Arxiu d'etiquetes: la Mare Terra

Sexualitat i religiositat matriarcalistes en la poesia catalana

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, i amb els xicotets detalls, en el poema “Un petó i una abraçada” (p. 49), ho reflecteix. I tot, en la nit i en una relació més bé sentimental:

“Un petó i una abraçada

et demano cada nit,

un petó i una abraçada

em fan ser un home feliç.

 

Compartim llençol i manta,

compartim també coixí,

que amb les coses més petites

n’hi ha prou per ser feliç.

 

Disputes deixem enrera

que són brostes del camí,

un petó i una abraçada

i amb això, ja sóc feliç”.

 

També enllaçant amb el cor, en el poema vinent (p. 49), l’escriptor de Rupit exposa uns versos que podríem vincular amb el desig de passar a la història, a què ell renuncia i, com a compensació, el poeta connecta amb una sexualitat matriarcal i no amb el romanticisme. En eixe sentit, poden recordar-nos films en què apareix la sexualitat patriarcal, la qual, normalment, és dita “occidental” i, sovint, amb intenció de ficar totes les cosmovisions en un mateix sac (encara que això no es diga):

“Vaig escriure el teu nom a la sorra,

i l’onada el va esborrar.

Vaig marcar-lo al tronc d’un arbre,

i l’escorça es va assecar.

A una pedra vaig gravar-lo

i la pedra es va trencar.

Dins mon cor vaig estotjar-lo

i ara el sento bategar”.

 

Quan passem a la tercera part del llibre, en què l’autor entra en el tema religiós, altra vegada, captem el matriarcalisme, un nexe entre religiositat i lo terrenal junt amb la qüestió del retorn a la mare (després del camí de la vida, com ho entenen en la cultura colla), qui, a  més, li fa d’aixopluc. Com a exemple, en la primera composició d’aquesta secció (p. 51), diu

“Aplec de pensaments sorgits del fons del cor i meditats

dins el temple de la Natura.

Surto del no-res, visc en el no-res i camino per arribar

al no-res, i sempre per viaranys de llum i de fosca, de 

pau i de silenci”.

 

Per consegüent, la Mare Terra el protegeix, ella li fa de mare a qui consulta (l’entrada al temple, això és, a la vagina i, per extensió, a la vulva) i amb qui empiula. A banda, en eixir de lo soterrani (de l’interior de la mare, arran del part), comença el sender per la vida. I, al capdavall, tornarà a la mareta (la terra, la contrada) que, un dia, li donà vida: a lo que, en moltes rondalles, és representat bé per una cova, bé per la casa dels pares a què van els fills en passar l’adolescència i la primera fase de la joventut.

Igualment, en línia amb la visió matriarcalista de la religió i de la vida, l’escriptor es considera

“(…) una veritat inacabada

de la manifestació plena de la Realitat”.

 

i això el porta a cercar també els altres i lo trascendental (ací, mitjançant el silenci).

En el darrer vers, indica que Déu “posà en el silenci el seu amagatall”. Aquest mot també té a veure amb la vulva i, d’aquesta manera, copsem un lligam entre la terra, la mare i Déu. O siga, ens trobem amb una composició en què el déu és femení, matriarcalista i maternal, tot i que, primerament, tinguem associat el seu nom a lo masculí.

Sobre això, afegirem que, cap al 2020, coneguérem cristians (àdhuc, capellans, de línia catòlica) que relacionaven la figura de Déu amb el Pare i amb la Mare, en lloc de fer-ho només amb el Pare, tret que ens acosta als Pobles matriarcalistes.

Aquestes cultures (en què predomina lo maternal) promouen (i afavoreixen) que cada persona desenvolupe ambdues bandes, no solament la que, més d’una vegada, li assigna més d’una persona pel fet d’haver nascut, biològicament, home o dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la Mare Terra i indrets benaurats

General, , , , , ,

Un altre poema en què captem la connexió amb la terra (ací, amb Rupit i amb el Collsacabra) és “RUPIT DES DE LA PEDRERA” (p. 11). Així, Miquel Banús i Blanch escriu

“(…) et veig ara més bonic.`

 

Ets petit, per això m’agrades,

perquè aquí ens coneixem tots

(…) Repassant l’antiga història

d’aquest poble on he nascut”

 

com també quan, més avant, indica

“Sembla que les muntanyes

t’abracen dins seu, Rupit,

tal com sol fer-ho una mare

quan té l’infant sobre el pit”.

 

Per tant, exposa molts trets que tenen a veure amb els pobles petits i, fins i tot, amb els mitjans i que estan poc urbanitzats: l’esperit de barri, el vincle amb l’indret (ací, mitjançant la història i el naixement) i la figura de la mare (com a acollidora i com a protectora i en la relació mare i fill mentres que el nen alleta o és en el pit de la mareta).

