Arxiu d'etiquetes: la infantesa

Dones amb molta espenta, dolces, per la natura i de bon cor

General, , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Clementina Arderiu (1889-1976).

Una altra poetessa de què hem trobat composicions que reflecteixen literatura matriarcal és Clementina Arderiu i Voltas, nascuda en Barcelona. Així, en l’entrada “Poemes de CLEMENTINA ARDERIU (1889-1976)” (https://www.contesencatala.com/poemes-de-clementina-arderiu-1889-1976), en la web “Contes en Català”, ho fa mitjançant els versos de “Cançó manyaga”, quan diu que

“Si una dolça feblesa m’escau,

jo diré com em plauen les roses;

si una dolça feblesa m’escau, 

jo ho diria si goses no goses.

Com l’infant que ja sap que és petit

i se’n val amb ingènua malícia;

que ara em sento el voler arraulit,

pres tot ell d’un desig de carícia.

I seré una doneta només,

tota plena de planys i de noses,

i quan vingui l’amat amb son bes

li diré com em plauen les roses”.

 

Com podem veure, l’escriptora trau la dolçor, el seu gust per les flors (ací, per les roses), la infantesa (la qual associa al bon cor dels nens), eixe acaronament que sempre agrairà i, altrament, una senzillesa en la seua vida, sense mirar ningú de dalt a baix i que, quan se li acostarà l’estimat, ella li serà franca: la seua fal·lera per les roses.

En la troba següent, “L’esperança, encara”, en la mateixa web, l’autora posa que conserva l’esper:

“En la meva donzellesa

ja et portava dins el pit,

Esperança, Confiança,

moviment de l’esperit!

‘Sempre invoca l’esperança’

-diu un crític- ‘i de què?’.

Mai no m’he sentit ben sola

que Esperança vol dir Fe”.

 

Per consegüent, la dona se sent esperançada i encara conserva bona part del seu esperit jove. I, per això, es mostra receptiva i acollidora:

“I la casa se’m fa ampla

quan aquest vent s’hi expandeix”.

 

De fet, perdre el marit (en aquest cas, l’escriptor Carles Riba) fa que perdure aquesta concepció de la vida:

“En la meva viduesa

no vull ombres al meu dol.

He estat i sóc encara

dona que diu a ple sol”.

 

 

Finalment, afegirem que Clementina Arderiu connecta el cel (la part activa) i lo tel·lúric (la nit) i, així, ho fa amb la terra on viu i amb els acostats, com ara, amb el marit:

“La nit es lliga amb el dia

i et sé tan sovint amb mi!

que volo, somnio i sento

com si encara fos ahir.

Si el meu Carles m’enamora

-oh Esperança!-

tu encara dius que sí”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, lligam mare-filla i dolçor

General, , , ,

Una altra composició que figura en la mateixa obra de Miquel Costa i Llobera, i en què es reflecteix la literatura matriarcal, és “L’arpa” (https://ca.wikisource.org/wiki/L%27harpa), recollida en la web “Viquitexts”. Així, una reina i la seua filla entren al palau i, la regina, qui sap que sa majestat conclogué, diu a la jove:

“’-Filla, tu vius per a conhort encara’.

‘-¿Què resta, mare, d’aquell temps, què resta?’.

La reina, aquí, sense dir mot, plorava.

I, fent signe, llavores, a sa filla,

      Li va mostrar una arpa”.

 

Podríem dir que la mare representa el passat, associat a l’arpa (a la part musical del Poble, u dels elements més característics del folklore i que ens dóna moltes pistes sobre la cosmovisió). Aleshores, la jove, qui empiularia amb els propòsits de la Renaixença, s’acosta a l’instrument:

“L’arpa era antiga, que, en los jorns de glòria,

Davant los reis, en el castell, sonava:

Encara dins la pols d’aquelles cordes,

Notes dormien de dolçura pàtria.

La jove prengué l’arpa… i, tremolosos

Los sons primers, com a gemecs, pujaven.

Després, va rompre un torrental de notes,

Com fonda pena que, plorant, esclata.

I los ecos feels que sempre vetlen,

Repetiren la veu tan enyorada,

I es movien dins l’ombra les banderes

      I l’òliba xiulava”.

 

No obstant això, la princesa, mitjançant la música unida a la llengua vernacla, farà possible que la mare recupere el seny de la vida:

“Estols de notes màgiques sortiren

De dins les mans de la princesa blanca,

Com los aucells aletejant nasqueren

De dins les mans puríssimes de l’auba.

