Arxiu d'etiquetes: Kike Gandia Álvarez (Cullera)

“Nadal de 1925” a Benigànim (Jose V. Sanchis Pastor)

 

Hui, 31 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor m’ha enviat un missatge en què m’indicava que “La historieta que he publicat hui, per segona vegada, t’agradarà. Al meu mur”. En ella, apareix el tema de l’herència (i, de pas, el de les famílies) com també el dels vincles familiars, els quals, en aquest cas, es centren, fonamentalment, en Nadal i en la vespra de Reis. Jose V. Sanchis Pastor l’havia escrita el mateix dia, però dos anys arrere, en el 2018. Podem considerar-la una contarella, per la semblança amb altres escrits redactats pel mateix autor i amic, de Benigànim (la Vall d’Albaida). Diu així:

<<“NADAL DE 1925

Una casa gran… Carrer Aurora, 60.

Després d’haver passat totes les mancances del món, havent vixcut en totes les caselles de peons de la carretera on van nàixer la major part dels set fills que van tindre els meus besavis, Pepe ‘Patora’ i Dolores ‘la Gateta’, els aplega un temps de bonança i compren la casa mencionada per cinc mil duros, caríssima per a l’època que corria.

Els antics propietaris moren sense descendència: Ximo ‘el Coronal’ i M. Pepa ‘la Calarda’. Mor M. Pepa i deixa hereu universal a la germana menuda, Maiteresa (rebesàvia meua per la banda ‘dels Calardos’) i Ximo es casa per segona volta, amb ‘la tia Torta’. Al morir Ximo, hereten la cunyada del primer matrimoni i l’actual vídua, a parts iguals.

Dit açò, per les diferències que hi havien entre ambdós hereus i, d’ahí, el preu destarifat de la casa que compren els que, vint anys després, formarien part del meu clan genealògic.

Bo, és Nadal i, la vespra del dia de Reis, estant tota la família a la vora de la llar, sota l’enorme campana de l’aixumera[1], ouen un soroll i cauen quatre o cinc margallons pel forat del fumeral. Els més menuts, ajupidets a les faldes de la mare i, els grandets, arraconats i tremolant de por.

S’obrin les portes del carrer, de bat a bat, i entra un cavall fins a la cuina, amb el seu genet vestit de Rei i diu:

-Qui és Batiste[2] Pastor Alabort?

I, el meu avi, que tenia onze anys, respon:

-Jo!

I li diu, el Rei, que, per haver sigut tan roín, havia d’anar-se’n junt amb ell, a l’Orient. El pujà al cavall, se l’emportà per la senda del Camí Fondo fins a la caseta ‘La Santa’. En aquell punt, el baixà enmig de la foscor i li digué:
-Mira, xiquet, d’ara endavant, t’has de portar bé i no fer parlar als pares. Si no creus, a l’altre viatge que vinga, t’enduré fins a aquella estrela que brilla tant, al costat de la lluna. Ara, pel mateix camí que hem vingut, torna-te’n sense deixar la senda.

***

Eixa història ens la contava el meu avi, totes les vespres de Reis, mentre ens donava berenar, de camí a la caseta ‘La Santa’.

Anys més tard, en l’any 1954, eixe mateix dia, el Rei es va emportar el germà major del meu avi, padrí de ma mare, als quaranta-quatre anys… I ma mare, que tenia quatre anys, assentadeta al frontal d’enfront, cantava nadales a tota veu. En això, que ix la mare del difunt que estava de cos present i àvia de la xiqueta, i diu:

-No cantes, reina, que la tia s’ha mort.

I la xiqueta, innocent, li contesta:

-Que, ¿acàs, en ma casa, s’ha mort algú?”.

Història contada… Última de l’any>>.

 

Finalment, comentaré que, el fet que un valencianoparlant dedique una part considerable de la seua vida a transmetre saviesa popular o, simplement, lo que u sap i que no vol que es perda ni en les persones que viuen ara, ni en les generacions futures, i, a més, en valencià, al meu coneixement, s’ajusta a lo que, hui mateix, Kike Gandia (director dels museus de Cullera), en un correu electrònic que he rebut, qualificava com “acció de significació de la cultura matriarcal immaterial”.

Bona Nit de Cap d’Any, Bon Nadal i Bon Any 2021.

 

Tot seguit, veiem una foto de l’àvia materna de Jose V. Sanchis Pastor. En paraules de Jose, plasmades, en el seu mur, el 31 de desembre del 2020, “La meua àvia materna va ser la font d’informació de tots els meus escrits i de moltes coses més. Roman viva al meu record i unida per sempre a mi, per l’arbre de la vida”.  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com una variant enregistrada en Xàtiva (per la pronunciació), si bé ho indica pel fet que, des del terme que hem emprat en el text, ens remet a la paraula xemeneia.

[2] Aquesta variant del nom Baptista, s’assembla a la que apareix, en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, com Batista, procedent del llatí eclesiàstic Baptista.

De Cullera a Moixent i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem sobre la religiositat popular en distintes poblacions valencianes, com ara, Cullera, Daimús, la Font d’en Carròs i Moixent, i la seua relació amb els Sants de la Pedra.

En Cullera (la Ribera Baixa), com escriu Celia Soriano Gomis, en l’article “Es recuperen les tradicions de la Romeria dels Sants de la Pedra” (http://www.lexpressio.com/?arg_id=3750&url=2&corp=lexpressio&arg_familia=2&arg_poblacion=5), publicat en el diari “L’Expressió”[1], hi ha una tradició “que els historiadors daten del segle XV, i que se celebra (…) l’últim dissabte de juliol”. En el 2013, “gràcies a l’esforç de l’arqueòleg municipal Quique García[2], (…) l’habitual romeria des de l’església de la Sang de Crist al Raval fins l’ermita dels Sants de la Pedra ha recuperat elements que s’estaven abandonant, com els goigs.

(…) com va explicar l’arqueòleg. ‘Més que novetats, el que anem a fer enguany és recuperar tota la tradició de la romeria, des de l’eixida amb cavalls fins l’ermita, el repartiment de les canyes per pujar a l’església i, després de la missa, cantar els goigs’. ‘Són tradicions que no volem que es perden, com la benedicció dels camps als quatre punts cardinals, o el besamans als sants’, va afegir”.

Poc després, Celia Soriano, afig que “(…) Aquesta festivitat es remunta als segle XV, dos segles després de la construcció de l’ermita, per rendir culte als Sants de la Pedra, els patrons de les collites. Quique García va declarar que és possible que, des d’eixe segle, existira algun tipus de romeria en la qual els agricultors ja es traslladaven fins l’ermita per fer una missa demanant la bona collita de l’arròs, un element fonamental per la subsistència econòmica de Cullera. ‘Es diuen Sants de la Pedra, per la pedregà[3]. Encara que fa bon temps, ara pot haver una pedregá i pot tirar-ho tot per terra’, va explicar l’arqueòleg”.

Aquest romiatge, com es pot llegir en un fullet del 2017 facilitat per Kike Gandia, té com a finalitat “acompanyar les imatges dels Benissants cap a l’Ermita dels Sants de la Pedra”.

També en Cullera, però partint de l’entrada “Gojos als benissants Abdó i Senent, venerats a la seua ermita de la marjal de Cullera” (http://gogistesvalencians.blogspot.com/2012/11/gojos-als-benissants-abdo-i-senent.html), del blog “Gogistes Valencians”  i facilitat per Kike Gandia (a través d’un missatge del 5 de juny del 2018), llegim que “encontramos bien arraigada la tradición ya por el año 1.670 y siempre vinculada al cultivo del arroz. El día 30 de Julio, por la tarde, salía del ayuntamiento la romería popular con el clero y las autoridades. Un carro transportaba el anda con las reliquias acompañado por la banda de música y los balcones se adornaban con telas damascadas[4]. Llegando a la ermita se hacía misa y se besaban las imágenes de los santos aprovechando para hacer la elección de los cargos de la cofradía para el año próximo. De esa manera comenzaron las fiestas del pueblo”.

Finalment, per mitjà de l’article “Cullera manté viva la tradició dels Benissants de la Pedra amb una romeria” (https://val.levante-emv.com/ribera/2017/08/01/cullera-mantiene-viva-tradicion-benissants/1599992.html), publicada en el diari “Levante-EMV”, el 1r d’agost del 2017, hi ha que L’Ajuntament de Cullera i la parròquia de la Sang de Crist van organitzar la romeria als Benissants de la Pedra, un acte ancestral on tradició, religiositat, etnologia i festivitat van de la mà en un acte d’un valor antropològic immaterial molt destacat, segons han apuntat en diverses ocasions grans experts en la matèria.

(…) El dissabte a les 18.30h es va realitzar la tradicional concentració davant de l’església de la Sang de Crist on es van citar els genets de la localitat i alguns arribats des de diversos punts de la comarca i els carros, carretes, carruatges i calesas [= calesses[5]], a més dels romers i gent arrelada a esta tradició.

Una vegada es van traure les relíquies dels Benissants de la Pedra, Abdón i Senent, es van pujar a una calesa que va ser l’encarregada de portar-les en romeria fins a l’ermita enmig dels arrossars”.

En l’apartat dedicat a les ermites, traurem més línies d’aquest article dedicat a la celebració dels Benissants, en Cullera (la Ribera Baixa).

Tocant Cullera, afegirem un document interessant que trobí, en maig del 2019, sota el títol “Els sants Abdó i Senent patrons de l’agricultura catalana” (https://www.bib.uab.cat/human/fonspersonals/tasis/registre.php?tasisid=212), en l’apartat de la Universitat Autònoma de Barcelona reservat al fons personal de Rafael Tasis, escriptor i polític català del segle XX. Es tracta, com es llig en la fitxa de l’obra, del “Text presentat el dia 30 de juny als Jocs Florals de l’Alguer (1961), essent secretari Rafael Tasis”. El poguí imprimir gràcies a Montserrat Gutiérrez Folgueiras, de la UA Barcelona, qui me l’envià el 20 de maig del 2019, per mitjà d’un missatge. Es tracta d’una obra que s’inicia en la Cullera on havia nascut i s’havia criat l’autor del text (segons les primeres línies) i en què hi ha informació interessant, fins i tot, relativa a Cullera i que, a més, no hi havia en fonts consultades abans. Així, en començar l’obra, l’autor escriu, literalment, unes línies que aprofitem per a aquest punt de la recerca:

“En Cullera (Ribera de Xúquer) on m’he criat, de petit quan anava amb els homes grans al conreu de l’arrossar baix del Cabeçol dels Sants[6], aquest m’atreia amb singularitat força car era jo molt aficionat a tota mena de tafaneries i antigors. Quan podia m’escapolava vers el tossal i m’acostava a escodrinyar pels voltants de la devastada esglésieta, intrigat dels repussat[s] del llautó de la folrada porta que hi havia davall l’arcada rodona, amb tot un món barroc i important de flors, violes, corones ducals i de màrtirs, palmes, menats[7] de forment, i xinglots de raïm; orlat tot d’una llegenda que deia, ‘A costes de la Vila y sent Clavari en Pere Johan Bertomeu Any 1728’ . I això que no gosava pas demanar-los l’entrada dels feréstecs estatgers, gent de parla forastera.

Per altra banda anava jo inquietant les ànimes que volguessen destorbar-se d’un fadrinet preguntaire, car volia saciar la deu interna de saber, però ningú no me’n donava de raóns i allò no calia menejar-ho molt puix que el silenciós ermitori enrunat per uns i deixat que s’espentolés pels qui tenien llur deute en conrear-lo romania per a mi mut testimoni de temps d’enyorança.

Fins que un dia en Galtirroig, un vell pastor, m’ho aclarí.

— Xiquet, quan jo era com tú, aquí se’n feien importants romeries als Sants de la Pedra, -que eren tots de pedra-, Abdó i Senent. Hi venia l’Alcalde, el senyor Rector, i els llauradors amb la llauradora muntada a la gropa[8] i els músics del poble, es fea[9] una gran festa i el Clavari convidava a totes les dones a una xicra[10] de xocolata i als homes a copa d’aiguardent i un toscà” (pp. I i 2).

En Daimús (la Safor), el capellà de la Parròquia de Sant Pere Apòstol, en una carta escrita en el 2005, comenta que “la festa dels Sants de la Pedra ja es celebrava abans de la guerra civil de 1936, durant la qual van cremar la imatge. Llavors, com en tants llocs, la celebració comprenia la Missa solemne seguida de la benedicció d’animals i les joies. Carreres de cavalls pels carrers de la població. A boqueta nit tenia lloc la processó, i s’ornava l’anda dels sants amb fruits i hortalisses. I la raó de la festa era la d’encomanar les collites als sants”.

Aquest capellà de Daimús afig: “Prou després de la guerra civil es va reinstaurar la festa amb la imatge actual, (…) de pasta motluada[11], com les que es fabriquen en sèrie en Olot. La festa segueix un esquema ‘stàndard’: campanes, animals, música, coets. Missa, processó. (…) Tots dos porten en la mà dreta un ceptre, que recorda la seua pertinença a una família reial persa. Entre els dos sants hi ha un lleó ajocat, que possiblement recorda el martiri en el circ de Roma”.

