colonitzador.

La naixença no és l’única raó per la qual s’entra a pertànyer al nostre poble històric; tot aquell que viu amb nosaltres és de la nostra comunitat”.

Per tant, com que la nostra nació com també tots els territoris on es parla la llengua catalana són d’arrels matriarcalistes, moltes persones, que estem en pro de la nostra identitat com a Poble, donem prioritat a lo matriarcal, per exemple, perquè comporta el desenvolupament de trets singulars vinculats a la nostra llengua i que afavoreixen el sentiment de comunitat i, com ara, l’esperit emprenedor, la diplomàcia, el parlamentarisme o, per exemple, el dinamisme. Així, Thomas S. Harrington, un nord-americà d’esquerres, que sap parlar català i que ha investigat sobre Catalunya, en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista a Catalunya”[8] (publicat en el 2018, per l’editorial Gregal), escriu que “Catalunya és, com totes les societats que conec bé, una societat diversa (…). Hi ha molta gent allí que s’identifica aclaparadorament amb un passat català, la llengua catalana i, potser més important, patrons estrictament catalans d’organització social i comportament cívic, uns patrons que posen un èmfasi excessiu –almenys en relació amb els tradicionals espanyols- en la negociació (en contraposició a les autoritzacions), el comerç (en contraposició a la intimidació estratègica i a fer la guerra), a l’enquesta racional i a la primacia de la consciència personal (en contraposició a l’obediència a ortodòxies socials i culturals àmpliament propagades)” (p. 215).

Per aquest motiu i perquè la llengua també va unida als actes religiosos i als costums (com ara, als goigs i a la tradició de cantar-los) com també ho fa a la novetat i a l’acció (per mitjà de l’esperit d’iniciativa), igualment podem considerar que aprenent sobre costums i festes que tenen a veure amb la cultura catalana (i coneixent un poc més la cultura d’origen del nouvingut), promocionem la germanor entre les persones i, de pas, un reviscolament i una vitalitat de la nostra cultura (heretada dels nostres pares i d’altres avantpassats i també apresa mitjançant l’obertura a altres persones) amb la intenció de fer-la més viva i més present en la societat en què vivim i en el segle XXI, com ara, per mitjà d’informació i de recerques sobre els Sants de la Pedra i sobre altres festes relacionades amb el món agrícola que hi són vives des de fa segles i que no són cap residu del passat i a tombar sinó, fins i tot, un testimoni més de l’educació matriarcal transmesa, molt sovint, per les dones. De fet, com molt bé indica Teresa Vinyoles Vidal, en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, si bé podem dir que sobre el segle XIII, “parelles joves del Principat (…) repoblaran pam a pam Mallorca, d’altres aniran al País Valencià i encara després d’altres a Sardenya on deixaran la ciutat catalana de l’Alguer. Sembla que no ens hem aturat quasi mai a pensar que la transmissió de la llengua, que de fet és el que ens dóna una identitat cultural, es féu a través de les mares del poble, colonitzadores i repobladores, transmissores de cultura, donadores no solament de vida sinó també del llenguatge, narradores de contes, cantadores de cançons.

Penso que en aquesta història de les nostres dones hi ha de tenir un lloc el conte i la llegenda. Contes i llegendes que, juntament amb la paraula oral, la llengua viva, ens han transmès les dones medievals” (p. 81).

Es tracta, de la mateixa manera que en el camp de l’ús del valencià en les diòcesis valencianes, però quant als Sants de la Pedra, d’actuar. De fet, he pogut comprovar, durant l’estudi, que, si bé la investigació causa certa curiositat inicial per part de moltes persones de tot l’àmbit lingüístic (i, fins i tot, d’altres territoris de la històrica Corona Catalanoaragonesa), sí que hi troben que, en rebre més informació  relacionada amb els dos sants, senten com una mena de calor perquè hi veuen que hi ha molt escrit i que, àdhuc, anem molt més lluny de lo que sabem i d’on som, tot i que estiguem en contacte amb la terra. Saben que, per exemple, sobre la qüestió que ha permés trobar que la nostra cultura és matriarcal, la història, el futur, no perdonaria que deixàssem a banda aquesta realitat sinó que, per contra, agraeix que la tinguem present i que la difonguem en la societat, amb l’objectiu d’aplanar el camí d’aquest expandiment de la nostra identitat, sobretot, entre les persones que estan molt interessades pel nostre país i per lo vinculat a la nostra cultura.

Així, amb aquesta promoció de la nostra cultura, fem costat a lo que Joan XXIII escrivia com “els signes dels temps”, és a dir, patrocinem i escampem aquest patrimoni cultural, no sols entre la comunitat catalanoparlant sinó, a més, com si es tractàs d’un producte i de publicitat, cap a les altres persones i cap a les altres comunitats de parlants. Una manera més, al meu coneixement, de fer evangelització i tot. Recordem que la paraula “evangeli”, partint del “Diccionari Català-Valencià-Balear”, és un mot grec que, originàriament, significa “bona notícia”. I si, a més, seguim els signes del segle XXI, hi recorrem, com ara, a Internet i a nous mitjans de divulgació.

En resum, una manera de dir sí a tot lo que tractaria de revifar la nostra identitat, en aquest cas, a través del manteniment de la nostra base religiosa de tipus matriarcal, el cristianisme, acció que, moltes persones de tot l’àmbit lingüístic sí que estem disposades a admetre i a realitzar sense que això cerque l’anul·lació d’altres formes de pensar, de ser i d’entendre el món i la vida.

