Arxiu d'etiquetes: segona festa de Nadal

Llauradors, jardiners, bondat i matriarcalisme

 

Passant a “La llengua és el notari de la identitat” (https://dbalears.cat/opinio/2009/10/05/225786/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat.html), un article de Bartomeu Mestre i Sureda publicat en la web del “ dBalears”, en el 2009, l’escriptor comenta que la cultura de tot l’àmbit lingüístic és matriarcalista, com molt bé podrem deduir, per exemple, de fragments com els següents: “Les llengües són eines d’expressió, l’ànima del poble, un model d’entendre el món i la vida. Defineixen, més que cap altra cosa, la pertinença a una cultura. Formen l’estructura d’una col·lectivitat. En conformen la personalitat. La identitat d’un poble rau, més que en la història, en la seva cultura. Constitueix el factor més important per establir diferències amb altres. La nació catalana sobreviu (…) perquè té fites clares que la delimiten de qualsevol altra. Molt profundes, gairebé antagòniques, amb la cultura patriarcal espanyola; la del mite del caçador. A les antípodes, la nostra cultura matriarcal representa el mite del llaurador[1].

(…) En cas de dificultat, ells toquen ‘madera’ (fent al·lusió al fetitxisme de tocar la creu a l’espera del miracle). Nosaltres tocam ferro per barrar el forrellat de casa nostra[2]. Quan són sincers, parlen ‘en plata’ (pur materialisme) o ‘en cristiano’ (un concepte de guerra santa procedent de les creuades). Nosaltres, positius, parlam clar i català[3]. (…) Ells porten l’anell de casats a la dreta i nosaltres a l’esquerra, perquè és la del cor.

(…) La Puríssima per a ells és “la virgen” i per a nosaltres, la mare de Déu[4]. (…) Nosaltres tenim segones festes, perquè la dona té els mateixos drets que l’home i és senyora dels seus béns[5].

(…) Fa 25 anys, la UIB va fer un estudi sobre els diversos col·lectius humans presents a les Balears. L’informe destacava un fet que, per excés de pudor social, no es va posar prou de relleu. Els catalans no érem criticats per defectes, sinó per virtuts. Això no ha mudat gens i encara ens retreuen que siguem estalviadors, treballadors, austers, familiars, negociadors, pactistes, parlamentaris…”.

Un altre article de Bartomeu Mestre en què aporta informació que paga la pena tenir present, és “Les ‘saetas” a Mallorca” (https://www.dbalears.cat/opinio/2009/04/07/14873/les-saetas-a-mallorca.html), publicat en el diari “dBalears”, quan diu que “L’exhibició del dolor[6] no forma part de la nostra cultura. La serenor presideix les nostres manifestacions de dol. El nostre patir fa part de la més absoluta privacitat i intimitat. De fet, els catalans no som renouers i ho podeu certificar amb mil detalls. També amb l’expressió d’alegria som discrets. Si anau a una platja a l’estiu entendreu què vull dir. Els que criden, els que corren i embruten d’arena l’altra gent o els que tenen un aparell de música a les totes, evidentment no pertanyen a la nostra nissaga. Aquestes conductes no tenen res a veure amb ètnies, sinó amb cultures. Els trets distintius que diferencien els pobles patriarcals dels matriarcals, com el nostre, aporten dades que, més enllà de les opinions, resulten irrefutables”.

Quan llisquí aquest article de Bartomeu Mestre, per primera vegada, el 25 de març del 2021, hi restí interessat perquè aportava informació nova i sobre temes que no m’havia plantejat[7] tot i que, partint del testimoni de Rosa Garcia Clotet (de Blanes, Catalunya), quan ella parla sobre com l’educaren els seus pares (un exemple matriarcal, com també el de Pere Riutort, dues persones que, en aquest punt, m’han exposat informació que t’obri els ulls), i, igualment, del document “Saviesa ancestral”, publicat dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat”, sí que ho entenia i ho acceptava. I, finalment, en línia amb aquest matriarcalisme de què parla Bartomeu Mestre, en aquest article, al capdavall afig unes paraules que escrigué Jaume Oliver d’Albocàsser (1919-2004), en relació amb un incident que ocorregué en Felanitx (Illes Balears), en plena Setmana Santa, davant un home que havia començat a cantar una “saeta”“es Vicari Costella tingué prou serenitat per resoldre el desconcert, dient: Caminau, caminau! Ves si ara per una ‘sardana’ mos aturaríem”.  

