Arxiu d'etiquetes: la pagesia

El sentiment de pertinença a la terra i persones agraïdes a la Mare Terra i amb molta espenta

General, , ,

Enllaçant amb l’agraïment cap a la terra de què parlen llauradors, persones de zona rural i, igualment, gent que estima la terra on viu i la Mare Terra, en l’entrevista “Si cuides la terra, és molt agraïda” (https://formenteraavui.com/2017/08/12/cuides-la-terra-molt-agraida), publicada en la web “Formentera Avui”, a un jove agricultor (a qui deien Martí Juan i que havia nascut en 1989), podem llegir que “Ha après de la tradició familiar i continua elaborant el producte local.

El que recull al seu hort, ho ven al mercat (…), al supermercat (…) i en alguns restaurants de l’illa”. Aquestes paraules m’evocaren unes relacionades amb l’àvia paterna de ma mare, qui se n’anava a València amb un saquet de fesols, els hi venia i tornava a casa.

Quan li demanen si, en sa casa, hi havia hagut tradició d’agricultors, comenta “La meva àvia ha cultivat sempre i, al meu pare, també li agrada molt el camp. Per aquest motiu, m’he animat a fer-ho; sense aquesta empenta, no ho hauria fet tot sol (rialles).

Ets feliç amb el que estàs fent?

Sí…; si no, no ho faria (rialles)… Ara, parlant en serio, m’agrada el contacte amb la naturalesa. Però, sobretot, la satisfacció de veure com creix el que estic cultivant. Encara que no ho paregui, l’ofici de pagès és una feina dura i, per tant, quan creixen les tomates, els melons o les xíndries, és molt gratificant. Si cuides la terra, és molt agraïda”.

Continuant amb el tema del sentiment de pertinença a la terra i, a més, de tractar-la com una mare faria amb un nen de pocs mesos, en l’entrevista “Alba Casasayas: ‘Treballant aprens que la terra, si la cuides, t’ho dona tot’” (https://cc.bingj.com/cache.aspx?q=alba+casasayas+treballant+aprens+que+la+terra%2c+si+la+cuides%2c+t%27ho+dona+tot&d=4790302021854236&mkt=es-ES&setlang=ca-ES&w=1VBxN6S0xEeCYKWRFJArXsJzFqpCY3zf), que figura en la web de la Diputació de Barcelona, Alba Casasayas, una jove pagesa de Manresa (comarca catalana del Bages), qui sempre ha mamat la terra (perquè son avi ja vivia del camp), diu “El meu pare sempre recorda que, en aquella època, dir que eres pagès no tenia prestigi. En canvi, repartir a Barcelona ja era tota una altra cosa.

La percepció de l’ofici de la pagesia ha començat a canviar i ara és molt més positiva. Comparteixes aquesta visió?

Sí, és cert. T’he de dir que, quan jo tenia quinze anys, deia que venia de família pagesa amb la boca petita, però ara ha canviat i ho dic en positiu. Quan creixes, et vas adonant de tot allò que comporta l’ofici”.

Més avant, li fan la qüestió “Ara que ja tens una mica de perspectiva, què és el que has après a la finca?

Treballant, aprens que la terra, si la cuides, t’ho dóna tot. No hi ha res més: només cal que la cuidis. I cal ser-hi”.

Finalment, copsem dos temes que empiulen amb el matriarcalisme i que apareixen, com ara, en el llibre “Arrelats”, sobre les famílies més antigues de Catalunya, aparegut en el 2021:

“L’estima per a la família és molt present en el teu dia a dia, oi?

Jo recordo com va lluitar el meu avi per aquestes terres; després, el meu pare. Deixar-ho perdre, sentimentalment, seria dur. Si uns ho han lluitat, per què deixar-ho perdre si es pot continuar?

Per acabar, una pregunta gastronòmica. T’importaria compartir un record de menjar bo que t’hagi marcat?

Tota la vida hem menjat d’allò que fèiem a casa, tant la carn com l’horta. Sempre hem matat el porc. El meu avi tenia vedelles, pollastres, la verdura, els ous, el porc… I tot era de casa”. Tocant la festa de la matança del porc (en novembre), direm que n’és una (i molt arrelada) en la tradició matriarcalista dels llauradors, en tot l’àmbit lingüístic, i que és motiu de celebració en casa i, àdhuc, amb persones del veïnat i en què es recorden persones que, en altres temps, eren junt amb els qui hi són.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El comunalisme, les marededeus trobades i el diàleg en la Ripoll de l’Alta Edat Mitjana

General, , , ,

Prosseguint amb l’escrit “Llegenda del Monestir de Ripoll”, plasmat en la mateixa obra d’Anicet Villar de Serchs, podem llegir que, “Al peu d’aquest rústec altar, un cavaller agenollat estava fent oració i tenia una espasa estesa a terra. En veure a Guifré, el cavaller s’aixecà i parlà així:

