Arxiu d'etiquetes: “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre” (llibre d’Emili Samper Prunera)

Dones que escullen qui bé s’ho mereix, que dicten sentència i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós que figura en el llibre “Lo Rondallaire” i que reflecteix el matriarcalisme, és “La perera”. Aquest relat comença amb unes paraules que podem interpretar com eròtiques: “Un pare tenia tres fills i, en la seva horta, una perera que llevava unes peres tan grosses i bones com no n’hi hagués d’altres en la terra” (p. 131): una perera (la dona) que lleva (genera) en un hort…, podríem relacionar-ho a les bones relacions entre els membres de la casa (el pare i els tres fills), per la bona consideració cap a la terra com a mare. Això empiularia amb molts relats en què, com que el rei és un home molt obert, democràtic, just i amb bona empatia, els camps són fèrtils com també l’ambient en què viuen en el regne.

Tot seguit, llegim “Mes, cada nit se’n trobaven a faltar una, que no sabien com podia ésser” (p. 131) i consideren que cal veure qui la furta. Aquestes línies ens acosten a la rondalla “Qui es menja les figues del senyor rector”, arreplegada per Cels Gomis i Mestre, clarament eròtica.

Un germà rere l’altre s’acosten a la perera i, quan ho fa el petit, “Toquen les dotze i, al punt que queien, veu un ocell gros i negre que pren la pera i pega volada. Ell, que li corre al darrere, sense perdre’l mai de vista, fins que es fica dins d’un pou” (pp. 131-132). Per tant, el fill segueix els passos de la dona (l’au és negra i entra en un pou, això és, en l’interior i de color fosc, dos detalls vinculats amb lo matriarcal) i se’n torna a casa i “els hi conta qui era el que els prenia les peres i a on s’amagava, i tots junts van anar-se’n, per si podien matar-lo” (p. 132). Per consegüent, malgrat que el fill més jove ha descobert qui les roba, el resultat final tindrà lloc mercé a l’aportació de tots tres i no, com ara, de l’acció única del pare, qui hauria resultat una mena d’heroi cavalleresc patriarcal i, àdhuc, se’l hauria pogut comparar al personatge masculí i místic elevat als altars com a triomfador sobre el mal (com ara, Sant Miquel).

Cal dir que hi ha la frase popular “el pou de la saviesa” i que, com en més d’una rondalla, dins,… veuran una dona. Així, “El més petit de tots va baixar-hi i amolla i amolla corda que mai n’hi havia prou. A la fi, va arribar al fons, a on hi havia tres portes. Ell, que truca a la primera, i surt a rebre’l una vella” (p. 132), qui li diu que toque a la porta del costat (p. 132). 

El jove, seguint les indicacions de l’anciana, “se n’hi va, troba una espasa rovellada, la pren i truca” (p. 132) i li ix un gegant, a qui el xicot tomba i “Se n’entra a dins i troba un palau gran i formós” (p. 132), en què “una veu prima i clara, que mostrava ésser de dona, el crida i li diu que era una princesa encantada i que anés a la vella, que li diria com ho havia de fer per desencantar-la” (p. 132). La dona gran guia el jove i captem que el jove podrà salvar l’encantada…, si segueix les indicacions que li marcarà ella (qui té més món) i, a banda, si fa lo que li dirà l’anciana. Per consegüent, la victòria serà conjunta, resultat de la confiança entre tots i amb els altres. Afegirem que l’espasa és rovellada i no, per exemple, lluenta (això simbolitzaria que no és novella, inexperta), i que, així, no es prima lo brillant i vinculat amb la bellesa, sinó amb lo que podrà facilitar-li el camí i el demà.

De nou, el noi, amb l’espasa rovellada, passa a una tercera porta amb intenció de matar un negre i de desencantar tot. Aleshores, quan surt el negre, el jove el tomba “i tot va ressonar-ne i li aparegué una formosa noia, (…) que va dir-li que era la princesa i que li regraciava lo que havia fet per ella. De seguida, va lligar-la a la corda, va trucar la campaneta i se l’emmenaren cap amunt” (p. 132). Ara bé, els germans en trauen la princesa i deixen el germà petit dins del pou: “s’agradaren tant d’ella” (p. 132).

