Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Àvies i mares que transmetien la llengua del Poble, la materna

General, , , , ,

 

Continuant amb els comentaris plasmats en el grup de la Vall d’Albaida, ens comentaren “La meua àvia i ma mare, les dues van néixer abans de 1920 i parlaven l’única llengua que sabien i que havien heretat del seus avantpassats: el valencià (català).

Per a mi, la llengua que parlaven ma mare i la meua àvia era la LLENGUA, amb majúscules. La resta, com diuen els castellans, ens ha vingut per ‘añadidura’” (Federico Mahiques), “A ma casa, en el poble, sempre s’ha parlat valencià. El castellà, a la ràdio o en el diari ‘La Hoja del Lunes’. Després, en la TV” (Paco Moscardo Gomar), “A Ontinyent, com a tots els pobles valencianoparlants, era comú, era la normalitat a casa, al carrer, al comerç, per tot arreu. El castellà arribava pels mitjans, per les ones i a l’escola, clar” (Ximo Segura Biosca), “Ens sentíem molt bé, no sabia ni que n’hi havia altra, fins l’escola, clar. Ahí començaven les ‘espardenyades’[1] fins que entra la TV a casa” (Pepa López Polo).

En línia amb aquestes paraules, el 20 de desembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929 en les Borges del Camp), després d’haver llegit ell l’escrit “Capellans valencians pro justícia social es boten la normativa lingüística del Vaticà” (https://malandia.cat/2021/12/capellans-valencians-desquerres-es-boten-la-normativa-linguistica-del-vatica), em respongué, en un missatge, que “Ja et vaig explicar (…) que, ara farà seixanta-dos anys, en un viatge de noces, vam visitar una  família d’Albalat. I es van quedar esbalaïts quan van sentir a la meva esposa i a mi cantar les cançons de missa i el Parenostre, les salves i el Credo en català”. Aleshores, li comentí que, “A mi, des de xiquet, m’impactava que, en casa, es pregàs en castellà com també en les misses. Jo no sé el ‘Salve’, ni he sentit mai el Rosari, ni moltíssimes oracions, en català. Mai.

Però Pere Riutort, qui sap si per intuïció i per voler alfabetitzar-me en lo religiós, m’envià un sobre amb una foto que ho compté. Li estaré sempre agraït”. Al moment, li envií les fotos d’aquest detall de Pere Riutort, i ell m’afegí “No les he sabut d’altra manera que en català, Lluís. Gràcies per la tramesa, Lluís: m’ha fet il·lusió. Quina pena que fa que no sapiguem resar al nostre Déu en el nostre idioma. Ens caldrien molts Riutort als Països Catalans”.

Igualment, el 21 de desembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda, en el meu mur, em feu un comentari prou en línia amb aquest, que diu “Ahir, (…) vaig recordar el que havia comentat amb tu i em va venir a la memòria que, quan anàvem a ‘Doctrina’, entràvem a l’església cantant ‘Anem, anem a doctrina, / que el Bon Jesús / crida als infants, / els àngels són a la porta / per a donar-nos les mans. / Jesús, Maria ens esperen / sentats en cadira d’or, / totes les coses ens diuen, / les volem saber d’acord’ i tornàvem a començar l’’Anem, anem, fins a donar-nos les mans’, mentre entràvem a poc a poc cantant la cançó. Ho dic per refermar que sempre, llevant d’algunes prèdiques per monjos forasters, vam resar, i resem, en català”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Tot seguit, les dues fotos del detall que m’envià Pere Riutort en març del 2019 i de què jo parlava a Ricard Jové Hortoneda. En la banda inferior de la foto en què figuren les oracions, es pot llegir «Retaule de culte i símbol històric i actual de la Generalitat Valenciana:

La Mare de Déu del Regne, Sant Jordi i l’Àngel Custodi del Regne».

 

                       

                        SALVE REGINA

Déu vos salve, reina i mare de misericòrdia:

   vida, dolcesa i esperança nostra, Deú vos salve.

   A vós cridem els desterrats fills d’Eva;  

   a vós sospirem,

   gemint i plorant en aquesta vall de llagrimes.

   Ara, doncs, advocada nostra,

   gireu envers nosatres

   aquests ulls vostres tan misericordiosos.

   I, després d’aquest exili,

   mostreu-nos Jesús, fruit beneït del vostre ventre.

   Oh clementíssima, oh piadosa, oh dolça Verge Maria.

 

                       

                        SUB TUUM PRAESIDIUM

Davall vostre mantell ens emparem,

      Santa Mare de Déu:

      escolteu les nostres pregàries en tota necessitat

      i aparteu-nos sempre dels perills,

      Verge, gloriosa i beneida.

 

 

                         REGINA CAELI

Reina del cel, alegreu-vos, al·leluia:

perquè aquell que meresquéreu portar, al·leluia,

ha ressuscitat tal com digue, al·leluia.

Pregueu Déu per nosaltres, al·leluia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] En moltes poblacions valencianes, per exemple, paraula en llengua catalana que es diu durant una conversa en castellà, per desconeixement del castellà, o bé dita entre les classes puixants que es passaven al castellà perquè ho consideraven més fi.

Àvies i dones que parlaven la llengua que havien mamat

General, ,

 

Més comentaris, en el grup «Dialectes«, foren “El pare i tota la seva família eren catalans d’arrel. La mare, de Múrcia. A casa, es parlava català i, fins els quatre o cinc anys, no vaig aprendre alguna paraula en castellà.

He de puntualitzar que la mare treballava i qui em va criar era la iaia paterna. Ara, tot i ser i sentir-me catalana, m’expresso igual de bé en els dos idiomes, ja que, per edat, em va tocar tooota l’escola en castellà. A casa, el matriarcalisme es va saltar una generació: de l’àvia va passar als nets: l’idioma, les cançons, les costums,…” (Neus Soler Rodríguez), “Per mi, semblava molt natural que la iaia i la gent gran, en general, parlessin català…” (Monique Peytavi), a qui contestí “I a mi. L’altra llengua és la de l’administració de l’Estat, però no la del Poble, ni la de la terra”; “El meu pare era de Jaén, però es va integrar de seguida i, a casa, sempre hem parlat català. La meva àvia materna era de soca-rel: mai no li vaig sentir una paraula castellana” (Magi López Prats), “La meva àvia sempre ens parlava en català, com tota la família” (Antònia Cabot), “No tenia cap inconvenient, era la llengua de casa, familiar. La padrina va néixer l’any 1905” (Margalida Rubi Tomas).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 18 de desembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Molt bo. Era també la nostra llengua, no podíem pensar ni plantejar-se altra. Era lo que teníem. Ens estudiàvem en castellà aprés, però els nostres pares no sabien parlar-lo: el coneixien, el sentien per la ràdio i, després, per la televisió” (Carmen Pastor Sisternes), “Ara ho valore molt més. Aleshores, ho trobava normal perquè és el que he mamat. Recorde dir-li, a ma uela, ‘Uela, això no es diu així!!!’ com, per exemple, ‘Ontinyen’, ‘cambra’ i moltes paraules que la pobra deia bé: era jo la que ho deia malament degut al castellanisme que ens ho mesclava tot.

