Arxiu d'etiquetes: la transmissió cultural de generació en generació

Avis, àvies i mares, de ment oberta i amb veu suau en narrar rondalles i vivències

General, , , , ,

Àvies (o padrines) i mares i avis (o padrins) que narraven rondalles, llegendes, vivències, etc. amb veu suau.

El 16 de setembre del 2023, després d’haver tractat la vespra sobre una rondalla recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, en què un avi conta amb veu suau una narració a un net (“Per Nadal cada ovella al seu corral”), plasmada en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, posàrem en Facebook un post que deia així: “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaven rondalles, narracions, vivències, etc. amb veu suau? ¿I els vostres avis (o padrins)? Gràcies”.

En el meu mur, comentaren “Sííí. Jo, a les iaies, sempre els demanava que m’expliquessin històries de quan eren petites. M’encantava escoltar les seves vivències” (Natalia Farreras Costa), “Quan vaig estar moolt malalta, de petitona. Recordo els contes de la besàvia, i els recordo perfectament: amb veu suau i tendresa” (Montserrat Cortadella), “I tant! Recordo que, quan era petita, vaig passar la varicel·la. La meva mare es passava moltes estones al costat del meu llit, explicant contes i fent mantega!!! Llavors, de la nata de la llet, en feien. Quins temps!!!” (Pilar Ortiz De Paz), “La mare, sí. Quan m’explicava vivències, ho feia en veu suau i, normalment, ho feia a mi” (Rosa Rovira), “Sí: ma ‘uela’ era una contacontes especial. Em contava moltes històries, em cantava rondalles i, per les nits d’estiu, els xiquets del carrer li féiem rotgle perquè ens contara contes” (Lourdes Hernandis).

Afegirem que, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 16 de setembre del 2023 plasmaren “A mi, l’avi m’explicava el conte de ‘Joan, l’os’. Sempre ho recordaré. Millor que cap sèrie d’avui dia. Gràcies, avi!!!” (Maria Jesus Canal Tomas).

Igualment, en el grup “Estimar les Terres de l’Ebre”, el mateix dia, Deu Montse posà “Només les àvies. Els avis van morir a la guerra”. 

Quant a ma mare (1943), durant l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, em digué que son pare (nascut en Alaquàs en 1906) tenia molt bona relació amb el seu avi patern (tataravi meu): “Les relacions que tenia mon pare amb el seu avi: que es volien, mútuament, molt. Que, de vegades, em contava [= mon pare] que li contava històries i li deia:

-Tu, ¿te’n recordes?

I mon pare, per no fer-li-ho lleig, doncs, moltes vegades, li deia:

-Sí.

I, al moment, [el seu avi] reaccionava i diu:

-Tu no te’n pots recordar. ¡Si tu, encara…, llavors, no havies nascut encara!”.

Cal dir que, durant una conversa telefònica que tinguí amb ma mare el 16 de setembre del 2023 i en què comentàrem lo que havien plasmat en vincle amb el tema que ací exposem, ens digué que el meu avi matern (Miguel, nat en 1906), com que, “anava, moltes vegades, amb ell, (…) aquell li contava quaranta històries… per l’edat i el temps”. I, quant a la veu de l’adult, ma mare la reflectia… suau, això és, en línia amb com fan en moltes cultures matriarcalistes (les quals estan més en contacte amb la natura).

A banda, ens afegí que, encara que, en la família del meu tataravi, hi havia persones amb estudis (com ara, el Pare Guillem i l’advocat Palop Guillem, ambdós, amb nom de carrer en Alaquàs), aquest besavi de ma mare, principalment, “Parlaria del camp, que era lo que vivia”.

Adduirem que, el mateix dia, en el grup “Records del nostre passat”, Rosa Garcia Clotet escrigué “Sí, sobretot, l’àvia Estrella (materna). L’àvia Antònia, més aviat, explicava vivències de quan era petita i també cançonetes.

L’avi, més aviat, ens ensenyava a fer: estels, xiulets amb pinyols d’albercoc, manualitats, i…  cal·ligrafia, matemàtiques, poesia… Ho feia com si juguéssim”. 

Finalment, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, el 16 de setembre del 2023, Trini Moliner Olsina, en resposta a lo que havíem recopilat fins aleshores, a manera d’agraïment, plasmava “Són les dones. Les àvies que tenien la paciència i la immensa bondat de cuidar i contar a la canalla contes.

Mai prou agraïda a la meua àvia Tresa per tots els contes que ara, jo mateixa, conto als xiquets i xiquetes del meu poble. Tot un plaer”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Els avis en l’educació dels nets, i dones fortes, jóvens i de mitjana edat

General, , , ,

Una altra rondalla recollida en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què captem trets matriarcalistes, és “Per Nadal cada ovella al seu corral”. Al principi, el narrador comenta “em van venir a la memòria uns fets de vida, unes velles rondalles, unes corrandes i unes llegendes que vaig aprendre dels meus avis; els padrins, que és com aquí els anomenem” (p. 599). Més avant, afig “em sembla sentir de nou la veu suau i clara del meu padrí, que era conegut en tot el poble pel Nen Xic i que sabia tantes llegendes i rondalles” (p. 600). Resulta significant que l’avi tingués una veu suau, tret que és relativament comú en les cultures matriarcalistes, les quals estan més en contacte amb la natura; i, més encara, que, un poc després, el net comente que “ara, tot i que ja sóc gran, continuo tenint el cor d’infant” (p. 600).