El fill més jove, des del pou, espera els altres i, al capdavall, “se n’anà a trobar la vella, perquè li digués com havia de fer-ho per eixir-ne” (p.  133), però, com que la dona no li ho deia, “el jove li ventà cop d’espasa que li trencà l’altre ullal i quedà, de cop, desencantada i una formosa dona, que li digué que podrien eixir-ne per un forat molt lluny que es veia com el cos d’una agulla” (p. 133). Aquest passatge ens porta a la dona com a portadora d’esperança: és ella en qui confia el xicot. Igualment, en desencantar-la, resulta que li fa un paper molt important i que el jove és alliberat per la vella (ara, una dona jove, com ell, i garrida), una muller amb molta influència: “se n’hi van anar i, darrere d’ells, una munió de gent de la que, en el palau, havia sigut encantada” (p. 133), fins que n’isqueren a la terra clara.

El noi se’n va a sa casa i troba que el germà gran feia les festes per la boda amb la princesa. No obstant això, el jove considera que ell és qui s’hauria de casar amb la noble. Llavors, son pare, com a moderador, diu que “fos ella mateixa qui escollís, servant tots la sua sentència, com ho prometeren, i la princesa, llavors, per tal que era agraïda, escollí per espòs a qui, de l’encantament, l’havia treta, i es casà amb ell, amb lo qual en fou príncep, que bé s’ho mereixia” (p. 133). Així, és la dona (ací, la princesa) qui determinarà que el germà petit reba la categoria de príncep i no és ell qui, automàticament, rep eixe títol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil i a les molt obertes i de bon cor que em fan costat dia rere dia.

Cultures matriarcals, dolçor i dones que tenen la darrera paraula

General, , , , ,

 

Una altra llegenda valenciana amb molts punts en comú amb la de “La cova de l’encantada” i també plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, és “Les bruixes de Planes”. Es tracta d’una rondalla en què es reflecteix l’erotisme, la dolçor, l’harmonia, que es fa lo que vol la dona i en què es copsa que, en les cultures matriarcalistes, és la dona qui salva l’home i que és preferible seguir els dictats de la dona. Així, veiem que la senyora Beatriu Llinares, qui tenia un castell en Planes junt amb el seu home, resta vídua (p. 127) i que Elvira de la Bellaguarda, qui era una tia que havia passat a instal·lar-se en l’esmentat castell, “era una dona elegant i encantadora, de mitjana edat, (…) sempre parlava amb molta dolçor i tenia bones paraules per a tots, (…) una dona astuta, implacable” (p. 128). 

A més, Elvira de la Bellaguarda recomana a Beatriu que cerque, com a marit, un home de caràcter, sa, valent, coratjós i que li pogués donar els fills que la jove no havia pogut tenir amb el primer (p. 128) i, igualment, li afig que, en aplegar la primavera, “convidarem les millors famílies de la contornada a una gran festa i, abans del ball, anunciarem que vols tornar a casar-te pel bé de Planes i de la teua gent, amb l’home que més et convinga i que millor siga capaç de guanyar-se el teu amor i de fer-te feliç.

Dit i fet: tia i neboda es posaren d’acord de seguida” (pp. 128-129) i, abans de la primavera, ja ho havien arranjat llevat d’un músic: un violinista. I ho fan… “pel bé de Planes i de la teua gent”, és a dir, pensant en els altres.

Així, copsem el matriarcalisme en detalls molt en línia amb moltes rondalles de les Illes Balears: es fan unes dictes (en les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover Moll; en aquesta llegenda, un anunci) i és la dona (ací, una jove) qui triarà amb qui casar-se. A més, hi ha bones relacions entre la tia (amb un paper molt semblant al que fa la típica vella en relació amb un xicot o bé amb una jove).

En un passatge immediat, es presenta un violinista, Vicent, lleig i d’estatura modesta (ací, podria, àdhuc, haver-hi la interpretació de persona no precisament noble, ni dedicada al comerç, ni pobra) i geperut, però “que tenia unes mans divines per a tocar el violí i quan Elvira de la Bellaguarda el va posar a prova, li va agradar (…) la peça que interpretà i de seguida es posaren d’acord en el preu i el programa” (p. 129).

A banda, veiem que Beatriu Llinares apareix com una dona garrida (com en moltes rondalles en què figura una princesa) i, igualment, Vicent el violinista, qui, una nit, quan tornava cap a casa, es troba que, prop d’un riu, hi havia les bruixes de Planes (p. 132), entre les quals són Beatriu i la seua tia i una dona que Vicent coneixia (qui n’eren tres de les sis bruixes), i totes sis adquireixen forma humana.

