Arxiu d'etiquetes: la Mare Terra

Persones que transmeten el vincle amb la terra

General, , , ,

 

En línia amb el tema sobre l’estima per la terra, en l’entrevista “Rafel Nadal: ‘Mentre els meus néts em recordin, continuaré viu’” (https://www.vilaweb.cat/noticies/rafel-nadal-mentre-els-meus-nets-em-recordin-continuare-viu), publicada en el diari digital “VilaWeb”, Rafel Nadal i Farreras (nascut en 1954), escriptor i periodista, comenta (en relació amb sa mare, encara viva) que “Ella era la meva memòria, la que em connectava amb els ancestres -com totes les dones de l’època, que transmetien també la memòria de la família del pare- i amb la meva infantesa. (…) Mentre algú ens recordi, continuarem vius.

(…) -Parleu del ‘poderós mecanisme de la memòria que ens relliga amb les generacions llunyanes’.

-Crec de veritat que la memòria és allò que ens manté lligats. Hi ha un fil (…) poderosíssim. (…) Seient allà [1] revivia la seva àvia i connectava amb totes les generacions de la família. Quan descobreixes petits gests que fas d’una manera determinada, com feien generacions abans, et sents part del lligam”. A més, addueix que “Voldria que el lector, a través d’aquest llibre, així com jo mantinc vius els meus, mantingués viva la memòria dels seus. Així com jo obro la caixa dels records familiars, voldria que el lector obrís la seva”.

Igualment, veiem que la mare de Rafel Nadal i Farreras, de la mateixa manera que els valencians del segle XVIII[2] de què parla Manuel Sanchis Guarner en el seu llibre “La llengua dels valencians”, publicat per Editorial Tres i Quatre en el 2009, o, com podem veure en el llibret “La Abuela Damiana’. Vivències que perduren” (en relació amb la cultura colla, matriarcal), era molt religiosa i, al mateix temps, molt oberta, com ho plasma l’escriptor: “Era incapaç de renunciar a la fe i a la pràctica religiosa, que per ella tenia una importància cabdal i que sempre va saber combinar amb uns valors que són els que jo també comparteixo, encara que no en comparteixi la part institucional de la religió.

(…) Em vaig adonar que no podia jutjar-los[3] segons la meva aproximació a la religió, sinó a través de la seva”. A banda, afig que, “La meva mare era una dona molt avançada, (…) i un bon dia decideix per ella mateixa i lliurement de  tenir una pràctica religiosa molt intensa, formar una família de dotze fills, ser molt fidel als valors tradicionals. Però, de la mateixa manera, no cau en el sectarisme de fer-nos passar a tots pel mateix filtre, sinó que vol que prenguem lliurement aquest camí”.

Uns altres detalls que relaciona amb sa mare, com a part del llegat actitudinal o de costums que Rafel Nadal ha absorbit d’ella, són “La mare ens donava estimació tenint menjar a taula, la casa escalfada, la roba neta. Això mateix ara ho intento de fer pels meus néts. Provar d’aconseguir que seguem tots a taula, donant satisfacció a una necessitat, però també al plaer de ser tots junts”.

A més, unes línies que m’han semblat molt interessants i vinculades amb el tema de l’estima per la terra, són les que Rafel Nadal trau respecte a la trobada amb la família i que podríem relacionar amb copsar el matriarcalisme que hi havia en el col·lectiu: “El dia que t’adones que el calendari religiós està sobreposat al calendari de la natura i relligat a tradicions i costums pagans, descobreixes el valor cultural de tot plegat”.

En aquest sentit, volem indicar que veiem una relació molt directa entre aquestes paraules i comentaris que plasma Pere Riutort en la seua explanació, en parlar sobre el seu vincle amb la natura (intens i des de ben xiquet), el de festes religioses cristianes d’origen pagà com també m’ho feia en algunes converses amb ell i que et fan pensar en un cristianisme obert i reflectit en la persona i en les seues obres (no solament escrites) i en la seua actitud en les relacions amb els altres i amb la vida (pp. 152 i 153).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que, durant aquests dies, m’escriuen en relació amb el tema del vincle amb la terra, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Bona Nit de Nadal i Bon Nadal.

 

 

 

 

Notes: [1] Tot seguit, fa al·lusió a uns fets de que li parlà Juan José López Burniol.

[2] El segle en què es dictaren els decrets de Nova Planta, de Felip V, de la dinastia dels Borbons: “A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i era rabiosament antifrancés” (p. 312).

[3] Es refereix als seus pares, perquè, per exemple, s’havien mostrat lliberals (“És el mèrit de la llibertat”, de què parla).

“El català era la llengua; l’altra era una llengua estrangera” (Quim Batpar)

General, , , ,

 

Prosseguint amb com es sentien les àvies i les mares, nascudes abans de 1920, quan parlaven la seua llengua materna i què representava la llengua catalana, per a elles, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “La meva àvia no sabia parlar en castellà i la meva mare, amb prou feines. Recordo que havia tingut una nóvia madrilenya i va aprendre ella abans el català que no pas la meva mare a parlar-li bé el castellà” (Xavi Xbb), “Recordo que, al meu poble, les dones grans i homes, la majoria no van anar a col·legi i només parlaven en català. Els hi era molt costós expressar-se en castellà” (Carlos Piqué Terrés), “La meva àvia (la que vaig conèixer) no parlava el castellà… i tampoc recordo que ho fessin els avis.

