Arxiu d'etiquetes: la Mare Terra

El sentiment de pertinença a la terra, el bosc, el camp i la Mare Terra

General, , ,

Un altre poema en relació amb temps de maduració (la tardor), i amb lo matriarcal, és “Tots Sants” (p. 65), en l’obra “Camins del Record”. Així, passa a les dàlies blanques i comenta

“Farem un pomell

d’aquestes flors nobles,

per nostra família i germans

(…) Un record dels nostres morts”.

 

En una composició posterior, “Cançó del bosc i la muntanya” (p. 76), l’escriptora passa a la primavera (símbol de la infantesa, amb moments de pluja i, sobretot, de reviscolament de la vida). Per exemple, en els primers versos, trau mots que enllacen amb la natura: bosc, pins, roures, boixos, espígol, farigola, romaní, clavells i, fins i tot, “una flor que és molt humil” (com ho solen ser els nens). A banda, afig que

“El bosc és una miroia

(…) ocells que voletegen

i als arbres fan el seu niu

(…) Al cim he trobat el bosc

tot curull de flors boscanes,

he respirat l’aire pur

d’aquesta verdor i bonança”.

 

Com podem captar, l’arribada al cim no la presenta com una mena de conquesta, sinó com un moment d’on pot veure la natura estant i, altra vegada, sentir-se agraïda per tot lo que aporta la mare. No debades, ho plasma en els darrers versos i, de pas, el lector copsa el sentiment de pertinença a la terra i el nexe que uneix Teresa Bertran Tolosa amb la Mare Terra:

“Defensem la natura

amb fermesa i voluntat.

Amic bosc jo et faig ofrena

de tot el valor que tens,

jo admiro molt ta bellesa

i vull ésser amic teu”.

 

Aquest sentiment també es reflecteix en el poema “Temps plujós” (p. 80), en què la poetessa diu
“Pluja benaurada

que ens has portat

il·lusió i alegria

pels nostres camps.

La muntanya verdeja

i el pla també.

(…) Els ocells estan de festa

(…) sentint la frescor de l’aigua

i l’encís de tot el camp.

De la benaurada terra

(…) El jardí gelós de tanta bonança”.

 

Per consegüent, la Mare Terra, per mitjà de l’aigua (un tret femení), a qui l’escriptora dóna gràcies, no sols fa possible la revifalla, sinó que ha penetrat en el terreny, hi ha fet saó i això ha generat un jardí en què hi ha bona afinitat.

En eixe sentit, l’escriptora de Guissona ho explica en “Cançó de la sembra” (p. 85), versos escrits en novembre de 1990, o siga, camí de desembre, el mes símbol de la sembra:

“Anem a la vinya

que som al sembrar

la terra és humida

i el gra naixerà

d’una saó viva”

 

en una terra que ha rebut aigua.

Tot seguit, addueix que

“El pagès valent

molt de bon matí,

amb cabàs al coll

sembrarà son blat

al tros del molí”,

 

el forment que recollirà en el mes de juny, el de la sega.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, paisatges del poble i aplecs en la plaça

General, , , , , , ,

Continuant amb composicions del llibre de Teresa Bertran Tolosa, en què copsem l’esmentat sentiment, però prou la plaça en relació amb la natura i amb les persones que la visiten, ho plasma en “La plaça de Capdevila” (p. 28), molt en línia amb el matriarcalisme:

“Aquesta bonica plaça

és una plaça de tots,

una font d’una aigua clara

que raja en abundor”.

 

Com podem veure, enllaça el lloc amb la font (que podria evocar-nos el doll com a naixement d’un riu), indret on abunda la presència i que simbolitzaria la vida.

En eixe sentit, tot seguit, ho empiula en els versos vinents, com un punt de trobada entre persones:

“L’arbre formós que l’envolta,

un banc de pedra rodó,

és bon lloc per reposar-hi

(…). Fins i tot s’hi fa tertúlia

amb amistat i unió.

Els grans recorden sa vida

del passat amb il·lusió,

la joventut que somnia

en el seu demà joiós

i forgen ses esperances

amb un capítol formós”.

 

Per tant, altra vegada, la poetessa també vincula els ancians amb l’esper i, de fet, comenta que

“La plaça de Capdevila

és un cel obert per a tots,

petita i encisera

també curulla de flors”,

 

és a dir, que n’espleten.

En acabant, captem el seu interés per la natura i el nexe que Teresa Bertran Tolosa hi té:

“Els tres carrers que la mimen

(…) junt amb el Pas que és record

d’aquesta plaça bonica

coberta d’ocells i flors”.

 

Unes pàgines després, l’escriptora de Guissona exposa “Cançó del meu poble” (p. 33), en què es reflecteixen detalls semblants i la terra com a mare que fa possible la vida dels fills, quan la tracten bé:

“El meu poble és pla,

com catifa ufana,

amb flors de colors

omplen son paisatge.

(…) Vull ser matiner

i (…) collir el tresor

que la terra ens dóna”.

 

Una tercera composició, també sobre el poble, en l’obra “Camins del Record”, i en línia amb la poesia matriarcal, amb el sentiment de pertinença a la terra i amb lo maternal (ací, Nostra Senyora) i amb els ancestres, és “Nostra Plaça Major” (p. 41). Primerament, direm que la dedica a Jordi Pàmias (poeta nascut en Guissona en 1938), “perquè pugui / continuar la seva tasca / en bé de la cultura, / enaltint la llengua catalana”.

