Arxiu d'etiquetes: Martirià Brugada i Clotas

El terme “festa” i els Sants de la Pedra

A continuació, tractarem sobre el terme “festa” en relació amb els Sants de la Pedra, i el tocarem també des de l’antiguitat fins a hores d’ara, passant, per exemple, per l’Alta Edat Mitjana (segles V-XI).

 

DEFINICIÓ DE FESTA

La paraula festa té el seu origen en el llatí tardà festa, plural de festum, és a dir, “festiu”, el qual prové de l’arrel de feria, això és, “dia de festa”.

Amb aquest terme, ara en el camp antropològic, fem al·lusió a una solemnitat amb què es commemora el record o l’escaiença d’un esdeveniment important del passat o per a subratllar la transcendència d’un fet actual, i que dona esplai a la gent.

En segon lloc també l’emprem per a parlar del dia en què l’Església o altra religió celebra solemnement la memòria d’un sant, d’una santa, de la Mare de Déu, d’un misteri, etc.

Finalment és un acte col·lectiu o, fins i tot, un dia o més, en què s’aprofita el record del passat per a viure en comunitat i, així mateix, per a acollir a persones procedents d’altres barris, poblacions, països, cultures, etc., bé en un barri, bé en una població, bé en un espai geogràfic més gran, acompanyat d’activitats cultuals, espirituals, joioses, musicals o, per exemple, culturals, u dels objectius de la qual és manifestar la identitat del col·lectiu o de la població, crear fermesa i esperit comunitari i, fins i tot, transmetre-la a les generacions següents i mostrar-la a les persones que provenen d’altres poblacions i de cultures diferents, mitjançant una actitud de tolerància. Com llegim en l’article “La Festa Major” (https://www.diba.cat/web/exposicio-la-festa-major), escrit -per Bienve Moya, estudiós de la cultura catalana, en la web de la Diputació de Barcelona, “la festa és una eina bàsica per a la socialització de les generacions i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials.

(…) cada comunitat local, generalment en funció de la seva dedicació laboral, solia estar sota la protecció d’un sant o altre.

Així, on [= en] les poblacions on l’horta era la dedicació predominant, és habitual trobar festes majors dedicades a sant Abdó i Senén (sant Nin i Non[1]), sants protectors dels hortolans (…). Cal dir, però que avui, allò que més celebrem en les nostres festes majors, embolcallat en aquest paquet simbòlic i al·legòric memorial, és la pròpia existència de la vila com a xarxa de relacions dels seus ciutadans i ciutadanes”.

A més, en paraules tretes de l’entrada “Diari de Santes: Amb la rauxa necessària i el seny imprescindible” (http://joanantonibaron.blogspot.com/2006/07/diari-de-santes-amb-la-rauxa-necessria.html), escrit de Joan Antoni Baron Espinar, publicat en el seu blog “Joan Antoni Baron”, sobre el significat de les festes, i que parlen sobre què les afavoreix i sobre el sentiment d’identitat, hi ha que “Sense rauxa no hi ha possibilitat de festa. Si no som capaços de superar els convencionalismes ordinaris i el sentit del ridícul, difícilment podrem gaudir de la festa. Rauxa i sentiment. Que també calen els sentiments. Sentiment de sentir-se ciutadà. De compartir la festa amb la resta dels ciutadans.

(…) És, aleshores, el moment del seny. Del seny individual que ens diu quins són els límits.

(…) Identificar-se amb la festa és un elements de cohesió ciutadana important. Els sentiments tornen a jugar un paper decisiu a l’hora de la col·lectivitat. I el sentiment d’identitat, de pertànyer a un col·lectiu pot ser fonamental per salvaguardar la convivència”.

A tot açò, afegirem que, en paraules de Francisco Javier Fernández Conde, en el llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, “En los ambientes culturales conocidos, tanto en la Antigüedad como en el Medievo[2],  la fiesta ha sido, y sigue siendo, el tiempo sagrado por excelencia. La fenomenología de lo sagrado y de la religiosidad describe siempre las celebraciones festivas, con una cronología fija en los calendarios vigentes, reproduciendo, con mayor o menor claridad, la capacidad creadora de los ‘primeros tiempos’, aquel período mítico o ‘histórico’ en el que la divinidad había desplegado sus infinitas virtualidades creadoras” (p.409).

Aquest “temps sagrat”, que abans del triomf del capitalisme era molt extens i, fins i tot, ocupava una part important dels dies de l’any, abraçava, per exemple, moltes festes agrícoles relacionades amb l’any com un cicle (detall propi del model de vida que predominava, el matriarcalista) i que, a hores d’ara, han donat pas, en molts casos, tant a la introducció de festes de caràcter civil, com a l’ajornament d’aquestes festes religioses fora dels dies històrics (per exemple, amb la finalitat d’acollir més persones, com ara, en zones rurals on a penes hi ha habitants que residesquen contínuament, com ha ocorregut, en més d’una població, amb la dels Sants de la Pedra), com al tractament d’aquestes festes, sobretot, des de la part lúdica, de manera que deixen a banda, en més d’un cas (i, com a resultat d’un ambient menys religiós i menys obert a lo mitològic i a lo matriarcal), el fons religiós.

En aquest sentit referit a la festa i al seu caràcter religiós, en un missatge que m’envià Bienve Moya (a través d’un missatge de l’11 de gener del 2019), hi ha que “La Festa, tal com l’entenem nosaltres (i els nostres correligionaris), té, encara, molt de religió, entenent-nos, de religió antiga (…).

No concebem la festa com un mer entreteniment, no la concebem sense un ritual dramàtic (inclús catàrtic) que fa participar als seus celebrants, festers (a uns més directament i a d’altres en l’ànim) en l’esdeveniment (la seva posada en escena), i en la seva preparació i revisió cíclica.

Per tant, la festa queda molt lluny, i no participa gens, del concepte d’oci de la societat de consum, inclús del valor que, en la societat del benestar, se l’hi hagi pogut donar a aquest concepte: oci, oci cultural, oci creatiu…” .

I, quasi a final de l’escrit, comenta que, “a vegades, advertim que quan la festa es fa profana i perd aquells valors de religiositat antiga, cultural i social: ritual escenogràfic, participació activa, perspectiva social: de relligar la comunitat, podem dir que l’estem profanant?”.

A continuació, farem un puntuació i direm que “profanar”, si partim del “Nou diccionari de la llengua catalana”, de J. B. Xuriguera (editat per Claret en 1993), vol dir “No tractar amb la deguda reverència (les coses sagrades), violar-ne la santedat”, i que “profà”, com ara, en el “Diccionari etimològic manual”, de Jose Moran i de Joan A. Rabella (Edicions 62, 1a. ed., 1999), prové del llatí profanu, -” (“no sagrat”, “sacríleg”) i que deriva de fanum, -i (“temple”), detalls que em recorden el passatge del Nou Testament en què Jesús mamprén, dins del temple, contra els qui tractaven de convertir-lo en un mercat i, així, lluny del seu paper religiós, passatge bíblic que, per tant, podem dir que és vàlid a hores d’ara i per a aquest tema.

Finalment, Bienve Moya-Domènech escriu que “això són quatre notes a llum del que vaig advertint pel meu compte, i de les converses i dubtes que vaig sostenint amb tots vosaltres.

Què us sembla?”.

Eixe mateix dia, 11 de gener del 2019, li responguí a la pregunta final, després d’haver llegit l’escrit. Li deia que eixes línies seues, com les d’un altre document que m’havia enviat adjunt, tots dos “sobre festa i religió” (sic, el tema del missatge), “em semblen coherents i, respecte al de la festa, coincidesc plenament amb lo que escrius, sobretot, sobre el significat de la festa no religiosa, a hores d’ara”,

No obstant això, com hem pogut extraure durant la recerca, hi ha poblacions on encara perdura l’interés per les arrels culturals i també pel major coneixement de l’origen de les festes, com ara, les dels Sants de la Pedra, amb la intenció d’eixamplar el sentiment comunitari i de mantenir, a més, la identitat, fins i tot, en lo cultural.

Així, en un llibret de festes de Banyoles (població catalana de la comarca del Pla de l’Estany), del 2018, titulat “Sant Abdó i Sant Senén. Festa Major del Terme”[3], on es celebra, en paraules de Miquel Noguer i Planas, alcalde de Banyoles (amb el seu “Saluda de la festa” ), té lloc “una festa centenària”, “el reflex d’una de les nostres tradicions locals, imprescindibles per a entendre la nostra identitat.

Així doncs, mantenir les tradicions ens fa ser forts com a país. Una ciutat i un país que mantenen les tradicions són els que tenen futur” (p. 5).

Però no sols mitjançant les festes sinó també a través de la investigació sobre la història (i que ací retoquem una miqueta el text, però sense alterar les paraules), com escriu Romà Francés i Berbegal, en l’article “Consideracions i relació descriptiva de la Vall de Biar a les darreries del segle XVIII”  (publicat en la revista-programa de les Festes Majors del Camp de Mirra, de 1995, i que m’envià en desembre del 2018), es tracta de posar “atenció i fidelitat a la nostra hi[s]tòria”  i de “mantindre i consolidar d’una manera col·lectiva aquestos elements mínims d’unitat i cohesió entre aquestos pobles d’una mateixa història, cultura, tradicions i també manera d’entendre la vida”, en lloc de permetre una continuada despersonalització.

