Arxiu d'etiquetes: maternitat

“Llegenda del pomeró” i dones amb molta espenta i maternals

General, , , ,

Una altra composició del llibre “Consells, glosses i records”, en aquest cas, escrita en 1920 i recopilada per l’escriptor Ramon Tanyà i Lleonart, en què copsem la maternitat junt amb la literatura matriarcal (ací, mitjançant uns versos relacionats amb Nadal), és una llegenda que el 21 de setembre del 2024 no figurava en Internet. En primer lloc, en posarem el text i, tot seguit, el tractarem:

“LLEGENDA DEL POMERÓ

 

Josep venia, de la sembrada,

molt cansat i amb el bastó,

trobant l’esposa, assentada,

meditant, amb devoció.

 

De la soca, en surt la rama,

de la rama, en surt la flor,

de la flor, en neix la Verge,

i, de la Verge, el Redemptor.

 

Josep preguntà a l’esposa:

‘-Maria, què ha estat això?’.

Els ulls abaixà, plorosa,

responent-li: ‘-No ho sé jo’.

 

Josep en recollí la roba  

i quasi n’omplí el sarró,

disposant-se a abandonar-la.

I Maria digué: ’ -Això, no!’.

 

Emprengueren la caminada,

camins de pols i amargor,

trobant-se ella molt cansada

i s’assegué sota un pomeró.

 

Ella té set, no hi ha cap font;

demanant-li una poma,

Josep va fer el tocason

dient-li que cap no és bona.

 

Endebades insistí,

Josep veu les branques altes;

el pomeró es reverdí

i deixà molt bé les branques.

 

Maria pogué collir el fruit

i assadollà la gola encesa,

Josep no va fer més el buit,

aconhortant-la amb dolcesa.

 

I aquesta és la llegenda,

saturada de dolçor,

i aquí acaba la cloenda

i llegenda del pomeró” (pp. 18-19).

 

Com podem veure, apareix el tema de lo maternal, del naixement. Afegirem que, com escriu Julius Evola en el llibre “Metafísica del sexo”, el terme “verge”, “en l’Antiguitat, s’usava, a vegades, per a designar la dona que encara no havia tingut experiències sexuals i també la dona no casada, la xicota que podia haver-ne tingut, però no en qualitat d’esposa i que volia evitar el vincle i la subordinació al matrimoni” (p. 159), trets que empiulen amb lo matriarcal.

A continuació, és la dona qui porta la iniciativa, fan via cap a Egipte, lo femení es plasma en nexe amb l’ombra de l’arbre (la foscor), però, encara que el marit fa com si no hi hagués cap poma bona, Nostra Senyora insisteix.

En acabant, arran de l’actitud de la dona, reviscola la vida (les branques i els seus fruits) i, a més, és ella qui els cull (una persona amb molta espenta). Llavors, l’home (Sant Josep) s’acosta a la muller (la Mare de Déu) i, de pas, al xiquet.

Per consegüent, l’actitud femenina ha salvat el Nen de poc de temps i, així, l’esdevenidor com també les relacions entre la parella i amb el nin (amb la infantesa, això és, amb el futur).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La casa de pagès, la maternitat paternal i la religiositat matriarcal

General, , , , ,

En línia amb l’entrada sobre la casa de pagès en Moià, Lydia Quera, el 24 d’agost del 2024, en el grup “President Puigdemont i Casamajó”, escrigué que “La casa de pagès era tot dignitat i estimar la terra i la família. I és veritat: tenien la religió per fer el bé, per ajudar al que no tenia; i caminades i romeries a la Verge o al sant que tocava, de cada poble.

El que crec que no era just: que el fill tingués les terres com a premi; i les germanes, calés. I això era molt diferencial. Ho sé molt bé pels pares dels meus avis. Fins i tot, l’àvia, a quinze anys, es digué que es moriria, i comprà una caseta a la platja, per poder vestir-se al moment; i tenia un ‘profe’ per ella sola. I, en quedar curada, clar, era la sàvia de la casa.

I ajudà als pares per la venda de tot el que era venut”.

En nexe amb aquest comentari, el 25 d’agost del 2024, Luis González Sese, en el meu mur, entre d’altres coses, posà “He conegut gent de la Vall d’Ebo que heretaven igual: els homes, les terres de secà; i les dones, l’aixovar.

Si la filla era la que cuidava els pares, sí que es quedava tots els diners. Raonable. L’àvia materna era vídua des de molt jove. Ma mare es va casar de negre, dol. Va viure sempre amb ma mare, a casa nostra.

Ma mare va ser l’ama dels diners (…). Mon oncle mai ha reclamat una pesseta: com si hi haguera una llei que ho ordenara així. Conec més casos similars. Ma mare viu amb nosaltres i la situació és com la que van passar la mare, l’avia i la besàvia, com a mínim”.

I el mateix dia, sobre la religiositat matriarcal, Joan Llàcer ens envià un escrit:

“-Si serveix el que em va contar el meu avi patern sobre la religiositat en ambients agrícoles, ell em contava que, a finals del segle XIX, al poble de Vilallonga (al voltant de quatre-centes ànimes), sols hi havia una persona que no anava a missa.

Però existia la violència i la misèria.

Es faria llarg allargar el tema, però no descarte, amb més temps, transmetre el que em van contar: tant l’avi, com els meus pares”.