M’agrada la meua llengua, m’agrada el valencià ben escrit. Jo faig el que puc, ja que no l’he estudiat mai: ni a l’escola, ni a l’institut, però bé[1]… poc a poc, almenys, ho intente” (Encarna Tormo), “Em sentia feliç” (Dolo Soler Esplugues), “Sí, a casa, parlàvem valencià i, la veritat que, a l’escola, es parlava el castellà i, a mi, personalment, sempre m’ha agradat parlar la meua llengua, encara que no sé escriure-la: faltes, en faig un carro, però m’agrada moltíssim” (Carmen Soler), “Sí. En ma casa, també es parla el valencià. En l’escola, donàvem castellà, però, en el recreo o, entre nosaltres, no parlàvem castellà: ens parlàvem en valencià.

Jo, al costat de ma casa, tenia uns tios de mon pare i no parlaven com nosaltres: era el valencià més clàssic o antic (…). Però, això sí: parlants i molt orgullosos amb faltes d’ortografia i tot. Falta dir que som tan orgullosos del nostre valencià que, sense estudiar-lo, ni res, ahí anem. Tampoc ens costa vore al que parla en castellà i, per respecte, contestar-li  [en castellà] per a que ens entenga” (Maria Rosa Molina Blasco), “La meua àvia i ma mare, les dues van néixer abans de 1920 i parlaven l’única llengua que sabien i que havien heretat del seus avantpassats” (Federico Mahiques).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “bueno”.

Persones que fan perdurable la llengua materna dels seus ancestres

General, ,

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 18 de desembre del 2021, Fermí Banus Teulé em comentà “Sense dubte, català. A més, la família de la meva mare era de Lleida i tenien un català diferent. Jo miro de recordar i utilitzar el que puc i, per aquí, a Barcelona, encara em passa que hi ha gent que no les havia sentit mai”.

En el grup “Dialectes”, el mateix dia i posteriorment, ens plasmaren “Em sentia molt bé, encara que, a l’escola, tot fos en castellà” (Maria Montserrat Morera Perramon), “M’agradava molt parlar amb la iaia… Hi ha un vocabulari que només feia servir ella. Com diu Víctor Català / Caterina Albert: ‘Quan mor una persona gran, moren un munt de paraules amb ella’.

A mi, moltes vegades, em ve alguna d’aquestes paraules o expressions i la recupero amb molta alegria, com un regal…

Abans-d’ahir, em va venir ‘ça com lla’, que vol dir ‘de totes maneres’:

‘-Ça com lla, ho faràs igualment!’

‘-Si hi has d’anar, ça com lla, abriga’t bé’” (Roser Rojas Simats), a qui contestí “Jo sempre estava obert a aprendre alguna paraula, o bé una expressió… la meua àvia materna (nascuda en 1910) deia ‘No m’hi veig’, de les poquíssimes vegades que he oït el pronom ‘hi’ en boca de valencians que no l’han aprés de llibre” i a qui Maria Montserrat Morera Perramon escrigué “A mi, em passa el mateix. Quan escric, sempre miro de posar alguna expressió de la iaia”; “Jo tinc setanta-cinc anys i, la meva àvia, no en sabia, de parlar castellà. Era filla de Granollers de Rocacorba[1]. Ella va respectar sempre a tots els que parlaven castellà. Em sap greu no guardar paraules que sols ella deia com ‘apolit’, ‘ves amb compte’” (Elena Juscafresca Juera), “Ni m’ho plantejava. Mai vaig pensar que fos alguna cosa extraordinària” (Maria Pladesala Terricabras)[2], “No sentia res en especial.

Simplement, és la llengua que feia servir tota la família” (Antònia Calvet), a qui, Josep Vidal li afig “Tot el poble menys algun foraster que, si no era funcionari, s’adaptava en un tres i no res”; “Com que tota la família, de Barcelona, parlàvem català, per a mi, era el més normal” (Rosa Garcia Clotet), “No he mamat altra llengua que la catalana, fins que no vaig anar a l’escola. I no l’he oblidat mai, ni l’oblidaré mai. La meva lluita i la meva il·lusió és fer-la perdurable per sempre més, Lluís!!!!” (Ricard Jové Hortoneda).

Com podrà intuir més d’un lector, hi ha un vincle clar entre l’actitud cap a la llengua, el sentiment de pertinença a la terra i la simpatia cap al matriarcalisme. La situació d’una llengua no és pura casualitat, ja que sempre hi ha normatives i fets històrics que hi tenen una relació directa i que, moltíssimes vegades, no apareixen en la història que es difon en les escoles, ni en els instituts o a nivell universitari ni, àdhuc, en documents administratius, com ara, de cultura, de turisme com tampoc en museus etnològics, o bé en exposicions sobre antropologia. Per això, és important plasmar la realitat i posar la veritat pel davant.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Finalment, dir-vos que hui mateix he pogut accedir a un document que ha posat Lluís Brines en el seu blog (i que m’ha enviat) en relació amb l’explanació de Pere Riutort, encara que aquesta versió és de quan només comptava amb cent seixanta pàgines (possiblement, del 2015) a diferència de la que l’històric mestre m’envià en el 2019 per correu ordinari i que en compté dues-centes sis. 

 

Explanació de Pere Riutort (versió de 160 pàgines, facilitada per Lluís Brines)

 

 

Notes: 

[1] Poble que forma part de Sant Martí de Llémena, una població catalana de la comarca del Gironès.

[2] En resposta a una pregunta que em feu, sobre “si la llengua de l’àvia fos diferent a la que es parlava a l’entorn”, li comentí “No, Maria. Jo, des de xiquet, he tingut molt d’interés pel tema de la llengua. I, en el barri, la gran majoria érem catalanoparlants, però en l’escola i en les esglésies (visc en el País Valencià), les classes i les misses es feien en castellà.

En casa, pregàvem el Parenostre i més en castellà.

¿Com ho expliques a un nen encuriosit per les cultures i per la llengua materna i per la germanor entre persones i entre Pobles?