Baixos los ulls, la Reina concirosa

Bevia el so de l’harmonia estranya,

I, per moments, parlava com en somnis,

I sos fills, que eren morts, anomenava…”.

 

Per tant, connecta amb la jove i, de pas, amb els fills que tingué. Al capdavall, en entrar la nit,

“Tard era ja. La lluna blanca i freda

Guaità tranquil·lament a dins la cambra;

I ningú sap, ¡ai, Déu!, fins a quina hora

      Durà lo so de l’arpa”.

 

És a dir: que la música que aportaren els sons de l’arpa duraren molt de temps. Cal dir que el poeta ho relaciona amb la nit, un tret matriarcalista, moment en què, altrament, van unides la mare i la filla.

Un poema després, en l’obra “Poesies”, l’escriptor Miquel Costa i Llobera (1854-1922), trau el tema de la dolçor junt amb la infantesa, detalls que estarien en nexe amb el matriarcalisme. Per exemple, en els versos de “Per què?” (https://ca.wikisource.org/wiki/Per_qu%C3%A9), publicats en “Viquitexts”:

“¿PER què mai té tal encant

Com mig oberta una flor?

¿Per què és tan dolça pel cor

La paraula d’un infant?

 

¿Per què l’auba és molt més bella

Que el migdia lluminós?

¿Per què és tot més agradós

Quan és encara poncella?

 

Poncella, esperança, aubada….

Sou aquí baix lo millor,

Perquè la vall de dolor

No és lloc de cosa acabada”.

 

És a dir, el poeta prefereix la infantesa i lo tel·lúric ans que l’aflicció.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

assemblea-pagesa-6f (1)

La infantesa, la tendror, el bon cor i l’humanisme en els Pobles matriarcals

General, , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, i en que apareix la infantesa, és “Bones festes de Nadal” (p. 150). Així, indica que, com la mare que acull el nen,  

“Quan arriba la vesprada

s’atansa la fosca nit,

el coixí serà la guia

per atendre l’esperit.

 

El Nadal ja és a la porta

la mainada està esperant,

la il·lusió de la infantesa

fa esvair el desencant.

 

Fem Tió a Catalunya,

perquè te fama de valent,

perquè a cops i garrotades,

satisfà tota la gent.

 

Els pastors amb barretina

pel pessebre es van movent,

fins que arriben a la cova

cadascun amb un present”,

 

dons que cedeixen al Nen Jesús (ací, símbol dels nadons i dels xiquets) i, de pas, consideren positivament els més petits, en aquest cas, molt en nexe amb la mare (representada per la cova).

A banda, en acabant, l’autora posa que

“Les manetes estan buides

però amb el cor ple de bondat,

les samarretes porten plenes

de goig i felicitat”.

 

Com podem veure, els nins aporten als altres l’esperança, el bon cor i la joia de viure i, a més, els acull el proïsme.

En eixe seny, en una composició posterior, “La tendresa del Nadal” (p. 153), l’escriptora diu

“Serralada endiumenjada

en els cims del Pirineu,

amb mantell de porcellana

de blancor i de fina neu”.

 

Cal dir que la color blanca representa la innocència, la bonhomia, el cor net, detalls associats als nens i a la flor de la vida.

Altrament, escriu que

“Vénen festes de família

vénen dies de trasbals,

la mainada està contenta

car, són dies especials”.

 

No debades, afig que

“Es comença a fer el pessebre

amb somriure angelical,

la il·lusió de la infantesa

torna a casa per Nadal.

 

No es pot perdre la tendresa

no es pot perdre l’emoció,

que ens retorna la confiança

de viure en un món millor”

 

i, així, dedica als xiquets una part molt important dels versos, fet que enllaça amb la literatura matriarcalista.

Unes altres línies que empiulen amb la primera fase de la vida humana en terra i que trau la poetessa de Monistrol de Calders són de l’acròstic “El Rei del Nadal” (p. 154), en el mateix ramell:

“Amor per la vida

en el seu voltant,

no volia guerra

ni plors, ni espant.

 

Defensor del deure,

de la llibertat,

i sense fronteres

per la humanitat.

 

Anhel de mainada

desig dels infants,

són festes que alegren

a petits i a grans.

 

L’Estel que il·lumina

de dia i de nit,

i ens dóna confiança

al nostre esperit”.