A continuació, resta ben plasmada la manera de relacionar-se del padrí:

“-Padrí, per què no m’expliqueu el que va passar a la masia d’Aubàs aquell any per Nadal?

-Que no te’n recordes?

-No gaire” (p. 600).

Llavors, l’avi “es passà la mà per la seva tupida barba i, amb veu calmosa, començà la narració” (p. 600). I, per tant, amb una veu que facilita que el receptor (ací, el net) copse el relat i que s’hi interesse.

En un paràgraf posterior, el padrí li diu “perquè, has de saber, Xic, que, per viure, hi ha tres coses molt importants: llenya d’alzina, pa de forment i vi de sarment” (p. 600). És a dir, força (hi ha el refrany “Fort com una alzina”), la joventut i els qui creixen (el forment enfila cap amunt) i la maduresa, les persones ja adultes i, a més, dones (el raïm creix cap avall i recorda el triangle invertit que simbolitza lo femení, fins i tot, en lo sexual, en què representa la matriu, on naixerà el fill). En cap moment diu que les tres coses hagen d’anar per separat i, igualment, ens porta a pensar que considera bo que ho facen unides. A més, com que la llenya té a veure amb la fusta i la fusta ho fa amb la dona (amb la mare), podríem enllaçar-la amb la dona. ¿Una dona forta, jove d’esperit, àdhuc, amb uns quaranta o cinquanta anys ja fets i que ha garantit el futur mitjançant els fills que es fecundaren en la seua matriu? Sí. Adduiré que aquest simbolisme em vingué al pensament el 15 de setembre del 2023, mentres escrivia sobre aquesta narració.

En el passatge següent, podem llegir que el net demana a l’avi on eren els fills d’un personatge i ell li respon amb unes frases que reflecteixen el vincle entre el matriarcalisme, la pagesia i la ciutat: “Feia molt de temps que eren a la ciutat. Prou que tenien feina a casa, però ells volien triomfar en la vida i els semblava que, per a això, no hi ha res millor que els aires de ciutat. La mare no ho entenia pas, solament sabia que la separació era molt llarga i els nois molt joves; per ella, sempre serien els nens. El pare ho acceptava perquè comprenia que els fills havien de fer el seu propi camí a la vida, encara que també sentia un gran buit i una gran tristor” (p. 600).

Finalment, un veí (Bep) diu a Pau (el pare de què parla el narrador) que les seues ovelles s’havien escampat. Una semblança entre les ovelles i els dos fills que se n’havien anat a la ciutat. A mitjan cerca, en Pau comenta al veí: “Bep, atura’t. Mira aquells dos homes que venen pel camí de l’Oliva! (…) Fills!, són els nois, són ells, que tornen” (p. 601). I corre vers els caminants i els abraça fortament. Cal dir que l’oliva i l’olivera, en la cultura catalana, estan relacionades amb la pau, en aquest relat, simbolitzada per la tornada dels fills (els dos jóvens) a la casa dels pares, acompanyada, com hem vist, d’una abraçada. Ja en el passatge final, tots, o siga, els dos nois, la mare i el pare, es reuneixen en la taula i en Pau diu “Gràcies, Senyor, perquè heu volgut que, per Nadal, cada ovella sigui al seu corral” (p. 601).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Refranys, matriarcalisme, llauradors que toquen els peus en terra i que eduquen

General, , ,

Prosseguint amb l’article “La filosofia del refrany valencià”, d’Eugeni Alemany, entre altres coses, comenta que el llaurador valencià (i ho considerem vàlid per als catalanoparlants arrelats a la terra) és una persona “més preocupada en assumptes terrenals que de l’ànima. Menjar, cagar i dormir. I altra volta menjar, cagar i dormir. (…) En definitiva, que venim d’uns avantpassats sense temps per a metafísiques, ni per a inventar collonades, i molt ocupats, en canvi, a assegurar-se la papa-i-non i a escampar bona cosa de guano”. Com a afegitó, direm que són moltes les dites en llengua catalana que tenen a veure amb l’escatologia (cul, merda, cagar, cagalló, etc.), al meu coneixement, senyal d’una cultura naturalista i del fet que, de la mateixa manera que l’alumne curiós és capaç d’obrir un diccionari (per a veure si figura la paraula “merda”, com deia Roser Santolària, mestra de ”Lengua española” en l’Escola de Magisteri de València, en el curs 1991/1992), els nostres avantpassats també ho farien pel cicle de la vida i, àdhuc, de la digestió. ¿La digestió com un símbol de la vida? Potser.

Per això, Eugeni Alemany addueix que, “quan l’única preocupació és sobreviure i fer perdurar l’espècie, ens trobem uns llauradors que necessiten transmetre coneixements ràpids als seus fills, i els fills a les generacions següents. I és d’esta manera com l’home de camp valencià acaba revolucionant la filosofia universal amb el descobriment –de manera inconscient– d’un gènere nou de transmissió de saviesa popular. Un gènere de refranys basats en la senzillesa, en el que es pot sintetitzar per a que s’entenga bé (…), sense cabuda per als dobles sentits, com ocorre amb la mentalitat budista. Un gènere de refranys fàcil d’heretar, de transportar, de recordar…”.

