Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Dones que trien, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

El 8 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què, en relació amb les àvies, si havien nascut abans de 1920, preguntava “Les vostres àvies (també conegudes com padrines o bé com majorales), ¿tenien molta facilitat per a aplegar a acords amb el marit i, fins i tot, per a portar-lo, amb bon cor, cap a l’opció que elles consideraven millor? Gràcies.

La meua àvia materna, com, algunes vegades, m’ha comentat, ma mare, sí. I el meu avi li ho aprovava”.

En el grup “Dialectes”, el 8 d’octubre del 2021, Rosa Garcia Clotet comentà “Sí, sense cap problema. També era així amb els pares.

De fet, es comentaven les coses i decidien entre els dos, normalment, el que proposava la dona” i, immediatament, li escriguí “Com els meus avis materns i com els meus pares”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “Bé. Jo tenia a la meua àvia, filla de ferrers. En l’any 1931 o 1933, li compraren un local i li ficaren un ‘casino’, … bar, ara. La major es va quedar amb la ferreria. Dos dones fortes i avançades als seues temps” (Teresa Sale Sanz), “Abans, quan venia algú a fer un negoci a casa o alguna reparació, sempre preguntava per l’ama.

Si era en un negoci o tenda, per l’amo” (Emilio Conca Puig), “La meua àvia paterna era l’ama… i la ‘directora’ del negoci de transports, cavalls i, després, cotxes. El meu avi, a les ‘órdens’ però a la seua” (Teresa Isabel Reig).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “A casa meva, manava, sense que es notés, la meva padrina. Ella era la que tenia els diners” (Maria Pons), “Jo puc parlar de la mare. Va néixer el 1912.

El pare treballava, però la mare administrava els diners. Vivien a Barcelona” (Dolors Canet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en què es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, que es fa lo que vol la dona, és “Es tres patrons”, que figura en el Tom XI. Així, veiem que, molt prompte, un home comenta als seus fills que considerava convenient “que tenguessen ofici amb què es poguessen guanyar la vida” (p. 123), però a ningú dels tres fills els fa l’ofici que ell els havia proposat. Així, el més gran (En Joan) tria fer de patró de barca i, son pare, li ho posa molt fàcil i, a més, li diu “però va amb uns pactes” (p. 123), com també ho farà als altres dos: “que no pots tocar en es port de la reina d’Hongria” (p. 123), on “hi ha una reina (…) que dóna set voltes as homes més deixondits” (p. 123). Ara bé, En Joan li ho promet i, tot seguit, es fa amb una barca, amb mariners i amb lo que considerava que li calia i fa marxa cap a la terra de la reina d’Hongria.

En Joan hi aplega i és ben acollit en la cort on, immediatament, la reina el convida a sopar i li comenta que, “Si demà, de matí, vós em donau es bon dia primer que jo no el vos doni a vós, totes ses meues barques, es port, es castell i jo mateixa serem vostres. Ara, si jo vos don es bon dia primer que no vós el me doneu, a mi, sa vostra barca serà meua i vós menjareu i beureu, però sense cap paga i fareu lo que jo vos manaré” (p. 125). I, a continuació, podem llegir que En Joan “allargà es coll” (p. 125), és a dir, acceptà lo que li proposava la reina.  I la reina posa dormissons en el menjar d’En Joan i, l’endemà, ella el saluda primer i li diu “vós romaneu a ses meues ordes” (p. 126). A més, veiem que “Tot lo que dispongué la reina, es feu” (p. 126) i que els mariners que acompanyaven En Joan accepten posar-se sota les órdens de la reina així com també faran els d’En Toni, el germà segon.

En Toni, comenta lo mateix que havia fet En Joan, a son pare: que volia fer de patró de barca. I el pare li tracta lo mateix que al fill gran, sobre la reina d’Hongria. Però En Toni no seguirà els pactes amb el pare, sinó que farà via cap al regnat de la reina i es presenta en la cort reial.

En la cort, la reina li comenta l’oferiment del sopar i la proposta relativa a la salutació de bon matí. I En Toni l’accepta. Un exemple més en què es fa lo que vol la dona: “Tot lo que dispongué la reina, se féu” (p. 129).

Ara bé, el germà més jove, En Tià, després de fer el pacte amb son pare i de fer via cap a les terres on vivia la reina d’Hongria, i amb molta espenta, s’hi troba amb els dos germans, que el reconeixen i que li comenten com actua la reina.

Aleshores, En Tià accepta la proposta de la reina (i, de nou, lo que li indica la dona, “Lo que vulga Vossa Reial Majestat”, p. 134), segueix les indicacions de la reina i, immediatament, el patró va cap a on és la reina i li diu:

“-Bon dia tenga, senyora reina!” (p. 135).

I, la reina, un poc després, sense embuts, comenta a En Tià “Som fadrina i, si em vols, ens podrem casar en voler!

Ja ho crec que es patró Tià digué que sí tot d’una (…).

