Arxiu d'etiquetes: la natura

El sentiment de pertinença a la terra, paisatges del poble i aplecs en la plaça

General, , , , , , ,

Continuant amb composicions del llibre de Teresa Bertran Tolosa, en què copsem l’esmentat sentiment, però prou la plaça en relació amb la natura i amb les persones que la visiten, ho plasma en “La plaça de Capdevila” (p. 28), molt en línia amb el matriarcalisme:

“Aquesta bonica plaça

és una plaça de tots,

una font d’una aigua clara

que raja en abundor”.

 

Com podem veure, enllaça el lloc amb la font (que podria evocar-nos el doll com a naixement d’un riu), indret on abunda la presència i que simbolitzaria la vida.

En eixe sentit, tot seguit, ho empiula en els versos vinents, com un punt de trobada entre persones:

“L’arbre formós que l’envolta,

un banc de pedra rodó,

és bon lloc per reposar-hi

(…). Fins i tot s’hi fa tertúlia

amb amistat i unió.

Els grans recorden sa vida

del passat amb il·lusió,

la joventut que somnia

en el seu demà joiós

i forgen ses esperances

amb un capítol formós”.

 

Per tant, altra vegada, la poetessa també vincula els ancians amb l’esper i, de fet, comenta que

“La plaça de Capdevila

és un cel obert per a tots,

petita i encisera

també curulla de flors”,

 

és a dir, que n’espleten.

En acabant, captem el seu interés per la natura i el nexe que Teresa Bertran Tolosa hi té:

“Els tres carrers que la mimen

(…) junt amb el Pas que és record

d’aquesta plaça bonica

coberta d’ocells i flors”.

 

Unes pàgines després, l’escriptora de Guissona exposa “Cançó del meu poble” (p. 33), en què es reflecteixen detalls semblants i la terra com a mare que fa possible la vida dels fills, quan la tracten bé:

“El meu poble és pla,

com catifa ufana,

amb flors de colors

omplen son paisatge.

(…) Vull ser matiner

i (…) collir el tresor

que la terra ens dóna”.

 

Una tercera composició, també sobre el poble, en l’obra “Camins del Record”, i en línia amb la poesia matriarcal, amb el sentiment de pertinença a la terra i amb lo maternal (ací, Nostra Senyora) i amb els ancestres, és “Nostra Plaça Major” (p. 41). Primerament, direm que la dedica a Jordi Pàmias (poeta nascut en Guissona en 1938), “perquè pugui / continuar la seva tasca / en bé de la cultura, / enaltint la llengua catalana”.

En acabant, escriu sobre els porxos de la plaça i sobre els carrers empedrats, afig que la claror ompli de joia a petits i a grans i, a banda, que,

“Amb la Verge Assumpta

sos ulls de bondat

(…) baixet em parla

des del pedestal (…).

Del Renaixement

les pedres que parlen

dels avantpassats,

la història és il·lustre

joia de la vila”. 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la natura, monuments i dones que salven l’home

General, , , , , ,

Continuant amb la literatura matriarcal facilitada per Rosa Rovira, el 28 de juny del 2023 ens envià un correu electrònic titulat “Poema de Jacint Verdaguer”, amb aquestes paraules:

“Bon dia,

He pensat que t’agradaria aquest poema de Jacint Verdaguer. Fa anys, que el vaig llegir. El va escriure abans d’entrar al seminari de Vic, per fer-se capellà. És un comiat a les noies:

‘LES TRES VOLADES

 

Lo matí de ma infantesa,

quin matí fou tan hermós!,

lo cor vessava d’olors.
Jo em sentí unes ales nàixer

i volí de flor en flor,

a quiscuna que em somreia 

li dictava una cançó.

si cançons no li plavien,

li donava un bes o dos.

No veia de vostra tenda,

gran Déu, les estrelles d’or.

