Continuant amb el llibre “Els dies clars”, de l’escriptora sabadellenca, en el poema “Nit d’oratge” (pp. 71-72), copsem el matriarcalisme, encara que de manera simbòlica, mitjançant l’hivern i detalls que són habituals en aquesta estació. Per exemple, quan diu que, en un moment de molt de vent i d’obagor,
“l’au cerca un cau dins la roca
perquè cada arbre es doblega
des del cimal a la soca.
Dins del mas, a l’esconat,
la gent resa contristada;
els homes en un costat,
el cap nu, la veu pausada.
Al llur enfront les mullers
els infantons fent dormir,
acoten la faç al bres
per no veure el llamp lluir”.
O siga que, per una banda, la part femenina s’imposa: l’au se’n va cap a la roca (un símbol present en moltes llegendes), l’arbre (el pas de la vida i les diferents generacions que enllacen amb la terra) fa una mena d’homenatge a lo tel·lúric; bona part de la gent resa, la tristor apareix.
Ara bé: com que aquesta època de l’any representa la mort i, ben mirat, l’esperança en una vida nova, en l’esdevenidor que se sembra (i en el nen nounat), al costat d’uns hòmens més aïna més febles que les dones i malenconiosos, les dones connecten amb l’esper i ho fan a través de la maternitat: “les mullers / els infantons fent dormir”. Aquests mots, com ara, ens podrien portar a la típica nadala en què Nostra Senyora vetla pel Nen i, per això, mena el cabet cap al bressol.
Al capdavall de la composició, veiem dos versos en nexe amb què representa l’hivern:
“-Ai dels que no tornaran!
ai dels qui han de venir!”.
En el tercer poema a què hem accedit, “La capta de la guineu” (pp. 87-91), d’aquest llibre d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), un jove aconseguirà la mà de la xica a qui es presenta. La primera escena esdevé dins la cuina d’una casa de pagès. Al meu coneixement, s’inicia amb el símbol de la rabosa (guineu) associat a la dona, puix que el xicot considera que, així com ha aconseguit matar-ne una (de què ell porta la pell), ell serà acceptat com a futur marit per la fadrina:
“’-Què volíeu l’hereu?’.
‘-A captar la guineu
jo passava, pubilla’.
‘-Sempre aquí fou la paga millor
i el bon vi del racó
per l’ardit caçador
que fa guerra a la guilla”.
Agregarem que, en l’original, el mot “guineu” remet a l’explicació “Quan un fill de nostres muntanyes té la sort de caçar una guineu, sol penjar-se la pell a l’espatlla i anar per les masies veïnes a recollir lo que de bon grat li vulguin donar en premi a sa ardidesa”.
Un poc després, el caçador li parla sobre un mas i la xicota li respon que l’han reportat malament:
“que en eix pobre maset
fora el ranci groguet
no hi ha res que s’ho valga”.
Aleshores, el xicot li raona amb intenció de guanyar-se la confiança de la jove:
“’-Vinga el ranci de mans de la flor,
no en serà que millor,
poncelleta d’amor,
pubilleta galana…’.
‘-Així solen parlar els fadrins
eixerits i coquins,
tant si són de Campins
com si són de la Plana’.
‘-Ai, bonica i xamosa Sió!
la del peu petitó,
la del prim cossetó,
la del bell gentil aire;
foll de mi! Si ton pare ho volgués
ans que Pasqua vingués
fóra jo ton promès,
fóra jo ton rondaire” (p. 88).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)
