“Tu estaràs millor i nosaltres també”, pactisme en rondalles

 

Una altra rondalla mallorquina en què veiem el matriarcalisme és “Una pubileta i un Joanet”, en què un capità de vaixell que manejava doblers a palades i que només tenia un fill, en Joanet, no aconseguia que es casàs amb cap joveneta.

Un dia, el pare, després de veure un retrat d’una fadrineta, ensenya la pintura a En Joanet, qui l’accepta. I, d’aleshores ençà, el fill tria fer via per a trobar-la i casar-s’hi: “Som pare li dóna un grandiós sarrió de dobles de vint i diu as mariners que donin a sa barca cap a aquella gran ciutat d’on just llavors acabaven d’arribar” (p. 30). I En Joanet “pega bot dins sa barca i, aquesta, (…) cap a aquella ciutat s’és dit!” (p. 30) i el jove donarà una pesseta columnària (de cinc reals) a tots els pobres que li demanassen almoina, fins que hauria trobat la fadrineta. Però ni el primer home, ni molts més amb què coincidirà en la segona, li ho resoldran,… tot lo contrari que la persona amb qui parla en tercer lloc: una jaieta (p. 31), qui “se’n feia creus d’haver trobada una ànima tan bona i generosa” (p. 32).

Aquesta velleta sí que coneix la fadrineta: “I fa estona, senyoret! Si és sa pubila de tal marquès (….) i [ell] no té més que aqueixa filla, que és s’al·lota més garrida i galanxona que es sol escalf” (p. 32) i li afig que, com que el pare té gelosia a la jove, En Joanet haurà d’anar cap a la torre on és ella. I, com en moltes rondalles, la velleta fa de mestra de la vida, després que el jove li demane: “I escoltau, germaneta -diu aleshores En Joanet-: ¿i vós no em donaríeu un camí per jo poder veure aqueixa pubileta?” (p. 33). Com que la fadrineta té fal·lera per les joies (i la jaieta ho sap), En Joanet seguirà les directrius de la velleta i ho assolirà.

La fadrineta farà tot per desmuntar la capacitat d’En Joanet, qui, per mitjà de la jaieta, fa possible els seus objectius. I, per això, la joveneta recorre al joc brut, de manera que el jove s’adorma i que un home a qui la marqueseta pagarà, tracte de fer el paper de bo,…

A mitjan rondalla, veiem que la pubileta es disfressa d’home i passa a fer el paper de barber, detall que ens pot portar al fet que, tot i que la cultura era matriarcal, per a determinats càrrecs, feia falta complir unes normes que no eren les tradicionals, lo que podríem dir compliments. I, com en moltes més, apareix la barrina (el pacte), ací, entre un porqueret (per a que li done el vestit) i la pubileta: “Feta està sa barrina! -diu es porqueret” (p. 49). Un poc després, ella adoptarà el nom de Ferrandí.

Ferrandí aplega a una ciutat molt gran i “demana per s’afaitador més bo de tota la ciutat, i li diuen:

-Es del rei (…).

(…) l’hi troba i li diu:

-Mestre, jo era arribat a veure si hauríeu mester un aprenent per fer sabonera.

-Sí que seràs caigut bé -diu es mestre-, perquè ahir se n’anà es que tenia. Escolta, i què has de guanyar?

-Em donareu lo que vós voldreu -diu En Ferrandí.

(…) Aquell afaitador era molt bon home, feia més de vint anys que era casat, (…) i des cap d’uns quants dies de tenir aquell aprenent tan feiner i trempat per totes ses coses i que tractava amb tant d’amor es parroquians i tothom que s’hi presentava a aquella casa, en romangué tan agradat que li va dir:

-Mira, Ferrandí, em faries favor si volies estar de tot a aquesta casa. (…) Sobretot, tu ja ho veus: jo i sa dona som tots sols i, si tu vens, tu estaràs millor i nosaltres també” (p. 51).

Aquestes línies de la rondalla “Una pubileta i un Joanet” plasmen molt el matriarcalisme: pactes, hòmens bondadosos (com també la pubileta), tractar amb bon cor les persones, obertura (estar de portes obertes), acollir els altres amb la intenció de guanyar tots, etc. . Així, molts temes que ara ixen en la premsa empresarial o en articles de psicologia (com ara, aplegar a un acord, guanyar les dues bandes…), figuren en rondalles de fa més de cent anys.

Al capdavall, com en més d’una rondalla, apareix qui sospita que aquell jove (ací, la pubileta) ho feia molt ben fet i amb bones mans i que… devia ser una dona. Aleshores, entra en joc En Joanet, acompanyat del retrat que havia comprat son pare, se’n va cap a la pubileta i, davant del mestre (l’afaitador que havia rebut la jove), En Ferrandí… accepta que era una dona. Però, igualment, diu sí a més: a casar-se amb ell. 

Agraesc a les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Deixa un comentari