Arxiu d'etiquetes: “La masia” (poema de la Renaixença catalana)

Catalans que defenen la terra, les tradicions, la natura, les rondalles i les dones

General, ,

Prosseguint amb els versos del poema “La masia”, l’escriptor recorda la Guerra del Francés i la Numància que no volia lliurar-se als romans que conquerien la futura Hispania romana i, per això, desperta (deixondeix i a un nivell semblant que ell convida a emular):
“Llavors me recorden los fets d’aquella guerra;
s’aixeca entre fumera l’incendi resplendent
i, des de les valls fondes als cingles de la serra,
quan passen los francesos, va deixondint la terra
                       lo toc de sometent.

I, mentres tots s’adormen al cap de poca estona,
de llarga treballada, rendits al pes feixuc,
jo, lo llorer, flairejo de la immortal corona
que volta les antigues muralles de Girona
                      i els penyalars del Bruc.

Més, ah! -me dic a soles- ¿on és nostra nissaga?
¿on són avui los èmuls del fet dels numantins?
¿així, entre nosaltres, lo foc antic s’apaga?
Ah, no; la blanca cendra de nostra llar l’amaga.
                     ¡La pàtria és aquí dins!” (p. 84).

Ara bé, el poeta no acceptaria un son perllongat i que permetés que la terra no tingués vida i, de la mateixa manera que, per exemple, en els balls de bastons i en el ball dels totxets, la fusta toca la terra, immediatament, ho fa en els versos següents:
“Aquí, sota aquest sostre fumat de la masia,
on hi fan niu encara les tradicions pairals,
i, ¡ai!, ¡si, a endogalar-nos, un estranger venia,
que el braç que ara treballa lo ferro aixecaria
                         per rompre los dogals!

¡No és morta Catalunya! Mon esperit respira
l’alè de sos herbatges, rouredes i pinars;
sos càntics i llegendes ressonen en ma lira,
i crema, dins mon ésser, encara, una guspira
                      de ses antigues llars.

Masia dels meus avis, quan era un noiet tendre,
tot escoltant rondalles de jais i de pastors,
per animar mos càntics d’aquí, la vaig prendre.
Que no s’apagui, doncs, i fes que puga encendre,
                       amb ella, els altres cors.

De quan te desenteula la forta tramuntana,
lo crit salvatge donem per dir a tots: – ¡Mireu,
aquí, el seu tronc arrela la Pàtria catalana;
aquí, l’Amor cull roses; aquí, la Fe cristiana
                       estén l’ombra de Déu!” (pp. 84-85).

Altra vegada, el poeta recorda els avis, la infantesa, les rondalles, les persones que vivien i, a més, defén la terra i lo que hi va adjunt, simbolitzat per la música, per les arrels de la Pàtria catalana, per les dones (ací, collint flors) i pel cristianisme. Llevat del cristianisme (en aquest cas, sota influència matriarcalista), captem molts trets que empiulen amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La masia (poesia matriarcal segle XIX)

Dones que porten frescor, ben acollides per hòmens de bon cor i molt obertes

General, , , ,

Un altre passatge temàtic del poema “La masia”, publicat en la web “Patrimoni Literari” sota el títol “A mon car amich lo jove artista En Francisco Amigó y Pla”, és quan tracta sobre la velleta i sobre la jove, és a dir, sobre la dona. Això sí, sense deixar fora la vida en família i un esperit comunitari afavorit per la sinceritat al llarg del temps:
“Encara em sembla veure la testa tremolosa
de la pobra velleta, sentada al seu racó,
quan totes les vetllades, contant-nos qualque cosa,
filava lli blanquíssim. Avui veig la filosa…;
                   mes la velleta, no.

A la claror rogenca del foc que guspireja,
la vida de família, llavors, me somriu,
i veig noiets que dormen, un cap que ja blanqueja
i honrades fesomies que no ennegrí l’enveja,
                      sinó el sol de l’estiu.

Al peu del pilar rònec, que, d’ombra, s’arrebossa,
fa mitja una donzella que res no gosa a dir
i baixa els ulls a terra, mirant cremar la brossa.
Avui ja no li penja la llarga trena rossa;
                    avui ja és per collir.

Matí de cada festa, quan va a missa primera,
ja sé que es torna roja, puix té molts miradors,
ja sé que sa finestra fa olor de primavera,
perquè sempre que l’obre, llevant-se matinera,
                       hi troba un pom de flors” (p. 83).