-Jo sóc Carlemany (…). Tinc l’esperança que tu ho faràs més bé. Venera aquesta imatge; fes que la veneri tothom i ofereix-li la millor de les teves joies. Jo me’n torno a la tomba tranquil, amb la creença que tu compliràs el meu desig” (p. 52).  És a dir: per una banda, apareix el tema de la veneració, el qual no és propi de les cultures matriarcalistes, així com no fan una mena d’adoració de la mare, sinó, per exemple, un agraïment (i, àdhuc, cerimònies) en què li demanen permís per a conrear la terra, tret que té poc a veure amb els altars. En segon lloc, copsem un acte d’obligació (fer que tots passen per l’adreçador), ja que ens trobem davant una figura política (Carlemany, qui visqué, aproximadament, entre l’any 742 i el 814) que, com ara, impulsà la creació de l’escola, entre d’altres coses, com un canal per a unificar la població.

En canvi, sí que hi ha un detall que empiula amb el matriarcalisme: l’agraïment cap a la mare (Nostra Senyora) de la mateixa manera que el llaurador ho fa a la Mare Terra, en el cas de l’hortolà, donant-li part de lo millor que ell té (de la collita).

Un altre tret matriarcalista és que el comte Guifré, en un Estat (ací, un comtat) en què no deuria haver-hi un estil dictatorial (i, per això, no seria patriarcal), “Va demanar el parer del seu conseller bisbe Gotmar, que sempre l’acompanyava, però aquest personatge no va saber interpretar el sentit del somni” (p. 52). El conseller esmentat fou bisbe de Vic entre l’any 886 i el 899.

Continuant amb l’actitud del comte Guifré i del bisbe, “no havien caminat gaire trajecte, quan van veure un estol de pagesos que escoltaven la paraula d’un monjo que discursejava. S’hi atansaren i van oir com els explicava que aquell matí havia trobat una imatge de la Verge, que estava en una cova i que havia quedat descoberta en caure les pedres que la tapaven. Acabà demanant-los que anessin tots plegats a veure-la” (p. 52). Altra vegada, apareix un passatge de marededeus trobades, en aquest cas, presentat al poble (simbolitzat pels pagesos) per un frare i en què Nostra Senyora és en una cova (lloc femení i que representa la vulva i la terra, això és, el punt d’on ixen els fills i a on tornen, com ara, amb motiu de la mort).

El fet que el monjo els demanàs (però que no els intentàs imposar) sí que reflecteix un personatge religiós obert i que, possiblement, coneixia la realitat de la zona i la força cultural naturalista, a diferència de la influència del cristianisme: calia recórrer a estratègies més dialogants, si es volia guanyar la simpatia dels habitants de la contrada.

“El comte i el bisbe hi anaren també a veure què seria allò. Tan bon punt hi arribaren, Guifré va conèixer l’altar i la imatge, en comprovar que eren els mateixos que ell havia vist en somnis” (p. 52), en què, com podem recordar, una senyora l’havia conduït. Aleshores, el comte comprengué que “aquella imatge era la que havia de venerar i fer que tothom la venerés” (p. 52). Per tant, és el personatge femení i en un moment de foscor (la dama que se li presenta en el somni) qui li fa de guia i ell li segueix la pauta (el missatge que rep).

Immediatament, el comte capta que ve el seu fill Rodolf “i, tot seguit, exclamà: ‘Heus ací la joia que més estimo i que he d’oferir a la Verge’” (p. 52). Podríem fer-nos la qüestió “¿Per a que ella l’educàs i el menàs de cara al demà?”. Potser, sí, puix que, en acabant, la llegenda diu “I, sense perdre temps, va fer aixecar un esplèndid monestir consagrat a la Verge Maria i el va posar sota la direcció del seu fill Rodolf, convertit en frare benedictí, del qual diu la tradició que fou un abat just i prudent” (p. 52), dos característiques que tenen molt a veure amb com és tractada la terra per part dels llauradors: sense sacrificar-la (els fa de mare) i amb prudència (per a poder recórrer-hi en l’esdevenidor i que els aporte bones collites).

Finalment, agregarem que la narració, en cap moment, parla del triomf de la política de l’emperador (fer passar per l’aplanador el poble) i sí de l’actitud dialogant del monjo i, després (i parcialment), del comte Guifré: encara no havia quallat el feudalisme i predominava, clarament, una cosmovisió matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Afegim una entrada que hui hem posat en Facebook, en relació amb Sant Jordi i el seu simbolisme, al costat del que representen el dimoni i el drac, davant les propostes (i les publicacions literàries) amb una Santa Jordina que mata el drac: https://www.facebook.com/share/p/vjaaKtzfeDv6AQEM/. Una opció interessant seria promoure la figura dels Sants de la Pedra (vinculats, per exemple, amb Demèter i Persèfone, de la cultura grega) i amb lo matriarcalista.

assemblea-pagesa-6f (1)