 

 

 

Notes: [1] Informació treta del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973, per la “Junta Diocesana d’Acció Catòlica”.

[2] Informació treta del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, realitzat per Pere Riutort Mestre. Des d’ara, mentres que no fem cap indicació, partirem d’aquest document per a moltes entrades relacionades amb l’Església.

[3] Contradiccions.

[4] Aquesta revista és editada per la Unió Apostòlica de València.

[5] En valencià, ipseïtat, és adir, el conjunt de propietats que caracteritzen una persona en la seua individualitat. Informació treta de l’entrada del blog “Scriptorium” (http://www.ub.edu/scriptorium/com-es-diu-mismidad-en-catala) , elaborat per la “Comissió de Dinamització Lingüística i Cultural de la Facultat de Filosofia” de la Universitat de Barcelona. El 2 de març del 2020 es podia consultar els diccionaris que hi ha en aquest blog a través de l’enllaç http://www.ub.edu/scriptorium/diccionaris-2.

[6] Intervenció del clericat en el govern de l’Estat.

[7] El fet de ser un Estat polític.

[8] Aquest és el títol original del llibre.

“Ella era l’organitzadora de tot, de la família” (paraules de mon pare)

General, , , , , , , ,

 

El 10 de novembre del 2018, mon pare, després de dir-me, ma mare, unes paraules del meu avi matern (1906-1992) en què manifestava que, tot i que la dona anàs a l’home, ella era qui dictava lo que es feia, mon pare afegí que, una dona de Benirredrà (una població valenciana de la comarca de la Safor), “Ella era l’organitzadora de tot, de la família”. Ara bé, en el llibre “Estampas de Massarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, capellà de Massarrojos (un històric poble valencià, independent fins a 1899 i que ara forma part de la Ciutat de València), publicat per Editorial Sembrar, en 1950, llegim unes línies sobre el paper de la dona: “Tiene Masarrochos dos momentos cumbres de su religiosidad tradicional heredados de sus antepasados y que todavía hoy se mantienen con firme tesón los hijos de mi pueblo. Me refiero al comulgar de los Impedidos y Rosarios nocturnos del mes de Octubre.

El domingo In Albis siguiente al de Resurrección es el escogido para llevar la Santa Comunión a los enfermos e impedidos, proporcionándoles la manera de cumplir el precepto Pascual.

Previamente, ruega el señor Cura le avisen cuantos tengan familiares impedidos, achacosos o en edad avanzada, con el fin de visitarles y oirles [1]en confesión preparatoria para recibir dignamente la Santa Comunión.

El sábado anterior, la esposa y madres advierten a los maridos[2]:

‘Demá es el Comulgar dels Impedits; tindrán la chaqueta nova, les sabates, etc., tot a punt p’acompanyar al Comulgar. Ya saps que van tots els homens’.

‘Fills, demá hau d’acompanyar al Nostre Senyor; no s’olvideu de portar l’enramá[3] pal carrer’.

‘Filla, de la caixa hon guarda la mare la millor roba, traurás el cubertor bordat, que posarás en el balcó’.

Después de la Misa primera, se dan los toques para reunir a todos los fieles de la Parroquia. Mientras, las amas de casa o sus hijas colocan en los balcones los mejores ‘cubertors’. Los jóvenes esparcen olorosas enramadas a lo largo de la frontera; acuden todos en masa a la Parroquia, donde ya está puesto el Palio y las Banderas de la Adoración de hombres y señoras” (pp. 194-195).

Per tant, la dona actua, no es para en palles, prioritza l’acció sobre la reflexió i entre altres coses, és una dona amb molta iniciativa, com també podem veure en moltes de les rondalles recopilades per Sara Llorens i publicades en el llibre “Rondallari de PIneda”, a cura de Josefina Romà.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] Literalment.

[2] Ací escrivim la transcripció literal.

[3] Enramada, en la forma genuïna.

“La dona agafa l’home amb la dreta”…, preval, però el té present

General, , , , , ,

 

Tot seguit, tractarem sobre una dita molt popular i, igualment, sobre un exemple més de matriarcalisme en relació amb les parelles valencianes valencianoparlants, partint d’informació vinculada a les que, abans de 1930, ja ho eren de segona generació i per part de pare i de mare.

 

“Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent”, més que una dita.

El 14 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor, escrivia, en el meu mur: “’Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent’. Això es deia quan naixia un xiquet. La dona, en la majoria dels casos, l’apropava més a la seua família que no a la del pare de la criatura”.

Dos dies després, el 16 de desembre del 2020, durant una conversa telefònica amb Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935), no sols em digué que, en la foto de matrimoni dels seus pares, ella apareixia a l’esquerra (mirant frontalment) mentres que el marit ho feia a la dreta, sinó unes paraules que cal tenir present: “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”. En enviar, el mateix dia, aquestes paraules a distintes persones, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), a qui també li vaig permetre veure una foto de parella d’uns avantpassats de Vicent Pla (un amic de Facebook, que viu en Benigànim), em respongué amb un escrit que deia així: “La dreta de l’home sempre queda lliure. La dreta de la dona agafa a l’home. Queda lliure força i intuïció”.

