Arxiu d'etiquetes: maternitat

Maternitat i educació amb els nadons i amb els xiquets en els Pobles matriarcals

General, , , , ,

Una altra composició escrita per Ramon Tanyà i Lleonart, en què es reflecteix la maternitat (sobretot, arran del primer part de la dona), és “Els goigs dels casats” (pp. 155-157), la qual també figura en l’obra “Consells, glosses i records”. Així, en la tercera estrofa, posa que

“Aneu doncs, a la lluna,

que, si és mel, és dolça,

allà, sereu feliços…,

en braços del Déu cec,

saborejant-la tota,

en vostre niu de molsa,

com l’ocell i l’ocella,

us donareu el bec”.

 

Per consegüent, en línia amb lo matriarcal, el déu que apareix no és repressiu respecte a la sexualitat (sinó permissiu, deixa fer) i, a més, el poeta trau lo femení (la molsa, això és, els pèls del pubis), el niu (tret que enllaça amb la dona com també ho fan les coves) i el bes dels novençans.

Tot seguit, empiulant amb la tradició matriarcalista d’educar sobre lo eròtic i sobre lo sexual, però, sovint, amb detalls de la natura (recordem els nens que naixen en un hort, sota una col del camp o en camps de flors, com ens reportaren durant la recerca), no en plasma cap; ara bé, sí un home relacionat amb la nit (un moment femení del dia): el sereno, qui anunciava l’oratge que feia. Afegirem que era la primera vegada que captàvem associada aquesta figura a la maternitat. Diu així:

“Mes, si ara sou feliços,

ja es tombarà la truita,

un dia sens pensar-hi,

que ja estareu al llit,

pum, pum, qui hi ha?

qui truca?

obriu a correcuita,

serà el vostre sereno,

que us porta, un nen petit”.

 

A continuació, addueix que

“Després ja en vindran d’altres,

potser, mitja dotzena,

llavors amb la quitxalla,

si el cas es presentés,

com colla riallera,

i sense passar pena,

anar a ballar sardanes,

i mirar, qui en sap més”.

 

Com podem veure, el missatge és que la maternitat cal que vaja unida al sentiment de pertinença a la terra, a la transmissió de la cultura aborigen (ací, mitjançant l’assistència a llocs on es fan balls tradicionals de Catalunya).

Més avant, més enllà, per exemple, de les cançons de ràdio (solien ser en castellà i només hi dedica un vers) i de balls importats d’altres cultures (ens els reporta en una línia), s’esplaia en el tema de canviar els bolquers… tant la dona com el marit i, igualment, copsem que la suposada necessitat d’una coeducació pregona no ho és en els Pobles matriarcalistes (encara que figure en documents o en lleis estatals aprovats o decretats en terres de Pobles patriarcals):

“Seran cançons de ràdio,

la seva ploranera,

ja us veig companys de causa,

donant-li el biberó,

cantant dolces corrandes,

com una mainadera,

tot passejant -el nino-

ballant el xarleston”.

 

És més. Parar esment al nen forma part del dia rere dia en les parelles matriarcalistes, com ara, quan tenen infants ben petits o de pocs anys:

“Molts dies al llevar-vos,

tindreu grata sorpresa,

llençols, i la robeta

seran tots molls i grisos,

serà un descuit del ‘nano’,

serà una lleugeresa,

els goigs de la família,

que fan l’home feliç”.

 

En la darrera estrofa, Ramon Tanyà i Lleonart els escriu

“La nostra enhorabona,

teniu ben merescuda,

la Creu amb harmonia,

molts anys pugueu portar,

si esdevingués feixuga,

i necessiteu ajuda

podeu disposar sempre,

del vostre amic, Tanyà”

 

 

I, així, desitja que el matrimoni porte la tasca de manera senzilla i amb bona avinença i els addueix que ell els farà costat, si consideren que els podria fer paper.