Entendre’l, sí, perquè la ràdio i la televisió s’escoltaven i veien” (Josep Maria Pentinat), “Mira: les meves àvies són d’abans del 1920. Parlaven català. Era l’únic que sabien. Una, llegir i escriure, sumar i restar, perquè el seu pare l’hi va ensenyar. L’altra, no. Totes dues eren dones de camp, de camp endins. Vivien en diferents poblets molt petits, tant, que hi havien més cabres, gallines i porcs i matxos que persones. Es van fer un ‘fart’ de treballar al camp, a casa, tenint cura dels fills i de la gent gran. Ara, com se sentien? Crec que tan ‘fresques’: és lo que hi havia” (Mria Rosa Dalmau Llosas), “Recordo que només parlaven català. Jo vaig fer la primera comunió l’any 1948 i va ser en català. A les esglésies, tot era en català. Us parlo d’un poble de Lleida. Suposo que, a les capitals, deuria ser diferent” (Pilar Ortiz De Paz), “La meva àvia materna no sabia parlar en castellà” (Ramon Cillero Coma), “Se sentien molt bé. Les dues àvies i la mare sempre havien parlat català. Fins i tot, ma mare tenia un diploma de guanyadora d’un concurs de català de l’escola de la República. Encara el guardo. N’estava tan orgullosa!” (Joaquina Viñals), “L’àvia materna tenia dificultats per parlar castellà, poc se l’entenia. En tant que la materna parlava català, tot i que se li notava que no era catalana” (Rosa Garcia Clotet), “La meva sogra era del 1907 i, al poble, parlaven sempre català. Després, va anar incorporant el castellà” (Carme Andreu), “L’àvia paterna, no la vaig conéixer i el meu pare, amb prou feina. L’àvia materna, sí. Ella no sabia parlar en castellà, encara que era de pare basc i mare (…) andalusa i, al ser criada per una persona catalana, va aprendre el català i no sabia el castellà” (Maria Del Carme Blanch Méndez), “La meva àvia enraonava en català i tenia una botiga de queviures. Estava molt preocupada quan venien a comprar les dones dels guàrdies civils: s’esforçava en parlar-los en castellà, per si de cas, que no s’enfadessin…” (Mercè Ramionet), “Tant avis com àvies, maternes i paternes. Els pares, mai cap conversa que entrés l’idioma, cap mena de problema. Amb la mare, ja sí que l’havia escoltat remugar algun cop, de tindre algun contratemps, ja que, casada, doncs tenia una carnisseria en un barri obrer on hi havia molta immigració i, amb alguna clienta, perquè escoltava la mare parlar català amb clientes catalanoparlants, se li rebel·laven. Quant jo, sempre vaig observar que la mare s’adreçava en castellà, quan calia, sens cap mena de dubte i amb molta amabilitat.

No obstant, les senyores que no entenien, ni volien entendre, es posaven en converses que no anaven amb elles. Això ja ve de lluny…” (Montserrat Samarra Gibert), a qui Maria Borras comenta “Això és cert. Encara avui en dia, encara que la conversa no vagi amb elles, es rebel·len i protesten si parles català, cosa que no fan si es parla en anglès o francès”; “La meva mare, del 1910, ni una sola paraula en castellà a la seva vida. Sigui per la ràdio, o per la immigració que vingué a partir dels anys cinquanta, entenia perfectament el castellà. Havia anat a l’hospital i un metge li va dir que no l’entenia. Jo vaig fer de traductor” (Pere Plans Girabal), “La meva mare va rebre l’educació totalment en català i tenia una assignatura que era ‘Llengua castellana’” (Glòria Reverter), “La meva iaia paterna de Manresa, nascuda el 1889, no parlava castellà, ni el seu marit (Rodríguez) i, la materna, del 1912, de Sant Andreu de Palomar, igual” (Elisabet Rodríguez Lázaro), “La meva mare ara tindria 101 anys i escrivia el català… Tinc el llibre d’escola i és català” (Lina Folquer Gómez). “La meva mare (1901-1991) sabia que era catalana i, el català, la seva llengua.

Havia estat escolaritzada en castellà, que, per a ella, no era la seva llengua. Tot el que va escriure, ho va fer en català, tot i no haver-lo estudiat. Ho feia molt bé.

Deia que parlar en castellà la cansava” (Valldeflors Farre), “Els meus avantpassats coneguts procedien de l’Aragó. La meva mare va arribar a Catalunya, ben menuda, cap al 1918. A casa, érem bilingües, amb la mare en català i, amb el pare, en castellà. La meva mare, sempre ho he dit, era més catalana que jo, per l’estima a la llengua i al país. Jo no he fet cap canvi: sóc d’aquí” (Araceli Ciria Isas), “Les dues àvies parlaven en català i, una, deia ‘Tu, que n’hi ha un d’aquells que no parla com nosaltres’ i la mare sempre en català, i que, a l’escola, només l’havien castigada alguna vegada, quan se li escapaven paraules en català” (Joan Sole Roca), “Als meus avis, tant paterns com materns, gairebé no els vaig sentir mai parlar en castellà. L’una, crec que el va aprendre llegint ‘La Vanguardia’: llegia, fins i tot, els anuncis. L’altra, no sé com el va aprendre.