 

 

Per consegüent, Rosa Rovira Sancho trau detalls que solen anar units als petits i, igualment, als Pobles matriarcalistes, com ara, 1) l’amor per la vida, 2) que no fomenten les guerres, ni les baralles, 3) la disposició a conhortar i a fer valença, 4) la unió entre deures i llibertats (les persones lliures es fan càrrec de les seues vides i no les deleguen), 5) l’interés pels altres i pel bé de la Humanitat, 6) el fet que acullen de bon cor els minyonets i 7) el somriure, tantes vegades simbolitzat en els xiquets i en l’àvia que narra una rondalla o una vivència al nét.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, el naixement del nen i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , , ,

Una altra composició en nexe amb el tema de la maternitat i que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, és “Enhorabona” (p. 60):

“Dolça llar ha fet albada

arribant-hi un angelet,

festejant eixa diada

per en POL el seu fillet.

 

Contemplant el seu bressol,

(…) un cel blau lluint el sol

clara llum, goig i alegria”

 

I, més avant, addueix

“raig de música i consol”.

 

 

Per tant, el naixement va acompanyat de festa i és ben rebut, no sols, com ara, la jovenesa o l’adultesa.

Tot seguit, en el poema “Benvinguda Neus” (p. 61), la flor de la vida lliga amb la primavera i, a banda, l’autora inclou la tendror i la dolçor amb els nens i en l’ambient en què viuen:

“Com ocell de primavera

que refila dolçament,

ets albada riallera

de l’aurora matinera

amb tendror de naixement.

 

Bocinet de benaurança

envers tu, l’amor es fon,

per fruir dolça gaubança”

 

És a dir: tant la refilada com la fruïció van acompanyades de melositat i, així, de moderació, un tret present en molts poemes de literatura matriarcal.

A banda, el caliu i el conhort possibiliten eixa mena d’empelt entre la xiqueta i els altres i la vida juntament amb l’esper que els acompanya.

Amb trets semblants, en la composició “Benvingut, petit Joan” (p. 67), recopilada en la mateixa obra de ramell, l’escriptora de Monistrol de Calders, plasma molts símbols associats a la minyonesa i aprova aquesta etapa del viure:

“Un nadó porta alegria

com l’estel del matí,

t’il·lumina cada dia

embellint el nou jardí.

 

Com clavell de primavera

és nascut del mes d’abril,

la natura riallera

fa folgança juvenil”.

 

 

Quan escriguérem aquests versos, consideràrem que el clavell tenia a veure amb l’home i que, a més, com nasqué en abril, ho faria amb la festivitat de Sant Jordi (patró de Catalunya).

Després, captem uns mots que evoquen Nadal i la baixada del Jesús a la terra (a la mare):

“Des del pic de la muntanya

s’hi albira el Pirineu,

la blancor que l’acompanya

són bonics floquets de neu.

 

Són estrelles molt galanes

que del cel volen baixar,

fent repic de suaus campanes

i al nou nat assuaujar” (p. 67),

 

per exemple, amb les mans, bé per les galtes, bé per les manetes.

No debades, en acabant, connectant altra vegada amb lo tel·lúric, Rosa Rovira Sancho posa que

“Des del cim de la carena

albirant el Montserrat,

gaudireu de pau serena

i d’un nin acaronat”

 

i remata els versos amb un

“Benvingut a aquesta vida,

benvolgut petit Joan!”,

 

 

ja que l’existència (ací, en la infantesa) toca lo terrenal, no lo celestial, de la mateixa manera que les arrels de l’arbre.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La infantesa, el pas per la vida i el naixement d’un nen

General, , , ,

Continuant amb el tema de la infantesa associada a la literatura matriarcal, en la composició “Temps” (p. 42), del 2018 i publicada en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, l’escriptora fa un passeig per tres fases de la vida:

“Ahir,

Corria descalça

sense por de caure,

empaitant les quimeres

que em fessin d’esguard.

Els desitjos del cor

intentava complaure,

replena de vida

per la llibertat.

 

Avui,

Camino de presa

sovint ensopego,

m’aixeco feixuga

i em torno a adreçar.

A cada caiguda

aprenc i esbufego,

assumint el nou repte

feliç d’avançar.

 

Demà,

Aclucaré els ulls,

i el cor serà lliure,

quan sigui l’hora

i l’hàlit s’ha clos.

Guardant el record

del nostre conviure

endins la memòria

del meu llarg repòs”.