Les vegí per entre els arbres,

i adéu floretes del bosc;

per la bresca de mos càntics

ja no teniu prou dolçor.

Prou veia aprés les estrelles,

mes no us veia encara a Vós,

del cel bellesa increada,

robadora de l’amor.

Ara que us veig i us abraço,

adéu, estrelles i tot;

per aimar a qui tant aimo

ja no tinc prou gran lo cor.

 

Jacint Verdaguer, 1896”.

 

Enllaçant amb aquest poema de Jacint Verdaguer, adduirem versos que, a més de tocar el tema del sentiment de pertinença a la terra, tracten uns altres i, per això, hem preferit posar-los en l’apartat de la literatura matriarcal (i no en el d’aquest sentiment). Tots ells figuren en el llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, a cura de Narcís Garolera. Primerament, en el poema “Los dos campanars”, acaba dient que

“Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra

el Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran per ara el Pirineu” (p. 72).

 

Per tant, l’escriptor plasma què passava en el segle XIX: revoltes contínues, sovint, contra patrimoni religiós… acompanyat de documentació i de biblioteques seculars, com és el cas del Monestir de Poblet. Això explicaria per què ell, en lloc de posar-se de part de la campana (la qual empiula amb lo celestial), ho fa amb la casa que acull els fills de Déu: el monument toca els peus en terra (no està en l’aire).

Igualment, captem un Jacint Verdaguer pacifista i que encoratja a defendre lo que té a veure amb la tradició i amb la història de Catalunya i, fins i tot, la natura (el Canigó i el Pirineu).

En el poema vinent, “La corona”, podríem dir que es reflecteix matriarcalisme per molts costats i en diferents passatges. Així, en començar i en bona part dels versos, trau vocabulari de plantes i de fauna; després, apareix un personatge femení que, seguint la tradició matriarcalista, “salva” l’home (ací, simbolitzat per Jacint Verdaguer):

 

“La violeta humil me deia: ‘Puja;

jo et faré aqueixa afrau menys enyorívola’.

L’heura, enfilant-se als roures centenaris,

‘Amunt -tornava a dir-me-, amunt enfila’t’.

La morella roquera em deia: ‘Munta’;

la jonquilla de neu me deia: ‘Vine’;

i des d’uns penyalars on nia l’àliga

la corona de rei me deia: ‘Encingla’t’,

i em mostrava allí dalt, (…) la corona que ara rebo,

d’amor, de somnis i records teixida” (p. 74).

 

Afegirem que, com indica Angie Simonis en la seua tesi sobre la deessa grega Demèter, la corona (per la seua forma circular) està en nexe amb la dona i, per consegüent, encara que se la posàs un home, implicaria que lo femení es troba per damunt de lo masculí (però no com a senyal de poder, sinó com a estil de viure i de cosmovisió).

Al capdavall d’aquest poema, és quan l’escriptor de Folgueroles plasma el sentiment de pertinença a la terra:

“Mes, ¡oh Conflent!, ¡oh Vallespir!, ¡oh serres

que teniu la meva ànima cativa!,

¡oh cel, per on encara mon cor vola!,

¡oh amics del cor!, ¡oh fades d’eixes ribes!,

¿per què, d’esta garlanda entre les roses,

per què hi posau la flor del no-m’oblides?” (p. 74).

 

O siga que aquest sentiment no cerca, com aquell qui diu, l’exaltació de les masses, ans un cant a la bellesa de la natura catalana, una evocació cap a lo terrenal, cap a lo senzill i, igualment, una flor (per exemple, la del no m’oblides, també coneguda com myosotis, que, ni és de color vermell, ni de blau fosc, sinó del color que, sovint, és relaciona amb l’aigua). D’aquesta manera, Jacint Verdaguer empiula la terra (a què s’adhereix la planta) i lo aquós (el color de les flors no m’oblides).