En la Font d’en Carròs (la Safor), partint de l’apartat “Nostres Festes” (http://www.lafontdencarros.es/va/content/nostres-festes), dins de la web de l’Ajuntament de la Font d’en Carròs, hi ha la festa SANTS ABDÓ I SENÉN: els santets de la pedra (Santos Abdón y Senén)”, on podem llegir que “És una festa de barri que se celebra pels veïns del carrer sants Abdó i Senén i adjacents, popularment conegut com carrer del cementeri, en el Parc del Cementeri. Se celebra dissabte a finals de juliol, en data pròxima al dia 29 (sic), dia de la festivitat dels Sants Abdó i Senén”. Curiosament, llegim que “van ser condemnats a ser devorats pels lleons. Els lleons, però, es van gitar als seus peus. Van ser degollats i van arrossegar els seus cossos el dia 8 de juliol de l’any 259”. Es tracta de la primera font en què hi ha el dia del seu martiri, de totes a què he tingut accés i, a més,… ¡el 8 de juliol![12] En la part final d’aquesta festa, hi ha que “El dissabte de celebració hi ha despertà a càrrec dels veïns. Per la vesprada se celebra una cercavila amb banda de cornetes i tambors pels carrers del barri. Més tard se celebra la santa missa en honor als santets de la pedra, i en acabant els veïns es reuneixen en un sopar popular al carrer amb revetlla”.

En Fuenterrobles (població valenciana de tradició castellana, de la comarca de la Plana d’Utiel[13]), la tercera setmana d’agost es celebra la festivitat de Sant Jaume Apòstol i la de Sant Abdó i Sant Senent, popularment coneguts com “los Santillos” (“los Santillos de la Piedra”).

Sobre Gandia, tot i que ara no es fa festa, però sí en poblacions del voltant, com podem llegir en l’apartat “IV.- La Festivitat dels Sants de la Pedra”, dins de l’obra “Història de la Setmana Santa de Gandia i d’altres aspectes de religiositat popular” (https://www.academia.edu/19639035/Història_de_la_Setmana_Santa_de_Gandia_i_daltres_aspectes_de_religiositat_popular), de Vicent Pellicer i Rocher (editada en el 2009 per la Junta Major de Germandats de la Setmana Santa de Gandia, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gandia), hi ha que “L’any 1744 va ser un mal any per als productes agrícoles valencians. Les collites de blat i de fulla de morera que alimentava el cuc de la seda això com altres productes es van fer malbé a causa de plagues i temporals de p[l]uja i pedra. Sortosament, la comarca de la Safor es va veure lliure d’aquestes calamitats que afectaren a gran part del país. I això es va interpretar com una intercessió dels sants per la qual cosa, el 29 de juny d’aquell any la corporació municipal va acordar que, en acció de gràcies havien de celebrar una festa de dobla[14], sermó a càrrec del pare guardià del convent de Sant Roc, una solemne processó a la que no devien faltar els frares de sant Francesc i per acabar, un gran castell de focs d’artifici ‘igual al que se executa en el dia del Señor San Francisco de Borja’ (p.35). Un poc després, Vicent Pellicer i Rocher ens diu que la festa als sants Abdó i Senent començà a decaure arran l’entrada de la industrialització, a partir de finals del segle XVIII, i que, a hores d’ara, sí que és viva en poblacions de la Safor.

He triat el cas de Gandia, més que res perquè permet comprendre millor en què consistia l’acció de gràcies i com es feia, en ple segle XVIII, un segle en què la religiositat popular estigué ben viva en lo relacionat amb els Sants de la Pedra.

En Gandia, a més, hi ha un retaule dels Sants de la Pedra, com podem veure en l’entrada “Colegiata de Gandia Col’legiata de Gandia” (http://www.jdiezarnal.com/colegiatadegandia.html), dins del punt “Retablo de los Santos Abdón y Senén (Sants de la Pedra)” el qual es tracta d’un “Retablo de estructura neogòtica, copia fiel del que fue destruido en 1936. Dedicado a los santos Abdón y Senén, conocidos como los Santos de la Piedra. El retablo actual es obra de 1961 aunque el original se encontraba en este lugar desde 1712. (…) Los santos llevan en sus manos diversos productos agrícolas ya que son protectores de las cosechas, también son invocados para que ejerzan su protección ante el granizo, de ahí que reciban el nombre de santos de la piedra”.

Agraesc l’orientació de Jesús Eduard Alonso i López, director de l’Arxiu Històric de Gandia, qui, a través d’un missatge del 22 de febrer del 2018, em facilità enllaços per a accedir a informació sobre Gandia i sobre altres fonts de documentació.

En Guadassuar (la Ribera Alta), “per les Relacions de 1770-1771, conservades a l’Arxiu Històric Nacional (…) la festa es celebrava (…) de forma destacada, com totes les altres habituals en tots els pobles”. Tot seguit, afig informació tretes d’aquestes fonts: “En la fiesta de los Santos de la Piedra, que también la hasen celebrar dos Mayordomos que sacan en la Yglesia por boletes, se gastan en la Yglesia en la misa, cera y proseción general ocho libras, tres sueldos y seis, y fuera de la Yglesia en fuegos, sermón y dulsayna nueve libras, que unidas a las de la Yglesia, toman suma de 17 libras, 3 sueldos, 6 [dineros]”. Igualment, diu que “al voltant de l’ermita [de Sant Roc] i de la Creu de terme es feia la benedicció dels camps i dels fruits.

(…) l’any 1723 el rei [Felip V] ordena celebrar com a festes de precepte en la Corona d’Aragó (…) la de Sant Antoni de Pàdua, Sant Joaquim i la de Sant Isidre llaurador.

Després de la guerra, quan es va reconstruir l’Ermita, la Germandat [15]de Llauradors i Ramaders l’any 1949 va encomanar la imatge de Sant Isidre i va construir l’altar”. Una de les aportacions més interessants d’Enric Mut Ruiz, cronista de Guadassuar, és que cita l’any en què el rei Felip V dicta l’orde i, així, podem sabem quan esdevé lo que havíem trobat en alguna font, com ara, procedent d’Aldaia. Es tracta d’un cas, com en altres que hem vist, de substitució, la qual no podem deixar passar, ja que la imatge de Sant Isidre hi substituí… la dels Sants de la Pedra, és a dir, que no es tractà d’una simple introducció d’una obra d’art dedicada al sant castellà i que, per exemple, convisqués junt amb la dels sants Abdó i Senent.

En Massarrojos (l’Horta de València), una històrica població valenciana, des de 1899, part del terme de la Ciutat de València, com veiem en l’apartat “Festes de València”, dins de l’entrada “Massarrojos” (http://festesdevalencia.com/index.php/component/content/article/24-pedanies/242-massarrojos?highlight=WyJwZWRyYSlslnNhbnRzll0=), informació a què accedírem per mitjà d’Enric Cuenca Yxeres, qui ens l’envià, des de la regidoria de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València, el 27 de desembre del 2018, “La festivitat dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent (patrons de la localitat) se celebra (…) a la fi de juliol. Després de l’anunci, a la nit es fa el trasllat dels sants fins a la casa del clavari major.

L’endemà té lloc la ‘despertà’, al migdia es fa la ‘mascletà’ i a la nit se celebra una missa en honor dels sants”.

Prosseguint amb la festa en Massarrojos, per mitjà del llibre “Estampas de Masarrochos”, del P. Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950, sabem que “El colofón imprescindible de las fiestas anuales a los Santos Patronos Abdón y Senén y Santa Bárbara es la reunión de cofrades y clavarios en franca camaradería al objeto de  guisar y consumir lo que ellos llaman la paella de la fiesta; premio a los trabajos y organización de la fiesta y aperitivo para las del próximo año.

El domingo elegido acuden todos, sin excepción alguna, al lugar designado, que suele ser casi siempre las Aguas Potables, y alguna vez la Caseta Choca.

Los clavarios del año en curso tienen que prevenir todo lo concerniente para que la paella no carezca de ninguno de entre los múltiples requisitos que admite este sabroso plato valenciano. Animales de pluma, conejos, verduras, mariscos, ‘baquetes[16]’, limones, canela y todo ese variado atuendo de la paella valenciana al que nacionales y extranjeros le dan honores de Majestad.

Cada cofradía elige un domingo distinto” (p. 382).

I, sobre el final d’aquesta festa, el capellà Cipriano Ibánez escriu sobre la tornada cap al poble, després de bona part de la festa del dia i diu que “Finalmente organizan la vuelta; el pueblo la espera para celebrar su desfile: unos con el rostro tiznado[17]; otro lleva el Bombo de la Banda musical; suele escogerse para esto persona obesa y regordeta, para que la caricatura sea completa; se distribuyen otros los platillos, el bajo, y algunos instrumentos más; corean los restantes cualquier canto o jota valenciana; penetran en el pueblo animados de las más inocentes y agradables alegrías.

Siguen hoy todavía esta costumbre; terminada la paella toman la alternativa los nuevos Clavarios del año entrante. Las paellas contribuyen al mantenimiento de la organización de las fiestas tradicionales de Masarrochos” (p. 383).

Cipriano Ibáñez també escriu que, en Massarrojos, en ple estiu i enmig d’un ambient de molta festa, es presentava el primer meló de l’any. I que es desenvolupava “con todo este atuendo[18] preparativos e ilusiones prendidas de chicos y grandes (…), al llegar el día de florechar[19], y concretamente el día de la festividad de San Abdón y Senén, santos Patronos de nuestro pueblo, en que hay que presentar el primer melón de la temporada” (p. 404). Es tracta de la primera font d’informació on es posa que el dia dels Sants de la Pedra, se’ls ofereix el meló primerenc, en lloc de ser, per exemple, una ofrena de raïm collit abans del temps ordinari. Almenys, fins que, a la darreria de juny del 2019, vaig llegir que, en Benlloc (la Plana Alta), també es fa una cosa semblant, com hem escrit adés.

Cal comentar que, una obra musical de Salvador Giner Vidal  (1832-1911, compositor i músic valencià) diu així: “L’entrà de la murta és / un carro ple de flocs / un llaurador cantant / i un atre tirant flors”.  En l’article “Salvador Giner i Vidal” (http://elmicalet.cat/salvador-giner-i-vidal), dins de la web “Societat Coral El Micalet”, hi ha que aquest compositor solia anar a Massarrojos, “on passava llargues temporades i on trobava la màxima inspiració com ‘L’Entrà de la Murta’, de la festa dels Sants de la Pedra i una desfilada de carros adornats amb murta seguits per la banda de música tocant pas dobles (sic)”. Trobem, doncs, una relació directa entre aquesta obra musical, molt popular, i els Sants de la Pedra, un fet que no esperava descobrir durant l’estudi, si voleu que vos siga franc i que tingué lloc en u dels primers mesos del reinici de l’estudi, en el 2017.

En Moixent (la Costera), com llegim, textualment, en “Agenda 2014: Assumpció, Sants de la Pedra i ofrena de flors a les santes relíquies” (http://campanersmoixent.blogspot.com/2014/08/agenda-2014-assumpcio-sants-de-la-pedra.html), entrada publicada en el blog “Campaners de Moixent”, elaborat per aquesta associació, hi ha una campana, “de l’Ermita del Santíssim Crist del Mont Calvari, està dedicada a ells. No se sap com arriba a l’Ermita, possiblement estiguera en la Ermita de les Casses de Lloma en els Alcusses (dedicada als Sants de la Pedra) i al traslladar els ornaments litúrgics al Convent de Franciscans i a l’Església s’instal·laria en l’Ermita (com diu la Visita Pastoral de 1758).  La campana te una magnifica epigrafía dels Sants Abdó i Senén i l’Espérit Sant sobre ells.

Els Sants de la Pedra son els patrons del terme de les Alcusses.  En l’Ermita de la Casa Rabosa dedicada a la Puríssima Concepció (abans era Parròquia), es feia hasta l’any 2002 una missa amb processó amb les imatges que actualment están en el Saló Parroquial, havien festers i es cantaven els “Goigs” als màrti[r]s. En la Casa el Fondo hi ha un plafó ceràmic on es representen als Sants de la Pedra (imatges idèntiques a les què van furtar l’any 1987)

La campana procedent de l’Ermita de la Puríssima Concepció de la Casa Rabosa que te el nom de Nieves, de l’any 1923, instal·lada l’any 2010 en el campanar seguirá la funció que li es propia voltejant per a la festa, tal com es feia en les Alcusses, hi ha que ara la mateixa festa dels Sants de la Pedra es celebra en l’Església Parroquial (en que també assistixen les Autoritats a la missa de 12),  i les imatges dels Sants Abdó i Senén están en el Presbiteri”. 

El 10 d’agost del 2018, des de l’associació “Campaners de Moixent”, em comentaren que aquestes imàtgens “Es van portar a l’església parroquial per desaparéixer la Festa allí, en l’Ermita de la Puríssima Concepció (Casa Rabosa) per la calor i la poca afluència de gent. A dia de hui sols es fa allí el bou en corda, i la missa es fa en l’església parroquial”. Agraesc, igualment, la col·laboració de Felipe Sanchis Tárrega, d’aquesta associació de campaners, qui em facilità informació en distintes ocasions.

 

 

Notes: [1] El 20 de novembre del 2019, durant la revisió de la recerca, no es podia accedir a la notícia mitjançant aquest enllaç.

[2] Cal dir que qui figura com Quique García, és Kike Gandia, com em confirmà, ell, el 12 d’agost del 2019, mitjançant un missatge.

[3] Literalment, en lloc de pedregada, com també es llig, un poc després, en la mateixa notícia.

[4] Una damascada és una tela semblant al damasc, un tipus de teixit.

[5] Literalment, en castellà, calesa, en lloc de la forma en valencià, calessa. Una calessa és un carruatge de dues rodes, obert per davant, per a dues persones.

[6] Els sants a què es refeix el nom són els Sants de la Pedra.

[7] Manat, grapat.

[8] Banda de darrere de l’esquena d’un quàdruple, això és, d’un animal de quatre potes, com ara, d’un cavall, d’un ase o d’un mul.