“El llaurador, de bona gana, ho dona”, pagesia, generositat, noblesa i persones molt obertes

General, , , , ,

Afegirem que el 26 d’agost del 2022 trobàrem en Internet l’entrada “5 cèntims” (https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1212191), amb què poguérem accedir al número 723 del periòdic català “Ilustració Catalana”, del 15 d’abril de 1917, en què figura l’article “… Y’l rapsoda axí canta”[1], signat en la ciutat de València pel castellonenc D. Gaietà Huguet. En l’escrit, plasmem un tractament positiu cap al llaurador i el matriarcalisme: “¡Oh, llaurador del meu país, ton record va unit als dies més ditxosos de ma infantesa, els matins en què em despertaren les alegres notes de la banda del poble! (…) I, per si no hi haguera prou amb tanta cosa, a la nit, serenata i castell. De retorn a casa, (…) en el ventre portava un empatx gàstric; m’hi havien convidat en totes bandes i, quan tip, vaig adduir que ja no podia més, despagat, encara em replicares: ‘El llaurador, de bona gana, ho donava’.

El cosmopolitisme nivellador no aconseguí, fins el dia, amb sa mà de gel, arrancar la planta de ton esser. Encara sona, per tu, més dolçament, fins penetrar a lo íntim de ton cor, mare que madre, Melet que Manolito, enyor que nostalgia, neguit que desazón… (…).

¡Quantes vegades, passejant per tes hortes, apagares ma set amb aquella aigua de la botija penjada d’un pilar de l’emparrat de ta barraca! ¡Quantes i quantes m’acompanyares, quan em perdí en mon camí, no deixant-me fins tindre la seguretat de que no em tornaria a perdre! Creguí viure, per un moment, la vida patriarcal[2] de l’Evangeli, realitzat el sublim ideal del Cristianisme en la terra.

(…) Quan Teòfil Gautier t’hi va vore en la Plaça del Mercat, li paregueres un beduí i, per si açò fóra poc, encara s’estranyà de que aquella dona -segons sa expressió-, de formosor de veneciana, es criara per a tu. El gran artista francès, com sols veia el color, no pogué capir que ta bellesa moral igualava, si no superava, la de l’encís físic de ta digna companyona.

A pesar d’esser tan excelsa la seua sensibilitat artística, no se n’adonà de que era ton primer bes d’amor, un bes pur, immens, suprem, que no sabé mai ni a baves de flamencs, ni a decadències de la ciutat.

Ignorà també lo que respectaves a ta muller, oint sos consells, que rares voltes et permeties discutir, com els oracles d’una pitonissa i que et consideraves deshonrat si ella agarrava una ferramenta per ajudar-te[3], que la dona -deies- s’hi havia fet per als quefers de la casa i el cuidado[4] de la família, cosa que no entenen altres llauradors d’Espanya i de l’estranger.

Però Gautier, (…) Dibuixà (…) ton noble escut (…): els dolços fruits que traus a la terra, per tu atesa com la cortesana[5] son tocat” (pp. 248-249).

I, més avant, exposa que aquest llaurador, com més d’u i valencià, ha triat fer-se industrial, motiu pel qual, com podem llegir en la primera paraula del text, es tracta d’un obrer (p. 248). Aquest detall pot portar-nos a entendre per què, per una banda, l’home considera bé la dona i, per una altra, per exemple, comenta que es sentia deshonrat si ella l’ajudava en el camp. 

L’escrit, per consegüent, reflecteix un moment de pas cap a una industrialització que, a poc a poc, penetra en les ciutats mitjanes, com ja ho havia fet en les grans, encara que el camp era molt predominant en la societat valenciana. 

Com hem pogut copsar, no sols el llaurador ho dona amb noblesa, sense males intencions, sinó que, igualment, es tracta d’un matriarcalisme viu a nivell rural.

Continuant amb el tema de la dita, quant a la generositat dels pagesos, el 21 de maig del 2023, durant una visita que em feu ma mare, em transmeté un refrany que deia molt sa mare (nascuda en 1910): “Al pobre, tot li fa”. A més, li comentí que, en paraules que un home de més de setanta anys i nascut en la comarca valenciana de la Ribera Baixa, em digué pel 2010, en molts horts, hi havia per costum llaurar tota la terra, fer-la fèrtil i, al capdavall, “Deixar-ne una part per als pardalets, per als animalets”. Llavors, ma mare m’afegí que “La gent [,pobra i tot,] podia anar i espigolar” en el lloc: per exemple, creïlles que no havien estat arreplegades o que hi restaven partides, productes bons que hi havia i que estaven a l’abast dels qui els volguessen (bé per plaer, bé per necessitat), o siga, en lo que ella em digué remitjó. 

A banda, ma mare m’adduí que, en molts camps, es solien posar unes canyes acompanyades d’unes cintes i que hi eren adjuntes a unes tanques (les quals no eren de pedra). La finalitat era que, en moure’s les cintes, el ramat no s’hi acostàs i no se’n perdés la collita, ni el camp, ni es fessen malbé.