Adduirem que el poeta escriu el nom d’algunes comarques pirinenques junt amb el cor (els sentiments) i les fades (un personatge present en la mitologia).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Posem una foto del llibre “El matriarcalismo vasco”, junt amb uns apunts que hem fet posteriorment, per a facilitar el tema que ací tractem i molts més. A banda, el recomanem.

Igualment, afig una foto que m’envià ahir Rosó Garcia Clotet, una dona que, de xiqueta, rebé una educació matriarcal que encara reflecteix.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la natura, dones, fe i vellesa

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en Jacint Verdaguer (1845-1902). El recull poètic “Pàtria”.

En novembre del 2023, un poc després de trobar un poema de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), mentres cercàvem sobre la llengua materna, accedírem al llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, edició a cura de Narcís Garolera, publicat per Edicions de 1984 (1a. ed., febrer del 2002), en què es plasma molt aquest sentiment.

Narcís Garolera comenta que “parlar de pàtria és (…) recordar la història del propi país, relatar-ne les gestes i les llegendes, valorar la llengua que cohesiona els seus habitants (…).

Amb la publicació d’aquest recull de poesies, Verdaguer, que havia participat en la comissió que presentà al rei Alfons XII el primer ‘Memorial de Greuges’ de la Catalunya contemporània, fa pàtria, en expressió de Collell en el pròleg al volum” (p. 9), una introducció que havia sigut suprimida de les publicacions posteriors a la guerra (1936-1939). El primer memorial a què fa esment és el que presentaren al rei Carles III polítics dels regnes d’Aragó, de València, de Mallorca i de Catalunya en 1760, en què es posaven en pro del retorn al federalisme tradicional en la Corona Catalanoaragonesa i de la cultura matriarcalista.

En el preàmbul de què ací tractem, redactat en 1888, Jaume Collell, amic de Jacint Verdaguer i prevere, entre d’altres coses, exposa[1] aquestes paraules: “¿què és sinó fer pàtria recordar-nos (…) i voler conservar a tota costa les nostres tradicions i el nostre llenguatge, motllos vivents del caràcter i, per tant, restituir en lo possible la nostra pròpia fesomia (…). Doncs açò és lo que fa l’excursionista resseguint totes les encontrades de la terra catalana, l’antiquari inventariant ses joies arqueològiques, l’erudit escorcollant sos arxius, l’artista estudiant sos monuments per fantasiar-ne de nous, lo poeta cantant en lo matern llenguatge ses glòries i despertant los condormits sentiments, i el publicista de seny instruint al poble, no per sollevar-lo en il·legals alborots, sinó per donar-li consciència de lo que pot i deu esser en força del dret i en virtut de les lleis històriques i de raons etnogràfiques que, per més que facen, no podran mai esborrar ni els cosmopolites somiadors d’una fraternitat que fora de la religió va mal fundada, ni els uniformistes ideòlegs que s’han tontament figurat que als pobles podia emmotllar-se’ls de nou amb lleis noves.

Vet aquí lo que nosaltres entenem per fer pàtria, i veus aquí lo que, inspirat, està fent anys ha mossèn Verdaguer en totes ses obres, fins en los llibres i fulles soltes de devoció” (pp. 19-20).

Ja en els poemes de Jacint Verdaguer (nascut en 1845 i u dels majors impulsors de la cultura i del folklore tradicionals de Catalunya i, igualment, escriptor), captem aquest sentiment quan, en “A Barcelona”, posa

“-No -respondrà ma pàtria-, de mi i la mar és filla;

d’un bes de ses onades, com Venus, m’ha nascut:

per ço totes les aigües, digueren-li pubilla,

per ço totes les terres, pagaren-li tribut” (p. 30).

 

Per tant, l’escriptor no se’n va de Catalunya, terra matriarcalista on nasqué i, a més, ho empiula quan diu “Mireu-la: santa Eulària l’abriga amb sa bandera” (p. 30), és a dir, la patrona de la Ciutat Comtal en 1714, quan les tropes borbòniques entraren en Barcelona. Posteriorment, es començà a remarcar Nostra Senyora de la Mercè i, àdhuc, en el primer quart del segle XXI, més d’una vegada, era presentada en premsa de Catalunya (com ara, en diaris digitals), simplement, com la Mercè (sic).