Tot seguit, exposa unes dites com a exemples (i podem dir que n’hi ha en què captem el matriarcalisme). Les remarquem amb negreta: “’Lo que va davant, va davant”. (…) Tindre clares les prioritats és la base de tot coneixement. Esta línia de pensament ha sigut desenvolupada segles després per Jürgen Habermas i el seu treball ‘Coneixement i interés’”. Sobre aquest refrany, el 12 de setembre del 2023 comentí aquest article a ma mare i ella em digué que, encara que, com moltes coses en aquesta vida, poden ser vistes de distinta manera per la gent, l’interpretava com que “Lo que hem tret fins ara, això, no hi ha ningú que ho capgire” (sic) i, així, convida a anar avant. En canvi, jo, des del 2015 (quan el deguí aprendre), l’enllaçava amb el significat de triar lo que, en un moment determinat, considerem prioritari.

Un altre refrany que inclou Eugeni Alemany és ““La gallina de dalt caga la de baix”. Ni món de les idees, ni Aristòtil, ni Plató, ni mite de la caverna, ni hòsties. Quina és la manera més bona d’ensenyar-li, a un fill, la divisió estamental de la societat? Si et cau la merda és que estàs baix. En canvi, si eres tu qui caga, és que estàs dalt. Procura estar sempre dalt, és clar”. Quant a la darrera interpretació que fa l’autor, no l’associe amb lo matriarcalista. Respecte a la cova, té a veure amb la dona, amb la maternitat. 

La dita posterior també està interessant i l’havíem oïda de manera prou semblant: “’Fill, tu tria-te-la flaca i asseà que grossa i cotxina ja es farà’. L’elecció de la parella és un tema molt important. Ni la filosofia hegeliana, ni la kantiana donen resposta a preguntes banals o de la vida mundana. En canvi, ací, una vegada més, la filosofia valenciana de l’obvietat ens dóna una lliçó i ens ajuda a triar el que és més adequat per a nosaltres”. Més enllà de la possible lectura d’aquest refrany, sí que podem escriure que, com en moltes rondalles, es prima la fertilitat i l’abundància (no en el sentit de riquesa material, “grossa”) i la brutícia (com les nombroses narracions amb l’espasa rovellada). La paraula “assear” figura en el DCVB com un castellanisme, amb el significat de “Netejar i endreçar”.

Un altre refrany molt conegut i que plasma l’autor és “’”Com més sucre, més dolç’. De nou, la filosofia de l’obvietat valenciana arrasant-ho tot”. Senzillesa en el llenguatge, fàcil d’entendre i, a banda, amb un missatge que convida a la dolçor, extrapolable també a les relacions interpersonals i, com ara, en l’educació als fills, als nets,… o bé en les reunions.

Cal dir que Eugeni Alemany no deixa fora lo eròtic, ni lo sexual (això sí, en línia amb el naturalisme, com en les cultures matriarcalistes, que no amb el desig de possessió, ni, fins i tot, amb el d’anul·lació sexuals de l’altre membre d’una parella): “’Estira més un pèl de figa que una maroma de barco’. Sens dubte, este és un dels proverbis més bells”… i que molt bé reflecteix la cultura matriarcalista (en aquests camps i tot).

Finalment, n’escriu el que diu “’Qui llepa el cul de l’amo només menja merda’. Açò és un axioma en tota regla. Acció-reacció. Acció-reacció. Del cul a la boca, del cul a la boca. Este proverbi ens parla de com podem ser víctimes de la feblesa de la nostra pròpia falta de moral”  i convida a actuar en pro d’aquesta mena de cultura (la qual valora positivament els refranys) i, amb sentit de l’humor, ho justifica, per exemple, perquè es tracta d’”Un tipus de coneixement pel qual, de moment, encara ni ens cobren, ni ens han dit res de pagar un IVA. Així que feu-ne un bon ús del FOV i, per la memòria dels vostres avantpassats, no deixeu que vos enganyen”. El FOV, en paraules de l’autor, és la “Filosofia de l’Obvietat Valenciana”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Les rondalles i el paper educatiu en els Pobles matriarcals, la dona i l’acollida

General, , , , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Un fantasma a la serra”. En u dels relats sobre Almenar, es parla “d’un fantasma, que alguna cosa de veritat deu tenir, perquè la va contar un mossèn i ja sabeu que no acostumen a dir mentides” (p. 430). De principi, es parla d’un fantasma i podem empiular-lo amb moltes rondalles (mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover) en què apareix la figura d’una mà negra (o bé la d’una ma que, en la foscor, fa de cap i a qui segueix una persona). Igualment, el mossén és ben estimat per un poble que, entre altres coses, no es caracteritza per la mentira, ni per la manipulació (ni, deixem-ho clar, per les veritats absolutes, ni pel culte a la rectitud de pensament, d’organització o, com ara, de relacions entre persones). Més aïna, ell (i el Poble) ho fan per l’afinitat amb les humanitats, per l’hospitalitat, per tocar els peus en terra i per empeltar-se amb la terra, és a dir, amb la dona, amb lo matriarcalista. 

Afegirem que, un matí, els mossos es lleven i, “quan eren prop de la bassa, quedaren esglaiats. Allà, dalt de la serra de Sant Salvador, una negra i grossa ombrota anava d’aquí cap allà com si pugés o baixés” (p. 430). Per consegüent, ens trobem amb una dona que porta la seua vida (ací, en forma d’una bassa, detall associat a l’aigua i, així, a lo femení i a la dona) i això fa que els mossos es facen arrere. A més, la mà, com en les narracions esmentades, és negra (color vinculat amb lo matriarcal, amb la foscor i amb la dona), grossa (voluminosa, tret que podríem empiular amb la figura de la Gran Mare, la qual apareix gruixuda i amb mamelles molt grosses) i que gaudeix de llibertat de moviment (és ella qui decideix cap a on tirarà, no cap mosso, ni cap altra persona). Això sí, la dona està en la terra, no vola, ni agredeix (com ara, mitjançant el foc).

