Arxiu d'etiquetes: “Les rondalles de l’Horta” (Isidre Buades Ripoll)

Xiquets i xiques jóvens salvats per dones eixerides i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i recopilada en el mateix llibre d’Isidre Buades Ripoll, és “El polp de la Serra Grossa”. Fa moltíssims anys, en la Serra Grossa, hi hagué una temporada en què un polp s’havia fet famós en tota la costa mediterrània i ningú se li acostava. En canvi, “un matí, quan feia només un moment que hi havia eixit el sol, anava una xica de Sant Joan cap a Alacant” (p. 87) i, quan veu que el polp se li arrima, s’agafa “a la soca d’una olivera que allí prop hi havia” (p. 87) i comença a demanar ajuda.

Tot seguit, llegim que “El polp estirava d’ella i la xica s’agarrava amb totes les forces a l’arbre” (p. 88).

A continuació, un pastor (amb una fona i pedres) i un carreter intenten que la solte el polp.

Ara bé, “de prompte, (…) va aparéixer la salvació en forma de dona. Era la ventorrillera, que, veient el que passava, va anar lleugera al forn i, traient una de les coques (…), li la va arrimar al polp, que (….) va soltar la presa. Però (…) la pedra de la cova va pegar un cruixit i es va obrir un portell que li va permetre fugir i anar-se’n ben lluny i no tornar més on li havien anat tan malament les coses” (p. 88). Com podem veure, és la dona qui salva, en aquest cas, una jove (una dona).

Un altre relat en què es plasma lo matriarcal, i que figura en l’obra “Les rondalles de l’Horta”, és “Manolico no va a l’escola”. Un xiquet fa via com si anàs cap a l’escola, però passa a mans d’uns mariners i, en acabant, aplega a Santa Pola.

Després, veu una caseta on hi havia llum i “es va decidir anar fins a ella, (…) seria una casa de llauradors on l’empararien.

La casa era la vivenda (…) on vivia un matrimoni vellet que no tenia fills.

Només va entrar, la vella es va posar molt contenta i, quan Manolico li va dir que era de molt lluny (…), encara més, pensant que es quedaria amb ells per a sempre i podria ser el fillet que mai no havia tingut” (p. 105). Aquest tret apareix en algunes rondalles: el matrimoni sense fills que acull un xiquet o bé un jove. 

La dona, molt oberta i generosa, li ofereix menjar i, al capdavall de la rondalla, “va dir tota mimosa a Manolico:

-Guapet, bonico, ¿tu voldries anar-te’n amb els teus pares i els teus germanets? No voldries tornar a la teua casa? No serà això per Alacant?

Manolico assentia amb el cap i la vella va continuar dient:

-Puix, ¿tu veus aquelles llumenetes allà lluny? Són les llums d’Alacant. Tu deus ser lleugeret i arribaràs prompte. Hala! Bonico, preciós” (pp. 105-106). En aquestes paraules, captem la maternitat i l’educació matriarcal. A més, la velleta li addueix: “Tu, vés tot seguit (…) i, abans que isca el sol, estaràs allí. Hala!, vés-hi, fill! -i l’espentava lleument cap a fora” (p. 106).

Finalment, com en moltes narracions, es fa lo que vol la dona i l’home (ací, el xiquet) és salvat per l’anciana: “Manolico va fer cas a la vella” (p. 106) i el xiquet és ben rebut per la família i, “després d’aquell dia, ja mai més va fer fugida a l’escola” (p. 106).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Besant i abraçant la seua mareta”, la maternitat en les cultures matriarcals

General, , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “Les rondalles de l’Horta”, d’Isidre Buades Ripoll, i en què es reflecteix el matriarcalisme, sobretot, mitjançant el tema de la maternitat, és “El llop i les xotetes”. Cal dir que aquesta rondalla és pareguda en moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic, encara que canvien alguns passatges o bé alguns personatges. Així, “Hi havia una volta una cabreta que tenia sis xotetes i, quan ella eixia al camp, com que sabia que, per allí, rondava el llop, les advertia:

-Us deixaré la porta tancada i no obriu a ningú; si algú toca, abans d’obrir, que us ensenye la poteta i, si no és la meua, no obriu.