Continuant amb el mateix poema, Jacint Verdaguer el reflecteix en uns versos referents a l’arbre, com a símbol de les arrels, amb els ancestres i amb els vells:

“Mes, ¡ai!, com entre els arbres del bosc la fulla d’heura,

lo cor s’aferra als temples i monuments més vells,

i, en hores de misteri, d’amants records s’hi abeura,

sentint-los com conversen i conversant amb ells” (p. 32).

 

Juntament amb el passat, podem veure una Barcelona (és a dir, una terra) generosa, amb fe i amb espenta com a Poble:

“l’indústria[2]i l’art, penyores d’un bell esdevenir,

ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,

ni aqueixa fe… i un poble que creu no pot morir” (p. 33).

 

També copsem el sentiment de pertinença quan, en el poema “L’Empordà”, en la mateixa obra “Pàtria. Jacint Verdaguer”, veiem que el poeta prossegueix en la terra, tot i el pas dels anys i l’antigor de Catalunya:

“I es movien airoses les vermelles

barretines al so del flabiol,

oh Catalunya, de tos camps roselles

que ja coneix ha tres mil anys lo sol” (p. 54).

 

I, a més, quan comenta sobre la relació del Pirineu amb els pobles que hi ha per on passen les seues muntanyes (pp. 54-55).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Textualment.

[2] Literalment, en lloc de la forma genuïna “la indústria”.

En la introducció de Jaume Collell, podríem substituir “alborots”, que és un castellanisme, per “desoris”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la poesia, la natura i la llengua vernacla dels ancestres

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Sóller”, de Marcel·lina Moragues (1856-1923).

Un altre poema en què copsem aquest sentiment de pertinença, i que escrigué la poetessa mallorquina Marcel·lina Moragues (Palma, 1856 – Inca, 1923), és “Sóller”, de 1894, el qual trobàrem en el document “Els poetes i la Serra de Tramuntana” (https://tramuntanaxxi.com/wp-content/uploads/2015/12/ELS-POETES-I-LA-SERRA-DE-TRAMUNTANA.pdf), recopilat en la web “Tramuntana XXI”. Amb lleugers retocs, diu així:

“Sóller, hermosa Sóller, la de rica flaire,

la més bella entre totes les viles, jo et salut.

Embalsamat d’aromes, més pur corre aquí l’aire

que torna nova vida al cor de mals retut”.

 

Com podem veure, l’escriptora, primerament, saluda la terra i destaca trets de la mare: el flaire, la garridesa i els aires nous que empiulen amb la tradició ancestral, la qual ella enllaça amb els sentiments.

Tot seguit, Marcel·lina Moragues encara reflecteix més l’estima per la terra, ací, com a lloc que li facilita l’escriptura poètica i unida a flors, a fruites, al fullatge, a eixa primavera que molts escriptors catalanoparlants visqueren a partir del segon terç del segle XIX:

 “¡Oh, benaurada terra!, verger de poesia

per tot encatifada de flors, fruits i verdor;

per dins, l’espès fullatge, les aus, amb alegria,

hi canten falagueres i fan son nou d’amor.

 

Els torrentols murmuren. Los tarongers groguegen,

son fruit com l’ambrosia delita el paladar.

Dossers de flors i fulles per tot arreu ombregen,

del pla fins la muntanya, dels horts fins a la mar”.