Per això, com comenta unes línies després Romà Francés, “Tenim el deure inajornable de recuperar les nostres senyes d’identitat en la nova configuració autonòmica, afiançant-nos a allò que en realitat és nostre. Un exemple antic deia: lo primer és lo primer, i lo primer va endavant”.

Dos missatges, el de Banyoles i el de Biar, igualment interessants i que afavoreixen que anem un poc més lluny de lo que rebem sovint en els mitjans de comunicació social o mitjançant els patrocinadors de festes patronals, més d’una vegada presentades com a “populars” i, així, com si no tinguessen un origen religiós.

Al cap i a la fi, aquest interés per les arrels i que hi haja un mena d’esperit emprenedor que promoga la difusió cultural i que contribuesca a crear esperit de comunitat, va en línia amb paraules com les que podem llegir en “Pòrtic”, per mitjà d’un escrit de Mn. Joan Roig i Montserrat dins del llibre “Els Sants Abdó i Senén: documentació, gojos i iconografia”[4], de Juan José González Pla i de Josep Dionís Martínez (editat per la Junta de la Confraria dels Sants Patrons Abdó i Senén – Sagunt, any 2000): “Un poble que vulga sobreviure cal que mantinga les arrels, les ha de cultivar, les ha de conéixer. Les arrels dels pobles no són altres que la seua fe, la seua història, les seues tradicions… i no cal dir que a les arrels, a la base de Sagunt, hi ha la devoció als gloriosos Sants de la Pedra Abdó i Senén, amb el seu patronatge sobre els llauradors i amb la seua antiga confraria”. Aquestes paraules referents a Sagunt (ciutat de la comarca del Camp de Morvedre), també són aplicables per a moltes poblacions, fins i tot, a les que tenen molt arrelada les confraries (com ara, Banyoles), o bé actes festius des de fa dècades, i per a qualsevol cultura.

Tornant al llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, l’autor afig que el cristianisme, amb el pas dels anys, ha acollit celebracions antigues i anteriors al naixement (i al triomf) del cristianisme en las que acontece el fenómeno de evangelización o aculturación de la cosmovisión[5] cristiana. El préstamo mutuo de los rituales festivos tradicionales, precristianos o indígenas, y de los cristianos, ha propiciado y provocado el origen de muchas celebraciones que constituyen un capítulo abigarrado[6] y destacadísimo de la religiosidad popular medieval” (p. 410). De fet, per exemple, la festa dels Sants de la Pedra, com podem llegir en el llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, de Mn. Martirià Brugada i Clotas, editat pel Centre de Pastoral Litúrgica (1a. edició, 2004), vinculada a les tasques agrícoles, començaria a introduir-se amb força en el segle XV: “Fou el 1377 quan el bisbe de Girona, Bertran de Mortrodon, decretà que es pregués als dos sants per la prosperitat de la terra i de l’agricultura. La crítica situació del moment s’ho valia. El decret propagador del bisbe donaria els seus resultats arreu de Catalunya, a les terres del Regne de València, a les Balears, a l’Aragó i a altres indrets” (pp. 20-21).

Moltes de les festes que es celebren en l’any, i, en aquest cas, la dels Sants de la Pedra, tenen lloc en estiu, i, concretament, en u dels dos primers mesos d’aquesta estació (en juliol), quan es considera (com ho manifesten molts refranys), que encara està activa la faena del camp relacionada amb la collita del forment i d’altres cereals i, a més, abans de l’entrada d’agost, mes principalment relacionat al raïm i, en molts casos, a l’inici de la verema (la qual, simbòlicament, es presenta en setembre). En altres paraules, la festivitat (30 de juliol) i la festa dels Sants de la Pedra (fins i tot, en el segle actual),  solen coincidir amb la “plena joventut” del calendari agrícola.

Quant a l’any agrícola, direm que Francisco Javier Fernández divideix el calendari en tres apartats i, en el segon, inclou la primavera i els dos primers mesos de l’estiu. Altres fonts consultades, només el divideixen en dues parts, la de creixement de llum (així com en la vida biològica ho fem del naixement a la joventut) i la de decreixement solar (equivalents, en la vida humana, a les etapes de l’edat adulta i de la vellesa). M’incline per la segona, la del creixement i la del decreixement tot i que hi ha hagut una relació metafòrica entre les estacions i les distintes parts de la vida humana: primavera / infantesa, estiu / joventut, tardor /adultesa, hivern / vellesa. El motiu pel qual preferesc aquesta és perquè hi ha molts personatges mitològics i religiosos que lliguen amb aquesta dualitat (per exemple, Demèter i Persèfone, Sant Joan Baptista i Jesús..) i crec que els Sants de la Pedra en són un exemple més.

Si  bé la primera part de l’estiu està més relacionada amb l’acció i amb la faena (juny i la corbella o la falç al puny) i amb la collita del forment (la qual prossegueix en juliol), la segona (agost i setembre), ja ho estan més bé amb el declivi de les hores de sol, amb el most (com ho mostren molts refranys d’agost) i a la verema (ben clàssica del mes de setembre i, puntualment, també de les primeres setmanes d’octubre). Tot això explicaria per què, en paraules de Francisco Javier Fernández, en la primavera i en l’estiu, “En España y en casi todas partes, dentro de las coordenadas de la cultura occidental sobre todo, se creía que (…) estaba situado el momento álgido de la fecundidad vegetal y animal” (p. 411).

En canvi, per a aquest estudiós de la religiositat medieval, “El tercer ciclo de este calendario de inspiración agraria, situado cronológicamente en los últimos meses del verano y en los umbrales del invierno, es lógicamente el relacionado con las labores de recolección, un período decisivo para la subsistencia de sociedades dependientes primordialmente de la tierra” (p. 411). I és que, sobretot, des de setembre (i més, quan encara no estava present el canvi climàtic que ara vivim), les persones ja miraven més de cara a l’hivern, a la roba de mànega llarga i d’entretemps, o bé al retorn a la preparació per a l’any següent i a una acció més passiva, i apareixerien, com ara, la festa de Tots Sants (amagar el ventall i traure els guants[7], 1 de novembre) i d’Advent (les quatre setmanes anteriors a la celebració del dia de Nadal, 25 de desembre).

Sobre la idea de festa, i amb què estic d’acord, Francisco Javier Fernández parla d’un folklore de cada pueblo, con elementos muy repetidos y con valencias y capacidades significativas en todas o casi todas las culturas que se resisten a ser circunscritas en épocas o períodos históricos ‘clásicos’ y cerrados” (p. 412).

I, finalment, per a entendre millor l’esperit amb què es celebraven festes religioses com la dels Sants de la Pedra (i, si més no, fins a ben avançat el segle XX, sobretot, per la gran influència que tingué la filosofia de l’aplicació de les línies a seguir que sorgiren del Concili de Trento), inclourem unes paraules tretes del llibre “Memòries d’un capellà del  segle XVIII”[8], títol amb què Emili Casanova (per mitjà de la transcripció, del 2002, d’una obra de Josep Esplugues, “Per a el bon govern de esta església”[9], lingüísticament adaptada), exposa unes memòries d’un mossén valencià del segle díhuit, Josep Esplugues (1705-1787), qui feu de rector de Montaverner (la Vall d’Albaida) entre 1731 i 1787  i que, a més, es mostrà a favor del valencià. En aquesta obra, hi ha una introducció que aporta informació molt interessant, sobretot, perquè ens presenta una visió diferent del segle de les Llums: “El concurs i la alegria fonc universal. En lo poble es discorria que a penes faltaria algú a esta funció tan desitjada. Tots vitorejaven al temps de clavar eo assentar la primera i demés pedres[10] fent-se harmonia entre el cor que cantava el psalm i el comú de grans i xics que vitorejaven, ni faltà concurs de forasters de pobles circumveïns que, noticiosos de esta funció, acudiren i celebraren juntament en los veïns. També es despararen molts trons de arcabussos i escopetes per a que tot ajudara i fóra major i més publicada la festa. Començada ja la obra i desahogada la alegria que mostraren en sos vítors i llàgrimes de no pocs ànimos devots i piadosos, entonà allí el retor en acció de gràcies el himne Te Deum Laudamus que continuà el cor cantant hasta entrar la processó hasta el altar major de la església a on concluït digué el retor les oracions pròpies de acció de gràcies de la Mare de Déu, dels Apòstols Titulars i dels Sants Màrtirs Patrons[11], en què es donà fi a la funció” (p. 131).

 

 

Notes:  [1] Els sants Abdó i Senent també són coneguts, popularment i en molts llocs, com “els Sants de la Pedra” i, en diverses poblacions de les Illes Balears, com Sant No i Sant Ne.

[2] En valencià, Edat Mitjana. Tradicionalment, en els estudis relacionats amb la Història, es coneix com Edat Mitjana el període que va de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (any 476) a la caiguda de Constantinoble, la capital de l’Imperi Bizantí (en l’any 1453), imperi que havia sorgit arran de la divisió de l’Imperi Romà en dues parts.

[3] “Sants Abdó i Senén. Festa Major del Terme. Patrons de la Pagesia i del Terme de Banyoles i comarca. Dies 28, 29 8 30 de juliol de 2018”, és el títol complet. Agraesc la col·laboració de Miquel Rustullet Noguera, qui me l’envià a través d’un missatge, pocs dies després de la celebració de les festes. El nom de Terme fa referència a una de la zona, històricament, pagesa, de la ciutat de Banyoles, població situada en el Pirineu català.