En acabant, escriu sobre els porxos de la plaça i sobre els carrers empedrats, afig que la claror ompli de joia a petits i a grans i, a banda, que,

“Amb la Verge Assumpta

sos ulls de bondat

(…) baixet em parla

des del pedestal (…).

Del Renaixement

les pedres que parlen

dels avantpassats,

la història és il·lustre

joia de la vila”. 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’arbre vernacle, femení, maternal, fort, acollidor i de bon cor

General, , , , , ,

Una altra composició matriarcalista que figura en l’obra esmentada de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què se simbolitza la mare, és “Els arbres de nostra terra” (pp. 95-96). Així, posa que

“L’arbre és, en nostre món,

el gresol, on es genera

nostre ser, nostre contorn,

nostra fèrtil primavera”.

 

Aquesta primera estrofa, en què apareix l’arbre (el qual representa la mare) i unit als fruits (en nexe amb la primavera, etapa de l’any associada a la infantesa), ja exposa la maternitat (creadora i fecunda).

Tot seguit, indica que

“L’arbre és, acollidor,

deu de fonts, cristal·litzades,

és honrat, benefactor,

sempre atent, sense blasmades.

 

L’arbre és, joiell constant,

és ombra benefactora,

refugi, ferm i galant,

de dia, nit i a tothora”

 

i, per consegüent, presenta una dona receptiva, hospitalària (un tret femení junt amb la terra). A més, comenta que és forta, que fa presents… al llarg del dia i de la vida.

A banda, Ramon Tanyà i Lleonart uneix la fortalesa femenina amb la senzillesa i amb què ella és qui mena en el bosc (una zona de l’espai més en relació amb lo rural i, així, amb lo fosc). Igualment, engendra i dóna vida:

“L’arbre és bell, majestuós,

ferm, aguanta les tempestes,

és humil, fort, i flairós,

és el rei de les florestes[1].

 

L’arbre és font d’energia,

no vacil·la, no s’espanta,

és joliu, arrel de vida,

mira el Cel i s’ageganta”.

 

 

Després, l’escriptor addueix que es desenvolupa amb moderació en les formes i en la vida i amb bon cor:

“L’arbre és guardià fidel,

neix i creix, amb temprança[2],

és brillant, pur com l’estel,

gentil, honrós, fort i templança”.

 

 

Per tot això, el poeta de Gurb exposa

“Enfortim-lo, i estimem-lo,

guardem-lo, com vell tresor,

admirem-lo, conservem-lo,

ara i sempre, amb goig i amor”.

 

O siga, que convida a afermar la terra, lo maternal, a fer-li costat, a fer que perdure… i, en conseqüència, podríem empiular-ho amb lo que té a veure amb lo vernacle (començant per la llengua i per la cultura tradicional de línia matriarcalista) i, això sí, com una mareta faria amb un criançó.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes.[1] És a dir, dels boscs.

[2] En l’original, “temperança”, mot que, en acabant, rima amb “templança”, dos castellanismes per imitació de “templanza”.

 

Finalment, un enllaç d’un blog sobre música eròtica tradicional en llengua catalana: http://quetixpelforatdelcul.blogspot.com/2024/09/en-tenir-vint-i-un-anys-canco-erotica.html. Els autors de l’obra posen que, quant al llibre de què hem tret la cançó, “Molt possiblement som davant el primer recull de cançons conegut de les Balears, pel fet que els seus inicis es poden situar cap al final del segle XIX”, “de la petita població des Llombards”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana i els fills de la terra en un poema

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Lo meu desig”, de Margalida Caimari i Vila (1839-1921).

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, i que fou escrit per la poetessa i benefactora mallorquina Margalida Caimari i Vila (1839-1921) en 1874, a què accedírem el 13 de juny del 2024, és “Lo meu desig” (https://poeteca.cat/ca/poema/4181). Diu així:
“Mallorca, terra estimada,
que fa tants d’anys que jo trepig,
si no ets ma pàtria, Mallorca,
com si ho fossis jo t’estim”.

Començarem dient que, encara que ella era d’una família balear i benestant que s’havia establit en Cuba, Margalida Caimari i Vila es sent vinculada amb la terra dels seus pares. A més, l’escriptora addueix que

“L’oratge dolç de ma terra
per dissort mai he sentit;
ni la cambra on vaig néixer,
ni mon bres de joncs he vist.
Nina, molt nina, em dugueren
a dins la nau que partí,
més lleugera que un colom,
lluny de mos aires nadius”.

Nogensmenys, la poetessa és una persona inclinada per la terra (per la mare pàtria), com ho plasma en la natura que en forma part:
“Ma pàtria diuen que és bella,
que té per camps bells jardins,
que els arbres al cel arriben
de cap a cap d’any florits.
Clares i amples torrentades
prenen aigües de grans rius
que s’escampen per la terra
de los valls de Yumurí”.