Vicent, des d’una gerra, “va vore com les sis dones, en conill, començaren a untar-se de cap a peus amb uns ungüents que tenien amagats entre les ruïnes de l’almàssera, es posaren a ballar” (p. 134), mentres que, com en algunes rondalles arreplegades per Cels Gomis i Mestre, cantaven tots els dies de la setmana, llevat del diumenge, dia de festa cristià. I, com hem vist, les dones anaven nues.

I, com que Vicent també volia participar, des de la gerra, deia els sis noms dels dies. En aquest sentit, es comenta que “Era una bella cançó: molt harmònica, molt ben entonada i amb una lletra que s’ajustava (…) a la melodia que no es cansaven de dir aquelles sis dones” (p. 134). I, així, veiem que són sis dones i un home i que, per tant, predomina lo femení. En un passatge posterior, les sis dones fan que, quan Vicent torna a casa, li desaparega la gepa (p. 137).

I Llorenç (el qui aspirava a home de Beatriu) volia prendre part junt amb elles. Ara bé, era diumenge, el dia del Senyor, i, quan Llorenç digué “I diumenge, set! I diumenge, set!” (p. 144), actua la reina, Elvira de la Bellaguarda, per a saber qui havia introduït el seté dia de la setmana.

Aleshores, apareix el dimoni i diu a les dones que porten Llorenç “a la cova del barranc de Sofre (…). Ell pagarà el deute que teniu amb mi des de fa tants anys…” (p. 145). Cova, dona, no seguir els dictats de les dones, etc. i, per això, Llorenç passa a l’esmentada cova, “fosca i humida” (p. 146), i, per tant, es plasma que, en la cultura matriarcalista, són les dones qui tenen la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Vingui, vingui, senyor rector”, l’erotisme matriarcal en rondalles i aprovat per dones

General, , , ,

 

Una altra rondalla eròtica, en aquest cas, recopilada per Cels Gomis i Mestre i plasmada en el llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, és “Qui es menja les figues del rector”, la qual escrivim tot seguit:

“Hi havia un rector d’un poblet que tenia a l’hort una figuera de figues de coll de dama[1], a la qual era molt afectat[2].

Cada tarda anava sota la figuera, al temps de les figues[3], mirant amb delícia les que anaven madurant[4], i llepant-se els llavis pensant en les que es menjaria l’endemà, després de prendre la xocolata. Mes arribava l’endemà i les figues madures ja no eren a l’arbre[5] i, per a més befa, al peu d’aquest, hi havia una grossa tifarada[6].

Això passava cada matí i feia desesperar de tal manera el mossèn que, si no se l’enduien els dimonis, era perquè, segons sembla, aquests no hi podien fer res amb la gent de sotana.

Endebades, el senyor rector renyava l’escolà: segur que era aquest qui se li menjava les figues. Mes aquest jurava i perjurava que no n’havia tastat ni una.

L’escolà era molt llest (com ho són, generalment, tots els escolans)[7] i un dia va entrar corrents a la cambra del senyor rector, dient-li:

-Vingui, vingui, senyor rector: ja sé qui se li menja les figues.

I, fent-lo anar sota la figuera, li va dir:

-Veu? És la majordoma, perquè la pixarada s’ajunta amb la caguerada.

-Tens raó -va exclamar el reverend-. Vet aquí una cosa en la qual jo mai no hauria caigut.


(Riudoms.)” (pp. 94-95).

Riudoms és una població catalana de la comarca del Baix Camp.

I, com que la pixarada s’ajunta amb la caguerada, parlem, en altres paraules, de relacions sexuals entre un home i una dona. Pel llenguatge de la rondalla, el lector copsa que es tracta d’un capellà que dedica molt de temps a les jovenetes (encara que només fos per observar-les) i que elles, eixerides, feien lo que volien, motiu pel qual ell no les agafava.

Igualment, en aquesta rondalla, també es reflecteix que, malgrat que, com ara, el coneixement científic sobre la sexualitat no estigués estés entre la població, els contes, les contarelles, les cançons, les gloses, etc. permetien que la població visqués la sexualitat des d’una vessant positiva i molt oberta, en línia, òbviament, amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les que hui ens han escrit comentaris en relació amb la sexualitat i amb l’erotisme viscuts per àvies i mares nascudes abans de 1920 (alguns comentaris plasmen dones molt obertes en lo sexual), a les paraules de ma mare, en aquest tema, vinculades amb les seues àvies (“Són persones realistes” i receptives), i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, podem consultar el mot “Figa” i veiem que, quan comenta sobre la “figa de coll de dama”, diu que “és blanca o negra, amb el capoll llarg, la pell gruixuda, i la molla vermella i dolça; és de les figues considerades com a millors (or., occ., val., bal.); també en diuen figa coll de senyora (Rosselló, Empordà)”. Per tant, era un capellà que preferia dones “de bona qualitat”, jóvens (vermelles) i dolces. Com diríem, col·loquialment, sabia lo que volia.