Ara bé, en els versos següents, apareix el tema de la força de la terra i de la unió que hi ha entre els fills i la Mare Terra, ja que és ella qui té la darrera paraula (i, així, en aquest poema, no ho és l’home, simbolitzat per Miquel Banús i Blanch):

“Fa anys que aquí hi vaig néixer,

deixa-m’hi també morir,

i quan mon cos sigui desferra

acull-lo dintre el teu si”.

 

Es tracta del retorn a la mare, a la terra, després de caminar per la vida, així com, en aplegar la nit, ho fem en el llit (tret que podria evocar-nos el bressol matern inicial o, com en moltes rondalles, la cova, els fills que apleguen a cals pares després d’haver fet món durant el pas de la infantesa a la jovenesa).

Al capdavall, l’escriptor de Rupit plasma que ell prefereix continuar desenvolupant l’amabilitat i la bonesa dels xiquets, malgrat el pas de l’edat:

“Ai Rupit! no creixis gaire,

ben mirat tampoc no pots,

que mentre siguis tan tendre

et portarem tots al cor” (p. 12).

 

Es manifesta l’estima pel poble.

El poema següent, “A TAVERTET”, també en el llibre “Dins la pau del Collsacabra” (pp. 13-14), va en la mateixa línia matriarcalista:

“Ets un poble, Tavertet,

que has nascut sobre la roca,

petit, endreçat i net,

d’antiga i de noble soca”.

 

Afegirem que la roca toca la terra (de la mateixa manera que ho fa la soca) i, a més, empiula amb la dona (i amb la força).

Més avant, comenta que

“Si l’església n’és formosa

la Verge ho és més encara,

escampant perfum de rosa

per arreu del Collsacabra”.

 

Per consegüent, ens trobem amb una altra composició en què Nostra Senyora (com a projecció de la Mare Terra) està per damunt de lo creat pels éssers humans (en aquest cas, l’església), i un perfum que podria recordar la part afectiva de les persones.

En acabant, trau quatre versos amb detalls de rondalles i de llegendes (lladres, trabucaires, bandolers, follets, bruixes i fades, llenyataires i traginers). És evident la relació entre l’escriptor i la cultura tradicional catalana.

Finalment, molt avançat el poema, addueix que hi ha esperança i vida:

“Mes uns altres fills adoptes

i t’estimen de debò,

també amb ells jugues i danses”.

 

I tot, com indica en els versos titulats “COLORS DE TARDOR AL COLLSACABRA”, “d’una terra benaurada” (p. 15).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, cançons per a nens i agraïment a la Mare Terra

General, , , , ,

Un altre poeta que també trau el tema de la maternitat, com ara, escrivint sobre les cançons de bressol, és Joan Sala Vila. Així, en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, ho fa, per exemple, en la composició “Què vols?” (pp. 48-49). Com si l’escriptor (simbolitzat per un xiquet) parlàs amb sa mareta biològica, diu:

“Vull que em cantis una cançó

íntima, que se l’emporti el vent,

i adormir-me a l’ombra del cirerer (…).

Vull que em cantis una cançó,

cançó de mare adormint el seu fillet,

fillets sempre som, els anys no sumen,

el somriure del nen, felicitat mare”.

 

 

Després, el fillet, encara en nexe amb la mare, li demana que en cante sobre una tasca del camp:

“Vull que em cantis una cançó,

aquella que el pare cantava segant el blat,

mentre l’avi lligava les garbes

grans d’una espiga tastava la mare.

(…) a casa tothom cantava la cançó del segador”.

 

Posteriorment, posa uns versos que tenen a veure amb el fet de ser pares altra vegada:

“Vull que em cantis una cançó,

Aquella, que pare i mare cantaven,

quan abraçats s’estimaven

i somrients es deien aviat serem pares”.

 

Al capdavall, plasma unes línies amb què Joan Sala Vila torna a la mareta i als pares:
“Vull que em cantis una cançó,

aquella que mare i pare em cantaven

quan al vespre em portaven al llit”.

 

Com podem veure, el tema de la maternitat (ací, reflectint l’educació matriarcal en casa, en el camp i quan els pares eren a prop del bressol i facilitaven el son del nen) apareix al llarg de la composició.

Empiulant amb aquest poema, en u posterior, “Un nou dia” (p. 57), en la mateixa obra, copsem la figura de la Mare Terra i que tots en som fills junt amb trets matriarcalistes (com ara, l’aprovació de les actituds pacifistes):

“Jo sóc u, però la humanitat en som molts,

i tots hem de ser el mateix jo en la pau.