Que hi ha una altra llengua que ni era la dels dirigents polítics ni la de l’Església valenciana: el castellà.

Nasquí en 1971”.

 

«Elles parlaven d’una forma natural, sense embuts» (Àngels Rosell Nadal)

General,

 

El 18 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, férem una pregunta en línia amb el tema de la llengua materna, però, en aquest cas, demanant “¿Com vos sentíeu, quan les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, parlaven en la seua llengua materna? ¿Què representava, per a vosaltres, la llengua catalana[1]? Gràcies”.

En el meu mur, el mateix dia, Lidia Bisellach em comentà que, quan la seua àvia catalana li parlava en català, ella “Ho trobava normal, perquè, a casa, amb l’àvia de Còrdova i l’avi de Múrcia, sempre vàrem parlar en català! Ella era un català de Girona. M’encantava, unes expressions molt d’ella.

S’havia criat a pagès. Com deia ella, ‘Jo sóc de pagès’’.

Era una dona culta amb lletra, impressionant quan escrivia cartes. Crec que l’àvia de Girona na sabia parlar gaire en castellà però sí escriure”.

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 18 de desembre del 2021, Angels Rosell Nadal ens escrigué “Doncs, crèiem que elles parlaven d’una forma natural, espontànies, sense embuts. Recordo que la meva àvia, que havia passat la república, era molt més lliberal que la meva mare, doncs, si jo tenia que preguntar algo del tema que fos, sempre li preguntava a ella. La meva mare, moltes coses eren tabú, sobretot, les sexuals; en canvi, la meva àvia era molt avançada en aquest tema.

Era molt valenta. Per la guerra civil, el seu fill no va voler anar a la guerra i es va amagar a casa. Quan hi havia perill, es tancava dintre un armari amb doble fons, al pis de dalt de la casa. Tenia una corda penjant una campaneta i, quan varen vindre els militars rojos a buscar-lo (perquè algú del poble ho sabia i ho havia donat), la campaneta va sonar, es va amagar i la meva àvia va distreure als militars mentres ho regiren. Però no el van trobar. Si l’haguessin trobat, l’haguessin matat: a ella i els seus fills, ja que el marit s’havia mort”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 18 de desembre del 2021, ens plasmaren “Em sentia bé…, còmoda, com a casa. Vull dir, el català era la llengua dels meus avis paterns, el seu mitjà d’expressió natural i espontani. A més, el xerraven millor que els de ciutat, sense tants castellanismes i tenien un vocabulari molt ric, amb paraules i expressions que es van perdent (‘sollar’, ‘aidar’, ‘torcaboques’…, noms de coses, d’eines, plantes, etc.)” (Julia Pons), a qui comentí “Jo, en setembre del 2013, que ja portava més de quatre anys aprenent anglés, em comprí dos vocabularis català-anglés amb moltes entrades (d’un nivell ja mitjà/avançat) i, un poc després, comentí als meus pares que, des de feia poc (arran d’eixa compra), les paraules m’eixien amb major facilitat i que em sentia millor.

Tots dos em digueren que això era normal, perquè ho feia en la meua llengua materna” i, a banda, Sebastià Vallbona li afig “Julia Pons. La meva padrina va néixer el 1920 i, el meu padrí, el 1911. (…) Sempre em varen parlar en el català de Mallorca.

Que com em sentia quan em parlaven en la seva / meva llengua? No sentia res fora de lo normal. M’hagués sentit malament o estranyat si m’haguessin parlat en castellà o anglès o xinès… però que em parlessin en mallorquí, no em produïa cap sentiment, ni agradable, ni desagradable. Vaja! Era lo més normal del món, com fer matances a la tardor o que el magraner fes magranes en temps de matances” (Sebastià Vallbona). En resposta al comentari de Sebastià Vallbona, Julia Pons li escriu “Sebastià Vallbona. Això mateix volia expressar jo, quan dic que era el seu mitjà d’expressió natural i espontani!”, “A mi, sa meva mare em xerrava sempre es mallorquí i, as meu torn, he fet igual mateix[2] que sempre. Hem viscut a París, sempre hem xerrat es mallorquí i ens feia que es al·lots podien dialogar amb ses padrines” (Francoise Ramon), “Jo sempre les vaig sentir parlar en mallorquí. Era, és, la llengua de casa. Xerraven, ratllaven, conversaven, parlaven, remugaven,… un mot per a cada situació relacional, en bon mallorquí, per descriure l’acte de comunicar-se” (Joana Xamena).

En el grup “Paraules ebrenques”, el 18 de desembre del 2021, ens plasmaren “A casa meua, tots han parlat sempre català, tant homes com dones” (Marina Margalef Valldeperez), qui, quan li contí una anècdota sobre com es sentia ma mare quan, vivint uns mesos en Madrid, sentia notícies sobre les terres valencianes, m’escrigué  “Suposo que, quan ets fora de casa, qualsevol cosa que t’hi recorda, t’emociona: els olors, els colors i també la llengua.

(…) La meva família sempre ha viscut, des de temps immemorials, a les Terres de l’Ebre i no van haver de viure aquesta experiència. Per això no comprenia la pregunta. Gràcies per l’aclariment!!”; “Em sentia bé i natural. Per mi, és natural parlar la llengua materna o paterna de cadascú, però nosaltres sempre hem sigut de parla catalana” (Teresa Falcó Graupera),  a qui responguí “En la meua família, els familiars més directes, tots catalanoparlants des de fa generacions: els avis dels meus pares, els meus avis, els meus oncles, les meues ties, els meus germans i els meus cosins germans”.  

Podríem dir que parlaven de manera natural, sense embuts i que es sentien còmodes perquè vivien en les terres catalanoparlants com també ho havien fet els seus avantpassats.

Igualment, contra lo que, més d’una vegada,  es diu i s’escriu, i molt ben plasmat en algunes rondalles i en moltes cançons tradicionals en llengua catalana (de fa més de cinquanta anys o molt més), en la cultura matriarcal hi ha una visió molt oberta de la sexualitat. I així és la realitat. La veritat, novament, pel davant.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que prenen part en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En alguns grups, preferírem emprar la forma “llengua materna”, amb intenció de poder facilitar una major participació que ens permetés arreplegar més informació.

[2] “Igual mateix”  vol dir “de la mateixa manera que”.