[2] Li feia molt lo eròtic.

[3] El 4 de juny del 2022 ja poguérem veure algunes entrades en Facebook en referència a les figues, fins i tot, amb alguna frase eròtica, com ara, la que diu “Ja se li veu la figa” i que, el mateix dia, havia plasmat l’amic Jose V. Sanchis Pastor en el seu mur, acompanyada d’una foto d’una figuera que en treia.

[4] Les que, si més no, es feien dones i passaven de ser adolescents a jóvens.

[5] Eren eixerides.

[6] Caguerada.

[7] Com en més d’una rondalla en què intervé, com a mínim, un escolà.

 

“Tracte és tracte”, habitants ben governats i molt receptius

General, , ,

 

 

Afegirem que, en “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, hi ha dues narracions recopilades per Cels Gomis en línia amb el comunalisme i vinculades amb el matriarcalisme, en què els habitants d’un poble trien qui en serà el batle. Així, en el conte “Qui agafi la poma, serà l’alcalde”, copsem que “Hi havia dos veïns que es disputaven la vara i portaven dividit i en renou a tot el poble. (…) un dels veïns (…) va dir:

-Per què ens havem de disputar nosaltres per dos que volen la vara? Si la volen, que se la disputin ells sols. Tirem una poma carrer avall i, el qui l’agafi, serà l’alcalde” (p. 79). Tot seguit, tots els habitants aproven la proposta, “Van a buscar la poma i la tiren carrer avall; corren darrere els dos pretendents d’alcalde i, abans que ells l’agafessen, surt un porc i se la menja.

-Tracte és tracte” (pp. 79-80), acordaren tots i, així, accepten que “el porc de l’oncle Joan[1] serà aquest any el nostre alcalde.

I així fou” (p. 80). 

Prou semblant a aquesta i, amb un missatge final molt interessant, és la rondalla “Elegir nou batlle”, també arreplegada per Cels Gomis, en aquest cas, en relació amb la Vall de Benasc (en la comarca de la Ribagorça), on veiem una població amb una situació semblant, entre en Pau, en Pere i la resta d’habitants del poble. Però, “un dels veïns, (…) els va reunir a tots[2] i els va dir:

-Quina necessitat tenim, nosaltres, de barallar-nos perquè aquests dos vulguin ser batlle? Voleu creure’m? Que es barallin ells.

-Doncs, què hem de fer? -van preguntar alguns.

-Tirarem una poma carrer avall (…) i el primer que l’atrapi, serà el nostre batlle.

Dit i fet. Van reunir els dos candidats (…) i, en presència de tot el poble, van tirar la poma carrer avall.

(…) Comencen a córrer en Pau i en Pere per veure qui l’atraparia primer i, abans que cap dels dos l’aconseguís, surt el porc de l’oncle Joan i se la cruspeix[3].

-Tracte és tracte” (p. 80) diuen els del poble i afigen “El porc de l’oncle Joan serà el nostre batlle enguany.

I així va ser.

I, per cert, que encara hi ha veïns que se’n recorden i juren que mai no havien estat tan ben governats, ni han tornat a estar-ho després, com l’any que van tenir per batlle al porc de l’oncle Joan” (p. 80).

Per això, podem dir que, a banda del comunalisme, captem que els qui narraren la rondalla preferien un sistema polític molt obert i en què es pogués renovar amb major freqüència i que, igualment, estaven receptius a persones que poguessen governar millor el poble. De fet, en els sistemes d’organització política més oberts (i comentarem, sense embuts, que van molt en línia amb les cultures matriarcalistes), hi ha major democràcia directa i un ambient més obert i més participatiu.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ací no s’empra amb doble intenció, sinó que fa referència a un porc de l’oncle Joan.

[2] Els altres veïns.

[3] En el DCVB, “cruspir”, per exemple, vol dir “Agafar una cosa per a menjar-se-la”.

Matriarcalisme, comunalisme, bonesa i persones eixerides

General, , , ,

 

Una altra rondalla plasmada per Cels Gomis i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “La Pedra Llarga i la creu”. En ella, “una jove havia de casar-se aquella nit amb un minyó que l’esperava a l’altra banda del Ter” (p. 66). Nogensmenys, com que el riu anava molt ple, la xicona fa un pacte amb el dimoni, i el diable “es posà a fer, tot seguit, un pont de pedra” (p. 66).