[9] És admissible la forma fea en lloc de feia, ambdues, del verb fer.

[10] Tassa menuda emprada especialment per a prendre xocolate.

[11] Podem intuir que volia dir “motllada”, verb relacionat amb motlle.

[12] Textualment. Fins i tot, aquest detall sobre el 8 de juliol, encara romania en la web de l’Ajuntament de la Font d’en Carròs, el 21 de novembre del 2019, durant la revisió de la recerca.

[13] Aquesta comarca, a hores d’ara, valenciana, però de tradició castellana, es va adherir a la província de València, en 1851, per demanda al govern espanyol. No havia format mai part de l’històric Regne de València.

[14] Festa votiva, és a dir, una festa particular, amb missa cantada i sermó.

[15] El nom oficial estava en castellà.

[16] Les vaquetes, forma correcta, és el nom que reben uns caragols també coneguts, com ara, com xones, xonetes…

[17] En valencià, ensutjat.

[18] En valencià, vestit.

[19] Florejar, ací escrita d’acord amb l’ortografia castellana.

El valencià en la religiositat popular i els Sants de la Pedra

A continuació, tractarem sobre el valencià en la religiositat popular, un fet molt relacionat amb tot l’àmbit lingüístic.

El valencià que hem trobat en els goigs publicats en el País Valencià, en quasi tots els casos, és molt puntual i, fins i tot, si no ens endinsem en la segona mitat del segle XX, quasi inexistent. És, aleshores, i, en lo tocant a la recerca, per exemple, en Cullera i en Sueca (dues poblacions de la Ribera Baixa), on s’ha recuperat l’ús del valencià en els goigs (fins i tot, escrits) o, en el cas de Cullera (a què he accedit gràcies a la generositat de Kike Gandia, un impulsor de la cultura valenciana), mitjançant la col·laboració de la Parròquia de la Sang de Crist, un gest que cal agrair. A tot això, afegirem que, el 21 d’octubre del 2019, Kike Gandia (de Cullera), en resposta a un missatge que li havia enviat l’11 d’octubre del 2019, sobre la data dels goigs de Cullera i, indirectament, sobre si estaven en valencià, em comentava que, “segons els nostres documents, des de 1570 es canten, els gojos als Benissants, en valencià”.  Per tant, hi ha dos fets molt importants i realment interessants: en Cullera, a hores d’ara, els goigs estan escrits en valencià i, a més, es canten des del segle XVI.

Per a que vegem que aquesta presència del valencià en la religiositat popular ja ve de llarg , en la revista “Scripta”, dedicada a la literatura i a la cultura medieval i moderna, hi ha un article, “Corroborar llegendes, invocar imatges, renovar la memòria i presentar models. El valor dels goigs en la religiositat valenciana durant la Contrareforma” models”[1](https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/6381/6172), de Joan Carles Gomis Corell i publicat per la Universitat de València en el 2015, on llegim que, des de la segona mitat del segle XVI i durant el segle XVII, i amb l’esperit del Concili de Trento (1545-1563) “foren més eficaços els goigs, composicions adreçades al comú de la població. Igualment, (…) els goigs, escrits en la llengua pròpia del país –només l’abandonarien a partir de mitjan segle XVIII-, contaven amb pocs versos i amb paraules senzilles la història de la troballa de la imatge, garantint-ne així als fidels la veracitat indiscutible. En certa menera (sic), els goigs assumien en la literatura una funció semblant a la que havia de tindre la imatge segons els postulats contrareformistes. A més, (…) no eren per a llegir –cosa que ben poca gent podia fer en aquell moment-, sinó per a ésser proclamats mitjançant el cant en actes devocionals col·lectius –processons, romeries i novenaris- derivats de les festes religioses. Tenien, per tant, un avantatge més: no calia obligatòriament estampar-los perquè difongueren aquelles creences i afeccions devotes” (pp. 145-146).

 

Els goigs, un element religiós i lingüístic clau en la Corona Catalanoaragonesa.

Dins de la religiositat popular com també, sobretot, en la conservació, en la formació i en la pervivència de la llengua al llarg de molts segles, hi ha hagut un element bàsic que, a més, ha estat molt treballat, literàriament, des de que va nàixer el valencià: els goigs. I, en eixe camp, n’hem trobat molts en la recerca (tot i que creiem que n’hi haurà molts més) i, a més, hem descobert que el goig és un element molt estés i molt comú de les cultures matriarcals, com ara, la nostra.

Però, abans de passar als goigs (i de facilitar l’entesa pel gran públic), passaré a definir el terme “goig”, a partir de la descripció que en fa Ignasi Moreta i que figura en l’estudi “Els goigs: gravats i  cultura religiosa popular”, d’Antoni Gelonch Viladegut (http://www.gelonchviladegut.com/wp-content/uploads/2015/01/ELS-GOIGS.pdf): “els goigs són uns cants religiosos de lloança i petició adreçats a Déu per mitjà normalment d’alguna mediació mariana, angèlica o santoral, d’acord amb unes característiques literàries i musicals que els singularitzen entre els diversos gèneres de poesia religiosa popular conreats als territoris de parla catalana; també s’anomenen amb aquest terme els fulls impresos que contenen un text literari –i sovint també musical- acompanyat d’una il·lustració i amb una forma gràfica força estandarditzada” (p. 4).

Partint d’una definició en línia amb l’etnologia, ens servirem de la que ofereix Josefina Roma, en l’article “Els goigs com a mite i èpica local” (https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3625747), tret de la web “Dialnet plus” i publicat en la revista “INSULA. Quaderno di cultura sarda” (no. 8, 2010, pp. 13-19). Josefina Roma escriu que “Els goigs representen la manifestació de la genealogia[2] local que reuneix a través d’una devoció concreta les generacions actuals, els avantpassats i situa al cap de dalt d’aquestos avantpassats el ser celestial que ennobleix el llinatge, ja que fa córrer un lligam de parentiu entre el Sant, la Mare de Déu o Crist i totes les generacions locals fins a arribar a l’actualitat”.

A hores d’ara, sembla que l’origen dels goigs és incert, encara que no el del nom goig, paraula que apareix en l’himne “Gaude, Virgo Mater Christi”, com diu Antoni Gelonch Viladegut en l’entrada “Goigs, la lleugeresa de la solidesa” (http://www.gelonchviladegut.com/ca/blog/catala-goigs-la-lleugeresa-de-la-solidesa), del blog “Col·lecció Gelonch Viladegut”, com un himne “possiblement escrit per Sant Thomas Beckett, arquebisbe de Canterbury (1118-1170), a mitjans del segle XII”, composició que “arribà a coneixement dels trobadors, que varen acabar utilitzant-lo a l’hora de compondre les seves obres poètiques”.

Cal dir, a més, que els goigs, en bona mida, són fruit de la importància de la “Llegenda àuria[3], del dominic Iacoppo da Varazze (cap a 1266), també coneguda com “Llegenda sanctorum” o bé com “Llegenda daurada”, en lo relatiu a l’explicació de la vida de la Mare de Déu i, amb el pas dels segles, a les vides dels sants i de les santes, a més de la de Jesucrist. Es tracta d’un recull de vides dels sants, en llatí, que segueix l’orde establit per l’any litúrgic i que solien provenir de texts apòcrifs. Ara bé, puntualitzarem el significat del terme llegenda, a partir d’un aclariment que fa l’antropòleg Bienve Moya, en el seu llibre “Una mà de sants. Les històries fantàstiques d’Àgata, Antoni, Cristòfol, Jordi, Medir i Pere”, publicat per Edicions de La Magrana, en el 2011: “no trobo res millor que  traslladar aquí unes paraules que extrec del prefaci de l’edició d’Alianza Editoral (La leyenda dorada). Diu l’autor d’aquest prefaci, J.G. Th. Graesse, llatinista alemany del segle XIX: ‘El títol de l’obra de fra Iacopo és Legenda aurea. En aquest cas, Legenda no conté el significat de llegenda de fantasia o fabulosa, sinó de cosa per ser llegida; és a dir, de lectura o lectures […] Hauríem pogut traduir el títol d’aquesta altra manera: ‘Lectures d’or’, i ben segur que no hauríem traït el pensament de l’autor, però vaig preferir l’expressió Llegenda daurada’” (p. 18).

Els trobem en Catalunya, en les Illes Balears, en el Regne de València, en Andorra, en el Roselló, en l’Alguer, però, igualment, n’hi ha en l’illa de Sardenya i també, però no tants, en la Franja d’Aragó i en la resta de la península. Quant als Sants de la Pedra, no n’hem trobat relacionats amb  l’Alguer, però sí amb les altres bandes de l’àmbit lingüístic que hem citat adés.

Per tant, no sols es tracta d’un gènere literari molt present en la Corona d’Aragó i en la literatura catalana, al llarg de la seua història, ja que, com escriu Antoni Gelonch en l’estudi “Els goigs: gravats i  cultura religiosa popular”,  hi “han tingut un ús i una influència significativa en la pràctica religiosa” sinó que, a banda, hi són “un element representatiu del folklore” com “també fou un instrument de consolidació i  transmissió de la llengua (…), de manera que en els textos dels goigs podem trobar i conéixer l’evolució de la llengua catalana”. Com a curiositat personal diré que lo que acabe d’escriure, ja ho intuïa des d’abans de llegir-ho per primera vegada, com també que haurien estat molt estesos en els territoris que formaven la històrica Corona Catalanoaragonesa. Així, n’hi ha hagut col·laboradors de la recerca que, han comentat, per exemple, que, on ells viuen, s’havia fet una missa i, en acabant, s’havien cantat els goigs als sants Abdó i Senent.

Adduirem que, en un treball de final de grau titulat “Els goigs, una mostra de cultura religiosa popular?” (https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/9501/MontalbanArenasAlbert.pdf?sequence=1&isAllowed=y), fet per Albert Montalbán Arenas, fet per Albert Montalbán Arenas, estudiant de la Universitat de Girona, podem llegir que “els goigs es cantaven en comunitat a l’església o a l’ermita on es venera la divinitat. Però (…) són cantats després de les processons o de les misses, fent que aquest siguin costum religiós però no consti com a dret parroquial” (p. 37) amb motiu “d’una processó o pelegrinatge, o la festa del sant patró” (p. 38). 

Tot seguit, Albert Montalbán, inclou una informació que considere interessant, perquè no ha sigut fàcil de trobar durant l’estudi, quan diu que, segons Júlia Costa i Coderch, es tracta d’una variant del culte als morts (p. 38) i, per tant, atenent a la doctrina cristiana, del seu naixement a la vida eterna (p. 38).

Afegirem que els títols dels goigs poden recordar-nos obres musicals, ja que els agafaven de la forma musical que adoptà la dansa trobadoresca en els seus inicis: “Cobles en alabança de…”, “Cobles de…”, “Cobles a llaor de…”, “Cobles en honor i glòria…”.

En eixe sentit, segons escriu Joan Carles Gomis Correll en el seu treball[4] “Música, poesia i imatge al servei de la religiositat: els goigs en la tradició cultural valenciana” (https://roderic.uv.es/bitstream/handle/10550/29104/2585.pdf?sequence=1), els goigs són un gènere poètic i musical “clarament definit i ininterromput en el temps” (p. 226), en la història de la literatura en valencià, des de que eixiren els primers.  A més, afig que de 1305 “data la primera dansa coneguda de contingut religiós escrita en català, Mayre de Déu e fylha, obra de Jaume II de Mallorca” (p. 226) i que l’expressió “ballar els goigs de Sant Prim” fa pensar que aquestes composicions musicals es ballaven, però que, no obstant això, les ballades i les danses, no eren com les entenem ara, en bona mida, sinó himnes religiosos, cants de lloança a la divinitat, detall que cal subratllar. Podem intuir que, la tendència a cantar-ne en castellà als Sants de la Pedra, sobretot, en les diòcesis valencianes, si no fou en el segle XVIII (quan, com ara, s’introdueix el castellà com a segona llengua en un missal del bisbe Andrés Mayoral, en 1746), sí que aniria afavorida per l’adopció del castellà per part de l’Església valenciana, tot i que podem pensar que, com sempre, hi haurà hagut persones que el transmetrien de generació en generació o que cercarien fonts de religiositat popular que estiguessen escrites  en la nostra llengua.

Ara bé, segons Albert Montalbán Arenas, en el seu estudi sobre els goigs i la cultura religiosa popular, “la ‘Ballada dels goytxs de Nostre Dona en vulgar cathalan a ball redon’, del segle XIII, que es troba en el ‘Llibre Vermell’ de Montserrat” (p. 20), fa pensar que, “El fet que en el títol hi hagi l’anotació ‘a ball redon’, ens indica clarament que aquesta peça era ballada, tal com diu el títol, formant un cercle i seguint el ritme al compàs de la música. (…) És més, el fet que aquest goig incorpori partitura musical, dóna a conèixer que els goigs anteriorment es cantaven i es ballaven, fent valer la teoria de molts estudiosos a l’hora d’argumentar la continuïtat del cant dels goigs –bé que hi ha goigs que tenen partitura i, sobretot, a l’hora de llegir-los es diu ‘cantar goigs’ (sic)- i, a més, la possibilitat que es continuessin ballant” (p. 20). Aquest detall sobre la formació d’un cercle va en línia amb el matriarcalisme de la nostra cultura. Es tracta, justament, del segle en què es creen els regnes de València i el de Mallorca.

Quant a la conquesta del regne musulmà de València pels cristians i a la introducció del valencià en els històrics territoris musulmans (des del segle XIII), en paraules de Joan Carles Gomis, “fou contemporània (…) de la difusió de la devoció mariana per Europa occidental” (p. 217), i que notaris, preveres i burgesos “foren els qui, en contrast amb els aristocràtics trobadors, continuaren component a València, en llengua vernacla, aquelles obres líriques d’exaltació mariana” (p. 219) creades després de la conquesta i feren possible que s’hi assentassen progressivament.