Com podem veure, si empiulem que els pobres solien acceptar lo que els donaven (paraules de la meua àvia materna, nascuda a principis del segle XX), que els pagesos ho regalaven amb noblesa i que, igualment, deixaven una part per a qui volgués i, àdhuc, per als animalets, ens trobem en una cultura i en una societat matriarcalista i molt oberta.

Prosseguint amb aquest tema, el 21 de maig del 2023 posàrem un post en Facebook, en què demanàrem “¿Quins refranys en llengua catalana coneixeu amb les paraules ‘pagès’ o bé ‘hortolà’ i en què, alhora, s’expose sobre la generositat del camperol? Gràcies”. El mateix dia, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Rosa Rovira, una dona criada en el camp i que hi ha estat vinculada des de ben petita, ens escrigué “He mirat una estoneta un llibre de refranys i, que parlin de la generositat del pagès, no en trobo. És clar que hi ha molt de material. Potser, alguns s’hi acosten una mica (…):

‘Un sega el blat i un altre es menja el pa’.

‘La pagesia sempre espera i confia’.

‘Pagès i ramader, pagès sencer’.

‘Pagès matiner, omple son graner’.

‘Qui fa bon paller, té pa per l’any que ve’.

‘Qui planta i cria, viu amb alegria’.

‘Qui sembra i cria, guanya de nit i de dia’.

‘El pagès no llença res, el bon femer fa el bon graner’”.

 

Com es pot captar, n’hi ha que reflecteixen una cultura matriarcal i un ambient acollidor, obert i en què donar està ben vist: el fet que el segador i qui es menja el pa no tracten d’aclaparar-ho tot; la fe en el demà; la persona que té la part femenina (llaurador) i la masculina (pastor), i, per tant, receptiva; que el resultat d’aconseguir bones collites vaja acompanyat de tenir criança, fills, així com, en moltes rondalles, un bon regnat o unes bones relacions entre el marit i la muller van units al naixement de fills (tret que es plasma diàriament, psicològicament i, fins i tot, en lo simbòlic); que el pagès i el femer es facen costat, tret, òbviament, possible perquè tots dos es fien entre ells i, així, afavoreixen un ambient lliberal.

També el 21 de maig del 2023, en Facebook, Francesc Fulquet Clavero, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, ens plasmà una entrada amb refranys i frases associades al mot “pagès”, dins de la web “Paremiologia catalana comparada digital”, i trobàrem una dita que s’ajusta a la idea de generositat i al comentari fet pel valencià de la Ribera Baixa: “Quan Nadal cau en dijous, el pagès sembra pels ocells; per molt gra que sembri, no n’hi ha prou per ells” (https://pccd.dites.cat/p/Quan_Nadal_cau_en_dijous_el_pag%C3%A8s_sembra_pels_ocells%3B_per_molt_gra_que_sembri_no_n%27hi_ha_prou_per_a_ells).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Hem adaptat lingüísticament el text i amb lleugers retocs estilístics .

[2] Cal dir que, ací, el mot “patriarcal” s’utilitza com a sinònim de “paternal”.

[3] Hem remarcat aquestes paraules, per a reflectir part del missatge matriarcalista que conté aquest escrit.

[4] Literalment.

[5] Prostituta, bagassa.

Dones que aplanen el camí, agraïdes i molt obertes i el paganisme

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “Els tres germans”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Un home tenia tres fills i els diu:

“-Donaré l’heretatge, a aquell que primer em porte una fulla de llorer.

Tots tres es van encaminar cuita-corrents cap al bosc (…) per tal d’aconseguir la fulla” (p. 62). “El gran (…) va trobar una velleta que li demanava una almoina” (p. 62), però ell li la nega com també fa, després, el segon.

“Quan el fill petit va veure la pobra padrina, es compadí d’ella i li oferí un tros de pa. Llavors, la velleta, agraïda, li preguntà:

-Què hi tinc, al cap?

-Una fulla de llorer! (…) és precisament lo que jo buscava -contestà ell (…).  (…) el benjamí prengué la fulla i anà a trobar els seus germans” (p. 63). I, per tant, el jove actua de manera bondadosa i molt oberta i la velleta li ho compensa.

Un altre relat en què es plasma lo matriarcalista és “La font del dimoni”, en la mateixa obra de Pep Coll, en què veiem que una jove se’n va a la senyora, i la dona, “davant la insistència de la xicota, li va dir que li donaria permís, però que abans hauria d’omplir el pou d’aigua” (p. 99) i, per consegüent, la senyora i la noia actuen molt obertes.

Igualment, en la rondalla “El pont del diable”, que també figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, un dia, un jove (que ací representa el diable), diu a una pastora:

“-Si et construís un pont aquí mateix, passaries? -li engegà (…).

