La literatura matriarcal en poemes de Miquel Banús i Blanch (1939-2019).

Prosseguint amb la literatura matriarcal, però per mitjà de poemes que figuren en el llibre “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, en copsem molts i de temes diferents en la segona part de l’obra, quan tracta sobre petites coses de la vida. Així, en la composició “Engrunes” (p. 37), podríem dir que plasma la sembra, els fonaments, el projecte que podrà quallar en l’esdevenidor. Per exemple, escriu que,

“De les runes de la vida

sortiran uns nous valors,

però no vulguis saber el dia;

ara sembren les llavors”.

Per tant, empiula amb l’inici de l’hivern (època que, simbòlicament, representa la sembra i la naixença dels néts, dels infants) i amb l’esperança en el demà: els vells colguen sota terra i els nadons contribueixen a conservar-la fèrtil.

En uns altres versos d’aquest poema, exposa

“Sóc com una flor boscana

que entre grenys hagi arrelat,

lletja si vols, però ufana.

Visc en plena llibertat”.

Al meu coneixement, el bosc, els grenys, la lletjor i la llibertat, per al poeta de Rupit, tenen a veure amb lo rural…, vist de lo urbà estant. Això ens podria evocar el refrany “Més val ser pardal de bosc que de gàbia”. Com sabem, les grans ciutats no solen estar al costat de boscs.

A banda, Miquel Banús i Blanch, en aquest llibre, també comenta alguns trets de què ens han parlat en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, en unes línies que semblen una sentència d’un vell o, si més no, d’un savi de la vida i educador, com si fossen paraules d’ancians a xiquets (o a jóvens). Per descomptat, tenen molt a veure amb l’educació matriarcal:

“A voltes per estar bé

poca cosa es necessita:

tastar de tot una mica

i no abusar mai de res”.

En eixe sentit, no es desentén del paper decisiu de sa mare i de lo que ella li ensenyava:

“Recordo encara, – com si fos ara,

aquells bells contes – tan rebonics

que m’explicava – a la vesprada

la meva mare – portant-me al llit” (p. 37).

Per consegüent, captem una mareta amb bona psicologia i que sabia menar el fill, per a fer-li més grats la necessitat de dormir i, de rebot, un bon son, fets que enllacen amb la maternitat i, òbviament, amb el matriarcalisme que ella reflectia mentres que, al mateix temps, li transmetia rondalles (una part més de la cultura tradicional catalana, altra vegada, per mitjà de la dona).

En el poema “No sé i voldria saber” (p. 38), l’escriptor de Rupit es fa unes qüestions relacionades amb la vida i amb el dia rere dia. A més, totes elles enllacen amb lo matriarcal:

“No sé i voldria saber

si fa falta tanta guerra

que desfà tota la terra,

i tot, a canvi de què?

No sé i voldria saber

si la vida que és tan bonica,

glop a glop, de mica en mica,

per què l’home la vol desfer?” (p. 38).

Aquestes paraules solen estar molt associades a les dones, en el tema de la maternitat i de l’estima que tenen pels fills: elles els tractaren en l’època de l’embaràs, les mares són les principals educadores dels fills, no solen promoure la guerra, ni els enfrontaments, sinó els pactes, la pau, el pacifisme i forjar ponts amb el proïsme.

Més avant, en la composició “Quan era petit” (p. 40), escriu sobre la curiositat de l’infant, sobre els records d’infantesa i que l’escriptor prefereix continuar amb molts trets que solem vincular amb els xiquets. Així, diu

“Quan era petit pensava

(…) que els homes tots s’estimaven

i era tot felicitat.

Enfilat a la finestra,

amb curiositat d’infant,

hagués dona mitja vida

per conèixer el món dels grans.

Ara que ja el conec massa,

vos ho asseguro formal,

tanco de cop la finestra

i em sap greu de ser-ne gran.

Dolços records d’infantesa,

de quan tenia pocs anys” .

El dia que plasmí aquest darrer poema, el 15 de desembre del 2024, no solament evoquí persones nascudes en els anys vint (o abans) del segle XX i que tenien bona avinença amb els xiquets, tot i que els primers ja tenien més de huitanta-cinc anys, sinó que, igualment, preferien la senzillesa d’un nen a moltes característiques que captaven en persones de la seua edat i que ells, gràcies a la connexió que mantenien amb persones de totes les edats, encara romanien esperançats i somreien a la vida.

Sobre això, el 16 de desembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (1929), pacifista en la seua manera de viure, ens escrivia en un correu electrònic: “Aquests que has enviat hui, de versos de Miquel Banús, m’han commogut. Els somnis de la infantesa i la realitat de les guerres. Potser sí que no val la pena fer-nos grans, per aquestes realitats tan mesquines!!!!”, a què responguérem “Miquel Banús i Blanch (nascut en 1939) plasma esperança. Joan Sala Vila (1929) sí que visqué durant la guerra en plena infància. Els poemes, en relació amb la vellesa, són semblants: abunden la senzillesa i els xicotets detalls de la vida”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.