A més, Joan Carles Gomis escriu, respecte als goigs (aleshores, amb un significat ben diferent a l’actual), que, a final del segle XV i principis del segle XVI, coincidint amb l’auge de “la poesia devocional i moral de caràcter tradicional (…) [,] en oposició a la nova poesia cortesana destinada a la distracció de la noblesa (…) [,] aquelles danses i ballades de contingut religiós quedaren definides com a goigs pròpiament dits” (p. 220).

I, com plasma Josefina Roma en l’article “Els goigs com a mite i èpica local”, el sant (o la santa, en el nostre cas, els Sants de la Pedra), jugarà un paper semblant al de les Mare de Déu Trobades, en el sentit que, com a mitjancer entre Déu i les persones, “apaivaga la ira de Déu envers els pecadors que es posen sota al protecció del sant, i aquest al mateix temps trasllada les peticions dels homes i intercedeix per ells.

A poc a poc aquesta funció, tant personal com local, esdevindrà un dels eixos de la devoció popular, que en la Corona d’Aragó va arribar a donar aquesta expressió literària, musical i d’èpica local que són els goigs” (p. 14). A més a més, “les vides de sants s’anaven empeltant d’elements mítics que arrodonien la seva figura, tot arrelant-la a la visió local del món”, malgrat que l’Església feia tot lo possible per reduir aquesta proliferació de sants i, a més, per trobar una espècie de dades, d’arguments, que confirmassen la seua existència. En qualsevol cas, aquests detalls que trau Josefina Roma, els podem observar en els goigs com també en el ball parlat d’Almoster o, com ara, en escrits narratius sobre els Sants de la Pedra, on sembla que intervinga més la llibertat creativa que l’interés per recollir proves no vinculades a la versió oficial (ni a les tradicionals), sobre lo que envolta la seua existència i l’origen de la festa.

Per això, continuant amb lo tractat per Josefina Roma, veiem com “cada cop més estrofes finals van afegint els episodis locals, explicant la trobada, els miracles i intervencions a favor del poble” (p. 16). Tot i que la investigadora parla sobre la Mare de Déu, també és vàlid per als sants Abdó i Senent, encara que ho fos sobre el trasllat de les seues relíquies, els miracles que ocorregueren en Arles i, fins i tot, les ocasions en què, per exemple, les pregàries per a que plogués, o bé per a que no hi hagués sequera, o bé per a que, fins i tot, caigués una bona pluja, etc., els goigs hi fessen acte de presència a favor dels llauradors i de la població. En eixe sentit, i en la mateixa pàgina, ens diu que, en aquest pont entre la figura religiosa i les persones, la Mare de Déu o el sant (en el nostre cas, els sants Abdó i Senent), intervé  “com a veritable avantpassat del grup que guiarà l’ànima de tots ells i la reconeixerà com a pròpia del Més Enllà. Aquesta és una actuació de les advocacions realment aglutinadores d’una localitat o d’una àrea determinada”. I, sens dubte, els goigs seran un recurs més per a afavorir-ho, per a fer-ho realitat. Adduirem que, a hores d’ara, n’hi ha casos en què, en acabar la part central del goig (en castellà, en moltíssimes poblacions valencianes on es fa festa especial als Sants de la Pedra), hi ha unes línies (o unes quantes paraules) en valencià. Per tant, l’hem de promocionar més, primerament, entre les persones que tracten la religiositat i lo valencià, de manera oberta a un reviscolament del valencià i de lo popular, no fruit d’esnobismes passatgers. Un cas, els que es canten en Benlloc (la Plana Alta), partint del volum I de l’obra “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán:

“Oración: ¡Oh Dios! Que para elevar a la cumbre de la gloria a los bienaventurados Abdón y Senén enriquecisteis su corazón con la abundancia de vuestra gracia, conceded a vuestros servidores el perdón de los pecados, y que la intercesión de vuestros santos mártires nos libre de toda adversidad, por J.C.N.S[5]. Amén.

            Germans Abdón i Senén

màrtirs de Déu molt amats

supliquem-vos humilment:

sigueu nostres advocats.

I ja que regneu en el cel,

de glòria molt coronats,

supliquem-vos humilment

sigueu nostres advocats[6]”.

Prosseguint amb aquest punt, una part molt important del document signat per Josefina Roma diu que “Les llegendes locals, l’imaginari comú, ens donen testimoni de la història local, que constituint-se en història sagrada o mite, recull no sols el que ha passat sinó, sobretot, com han viscut els esdeveniments, les pors, la consciència comuna, els perills de desaparició, els temes més importants per a la vida de la comunitat, les diferents generacions. Els fets es transformen en llegendes, no per això menys certes, però que ens parlen més de sentiments i de visions del món que no pas de fets historiogràficament demostrables. Es tracta d’una història paral·lela, que no es pot deslligar de la vida del grup”  (p. 17).

Vull fer ací un parèntesi i dir que lo que comenta l’autora a propòsit de la Mare de Déu i de la jerarquia eclesial, m’ha recordat l’intent de substitució de les divinitats femenines (i de lo femení i matriarcalista), per una visió recta i masculina, com ja parlàrem, en tractar la relació entre Demèter i Persèfone amb els Sants de la Pedra, i citàvem comentaris d’Angie Simonis. Igualment, en relació amb aquestes línies de Josefina Roma, direm que, en més d’un goigs, hi ha alguns detalls relacionats amb lo local, per exemple, els de Togores, els de Riudecanyes, uns de Sueca (“Nuevos gozos a los santos patronos de Sueca, Abdón y Senén, mártires”), etc.

En eixe sentit, els goigs, al meu coneixement, i compartint la visió de Josefina Roma, sovint, fan una mena d’èpica religiosa, així com les gestes històriques ho fan en la història política i de creació d’un país, d’un territori polític. A més, la comunitat de creients, com a grup ( bàsicament, en el model de vida matriarcalista i abans del capitalisme del segle XX), “es considera descendent d’aquest instant d’unió entre el Cel i la Terra, i no ha perdut el contacte directe, representat per nous episodis que confirmen aquesta relació, al mateix temps que enforteixen el sentiment d’identitat del grup” (p. 18) i, per mitjà dels goigs, com a col·lectiu, uneix “l’avui, el jo, el nosaltres, amb els avantpassats, amb el moment fundador del grup, amb la Divinitat” (p. 18). I, continuant amb aquest punt, convé tenir present que, com veiem en l’article “Corroborar llegendes, invocar imatges, renovar la memòria i presentar models”, escrit per Joan Carles Gomis Corell i publicat per la revista “Scripta”, els goigs van més lluny: “són un importantíssim component del patrimoni cultural valencià, (…) sobretot (…) perquè ,més enllà de la lloança passional pels fidels dels diversos personatges i misteris sagrats del cristianisme, foren –encara ho són en molts casos- vehicle adient per tal d’assentar i mantindre determinades actituds i pràctiques religioses –culturals, en definitiva- (..) que foren base indispensable per mantindre viu, i fins i tot acréixer, el fervor devocional dels valencians vers determinats misteris i personatges sagrats que encara actualment defineixen en un gran [sic, en lloc de grau] important pobles i altres tipus de grups humans” (p. 153).

Per això direm que ens interessa conservar tots els goigs, fins i tot, els dedicats als Sants de la Pedra, perquè, en el fons, són un part més del matriarcalisme de la nostra cultura i, així, de les nostres arrels. I, en el cas dels que estan escrits en castellà (però en poblacions, a hores d’ara, valencianoparlants), traduir-los al valencià.

 

 

Nota: [1] El títol complet és “Corroborar llegendes, invocar imatges, renovar la memòria i presentar models. El valor dels goigs en la religiositat valenciana durant la Contrareforma”.

[2] Sèrie de progenitors o ascendents d’una persona, d’una família.

[3] Aquesta llegenda, com veurem en molts apartats de la recerca, rep noms diferents: “Llegenda àuria”, “”Llegenda daurada” i, per exemple, “Llegenda Sanctorum” o bé la forma llatina “Legenda Aurea”.. com també ho fa el nom de l’autor. No obstant això, ens decantarem per la forma “Llegenda daurada” i pel nom Iacoppo da Varazze.

[4] El 3 de febrer del 2020 aquest article es podia llegir, per exemple, per mitjà de l’enllaç https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/2585/2247.

[5] Vol dir “Por Jesucristo Nuestro Señor”.

[6] La part en valencià d’aquests goigs, segons un comentari que em feu l’autor, és el final i, en el seu llibre, veiem una nota (la 504)  on diu “De unos gozos del siglo XVIII”, una dada realment interessant.

Ermites, romiatges i els Sants de la Pedra

A continuació, exposarem informació relacionada amb bona part de les ermites dels romiatges que hem trobat en relació amb els Sants de la Pedra. 

En Biar (l’Alt Vinalopó), hi ha una ermita que, partint de l’entrada “Ermita de los Santos de Piedra, Abdón y Senén” (http://www.rutasjaumei.com/es/que-ver-en-biar/772/biar-ermita-de-los-santos-de-piedra-abdon-y-senen.php), de la web “Viajar con Jaume I”, forma part d’un conjunt d’ermites construïdes en el segle XIII i que fou ordenada bastir per Jaume I en el lugar donde se instaló el monarca para asediar la ciudad, está a un kilómetro del pueblo, cerca del acueducto medieval. Esta ermita está emplazada en una pequeña loma a las afueras del pueblo, concretamente en la carretera de Bañeres y data del siglo XIII. La ermita se construyó en el lugar del primer campamento de Jaume I de 1244 desde el que se planeó el asedio y conquista de Biar.

La ermita es de tipo gótico de conquista (…). El exterior está estucado después de la última restauración de 1997 (…). En el interior hay un arco gótico y tiene un poyo (*) o banco corrido que rodea todo el perímetro. En la ermita se venera a los Santos de la Piedra Abdón y Senen, que se celebra el 30 de julio.

(…) Está emparentada con las otras dos ermitas de Biar (ermita del Rosser (sic) y ermita de Santa Lucía) y con la de Cocentaina”. I, segons l’oficina de Tourist Info” (a través d’un missatge del 2 de juny del 2018), és, en aquesta ermita, on es celebra la festa dels Sants de la Pedra.

Continuant en Biar, en l’article “Els Sant de la Pedra, advocació popular a les nostres terres, de Consol Conca i Coloma i publicat en “Revista de Moros i Cristians”, en 1993, podem llegir que abans dels anys quaranta del segle XX, “en lloc de les imatges dels Sants hi havia un llenç en el qual estaven representats”.  A més, en un document titulat “La ermita de ‘Els Sants de la Pedra’. San Abdón y Senén, facilitat per Joan Lluís Escoda (a través d’un missatge del 4 de juny del 2018) i signat per R.B.D. en juliol de 1997, podem llegir que “Tras la contienda civil de 1.936 y concretamente en 1.949, debido al mal estado por abandono en que se encontraba esta ermita, un grupo de vecinos, con gran esfuerzo, la restauraron y colocaron la actual imagen de los Santos de la Piedra, que fue bendecida el día de su festividad del año 1.950.

Con la actual restauración se ha pretendido devolverla a su primitivo estado colocándole el artesonado de madera y utilizando los materiales característicos de su época.

A partir de la fecha de su restauración, la ermita de “Els Sants de la Pedra” se convierte en un atractivo más para promocionar turísticamente (…) Biar”.

Rematarem la informació sobre Biar, dient que, com podem llegir en “Processó de la Rodella” (*) (http://www.festes.org/directori.php?id=553), hi ha “romeria amb danses populars a l’Ermita dels Sants de la Pedra, que dista un quilòmetre del poble i data de la primera mitat del segle XIII. La festivitat se celebra el 30 de juliol ‘Els Sants de la Pedra’, Abdón i Senén, dia en què es pot visitar per dins l’ermita. Les danses inclouen el Ball de les Parrandes”.

En Camporrells (la Llitera), com podem llegir en l’article (*) “De Camporrells a Baldellou por la ermita de los Santos Mártires” (http://www.lalitera.org/es/areas/cultura-deportes-archivos-y-juventud/turismo-patrimonio-cultural-y-tradiciones-populares/rutas-y-senderos-litera/de-camporrells-a-baldellou-por-la-ermita-de-los-santos-martires), tret de la web “Comarca de La Litera”, Tras una corta subida aparece ante nuestros ojos la remozada (*) ermita de los Mártires, (…) a la que se acude en romería anualmente el primer domingo de septiembre. El eremitorio consta de la ermita, con (…) puerta de acceso fechada en 1697, un pequeño campanario sobre la puerta con campana de bronce, y un edificio accesorio, amplio y espacioso, con una formidable techumbre de madera. La tradición marca que cuando un caminante llega a la ermita debe hacer tañer (*) la campana”. Així mateix, en l’article “Ermita de los Mártires y Sall de la Tosca en Camporrells” (http://www.lalitera.org/es/areas/cultura-deportes-archivos-y-juventud/turismo-patrimonio-cultural-y-tradiciones-populares/rutas-y-senderos-litera/ermita-de-los-santos-martires-y-sall-de-la-tosca-en-camporrells-1), publicat en la web “Comarca de la Litera”, hi ha que “Camporrells celebra sus fiestas patronales el 30 de julio, en honor de San Abdón y San Senén, mártires. (…) Los santos mártires tienen su ermita en lo alto del monte situado junto al pueblo.