-Doncs, és clar que passaré! Però amb una condició: has de fer el pont aquesta mateixa nit!” (p. 105). I, aquella mateixa nit, tota una colla de paletes i manobres, dirigits pel jove, fan el pont que havia indicat la dona (p. 106). 

En el sisé grapat de rondalles que exposa Pep Coll en l’obra, apareixen els sants i Nostra Senyora com a intercessors i el capellà Serafí Planesdemunt comenta al seu amic que “gairebé totes aquestes imatges, tant les dedicades a la Mare de Déu com als Sants, segons la tradició, foren trobades de forma molt pareguda. Així, els protagonistes de la troballa (…) són sempre els mateixos: els bous i els pastors” (p. 111) i li afig que ho associa al fet que, “a Déu li plau de manifestar-se als humils, als pacients” (p. 111).

I, més avant, el rector escriu uns versos dirigits a Sant Pere Màrtir (per a que els guarde de pedregada i per tota l’anyada) i addueix que “el pagès ho demana directament al sant” (p. 115) i que, per tant, el paganisme encara perviu entre la pagesia com també entre bona part de la població i que, “a vegades quan faig la benedicció del terme o dels animals, penso que els antics déus pagans, no han fet altra cosa que canviar de nom” (p. 115).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal

La dona, la pagesia, molt oberta, i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

 

La dona i la figura del llaurador (o la del pagès o la de l’hortolà) i la terra.

El 26 d’abril del 2022, en Facebook, comentàrem que, “En moltes rondalles en llengua catalana, apareix la figura del llaurador (o bé la del pagès o la de l’hortolà), però la del pastor és molt puntual. ¿Què opinaven les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”.

En el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el 26 d’abril del 2022, Francesc Castellano ens plasmà “La família materna de la meva mare era pagesa a Girona i, la del meu pare (tant per via paterna com materna), ho eren també, a Benicarló i Navarrés.

Sí que hi ha rondalles amb pastors, tant entre les recollides per Joan Amades, com per altres folkloristes, i algunes relacionades amb la ‘descoberta’ d’imatges marianes, tot i que, certament, són poques en comparació amb altres oficis” i, posteriorment, li escriguí “És perquè la figura del pagès està molt vinculada amb el matriarcalisme, mentres que, com ara, la del pastor (i d’açò ja escriu Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya’, en 1960) ho fa amb la cultura castellana i amb la ‘Trashumancia’.

I, com ja podíem pensar, la cultura aragonesa, també patriarcal, en un article en aragonés i traduït al castellà, també està relacionada amb el pastor”.      

El mateix dia, en el grup “Valencians per la independència”, Josemi Sánchez Velascu ens escrigué amb “Una cobla de jota molt coneguda (…), ‘Jota de les Ventes de Moixent’”, en la versió del grup “Alimara”, la qual figura en el disc ‘A l’aire de la terra’”, tret en 1981:

“Més m’estime ser pastor

i anar per eixes muntanyes,

que no segador d’arròs,

que em piquen les cotimanyes”.

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, ens respongueren “Doncs, què pensaven? Eren de cases pageses” (Maite Bofarull).

En el grup “Dialectes”, el 26 d’abril del 2022 ens plasmaren “Qui tenia un trosset de terra era un bon partit. Ara, si anava a jornal, la cosa canviava: ‘Si el xicot ve amb ganes, no partiràs fam, filla’” (Rosa Maria Bixquert Camarasa), “A casa, eren pagesos. Així que, per l’àvia, era la seva vida quotidiana. Cuidar la família, preparar menjar, portar-lo al tros[1] o a l’era al migdia, tenir cura de l’hort…” (Neus Soler Rodríguez), “Opinaven que els pagesos eren autèntics. Per això, em vaig casar amb un pagès” (Maria Montserrat Morera Perramon).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 28 d’abril del 2022, Irene Barberà Pavia ens plasmà “La meua iaia, quan el marit tornava de l’horta, deia, irònicament, que li agradaven més les taronges que les figues, perquè aquestes eren per als pardals” i, quan li demaní amb quina intenció li ho deia, em comentà “Doncs, que es passava el dia treballant els tarongers i venia tan cansat, que la figa era per als pardalets, referint-se al sexe d’ella,… que el tenia abandonat”.

El 29 d’abril del 2022 posàrem un post en línia amb l’anterior: “En l’article ‘Els nostres llauradors’[2], de Ramon Tarín, publicat en Alaquàs (l’Horta de València), veiem que la figura del llaurador (o pagès) apareix, per exemple, com bonàs, picardiós i de comportament moderat. ¿Què caracteritzava els que ho eren i havien nascut abans de 1920, en cas que, bé les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, haguessen nascut abans de 1920? Gràcies”. En el grup “Dialectes”, ens plasmaren “La família de l’àvia paterna eren pagesos. Diria que el seu tarannà s’ajusta al que dius” (Rosa Garcia Clotet), “La família del meu home eren pagesos i la definició hi va bé” (Maria Montserrat Morera Perramon).