La reina cridà tota la cort, contà tot s’endiumenjat que hi havia hagut amb so patró Tià i que estava resolta a casar-se amb ell” (p. 135). I el patró En Tià i la reina es casen (p. 135).

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt col·laboradores, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en línia amb el matriarcalisme, “En Tià des forn d’En Mata-ronyes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XI, plasma com un jove, En Tià, que estava avorrit, tria fer via “per dins un grandiós bosc” (p. 109) i, molt prompte, s’adona que “El rei ha fetes unes dictes que es qui matarà aquest gegant, es casarà amb sa seua filla i serà s’hereu de la corona” (p. 109). I això li dona espenta i va cap a on es dirigeix la pols del vent (els vents que li serien favorables, p. 110).

Un poc després, aplega a unes casetes  blanques i troba uns hòmens que li parlen del gegant i una dona que, a més, és madona i fada. Aquesta madona l’acull, li dona posada i li regala una carrasca que li permetrà anar a on ell vullga. Ell accepta el regal i l’endemà fa marxa cap a la cort.

A mitjan camí, passa per unes altres casetes blanques i, de nou, si bé uns hòmens li parlen del gegant, una segona madona l’acull i li dona un present, ara, una barretina verda que permetrà que no el vegen però que ell actue allà on siga i que sí que els puga veure i oir (p. 112). I, una vegada més, de bon matí, camina caminaràs i cap enllà et faràs (p. 112).

A més, veu més casetes blanques i hòmens que són més reservats que la madona d’una caseta, qui també l’acull (p. 112). “En Tià entra dins aquelles casetes i conta que anava pel món” (p. 112). Aquesta dona li dona unes corretges per a quan li calga entrar en batalla i desfer-se d’enemics.

Però, quan ja feia un temps que havia caminat, després d’haver eixit  d’aquesta tercera casa, En Tià considera que “seria hora que començàs a servir de ses coses que m’han donades ses madones de ses tres casetes blanques a on m’han donat cobrit. Comencem per la carrasca” (p. 113). I, un poc després, la carrasca el porta molt a prop de la casa del gegant, parla amb la muller del gegant i aquesta li diu què és lo que cal fer per a matar-lo: tirar-li tres ous. Aquest detall ja figura en unes altres rondalles semblants.

D’aleshores ençà, En Tià combina els regals que li han donat les tres madones, les necessitats del moment (p . 114), un poc després que la carrasca el porte al rei dels tres peixos, un ermità. Doncs bé, el rei dels peixos, molt obert, pregunta si algú sap on podria trobar En Tià una fadrineta. I, el molar, un cetaci, li diu que sí i, immediatament, li porta una caixa que En Tià necessita.

Però, com que aquest rei dels peixos és molt obert, li diu que coneix un altre rei (i germà seu) que li ho posarà molt fàcil: el rei dels aucells (p. 117). D’aquest segon rei, passem a un falcó, qui…, aprofitant el vol, el porta ràpidament a cal gegant.

En cal gegant, En Tià recorre a la barretina verda, per a poder esclafar al gegant els tres ous, sense que l’homenot el veja. I així ho fa.

I, aprofitant la carrasca (que li permetia anar on En Tià volgués), demana que el porte a cal rei. El rei l’acompanya a la casa del gegant i veu que, efectivament, En Tià l’ha mort.

Però, al moment, un home intenta fer-se passar per qui ha tombat el gegant, però En Tià comenta al rei que ell pot aportar-li detalls que plasmen que ell l’ha mort i no l’home que tracta d’enganyar al rei.

El rei aprovarà la versió d’En Tià i, immediatament, sorgeix una guerra. Aleshores, En Tià fa ús del tercer regal (a què havia accedit mitjançant la tercera madona) i comenta al rei “Que em menin allà on és sa guerra i veuran que aviat és acabada” (p. 120).

I, efectivament, la guerra finalitza ràpidament, per mitjà de les corretges i de poder actuar En Tià sense que el vegen els contraris i, partidaris del rei amb qui En Tià ha parlat, no sols el porten a cal rei (p. 121) , sinó que el rei l’accepta com a hereu i, així, “el príncep Sebastià es casà amb sa filla del rei” (p. 121).

Com veiem, les dones porten la iniciativa i l’home (ací, En Tià), segueix amb bon gust lo que li indiquen, les tres dones.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que aplanen molt el camí, de bon cor i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla, igualment arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i en què, no sols es plasma el matriarcalisme, sinó que es premia les persones que actuen amb bon cor, en què es fa lo que vol la dona i en què la dona aplana molt el camí a l’home, és “Es nas de dos pams”, que figura en el Tom XI. En ella, En Joan, un home que tenia un nas d’un pam, es va a pescar i, un poc després d’agafar un peixetó (p. 51), aquest li suggereix que l’allibere i que li donarà un do. I, com que En Joan comenta al peix que ell té un nas ben afavorit, li demana que el puga tenir de dos pams.  Tot seguit, el peixetó li ho fa possible.

En Joan torna a casa i la seua dona accepta que, fins i tot, puga tenir un nas així.

