Arxiu d'etiquetes: “El blog de Gabriel Bibiloni”

La religiositat, el Concili de Trento i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem sobre la visió del món i la religiositat, en el món catòlic, des del Concili de Trento (1545-1563), de com afectà, en bona mida, al matriarcalisme, i de la seua relació amb els Sants de la Pedra.

 

La visió del món i la religiositat, en el món catòlic, des del Concili de Trento (1545-1563).

En línia amb el tema de la religiositat popular i dels goigs, i centrant-nos en lo que podríem considerar el Barroc, la imprempta, per una banda, i, per una altra, la política empresa des del Vaticà i posterior al Concili de Trento (1545-1563), portà a una visió nova de la vida, en el món catòlic, la qual, per exemple, inclourà els punts que exposaré tot seguit. Alguns encara cuetegen en el segle XXI, malgrat els intents del Vaticà, després de l’obertura del pontificat de Joan XXIII i de Pau VI (segle XX) així com de la política progressista i social de Francesc I (papa des del 2013).

1) Redescoberta de sants protectors, d’arrels antigues, i que s’empren com a models a imitar. Es recuperen sants protectors dels primers segles del cristianisme i, així, que, per la seua actitud, es podrien considerar com a “puritans” i, com les autoritats eclesiàstiques (a diferència de les civils), amb un model de viure exemplar. Es tracta, així, no sols d’incrementar el culte als sants (com també a la Mare de Déu), sinó de dedicar el temps a lo religiós, però seguint el bon exemple dels sants (ja que, per alguna raó haurien accedit a la seua santedat), i, a més, de legitimar el paper dels diferents càrrecs eclesials i de la seua situació com a no vinculats al poder “corrupte” (el polític) o a la persona (portadora d’humanitat i, per tant, d’equivocacions). I tot, en un moment històric en què es vol presentar l’Església com una institució “sana”, “neta”.

Així, en paraules de Miquel Llot de Ribera, autor de l’obra “Llibre de la translacio dels sancts Abdon y Sennen”[1], de 1591, “obligació tenim, tots los que en la vida present vivim, de imitar a sancts tant honrats, y de Déu omnipotent estimats com són los invincibles martyrs, seguint-los las pissadas[2], ab la imitació de la sancta vida, y observància dels preceptes y manaments de Déu omnipotent. Per a que de aquesta manera merescam alcançar la honrra, que los invincibles martyrs y bons Reys [Abdon i Senen] felicíssimament posseeixen, gosant[3] per a sempre de la divina essència, y coronats de una corona, molt diferent de la que posseïren en la vida present. Perquè és una corona immarsecible[4], y incorruptible y corona[5] de justícia” (pp. 106B-107A). Una corona i una manera de ser que, com ja remarcava el P. Miquel Llot, en l’apartat “Al devot lector”, acompanya els sants en “los Regnes Celestials” , a diferència dels terrenals a què fa referència un poc abans, quan parla del rei Felip ( rei “en los regnes temporals de la cathòlica Magestat de nostre Rey don Felip, per més apartant que sien pere la importància del lloc”[6]), ja que “en los Regnes Celestials de Déu omnipotent militant, y triumphant, per ser lo cap verdader de tots sols Christo verdader Déu i Home, estan subjectes a una mate[i]xa l[l]ey y ordinació de la divina Charitat, ab la qual venen a ser regits y governats. Encara que ab molta més perfectió, se observa aquesta ordinació divina en la glòria, per estar lo objecte clarament present, la divina i infinita bondat”[7].

A més, com ja indica el P. Miquel Llot, en una de les pàgines d’introducció a l’obra, “Puix si los àngels reben alegria de la penitència de un pecador, què faran los sancts de la perseverància de la virtut de un servent del Senyor; y de la oració, y deldejuni, y de totes les demés obres bones en les quals per a servei de Déu omnipotent se emplean los hòmens? y com honrrar y venerar los sancts en aquesta Iglesia militant, sie[8] obra tant bona, y al Senyor tant agradable, certíssima cosa és, que de ella se han de alegrar en gran manera los sancts en la benaventurança” (VIII[9]).