En acabant, li enviàrem unes fotos relatives a la cultura colla, d’Amèrica del Sud i matriarcalista, tretes del llibret “‘La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què l’autor, un valencià, diu que és un poble “d’organització matriarcal i molt religiós”. Això sí, en relació amb la terra i amb la Mare Terra, no un poble místic.

Aquesta possibilitat de ser un poble, com ara, amb tendència a l’ascetisme, no es reflecteix en l’obra “Estampas de Massarrochos“, de Cipriano Ibáñez Chisvert, publicada en 1950, en un diàleg popular  (ací, amb lleugers retocs) sobre una fadrina en relació amb la mestra nova i amb Sant Vicent Ferrer. Així, captem que una xiqueta (qui parla a una dona) diu que, com que eixe any ella és clavariessa de la festa de Sant Vicent Ferrer i, a la mestra, li diuen donya Vicenta, “li he demanat que visca encara molts anys entre nosaltres, li guarde un cel ben gran, ben bonic i que estigam junt amb ella totes les xiquetes de la costura. Ara, digues-me, tu, la teua petició” (pp. 340-341).

Ara bé, la major d’edat, realista, li diu:

“- Jo, com tinc molt de pesar de que se’n vaja la Senyora Mestra, li deia també, a Sant Vicent: ‘¡La que vinga en el seu lloc, baixeu-nos-la del cel; perquè, si no és així, ni serà millor, ni més treballadora, ni més bona, ni més santa de lo que ha sigut, per a nosaltres, donya Vicenta’” (p. 341).

Això és un exemple de “Tocar els peus en terra”: que baixe del cel (que no es dedique, bàsicament, a l’oració), que siga laboriosa (tret reflectit en la tradició matriarcalista) i que, per consegüent, estiga amb els altres i que siga una persona en pro de lo terrenal. I té lloc en un poble valencià (independent de la ciutat de València fins a 1899, quan s’hi adjuntà) en què, com posa l’autor del llibre, “Un xicotet sector del poble romania, si voleu, al marge d’aquests fervors tradicionalistes [carlins]. Posteriorment, a primeries del segle actual [= XX], nasqueren els primers brots republicans, quan la ciutat de València estava sotmesa a aquestes influències polítiques, acabdillades per Blasco, per Soriano i per Azzati.

Podria esmentar noms i cognoms del foraster que introduí la primera cèdula republicana, aprofitant uns pocs elements que no simpatitzaven amb els ideals de la tradició. Fins aleshores, s’havia viscut en pau i sense les fregades que continuaren molt després de la fundació del primer cercle republicà” (p. 277). Els polítics a què fa esment són Vicente Blasco Ibáñez, Rodrigo Soriano y Barroeta-Aldamar (1868-1944) i el jornalista Félix Azzati y Descalci (1874-1929).

De fet, en eixe ambient rural del segle XIX i del primer quart del segle XX en Massarrojos, copsem que, sense necessitat de passar per grups republicans o no religiosos (ni, com ara, en el segle XXI, per grups feministes antipatriarcals contraris a la maternitat), hi havia un matriarcalisme plasmat, àdhuc, en pares (per exemple, en Manuel Alandes Granell, 1883-1940) que feien de mares als seus fills. Així, aquest home, qui era catòlic de creences arraïlades, recte, just i caritatiu (p. 319), se n’anava al treball i, “després de dotze o de catorze hores separat dels seus fills, mentres que la seua bona dona havia de fer el sopar, el cor del pare gaudia de prendre en els seus braços el més petit, a qui, amb la seua pròpia mà, li donava els darrers aliments i, en acabant, l’adormia cantant-li

La meua xiqueta és l’ama,

del corral i del carrer,

de les fulles de la parra

i la flor del taronger.

 

Com (…) en llars tan pregonament cristianes, com la que formava amb la seua esposa i amb els fills. Els diners que guanyava amb el seu treball els lliurava íntegrament a la seua dona; ell només en portava en la seua cartera lo indispensable per a no fer el ridícul” (p. 321). Aquestes paraules sobre el paper del pare i de la dona en l’administració, les llisquí als meus pares durant una visita que em feren el 25 d’agost del 2024. Aprovaren la funció de cada u dels dos.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més  fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, dones que deixen empremta; el part i endevinalles

General, , , , , , ,

Un altre poema en què captem el tema de la maternitat i literatura matriarcal, és “Oda a la meva mare” (https://www.lacollacuidadora.net/oda-a-la-meva-mare), d’Anna R. i escrit en el blog “La Colla Cuidadora” en març del 2014. Diu així:

“ODA A LA MEVA MARE

Mare, penso amb tu
Ja fa un any que te n’has anat
però la teva absència no he superat,
ni el buit que m’has deixat.

Mare, penso amb tu
i ploro amb emoció en evocar
tots els anys transcorreguts al teu costat,
ja que mai ens havíem separat”.

 

Com podem veure, la filla encara està en nexe amb la mare: per mitjà del record. A més, comenta que mai no havien trencat.

Tot seguit, no sols posa que la mareta havia aplegat a cent-un anys, sinó que evocar-la li dóna força i que continua estimant-la:

“Mare, penso amb tu
i mai hauria imaginat que a 101 anys
haguessis arribat i tu suposo que tampoc
si conscient n’haguessis estat.

Mare, penso amb tu
i ara, potser massa tard, m’adono
de tot el que a la meva vida has significat
i sento no haver-t’ho expressat.