[4] Agraesc la generositat de Josep Dionís Martínez, u dels autors del llibre, qui me’n donà un exemplar, per correu, en el 2018.

[5] Forma d’entendre el món i la vida.

[6] Bigarrat, barrejat, diversificat.

[7] Un dia vaig oir com un home gran, deia “Per Tots Sants, amaga el palmito i trau els guants”.  “Palmito” és una paraula castellana que, d’acord amb el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, s’utilitza en tot el País Valencià. Significa “ventall”.

[8] Farem ús d’aquest llibre, editat per la Institució Alfons el Magnànim, en el 2002, en més d’un apartat de la recerca. És una recopilació d’Emili Casanova en què hi ha  molts escrits de Josep Espluges, la gran majoria en valencià i relacionats amb la parròquia de Montaverner, un poble valencià de la comarca de la Vall d’Albaida.

[9] El títol que de l’obra del capellà, que visqué entre 1705 i 1787, és “Per a el bon govern de esta església, llibre de la Església parroquial dels Sants Apòstols Zebedeus Sant Jaume i Sant Juan, del poble Montaverner, de la retoria, benifets, cofradies.  Historia de la renovació del temple, depòsit i expressió de sos gestos en comptes de cada any”, com veiem després de la introducció i d’alguns comentaris inicials d’Emili Casanova, qui realitzà la transcripció i tot.

[10] De la reforma de l’església de Montaverner.

[11] Es refereix als Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

Les confraries i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit tractarem el tema de les confraries i del seu vincle amb els Sants de la Pedra.

Primerament, direm que la paraula confraria, partint del DCVB, significa “Associació de persones generalment laiques  (*) però sota un patronatge religiós unides per un fi piadós (*) benèfic o d’ajuda mútua dins un mateix ofici o professió”.

En eixe sentit, en el llibre “El comú català”, en parlar l’autor, David Algarra, sobre la parròquia en l’Edat Mitjana, almenys, entre els segles X i XIV, hi ha que “Les fonts documentals permeten constatar la importància que van tenir els feligresos en la gestió d’institucions parroquials com l’obreria, les confraries, els hospitals i les almoines. (…) Les confraries es constitueixen amb fins d’assistència mútua i d’ajuda parroquial, formades per agrupacions de veïns. La confraria va ser, igualment, una forma d’associació municipal” (pp. 61-62).

A més, de manera explícita, comenta que “Tenim exemples de confraries documentades abans de l’any 1000, com la fraterna de Llorà (Gironès), esmentada en un testament de l’any 986, i a partir del segle XI hi ha altres confraries documentades: a la Portella (Berguedà), el 1035, a la Cabanabona (Segarra) el 1101, a Gualter (Noguera) el segle XII, etc.” (p. 99).

Quant a les confraries relacionades amb els Sants de la Pedra, en l’article “Els gremis a la Barcelona medieval” (https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/08/30/els-gremis-a-la-barcelona-medieval), escrit per Vicente Moreno Cullell i publicat en el bloc “Ciències socials en xarxa”, hi ha que una confraria era una “agrupació de caràcter religiós amb funcions socials i benèfiques amb un sant patró que la representava. Ajudaven els que ho necessitaven i les vídues i els orfes” . A més, en una taula que hi ha en aquest article, veiem que u dels gremis d’aquella Barcelona era el dels hortolans, és a dir, els que “Conreaven la terra”. També comenta que “Quan un grup de persones que es dedicaven a un mateix treball decidien unir-se i formar una corporació  gremial, aleshores es redactaven unes Ordenances (…) que fixaven la norma del funcionament. (…) Les Ordenances es presentaven al monarca a fi que les aprovés”.  Un poc després afig que el dia de la festa del patró s’assistia a la festa i que es deixava de treballar. Així mateix, un tret interessant que inclou Vicente Moreno és que “A partir del segle XV, (…) les confraries passen a ser més aviat unes organitzacions de treball”.

També hem trobat un article que ens ofereix informació (i, igualment, traslladable als Sants de la Pedra), “La confraria de sant Marc de Barcelona (segles XIII a XV)” (https://doi.org/10.5565/rev/locus.159), escrit per Lourdes Fonoyet Catot i publicat en la revista “Locus Amoenus” (no. 8). Així, comenta que el primer document de la confraria relacionada amb Sant Marc data del permís atorgat, en 1203, pel bisbe Berenguer de Palou (p. 30). Com a tret interessant, addueix que “No ens consta l’existència de cap condicionant extern que obligués a crear aquesta entitat. Sembla, per tant, que van ser els propis confrares els que van decidir, per iniciativa pròpia i amb plena llibertat, agrupar-se i formar l’associació, seguint una dinàmica en clau cristiana que no els era desconeguda: escollir un patró i crear un altar” (p. 30). A canvi, “el bisbe es comprometia a realitzar una missa en aquest mateix altar el dia de la festivitat del sant patró, sempre i quan fos a la ciutat en aquella data, i a visitar amb la creu els cossos morts. Com també era habitual, la vocació solidària del grup s’estenia més enllà dels límits de l’associació, de manera que es contemplava la possibilitat de donar menjar als pobres. (…) És interessant destacar que les clàusules que definien a l’inici d’aquesta agrupació potenciaven les actituds devocionals i pietoses, tot i que es feia de forma incipient (*)” (p. 30).

Igualment, aquest article sobre la confraria de Sant Marc, afig que en el privilegi de Pau i Treva de 1200, “es mencionen els oficis de cavadors, llauradors, pellicers, sabaters i teixidors” (p. 32). Per tant, ja hi ha una informació relacionada de manera més directa amb el tema dels Sants de la Pedra. Així mateix, com a característica clau, inclou que les confraries d’ofici “no només aglutinaven els mestres d’ofici, sinó que també representaven uns altres menestrals de grau inferior, com els mateixos aprenents, o amb una especialització concreta (…), així com confraresses o altres personatges beneficiats” (nota 40, p. 33).

És ací quan resulta interessant passar al tema dels Sants de la Pedra i, com ara, al llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, de Martirià Brugada i Clotas, qui, continuant amb la línia cronològica, comenta que, “Entre totes les confraries emparades sota el patronatge dels sants Abdon i Senén despunta la que el 1328 fou reconeguda per Alfons el Benigne a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona. La confraria havia nascut al monestir de Sant Pere de les Puel·les de la mateixa ciutat, seu d’una comunitat de monges benedictines procedent de Jonqueres, aleshores Terrassa (un dels llocs on es detecta una veneració més primigènia dels dos sants).

Aquesta confraria d’hortolans i llauradors, amb funcions d’Universitat Forana (*), sufragà un retaule per a l’altar dels sants a Santa Maria del Pi, un bell reliquiari de plata (del 1410), i aplegà un llibre, amb diverses il·lustracions, la passió dels sants i la història del seu trasllat a Arles, els estatus, obligacions i normatives de l’agrupació. (…) el llibre l’inicià, el 1428, Mn. Pere Clotas, de llinatge empordanès.

Altres confraries germanes implantades a viles i ciutats de l’entorn mediterrani han agermanat pagesos, llauradors, hortolans i, en definitiva, els homes del camp que han compartit el patronatge dels sants Abdon i Senén” (p. 21).

Continuant amb la parròquia de Santa Maria del Pi (vinculada als Sants de la Pedra), també hem trobat que, en el llibre “Societat, cultura i món mediterrani a l’Edat Mitjana. Recull d’articles”, de Salvador Claramunt Rodríguez, editat per la Universitat de Barcelona, en el 2014, l’autor escriu que “De 1405 daten les constitucions atorgades pel rei Martí amb el títol de ‘Ordinacions per la bona marxa de la confraria de pagesos, traginers e hortolans sota l’advocació dels sants Abdón e Senen’” (*)(p. 121). Un fet que molt bé indica Lourdes Fonoyet, en l’article “La confraria de sant Marc de Barcelona (segles XIII a XV)”, i que considere aplicable als Sants de la Pedra és que “tenia la confraria d’aplegar al nombre més elevat possible de textos sobre la història del seu patró i va permetre fer una selecció acurada dels temes que havien de servir de bases per construir el discurs del retaule, en funció dels interessos de l’entitat” (p. 38). En eixe sentit, degué ser habitual, ja que, Martirià Clotas, respecte als Sants de la Pedra, diu que “El primer document que aparella la passió dels dos sants i el trasllat de relíquies seves a Arles de Tec és la que el 1428 Mn. Pere Clotas va deixar escrita a l’inici del llibre de la Confraria dels Llauradors de Barcelona” (p. 19).

Per tant, ja hi ha el títol de les ordinacions que tocarien el gremi dels hortolans, un detall que no sol aparéixer en moltes fonts i l’any en què s’aprovaren, 1405. No obstant això, comentarem que, en l’article “La ilustración de leyendas autóctonas: el santo y el territorio” (http://www.icatm.net/bibliotecabalmes/default/files/public/analecta/AST_70/AST_70_5.pdf), de Joan Molina i Figueras, llegim que “Petrus de Marca y, más adelante, Adolphe Chastre, transcribieron un texto en latín –conservado en el mismo monasterio de Arles- con la historia de la traslación. El opúsculo se intitula Narratio de translatione reliquiarum sanctorum Abdon et Senen ad monaterium Arulense (…) y, a mi entender, se trata de un relato de época bajomedieval inspirado en una pieza escrita o en la propia tradición oral. Además de este texto, el relato más antiguo conocido hasta hoy se encuentra recogido en una manuscrito del año 1428 propiedad de la cofradía de los hortelanos de Barcelona” (p. 15).