SOBRE EL TERRENO

En Camporrells tomaremos como punto de partida el Molí d’Abaix situado junto a una amplia y recién estrenada zona de recreo y descanso; cada 30 de julio, este es el punto de partida de los totxetaires de Camporrells y su ‘Ball dels Totxets’.

A partir de ahí salimos en dirección a la ermita de los Santos Mártires Abdón y Senén, primero por camino junto a una zona de huertos y a continuación por sendero tradicional con un trazado muy bien adaptado al terreno, con pendiente suave, en buenas condiciones y con algún resto del antiguo empedrado”.

En Cullera (la Ribera Baixa), hi ha una ermita dedicada als Sants de la Pedra, allí coneguts com “els Benissants”. Així, en l’article “Cullera manté viva la tradició dels Benissants de la Pedra amb una romeria”, del diari valencià “Levante-EMV”, hi ha una foto en què s’indica El rector beneïx des de l’ermita els cultius després de desfilar amb les relíquies d’Abdón (sic) i Senent”, en referència als arrossars de Cullera. A més, s’indica que “L’Ajuntament de Cullera i la parròquia de la Sang de Crist van organitzar la romeria als Benissants de la Pedra, un acte ancestral on tradició, religiositat, etnologia i festivitat van de la mà en un acte d’un valor antropològic immaterial molt destacat, segons han apuntat en diverses ocasions grans experts en la matèria. Cal recordar que, durant un temps, esta tradició va estar prop de perdre’s fins que es va recuperar i guanya en adeptes any (sic) després d’anys.

(…)  Una vegada es van traure les relíquies dels Benissants de la Pedra, Abdón i Senent, es van pujar a una cales[s]a (*)que va ser l’encarregada de portar-les en romeria fins a l’ermita enmig dels arrossars.

Quan les campanes van anunciar el toc de Festa, va arrancar la comitiva fins a arribar als peus de l’ermita on, a peu, es van pujar les relíquies dels dos sants fins a la xicoteta església, situada en un xicotet promontori (*), on es va celebrar una litúrgia en honor dels sants, es van cantar els gojos, va repicar la campaneta i finalment, es va realitzar la tradicional benedicció dels camps per part del rector, desitjant una bona collita i un millor estiu per a l’arròs”.

Per mitjà de l’entrada “Ermita Santos de la Piedra” (http://www.cullera.es/es/content/ermita-santos-de-la-piedra), de la web de l’Ajuntament de Cullera, hi ha que “La Ermita dels Sants de la Pedra, que aloja actualmente un destacado Museo del Arroz, está dedicada a los patronos de los labradores valencianos: Abdón y Senén. Fue construida en sus orígenes en el s. XIII y ampliada posteriormente en el s. XVII. Está ubicada en una colina y rodeada de campos de arroz en la partida de San Salvador, con bellas panorámicas. Además, cada 26 de julio alberga una romería.

La ermita original era un edificio alargado con una cubierta de dos aguas y suelo empedrado. Posteriormente se construyó la ermita moderna. Al principio aparecían las dos construcciones como edificios independientes, pero a partir de un tiempo se unieron pasando a ser la zona más antigua la vivienda del ermitaño”.

També sobre aquesta ermita de Cullera, en  “Museu de l’Arròs. L’Ermita: el recinte”, un document del Museu Municipal d’Història i Arqueologia (de Cullera), facilitat per Kike Gandia, hi ha que l’ermita potser es construís en 1728 i que “Els estudis arqueològics duts a terme amb ocasió de la restauració de l’edifici, han posat de manifest un ric procés evolutiu que hagué de ser reflex dels canvis en els usos del culte associats al conjunt, parells a l’evolució de la vida econòmica i cultural de Cullera.

L’Ermita original [apareix] (…) amb la menció tradicional al culte de El Salvador que es reflexa en documents medievals”.

En Montblanc (la Conca de Barberà), com podem llegir en l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, a partir del diari català i catòlic “La Cruz” (del 30 de juliol de 1930), i signat per Ramon Sabaté, “La confraria dels Sants Abdó i Senén i Sant Isidre, de la que encara s’aguanta la casa gremial, en 1656 deixava blat amb la condició de tornar-lo per Santa Magdalena (*) ‘gra per gra, bo i net com l’han rebut i amb els escreixos (*) acostumats’ (un quart i un sou per quartera).

Encara se’ls hi reté culte  i veneració a un altre temple de la mateixa vila: el santuari de la Mare de Déu de la Serra. Allí hi tenien capella; allí Jaume Bertran, en 1401, sots llur advocació hi fundà un benifet, i allí hi pujava quiscun any tal dia com el present  a celebrar sa festa, durant bon rengle de centúries, la Comunitat de beneficiats de Santa Maria”. Cal dir que aquestes obres foren derruïdes durant la guerra (1936-1939) i que he tret la informació, principalment, per mitjà de l’existent sobre la confraria i pels comentaris sobre la veneració.

En l’Olleria (la Vall d’Albaida), per mitjà del Fr. Miguel Ángel Atiénzar, en missatges d’agost del 2017, hi ha que el convent de l’orde a què ell pertanyia, els caputxins, en paraules seues, se funda en torno a una ermita medieval dedicada a los Santos de la Piedra. Antes de la fundación del convento la costumbre en L’Olleria era subir todos los años para la fiesta de los santos en romería, clero y pueblo. Esta costumbre suponemos pervivió tras la fundación capuchina al menos hasta la desamortización (1835).

Desde la restauración (1886) hasta la Guerra civil (1936) ignoramos si se volvió a celebrar o no. Durante el resto del siglo XX fue decayendo. Primero se celebraba una misa con participación del pueblo, y en los últimos años, una misa sin participación de pueblo o incluso ni se celebraba. 

En el siglo XXI se recupera la fiesta, celebrándose con misa solemne y bendición del término”.

En Pozondón, població aragonesa de la comarca Comunidad de Albarracín, com podem llegir en l’entrada “Ermita de San Abdón y San Senén de Pozondón” (https://ermitasdelasierradealbarracin.blogspot.com/2011/11/ermita-de-san-abdon-y-san-senen-de.html), dins del blog “Ermitas de la Sierra de Albarracín”, hi ha una ermita que, “Probablemente fue construida  en el siglo XVIII. Dicha ermita está situada en terrenos de la Comunidad de Albarracín, próxima al lugar donde confluyen los términos municipales de Bronchales, Rodenas y Pozondón”.

Igualment, s’indica que aquesta ermita compta amb un retaule del segle XVIII i que, en Pozondón, es celebra el romiatge dels sants Abdó i Senent.

Així mateix, segons informació facilitada per Rafael Herrero Cortés, a través d’un missatge del 15 de novembre del 2018, “Su fiesta se celebra en el pueblo el 30 de julio. Ese día suben en romería a la ermita, que está en lo más alto del término”.  A més, comentava que, “En la población tienen una especial devoción a los Santos”.

Sobre aquesta ermita de Pozondón, en l’article “Piedra (1556m)” (https://www.mendikat.net/com/mount/13535#), de la web “Mendikat”, dedicada a rutes, hi ha que En lo más alto de esta aplanada y extensa loma se alza la Ermita de los Santos de la Piedra, que prestan su nombre a la montaña. (…) perteneciente a Pozondón”. Ja en parlarem un poc més en l’apartat dedicat a muntanyes, rius, etc.

En Rafelbunyol (l’Horta de València), com podem llegir en l’entrada “Ermita del Santets de la Pedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vhnraf.htm), dins de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, hi ha una ermita i “se encuentra a las afueras de Rafelbunyol (…) De reciente construcción en una zona de ensanche urbano (…).

Es una pequeña capilla (…) [y] los objetos de culto sólo se traen en los días de celebración. Hay un altar de obra adosado al testero y alguna litografía en las paredes”.

En la mateixa web, també se’n parla d’una altra, igualment menuda i ben conservada, la de Nules (la Plana Baixa), població on els Sants de la Pedra no són patrons.

En Santa Pau (la Garrotxa), hi ha una ermita dedicada als sants Abdó i Senén de què hi ha prou informació. Així, en l’entrada “Capella de Sant Abdó i Sant Senen. Santa Pau. La Garrotxa” (https://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/12/capella-de-sant-abdo-i-sant-senen-santa.html), del blog “Conèixer Catalunya”, podem llegir que És un petit temple d’una sola nau amb dos cossos afegits a cada costat, a manera de sagristia, volta de canó molt baixa i la porta dovellada (*) a ponent. La teulada de l’absis (*), avui de teules, conserva gran part de lloses originàries, mig amagades.

 (…) Entre els protocols de la notaria de Santa Pau es conserva l’acta de fundació d’aquesta capella: 13 de juliol de 1417, festivitat de Sant Antoni de Pàdua; malgrat aquesta coincidència la tradició popular justifica aquesta devoció i homenatge ultra el fet que des de l’ermita es divisa Arles (*), lloc on segons la tradició foren enterrats els cossos dels dos Sants, en unes circumstàncies que varen esdevenir en els indrets de la baronia.
El terme havia estat envaït per uns animalots de la mida d’un gos que la gent anomenava ‘somiots’
(*). Provocaven danys incalculables: espatllaven els cultius, esvalotaven els ramats,…. Per a alliberar-se’n, feren el vot solemne d’edificar damunt el Puigsacreu la capella pública sota la invocació d’aquests dos sants. Es creu que es va decidir d’edificar la capella al Puigsacreu, centre geogràfic de les parròquies de Santa Pau, Batet i Begudà, perquè com deixem suara des de l’ermita es divisa Arles, lloc on foren enterrats els cossos dels dos Sants”. 

Aquesta capella, com es pot llegir en l’article “La pagesia santapauenca al llarg del temps” (publicat per la revista “Croscat”), està “erigida (…) a uns 766m d’altitud”.

Quant a l’ermita dels Benissants, de Sueca (la Ribera Baixa), gràcies a la generositat de Cristina Pons Claros, amiga de Facebook, vaig accedir a la informació següent, treta del llibre Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores” (*) , del frare Amado de C. Burguera y Serrano, en el Tomo I. Desde sus orígenes hasta principios del siglo XVI inclusive”, de 1921, amb un apartat on diu que, “en 1610, un año después de la expulsión de aquellos [= los moriscos], Sueca acometió la edificación del santuario y ermitorio sitos (*) en el cerro de Na-Molins, como fruto de la vieja devoción que abrigaba para con los santos mártires Abdón y Senén que, desde antiguo, veneraba como patronos de sus campos y cosechas. Las obras terminaron a mediados del año 1613, siendo llevadas a su iglesia las imágenes de los Santos Mártires dichos el 30 de julio del indicado año, fecha de la bendición de la Ermita (…). Posteriormente, el 15 de mayo de 1820, con toda solemnidad, fueron depositadas en la ermita de los santos Abdón y Senén, reliquias de estos mártires” (pp. 83-84).

A més, hi ha una entrada sobre Sueca, “Sinopsi Ruta a la Muntanyeta dels Benissants” (http://margegros.blogspot.com/2014/05/sinopsi-ruta-la-muntanyeta-dels.html), en el blog “Marge Gros”, vinculat a l’“Associació Cultural de Daimús (*), que, sobre l’ermita, diu així: L’ermita dels Benissants (possible deformació de Beneïts Sants, en al·lusió als Sants de la Pedra, Abdó i Senent) es troba en un paratge que a mitjan segle XVI era conegut com el de Na Molins, i que es troba al sud-oest de l’Albufera. En arribar dalt, tenim una font, l’ermita, amb la casa de l’ermità, de parets  blanques de calç, decorades amb manises, el penell, el rellotge de sol, l’accés a l’ermitori flanquejat amb arcs apuntats, i dins, si poguérem entrar, la llosa que ens diu que fou ‘acabada de obrar la ermita pon clavari miquel cegarra añ 1613’.

Aquesta petita elevació (…) serà el lloc (…) on podrem regalar-nos de les vistes, si el dia no ix lleganyós: la muntanya de les Raboses de Cullera, el Montgó, Segària, el Mondúver que sobreix darrere de la muntanya de les Creus de Tavernes, i final de la serra de Corbera, al nord la Calderona. (…) I l’extensa plana dels arrossars de la Ribera, amb l’Albufera al nord, albufera que actualment ocupa una extensió de 2.828 hectàrees, però que en el segle XVII en tenia quasi cinc vegades més, unes 14.000”.

Per mitjà d’altres fonts, hem sabut que l’ermita dels Benissants, a hores d’ara, és una microreserva de flora.

 

 

Notes: Alguns títols d’entrades o d’articles tenen lleugeres errades que, per a facilitar la lectura, hem decidit no indicar-ho junt amb la font.

La paraula castellana poyo, en valencià, vol dir pedrís.

El 12 de març del 2020 no es podia accedir a aquesta informació a través d’aquest enllaç.

El 16 de desembre del 2019 hi havia un enllaç diferent per a accedir a aquest article sobre Camporrells, en la mateixa web, però es podia fer des d’aquest.

Remozada, en valencià,  vol dir rejovenida, restaurada.

Tañer, en valencià, equival a tocar, sonar.

Calessa és un carruatge de dues rodes obert per davant, per a dues persones; cast. calesa.

Un promontori és una altura considerable de terra, especialment que avança dins el mar.

La festivitat de Santa Magdaliena és el 22 de juliol.

L’escreix és l’augment que, en pagar quelcom, s’afig a la quantitat convinguda o deguda.

Dovella vol dir “pedra tallada més estreta d’un cap que de l’altre, pera formar arcs o voltes”.

Un absis és una construcció que clou el presbiteri, la capella major o el cor d’una església o, per exemple, d’una ermita.