Així mateix, també, durant el barroc, s’introdueixen els qui feren possible el triomf d’aquests sants (com ara, l’abat Arnulf), amb paraules sobre la seua forma de ser. Així, Miquel Llot, ens comenta que la terra d’Arles (el Vallespir) “tenia en ella un molt singular servent, que era lo Abat Arnulfo de l’orde de sanct Benet, per la sanctedat y bona vida del qual volgué lo Senyor alcançàs la vila y terra de Arles, lo verdader remey y consolació” (p. 22B), “Perquè arribat que fonc lo dichós Abat a Roma, font tanta la claredat y resplandor que de si despedia, iuntament ab lo bon exemple, y sancta vida, que causava molt gran admiració, a tots los que la sua veneranda cara contemplavan, y miravan” (p. 25B).

A més, podem intuir, després d’escriure aquestes paraules sobre l’abat, que, quan llegim, en la mateixa obra, que feia de pastor de les ovelles, trau, indirectament, u dels objectius que es marcaven, en temps de l’abat, és a dir, en el segle X (però, també, des d’abans de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, en l’any 476), les institucions cristianes: la fi del matriarcalisme i, així, de les tradicions paganes, malgrat que a penes ho comente Miquel Llot (1591, després del Concili de Trento), a diferència de Joan Baptista Anyés[10] (en 1542).

En eixa línia, llegim que Arnulf, en Roma (quan hi va a parlar amb el Papa, abans que el pontífex li concedís permís i la possibilitat d’emportar-se’n els cossos dels Sants de la Pedra), “havia alcançat lo que tant desijava, per la salut y consolació de les sues ovelles” (p. 26A). Això també apareix, en l’obra, mentres l’abat realitza el trasllat per mar: “O, sancts gloriosos quant deveres amparàreu sempre lo bon Abat Arnulfo, en lo temps en particular de tant gran treball, y perill: donant-li mostra claríssima, de lo que tenia de fer per les sues ovelles, en la terra y vila de Arles” (p. 44B).

Sobre la introducció de sants antics (podem intuir que, a l’estil de les persones que prefereixen lo de “Tota la vida s’ha fet així”, les quals miren molt cap a lo tradicional,cap a lo més primerenc i, per tant, cap a lo més llunyà en el temps), un amic que ha pres part en l’estudi, natural de Llorenç de Rocafort (l’Urgell) i resident en Girona, Pep Capdevila, m’indicava, en un correu del 30 d’agost del 2017, que “L’església primitiva estava dedicada a Santa Maria, com totes les esglésies que depenien del Cister. (…) Però hi va haver un moment [en] què es va posar ‘de moda’ tenir com a patrons sants orientals, antiquíssims, com, per exemple, els nostres [Abdó i Senén], o els de Vallbona, ‘Els Sants Metges’. Jo visc a Girona i, a les parròquies gironines, va arribar de les mans dels Àustries de tenir sants locals dels primers segles. I, mira, totes les parròquies van adoptar patrons, com: a Besalú, Sant Prim i Felicià i, a Lloret, Santa Cristina; a Begur, Santa Reparada”.

Una altra de les maneres de fer-ho, com podem pensar, és a través del teatre hagiogràfic en valencià, en el qual, segons escriu Josep Solervicens en l’obra “Literatura moderna. Renaixement, Barroc i Il·lustració”, hi ha mostres que “es revelen (…) receptives als nous paràmetres compositius barrocs, molt especialment l’obra més reculada: la Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir santa Bàrbara de Vicent Garcia (1617) (…). Altres exponents en català d’aquest teatre són la Tragèdia famosa de la sang escampada per lo cel i martiri d’Abdon i Senén, germans de Pèrsia (possiblement del segon terç del segle XVII, tot i que la còpia manuscrita és del XVIII)” (pp. 312-313). Caldria comentar que Santa Bàrbara, com els Sants Abdó i Senent, estan vinculats a la protecció del camp, i que, en aquell moment, la societat era majoritàriament rural i agrícola i que, quant al nom de “tragèdia”, com indica Josep Solervicens, en parlar del teatre barroc, “la seva assumpció és purament epidèrmica” (p. 313), és a dir, decorativa, superficial.