Un dia se’n va anar al camp a menjar herba tendra per a fer molta llet per a les seues xotetes” (p. 81). Aquesta part del relat, en què ixen frases que, més d’una vegada, ens deien els pares, quan érem xiquets, va unit, igualment, a un tret clarament femení i matriarcal: fer fàcil les coses als fills. Com a exemple (i, de pas, com a anècdota), direm que, una vegada poguí oir que la lloba, quan un llobató pot morir perquè no sap menjar, agafa els aliments, els tritura, els mastega i, en acabant, en lloc de fer que el menjar romanga en el seu cos, el boça per a que el fill se’l puga engolir i que continue amb vida.

Afegirem que la llet és un altre dels símbols vinculats amb la maternitat i amb lo matriarcal.

Nogensmenys, “El llop, que estava observant-la, (…) va anar i va tocar a la porta de la casa” (p. 81). Però, com que la poteta no era de color blanc, no li obrin.

Més avant, el llop es solla les potes amb farina, torna a ca les xotetes i, llavors, sí que li obrin i se les engul.

“A la miqueta, va aplegar la cabreta i, abans de tocar, es va posar a cantar tota contenta:

Obriu, obriu, xotetes,

que vinc de pasturar

amb les mamelletes plenes

per a donar-vos de mamar” (p. 82).

 

Quant al fet que la dona (la cabreta) cante la maternitat i les mamelles com a font d’aliment de les xotetes (dels fills) en els primers moments de vida (i, en les persones, en els primers anys), podem empiular-ho amb el matriarcalisme i, per descomptat, amb la cultura vinculada amb la llengua catalana.

Així, en l’entrada “Mare” de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, captem que “La dona, antigament, per la maternitat, era alhora deessa, sacerdotessa de la llar i mestressa de la família, damunt la qual exercia plena hegemonia. (…) li era reservada la sembra, perquè encomanés fertilitat a la terra; etc. Alletar els fills era condició de bona mare.

En el costumari i el rondallari, destaca la figura de la mare per damunt de la del pare: la dona és considerada sobretot com a mare, i l’home, com a home”. A banda, Joan Soler i Amigó plasma un refrany en línia amb el relat: “L’infant troba en el pit el que la mare duu a l’esperit”.

Finalment, la cabreta veu que el llop reposa roncant, s’hi acosta i, tota decidida, “agafant un ganivet de la cuina, tras, tras!, li va obrir la panxa i, de seguida, van eixir les xotetes, saltant d’alegria i besant i abraçant la seua mareta” (p. 82). Per consegüent, així com, en nàixer, en moltes narracions, les cries (o bé els  fills) ho fan del pou matern, ara és la mare qui les trau del pou patriarcal (simbolitzat per aquest llop que, a diferència d’altres relats, és fort i agressiu). I, així, ella no deixa caure els fills, sinó que els protegeix i fa possible que visquen per molts anys i que arrele en ells el matriarcalisme com a aliat: “besant i abraçant la seua mareta”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones eixerides, creatives, realistes i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada en la mateixa obra d’Isidre Buades Ripoll, i en què captem el matriarcalisme, és “El compare corb i la comare rabosa”. Començarem dient que, com en altres narracions, la dona és la part llesta, la que té més espenta, l’eixerida, a diferència de com, sovint, s’ha intentat presentar i imbuir, tractant el tema mitjançant generalitzacions o recorrent a cultures de fora de l’Estat espanyol o de França. Així, “hi havia a l’horta una rabosa i un corb que eren compares. La rabosa era molt llesta, com, als membres de la seua raça, correspon; i el corb, jo no sé si és raça que té fama d’alguna cosa, però és el cas que el de la nostra història era prou albercoc” (p. 75).

Sobre la paraula “raça”, comentarem que, en el primer terç del segle XX (moment en què, potser, nasqué o visqué qui transmeté aquest relat a qui el reportà a Isidre Buades Ripoll), s’usava prou com a sinònim de “Terra on s’ha nascut i que porta la llengua que hi parlen els aborígens, els indígenes de fa generacions ençà”, no els repobladors que hi residien, sovint, per motius d’emigració organitzada des del poder polític de la metròpoli o de l’Estat.