Finalment, direm que aquesta disposició servicial està en nexe amb l’esperit comunitari i amb la tradició maternalista en les cultures matriarcalistes (la qual es reflecteix en molts poemes seus). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

Nota: Les feministes i els antipatriarcals, si no tenen descendència, ni moltíssims seguidors a nivell social, de moment, els del futur ni els vindran de París, ni del cel, ni per art d’encantament.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat en Catalunya, en el sentiment de pertinença a la terra i la llengua vernacla

General, , , , , , ,

Tot seguit, posarem dos poemes de l’obra “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, els quals prioritzen la maternitat: el primer, per mitjà de la dona, sobretot, com a mare; el segon, amb la mare, en el seu paper maternal, com a transmissora de la llengua vernacla, la catalana. En “Glossa a la dona catalana” (p. 139), de 1983, diu

“Esvelta, joliua, airosa,

és la dona catalana,

gentil, alegre, formosa,

treballadora, galana.

 

És bellesa transformada,

espill, arrel de nació,

fidel, atenta, preparada,

gresol de pau, unió”.

 

 

En aquests versos, plasma molts trets que ens comentaren en relació amb dones nascudes abans de 1920 i, a més, hi ha un nexe entre la dona i les arrels del Poble català, però de germanor, receptives.

En l’estrofa següent, copsem la preferència per la maternitat i per la mare, com en moltes cultures matriarcals:

“És i vol en tot moment,

la Catalunya, viva, clara,

com lluïssor, de cel vivent,

que amb tot honor, vol ser mare”.

 

Ara bé: es tracta d’una mare i mestressa amb molta espenta, que fa de cap de colla (ací, dels catalans) i que té les seues arrels en Catalunya:

“És l’Estel, que mai no s’allunya,

és ressò, que s’ageganta,

és el Sol de Catalunya,

mira el Cel, i no s’espanta”.

 

Això porta l’escriptor Ramon Tanyà i Lleonart, com en altres poemes, a posar

“Ajudem-la, constantment,

amb seny, amor, harmonia,

aconhortem-la fidelment,

amb valor, goig, alegria”.

 

Al capdavall, afegirem que, a primeries del 2019, uns catalanoparlants, com, en acabant, amb l’estudi sobre el matriarcalisme, consideraven que, si la dona no menava la casa, se n’anava costera avall, com ho podem veure en alguns refranys i, per exemple, en unes paraules que em digué un home (molt pròxim a mi, nascut en 1948) el 4 d’octubre del 2024: “Les dones manen en casa. I els hòmens fan lo que les dones diuen. I, si no, malament”. Adduirem que ell aprovava que la cultura valenciana era matriarcalista i que, encara que es fes lo que volia la dona, ella solia ser molt democràtica.

En la segona composició, “Glossa a la Llengua Catalana” (p. 141), l’escriptor exposa sobre u dels trets més vinculats amb la tradició aborigen catalana i, de pas, amb lo maternal: la llengua vernacla. Diu així:

“En el si, de nostra mare, hem après culturals mots,

de la Llengua Catalana, i que quasi parlem tots,

els que som d’aquesta terra, la portem ungida al cor,

i d’altres, que l’han apresa, l’estimen, amb fe i candor”.

 

Per consegüent, el poeta enllaça la mare (i el cor), amb el català i amb els habitants d’arrels catalanes, però, incorporant-ne els qui la promouen.

Igualment, plasma que la mare ho fa unint-la amb els avantpassats que també la transmetien de generació en generació:

“Omplenant nostra memòria, que embolcalla el pensament,

aconhortant-la en la vida, amb dolçor, enteniment,

la parla dels nostres avis, assadollada amb tendror,

amb la mel dels nostres llavis, i l’impuls del nostre amor”.