Però, com que, mentres el dimoni portava la darrera pedra, toquen les dotze de la nit, la deixà caure i, a banda, des d’aleshores, aquell any i els successius es perderen les anyades, i “el poble ho atribuí a la pedra. Reunits els pagesos dels entorns, determinaren adreçar-la[1] i plantar-hi una creu a sobre. Així ho feren i conten que, de llavors ençà, han tingut sempre unes bones anyades” (p. 66). I, per tant, es plasma el comunalisme (es fa un aplec, en lloc de quallar l’individualisme, el qual podem vincular amb lo patriarcal) i determinen ells (no una autoritat externa al poble, ni a la comarca, de què no es comenta res en la rondalla) posar una creu… damunt de la pedra relacionada amb el dimoni i, així, és un triomf de la bonesa, ja que el diable, en aquest relat, està associat a la maldat.

La rondalla que Emili Samper exposa a continuació, “La pedra del Diable de Santa Pau”, recopilada per Cels Gomis i Mestre, “relativa a la pedra del Diable que hi ha prop de Santa Pau, al camí vell de Girona a Olot, és similar” (p. 66): una pastora jove i bella, dels voltants de Girona, arriba a un acord amb el dimoni, i ell és qui l’accepta: “Admesa la proposta pel diable” (p. 66). Per tant, ell fa lo que li suggereix la jove.

Com veiem, en aquestes rondalles, perd el dimoni com també ho fa en el relat següent, “El darrer fruit del garrofer” (p. 71), semblant a un conte recopilat per Enric Valor: un pagès lliuraria la seua ànima al diable “quan el garrofer no tingués fruit. Mes, com el garrofer sempre en té, de fruit” (p. 71), guanya l’home.

Una altra rondalla en què l’enginy fa costat a qui fa la proposta, en aquest cas, a una dona, i que reflecteix el matriarcalisme, és “El pont de Martorell i el gat”, plasmada per Cels Gomis. “Cada vespre, fa molt de temps, una vella anava a buscar aigua a la font de l’Endó i, com que és a l’altra banda del riu, s’havia de mullar passant l’aigua” (p. 72). L’anciana i el dimoni acorden que ell li faria un pont, amb la condició que el diable s’emportaria el primer que el passàs. “L’endemà, el pont estava llest, però la vella (…) va deixar anar un gat i l’hi feu passar” (p. 72) i, per consegüent, la dona resta salvada.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] La pedra.

El matriarcalisme, obert també als xicotets detalls, als pobres i a les velles

General, , , ,

 

Prosseguint amb l’obra “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, en la rondalla “Sant Pere i la ferradura”, veiem que, un dia que Nostre Senyor i Sant Pere anaven pel món, “van trobar una ferradura” (p. 63) i Jesús diu a l’apòstol que l’aplegue, però no ho fa, ja que “no va voler ajupir-se per tan poca cosa, i aquell la va aplegar i se la va guardar.

Poc temps després, van arribar en un poble i Nostre Senyor, sense que Sant Pere se n’adonés, va vendre la ferradura a canvi de cireres” (pp. 63-64). I, al moment, llegim que, com que començava a fer calor, Jesús passa a deixar caure una cirera rere l’altra i, quan ja ho havia fet amb totes, comenta a Sant Pere:

“-Si t’haguessis ajupit una sola vegada per plegar la ferradura, no hauries hagut de fer-ho trenta vegades per arreplegar d’una a una totes les cireres que, per ella, m’han donat” (p. 64), I, per tant, copsem que el matriarcalisme considera positiu els xicotets detalls, de la mateixa manera que… les persones menys riques i, a més, rebre bé a tots.

En la rondalla que exposa a continuació, “La Pedra Salvadora de Mollet”, pedra que, en paraules de Cels Gomis, es tracta d’un “dolmen del terme de Mollet” (de la població catalana Mollet del Vallès, situada en la comarca del Vallès Oriental), i que és cert[1], una jove aplega a un acord amb el diable però, quan el dimoni ja havia fet lo pactat (una fàbrica), la xica “va córrer cap a una casa de pagès, contà a la vella el que li passava i aqueixa entrà al galliner i agafà el gall i, amb l’espaordiment, aquest va cantar. Era quan el dimoni s’ensopegava a passar per damunt d’aquell turó i, en sentir el cant, va deixar anar la pedra a terra i ell va enfonsar-se. I, així, la noia fou salvada” (p. 65). I, com a resultat, la velleta, a partir de les seues vivències, tomba el dimoni i la jove continua amb vida.