A banda, com que Margalida Caimari i Vila torna a sa casa, a la terra on són les seues arrels, comenta que
“Si n’és hermosa ma pàtria,
si són nobles los seus fills,
també n’és bella. Mallorca,
nova pàtria que jo estim.
Lo primer ressò de nina
que va néixer de mon pit;
lo nom d’aquell que ses portes
mos ha obert del Paradís;
d’un pare el sagrat record,
d’esposa l’amorós sí,
i lo nom tan dolç de mare
que me daren los meus fills;
tots en llengua mallorquina”.

I, en passar al tema de les relacions entre ella, els fills, els pares i qui viu en la seua terra, Margalida Caimari i Vila entra en la llengua materna i escriu
“ho comprenc, ho sent i ho dic.
Mallorca ja és mare meua;
són germans meus, mallorquins,”

Per consegüent, el retorn que la poetessa ha fet a terra catalanoparlant, afavoreix que ella es senta com el nen junt amb la mareta i en companyia dels seus germans (ací, els mallorquins).

En eixe sentit, ho remarca quan posa
“i com de bona germana
escoltau lo meu desig:
‘Entre voltros m’heu volguda
perquè cant en mallorquí;
feliç si entre voltros puja
cap al cel mon esperit’”.

I, així, ens exposa un tema que, el 17 de desembre del 2021, em tragueren uns amics de Facebook, quan els escriguí que un venedor d’uns vint-i-un anys, d’origen pakistanés i que tenia l’urdú com a llengua materna, m’havia saludat fort en català sense que jo li demanàs que ho fes en llengua catalana: “Un dels nostres” em plasmà el pintor Miquel Torner de Semir (nascut en 1938), tres paraules que empiulen amb quan Margalida Caimari i Vila posa “Entre voltros m’heu volguda / perquè cant en mallorquí”, o siga, en la llengua vernacla.

Finalment, adduirem que, al meu coneixement, els darrers versos també tenen a veure amb unes paraules que poguérem llegir en l’entrada “Poeteca” (https://poeteca.cat/ca/autor/306), a partir de la seua biografia i de les seues aportacions a la societat:  “Tornà de jove a Mallorca (…).

La seva obra és majoritàriament en català i demostra que tenia un alt nivell cultural, expressat en el context ideològic d’un catolicisme social que l’acostà al món obrer i a descobrir la situació precària de tantes dones treballadores. 

Tot i això, la seva obra reflecteix les preocupacions de la seva posició social de mare de família burgesa (la descendència, l’espera de l’hereu, l’emigració, la beneficència, etc.). Aquest fet contextual ha fet que, al llarg de la història, els seus poemes més coneguts hagin estat els de caràcter i estil maternal”.  

Quant a aquest catolicisme, afegirem que el 31 de gener del 2021, Pere Riutort, en una conversa telefònica, ens digué que, “A Mallorca, [en el segle XIX,] es fundaren onze fundacions de dones”, mentres que, en el País Valencià, les fundacions havien sigut “en un grau molt menor que a Catalunya o a Mallorca”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que preparen i eduquen els jóvens, els nets, i persones molt obertes

General, , , ,

Una altra narració relativa a dones d’aigua i recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Les ‘encantàries’ de Biscarri”. Primerament, direm que Biscarri és un poble que hi ha en la comarca del Pallars Jussà. Entre altres coses, podem llegir que “Vivien en unes coves a sobre del poble” (p. 363), detall que el 5 de juliol del 2023 ens portà a trobar un nexe entre la dona (cap del poble), l’espluga i la població esmentada, tret poc corrent en els relats que havíem llegit fins aleshores.

Igualment, posa que, “Un dia, una d’aquestes dones va caure i una noia del poble se la trobà estesa i magolada en un rocam, quan anava a treballar al camp” (p. 365). Per consegüent, la dona és sostinguda per la roca, toca la terra i el rocam li dona força per a continuar viva.

Llavors, “La noia, que tenia bon cor, l’ajudà, l’aixecà i la curà. Així que hagué acabat, la dona va demanar-li que anés a casa seva i que portés una tenalla d’aquelles de posar oli, ja que volia gratificar-li la seva generositat.

La jove així ho va fer” (p. 365). Adduirem que, com es llig al capdavall del relat, aquesta dona era una vella i, per tant, hi ha una relació entre la jovenesa i la vellesa com també, com veurem tot seguit, unes paraules que podríem empiular amb l’educació matriarcal (a llarg termini): “Quan va tornar, la dona va tocar la tenalla, alhora que augurava: ‘Mai més s’acabarà l’oli d’aquesta tenalla, si guardes el secret d’aquest fet; però, tan bon punt el secret serà trencat, l’oli serà acabat’” (p. 365). En aquest sentit, el 5 de juliol del 2023, aquestes paraules relatives al secret, em portaren a dues interpretacions: 1) els secrets cal no transmetre’ls, per a que ho siguen i, com en aquesta narració, quan són positius i ja sabem com podria ser el futur i 2) si una persona confia en nosaltres i ens demana que no comentem una cosa (o un fet) a ningú (per si algú tractàs de fer-li mal), no fer-ho mentres que qui ens ho ha dit (o ens ho ha escrit), visca. En el text, enllaça amb l’opció primera.