Adduirem que els mossos tiren junta i, partint de les històries que els contaven a la vora del foc (p. 430), consideren que allò devia ser un fantasma (p. 430). Aquestes paraules, vistes amb discerniment,  venen a dir-nos que, en les cultures matriarcalistes, la vida (i molts detalls) es fonamenten en l’educació que els seus seguidors acullen a través de les rondalles, de les llegendes, de relats, etc. en comunitat, en grup, en la família o junt amb altres persones de la mateixa visió de la vida (la matriarcalista).

Tot seguit, l’amo “va agafar un bon bastó i s’encaminà vers el lloc que li havien dit els mossos, que el seguien al darrere, a una distància prudent” (p. 430). Com captem, ací no existeix la figura del pastor que té les ovelles com a seguidores i ell com a capitost (en el sentit militar) sinó que 1) els mossos s’han aplegat i han tractat el tema, 2) l’han comentat al propietari i 3) el senyor, com a màxim representant, encapçala el grup i, no solament el segueixen, sinó que ell no hi va sol (a diferència del pastor en les cultures patriarcals i en algunes cançons tradicionals catalanes plasmades en l’obra “Llibre de cançons. Crestomatia de cançons tradicionals catalanes”, de Joaquim Maideu i Puig, de 1992, o bé recopilades per Manuel Milà i Fontanals en el segle XIX).

Finalment, el propietari “anà serra amunt amb el bastó a la mà.

Va veure un ésser que trescava entre les mates i els còdols. Va acostar-s’hi (…) i el va agafar fàcilment.

El fantasma va resultar que era un pollí que s’havia perdut la nit anterior i no sabia tornar a casa” (p. 430). O siga, que l’home acull el petit cavall. ¿Era un pollí que havia perdut l’amo o n’és u que ell troba? El relat no ens ho comenta. En qualsevol cas, l’home ha sigut receptiu com també ho seria a la infantesa (ací reflectida en l’animalet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que deixen empremta i persones nobles i que eduquen de manera matriarcal

General, ,

Un altre relat, curt, en què captem molts trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La ‘potada’ del Diable”. Comentarem que, com en moltes narracions, ací, el diable representa la dona. “A la serra la Vall, hi ha una cova que és coneguda per tothom com la cova del Diable. Davant d’aquesta cova, a la pedra, hi ha diferents marques i senyals, totes elles atribuïdes al (…) personatge: mitja lluna, mig peu i també el seient on s’asseia el dimoni” (p. 337). Per tant, veiem u dels símbols més relacionats amb la dona (la cova), com a lloc d’entrada de lo que seran els futurs fills de la terra (en lo eròtic, de la llavor masculina, el semen) i, igualment, com a punt de retorn i d’acollida per part de la mare. Cal dir que ens trobem davant una dona que ha deixat molta empremta (recordem que una de les arrels del terme esmentat, és “imprimir” i que, com es sol dir, lo escrit no s’ho enduu el vent).

Afegirem que la mitja lluna evoca lo femení (com també ho fa la forma de les dues banyes del bou juntes), és una dona que toca els peus en terra (figura el mot “peu”) i, a banda, ella és qui mena, qui té la darrera paraula i la màxima autoritat (simbolitzada pel seient). Ara bé, en més d’un cas, investigacions, com ara, sobre la prehistòria, s’han trobat que aquestes marques es relacionaven, almenys, popularment, per exemple, amb temps dels romans o dels musulmans… i que eren de fa milions d’anys arrere.

Si, com llegim més avant, la cova era on Satanàs comptava amb la seua guarida muntada (per a esperar els morts i dur-se’ls a la terra), és perquè, com en altres cultures matriarcalistes, lo que ix de la mare (de la Mare Terra), hi és rebut (en l’esdevenidor), això sí, en forma d’ànimes. Adduirem que, per exemple, l’hivern (sovint, plasmat pel mes de desembre, en què es registra menys llum), simbolitza la mort (i inclou el dia més fosc de l’any) i, al mateix temps, l’esperança en el demà (de la mateixa manera que el llaurador ho fa, en colgar les llavors, activitat que té a veure amb la sembra hivernal).

En el paràgraf següent, podem llegir que, tot i les temptacions que feia el diable, “els cors d’aquesta noble i treballadora gent” (p. 337) van fer “que no reaccionessin pas com el dimoni esperava, amb la qual cosa se sentí humiliat, derrotat i va optar per abandonar aquests verals” (p. 338), això és, eixos indrets. Des del meu punt de vista, ací, el dimoni podria representar la maldat.

Finalment, el narrador addueix que, no obstant això, “aquí en va quedar el testimoni de la seva presència i, durant generacions i generacions, de pares a fills, ha passat i s’han contat les històries de la cova del Diable i de la seva potada” (p. 338). En aquest cas, el personatge, de nou, en línia amb lo matriarcal, estaria associat a l’empremta que ha deixat la dona, la qual perviu i, a més, recorden.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones i avis en l’educació matriarcal i com a baules molt obertes

General, , , ,

Continuant amb contarelles i amb contalles, en aquest cas, no eròtiques, el 29 d’abril del 2023, en el meu mur, escriguérem un post en què recordàvem algunes aportacions que havíem rebut eixe dia en relació amb àvies (o padrines) i amb mares catalanoparlants nascudes abans de 1920, en els seus comentaris sobre els avantpassats. En el cas que exposem tot seguit, són paraules de Familia Fuentes Itarte i n’hem respectat algunes pel significat que podrien tenir per a qui ens reportà:

<<Les contalles que ens feien els ‘abuelos’ dels nostres avantpassats, podríem dir que era la continuació de la seva vida amb la nostra, cosa que, per nosaltres, era molt intrigant i interessant.

