Arxiu d'etiquetes: les dones com a principals transmissores de la saviesa popular

Dones amb molta iniciativa, que transmeten rondalles, que aproven lo eròtic i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem el matriarcalisme, és “El conte de la raboseta i el compare llop”. En començar, la narradora (perquè la conta una dona) diu “Puix, això és que jo portava els meus netets a la llum de la lluna. Eren xicotets: el xiquet i la xiqueta. Però ara ja són grandets. I ens n’anàvem:

-Hala: anem-nos en aplegar la foscoreta.

I, en un banquet que hi havia allà als afores, ens asséiem. I li deia:

-Veus? A la muntanyeta. Vos contaré el conte de la raboseta i el compare llop.

-Ai, sí, sí, àvia, sí. Conta-nos-el. A veure. I què?

I jo els feia:

-Mira, mira: tu veus com passa el llop per allí.

I els xiquets, tan innocents…:

-Sí, àvia, sí. Ara l’he vist passar” (p. 115).

Com podem veure, una dona (ací, una àvia) és la transmissora de la cultura i ho fa molt oberta i permetent la innocència dels xiquets, és a dir, sense criticar-los. Per tant, en aquest paràgraf, també captem u dels trets de l’educació matriarcal.

Tot seguit, la velleta afig que “la raboseta era molt bergant i se’n va anar a casa del compare llop i li va dir:

-Mira: jo me’n vaig a menjar albercocs a l’albercoquera del tio Juan ‘la Fonda’. Tu hi vols venir?

I, com el llop era un manta, li diu:

-Ai, xica. Jo, ara, no m’alce. Jo estic cansat.

La rabosa li respon: -Doncs, mira. Saps què et dic? Que jo sí que me’n vaig. Tu roman ahí i et menjaràs els pinyolets, perquè jo em menjaré tots els albercocs.

-Hala. Doncs, vés. Ara, en acabar, aniré jo” (p. 116).

Per consegüent, apareixen trets que empiulen amb lo matriarcal: la dona és més activa que l’home i, de fet, no sols té més iniciativa, sinó que aprofita millor les ocasions (es menjaria els albercocs i no s’hauria de conformar amb els pinyolets). A banda, al capdavall, ell accepta anar-hi: això sí, després que la rabosa s’haja mogut.

Sobre aquest detall, diré que el 18 de maig del 2024 demanàrem sobre dones nascudes abans de 1920 i que tinguessen com a referents dones reals (o, per exemple, de contes) i envií un comentari a Casimir Romero Garcia sobre la filla del carboneret (una jove que apareix en una rondalla recopilada per Antoni Ma. Alcover en el segle XIX, en què el rei capta la intel·ligència de la jove i accepta casar-se amb ella): “Les rondalles són un potosí amb molts trets matriarcalistes que, com diríem popularment, s’han salvat de la foguera” i ell ens plasmà “Esta trenca els tòpics”. I el conte que tractem ací n’és u de moltíssims que han passat de generació en generació.

Continuant amb el relat, la rabosa, amb iniciativa i amb espenta, convida el llop a anar de vesprada (moment del dia que enllaça amb el matriarcalisme) a la festa en Canyada del Blat. I ell li diu:

“-Sí: ben pensat.

Com que la raboseta va agafar un conill, el va matar, van fer l’arròs” (p. 116) i, en acabant, es posen a ballar.

Ben avançada la rondalla, premien els dos animalets: “Maria la Corredora (que era com deien a la carnissera) vos donarà uns presents: al llop, un collar de llonganisses; i, a tu, un collar de botifarres” (p. 116). Aquest passatge trau trets simbòlics: la llonganissa té un color clar (lo masculí, l’home); la botifarra, fosc (lo femení, la dona).

Finalment, els dos, contents d’haver ballat, comenten als del poble: “Ara, balleu vosaltres i nosaltres ens n’anem molt contents, perquè ens heu fet un present que no ens esperàvem” (p. 117).

Un altre relat (ací, una llegenda) en el llibre “El Carxe. Recull de la literatura popular valenciana de Múrcia”, en què es reflecteix lo matriarcalista, àdhuc, mitjançant l’erotisme, és “Per què és maleïda la ploma de la perdiu?”. La Mare de Déu anava de part, Sant Josep veu una perdiu maleïda i, mentres que la parella anava per una drecera d’una muntanya, hi havia moltes perdius. I una d’elles caga en la mula…, “La mula pega un salt i tira la Mare de Déu. I diu Sant Josep:

-Maleïda siga…

I respon la Mare de Déu:

-La ploma; la carn, no” (p. 119). O siga, lo espiritual, no lo terrenal (ni lo sexual). Aquest passatge, al meu coneixement, a banda, es posa de part de la maternitat: que la carn (el futur xiquet) done bon resultat, que nasca. Com podem veure, el darrer personatge que parla és la dona (ací, Nostra Senyora) i, a més, ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Àvies i mares que transmetien la llengua del Poble, la materna

General, , , , ,

 

Continuant amb els comentaris plasmats en el grup de la Vall d’Albaida, ens comentaren “La meua àvia i ma mare, les dues van néixer abans de 1920 i parlaven l’única llengua que sabien i que havien heretat del seus avantpassats: el valencià (català).