Sobre si es divisa Arles, des d’on llegim en el text, en l’article “La pagesia santapauenca al llarg del temps” (http://www.santapau.cat/media/sites/52/prisma-10.pdf), publicat en la revista “Croscat” (no. 10, 2008), hi ha que “Ramon Grabolosa (…) inflà la llegenda dient que des del Puigsacreu es podia veure Arles, qüestió impossible per l’accidentada orografia” (p. 39).

Simiots és la forma correcta.

El títol complet del llibre és Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores en los aspectos geográfico, militar, político, civil, estadístico, religioso, moral, productivo, económico, filosófico, sociológico, cultural, arqueológico, artístico y bio-bibliográfico: con notables ilustraciones”.

La forma castellana sitos, en valencià, equival a sitis, és a dir, a situats.

Daimús és una població valenciana de la comarca de la Safor.

La benedicció dels camps i els Sants de la Pedra

Continua la lectura de La benedicció dels camps i els Sants de la Pedra

Simbologia en relació amb els Sants de la Pedra

A continuació inclourem la segona part de simbologia que hem trobat relacionada amb els Sants de la Pedra.

Tocant el diaca Quirí, Joan Baptista Anyés el cita com si es tractàs d’un bon samarità: “un sant cristià i diaca, anomenat Quirí, de nit, prengué els sants cossos i aquells, amagadament, sepultà en sa casa, on estigueren fins al temps de l’emperador Constantí Magne, en el qual escriuen que foren revelats i, amb solemnitat, sepultats en dos sepulcres de pedra, a les coves de l’església de Sant Llorenç Extramurs, en el Cementeri Poncià, que era anomenat Catacumba” (capítol quart). Poc després de començar a fer aquesta interpretació, vaig veure una semblança amb la figura del llaurador que prepara el camp durant la tardor (o primavera d’hivern), de cara a la sembra que fa el camperol, en colgar en la terra les llavors que espera que prosperen en la collita següent (la vida nova, en térmens religiosos), fet que explicaria, com ara, la versió de la vida dels sants Abdó i Senent publicada en Calasparra (de 1765): “no permitiò Dios, permaneciessen allí mucho tiempo, porque un Venerable Sacerdote, que tenia por nombre Quirino, los recogió secretamente, y enterròlos en el Cementerio de Ponciano, que era un Campo, donde despues se edificò la Iglesia de San Lorenzo. Aqui estuvieron ocultos por muchos siglos, sin que se tuviesse noticia de èllos, hasta que se dignó el Altissimo descubrirlos, para universal consuelo de la Christiandad” (p. 18). De fet, en el “Llibre de la translacio dels sancts Abdon y Sennen”, del P. Miquel Llot de Ribera, editat en Perpinyà, en 1591, llegim que el diaca Quirí “prengué los cossos sacratíssims, dels invincibles Màrtyrs, y dintre de una caixa de plom molt ben adornada, los donà sepultura dintre la sua pròpia casa. En la qual casa y lloc estigueren (…) fins al temps de l’Emperador Constantino En (sic) lo temps del qual foren ab divina revelació descuberts, y per lo Emperador, y poble Romà translladats a altre lloc que era lo Cementeri Ponciano” (pp. 17B-18A) i, després, hi romangueren fins que hi aplegà l’abat Arnulf.

D’aquest apartat en què tractem sobre el simbolisme del diaca Quirí, hi ha que la mort i la vida nova (l’esperança que acompanya l’hivern així com, en moltes religions, ho feia la festa del solstici d’hivern i, en el món cristià, el dia de Nadal, el 25 de desembre, després del dia més curt en llum en l’hemisferi nord), estaria representada, simbòlicament, per l’emperador Constantí i pel seu edicte favorable al cristianisme, tot i que caldria esperar fins que l’abat Arnulf viatjàs a Roma i que, en tornar-ne, hi hagués, de la comarca del Vallespir estant, un reviscolament de l’esperit (detall que simbolitzaria la primavera, malgrat que hi ha documentació que fa pensar que l’abat sí que va existir). Quirí soterra els dos germans així com el llaurador colga la llavor durant la tardor (època relacionada amb la maduració, que no amb la mort i amb la regeneració, vinculades amb l’hivern); els germans  Abdó i Senent hi romanen “ocultos por muchos siglos” (com llegim en el llibre de Calasparra, p. 18), així com el gra ho fa en hivern, estació de l’any en què sembla que la vida es faça llarga (sobretot, al principi) i que siga temps d’esperar al reviscolament primaverenc.

Continuant amb el diaca Quirí, afegiré que el soterrament en una casa, segons un amic meu que estigué cinc anys en Xile, en contacte amb la cultura colla (matriarcal), és propi de la cultura colla i, així, del matriarcalisme, motiu pel qual el diaca simbolitzaria, així com la primavera d’hivern, una part més de lo matriarcalista.

Adduirem que, en l’obra de Perpinyà (de 1591, i, així, posterior al Concili de Trento), l’autor cita l’abat  Arnulf dient, per exemple, que, quan aplegà a Arles (després d’haver rebut, en Roma, el permís del papa i d’haver-ne tornat), “ab la vista del qual alegraren se aquelles ovelles sues” (p. 49A), és a dir, els habitants d’Arles. En més d’un passatge d’aquesta obra de Perpinyà, apareix l’abat com el pastor de les ovelles, com si es tractàs d’una mena de príncep blau que allibera, detall que també figura, i més desglossat, en el llibre de Calaparra, ja que “conducía la alegria de sus corazones, el remedio de sus enfermedades, el consuelo de sus aflicciones, y el sanalo todo de sus males” (p. 62) i, àdhuc, fins al punt que “Llenaronse los corazones universalmente de un interior, y excessivo júbilo; y dandose todos los parabienes de su dicha, tributaron à el Cielo inmensas gracias, por su liberal misericordia” (p.63), formes d’explicar el fet i que concorden, molt bé, amb l’esperit sorgit del Concili de Trento. Per tant, el diaca Quirí simbolitzaria la tardor i, en canvi, l’emperador Constantí, l’inici de l’hivern i la fi del dia més curt en llum de l’any i, així, la renovació de la vida. Per contra, l’abat Arnulf, en la interpretació de les llegendes o, si més no, de la manera tradicional de descriure els fets (semblant a la d’una rondalla), simbolitzaria l’inici de la primavera. O, dit d’una altra manera, Quirí i l’emperador Constantí farien un paper passiu (en línia amb el Yin i, per exemple, amb Persèfone i amb Cautopates) i, per contra, l’abat (com també els Sants de la Pedra), hi jugarien un paper actiu (en línia amb el Yang, amb Demèter i també, com ara, amb Cautes).

De totes maneres, quant a l’abat Arnulf, sí que sembla que existí. Almenys, partint de fonts com ara, la web “Llegendàrium” (d’Arnau Folch, en la primera entrada del 2018 relativa als simiots (*)) i de la “Gran Enciclopèdia Catalana”, com m’informà Kike Gandia Álvarez (del “Museu Municipal d’HIstòria i Arqueologia de Cullera”, el 27 de gener del 2019, en resposta a un missatge que li havia enviat eixe dia (*)). Tot i això, primerament, m’incline per la informació d’Arnau Folch, ja que parteix d’una font esmentada i, a més, del segle XI, això és, del segle següent als fets reals i, per tant, molt més pròxima. En qualsevol cas, la informació de la “Gran Enciclopèdia Catalana” sí que coincideix amb una època de viatges a Roma i, com escriu Pierre Bonassie en el llibre “Cataluña mil años atrás (siglos X-XI)”, publicat per Ediciones Península, en 1988, amb l’inici de la peregrinació cap a Roma com també de l’expansió econòmica i del sorgiment de lo que diem sistema feudal, una evolució durant l’Edat Mitjana, si bé, principalment, a partir del segle X i XI, coincidint amb lo que, sovint, es coneix com l’època de pas de l’Alta Edat Mitjana a la Baixa Edat Mitjana o, en altres paraules, amb el canvi d’un model de vida predominantment matriarcal cap a un altre més en línia patriarcal i que aniria a més.

Quant als colors (i, un poc, com a continuació de lo que havíem comentat en el punt sobre el significat simbòlic de l’espasa i de la corbella), en algunes fonts apareixen dues flors: el lliri (també dit assutzena) i el clavell. El lliri està associat a la blancor, a la puresa, a la innocència, a la virginitat, a la virtut, a la bondat, a la fidelitat o, per exemple, al bé. El color blanc del lliri, en aquestes fonts (com ara, en els goigs de Llorenç de Rocafort, en la novena del llibre de Calasparra i, per exemple, en els goigs de Montalbà), tenen relació amb Pèrsia i també amb la part de la vida dels sants abans de la seua mort i, així, amb la seua infantesa (o bé amb “la criatura” i amb “la minyonesa” de què parlen els goigs de Montalbà). És en Roma, on es produeix el pas de la infantesa (o de l’adolescència), a l’estat en què, com es diu, popularment, ja són hòmens de dret i de fet, això és, persones amb criteri propi (no accepten els ídols) i també que porten les regnes de la seua vida i, així, ni aproven actuar com si fossen xiquets, ni avançar-se a la vellesa, sinó que responen com a persones de ment oberta i amb esperit jove (detall que apareix en més d’una font, en parlar de valentia, de valerositat o, per exemple, de coratge), actitud que els duu, per exemple, a no abjurar el cristianisme.

Continuant amb els colors, afegirem que, en els goigs de Riudecanyes, apareixen els estels vinculats al color or i al color argent, dos colors que poden recordar-nos els diòscurs Càstor i Pòl·lux, dos germans bessons de la mitologia romana que, a més, tenen el nom dels dos estels de la constel·lació de Bessons i que figuren entre les dues estreles més brillants del cel nocturn. Hi hauria, doncs, un paral·lelisme amb la joventut i també amb Demèter i Persèfone, com ja hem tractat en altres apartats de la recerca. El color or simbolitzaria la claror i, per contra, l’argent ho faria de la foscor. Fins i tot, en la novena que hi ha en el llibre de Calasparra (de 1765), trobem la forma “lucidissimas Estrellas del Empyreo San Abdòn, y Senèn” (p. 105).

A més, aquests colors i el detall dels estels podrien anar en línia amb la corona, símbol matriarcalista (per la seua forma, circular) i, per tant, femení, el qual, a més, està relacionat, per exemple, amb la seua condició de sobirans. Igualment, no sols, així, són coronats de glòria (com m’indicava Joan Roig i Montserrat, en un missatge del 13 d’abril del 2018) sinó que, a més, els fa que porten el timó de la seua vida, lo que en psicologia correspon al desenvolupament de l’arquetip del rei. Afegirem que aquesta coronació coincideix amb el moment de l’any (en l’hemisferi nord), en què el sol està en el punt més alt i en què té lloc el dia més llarg en llum de l’any, a finals de juny (i, així, ja en estiu), justament, el mes més vinculat, popularment i tradicional, amb refranys relacionats amb la collita del forment, fets que ens portaria a recordar Demèter (forment, corbella, etc.), deessa grega vinculada amb l’agricultura i amb la joventut.

Així mateix, no hi ha cap dubte de la relació entre el groc (el forment daurat) i el morat (el raïm). Entre els dos, representarien, per una banda, l’estiu (el groc) i, per una altra banda, el canvi i la renovació (el morat, resultat de unir el roig i el blau, això és, les dues parts de lo femení i, si ho féssem en térmens bíblics, la Mare de Déu junt amb el Nen Jesús). Al meu coneixement, que el cristianisme institucional volgués incloure el raïm, caldria interpretar-ho com un intent d’unir el pa i el vi (per exemple, en el fet que cada sant, sovint, porte u dels dos elements), i que, en canvi, no observem en les altres fonts mitològiques o religioses a què hem recorregut, fonts que, per contra, relacionen lo que creix cap a terra,… amb la segona mitat de l’any i no, com ara, amb la tardor (que, en el cristianime, es vincularia amb la verema, d’on sorgiria el vi de l’Eucaristia). Un exemple: Cautes i Cautopates (del mitraisme) i Demèter i Persèfone (el punt més alt de Demèter, deessa que té a veure amb la collita del forment,… estaria en juny). ¿No és, de finals de juny ençà, encara que, a penes es note, al principi, quan minva el nombre d’hores de llum (després d’haver aplegat al dia de major nombre de temps amb llum solar, en juny) i no, com ara, a partir de l’inici de la primavera d’hivern o cap al dia de la festivitat de Sant Miquel (29 de setembre)?

Així mateix, quant al blanc (relacionat amb Pèrsia) i al roig (relacionat amb Roma), direm que, partint de l’entrada “Naixement” que hi ha en l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, en el costumari, “El color blau cel s’atribueix als nens, i el rosa, a les nenes (abans, el vermell, als nens i el blanc, a les nenes)” (p. 483). Una dada interessant. Podria dir-nos que, en començar (de manera semblant a l’escrit “Fer córrer el temps”), Abdó i Senent eren passius i que, en aplegar a Roma, cada u dels dos germans bessons, ha passat a ser “un home dret i fet” i, com es sol dir, popularment, “Ja no és un xiquet”.