Igualment, veiem que “La comare sempre estava fent-li passades i ell, ximple que ximple, no n’escarmentava. Un dia que la comare tenia més fam que Carracuca (…), va veure que el compare corb volava alt i duia una formosa botifarra en el bec” (p. 75). Aquest passatge trau uns trets interessants: la guineu toca els peus en terra, es mou en lo terrenal i li guanyava la mà; el corb, com que es dedicava més al vol i, potser, somiava més en la formosor i en lo eròtic (recordem el significat de la botifarra en algunes cançons eròtiques, com a sinònim de penis), no era precisament llarg.

A continuació, la guilla s’interessa per la botifarra i, amb la seua raboseria, li diu: “-Compare corb! Compare corb! D’on vens?

I el pobre compare, una vegada més, víctima de l’astúcia de la comare, obrint el bec, li va respondre:

-De Mallorca!

I, com és natural, li va caure la botifarra, que va empomar” (p. 75) la guineu i se la va menjar.

En un tercer passatge, el llop estava famolenc i tracta de fer amb ella lo mateix  que la rabosa, però amb intenció de guanyar-li ell la mà. “I va ser el cas que, quan anava per la Serra Grossa, al costat de la mar, (…) es va parar a descansar sobre una pedra llavada de l’aigua i allí estava mirant la grandiositat de la mar” (p. 76). Com podem veure, l’home (ací, el corb) s’acosta cap a la terra (la serra), la qual és voluminosa (com si es tractàs de la Deessa Mare), va pròxim a l’aigua (tret femení) i, a més, reposa sobre una roca (ell rep la força per part de la dona, també en contacte amb l’aigua) i, a diferència de la rabosa, es posa a contemplar… la grandiositat.

Adduirem que aquesta contemplació empiula, per exemple, amb cançons, com ara, “La vida dels pastors”, recopilada en l’obra “Llibre de cançons. Crestomatia de cançons tradicionals catalanes”, de Joaquim Maideu, en què un pastor trau el seu rosari, el seu llibret i l’escapulari i, molt devot, entre d’altres coses, roman un temps “meditant la Llei divina / amb devoció” (pp. 220-221): http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/02/la-figura-del-pastor-en-la-canco.html.

Nogensmenys, després, “Es va regirar (…) i va veure que era la comare rabosa, que anava pel més alt i que duia una bola de formatge en el musell” (p. 76). Per consegüent, com en la narració en què la guilla salta i evita que l’amo li pegue i fa via, ací, és ella qui domina la situació i qui aconsegueix el seu objectiu, allò que ella somia: l’home, fantasiós; la dona, realista, previsora i molt oberta. I el fet té una explicació, que el narrador plasma tot seguit: “El compare corb no era d’eixos que solen tenir idees” (p. 76) i, per això, en lloc de tornar-se més creatiu, diu:

“-Ara faré jo el que va fer ella amb mi: li preguntaré d’on ve i ella em dirà que d’Alacant” (p. 76). I així ho fa.

Finalment, la rabosa “es va parar i, mirant el compare corb (…), pensant el tronxo de col que era, va respondre al temps que començava a anar de nou i clavava les dents amb més força a la bola de formatge” (p. 76) i li diu que és de Cerdanya.

El motiu és fàcil d’entendre: la vocal a (de Cerdanya) és la més oberta (més que la o oberta de Mallorca) i, per tant, li hauria caigut el formatge.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones eixerides, diligents, creatives i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat recollit en el llibre “Les rondalles de l’Horta”, d’Isidre Buades Ripoll i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “Llesta és la rabosa”. Hi havia una casa de camp en l’Horta d’Alacant, en què un matrimoni que no havia tingut fills, però sí gent al seu càrrec (a més de gallinetes, de conills i d’un corralet), més d’una vegada, veien com se’ls acostava alguna rabosa (p. 71).

Per això, el tio Pere, hortolà, pensava que cap guineu no ho faria mai, “però va ser el cas que un matí, quan es va alçar, es va trobar que la Cucamala li havia fet la visita” (p. 72). En aquesta rondalla, l’acció esdevé de nit, és a dir, en un moment en nexe amb lo femení, com en moltes narracions matriarcals.

En un segon passatge, la guilla també ho fa, durant la foscor del dia, quan el gos de l’amo s’havia adormit: “eixa era l’estratagema de la rabosa: cansar el guardià i, en adormint-se” (p. 72), entrar-hi.