I, mentres que la jove no ho digué a ningú, “per més que treien per a les necessitats de cuinar, mai baixava de nivell. Això va durar temps i temps” (p. 365). A banda, la mare “Ho contava a les veïnes i, fins alguna n’emplenà més d’un setrill per constatar que el nivell era sempre el mateix” (p. 365). En altres paraules, una casa molt oberta a tots, generosa i en què el paper de l’anciana encara pervivia (no baixava el nivell de l’oli) i, àdhuc, potser podria tenir relació amb el refrany “Oli, vi i amic, és millor com més antic”, el qual figura en el DCVB, motiu pel qual sempre que es conserve lo que hi ha d’antic (l’educació de la velleta), millor per als qui viuen i per al demà.

Ara bé, un dia, “la noia optà per explicar-li, en secret, el que li havia succeït i la mare prometé no explicar-ho.

Fou en va: des d’aquell moment, cada vegada que treien un setrill d’oli, el nivell baixava, fins que va acabar-se totalment i n’hagueren de reposar com feien abans de trobar la misteriosa vella” (p. 365). Quant a aquest capdavall, direm que el 5 de juliol del 2023 ens recordà el passatge bíblic d’Adam, Eva, Déu, la serp i l’arbre del Paradís.

Igualment, copsem un altre tret matriarcal: la vella (en una dita, hi ha “La Seu no espera parròquies”, la qual deia, algunes vegades, una dona gran als seus nets) és la màxima autoritat en les cultures matriarcals, no sols per motius d’edat. Així, l’anciana hi representa la saviesa (del poble i de la vida), toca els peus en terra i prepara els nens, els xiquets i els jóvens per a l’esdevenidor. I més encara: ella i, en aquesta narració, la neta, són com qui porta un catxirulo (la velleta) i l’estel (la creativitat, les emocions, els sentiments, les opinions, etc. dels infants, dels jóvens i d’altri). Una bona relació entre totes dues comportarà un bon present i un bon futur. I el lligam, ací, és el secret, la promesa feta per la noia a la dona que li ha fet costat com a agraïment.

Finalment, afegirem que, en l’entrada “Oli” que figura en el DCVB, hi ha “Els sants olis o l’oli sagrat” i ens ha portat a trobar un vincle entre aquest oli i com si la paraula de la vella fos, per dir-ho així, sagrada com també ho és la terra, com a mare de tots (amb totes les funcions d’una mare, àdhuc, de la Mare Terra). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

Dones que fan de pont, en connexió amb lo terrenal, fortes i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El pont del Clop”. Per a començar, al principi, llegim que “Aquell dia hi havia molt moviment a la plaça del castell de Terrassola, ja que s’havia de tractar de la construcció d’un nou pont fonamentat en la codinera” (p. 333). És a dir, que es fa un aplec (detall vinculat amb lo matriarcal, amb la relació entre dues parts o més), que té lloc en una plaça (on es considerava que cabien més persones i, a banda, tradicionalment, representada en forma redona, com molts detalls matriarcals), que l’objectiu era aplegar a un acord, que es tractaria sobre un pont (tret que empiula amb la idea de nexe, de connexió i, per això, associat a lo femení, a la dona, a lo matriarcalista) i, al capdavall, perquè trau el detall codinera, això és, una roca a flor de terra, el qual podria representar una dona forta com una roca i, òbviament, amb els peus tocant terra.

A continuació, es comenta que cadascú volia bastir-lo on a ell li venia millor i, a més, no pagar-lo i que, en tot cas, que ho fes el senyor a qui ells tributaven.

Entremig, a un home nouvingut, se li ocorre que “Mestre Banyeta us ho faria a bon preu, no us cobraria cap diner, ell voldria una altra cosa.

-Si el coneixes, ja li pots dir que vingui -responen a una els contertulis” (p. 333). Per consegüent, el resultat és fruit de tirar junta tots i, finalment, prendre una decisió.

Més avant, un segon nouvingut afig que “el preu només és de quedar-se l’ànima del primer que passi per sobre” (p. 334). I, de nou, la gent respon en grup i, a banda, “La gentada s’adreça al cap de la serra, per triar l’indret de la codinera on el volen” (p. 334). Aquestes dues frases podríem empiular-les amb unes paraules que diu el cantautor Biel Majoral en el 2003 i que figuren en l’entrevista “Biel Majoral: ‘Si escoltàssim la terra no tendríem la capacitat especulativa que tenim”, publicada en “dBalears”, quan comenta que, en una terra matriarcal i agrícola, com era Mallorca, “La gent, quan construïa, es pensava que això havia de continuar. (…) es feia la casa allà on se sentia millor, perquè escoltava la terra i ja s’havien assegut a totes les parts de la finca: la coneixien perfectament”. De fet, ells trien el lloc que consideren millor i, com que eixe indret formarà part de la codinera, tindrà una relació molt pròxima amb la dona. I, com em demaní el 19 de juny del 2023, ¿per què no amb la Mare Terra, eixa mare forta, com podem llegir en la rondalla “La Creació”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en l’obra “Lo Rondallaire” i publicada en els anys setanta del segle XIX? Així, en el relat de la Creació, Déu comenta a la terra “Tu mantindràs tot lo que, en el món, es cria.

-¿I com tindré tanta força?

-La tindràs perquè tot t’ho menjaràs.

I, des de llavors, tot torna a la terra” (p. 69).