Els meus pares, el poc temps que van anar a l’escola, era en català, però parlaven i escrivien castellà perfectament i millor que molts garrulos que hi ha per aquí. Crec que devia ser perquè llegien molt: diaris, llibres. Eren pagesos: molta feina i poc temps, però recordo veure’ls amb un llibre a les mans el poc temps lliure que tenien”[1] (Maria Borras), “La meva àvia era del 1901 i parlava el català amb tota normalitat. Als castellans, en castellà” (Raquel Bosch Aparici), “La meva mare, 1915. Era filla de Barcelona, va anar a l’escola en català. Encara corre algun llibre per casa.

Jo vaig aprendre a llegir en català pels llibres que hi havia a casa” (Maria Masnou Resino).

Com veiem, en molts casos, aprengueren la llengua materna, la de la terra, la que els era molt més familiar, per mitjà de llibres i tot. Una de les explicacions podria estar en la força que tingué l’anarquisme en Catalunya, el qual convida a llegir, no solament per a ser lliures, sinó per a combatre els intents de subjugació de la persona a altres persones que, per exemple, tracten de manipular i, òbviament, a ser més cultes. No obstant això, afegirem que, en l’any 1900, el 60% de les dones de Mallorca sabien parlar, llegir i escriure en castellà i que això fou possible gràcies a la creació d’onze organitzacions de monges, que totes tenien escoles i que s’encarregaven d’educar, sobretot, les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

[1] Un comentari així podria anar molt en línia amb l’anarquisme.

La Mare Terra i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

 

Prosseguint amb el tema de “besar la terra” i, en aquest cas, aprofitant les paraules d’Assumpta Capdevila, quan comenta “La meva mare, de la Catalunya endins, estimava molt la seva terra i en parlava amb enyor, tenia un gran sentit de pertinença, però no fins a aquest” (plasmades el 25 de desembre del 2019, en el meu mur) i enllaçant-les amb l’escrit de Bartomeu Mestre sobre la identitat cultural, direm que, en la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV, i també en línia amb el tema de l’educació matriarcal, veiem que la velleta diu a En Bernadet: “Te’n duràs un talequet[1] de blat ben bo; i, en esser davant sa ‘font’, que la toparàs anant-te’n des d’allà cap a sol ixent, en esser, idò, davant sa ‘font’, tu t’atures i escampes aquell blatet damunt una pedra i et poses a dir amb tot es teu cor, mirant a l’aire: ‘Oh, colomets del cel, com no veniu a menjar-vos aqueix blatet tan bo que vos espera? Veniu, que vos espera! És per vosaltres, que l’he escampadet damunt aqueixa pedra! Veniu, per un gust, a tastar-lo! Veniu, veniu, colomets del cel![2]

Si tu ho dius ben de cor ben de cor, se’n vendrà un colomet, es posarà dalt aquella pedra i, tic-tic-tic, espipellada ve i espipellada va a aquell blat, fins que no en romandrà ni un granet. Tu, llavors, t’hi arrambes amb un botilet i un floc de seda vermella que te n’has de dur, i li diràs: ‘Oh, colomet! Ja que l’has trobadet tan bo, a aqueix blatet, per amor de Déu i de la Mare de Déu, ja em podries fer la mercè de deixar-me fermar aqueix botilet amb aqueix floquet pes teu collet.

(…) i llavors tornaries i el me deixaries prendre perquè jo pogués fer un favor d’aqueixa aigua a una persona que me l’ha demanada, i jo no la puc fer fellona’. Aquell colomet, si tu l’hi dius ben amorós ben amorós, et farà tot això i, així, tu tendràs aquell botilet ple d’aigua de ‘sa font de ses nou roques’ sense que tu n’hages haguda de tocar cap ni t’hagen pogut engrunar aquelles grans traïdores de roques. Tu, llavors, te’n vas amb el botilet ple d’aquella aigua, a ton pare i l’hi entregues en ses seues mans perquè en faça lo que trobarà. Ho faràs, oh, Bernadet!, just així com t’he dit?

-Vos ho promet, vos ho jur, que l’hi faré! -s’exclama En Bernadet.

Donà mil gràcies a sa jaieta, i ja li estreny a cercar” (p. 15).

Afegirem, en línia amb aquest vincle tan estret amb la terra i, a banda, amb l’agraïment a la Mare Terra, que, en la rondalla valenciana “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí” (p. 23) , de Joaquim G. Caturla, podem llegir “El pescador, dins la negror de la nit, guardava un silenci ple d’esperança. Tan sols sentien la remor del mar i l’esclat de les ones sobre les roques d’un penya-segat proper. Passades algunes hores, allà des de l’horitzó, precedit d’una viva llum ataronjada, traspuntà el sol. Llavors, tot seguint el costum d’aquell poble, Joan s’alçà, es llevà la gorra i pronuncià les paraules que se solen dir en aquest moment:

Beneït siga el sol

i tot lo que Déu vol.