Per a mi, la llengua que parlaven ma mare i la meua àvia era la LLENGUA, amb majúscules. La resta, com diuen els castellans, ens ha vingut per ‘añadidura’” (Federico Mahiques), “A ma casa, en el poble, sempre s’ha parlat valencià. El castellà, a la ràdio o en el diari ‘La Hoja del Lunes’. Després, en la TV” (Paco Moscardo Gomar), “A Ontinyent, com a tots els pobles valencianoparlants, era comú, era la normalitat a casa, al carrer, al comerç, per tot arreu. El castellà arribava pels mitjans, per les ones i a l’escola, clar” (Ximo Segura Biosca), “Ens sentíem molt bé, no sabia ni que n’hi havia altra, fins l’escola, clar. Ahí començaven les ‘espardenyades’[1] fins que entra la TV a casa” (Pepa López Polo).

En línia amb aquestes paraules, el 20 de desembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929 en les Borges del Camp), després d’haver llegit ell l’escrit “Capellans valencians pro justícia social es boten la normativa lingüística del Vaticà” (https://malandia.cat/2021/12/capellans-valencians-desquerres-es-boten-la-normativa-linguistica-del-vatica), em respongué, en un missatge, que “Ja et vaig explicar (…) que, ara farà seixanta-dos anys, en un viatge de noces, vam visitar una  família d’Albalat. I es van quedar esbalaïts quan van sentir a la meva esposa i a mi cantar les cançons de missa i el Parenostre, les salves i el Credo en català”. Aleshores, li comentí que, “A mi, des de xiquet, m’impactava que, en casa, es pregàs en castellà com també en les misses. Jo no sé el ‘Salve’, ni he sentit mai el Rosari, ni moltíssimes oracions, en català. Mai.

Però Pere Riutort, qui sap si per intuïció i per voler alfabetitzar-me en lo religiós, m’envià un sobre amb una foto que ho compté. Li estaré sempre agraït”. Al moment, li envií les fotos d’aquest detall de Pere Riutort, i ell m’afegí “No les he sabut d’altra manera que en català, Lluís. Gràcies per la tramesa, Lluís: m’ha fet il·lusió. Quina pena que fa que no sapiguem resar al nostre Déu en el nostre idioma. Ens caldrien molts Riutort als Països Catalans”.

Igualment, el 21 de desembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda, en el meu mur, em feu un comentari prou en línia amb aquest, que diu “Ahir, (…) vaig recordar el que havia comentat amb tu i em va venir a la memòria que, quan anàvem a ‘Doctrina’, entràvem a l’església cantant ‘Anem, anem a doctrina, / que el Bon Jesús / crida als infants, / els àngels són a la porta / per a donar-nos les mans. / Jesús, Maria ens esperen / sentats en cadira d’or, / totes les coses ens diuen, / les volem saber d’acord’ i tornàvem a començar l’’Anem, anem, fins a donar-nos les mans’, mentre entràvem a poc a poc cantant la cançó. Ho dic per refermar que sempre, llevant d’algunes prèdiques per monjos forasters, vam resar, i resem, en català”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Tot seguit, les dues fotos del detall que m’envià Pere Riutort en març del 2019 i de què jo parlava a Ricard Jové Hortoneda. En la banda inferior de la foto en què figuren les oracions, es pot llegir “Retaule de culte i símbol històric i actual de la Generalitat Valenciana:

La Mare de Déu del Regne, Sant Jordi i l’Àngel Custodi del Regne”.

 

                       

                        SALVE REGINA

Déu vos salve, reina i mare de misericòrdia:

   vida, dolcesa i esperança nostra, Deú vos salve.

   A vós cridem els desterrats fills d’Eva;  

   a vós sospirem,

   gemint i plorant en aquesta vall de llagrimes.

   Ara, doncs, advocada nostra,

   gireu envers nosatres

   aquests ulls vostres tan misericordiosos.

   I, després d’aquest exili,

   mostreu-nos Jesús, fruit beneït del vostre ventre.