No obstant això, en línia amb el tema dels models a imitar, en un apartat de la tesi “Escriptores valencianes de l’edat moderna: catalogació, contextualització i difusió”,[11] realitzada per María de los Ángeles Herrero Herrero, podem llegir que “gran parte de los versos de mujeres que llegaron a la imprenta lo hicieron insertos en las biografías de sus autores, mayoritariamente religiosas virtuosas con cuyas Vidas o hagiografias publicadas tras su muerte se pretendía enaltecer su virtud espiritual y exponerlas como un paradigma de santidad a imitar” (p. 270) i, més avant afig que, per exemple, també tingueren un espai entre obres de Carles Ros (Ciutat de València, 1703-1773), com ara, “les poesies en llengua catalana de Rosa Trincares (…) i la dedicatòria que escriu sor María Luisa Inglés per a la Narración històrica de la antigüedad,[12] y progressos del Real Monasterio de la Puríssima Concepcion de la ciudad de Valencia… (1741)” (p. 271). I, en moltíssims casos, sembla que tingueren a Teresa de Cepeda o d’Àvila (Santa Teresa de Jesús), com a model de partida, com comenta Mª Ángeles Herrero en molts passatges, fins que, almenys, en gran mida, començà a decaure fins a la desaparició a les darreries del segle XVIII.

Continuant amb informació treta de la tesi de Mª Ángeles Herrero Herrero, sembla que una de les finalitats d’eixes obres hagiogràfiques, sovint, era “crear una estratègia de grup dins de cada orde religiós mitjançant una ‘estrategia propagandística’ que ‘actúa en el interior de cada organización religiosa’, per a ‘crecer, obtener nuevos adeptos, fundar nuevos conventos, individualizar su propia tradición y ganar nuevos santos para su devocionario particular” (p. 287) i que, a més, en més d’una ocasió, eixien dels convents amb la finalitat d’expandir-les i, de pas, “lucrarse no solo las hermanas del convento sino también los fieles cristianos para beneficio de sus almas” (p. 288).

I, per si això restava curt, un altre mitjà d’aplegar a les persones, a través d’aquests sants com a models a imitar i, més encara, si són dels primers temps del cristianisme (i podem intuir que els màrtirs de temps de l’Imperi Romà hi farien un gran paper), és afegir-hi la seua joventut, la mateixa que estava vivint una religió que estava guanyant seguidors: el cristianisme “jove” (i, de pas, l’Església del Barroc, tractava de transmetre la idea de renovació, de moviment, de jovenesa, de vida, etc.).

2) Ús de les celebracions religioses en públic com a mitjà d’impacte visual, d’espectacularitat, de publicitat i de modelatge social i del pensament. L’Església recorria a la celebració nombrosa d’actes religiosos públics i de caràcter festiu, com relata Antoni Gelonch Viladegut, en “Els goigs: gravats i cultura religiosa popular”, per mitjà d’una estètica barroca fonamentalment visual (per lo d’”Una imatge val més que mil paraules”, que diríem ara), que tenia com a objectiu donar prioritat a “un art més espectacular que no pas de qualitat, ja que la finalitat era, a més de delectar, sobretot impressionar. La imatge tenia més interès com a concepte que no per la bellesa plàstica.

L’Església pretenia commoure i entendrir els fidels mitjançant una extensa i variada tipologia d’imatges que garantís la bondat del seu missatge” (p. 24) i, per tant, la passivitat del creient com a possible persona creadora.