Dit açò, el pescador va notar que la xarxa pesava bastant” (p. 23).

En aquest sentit, açò em recorda unes paraules que em digué ma mare el 14 de gener del 2021, durant una conversa: “Es vivia de la terra”.  A banda, en l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, en un moment en què em parlava sobre un avi de son pare (el meu avi matern havia nascut en 1906), em comentà que “en eixa època, la gent, normalment, era molt resadora.

-Sí.

-Perquè tot, com vivien també del camp, puix tot ho esperaven de Déu i dels patrons. Tota la seua ajuda, el seu patrocini, l’esperaven de les seues creences, que els ajudaren, a les collites, que no fera malbé una pedregada o una sequera o una plaga d’algun tipus de  malaltia. I, clar, això repercutia, doncs, que era gent molt resadora”.

Però, no sols hi havia una relació, per dir-ho així, íntima, amb la terra, en el sentit religiós (com adés hem vist) sinó que, com plasma la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, era de tipus matriarcal, fins al punt que es considera que resulta molt bo per a la persona (i per al seu futur, especialment, si és un xiquet o un jove), el relacionar-se amb els altres, amb els animals, amb la natura, amb la vida, etc. “ben de cor ben de cor” , amb un toc maternal (“Oh, colomet!”) i per mitjà de la proposta (però no de la imposició, com es plasma en frases com “ja me’n podries fer la mercè”, “que jo pogués fer un favor”, “Si tu l’hi dius ben amorós ben amorós, et farà tot això”). ¡Ausades que ensenyen les rondalles i que transmeten missatges i ensenyances vàlides per a tota la vida!

Que, per exemple, ma mare, a la darreria del 2014, als pocs dies de començar jo a viure en la casa que feia poc jo havia comprat i que era la meua residència més habitual, em digués “Tu tracta d’entendre’t amb tots [els veïns], així, si algun dia et fan falta, ahí els tindràs”, a banda que, aleshores, ja entrava en la meua manera de relacionar-me amb els altres (a nivell de veïns i més), ara trobe que podria tenir un vincle molt gran amb un detall: ma mare s’havia criat amb uns pares que, des de que ella era una xiqueta, portaven una drogueria i que, per a ella, el parlar bé amb les persones (però amb bon cor) i detalls com aquest, són molt bons per al dia rere dia i per al demà.

Doncs bé, com veiem, àdhuc, figura en moltes rondalles en llengua catalana i concorda amb el matriarcalisme: qui tracta bé la terra, tracta bé les persones, així com qui fa excursionisme i ho fa amb la natura i amb els altres.

Agraesc la col·laboració, tan important, de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Un talec és un sac relativament petit, per a dur diners, menjar o bé altres coses de poc de pes i de poca grandària.

[2] El paràgraf que escriurem tot segut, en l’original, està junt amb aquest. Hem considerat que calia separar-lo, entre altres coses, per a fer més intel·ligible la lectura.

 

Fa més de trenta anys, en terres castellanes, una psicòloga, davant dels meus pares i de mi, em digué que parlàs en castellà amb els meus pares. I jo li diguí: “Mire: con mis padres, yo hablo valenciano“. I, en el report, en feu una valoració negativa.

En canvi, durant uns anys que visquí en una finca on també ho feia una mare romanesa i els seus dos fills (també romanesos), jo no els crítiquí mai que parlassen romanés entre ells. Simplement, si de cas, els preguntava (en la meua llengua materna) què havien dit. I, immediatament (quasi sempre, la mare), ho traduïa al castellà.

“La meua àvia besava la terra” (Francesc J. Miró)

General, , ,

 

En relació amb el tema de la transmissió cultural, el 24 de desembre del 2019 preguntí a Pere Riutort, pel tema de “besar la terra”, de què ell parla en unes línies de l’explanació extensa que m’havia enviat a finals del 2019. I, eixe dia i l’endemà, demaní en Facebook, tant en el meu mur com en alguns grups, si havien besat alguna vegada la seua casa o bé la terra on vivien (o on nasqueren). Les respostes en línia amb la pregunta foren: “Doncs, la veritat és que no. Jo recordo que, la mare li feia un petó, al pa. Però al terra, no ho havia escoltat mai” (Angels Morán Navarro[1]), “No ho havia escoltat mai. És curiós, i està molt bé saber-ho” (Àngels Plana Tejero[2]), “Som mallorquina i no ho he vist mai” (Cati Sabater[3]),“Un escrit molt interessant.

La meva mare, de la Catalunya endins, estimava molt la seva terra i en parlava amb enyor, tenia un gran sentit de pertinença, però no fins a aquest” (Assumpta Capdevila[4]), “Suposo que si tornes al cap de molts anys, sí. Però si hi estàs vivint des de fa generacions, no crec” (Maria Montserrat Morera Perramon[5]), “No, no ho havia pensat mai, però ara que ho dius, m’agradaria fer-ho, tinc d’aconseguir…” (Maria Capellas Carreras). El 25 desembre del 2019, a Maria Capellas responguí “Jo li diguí [,a Pere Riutort,] que creia que, cap als deu o onze anys, ho havia fet alguna vegada.