En relació amb el mite del llaurador que comenta Bartomeu Mestre, hi ha l’article “Caín i Abel? Reeees, un malentès!” (https://www.diariodemallorca.es/opinion/2019/01/11/cain-i-abel-reeees-malentes-2913744.html), de Pere Morey Servera i publicat en el “Diario de Mallorca”, en què identifica Caín amb el pastor i amb Castella (com ara, amb lo transhumant, de què també parla Jaume Vicens Vives, en el seu llibre “Notícia de Catalunya”[8]) i, en canvi, Abel  amb el pagès. Quant al pagès, escriu que “ha de treballar molt més per fer fruitar la terra: llaurar, sembrar, segar, batre… o regar, exsecallar[9], femar… sempre hi ha alguna tasca a fer al camp, a un pagès li cal tenacitat, resistència i resiliència. El pastor, en canvi, treu el ramat a pasturar i sols ha de vigilar que cap llop no se li acosti, està disposat a lluitar. Té més temps per mirar passar els núvols, per somiar (potser per això hi ha hagut més poetes místics a la literatura castellana) [.] Està menys arrelat a la terra, és més aventurer; per això ‘Los dioses nacían en Extremadura’ com diu la novel·la de García Serrano (1917-1988)”.

I, tot seguit, amb unes paraules que no tenen pèrdua, comenta que “El pastor és patriarcal perquè sap quan[t] important és que el mascle de la guarda sigui fort i cobreixi quantes més femelles, millor. El pagès, en canvi, veu la Terra com una mare, sap que ha de dipositar la llavor i prendre cura de la planta mentre creix, per això els pobles pagesos, els mediterranis, som més matriarcals que els pastors de terra endins”.

En relació amb aquestes paraules de Pere Morey, direm que, així com en el “Rondallari de Pineda”, amb moltes rondalles de Pineda de Mar, que foren recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX, hi ha una rondalla (i cal pensar que n’hi haurà poquíssimes, d’aquesta línia), “En Cagasitges”, en què el personatge actiu és raboser, mentirós i, igualment, emprenedor; de xiquet, aprengui, en l’escola (on totes les classes es feien en castellà), un conte en castellà i relacionat amb la mentira…, “El pastorcillo mentiroso”, en el curs 1978/1979, en què fiu els huit anys.

L’article de Bartomeu Mestre “La llengua és el notari de la identitat” enllaça molt bé amb bona part de l’article “Mallorca i la dignitat de la Dona” (https://www.dbalears.cat/opinio/2021/03/08/349611/mallorca-dignitat-dona.html), de Jordi Caldentey, publicat en “dBalears”, el 8 de març del 2021, en què l’autor comenta que, “Qualsevol que llegesqui les Rondalles Mallorquines, podrà alenar i assaborir l’ambient dels nostres avantpassats, en el qual la figura de la madona era la paret mestra de la família, de la llar, la figura entorn de la qual girava la vida familiar”  i, un poc després, addueix que “l’home tradicional mallorquí, quan no s’avenia amb sa dona i veia impossible la convivència, se suïcidava, (…) abans de fer-li mal”.

A més, Jordi Caldentey addueix (i en negreta), que “Mallorca, amb els nostres dos territoris germans del Continent, érem una civilització de les més avançades d’Europa en qüestió de reconeixement i de respecte als drets de la dona i a la seva dignitat. Evidentment, no podem abaixar la guàrdia” com també que “anava avançada temps enrere i hi va encara avui, en comparança amb molts de països del nostre entorn”, per exemple, en el tema de la sexualitat.