Un altre símbol és la llança, la qual, fins i tot, està present en el nom Senent (nom del sant que correspondria a Demèter), el qual significa, entre altres coses, “la punta de ferro de la fletxa o de la llança”, “pur”, “net”, “destil·lat”. La llança podria tenir relació amb el ceptre, això és, amb la vara que, a hores d’ara, es considera de comandament, ja que u dels símbols que acompanya Demèter (com hem comentat en el punt sobre l’origen precristià dels sants Abdó i Senent i sobre el fet que Demèter seria la deessa de l’agricultura d’on parteixen), és el ceptre, el qual, amb el pas del temps, segons informació de Viquipèdia (en consultar“ceptre”), s’hauria acurtat i, a més, acabava en una punta en la banda superior… així com la punta del tronc en què estava l’elefant mascle de Nepal i que així veié una germana meua durant un viatge que hi feu (*). En aquest sentit, tenint present lo que escriu Francisca Martín-Cano, en el llibre “Arqueología feminista ibérica”, la llança aniria en línia amb lo que sovint s’ha considerat bastó de comandament i, en canvi, el seu significat tindria a veure amb la masturbació. Així, Francisca Martín-Cano comenta sobre “adminículos (*) paleolíticos tallados en cuerno animal (…) denominados por el término engañoso, inventado por Lartet en 1866, de ‘bastón de mando’” (p. 238) i tindria relació amb la masturbació amb banyes d’animals, per a que, com escriu en la mateixa plana, la deessa enviàs la fertilitat. A més a més, addueix que el fet que es relacione aquests adminicles amb el comandament, “sería para ocultar que serían asidas (*) por las manos vicarias (*) como báculo (*)/orgía (*) en sus prácticas orgiásticas mágicas de estimulación sexual sagrada para propiciar que la Diosa Hermafrodita/ Bisexual enviase la Fertilidad” (p. 286).

Quant a l’espiga, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant (Herder Editorial, 2015), si consultem “Espiga”, hi ha que és “el hijo que surge de la hierogamia fundamental Cielo-Tierra” (p. 478), això és, com la unió sagrada (hierogamia), en aquest cas, la que correspondria a Demèter i Persèfone. Més avant llegim que “Las obras de arte del Renacimiento representan la espiga como el atributo del verano, estación de las cosechas de Ceres, la diosa (*) de la agricultura, que aporta el trigo a los hombres y que aparece generalmente con un ramo de espigas en las manos” (p. 478), així com també ho fa la deessa Demèter, àdhuc, acompanyada d’espigues de forment i d’una corbella. Finalment, el diccionari indica que “es símbolo del crecimiento y de la fertilidad; a la vez alimento y semilla. Indica la llegada de la madurez, (…) es el florecimiento de todas las posibilidades del ser” (p. 478), no sols en la vida vegetal sinó també en la vida animal i en la humana. Adduirem, en relació amb eixe creixement, que l’expressió “Estar espigat”, com indica l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, vol dir “tenir bona creixença un adolescent” (p. 256). Joan Soler, quant a l’espiga, diu que és “Símbol de la fecunditat i atribut solar; també de germinació i creixement. (…) En la devoció popular, el ‘monument’ del Dijous Sant, guarnit amb espigues de blat, guarda el sentiment d’aquest misteri natural i sobrenatural de la ressurrecció de la natura, del blat, de la divinitat. L’espiga verda, just granada (*), haurà de madurar; cal esperar, del cel, el sol i la pluja al seu temps, que no caigui calamarsa i que cap malura (*) ni maledicció malmeti la collita” (p. 256).

Respecte a la condició de bessons (la dels Sants de la Pedra com també, per exemple, la de Càstor i Pòl·lux o la de Cautes i Cautopates), en el “Diccionario de los símbolos”, com ja em comentava Martirià Brugada i Clotas, en u dels primers correus electrònics, té a veure amb el dia i la nit. De fet, en aquest diccionari, podem llegir que els bessons “Son el día y la noche, los aspectos celeste y terreno del cosmos y del hombre” (p. 526), tot i que, com hem vist en part de la recerca, el seu paper (almenys, des de la visió cristiana) és més bé de protectors, en aquest cas, dels llauradors (*) i dels hortolans (*), per mitjà de la intercessió. A més, “A la dualidad de los gemelos míticos se aplica el curso ascendente (evolución) y descendente (involución) del sol” (p. 527), cosa que ocorre en els Sants de la Pedra. Igualment, La misma división se establece en el ciclo anual: fiestas de invierno y verano. Las fiestas de verano incumben a las mujeres y piden fertilidad para las plantaciones; las fiestas de invierno incumben a los hombres y dan gracias por los dones recibidos, las mieses (*) (p. 527). En el cas dels sants Abdó i Senent, ho fan amb la fertilitat del forment i, així, amb l’estiu, tot i que es tracte de dos hòmens, ja que són imitació de Demèter i Persèfone, dues divinitats femenines gregues anteriors als Sants de la Pedra, cristians.

Comentarem que, en l’entrada “Bessons” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, hi ha “Bessonets. Les dues estrelles anomenades Dos Germans o Bessonets eren un germà i una germana –o Adam i Eva, primers bessons del món- castigats a tornar-se estels perquè s’estimaven i es volien casar. Per als grecs eren els bessons Càstor i Pòl·lux (…). La constel·lació de Gèmini (*) o dels Bessons és coneguda també com els Ulls de Nostre Senyor” (p. 78). Entre les línies d’aquesta entrada, observem punts que hem tractat en altres passatges de la recerca: que s’estimaven molt, que eren germans i, a més, bessons i el de la constel·lació Bessons, relacionada, com ara, amb l’amor fraternal. Afegiré que desconeixia que aquesta constel·lació rebia el nom popular Ulls de Nostre Senyor.

Quant a la palma, que també apareix en un bon nombre de representacions escultòriques, estaria relacionada amb el martiri, lo que es coneix com la palma del martiri, la qual apareix junt amb sants i santes que moriren per la seua fe. A banda, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, hi ha que “La palma, el ramo, la rama verde se consideran universalmente símbolos de victoria, de ascensión, de regeneración” (p. 796). Afegirem que, en l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, sota l’entrada “Palma, palmó”, llegim “Símbol de victòria en combat, del martiri cristià –un àngel premia el màrtir amb la palma en el seu triomf celestial-“ (p. 534) i també la relaciona amb la Setmana Santa (la Passió) i, finalment, amb la fecunditat, la qual, com, més o menys, ho fa la Setmana Santa, esdevé en primavera, l’estació del reviscolament de la vida, de la regeneració. Així, afig que “Són restes de vells cultes arboris: arbres guarnits de fruites, garlandes, trofeus, amulets, exvots per propiciar la fecunditat” (p. 535). Podria passar desapercebuda, però, la culminació d’aquest reviscolament… té lloc, justament, en aplegar l’estiu i, així, amb la “mort” dels Sants de la Pedra, del forment, etc.

Respecte als morts que arreplegaven els germans Abdó i Senent, el 30 d’abril del 2019, sense haver tret aquest tema en tot el dia ni durant la recerca (recordem que el forment collit… “restaria mort” en ser espigolat), em feren pensar en una adaptació del forment, de la mateixa manera que el llaurador s’inclina amb la intenció de collir-lo…, però, en aquest cas, estaria representat pels “cossos de certs sants màrtirs” de què parla Joan Baptista Anyés (capítol primer d’aquesta obra de 1542), en lloc de fer-ho pels fruits de la collita de l’any abans de la recol·lecta. Comentarem que, en l’article Historia, arte e iconografia de los Santos Abdón y Senén”, de Daniel Benito Goerlich, en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres Festes de Carpesa”, hi ha una foto d’una obra de pintura que es troba en la Basílica de Sant Marc (en Roma) en què, els dos sants, junts i ajudant-se entre ells (de nou, els germans i l’amor fraternal), transporten el cos d’un mort. Estem, per tant, amb un detall important, ja que, el fet que, en lloc de posar-se a pregar (com Sant Isidre, en moltes obres d’art), es dediquen, com ara, a arreplegar morts, ens indica que aquests sants no estan vinculats a lo espiritual i sí, per contra, a la terra, a lo matriarcalista. Clouré aquest apartat de la simbologia dient que, quan he comentat, a moltes persones, aquest detall dels germans Abdó i Senent, després de parlar-los, primerament, del detall del sant castellà, la resposta ha sigut ràpida, entre els valencianoparlants: prefereixen els germans bessons i, així, indiquen que no prioritzen lo espiritual, ni lo místic (propi de la cultura castellana) sinó la terra i la seua inclinació preferent per lo matriarcalista.

 

 

Notes:  Arnau Folch, en relació amb el tema de l’abat Arnulf i amb Arles, escriu que “L’assaig més detallat que s’ha escrit sobre Santa Maria d’Arles i les relíquies dels sants Abdó i Senén és el que va escriure el 1868 el sacerdot de Prada de Conflent, Josep Tolrà de Bordas, amic i traductor de Jacint Verdaguer. Tolrà de Boradas situa l’inici de l’abadiat d’Arnulf, aproximadament, entre el 957 i el 967. El document que ho demostra, registrat a la Gallia Christiana, d’inicis del segle XI, diu: ‘Arnulf va ser abat l’any tercer, així com el novè, del regnat de Lotari, fill del rei Lluís’, dates que pràcticament coincideixen amb el viatge del comte de Cerdanya a Roma. Si amb ells hi anava l’abat de Cuixà, seria ben normal que en la comitiva comtal també hi anés l’abat Arnulf, l’altre interessat de la butlla, que feia que el monestir entrés sota la protecció directa de Roma –en un sentit nominal, simbòlic-. També és molt probable que, com solia fer-se, ja que passava per Roma aprofités per comprar o es fes d’alguna manera amb les ‘suposades’ relíquies”.

En el missatge que envií a Kike Gandia, el 27 de gener del 2019, hi havia que, “Quan, l’any 957, una revolta de poderosos besaluencs posà fi a la vida del seu germà Guifré II, Sunifred davallà de la Cerdanya amb un exèrcit propi, sotmeté els insurrectes i, prescindint ara ja de la intervenció reial, els confiscà els béns. Des d’aleshores fins que morí governà sol la totalitat de les terres que altre temps havia aplegat son pare, bé 
que a vegades es féu ajudar del seu germà Oliba, en unió del qual l’any 959 donà a un vescomte Isarn els béns confiscats al traïdor Unifred. Home piadós i atent envers l’Església, fou un dels capdavanters en els viatges a Roma, que donaren una major independència eclesiàstica als comtats catalans: pel desembre del 951 viatjà a Roma juntament amb el bisbe Guisad d’Urgell, l’abat Arnulf de Ripoll, segurament l’abat de la Grassa, el prior de Rodes Tassi, el fundador de Sant Benet de Bages Sal·la i potser el monjo Sunyer de Cuixà. Trobant-se sense bisbat propi,
propulsà la intervenció eficaç dels monestirs dels seus dominis; sobretot impulsà les construccions de Cuixà, cenobi al qual féu nombroses donacions territorials i on el 965 posà com a abat el cluniacenc Garí. Sembla que restà solter tota la vida. A la seva mort el govern dels comtats passà als seus germans Oliba i Miró”.

El cenobi és l’habitació dels cenobites, és a dir, la dels qui, en els primers temps del cristianisme, es retiraven en companyia d’altres per a fer vida religiosa.

Aquesta germana meua preguntà a un home per què u dels dos elefants que ella veia estava relacionat amb un tronc que, en la banda superior, acabava en punta, mentres que l’altre ho feia en pla. La resposta, molt interessant, fou perquè el de la punta… era un elefant mascle i perquè el del tronc “pla”, per contra, era un elefant femella.

Adminículo, en valencià, adminicle, és un objecte que serveix per a sostenir qualsevol cosa.

Asidas, en valencià, vol dir agafades.

Vicàrias, en valencià, equival a vicàries. L’adjectiu vicari (vicària, en femení) fa al·lusió a qui assisteix un superior en les seues funcions, que el substitueix.

Báculo, en valencià, bàcul, vol dir “Crossa pastoral d’un bisbe”, “bastó”.

Una orgia és una festa sexual de participació múltiple.

Ceres és la deessa romana de l’agricultura.

Granada, ací, femení de granat (i que, en valencià, també s’escriu grabada), vol dir  gran, ja feta.

La malura és una malaltia epidèmica, especialment de les plantes.

Llaurador, en el Diccionari Català-Valencià-Balear”, apareix, entre altres coses, com “//2. Home que es dedica a llaurar (…). // 3. Persona dedicada als treballs agrícoles o que viu en el camp”.

La paraula hortolà, en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, va acompanyada, com ara, de la definició “//1. Qui conra hort”.

Mieses, en valencià, equival a messes. Les messes són els sembrats de plantes segadores.

És tan correcte la forma Gèmini com Gèminis.

La benedicció dels camps i els Sants de la Pedra

A continuació, tractarem sobre la benedicció dels camps, des de temps de l’Imperi Romà (segles I-V, en lo que, a partir del segle IV, es coneixeria com Imperi Romà d’Occident), i sobre la seua relació amb els Sants de la Pedra.

Un dia, en plena primavera i durant un viatge de tres dies a Navarra, concretament, a Orkoien, vaig veure-hi com s’encomanava a Sant Miquel la protecció de la Vall d’Aralar (la vall on es troba aquesta població navarresa) i de tot lo que hi hagués. Era la primera vegada que presenciava una celebració d’aquesta mena. Recorde, igualment, que totes les persones hi érem de cara a la vall. I dic tot açò, perquè em vingué al pensament quan comencí a llegir unes línies sobre la benedicció dels camps, i sobre l’origen i la pervivència (perquè considerí interessant aquest tema, per a l’estudi dels Sants de la Pedra, tenint en compte que formaria part del paganisme, que tindria molta relació amb les collites i que, amb el temps, s’incorporaria al cristianisme així com aquell acte en Navarra ho hauria fet).  De fet, al llarg de la recerca, hem trobat casos en què, amb motiu de la celebració de la festa dels Sants de la Pedra, es fa un acte semblant al d’Orkoien, com ara, en Cullera (la Ribera Baixa), en relació amb els camps d’arròs. Així, en un missatge que envií a Kike Gandia (director dels museus de Cullera), el 7 d’octubre del 2019, per confirmar aquest detall vinculat a aquesta població valenciana, m’escrivia que “Efectivament, la  Benedicció dels Camps (d’arròs, en el cas de Cullera), té lloc durant la festa dels Benissants, més concretament, al final de la celebració litúrgica i després del besamans i el cant de gojos, el rector ix a l’aire lliure i beneeix els camps, fent una aspersió d’aigua beneïda amb hisop als quatre punts cardinals”. Agraesc aquest detall de Kike Gandia.