Ara bé, el tio Pere agafa un garrot i, aleshores, la comare “va resoldre la situació eixint, valent-se d’un tronc que hi havia sobre un racó del corral, d’on va saltar deixant-se dins l’home” (p. 73). Per tant, la diligència de la rabosa li permet fer via i que ell no l’agafe. Cal dir que ací apareix un racó (tret similar en altres relats, en què lo femení no ho fa per la  banda central, sinó per u dels costats), lloc que, igualment, en la rondalla, està vinculat amb un espai ample (com sol ser un corral) i on hi ha animals i, més d’una volta, plantes o algun arbre, com ara, una parra.

En un quart passatge, l’home lleva aquell tronc. I les nits d’aquell gener passaven de manera similar, fins que, una nit, la rabosa es presenta en el corralet i, en veure que ell se li arrimava, pensava la comare “Prompte, una idea, una idea genial que em salve; però, quina? I si fera?… Ja està!” (p. 73). Com podem veure, la part creativa de la persona empiula amb la dona (ací, la guineu) i, per això, el narrador plasma “genial” i “ja està!”.

Finalment, la guilla, “prenent impuls, quan el tio Pere estava prop de la paret, va pegar un bot fins damunt del cap del llaurador i, lleugera com ella soles, amb un altre bot, va guanyar la paret, des d’on va escapar cap a la serra (…) com una centella” (p. 74). Quan escriguérem aquestes línies, el 3 de febrer del 2024, pensàrem en un refrany conegut per ma mare (qui, uns dies abans, m’havia dit que el coneixia): “La gallina de dalt caga la de baix”. El motiu: perquè, de la mateixa manera que la corona, fins i tot, figura dalt del cap d’un rei (o d’un príncep o, per exemple, d’una reina o d’una princesa) i té a veure amb la dona i amb el matriarcalisme (per la forma redona), ací ho fa el detall que ella pose les potes damunt del cap del llaurador.

Afegirem que aquest passatge recorda cançons eròtiques com aquella que diu “Ella fuig i jo l’acace, / a la vora d’un sequiol. / Tot corrent, va dient-me / ‘Ai, no m’agarraràs, pardal!’”, la qual hem pogut llegir en fonts del País Valencià i de Catalunya.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que tallen el bacallà, en l’educació i en la sexualitat matriarcals

General, , , , , , ,

La dona talla el bacallà, va davant del grup i afavoreix la sexualitat matriarcal.

El 30 de gener del 2024 escriguérem unes paraules de dues rondalles plasmades pel valencià Isidre Buades Ripoll en l’obra “Les rondalles de l’Horta”: “La nora, que era la que allí tallava el bacallà” (del relat “Maça hi haurà per a tots”, p. 51) i “la dona, que era qui anava davant del grup” (de la narració “Pesquera de secà”, p. 63).

A més, consideràrem adient connectar-les amb uns articles de Pere Oliver i Domenge (Palma, 1886- Felanitx, 1968) publicats en el primer quart del segle XX en Felanitx (Illes Balears) i que el 28 de gener del 2024 havíem trobat en un escrit de Bartomeu Mestre en el seu blog “Etziba Balutxo…”, sota l’entrada “Oliver i Domenge reneix (avançament editorial)” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/oliver-i-domenge-reneix-avancament-editorial). Eren sobre el feminisme i sobre cultura de la dona.

Així, podríem comptar amb una visió oberta i matriarcalista de la sexualitat i del paper de la dona, a partir de texts (que ací traduïm). Com a exemple, en l’article “Feminismo”, publicat en el setmanari “El Felanigense” el 30 de juny de 1923, l’autor, Pere Oliver i Domenge, comenta “Crec fermament que, lo que és la dona en el món, tot lo que brilla, tot lo que se la considera, tot lo que se la distingeix, ho deu a la seua condició de dona per lo que té de dona: com més femenina, millor, obra perfecta i gradual de la civilització, la qual ha estilitzat les seues qualitats característiques i ha afirmat els seus sentiments, aguditzant la seua intel·ligència, fent cada dia més fondes les diferències entre els dos sexes, repudiant certes tendències a fer desaparéixer el tipus ideal, per a acostar-lo i, àdhuc, per a confondre’l, amb el masculí”.