   Oh clementíssima, oh piadosa, oh dolça Verge Maria.

 

                       

                        SUB TUUM PRAESIDIUM

Davall vostre mantell ens emparem,

      Santa Mare de Déu:

      escolteu les nostres pregàries en tota necessitat

      i aparteu-nos sempre dels perills,

      Verge, gloriosa i beneida.

 

 

                         REGINA CAELI

Reina del cel, alegreu-vos, al·leluia:

perquè aquell que meresquéreu portar, al·leluia,

ha ressuscitat tal com digue, al·leluia.

Pregueu Déu per nosaltres, al·leluia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] En moltes poblacions valencianes, per exemple, paraula en llengua catalana que es diu durant una conversa en castellà, per desconeixement del castellà, o bé dita entre les classes puixants que es passaven al castellà perquè ho consideraven més fi.

La llengua materna, “la manera de viure i entendre el món” de cada Poble

General, ,

 

Contiuant amb el tema de com es sentien les seues àvies i les seues mares quan parlaven en llengua catalana, en la llengua materna, si havien nascut abans de 1920, en el grup “Cultura mallorquina”, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment, també ens comentaren “Les meves padrines xerraven mallorquí. El castellà, just per a anar al metge. La meva mare, també mallorquí, però el castellà li anava millor (…), Sineu” (Xisca Gaya Riutort), “Senzillament, era la seva llengua, com la meva. La manera de viure i entendre el món.

El castellà, per parlar sols en comptades ocasions. Quan era estrictament obligat” (Magdalena Mayol Mas), a qui Catalina Portell Buades li respon “Exacte!!”; “No sabien, molta gent (padrines incloses), altra llengua que la pròpia. A prou feines, s’aprenia a llegir. Un mínim percentatge era alfabetitzada en castellà i, molt menys, llegir llibres. Es començava a treballar als vuit o als deu anys”[1] (Joan Garcia Codina), “Els pagesos no sabien castellà. Avui en dia, hi ha persones majors que els costa xerrar l’espanyol” (Gabriel Reynes Alomar), “Es meu padrí era pagès mallorquí i encara que li costàs, xerrava espanyol i no sabia llegir ni escriure” (Amparo Hibernón),”Pensau que es castellà és una llengua imposada”[2] (Pep Lluís Risueño Ramon), “Mi bisabuela paterna, Conxa Alemany Planelles, de Palma, hablaba mallorquín siempre, lo leía y lo escribía. Mi bisabuelo Rafael Matas Gueri, también. Se fueron a vivir a Alicante capital y sus hijos hablaron mallorquín y valenciano en casa; y castellano, en la calle.

Sus nietos, es decir, mi padre y mis tíos, hablaban valenciano a escondidas: época de dictadura y castellano.

Sus biznietos, algunos hablamos catalán/ castellano y, otros, valenciano/ castellano, libremente. Según donde vivamos. Somos  bilingües gracias a mi familia venida de Mallorca” (Agnès Matas), “Per sa meva padrina, nada el 1906, es mallorquí era es parlar de cada dia, es familiar, de sa intimitat, es veïnats, des poble. No sabia llegir ni escriure, perquè no va anar a escola. En castellà, no sabia xerrar: el coneixia, però d’enfora, com a llengua de ‘senyors’.

Crec que va ser en temps de la república[3], que hi va haver una campanya d’alfabetització (en castellà, és clar) i va anar a classe, però ja era gran i no hi va anar gaire.

Per cert, que, en es poble, varen tenir uns veïnats catalans i bé que s’entenien sense haver de canviar de llengua (és lo que passa quan xerram una mateixa llengua). Mumare es va recordar de sa paraula ‘petó’. ‘Teníem uns veïnats catalans’ -em deia- ‘i, a un beso, li deien petó, un petó’” (Antònia Villar), “Sa meva padrina materna era mallorquina nascuda a Gènova[4], de família 100% mallorquina i es va casar amb so meu padrí, que era de Llubí, així que tota sa vida va xerrar es mallorquí. Però, quan havia de xerrar castellà amb mon pare, que era madrileny (i amb sa seva família), no tenia cap problema per expressar-se ni per entendre.

Amb so temps, els nets i netes es varen anar emparellant amb al·lots i al·lotes de fora de Mallorca, així que va tenir més gent per practicar es castellà.