Això sí, puc dir-te que, ahir, en tornar a casa, sí que besí el pis de l’entrada, en senyal d’agraïment a la vida i a la terra on he pogut, finalment, establir una residència, encara que, algunes vegades, des de que hi visc, ho haja fet[6]en cals meus pares i que, molts caps de setmana, vaja a visitar-los”[7]. I afegiré que el 25 de gener del 2020, me n’aní a cals meus pares (que viuen en Aldaia, a visitar-los), però que, un poc abans, passí per la planta baixa dels meus pares[8] i, en ser-hi, besí el pis unes quantes vegades i em proposí, com a objectiu de la meua vida, mantenir-me fidel a la terra i a lo matriarcal, a lo que anàs vinculat a la llengua materna que m’havien ensenyat els meus pares, la que, en el País Valencià, rep el nom popular de “valencià” però sense descartar mitjans, com ara, els ordinadors o Internet, perquè no m’era prou haver-ho fet en la casa que ara era de la meua propietat, sinó que calia anar a l’arrel i tenir-la present mentres visqués i actuar a favor de tot lo relacionat amb la llengua catalana (la meua llengua materna, la dels meus pares, la dels meus avis) i en línia amb com ho feien persones amb esperit matriarcalista, com ara, Pere Riutort Mestre (un històric mestre de Magisteri i amic, nascut en Petra, una població balear, en 1935) o l’àvia Damiana, una dona del Poble colla (de la part xilena del desert d’Atacama), dues persones que, com un amic que ha escrit sobre la cultura colla, m’han servit de referents. I, com a anècdota, diré que, en el moment de besar el pis, notí erecció en el penis, un fet que no m’esperava.

Però n’hi hagué més respostes al tema de “besar la terra”: “Crec que una vegada” (Jaume Fàbrega[9]), el 25 de desembre del 2019, en el grup de Facebook “Dialectes”. El mateix dia, Rafel Perello Bosch (de les Illes Balears) escrivia, en el seu Facebook (on li havia escrit des del meu mur), que “No és costum. Només ho fan actualment tribus de Sud-amèrica. A Mallorca era costum tenir un os d’un avantpassat com a protecció”[10] i Bartomeu Mestre (a qui també li havia compartit la informació del meu mur, en el seu), plasmava “Cap notícia ni una sobre aquest ‘besar la terra’”.

Fins i tot, el 20 d’agost del 2020, durant una conversa telefònica amb Pere Riutort, a qui li preguntí “¿És costum besar la terra?”, començà dient-me que era un costum quasi perdut i que, “Si no, a Mallorca mateix, quan cau el pa a terra, s’agafa i es besa[11]. Antigament, sí”. I, en llegir-li algunes de les respostes (i destacarem que ell sí que sabia que és costum en Amèrica del Sud, fet que li confirmí), com ara, la d’Assumpta Capdevila sobre la gran estima que tenia sa mare per la terra[12], Pere Riutort respongué: “Aquest amor a la terra va unit. Com diu Joan Pau II, la Pàtria és la terra i la Nació és la terra on s’ha nascut o el lloc on u s’ha empeltat. M’agrada molt el verb ‘empeltar’”. Ell parla de “la terra materna”[13]. Direm que, en acabar aquesta conversa amb Pere Riutort, posí la notícia i els seus comentaris en el meu mur de Facebook i en el de molts grups, sobretot, relacionats amb la llengua catalana, amb la música o amb qualsevol lloc de tot l’àmbit lingüístic, i unes quantes preguntes: “Una pregunta, per a l’estudi antropològic sobre el matriarcalisme:

¿Heu besat alguna vegada la terra? ¿Sabeu si encara és costum entre persones que coneixeu o ho era abans? ¿I el pa, per exemple, en caure a terra? Gràcies”.

Foren moltíssimes les respostes a l’acte de besar el pa en caure a terra[14]. No obstant això, ací només en traurem les que, d’alguna manera, o bé tracten el tema de “besar la terra” (perquè qui escriu el comentari ho ha fet o alguna persona que coneix, a banda de Joan Pau II, qui algunes persones relacionaven amb aquest detall o amb altres papes): “El pare, quan vaig treure el carnet de conduir i va venir a donar una volta, quan va baixar, sí que va besar la terra. Tots ens vam fer un fart de riure” (Joana Silvestre[15]), “Jo ho he vist fer amb el pa. Jo no. El terra, el sol, besar,… el Sant Pare, quan baixa de l’avió, per anar en algun País i abans de saludar a les autoritats.

Jo no he vist que ningú més ho faci” (Pilar Coll Serrano[16]), “Jo, quan em desperte pels matins” (Jose Ignacio Monllor Ferrer[17]), “Jo, una vegada que em vaig vore ben apurat per un mal temps en la mar, quan vaig arribar a port” (Francisco Llorca Picó[18]), “Jo, quan em desperte, pels matins. És una cosa personal, el disposar d’un dia nou és una meravella.