Així mateix, com amb unes paraules que, des de la primera vegada que les vaig llegir, em semblaren atrevides i molt interessants, les celebracions en espais oberts es convertien també “en actes preferents de la publicitat del poder: els actes polítics (centrats en festes matrimonials, coronacions i, especialment, funerals) i religiosos (processons, representacions sacramentals, llarguíssimes litúrgies…) actuaren com a elements de control de la comunitat i de modelat del pensament social” (p. 370).

Així, en el “Llibre de la translacio dels sancts Abdon y Sennen” (de 1591), en el passatge relatiu a l’entrada de l’abat Arnulf, en Arles, després de venir-hi de Roma amb els cossos dels sants Abdó i Senent, hi ha que “Estant en aquesta turbació, arriba [a Arles] lo felicíssim Abat Arnulfo ple de molt gran alegria, y contento qual senyalaven las llàgrimas que dels ulls li e[i]xian, ab la vista del qual alegraren-se aquelles ovelles[13] sues, ab tant gran compliment, quant se pot pensar de persones tant afligides y atormentades, ab absència de tant bon pastor y prelat. Y a[i]xí ordenaren solemnes processons per part de tot lo clero, y seculars de la vila, ab les quals donaren gratias[14] molt deveres al Senyor per la vinguda del bon Abat Arnulfo, y de tant grans protectors y defensors de tota aquella terra y vila de Arles, y comptat de Rosselló. Baix la protectió dels quals, tota aquella vila, y terra en particular se posà, prenent-los per patrons, edificant una solemníssima capella y altar en la Yglesia del monestir en lo qual verdaderament los cossos sancts estan” (pp. 49A-49B).

Adduirem que una idea interessant que hem trobat a partir de l’article “La religiositat popular en el s. XVII: les festes de beatificació de Rosa de Lima en el convent de Manacor. Un exemple de resistència cultural a la Mallorca del s. XVII”, de Jaume Serra i Barceló, és que, a partir del Concili de Trento, “Les pràctiques populars i tradicionals varen ser totalment ofegades i sols la Santa Seu, amb els decrets de 1625 i 1634, disposà de l’autoritat per permetre el culte públic. A més a més, una sèrie de disposicions pontifícies es dirigiren a reprimir alguns cultes populars de realitat històrica més que dubtosa i també l’organització de llargs, minuciosos i costosíssims processos de beatificació i canonització. (…) En el cas de l’Espanya dels Àustries, la centúria 1580-1660 va estar plena de troballes miraculoses, invents de màrtirs i documentació falsa” (p. 371).

I, fent-ne ús d’unes paraules tretes de l’obra “Llibre de la translatio dels sancts Abdon y Sennen”, del P. Miquel Llot de Ribera, publicat en 1591 en Perpinyà, podem adduir, si més no, com a exemple, a partir de lo que plasma (amb la mentalitat del Concili de Trento), mentres l’abat Arnulf és en Roma, això és, abans de l’arribada dels cossos dels Sants de la Pedra, que “assenyalant lo dia, se feu una solemníssima prosessó, en la qual anava sa santedat, juntament ab lo col·legi dels Il·lustríssim[s] Cardenals, y clero de Roma, ab molta multitut de gent, caminaren per la yglesia de sanct Llorens, en la qual estava lo Cementiri Ponciano” (pp. 34A-34B).

Igualment, Vicent Canet i Llidó, en el document “El valencià en l’església: 1707-2007” (http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/6814/Valencia_anuari_07.pdf?sequence=1&isAllowed=y), publicat en l’”Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura” (no. 18, 2007), trau unes línies d’un document del Concili de Trento en què es pot llegir que calia actuar “procurant ensenyar-los la llei de Déu, i estampar en tots els cors aquestes veritats, ometent coses inútils” (p. 94) i amb l’afegitó de l’autor que aquesta situació respecte a les llengües vulgars, des del concili, relegades al sermó i a la catequesi, “es va mantindre fins el concili Vaticà II (1962-1965)” (p. 94).