(…) Amb l’imperi de l’amor viurem en pau,

si avui visc en pau, serà el meu tribut.

Cada nou dia és un clam d’amor per la pau”.

 

De fet, en un altre escrit, “Bon dia” (p. 74), hi ha trets que tenen a veure amb l’acció de gràcies i amb l’agraïment a la Mare Terra, la mare de tots. Per exemple, quan posa

“Bon dia, em diu la terra que trepitjo,

bon dia, el roc que m’entrebanca,

bon dia, la flor que vol la meva mà per fer el meu ram,

bon dia, la perdiu que aixeca el vol muntanya amunt,

bon dia, la llebre que fuig del perill dels homes,

bon dia, la serp que s’arrossega i cargola,

bon dia, el ventijol que m’acarona la cara,

bon dia, la veu del programa del meu jo.

Bon dia, em diu el cosmos si saps ser amor.

Bon dia, a cau d’orella em diu la fe,

al cim de la muntanya t’espera Déu”.

 

Finalment, direm que, el 15 de novembre del 2024, aquest poema em féu recordar que, durant els viatges que féiem els meus pares i els fills en la meua jovenesa (nasquí en 1971), ma mare era qui més captava els xicotets detalls (com ara, una floreta) i, mentrestant, jo em sentia més atret per lo que em semblaven presents de la natura a les persones i pel paisatge. Et demanaves com era possible que la Terra tingués tantes preciositats i veies que podíem fruir-les i que calia tractar-les bé: lo que Joan Sala Vila diu el cosmos.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal, per a la pau, en pro de la Mare Terra i oberta als altres

General, , , ,

Una altra composició del llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, en què es reflecteix l’educació matriarcal, és “Déu és en mi” (pp. 76-77). En primer lloc, direm que, indistintament que aparega la figura de Déu, és cert que, quan les persones tenim res que transcendeix, que va més enllà de lo que podria ser, com ara, primar alguna cosa individual per damunt, estem en una actitud més creativa i, així, per exemple, disposats a escoltar, detall que té molt a veure amb el matriarcalisme. De pas, podem fer que siga bo per a nosaltres i per a moltes persones.

Quant als versos, n’hi ha alguns en què diu

“Déu, natura, humanitat.

L’argument que convenç,

l’amor.

Estimar la natura i la humanitat

porta a conèixer Déu i estimar-lo.

(…) Si no vius l’amor de Déu i la natura

no respectaràs els altres

i tu, creient-te déu sembraràs l’odi.

Consulta el teu cor,

escolta els seus missatges

i sentiràs el clam dels humans,

estimant-nos com a germans”.

 

En relació amb els quatre primers versos que hem posat, el 28 d’agost del 2024 enviàrem un correu electrònic a l’autor, Joan Sala Vila, i li déiem “sembla que vincules Déu amb la maternitat, amb la terra, una mena de Mare Terra, com també he captat en altres poemes”. Ens respongué “Déu és el pare i la mare de tota la humanitat i el creador de

tota la natura” (sic).

Per consegüent, ens trobem davant una cosmovisió molt en línia amb el matriarcalisme. De fet, en algunes composicions, apareix lo actiu i lo passiu i, això sí, predomina lo maternal, lo que empiula amb la terra, la realitat.

En acabant, li vaig afegir que, “En les cultures matriarcalistes, la divinitat prioritària és femenina: la deessa mare. Però hi ha un vincle estret (en lloc de lluita) entre ambdues. Així, en la cultura colla, d’Amèrica del Sud (…), el déu Sol envia els raigs a la Pachamama, a la Mare Terra” i ens plasmà “D’acord. Molt interessant”. Llavors, li escriguí que els versos esmentats ens recordaven una rondalla catalana de què parlarem després, recollida en el segle XIX.

En eixe sentit, en aquestes línies del poema, la vida està en nexe amb la natura, amb el desenvolupament de la persona, amb el respecte al proïsme, amb la pau i, igualment, amb el cor (els sentiments personals i els d’altri) i copsem el pròxim, la germanor, l’amor (l’estima), en el sentit cristià del poeta de Granollers.

Per això, al capdavall, indica que

“Només l’amor trinitari,

Déu, natura, humanitat

és la pau.