En Marxuquera[19] em pariren i ací estic” (Jose Ignacio Monllor Ferrer[20]).

Igualment, llegim que “El pa, se’l considera element sagrat. Recordem que, la benvinguda a persones llunyanes, a pobles hostils amb els quals se volia pactar la pau, era l’oferiment del pa i la sal.

Besar la terra, quan un ha estat lluny d’on va néixer, quan arriba, besa la terra,… costum que encara es conserva, poc però” (Miquel Vila Barceló[21]). Una informació interessant, en relació amb el tema del pa i amb el de besar la terra.

En el grup “Dialectes”, on escrigueren moltes persones el 20 d’agost del 2020, en relació amb la pregunta sobre “besar la terra” i sobre el tema de besar el pa, hi ha respostes interessants. En farem esment d’algunes. “Jo no ho he fet mai, però ho he pensat moltes vegades. Tinc un poema que comença: ‘He besat la terra dels meus avis’-.

Jo ho faria en senyal de respecte o en senyal de comiat per sempre”  (Carles Moya). Li responguí, el mateix dia: “Jo sí que ho fiu, unes quantes vegades, en gener, del pis de la casa on nasqué mon pare.

Jo, en senyal de fidelitat a la terra i a lo matriarcal unit a la llengua catalana”. Una altra contestació fou “Lo de besar a terra, no ho conec. Lo de besar el pa, quan cau a terra, sí que ho he vist. Ja no ho recordava” (Isabel Escriva Sellens). Igualment, escrigueren “Sí, sa terra, després de molt de temps de no ser a un lloc” (Tomeu Mallman[22]), “Jo, metafòricament, sí que ho faria, descobrint la terra dels meus avantpassats. Sense metàfores, he volgut conèixer els llocs que van veure néixer i créixer els meus avis” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega[23]), “Sí, Lluís, he besat la terra i, quan em cau un tros de pa, encara ho faig” (Rosa Maria Gómez Tosas[24]), “Sí, jo també he besat la terra, i m’ha agradat ‘empeltat’. Tot i que no sempre surt bé” (Contxi Enjuanes Carrera[25]).

El 12 de desembre del 2021 fiu una pregunta, també relacionada amb “besar la terra”, en el meu mur i en distints grups de Facebook, però vinculat amb àvies i amb mares nascudes abans de 1920, i, una de les respostes, en el meu mur, molt interessant, fou “És cert. Recorde com la meua àvia besava la terra al tornar de un viatge que la haguera duta fora de la seua vall, la Foia” (Francesc J. Miró), a qui comentí que jo sí que ho havia fet “Més com un acte de fidelitat a la terra”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

L’endemà del 6 de desembre, dia de la “Constitución española” escriguí un comentari a l’entitat de la foto, molt semblant al que podem veure, i, posteriorment, el retiraren. Hui, 14 de desembre del 2021, n’hem escrit aquest. La Mare Terra, com el matriarcalisme, està vinculada amb l’acollida.

Hui, 14 de desembre del 2021, assistim a un fet continu: persones vinculades amb la telefonia no permeten que jo puga fer amb facilitat modificacions d’entrades com aquesta.

 

 

Notes: [1] El 24 de desembre del 2019, en el meu Facebook. El 20 d’agost del 2020 vaig fer una pregunta sobre “besar la terra” i “besar el pa” i moltes persones, moltes, tant en el meu mur de Facebook, com en el d’altres grups, respongueren sobre el tema de besar el pa, en una línia molt semblant a la que hem llegit ací. Així, Francesc Castellano, en el grup “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, el 20 d’agost del 2020 escrivia, entre altres coses: “Besar el pa, quan cau a terra ho havia vist en gent molt gran, com fer-li una creu amb el ganivet abans de tallar-lo”.

[2] El 24 de desembre del 2019, en el meu Facebook.

[3] El 24 de desembre del 2019, en el meu Facebook.

[4] El 25 de desembre del 2019, en el meu Facebook.

[5] El 25 desembre del 2019, en el grup “Dialectes”.

[6] Residir.

[7] La resposta de Maria Capellas Carreras i la meua foren en el grup de Facebook “Reflexions”.

[8] Era part de la planta baixa que, en morir el meu avi patern (1909-1983), pertanyia al meu avi i, això sí, n’era la banda on dormia el meu avantpassat i, a més, on ell solia seure’s i on estava la cuina, la nevera, el menjador, etc., quan jo era un xiquet.

[9] El 25 de desembre, en el grup de Facebook “Dialectes”.

[10] Direm que, el fet de tenir un os d’un avantpassat, Pere Riutort, el 20 d’agost del 2020, mentres jo li llegia aquestes paraules de Rafel Perelló Bosch (després d’haver-li llegit els comentaris que m’havien fet en desembre del 2019), em vingué a dir que ho veia com un perllongament de besar la terra, ja que, d’alguna manera, era tenir part de lo que restava de l’avantpassat que ara reposava sota terra. A més, em comentà que era la primera vegada que oïa eixe costum mallorquí.