 

 

Finalment, l’escriptor de Gurb empiula la llengua i lo mare amb detalls que apareixen en dones catalanoparlants nascudes, a tot estirar, en el primer quart del segle XX (per exemple, la iniciativa, la senzillesa, la valentia, el paper pedagògic i, òbviament, el sentiment de pertinença a la terra):

“Agombolant nostre esperit per fruir-lo amb senzillesa,

sigui sempre nostre amic, amb lluïssor, pau i tendresa,

valent tronc, formosa arrel, orientant-nos a bon port,

enriquint-lo, i amb anhel, fins al moment de la mort”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Passejaven els xiquets (nens) de pocs anys

General, ,

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿passejaven els xiquets (nens) de pocs anys? 

Ma mare (1943) em digué un dia que ella ho feia, com una part més de la maternitat, des que érem ben petits.

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

flotant.43@gmail.com

****

El 5 d’octubre del 2024 ens respongueren amb aquests missatges: “No, Lluís. Les meves àvies les tenia a València; i la mare, molt jove, ja tenia demència” (Lola Carbonell), “Bon dia, Lluís,

La mare ho feia; les àvies, no en recordo de cap.

La mare era de 1926″ (Montserrat Cortadella), “I tant! No sols els passejaven, sinó que també es quedaven tot el dia a casa seva. Així, els pares podíem anar al cinema o bé descansar una bona estona” (Pilar Ortiz De Paz).

Finalment, ma mare, per telèfon, després de llegir-li part de tres articles amb records d’infantesa (per exemple, u de Marta Carrió i u de Marina Uguet Ibàñez en què escriu que sa mare, passejant, li ensenyava rondalles i, igualment, “qualsevol de les moltes cantarelles”) i dels comentaris que havíem rebut fins aleshores, ens reportà que, quan ella tingué els fills, un puericultor recomanava que les mares traguessen els xiquets tots els dies al carrer.

A més, ens va adduir aquestes paraules:

“— Tu vas parlant amb ells. Això és igual que, quan duies el cotxet [ amb el xiquet] de cara a tu: et veia, t’escoltava, li deies alguna cosa… Com si fóra a les plantes: contar alguna coseta o dir-los res.

Jo recorde que, de fadrins, ja teníem Miquel (*) que tenia avis, besavis, etc. Li deies ‘¿On vas?’.

I et responia ‘A menjar sopetes de l’àvia [ de llet amb malta], que, a mi, m’agraden’. Allí hi havia moltes persones” i el nen hi volia anar.

Hem canviat el nom del nen, nascut en 1964.

Agraesc la generositat de les persones que ens han comentat en relació amb el tema.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

Maternitat, esperit de barri i mares de llet (o dides)

General, , , , ,

Un altre poema del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què es plasma el tema de la maternitat, és “El meu anyell fidel”, recopilat de l’obra “La mort del camp”, de Maria Font i Castany (p. 112), quan diu

“Quan jo era, tot just una nena,

tenia un anyell, molt blanc i petit,

(…) I sembla que el vegi, recordant-lo encara,

xuclant amb del·lera, el blanc biberó,

bellugant la cua, com si de la mare,

estirés amb joia, l’adient mugró”.

 

Aquests versos empiulen amb el nen que alleta de la mare.

A més, comenta que,

“En poc temps, va ser-ne molt bella joguina,

un anyell, alegre, ferm i vigorós,

de llana esponjosa, ben rissada i fina,

pels prats i carenes, brincàvem els dos.

(…) i al caient de la tarda, cada jorn venia,

tot content, a esperar-me, darrera el collet”.

 

Per tant, enllaça la infantesa amb trets que solen associar-se als xiquets de pocs anys i, ben avançada la vesprada (detall que empiula amb lo femení), la mare acull el criançó i se’l posa al collet.

En acabant, passem a unes línies relatives a l’inici de la primavera, estació vinculada amb els nins com també amb el ressorgiment de la vida:

“Els arbres florien, Pasqua s’apropava,

les herbes dels marges, veia rebrotar,

(…) els camps sadollaven de flors i perfum” (pp. 111-112).