Quant a l’article, direm que Ramon Tarín comenta que “El llaurador es pot definir com una persona de caràcter alegre, bonàs i picardiós, amb una veu ardent i xiscladora. El torrentí[3] i el picanyer[4]són un bon exemple d’aquestes qualitats genuïnes; entre ells s’expressen quasi a crits. És gent a qui agrada la broma, i quan treballen en colla utilitzen un llenguatge que, per a l’estrany, pot semblar ofensiu. El llaurador, dins del seu hàbitat, es mou com un peix en l’aigua (…). En aquest context del ser i sentir, el llaurador se’ns revela d’un primitivisme deliciós[5].

Cenyint-nos al llaurador d’Alaquàs, el nostre llaurador es caracteritza pel comportament discret i moderat. No gesticula, i quan parla ho fa de forma solemne i greu. Home de poques paraules, mesurat amb una parla assossegada i reflexiva: es pot dir del nostre llaurador que resumeix amb el gest o la mirada el valor de les coses, el valor de la vida…” (pp. 93-94).

Com a afegitó, direm que el 15 d’octubre del 2022, en una pregunta en línia amb aquest tema, Nuri Coromina Ferrer ens posà una expressió que reflecteix el matriarcalisme: “Ser fill del terròs”, és a dir, de la terra, entesa com a mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En relació amb aquestes paraules, ma mare, a finals d’abril del 2022, em comentà “Jo també he anat al motor de [Madre] Sacramento, a dur el dinar, des de casa, ahí, amb un arròs caldoset i, quan tornava, per la séquia, arreplegava caragols, que m’agradava”. El motor a què fa esment ma mare està en el terme d’Alaquàs.

[2] L’article és “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària” (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), publicat en la web “QiA”, relacionada amb els “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs”.

[3] De la població valenciana Torrent (l’Horta de València).

[4] De la població valenciana Picanya (l’Horta de València).

[5] En relació amb aquestes paraules, el 29 d’abril del 2022, ma mare, per telèfon, em comentà “[El llaurador] També té la cultura del camp i un vocabulari que, molta gent, ahí no fica fava ni de broma”.

Pagesos que agermanen i que afavoreixen un espai de fraternitat

General, , , , , , ,

 

Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra i de l’estima de la terra, direm que el 19 agost del 2022 accedírem a un reportatge extens i molt interessant, “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay i publicat, si més no, en el 2020, en què onze dones tracten sobre el camp i sobre la terra. Entre altres coses, llegim, “A trenc d’alba, es lleva Rosa Batlle , una pagesa de soca-rel. Filla de pagesos, dona de pagès, i pagesa (…).

‘A mi, m’encantava baixar al mercat! Era el principal lloc de reunió de pagesos, i de les pageses! Anar al mercat era molt més que vendre, era fer comunitat’, explica Batlle”.

Ens trobem, per tant, amb unes paraules que ja parlen de fer comunitat, una actitud molt distinta a l’individualisme maquiavèl·lic que tant impulsa el capitalisme. A més, Rosa Batlle, amb “Prop de 80 anys estimant la terra, i traient el millor d’ella”, li porten a considerar que “L’Horta també és Lleida, i fa molta pena quan es renega de les pròpies arrels”.

A continuació, llegim unes paraules de Marina Pifarré, qui creu que, “Tradicionalment, la dona de l’Horta de Lleida ha estat molt tancada. No ha anat al cinema, ni a ballar, ni tampoc ha participat en cap acte municipal”, que “Els únics espais socials que ha freqüentat han estat el mercat i la cooperativa” i, com ara, que “La dona pagesa ha estat una dona destinada a viure a casa perquè no ha tingut temps a res més”. Comentaré que, partint de les meues vivències en la meua família (amb un oncle nascut en 1935 i dedicat al camp durant més de seixanta anys, fins al 2011), de les paraules de ma mare (en relació amb les seues àvies, nascudes en els anys setanta del segle XIX) i, més encara, d’un escrit de Joan Sala Vila (català d’arrels catalanes nascut en 1929), respecte a la pagesia durant la guerra (i, sempre, des de fets que ell ha conegut de primera mà), copse que, en comentaris semblants a aquest, hi ha una mena de menyspreu, sovint, cap a la dona i cap a lo rural, perquè es fa la mirada com si la ciutat fos una espècie de Xauxa o bé un camí de roses, almenys, en la vida i com a signe de progrés, sense incloure que, a major progrés d’aquesta línia, major desigualtat i menor presència del matriarcalisme.

A banda, a primeries del segle XX, abundaven els balls de línia matriarcalista i, amb la penetració del capitalisme i del castellà, minva el temps dedicat a balls i danses i, igualment, els matriarcals. Cal afegir que, en molts balls posteriors a la guerra i que no eren tradicionals en tot l’àmbit lingüístic, s’introdueixen junt amb la llengua castellana.