Perquè Déu és en mi,

i jo en Ell”,

 

i, així, Joan Sala Vila trau un cristianisme i una educació que abracen la Mare Terra, els altres i que ens pot evocar el Ying i el Yang, lo interior i lo exterior, encara que, finalment, ell prioritza detalls que plasmen moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Quant al comentari que ens féu, ens podria evocar la rondalla “La Creació”, recopilada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós en l’obra “Lo Rondallaire”, dels anys setanta del segle XIX: malgrat que Déu (com també el déu Sol en la cultura colla) crea la humanitat, la vida, diu a la Mare Terra que ella mantindrà lo que en el món es cria i que, a més, tindrà molta força, perquè tot tornarà a la terra. Això enllaça amb el fet que, en més d’una cultura, som terra que camina i que, en acabant, tornem a la Mare (a la terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal i poetes que coordinen, realistes i molt oberts

General, , ,

Continuant amb la pedagogia matriarcal reflectida en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, cal destacar el poema “El meu dia de pluja” (p. 25), el qual, personalment, em recordà el meu joc preferit: volar un catxirulo, en què la mare toca els peus en terra i enllaça amb el fill (el cor) i fa que el nen tinga sentiment de pertinença a la terra. Així, posa que

“Tothom en pateix o gaudeix d’un dia de pluja,

la llum fa cara trista pel sol amagat,

però a la vida no li falta la llum,

la resplendor reeixirà quan l’aigua hagi amarat la terra”.

 

Per tant, trau el tema de l’esperança.

No obstant això, el poeta connecta amb la realitat:

“Els fruits dels arbres necessiten pluja i sol per madurar.

(…) Les meves tristors són pluges quan la raó no entén les emocions,

la vida les necessita,

les meves alegries són llum

quan la intel·ligència i passió coordinen.

Les passions reviuen l’existència dels humans

si la intel·ligència raona la seva presència.

La passió i la veritat,

són pluja i llum,

creen la imatge artística de cada identitat”.

 

Quant a aquests versos, direm que algunes de les persones més ponderades i més realistes que hem conegut, estaven molt en contacte amb la terra, eren llauradors o havien estat prou vinculades amb lo tel·lúric en algun moment de la vida que els havia deixat empremta. Com a exemples, Joan Sala Vila (de xiquet) i ma mare (fins i tot, en la jovenesa, malgrat que, fins als dotze anys, visqués en la ciutat de València i, puntualment, anàs al poble dels seus pares). Sovint, se les considera franques, sinceres, que no dissimulen, que presenten les coses com són.

En aquest fragment, simbòlic, podríem introduir la mare (la veritat, la intel·ligència proporcionada més per les vivències i pel pas dels anys que pels llibres i per la instrucció escolar) i el fill (la passió, la llum, l’esperança).

Per això, en estar ben coordinades per la mare, es crea la identitat de què parla i no un titella a mercé del primer que li tracte de vendre una ideologia, una moda o un missatge alliberador o patriòtic o, en el cas contrari, popular (amb el mot, utilitzat per moltes ideologies, de “poble”).

Aquesta connexió terra (realitat) i vent (il·lusió) permet que les persones se senten part de l’indret on viuen i, de pas, que hi acampe un projecte que puga influir en l’esdevenidor d’altri.

No debades, en el darrer vers, indica que 

“El meu dia de pluja també és poesia”.

 

Per consegüent, Joan Sala Vila procura aprofitar els dies de la vida i, més encara, en la seua vellesa (el publica amb noranta anys).

Una altra composició amb molts punts en comú, i en la mateixa obra, és “Sentir la veu de la gent” (p. 53):

“Escoltar com qui sent ploure,

mofant-se de la paraula de l’altre,

porta segell inhumà”.

 

¡Quantes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 escoltaven, fins i tot, els nens (de manera semblant a aquell amic castellanoparlant i nat en 1918, qui obria els braços a un xiquet de pocs anyets que se li acostava acompanyat d’una dona d’uns seixanta anys o uns quants més), en lloc de deixar en evidència ningú, ni de menysprear!

En el moment d’escriure aquestes línies, 10 de novembre del 2024, tinc dos amics nascuts en 1929 que són catalans, catalanoparlants i amb bona avinença amb persones de totes les edats. A més, u dels dos (Ricard Jové Hortoneda), la vespra, en un correu electrònic relacionat amb l’abat Aureli Ma. Escarré (del Monestir de Montserrat), ens comentava “Enyoro aquells temps de lluita. Ho podia fer. Ara no puc fer res, però tu i uns quants més m’ajudeu a entretenir la vida i a viure noves experiències”. O quan Pere Riutort (nat en 1935), el 29 de juny del 2019, després de raonar amb ell (cada u exposant temes diferents, però escoltant el proïsme), et diu “Jo he après de tu; tu has après de mi”.

En eixe sentit, el poeta de Granollers promou “la imatge d’un cosmos global de braços oberts”, la qual podríem empiular amb la Mare Terra: receptiva als fills i a la vida i generosa. A banda, addueix que

“Allargar la mà i amb un bes saludar,

dóna a la paraula missatge artístic de pau,

germanor universal lloada per les estrelles.