Mare, cada dia penso més amb tu
i sé que no tornaràs,
però del dolor en trec força,
la teva estimació sento al meu cor i
sé que sempre estàs amb mi.

Mare, allà on siguis,
que trobis el descans i la pau”. 

 

Afegirem que, en l’entrada “Maternitat(s)” (https://poeteca.cat/ca/poema/4976), en la web “Poeteca”, hi ha uns versos de Joana Brines que enllacen amb lo maternal (ací, amb el part), els quals hem triat per a l’apartat de literatura matriarcal:

“Maternitat(s)

            ‘T’he parit amb plaer

            de fletxa a trenc de sang’

                                            MMM

Vaig ser cos,

gemec,

sense paraules.

Vaig ser dona arrelada

engendrant un nou món

al meu cos.

Vaig ser mare recent nada

el mateix dia que va néixer la meva filla”.

 

Per consegüent, l’escriptora reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i copsem una actitud positiva davant la maternitat.

Més avant, quan comenta que ja havia nascut el nen, Joana Brines escriu

“Érem a la vegada,

una, dues, tres

ànimes bategant

en el mateix lloc, el mateix dia”.

 

Aquests versos podríem empiular-los amb uns que són populars i que, en el llibre “Folklore valencià” (volum de 1920), de Francesc Martínez i Martínez, figuren com una endevinalla sobre el bateig: “Dos mares i dos filles van a missa amb tres mantellines” (pp. 11-12). La resposta són l’àvia, la filla i la néta, això és, les tres generacions.

Finalment, direm que les tres persones són dones, un fet que té a veure amb el matriarcalisme, en el sentit que remarca més lo femení i, òbviament, lo maternal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i relacions amb bona sensibilitat entre la mare i els fills

General, , , ,

Un altre poema en què es plasma el tema de la maternitat i, a més, escrit pel català Antoni Bori i Fontestà (1862-1912), és “Amor de mare”, el qual trobàrem en l’entrada “Dia de la Mare” (https://eltrobadorcatala.wordpress.com/2012/05/01/6-de-maig-dia-de-la-mare), del blog “El trobador català”. Diu així:

“AMOR DE MARE

El primer petó que, al front,
hem rebut en venir al món
i que tots sentim encara,
és el petó més preuat,
més ric i més perfumat
que ens ha fet la nostra mare”.

 

Com podem veure, primerament, el poeta enllaça el primer bes de la mare al nounat (i que la mareta ho fa amb afecte) amb u dels primers instants de la vida després del part.

En acabant, afig unes paraules que encaixen amb el punt de vista de les cultures matriarcalistes, quant a la dona (com a mare, com educadora, com a encoratjadora dels fills, etc.):

“Res del món no hi pot haver
que arribi mai a valer
el que val aquesta dona,
alegre com un estel,
pura com el blau del cel,
i, com els arcàngels, bona.

Amb delícia i bell consol,
ella ens gronxa en el bressol
i ens adorm en els seus braços;
ella ens ensenya a resar,
a creure en Déu, a estimar
i a donar els primers passos”.

 

Igualment, l’escriptor Antoni Bori i Fontestà tracta sobre la sensibilitat de la mareta amb el fill, fins i tot, quan els fills són en llocs ben distants i, nogensmenys, ella els recorda:

“Tots els nostres pensaments,
voluntats i sentiments,
el seu cor sempre endevina;
i s’afanya, amb tot el zel,
a complaure el nostre anhel
amb voluntat peregrina.

Ses més pures il·lusions
ens transmet amb sos petons,
i, quan no ens veu, ens enyora;
i ens porta un amor tan viu,
que, en nostres ditxes, somriu,
i, en nostres desgràcies, plora”.

 

En acabant, passem a unes paraules que m’evoquen unes que, algunes vegades, m’ha dit una cosina de mon pare nascuda en els anys trenta del segle XX: “Pensa una cosa: les mares hem tingut nou mesos els fills dins de nosaltres. I la relació entre la mare i el fill (amb tot lo que comporta) és una cosa que no s’oblida i que fa que no siga igual entre la mare i el fill, que entre el pare i el fill. No és igual”:

“Mai ningú podrà arribar
a sentir tant, i estimar
el que aquesta dona estima,
quan el seu llavi olorós,
perfumat i carinyós,
al front dels seus fills, arrima.

Altres amors hi hauran
que el seu perfum perdran,
quan hauran tret la florida:
l’amor de mare és l’encens
més olorós, més immens
que pot trobar-se en la vida”.

 

Tocant els versos següents, direm que, llevat de casos molt puntuals, les mares, com se sol dir (i amb el bon sentit de la paraula), pateixen pels fills fins al darrer moment. O, en altres paraules, no els deixen caure, no se n’obliden, s’hi interessen, s’hi mostren sensibles. Això porta l’autor del poema a posar dos missatges: u, a les mares; l’altre, als xics i a les xiques. Diu així:

“Fins a l’hora de la mort,
quan se’n va amb nostre record
carinyós en la memòria,
entre els àngels, allà al cel,
prega amb fervorós anhel
per la nostra eterna glòria.

A la mare, beneïu,
nois i noies que sentiu
sos petons al front encara;
estimeu-la de tot cor,
que, en la terra, no hi ha amor
tan gran com l’amor de mare”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, l’educació matriarcal i la llengua vernacla

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La pubilla catalana”, de Pere Muntanyola i Carner (1872-1948).