Per una altra banda, el fet que estiguessen arrelats entre els llauradors del segle XV, ho podem intuir pel fet que, com llegim en l’article “La itinerància del retaule dels Sants Abdó i Senén de Jaume Huguet” (https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/288875/394116), signat per Laura Daví Carbonell i publicat en la revista d’història “Terme”,  en aquest cas, mitjançant l’art, Jaume Huguet, u dels representants de la pintura gòtica catalana del segle XV, feu un retrat del sants Abdó i Senent, en 1460, en un moment de prosperitat de la ciutat de Terrassa, on està. Laura Daví comenta que “Si ens centrem en la funció primigènia dels retaule, veiem com els sants Abdó i Senén són els patrons de la pagesia o dels llauradors i els Sants Cosme i Damià són sants metges (…). Per tant, tal com apunta Yarza )(*), les dues parelles de sants ‘no s’escullen només per exigències litúrgiques, exemplars o devotes, sinó pel caràcter pràctic de llurs prestacions’. Sant Abdó i sant Senén eren dos sants molt arrelats en la devoció popular de Catalunya a l’època medieval, sobretot en les comunitats agrícoles, ja que durant segles foren els sants titulars de la major part de les confraries de pagesos” (p. 94). Ja comptem, així, amb dues informacions claus per a la recerca: els sants protectors no es triaven a l’atzar i, a més, en el cas dels Sants de la Pedra, “durant segles foren els titulars de la major part de les confraries de pagesos”. A més, addueix informació nova (i sobre els sants Abdó i Senent) per a la recerca: “aquests sants (…) també (…) curaven algunes malalties dels nens com la ceguesa i el raquitisme” (p. 94). A més, així com la tradició influiria en els detalls del retaule, perquè es coneixeria, en part, facilitat per la seua proximitat a Arles, com comenta l’autora (p. 95), podem pensar que una cosa pareguda esdevindria amb el desenvolupament del culte i, per tant, del fet que diferents confraries els triassen com a patrons. En eixe sentit, com escriu Joan Molina, en al·lusió a les llegendes medievals, en tractar el tema dels Sants de la Pedra i el seu vincle amb Terrassa, en el segle XV, “Nada extraño sería que un texto sobre este relato [de Arles, la translatio sobre los santos Abdón y Senén] estuviera contenido en las antiguas consuetas o en algún otro libro de la comunidad, y que fuera leído con ocasión de la fiesta de san Abdón y san Senén. La compilación de textos de carácter hagiográficos referidos al santo patrón era una práctica común entre los colectivos bajomedievales” (p. 17).

Igualment, Joan Molina, en l’article “La ilustración de leyendas autóctonas: el santo y el territorio”,  addueix que “Parece fuera de duda que los tratados hagiográficos compilados por los gremios y parroquias jugaron un destacado papel en el proceso de divulgación de las vidas de los santos, y en especial –cuando existían- de leyendas gestadas en el propio territorio” (p. 18). Fins  tot, unes pàgines després, afig que “debemos reseñar el eco obtenido, tanto a nivel literario como iconográficos, por ciertas leyendas de origen rosellonés (milagros de santa Justa y Rufina, translación de los restos de san Abdón y san Senén” (p. 22).  

Així mateix, la devoció cap als Sants de la Pedra augmenta al llarg del segle XV i del XVI. De fet, en l’article sobre l’itinerari, hi ha que “en les primeres visites pastorals en les quals apareix mencionat [el retaule], al 1484 i 1498, se’ls troba sota les dues advocacions [, els sants Abdó i Senén i sant Cosme i sant Damià], mentre que al llarg del segle XVI fins a l’última dècada del segle, només se l’esmenta com a retaule de sant Abdó i sant Senén” (p. 96). Fins i tot, podem intuir que ho faria al mateix temps que la d’altres sants relacionats amb el camp, com ara, la de Sant Sebastià, com passà, per exemple, en Sant Andreu de la Barca (població del Baix Llobregat), on es creà la confraria de Sant Sebastià, en 1559 (*).

Continuant amb el retaule de Terrassa (i, podem intuir que també afectaria les confraries dels Sants de la Pedra), direm que la cosa minva, sobretot, en el segle XVIII: “És a partir de l’any 1771 quan desapareixen les referències a aquest retaule dins els llibres de visites pastorals. El fet que no tingui prou rellevància per ser mencionat a les visites pastorals ens fa pensar en els motius i això ens porta a veure com en el segle XVII comença a minvar la devoció als sants Abdó i Senén per la imposició del patronatge de la pagesia a sant Isidre. Encaixaria amb la divulgació dels nous sants promocionats per la Contrareforma i el Concili de Trento. El 1622, després de ser canonitzat, aquest sant de Madrid va adquirir una ràpida difusió en terres catalanes.

Cal destacar que a la visita pastoral del 29 de febrer de 1636 apareix citat l’altar com a ‘altare Stos. Abdon Senen et Isidri”. Segons aquesta informació, potser a partir d’ara aquest retaules passarà a ser mencionat en les visites i els inventaris com a retaule de sant Isidre com passa a l’inventari de les esglésies fet pel prevere Jaume Bosch al 1885, on menciona que hi ha un altar de Sant Isidre dins l’església de Sant Pere” (pp. 96-97).

Però el fet que es revaloritzassen les confraries, també coincidiria, per exemple, amb el moviment de la Renaixença, ja que, “A mitjans del segle XIX s’inicia la valoració de les pintures gòtiques que es troben al conjunt de les Esglésies de Sant Pere” (p. 98) i, com a detall més significatiu, direm que “trobarem la primera fotografia amb el retaule dels sants Abdó i Senén com a motiu únic i central al darrer terç del segle XIX” (p. 99).

 

 

Notes:  Laic vol dir que no és eclesiàstic.

Piadós vol dir inclinat a la pietat, a la compassió.

Incipient, és a dir, que comença.

Quant al terme “universitat forana”, en resposta a una pregunta que presentí a Martirià Brugada, em contestà (a través d’un missatge del 15 d’abril del 2019), que “el concepte universitat s’aplicava a l’organització municipal, és a dir, el que ara diem ajuntament.

Hem accedit al llibre Societat, cultura i món mediterrani a l’Edat Mitjana. Recull d’articles” mitjançant unes pàgines que estaven accessibles en Google, en abril del 2019.

En l’obra “Jaume Huguet i el Retaule dels sants Abdó i Senen”, editat en Terrassa, en 1986 (p. 28).

Fou el primer document en què trobàrem que la devoció dels Sants de la Pedra hi estava relacionada. Personalment, la trobe desviada de lo que aniria més en línia amb la tradició precristiana i, fins i tot, amb la seua funció de patronat, vinculada, clarament, al camp.

En informació treta de l’obra “Història de Sant Andreu de la Barca” (https://bibliosab.files.wordpress.com/2015/05/histc3b2ria-de-st-andreu-de-la-barca1.pdf), d’Ezequiel Gort i Juanpere i publicat per Edicions de les Aigües Tallades, en el 2015, llegim que “La primera confraria que tenim documentada a la parròquia, és la de Sant Sebastià, fundada el 1559. (…) La creació en aquesta època d’una confraria dedicada a sant Sebastià no és cap fet estrany. Al segle XVI va créixer el culte a aquest sant a causa que hom li atribuïa una virtut protectora davant la pesta, que era el gran flagell d’aquells temps. Només per citar un exemple proper, direm que el 1589, els pobles de la baronia [de Castellvell] acordaven celebrar anualment les festes de sant Sebastià, sant Roc, la Degollació de sant Joan, i la dels sants Abdon i Senèn. Aquestes festes calia celebrar-les per prevenir i evitar que la pesta envaís els llocs de la baronia” (p. 163).  Aquesta obra està accessible en Internet, després d’entrar en la web “Biblioteca Aigüestoses” i de passar per l’apartat “Pàgina d’inici”, però no directament, el 29 de gener del 2020.

Balls, danses, Joan Baptista Anyés i els Sants de la Pedra

Tot seguit, tractarem el tema dels balls i de les danses en l’obra “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” (de Joan Baptista Anyés), una mostra de pervivències paganes matriarcals a hores d’ara vigents.

El capellà valencià Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1480-1553), en la seua obra sobre els sants Abdó i Senent (que ací emprarem a partir de la versió de l’editorial Ulleye, del 2010), també parla sobre les danses i ens pot fer pensar que eren una pervivència antiga en el seu temps i en el Regne de València (a mitjan segle XVI, ja que el llibre fou imprés en 1542) i perquè aquesta tradició encara perdura en els nostres temps.

Així mateix, el contingut i l’estil literari de l’autor ens permeten conéixer part del punt de vista que hi hauria, aleshores, en l’Església valenciana i en bona part d’Europa, si més no, tal com ell descriu lo religiós digne de conservar i de promoure i, a banda, lo que calia tombar, com ara, els balls i les danses de línia pagana i matriarcal que es celebraven en el Regne de València amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra. Aquesta visió seua sobre lo pagà no és accidental, sobretot, tenint present que tres anys després d’editar-se el llibre, en 1545, començaria el Concili de Trento, d’on sorgiria una visió que remarcaria més una religiositat dirigida des del poder eclesial i amb intenció d’acabar amb la religiositat popular i amb actuacions paganes que encara es mantenien fermes, com, per exemple, aquestes manifestacions coreogràfiques (*).