Ara bé, al moment, el rei fa unes dictes: que tots es que tinguessen algun do, que s’hi presentassen per veure quin profit en podria traure i premiar-los-ho i, si no, privar-los de servir-se’n.

I, En Joan, en saber la noticia, “pica de talons cap a cal rei” (p. 52) i passa per un hostal, on és ben rebut per l’hostalera, dona que, des de molt prompte, li ho posa molt fàcil ja que veu En Joan com “un home de bona part”, és a dir, de bon cor, detall que es repetirà en uns altres passatges i, així, li regala un anell que farà possible que tinga menjar, aigua fresca i bon vi, que li traurà un bon dinar (p. 52).

L’endemà, a punt d’alba, pega un bot del llit, paga l’hostalatge i ja fa marxa. I, durant el camí, passa per un altre hostal, en què una dona molt oberta i que també li fa de fada, li concedirà un do que li ho farà molt fàcil: un fabiolet que permetrà que En Joan faça ballar a tots els que ell vullga i fins que ell diga prou. En Joan li l’accepta i, de bon matí i amb molta espenta i amb diligència, fa via.

Torna a passar per un hostal, en què una hostalera, en agraïment a la franquesa d’En Joan, li dona un capell que li servirà per a llançar bombes quan ell ho crega menester.

L’endemà, en eixir el sol,  En Joan “pega coça al llençol, paga l’hostalatge i ja li ha copat cap a cal rei” (p. 54). Aplega a la cort, parla amb el rei, però, com que el monarca considera que un home amb un nas tan llarg deu ser fa poc formal, el tanca en una presó.

Ara bé, En Joan, que li tira humor al fet de comptar amb una nova posada (la presó), immediatament, tria una opció: fer via per mitjà del capell, d’on eixiran bombes. I així ho fa. Fa ballar els soldats (per mitjà del fabiolet) i, en acabant, ordena que l’anell li proporcione un bon dinar.

Com  veiem, la dona salva l’home i, a banda, En Joan (l’home) fa lo que la dona (les hostaleres) vol (fer ús de cada u dels regals per a poder fer via i tenir molt aplanat el camí.

Però, com que el rei no aconsegueix que agafen En Joan, perquè ell segueix les directrius de les fades i això li fa costat, i, a més, un altre rei declara la guerra al rei que havia tancat En Joan (p. 57), el monarca tria fer unes dictes: “qui li faça guanyar la guerra, es casarà amb sa seua filla, que no en tenia altra, i sa corona serà d’aquell, es dia que el rei es muira” (p. 57).

En Joan, molt prompte copsa les dictes del rei i es presenta en la cort (p. 57). El rei li pregunta què cerca per la cort. I En Joan, sense embuts, li demana si és cert lo que havia oït relacionat amb la dicta. El monarca li diu que sí i si En Joan considera que podria fer que el rei guanyàs la guerra a l’altre monarca. I, En Joan, amb molta espenta, li diu “¡Ara mateix!”  (p. 58). I, tot seguit, “Menen En Joan allà on hi havia sa guerra: ell se posa aquell capell” (p. 58) i, com que segueix les indicacions de l’hostalera que li l’havia donat, immediatament, “Sa guerra estava acabada, En Joan li havia fet guanyar al rei, i ell s’havia guanyada la senyora princesa i s’herevatge de la corona” (p. 59) i en la cort reconeixen que els tres regals que, per mitjà de les hostaleres, havia rebut En Joan, són una garantia pe a un futur favorable al rei,… i al regne (p. 59).

I, per això, “la senyora princesa allargà es coll a casar-se amb ell” (p. 59) i es casaren (p. 59).

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han informat sobre rondalles, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta iniciativa, de tracte fàcil i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla, també recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en què es plasma que la dona és qui marca el compàs i qui té la darrera paraula, és “Es tres mantells d’or”, que figura en el Tom XI. En ella, per exemple, En Bernadet, fill d’un rei, diu a una jove: “Escolta (…). Som fill de rei. Mon pare féu sa sentència de que no tengués repòs fins que no hagués trobats es tres mantells d’or. Els he trobats aquí (…). Si vols que ens casem, digues-ho!

-Però ha d’anar amb uns pactes –diu ella.

-Hi consent! –diu En Bernadet- Digues quins!

-Que no has de mostrar mai aquest mantell a ningú. El dia que ningú el veja, ja no em veuràs pus a mi! –diu ella.

-Feta està sa barrina” (pp. 63-64).

A més, en un altre passatge de la mateixa rondalla, En Bernadet intueix que, en un castell, deu haver res interessant per a ell, i es posa cames al coll i fa marxa cap al castell (p. 66).

En aplegar-hi, en Bernadet veu que “aquella jove (…) és sa mateixa dona seua” (p. 67). El jove diu a l’al·lota que voldria casar-se amb ella, però ella li recorda que “Aquell aucellet verd que ton pare tenia tan ben guardat dins sa gàbia dins aquella cambra i que tu el volgueres veure i et va fugir, era un germà meu, encantat. S’acabà s’encantament el dia que et fugí” (p. 67).