Immediatament, li manifestí el meu acord i, tot seguit, li envií una publicació en “Bibliotecas únicas” (https://www.facebook.com/497376030319745/posts/3433883236668995), una pàgina de Facebook en què es veien dues escultures de l’antic Egipte. Mirant-les frontalment, la dona era a la dreta de l’home i, a més, amb la seua mà esquerra agafa el braç esquerre de l’home, mentres que amb la dreta agafa l’home per la banda dreta de la panxa d’ell. A més, es podia llegir “En la antigüedad egipcia, las mujeres eran vistas y honradas como más altas y sagradas que un hombre.

La mujer es la madre de todos, dando vida y enseñando.

Los antiguos creían que cuando un hombre lograra una gran cantidad de conocimiento, espiritualidad y poder, se le permitiría usar una peluca de pelo largo para simbolizar que había alcanzado un cierto nivel igual a una mujer.

Mientras los dos se unen, ella sostiene a su hombre, dándole fuerza y protección.

Hay un dicho que sigue flotando en la actualidad: ‘Detrás de cada hombre exitoso, hay una mujer fuerte que lo sostiene’”.

Finalment, agraesc l’aportació que feu Maria Teresa Estarellas Roca, una amiga, qui, el 15 de desembre del 2020, havia inserit en el meu mur la publicació abans esmentada, molt interessant i amb una imatge semblant a la de moltes fotos de parelles valencianoparlants del segle XIX i, fins i tot, anteriors als anys vint del segle XX. Com escrivia Maria Teresa Estarellas, junt amb la informació, ” ja se posaven com ses parelles de ses teves fotografies”. 

També agraesc la col·laboració de Vicent Pla, de Benigànim (la Vall d’Albaida), qui, el 16 de desembre del 2020, em facilità la foto que veiem en aquesta entrada, corresponent als seus avis, per part de son pare.

 

“Tira més un pèl de figa que una maroma de barco”, dones amb molta iniciativa

General, , , , , , , , ,

 

El  21 de novembre del 2020, en el meu mur, Assumpta Capdevila escrivia: “’Tiren més dos mamelles que dos carretes’. No ho dic, però ho he sentit sempre en castellà. He trobat, en la revista Núvol, ‘Tira més un pèl de dona que cent mules’.

Crec que es pot interpretar de dues maneres diferents. Una, en el vessant sexual; i, l’altra, sobre l‘empenta de les dones”. El mateix dia responguí a Assumpta Capdevila “Efectivament. Jo ho veig més per la gran iniciativa que tenen moltes dones”.

Igualment, el 20 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Joan Soler Cantallops escrivia “Tira més una catalana que una tartana”.

Com a exemple, en línia amb les frases que estem tractant, el 29 de novembre del 2020, en el meu mur, Jose V. Sanchis Pastor comentà, en paraules seues, “Una anècdota d’anar per casa, matriarcal a més no poder, encara que parega bròfec.

Una parella, amics meus, la dona es va encabotar en una qüestió que no ve al cas i l’home seguia sense baixar del burro. Al remat, la dona va i li mostra mitja bacora (sexe) i li diu, a l’home:

-Ho veus? Doncs, lo que falta, per a quan tu vullgues moure”. I, immediatament, li comentí: “¡Un bon exemple, Jose! Em recorda la cançó ‘Teresa ‘la Catalana’”, amb la lletra del Sifoner”.

El 12 de desembre del 2020, que, en el meu mur i en molts grups, escriguí la frase “Tira més un pèl de figa que una maroma de barco”, després d’indicar que, per a mi, “entre altres coses, vol dir que les dones actuen amb molta espenta”, immediatament, hi hagué respostes. Aíxí ,en el grup “Dialectes”, foren “A Sueca, també s’ha dit molt. Quan una xica et diu alguna cosa amb la qual sembla que no estàs d’acord, però ho agafes com si fora així” (Emilio Ferrando Escrivá), “Que l’atracció sexual pot ser més forta que cap altra cosa” (Josep-Lluís Navarro Lluch), “A Favara, vol dir que l’opinió de la dona és la que val, per damunt de la de la teua família o amics. És la que més força té” (Rosa Bixquert), “L’atractiu sexual, l’imant, que ens atrau” (Jesus Aviles), “L’expressió vol dir que molts homes es pleguen a allò que vulgui la dona com a parella sexual”[1] (Xirristi MIrristi).

El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Francesc Castellano escrigué “Per a mi, significa que lliga, que estira, que condiciona, un ‘enconyament’ que totes les raons que s’hi puguin fer”.

Igualment, el 13 de desembre del 2020, en un correu electrònic de Concha Ridaura Cumplido, veiem que “Hi havia sentit el significat que dius tu. No obstant això, puc dir-te que, ací, a Benetússer, els meus tios que em duien 50 anys (jo, ara, en tinc 55), li donaven un altre significat i és el següent: la importància que tenien les dones alhora de decidir sobre les qüestions dels hòmens o de la família política. Me n’explique millor: les dones tenen més força a l’hora de decidir sobre les qüestions familiars, personals del hòmens, que la seua pròpia família de naixement i, fins i tot, els amics o el que siga més raonable en eixos moments, quan aquests hòmens hi estan enamorats o/i ‘enconyats’.

Vaja, que són les dones les que manen, i no ells.