Per això, podríem demanar-nos ¿no serà que moltes associacions prefereixen una subvenció i inclinar el cap davant les autoritats polítiques i de la versió oficial de la història, en lloc de tractar el tema més enllà dels anys del franquisme i no des d’una visió no necessàriament marxista, ni anarquista, ni, òbviament, positivista (la que prefereix parlar de reis, de batalles, de gestes militars, de grans invents, etc.)? Per això, la tria d’una opció oberta fa possible que la gran majoria de la població també puga plasmar, explicar, escriure, etc., fets que ha conegut o bé que els han transmés avantpassats seus.

Afegirem que un altre prejudici, com ara, és considerar que la vida de pagès a penes tenia dies festius… sense dir que això ho accentuà el capitalisme, a diferència de la vida, per exemple, en l’Alta Edat Mitjana, en terres de lo que seria el Regne de Lleó, relacionat amb la cultura asturiana, la qual és matriarcalista. 

Adduirem que Joan Sala Vila, en l’entrada “La importància de la pagesia que jo vaig viure” (https://filosofiaipensaments.blogspot.com/2022/08/la-importancia-de-la-pagesia-que-jo.html), plasmada, amb noranta-tres anys, en el blog “Filosofia i pensaments”, comenta que, “Fou durant la guerra incivil espanyola. Jo l’any 1936 tenia 7 anys. Durant tota la guerra, vaig viure a pagès en una Masia de Collsuspina anomenada Can Torres. Vivia el nen i és, en la meva vellesa, que recordo i reflexiono. Només em referiré a fets de la meva estança a Can Torres durant la meva infantesa. Records de la pagesia m’alliçonen ara que soc avi. (…) Els pagesos, durant la guerra, foren molt generosos i salvaren força gent de morir de fam. Entre els homes del meu poble regnava una forta fraternitat. La seva pagesia reforçava la seva capacitat salvadora del necessitat. El treball no era cap impediment per assistir-lo. Les patrulles de milicians no van poder mai detenir a ningú. El poble de Collsuspina estava sempre a punt per defensar la seva gent i els seus pagesos foren un model de solidaritat. (…) Collsuspina, els anys de guerra fou un oasi de pau, llevat dels darrers dies de la retirada. (…) Els pagesos defensaren el seu poble de possibles atacs incontrolats, oferiren hostatge a famílies perseguides, donaren productes del camp a persones necessitades que demanaven ajuda i, durant la guerra, les escoles compliren amb el seu deure, amb la peculiaritat que el mestre de l’escola dels nens era un capellà”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Aquesta foto és del llibre ““El matriarcalismo vasco” (p. 23), publicat per la Universidad de Deusto en 1988. Lo que posa “ànima” fa referència a la part femenina de la persona.

Com podem llegir, “En cas de renegar de la nostra ‘ànima’, ens espera no sols un autoritarisme cada vegada més patent, sinó la impotència. En efecte, com indicàs l’escola de Frankfurt, l’autoritarisme antidemocràtic i de línia feixista es fonamenta en la repressió de lo propi femení que fa niu en cada persona i, com a energia latent, en la societat”.

Josep Pla, la família, la pagesia i el matriarcalisme

General, , , , , , , , , ,

 

El 23 de març del 2021, mentres cercava en Internet, sobre la pagesia matriarcal, trobí una obra de l’escriptor català Josep Pla, “Els pagesos” (http://vinolas.cat/insmontsoriu/curs2018-19/gestio_admin/primer_curs/mp1_comunicacio/uf2_com_escrita/descarregues/Els_pagesos-Josep_Pla.pdf) en què, en tres moments, es parlava de matriarcalisme i,  a més, en relació amb una dita que recomana ser sempre parent de la dona i, igualment, amb el tema de la família. En el tercer, diu així: “El vell Verdera era un home de més de vuitanta anys, una reminiscència del món antic, una romanalla literalment arcaica. Serrat em parlava del seu sogre i de la seva família objectivament per donar-me a entendre com visqueren els pagesos del rodal durant segles. En el món de la pagesia s’han produït més canvis de principis de segle[1] ençà que en els últims dos mil anys. Verdera (…) era com una finestra a través de la qual véieu el món del passat. (…) A les masies, la dona és l’element bàsic. Les dones porten les masies en règim de matriarcat invisible i dissimulat. La masia que no té una dona al davant va indefectiblement a mal borràs. El pagès és un treballador de la terra. La dona sol ser el complement comercial. És molt rar que un pagès, a més de pagès, sigui comerciant. Si en el mateix home apareixen les dues qualitats, el producte és important” (p. 189).

Quant als altres passatges de l’obra “Els pagesos” en què es fa referencia al matriarcalisme, en el primer, diu “En dia de mercat, contemplo una família pagesa sobre la senyora pagesa, sigui de la classe rodona o sigui de la forma vertical. Hom sent el matriarcat. La senyora pagesa domina” (p. 105).