En relació amb aquest article de Jordi Caldentey com també amb el de Bartomeu Mestre sobre la llengua i la identitat, direm que, en l’entrada “Segona festa de Nadal: tradició matriarcal en perill” (http://rellevant.cat/segona-festa-de-nadal-tradicio-matriarcal-en-perill), de Jordi Caldentey i publicada en la web “Rellevant.cat”, en agost del 2017, s’indica que, la Segona Festa de Nadal, “el dia de Sant Esteve, que, des d’un caramull de segles enrere, sempre era estada festa a Mallorca, enguany resulta que no ho serà[10]i afig que “Sempre és estada una festa general no tan sols d’àmbit a tota Mallorca sinó de totes les Illes Balears i de tots els territoris mediterranis de l’antiga Corona d’Aragó. Ens aquestes terres, a diferència d’altres de continentals, tradició marca, des de temps immemorials, que, tant per Nadal com per Pasqua, hi ha d’haver un dia de festa per a dinar a ca la família de l’home i un altre dia per a anar a dinar a ca la família de la dona. Avui en dia, que tant procurem dir i fer les coses de manera que seguesquin la sensibilitat feminista sembla mentida que no valorin aquesta concepció tan bellament matriarcal, com a mínim, tan respectuosa amb la figura de la dona”.

I, en el paràgraf següent, fa unes preguntes que podríem considerar interessants: No hem d’anar al màxim d’igualtat entre l’home i la dona en tots els àmbits de la vida? No mirem tant prim en segons quines coses, per exemple en imposar un repartiment igualitari per gèneres en les llistes electorals? Beníssim, ara no ho discutirem” i considera que, el fet de no recuperar aquesta festa, la qual, en les Illes Balears, en el 2011, es decidí eliminar per a l’any següent, el 2012, i que, fins i tot, ho facen governs “progressistes”, ¿tal vegada, tinga a veure amb què “només hi veuen un significat religiós (i, per tant, ‘de poca importància’, sospit), que ho paga defensar? És de molt poca cultura , al meu parer, no tenir en compte el gran significat tradicional que tenen la Segona Festa de Nadal i la Segona de Pasqua per la seva dimensió matriarcal, vénc a dir igualitària entre la figura del pare i de la mare a les famílies mallorquines”.

Tot seguit, com a opció, exposa (i podem considerar també traslladable al Pais Valencià, on tampoc no es celebra, si bé, des dels anys noranta del segle XX), la possibilitat de passar la festa del primer de març (dia de la celebració de l’autonomía balear, però “que tampoc no té gens d’arrelament popular”) i, així, passar-la “al primer diumenge del mateix mes”, ja que “així deixarien lloc a la conservació d’una festa que sí que tengués tradició i arrelament popular a totes les Balears, com és el cas de la Segona de Nadal”. El motiu que indica és perquè Les festes que ho paga conservar i potenciar trob que són les festes que el poble sent, que la gent hi participa i que tenen un significat que ve de segles enrere”. Hi estic totalment d’acord.

També en relació amb la mateixa festa i, per tant, amb el tema de la dona en la cultura balear, però, en aquest cas, també vinculat amb la llengua catalana, en l’entrada “La segona festa de Nadal” (https://bibiloni.cat/blog/la-segona-festa-de-nadal), de Gabriel Bibiloni i publicada en “El blog de Gabriel Bibiloni”, en el 2011, indica que eixe mateix any, “S’ha suprimit aquesta festa del calendari laboral, cosa que és lamentable i diria, fins i tot, que inacceptable i indignant.

La segona festa de Nadal, o dia de Sant Esteve, és una festa tradicional a la major part de la nació catalana i la podem considerar com un tret d’identitat cultural important del nostre país, que ens singularitza i ens diferencia d’altres cultures veïnes. Per a nosaltres Nadal i la segona festa són un tot que no es pot deslligar. La nostra tradició genuïna ens du a reunir la família aquests dos dies en dos importants dinars familiars”.

Una de les persones que comentà l’article de Gabriel Bibiloni, Xavier, escrigué que “Fa molts anys que la Generalitat valenciana va deixar perdre la segona festa de Nadal i que en ambients valencians continua celebrant-se”.

En l’article “Caín i Abel? Reeees, un malentès!”, de Pere Morey Servera i publicat en el “Diario de Mallorca”, també es comenta que “la segona festa de Nadal se celebra a la Catalanitat[11], però no a la resta de la Península; i és que a la primera festa les famílies es reuneixen a ca el marit, però a la segona, amb la de la muller, a la qual se la té aquí més en compte”.

Pere Morey Servera remata l’article amb unes paraules molt interessants: “Compreneu ara perquè[12] tenim una visió del món tan distinta els castellans i nosaltres?”.