 

Una altra composició de l’obra de l’escriptor de Gurb, i en què copsem lo maternal (ací, mitjançant les mares de llet, també conegudes com dides, i les burres de què, àdhuc, mamaven), és “Les burres de la llet” (pp. 124-126), de 1923, la qual Ramon Tanyà i Lleonart havia compilat i que comença amb una qüestió:

“Recordeu la Barcelona vella

i el to somort i discret,

com molt dolça cantarella,

del balanceig, de l’esquella

de les burres de la llet?

 

Passaven arrenglerades,

entremig dels ciutadans,

amb posat de capficades,

(…) fent de dides ambulants”.

 

Igualment, addueix que

“Tingué tanta anomenada,

els carrers d’En Robadó,

perquè duien travessada

la manta esfilagarsada

amb la seva direcció”

 

i que,

“Com que curaven tots els mals,

cada una era una farmàcia;

les cabres, molt menys formals,

es ficaven pels portals

com a bona democràcia”.

 

Sobre això, més d’una vegada, persones que hem conegut (principalment, de nascudes en els anys quaranta del segle XX o abans), ens han comentat que ells aplegaren a beure llet de cabra o d’altres animals que solien estar en més d’una casa.

Finalment, aquest poema afig que,

“Si estaven bons, llet de cabra,

de burra, pels delicats,

i tothom, al llit, arrenca amb la llet, que li tocava,

feliços i alimentats.

 

Barata i ben mesurada,

no venia pas d’aquí,

es veia, alguna vegada,

a la porta d’una entrada,

vessar-se un rajolí”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’arbre matriarcal, la mestressa i la mare receptiva i amb espenta

General, , , , , , ,

Un altre poema de l’escriptor de Gurb, plasmat en 1987 (en plena vellesa) i en què es reflecteix lo matriarcal (ací, mitjançant l’arbre, és a dir, la mare i els fills), és “Relíquia” (pp. 107-108), quan diu

“Arbre esmicolat, sortidor eixut,

beneïda l’hora, que m’ha dut aquí,

jardí desolat, la nostra joventut,

la font, que no vessa, em fa plorar a mi.

 

Sembla que era ahir, que dins el misteri,

tombats a la molsa, en l’aigua sentíem,

de la fresca ungida, suau intemperi,

la música dolça, i a ple sol gaudíem.

 

Dintre la piscina, guaitàvem els peixos,

de les atzeroles, muntàvem la branca,

collíem bestioles i fèiem esqueixos,

de tendra brotada, ben ramada i franca”.

 

 

En aquestes tres estrofes, no sols copsa la infantesa, sinó que hi ha un nexe amb la natura (l’aigua, la frescor, els sons, els animalets, els arbres) i, a més, trau paraules que representen la primavera de la vida (com ara, la brotada, el bon cor) i la jovenesa (la creació de les rames).

Tot seguit, posa que

“Ningú sap com era, que entre l’esponera,

de l’hort senyorívol, que reclòs pantava,

l’arbre centenari, l’antiga olivera,

de soca torçuda, viva arrel troncada.

 

Al forc[1] de la branca, senyora i majora,

amb sana alegria, gronxàvem i rèiem,

penjats en la corda, de la gronxadora,

fins a la vesprada, quan quasi no hi vèiem”.

 

 

Quant a aquests versos, ens evocaren uns de poesia popular escrits per Manuel Nácher (1917-2008), d’Aldaia (l’Horta de València), en la composició “Tradisió i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940)”, publicada en el llibre de les festes patronals de 1973, quan comenta sobre què feien, de xiquets i de jóvens, per l’horta del poble.

Igualment, Ramon Tanyà i Lleonart diu que l’arbre és vell. Això sí: representat per una dona “senyora i majora”, tret que enllaça amb el paper de la dona en la cultura matriarcalista, i receptiva a les persones de la seua edat com també, àdhuc, als infants i als més jóvens.