La paraula de la gent de pau

agermana sol, lluna, estrelles, persones,

corona reina de l’univers la humanitat.

(…) Vull escoltar la veu de tots els humans”.

 

Com podem veure, l’escriptor català trau lo actiu (el sol), lo femení i passiu (la lluna), l’esperança (els estels, els quals podrien evocar-nos el de Nadal, com a guia) i, per descomptat, el terreny, les persones.

Finalment, en línia amb el matriarcalisme, no posa de màxima autoritat una figura masculina, sinó una femenina (la reina, com en algunes rondalles anteriors a 1932, i, això sí, de la Humanitat), com en els Pobles matriarcalistes. En altres paraules, la Mare Terra. I, com el director d’orquestra, el poeta està obert als altres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el bosc, el camp i la Mare Terra

General, , ,

Un altre poema en relació amb temps de maduració (la tardor), i amb lo matriarcal, és “Tots Sants” (p. 65), en l’obra “Camins del Record”. Així, passa a les dàlies blanques i comenta

“Farem un pomell

d’aquestes flors nobles,

per nostra família i germans

(…) Un record dels nostres morts”.

 

En una composició posterior, “Cançó del bosc i la muntanya” (p. 76), l’escriptora passa a la primavera (símbol de la infantesa, amb moments de pluja i, sobretot, de reviscolament de la vida). Per exemple, en els primers versos, trau mots que enllacen amb la natura: bosc, pins, roures, boixos, espígol, farigola, romaní, clavells i, fins i tot, “una flor que és molt humil” (com ho solen ser els nens). A banda, afig que

“El bosc és una miroia

(…) ocells que voletegen

i als arbres fan el seu niu

(…) Al cim he trobat el bosc

tot curull de flors boscanes,

he respirat l’aire pur

d’aquesta verdor i bonança”.

 

Com podem captar, l’arribada al cim no la presenta com una mena de conquesta, sinó com un moment d’on pot veure la natura estant i, altra vegada, sentir-se agraïda per tot lo que aporta la mare. No debades, ho plasma en els darrers versos i, de pas, el lector copsa el sentiment de pertinença a la terra i el nexe que uneix Teresa Bertran Tolosa amb la Mare Terra:

“Defensem la natura

amb fermesa i voluntat.

Amic bosc jo et faig ofrena

de tot el valor que tens,

jo admiro molt ta bellesa

i vull ésser amic teu”.

 

Aquest sentiment també es reflecteix en el poema “Temps plujós” (p. 80), en què la poetessa diu
“Pluja benaurada

que ens has portat

il·lusió i alegria

pels nostres camps.

La muntanya verdeja

i el pla també.

(…) Els ocells estan de festa

(…) sentint la frescor de l’aigua

i l’encís de tot el camp.

De la benaurada terra

(…) El jardí gelós de tanta bonança”.

 

Per consegüent, la Mare Terra, per mitjà de l’aigua (un tret femení), a qui l’escriptora dóna gràcies, no sols fa possible la revifalla, sinó que ha penetrat en el terreny, hi ha fet saó i això ha generat un jardí en què hi ha bona afinitat.

En eixe sentit, l’escriptora de Guissona ho explica en “Cançó de la sembra” (p. 85), versos escrits en novembre de 1990, o siga, camí de desembre, el mes símbol de la sembra:

“Anem a la vinya

que som al sembrar

la terra és humida

i el gra naixerà

d’una saó viva”

 

en una terra que ha rebut aigua.

Tot seguit, addueix que

“El pagès valent

molt de bon matí,

amb cabàs al coll

sembrarà son blat

al tros del molí”,

 

el forment que recollirà en el mes de juny, el de la sega.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, paisatges del poble i aplecs en la plaça

General, , , , , , ,

Continuant amb composicions del llibre de Teresa Bertran Tolosa, en què copsem l’esmentat sentiment, però prou la plaça en relació amb la natura i amb les persones que la visiten, ho plasma en “La plaça de Capdevila” (p. 28), molt en línia amb el matriarcalisme:

“Aquesta bonica plaça

és una plaça de tots,

una font d’una aigua clara

que raja en abundor”.

 

Com podem veure, enllaça el lloc amb la font (que podria evocar-nos el doll com a naixement d’un riu), indret on abunda la presència i que simbolitzaria la vida.

En eixe sentit, tot seguit, ho empiula en els versos vinents, com un punt de trobada entre persones:

“L’arbre formós que l’envolta,

un banc de pedra rodó,

és bon lloc per reposar-hi

(…). Fins i tot s’hi fa tertúlia

amb amistat i unió.