Per a justificar aquest parer seu sobre aquestes manifestacions populars, Joan Baptista Anyés, en el capítol cinqué, molt prompte, parteix del fet que “en la vall d’Arles (…) (en la qual […] és un antic monestir de religiosos de l’orde de sant Benet, en el qual hui els sants cossos de sant Abdó i Senén amb gran veneració tenen) i com dita vall fos fèrtil, per regar-se del dit riu, i de forments i altres fruits molt abundós i fèrtil de molt bones pastures” i que la voluntat de Déu “permeté en aquells antics anys, en dita vall i veïns térmens, que cascun estiu al temps del segar se movien grans temporals, i amb trons i llamps i tanta pedra, que no solament tots els forments i grans i fruites destruïa, mes les vinyes de raïms fins als pàmpols despullava”. Direm que, mogut per la curiositat de si aquestes línies referides a agricultura podrien ser certes (en lloc d’una exageració del religiós), contactí amb Miquel Rustullet, de la comarca del Pla de l’Estany, en el prepirineu, qui em facilità informació el 5 de març del 2018 i em comentava que, “Pel que conec i les informacions que alguns cops m’han arribat d’Arles, el Conflent, sí que es cultiva blat. També és una zona de fruiters i de vinya”. Per tant, sí que es conreava lo que escriu Joan Baptista Anyés. Potser aquestes línies semblarien un apartat fora de lloc, però, tot seguit, veurem que són l’inici de lo que, immediatament després, el portarà a justificar per què cal suprimir aquests balls i aquestes danses, de la celebració de la festa dels Sants de la Pedra.

A continuació direm que, en lo que escriu el religiós sobre l’abat Arnulf, d’Arles (de la comarca pirinenca del Vallespir), abat que, en la segona mitat del segle X, anà a Roma a demanar que se’n pogués emportar els cossos dels Sants de la Pedra i, de pas, resoldre tots els maldecaps agrícoles i de la vall d’Arles, introdueix un fragment molt interessant que diu així: “el sant abat a corregir ses (*) males obres i fer penitència exhortava, i que això, amb molta fe, a la clemència de Déu recorreguessen amb dejunis, processons i oracions devotes, puix és a tots molt cert, que per justa penitència i esmena de la mala vida, la divina indignació s’aplaca. Però no puc deixar d’admirar-me dels nostres llauradors, que creuen obligar a Déu i als sants gloriosos en les festivitats d’aquells, amb sol fer molts pans beneïts, i amb trompes i tabals i balls fer grans danses, en les quals mai no fou servit Déu, ni menys els sants”.

Relacionat amb els pans, en l’entrada “Temples cristians sobre sitges de cereals: Santa Maria de Gallecs” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2015/06/temples-cristians-sobre-sitges-de.html), escrita per Manel Jovani (qui porta el bloc “El somni de la Deessa Mare”), llegim que “es pot afirmar que sota diverses advocacions de la Mare de Déu, i també la figura d’alguns sants, es continuen mostrant els antics cultes agraris dels nostres avantpassats. Fins i tot, la mateixa transformació eucarística de Jesucrist en el Pa diví no deixa de ser una clara al·lusió a aquests cultes agraris”. Però també, quan manifesta, en acabant, que “La Gran Mare del gra i de la terra està present en la gran aparició d’imatges en terres de conreu, dins de les garbes de cereals o entre espigues de blat. Les festes de blat són un exemple evident de la seva sacralitat, igual que les ofrenes de pans a les imatges”. I, també afegirem que encara hi ha poblacions on, durant la celebració de la festa dels sants Abdó i Senent, es donen pans beneïts i, així mateix, que, en alguns casos, he trobat lo que es diu “els pabeneïters”, terme que, per exemple, empra Miquel Rustullet Noguer, (de la comarca del Pla de l’Estany), en l’article “Antecedents de la Plaça dels Sants Abdó i Senén”, publicat en “Revista de Banyoles”, en el 2012.

Però el tema dels pans beneïts de què parla Joan Baptista Anyés com també dels “pabeneïters” , el trobem, de nou, per exemple, en l’article “Banyoles. Festa del Terme en honor als sants Abdon i Senén”, del mossén Martirià Brugada i Clotas, sobre Banyoles (comarca del Pla de l’Estany), tret del llibre “Repics de festa. Aplecs, fires i festes del Pla de l’Estany” (de diversos autors i publicat pel Consell Comarcal del Pla de l’Estany, en 1999).

I, per a adduir-hi més raons per a actuar favorablement a l’espiritualitat i a les accions que Joan Baptista Anyés considera prioritàries per damunt de lo pagà, diu, en acabant, que “Com en tals festes més sia festejat el Diable, cometent-se en tals solaços (*) innumerables qüestions i culpes,  com se’n veu la experiència”. Intuesc que el Diable de què parla, era una manera metafòrica de fer al·lusió al paganisme (i, de pas, a lo femení), encara persistent en el segle XVI, també, com ara, en terres castellanes, segons l’article “Los mitos antiguos en el Señorío de Molina”, de José Sanz y Díaz,  redactat en 1985.

Aquestes línies poden fer-nos pensar que, en el seu temps, hauria vist o hauria conegut (perquè escriu “com se’n veu la experiència”) que, amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra, els llauradors valencians (als quals va dirigit el llibre) fessen més aïna música amb els instruments esmentats i també balls i danses. Així mateix, després de veure com escriu les paraules, podríem intuir que, almenys, els balls i les danses, poguessen ser d’origen pagà i que encara es mantinguessen, a nivell popular, en el Regne de València (“dels nostres llauradors”).

A continuació, rebutja aquesta actitud del camperolat dient que “I així ens deuen admirar si els gloriosos Abdó i Senén no els guarden les terres i possessions, com de tals festes els sants sols tenen el nom i tot l’altre és dels que ballen i, parlant més ver, del Dimoni”. Per tant, Joan Baptista Anyés considera que les danses i altres esdeveniments musicals i populars són lo més arrelat el dia de la festa dedicada a ambdós sants, que aquests fets estan allunyats del cristianisme que ell defén i, a més, expressa, poc o molt, que és adient que siguen erradicats. Comentaré que una cosa semblant passava, però en la segona dècada del segle XX, en la festa de les falles, atenent a la investigació “La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas”, d’Antonio Ariño Villarroya, quan veiem que, en un llibret de festes, es diu que la relació entre el sant (Sant Josep), a diferència de lo festiu, de veïnal i de lo faller, només era una excusa, és a dir, que la presència i la influència de lo religiós era merament simbòlica, una cosa similar a lo que em sembla deduir d’eixes línies de Joan Baptista Anyés.

Immediatament, Joan Baptista Anyés proposa una espècie de camí correcte (més que una alternativa, “I, si els tals mon consell volguessen prendre”) i que les persones que triassen aquesta opció el dia de la festivitat dels Sants de la Pedra, ho fessen de forma que “obligarien més cert als gloriosos sants, que amb molta devoció, penedits de sos pecats, amb tota solemnitat celebrassen la missa i oficis del dia dels sants, i que els que havien de donar als sons i desprendre en els hostes ho plegassen tot i ho distribuïssen entre els pobres vergonyants dels seus propis llocs i parròquies. I, celebrant així la festivitat dels sants, podrien justament confiar en la divina misericòrdia, que per la intercessió dels gloriosos prínceps, ses possessions i béns els guardaria”. Els “pobres vergonyants” són les persones que demanen almoina amb sentiment de vergonya.

I tot, com Joan Baptista Anyés redacta, immediatament, en el capítol cinqué, “Perquè mai la indignació de Déu s’aplaca (*) per sons de trompes i tabals, ni menys per balls, pels quals més s’ofèn; ni s’aplaca per processons i cantars, ni per crits de misericòrdia de persones que primer ses vides no esmenen (*) ni de les males obres es peniden (*), per molt que els tals, cridant misericòrdia, es facen roncos (*). Com pogué ser que no s’aplacà la indignació justa de Déu pels dejunis i processons dels pobles d’Arles i veïns térmens, com se mostra que no cessà per aquelles, ni els acostumats temporals ni persecució de les feres, perquè pogué ser que aquells que misericòrdia demanaven, perseverassen en les acostumades envellides malícies i culpes”.

Serà, en el capítol vuité, on Joan Baptista Anyés comentarà que, des de que l’abat Arnulf portà les relíquies dels sants a Arles, hi desaparegueren els problemes que hi havia, ja que, “molt admirats aquells pobles, a nostre senyor Déu, en els seus sants, magnificaren”.

Lo tractat sobre la visió del religiós valencià, respecte a les festes, permet entendre que el costum de ballar, amb motiu de la festivitat dels sants de Abdó i Senent, no sols és del segle XVI o anterior sinó que, a més, el seu origen, efectivament, és pagà, ja que, en cas contrari, no cal imaginar que Joan Baptista Anyés, capellà de l’època (però amb un estil literari i amb un missatge més paregut al de Sant Vicent Ferrer, qui visqué entre 1350 i 1419, això és, no renaixentista) exposàs, indirectament, la conveniència de fer com en Arles i, així, substituir-lo per dejunis, processons, oracions i, àdhuc, per la generositat cap als pobres que captassen.

