Arxiu d'etiquetes: Lourdes Fonoyet Catot

Les confraries i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit tractarem el tema de les confraries i del seu vincle amb els Sants de la Pedra.

Primerament, direm que la paraula confraria, partint del DCVB, significa “Associació de persones generalment laiques  (*) però sota un patronatge religiós unides per un fi piadós (*) benèfic o d’ajuda mútua dins un mateix ofici o professió”.

En eixe sentit, en el llibre “El comú català”, en parlar l’autor, David Algarra, sobre la parròquia en l’Edat Mitjana, almenys, entre els segles X i XIV, hi ha que “Les fonts documentals permeten constatar la importància que van tenir els feligresos en la gestió d’institucions parroquials com l’obreria, les confraries, els hospitals i les almoines. (…) Les confraries es constitueixen amb fins d’assistència mútua i d’ajuda parroquial, formades per agrupacions de veïns. La confraria va ser, igualment, una forma d’associació municipal” (pp. 61-62).

A més, de manera explícita, comenta que “Tenim exemples de confraries documentades abans de l’any 1000, com la fraterna de Llorà (Gironès), esmentada en un testament de l’any 986, i a partir del segle XI hi ha altres confraries documentades: a la Portella (Berguedà), el 1035, a la Cabanabona (Segarra) el 1101, a Gualter (Noguera) el segle XII, etc.” (p. 99).

Quant a les confraries relacionades amb els Sants de la Pedra, en l’article “Els gremis a la Barcelona medieval” (https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/08/30/els-gremis-a-la-barcelona-medieval), escrit per Vicente Moreno Cullell i publicat en el bloc “Ciències socials en xarxa”, hi ha que una confraria era una “agrupació de caràcter religiós amb funcions socials i benèfiques amb un sant patró que la representava. Ajudaven els que ho necessitaven i les vídues i els orfes” . A més, en una taula que hi ha en aquest article, veiem que u dels gremis d’aquella Barcelona era el dels hortolans, és a dir, els que “Conreaven la terra”. També comenta que “Quan un grup de persones que es dedicaven a un mateix treball decidien unir-se i formar una corporació  gremial, aleshores es redactaven unes Ordenances (…) que fixaven la norma del funcionament. (…) Les Ordenances es presentaven al monarca a fi que les aprovés”.  Un poc després afig que el dia de la festa del patró s’assistia a la festa i que es deixava de treballar. Així mateix, un tret interessant que inclou Vicente Moreno és que “A partir del segle XV, (…) les confraries passen a ser més aviat unes organitzacions de treball”.

També hem trobat un article que ens ofereix informació (i, igualment, traslladable als Sants de la Pedra), “La confraria de sant Marc de Barcelona (segles XIII a XV)” (https://doi.org/10.5565/rev/locus.159), escrit per Lourdes Fonoyet Catot i publicat en la revista “Locus Amoenus” (no. 8). Així, comenta que el primer document de la confraria relacionada amb Sant Marc data del permís atorgat, en 1203, pel bisbe Berenguer de Palou (p. 30). Com a tret interessant, addueix que “No ens consta l’existència de cap condicionant extern que obligués a crear aquesta entitat. Sembla, per tant, que van ser els propis confrares els que van decidir, per iniciativa pròpia i amb plena llibertat, agrupar-se i formar l’associació, seguint una dinàmica en clau cristiana que no els era desconeguda: escollir un patró i crear un altar” (p. 30). A canvi, “el bisbe es comprometia a realitzar una missa en aquest mateix altar el dia de la festivitat del sant patró, sempre i quan fos a la ciutat en aquella data, i a visitar amb la creu els cossos morts. Com també era habitual, la vocació solidària del grup s’estenia més enllà dels límits de l’associació, de manera que es contemplava la possibilitat de donar menjar als pobres. (…) És interessant destacar que les clàusules que definien a l’inici d’aquesta agrupació potenciaven les actituds devocionals i pietoses, tot i que es feia de forma incipient (*)” (p. 30).