Podem intuir, en relació amb lo que hem escrit en el paràgraf anterior, que això afectaria molt la cultura catalana i, per tant, bona part de les tradicions de línia matriarcal i pagana que hi hauria vinculades als sants Abdó i Senent, de què ja parla Joan Baptista Anyés (1542).

Per descomptat que aquesta política no tenia res a veure, si més no, en la forma (però no en la substància, ja que també faria mal al matriarcalisme), per exemple, amb la línia que adoptà el protestantisme durant el segle XVIII, més receptiu als corrents d’idees “progressistes” que acompanyaven la filosofia de la Il·lustració (que no del neoclassicisme, ni del despotisme il·lustrat), sobretot en Anglaterra, on des de mitjan segle XVII, s’havia tombat la Inquisició i on la monarquia i el govern eren més moderats i no propensos, com ara, a l’ateisme, una línia important que no hi quallà.

A més, com podem llegir en el llibre “Sant Galderic. Patró de la pagesia catalana”, de Joan Vilardell i Bagué i editat pel Patronat de Sant Galderic (en Barcelona, en el 2012),”Una de les noves disposicions sortides del Concili de Trento, que va tenir l’església en deliberació una bona part del segle XVI, era la que facultava als reis per al nomenament de bisbes i abats. En tombar el segle XVI, comencen a posar-se en pràctica les noves disposicions i bisbes i abats ens vénen de Madrid. Sovintegen, doncs, els bisbes castellans, malgrat les inútils queixes de la Generalitat, i es comencen a sentir homilies i prèdiques en castellà a les nostres catedrals. Però en aquesta època Catalunya ja feia anys que reculava.

La noblesa catalana, ja dimitida, més culta, es procura i, generalment obté càrrecs administratius, engruixint així les files dels funcionaris del poder central. La penetració cultura castellana és important i es fa notar. El mateix ban publicat per Pau Claris uns anys després, cridant els ciutadans en defensa de la Pàtria, quan la Guerra dels Segadors, fou editat en castellà. No ens hem d’estranyar, doncs, que en aquest medi la devoció a Sant Isidre, canonitzat cap al 1620, i des de poc proclamat patró de la ‘capital del Reyno’ i dels pagesos castellans, anés guanyant adeptes en el nostre país. 

(…) Així, ja a principis del 1700 veiem que gairebé a totes les esglésies de Catalunya hi havia culte a Sant Isidre, fet considerat pels nombrosos goigs existents de l’època” (pp. 16 i 18). Agraesc Agustí Esteve i Orozo de Nájar (membre del “Grup l’Edat Mitjana”), qui m’envià aquest llibre (en pdf), per Internet, el 30 de setembre del 2018. Podem considerar que aquestes paraules per a Sant Galderic, són aplicables per als Sants de la Pedra i per a Sant Medir (un altre sant que, en Catalunya ,està vinculat a l’agricultura).

O siga que, no sols penetrà la castellanització lingüística (i de manera important), per exemple, en el Regne de València, després de la guerra de les Germanies que tingué lloc entre 1520 i 152, i en les Illes Balears (després de la Germania que hi transcorregué entre 1521 i 1523), sinó que, en el cas de Catalunya, afectà a una major penetració de Sant Isidre (sobretot, arran de la seua canonització en el segle XVII). Així, en paraules de Gabriel Bibiloni, en l’entrada “Sant Isidre” (http://bibiloni.cat/blog/?p=2554), la qual figura en “El blog de Gabriel Bibiloni”, “”A partir del segle XVI, i sobretot a partir de la canonització d’Isidre en el segle XVII, en els Països Catalans, i en part com a conseqüència de la penetració cultural castellana s’anà produint la substitució de Sant Abdó i sant Senén (i al Principat també dels sants catalanes sant Galderic, sant Medir i sant Faust), que eren els nostres patrons dels pagesos, per sant Isidre. Al País Valencià sant Abdó i sant Senén resistiren més temps, i la substitució es produí en els segles XVIII i XIX” fins al punt que, “sobretot en temps recent, pertot arreu a l’Estat espanyol creixia la fama del sant de Madrid, i anaren sorgint germandats, societats, cooperatives, etc., amb el nom del sant usurpador del patronatge dels nostres sants i pagesos”.