Quant a aquestes rondalles, plasmen que el matriarcalisme no deixa fora les persones senzilles, les pobres, les velles i que aprova que els jóvens (ací, una xica) actuen de manera receptiva amb els ancians.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] El 1r de juny del 2022 trobàrem informació en Internet en què figura com “Menhir de Mollet”.

La dona, el comunalisme i l’actitud protectora i pel bé comú de les cultures matriarcals

General, , , , , ,

 

La dona salva l’home, fins i tot, en lo sexual.

El fet que la dona salva l’home i que, si ell tracta de fer-ho, per exemple, sense la seua aprovació, sense acceptar les seues directrius (o bé lo vinculat amb el matriarcalisme), “l’home ho paga”, es plasma en la cultura catalanoparlant com també en la cultura basca, per exemple, en el tema de les dones d’aigua, en els pastors que no aconsegueixen fer el seu paper d’herois[1] i, com ara, en els hòmens que no acullen el comunalisme.

Així, en la rondalla catalana “L’home dels arços”, recopilada per Cels Gomis i Mestre i que figura en el llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre. Edició, catalogació i estudi”, d’Emili Samper Prunera i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2015, veiem que, en la comarca catalana el Vallès, es copsà un relat d’en Celestí Barallat en què intervé la lluna (un detall matriarcalista), que diu així:

“En algun temps, no hi havia a la terra cap llei humana[2], però hi havia la llei del cel, que és de tots temps i mai s’acaba[3]. Llavors, hi havia a cert lloc un camí molt ample que passava per l’heretat d’un home. El camí era d’ús de tothom, però, com passava per casa seva, aquell home, ple d’orgull, va voler-lo tancar. A aquest fi i efecte, va començar a agafar arços, anant-los arrenglerant al mig del camí. Ja n’hi havia posat tota una rastellera[4], quan la Lluna, qui sempre vigila, el va agafar[5] i se’l va emportar allà dalt, junt amb els arços, i sempre més l’ha tingut exposat a la vergonya perquè servesca d’escarment a tots els homes egoistes” (p. 58).

La lluna, a banda del seu paper passiu (observadora) també el té actiu (la llei del cel… en relació amb la lluna, que no amb lo solar), quan considera que lo matriarcalista (a què ella està vinculada) pot perillar i, per tant, actua, en lloc d’esperar que altres autoritats que es fonamenten en la rectitud (podria ser el sol, relacionat amb lo patriarcal, amb lo estatal i amb les lleis escrites), li ho resolguen. I, així, ella (la lluna, la dona, els qui segueixen amb simpatia lo matriarcalista) es mou pensant en la comunitat i en la generositat i, fins i tot, evita que ell abuse de lo sexual, ja que fer fora la lluna implicaria excloure la creativitat (detall unit, entre altres coses, a la terra i a la sexualitat). I, com a castic, encara que ella no mate l’home, fa que siga la vergonya i que, d’aquesta manera, més persones no continuen per lo que va contra el bé comunal de la gran majoria de la població.

Agraesc la col·laboració de les persones que em més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: En el DCVB, “arç” figura com “Planta espinosa de diverses espècies (…)”.

[1] En el llibre “El matriarcalismo vasco” (p. 52), hi ha una rondalla en aquesta línia.

[2] Perquè es fonamentava, sobretot, en els costums, en les tradicions, fet que no exclou que estiguessen oberts a lo nou, a diferència de l’obscurantisme a què s8’ha tractat de relacionar lo agrari i, per exemple, l’Alta Edat Mitjana, justament, una època en què lo matriarcalista estava ben viu, i que sí que podem captar en alguns articles i llibres referents a l’Edat Mitjana.

Fa pocs dies, un diari digital en llengua catalana dels més seguits plasmava un article amb el vincle de l’Edat Mitjana amb la foscor. Res mes lluny de la realitat i, igualment, en línia amb la instrucció relacionada amb el capitalisme i, per descomptat, amb un refrany que deia el meu avi Miguel (el pare de ma mare, nascut en 1906 i molt obert a aprendre): “La ignorància és molt atrevida”.

[3] Es pot entendre com la llei vinculada amb lo agrícola, amb lo anterior al capitalisme, i en què s’inclou la lluna.

[4] Conjunt de coses posades una al costat de l’altra.