Supòs que feia qualque ‘forasterada’, però es defensava perfectament en una llengua que no era sa seva i, més, tenint en compte que xerram d’una dona que va néixer a principis de 1900 i que poca escola degué trepitjar, si és que hi va anar” (Maria Antonia Pedregal), “Es meu padrí era de Son Flor i, sa padrina, de Galilea. Xerraven mallorquí i sabien poc espanyol” (Juan Benito Juan Gonzalez), qui, a la meua pregunta “¿I com es sentia quan parlava mallorquí, Juan Benito?”, em respongué “Se sentien bé: era sa seva llengua”; “Mumare ara tendria 103 anys i, es meu pare, 111 anys, i mai van xerrar altra llengua més que sa mallorquina i es que jo vaig aprendre, i sempre he xerrat, és mallorquí (…). També  vaig aprendre es castellà a s’escola, però ningú (ni es mestre) ens va prohibir mai xerrar es mallorquí dins s’escola, ni tan sols a dins d’església es mateix capellà. Durant tot l’any, es mestre ens llegia rondalles mallorquines un pic per setmana i, es temps de sa lliçó, la deim en castellà: es llibres ho eren.

Teníem vocabularis i varios llibres en mallorquí. (…) Jo som de l’any 1954” (Guillermo Ribot Nadal) a qui Gori Clar Perpinya li comenta “Exacte! As carrer i en es pati des col·legi, mai se’ns va prohibir xerrar mallorquí i, si es mestres eren mallorquins, de vegades, fins i tot, dins sa classe, feien comentaris en sa nostra llengua. Una altra cosa eren ses assignatures, que sí es feien en castellà”. 

Vull afegir, en relació amb alguns comentaris que figuren ací, que, si bé és cert que Eivissa i Mallorca, durant la guerra (1936-1939), foren part del bàndol nacional (en línia amb el general Franco), també hi ha constància que l’Església, fins i tot, acabada la guerra, per mitjà de l’arquebisbe-bisbe mallorquí Josep Miralles, es posà de part de la llengua catalana, com escriu Pere Riutort, quan les autoritats franquistes exigiren a l’esmentat bisbe que ordenàs que la predicació en les esglésies de Mallorca es fes en “la lengua del Imperio” (p. 151): ell els digué “Que en las Iglesias mandaba él” (sic, p. 151). 

Ara bé, això no exclou que no hi hagués cap mena d’imposició del castellà i que tot fos tan pla per a la llengua materna, ja que, com em comentà Pere Riutort, la introducció del castellà en el catecisme, en les Illes Balears, tingué lloc relativament prompte, si bé no un poc després de finalitzar la guerra.

Agraesc la col·laboració de les persones que han respost a la pregunta, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Com sabem, per mitjà de Pere Riutort, en 1900, el 60% de les dones de Mallorca sabia parlar, llegir i escriure en castellà. Comentaris com el que ens han escrit en relació amb la pregunta van en línia amb un prejudici que cal tombar a través de la presentació d’informació veraç.

[2] Es feren més comentaris relacionats amb aquest, d’una línia que no va amb l’esperit de la pregunta.

[3] El període republicà a què es refereix, si només inclou abans de començar la guerra, abraça d’abril de 1931 a juliol de 1936.

[4] Es tracta d’un barri de Palma, als afores de la ciutat.

Àvies que encoratgen nets

General, , , , , ,

 

El 8 d’abril del 2021, en el grup “Amics de les frases en català”, poguérem veure que les àvies també encoratjaven els nets. Així, Rosa Campos escrigué una cançó que ho plasma:

“Si la barqueta es tomba,

nena, no tinguis por:

aixeca la pota enlaire

i fes un saltiró”.

 

A més, Rosa Campos m’afegí que aquests versos eren una cançó i que “Sentaven els petits a la falda, aixecant i baixant els talons i, quan s’acabava la cançó, els feien tocar el cap quasi a terra. I, així, vàries vegades”. I, sense embuts, li responguí que era “Una cançó per a encoratjar”.

I, una altra dona, Anna Maria Pedros, n’escrivia una semblant (“Així me la cantaven”):

“Si la barqueta es tomba,

nena, no tinguis por:

tira la cama en l’aire

i agafa’t al timó”.

 

A més, Jaume Obrador Boix plasmà una tercera versió d’aquesta cançó:

“Si la barqueta es tomba,

mai no tinguis por:

tira la corda enlaire

i agafa’t en un bastó”.

 

En relació amb aquesta cançó de la barqueta, el 9 d’abril llisquí a ma mare una de les versions que hem escrit i, quan li comentí que semblaven cançons per a encoratjar els nens, remarcà que resultava curiós que, àdhuc, n’hi hagués d’aquest tipus.