Igualment, aquest article sobre la confraria de Sant Marc, afig que en el privilegi de Pau i Treva de 1200, “es mencionen els oficis de cavadors, llauradors, pellicers, sabaters i teixidors” (p. 32). Per tant, ja hi ha una informació relacionada de manera més directa amb el tema dels Sants de la Pedra. Així mateix, com a característica clau, inclou que les confraries d’ofici “no només aglutinaven els mestres d’ofici, sinó que també representaven uns altres menestrals de grau inferior, com els mateixos aprenents, o amb una especialització concreta (…), així com confraresses o altres personatges beneficiats” (nota 40, p. 33).

És ací quan resulta interessant passar al tema dels Sants de la Pedra i, com ara, al llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, de Martirià Brugada i Clotas, qui, continuant amb la línia cronològica, comenta que, “Entre totes les confraries emparades sota el patronatge dels sants Abdon i Senén despunta la que el 1328 fou reconeguda per Alfons el Benigne a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona. La confraria havia nascut al monestir de Sant Pere de les Puel·les de la mateixa ciutat, seu d’una comunitat de monges benedictines procedent de Jonqueres, aleshores Terrassa (un dels llocs on es detecta una veneració més primigènia dels dos sants).

Aquesta confraria d’hortolans i llauradors, amb funcions d’Universitat Forana (*), sufragà un retaule per a l’altar dels sants a Santa Maria del Pi, un bell reliquiari de plata (del 1410), i aplegà un llibre, amb diverses il·lustracions, la passió dels sants i la història del seu trasllat a Arles, els estatus, obligacions i normatives de l’agrupació. (…) el llibre l’inicià, el 1428, Mn. Pere Clotas, de llinatge empordanès.

Altres confraries germanes implantades a viles i ciutats de l’entorn mediterrani han agermanat pagesos, llauradors, hortolans i, en definitiva, els homes del camp que han compartit el patronatge dels sants Abdon i Senén” (p. 21).

Continuant amb la parròquia de Santa Maria del Pi (vinculada als Sants de la Pedra), també hem trobat que, en el llibre “Societat, cultura i món mediterrani a l’Edat Mitjana. Recull d’articles”, de Salvador Claramunt Rodríguez, editat per la Universitat de Barcelona, en el 2014, l’autor escriu que “De 1405 daten les constitucions atorgades pel rei Martí amb el títol de ‘Ordinacions per la bona marxa de la confraria de pagesos, traginers e hortolans sota l’advocació dels sants Abdón e Senen’” (*)(p. 121). Un fet que molt bé indica Lourdes Fonoyet, en l’article “La confraria de sant Marc de Barcelona (segles XIII a XV)”, i que considere aplicable als Sants de la Pedra és que “tenia la confraria d’aplegar al nombre més elevat possible de textos sobre la història del seu patró i va permetre fer una selecció acurada dels temes que havien de servir de bases per construir el discurs del retaule, en funció dels interessos de l’entitat” (p. 38). En eixe sentit, degué ser habitual, ja que, Martirià Clotas, respecte als Sants de la Pedra, diu que “El primer document que aparella la passió dels dos sants i el trasllat de relíquies seves a Arles de Tec és la que el 1428 Mn. Pere Clotas va deixar escrita a l’inici del llibre de la Confraria dels Llauradors de Barcelona” (p. 19).

Per tant, ja hi ha el títol de les ordinacions que tocarien el gremi dels hortolans, un detall que no sol aparéixer en moltes fonts i l’any en què s’aprovaren, 1405. No obstant això, comentarem que, en l’article “La ilustración de leyendas autóctonas: el santo y el territorio” (http://www.icatm.net/bibliotecabalmes/default/files/public/analecta/AST_70/AST_70_5.pdf), de Joan Molina i Figueras, llegim que “Petrus de Marca y, más adelante, Adolphe Chastre, transcribieron un texto en latín –conservado en el mismo monasterio de Arles- con la historia de la traslación. El opúsculo se intitula Narratio de translatione reliquiarum sanctorum Abdon et Senen ad monaterium Arulense (…) y, a mi entender, se trata de un relato de época bajomedieval inspirado en una pieza escrita o en la propia tradición oral. Además de este texto, el relato más antiguo conocido hasta hoy se encuentra recogido en una manuscrito del año 1428 propiedad de la cofradía de los hortelanos de Barcelona” (p. 15).