 

Així, capim la infància, l’època adulta i, al capdavall, la vellesa (encara viscuda amb esperança i amb bones membrances, potser perquè pensen en el demà i en l’empremta que podrien haver deixat a altres persones).

Un altre poema en què figuren trets que empiulen amb la flor de la vida, i recopilat en aquesta obra, és “Arriba la tardor” (p. 44), en què la poetessa de Monistrol de Calders posa que, amb l’arribada de la primavera d’hivern,

“El plugim es fon al terra

com el plor d’un violí,

a la vall o dalt la serra

hi ha mullena en el camí.

 

I més tard vindran glaçades

i cauran uns flocs de neu,

i tindrem noves albades

d’un hivern de fred molt greu.

 

Cap a l’est s’obre clariana

surt el sol al cel llunyà,

alcem mans amb gran ufana

per poder-nos escalfar”.

 

 

I, així, l’albada enllaça amb l’eixida del sol, moment del dia que simbolitza la infantesa, la qual, per exemple, artísticament i en poesia, sovint, va unida als dies posteriors al jorn més curt de llum en l’any.

Per això, després, indica llevant, punt que representa l’inici del dia.

En eixe seny, en el poema “Per tu, Aina” (p. 48), dedicat a una xiqueta nounada, exposa

“En bon moment has arribat

amb uns pares plens de joia

pel feliç esdeveniment

que ha estat el teu naixement.

 

Ets un esclat de nova vida,

un estel que brilla cada dia,

una font d’on brolla aigua fresca,

el despuntar del dia que desperta.

 

El teu nom fa ressò de primavera

com les flors anuncien el bon temps,

tu seràs una espurna d’alegria

il·luminant casa teva en tot moment”.

 

Per consegüent, connecta la naixença amb el doll del riu, amb la frescor de la vida, amb la primavera, amb el renàixer de la flora primaverenca, amb la joia de la vida i, per descomptat, amb la gaubança que sol anar unida al naixó.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Les flors, els arbres, el simbolisme de la vida i la mare com a jardinera

General, , , , , , , , , ,

Un altre poema del llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, i en què capim trets de la literatura matriarcal, és “Ens agraden molt les flors” (p. 79):

“Ens agraden molt les flores

perquè alegren nostra vida,

i engalanen els records

No ho sé, ni me’n recordo

del dia del naixement,

quina flor o quina joia

hi va ser-hi més present.

 

I tampoc no me’n recordo

del dia del meu bateig,

els meus pares em posaren

nom de flor pel meu festeig.

Sovint sí, que me’n recordo

de la meva Comunió,

lliris blancs per la diada

i nebulosa en branquilló.

 

Casaments, tampoc no hi falten

ni pels nuvis, ni padrins,

i per a les bones mares

les més maques dels jardins.

Per les festes d’alegria,

per les festes de record,

t’acompanyen cada dia

i també a la teva mort.

 

I llavors, ploren amb fúria

totes plenes de tristor,

esperant una mà noble

deixi caure una llavor.

Ens agraden molt les flors

perquè alegren nostra vida,

i engalanen els records

amb el goig de la florida”.

 

Podríem dir que aquesta composició és plena de símbols relatius a la vida i al pas a pas fins que, amb noblesa, la figura del jardiner colga unes llavors en l’hivern biològic i de l’any, esperant amb confiança que, així com l’home dóna semen (del mot “sement”) a la dona, hi arrele i que, amb el temps, genere una planta, un arbre…, els fruits dels quals es colliran en l’estiu de la vida (en la jovenesa).

Altrament, la poetessa fa un repàs de la seua vida, defén l’evocació i, amb naturalitat, comenta que no recorda tot de quan era xiqueta.

Més avant, lliga les noces amb una de les parts més boniques de sa vida i amb el simbolisme del jardí: els resultats de la bona avinença entre dues persones que abans no es coneixien.

A més, es posa en pro de la membrança, en un moment que Rosa Rovira Sancho, a tot estirar, té quasi seixanta anys. En altres paraules, l’autora és en la maduresa de la vida, la qual viu amb optimisme, en lloc d’associar la primavera d’hivern amb la malenconia.