Els grans recorden sa vida

del passat amb il·lusió,

la joventut que somnia

en el seu demà joiós

i forgen ses esperances

amb un capítol formós”.

 

Per tant, altra vegada, la poetessa també vincula els ancians amb l’esper i, de fet, comenta que

“La plaça de Capdevila

és un cel obert per a tots,

petita i encisera

també curulla de flors”,

 

és a dir, que n’espleten.

En acabant, captem el seu interés per la natura i el nexe que Teresa Bertran Tolosa hi té:

“Els tres carrers que la mimen

(…) junt amb el Pas que és record

d’aquesta plaça bonica

coberta d’ocells i flors”.

 

Unes pàgines després, l’escriptora de Guissona exposa “Cançó del meu poble” (p. 33), en què es reflecteixen detalls semblants i la terra com a mare que fa possible la vida dels fills, quan la tracten bé:

“El meu poble és pla,

com catifa ufana,

amb flors de colors

omplen son paisatge.

(…) Vull ser matiner

i (…) collir el tresor

que la terra ens dóna”.

 

Una tercera composició, també sobre el poble, en l’obra “Camins del Record”, i en línia amb la poesia matriarcal, amb el sentiment de pertinença a la terra i amb lo maternal (ací, Nostra Senyora) i amb els ancestres, és “Nostra Plaça Major” (p. 41). Primerament, direm que la dedica a Jordi Pàmias (poeta nascut en Guissona en 1938), “perquè pugui / continuar la seva tasca / en bé de la cultura, / enaltint la llengua catalana”.

En acabant, escriu sobre els porxos de la plaça i sobre els carrers empedrats, afig que la claror ompli de joia a petits i a grans i, a banda, que,

“Amb la Verge Assumpta

sos ulls de bondat

(…) baixet em parla

des del pedestal (…).

Del Renaixement

les pedres que parlen

dels avantpassats,

la història és il·lustre

joia de la vila”. 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’arbre vernacle, femení, maternal, fort, acollidor i de bon cor

General, , , , , ,

Una altra composició matriarcalista que figura en l’obra esmentada de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què se simbolitza la mare, és “Els arbres de nostra terra” (pp. 95-96). Així, posa que

“L’arbre és, en nostre món,

el gresol, on es genera

nostre ser, nostre contorn,

nostra fèrtil primavera”.

 

Aquesta primera estrofa, en què apareix l’arbre (el qual representa la mare) i unit als fruits (en nexe amb la primavera, etapa de l’any associada a la infantesa), ja exposa la maternitat (creadora i fecunda).

Tot seguit, indica que

“L’arbre és, acollidor,

deu de fonts, cristal·litzades,

és honrat, benefactor,

sempre atent, sense blasmades.

 

L’arbre és, joiell constant,

és ombra benefactora,

refugi, ferm i galant,

de dia, nit i a tothora”

 

i, per consegüent, presenta una dona receptiva, hospitalària (un tret femení junt amb la terra). A més, comenta que és forta, que fa presents… al llarg del dia i de la vida.

A banda, Ramon Tanyà i Lleonart uneix la fortalesa femenina amb la senzillesa i amb què ella és qui mena en el bosc (una zona de l’espai més en relació amb lo rural i, així, amb lo fosc). Igualment, engendra i dóna vida:

“L’arbre és bell, majestuós,

ferm, aguanta les tempestes,

és humil, fort, i flairós,

és el rei de les florestes[1].

 

L’arbre és font d’energia,

no vacil·la, no s’espanta,

és joliu, arrel de vida,

mira el Cel i s’ageganta”.

 

 

Després, l’escriptor addueix que es desenvolupa amb moderació en les formes i en la vida i amb bon cor:

“L’arbre és guardià fidel,

neix i creix, amb temprança[2],

és brillant, pur com l’estel,

gentil, honrós, fort i templança”.

 

 

Per tot això, el poeta de Gurb exposa

“Enfortim-lo, i estimem-lo,

guardem-lo, com vell tresor,

admirem-lo, conservem-lo,

ara i sempre, amb goig i amor”.

 

O siga, que convida a afermar la terra, lo maternal, a fer-li costat, a fer que perdure… i, en conseqüència, podríem empiular-ho amb lo que té a veure amb lo vernacle (començant per la llengua i per la cultura tradicional de línia matriarcalista) i, això sí, com una mareta faria amb un criançó.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes.[1] És a dir, dels boscs.

[2] En l’original, “temperança”, mot que, en acabant, rima amb “templança”, dos castellanismes per imitació de “templanza”.