És més: a continuació exposa unes paraules que no empiulen amb les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Per exemple, quan comenta que, en els darrers temps, s’havia introduït la creació de la “super femella i super femení, per a designar, precisament, una dona que ha deixat de ser-ho, com si la cúspide del perfeccionament femení consistís a perdre totes les qualitats que la caracteritzen i convertir-se en un ésser que inspiraria més repulsió que simpatia” i que això comportaria que la dona visqués (i que respongués) així a la vida, “a una cavallerositat mal entesa o galanteria a què no té dret la dona que pretén abdicar del seu tron de reina, per a ingressar en les files del sexe contrari”. Cal dir que això no ho copsem en moltes rondalles arreplegades abans de 1932 on figuren un personatge masculí i una jove (o una dona), sinó que ambdós es complementen i, quasi sempre, ell és salvat per la dona i ningú dels dos rebutja tenir en la seua vida l’altra part (siga el yin, siga el yang), tot i que es dona prioritat a lo femení (i, de pas, al matriarcalisme).

Afegirem que, indistintament del significat que Pere Oliver i Domenge atorgàs al dret d’abdicar (podem pensar que ell veia que la dona feia bon paper i que, per consegüent, no calia que renunciàs al tron, amb intenció de passar-se a lo patriarcal, és a dir, a les files de què escriu), el 3 de gener del 2023, Teresa Maria Marquez Bartolomé (amb uns huitanta anys), en nexe amb l’educació matriarcal que havia rebut de la seua àvia Teresa, ens feu un comentari en una línia molt pròxima a les paraules en el setmanari de Felanitx (Illes Balears). Quasi cent anys després:

“Molt bon dia, benvolgut amic Lluís,

(…) Crec que l’educació matriarcal que vaig gaudir, em va fer forta. No és per presumir, però, fins que no em vaig casar, no hi va haver cap home a casa. Ens vàrem saber espavilar prou bé.

L’àvia Teresa i la mama em van ensenyar que, si vull quelcom, jo mateixa ho vaig a buscar, no esperar que un home t’ho porti.

Amb això, no vull dir-te que no valori els homes (són companys de vida, iguals i diferents)… El temps de les princeses que esperaven el cavaller que les salvés del drac, no té raó de ser.

Ens valem molt bé. Com els homes, tenim mans, cames, cervell.

Gràcies per llegir-me.

Bona feina”.
La meua resposta a aquestes paraules de Teresa Maria Marquez Bartolomé foren “Per a començar, direm que, en quasi totes les rondalles en què apareix la figura de l’home que salva la dona, no es correspon a la figura patriarcal de Sant Jordi (encara que siga religiosa).

És més: en tot cas, primerament, l’home es proposa alliberar-la; a continuació, ella li indica què haurà de fer i, al capdavall, es casen i ell NO menysprea la dona, NI ella fa ostentació del marit, ni de ‘la gesta’.

Et convide a llegir als vostres familiars (teus i, per exemple, de persones molt pròximes), amics, veïns, etc., llibres de rondalles recopilades fa més de quaranta anys o, si més no, anteriors a 1990. No estaven polititzades per allò del llenguatge inclusiu, ni per cap intent de desprestigiar la saviesa ancestral dels avis (hòmens i dones)”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Rondalles amb la tradició de cercar pasqüer (o pasqüera) i trets matriarcals

General, , , , , ,

Una rondalla en relació amb la tradició de cercar pasqüer (o pasqüera).

En l’obra “Les rondalles de l’Horta”, d’Isidre Buades Ripoll (1928-2019), hi ha un relat que s’ajusta a aquesta tradició: “Una nóvia a Sant Vicent”. N’escriurem i tractarem part de la narració. “Açò era un xic de l’horta que se’n va anar un dia a la Fira de Sant Vicent [del Raspeig], fira que, ja per aquells temps, era una festa que reunia molta gent.

Tenia el xic una bicicleta (…). I ho dic perquè, al xic, va ser el cas, que li va agradar una santvicentereta a qui, així mateix, agradava l’hortolà. I enllà em tens que, al diumenge següent de la festa, quan devien ser això de les quatre de la vesprada, se’n va anar cap allà; i ella, només ataüllar-lo, va eixir a fer la xerradeta” (p. 43). Primerament, direm que aquesta festa està vinculada amb la celebració de la festivitat de Sant Vicent Ferrer, sovint, a mitjan abril. Com molt bé ens han contat, era costum que, per Pasqua, els jóvens (xics i xiques) eixissen a veure si trobaven parella (pasqüer o pasqüera).