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, que fou escrit pel català Pere Muntanyola i Carner i dedicat a Carme Picó i Serra, figura en el llibre “Memòria poètica”, a cura de “Llibreria Tècnica”, a què accedírem en el 2024. Entre d’altres coses, diu

“Só catalana de cor

i em plau bé ser catalana:

(…) com no hauré d’aimar-la avui

que viu, pobre Pàtria!, esclava?”.

 

Un poc després, afig

“Déu una parla ens donà,

que va ensenyar-me la mare

entre besos i cançons,

jocs de nin i plors i rialles…

(…) En eixa llengua, vaig dir,

per primera volta: ‘pare’…

i, essent nit, quan, al llitet,

amb la mare, agenollant-me,

pregàvem al bon Jesús

i a la Verge Immaculada,

era català aquell prec

que el Déu de cels escoltava!”.

 

Per tant, el poeta trau el tema de la maternitat, el de l’educació matriarcal, la mare com a transmissora de la cultura (com ara, cançons de bressol) com també que el català és la llengua que, quan la pubilla era xiqueta, ja emprava amb son pare i amb sa mare.

En un altre passatge de la composició, Pere Muntanyola i Carner posa que

“La llengua dels avis meus,

per mi, serà sempre aimada;

d’un poble digne eix’ parlar

serà sempre el de ma casa.

Nomeneu pas catalans

als qui rebutgen llur parla:

ells, catalans, no ho són, no;

són renegats de la Pàtria!”.

 

Per tant, enllaça el sentiment a l’ús de la llengua vernacla (ací, la catalana), la qual també empraven els seus avis.

A continuació, escriu sobre la llengua i sobre la relació entre Catalunya i Castella:

“La llengua et vol arrencar,

Catalunya, ta germana…

(…) Castella, fingint-te amor,

la llibertat t’ha robada!

(…) Te cridà, braços oberts,

noble i lleial t’hi llançares.

(…) I, com Judes, lo traïdor,

te féu un bes a la galta”.

 

Igualment, Pere Muntanyola i Carner addueix que Castella,

“D’aleshores, ha furtat

les teues costums, ta parla,

les que et feren forta i gran,

institucions i lleis sàvies!

De llavors, ha dissipat

tos cabals i tos reialmes;

ha tornada de llautó

corona d’or que li dares!”,

 

trets que enllacen amb fets històrics i, a més, amb la tradició castellana de furtar i de mentir.

Finalment, copsem la dita “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’” i el text empiula amb el sentiment, amb lo femení i amb tocar els peus en terra:

“Preguem, germanes, al cel,

per la Pàtria Catalana.

Després de Déu, sobretot,

lo del món, hem d’estimar-la!

Dels avis, la llengua honreu;

de llurs costums, siau guardes;

i, si, a un fill, doneu la sang,

digau-li que és per la Pàtria!”.

 

Quant al detall de donar la sang a un fill, té a veure amb lo maternal (tenir fills i educar-los sobre Catalunya i, òbviament, en català).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia i, a més, a Rosa Rovira, a Joan Prió Piñol i a Rosó Garcia Clotet, que em reportaren en relació amb l’escriptor Pere Muntanyola i Carner.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

3093-obraarxiu-la-pubilla-catalana-n (1)

Maternitat i el nexe entre la mare i el fetus (i el nen) en cultures matriarcalistes

General, , ,

Un altre poema en què copsem la maternitat i que també figura en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, és “Vida nova” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/vida-nova), el qual pot semblar una continuïtat de la composició “Origen”. Adduirem que va acompanyat d’una foto amb una dona embarassada i amb una floreta groga (el color de l’optimisme). Diu així:

“Vitalment arreles
a la terra fonda,
panxa de la mare
que et consent i gronxa.

Amb ímpetu tibes
la carn remorosa,
cançó de bressol
que et nodreix i ensonya.

Fermament empenys
el clos on ets hoste,
en la rodonesa
no hi cap la derrota”.

 

Per tant, no sols el fill arraïla en la mare, sinó que ho fa en terra i de manera fonda. En aquesta terra, la mareta (simbòlicament, la Mare Terra) li és molt generosa (“et consent”) i, fins i tot, fa que gaudesca la vida (“i gronxa”).

Igualment, la dona, a més de nodrir el nen i de facilitar-li el son, li canta. En aplegar a aquest detall, recordàrem que Rigoberta Menchú, pertanyent a una cultura indígena i matriarcal d’Amèrica Central, en una entrevista que li féu Elisabeth Burgos en 1982 (i publicada en el llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”), comenta que la mare, en començar a estar embarassada, ja raona amb el futur nadó.

En eixe sentit, afegiré que, cap al 2000, una dona nascuda en els anys seixanta del segle XX i que, possiblement, ja era mare per primera vegada (o bé estava a punt de ser-ho), ens digué a unes quantes persones, que, modernament, es recomanava que la mare parlàs al xiquet, encara que no hagués nascut. Llavors, jo, que havia llegit el llibre esmentat, li responguí que això era tradicional en aquest Poble americà, com ja havíem captat (per primera vegada) en el curs 1993/1994. I, anys a venir, pel 2018, un home que destacava el moviment de la Il·lustració, poc o molt, escrigué en Facebook que, a ningú, se li ocorreria parlar amb el fill mentres que encara romangués en la mare. I també li comentàrem (com a la dona amb qui raonàrem), que era tradicional en cultures matriarcalistes. La resposta fou com qui aprén una cosa que no sabia abans.