[11] En línia amb aquest comentari de Pere Riutort, el 20 d’agost del 2020, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), escrivia en el meu mur: “Sí que recordo, de fa molts anys, quan érem jovenets, que, si et queia un tros de pa a terra, en collir-lo, el besàvem. També recordo, de la meva mare, i hi sé d’altres famílies, que, abans d’encetar el pa, amb el ganivet, hi feia la creu”. I, tot seguit en el mateix mur i eixe dia, Rosa Garcia Clotet, escrivia que “Besar el terra, no; però el pa, quan queia a terra, sí, i també abans d’encetar el pa, se li feia una creu amb el ganivet, tal com diu el Sr. Ricard Jové Hortoneda”. Cal dir que el besar la terra està associat a la mare, a la Mare Terra, a la Mare Pàtria, mentres que el pa no està vinculat amb la mare.

Algunes persones, com ara, Maria Rosa Ferré López-Atalaya, el 20 d’agost del 2020, en el grup “De Reus al món”, en relació amb aquestes preguntes, escrivia: “El pa és de Déu. Això, abans es deia. Joan Pau II sempre ho feia, cada país que visitava”.

[12] El 13 de desembre del 2021, coincidint amb el fet que, eixe mateix dia, jo havia reportat a unes quantes persones sobre el tema de besar la terra, Assumpta Capdevila em comentà “Gràcies per tenir present a la meva mare, una dona del camp, que va anar a raure a la ciutat, on va lluitar per tirar endavant la família.

Estimava la seva terra en particular i tota la natura en general”.  Estimava, per tant, la Mare Pàtria (la seua terra) i la Mare Terra (la natura en general). Dos senyals clars de matriarcalisme.

[13] Quant al terme “La Terra Mare” (sic), Pere Riutort digué que tenia relació amb la deessa grega Demèter, la de l’agricultura, el nom de la qual, si bé, etimològicament, és “De-meter”, procedeix de “Ge-meter”.

[14] En el meu mur i en molts grups de Facebook. Si voleu trobar les respostes, podeu escriure la pregunta en Facebook, com qui cerca el nom d’una persona o el d’una associació.

[15] El 20 d’agost del 2020, en el grup “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”.

[16] El 20 d’agost del 2020, en el meu mur.

[17] El 20 d’agost del 2020, en el meu mur. Aquest és u dels pocs que diu que ho fa o que ho ha fet alguna vegada i, a més, com veiem, diàriament.

[18] El 20 d’agost del 2020, en el meu mur. És una de les persones que diu que sí que ha besat la terra.

[19] Marxuquera és una caseria i una partida extra municipal repartida entre els municipis de Gandia, de Palma de Gandia, d’Ador i d’Alfauir.

[20] Aquests comentaris, en el meu mur, són del 20 i del 21 d’agost del 2020. Quant a la consideració del dia nou com una meravella, el 21 d’agost del 2020, li contestí: “Sí que és una meravella, sí”.

[21] El 22 d’agost del 2020, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”.

[22] El 21 d’agost del 2020, en el grup “Dialectes”. A una de les persones que respongué en aquest grup, Toni Manonelles, a la pregunta “què us fa relacionar besar sa terra amb besar es pa, i tot això amb es matriarcalisme” (sic), li responguí: “No dic que hi haja una relació entre besar la terra, besar el pa i el matriarcalisme.

Ara bé, sí que intuesc que hi ha una relació directa entre besar la terra i matriarcalisme. Les cultures matriarcals donen molta importància a la Terra Mare i, per  tant, a lo que fa que, a traves dels aliments i del bon manteniment per part de les persones, resulte més fàcil la vida del futur de les persones”.

A més, per exemple, en la cutura colla (et parle dels colles de Xile, que coneix molt un amic meu i de  què he llegit un llibret), que són matriarcals, tenen el costum de besar la terra”.

[23] El 21 d’agost del 2020, en el grup “Dialectes”.

[24] El 20 d’agost del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”. Eixe mateix dia, li resgponguÏ: “Ho escriuré. Quant a lo de besar la terra, ets de les poques persones que ha dit que sí.

Jo sí que l’he besada”.

[25] El 20 d’agost del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”. Després de contestar-li, el mateix dia, “Jo també he besat la terra”, el 21 d’agost del 2020, em responia “Veig que no sóc l’única que fa aquestes coses”.

 

 

L’Escala, Cadaqués i fills que actuen vinculats amb la mare

General, , , , , , , ,

 

En línia amb uns escrits sobre Santa Pola que hi ha en Internet i també en relació amb la pesca, el 18 d’abril del 2021, trobàrem un document sobre l’Escala, una població catalana de l’Alt Empordà, “L’Escala Festa Major 93″[1](https://www.bibgirona.cat/pandora/high.raw?id=0000636888&name=00000001.original.pdf&attchment=0000636888.pdf), amb l’article “¿Santa Màxima?…¿Sant Pere?”, de F. Sala Balaguer, en què podem llegir l’apartat “LES DONES FAN EL POBLE”,  on també es parla de mariners i de comtes de 1575 i, tot seguit, es diu que “Les dones d’aquells pescadors[2] decidiren que ja n’hi havia prou d’estar esperant que els marits tornessin finalitzada la temporada de pesca o de viure en barraques a la platja. Aconseguiren permís comtal per establir-se i formaren una barriada permanent.