Al capdavall, com a senyal del seu sentiment de pertinença a la terra, trau una persona (al meu coneixement, bé un horticultor, ella, amant de la jardineria, com ens escrigué un dia, bé un pagès) que estima la terra, que la llaura bé, amb afecte, amb la mateixa amor que en els Pobles matriarcalistes: la terra com a Mare nostra, qui ens ha proporcionat el naixement i a qui tornem el favor (el permís que se li demana, com a representació del respecte que se li té i de l’agraïment cap a ella) i, àdhuc, a qui ens acostem, bé per contar-li coses positives, bé en moments de necessitat de sentir-nos acollits, bé sota el sopluig d’algú que ens empare, etc.

Per això, remata la composició dient que “engalanen els records / amb el goig de la florida”, la qual aplega amb la primavera i amb la celebració religiosa (d’arrels paganes) de la Pasqua Florida, també coneguda com la Pasqua de les flors.

Un altre poema semblant en simbolisme, i en la mateixa obra de la poetessa de Monistrol de Calders, és “El tresor de Nadal” (p. 97), amb detalls que enllacen amb el matriarcalisme i amb la infantesa:

“Si les festes de Nadal són l’esbarjo

el Nadal guarda el secret,

per gaudir de la mainada

del pessebre i de l’avet.

 

Obre els ulls a la infantesa

esclatant llum i color,

del misteri que ens emplena

nostre cor de germanor”.

 

I, de pas, reflecteix una amistança. Després, afig que

“Descobreix amb valentia

escoltant l’ànima endins,

es retroba amb delectança

la riquesa que hi ha dins.

 

Comparteix-la amb alegria

amb els éssers estimats,

que són dies de gran joia

com tresors ben resguardats”.

 

Aquests versos estan en nexe amb uns que exposa en el poema “L’avet de Nadal”, Nadala del 2010, en què parla sobre un avet que ha crescut pròxim a casa:

“Ja fa uns anys, de matinada

un avet molt eixerit

em va dir quatre cosetes

amb el cor molt afligit:

Molta gent passa i em mira

pel costat del caminet,

per Nadal volen tallar-me

perquè pujo recte i dret.

 

Jo vull viure llarga vida

fer-me gran i esplendorós

per donar-vos bona ombra

quan l’estiu és calorós”.

 

Per consegüent, copsem una relació bona entre l’escriptora i l’arbre (u dels símbols de la dona que alleta, de la mare fecundadora i de les arrels de la persona i amb la terra). Igualment, la poetessa reflecteix la seua estima per la natura i per la infantesa (etapa que representa el creixement). Per això, en acabant, li escriu

“De vegades, vaig a veure’l

Déu n’hi do! Com ha crescut!

Treu el cap per sobre els altres,

està ferm, ple de salut”,

 

mots que ens porten a la flor de la vida, als anys posteriors a l’adolescència.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui  em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Bateigs, infantesa i educació matriarcal en els Pobles i la natura

General, , , , , , , , , ,

Una altra composició en què apareix el tema de la maternitat, a través del naixement, i que copsem en el llibre “Poemes 2000/2011”, és “Abril, poncella de primavera” (p. 59):

“Abril significa primavera

primavera vol dir resplendor,

resplendor vol dir llum primera

que rep de l’església un nadó.

 

Bategem a l’Abril amb certesa

ensenyem-li valors de la Fe,

que l’alba la guiï amb fermesa

amb un cor bategant nou alè.

 

Amb aigua de Pasqua nova

beneïda en el goig de la pau,

abraçant a aquell que l’innova

i li dóna del cel una clau.

 

Celebrem-ho amb dring de campanes

que alcin amb joia el seu vol,

omplint de goig minuts i setmanes

doncs, per l’Abril avui brilla el sol”.

 

 

Per tant, el nen rep la llum de la vida (la claror, la flama novella) i li l’atorga la comunitat (ací, simbolitzada pels qui són en l’església durant la celebració) i, així, el conjunt de la vila connecta amb el nin, de la mateixa manera que, en més d’una cultura matriarcalista, entenen que l’educació del xiquet és feta entre tots, no solament pels familiars més acostats. Al cap i a la fi, els noiets són el demà i, com la saviesa ancestral, cal fer-li-ho fàcil i que fruesca de la terra que li dóna saba.

Igualment, Rosa Rovira Sancho confia que l’esperança siga la guia del dia rere dia (la fermesa, la continuïtat) del nen.

Afegirem que, el conjunt dels qui participen en la vida del nounat, tractarà que vaja acompanyada de pau, d’harmonia i d’obrir-se a qui li done res perquè ell cresca com a persona i biològicament (“abraçant a aquell que l’innova / i li dóna del cel una clau”).