Tornant a la composició “Vida nova”, l’hostatge (l’embaràs) s’entén com un vincle entre mare i nin, com si el xiquet del demà fos un hoste i, com que no es promou l’agressió, sinó la relació interpersonal (i entre cada persona i la comunitat i, sobretot, amb lo vernacle i tocant els peus en terra), Carme Cabús posa que “no hi cap la derrota”.  Aquest tret el podem considerar ben lluny de part de la lletra de l’himne de la Segona República espanyola (1931-1936), quan deia “vencer o morir”, en línia, com ara, amb el de “las Juventudes Católicas de España” (prou estés durant la dictadura franquista, del 1939 a  1975), quan diu “vivir o morir por la Cruz”.

La mare de la poetessa, com plasma l’escriptora en l’entrada “Llengua” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/llengua), en aquesta web, li transmetrà i li ensenyarà lo que, en molts comentaris sobre dones nascudes abans de 1920, ens han considerat que és lo que decideix si una persona se sent de la terra o no: l’actitud davant la llengua vernacla (ací, la catalana). Diu així:

“Al pas del nostre temps, mare,
amb tu aprenia la llengua,
una forma essencial de natura
que s’esponjava com la tarda,
entre el plaer dels ocells i dels arbres
i dels petits animalons
que entre les flors vivien.
I les paraules que m’ensenyaves, mare,
eren el significat de les coses
que palpitaven i compartíem”.

 

Per consegüent, que Carme Cabús associe la llengua a una forma essencial de natura, és com si ens digués que l’idioma autòcton empiula amb la terra, amb lo maternal (la Mare Natura, el naturalisme) i, a banda, podem pensar que, en semblança amb lo relatat per Rigoberta Menchú, la mareta també li parlaria, àdhuc, entre la natura.

Finalment, lo que deia la mare a la filla (la poetessa) eixia del cor i perquè “eren el significat” que afavoria que la vida tingués sentit. I, així, en pocs versos, es reflecteix un estil d’educació i una vida matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La foto correspon a la pàgina 28 del llibre en què Rigoberta Menchú tracta sobre el tema.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Lletra de Carme Cabús: matriarcalisme, maternitat i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Quant a la literatura matriarcal i els poemes de Carme Cabús, el 2 d’agost del 2024 li enviàrem un correu electrònic (“Estudi sobre el matriarcalisme català. Literatura matriarcal i maternitat”) en què li indicàrem que havien trobat la seua web, “amb moltes entrades relatives al tema de la maternitat, el qual ja m’interessava de xiquet, quan tenia entre sis i deu anys. Ara en tinc cinquanta-tres.

Vos agrairia que em reportàsseu sobre el tema”. Doncs bé, el 5 d’agost del 2024 rebérem aquesta resposta:

“Benvolgut Lluís,

Em sembla realment interessant el tema que tracteu, i penso que fer llum sobre matriarcalisme català, que, sens dubte, té unes arrels tan fondes i reculades en civilitzacions clàssiques, és un fet imprescindible per a comprendre’ns millor com a civilització actual.

La veritat és que jo no he pensat mai en aquest tema, tot i que, en els meus poemes, sens dubte, hi deuen aparèixer aquests conceptes, però d’una manera totalment involuntària.

Només puc dir que escric des de la meva experiència personal, dins del context del poble on vaig néixer i viure: Cerdanyola del Vallès, a 15 km de Barcelona.

La mare era de Ripollet, d’una casa de pagès, i tota la seva infantesa i joventut va treballar de pagesa. Era una narradora excel·lent, i també poeta i escriptora, i tot el que ens explicava en relació al seu poble, d’una civilitat estrictament catalana, per a nosaltres, era com si ens expliqués una meravellosa mitologia, plena del seu amor real per totes les coses i per la seva capacitat de viure i experimentar amb tots els sentits del seu cos. Una vida immensament més lliure que la que, a les monges, vaig fer jo.

Així doncs, la meva mare encarnava una civilitat que venia de l’inici dels temps, amb sensibilitat, llum i llengua mediterrànies. I, per extensió, encara avui totes les dones pertanyen a aquesta civilitat.

El món dels homes, per altra banda, amb el seu masclisme, exacerbat en l’època de la dictadura, amb la seva obsessió de manar, era hostil i fosc i, en certa manera, temible. Pensi que jo vaig néixer al 1956.

Només puc dir-li que la meva mare, per a qui he escrit aquests poemes, és la llum de la meva vida, allò de real que hi ha, de bo, de constructor, amb un amor tan gran com per sostenir-me sempre.

No sé si, amb el que li dic, puc ajudar-lo gaire, però, si els meus poemes li poden servir, em sentiré encantada.

El remeto també a un altre poema, que no apareix en els dedicats a la mare, sinó als poemes de maltractament, que duu per títol ‘I com t’estimava, mare’.

Gràcies per tot. Una abraçada forta,

Carme Cabús”.

Com podem veure, el text de Carme Cabús exposa molts trets matriarcalistes en nexe amb la dona, amb lo femení i, per descomptat, amb la maternitat: la mitologia (que empiula amb lo matriarcal), el panteisme (quan parla sobre sa mare i “per totes les coses”), la sensibilitat, el vincle entre les actituds dictatorials (l’escriptora parla de la dictadura franquista) i l’obsessió per manar (també reflectida en partits polítics que es qualifiquen d’alternatius, d’esquerres, de progressistes, de transversals i que, en el fons, actuen de manera patriarcal, fet que no s’aprova en narracions tradicionals de terres catalanoparlants, abans de 1932). Igualment, plasma el naturalisme, una mare (la de la poetessa) oberta a la vida, a la Mare Terra i al proïsme i que ajudava els fills a gaudir del sentiment de pertinença a la terra.