Però, com que En Bernadet feu mal al pare de l’al·lota i ella també l’estima, l’al·lota diu al jove: “-Lo millor serà que tu, et posis el capell de vidre i no surtes per res d’aquesta alcova fins que jo haja parlat amb mon pare i el tenga guinyat a fer ses paus.

Ho feren així, i aquella princesa en sabé tant i tant que dugué son pare a fer tot lo que ella volia” (p. 68). Com podem veure, àdhuc, hi ha una frase molt significativa que va en línia amb dites com “L’home comanda i la dona fa lo que vol”  i moltes semblants[1] i “A can Mussol, sa dona fa lo que vol” , ja plasmada en una obra de 1944 sobre Eivissa[2].

De fet, la dona aconsegueix que son pare (el rei) accepte la proposta que ella li planteja i que la porte avant, fins al punt que el rei, al capdavall, li diu:

“-Estic dispost a fer tot quant em proposes. Però, i, en Bernadet, ¿per on para?

-Demà de matí, sol sortint, venga Vossa Reial Majestat dins aqueixa alcova i hi trobarà En Bernadet” (p. 69).

Com veiem, la jove opta per fer possible que son pare no veja, en l’acció que ha preparat ella, un engany. De fet, l’al·lota el convenç d’una manera que va molt en línia amb més d’un comentari que hem rebut sobre les relacions entre l’home i la dona, per part de dones nascudes abans de 1920 en parelles catalanoparlants:  moltes d’aquestes dones recorrien a l’enginy, com ara, per a conduir el marit cap a l’opció que elles preferien, però de manera oberta, com més d’una vegada m’ha comentat, ma mare, respecte als seus pares. I, amb paraules de Rosa Garcia i Clotet, plasmades el 8 d’octubre del 2021, en el grup “Dialectes”, els seus avis com també els pares d’ella, “es comentaven les coses i decidien entre els dos, normalment, el que proposava la dona”. Novament, la dona porta la iniciativa.

I l’endemà, de bon matí, el rei va a l’alcova, troba En Bernadet, “li allarga sa mà, l’aixeca en senyal de perdó i l’abraça, prenent-lo per gendre; l’abracen tots els de la casa i abracen i besen tots es minyonet fill d’En Bernadet i de la senyora princesa, esposa seua” (p. 69). Afegirem que, de nou, la dona rep el tractament de “senyora”, semblant al de “senyora ama” que figura en rondalles valencianes.

I, al capdavall, veiem que, després de celebrar-se les noces en el castell on vivia la princesa, ara, junt amb En Bernadet (p. 69), s’acomiaden de tota la família reial, “es posen damunt aquell mantell d’or de la princesa, que diu:

-Val Déu i En Bernadet!

Prenen sa fulla a l’aire i amb una exhalació foren a can Bernadet” (p. 70). Així, passem per un altre tret vinculat amb el matriarcalisme: que, en casar-se, primerament, l’home passa a viure en la terra de la dona (ací, en el castell), tot i que, en acabant, per a fer-ho saber als pares d’En Bernadet, els dos jóvens se’n van, ràpidament, a la terra on vivien els parents d’En Bernadet (p. 70), on són ben rebuts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.  

 

 

Notes:[1] Es poden veure en l’entrada “L’home comanda i la dona fa el que vol” (https://pccd.dites.cat/paremiotipus=L%27home+comanda+i+la+dona+fa+el+que+vol) de la web “Paremiologia catalana comparada digital”, a què accedírem el 4 d’octubre del 2021.

[2]  Es poden veure en l’entrada “A ca’n Mussol sa dona fa lo que vol” (https://pccd.dites.cat/?paremiotipus=A+ca%27n+Mussol+sa+dona+fa+lo+que+vol) de la web “Paremiologia catalana comparada digital”, a què accedírem el 4 d’octubre del 2021.

Dones eixerides, amb molta iniciativa, sàvies i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què la dona (en aquest cas, una jove) actua amb molta espenta, amb molta iniciativa, amb molta saviesa, amb esperit emprenedor, molt oberta i en què es fa lo que la dona vol i, fins i tot, la dona salva l’home, és “Una gírgola que dugué coa”, que figura en el Tom XI de les “Rondaies mallorquines”. En ella, Na Catalineta, una jove que havia eixit a arreplegar gírgoles (que és un tipus de revolló) n’arrenca u i n’ix un gegant, el qual la porta al castell, des d’on ella, a poc a poc, s’obri i veu un jove, En Bernadet, qui, des de molt prompte, segueix les directrius d’ella, per exemple, quan pot tornar ell a veure-la.

A més, veiem que Na Catalineta entra a un jardí i que hi troba tres flors diferents que, posteriorment, seran decisives per a fer que ella i En Bernadet puguen alliberar-se del gegant.

Se n’ixen de la torre i, aleshores, Na Catalineta diu què ha de fer En Bernadet: triar el cavall més prim, però ell n’agafa un altre. I, tot i això, fan via, per iniciativa de Na Catalineta, fins a aplegar a un pou.