Al capdavall, exposa que la vila permetrà que el xiquet puga volar amb gaubança i que li faça valença i optimisme (el mateix amb què empiula el mes d’abril, ja en primavera).

Un altre poema que hem triat per al tema de la naixença i, altrament, associat al del baptisme, és “Benvingut, Èric” (p. 83), recopilat en l’esmentada obra, i escrit amb un to dolç:

“Ja brilla una estrella

naixent un nadó,

i l’alba esclata

amb llum de color.

 

Galtetes rosades

de l’Èric formós,

el rei de la casa

petit i graciós.

 

Manetes de plata

cabells de fil d’or,

la tendra mirada

sortint del seu cor.

 

Gaudint la dolcesa

minut a minut,

amb força i amb joia

siguis BENVINGUT”.

 

 

En aquest cas, l’escriptora reflecteix més els trets que podríem enllaçar amb el físic del xiquet i, sobretot, per l’atracció que pot generar el nounat. Cal dir que Rosa Rovira Sancho agrega un detall matriarcalista i en nexe amb la maternitat: el xiquet és el rei de la casa, és a dir, lo que hi va adjunt, això és, la mirada graciosa i afable, la gràcia de viure, la tendror vers els altres, la benevolència, etc., amb què ell participa en el present i que li dóna la resta de persones que el reben amb la benvinguda.

Finalment, hem trobat un poema de “Poemes 2000/2011” que també concorda amb el tema del naixement, encara que, del punt de vista simbòlic: “Benvinguda primavera” (p. 104). A banda, escriu mots referits a la terra on es viu:

“Encetem la primavera

obrim portes i balcons,

vénen aires de mudança

que ens airegen els racons.

La natura fa esclatada

ja germinen els matolls,

rebroten les farigoles,

sajolides i fonolls”.

 

 

Aquestes paraules de la natura (els petits rebrots, les fulles, les flors, etc.), ¿no ens evoquen els nens que vénen al món i els qui estan en els primers anys de la infantesa? La resposta és afirmativa.

Després, addueix costums, potser, de l’antigor, de la contrada:

“I les plantes remeieres

omplen planes i turons,

recollint de la natura

farem bones infusions.

 

I en el pla de la serreta

hi ha un gros ametller florit,

el tronc rústec, velles branques

i el contorn arrodonit”.

 

Empiulant amb l’estació de la renaixença, remata la composició de forma que podem captar un empelt entre els habitants de l’indret i, àdhuc, la primera fase biològica des que la persona s’incorpora al Poble, un detall propi de les cultures matriarcalistes:

“Benvinguda primavera

estació d’amor creixent,

amb colors, flors i fragàncies

encises tota la gent”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

 

Nota: Comentarem que les visites a l’entrada d’ahir referida a la política foren molt altes (¿ànsies de poder? ¿curiositat com en altres temes que podrien evocar el lideratge?) i que, en canvi, en els de maternitat i en el dedicat a l’agraïment a metgesses i a mestres, són baixos. Després, hi ha qui parla sobre queixes per manca d’atenció primària, de poca sensibilitat dels polítics,…

De totes maneres, en aquesta web, continuarem exposant lo que reflectesca trets matriarcalistes.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, Pobles acollidors i bondat matriarcal

General, , , , , ,

Continuant amb el sentiment de pertinença a la terra en l’obra “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, l’autora escriu uns versos sobre Nadal, “Nit de Reis a Monistrol” (pp. 19-20), en què, a més, trau el tema de l’educació matriarcal i el de la innocència dels xiquets. En primer lloc, direm que, el fet d’haver captat que la composició anterior era sobre Nadal, però, més bé, semblant a moltes centrades en Betlem i que, en canvi, en aquests versos, empiula Betlem, Monistrol de Calders i la masia de Saladic (dins de la mateixa vila), féu que ens decantàssem per aquest tema:

“Mireu tots aquella estrella

mireu tots cap a l’orient,

una estrella prodigiosa,

encisa a tota la gent.

 

Van tres Reis amb ses corones,

van cercant a l’Infantó,

creuen valls, rius i muntanyes,

regalant bocins d’amor.

 

Enmig de verds paratges,

troben un petit poblet,

humil i amb menudesa,

com Betlem o Natzarè”.

 

La poetessa, encara que orienta la mirada cap a orient (cap a Betlem), ho fa de manera passatgera, puix que els elements geogràfics que posa són presents en Catalunya, però no en terres israelianes.