Tocant el tema de la llibertat, agregarem que la recopilació de comentaris i de fonts ens ha permés poder dir que era major abans de la República (1931-1936) i que després de la Restauració postfranquista de la suposada democràcia (fonamentada en l’imperi de la llei i, per consegüent, formal i patriarcal, de línia castellanista), dos mites encara promoguts per partits, per associacions i per altres col·lectius afins al “buenrollismo” de la tradició castellana.

A banda, copsem que la dona és qui fa de pal de paller i de roca de la casa (com, simbòlicament, ho captem en moltes rondalles tradicionals vernacles i en escrits relatius a dones catalanoparlants, de segona generació o més, nascudes abans de 1920).

Prosseguint amb les paraules de Carme Cabús (les quals encaixen amb les del correu electrònic que ens havia enviat), en un poema seu que teníem preparat per a tractar eixos dies, titulat “Origen” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/cami-de-la-placa), el qual figura en la web  “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, l’escriptora (altra vegada, en una foto, agafadeta a la mare, un detall prou representatiu), relaciona amb sa mare la seua primavera de la vida i, a més, ho fa amb l’ombra (un tret femení i matriarcal com també ho fa la nit):

“La meva infantesa,

 vinclada a la teva ombra,

encara avui traspassa

aquells carrers amb tu,

 

m’agafes de la mà (…)”

 

i Carme Cabús afig sobre sa mare (per exemple, paciència i creativitat):

“Em pentines les trenes

en el petit mirall,

en una casa pobra

que tu fas un palau,

 

la teva veu ressona

amb vibracions d’amor

i és tot aquell teu riure

l’alegria que sóc”.

 

Ressona la veu, però agradable, no violenta i en connexió amb l’altre.

Igualment, la poetessa exposa una època en què les dones feien de comerciants, compraven què hi hauria (o què es menjaria) en casa i, per altra part, en cap moment indica que elles seguesquen les directrius dels marits, detall que empiula amb rondalles anteriors a 1932 i amb comentaris que ens han transmés. La xiqueta ho aprofita per a fer món i per a captar:

“El camí que va a plaça

 és com el paradís,

un món de coneixença

i nova expectativa,

 

el mercat, l’univers

on aprendre la vida,

sensacions i contrastos

que corprenen d’encís.

 

Llavors és quan jo toco

la teva llibertat,

quan tries peix i fruita,

 tu reina del mercat”

 

un lloc en què, fins i tot, hi ha dones de plaça

 “i em donen caramels,

bastons de pa i cireres”.

 

 

Més  avant, parla sobre comerços que hi havia per on ella feia vida i que la mareta,

 “A les tardes m’expliques,

en acabat de dinar,

les precioses històries

de pagès i del camp,

 

l’amor pels animals,

la bellesa sencera

del món que has conegut,

la teva arrel primera.

 

De nits a les bardisses

lluen cuques de llum

mentre tu a la cuina

recrees el perfum

 

d’aliments que les dues,

tu i jo ben de la mà,

hem comprat a la plaça

i tan bé saps cuinar.

 

Quan és tardet em portes

a acotxar-me al meu llit,

no em deixis, mare meva,

abraça’m al teu pit

 

que dins teu hi ressona

un cant meravellós,

mai no pot emmudir,

és l’origen de tot”.

 

Com podem veure, no sols hi ha una relació ben estreta entre la mare i la filla, sinó que la dona és qui, en la nit, li aporta una miqueta de llum (eixa esperança que, entre d’altres coses, afavorirà un bon son de la noia).

Finalment, Carme Cabús connecta el cor de la mare (d’on podem pensar que ixen les cançons de bressol, de la mateixa manera que, potser, més d’una vegada, en cantaria la mare abans del part i, òbviament, després de nàixer la nina).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia com també el missatge de l’escriptora Carme Cabús.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Mares de bon cor i fortes i la mare i el naixement del nounat

General, , ,

Un altre poema en què copsem la literatura matriarcal, en aquest cas, empiulant amb la maternitat, és “I com t’estimava, mare” (https://mirallsdaigua.com/category/poemes-per-a-la-mare), el qual figura en el blog “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”. Així, l’escriptora Carme Cabús posa

“I com t’estimava, mare,

la teva lluita amb la vida,

la teva gran innocència

de ser estimada i bonica,

més preciosa del que et creies,

rompuda com flor que es trinxa.

 

I com estimava, mare,

la teva força de viure,

la que m’ho oferia tot,

a la que jo pertanyia,

descabdellant els estius

a qui un monstre arremetia”.

 

Com podem veure, altra vegada, apareix lo femení, però unit a la fortalesa i a l’espenta.

A més, la poetessa afig trets que estan ben vists en les cultures matriarcalistes, com ara, la sinceritat, la veu amb què parlava la mareta i com l’adulta tractava la filla:

 “I com estimava, mare,

l’ésser que de veritat eres,

dona carnal per parir-me,

la teva veu fonda i tendra,

la teva mà que em nodria,

tu masegada, atuïda”.