En un passatge posterior del relat que ací tractem, un pont de pedra apareix en la codinera. “Ningú en sap res més, però el pont hi és” (p. 334), frases que enllacen amb la idea de foscor i, per descomptat, en què es reflecteix lo matriarcal i la força femenina (el pont que perdura).

I, com que la dona té eixes qualitats, “Tothom parla del pont. Tothom el mira de lluny, però ningú no s’atreveix a acostar-s’hi, ni tenen ganes d’estrenar-lo” (p. 334), malgrat que el pont, entre altres coses, representa el fil que permet la connexió entre dues parts, entre més d’una persona i, a més, amb la realitat terrenal.

Per això, “Es reuneixen els homes i decideixen organitzar una cacera” (p. 334) i, d’aquesta manera, en nexe amb la reunió i, a banda, amb un altre tret matriarcal (la cacera), en línia amb la primitiva caça animal.

“Després de tot el dia de bregar, cap al tard, aconsegueixen que una llebre enfili el pont i vulgui passar a l’altre costat” (p. 334). O siga, que la resolució té lloc cap al vespre (un moment del dia vinculat amb la dona, amb lo matriarcal) i apareix una llebre (animal ràpid i, a més, femení).

“Quan la llebre perseguida enfila el pont, tots estan convençuts d’haver vençut l’astúcia de mestre Banyeta. Però, quan aquest arriba al mig, (…) ha desaparegut la llebre i el pont (…).

On s’assentava el pont, queden els forats dels fonaments. Si hi passeu avui, encara ho podreu comprovar, ja que els clots hi són.

Els homes de la Ribera Salada havien guanyat la partida al Banyeta, però, de nou, van continuar sense pont, cosa que s’ha fet palesa fins als nostres dies” (p. 334). Per consegüent, 1) la llebre té a veure amb la dona i, com que ella fa de pont, 2) només resten els forats (punts d’acollida, de recepció, de depòsit), i 3) l’avarícia i la immediatesa dels hòmens de Ribera Salada els ha fet perdre qui els hauria fet de nexe: la dona (ací reflectida en la llebre i, per descomptat, en el pont). En altres paraules, si haguessen sacrificat un animal mascle, haurien guanyat més: la partida i amb una connexió amb els altres.

Moralitat: les dones s’organitzen i viuen i preparen més les coses i el dia rere dia tocant els peus en terra i no cercant, sobretot, el guany i el benefici immediats, i, igualment, com diria Biel Majoral, escolten la terra i enllacen amb la Mare Terra, amb la mare, amb lo femení i matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que salven l’home, ben tractades, consistents i molt obertes

General, , , , , , ,

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell d’Escaló”. Així, el castell d’Escaló “tenia una mina que arribava fins a la Noguera Pallaresa, per on els assetjats sortien a pescar i a avituallar-se” (p. 119) i, per consegüent, veiem que la dona (la mina) és qui facilita la relació i que ho fa sota terra, un tret vinculat amb lo matriarcal. A més, hi ha un vincle entre la terra i l’aigua, dos símbols femenins.

A continuació, llegim que “Una filla del cap de les forces assetjadores s’enamorà del fill del cabdill de la fortalesa i li féu saber la decisió del seu pare (…). El jove féu al pare de la noia un present de truites acabades de pescar” (p. 119). O siga, que la dona porta la iniciativa en lo eròtic i com a transmissora de noves. A banda, el xicot arrisca i el pare, “Per efecte del present, alçà el setge i permeté el matrimoni de la seva filla amb el fill del cabdill d’Escaló” (p. 119). En altres paraules, la iniciativa de la dona ha permés que es salve el noi i, igualment, l’actitud del pare (quant a lo sexual) és oberta.

En eixe sentit, cal recordar que la truita, a més de ser un peix amb nom femení, en la cultura popular, per exemple, està vinculada amb les dones, com ho plasma que el terme “truita” signifique “Coit entre lesbianes” o, com ara, que “fer truites” vullga dir “Practicar el coit lesbià” com també “Ser lesbiana”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta.

Una rondalla de l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras, en què copsem molts trets matriarcalistes, és “Aigua passada, verge enganyada”. Afegirem que, en aquest relat, el narrador es posa de part de la dona i, per tant, de Nostra Senyora. Un dia, quan trencava l’alba per l’horitzó, el comte de Pallars i el seu escuder anaven de cacera cap a l’estany, “quan els primers raigs de sol deixaven anar el seu bes més suau damunt les glaçades aigües” (p. 121). Per tant, de manera semblant al déu Sol en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), en què el sol envia els seus raigs a la Pachamama (la Mare Terra), ací ho fa i, a més, amb dolçor, dos detalls que reflecteixen el matriarcalisme: la dona està ben tractada i és l’home (el sol, per mitjà dels raigs) qui baixa a la terra (lo femení). A banda, com resta reflectit, la dona està forta com el glaç, un tret matriarcalista.

En línia amb això, tot seguit, llegim que “El comte Borrell va començar a contar a l’escuder que aquell era el lloc que més s’estimava de totes les seves possessions, ja que la bellesa de tot l’entorn el convertia en un lloc únic. A més, d’aquell lloc, es contaven mil i una llegendes, de les quals en guardava un grat record en haver-les sentit contar de boca dels llenyataires, pastors i camperols que habitaven per l’entorn” (p. 121). Adduirem que, en molts casos, s’han narrat relats que tenen a veure amb indrets que, tradicionalment, se’ls ha considerat bells, un regal de la Mare Terra. 