Persones que transmeten el vincle amb la terra

General, , , ,

 

En línia amb el tema sobre l’estima per la terra, en l’entrevista “Rafel Nadal: ‘Mentre els meus néts em recordin, continuaré viu’” (https://www.vilaweb.cat/noticies/rafel-nadal-mentre-els-meus-nets-em-recordin-continuare-viu), publicada en el diari digital “VilaWeb”, Rafel Nadal i Farreras (nascut en 1954), escriptor i periodista, comenta (en relació amb sa mare, encara viva) que “Ella era la meva memòria, la que em connectava amb els ancestres -com totes les dones de l’època, que transmetien també la memòria de la família del pare- i amb la meva infantesa. (…) Mentre algú ens recordi, continuarem vius.

(…) -Parleu del ‘poderós mecanisme de la memòria que ens relliga amb les generacions llunyanes’.

-Crec de veritat que la memòria és allò que ens manté lligats. Hi ha un fil (…) poderosíssim. (…) Seient allà [1] revivia la seva àvia i connectava amb totes les generacions de la família. Quan descobreixes petits gests que fas d’una manera determinada, com feien generacions abans, et sents part del lligam”. A més, addueix que “Voldria que el lector, a través d’aquest llibre, així com jo mantinc vius els meus, mantingués viva la memòria dels seus. Així com jo obro la caixa dels records familiars, voldria que el lector obrís la seva”.

Igualment, veiem que la mare de Rafel Nadal i Farreras, de la mateixa manera que els valencians del segle XVIII[2] de què parla Manuel Sanchis Guarner en el seu llibre “La llengua dels valencians”, publicat per Editorial Tres i Quatre en el 2009, o, com podem veure en el llibret “La Abuela Damiana’. Vivències que perduren” (en relació amb la cultura colla, matriarcal), era molt religiosa i, al mateix temps, molt oberta, com ho plasma l’escriptor: “Era incapaç de renunciar a la fe i a la pràctica religiosa, que per ella tenia una importància cabdal i que sempre va saber combinar amb uns valors que són els que jo també comparteixo, encara que no en comparteixi la part institucional de la religió.

(…) Em vaig adonar que no podia jutjar-los[3] segons la meva aproximació a la religió, sinó a través de la seva”. A banda, afig que, “La meva mare era una dona molt avançada, (…) i un bon dia decideix per ella mateixa i lliurement de  tenir una pràctica religiosa molt intensa, formar una família de dotze fills, ser molt fidel als valors tradicionals. Però, de la mateixa manera, no cau en el sectarisme de fer-nos passar a tots pel mateix filtre, sinó que vol que prenguem lliurement aquest camí”.

Uns altres detalls que relaciona amb sa mare, com a part del llegat actitudinal o de costums que Rafel Nadal ha absorbit d’ella, són “La mare ens donava estimació tenint menjar a taula, la casa escalfada, la roba neta. Això mateix ara ho intento de fer pels meus néts. Provar d’aconseguir que seguem tots a taula, donant satisfacció a una necessitat, però també al plaer de ser tots junts”.

A més, unes línies que m’han semblat molt interessants i vinculades amb el tema de l’estima per la terra, són les que Rafel Nadal trau respecte a la trobada amb la família i que podríem relacionar amb copsar el matriarcalisme que hi havia en el col·lectiu: “El dia que t’adones que el calendari religiós està sobreposat al calendari de la natura i relligat a tradicions i costums pagans, descobreixes el valor cultural de tot plegat”.

En aquest sentit, volem indicar que veiem una relació molt directa entre aquestes paraules i comentaris que plasma Pere Riutort en la seua explanació, en parlar sobre el seu vincle amb la natura (intens i des de ben xiquet), el de festes religioses cristianes d’origen pagà com també m’ho feia en algunes converses amb ell i que et fan pensar en un cristianisme obert i reflectit en la persona i en les seues obres (no solament escrites) i en la seua actitud en les relacions amb els altres i amb la vida (pp. 152 i 153).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que, durant aquests dies, m’escriuen en relació amb el tema del vincle amb la terra, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Bona Nit de Nadal i Bon Nadal.

 

 

 

 

Notes: [1] Tot seguit, fa al·lusió a uns fets de que li parlà Juan José López Burniol.

[2] El segle en què es dictaren els decrets de Nova Planta, de Felip V, de la dinastia dels Borbons: “A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i era rabiosament antifrancés” (p. 312).

[3] Es refereix als seus pares, perquè, per exemple, s’havien mostrat lliberals (“És el mèrit de la llibertat”, de què parla).

Àvies i mares vinculades amb la terra i que ho transmeten

General, ,

 

En el meu mur, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment em comentaren“La meva mare només parlava català, ben poc l’havia sentit parlar en castellà. El meu pare, també. Però la meua mare va agafar una època que al cole els hi ensenyaven” (M Lluïsa Tudela Riera),”Contat per ma àvia a mi:

‘La nostra veïna Pilareta, que va morir al 1934, molt jove, es va traure un xiquet de l’inclusa[4] (casa bressol San Miguel, de València). El xiquet va vindre a Benigànim sent ja boniquet. Batejat amb el nom de Leandro. Era naixcut a Burgos. El pare adoptiu el presentà a l’ajuntament amb el nom de Miguel i li donà els dos cognoms de la família.

El gran problema ve quan el xiquet veu que estaven torrant cansalada a la brasa de la llar. I el xiquet diu ‘¡Tocino!’. I ningú l’entenia. Ja tens a la Pilareta corrent a ma casa, a preguntar què volia dir això de ‘tocino’. La mateixa passadeta amb ‘morcilla’, ‘cerillas’…

Diré que la meua besàvia (1888-1977) era neboda-neta de Mossén Isidor Benavent Pastor i, com que la va apadrinar, li va donar escola i sabia llegir i escriure” (Jose V. Sanchis Pastor). “Sa meva padrina mallorquina[5] (…) sempre bravejava que un germà seu sabia escriure en mallorquí (ella només en va aprendre, en castellà, a costura)”  (Carlos Bonet Haebler), “Supose que, amb la ‘vella normalitat’. Als vuit anys, vaig tornar del col·legi, plorant, perquè m’havien marmolat per no entendre el castellà. En nomenar-los un mestre que, compadit, em va tranquil·litzar en valencià, la meua bestia[6] només digué ‘Serà de Lo Rat Penat’” (Juanjo Pastor Trashumant), “Ma uela era una dona amb molta intel·ligència. (…) Ella havia aprés el valencià dels seus pares, tan sols parlat. Els pares eren d’Oliva.

Es sentia molt valenciana, es coneixia moltes cançonetes, em cantava moltes cançons que, després, li les he dit al Sifoner, en diferent versió” (Lourdes Hernandis).