Ja al costat del pou, Na Catalineta li diu “no em deixes, no sia com que qualque fada envejosa no et fadi i que no pensis pus en mi” (p. 80). I, com que “En Bernadet, fot i no et mogues, se’n volgué anar a menar son pare i sa mare i tota la cort per rebre-la així com pertocava” (p. 80) i la fada envejosa fa que ell perda la memòria.

Tanmateix, Na Catalineta, immediatament, en veure que ell no torna, trau una part més de les vinculades amb el matriarcalisme: l’esperit emprenedor, molt relacionat amb les dones.

I, per això, ella, intuïtiva com una persona sàvia, diu “No hi ha vèl. El m’hauran fadat” (p. 81). I, en lloc de parar-se a plorar i a no fer res, diu:

“Per fat i fat, que la mia mare m’ha comanat, i un punt més; que lo que ara diré, sia ver i veritat: que dins es bosc més gran del rei es principiï un casal, com es del rei mateix, a on no hi falt un amén i que hi haja una botiga de tota casta de robes d’home, cosides i sense cosir” (p. 81) i, a l’acte, se’n creà un casal com el del rei (p. 81).

Però, vés per on, tres fills d’aquest rei passen per la botiga. I tots, com diuen ells mateixos, trien acceptar els costums de la casa (“Digau vós –diu En Bernat-, segons sa vostra costum”). No obstant això, Na Catalineta, amb reflexos, percep que no hi van amb bones intencions i, per tant, ella considera que la millor opció (com també es fa, si més no, en un ball balear), és fer-los treballar molt, de manera que siguen ells els qui abandonen el joc brut. I així ho fan.

Aquest rei, després de parlar amb els tres fills (que han preferit no tractar de tombar Na Catalineta), intenten fer-ho, per impuls de son pare. Però, llavors, la raboseria de la jove, fa que, malgrat que trien que Na Catalineta puga passejar amb una somera cap a cal rei, per la ciutat, ella aconseguirà el seu objectiu: anar al pou, fer que En Bernadet reviscole i casar-se amb ell.

Ara bé, entremig, fa que aquests tres jóvens i tota la cort, amb una orde que dona ella, es posen a besar davall el ravassell de la somera (p. 95). I, com que tots veuen que la millor opció per a viure, és acceptar Na Catalineta i no desafiar-la,… àdhuc, la segueixen cap al pou.
Per tant, Na Catalineta, moltes vegades, plasma que es fa lo que la dona vol i que, igualment, la dona salva l’home (p. 96), perquè ella, com una fada, dicta que En Bernadet (el que havia conegut al principi de la rondalla) traga aigua del pou (com si fos per a espavilar-se, per a reviscolar) i, immediatament, el nuvi va a la cort on eren els seus  pares i, els pares, com que ell no ha mentit, accepten que Na Catalineta i En Bernadet puguen casar-se. I ho fan.

Una altra rondalla en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

Dones que deixen empremta, valentes i molt obertes

General, ,

 

Continuant amb el post que el 2 d’octubre posí en el meu mur i en distints grups de Facebook, en relació amb les àvies de ma mare, que eren unes feres treballant i organitzant la casa i la faena  com també valentes, el 5 d’octubre del 2021 fiu una cosa semblant però comentant que “Algunes persones, sobre mares o, per exemple, sobre àvies (també conegudes com padrines o bé com majores) nascudes abans de 1920,  ja han escrit que aprengueren molt de les seues àvies, o bé que en conserven un bon record i, en alguns casos, que les tenien com a model a seguir.

En el meu cas, entre altres coses, recorde la meua àvia materna (nascuda en 1910) com una dona amb xicotets detalls, molt oberta, de tracte fàcil i una miqueta rabosera, però de bon cor, a banda d’arriscada.

¿I vosaltres? ¿En conserveu un bon record? Gràcies per les vostres aportacions”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 5 d’octubre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “De l’àvia materna, no m’estava més de l’altre fill, nora i nét. De la materna, em vaig criar amb ella, va ajudar que jo estigués bé i ens passàvem tres mesos fora. Això, de petita.

De més gran, tot es va tòrcer, entrant d’altres fent la guitza i no col·laborant en què la iaia es feia gran i tot queia sobre la mama. Ni oblit, ni perdó” (Montserrat Cortadella), a qui responguí “La meua àvia, que només en tinguí una, a última hora, recorde passejar-la, després de morir el seu marit amb huitanta-cinc anys. M’ha sigut molt fàcil relacionar-me amb persones grans: volia aprendre”. Més comentaris: “Tinc un gran record de la meva àvia paterna, una gran senyora, forta, lluitadora… Nascuda a Tamarit de Llitera al 1895” (Rossana Prenafeta Giner), “Sols vaig conèixer la paterna. Era molt divertida i li agradava molt anar al cine. No sabia llegir, ni escriure. Ens explicava moltes anècdotes de quan era jove, i ens fèiem un fart de riure!!!!