 

Igualment, els fills de la terra se’n van a prosperar i, en acabant, tornen a la mare pàtria, qui els atorga gaubança, joia en el cant, bellesa i relació amb la llengua vernacla (la qual Marcel·lina Moragues vincula amb la dolcesa que cal no oblidar, com ja es feia temps arrere). I, a més, ells arrelen en Sóller:

 “Feiners són los fills teus, dels mars vencen les ones;

de les llunyanes terres, aporten grans cabals;

al retornar, ¡oh pàtria!, gaubança tu los dones;

i, en eixos camps que encanten, aixequen bells casals.

 

Dins cada cor, brotona el Geni, la bellesa,

per tot arreu ressona lo cant dels glosadors

que són, per nostra pàtria, llenguatge de dolcesa

que mai s’ha d’oblidar-se en temps esdevenidors”.

 

Al cap i a la fi, la llengua materna (i de Sóller), la catalana, fa que els parlants es senten part d’on viuen (i no forasters), àdhuc, també quan veuen indrets marins que es poden captar en les Illes Balears. Això, junt amb el paper de la recordança de la cultura tradicional que els transmetien els avantpassats:

 “¡Que de records s’aixequen, jolius dins la memòria,

al trepitjar la platja, al contemplar el port,

al recordar les gestes que guarden dins la història[1]

dels sollerics amb moros, del Sant de Penyafort!

 

Bella i flairosa terra de recordances,

tos fills són fills encara del capità Angelats,

són braus, i cristianes mantenen les usances

que, amb fe, los ensenyaren los seus avantpassats[2].

 

Niuet de poesia. Com perla aquí amagada,

¡oh, vila delitosa!, de l’illa, un ric tresor,

su[3] baix de tes muntanyes, viuria arraconada

gosant la pau i ditxa que enyora lo meu cor”.

 

Finalment, la poetessa Marcel·lina Moragues destaca la primavera que ella sent i l’associa al cor junt amb la fortalesa del terreny (les marjades):

“Salut, ¡oh, bella Sóller!, Déu faça torn el dia

que veja tes marjades, que senta el rossinyol

que, a l’auba, em despertava. Ja el cor sent alegria

pensant tornar-te a veure. Prest sia, si Déu vol”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “l’historia”.

[2] En l’original, “antepassats”.

[3]Partint del context i del segon significat que posa el DCVB a la paraula “Su”, com a contracció de “sinó”, considerem que aquesta definició s’ajusta al vers i, així, podríem llegir com “sinó, baix de tes muntanyes”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la natura i història de la cultura vernacla

General, , ,

Continuant amb poesia matriarcalista de Margalida Caimari i Vila, però en l’entrada “Margalida Caimari i Vila” (https://trbolatzur.blogspot.com/2010/08/margalida-caimari-i-vila.html), del blog “Tèrbol atzur”, captem trets en relació amb el sentiment de pertinença a la terra, com ara, en el poema “Lo lliri de Valldemossa” (escrit en 1874), quan diu que
“Mallorca n’és una perla
enrevoltada del mar,
altes muntanyes li guarden
sos hermosos comellars.

Tant com n’és bella Mallorca,
l’estimen los balears;
tant com l’estimen, els paga
amb los rics fruits de sos camps,

los ametlers abundosos
i los antics olivars.
Creixen amb verda esponera
tarongers i figuerals”.

Per tant, l’actitud que tenen els balears cap a la terra comporta una bona collita, de la mateixa manera que la bondat o, per exemple, un regnat molt obert, amb sentit de la justícia i amb bona empatia (en les rondalles i en el dia rere dia) va adjunt de bons resultats en la societat i d’un bon esdevenidor per a la gran majoria de la població.

Aquests versos prossegueixen en una entrada titulada “Margalida Caimari: Lo lliri de Valldemossa” (https://scripta-dialectologia.ub.edu/textos/margalida-caimari-lo-lliri-de-valldemossa), publicada per la Universitat de Barcelona (ací, amb adaptacions) i amb accés censurat per Kaspersky, en nom de la seguretat antivirus, el 17 de juny del 2024 [1]:

“Fontetes de clares aigües

 reguen les terres del pla

a on s’estén groga catifa

de xeixes, ordis i blats.