[5] La lluna se l’emporta, impedeix que ell faça malbé lo comunal.

 

Dones que compensen les bones accions i que donen vida

General, , , , , , ,

 

Continuant amb el llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, hi ha unes quantes rondalles molt curtes i vinculades amb la Mare de Déu i amb plantes, en què es plasma el matriarcalisme. Així, en “La menta i el romaní” (p. 56), llegim que, “Entre les mateixes plantes, (…) n’hi ha també de beneïdes, com el romaní, per haver-hi posat a assecar la Santíssima Verge els bolquers del seu estimadíssim infantó” (p. 56). A més, en “Les fulles de la gavarrera”[1], copsem que la dona és respectada i que ella ho compensa: “Durant la fugida a Egipte, la Mare de Déu va demanar acollida a la gavarrera, i aquesta n’hi va donar de tan bon grat que, aquella, agraïda, va fer que les seves fulles i les seves flors fossin bones per remei.

I, des d’aleshores, ho són” (p. 56).

Àdhuc, com que el matriarcalisme agraeix la bondat, en la rondalla “Per què la menta no fa llavor”, veiem que Nostra Senyora, com que la menta, durant la fugida a Egipte, descobrí on s’havien amagat la Mare de Déu, Sant Josep i el Nen Jesús, li digué:

“Menta, mentidera,

floriràs i no granaràs” (p. 56).

 

I, en la pàgina 57, Emili Samper Prunera ens comenta que, en la rondalla “La menta i el gaig”, Cels Gomis publica la variant

“Tu ets menta i mentiràs,

floriràs i no granaràs”.

 

Prosseguint amb Nostra Senyora, en la rondalla “El romaní florit”, arreplegada per Cels Gomis i Mestre, llegim “Conten que la Verge Maria, essent al portal de Betlem, després d’haver donat a llum el seu infant Jesús i haver-li rentat els bolquers, cercava un indret on estendre’ls, quan va trobar una mata de romaní i els hi va posar al damunt. Els bolquers van eixugar-se ràpidament i la planta va quedar ben florida” (p. 57): el detall de la planta amb els bolquers (actuar de manera acollidora) fou compensat per la bonesa que li passà el Nen Jesús. I, així, captem un missatge molt en línia amb el matriarcalisme: l’actitud receptiva dona bons fruits i vida (“ben florida”, dues paraules que podríem vincular amb el renaixement primaverenc).

Veiem, per tant, que la cultura matriarcalista es posa de part de les bones accions.

Una altra rondalla curteta plasmada per Cels Gomis i relacionada amb la fugida a Egipte, “La vida eterna de la rosa de Jericó”[2], en què, durant el viatge cap a Egipte, la Mare de Déu s’ensopegà i s’agafà a la rosa de Jericó, però “sense que es desarrelés, cosa que l’alliberà de la caiguda i, per això, li concedí vida eterna, dotant-la de diversos privilegis” (p. 57), també reflecteix el matriarcalisme. En aquest relat, copsem la relació amb la terra i amb la realitat i que la dona també acull els petits detalls (la rosa de Jericó). I, de nou, la bonhomia es veu compensada per la vida i per favors.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, veiem que és una planta rosàcia.

[2] Jericó és una població palestina que apareix, per exemple, en aquest passatge bíblic relacionat amb el Nou Testament.

 

Tot seguit, afegim dues fotos de la rondalla valenciana “Història del mig pollastre” (p. 122), arreplegada per Enric Valor i que figura en el tom 8 de les “Rondalles valencianes”, editades per Edicions del Bullent. En aquest passatge, es reflecteix la sexualitat matriarcal en una línia molt semblant a la de la cultura mosuo, igualment matriarcalista: la princesa és més grossa que el mig pollastre així com, en aquesta cultura asiàtica, per a lo gros o positiu, s’utilitza la paraula “mare”, mentres que lo petit es refereix com “pare”. La rondalla valenciana diu així: “I saludava tothom, que es meravellava que una princesa tan esvelta i garrida s’hagués pogut maridar amb un senzill mig pollastre, per cantador i arriscat que fos, per tal com un matrimoni tan desigual, de dona i pollastre, no s’havia vist en aquell regne”. 

L’enllaç que posem a continuació també inclou lo que hem escrit respecte a aquesta cultura asiàtica de línia matriarcalista, en relació amb la sexualitat matriarcal i que figura en l’article “Los mosuo, la cultura matriarcal que soñaba el creador de Wonder Woman”: https://www.mirales.es/los-mosuo-la-cultura-matriarcal-sonaba-creador-wonder-woman.