Cal afegir que aquesta línia barroca, racionalista i de depuració de lo suposadament pervers, en favor de lo exterior, de lo nou i de lo patriarcal, també es manifestaria, a partir del segle XVIII, amb l’esperit que es desprén de paraules amb què Felip V justifica la creació de la “Real Academia de la Historia” (en una Reial Cèdula de 1735), ja que el seu objectiu era aclarir “la importante verdad de los sucesos, desterrando las fábulas introducidas por la ignorancia o por la malicia, conduciendo al conocimiento muchas cosas que oscureció la antigüedad o tiene sepultado su descuido”, no desfà que, dins d’eixes faules de què parlava el monarca (i també d’eixe obscurantisme), s’amagàs una justificació per a arraconar la història que no anàs en línia amb la de Castella o amb la dels vencedors en la Guerra de Successió, això és, amb la cultura castellana. De fet, en un llibre de què no tenia informació abans i que vaig veure en el despatx d’un amic, “Historia de la Iglesia Católica”, dirigit per distints autors i publicat per Herder Editorial en el 2006, en tocar la Il·lustració sota el regnat de Felip V, diu que “Cuando los Borbones consiguieron el gobierno en la persona de Felipe V (1700-1746), introdujeron en España el absolutismo de Estado, practicado ya en Francia” (p. 493), fet que no havíem trobat encara en cap font escrita en castellà i relacionada amb els Sants de la Pedra, com ara, un article del llibre sobre la Festa d’Acció de Gràcies en Carpesa (del 2005)[15].

Així mateix, tampoc no s’afavoria moltes tradicions de la cultura catalana i dels camperols de tot l’àmbit lingüístic que, àdhuc, a hores d’ara, hi perviuen, com encara es pot veure en la celebració de la festa dels Sants de la Pedra. De fet, com podem llegir en l’article “Sobre història, fe i nació” (http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART00989), de Jordi Auladell i publicat en la web “Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya”, “des de l’òptica històrica, no deixa d’ésser d’interès la importància de la religió en la construcció d’una identitat nacional com la catalana. Precisament, com a confirmació a d’aquesta posició central de la fe, el nostre passat és continuat testimoni de fets successius, d’importància a cops relativa, exclusivament enfocats a reformar el format i el contingut de l’Església catalana, essent l’objectiu evident castellanitzar-la i, en conseqüència, espanyolitzar un dels tradicionals eixos vertebradors de la societat i del país.

(…) Mitjançant la manipulació del catolicisme local, la fe cristiana ha estat utilitzada com eina de reeducació nacional”  i més, tenint present que “(…) el fervor religiós de la societat catalana convertia en decisius factors ara vistos com anecdòtics; (…) a tall d’exemple, (…) en la desfeta del 1714 els defensors de la Barcelona empraren el pendó de Santa Eulàlia[16] com a icona de resistència enfront l’invasor.

Per tant, resultà una estratègia idònia incidir sobre el santoral i el martirologi català: les modificacions, omissions o inclusions de nous sants i màrtirs tingueren impacte directe sobre tota la societat, especialment, en aquells estrats més populars, els més directament influïts per la iconografia pietosa, la creença en la santedat i en la seva transmissió per l’estament eclesiàstic”.