Aquesta expressió l’he sentida moltes vegades en disputes familiars, quan s’imposava la decisió de la cunyada de torn per damunt de la família de l’home, dels germans o dels amics. I l’home obeïa a la seua amiga, parella o dona, per damunt del que desitjava, el que era convenient o del costum de la seua família política.

Quan un veí va fugir de sa casa deixant a la dona i els seus fills perquè es va ‘liar’ en una xicona més jove, i va perdre l’oremus sense pensar les conseqüències.

Quan un home / xic coneix una xica i se n’oblida de l resta del món que hi era important per ell.

Desitge que servisca. Als meus tios, els agradava molt aquestes frases fetes.

Un abraç. Ànim! En aquesta tasca”.

També el 13 de desembre del 2020, poc després de llegir el correu electrònic de Concha Ridaura, li diguí que estava totalment d’acord amb lo que ella havia escrit i que, de fet, ma mare i jo ho havíem comentat algunes vegades, com també amb amics que conec per Facebook. I, per descomptat, amb més persones, com ara, un amic que coneix molt sobre la cultura colla, de Sud-amèrica i matriarcal.

El 13 de desembre del 2020, en el grup “País Valencià: memòria, present, esperança”, Carme Tamarit Martínez, que la vespra havia escrit “De xicoteta, escoltava així. Se deia perquè manava més una dona que un home”, en resposta a uns quants comentaris en el mateix grup, comentava “Sóc jubilada. Ho dic perquè vos feu una idea de l’edat. Quan jo era xicoteta i escoltava a les dones del carrer o ma mare dir ‘Tira més…’ era perquè alguna veïna li deia al fill que li fera algun ‘recao’ i no podia. Si li trucava la nóvia, corria per fer-li el ‘recao’. Les dones del carrer (…) deien ‘Mira, tira més…’”.

 

 

Nota: [1] És més extens.

El cristianisme matriarcal en el segle XXI i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, tractarem sobre el cristianisme matriarcalista en el segle XXI com també sobre la identitat dels Pobles i, fins i tot, en relació amb els Sants de la Pedra.

La manera matriarcal d’entendre la vida, vinculada a la història i no tant a lo que promou la cultura capitalista o, sense anar tan lluny, ni a la cultura patriarcal que va unida a la llengua castellana (i que molt bé es reflecteix, com ara, en la manera de manar que hi hagué en el Regne de Castella i en la cultura castellanista / espanyolista), no sols plasma la psicologia col·lectiva d’un Poble ja que, com ara, el fet que hi hagués accions de gràcies (tan presents, per exemple, en molts llocs on està arrelada la festa dels Sants de la Pedra) podria implicar, de pas, un agraïment a la Terra, per mitjà dels sants (en aquest cas, els sants Abdó i Senent), com a intercessors.

Sobre el paper de la intercessió, per exemple, en l’Edat Mitjana, direm que deu ser molt antic. Així, en el llibre “Una historia nueva de la alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800”, de Chris Wickham, llegim que, entre els anys 570 i 610 (p. 579), en l’actual Turquia, hi ha un bisbe, Teodor, que jugà un paper important i que, a més, exercí unes funcions semblants a les que ací relacionem amb els Sants de la Pedra: “Teodoro (…) era abad de un monasterio, además de sacerdote, y fue obispo por un espacio de once años. (…) Era (…) un asceta, y por consiguiente un sanador, un hombre que expulsaba a los demonios, un patrono y un mediador: las comunidades aldeanas le apreciaban por estas razones, no por su posición institucional. (…) Como hacedor de milagros –faceta en la que tal vez le acompañase el éxito-, protegía a las comunidades aldeanas del pedrisco, la lluvia venida en mal momento, las plagas de langosta y las intoxicaciones alimentarias. Como mediador, trató de zanjar la mencionada disputa surgida a raíz de las diferencias relacionadas con un bosque, y se aseguraba de que el granizo castigase a los malos perdedores. (…) Este tipo de conductas son un claro signo de que la aldea actuaba de modo solidario” (p. 580).

Ara, en el primer quart del segle XXI, no hi ha tant de culte ni tanta devoció pel paper d’intermediaris religiosos (com ara, els sants) en el món capitalista, i, per exemple, en la societat valenciana, trobem nous mitjancers: els metges, els científics, les persones a què hom tracta com si fossen ídols o, fins i tot, els diners, les enquestes de tipus polític, periodistes que apareixen en els mitjans de comunicació social o, per exemple, centres comercials o, àdhuc, jugar a la loteria. Una forma moderna de fer idolatria i que no va en línia amb la cultura matriarcal.

Aquest canvi de devoció podria conduir-nos a trobar un motiu pel qual, en Catalunya, per exemple, on l’Església ha sigut més fidel a la llengua pròpia (en lloc de fer-ho al castellà, llengua que tant ha abraçat l’Església valenciana des del segle XVI), hi haja major associacionisme (eixe “claro signo de que la aldea actuaba de modo solidario”, que llegíem abans en paraules del llibre de Chris Wickham), més interés per les arrels catalanes i per la terra i, per tant, igualment, una major presència de formes cooperativistes o emprenedores de viure, en lloc de tendir molt més a delegar-ho en lo que diga la llei, en els dictats dels polítics que manen en cada moment o bé en lo que diga l’home (en les parelles) o en la tradició patriarcal. Així, diré que, el 22 de gener del 2019, mentres raonava amb un amic valencià que és capellà, ell començà a parlar un poc sobre la presència del matriarcalisme en el País Valencià i hi afegí, més o menys: “La dona és qui gestiona la casa. Si cau el paper de la dona, cau tot”. Aquest amic és un gran coneixedor de la cultura colla.