 

Finalment, un enllaç d’un blog sobre música eròtica tradicional en llengua catalana: http://quetixpelforatdelcul.blogspot.com/2024/09/en-tenir-vint-i-un-anys-canco-erotica.html. Els autors de l’obra posen que, quant al llibre de què hem tret la cançó, “Molt possiblement som davant el primer recull de cançons conegut de les Balears, pel fet que els seus inicis es poden situar cap al final del segle XIX”, “de la petita població des Llombards”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana i els fills de la terra en un poema

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Lo meu desig”, de Margalida Caimari i Vila (1839-1921).

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, i que fou escrit per la poetessa i benefactora mallorquina Margalida Caimari i Vila (1839-1921) en 1874, a què accedírem el 13 de juny del 2024, és “Lo meu desig” (https://poeteca.cat/ca/poema/4181). Diu així:
“Mallorca, terra estimada,
que fa tants d’anys que jo trepig,
si no ets ma pàtria, Mallorca,
com si ho fossis jo t’estim”.

Començarem dient que, encara que ella era d’una família balear i benestant que s’havia establit en Cuba, Margalida Caimari i Vila es sent vinculada amb la terra dels seus pares. A més, l’escriptora addueix que

“L’oratge dolç de ma terra
per dissort mai he sentit;
ni la cambra on vaig néixer,
ni mon bres de joncs he vist.
Nina, molt nina, em dugueren
a dins la nau que partí,
més lleugera que un colom,
lluny de mos aires nadius”.

Nogensmenys, la poetessa és una persona inclinada per la terra (per la mare pàtria), com ho plasma en la natura que en forma part:
“Ma pàtria diuen que és bella,
que té per camps bells jardins,
que els arbres al cel arriben
de cap a cap d’any florits.
Clares i amples torrentades
prenen aigües de grans rius
que s’escampen per la terra
de los valls de Yumurí”.

A banda, com que Margalida Caimari i Vila torna a sa casa, a la terra on són les seues arrels, comenta que
“Si n’és hermosa ma pàtria,
si són nobles los seus fills,
també n’és bella. Mallorca,
nova pàtria que jo estim.
Lo primer ressò de nina
que va néixer de mon pit;
lo nom d’aquell que ses portes
mos ha obert del Paradís;
d’un pare el sagrat record,
d’esposa l’amorós sí,
i lo nom tan dolç de mare
que me daren los meus fills;
tots en llengua mallorquina”.

I, en passar al tema de les relacions entre ella, els fills, els pares i qui viu en la seua terra, Margalida Caimari i Vila entra en la llengua materna i escriu
“ho comprenc, ho sent i ho dic.
Mallorca ja és mare meua;
són germans meus, mallorquins,”

Per consegüent, el retorn que la poetessa ha fet a terra catalanoparlant, afavoreix que ella es senta com el nen junt amb la mareta i en companyia dels seus germans (ací, els mallorquins).

En eixe sentit, ho remarca quan posa
“i com de bona germana
escoltau lo meu desig:
‘Entre voltros m’heu volguda
perquè cant en mallorquí;
feliç si entre voltros puja
cap al cel mon esperit’”.

I, així, ens exposa un tema que, el 17 de desembre del 2021, em tragueren uns amics de Facebook, quan els escriguí que un venedor d’uns vint-i-un anys, d’origen pakistanés i que tenia l’urdú com a llengua materna, m’havia saludat fort en català sense que jo li demanàs que ho fes en llengua catalana: “Un dels nostres” em plasmà el pintor Miquel Torner de Semir (nascut en 1938), tres paraules que empiulen amb quan Margalida Caimari i Vila posa “Entre voltros m’heu volguda / perquè cant en mallorquí”, o siga, en la llengua vernacla.

Finalment, adduirem que, al meu coneixement, els darrers versos també tenen a veure amb unes paraules que poguérem llegir en l’entrada “Poeteca” (https://poeteca.cat/ca/autor/306), a partir de la seua biografia i de les seues aportacions a la societat:  “Tornà de jove a Mallorca (…).

La seva obra és majoritàriament en català i demostra que tenia un alt nivell cultural, expressat en el context ideològic d’un catolicisme social que l’acostà al món obrer i a descobrir la situació precària de tantes dones treballadores. 

Tot i això, la seva obra reflecteix les preocupacions de la seva posició social de mare de família burgesa (la descendència, l’espera de l’hereu, l’emigració, la beneficència, etc.). Aquest fet contextual ha fet que, al llarg de la història, els seus poemes més coneguts hagin estat els de caràcter i estil maternal”.  