Aquesta actitud sorgida, sobretot, després del Concili de Trento, comportà, a més, que es deixava a banda lo que acompanyava la població agrícola i els seus costums i, en canvi, es posava de part de lo que implicava esperit competitiu, els principis morals i, a més, una visió racionalista de la vida o, com diu un capellà, en un informatiu parroquial d’Alaquàs (l’Horta de València), el 13 de maig del 2018, un posicionament des de les institucions eclesials que hi té lloc [apareciendo] con fuerza el ansia en muchas autoridades y la tentación en muchos religiosos de volver al ‘prietas las filas’, al toque de trompeta con respecto a verdades y preceptos (…), tanto que se hace intocable la constitución[17] o la moral religiosa”, és a dir, patriarcal, a diferència de la matriarcalista, rural i agrària, receptiva amb les festivitats del camp, com ara, la dels Sants de la Pedra, Sant Galderic o, per exemple, Sant Medir.

 

Notes: [1] Ens referim a l’obra “Libre de la translatio dels invencibles y gloriosos Martyrs SS. Abdon y Sennen, y de la Miraculosa aygua de la santa Tumba del monestir de sanct Benet en la vila d’Arles en lo Comptat de Rosselló”, del P. Miquel Llot de Ribera, editada en Perpinyà, en casa de Samsó Arbús, en 1591. Pel títol tan extens del llibre i, tenint present el nom que li dóna l’autor, el P. Miquel Llot de Ribera, al final, “Llibre de la translacio dels sancts Abdon y Sennen”, he triat emprar aquest títol, reduït, al llarg de la recerca. A finals de juliol del 2018 estava accessible en Internet i, a més, amb la possibilitat de baixar-lo a pdf i, posteriorment, d’imprimir-lo, gràcies a una còpia feta per la Universitat de València en aquelles setmanes: http://weblioteca.uv.es/europeana/uv_im_i20013668_p0001-0239.pdf. En el moment d’escriure aquesta nota, 3 de novembre del 2018, no ho està per mitjà d’aquest enllaç.

[2] Castellanisme en lloc de seguint-los les empremptes.

[3] Castellanisme en lloc, per exemple, de gaudint o de fruint.

[4] Literalment, en lloc de la forma immarcescible, que vol dir “que no es marceix”.

[5] Assistim, amb aquest exemple, a un canvi de lectura del símbol de la corona, històricament i primerament en el temps, vinculat a lo femení, a la dona, atenent a estudis, com ara, el d’Angie Simonis. Es tracta d’un exemple més, de com, sobretot, després del Concili de Trento, s’intentà anul·lar el matriarcalisme i tot lo matriarcal.

[6] Pàgina 20 del document digitalitzat.

[7] Pàgines 20 i 21 del document digitalitzat.

[8] Literalment, és a dir, sia (o siga).

[9] En l’estudi, he fet ús de la numeració romana, per a fer referència a les pàgines de la introducció anterior a les planes de l’obra que van indicades amb numerals. En aquest cas, correspon a la pàgina 21 del document digitalitzat.

[10] Ningú dels dos trau la idea, de manera explícita, per exemple, fent al·lusió a “de dones”, “femení”, etc., però és clar que la idea de fons, sí que es percep en aquestes obres.

[11] Tesi facilitada pel grup Clapir”, d’historiadors. Agraesc la seua generositat. L’enllaç amb què es podia accedir a la tesi era https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045756737/1/tesis_maria_de_los_angeles_herrero_herrero.pdf. A hores d’ara, no ho podem fer mitjançant aquest enllaç.

[12] S’insisteix en l’antigor, en línia amb el tema del reviscolament de sants antics.

[13] Amb el terme ovelles, l’autor fa referència als habitants d’Arles, abans de l’arribada dels Sants de la Pedra a aquesta població del Vallespir.

[14] Cal pensar que es tracta del terme llatí, en lloc de gràcies.

[15] “Carpesa en el siglo XVIII según documentos de la época” (p. 97), signat per José Jaime Brosel Gavilá.

[16] El procés de substitució comportà que la Mare de Déu de la Mercè passàs a tenir-hi més devoció i, així, a hores d’ara, la festa de Nostra Senyora de la Mercè, patrona de la ciutat de Barcelona des del segle XVII, hi té molt més ressò que la de Santa Eulàlia.

[17] Ho podríem traduir com la llei, lo escrit, els principis morals.