Ara bé, la visió de Joan Baptista Anyés sobre els balls i les danses devia ser compartida per més religiosos i en part de la jerarquia eclesial del segle XVI i anterior al Concili de Trento i, molt més encara, després d’aquest concili. Així, en “Com eren les nostres Festes Majors d’abans?” (http://museusantboi.blogspot.com/2013/05/com-eren-les-nostres-festes-majors.html), entrada amb un article de Carles Martí Vila, cronista de Sant Boí de Llobregat, publicada en la web “SANT BOI DE LLOBREGAT: HISTORIA I  PATRIMONI”, hi ha que “Fou en l’any 1649, quan el rei de França s’havia apoderat de quasi tot Catalunya i, en nom seu, el virrei Pere de Marca feia mercè als que el servien de gràcies i benifets (*), sobretot concedint-los els bens (sic) dels que lluitaven contra la seva dominació.

El castell de Sant Boi i els drets i rendes del mateix foren donats al capità Francesc de Borrell, el qual, ignorem per quins motius, suspengué les festes de la vila, no precisament la festa major sinó la segona, la dels Sants Màrtirs Abdó i Senén. Els jurats i altres representants de la població aixecaren acta de protesta i en ella nomenen els espais seculars en els quals s’havia materialitzat la prohibició.

Eren primerament les danses, els balls de plaça, tan importants, especialment els que es celebraven a l’acabament dels oficis religiosos.

(…) No es prohibien sols les danses, tampoc es permeté fer cossos. El cos era una mostra de las (sic) manifestacions esportives d’aquell temps, unes curses a peu que, fins fa relativament pocs anys, havien tingut gran ambient a la vila [de Sant Boi de Llobregat]”.

Però lo que conta Joan Baptista Anyés persisteix quasi dos segles després, en l’any 1736,  en aquest cas, en el Regne de València, ja que, Josep Esplugues (*), un capellà valencià del segle XVIII, escriu que, en Montaverner (una població valenciana de la Vall d’Albaida), durant les festes posteriors a la festivitat de Sant Jaume (25 de juliol), si bé no parla de balls ni de danses, en considerar que “Es [= En] estos dies no tingué esta octava més memòria que la que feu lo rector en son ofici i missa, perquè els dos es prengué el món per a ses bulles i festes que també volen executar en reverència i solemnitat de Déu i sos sants i encara que de elles no es serveix lo senyor, a voltes és menester donar-les lloc per a que accedisquen en atre temps a lo espiritual o servisca per a desempalagar (*), perquè molt luego se embafen de la devoció i sos exercicis, tan embafats i enfadats com los jodios en lo desert que arribaren a marmolar i manifestar fastig del mannà que del cel cada dia enviava Deu (…). Esta és malaltia vella que patim des de que Adam pecà perquè per lo gust i sabor de aquella fruita vedada a tots nos estregà (*) el paladar; i per a que este fastig en nosatros los cristians, no passe a lo que arribà a los jodios que fonc hasta desitjar les olles podrides de Egipte en despreci del mannà, convé a voltes donar lloc i temps de desempalagar, permitint en lo espiritual o después algun divertiment temporal i de món, però que nunca siga pecat. I així per a estos dos dies es portaren sis vaquetes de la serra d’Énguera, a costes de la administració de les festes, per a córrer-les en lo poble, i es feren carafals en tota forma junt a la sala i al carreró i tanca al peu del campanar per a que sols en la plaça i part del carrer major es corregueren” (pp. 112-113).

Això ens porta a deduir u dels motius pels quals, segles després d’escriure Joan Baptista Anyés, encara es conserven balls i danses que es celebren, fins i tot, únicament el dia de la festa dels Sants de la Pedra.

Finalment, direm que el fet que, a hores d’ara, es recuperen aquestes danses, podria ser un bon motiu per a explicar-ne l’origen etnològic i, així, de pas, per a contribuir a un major coneixement de les arrels, no sols de la festa sinó també de la seua evolució en la cultura valenciana i en tot l’àmbit lingüístic, en aquest cas, en relació amb les festes dedicades als Sants de la Pedra.

 

 

Notes: La coreografia és l’art de la dansa. Aquesta paraula, en el seu significat original, grec, vol dir “escriptura de la dansa”.

Quan Joan Baptista Anyés escriu “a corregir ses males obres”, es refereix a les dels qui vivien en Arles, especialment, de les persones dedicades al camp, la gran majoria.

Solaços vol dir esbargiments, entreteniments, deports.

Aplacar vol dir apaivagar, mitigar.

Esmenar significa subsanar, millorar.

En l’escrit de Joan Baptista Anyés llegim, literalment, peniden, en lloc de penedeixen.

Roncos és una paraula castellana que, en valencià, direm “roncs” i que correspon als sorolls que es fa roncant.

Benifet, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, en una de les definicions que n’hi exposa, és una “concessió de terres o altres béns, fetes per un senyor a un conrador o altre individu sota certs pactes i obligacions per part d’aquest”.

Partim del llibre “Memòries d’un capellà del XVIII”, en què Emili Casanova recull molts escrits d’aquest capellà valencià.

Desempalagar, en aquest cas, és un castellanisme, en lloc de desembafar, això és, de superar un problema d’apetit.

Amb el verb “estregar” en lloc del castellà “restregar”, Josep Esplugues empra aquesta adaptació seua i no la forma valenciana (i sí correcta) “refregar”: “refregà el paladar”.

Balls i danses matriarcals i la festa dels Sants de la Pedra

A continuació parlarem, de manera general, sobre els balls i les danses que tenen a veure amb la festa dels Sants de la Pedra.

Totes aquestes manifestacions, que són de joia i, a més, d’esperit comunitari, podem observar que tenen lloc en ple estiu, justament l’època per a felicitar-nos pels fruits de la collita que, en més d’un cas, és la rematada de la sembra iniciada en hivern (sobretot, quan n’han sigut molts i bons, en aquest cas, forment i el raïm primerenc), per a eixir al carrer i plasmar-hi l’esperit juvenil (simbolitzat per l’estiu) i, així mateix, per a poder donar a entendre el nostre agraïment i la nostra fe en la terra d’on hem tret les collites i, per tant, en la Terra Mare, tot i que, amb l’adveniment del cristianisme, es tractàs de presentar com un triomf de la joventut (simbolitzada per la jovenesa i per la valentia, molt ben reflectides en els sants Abdó i Senent davant de les autoritats romanes i, per exemple, quan són en plena mar, com podem llegir en algunes fonts) i també de la conveniència d’abraçar el cristianisme.

Ara bé, sobre el canvi que aportà el cristianisme al significat que tenien anteriorment (relacionat amb el matriarcalisme de cultures que hi ha abans del sorgiment del cristianisme), cal tenir present que, malgrat que, en més d’un cas, dins de balls i de danses de què farem esment, intervé material que podria fer-nos pensar en danses guerreres, cada vegada hi ha més proves que ens duen a la conclusió que el seu origen seria matriarcalista. De fet, Francisca Martín-Cano Abreu, en el seu llibre “Arqueología femenina ibérica” (2016), escriu que “Una de las más arcaicas ceremonias de carácter religioso, según documentan las representaciones iconográficas prehistóricas de muchos lugares, son las sagradas danzas femeniles de Fertilidad, al son de la música, que a modo de súplicas y oraciones, tenían la pretensión de propiciar mágicamente a la primigenia Diosa, para que enviara la lluvia. Ese protagonismo exclusivo de mujeres persistió hasta bien entrada la época histórica” (p. 330). Tot seguit afig que, segons Heide Göttner-Abendroth (*) (1982), “La ceremonia de danza ritual incluye música, canción, poesía, movimiento, decoración, símbolo, comedia y tragedia, todo ello con el propósito de invocar, implorar, alabar a la diosa” (p. 330). Fins i tot, en un apartat d’aquesta obra, Francisca Martín-Cano escriu que “Otro tipo de duelo entre Sacerdotisas, como diferentes tipos de ‘Lucha de Fertilidad’, lo practicaban con palos (falo artificial), como las Ninfas (*) enfrentadas” (p. 459).

A més, podem adduir que, com cita Fermín Pardo Pardo, cronista oficial de Requena, en l’article “’Les danses’ en Carpesa” (dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”), “En muchas poblaciones estos bailes se hacían en fiestas que sucedían a una recolección importante, lo cual nos lleva a suponer que la finalidad primitiva de estos bailes-danza estaría relacionada con la acción de gracias por las cosechas recolectadas” (p. 183). Així mateix, direm que, per exemple, el capellà Martirià Brugada i Clotas, en el seu llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma, també considera que, després de la “finalització de les col·lectes de cereals (…). La festa, amb tots els seus components, era el moment d’agrair i de gaudir dels resultats de les collites” (p. 20).

Sobre la possibilitat que aquestes danses estiguessen relacionades amb l’acció de gràcies, podem afegir que, per exemple, l’article “Els cossiers de Sineu o la dansa dels bastons a honra de la Santa Creu”, escrit pel prevere Bartomeu Mulet i Ramis, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”, quan passa a l’apartat  “Una festa d’acció de gràcies”, en parla d’una en què “El ‘Cronicón Maioricense’ de D. Álvaro Campaner reprodueix (…) la gran collita de llegums, cereals, oli i altres productes que es va celebrar dia 29 de juny de l’any 1614” (p. 184). Per tant, podem dir que, com a mínim, aquesta classe de celebracions, ja tenien lloc, en la Corona Catalanoaragonesa, en el primer quart del segle XVII.