No debades, afig que

“A Saladic hi fan parada,

per reposar del llarg tragí,

els ofrenen bocins de coca,

delitant glopets de vi.

 

Pels cavalls un xic de palla,

bon servei els han donat!

emprenen de nou la marxa,

amb el cor ple de bondat”.

 

Per tant, habitants del mas agraeixen la bonesa dels visitants, els hi acullen i, igualment, els donen presents associats a menjars típics de la zona. Això, el mateix dia que escriguérem aquestes línies, el 20 de febrer del 2025, ens evocà que, un amic que visqué en Atacama, en contacte amb el Poble colla (matriarcalista), quan aplegava Nadal, en la representació de la festa, posaven detalls que tenien a veure amb la contrada: hi havia un lligam amb lo tel·lúric.

A banda, com en indrets rurals on hi ha animals que formen part de la casa o, per exemple, del mas, els cavalls no figuren com un animals d’esbarjo, sinó com si fos un familiar més que fa per la casa i, àdhuc, per la comunitat. Això explica que els donen palla.

Agregarem que els Mags

“Arriben a la plaça

tota plena de llumets,

i la màgia s’il·lumina

amb la llum dels fanalets.

 

Guiats fins a l’arcada

on hi ha el petit nadó,

s’agenollen al davant

adorant a l’Infantó”

 

 

i, així, abraçant la bonhomia dels nens (ací, simbòlicament, mitjançant la figura del Nen Jesús) i atorgant cada u part de lo millor que li pot presentar. I tot, de nit, un tret que enllaça amb la tradició matriarcalista.

Finalment, com en altres poemes seus, podríem dir que l’escriptora de Monistrol de Calders fa un agraïment a la infantesa i, més encara, una crida a l’afabilitat, a la benevolència i a la germanor (ja que, en aquest cas, s’uneixen els qui més saben amb els aprenents):

“Una nit plena de glòria,

alegria i il·lusió,

els infants amb sa innocència

fan brillar el seu resplendor.

 

Regals per la infantesa,

regals amb il·lusió,

nostre cor vol la innocència

per crear un món millor”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, el caliu de la mare al fill i l’esperança matriarcals

General, , , , , ,

Un altre escriptor que també trau el tema de la maternitat, i que ho fa en la poesia, és Ramon Pagès i Pla (1947), com ara, en la pàgina 27 del llibre “Un poc de molt i un poc de res”, publicat en 1998. Així, en aquests versos, comença parlant sobre el part i, en acabant, passa a l’acte de mamar de la mare, al de menjar lo que li fa la mareta i, al capdavall, al d’adormir el nadó:

“He nascut de la llum

que de cop em desperta,

duent el cor naixent

i embolcallant la vida

al principi d’un plor

que estrepitós esclata

perquè adolli el respir,

el primer de l’albada

i gosi reposar

sobre el pit de la mare

que em mastega el menjar

entre precs i bellesa…,

i m’ajuda a ser gran

per cercar la tonada

del sender ja traçat

del caliu de la sorra

que mansament m’adorm”.

 

Com podem veure, 1) el lligam entre la mare i el fill (això és, entre l’home i la dona) és bonhomiós, 2) la dona és qui salva l’home (li dóna de menjar i li’l mastega), 3) el xiquet vincula la mareta amb la paciència, amb la bellesa i amb la facilitat per a connectar amb ell (mitjançant la música) i 4), amb qui, recorrent a la tranquil·litat en els actes que fa amb ell, fa possible que el nen senta caliu i que, a poc a poc, s’adorma.

Un altre de la mateixa corda el formen els versos de la pàgina 28 de la mateixa obra de l’escriptor de Viladrau, encara que podríem dir que referits a un xiquet de quatre o cinc anys si fa no fa:

“He vestit el vestit

amb la veu primerenca

que no preveu perills

quan comença de viure

la fosca de l’ignot,

retrobada la fresca,

polida i palpitant

com una nau que sura

sobre el mar del record

que guareix l’esperança

de l’hivern enyorat

i en dies d’or accepta

la puresa infantil

entre la fe dormida,

i alimenta les flors

d’un univers amable…,

i aprèn a fer-se gran”.