En acabant, escriu que

“Somni semblaria, el temps que ha passat,

les meves ferides, no es tornen a obrir,

de la vida meva, el seny, m’ha salvat,

quan veig que sí raja la font, del jardí”

 

i, així, el poeta de Gurb diu que el fet de tocar terra li ha fet possible no tenir ferides del passat, ni nostàlgia i veure que la font de vida (lo femení) encara raja i que el jardí és viu. Per això,

“Trenta anys de la vida, senzilla humana,

ben sublim penyora, d’un món disbauxat,

amb la gronxadora, els tanys[2] i la rama,

joventut inquieta, caire desolat”.

 

 

Finalment, empiula el present amb característiques que ell vincula amb la dona de la terra i, amb espenta, ell opta per camins més oberts:

“No obstant, fora penes, que facin sofrir,

amb honrós coratge, fermesa i afanys,

amb joia, admiro la font del jardí,

ferm i humil hostatge, d’aquests viaranys[3]!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Podria representar, en sentit figurat, la trena.

[2] Brots.

[3] Camins estrets.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’arbre vernacle, femení, maternal, fort, acollidor i de bon cor

General, , , , , ,

Una altra composició matriarcalista que figura en l’obra esmentada de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què se simbolitza la mare, és “Els arbres de nostra terra” (pp. 95-96). Així, posa que

“L’arbre és, en nostre món,

el gresol, on es genera

nostre ser, nostre contorn,

nostra fèrtil primavera”.

 

Aquesta primera estrofa, en què apareix l’arbre (el qual representa la mare) i unit als fruits (en nexe amb la primavera, etapa de l’any associada a la infantesa), ja exposa la maternitat (creadora i fecunda).

Tot seguit, indica que

“L’arbre és, acollidor,

deu de fonts, cristal·litzades,

és honrat, benefactor,

sempre atent, sense blasmades.

 

L’arbre és, joiell constant,

és ombra benefactora,

refugi, ferm i galant,

de dia, nit i a tothora”

 

i, per consegüent, presenta una dona receptiva, hospitalària (un tret femení junt amb la terra). A més, comenta que és forta, que fa presents… al llarg del dia i de la vida.

A banda, Ramon Tanyà i Lleonart uneix la fortalesa femenina amb la senzillesa i amb què ella és qui mena en el bosc (una zona de l’espai més en relació amb lo rural i, així, amb lo fosc). Igualment, engendra i dóna vida:

“L’arbre és bell, majestuós,

ferm, aguanta les tempestes,

és humil, fort, i flairós,

és el rei de les florestes[1].

 

L’arbre és font d’energia,

no vacil·la, no s’espanta,

és joliu, arrel de vida,

mira el Cel i s’ageganta”.

 

 

Després, l’escriptor addueix que es desenvolupa amb moderació en les formes i en la vida i amb bon cor:

“L’arbre és guardià fidel,

neix i creix, amb temprança[2],

és brillant, pur com l’estel,

gentil, honrós, fort i templança”.

 

 

Per tot això, el poeta de Gurb exposa

“Enfortim-lo, i estimem-lo,

guardem-lo, com vell tresor,

admirem-lo, conservem-lo,

ara i sempre, amb goig i amor”.

 

O siga, que convida a afermar la terra, lo maternal, a fer-li costat, a fer que perdure… i, en conseqüència, podríem empiular-ho amb lo que té a veure amb lo vernacle (començant per la llengua i per la cultura tradicional de línia matriarcalista) i, això sí, com una mareta faria amb un criançó.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes.[1] És a dir, dels boscs.

[2] En l’original, “temperança”, mot que, en acabant, rima amb “templança”, dos castellanismes per imitació de “templanza”.