Mallorca n’és una joia

que un rei d’Aragó guanyà;

los sarraïns la ploraren!

Bé la podien plorar!

‘-Mallorca mora era bella’

digué lo fill del Coran.

‘-Més bella en serà cristiana’,

lo Rei En Jaume exclama”.

 

Així, la poetessa trau detalls de la natura de les Illes Balears, posa Mallorca en condició de joia i, en acabant, plasma un passatge vinculat amb la incorporació de Mallorca als territoris catalanoparlants, mitjançant la figura del rei Jaume I (el 31 de desembre de 1229), i, de pas (encara que no ho diga), amb la Festa de l’Estendard. 

A més, entre els versos exposats per la Universitat de Barcelona, n’hi ha que fan esment a Caterina Tomàs (1531-1574), una santa molt present en la cultura popular mallorquina i que, en poesia, sovint, apareix com “la Santa Pagesa”, un nom familiar prou significatiu i en nexe amb lo matriarcalista:

“Dins un paradís hermós,

nasqué un tendre lliri blanc,

pur lliri que, fins a Palma,

amb sos perfums, arribà.

Aquesta flor tan hermosa

fou Catalina Tomàs”.

 

Tornant a l’entrada “Margalida Caimari i Vila”, del blog “Tèrbol atzur”, hem triat uns versos del poema “A Miramar”, escrit en 1877:

“Vall hermós, ple d’harmonies,
on les fonts de clares aigües
fan remor,

On lo sol daura la terra,
on l’aucell als matins alça
cants d’amor…”.

Vall, fonts, aigües, terra, cants d’amor…, o siga, trets en relació amb la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.  

 

Nota: [1] Poguérem escriure’ls gràcies a Internet en el telèfon mòbil.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal, receptiva al camp, a muntanyes, a rius, plasmada i molt oberta

General, , , , , , ,

A continuació, posem el tercer dels poemes enviats per Rosa Rovira Sancho:
“LA DANSA DE LES LLETRES

Les lletres que estan adormides
dins d’un racó de la ment,
a l’alba desperten unides
amb goig de sorgir somrient.

Deixem que la veu les exhali
deixem que contemplin el sol,
deixem-les que dansin i ballin
deixem-les que emprenguin el vol.

Que explorin les noves fronteres
escapant-se pel vell finestral,
voltegin enmig la natura
gaudint del frescor matinal.

Que voleïn per rius i muntanyes
agitades, gronxades pel vent,
que escoltin la veu del silenci
pujant cap el blau firmament.

Més tard quan arribi el capvespre
retornin joioses al niu,
farcides d’idees i somnis
buscant un escalf amb caliu.

L’escalf elegant del poeta
que enllaça paraules i mots,
que expressa l’encant i bellesa
divulgant la poesia per tots.

 

Rosa Rovira Sancho, 2020″.

Com podem veure, hi ha una relació entre les lletres i els infants, els jóvens i, igualment, qualsevol persona oberta als altres. A més, té lloc amb la natura, amb la vida i, àdhuc, amb vivències noves, fins que, quan aplega el capvespre, torna a la casa maternal (al niu).

Això sí: tot esdevé no sols com si fos un xiquet, sinó, com ací exposa, com el poeta que ha trobat de què escriure i com enllaçar les paraules, de manera que puga plasmar un altre poema i, en acabant, divulgar-lo, fer-lo accessible a tots, en lloc de limitar la poesia a un nombre de persones.

Per consegüent, al meu coneixement, es tracta d’un poema que, sense recórrer a lo que podria ser la poesia social, fa poble… des de la cosmovisió matriarcalista. Així, el lector pot copsar una mena d’escriptor (el poeta) amb un paper semblant al de la padrina que narra rondalles als seus nets i a persones de totes les edats: transmissor i com qui comparteix temps de la seua vida junt amb els altres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.