 

Una altra composició de Carme Cabús, en el mateix blog i en què captem el matriarcalisme i bona avinença amb lo maternal, és “Cos de mare” (https://mirallsdaigua.com/2020/12/18/cos-de-mare), en aquest cas, mitjançant l’embaràs i, al capdavall, quan hi addueix el part:

“El meu cos absolut

és el cos d’una mare

que en nou mesos creà

un nadó sense màcula.

 

*

 

Empeltada de vida,

engendradora alada,

deessa alçada al cim

amb l’ofrena vessada”.

 

Així, l’escriptora posa el tema en un punt molt important, perquè el vincula amb la vida i ho fa com si fos l’ofrena de la mare a una deessa i, tal vegada, també a la comunitat.

En acabant, la dona,

 “Per sempre, transformada

en una consistència

de totes la més tendre

i forat com el marbre.

 

*

 

Per sempre mare amant

formosíssima i rica

amb el cos sabedor

de l’origen del viure.

 

*

 

S’han desfet els secrets

i el meu cos n’és la causa,

savi íntegrament,

fet de sang i fet d’aire”.

 

Tocant aquest darrer vers, el podríem enllaçar amb la parturició i, a més, amb el primer acte d’alenar que fa el nounat. A partir d’eixe moment, com posa Carme Cabús, el fill i la mare prenen un paper que fa que estiguen en nexe entre ells i, òbviament, amb la vida (els sentiments del nen i, igualment, la llet que acumula la mare i que, després, mamarà el nadó) i amb lo terrenal (simbolitzat per la dona):

“Conscient és al món

ple de sentit i saba,

com la llet puja al pit

després que el fill s’infanta”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Com que, pròximament, hi haurà una actualització de la web, demà passarem al blog “Mèlpita” (http://matriarcalisme.blogspot.com).

 

 

Dones amb molta espenta, maternals, que emparen i que deixen empremta

General, , , , , , ,

Un altre poema relatiu a la maternitat, i que figura en l’entrada “MA MARE. Poesia de Miguel Ferrándiz Bataller (Aielo de Malferit 1877 – Ontinyent 1962)” (https://historiadeaielo.blogspot.com/2015/05/ma-mare-poesia-de-miguel-ferrandiz.html), publicat en la web “Història d’Aielo de Malferit” el 1r de maig del 2015. Fou escrit en 1932 i, amb lleugers retocs, diu així:

“MA MARE

     Que bona ma mare
i que santa que era!
La recorde a tota hora del dia,
i en ensomnis de nit se’m presenta
reprenent-me amorosa els mals actes
i mostrant-me del bé clara senda.

    Ara me’n recorde,
i ho recorde en pena,
dels mals ratos que li donava
en la mo infantesa,
i de les repressions,
plenetes d’afecte i paciència,
que per a educar-me
en donava ella”.

 

En primer lloc, el poeta empiula amb la mare i aprova l’educació que en rebé ell, fins i tot, en temes que no encaixen amb la cultura matriarcalista.

Tot seguit, Miguel Ferrándiz Bataller escriu sobre el servici que, en pro de l’ensenyament instructiu obligatori com també de l’eclesial, feia sa mare:

   “Quant de sacrifici
perquè mai perdera
ni un sol dia d’anar a l’escola
sens deixar de servir a l’església
i ajudar a missa
com a acòlit que era!
Car al temps que educar-me volia
en cristiana ciència.
Aspirava a que fóra al món útil,
Home de carrera”.

 

Nogensmenys, a continuació, la composició passa al camp matriarcalista (el paper de la dona en aquesta cultura, en la casa, la fortalesa de la mare, que ella portava la iniciativa, que ella menava la casa i que, àdhuc, la mareta era qui portava les claus). Aquests versos resulten interessants: copsem com seria la majoria de la societat valenciana nascuda a mitjan segle XIX (ja que el fill ho havia fet en 1877, un any abans que l’àvia paterna de ma mare, una dona forta i servicial):

    “La casa, de pau
i amor tota plena,
es mostrava orgullosa per tindre
a ma mare per ama i per reina.

     Era en el treball
sempre la primera,
sens mostrar fatiga,
sense oir-li queixa;
sent qui obria la porta de casa
tots los dies, com a més matinera,                                                                                                                       i la que darrere tots es gitava                                                                                                                                 i rodava la clau, sempre ella.

     Mai ociosa estava,
sempre fent faena:
que en la casa no en falta a la dona
que vol fer-ne i no sent la peresa!
ensenyant-nos així que el treball
és la millor senda
per alcançar la glòria
per a obtindre riquesa
per a aconseguir pau
en nostra consciència
i atényer la joia
que en ofereix la vida terrena”.

Tocant el darrer vers, caldria saber si vol dir “que n’ofereix” o bé “que ens ofereix”.

També enllaça amb el matriarcalisme el fet que la mare promoga més lo terrenal, la vida en la terra, detall en línia amb una dita molt estesa entre molts catalanoparlants nascuts abans de 1950: “Primer és l’obligació que la devoció”, això és, que no, per exemple, centrar la vida en les oracions religioses.

Afegirem que aquesta dona, com a mare, encaixaria molt bé amb els fills:

   “Tots los dies, abans de gitar-nos,
a l’amor de la llar ens congrega
i una part del rosari de la Verge,
que és la Mare de Déu, allí es resa.