Tornant, de nou, a l’article de Fermín Pardo, més avant trau unes frases interessants per a entendre el simbolisme de les danses: “Muchas de las danzas rituales contienen un simbolismo especial manifiesto en sus figuras concretas y combinaciones. En el caso de los bailes de plaza o calle, el simbolismo de la unión de la comunidad local en la fiesta y particularmente en este acto viene expresado en la acción del recorrido y evolución del baile rodando una plaza o siguiendo una calle” (p. 184). A més, aquestes danses “van orientadas a eliminar el individualismo de la pareja y a resaltar, como valor positivo, la unión de la comunidad” (p. 184).

Finalment, el cronista, com ja ho hem vist en altres fonts, comenta que “el baile de la fiesta mayor no corresponde a lo habitual, sino a lo ocasional relacionado con lo religioso y con las manifestaciones raciales de la comunidad local, enraizadas en las costumbres transmitidas por generaciones precedentes” (p. 185). Quant al terme “raciales”, podem pensar que Fermín Pardo l’empra com a equivalent de propis d’una comunitat lingüística i, per tant, d’una cultura, com ja es feia, com ara, en el primer terç del segle XX.

Respecte al moment de l’any en què es celebren, no crec que siga accidental que aquestes danses tinguen lloc a mitjan estiu, justament, en lo que, simbòlicament, representa la joventut, a diferència de la primavera (la infantesa), la tardor (l’adultesa) i l’hivern (la vellesa) o, parlant amb paraules relacionades amb l’agricultura, entre la sega (juny) i la verema (setembre) i, a més, en una època que afavoreix la sociabilitat i aquesta mena d’actes en públic i, així, en espais oberts.

Finalment, crec que convé adjuntar unes línies de l’obra “Festa, tradició i identitat. El calendari festiu dels catalans” (http://www.fundaciocarulla.cat/sites/default/files/nadala/Nadala_2003_festa%20tradició%20i%20identitat.pdf), elaborada per la “Fundació Jaume I” i publicada en Barcelona, en el 2003, que diuen així: “ Val més una tradició viva, encara que no ens sembli que conté aquells valors que considerem indispensables, que una tradició nova amb continguts forans i frívols, producte només del consumisme” (p. 60). I podríem adduir unes línies, de la mateixa publicació, quan parla sobre la globalització, en aquest cas, cultural: “Hem d’estar oberts a tots els canvis que ja es produeixen i que es produiran per la interrelació cultural, hem de ser acollidors amb les tradicions d’altres cultures, però sempre vetllant que el llegir no ens faci perdre l’escriure” (p. 83). I, a continuació, encara que parle sobre Catalunya, exposa unes paraules aplicables a la resta de l’àmbit lingüístic: “Catalunya compta amb un patrimoni immaterial excepcional, que hem de preservar, mantenir i potenciar, perquè és l’essència de la memòria col·lectiva de la nostra manera de ser” (p. 83).

Sortosament, podem dir que, a hores d’ara, estan reviscolant danses i balls, si partim d’obres com un llibret i disc sobre “el ball dels totxets” (de la població aragonesa Camporrells, de la comarca de la Llitera), tret en el 2009, trenta anys després de la recuperació de la festa, de comentaris fets per estudiosos de danses valencianes, com ara, Toni Bellon Climent (sobre els bastons d’Algemesí, però que en cita uns altres, també populars en el País Valencià), Enric Olivares Torres (en relació al ball dels tornejants, d’Algemesí) i Josep Sempere i Castelló (quant a “les danses”, en relació amb la comarca de l’Alcoià) o, per exemple, de fonts en d’Internet.

Finalment, direm que, en relació amb els Sants de la Pedra, hem trobat informació que  tracta sobre el ball de l’Oferta, el ball de bastons (el “ball dels totxets”, en Camporrells), el ball de bot o ball de pagès (hi ha motius per a intuir que hi pogués estar vinculat, com a mínim, amb la recollida de forment, en estiu), els balls de plaça valencians, la dansa i la dansada (la “dansà”, vulgarment), el ball de l’escombra, el balls dels hortolans i el “ball de l’envelat”, els balls parlats, la moixiganga (que també hi podria estar relacionada) i, a més, el “dance” de Visiedo (població aragonesa de la comarca de la Comunidad de Teruel).

 

 

Notes: Heide Göttner-Abendroth és una estudiosa alemanya, nascuda en 1941, i feminista, que, entre altres coses, ha fet recerques sobre el matriarcalisme.

Sobre les ninfes, Francisca Martín-Cano Abreu, en la plana 222, escriu: “Usaremos la palabra en majúscula ‘Ninfa’: con el sentido de jóvena (sic) sacerdotisa”.

Els Sants de la Pedra i els germans Cautes i Cautopates

Tot seguit escriurem sobre els Sants de la Pedra i la seua relació amb Cautes i Cautopates, dos germans vinculats al mitraisme, religió oriental que estava molt estesa per l’Imperi Romà i de què el cristianisme acollí i, fins i tot, adaptà, molts trets.

Sobre Cautes i Cautopates, començarem pel seu nom, a partir d’informació treta de l’entrada “¿Mitraicos en la Bética?” (https://arquitecturaperdida.blogspot.com.es/2011/05/mitraicos-en-la-betica.html), del bloc “La arquitectura perdida”: “parece ser que, por etimología, se relacionen con el origen iraniano del culto, pues la raíz de sus nombres (caut) parece hacer referencia a la luz. Por el contrario la partícula negativa pates indica un antagonismo entre un personaje y otro (pudiendo traducirlos como luminoso y antiluminoso u oscuro).

Iconográficamente se representan como dos jóvenes persas tocados, como Mitra, con un pileus , y portando en sus manos sendas antorchas” . El píleu és un barret, un casc.

I segueix, més avant, dient que “Es curioso que Cautes casi siempre se sitúe a la izquierda y Cautópates a la derecha de la escena mitraica, por lo que se han interpretado como alegorías de la salida y puesta del Sol, por oriente y occidente respectivamente, dejando a Mitra en el centro, pudiendo representar el Sol en su cenit. Relacionado también con su situación se toman como personificaciones de mar y el cielo, oriente y occidente, el Sol y la Luna y, consecuentemente símbolos de la vida y la muerte.

En directa relación con esto último está la aportación de Gordon y Beck que, interpretando un pasaje de Porfirio, toma a los dos gemelos como agentes de Mitra que controlan las puertas por las que producen el descenso de las almas desde las estrellas al mundo de los mortales y el recorrido inverso”.

Igualment, com podem veure en l’article “Apuntes sobre el Mitraísmo” (https://identidadytradicion.blogia.com/2011/071102-apuntes-sobre-el-mitra-smo.php), en el bloc “Identidad y tradición”, estarien vinculats a la celebració de la Nativitat del Sol, festa del Sol Invictus, la qual es celebrava coincidint amb el solstici d’hivern, el 25 de desembre. Llegim que “Mitra nace entre un buey y una mula en la gruta, con dos pastores de testigos: Cautes y Cautopates, Cautes tiene una antorcha encendida hacia arriba (el día), Cautópates tiene una antorcha encendida hacia abajo (la noche)”.

En línia amb lo que estem escrivint sobre Cautes i Cautopates, Diego Pintado, de la Universitat del Salvador (d’Argentina), en l’article “El concepto de metron en Heráclito y Protágoras” (http://www.revistas.uma.es/index.php/claridades/article/viewFile/3736/3474), de la revista “Claridades. Revista de Filosofía” (no. 9, 2017), escriu la reflexió següent: “¿Acaso no son los dos pilares ontológicos de lo real, originación y disolución, nacimiento y muerte, principio y fin, aquello que el esoterismo más arcaico descubrió en los dioscuros, Cautes y Cautopate[s], Cástor y Pólux, los gemelos representados uno a la izquierda y con una antorcha hacia arriba y uno a la derecha con una antorcha hacia abajo?”.  A l’esquerra, és Pòl·lux i, a la dreta, Càstor, de la mateixa manera que les estreles de la constel·lació Bessons en el cel. Sobre aquest “esoterisme” direm que Francisca Martín-Cano, en l’obra “Arqueología feminista ibérica”, parla, en al·lusió a la Península Ibèrica des del Paleolític, de “testimonios artísticos de dualidades femeninas de similar edad, en formas variadas: muchas en pintura, pero algunas están grabadas, o son esculturas. Algunas (…) Están datadas entre el VI milenio adne hasta principios del III adne. Y otras dualidades son de estilo Naturalista figurativo. Serían representaciones de dos Sacerdotisas Geminales, dos amigas de corazón vinculadas, con las que darían modelo para que practicasen ritos propiciatorios de la Diosa Andrógina” (p. 324-325).

I, quant a la torxa, afegirem que en l’entrada “Deméter y Perséfone. El Mito de la Transformación Cíclica” (http://www.mujeresdeempresa.com/demeter-y-persefone-el-mito-de-la-transformacion-ciclica), de la web “MujeresdeEmpresa.com”, hi ha que Persèfone, la filla, “Un día escucha unos lamentos que provienen del fondo de la cueva. Entonces la Hija enciende una antorcha y desciende al Mundo Subterráneo de los Muertos. Cuando éstos ven la luz dejan de gemir y se alegran con la presencia de la joven diosa”. Aquestes línies, immediatament, em recordaren el paper de l’abat Arnulf quan tornà a Arles i, segons el “Llibre de la translatio dels sancts Abdon y Sennen”, de Miquel Llot de Ribera, escrit en 1591 amb l’abat com una mena de Persèfone, un paper semblant, igualment, al del Nen Jesús el 25 de desembre, després del dia més curt de l’any i de l’inici de l’hivern.