Era teixidora. Treballava a la Sedeta” (Elena Solé Biosca), “La paterna, no la vaig conèixer, però, la materna, una dona amb molta empenta i va treballar tota la seva vida fins els 75 anys, per poder tenir una xicoteta jubilació… I, segons hem anat descobrint no fa gaire, no va tenir una vida gens fàcil, de jove… Era empordanesa. Valenta i més cabuda[1] que una banya de marra. Sempre l’he admirat pel que era i, més tard, per tot el que he descobert” (Eduard Roura Roca), “Jo vaig conéixer les dues. Amb la materna, vaig viure. Era la meua defensora, la que em feia el menjar, l’esmorzar… Una dona que em servia com una reina.

De gran, he comprés tanta abnegació per mi i pel meu germà. Mai em va dir que m’estimava, no va caldre.

A la paterna, que era totalment diferent…, jo ja la veia diferent, però me la vaig estimar molt. Ens besava d’una manera especial.

Ara, jo em trobo que, els meus néts, m’estimen i em veuen diferent… Com em passava, a mi” (Roser Borras Estrada). Al moment de llegir les paraules de Roser Borras, li comentí “¡Quin regal t’ha donat la vida, Roser!” i, el mateix dia, Roser Borras em contestà “Sí, mira que he passat mals moments. Però sí, done gràcies per la vida que he tingut i que tinc”.

Direm que, en més d’una rondalla, com ara, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, hi ha relacions molt bones entre les àvies i els jóvens, i que, en més d’un cas, el jove que segueix els consells de la jaia, de la velleta o de la dona gran, no sols li ho agraeix, sinó que, a banda, ella li comenta que, com que l’ha tractada bé, li ho posarà més fàcil i li afig que, si fa lo que ella, tot seguit, li dirà, ell ho aconseguirà. I el jove, agraït i que seguirà les seues indicacions, ho assoleix.

Quant al fet de deixar empremta, el 6 d’octubre del 2021, Martirià Brugada i Clotas, m’envià un missatge sobre una conferència que es celebraria el 23 d’octubre del 2021, titulada “El Mont, un far que ens guia”. I li comentí que “Tenir un referent (o més) i un objectiu (o més), de bon cor i pel bé de la comunitat, és molt bo per a cada u de nosaltres, per a les persones que hi prenen part i, per descomptat, per a la societat”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] En l’original, “terca”.

Dones amb empenta, valentes i molt obertes

General, ,

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 2 d’octubre del 2021, les respostes foren “Una àvia (la paterna), al quedar vídua molt jove, va tirar tres fills endavant, amb estudis i amb bones feines. La materna no la vaig conèixer, però m’han explicat que era com un ‘general’: eixuta i molt seriosa. Els duia, a tots, drets com vares” (Carme Picas Guasch), “L’àvia paterna es va quedar vídua molt jove, amb dos fills petits que va pujar fent feines a diversos llocs. La recordo com una dona amb empenta.

Era aragonesa, catalanoparlant.

La materna era mestressa de casa, però també portava el pes de la llar, tot i que era una dona molt dolça” (Rosa Garcia Clotet), “La meva àvia materna era de la Vila-joiosa. Mai havia treballat i havia anat a ‘costura’. Va néixer al 1898 i sabia llegir i escriure, ella i les seves germanes. Ella era la tercera de les quatre. Es va casar amb un nostramo del Transmediterránea igual que el seu pare i es va quedar vídua amb tres filles l’any 1939. (…) la meva mare (…) a Barcelona, es va posar a fer feines i a servir i va pujar a les tres filles (…) però, les quatre, dones de geni fort. Va sortir endavant. (…) és el meu exemple de dona, mare i àvia. Recordo quan explicava la seva joventut, els vestits, el festeig amb el meu avi. En fi, tot. Fa anys que no la tinc, però és el meu suport” (Anna M. Sanchez), “La meva àvia materna va tirar del carro de la família treballant a la fàbrica per donar estudis a les filles, però la guerra[1] va estroncar tots els seus plans (…). La mare del pare era una geisha de l’avi, fent sempre el que li manaven, no tenia veu ni vot” (Joaquina Viñals). 

Més comentaris en el mateix grup: “Perdoneu, però jo no he vist una àvia aturada. Totes les que conec tenien més sang a les venes que més de quatre joves d’avui en dia. Eren veritables terratrèmols. Almenys, les de casa i les que jo he conegut” (Eduard Roura Roca), “La meva àvia materna, als 11 anys, ja va anar a servir. Tenia una botiga. Es cuidava de la família, que mai els faltés res. A part, cuinava com els àngels: amb 80 pts et feia un arròs millor que el del restaurant. La recordo amb melangia: ella m’havia cuidat i estimat molt” (Marta Bosch), “La meva àvia paterna sempre va treballar a la fàbrica de sabates. A casa seva, el fill (el meu pare) sempre ajudava a casa, igual que les seves germanes.

L’àvia materna cosia sabates a casa i, junt amb la meva mare, tiraven endavant la casa i la feina.