Per una altra banda, el fet que estiguessen arrelats entre els llauradors del segle XV, ho podem intuir pel fet que, com llegim en l’article “La itinerància del retaule dels Sants Abdó i Senén de Jaume Huguet” (https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/288875/394116), signat per Laura Daví Carbonell i publicat en la revista d’història “Terme”,  en aquest cas, mitjançant l’art, Jaume Huguet, u dels representants de la pintura gòtica catalana del segle XV, feu un retrat del sants Abdó i Senent, en 1460, en un moment de prosperitat de la ciutat de Terrassa, on està. Laura Daví comenta que “Si ens centrem en la funció primigènia dels retaule, veiem com els sants Abdó i Senén són els patrons de la pagesia o dels llauradors i els Sants Cosme i Damià són sants metges (…). Per tant, tal com apunta Yarza )(*), les dues parelles de sants ‘no s’escullen només per exigències litúrgiques, exemplars o devotes, sinó pel caràcter pràctic de llurs prestacions’. Sant Abdó i sant Senén eren dos sants molt arrelats en la devoció popular de Catalunya a l’època medieval, sobretot en les comunitats agrícoles, ja que durant segles foren els sants titulars de la major part de les confraries de pagesos” (p. 94). Ja comptem, així, amb dues informacions claus per a la recerca: els sants protectors no es triaven a l’atzar i, a més, en el cas dels Sants de la Pedra, “durant segles foren els titulars de la major part de les confraries de pagesos”. A més, addueix informació nova (i sobre els sants Abdó i Senent) per a la recerca: “aquests sants (…) també (…) curaven algunes malalties dels nens com la ceguesa i el raquitisme” (p. 94). A més, així com la tradició influiria en els detalls del retaule, perquè es coneixeria, en part, facilitat per la seua proximitat a Arles, com comenta l’autora (p. 95), podem pensar que una cosa pareguda esdevindria amb el desenvolupament del culte i, per tant, del fet que diferents confraries els triassen com a patrons. En eixe sentit, com escriu Joan Molina, en al·lusió a les llegendes medievals, en tractar el tema dels Sants de la Pedra i el seu vincle amb Terrassa, en el segle XV, “Nada extraño sería que un texto sobre este relato [de Arles, la translatio sobre los santos Abdón y Senén] estuviera contenido en las antiguas consuetas o en algún otro libro de la comunidad, y que fuera leído con ocasión de la fiesta de san Abdón y san Senén. La compilación de textos de carácter hagiográficos referidos al santo patrón era una práctica común entre los colectivos bajomedievales” (p. 17).

Igualment, Joan Molina, en l’article “La ilustración de leyendas autóctonas: el santo y el territorio”,  addueix que “Parece fuera de duda que los tratados hagiográficos compilados por los gremios y parroquias jugaron un destacado papel en el proceso de divulgación de las vidas de los santos, y en especial –cuando existían- de leyendas gestadas en el propio territorio” (p. 18). Fins  tot, unes pàgines després, afig que “debemos reseñar el eco obtenido, tanto a nivel literario como iconográficos, por ciertas leyendas de origen rosellonés (milagros de santa Justa y Rufina, translación de los restos de san Abdón y san Senén” (p. 22).  

Així mateix, la devoció cap als Sants de la Pedra augmenta al llarg del segle XV i del XVI. De fet, en l’article sobre l’itinerari, hi ha que “en les primeres visites pastorals en les quals apareix mencionat [el retaule], al 1484 i 1498, se’ls troba sota les dues advocacions [, els sants Abdó i Senén i sant Cosme i sant Damià], mentre que al llarg del segle XVI fins a l’última dècada del segle, només se l’esmenta com a retaule de sant Abdó i sant Senén” (p. 96). Fins i tot, podem intuir que ho faria al mateix temps que la d’altres sants relacionats amb el camp, com ara, la de Sant Sebastià, com passà, per exemple, en Sant Andreu de la Barca (població del Baix Llobregat), on es creà la confraria de Sant Sebastià, en 1559 (*).