Com podem veure, el poeta, en un primer moment, exposa la jove com una dona reservada, la qual, des de bon matí, s’obri esperançada als altres i a la realitat, simbolitzats en la finestra i en el pom de flors.

A més, interessat per la jove (i, de pas, per la dona), l’escriptor la vincula amb la garridesa i amb el bon cor:
“En lo carmí puríssim que li tenyeix la cara,
llegesc tot un poema d’amor i castedat.
¡Ditxós lo cor de l’home que el tàlem li prepara,
perquè, sent molt hermosa, és més hermós encara
                          son cor immaculat!

Veient les seves galtes ja mig avergonyides,
aixeco els ulls enlaire, com d’ella, fent descuit,
i veig bigues cremades i pedres ennegrides
on va quedar escrita per flames atrevides
                   la guerra de l’any vuit” (p. 84).

Per consegüent, en aquests passatges, la dona no és menyspreada per qui, com a alternativa, lleva els ulls i no li fa pressió. És aleshores, quan, com si fos de manera simbòlica, l’home els alça cap al cel, on podem pensar que han pujat els morts que lluitaren amb atreviment en 1808 durant la Guerra del Francés i que defengueren la terra. Adduirem que aquestes bigues són fosques i que, per tant, empiulen amb el matriarcalisme, ja que, més d’una vegada, la terra és de color marró fosc, pròxim al negre.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La masia (poesia matriarcal segle XIX)

La masia, com a lloc d’aplec, d’educació matriarcal i de relats

General, , , , , , ,

En els passatges següents del poema “La masia”, s’exposen versos que empiulen amb lo maternal i amb l’acollida:
“També van recollint-se les negres oronelles,
als nius de la porxada que esbulla el ventijol;
los llauradors arriben davant de les parelles
i el pastoret alegre que tanca les ovelles
                         reüla el flabiol.

Ja és fosa la celístia. La nit encantadora
estén sobre la terra son estrellat mantell.
La porta està tancada, els gossos lladren fora
i el jai mena el rosari que tots seguim alhora,
                      sentats al voltant d’ell.

Resades les cinc denes, la Salve i Lletania,
comença un nou rosari, tot ell ple de records,
perquè, amb los parenostres, que els resa cada dia,
després dels sants i santes, la gent de la masia,
                        recorda els que són morts.

Això entristeix la vetlla; mes ja les estovalles
llevades de la taula, com la família ensems,
a prop del foc, ressonen converses i rialles
i l’avi, per distreure’ns, hi conta les rondalles
                     i gestes d’aquell temps” (pp. 82-83).

Les oronelles negres (color associat a lo matriarcal), el niu (així com la mare ho és dels nadons i dels fills), la masia, l’arribada al mas, la nit (entre d’altres coses, encisadora, com, sovint, ho fan personatges femenins que hi actuen respecte a hòmens), la religiositat popular (resar el Rosari), el fet de celebrar actes en reunió, el sentiment d’estar tots en família (esperit comunitari), el record dels avantpassats i dels qui ja no viuen (senyal d’agraïment cap a aquestes persones)… Aquests versos van en línia amb l’hivern i, igualment, transmeten la importància del caliu, d’evocar els qui ens han fet companyia i dels qui formaren part de la nostra vida i que, més d’una vegada, ens feien costat, ens educaren o, per exemple, ens feren més fàcil i agradable la vida.

Nogensmenys, aquest aplec també permet que el sentiment de comunitat ajude a transmetre rondalles, llegendes, etc. i a recollir-ne, les quals, gràcies a l’interés pel passat i a la simpatia cap a lo que s’ha compartit de generació en generació, encara es conserven.

En els versos immediats, el poeta torna a agrair la generació dels avis i la dels pares com també la formació (àdhuc, com a escola per a la vida) que li han fet, sovint, en la llar, en el mas. Cal dir que la masia, entre d’altres coses, simbolitzaria una part més de la terra, la més vinculada amb la mare, així com, primerament, la mare ho feia quan el nadó era dins d’ella i encara no havia nascut:
“¡Amb quin plaer respiro l’olor de la reïna
dels troncs de pi nuosos que cremen encreuats
i veig com va llepant-los la flama serpentina
que, com resplendent alba de glòria, m’il·lumina
                       l’escon dels meus passats!