En eixe sentit, en el fet que l’amic i jo parlàssem sobre la cultura valenciana i que la veiéssem de tipus matriarcal, diré que, moltes vegades, em fa l’efecte que, en Espanya, tractar el tema del matriarcalisme de cultures diferents a la basca i que formen part de l’Estat espanyol, per a moltes persones, no és políticament correcte i que, en el tema de la sexualitat, clarament relacionat amb el dels Sants de la Pedra (si bé com una sexualitat de tipus solidària[1], així com la fraternitat està present en la relació entre els dos germans bessons), hi ha una mena de tendència a posar-se la visera i, així, a no indagar en el tema… però per cultures. En canvi, es prefereix una visió etèria que agrupa totes les nacions que hi ha en l’Estat espanyol (com també en Europa) sota el paraigua “societat en què vivim”, “cultura occidental”, “societat espanyola”, “societat del benestar”… Fa molt fi, però no va a la realitat cultural dels distints pobles: ni de l’Estat espanyol, ni de la Terra. Evidentment, així és més còmode (i rebutge aquest estil d’investigació), però no hi afavoreix una visió més completa i, per tant, allunyada dels intents de rentat de cervell ideològic, etnològic o, per exemple, religiós.

Per això, com escriu Pere Riutort, en la seua explanació, “Hemos de luchar contra falsedades históricas, que han llegado a considerarse verdades, después de siglos que nos las han hecho oír en ambientes sociales y de docencia popular. Estas falsedades tienen el fundamento político de unas leyes injustas e inaceptables, como la actual ley constitucional de preponderancia del castellano sobre la lengua de nuestra tierra. Se llega a la consideración constitucional, que el castellano es un derecho y una obligación y que nuestra amada lengua tiene hasta entre nosotros, una categoría jurídica y social muy secundaria” (p. 185). Si això ocorre en lo lingüístic i ara, en el primer quart del segle XXI, ¿no hi ha raons per a considerar que afecta, igualment, a la cultura i que la nostra cultura no s’ha de limitar a una mena de folklore institucional o bé a ensenyar valencià però sense entrar en la idea de fer cultura i, així, conéixer millor les arrels i difondre-les entre les persones que viuen en els territoris catalanoparlants i, en el cas valencià, que els castellanoparlants també puguen conéixer-la i, fins i tot, promoure-la? La meua resposta, en línia amb la de moltes persones, és que sí.

I, per si això no fos prou (i compartesc la visió de Pere Riutort), tot seguit, ell afig: “Esta situación se ha de calificar de sustitución colonial de una lengua y nada más, pura discriminación contraria al Plan de Dios. Leyes inicuas[2] que no obligan en conciencia y contra las cuales se ha de luchar”.

Com a punt positiu, en lo relacionat amb el paraigua de què hem parlat més amunt, hi ha que també ens trobem amb persones que, com més coneixen lo que hi ha de matriarcalista en la nostra cultura, més consciència prenen de ser part del Poble (per exemple, valencians respecte al valencià), de nació (en el sentit emprat en molts documents del Vaticà, no precisament amb la noció capitalista i patriarcal de nació-Estat) i que té un llegat i també una manera de concebre el món digna de mantenir en el temps, en lloc de deixar que siga trepitjada, no sols pel centralisme castellanista / espanyolista, sinó, fins i tot, per mitjà de la indiferència (o del rebuig) dels qui parlen valencià o dels qui viuen en terres valencianes (o dels altres llocs de l’àmbit lingüístic), o bé dels qui hi han nascut (o que encara el parlen) però que no hi resideixen.

Aquestes persones que prenen consciència de ser part del Poble accepten el missatge que, per exemple, hi ha en aquestes paraules de Pius XII, pronunciades en el radiomissatge de Nadal de 1941: “En el camp d’un nou ordre fundat sobre els principis morals, no hi ha lloc per a oprimir ni obertament ni dissimuladament, les peculiaritats culturals i lingüístiques de les minories nacionals, ni per impedir o reduir la seua pròpia capacitat econòmica, ni per limitar o abolir la seua natural fecunditat…” (p. 4).

Dins de la capacitat econòmica i de la fecunditat, podríem incloure la destinada al coneixement i a la difusió de la cultura. Com a curiositat, comentaré que un dia, un cronista que ocupava un important càrrec d’una entitat, em digué que fecunditat i sexualitat (que li plantegí com a relacionades amb els Sants de la Pedra) eren dues coses distintes… i que ho hi havia cap relació ni amb Demèter, ni amb els sants Abdó i Senent. No li ho acceptí, tot i que li ho manifestàs sense dir-li res, i deixí que em digués la seua opinió sobre el tema que, aleshores, tractàvem i, així, conéixer més l’home i els seus coneixements.

 

Laïcitat i religiositat. El cristianisme “matriarcalista” i lo matriarcal en el segle XXI.

En aquest apartat de la recerca, tractarem quatre punts: a) la identitat d’un poble, b) la religió matriarcal i la civilització tecnològica i científica, c) la religió i lo matriarcal en el País Valencià i d) la cultura popular unida a la festa matriarcal dels Sants de la Pedra i a la tolerància en el segle XXI.