     Quina fe tan viva!
Quina esperança tan forta i cega!
Oh quin amor sobrehumà que es respira
en obsequi a la que és del Cel reina!
I a sa protecció
tan valuosa, a sos fills ens entrega
perquè ens lliure en la nit de tot mal
i en son mant milagrós ens defenga.

     I tranquils ens gita,
I tranquil·la ens deixa,
dormint en lo llit,
després que mos besa”.

 

Com podem veure, la dona, no sols transmet tranquil·litat en els nens i en els xiquets, en aplegar la nit, sinó que afavoria que ells se sentissen protegits, emparats, sota un mantell miraculós.

   “I al vindre el nou dia,
a Déu ens entrega;
i a sa Mare i als àngels de guarda,
els demana que ens mostren la senda
que mos porte, segurs, a la glòria
que desitja i per als fills ens la prega.

     Que bona ma mare
i que santa era!
Tota encesa en el foc de l’amor,
per sos fills, ens vigila en paciència
per lliurar-nos de l’oci i dels vicis
que en les ànimes jóvens fan bretxa.
I, si ens veu apartats del camí
en què les virtuts fan fèrtil sembra,
ens reprèn de tal modo la falta,
mai no amb asperesa,
que el dolor se li mostra pels llavis
en la reprimenda
i ens obliga a plorar de vergonya
pel sentiment d’ella;
i son amor és l’imant prodigiós
que mos alça i mos torna a la senda
dels constants i callats sacrificis,
de l’eterna brega
perquè les passions
no esclavitzen a nostra consciència”.

 

El poeta, Miguel Ferrándiz Bataller, addueix una característica bàsica en l’educació matriarcalista: la paciència. Així, ell considera que la mare no transmetia aspror i que afavoria que els fills tocassen els peus en terra.

  “Tot per als seus fills,
res vol per a ella!
I a obtenir-los el bé s’encamina
tota diligència:
i, abans de morir,
als seus fa entrega
de los béns que heretà dels seus pares
I de tot el que forma sa hisenda.
Car no vol que, quan Déu se l’emporte,
davant sa presència,
entre en sa família
l’ambició, i l’encenga
en odis que maten,
en pleits per enveja,
en disputes pel vil interès
i amargors d’on la pau no és la reina”.

 

Per consegüent, ja ben avançada la mare, procura que hi haja hagut bones relacions, lliures d’amargors.

Finalment, l’escriptor agrega que la dona (qui havia sigut la senyora ama de la casa) ha acabat essent model a seguir per part de moltes mares del poble. O siga, que la seua manera de viure la maternitat i de ser deixà empremta en la localitat (Aielo de Malferit) i, igualment, també fou possible pel sentiment de pertinença que ella tenia a la terra:

“Que bona ma mare
i que santa que era!
La recorde a tota hora del dia;
ja que em parles d’ella:
rajols, mobles, finestres, l’escala,
les parets i la casa sancera.
Tots en diuen en veu que no s’ou
i en l’ànima entra,
que l’ama de casa,
la que fou tants anys la seua reina,
fou model de les mares del poble,
una santa era!”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, educació matriarcal i maternitat

General, , , , ,

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra com també la maternitat i que figura en l’obra “Pàtria. Jacint Verdaguer”, a cura de Narcís Garolera, és “L’arpa”. Diu així:

“Damunt de mon poblet hi ha una capella

d’una roureda secular voltada;

és son altar lo trono d’una Verge

d’aquella rodalia sobirana”.

 

Un poc després, comenta que sa mare,

 

“(…) sent jo petitó, cada diumenge

a dur-li alguna toia me portava,

a son Fill oferint-me que em somreia,

com jo, assegut en la materna falda.

(…) La mare seia al marxapeu del temple,

i jo, mig recolzat sobre sa falda,

(…) omplia la rodona portalada” (pp. 97 i 98).

 

Com podem veure, per una banda, Jacint Verdaguer trau i vincula el poblet, lo rural i els arbres (la roureda) amb la terra i, a més, posa que la dona (ací, Nostra Senyora) és la sobirana i, per tant, és qui té la darrera paraula.

Igualment, addueix el nexe entre la mare i el fill, sovint, simbolitzat per la falda (la qual evoca quan la mareta ensenya cançons, rondalles, vivències, etc.).

Un poc després, l’escriptor associa lo maternal a la protecció, com una gallina ho fa als pollets:

 

“Més humil i més pròxima, l’església

vegí de mon poblet, ramat de cases

que com pollets esveradissos viuen

a l’aixopluc de les maternes ales”.

 

Continuant amb el mateix llibre, el poeta català també plasma la maternitat en la composició següent, “L’emigrant”, junt amb el sentiment esmentat (“Hermosa vall, bressol de ma infantesa”, p. 101). A més a més, ho fa en “La Plana de Vic”, en posar 

 

“per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!;

dolç aire de la pàtria que a tots la vida dónes” (p. 111)

 

i en els primers versos de “Fontalba”:

 

“Del pit descomunal

del lluminós Puigmal

      naix la Fontalba;

la filla del gegant

s’escorre tot jugant

      de sa ampla falda” (p. 113).

 

Afegirem que Fontalba (ací, simbolitzant la filla) és un paratge que hi ha en la comarca del Ripollès i que el Puigmal és una muntanya del Pirineu català (ací, en nexe amb la dona, amb la mare, per mitjà del pit) i, per consegüent, Jacint Verdaguer exposa un tret matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)