A continuació, el comte comenta a l’escuder que “Em contaven que, un dia (…) havien sentit explicar els meus avis que, al fons d’aquest estany, hi ha una població colgada a tanta profunditat que no hi ha corda suficientment llarga per poder arribar al fons de les aigües” (p. 122) i, més avant, li afig que “També diuen i, amb tota certesa, que hi habiten unes serps tan llargues que (…) encara sobra pell, que, per cert, és d’una consistència única” (p. 122). En aquest passatge, captem trets matriarcalistes, com ara, l’aigua, la serp, una pell forta (com moltes dones) i per a moltes utilitats (la dona com a proveïdora, amb un paper semblant al de la Mare Terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nostra Senyora recompensa la bonesa, l’estima per la Mare Terra i la generositat

General, , , , , , , , ,

Un relat arreplegat per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme, és “La filla del senyor d’Erill”. Així, “el senyor d’Erill tenia una filla bella com ningú més, a la qual li agradava de contemplar les coses més senzilles, com l’esclat de les flors en primavera, els cims nevats de les muntanyes, el blau del cel…, i era tan feliç així que no es preocupava de res més, la qual cosa també feia feliç al bon pare i senyor d’aquestes valls” (p. 102). Com veiem, aquest paràgraf, al principi de la narració, presenta una dona molt oberta a la natura, als petits detalls, a la bellesa, etc., i això és ben acollit pel pare, parent que, a més, permet que ella gaudesca de lo que la fa sentir-se part de la terra on viu i estimar-la. A banda, fruit de l’ensenyament que hauria fet el pare, la filla frueix de la vida.

No obstant això, a mida que ella creix (en edat i en garridesa), l’escuder de son pare pretén fer-se-la i, així, un dia demana a la jove “que accedís a les seves pretensions” (p. 103), ja que, si no, la mataria.

Com que la noia no hi cedeix, l’escuder li talla el cap i fuig “de la justícia que voldria imposar-li el pare de la noia i senyor d’aquestes terres.

Quan el senyor d’Erill tornà i va trobar la seva filla estimada en un bassal de sang, la seva primera exclamació fou adreçada a la Verge Maria. Era un clam de súplica i esperança” (p. 103). Per tant, l’home confia en Nostra Senyora (la dona salva l’home, com en les cultures matriarcals) i, a més, ho fa amb dos trets que enllacen amb l’esmentada cosmovisió: la dona com a auxiliadora (ell li envia una petició) i l’esperança de l’home, signes que, en conjunt, encaixen amb el refrany “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”, és a dir, no limitar-se a pregar, ni a lo religiós adreçat cap al cel, sinó, en tot cas, cap a l’estima per la Terra com a mare i contribuir a un món millor (àdhuc, a petita escala).

Tot seguit, llegim que “tot fou en un instant: suplicar el senyor i la noia recobrar la vida. Fou el miracle més gran atribuït a la Mare de Déu” (p. 103). I, així, com es sol dir, popularment, la fe ha mogut muntanyes…: Nostra Senyora ha sigut generosa amb el noble.

Igualment, “La noia acudí tot seguit al santuari a donar gràcies a la Mare de Déu i a pregar pel seu assassí, el qual es posà frare i guardà una actitud de santedat durant la resta de la seva vida” (p. 103). Aquestes paraules ens evocaren el conte “El dragó del Patriarca”, recopilat per Josep Franco en l’obra “Llegendes valencianes”, en què la Mare de Déu ajuda un malfactor després que ell li haja promés que mai no tornarà a ser un mal fill.

Igualment, comentarem que hem trobat algunes narracions en què, en lloc de ser una dona qui passa per l’etapa de penediment i, posteriorment, ingressa com a monja (“Bagassa primerenca, beata tardana”, com diu un refrany),… ho fa un home (en el relat que ací tractem, es fa frare). Per consegüent, captem aquest tret matriarcalista i significatiu: la bondat sol estar més bé associada a la dona.

Finalment, veiem que, “Mentre, el pare de la noia fou generós en béns i prebendes al santuari” (p. 103). I, per consegüent, la dona veu recompensada la seua ajuda i està ben considerada: han guanyat les dues bandes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Com a detall relacionat amb la dita “Bagassa primerenca, beata tardana”, direm que ja figura en l’obra “Encisam de totes herbes” (de 1891), de Joaquín Martí Gadea.

Igualment, en Alaquàs (l’Horta de València), com algunes vegades m’ha comentat ma mare (1943) i més dones del mateix poble, hi havia un centre on anaven dones que, en la seua jovenesa, havien treballat de prostitutes: el que portaven les monges “Oblates”, les mateixes que crearen l’escola privada “Colegio Venerable Madre Oviedo”.

Els bolets, plantes vinculades amb la regeneració i amb lo matriarcal

General, , , , , ,

 

“Per tot arreu, se’n fan, de bolets, quan plou”

El 13 de juliol del 2022 comentí en Facebook que eixe dia havia llegit “un refrany castellà traduït literalment al català:

‘En todos sitios, cuecen habas y, en mi casa, a calderadas’.