 

Finalment, un enllaç d’un blog sobre música eròtica tradicional en llengua catalana: http://quetixpelforatdelcul.blogspot.com/2024/09/en-tenir-vint-i-un-anys-canco-erotica.html. Els autors de l’obra posen que, quant al llibre de què hem tret la cançó, “Molt possiblement som davant el primer recull de cançons conegut de les Balears, pel fet que els seus inicis es poden situar cap al final del segle XIX”, “de la petita població des Llombards”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poemes relatius a les festes de carrer i a les de barri, obertes

General, , , ,

Poemes relatius a les festes de carrer i a les de barri.

Un altre tema que també apareix en la literatura matriarcal, per exemple, en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993), és l’esperit de barri, començant pel carrer. Així, en la composició “Festes del carrer de Gurb” (p. 81), una població catalana de la comarca d’Osona, a més de captar l’esperit de pertinença a la terra (partint del poble, Gurb), posa que

“Les Festes del carrer de Gurb,

són d’il·lusió, de família,

adjudicades sempre, amb gust,

a Sant Albert de Sicília.

 

Fa moltes dotzenes d’anys,

que s’enalteixen les Festes,

curulles d’amor i afanys,

sense rancors[1], ni palestres.

 

Cada any surten, i es renoven,

cuidadors, destres, valents,

que conviuen i s’acollen,

als dels carrers, adjacents”.

 

Per tant, és un sant (ací, Sant Albert de Sicília) i, sobretot, la preparació (i el desenvolupament) de la festa que se li dedica, lo que fa que lo comunitari estiga per damunt de lo individual i, així, s’afavoreix aquest sentiment i l’actitud que se’n deriva:

“Endomassant el patrimoni,

trasplantant amb recordança,

del bulliciós, Carquinyoli,

oriünd de l’Esperança”.

 

Igualment, com indica el poeta, els esdeveniments fan que la gent del barri hi prenga part i que vaja a per l’objectiu, com, de fet, reflecteix en el poema següent, “Pregària” (p. 82), en aquesta obra:

“Enmig d’aquesta gran família,

endiumenjada de flors,

a Sant Albert de Sicília,

oferim-li, nostres cors”.

 

Més avant, comenta que,

“Enllaçant, amb simpatia,

sense egoismes mundans,

tots per tots, de dia a dia,

joves, vells, petits i grans”.

 

 

I, així, es reflecteix que, en aquestes celebracions, participen persones de totes les edats i, a banda, moltes. Per això, considera que és bàsic

 “Coratge, no defallir,

hem de fer honrosa pinya,

seguir sempre, el bon camí,

ferm valor, i sense engrinya.

 

I per a tothom, l’enhorabona,

per l’esforç, afany, perfídia[2],

i viu record, per la patrona,

sempre fidel, -La Baldíria-“. 

 

Per consegüent, encara que el festejament siga de barri, els veïns estan oberts als que hi vinguen, no sols als dels carrers del voltant, sinó, àdhuc, a forasters. Això sí: també en nexe amb la patrona, no solament al sant esmentat en els dos poemes, qui, d’alguna manera, faria de mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, amb el castellanisme “rencors”.

[2] Literalment. Castellanisme en lloc de “porfídia”, ací, amb el significat de “tenacitat”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, sentiment de pertinença a la terra i Nostra Senyora de Montserrat

General, , ,

U dels poemes que enllaça amb la maternitat com també amb el sentiment de pertinença a la terra, i que figura en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993), publicat en Vic en 1993, és “Mare i Verge de Montserrat” (p. 70). Per exemple, quan posa

“Mare i Verge de Montserrat,

(…) És el cor, de nostra terra,

és sempre tendresa als llavis,

és l’aurora, (…)

lluïssor amorosa, dels besavis”.

 

Com podem veure, l’escriptor enllaça la Mare de Déu (la qual, ací, és de color fosc) amb els ancians (simbolitzats pels avantpassats).