N’era u més i, com escriuen els autors de l’estudi “La festa mare. Les festes en una era postcristiana”, Antonio Ariño Villarroya i Sergi Gómez i Soler, “entre el 25 d’abril i el 9 de maig en pràcticament tots els pobles es realitzaven processons amb la intenció de beneir els camps i les fonts” (p. 35). Si més no, fan al·lusió a les del País Valencià.

A més, tot seguit comenten que “La processó litànica (*) dels 25 d’abril fou substituïda dins el calendari cristià pel papa sant Gregori a finals del segle XI per substituir o batejar les processons ‘paganes’ conegudes com a Robigàlia. L’objectiu del ritual, segons la litúrgia romana ,era demanar perdó a Déu dels pecats i protecció contra els assots públics: pluges turmentoses, sequeres, pestes, epidèmies i tot tipus de calamitats remesclades. Això explica que en aquest període es combinen actes purament festius amb d’altres que tenen un caràcter penitencial.

La benedicció dels camps tenia com a intercessors sant Marc (25 d’abril), sant Pere Màrtir o de Verona (29 d’abril), la Invenció de la Santa Creu (3 de maig) i sant Gregori d’Òstia (9 de maig)” (p. 35).

Afegirem que, al principi de l’article “La bendición de los campos: origen y pervivencia” (http://cangilon.regmurcia.com/revista/N10/N10-05.pdf), de Miguel Ángel Casanova Guerrero, hi ha una oració de benedicció que he considerat que ens ve com l’anell al dit, per a l’estudi, tot i que hem trobat una entrada sobre el tema que ací tractem, “Romerías de San Roque y los santos de la Piedra en Pozondón” (https://nogueradealbarracin.wordpress.com/2011/08/01/romerias-de-san-roque-y-los-santos-de-la-piedra-en-pozondon), de Manuel Matas i publicada en la web “Noguera de Albarracín”, acompanyada d’uns goigs als Sants de la Pedra. L’oració diu així:

“Señor, Padre Nuestro,

que mandaste al hombre

que guardara y cultivara la tierra,

te suplicamos con humildad

que nos concedas siempre cosechas abundantes,

des fertilidad a nuestros sembrados,

y alejando de nuestros campos  la tormenta y el granizo

las semillas puedan germinar con abundancia.

Por Jesucristo, nuestro Señor,

Amén”.

Sobre el romiatge en Pozondón (poble aragonés de la comarca de la Sierra de Albarracín), Manuel Matas escriu que, els Sants de la Pedra i Sant Roc hi són els patrons i que,  fins a 1978, la seua festa tenia lloc el dia de Pasqua, fins que es decidí deixar-les per a mitjan estiu. En eixe dia, després de la celebració de la festa de Sant Roc, “en carro o andando, los romeros se dirigían a la ermita de los santos de la Piedra, donde se celebraba otra misa cantada con los gozos a los Santos. Terminada la ceremonia, los romeros sacaban una antiquísima virgen del altar, hoy desaparecida, y daban una vuelta a la ermita entre cánticos de alabanza. Seguidamente, se ponían a los santos en un pedestal y girándolos a los 4 puntos cardinales, el mosén bendecía los términos pidiendo su protección celestial para sus cosechas. Para terminar, tenía lugar una comida fiesta popular en lo alto del cerro de la ermita”.

L’oferiment de part de la collita als sants Abdó i Senent (com a part de l’acció de gràcies), pot entendre’s perfectament com l’agraïment als sants, per la conservació de la collita i perquè no s’haja fet malbé.  Com podem llegir en diferents fonts sobre la religiositat, com ara, en aquest article, “La divinidad bendice sembrados y animales, el hombre puede bendecir pero la fuente de toda bendición es Dios, de ahí su carácter no mágico, y, a cambio el hombre devuelve a Dios, mediante el sacrificio de lo mejor que tiene, esto es las primicias de los campos y de los rebaños (así los laboriosos agricultores de la huerta murciana entregaban, en un acto de sincera ofrenda, los primeros frutos de sus tierras a Dios […]) y en algunas religiones antiguas a sus propios hijos”. (pp. 15-16), com ja té lloc en un passatge bíblic en què Abraham pretén sacrificar el seu fill Isaac.  O, en paraules d’Antonio Ariño i de Sergi Gómez, en el llibre “La festa mare. Les festes en una era postcristiana”, “Salvats els tràngols de l’oratge i de les possibles plagues, en assegurar la subsistència del grup humà almenys per un cicle natural més, la celebració se centrava a honorar el patró local. D’ací ve que la major part de les nostres Festes Majors [valencianes], les hereves naturals d’aquelles commemoracions agràries, tinguen lloc durant l’estiu. Si la collita era molt bona, donaven lloc al que també es denomina festa grossa(p. 37).

Miguel Ángel Casanova, en l’article “La bendición de los campos: origen y pervivencia”, afig que la trilogia mediterrània (forment, olives i raïm), ja existia, com a mínim, potser des de temps de l’Imperi Romà d’Occident (encara que no en faça esment del nom), junt amb altres aliments fruit de la terra d’horta: “Los frutos a bendecir en esta época eran los que invariablemente se han ido cultivando desde tiempos remotos hasta la actualidad en nuestros campos y huertas. Destaca en primer lugar la trilogía meditarránea del trigo, la vid y el olivo junto a la higuera que configuran el paisaje de secano de nuestra comunidad [de Murcia]. Junto a estos aparecían los típicos productos de regadío, cultivados en pequeños huertos próximos a los cursos de agua (…) donde la construcción de canales y obras de regadío estaban muy extendidas, según atestiguan los cronistas árabes que observaron sus restos. En dichos huertos se cultivaba la alcachofa, (…) las habas, las judías y una importante variedad de árboles frutales” (p. 17). Tenim, doncs, una informació interessant sobre què era lo que oferirien, en temps de l’Imperi Romà, a les divinitats paganes i, per tant, de què farien protecció els sants Abdó i Senent quan passassen a ser motiu de festa cristiana, si més no, en zones menys muntanyoses. Això inclou, a més, un detall que convé tenir present: aquesta combinació de conreus de secà i d’horta ha perdurat amb força fins a mitjan segle XX quan, per exemple, en la comarca de l’Horta de València, començà a introduir-se la taronja on abans hi havia hagut garroferes, vinyes o forment (per exemple, en Aldaia, població a uns 6 km. de la Ciutat de València, on el forment estava molt arrelat, així com les vinyes), com més d’una vegada m’han comentat mon pare, ma mare i altres persones nascudes en la comarca, entre el 1935 i el 1945 o abans. 

Així, a arrel de la tecnologia, dels avanços científics i de la progressiva substitució de la fe per la raó, a poc a poc, aquests actes de benedicció dels camps, passarien a un segon plànol, en favor, per exemple, de plans de protecció oficial o de subvencions públiques dirigides als camperols.

Però, entrant en un altre punt sobre les benediccions dels camps, quant a la seua història i evolució, citaré, en primer lloc, que, com assenyala Miguel Ángel Casanova, “La bendición cristiana de los campos, cuyas fórmulas más antiguas encontramos en las ‘Tradatio Apostolicas’ de Hipólito (*), pronto chocaría con la concepción de este rito que tenían las comunidades hebreas asentadas en Hispania y que era respetada por su antigüedad y por la fama de magos y curanderos que rodeaba a los judíos. Prueba de ello son las actas del ‘Concilio de Elvira’ (actual Granada, la Iliberis romana) fechable a inicios del siglo IV d.C. y que nos sirva para afirmar la existencia de fuertes y dinámicas comunidades cristianas en nuestra provincia [, Murcia,] que con rapidez aceptaron la idea de bendecir sus campos, así en el cánon 49 del sínodo se intenta poner freno a la costumbre, ya citada, por la cual fieles de la religión de Moisés, posiblemente posesores o clérigos bendecían los frutos de los fieles cristianos, lo que resultaba atentatorio al prestigio de la bendición cristiana” (p. 16). Es tractava, com podem deduir, a partir de l’estudi sobre la cristianització de les festes paganes (present, en els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols, del Nou Testament), de substituir lo jueu o lo no cristià, per lo que, a poc a poc (en el cas d’aquests capítols, des del segle I), acompanyaria el cristianisme.

Finalment, el capellà o el diaca, entre les persones que fossen presents en l’acte de la benedicció dels camps, en informació treta del text de Miguel Ángel Casanova (p. 19), conclou el ritu dient les paraules següents:

“Dios, Fuente de todos los bienes,

os bendiga y dé fecundidad a vuestro trabajo

para que podáis alegraros de sus dones

proclamar siempre sus alabanzas,

Amén”.

 

Acabarem aquesta entrada, dient que, com em comentà Pere Riutort (el 24 de desembre del 2017), “la benedicció [dels camps] es pot fer quan vinga bé”  i que es celebra el 3 de maig.

 

 

Notes: Litànica vol dir que té forma de lletania, és a dir, de pregària consistent en una sèrie d’invocacions a la Mare de Déu, a Jesucrist o als sants.

A hores d’ara està en dubte l’autenticitat de les “Tradatio Apostolicas” a què fa esment Miguel Ángel Casanova. De totes maneres, és una obra a tenir present.

.

Els Sants de la Pedra, uns sants que ens agermanen // Los Santos de la Piedra, unos santos que nos hermanan

A continuació,  vos oferesc un article que em publicaren en Vilallonga del Camp (una població catalana de la comarca del Tarragonès) en la revista “El Codony” (núm. 94, agost-novembre del 2017).

A continuación, os ofrezco un artículo que me publicaron en Vilallonga del Camp (una población catalana de la comarca del Tarragonès), en la revista “El Codony” (núm. 94, agosto-noviembre del 2017).

 

Sants Abdó i Senent (article definitiu publicat en la revista “El Codony”, 2017)

 

Igualment, afig un article publicat en el llibre de les festes patronals del Terme (la part, històricament, pagesa de la ciutat catalana de Banyoles, en la comarca del Pla de l’Estany), en estiu del 2019.

Igualmente, añado un artículo publicado en el libro de las fiestas patronales del Terme (la parte, históricamente, payesa, de la ciudad catalana de Banyoles, en la comarca del Pla de l’Estany, en el noreste de Cataluña), en verano del 2019.

 

Article sobre els sants Abdó i Senent (El Terme, Banyoles, 2019)

 

També inclourem dues fotos de Cullera (població valenciana de la comarca de la Ribera Baixa), de dissabte passat (28 de juliol), amb motiu de la romeria als Benissants, facilitades per Kike Gandia Álvarez, director del “Museu Municipal d’Història i d’Arqueologia de Cullera”.

También incluiremos dos fotos de Cullera (población valenciana de la comarca de la Ribera Baixa), del sábado pasado (28 de julio), con motivo de la romería a los “Benissants” (nombre familiar que reciben allí, como en Sueca, los santos Abdón y Senén), facilitadas por Kike Gandia Álvarez, director del “Museu d’Història i d’Arqueologia de Cullera”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                                                                                                       

Finalment, agraesc que, ahir, Radio Calasparra, de la població murciana Calasparra, d’arrels culturals castellanes però on la festa de “los Santos Mártires” (com hi diuen) està molt arrelada, em fessen una entrevista de quasi mitja hora, a través de Mª José Gomariz (de l’“Oficina de Prensa”), i que, així, pogués compartir amb els oïdors lo que sabia (fins aleshores) i, de pas, estar obert a aprendre més i a indagar sobre el matriarcalisme en la nostra cultura. M’aplanaren molt el camí, molt, i els desitge, com a totes les persones que hui celebreu la festivitat dels sants Abdó i Senent, que, per mitjà de la difusió de la festa i de les recerques relacionades amb Sant Nin i Sant Non, fem possible que s’escampe lo que tinga a veure amb eixa part de la cultura que, molts valencians, molts catalans, molts aragonesos de la Franja, alguns balears i, fins i tot, murcians de Calasparra, castellans de Pedrosa del Rey i aragonesos d’Apiés (de cultura aragonesa), tenim en comú.

Finalmente, agradezco que, ayer, Radio Calasparra, de la población murciana Calasparra, de raíces culturales castellanas pero donde la fiesta de “los Santos Mártires” (como allí les llaman) está muy arraigada, me hiciesen una entrevista de casi media hora, a través de Mª José Gomariz (de la “Oficina de Prensa”), y que, así, pudiese compartir con los oyentes lo que sabía (hasta entonces) y, de paso, estar abierto a aprender más y a indagar sobre el matriarcalismo de nuestra cultura. Me allanaron mucho el camino, mucho, y les deseo, como a todas las personas que hoy celebran la festividad de los santos Abdón y Senén, que hagamos posible que se esparza lo que tenga que ver con  esa parte de la cultura que, muchos valencianos, muchos catalanes, muchos aragoneses de “la Franja”, algunos baleares e, incluso, murcianos de Calasparra, castellanos de Pedrosa del Rey y aragoneses de Apiés (de cultura aragonesa), tenemos en común.

 

 

 

 

Fe d’errates: El llibre “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” es publicà en 1542 i no en 1548.

Fe de erratas: El libro “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” se publicó en 1542 y no en 1548.