Uns grans records.

La meva ‘abuela’ Maria, un dia, em va contar un poc de la història de la descendència del meu ‘abuelo’ Francisco Ramón, al qual no vaig arribar a conèixer….

Els seus avantpassats vivien en una masia prop del riu Cérvol, en un lloc o partida cadastral coneguda com “les Forques” perquè hi havien uns pals on penjaven a la gent en una època en què els bandolers proliferaven per aquelles terres.

Un dia, aquella masia formada per quatre cases juntes i coneguda com “el Mas de Colltort o dels Esteller”, va ser atacada pels bandolers i el meu ‘rebesbuelo’ o ‘tatarabuelo’ va enviar a la seva filla Valentina (la mare del meu ‘abuelo’ Francisco Ramón), de tan sols vuit anys, a demanar auxili a peu al poble de Traiguera, que estava a uns 6 km..

Quan, després d’unes hores, van arribar els veïns, la baralla ja s’havia acabada amb la fugida dels bandolers….

Em contava l’‘abuela’ que, durant l’atac al mas, van matar un d’aquells lladres i se van afanyar en fer un clot al corral del matxo i allí el van colgar de terra i fem…, per a que mai fóra descobert per lo que podia passar.

Són d’aquelles històries que vaig escrivint en aquest grup [ * de Facebook, “Històries i contalles de Sant Rafel i barri”] i que estan a l’abast de tots els que les vulgueu llegir.

Segurament, a tu, Lluís, t’agradarien i, tal vegada, trobes coses interessants per als teus estudis sobre el matriarcalisme>>.

A continuació, escriguí “Sí que n’he trobat: el sentit comunitari i els avis, els pares i els fills com a baules que enllacen amb altres persones”.

L’endemà, 30 d’abril del 2023, trobàrem que Familia Fuentes Itarte ens havia posat un segon comentari, el qual, el mateix dia plasmàrem en Facebook. Diu així:

<<Hola, Lluís,

Si, en l’anterior relat, t’he parlat de la descendència del meu ‘abuelo’ matern, ara ho vull fer del meu ‘abuelo’ patern i, més concretament, del (…) malnom, que tan habituals són als pobles menuts, on ens coneixem tots….

El meu ‘abuelo’ patern Manuel tenia de malnom ‘lo Magre’. Tanta altra gent tenen els seus al poble, que van passant de generació rere generació sense saber el perquè, ni el com de l’origen dels mateixos.

És, per això, que, quan era menut, a l’estiu, al temps de la verema del raïm i fer el vi, sempre anava al mas dels ‘abuelos’ amb els meus pares, per ajudar-los a recollir, trepitjar el raïm dalt del terradet, per a fer el vi i posar-lo dintre de les bótes de fusta.

I un dia vaig preguntar-li a l’‘abuelo’ per què, a la família, particularment, els homes, tenien aquell malnom de ‘magres’….

 Llavors, ell em va contar la següent història sobre els seus avantpassats:

“La nostra descendència de la família Fuentes prové de la part de l’Aragó i, fa molts anys, en alguna de les guerres passades, un avantpassat nostre que era militar i va lluitar per aquestes terres, va decidir quedar-se i formar la seva família aquí, de la qual provenim nosaltres.

Per poder-ho fer, va comprar aquest mas, conegut, de sempre, com ‘lo Mas dels Pilans’ pels sis pilans de pedra que hi han al davant del mas (ara ja desapareguts, a causa de la construcció, fa molts anys, d’un canal de reg que porta l’aigua a Ulldecona). L’ama d’aquest mas[1] era coneguda per tots com ‘la Magra’ i, d’aquí, va arrancar el malnom de ‘magre’, encara que, abans, era ‘el Mas de la Magra’[2].

Després, va passar als nostres avantpassats, fins ara. És, per això, que, a Ulldecona, d’on provenia la família d’aquella dona, hi han molts de veïns amb el malnom de ‘magres’ i ‘magrets’, que no tenen res a veure amb la nostra família”.

És un relat on tu, Lluís, pots fer un estudi sobre els orígens dels malnoms (…) de la gent dels pobles. (…) Aquest és real, com que, ara mateix, l’estic escrivint.

Quan et fas gran, moltes vegades, recordes moments passats que, de jove, no li dones importància i, amb el pas del temps, t’adones que no era així i, després, ho solem lamentar.

Recordo que, després d’haver mort l’‘abuelo’ Manuel, de tant en tant, solia anar al mas on el meu padrí, germà del meu pare, ara era l’amo. I un dia, com el mas era tan gran i antic, li vaig dir al meu padrí José Manuel si podia regirar pels corrals i engolfes[3], per si trobava alguna cosa amagada, ja que, igual que dalt, a l’engolfa, tenia un barrilet amagat que feia un vi ‘ranci’ molt bo, potser també podien haver-hi amagats alguns duros de plata d’aquells que es deien ‘de la mà al cul’ o de ‘sevillanos’, qui sap lo?