Afegirem que agraïm la gran quantitat de persones que, en els seus comentaris, plasmen sensibilitat i, a més, bones maneres a l’hora d’escriure sobre persones de les generacions anteriors, especialment, cap a les que vivien en el camp (i que ho fan amb coneixement de causa) i que, a banda, no els redacten com qui es dedica al politiqueig.  

Agraesc les persones que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [4] La inclusa era el local de recepció de xiquets que havien estat abandonats en un lloc on poguessen ser acollits. A banda, se’ls hi criava.

[5] Entre una pregunta que li fiu, en relació amb el seu primer comentari, i la seua resposta, podem dir que la seua padrina mallorquina, quan sentia mallorquí, en una conversa, com indica Carlos Bonet Haebler, “mentre ella ho entengués i es fes entendre, ja li anava bé”.

[6] En l’original, “tia-àvia”.

La llengua apresa dels pares, la materna, ‘es mama’

General, ,

 

Continuant amb les respostes, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, del 17 de desembre del 2021 i posteriors, sobre el sentiment de les àvies i de les mares en relació amb la llengua, també ens plasmaren “Era l’única llengua que coneixia: la que havia après dels seus pares…” (Maria Núria Pons), “La meva àvia paterna va néixer a pagès, a la Catalunya Central, a finals del segle dinou.

Va venir a viure a ciutat, ja de gran, i mai va aprendre a parlar castellà. Curiosament, es relacionava amb una altra àvia, veïna, vinguda del sud, que no sabia català i era molt divertit sentir les seues converses perquè cadascuna parlava el seu idioma i s’entenien a la perfecció” (Assumpta Capdevila), a qui comentí “Certament, curiós, perquè, entre el català i el castellà, en els seus orígens, està l’aragonés: no són, precisament, llengües germanes” i ella m’afegí “Potser era perquè volien entendre’s. Només els calgué posar-hi el cor” i, a banda, Maria-lidia Busquets Buezo li respon “Totalment d’acord amb tu. La meva veïna de replà és brasilera, fa anys que viu aquí, i tant parla en brasiler com en català o castellà”; “La meva mare va néixer el 1915 i va morir el 2014. Per ells, el català no era la llengua oficlal; era la llengua. L’altra era una llengua estrangera” (Quim Batpar), “L’àvia era catalana i parlava català. Crec que havia nascut l’any 1900 a Terrassa. Havia fet de mestre. A l’esclatar la guerra, ja no va tornar a treballar, però sí,  a casa seva, feia classes a les amigues de la meva mare, en català. Ella, si tenia que parlar castellà, ho feia. En canvi, l’avi no va saber mai parlar el castellà… No ho va voler[1]” (Elvira Vila Domenech), “La meva àvia paterna va néixer el 1887. Cada dia, llegia el diari, en castellà, quin remei! Però sempre parlava en la nostra llengua, mai en foraster” (Caterina Albert).

En el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon em comentà “No la van deixar mai…”.

En el grup “Gent de Banyoles i del Pla de l’Estany”, el 17 de desembre del 2021 i després, ens plasmaren  “Els avis i pares que jo he tingut, mai han dit res de la llengua. Simplement, a casa, es parlava català i punt!!!!!!” (Maria Carme Coll Xargay), a qui Núria FP li contesta “Exactament així…!!!”; “Els meus pares i avis parlaven el català a casa i al poble, però, a l’escola, amb els mestres, parlaven i cantaven en castellà i elles només sabien escriure en castellà” (Pilar Casademont Arnau), “A casa i casa els meus avis, sempre en català i amb orgull de ser-ho” (Gemma Colprim Ferrer), “A la meva iaia, li van posar una multa 5 ptes[2] per no parlar en castellà. Tenia un amic que era guàrdia civil. Sempre havien parlat en català i, de cop, es va girar la truita i li va dir que, a partir d’aquell moment, estava prohibit parlar català o l’hauria de multar. La meva àvia mai havia anat a escola, no sabia ni llegir, ni escriure, i li va respondre… ‘Ni el sé, ni el  vull aprendre’ i, així, li va caure la multa. Va anar a can Ginferrer a demanar el préstec de 5 pessetes per pagar” (Montse Privat Colom), “Sóc filla de català per segles. La mare, nascuda a Barcelona a 1907, filla d’andalús i de brasilera, parlava català i m’explicava la història de Catalunya, en ple franquisme. Em portava al teatre Romea, a veure el poc teatre en català que es feia. Estava més orgullosa de ser catalana que el pare, que ja és dir.

(…) A Barcelona, a principi del segle XX, els immigrants eren orgullosos de tenir fills catalans. El meu avi, quan li preguntaven d’on era, responia ‘Yo soy de donde comen mis hijos’” (Lulu Coll), “Els meus avis sempre m’havien explicat que es sentien orgullosos de poder parlar en català, que, en temps de la guerra, se’ls hi va prohibir.

El seu record més gran és que anaren casa per casa a recollir tots els llibres que hi havia en català, per poder fer una muntanya i poder cremar-los”  (Sussi Geli Corominola), “En aquells temps, no hi havia cap llengua invasora” (Margarita Rustullet Girones).

Quant al grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment, ens plasmaren “No té sentit la pregunta. Aquí, els nostres avantpassats parlaven el valencià i s’entenien perfectament amb catalans i balears. Menys amb els castellans” (Vicent Peris), a qui responguí “La llengua materna ‘es mama’, es viu amb el cor; la llengua imposada, s’aprén i, fins i tot, es pot acceptar, però les persones no hi responem igual.

Ma mare, fora de la terra, durant uns mesos, quan ella tenia uns vint-i-set anys, s’emocionava quan, vivint en Madrid, sentia parlar sobre València o quan parlava per telèfon amb u dels seus germans”; “Ma mare era valencianoparlant. En casa, nosaltres parlàvem castellà. Mon pare, castellanoparlant, al mercat, en valencià, i, quan anaven al poble, tornava a ser ella, valencianoparlant, a tot arreu.

Cert és que costava dir-los, als familiars, que em parlaren en valencià. Lo normal era passar-se al castellà, amb nosaltres. Complex d’inferioritat? Venien de la capital… Trist” (Pasqual Esteve Perez), “Les meues àvies, una del Maestrat i, l’altra, dels Ports. Mai van tindre cap complex de parlar-nos en valencià.

Sí algun dels tios i ties. Per sort, els meus pares ens van criar parlant valencià. (…) Per cert, van anar poc a escola i s’expressaven perfectament en castellà, quan feia falta” (Esperança Moliner Ferrer).