Dones que actuen com a líders al servici dels ciutadans i molt receptives

General, , , ,

 

Partint del llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre. Edició, catalogació i estudi”, d’Emili Samper Prunera i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2015, copsem rondalles plasmades per Cels Gomis i Mestre (Reus, 1841 -Barcelona, 1915), un home dedicat, per exemple, a la recopilació de la cultura popular i que, com ell escrigué, “Jo no faré més que repetir les mateixes paraules amb què m’ho han contat” (p. 20). N’hem tret algunes en què es reflecteix el matriarcalisme, com ara, una que figura com “Dues variants de la Cenerentola. Maria Fustot”[1] (pp. 49-50), molt semblant a unes altres de les Illes Balears i d’altres poblacions catalanoparlants: “Vet aquí que era un pare que tenia tres filles. Un dia que anava de viatge les hi preguntà:

-Què voleu que [us porti] d’aquest viatge?

La més gran digué: -Unes arracades.

La mitjana: -Un vestit.

La més petita: -A mi res, pare” (p. 49).

I, quan torna del viatge, no portà res a les filles grans i “portà un vestit d’or a la petita” (p. 49). I, de nou, el pare emprén un altre viatge, les tres li demanen lo mateix que la primera vegada i el senyor només duu “un vestit de plata a la més petita” (p. 49).

Igualment, en el tercer viatge que fa el pare, no se’n ve amb res cap a la filla gran, ni cap a la mitjana, però sí, novament, cap a la més jove: “un vestit de campanilles” (p. 49) i, a més, addueix a la més petita que, l’endemà, la casaria amb u dels lladres (p. 49).

Però, immediatament, la més joveneta de les tres germanes, que nomia Maria Fustot, per a no casar-se amb el lladre, fa via amb els tres vestits que li havia donat son pare i, mentres caminava, “troba una velleta que li diu:

-On vas, xiqueta?

-Vaig perduda pel món i no sé on [pegar] -i Maria Fustot contà a la bona vella lo que li passava” (p. 49). I, així, captem que la dona (en aquest cas, una dona vella) està ben tractada i respectada (dos detalls en línia amb el matriarcalisme) i que, a banda, és aquesta velleta qui li aplanarà el camí:

“-Té aquesta ametlleta[2] i segueix-la on et portarà” (p. 50).

Enllaçant aquesta versió amb una que Emili Samper Prunera posa tot seguit, veiem que la velleta li ho diu perquè aquesta ametla és “l’ametlleta de la virtut.

Segueix l’ametlla i la porta al palau[3] del rei; es ficà el vestit de fusta i demanà la caritat.

Baixen les criades a donar-li caritat i ella els pregunta si la volen llogar per serventa” (p. 50). Les criades ho pregunten a l’amo, qui ho accepta, i, un poc després, la jove i les criades se’n van a un altre poble, on s’acostaven les festes.

Aleshores, la jove, seguint les directrius de la velleta, es trau l’ametla i li ordena que puga comptar amb un cavall per a fer via cap al poble. I, igualment, ho fa amb el vestit d’or. En aplegar al palau, el fill del rei la trau a ballar i, com que ella es trau un cabàs de diners i els del palau es posen a agafar-ne, la jove se n’ix del recinte: “se n’ha anat volant” (pp. 50-51). I, això, amb uns passatges molt semblants als de rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I, en canvi, ella, immediatament, es lleva el vestit de festa i se’n posa el de fusta, és a dir, està al costat dels ciutadans (p. 51).

Afegirem que la fusta, que es sol vincular amb el color terra, està relacionada amb lo matriarcal com també ho fa l’aigua.

En el segon viatge al palau, els amos troben la taula ben parada (com també passarà en el tercer viatge), l’amo trau Maria Fustot a ballar i, ballant ballant, ella torna a donar penyora (p. 51). I l’endemà, la jove s’hi presenta amb un cavall roig “molt bo i es fica el vestit de campanilles” (p. 51) i, com a senyal que, en les cultures matriarcals, les autoritats també compten amb els ciutadans i que els ciutadans estan molt oberts als governants, veiem que la rondalla acaba amb unes frases que ho reflecteixen: “Fan anar les criades a fer coques i Maria Fustot també hi vol anar” (p. 51).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Hem fet lleugers retocs lingüístics.

[2] En l’original, “amelleta”. Hem adaptat aquest mot com també els derivats que exposem tot seguit.

[3] En l’original, figura la paraula “palacio”, en cursiva.