En una altra composició, titulada “Muntanya de Montserrat” (p. 72) i en la mateixa línia, el poeta de Gurb plasma

“Són fetes amb gran primor, les costes del Montserrat,

per la gala de Maria, i del seu fill estimat;

n’hi havia un pastoret, que anava allà tot sol,

per guardar els anyellets; pujava de Monistrol,

cabridets i bonics xaiets formaven preciós ramat,

és formosa i moreneta, la Verge de Montserrat”.

 

Altra vegada i, com en les marededéus trobades, copsem un pastor i Nostra Senyora. En aquest sentit, Ramon Tanyà i Lleonart addueix que

“Tots els anys el 8 de setembre, sembla una processó,

de Catalunya, França, i també de l’Aragó,

es innumerable la gent que acut allà a visitar,

és virtual i esplendorosa la Verge de Montserrat”.

 

Quant a la gent que s’acosta a Montserrat, en parlar de França, podria tractar-se de la Catalunya Nord; i, respecte a l’Aragó, de la Franja de Ponent. D’ací, resultaria un sentiment de pertinença.

Finalment, l’escriptor comenta que

“Hi ha 74 llànties que cremen davant l’altar,

totes són de plata fina, menys una que n’hi ha,

és la llàntia de Lepanto, que jamai s’ha vist cremar.

És aurora lluminosa, la Verge de Montserrat.

 

Una nit la varen encendre, i un àngel del Cel baixà,

apagueu aquesta llàntia del Rei Moro, si no, el món s’ensorrarà,

és la llàntia del Rei Moro, i que ell la profanà.

És Morena i miraclera, la Verge de Montserrat”.

 

Tocant el tema de Lepant (relacionat amb fets del segle XVI, en una batalla en què venceren les tropes de diferents estats cristians europeus i no les de l’Imperi Turc), direm que hem captat narracions en què la part musulmana simbolitza lo que va contra el matriarcalisme català (llengua catalana, cultura vernacla…) i, que, en algunes, representa la dona (per colors, més bé bruns, amb què està associada la part femenina). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, educació matriarcal i sentiment de pertinença a la terra

General, , , , , ,

Una altra composició també en el llibre  “Consells, glosses i records”, en línia amb la literatura matriarcal i en què copsem la maternitat és la cançó “El nen de la mare” (de l’any 1921, com indica l’escriptor), ací, amb lleugers retocs:

“El nen és petit, ja mig adormit,

la mare se’l mira,

no el deixa mai sol

i, vora el bressol,

joiosa sospira.

 

I, vetllant-li els seus somnis d’amor, 

ella pensa, tranquil·la i ditxosa, 

‘El meu fill, del món, val un tresor’

i l’adorm, tot cantant-li amorosa.

‘- Fes nones, reiet, fes nones, fill meu,

que ets un angelet, que m’ha enviat Déu:

un petó, a la galta; un altre, al front;

petons d’una mare, els més grans del món'” (p. 40).

 

Més avant, potser per influència del mon industrial, el fill ni estudia, ni treballa i, a més, es decanta pel vici. Això sí: sa mare l’acompanyarà fins al darrer moment i no el deixarà caure.

Uns altres versos en què es reflecteix el mateix tema apareixen en el poema “Noces a pagès” (p. 47), també de Ramon Tanyà i Lleonart:

“A pagès vaig trobar, la raó del meu viure,

en sentir consiroses, onades d’amor,

bell esclat de dolçors, que floria el somriure,

i m’omplia de goig, avinença, esplendor”.

 

Per tant, l’autor capta en terres de camp, rurals, el sentit a la vida, un tret prou habitual en la vida diària.

En acabant, trau el tema de quan era nadó i sa mare era al seu costat:

“Bressolant-me amb tendresa, les hores joliues,

que envoltaven missatges, de tots els confins,

farcíem l’espai, de raons endolcides,

i que invitaven el cor, vespres i matins”.