Afegirem que, en el moment de plasmar aquest escrit, hem llegit un comentari que toca aquest tema, de Rosa Rovira, qui diu «La meva mare, nascuda el 1913,  en tenia molta, de mà esquerra, i, mira, va tenir set fills». Un tret més vinculat amb la llengua catalana: s’ensinistra… amb paciència i com ho faria una mare amb un xiquet de pocs anys, de manera que ell progressa més i gaudeix més de l’aprenentatge i en l’ambient.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre  el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal.

 

 

Notes: [1] Veiem que la dona és qui aprén castellà (era mestra) i que es passava amb més facilitat al castellà. Un fet que podria dur-nos a la semblança amb el matriarcalisme basc, en què les dones, com que feien el paper de gestores amb l’administració en castellà, dominaven més el castellà que no els hòmens.

A banda, l’home es mostra fidel a la terra i a la llengua materna.

[2] Pessetes. La pesseta fou la moneda oficial d’Espanya anterior a l’euro.

«El català era la llengua; l’altra era una llengua estrangera» (Quim Batpar)

General, , , ,

 

Prosseguint amb com es sentien les àvies i les mares, nascudes abans de 1920, quan parlaven la seua llengua materna i què representava la llengua catalana, per a elles, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “La meva àvia no sabia parlar en castellà i la meva mare, amb prou feines. Recordo que havia tingut una nóvia madrilenya i va aprendre ella abans el català que no pas la meva mare a parlar-li bé el castellà” (Xavi Xbb), “Recordo que, al meu poble, les dones grans i homes, la majoria no van anar a col·legi i només parlaven en català. Els hi era molt costós expressar-se en castellà” (Carlos Piqué Terrés), “La meva àvia (la que vaig conèixer) no parlava el castellà… i tampoc recordo que ho fessin els avis.

Entendre’l, sí, perquè la ràdio i la televisió s’escoltaven i veien” (Josep Maria Pentinat), “Mira: les meves àvies són d’abans del 1920. Parlaven català. Era l’únic que sabien. Una, llegir i escriure, sumar i restar, perquè el seu pare l’hi va ensenyar. L’altra, no. Totes dues eren dones de camp, de camp endins. Vivien en diferents poblets molt petits, tant, que hi havien més cabres, gallines i porcs i matxos que persones. Es van fer un ‘fart’ de treballar al camp, a casa, tenint cura dels fills i de la gent gran. Ara, com se sentien? Crec que tan ‘fresques’: és lo que hi havia” (Mria Rosa Dalmau Llosas), “Recordo que només parlaven català. Jo vaig fer la primera comunió l’any 1948 i va ser en català. A les esglésies, tot era en català. Us parlo d’un poble de Lleida. Suposo que, a les capitals, deuria ser diferent” (Pilar Ortiz De Paz), “La meva àvia materna no sabia parlar en castellà” (Ramon Cillero Coma), “Se sentien molt bé. Les dues àvies i la mare sempre havien parlat català. Fins i tot, ma mare tenia un diploma de guanyadora d’un concurs de català de l’escola de la República. Encara el guardo. N’estava tan orgullosa!” (Joaquina Viñals), “L’àvia materna tenia dificultats per parlar castellà, poc se l’entenia. En tant que la materna parlava català, tot i que se li notava que no era catalana” (Rosa Garcia Clotet), “La meva sogra era del 1907 i, al poble, parlaven sempre català. Després, va anar incorporant el castellà” (Carme Andreu), “L’àvia paterna, no la vaig conéixer i el meu pare, amb prou feina. L’àvia materna, sí. Ella no sabia parlar en castellà, encara que era de pare basc i mare (…) andalusa i, al ser criada per una persona catalana, va aprendre el català i no sabia el castellà” (Maria Del Carme Blanch Méndez), “La meva àvia enraonava en català i tenia una botiga de queviures. Estava molt preocupada quan venien a comprar les dones dels guàrdies civils: s’esforçava en parlar-los en castellà, per si de cas, que no s’enfadessin…” (Mercè Ramionet), “Tant avis com àvies, maternes i paternes. Els pares, mai cap conversa que entrés l’idioma, cap mena de problema. Amb la mare, ja sí que l’havia escoltat remugar algun cop, de tindre algun contratemps, ja que, casada, doncs tenia una carnisseria en un barri obrer on hi havia molta immigració i, amb alguna clienta, perquè escoltava la mare parlar català amb clientes catalanoparlants, se li rebel·laven. Quant jo, sempre vaig observar que la mare s’adreçava en castellà, quan calia, sens cap mena de dubte i amb molta amabilitat.

No obstant, les senyores que no entenien, ni volien entendre, es posaven en converses que no anaven amb elles. Això ja ve de lluny…” (Montserrat Samarra Gibert), a qui Maria Borras comenta “Això és cert. Encara avui en dia, encara que la conversa no vagi amb elles, es rebel·len i protesten si parles català, cosa que no fan si es parla en anglès o francès”; “La meva mare, del 1910, ni una sola paraula en castellà a la seva vida. Sigui per la ràdio, o per la immigració que vingué a partir dels anys cinquanta, entenia perfectament el castellà. Havia anat a l’hospital i un metge li va dir que no l’entenia. Jo vaig fer de traductor” (Pere Plans Girabal), “La meva mare va rebre l’educació totalment en català i tenia una assignatura que era ‘Llengua castellana’” (Glòria Reverter), “La meva iaia paterna de Manresa, nascuda el 1889, no parlava castellà, ni el seu marit (Rodríguez) i, la materna, del 1912, de Sant Andreu de Palomar, igual” (Elisabet Rodríguez Lázaro), “La meva mare ara tindria 101 anys i escrivia el català… Tinc el llibre d’escola i és català” (Lina Folquer Gómez). “La meva mare (1901-1991) sabia que era catalana i, el català, la seva llengua.

Havia estat escolaritzada en castellà, que, per a ella, no era la seva llengua. Tot el que va escriure, ho va fer en català, tot i no haver-lo estudiat. Ho feia molt bé.

Deia que parlar en castellà la cansava” (Valldeflors Farre), “Els meus avantpassats coneguts procedien de l’Aragó. La meva mare va arribar a Catalunya, ben menuda, cap al 1918. A casa, érem bilingües, amb la mare en català i, amb el pare, en castellà. La meva mare, sempre ho he dit, era més catalana que jo, per l’estima a la llengua i al país. Jo no he fet cap canvi: sóc d’aquí” (Araceli Ciria Isas), “Les dues àvies parlaven en català i, una, deia ‘Tu, que n’hi ha un d’aquells que no parla com nosaltres’ i la mare sempre en català, i que, a l’escola, només l’havien castigada alguna vegada, quan se li escapaven paraules en català” (Joan Sole Roca), “Als meus avis, tant paterns com materns, gairebé no els vaig sentir mai parlar en castellà. L’una, crec que el va aprendre llegint ‘La Vanguardia’: llegia, fins i tot, els anuncis. L’altra, no sé com el va aprendre.