Tornant a la rondalla, veiem que “la xica no vivia al mateix poble, sinó a una hisenda propera, una d’eixes finques amb molta terra de secà (perquè, no debades, resa el refrany santvicenter ‘Sant Vicent, sequet però sanet’)” (p. 43), en un bon terreny.

Tot seguit, passem a unes línies molt sucoses: “Puix bé: el xic pareixia estar prou interessat per la xica i va tornar aquell diumenge i l’altre i, quan ja en portava sis o set i la cosa tenia el carés de consolidar-se, va decidir fer amistat amb el futur sogre, que ja (…) li llançava mirades que pareixien convidar-lo a tenir una conversa” (p. 44). Aquestes paraules empiulen amb unes que, més d’una vegada, em digué ma mare (nascuda en 1943) entre el 2022 i el 2024 i en altres ocasions: “A mi, no m’haguera importat casar-me amb un llaurador, si ton pare ho haguera sigut. No m’haurien caigut els anells”, entre d’altres coses, perquè, com em comentà el 29 de gener del 2024, per telèfon, el llaurador, normalment, es caracteritza per ser “planot” (sic). I així sol ser: en conec, n’he conegut i puc dir 1) que són de lo més sincer i 2) de lo més noble que ens podem trobar, 3) que estan molt en contacte amb la terra, 4) que són realistes i 5) que reflecteixen un gran sentiment de pertinença a la terra i que la tracten com si fos sa mare i, per consegüent, en nexe amb ella, amb una actitud matriarcalista. 

A continuació, com en altres fonts, podem llegir que una vesprada d’estiu “es va decidir el xic a tenir eixa primera i necessària entrevista amb el cap de casa” (p. 44). Cal dir que, com en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina)”, de Francesc Martínez i Martínez, en aquestes dues obres sobre el migjorn valencià, és l’home qui fa el pacte amb el fadrí i no la mare. Això no exclou que la muller li haja marcat què ha de fer-hi el marit i com (tot i que no ho esmenten els llibres). Igualment,  cal recordar que l’estiu és l’estació que simbolitza la jovenesa.

Més avant, accedim a un paràgraf ple de trets matriarcalistes i femenins: “Encara que els ametlers de la hisenda no eren tan grans (…) com els que el xic estava acostumat a veure a la seua hisenda de l’horta, sí que hi havia un pi pinyoner molt formós a una vintena de passes davant de la porta i, a la seua ombra, uns bons pessebres fets de pedra forta (…). Allí prop estava el pou de nàixer i un abeurador llarg de fusta” (p. 44).

Per consegüent, copsem que figura el pi (que representa el penis, la sexualitat masculina), sota el qual, en l’ombra (la part de la dona), hi havia bons llocs d’acollida (que podrien evocar la cova i, de pas, la maternitat). A més, els pessebres són forts, de pedra (un detall que té a veure amb el contacte amb la terra). O siga que, encara que l’arbre fos alt i, àdhuc, formós, el fadrí cerca la jove. I n’hi havia motius: ella estava prop del pou del naixement (perquè la dona és qui, després del casament, portaria els fills, “el naixement” sorgit de les aigües noves, com ho fa en el curs alt del riu). I, al capdavall, van molts a l’abeurador…, és a dir, a la dona, el qual és de fusta (un altre tret matriarcal i en relació amb la matèria i, així, amb la maternitat).

Finalment, adduirem que “Els dos joves festejaven a l’ombra del cantó del corral i, quan eixia el pare, no el perdien d’ull” (p. 44).

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Xiquets que toquen els peus en terra i dones que menen i molt obertes

General, , ,

“Les rondalles de l’Horta”, recopilades per Isidre Buades Ripoll.

Tot seguit, exposem algunes rondalles de les que, en juny del 2023, trobàrem en Internet sota el títol d’aquesta obra del valencià Isidre Buades Ripoll (1928-2019), “Les rondalles de l’Horta”, publicada en el 2003 per l’Associació Cultural LLOIXA junt amb l’Ajuntament de Sant Joan d’Alacant.

Començarem per la narració “El conte més bonic”, en què captem trets matriarcalistes. Així, un capellà i un escolanet se’n van a dir missa a un poblet on no hi havia mossén i, a mitjan camí, s’acosten a dinar a un hostal.