 

Aquesta nau que sura (el xiquet), en línia amb rondalles i amb llegendes en què la dona apareix simbolitzada per una roca, ho fa sobre la mar i, de pas, enllaça el futur (ell) i el passat (la mare) i tots dos superen l’hivern fred: dies de llum (s’acosta la primavera) i reviscola l’esperança, la bonesa (la puresa dels xiquets) i la flora, al mateix temps que ell creix biològicament.

En pàgines posteriors, el poeta Ramon Pagès i Pla plasma la bonhomia (“bufa cants de bondat”, p. 29), l’ensenyança al llarg de la vida (“m’ensenya de viure”, p. 30) i escriu sobre l’esper

“que protegia el pou

de la mirada tendra” (p. 31),

 

o siga, la fe, la saviesa de l’adulta (sovint, una velleta i àvia empiulades amb la terra) i el nen.

Afegirem que aquests trets van en línia amb uns versos que figuren en el poema vinent (p. 32), en escriure

“el sentit d’estimar.

Envolta la noblesa

que reforça records,

i proclama la vida

emplenada de fe”,

 

detalls que podrien evocar-nos el nin (la noblesa), els ancians (els records) i, per descomptat, la primera part de la vida (la infantesa i la joventut), la qual té a veure amb la vida i amb la confiança. I, això, en un poema en què sembla que l’autor el cree després d’haver passat per terres ingrates i, per consegüent, en tornar a on nasqué i, de rebot, a la mare.

Agraesc els qui col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, els molt oberts i de bon cor i els qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, la infantesa, la mare i l’educació matriarcal

General, , , ,

Una quarta composició, de la mateixa corda i també en l’obra “Consells, glosses i records”, és “Onomàstica a la simpàtica i encoratjadora Felicitat, en la diada del seu sant” (p. 176), en què captem trets relacionats amb l’educació matriarcal (ací, com si els escrigués per a una xiqueta simbolitzada per l’aurora), diu així:

“Ets gentil, amb bell esguard,

montjòia de vives flors,

joliu nom és -Felicitat-

ets l’aurora, amb resplendors.

 

Segueix amb seny, la drecera,

d’aquest viarany, acompassat,

defugint, la polseguera,

d’aquest món tergiversat.

 

Coratge, pau, esperança,

aconhorta vius afanys,

amb lluita ferma, temperança,

avui, demà i molts anys.

 

I amb alegroia, harmonia,

et felicitem de cor,

i per quan, fineixi el dia,

se’n generin d’altres, de millors”.

 

 

Com podem veure, el vocabulari del text enllaça amb una xiqueta amb molta espenta i, si de cas, dedicat a una adolescent.

Un poc després, el poeta de Gurb n’escriu u en què trau la maternitat i el paper protector de la mare: “Felicitació a la mare en la diada del seu sant” (p. 179). Així, li posa

“És avui, fidel jornada,

símbol de flors i d’amor,

ferm espill, de matinada,

sublim record, d’esplendor,

no s’esvaeix, ens empara,

és l’anhel, que surt del cor!”.

 

Afegirem que les flors estan en nexe amb la infantesa i, respecte a la matinada, ho fa amb una de les dues etapes femenines del dia (la més fosca). Igualment, la dona fa de sopluig del fill.

En eixe sentit, en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, hi ha un altre poema, “Formal Diada” (p. 180), en què es reflecteix lo maternal i els primers anys de vida d’una nina. L’autor escriu

“En eixa cambreta, tan ben endreçada,

que has trobat amb joia, i formal candor,

endomassant sempre, la flairosa estada,

amb pau, alegria, i sincer amor.

 

Aquestes poncelles, joliues i florides,

rebroten formoses, d’un immens jardí,

com espill de l’ombra, suaument ungides,

fermament lligades, d’amorós destí”.

 

 

Per tant, la formalitat va unida al bon cor (la candidesa) en un ambient receptiu i que facilita una bona avinença entre les diferents generacions (el flaire de què parla el poeta).

Això aplana un jardí immens, amb garridesa i, a més, que vincula amb l’obagor (un tret matriarcalista i en nexe amb la dona) i amb un ramell que donen al nen.

Finalment, l’avi i escriptor, li addueix, fins i tot, realisme, tocar els peus en terra i aprova deixar fer a la néta:

 “Aquesta Diada, és fidel companya,

ben acompassada, amb seny apropiat,

sigui compensada, sense forma estranya,

per fruir-la amb gràcia, goig i llibertat.

 

A la molt xiroia néta, Ester,

en la gentil Diada del seu Sant.

 

El teu avi, Ramon Tanyà”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)