 

  1. La identitat d’un Poble.

Continuant amb  el tema d’aquest cristianisme “matriarcalista”, cal tenir en compte, com escriu Alfons Llorenç, en l’article “Laïcitat i religiositat. En temps de globalització i diversitat”, publicat en la revista religiosa i valenciana “Cresol” (no. 18, març-abril 2017), que “la identitat del poble valencià té com a trama[3] i ordit[4], naix i es configura al voltant del cristianisme, que, es vullga o no, ens ha fet arribar on som i com som, que aporta els fonaments de la nostra concepció del món i identitat” (p. 60), així com també la té, en els altres territoris catalanoparlants de la històrica Corona Catalanoaragonesa, conéixer aquest passat i fer-ho, per iniciativa pròpia, des del nostre dret a la recerca i, com escriu Joan XXIII, en l’encíclica “Pacem in terris”, “no en actitud d’imposicions o de pressions provinents sobretot de fora” (34), sinó per motivació interior per a un major coneixement de lo que ocorregué aleshores i del present. Aquest interés pel nostre passat pot servir-nos, també en paraules d’aquesta encíclica de Joan XXIII, per a dir “Prou, de pobles dominadors i pobles dominats: tots els pobles s’han constituït o s’estan constituint en comunitats polítiques independents” (45) i, així, per a potenciar lo que hi ha en les tradicions, en els costums i en la història de la cultura catalana, la qual, com totes les cultures, fins i tot, en aquests temps on es prioritza molt més lo científic, també inclou lo religiós.

Un exemple: per mitjà de la recerca de lo que forma part de la nostra tradició, en lloc de posar-nos, com ara, a indagar sobre Sant Isidre (tot i que, per la seua relació amb la festa dels Sants de la Pedra, sorgesca, de rebot), sí, com ara, a considerar que, en un moment com l’actual, on hi ha una tendència cap a una major globalització, àdhuc, en lo cultural, o a una menor presència de lo religiós (no necessàriament en línia amb el Concili de Trento, però sí a nivell social i en lo escolar i tot), tractar positivament un tema com l’agrícola (i també des de la part etnològica i des de la  religiosa) constitueix una manera de tenir present les autoritats (tant les polítiques com les religioses), que els Sants de la Pedra també formen part del nostre llegat cultural no il·lustrat i no vinculat al capitalisme o a la cultura de mercat que ara impera, i que, per tant, no és, simplement, res a evitar o a desconsiderar, sinó una peça més dels nostres avantpassats i amb què ens mantenim com a Poble i que, damunt, ens serveix per a estimar la nostra identitat i, fins i tot, per a viure i per a respondre (en el present i a la realitat) de manera més tolerant i sense fer distincions (per pur esnobisme o bé, com ara, de cara a unes futures eleccions polítiques) de manera favorable a lo que no siga cristià.

Recordem, per exemple, algunes paraules del rei Felip V (de la primera mitat del segle XVIII i que eliminà els set centres d’ensenyament superior de Catalunya), quan, en el Decret del 1r de maig de 1717, amb motiu de la seua decisió de crear una universitat (en el sentit castellà, de centre d’ensenyament superior, i no en el d’ajuntament), la de Cervera, per la seua fidelitat com a ciutat partidària del rei Borbó durant la Guerra de Successió (1701-1715[5]), escriu que “Dios me ha puesto de atender el bien de aquellos vasallos y no permitir que las torpes sombras de la ignorancia oscurezcan el precioso lustre de las ciencias, (…) de todas las ciencias, buena crianza de la juventud y esplendor de esta monarquía”, com molt bé exposa David Algarra en el seu llibre “El Comú Català” (nota en la pàgina 143).  Recordem, a més, que aquestes paraules del monarca, sovint qualificat de promotor de la Il·lustració (si bé no tant com el seu fill Carles III), contrasten, en canvi, amb les que llegim, per exemple, en el llibre “Historia de la Iglesia Católica”, dirigit per mestres universitaris d’Alemanya i d’Àustria i publicat per Herder Editorial en el 2006: “Cuando los Borbones consiguieron el gobierno en la persona de Felipe V (1700-1746), introdujeron en España el absolutismo de Estado, practicado ya en Francia” (p. 493). I, poc després, afigen que “En 1767, el absolutismo estatal de España, bajo el ministro ilustrado Aranda” (p. 493)… Caldrà estar més atent a aquestes noves línies d’informació en lloc de deixar-nos portar per la suposada relació favorable a “la cultura” arran de l’entrada dels Borbons i de la introducció de les idees de la Il·lustració, en el segle XVIII, i, de pas, no acceptar cegament tot lo que estiga escrit en l’Espanya castellana o per persones de línia espanyolista i que actuen com a súbdits del poder i fidels als dictats d’ensenyament i d’instrucció que provenen de Castella, de Madrid. I, per descomptat, també de les exposicions idealistes. En resum: més formació i més equanimitat, afegir pes en l’altra balança, en la de la història silenciada i que moltes persones estem disposades a revivificar.