Llavors, “El capellà va comanar a l’hostalera que els fera una paelleta (…) i, mentre s’ocupava de guisar-la, ells es gitarien a fer la sesta” (p. 11). Per tant, no sols la dona és qui porta l’hostal (per exemple, no diu res d’un possible marit), sinó que és ella qui els aprova lo que li proposa l’home.

A banda, el capellà diu al xiquet:

“- Mira, xiquet: anem a fer una cosa. (…) qui tinga l’ensomni més bonic dels dos, eixe es menja la paella. Què et pareix?

-Molt bé (…). I es van gitar, cada un al seu llit” (p. 11).

En acabant, el mossén s’adorm fàcilment i, mentrestant, l’escolanet se les enginya a veure què podria fer: “Ara, amb els ‘deuteronomis’ i paràboles que ell sap, de segur que se n’inventa una la mar de bonica i jo em quede mirant com es menja la paella” (pp. 11-12).

Però, després, el xiquet s’adorm com l’algeps i el capellà el desperta i li diu “anem a veure qui dels dos ha tingut l’ensomni més bonic i qui es menja la paella” (p. 12).

A continuació, l’home, “ajuntant les mans, com quan estava al púlpit predicant, va començar dient:
-Jo he somiat que estava aquí, dormint la sesta, i han baixat dos àngels del cel i se m’han emportat a un país meravellós on els rius eren de vi dolç; les serres, de torró; la mar, d’aigua civada; i les platges, de sucre. I això era molt lluny, molt lluny!” (p. 12). Aquestes paraules empiulen amb les que ens hem trobat en comentaris relatius a lo que no promovien moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i amb les de l’obra “El místic” (http://magpoesia.mallorcaweb.com/muntatges4/mistic.html), de Santiago Rusiñol, publicada en la web “Magisteri Teatre Mag Poesia”, a què accedírem el 26 d’octubre del 2022. En l’acte primer, una dona (Francisca) parla amb el seu fill, mossèn Ramon (qui li respon de manera idíl·lica sobre els xiquets i sobre la vida), a qui addueix la dita “Ajuda’t i t’ajudaré”. Personalment, m’identifique amb la mare:

“RAMON: La vida de soledat que no enteneu, me crida més que totes les dignitats.

FRANCISCA: La devoció és bona, però sempre he sentit a dir que l’obligació és primer que la devoció. Nostre Senyor vol que pensem en ell, però sense deixar els nostres quefers. Sempre ho diu: ‘Ajuda’t i t’ajudaré'”.

I, com que l’escolanet tocava els peus en terra i estava molt obert, li digué:

“-Ja ho crec, senyor cura. Això era molt llarg d’aquí. I jo m’he despertat i l’he vist tan lluny, que he dit ‘El senyor cura ja no torna’ i m’he menjat la paella” (p. 12).

Per consegüent, captem que el xiquet, que no és un somiatruites i sí un roder i que encara està en nexe amb la mare (el relat no indica que ja siga un jove, ni que estiga casat), enllaça amb el matriarcalisme i podem considerar que amb sa mare (la persona que més l’haurà educat, com en les cultures matriarcalistes).

Una altra rondalla que figura en el llibre “Les rondalles de l’Horta” i en què copsem el matriarcalisme, és “El Crist va de sopar”. Fa molts anys, “hi havia una dona, veïna del poble de Sant Joan, molt devota del Crist de la Pau, tant, que, en les seues oracions, totes els dies li demanava que anara a visitar-la a sa casa” (p. 13).

Un dia, el sagristà simula que ell és Crist i li diu:

“Molt bé, Pepa, ja que veig que m’ho demanes de tot cor, aniré a ta casa a visitar-te” (p. 13). Per consegüent, es fa lo que vol la dona.

De fet, ella ho comenta a una veïna, també beata, qui li demana:

“-Xica, i no podria anar jo també a sopar? -li diu aquella.

-Puix clar que sí: una bona cristiana com tu, cert que també pot acompanyar-nos.

La veïna, (…) tan contenta ella, va i ho diu al seu home.

L’home la va escoltar amb molta paciència (…) i, en conseqüència, es va traçar un pla d’actuació: es vestiria de sant Joan Evangelista i aniria a sopar” (pp. 13-14). Per tant, es reflecteixen trets matriarcalistes: 1) dues dones (parella, el dos) i un home (individual) i 2) el marit segueix lo que ha decidit la dona (en aquest cas, convidar un home, en la narració, Crist).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.