Continuant amb el retaule de Terrassa (i, podem intuir que també afectaria les confraries dels Sants de la Pedra), direm que la cosa minva, sobretot, en el segle XVIII: “És a partir de l’any 1771 quan desapareixen les referències a aquest retaule dins els llibres de visites pastorals. El fet que no tingui prou rellevància per ser mencionat a les visites pastorals ens fa pensar en els motius i això ens porta a veure com en el segle XVII comença a minvar la devoció als sants Abdó i Senén per la imposició del patronatge de la pagesia a sant Isidre. Encaixaria amb la divulgació dels nous sants promocionats per la Contrareforma i el Concili de Trento. El 1622, després de ser canonitzat, aquest sant de Madrid va adquirir una ràpida difusió en terres catalanes.

Cal destacar que a la visita pastoral del 29 de febrer de 1636 apareix citat l’altar com a ‘altare Stos. Abdon Senen et Isidri”. Segons aquesta informació, potser a partir d’ara aquest retaules passarà a ser mencionat en les visites i els inventaris com a retaule de sant Isidre com passa a l’inventari de les esglésies fet pel prevere Jaume Bosch al 1885, on menciona que hi ha un altar de Sant Isidre dins l’església de Sant Pere” (pp. 96-97).

Però el fet que es revaloritzassen les confraries, també coincidiria, per exemple, amb el moviment de la Renaixença, ja que, “A mitjans del segle XIX s’inicia la valoració de les pintures gòtiques que es troben al conjunt de les Esglésies de Sant Pere” (p. 98) i, com a detall més significatiu, direm que “trobarem la primera fotografia amb el retaule dels sants Abdó i Senén com a motiu únic i central al darrer terç del segle XIX” (p. 99).

 

 

Notes:  Laic vol dir que no és eclesiàstic.

Piadós vol dir inclinat a la pietat, a la compassió.

Incipient, és a dir, que comença.

Quant al terme “universitat forana”, en resposta a una pregunta que presentí a Martirià Brugada, em contestà (a través d’un missatge del 15 d’abril del 2019), que “el concepte universitat s’aplicava a l’organització municipal, és a dir, el que ara diem ajuntament.

Hem accedit al llibre Societat, cultura i món mediterrani a l’Edat Mitjana. Recull d’articles” mitjançant unes pàgines que estaven accessibles en Google, en abril del 2019.

En l’obra “Jaume Huguet i el Retaule dels sants Abdó i Senen”, editat en Terrassa, en 1986 (p. 28).

Fou el primer document en què trobàrem que la devoció dels Sants de la Pedra hi estava relacionada. Personalment, la trobe desviada de lo que aniria més en línia amb la tradició precristiana i, fins i tot, amb la seua funció de patronat, vinculada, clarament, al camp.

En informació treta de l’obra “Història de Sant Andreu de la Barca” (https://bibliosab.files.wordpress.com/2015/05/histc3b2ria-de-st-andreu-de-la-barca1.pdf), d’Ezequiel Gort i Juanpere i publicat per Edicions de les Aigües Tallades, en el 2015, llegim que “La primera confraria que tenim documentada a la parròquia, és la de Sant Sebastià, fundada el 1559. (…) La creació en aquesta època d’una confraria dedicada a sant Sebastià no és cap fet estrany. Al segle XVI va créixer el culte a aquest sant a causa que hom li atribuïa una virtut protectora davant la pesta, que era el gran flagell d’aquells temps. Només per citar un exemple proper, direm que el 1589, els pobles de la baronia [de Castellvell] acordaven celebrar anualment les festes de sant Sebastià, sant Roc, la Degollació de sant Joan, i la dels sants Abdon i Senèn. Aquestes festes calia celebrar-les per prevenir i evitar que la pesta envaís els llocs de la baronia” (p. 163).  Aquesta obra està accessible en Internet, després d’entrar en la web “Biblioteca Aigüestoses” i de passar per l’apartat “Pàgina d’inici”, però no directament, el 29 de gener del 2020.