Com el meu padrí va dir-me que fera lo que volgués, perquè segur que no trobaria res, doncs, vaig començar a regirar per racons i raconets i, en una vella calaixera d’una habitació, vaig trobar unes velles escriptures manuscrites (algunes, rossegades pels ratolins) i, en una, posava la compra de terrenys per un tinent de l’exèrcit i ‘Fuentes’ de cognom. Com lo que jo buscava no era allò, ho vaig tornar a deixar, aquells papers, als calaixos. Un fet del qual ara me’n penedeixo, ja que, en elles, segurament, estaven els orígens de la nostra família, de la qual em va parlar l’‘abuelo’ Manuel.

En fi, no vaig trobar cap duro de plata, ni tan sols, cap de ‘sevillano’ i sí vaig deixar per als ratolins un gran tresor sentimental. Què hi farem? >>.

Adduirem que el 30 d’abril del 2023, després d’haver posat en Facebook la segona contalla, en el grup “Històries i contalles de Sant Rafel i barri”, Familia Fuentes Itarte,  va inserir el post de la vespra i indicava “Quan les teves contalles tenen ressò i són degudament escrites, deixant arrere la nostra manera tan peculiar d’expressar-nos amb la llengua materna.

Gràcies, Lluís Barberà, per fer-ho possible”.

Immediatament, li responguí amb un comentari: “Gràcies, Familia Fuentes Itarte, per la teua aportació, molt valuosa i que fa possible que els qui ara vivim i els qui naixeran puguem saber més i posar-ho a l’abast dels altres.

Fas una tasca important i interessant com a ‘reportera’ de Sant Rafel i barri”.

Un poc abans de plasmar-li les meues paraules, copsàrem el paper tan cabal que fan les relacions humanes i, sobretot, tenir una miqueta de sensibilitat i l’empatia com també, en el dia rere dia, detalls que van en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El tractament “ama”, en el País Valencià, reducció de “senyora ama”, equival a “mestressa” (per exemple, en Catalunya) i, en Mallorca, a “madona”, on és molt popular la frase “Sa madona du es maneig”, és a dir, la dona té la darrera paraula.

[2] En un document relatiu a les ordenances de l’any 1740 vinculades amb una de les séquies valencianes que es reuneixen en el Tribunal de les Aigües, de la ciutat de València, la de Benàger (encara que, en el text, consta com de Benàger i Faitanar), es pot llegir “Partida de Na Pastora”, en el terme d’Alaquàs (l’Horta de València), fet que reflecteix que, a mitjan segle XVIII, el tractament “Na” encara estava viu en el Regne de València.

[3] Golfes.

Dones que salven l’home, ben tractades, consistents i molt obertes

General, , , , , , ,

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell d’Escaló”. Així, el castell d’Escaló “tenia una mina que arribava fins a la Noguera Pallaresa, per on els assetjats sortien a pescar i a avituallar-se” (p. 119) i, per consegüent, veiem que la dona (la mina) és qui facilita la relació i que ho fa sota terra, un tret vinculat amb lo matriarcal. A més, hi ha un vincle entre la terra i l’aigua, dos símbols femenins.

A continuació, llegim que “Una filla del cap de les forces assetjadores s’enamorà del fill del cabdill de la fortalesa i li féu saber la decisió del seu pare (…). El jove féu al pare de la noia un present de truites acabades de pescar” (p. 119). O siga, que la dona porta la iniciativa en lo eròtic i com a transmissora de noves. A banda, el xicot arrisca i el pare, “Per efecte del present, alçà el setge i permeté el matrimoni de la seva filla amb el fill del cabdill d’Escaló” (p. 119). En altres paraules, la iniciativa de la dona ha permés que es salve el noi i, igualment, l’actitud del pare (quant a lo sexual) és oberta.

En eixe sentit, cal recordar que la truita, a més de ser un peix amb nom femení, en la cultura popular, per exemple, està vinculada amb les dones, com ho plasma que el terme “truita” signifique “Coit entre lesbianes” o, com ara, que “fer truites” vullga dir “Practicar el coit lesbià” com també “Ser lesbiana”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta.

Una rondalla de l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras, en què copsem molts trets matriarcalistes, és “Aigua passada, verge enganyada”. Afegirem que, en aquest relat, el narrador es posa de part de la dona i, per tant, de Nostra Senyora. Un dia, quan trencava l’alba per l’horitzó, el comte de Pallars i el seu escuder anaven de cacera cap a l’estany, “quan els primers raigs de sol deixaven anar el seu bes més suau damunt les glaçades aigües” (p. 121). Per tant, de manera semblant al déu Sol en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), en què el sol envia els seus raigs a la Pachamama (la Mare Terra), ací ho fa i, a més, amb dolçor, dos detalls que reflecteixen el matriarcalisme: la dona està ben tractada i és l’home (el sol, per mitjà dels raigs) qui baixa a la terra (lo femení). A banda, com resta reflectit, la dona està forta com el glaç, un tret matriarcalista.

En línia amb això, tot seguit, llegim que “El comte Borrell va començar a contar a l’escuder que aquell era el lloc que més s’estimava de totes les seves possessions, ja que la bellesa de tot l’entorn el convertia en un lloc únic. A més, d’aquell lloc, es contaven mil i una llegendes, de les quals en guardava un grat record en haver-les sentit contar de boca dels llenyataires, pastors i camperols que habitaven per l’entorn” (p. 121). Adduirem que, en molts casos, s’han narrat relats que tenen a veure amb indrets que, tradicionalment, se’ls ha considerat bells, un regal de la Mare Terra. 