Algunes de les versions en llengua catalana van en línia amb aquestes paraules:

‘Per tot arreu, se’n fan, de bolets, quan plou’.

Curiosament, en la segona dita, hi ha molts trets vinculats amb el matriarcalisme:

  1. ‘Per tot arreu’ (en sentit general, no absolut).
  2. ‘bolets’: bosc, implica estar en contacte amb la natura, amb les plantes, amb els arbres i, per tant, amb la terra, amb la mare.
  3. ‘quan plou’: l’aigua està molt relacionada amb la dona com també ho fa la terra. No sempre n’ixen, de bolets.

Una forta abraçada”.

En el meu mur, el mateix dia, em comentaren “A ma casa, es diu: ‘En tots els llocs cullen faves i, a ma casa, a cabassades’[1]” (Lourdes Hernandis), a qui escriguí “Resulta curiós que les versions en llengua catalana del refrany que tu poses, siguen de 1985 en avant, llevat de dues que són del primer quart del segle XX.

Igualment, cal dir que Sant Isidre, patró castellà dels llauradors, té a veure amb aquestes plantes. https://pccd.dites.cat/?paremiotipus=A+cada+casa+couen+faves+i+a+la+meva+a+calderades.

Això em fa pensar que es tracta d’una introducció cultural”; “En el ‘Refranero castellano-catalán’ de Santiago Ángel Saura, Barcelona, 1884, ho tradueix de dues maneres (respecto l’ortografia de l’època): ‘En cada casa cohuen fabas y en la nostra á calderadas’ i ‘Tothom té mals, y cada hu se sent dels seus’[2]…” (Francesc Castellano), a qui plasmí “El primer, em fa l’efecte que podria ser d’origen castellà”. Tot seguit, Francesc Castellano ens exposà unes paraules relatives a les faves: “Les faves, a Barcelona, es relacionen amb sant Medir, un pagès cristià que estava plantant faves per la muntana de Collserola (el Tibidabo) i va veure passar sant Sever, que fugia dels romans.

Quan aquests van arribar al camp de Medir, van preguntar-li si havia vist passar Sever, i Medir va dir “-Sí, quan estava plantant faves”. I, oh, miracle!, en aquell moment, totes van florir (vol dir que ja feia molt de temps).

Actualment, des del segle XIX, es fa un aplec a la seva ermita situada en l’antic camí que va de Barcelona a Sant Cugat del Vallès. Molt a prop, hi ha una de les poques esglésies rodones de Catalunya, la de la Mare de Déu del Bosc, antiga propietat del monestir de Sant Cugat del Vallès, i on sembla que la imatge que s’hi venerava era negra.

Hi ha un llibret, curt però molt interessant (170 pàgines), de Bienve Moya, ‘Una mà de sants’, (…) on dóna informacions molt interessants del lligam d’aquests sants i cultes anteriors, amb serps, dracs, cultes a les plantes, a l’aigua…

Ah!, el patró tradicional dels pagesos catalans era sant Galderic, substituït a partir del segle XVII per sant Isidre” (Francesc Castellano), “Hi ha una dita que es deia molt: ‘De Joan, Josep i ases, n’hi han a totes les cases’” (Pilar Ortiz De Paz), “Sí que hi ha qui tradueix els refranys castellans al català…” (Rosa Garcia Clotet), “On vols anar, bou, que no llauris” (Ramon Vila Alsina). Cal dir que les paraules de Francesc Castellano en relació amb Sant Medir i amb el sorgiment de les flors i amb la presència de Nostra Senyora, van en línia amb la rondalla “La menta i el gaig”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que, quant a Sant Galderic, en Catalunya, després dels Sants de la Pedra, és el més adoptat com a patró tradicional dels llauradors. 

També el 13 de juliol del 2022 posàrem aquests refranys en el grup “La cultura valenciana és matriarcal” i Juan Arocas ens plasmà “Al meu poble, l’Alcúdia, sempre he escoltat ‘A tot arreu, es couen faves’ més aviat que la dels bolets”.

Adduirem que el 12 de febrer del 2022, mig any després, consultàrem en Twitter la dita “Per tot arreu, se’n fan, de bolets, quan plou” i que, a banda de trobar refranys molt semblants i de copsar un ús negatiu d’aquest aforisme, captàrem que podem empiular-lo amb la cançó “Cal que neixin flors a cada instant”, del cantautor Lluís Llach, la qual encoratja a la perseverança i a l’optimisme. Doncs bé: així com les flors (l’esperança) es vinculen amb la primavera (la qual, astronòmicament, comença en març i sol associar-se, principalment, als mesos d’abril i de maig), els bolets ho fan amb la tardor o primavera d’hivern (sobretot, amb octubre i amb novembre). En la primera estació, sorgeix l’esperança; en la segona, perviu.

A més, les flors creixen amunt i floreixen; els bolets també ho fan i…, com llegim en el DCVB, sota la definició de “Bolet”, “Creixen a llocs humits i damunt coses en descomposició”. La humitat com també l’aigua tenen a veure amb la dona. Afegirem que, per si hi havia més definicions del mot “bolet”, en cercàrem en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, i deia que “Hi ha cultures micòfiles -la catalana i la basca, a la península- i d’altres micofòbiques -la castellana, la gallega-“ i, partint de l’obra “El matriarcalismo vasco”, ens demanàrem si podria tenir relació amb el fet que el matriarcalisme català i el basc fossen actius, mentres que el gallec és passiu i la cultura castellana és patriarcal. Adduirem que “mico-“ prové del grec “mykes” (“fong”, “bolet”) i que la micofília és el gust (l’interés) pels bolets.