Això que les dones, abans, no treballaven,… no és pas veritat. Treballaven molt. Tota la feina de casa es feia amb mans, no hi havia màquines que ajudessin” (Venus Ona).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 2 d’octubre del 2021, les respostes foren “A ca nostra, també havien fet molta feina, tenien una finca i molts d’infants des costat de sa meva mama, cinc. I, des costat des meu papa, sis. Se’n feia de feina d’homes, de cuidar-se des infants, deia” (Francoise Ramon), “Molt fortes, tant les àvies com les besàvies” (Marina Garcias Salvà), “’De armes tomar’ eren” (Maria Morales), “Jo he tengut padrina i abuela, i ses dues eren super dones, valentes i feineres” (Pilar Torres Calderon).

En el grup “Cultura pitiüsa”, el 3 d’octubre del 2021, Carmen Bonet Ribas em comentà “Dones que duien la casa”.  

Afegiré que, com podem veure, la dona està ben tractada. 

A més, entre ahir i hui, he rebut uns quants correus  amb vivències molt interessants en relació amb el tema que tractem. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] !936-1939.

Dones valentes, amb molta espenta, eixerides i molt obertes

General, , ,

 

El 2 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí “Ma mare (nascuda en 1943), el 1r d’octubre del 2021, en una conversa, en relació amb el paper de la dona i amb el de l’home, em digué ‘Les meues àvies no eren passives. Eren dos feres treballant i organitzant la casa i la faena [de manera] solvent. ¡No et cregues  que no eren valentes!’. Les dues eren catalanoparlants.

¿Com eren les vostres àvies? Gràcies”.

En el meu mur, el 2 d’octubre, les respostes foren “Les meves, una, ja no la vaig poder conèixer i, l’altra, em va durar molt poc, potser fins els 8/9 anys i només guardo el record que era molt bona dona” (Ricard Jové Hortoneda), “La meua iaia Flora, de Benaguasil, era nóvia del meu iaio José María. Quan este va anar a Cuba a fer diners i va estar una bona temporada, com que no sabia res d’ell, va buscar-se un altre nóvio.

Quan el iaio va tornar, va dir-li com havia fet això de buscar-se’n un altre, i ella li va contestar que pensava i que, igual havia mort, com que estava en Cuba, per sempre, amb una altra. Deia que no li havia escrit en tot eixe temps.

El iaio li va dir que no sabia escriure i que acomiadara al seu nóvio. I així ho va fer.

El iaio treballava de fuster, i ella era qui duia la casa endavant, criant cinc fills/es i cobrant les faenes del iaio.

(…) Des de Benaguasil” (Josep Vicent Domínguez Balaguer), “Hola. T’ho vaig comentar. Les dues àvies, treballadores i governants. La besàvia era treballadora i un amor” (Montserrat Cortadella), “La meva mare, nada l’any 1932, pujava farcells de palla al paller. Alt i molt gran, per una escala ben dreta 6-8 m. d’alçada i 25-30 kg de pes. Al camp, a Mallorca, les dones feien moltes feines d’home” (Miquel Vilà Barceló), “La meva àvia materna era la que portava la veu cantant, molt bona cuinera i molt treballadora. De la paterna, no me’n recordo: va morir quan era molt petit” (Joan Arespa), “Les meves àvies eren dues dones molt valentes. La materna es va quedar vídua amb 25 anys i una fila de tres [anys] i va tirar endavant casa, criatura i negoci. La paterna es va separar del meu avi i també va guanyar-se la vida treballant per una empresa de gavardines i xubasqueros. Totes dues van ser auto-suficients i no van necessitar que ningú les mantingués. Estic molt orgullosa de totes dues.

(…) La meva besàvia era de Menorca. Va tirar endavant nou fills, ella sola. Com pots veure, som una família molt matriarcal” (Maica Pérez Amador).

Afegirem que, la vespra, 1r d’octubre del 2021, a la frase “Ací, la matriarca, era l’àvia” dita en una de les dues entrevistes publicades per l’Ajuntament de Montcada, en el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, Grissela Sanvictor em comentà “La meua àvia Pepa era valencianoparlant. Va nàixer a finals de 1800 (…). La seua vida va estar marcada perquè, en la postguerra, varen tancar al meu avi, acusat de republicà, i ella va tirar avant amb cinc fills i filles. També, després d’eixir de la presó el meu iaio”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 2 d’octubre del 2021, les respostes foren “Fortes. Intrèpida, una; l’altra, caràcter fort. Totes  dues, quatre i cinc fills respectivament. I vivien en masos. Feina dura. Catalanes fins a la medul·la” (Germana Fargas), “La meva àvia materna era molt catalana, de Manresa, molt lluitadora. L’àvia paterna, no la vaig conèixer, però, pel que sé d’ella, va ser una dona valenta per aquell temps, que va pujar quatre fills sola. L’admiro molt” (Carme Andreu), “Una àvia feinera, activa i simpàtica amb tothom, amb molt de caràcter i manava molt però generosa. L’altra àvia, més classista, amb diners heretats, un edifici a l’Eixample[1] i senyora i reina de la casa. També mandona i feia sempre el que volia.