A continuació, el comte comenta a l’escuder que “Em contaven que, un dia (…) havien sentit explicar els meus avis que, al fons d’aquest estany, hi ha una població colgada a tanta profunditat que no hi ha corda suficientment llarga per poder arribar al fons de les aigües” (p. 122) i, més avant, li afig que “També diuen i, amb tota certesa, que hi habiten unes serps tan llargues que (…) encara sobra pell, que, per cert, és d’una consistència única” (p. 122). En aquest passatge, captem trets matriarcalistes, com ara, l’aigua, la serp, una pell forta (com moltes dones) i per a moltes utilitats (la dona com a proveïdora, amb un paper semblant al de la Mare Terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’arquetip del rei noble, lluitador, de bon cor i molt obert

General, , , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El comte i l’ermità”. Primerament, veiem que s’inicia dient que, “Per aquestes terres del Pallars, (…) una llegenda es transmetia de boca en boca i de generació en generació. Era la llegenda ‘del comte i de l’ermità’” (p. 115), tret que té a veure amb l’educació matriarcal. De fet, un poc després, s’afig que “Els avis, tot adreçant-se als seus néts, començaven a contar la llegenda cantant una corrandeta” (p. 116) en què es fa esment al comte Bernat, comte de la Ribagorça i que tenia un braç de ferro i un cor noble i lleial, detalls que empiulen amb lo matriarcalista (per exemple, en relació amb dones nascudes abans de 1920 i que eren fortes i de bon cor).

Ja en la narració, captem que dos hòmens (u, ja vell, el comte Raimund de Ribagorça; l’altre, jove i ben plantat, el seu fill Bernat) es presenten on vivia l’eremita (p. 116). “Van saludar l’ermità i li van demanar si podien aixoplugar-se a la cova que ell ocupava” (p. 116). Podria ser que aquest relat n’hagués substituït un altre en què el personatge acollidor fos femení (recordem que apareix el símbol de la cova, el qual té a veure amb la dona).

De totes maneres, adduirem que l’ermità els va oferir fruits del camp, alguna gla i aigua fresca, i “el fill i el monjo eremita anaven parlant asseguts en unes pedres (…) i aquest el va aconsellar del camí a seguir. L’endemà, quan l’alba despuntava, el jove emprenia camí vers el camp de batalla” (p. 116). Amb aquest passatge, es reflecteix l’educació matriarcal, amb què persones més grans, per mitjà de vivències i d’experiències, orienten i comenten amb els jóvens un tema o més i, en acabant, el xicot, fa via amb el record de les paraules de qui li ha fet de mestre.

La conversa amb el noi fa que el jove siga plasmat com “un valerós lluitador, incansable. Un dia i un altre dia” (p. 117), fins que, sota les ordres d’un altre noble, Galindo Aznar, “va assolir la victòria, derrotant el cabdill Asmet i les seves tropes morisques” (p. 117). Per consegüent, si bé el pare estava envellit i el xicot encara no estava en edat adulta, el noble Galindo Aznar, en aquest passatge, fa de pont entre el noi i l’ensenyament del monjo.

Ara bé, “La gentilesa, la valentia, la bellesa d’en Bernat no van passar desapercebudes a la filla del capitost Galindo, que se’n va enamorar i, aviat, la cosa va acabar en matrimoni” (p. 117). Així, es reflecteix què prima la jove dona i que ella és qui tria casar-s’hi: no ho fa ni son pare, ni cap altra persona.

“Un cop casats, Bernat va començar a preparar la lluita que s’acostava, ja que la seva voluntat era conquerir i repoblar aquestes terres que li havien arrabassat” (p. 117). En altres paraules, el jove era un estrateg.

I, com que moltes persones s’acostaven a la cova i el monjo en rebia noves, resava perquè Bernat pogués recobrar la terra (p. 117). O siga, que podríem dir que, tant el jove com l’ermità mantenen el record de l’altre.

Tot seguit, podem llegir que “Un dia li arribà la bona nova:

-La Ribagorça ha estat repoblada de cristians. La tenda del comte hi senyoreja. Ha repartit terres i corrals, i els blats creixen ufanosos i els ramats es multipliquen. La gent ha recobrat l’alegria gràcies al jove comte i la seva muller, que l’acompanya, els quals són feliços amb el seu poble -li digué un pastor que havia arribat fins on vivia el bon ermità” (p. 117). En aquest passatge, es plasma l’arquetip del rei quan és obert, de bon cor, quan pensa en els altres que viuen en el territori que comanda, etc., trets que enllacen amb el blat, amb els ramats, amb l’èxit en el matrimoni i amb el fet que és acceptat pel poble i que ell considera bé els seus súbdits. 

“Poc dies després, Bernat i la seva esposa feien una visita a l’ermità” (p. 117), a qui el jove volia donar les gràcies. I, l’eremita, adreçant-se a Déu, li diu “he vist un noble cor que senyorejarà amb justícia i bondat en aquesta terra” (p. 117).

I, com que el monjo ja havia fet el seu paper, mor. Però perviu la seua empremta en el jove noble: el xicot continuà “lluitant i repartint terres i bestiar entre la seva gent.

Fou estimat de tothom” (p. 117).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

“Les unia l’amor per la terra”, dones que deixen empremta i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre comentari en relació amb l’estima per la terra i, a banda, molt significatiu (perquè, entre altres coses, ens permet vincular el matriarcalisme amb el naturalisme i per l’empremta d’una àvia en una neta seua, ambdues amb una actitud matriarcalista davant la vida), n’és u que plasmà Francesca Sangra Solsona en el grup “Gent per la cultura” el 24 de juliol del 2022: “Estimaven la terra més que res i coneixien la utilitat dels seus fruits (herbes, llavors, fulles, arrels…) i sabien aplicar-les on calia. He vist coses prodigioses. I, quan va morir ma padrina, nascuda a 1880, em va doldre molt portar-la al cementiri: l’hagués enterrat, amb justícia, sota una gran alzinera”.