¡I tant que es comprén!

 

 

 

Notes: [1] Recordarem ací les paraules de Vicent Torralba, membre de la CNT durant la guerra (1936-1939), qui, en un article publicat en el llibre Quaderns d’Investigació d’Alaquàs” de 1994, amb el títol Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària”, escrit per Ramon Tarín, diu que “La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots” (p. 92 de l’article).

Igualment, en l’article “Tradicions, espectacle i folklore” (https://www.setmanarisoller.cat/opinio/2010/04/16/281876/tradicions-espectacle-i-folklore.html), de Josep Bonnín, publicat en la web “SÓLLER.cat”, llegim que “dins la cultura mediterrània (…) la deessa impera amb totes les seves maneres, és la figura adorada, a qui se li fan ofrenes i sacrificis, perquè sigui generosa. La terra és femenina”.

[2] Aquesta “espera del miracle” que cita Bartomeu Mestre té, com a analogia, Sant Isidre resant baix d’un arbre mentres que un àngel li està llaurant els camps. De fet, en moltes representacions del sant, l’àngel apareix llaurant. A més, pot recordar-nos la tendència cap a lo místic, lo abstracte, en lloc de cap a la terra i cap a les persones, com ho fan els Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

[3] Tot i que “cristiano” i “clar” poden recordar la rectitud, la correcció, és cert que “cristiano”, a més, és més obert, més expansiu, mentres que “català”, no sols està referit a una llengua en concret (que no a un terme general com “cristiano”) sinó que s’identifica amb el nom de la llengua del parlant i amb la intenció de facilitar l’entesa (“clar”).

[4] La forma “Mare de Déu”, lo primer que m’inspirà quan el vaig llegir, per primera vegada, fou que lo femení (la Mare, fins i tot, la Terra Mare) estava per damunt de lo masculí (el Fill, els déus masculins, Jesús) com a senyal de matriarcalisme i també la típica estampa de la Mare de Déu acompanyada del Nen Jesús així com en les festes d’agost de Bétera ho fa l’obrera casada (una dona adulta) al costat de l’obrera fadrina (una dona jove).

[5] Aquest detall ja ho deixa prou clar. De fet, més d’una vegada, entre parelles valencianes valencianoparlants grans i que mantenen molts  costums, podem oir, quan se’n van de casa, per exemple, per a anar a missa del diumenge, que la dona diu a l’home: “¿Has agarrat diners?”. És l’home qui porta els diners a la casa, però és la dona qui els administra, encara que ell, com ara, quan passegen, vaja per la dreta i amb el braç dret lliure. A més, afegiré que, en moltes poblacions valencianes, l’home anava per la dreta de la dona (quan eixien a fer una volta) i, a més a més, quan es casaven en l’església (llevat, com ara, de si ho feien en poblacions com Alcoi o, per exemple, Vinaròs), la dona es situava a l’esquerra i l’home a la dreta, mirant tots dos el capellà.

[6] Es refereix a les “saetas” de Setmana Santa. Com a exemple, en línia amb aquest article, direm que, en el País Valencià d’arrels catalanes, es fa molta més festa des del dia de Pasqua en avant (fins al dia de Sant Vicent Ferrer, dilluns següent a Dilluns de Pasqua), que durant la Setmana Santa, com es plasma, molt, en la música vinculada amb la festa de Pasqua.

[7] Com escriguí, el mateix dia, a l’autor, M’ha impactat un article teu sobre les ‘saetas” en Mallorca”.

[8] Jaume Vicens Vives escriu que,Els castellans, -d’ascendècia transhumant i nòmada com molt bé els ha definits un d’ells, el professor Carande-” (p. 46).

[9] En el DCVB, figura com a un mot de Mallorca i que significa “Tallar als arbres les branques seques o sobreres”.

[10] El primer any que deixà de ser-ho, com deduïm, a partir d’un escrit de Gabriel Bibiloni, fou el 2012.

[11] Com hem vist, en l’article de Gabriel Bibiloni, i que encara té validesa, a hores d’ara, no en tot l’àmbit lingüístic, si més no, de manera oficial. L’article de Pere Morey Servera fou escrit en el 2019.

[12] Textualment.