Els meus pares, el poc temps que van anar a l’escola, era en català, però parlaven i escrivien castellà perfectament i millor que molts garrulos que hi ha per aquí. Crec que devia ser perquè llegien molt: diaris, llibres. Eren pagesos: molta feina i poc temps, però recordo veure’ls amb un llibre a les mans el poc temps lliure que tenien”[1] (Maria Borras), “La meva àvia era del 1901 i parlava el català amb tota normalitat. Als castellans, en castellà” (Raquel Bosch Aparici), “La meva mare, 1915. Era filla de Barcelona, va anar a l’escola en català. Encara corre algun llibre per casa.

Jo vaig aprendre a llegir en català pels llibres que hi havia a casa” (Maria Masnou Resino).

Com veiem, en molts casos, aprengueren la llengua materna, la de la terra, la que els era molt més familiar, per mitjà de llibres i tot. Una de les explicacions podria estar en la força que tingué l’anarquisme en Catalunya, el qual convida a llegir, no solament per a ser lliures, sinó per a combatre els intents de subjugació de la persona a altres persones que, per exemple, tracten de manipular i, òbviament, a ser més cultes. No obstant això, afegirem que, en l’any 1900, el 60% de les dones de Mallorca sabien parlar, llegir i escriure en castellà i que això fou possible gràcies a la creació d’onze organitzacions de monges, que totes tenien escoles i que s’encarregaven d’educar, sobretot, les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

[1] Un comentari així podria anar molt en línia amb l’anarquisme.

La llengua materna i del cor, la llengua del Poble matriarcal

General, , ,

 

Continuant amb la pregunta de com es sentien les seues àvies i les seues mares quan parlaven la seua llengua materna, en el grup “Cultura mallorquina”, també ens comentaren “Les meves parlaven mallorquí” (Rosa Galmes), “Ses meves xerraven mallorquí” (Jaume Andreu Adrover), “Tota sa meva família ha xerrat sempre es mallorquí” (Toni Oliver), “Es meus padrins sempre xerraven es mallorquí, mai tingueren problemes a s’hora de xerrar es castellà. Uns eren de Binissalem i, es altres, de Palma” (Maria Isabel Alorda), “Sa meva padrina, una experta” (Martí Cirer Ferriol), “Sa meva padrina conta que, quan feia de cosidora, davant hi havia un quarter de militars de sa península i, elles, joves,… quedaven embavades mirant es soldats. Una vegada, un soldat intentava captivar una amiga seva… xerrant en castellà i, ella, quan es va cansar tant de sentir xerrar i no va entendre, li va dir ‘Ho sents! No sé lo que me estás diciendo,… peroooo… no hi vull venir a Barcelona!!!!’, sa va donar a entendre”[1] (Miquel Amengual), “Parlo el (sa[2]) català perquè el papa i la mama sempre han parlat (xerrat!!) en català a nosaltres (quatre fills).

Jo soc el més jove, 71 anyets ben viscuts!!” (Jorge Ribas Capafons), “La meva mare sempre parlava en mallorquí i, a l’escola, li donaven un ‘coscorrón’ si el parlava. Es tenia que parlar el castellà” (Silvia Garcias), “La meva mare va néixer a Artà el 1926. A ella, la van castigar al seu ‘cole’ per xerrar en mallorquí a una amiga seva” (Dolores Cerdá), “Jo soc catalana de Barcelona. A casa nostra, sempre parlaven en català; però, a l’escola, en castellà. És a dir, que parlo les dues llengües.

Anècdota: la meva besàvia va estar presa per no saber parlar en castellà. Era una dona que vivia pel Pirineu i, quan va vindre a viure a Barcelona, un policia la va detenir perquè, a les seves preguntes, li contestava en català” (Dolors Gaixet López), “Es meus padrins també, sempre xerraren en mallorquí. Mai vaig tenir cap problema en sa llengua: ni a s’escola. Lo que no vaig aprendre és a escriure” (Francisca Borras), “Bé, supòs que, sa meva padrina i sa seva filla (mumare) xerrarien o parlarien en sa seva llengua materna des seu temps” (Antonio Marti), “Se sentían normales hablando el mallorquín. No conocían otra lengua. Cuando iba al colegio, me obligaron a hablar castellano y, ahora, no sé escribir en mallorquín” (Antonia Vicens Bonet), a qui escriguí “Encara estàs a temps de tornar a escriure’l, per exemple, per mitjà de cursets per a persones adultes”; “Es mallorquí sempre es va xerrar a sa meva casa i es pare, que era castellà, xerrava en castellà. Sempre respectant es mallorquí des padrins i sa meva mare. I ells, també deixant xerrar a cadascú sa seva llengua.

Jo, de ben petita, una paraula en mallorquí i, s’altra, en castellà… i, amb molt de carinyo, em varen ensenyar a xerrar es mallorquí i es castellà. A qui estimes més?… A ton pare, o a ta mare?? Jo estim tant es mallorquí com es castellà. Som bilingüe” (Lc Mpilar), a qui comentí “Una vivència interessant, Lc Mpilar. Vull fer-vos una pregunta: ¿preferiu afavorir un ambient molt receptiu i cercar acord, o preferiu l’esperit competitiu? Gràcies” , a què em respongué “L’equilibri just, en un món tan competitiu, seria trobar acords amb tothom… enllà on fos possible, el respecte, la llibertat i la dignitat… Això és tema per gent important. Jo no som ningú… Molt complicat però possible…, crec. Moltes gràcies a vosté…”. [3]  

Vull comentar que, en molts casos, m’ha semblat que hi ha qui ha sentit com una normalitat parlar la llengua materna i el castellà, fet que no hauria de veure’s, com aquell qui diu, com lo més normal del món, ja que, quan hi ha lo que es diu «bilingüisme unidireccional» (que és el nostre cas), el 80% dels parlants de la llengua minoritzada, ací, la materna, davant d’una persona que no coneixien abans, es passen a la llengua oficial de l’administració de l’Estat.  En eixe sentit, recordem que, com em digué Pere Riutort en juny del 2015, per exemple, el discurs del nou president de la Generalitat Valenciana, un polític amb etiqueta d’esquerres i progressista, es feu en valencià i en castellà. El Poble valencià té una llengua vinculada amb les seues arrels matriarcals: la llengua catalana, popularment i administrativa, coneguda com «valencià». 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] D’ací, es dedueix que els militars parlaven castellà, mentres que moltes dones parlaven la llengua catalana.