Cautes i Cautopates, com després ho veurem en Abdó i Senent, tenen un paral·lelisme  simbòlic que pot semblar més clar respecte al de Càstor i Pòl·lux en relació amb Abdó i Senent. Així, com podem llegir en la web “Encyclopaedia Iranica”, en l’entrada “CAUTES AND CAUTOPATES” (http://www.iranicaonline.org/articles/cautes-and-cautopates-the-two-dadophoroi-or-torch-bearers-who-often-flank-mithras-in-the-bull-slaying-scene-and-who-are-s), en anglés, “Cautes would symbolize , or at least introduce, the half-year from planting to harvest and Cautopates the other half” , és a dir, que “Cautes simbolitzaria o, si més no, introduiria, la mitat de l’any que va des de la sembra fins a la collita, i Cautopates, l’altra mitat”. A més, com en l’entrada “El Mitreo de Mérida” (http://alfonsodelavega.com/?page=17749), de la web “La Garita de Herbeira” (*), també ens diu que Cautes porta la torxa cap amunt, mentres que Cautopates en porta una i cap avall, detall que ens podria recordar cap a on creix el forment (Senent) i cap a on ho fa el raïm (Abdó). L’autor de l’article escriu que “Cautes con el fuego hacia arriba . Cautopates con el fuego de la antorcha hacia abajo. Día y noche”.

Podem afirmar, doncs, que no sols tenen moltes semblances entre els personatges romans i els mitraics, sinó que, a més, bona part d’eixes similituds les comparteixen els Sants de la Pedra i, fins i tot, les trobem en el simbolisme del forment i del raïm (o de la mangrana). I que, així mateix, també n’hi ha amb Demèter i Persèfone, de què hem parlat en altres apartats de l’estudi: Demèter representa el creixement i està relacionada amb el forment (juny-juliol, sobretot) i, en canvi, Persèfone, la decadència que, quan immediatament després de començar l’hivern, donarà pas al renaixement de la vida, el qual aplegarà al punt més alt amb l’estiu, símbol de la joventut i moment en què s’uneixen també la celebració dels diòscurs Càstor i Pòl·lux (15 de juliol) i, en lo cristià, dels sants Abdó i Senent (30 de juliol). Persèfone, en lo simbòlic, en el camp dels aliments, està relacionada amb la mangrana, la qual, com el raïm, maduren en la tardor, de setembre a novembre, justament durant el mes típic de la verema, setembre (si bé la collita de raÏm ja pot començar, si més no, amb el primerenc, en juliol, i allargar-se a octubre), i durant la tardor.

A més, recordarem que Sant Joan Baptista (24 de juny) es celebra en el moment de major llum en l’hemisferi nord (un poc després de l’entrada de l’estiu), mentres que, sis mesos després, la festa del naixement del seu cosí Jesús (Nit de Nadal), 24 de desembre, té lloc poc després del dia més curt de l’any i d’haver començat l’hivern.

A tot lo escrit sobre els noms i els seus símbols, afegiré que, fins i tot, en el llibre ”La vida dels gloriosos sants Abdó i Senent” (de Joan Baptista Anyés i editat per Ulleye, en el 2010), en la plana on comença l’apartat “Cobles en llaor de santa Bàrbara”, Santa Bàrbara apareix enmig dels sants Abdó i Senent, i que qui veiem a la nostra esquerra (corresponent a la dreta de la santa) porta forment i una palma, mentres que l’altre duu un penjoll de raïm i una palma. El color groc correspondria a lo que creix cap al sol, cap a dalt, al forment, al dia i, fins i tot, a l’home (si ho dividíssem entre home i dona).

Això coincidiria amb el fet que, per exemple, en Nepal, on una germana meua va ser uns dies, un elefant femella estigués lligat a un tronc que acabava, en la banda de dalt, en pla (–), mentres que el mascle, que era molt a prop de la femella, ho estava a un tronc que ho feia en punta (l). Farem un parèntesi per a recordar, ací, que el nom “Senent” significa “la punta de ferro de la fletxa o de la llança; pur, net, destil·lat” i, en canvi, “Abdó” vol dir “el molt servicial, el servidor de Jesús, serf de Déu”. Sobre aquesta punta de fletxa, que, per la forma final, podria recordar-nos la d’una espasa (aïna actualment associada a la guerra, però no en altres temps), en el llibre “Arqueología feminista ibérica”, llegim “puñal, cuchillo, espada, alabarda, flecha, lanza, jabalina… (…)

Las armas han sido interpretadas, de manera generalizada por académicos como: armas de defensa que pertenecerían al guerrero de élite enterrado en la tumba. Pero (…) el arte prehistórico matriarcal en la Península Ibérica, antes de que la invasión romana provocase la evolución de las ideas religiosas hacia el patriarcado, era de carácter simbólico” (p. 269).

Tornant a l’anècdota dels elefants, quan la meua germana preguntà el motiu dels dos troncs distints, una persona li aclarí que es feia per a diferenciar el gènere de cada elefant. Podríem, fins i tot, afegir, que en la llengua de signes de les persones sordes, quan el capellà, en plena missa (com en una a què vaig assistir), diu “És just i necessari”, en el moment de dir “just” adreça el seu braç dret, detall que concorda amb les idees de puresa i de netedat, que han eixit al principi d’aquest apartat sobre l’origen i el significat dels noms Abdó i Senent.

Per a continuar amb la relació entre els noms, els seus significats, el gènere de cada u del sants i què portaria cada u (en el cas que només l’acompanyàs forment o raïm), adduirem que, en molts apartats del llibre “Metafísica del sexo”, de Julius Evola, l’autor parla sobre el triangle invertit i la línia en horitzontal (relacionats amb la dona) i, per una altra banda, sobre el triangle que mira amunt i dret i la línia vertical (relacionats amb l’home), a partir de representacions al llarg de la història de la Humanitat. Aquests detalls que exposa Julius Evola, els podríem relacionar amb el forment (que tira amunt) i amb el raïm (que ho fa cap avall) i, per una altra banda, amb “la punta de ferro de la fletxa” (cap amunt) i amb “el molt servicial” (cap avall).

Així mateix, direm que, en la mateixa línia del sentit de lo que acompanya a cada sant i de la identificació de cada u, podríem entrar, com ara, en com la representació que fa Jaume Huguet (s. XV) dels Sants de la Pedra, ens trau que el que hi ha a la nostra esquerra té l’espasa cap amunt, mentres que qui hi ha a la nostra dreta l’orienta cap avall, com es pot veure, per exemple, en una foto dins de l’article “Jaume Huguet i el retaule dels sants Abdó i Senén” (http://www.raco.cat/index.php/terme/article/viewFile/40616/122012), de Joaquín Yarza Luaces (p. 30). Tindríem, doncs, Senent (el de la nostra esquerra), qui inclina l’espasa cap amunt, i, en canvi, Abdó (el de la nostra dreta), qui ho fa cap avall.

Sobre el tema de les espases (en lloc del forment i del raïm), direm que l’hem trobat en algunes representacions artístiques i que, hem pogut saber, a través d’un missatge del 5 de juny del 2019, enviat per Sofia Mata de la Cruz, directora del Museu Diocesà de Tarragona, amb qui havia contactat la vespra, que Al Museu Diocesà de Tarragona hi ha una taula del Mestre de Cervera, dos compartiments de la predel·la del retaule de Sant Jaume de Vallespinosa obra de Jaume Mates, i una taula solta amb dos compartiments que mostren escenes de la seva vida. Totes les representacions els presenten amb corones reials i espases. No he vist cap amb altres atributs”, això és, amb forment i amb raïm, com en la majoria de les obres d’art. Una informació interessant: corones reials, espases…

Finalment, com a resum de les entrades sobre Demèter i Persèfone, Càstor i Pòl·lux i, ací, Cautes i Cautopates, inclourem una taula.

 

A ABDÓ I SENENT (Malandia)

 

 

 

 

Notes:  El 30 de març del 2017, en resposta a un missatge que havia enviat a Martirìà Brugada i Clotas eixe dia, em responia que La meva tendència (més d’acord amb  Francisco Javier Delicado Martínez) és vincular els dos sants al simbolisme del dia i de la nit. Així, no és estrany que, inicialment, iconogràficament també es puguin identificar als mitraics CAUTES I CAUTOPATES, com també als Dioscurs,  al Yin i Yang…”.

Per a accedir a l’entrada “El Mitreo de Mérida” es pot escriure el nom, ja dins de la web, en la banda dreta (on hi ha un apartat reservat per a fer-hi cerques) o bé, escrivint el nom en Google, però no, directament, amb l’enllaç, el qual ens remet a la darrera entrada de la web.

“Adne” vol dir “abans de la nostra era” i l’utilitzen algunes persones, en lloc de la forma “aC” (“abans de Crist”).

El raïm primerenc, sovint s’ofereix amb motiu el dia de la festa dels Sants de la Pedra i, així, podem dir que ja apareix a finals de juliol, tot i que el mes típic de la verema és setembre, el mes en què comença la tardor.

Finalment, quant a l’anècdota de la meua germana en Nepal, li agraesc que em confirmàs, el 24 d’octubre del 2019, que així era i que, d’alguna manera, admetés que aquest detall fos publicat en la recerca i en la web.