 

Finalment, com posa al capdavall, seran les noces lo que, a més de “salvar-lo”, mitjançant una dona (la núvia), faran que ell continue vivint lo maternal i, igualment, com si ho fes a recer, tocant els peus en terra i, òbviament, amb el sentiment de pertinença a la terra:

“Tot fins el moment, que arribà la conquesta,

que va dur nostra barca, al refugi segur,

gojosa l’estrella, viu espill de festa,

companya harmoniosa, que vaig trobar en tu” . 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, Nadal, candor i persones de bon cor

General, , , , , , ,

Una altra composició en la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993), i en què copsem la literatura matriarcal mitjançant el tema de la maternitat (u dels principals en la seua vida i en els poemes que posa), és “Anhel i sincer desig de mare” (p. 35). Així, diu

“Una cambra amb vida honesta,

lliris blancs i roseret,

mobles suaus, gentil finestra,

senzillesa, l’ambient net.

 

Pel de fora, un cel de festa,

pel seu dintre, goig immens,

compartir, units, la gesta,

amb amor, com pur encens”.

 

Com podem veure, aquests versos enllacen amb la naixença, amb la candor dels nens i amb la bonesa del xiquet i en l’ambient.

Igualment, la fita de què parla va unida a la senzillesa (el nounat, en nexe amb l’hivern). I, com si fos la Nit de Nadal, comenta que

“Un infantó, que floreixi,

rialles, pau, per tot arreu,

harmonia, que enalteixi,

i cançons, amb dolça veu”.

 

Això sí: el nin va acompanyat de música que li facilita el bon son i, per tant, de veu dolça.

Tot seguit, l’escriptor empiula amb la innocència del nen i espera que s’escampe durant molts anys:

“Fidel esveltor, candorosa,

que esbandeixi, el pensament,

com aurora, lluminosa,

i que perduri, eternament”,

 

entre d’altres coses, perquè

“És la vida, que somnio,

és un desig, permanent,

és el que espero i, confio,

per fruir-lo, constantment”.

 

Un altre poema en “Consells, glosses i records”, en què es reflecteix lo maternal i, com altres, associat a Nadal, és “Cançó de bressol” (p. 38):

“Mentres Maria, bressava i vestia,

el seu ros i tendre, fillet del seu cor,

perquè no plori, amb goig l’adormia,

cantant-li joiosa, dolceta cançó.

 

No ploris, no, Manyaguet de la Mare,

no ploris no, que jo canto d’amor”.

 

Altra vegada, captem la música unida a la poesia matriarcal i amb la figura de la mare, per mitjà d’una lletra que, en més d’una ocasió, es canta amb la melodia de la nadala “El Noi de la Mare”. A més, la mareta afig que

“Cada gronxada, et daré una abraçada,

cada abraçada, un beset amb candor,

les rosses trenes, seran la mirada,

niu i arcoveta, les ales del cor.

 

Que n’és de bella, la galta amorosa,

que en són de dolços, els llavis en flor,

són una rosa, que just l’han desclosa,

sols per xuclar-te, la de l’amor”.

 

Quant al mot “arcoveta”, com ens indicà Rosa Rovira el 26 de setembre del 2024 en el grup “Dialectes”, té a veure amb el mot “alcova” (ací, en diminutiu), com, posteriorment, poguérem veure en el DCVB: “‘Niu i arcoveta’, les ales del cor’. Entenc que vol dir un niu envoltat com un bagul o una alcova (potser, és una variació antiga d”alcova’)”.

Finalment, Ramon Tanyà i Lleonart plasma unes paraules que ens evoquen el fet que, en algunes cultures matriarcalistes, un personatge masculí baixa del cel a la terra (amb semblança amb Jesús en el cristianisme), a la Mare Terra (ací, els àngels, amb un present):

“Feu-li orenetes, cançons i amoretes,

fes-li música, gentil rossinyol,

si són poc fines, les palles discretes,

baixen ja els àngels del Cel un bressol”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)