Unes planes després, Josep Pla, parlant de pagesos i mariners, exposa trets que, àdhuc, coincideixen amb els que plasma Jaume Vicens Vives (en relació amb la Catalunya pagesa i amb la Catalunya del litoral, la més pròxima a la mar), en la seua obra “Notícia de Catalunya”[2] (pp. 27-29). De fet, Jaume Vicens Vives comenta que, així com en la muntanya s’havia format “l’esperit feiner, el seny, el sentit de continuïtat, la tradició familiar i la responsabilitat social” (p. 27), “La gent de la costa és oberta, amiga de novetats, espavilada, sorneguera, sentimental, lliure, difícil de sotmetre’s a una disciplina” (p. 28),  Doncs bé, Josep Pla escriu que “Els seus interiors són més nets i ordenats. Compareu les criatures dels pagesos amb les dels pescadors; tot el que tenen les primeres d’emmurriades, silencioses i esquerpes ho tenen les altres de sociables, enjogassades i vives. Hi ha sempre pageses magnífiques; prudents, ordenades, previsores, cautes, de mirada llarga, àmplia i claríssima. En moltes de les masies del país impera un matriarcat fort i positiu” (p. 118).

I, en un altra font, el llibre “El receptari de l’Elvira ‘Correu’. La cuina d’una família del 1900 a Palafrugell” [3](https://www.palafrugell.cat/serveis-ciutadania/el-receptari-de-elvira-correu), edició a cura de Carme Bonal i Bastons, editat per “Arxiu Municipal de Palafrugell” amb la col·laboració de la Diputació de Girona, podem llegir que “La petita Elvira i els seus germans havien viscut dins del matriarcat familiar encarnat per l’àvia Esperança i la mare Rita” (p. 29).

Un altre article interessant, que plasma, en poques línies, el matriarcalisme en la família catalanoparlant, és “Caterina Albert, darrere la careta de Víctor Català” (https://ducros.cat/corpus/index.php?command=show_news&news_id=3221) [2] de Francesca Bartina i publicat en la web del “Corpus Literari Ciutat de Barcelona”[5], quan diu que Caterina Albert “Tenia la consciència d’haver crescut en un matriarcat i dispensava una autèntica veneració per la mare i l’àvia. Del pare, Lluís Albert i Paradeda, advocat i diputat republicà, en va heretar el catalanisme. De la mare, Dolors Paradís i Farrés, en va aprendre la sensibilitat artística. De l’àvia, Caterina Farrés i Sureda, el gust per la llengua viva, per les històries intenses de la pagesia i l’interés pel folklore”.

En línia amb el receptari d’Elvira “Correu”  i amb la família Caterina Albert (sobretot, per en la influència de sa mare i de la seua àvia), en l’article “Llaurar la pàgina” (https://lalectora.cat/2020/12/15/llaurar-la-pagina), d’Artur Garcia Fuster, sobre obres de l’escriptora Mercè Ibarz, i publicat en la revista “La Lectora”, inclou unes quantes paraules en relació amb lo que suposà la introducció del cine[6] i, posteriorment, de la televisió: “Tot un món de canvis que afecten, és clar, l’estructura familiar i, de retruc, una de les qüestions que més han interessat Ibarz al llarg de la seva trajectòria: el paper de les dones. Ibarz descriu com l’arribada d’aquests elements distorsionadors minva la influència d’àvies, de mares o de sogres en societats petites considerades fins aleshores com a matriarcals. Les parcel·les de poder, fins aleshores, molt definides –simplificant molt: l’home llaura i la dona recull i organitza- canvien amb el pas dels anys” i, més avant, diu que “La memòria familiar, però, la continuen servant les figures femenines, com la de la seva mare (Quima) o la tieta, autèntiques transmissores de llegat casolà”, detall que concorda amb altres recopilacions per al punt sobre la transmissió del saber, en què parteix, sobretot (i molt), de la dona, sia la mare, sia l’àvia (o padrina).

 

Notes: El llibre de Josep Pla es pot consultar en Google per mitjà de l’enllaç que hem escrit.

[1] Es refereix al segle XX.

[2] Publicat per Editorial Vicens Vives/labutxaca, en el 2013.

[3] Des d’aquest enllaç, es pot accedir a la versió en pdf que es troba en la mateixa pantalla.

[4] Víctor Català fou el pseudònim literari que adoptà, des de molt prompte, Caterina Albert i Paradís (l’Escala,  1969-1966), una escriptora catalana com també pintora, escultora i dibuixant.

[5] En aquesta entrada, s’indica que es tracta d’un “Article publicat al diari Avui el 16/11/06 per Francesca Bartrina”.

[6] Parla del cine “Cinema Paradiso”, de la Franja d’Aragó. Cal tenir present que Marcè Ibarz Ibarz nasqué en Saidí, una població de la comarca del Baix Cinca, en 1954.