Adduirem que les autoritats (no sols les de tipus polític sinó, fins i tot, les que representen una mena d’autoritat moral per a moltes persones, com ara, els científics, els bisbes, els esportistes, líders espirituals, mestres universitaris, empresaris, periodistes, psicòlegs, etc.), si més no, partint del cristianisme de línia matriarcalista, no haurien d’estar al servici de les minories que ocupen el poder, ni de la cultura més preuada (històricament, des de qui exerceix més influència a nivell lingüístic i en lo formal, això és, de la castellana) sinó, en profit de totes les identitats i de tots els habitants, de manera que, així, hi hagués un nombre més gran de persones que poguessen accedir al coneixement del passat de cada u dels Pobles que formen part, per exemple, de l’Estat espanyol i també que, de rebot, com escriu Joan XXIII, en l’encíclica “Pacem in terris” (1963), puguen ser-ne més els qui, com ja fem moltes persones, passen a “rebutjar (…) els mètodes d’informació amb els quals, mancant a la veritat, es fereix injustament la reputació d’aquest o d’aquell poble” (90), ja que, com ara, “ajuda no poc al perfeccionament humà el contacte permanent amb una cultura diferent, els valors de la qual podran anar convertint la saba i sang pròpies” (97), “obrar sense intencions de predomini polític” (125) i respondre, els membres de les comunitats històricament minoritzades, com ara, la nostra (d’arrels catalanes i matriarcals), interessats també pel passat i per lo que hi ha en la nostra cultura.

Aquest contacte amb una cultura diferent (en el nostre cas, sobretot, amb la castellana), va a més en el segle XVI, principalment (si més no, en el Regne de València), arran del resultat de la guerra de les Germanies (del primer quart del segle i després de la qual començà a introduir-se el castellà, en bona mida, per pressions de la Inquisició, molt més que per l’actitud de la noblesa i de juristes, com molt bé ha escrit Jordi Bilbeny, en el llibre “Inquisició i Decadència. Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI”[6]), de la política dels Àustries (segles XVI i XVII) i, sobretot, de la manera de governar dels Borbons (amb la introducció dels decrets de Nova Planta, del segle XVIII) i, igualment (i, més encara, entre els valencians), des de la política castellanitzadora impulsada per persones com el patriarca José de Ribera (1532-1611), sevillà que fou arquebisbe de València entre 1569 i 1611 a més de virrei del regne valencià (1602-1604), del cardenal Belluda (en Oriola, després de la Guerra de Successió) o, per exemple, del bisbe Mayoral (qui, com ara, des de 1750, feu que tots els valencians es batejassen en castellà).

Es tracta, per tant, de fer més acollidores les relacions entre persones de cultures diferents i, de pas, que les persones que vinguen d’altres terres a les que siguen catalanoparlants, ho facen en sentit de germanor, d’estar oberts a conéixer (i, òbviament, a respectar) la llengua, les tradicions, els costums, etc. que serà molt més fàcil en la mida que els que vivim més temps (moltes generacions i tot) arrelats com a autòctons, coneguem més la nostra història i que la promocionem (units, a més, a un interés des del nou membre del nostre Poble), detall en què estic a favor (com moltes persones de tot l’àmbit lingüístic). Això implica que actuem, com escriu Joan XXIII, en l’encíclica esmentada, amb “afany sempre renovellat” (164) i, per exemple, com a “guspira de llum” (164), i impulsant, com podem llegir en l’encíclica “Gaudium et Spes” (1965), “una forma més universal de cultura humana, que promou i expressa la unitat del llinatge humà tant més, com més respecta les peculiaritats de les diverses cultures” (54). Ara bé, com que, en el nostre cas, la cultura minoritzada ha sigut la catalana, sobretot, des del segle XVIII (i continua sent-ho, en molts sentits, a hores d’ara, i, sobretot, en el País Valencià), això cal rellegir-ho a favor de la nostra cultura i, per tant, donem el nostre suport, com ara, al tema dels Sants de la Pedra, com una part més del nostre passat, amb el qual ens identifiquem aclaparadorament, actitud que, com ocorre en les cultures matriarcals, no implica deixar d’estar, més o menys, al dia, de lo nou i de la manera de viure, però sí rebutjar lo que tractàs d’anul·lar els nostres costums i la nostra manera d’entendre el món.

I aquesta actitud nostra de respecte per les peculiaritats de les altres cultures (com també de la nostra), com veiem en el discurs de Joan XXIII relacionat amb el pelegrinatge de Bergamo[7] i que figura en el llibre “Nació i Nacionalismes. Una reflexió en el marc del Magisteri pontifici contemporani” (http://mnjoancosta.net/Llibres/NacioNacionalismes.pdf), de Mn. Joan Costa i Bou i editat per M&M Euroeditors junt amb la Facultat de Teologia de Catalunya, en el 2000, té lloc perquè assumim que “cap bon fill se separa de la seva mare fins al punt de no portar en el rostre, en els trets, en les paraules quelcom, molt o poc, de la terra d’origen que l’ha plasmat conferint-li una nota distintiva que l’atreu, amb l’ajut de Déu, vers l’òrbita de la llum i de la caritat, que és –com se sol dir- patrimoni comú d’una família, d’un poble” (pp. 98-99). I, com que estimem el nostre passat, en lloc de deixar-lo a banda o desconsiderar-lo, i, a més, ens interessem per aprendre’n més i, fins i tot, per fer que siga conegut per més persones, som conscients que, com escriu Pere Riutort, en la seua explanació, “Somos en nuestras tierras el verdadero pueblo, la verdadera cultura con sus características que se han ido produciendo entre nosotros a través de los siglos. No somos unos advenedizos[8] desde la España-castellana. Esta, sí, se ha querido extender desde hace siglos, implantando sus características culturales entre nosotros y por toda la península.

