Reprenent l’obra “Poesies catalanes”, de la catalana Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), un altre poema en què es reflecteix el matriarcalisme i, ben mirat, el sentiment de pertinença a la terra, és “Lo vint-i-quatre de Maig” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Lo_vint_y_quatre_de_Maig), relacionat amb la defensa de Girona en l’any 1684 i que fou premiat en 1883. Diu així:
“¡Sant Narcís: Déu vos ho pac!
¡Que bella que n’és la pàtria
que el bon Déu nos ha donat!
Rius de corrents platejades,
vinya, bosc i fruiterars,
poblets, com ramells de lliris,
ciutats, com perles cabdals,
valls, com un somni de fades,
serres, com lo Montserrat,
i un poble com no n’hi ha un altre
de més honrat, de més brau”.
Com podem veure, la primera estrofa de la lletra comença amb una lloança a la terra, com un agraïment i destacant lo que li dóna vida. Després, a poc a poc, representa l’entrada dels francesos en la Catalunya hispànica:
“Si nostra terra és hermosa
quan l’hivern, amb crua fauç[1],
arrenca les verdes fulles
dels arbres més enlairats
i mata les flors gemmades
amb ses espumes de glaç
i treu la pobra oreneta
de son riu arrecerat:
¿què serà quan l’afalaga
l’embaumat alè de Maig?
La terra, vessant de vida,
(en)tapissa de flors los prats;
los arbres, vessant de vida,
omplen de fruit son brancam;
les aus, d’alegria, folles,
no paren son dolç cantar;
tot amor i goig respira;
sols lo monstre de cent caps,
la ¡Guerra! l’assot dels pobles
que els Pirineus ha passat,
aixeca en la nostra terra
son destructor estendard”.
Això explica que, en aplegar foranes a Girona, la poetessa escriga
“¡Sant Narcís, vulla ajudar-te,
que la feina bé s’ho val!”,
és a dir, el patró de la ciutat de Girona. Això la porta a plasmar, altrament, al sant, que
“Les nits, ¡que en són, de boniques,
quan s’arriba al mes de Maig!”
junt amb les brises, els flaires dels lliris, les roses,
“lo firmament s’engalana
amb son mantell més preuat”.
Tot seguit, agrega que els forasters, al capdavall, han entrat en la ciutat. I, justament, en la nit (una part del dia en nexe amb la dona) i Dolors Monserdà afig uns trets molt propis dels Pobles matriarcalistes: la seua actitud contrària als enfrontaments bèl·lics, a les guerres. Com ara, indica que
“Ells no en saben d’arts de guerra;
no n’han après de matar,
mes són lleons que defensen
lo tros de terra on són nats;
i els acers, a l’envestida,
se’ls osquen guspirejant;
topen les llances i espases,
cauen homes i cavalls,
i les bales van i vénen
i reüllen los punyals,
i, ardent, fumeja la terra,
regada per dolls de sang!”.
Finalment, aquest sentiment de pertinença farà que el francés recule i que guanyen els catalans:
“Tan forta ha estat l’escomesa
que el francès va reculant;
ja n’és fora de la plaça,
ja los ulls fixa en el camp;
ja perseguit va tornant-se’n
pel camí que ha fet abans;
ja en los cims de ses trinxeres
onegen los quatre pals;
i ja l’àliga vençuda (…)
s’aixopluga en la muntanya
deixant lliure la ciutat.
Brillant ha estat la jornada;
Sant Narcís: ¡Déu vos ho pac!
¡Que bella que n’és la terra
(…) i un poble que té en sa història
un Vint-i-quatre de Maig!”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Falç.
assemblea-pagesa-6f (1)