¡L’escon que va corcant-se; mes mostra sa grandesa
en la supèrbia amplada del negre respatller;
muralla que defensa la santa llar encesa,
escola on la família té la virtut apresa
                   de l’avi rondaller!” (p. 83).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La masia (poesia matriarcal segle XIX)

 

Nota: Resulta interessant copsar com poemes com aquest, extens, fan un paper semblant (i molt sucós) al d’un llibret o al d’unes entrevistes sobre el mateix tema.

“La masia”, el sentiment de pertinença a la terra en la Catalunya del segle XIX

General, , , ,

Tot seguit, exposarem un poema extens, en línia amb el moviment de la Renaixença (del segle XIX) i que trobàrem el 7 de desembre del 2023: “La masia”. En la web “Patrimoni Literari”, apareixia com “A mon car amich lo jove artista En Francisco Amigó y Pla” (https://www.patrimoniliterari.cat/uploads/obres/2208-obraarxiu-la-masia-nbsp.pdf). Diu així:
“LA MASIA

A mon car amic, lo jove artista En Francisco Amigó i Pla.
                                                                      Pàtria, Fides, Amor.

Allà la veig! De feixes i boscos, rodejada,
amb sos pallers que daura del sol ponent la llum.
Ja veig ses parets blanques, sa rústega teulada,
sa negra xemeneia que, de la llar sagrada
                        al cel, aixeca el fum.

Després de llarga absència, després de trista espera,
¡que bell és descobrir-la sobre el nadiu terreny!
¡Conèixer la porxada, les establies, l’era,
i veure, entre boires, alçar-se, al seu darrere,
                      les cimes del Montseny!!

Masia dels meus avis, la bella recordança
dels temps de la infantesa, me porta a ton recés;
de les ciutats i viles, ma joventut se’n cansa.
¡Enyor eixa teulada! ¡Que trista és l’enyorança,
                       Déu meu, que trista que és!

Mes, ah! Ja se m’arrima fressosa la mainada,
la fosca veu de l’avi, quan entro, ja conec,
i, d’entre les panotxes i brossa de l’entrada,
a entrebancar-me, surten los polls d’una llocada,
                         que piquen lo gra sec” (p. 81).

Com podem veure, inicialment, apareix el tema de la pàtria, de la fe i de l’amor. En aquest cas, és un amor a la terra, per ser-hi i per romandre-hi, per tocar els peus en terra, per residir en la terra dels seus avantpassats i descobrir-la, explorar el terreny nadiu.
I, per a això, recorre als seus padrins, a la infantesa. A més, una possible enyorança (la qual el portaria a la tristor) es veu compensada, immediatament, en sentir els primers senyals de vida: la mainada i la veu de l’avi (la qual encara reconeix). O siga, que el poeta manté el record de les seues arrels (la generació dels avis) i el món pròxim al mas (les panolles, els pollets, la llocada,…). Podríem dir que és una mena de retorn a la mare, a lo maternal.

Tot seguit, l’escriptor entra en la casa i parla sobre trets en nexe amb les tradicions, amb la família i amb el sentiment de pertinença a la terra (ací, a Catalunya):
“¡Ja soc a dins! ¡Benhages, maisó, de records, plena,
marcada per la petja de cent generacions,
on les virtuts arrelen, on riu la pau serena
i, fins als llunyans segles, s’allarga la cadena
                      de nostres tradicions!

Al respirar ta flaire senzilla i muntanyana
dels teus honrats pagesos, a l’apretar les mans,
mon cor, que es mustigava, ¡com va prenent ufana!
¡Ja veig a Catalunya! ¡Ja tinc sang catalana!
                       ¡Ja soc lo que era abans!” (p. 82).

Quant a “maisó”, vol dir “casa”, i, tocant la paraula “apretar”, una forma genuïna seria “estrènyer”.

Els versos següents enllacen amb la fe i, a banda, amb la idea que continua la baula (ací, plasmada en la figura de l’hereu).  Aquest hereu no trenca amb la tradició, simbolitzada per la barretina, per l’aixada (aïna vinculada amb la faena del camp) i per la indumentària:

“Senyal de fe senzilla que l’esperit conforta,
la creu de palma seca, l’estampa de paper,
encara veig plantades darrere de la porta
i, fora la finestra, penjar la branca morta
                       de beneït llorer.

Atret, ja, pel dolcíssim repòs de la vesprada,
de les veïnes feixes, arriba el bon hereu,
la roja barretina, damunt del front, girada;
la manta, a les espatlles; al coll, la dura aixada;
                          i l’espardenya, al peu” (p. 83).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La masia (poesia matriarcal segle XIX)