De sempre, l’Escala funciona de forma matriarcal. Els homes, a la mar, han treballat molt i aguantat el timó de la barca, però a casa l’esposa manava i portava la iniciativa; encara avui moltes llars o famílies es coneixen pel nom de la mestressa. Fins i tot a un bon home li posaren per motiu ‘…el senyor de la senyora!’” (pp. 51-52).

Igualment, però en relació amb el matriarcalisme en Cadaqués, una població catalana  de la comarca de l’Alt Empordà amb semblances amb Santa Pola, com ara, en el fet que siga prou marinera, per mitjà de l’article “La república de les dones” (https://www.descobrir.cat/ca/notices/costa_brava_el_paradis_irrepetible_230.php), de Trinitat Gilbert i publicat en la revista “Descobrir”, podem llegir que “Eugeni d’Ors sostenia la idea que Cadaqués estava regit per un matriarcat; en la darrera novel·la, va reflectir la manera de viure de la mítica població i revela la identitat de la musa que el va inspirar”. Una altra font en què també ens ho indica és l’article “Cadaqués” (https://static1.squarespace.com/static/5378d25de4b0acdd68e12a72/t/540d614ae4b034ea940d27cc/14101q63018139/LLIB_CADAQUÉS.pdf), on podem veure que “L’accés per carretera encara avui dóna la dimensió de l’aïllament secular amb què ha viscut el poble: de cara a mar i d’esquena a la terra. La carretera no es va fer fins a principis de segle XX. No sense raó es diu que els seus mariners coneixien abans els ports llunyans que no Barcelona, a tres dies de viatge. I també que, quan el mar s’enduia els homes durant dies, al poble s’instaurava un règim matriarcal. No és estrany que Cadaqués conservi encara un parlar que li és propi: el parlar salat, un tret que comparteix amb altres punts del Mediterrani, com les Balears”.

Un altre article relacionat amb el matriarcalisme en Cadaqués, titulat “D’Ors, Dalí i Lidia de Cadaqués”, i publicat en Internet, parla sobre l’escriptor català Eugeni d’Ors[3] i comenta que, quan ja tenia vint anys, ell “era un veinteañero huérfano de madre y Lidia, que tendría unos cuarenta, hizo las veces de madre para él. Lidia era una comadre pero con gran influencia; una justiciera muy respetada en el pueblo.

(…) Cadaqués era entonces una sociedad matriarcal, era un pueblo perdido al que no se podía llegar por carretera. Un caminito por la costa lo comunicaba con Figueres”. Sobre la vida d’Eugeni d’Ors i del seu vincle amb lo matriarcal, en l’article “Eugeni d’Ors i la filosofía com a música” , de Joan Cuscó i Clarasó i publicat en “Quaderns de filosofia i ciència” (no. 40), i accessible en Internet, podem llegir que “No és per casualitat que d’Ors va voler ser enterrat al cementiri de Vilafranca del Penedès, d’on era la branca familiar de la seva mare. Amb aquest acte simbòlic tancava diferents cercles: retornava a la terra matriarcal i retornava a la pàtria dels Milà i Fontanals[4] i de Llorens i Barba[5]” (p. 60). Són unes paraules que ens donen moltes pistes sobre com es veu la vida en les cultures matriarcals i, més encara, quan, un poc després, Joan Cuscó comenta que la música (un element vinculat a lo emocional així com també ho fa el matriarcalisme) va acompanyada d’una triple dissolució del jo (en favor de l’obertura als altres i de la unió), entre altres coses, “en la dissolució de la separació entre la naturalesa i la cultura” (p. 62), fet que comporta que “la persona supera la individualitat mitjançant la comunió amb l’altre i amb la natura a través de l’amor. I aquest és l’acte simbòlic que d’Ors dramatitza en voler ser enterrat a la seva pàtria matriarcal” (p. 62). En altres paraules, que Eugeni d’Ors va preferir retornar a la seua terra i estar-hi vinculat com també estar obert. Un fet clarament matriarcalista, ja que, com diu un amic meu, prou coneixedor de la cultura colla en el nord de Xile, la qual és matriarcal, “No teoritzen. Viuen i actuen”: viuen, igualment, en simpatia amb la mare i amb la Mare Terra, la qual es besa perquè s’interpreta que és d’on prové la vida (així com de la mare, per mitjà  del cordó umbilical, fa camí la de qui, posteriorment, serà el nounat i, així, un fill més de la terra) i, a banda, actuen, passen a l’acció i, això sí, oberts als altres i a la vida.

 

 

 

Notes: [1] El títol complet de la portada de la publicació és “L’Escala Festa Major 93, dies 2, 3, 4 i 5 de setembre Festivitat de Santa Màxima”.

[2] Dels del segle XVI a què s’ha fet al·lusió adés.

[3] Eugeni d’Ors i Rovira (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954), fou un escriptor català del  moviment Noucentisme.

[4] Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818-1884), fou un filòleg, erudit i escriptor català.

[5] Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 1820- Barcelona, 1872), fou un filòsof, mestre de la Universitat de Barcelona i u dels impulsors de l’Escola de filosofia de Barcelona.