 

“Nadal de 1925” a Benigànim (Jose V. Sanchis Pastor)

General, , , , ,

 

Hui, 31 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor m’ha enviat un missatge en què m’indicava que “La historieta que he publicat hui, per segona vegada, t’agradarà. Al meu mur”. En ella, apareix el tema de l’herència (i, de pas, el de les famílies) com també el dels vincles familiars, els quals, en aquest cas, es centren, fonamentalment, en Nadal i en la vespra de Reis. Jose V. Sanchis Pastor l’havia escrita el mateix dia, però dos anys arrere, en el 2018. Podem considerar-la una contarella, per la semblança amb altres escrits redactats pel mateix autor i amic, de Benigànim (la Vall d’Albaida). Diu així:

<<“NADAL DE 1925

Una casa gran… Carrer Aurora, 60.

Després d’haver passat totes les mancances del món, havent vixcut en totes les caselles de peons de la carretera on van nàixer la major part dels set fills que van tindre els meus besavis, Pepe ‘Patora’ i Dolores ‘la Gateta’, els aplega un temps de bonança i compren la casa mencionada per cinc mil duros, caríssima per a l’època que corria.

Els antics propietaris moren sense descendència: Ximo ‘el Coronal’ i M. Pepa ‘la Calarda’. Mor M. Pepa i deixa hereu universal a la germana menuda, Maiteresa (rebesàvia meua per la banda ‘dels Calardos’) i Ximo es casa per segona volta, amb ‘la tia Torta’. Al morir Ximo, hereten la cunyada del primer matrimoni i l’actual vídua, a parts iguals.

Dit açò, per les diferències que hi havien entre ambdós hereus i, d’ahí, el preu destarifat de la casa que compren els que, vint anys després, formarien part del meu clan genealògic.

Bo, és Nadal i, la vespra del dia de Reis, estant tota la família a la vora de la llar, sota l’enorme campana de l’aixumera[1], ouen un soroll i cauen quatre o cinc margallons pel forat del fumeral. Els més menuts, ajupidets a les faldes de la mare i, els grandets, arraconats i tremolant de por.

S’obrin les portes del carrer, de bat a bat, i entra un cavall fins a la cuina, amb el seu genet vestit de Rei i diu:

-Qui és Batiste[2] Pastor Alabort?

I, el meu avi, que tenia onze anys, respon:

-Jo!

I li diu, el Rei, que, per haver sigut tan roín, havia d’anar-se’n junt amb ell, a l’Orient. El pujà al cavall, se l’emportà per la senda del Camí Fondo fins a la caseta ‘La Santa’. En aquell punt, el baixà enmig de la foscor i li digué:
-Mira, xiquet, d’ara endavant, t’has de portar bé i no fer parlar als pares. Si no creus, a l’altre viatge que vinga, t’enduré fins a aquella estrela que brilla tant, al costat de la lluna. Ara, pel mateix camí que hem vingut, torna-te’n sense deixar la senda.

***

Eixa història ens la contava el meu avi, totes les vespres de Reis, mentre ens donava berenar, de camí a la caseta ‘La Santa’.

Anys més tard, en l’any 1954, eixe mateix dia, el Rei es va emportar el germà major del meu avi, padrí de ma mare, als quaranta-quatre anys… I ma mare, que tenia quatre anys, assentadeta al frontal d’enfront, cantava nadales a tota veu. En això, que ix la mare del difunt que estava de cos present i àvia de la xiqueta, i diu:

-No cantes, reina, que la tia s’ha mort.

I la xiqueta, innocent, li contesta:

-Que, ¿acàs, en ma casa, s’ha mort algú?”.

Història contada… Última de l’any>>.

 

Finalment, comentaré que, el fet que un valencianoparlant dedique una part considerable de la seua vida a transmetre saviesa popular o, simplement, lo que u sap i que no vol que es perda ni en les persones que viuen ara, ni en les generacions futures, i, a més, en valencià, al meu coneixement, s’ajusta a lo que, hui mateix, Kike Gandia (director dels museus de Cullera), en un correu electrònic que he rebut, qualificava com “acció de significació de la cultura matriarcal immaterial”.

Bona Nit de Cap d’Any, Bon Nadal i Bon Any 2021.

 

Tot seguit, veiem una foto de l’àvia materna de Jose V. Sanchis Pastor. En paraules de Jose, plasmades, en el seu mur, el 31 de desembre del 2020, “La meua àvia materna va ser la font d’informació de tots els meus escrits i de moltes coses més. Roman viva al meu record i unida per sempre a mi, per l’arbre de la vida”.  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com una variant enregistrada en Xàtiva (per la pronunciació), si bé ho indica pel fet que, des del terme que hem emprat en el text, ens remet a la paraula xemeneia.

[2] Aquesta variant del nom Baptista, s’assembla a la que apareix, en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, com Batista, procedent del llatí eclesiàstic Baptista.