Quant a aquest catolicisme, afegirem que el 31 de gener del 2021, Pere Riutort, en una conversa telefònica, ens digué que, “A Mallorca, [en el segle XIX,] es fundaren onze fundacions de dones”, mentres que, en el País Valencià, les fundacions havien sigut “en un grau molt menor que a Catalunya o a Mallorca”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que preparen i eduquen els jóvens, els nets, i persones molt obertes

General, , , ,

Una altra narració relativa a dones d’aigua i recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Les ‘encantàries’ de Biscarri”. Primerament, direm que Biscarri és un poble que hi ha en la comarca del Pallars Jussà. Entre altres coses, podem llegir que “Vivien en unes coves a sobre del poble” (p. 363), detall que el 5 de juliol del 2023 ens portà a trobar un nexe entre la dona (cap del poble), l’espluga i la població esmentada, tret poc corrent en els relats que havíem llegit fins aleshores.

Igualment, posa que, “Un dia, una d’aquestes dones va caure i una noia del poble se la trobà estesa i magolada en un rocam, quan anava a treballar al camp” (p. 365). Per consegüent, la dona és sostinguda per la roca, toca la terra i el rocam li dona força per a continuar viva.

Llavors, “La noia, que tenia bon cor, l’ajudà, l’aixecà i la curà. Així que hagué acabat, la dona va demanar-li que anés a casa seva i que portés una tenalla d’aquelles de posar oli, ja que volia gratificar-li la seva generositat.

La jove així ho va fer” (p. 365). Adduirem que, com es llig al capdavall del relat, aquesta dona era una vella i, per tant, hi ha una relació entre la jovenesa i la vellesa com també, com veurem tot seguit, unes paraules que podríem empiular amb l’educació matriarcal (a llarg termini): “Quan va tornar, la dona va tocar la tenalla, alhora que augurava: ‘Mai més s’acabarà l’oli d’aquesta tenalla, si guardes el secret d’aquest fet; però, tan bon punt el secret serà trencat, l’oli serà acabat’” (p. 365). En aquest sentit, el 5 de juliol del 2023, aquestes paraules relatives al secret, em portaren a dues interpretacions: 1) els secrets cal no transmetre’ls, per a que ho siguen i, com en aquesta narració, quan són positius i ja sabem com podria ser el futur i 2) si una persona confia en nosaltres i ens demana que no comentem una cosa (o un fet) a ningú (per si algú tractàs de fer-li mal), no fer-ho mentres que qui ens ho ha dit (o ens ho ha escrit), visca. En el text, enllaça amb l’opció primera.

I, mentres que la jove no ho digué a ningú, “per més que treien per a les necessitats de cuinar, mai baixava de nivell. Això va durar temps i temps” (p. 365). A banda, la mare “Ho contava a les veïnes i, fins alguna n’emplenà més d’un setrill per constatar que el nivell era sempre el mateix” (p. 365). En altres paraules, una casa molt oberta a tots, generosa i en què el paper de l’anciana encara pervivia (no baixava el nivell de l’oli) i, àdhuc, potser podria tenir relació amb el refrany “Oli, vi i amic, és millor com més antic”, el qual figura en el DCVB, motiu pel qual sempre que es conserve lo que hi ha d’antic (l’educació de la velleta), millor per als qui viuen i per al demà.

Ara bé, un dia, “la noia optà per explicar-li, en secret, el que li havia succeït i la mare prometé no explicar-ho.

Fou en va: des d’aquell moment, cada vegada que treien un setrill d’oli, el nivell baixava, fins que va acabar-se totalment i n’hagueren de reposar com feien abans de trobar la misteriosa vella” (p. 365). Quant a aquest capdavall, direm que el 5 de juliol del 2023 ens recordà el passatge bíblic d’Adam, Eva, Déu, la serp i l’arbre del Paradís.

Igualment, copsem un altre tret matriarcal: la vella (en una dita, hi ha “La Seu no espera parròquies”, la qual deia, algunes vegades, una dona gran als seus nets) és la màxima autoritat en les cultures matriarcals, no sols per motius d’edat. Així, l’anciana hi representa la saviesa (del poble i de la vida), toca els peus en terra i prepara els nens, els xiquets i els jóvens per a l’esdevenidor. I més encara: ella i, en aquesta narració, la neta, són com qui porta un catxirulo (la velleta) i l’estel (la creativitat, les emocions, els sentiments, les opinions, etc. dels infants, dels jóvens i d’altri). Una bona relació entre totes dues comportarà un bon present i un bon futur. I el lligam, ací, és el secret, la promesa feta per la noia a la dona que li ha fet costat com a agraïment.

Finalment, afegirem que, en l’entrada “Oli” que figura en el DCVB, hi ha “Els sants olis o l’oli sagrat” i ens ha portat a trobar un vincle entre aquest oli i com si la paraula de la vella fos, per dir-ho així, sagrada com també ho és la terra, com a mare de tots (amb totes les funcions d’una mare, àdhuc, de la Mare Terra). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.