[2] Literalment.

[3] A mitjan dels anys huitanta del segle XX, en Aldaia (l’Horta de València), l’ajuntament tragué un informatiu juvenil que tingué curta volada i, entre altres coses, hi hagué unes frases amb què m’he sentit identificat. El missatge, en llengua catalana, diria que “Per moltes llengües que es sàpien, quan u, mentres s’afaita, es talla, sempre parla la seua llengua materna”. Com veiem, molt en línia amb unes de Nelson Mandela, amb què estic totalment d’acord: “Si parles a algú en una llengua que entén, les paraules aniran al seu cap. Si li parles en la seua llengua pròpia, les paraules aniran al seu cor”.

Dones que es sentien com a casa i part de la terra

General,

 

Tornant al tema de la llengua com a notari de la identitat cultural i, àdhuc, en relació amb el tema de besar la terra i amb el de pertinença a la terra, el 17 de desembre del 2021[1], posí dos posts que plasmarem tot seguit. En u comentí “Recorde un fet que em contà ma mare i que, alguna vegada, mig plorant, ho deia el meu avi matern, nascut en 1906. Un home que ell conegué, durant la guerra (1936-1939), sabia molts himnes regionals que tenien música. I ell, quan oïa el valencià, s’emocionava (la seua família com també la meua, és valenciana).

Una cosa semblant li passà, a ma mare, quan, durant uns mesos que els meus pares i la filla major (l’únic fill, aleshores) visqueren en Madrid, ma mare sentia notícies sobre terres valencianes. Sentien el vincle amb la terra i amb la llengua materna”. Els comentaris que em plasmaren el 17 de desembre del 2021 i, en el meu mur, anaven en la línia dels sentiments de ma mare. El mateix dia, però en el mur i en distints grups de Facebook, posàrem un post en què se’ls demanava “¿Com es sentien les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, quan parlaven la seua llengua materna? ¿Què representava la llengua catalana[2] per a elles? Gràcies”.

En el meu mur, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment em comentaren “La meva mare va viure totalment immersa en català: a l’escola, a casa. Fou educada en català i tenia una assignatura que era literatura castellana. Val a dir que ma mare fou educada durant la República[3]” (Glòria Reverter), “Per l’àvia Maria, de Moià, el català ho era tot. No sabia parlar en castellà. El sabia llegir i escriure, però no parlar-lo… Jo diria que li passava el mateix que a l’àvia de ‘Gente bien’, de Santiago Rusiñol[4]: la constitució de la seva boca no li permetia de parlar el castellà. És més, quan parlava dels castellans, a menys que li caigués molt bé, es referia als ‘cony de castellanots’” (Àngel Blanch Picanyol), “La mare de la mare, castellà: era de Còrdova. Amb nets, gendres…, català. La mare del pare era de Girona, Riudarenes[5]. Ella, en català, sempre. No sabia parlar gairebé gens en castellà” (Lidia Bisellach), “La meva llengua (la que també s’anomena ‘materna’) és el català. La segona, el francès (a l’escola); la tercera, el castellà (al carrer i a la ràdio d’aleshores); l’anglès, la quarta, i parauletes d’altres… per curiositat.

He de precisar que, amb la padrina, només mallorquí” (Enric Benages I Jener), “Els meus pares se sentien bé. Van tenir la sort de néixer abans de la Guerra Civil. I, a casa, sempre es va parlar català”. Un poc després, m’afegí que “Els meus pares van néixer als anys 30. I els meus avis (…) se sentien molt bé. Van néixer i van viure en el mateix poble. Aleshores, no hi havia gent castellana. Sense ofendre a ninguna persona” (Isabel Vernet Clofent).

En el grup “Cultura mallorquina”, en què es plasmaren moltíssims comentaris, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment escrigueren “Ses meves padrines (…) sempre parlaven en mallorquí. No coneixien res més” (Miquel Ramis Pol), “De les meves padrines, una només xerrava foraster, com abans es deia. I l’altra, només mallorquí. Així i tot, s’entenien, cadascuna en la seva llengua” (Catalina Lladó Martínez), “As meus padrins de fonts, mai se’ls va passar pel cap que xerrassin una altra llengua que no fos es mallorquí” (Quin Xou), “Era l’única que coneixen. No en sabien més. Quan va començar a arribar gent de fora i la televisió, intentaren entendre el castellà així com podien” (Maria Mariona), a qui Caterina Albert li escriu “No els feia falta. Van ser els arribats per fer feina del turisme, també picapedrers i altres, quan molts d’ells van començar a criticar que no sabien castellà, però la majoria d’aquests tampoc sabien bé la seva pròpia llengua, i no parl de la dicció de paraules… Alguns van ser respectuosos i es van integrar”; “La meva mare (…) mai va saber xerrar una punyetera paraula de castellà. Mai!!” (Catalina Portell Buades). “La meva padrina materna just xerrava mallorquí. La paterna podia xerrar també el castellà perquè va viatjar a l’Argentina, on hi tenia un germà. Hi va viure tres mesos. (…) També escrivia molt bé, per les cartes que enviava al germà” (Coloma Mayol).

Com comentí el 18 de desembre del 2021, a unes quantes persones (entre elles, ma mare), per mitjà d’aquesta pregunta veiem que hi ha una relació molt estreta entre la llengua catalana i el matriarcalisme. En aquest cas, en àvies nascudes abans de 1920, la simpatia per lo matriarcal era més viva en les elles que en les mares (les filles). Quant a la meua família, diré que el veig molt plasmat en ma mare (nascuda en 1943).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] L’endemà fiu lleugers retocs després de parlar amb ma mare. Sí que em comentà que s’imaginava que son pare s’emocionaria en sentir l’himne valencià.

[2] El 18 de desembre del 2021, després de veure algunes respostes en un grup valencià i en u de les Illes Balears, consideràrem adient posar, en eixos grups, aquesta frase però amb el missatge “¿Què representava la llengua materna per a elles?”, i la resposta fou de millor acollida.

[3] D’aquest comentari, cal remarcar que sa mare visqué totalment immersa en català i que, per tant, eixa fou l’educació que rebé dels seus pares, que sí que haurien nascut molt abans de la República (la qual s’inicià en 1931).

[4] Fou un català (1861-1931) que es dedicà a la pintura, a l’escriptura, a la col·lecció, al periodisme… i u dels impulsors del modernisme en Catalunya.

[5] Població catalana de la comarca de la Selva.