Continuant amb l’estima per la terra, en relació amb el llibre “Dues ribes per a una crònica”, de Cati Covas, veiem que “En Miquel i na Catalina creien (i, tal vegada, no estaven equivocats) que la terra, fins i tot, àrida i roja, és un dels pocs amors que, a la llarga, no traeix” (p. 20) i, així, “els set anys de n’Aurora ja l’havien convertida en portenya en el parlar, encara que, en família, conversaven en mallorquí, és clar” (p. 20). Cal recordar que, com escriu Cati Covas quan tracta sobre Campos (una població mallorquina) sense embuts, “el matriarcat és una constant ancestral en el destí de molts de mallorquins i també en la meva família (…) la seva mare, tota una precursora de dones fortes, els escriuria la seva estimació del seu puny i lletra” (p. 22).

Però, ¿com se les enginyaven, els catalanoparlants residents en l’estranger, per exemple, per a tenir l’estima per la terra on havien nascut i, si no, on ho havien fet avantpassats seus (des dels pares, fins als avis, besavis…)? Cati Covas hi comenta que “El gran avantatge del meu oncle era la ‘balearitat’ de la seva família, ja que vivien a poques quadres de La Protectora i de la Casa Balear i, a cada quadra, hi havia no menys de dos o tres paisans” (p. 23), una Casa que encara perviu (p. 27) i “Tots instal·lats com a satèl·lits a les seus socials que els unien a les Illes” (p. 27) i transmetent una cultura i una manera d’actuar i de veure i de viure la vida que “es transmeterien encara, en alguns casos, com és el meu, a una segona generació” (p. 27) i, així, “després de quaranta anys o més de viure a Bons Aires, na Isabel continuava repetint, per a gaudi meu i de ma mare, les pastorelles eclesials de Ses Salines” (p. 27). En eixe sentit, per exemple, “Els fills d’en Tomàs i d’en Miquel no heretàrem la terra campanera. No obstant això, fórem batiats amb els noms familiars, com a bons mallorquins, com si els nostres pares haguessin comprès els seus, malgrat tot, i volguessin continuar la vella tradició en aquesta riba” (p. 25).

També fa esment a “les seves cançons picants” (p. 26), és a dir, a aquelles en què intervé lo eròtic i lo sexual, i afig que “la realitat s’imposava en una festa amb absoluta majoria de paisans, en general, en gran ascens econòmic aconseguit amb la tenacitat característica dels mallorquins” (p. 30) en unes noces en què, àdhuc, “hi va haver algun ball de bot”, un ball matriarcalista molt típic de Mallorca.

Tot lo exposat fins ara explica que Cati Covas adduesca “Únicament acotaré que en Marçal i na Isabel[1] envelliren entre els seus coetanis, sense perdre un polsim de mallorquinitat” (p. 30) i que deixaren molta empremta en la vida de l’autora: “foren el segell indeclinable de la meva infantesa i continuaren en la meva vida per sempre. I hi continuen encara, àdhuc, després de morts ‘aquí’ o ‘allà’ la majoria dels protagonistes d’aquestes cròniques” (p. 31).

Igualment, Cati Covas plasma pervivències, com ara, les llonganisses i els botifarrons, costums ancestrals de tipus alimentari, les matances del porc… (p. 31). I, a banda, resulta interessant quan ens comenta sobre lo que percebé i lo que sentí quan fou en Mallorca, amb els peus en la terra dels seus ancestres: “Vaig resar en acció de gràcies. Perquè vaig entendre que la Vida m’obeïa especialment. Perquè, a la fi, havia arribat el retorn. No importava si na Isabel, en Marçal o en Tomàs descansaven a l’altra banda de l’Atlàntic. Eren al meu costat. (…) aquelles muntanyes, les mateixes que degueren veure la padrina partir cap a Amèrica, em donaven una nova benvinguda sense paraules” (p. 34). En aquestes paraules, es reflecteix el matriarcalisme, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, llegim com qui entra en una cova (símbol de la mare, de lo maternal, vinculat amb la terra), i és sucós quan addueix que “La meva padrina Isabel, com tantes altres, morí a Plata portant al seu cor el record permanent de la seva terra natal (…), ballava amb l’ànima i amb els ulls. (…) Dirigia la ronda amb alegria infantil (…), la dansa era de vida” (pp. 34-35), fins al punt que, al capdavall de l’obra, ens plasma que, a quatre velles de què parla Cati Covas, “Les unia la seva història, l’amor per la seva terra llunyana” (p. 35). Unes línies, des del meu punt de vista, molt significatives i precioses, encoratjadores.

Finalment, afegirem unes paraules que digué el president del govern espanyol Leopoldo Calvo Sotelo, a principis dels anys huitanta del segle XX, i que, sense esperit neoblaverista, ni col·laboracionista amb el patriarcalisme de l’altiplà castellà, exposem ací: “Hay que fomentar la emigración de gentes de zona de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español”. La cosa, com ja fan en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), està en no fer-se castellans, culturalment, encara que estiguem oberts a qualsevol punt de vista, un fet que, com podem veure, enllaça amb l’actitud dels familiars de Cati Covas, malgrat que ells ho fessen en Argentina, estat on el castellà és la llengua oficial de fet.

Agraesc la col·laboració de les persones que ens fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Els seus avis materns.