Igualment, aquesta dita, la trobem vinculada amb la regeneració de la vida, per descomptat, sorgida de la Mare Terra, de la terra (és a dir, de la mare) i no, com ara, amb una caldera (que ens evocava la celebració de la festa dels Sants de la Pedra, però… en Calasparra, un població murciana històricament pertanyent al Regne de Castella i en què aquests sants matriarcals han arrelat des de fa segles).

Finalment, consultàrem “Bolet” en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, pensant que el bolet podria tenir a veure amb el penis. I, efectivament. I més: també ho fa amb la vulva. De fet, el bolet ens pot recordar la corona d’un rei damunt de la trona: la banda superior, redona (la dona); la banda central i que està sota la corona, recta (l’home).

Per tant, veiem que hi ha motius per a que, no sols hi haja afició a collir bolets (si més no, molt estesa en Catalunya), sinó per a relacionar-los amb la cultura matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “a cabassaes”.

[2] Adaptats, “En cada casa, couen faves i, en la nostra, a calderades” i “Tothom té mals i, cada u se sent dels seus”.

El pactisme, la Mare Terra com a generadora de prosperitat i dones que salven l’home

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals, sobretot, el pactisme, és “El ferrer”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Un ferrer que era molt pobre, “atorgà firmar carta al dimoni.

Aqueix, (…) va sentir-lo, es va vestir de les seves millors robes i se n’anà a trobar el ferrer” (p. 151) i li diu:

“-Sóc el dimoni, a qui vós haveu ofert entregar-li la vostra vida, si us donava riqueses, i (…) vos porto a signar el present pacte, per lo qual, si dintre d’un any, (…) m’oferiu entregar-me la vostra ànima, tindreu tantes riqueses com al vostre voler siguen” (p. 151).  Com veiem, apareix un acord, detall que figura en molts relats i que té a veure amb lo matriarcal i, a més, amb la tradició del pactisme en la Corona Catalanoaragonesa des del regnat de Pere el Gran (1283) i, per descomptat, entre els catalanoparlants.

Tot seguit, el dimoni desapareix “no sense que li mostrés abans un clot en el mig de l’horta, en el qual, tan sols ficant-hi la mà, trobaria tants diners com voldria” (p. 151). Per tant, copsem trets en vincle amb lo matriarcal i amb la dona: un clot, l’horta, ficar (introduir) i abundància… relacionada amb la terra i amb la Mare Terra com a signe de futur. En altres relats, la prosperitat també està associada amb la terra però, com ara, sota una campana.

Des d’aleshores, hi hagué abundor en cal ferrer. A més, “Déu, que sabia que el ferrer era un bon home i que és tot misericordiós, (…) cridà a Sant Pere:

-Vés, Pere, al món, a casa del ferrer, que s’ha venut la seva ànima, vesteix-te de pobre i veges si et fa caritat i el salves” (p. 152). Per consegüent, Sant Pere, de la mateixa manera que Jesús, baixa del cel a la terra així com els raigs del deu Sol ho fan a la Pachamama, en la cultura colla, d’Amèrica del Sud i matriarcalista.

Llavors, Sant Pere fa via cap a cal ferrer, el ferrer l’acull “i l’acompanyà fins a la seva taula, fent-li menjar de totes viandes.

Sant Pere, agraït, veient que el ferrer encara era un bon home, volgué salvar-lo i li preguntà quina gràcia de Déu voldria, que ell podria concedir-l’hi, creient-se que demanaria que el lliurés del pacte que el tenia lligat amb el dimoni” (p. 152), però el ferrer li fa tres demandes diferents a aquesta i el sant li les aprova.

En acabant, el dia que feia un any del pacte, “se li apareix el dimoni a demanar-li el compliment de la sua paraula” (p. 153) i el ferrer li diu “que el deixés anar a mudar-se una mica” (p. 153) i que, mentrestant, s’assegués en un banc. El dimoni ho fa i, immediatament, el ferrer (i els fadrins que ell crida) fan que el diable accepte un altre acord.

Un poc després, el dimoni envia el secretari i, de nou, el ferrer i els criats guanyen i l’home aplega a un altre pacte (ara, amb el diable).

Al capdavall de la rondalla, copsem un passatge que podríem considerar eròtic: quan el ferrer diu al diable que, abans d’anar a l’infern, “em deixeu collir una tan sols de les figues tan bones que fa aquesta figuera” (p. 154). Al meu coneixement, el ferrer reconeix el paper significatiu de la dona (la figuera) com a auxiliar seu, la qual, com en altres relats, apareix al final i és qui salva l’home. I, com que el dimoni se n’hi apuja i el ferrer i els criats comencen a burxar-lo (p. 154), Llucifer accepta qualsevol cosa a canvi que el deixe anar. “I el ferrer, llavors, li demanà que li esborrés el pacte que havia signat i que no el vingués a cercar mai més” (p. 154). I el dimoni li ho concedeix. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.