(…) Los castellanos peninsulares y los recientemente inmigrados de diferentes partes del mundo, cuando vienen a convivir con nosotros, tienen el deber de formar parte de nuestro Pueblo, asumiendo su cultura en todos sus aspectos y participando en ella. No somos nosotros como los rusos en Ucrania, como alguien ha querido suponer, los rusos entre nosotros, son los castellanos y todos los venidos de fuera. Los rusos se han ido estableciendo en la Ucrania conquistada militarmente por los zares desde el siglo XVIII, con unas características e intenciones verdaderamente coloniales. Los castellanos, entre nosotros, se han hecho presentes, de una manera especial, después de la Guerra de Sucesión con las mismas intenciones y métodos que los rusos en Ucrania, pero sin querer reconocer nuestra soberanía, cosa que ha conseguido precisamente Ucrania” (p. 159).

Això no vol dir un tancament cap a l’exterior, ni cap als altres ni, per descomptat, una falta de solidaritat amb altres persones i amb altres nacions del món, sinó tot lo contrari, però amb un fort interés pel passat (amb tants trets matriarcals, com ara, en la llengua[9]) i una obertura a lo nou i als altres però que no vaja contra la nostra identitat, i, per tant, fer com les persones que abracen lo matriarcal, que no hi renuncien, sinó que ho potencien i que ho expandeixen i tot, però no amb un estil colonialista.

 

 

Notes: [1] Parle més en el sentit simbòlic i on trobe un motiu pel qual els nostres avantpassats es decantarien abans per uns sants de línia fraternal (els Sants de la Pedra) i que, eixa tria, en el fons, reflectiria, fins i tot, que la cultura sexual dels  qui  vivien en aquelles terres i en aquells temps no era possessiva, sinó de línia més bé germanívola, com també es manifesta en altres trets culturals de què parla, per exemple, Bartomeu Mestre o dels que figuren en l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal. Ara bé, això no exclou que, en aquestes cultures, els seus membres actuen amb molta iniciativa, amb molts reflexos i decidits, sense deixar les coses per a demà, tipus de resposta molt present en les cultures matriarcals.

[2] En valencià, iniqua, això és, malvada, odiosa.

[3] Lligam entre les parts d’una cosa.

[4] Conjunt de fils llargs que es mantenen en tensió en un marc o en un teler, disposats de manera paral·lela entre si.

[5] Aquest és el període en que es sol considerar que tingué lloc aquesta guerra pel tron de la Corona dels regnes hispànics de lo que un segle després  es constituiria, jurídicament, com l’estat Espanya.

[6] “Inquisició i Decadència. Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI”[6]), de Jordi Bilbeny, editat per Librooks Barcelona, en el 2018, llibre.

[7] Bèrgam (en italià, Bergamo) és el nom d’una ciutat italiana.

[8] En valencià, estranys, forasters.

[9] Està interessant l’article “La llengua és el notari de la identitat”, de Bartomeu Mestre i Sureda.

Jota de quintos (Benigànim)

General, , , ,

 

 

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 13 de juny del 2020, Jose V. Sanchis Pastor, escrigué la “Jota de quintos”[1] de Benigànim (població valenciana de la Vall d’Albaida):

“JOTA DE QUINTOS

Els quintos de l’any 14

han sigut molt desgraciats:

eixiren a pegar volta

i Pere els ha denunciat:

 

‘— Ya no quiero beber

de tu tinaja,

porque he visto una cosa

que sube y que baja’[2].

 

Els quintos de l’any 14[3]

carabassa li furtaren

a Ximo ‘el del Coronal’

el dia que l’allistaren.

 

‘— ¿Qué es lo que me metes

que tanto me gusta?

— Un escolanet

en el llontal[4] de fusta’.

 

Els quintos de l’any 14

a les xiques cantarem

perquè mos crida la ‘quinta’

i prompte no les vorem.

 

‘– ¡Ay!, ¡sácamela!,

que la quiero ver,

¡Ay!, ¡métemela!’

que em dona gustet”.

 

 

Notes: [1] El 7 de desembre del 2020 posí aquesta cançó en el meu mur i Jose V. Sanchis Pastor, entre altres coses, comentà que “la cançó parla de Ximo ‘el del Coronal’. El Coronal és una heretat. HERETAT DEL CORONAL. I la família que treballava les terres són coneguts en Benigànim com ‘els del Coronal’. Ximo ‘el del Coronal’ era casat amb una germana de la meua rebesàvia”. Una heretat és una propietat rústica, això és, del camp.

[2] En aquesta jota hi ha una persona que parla castellà i fou el primer cas en què escrivien un fet així. Igualment, direm que, el 9 de desembre del 2020, poguí veure aquesta jota, gràcies a un missatge de Jose V. Sanchis Pastor, qui em remetia al mur de Salvador Blasco Peris, on hi havia un vídeo que es pot veure en Internet: https://www.facebook.com/watch/?v=1742862902469663, en el mur del blog “País Valencià, gent, terra,, força”, a què he accedit hui.

[3] Es refereix a 1914.

[4] Llontal, com aclarí Jose V. Sanchis Pastor, vol dir peanya, repeu.