Les dues manaven als seus marits, que eren tranquils, bons, independents i deixaven fer[2]. Tots barcelonins i catalans fins a la medul·la” (Àgata Vilarós Soler), “Ei, la meva iaia materna era molt treballadora, tant a la casa com al camp. És la que va tirar endavant la casa.

L’àvia paterna va morir quan era jo molt petita. El record que tinc d’ella és sentada al balancí” (Iaia Bisbal), “La meva mare, nascuda el 1921, m’explicava que la seva mare, del 1887, era de casa treballadora, de poble, va ser modista i hostelera, sabia llegir i escriure correctament i va enviar les seves quatre filles a Girona, a aprendre ofici. Era valenta, manava i la mestressa de casa seva” (Anna Turne Bosch), “Matriarques. Elles organitzaven tot i portaven els comptes i l’organització de la casa i feina. I tot funcionava com un rellotge. Una d’elle era més severa i, l’altra, ens contemplava més i ens feia sentir més com criatures. Vull dir que, amb nosaltres, no era exigent” (Rosa Canela Vies).

Com diguí a ma mare, el 2 d’octubre del 2021, després de llegir-li alguns dels comentaris que considerí més significatius, les seues àvies no eren una excepció, sinó que n’hi havia moltes dones nascudes abans de 1920 i que anaven molt en línia amb elles. Hi estava totalment d’acord.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la participació (alta), a les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En la ciutat de Barcelona.

[2] Aquesta frase va molt en línia amb com actua l’home en moltes rondalles en llengua catalana i, com veiem, fins i tot, eren independents, encara que la dona tenia l’última paraula.

Dones organitzadores, que trien i molt obertes

General, ,

 

En l’entrevista “Amparín Gascó, ‘la Polida’. El treball de les dones a la Jutera i a la Seda” (https://www.moncada.es/pagina/amparin-gasco-polida-treball-dones-jutera-seda), a què accedírem el 27 de setembre del 2021 i publicada per l’Ajuntament de Montcada (població de la comarca de l’Horta de València), podem llegir[1]:

“-Una xica com vostè, ¿guanyava per a vostè o tenia que donar en casa els diners?

Jo li entregava el sobre a ma mare[2]. Ma mare, quan el veia i el comptava, feia ‘Pobres amos’. Mon pare, igual. I el meu germà, igual. Quan treballava el meu germà i tots, tot.

Vicent: -Ací, la matriarca era l’àvia [rialles].

I ma mare,… No és que ella ens ho exigia, eh? Mon pare… I mon pare, qual li entregava el sobre, li feia: ‘Ara, dona’m per a tabac’. ‘-Sempre et dic que t’ho quedes tu. Fes-te una part i, així, fas açò’. Doncs, mon pare, mai. Sempre feia… I ma mare, doncs li donava lo que li pareixia, més o menys. I feia: ‘De quant en quant, vés a dinar amb els hòmens’” (p. 1). Per tant, no sols era la dona qui portava la casa, com ara, en relació amb els fills, sinó que, a més, és qui tria en què s’invertiran els diners que el marit aporta a la casa i, així, és ella qui té la darrera paraula, àdhuc, en lo econòmic. A banda, la dona (això sí, de manera oberta i, així, sense actuar amb mà dura), diu a l’home on ha d’anar (en aquest cas, a dinar amb els hòmens).

En una altra entrevista, també publicada per l’Ajuntament de Montcada, “El forn dels Quatre Cantons. Tradició i evolució” (https://www.moncada.es/pagina/forn-dels-quatre-cantons-tradicio-evolucio), podem veure que, a més, hi hagué dones que, fins i tot, eren les emprenedores (fet que no es limita només, com ara, a una quantitat interessant de rondalles). Així, podem llegir:

“-Jo[3] sóc filla de Luis Palomares i de Rosario Doménech, que són els que varen obrir el forn. Bé, primer el llogà la meua àvia. La meua àvia perquè, clar, era la matriarca…

-La tercera generació.

Sí… No, bé, ella el llogà, però per a que ja es posaren mon pare i ma mare, quan es casaren (…). Però, clar, la que ho llogà i organitzà tot va ser la meua àvia, que era la que va firmar (…) el contracte, també ella”. I, a més, Mariló comenta que, fins i tot, quan ja havia transcorregut un temps, “Eixe forn encara estava a nom de la meua àvia, imagina’t aleshores”.

En relació amb aquesta segona entrevista, direm que, el 1r d’octubre del 2021, llisquí aquestes línies a ma mare (nascuda en 1943) i em vingué a dir que, per exemple, la seua àvia paterna era qui portava la casa i qui marcava el compàs com també que el seu home (l’avi patern de ma mare) estava prou determinat pel ritme de la dona (qui “era molt treballadora”). 

Agraesc la col·laboració de les persones que hui m’han fet comentaris sobre el tema, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Hem fet retocs lingüístics al text original.

[2] Sobre açò, hi ha moltes persones catalanoparlants que fan comentaris molt semblants.

[3] De nom, Mariló.