Arxiu d'etiquetes: la infantesa

La maternitat, la infantesa, la mare i l’educació matriarcal

General, , , ,

Una quarta composició, de la mateixa corda i també en l’obra “Consells, glosses i records”, és “Onomàstica a la simpàtica i encoratjadora Felicitat, en la diada del seu sant” (p. 176), en què captem trets relacionats amb l’educació matriarcal (ací, com si els escrigués per a una xiqueta simbolitzada per l’aurora), diu així:

“Ets gentil, amb bell esguard,

montjòia de vives flors,

joliu nom és -Felicitat-

ets l’aurora, amb resplendors.

 

Segueix amb seny, la drecera,

d’aquest viarany, acompassat,

defugint, la polseguera,

d’aquest món tergiversat.

 

Coratge, pau, esperança,

aconhorta vius afanys,

amb lluita ferma, temperança,

avui, demà i molts anys.

 

I amb alegroia, harmonia,

et felicitem de cor,

i per quan, fineixi el dia,

se’n generin d’altres, de millors”.

 

 

Com podem veure, el vocabulari del text enllaça amb una xiqueta amb molta espenta i, si de cas, dedicat a una adolescent.

Un poc després, el poeta de Gurb n’escriu u en què trau la maternitat i el paper protector de la mare: “Felicitació a la mare en la diada del seu sant” (p. 179). Així, li posa

“És avui, fidel jornada,

símbol de flors i d’amor,

ferm espill, de matinada,

sublim record, d’esplendor,

no s’esvaeix, ens empara,

és l’anhel, que surt del cor!”.

 

Afegirem que les flors estan en nexe amb la infantesa i, respecte a la matinada, ho fa amb una de les dues etapes femenines del dia (la més fosca). Igualment, la dona fa de sopluig del fill.

En eixe sentit, en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, hi ha un altre poema, “Formal Diada” (p. 180), en què es reflecteix lo maternal i els primers anys de vida d’una nina. L’autor escriu

“En eixa cambreta, tan ben endreçada,

que has trobat amb joia, i formal candor,

endomassant sempre, la flairosa estada,

amb pau, alegria, i sincer amor.

 

Aquestes poncelles, joliues i florides,

rebroten formoses, d’un immens jardí,

com espill de l’ombra, suaument ungides,

fermament lligades, d’amorós destí”.

 

 

Per tant, la formalitat va unida al bon cor (la candidesa) en un ambient receptiu i que facilita una bona avinença entre les diferents generacions (el flaire de què parla el poeta).

Això aplana un jardí immens, amb garridesa i, a més, que vincula amb l’obagor (un tret matriarcalista i en nexe amb la dona) i amb un ramell que donen al nen.

Finalment, l’avi i escriptor, li addueix, fins i tot, realisme, tocar els peus en terra i aprova deixar fer a la néta:

 “Aquesta Diada, és fidel companya,

ben acompassada, amb seny apropiat,

sigui compensada, sense forma estranya,

per fruir-la amb gràcia, goig i llibertat.

 

A la molt xiroia néta, Ester,

en la gentil Diada del seu Sant.

 

El teu avi, Ramon Tanyà”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, la infantesa, la joventut i l’educació matriarcal

General, , , , ,

Tornant a poemes de Ramon Tanyà i Lleonart que figuren en el llibre “Consells, glosses i records”, en aquest cas, dedicats, sovint, a néts seus i a persones més jóvens que ell, per exemple, n’hi ha u que empiula amb els fills del demà: “Testimoni – Noces sinceres” (pp. 168-169). Així diu:

“Seguint dels pares l’exemple,

(…) si vostra llavor, no falla,

vostra llar, serà un jardí;

on fadrins, i jovenalla,

també podran, escollir.

 

I si arreu, sentiu a dir,

que els colors han vist sortir,

(…) són de l’Arc de Sant Martí,

que han baixat del Sol, aquí,

per gaudir, de vostra Festa!”.

 

Resulta interessant que la darrera estrofa plasme un tret que ens evoca la cultura colla i el sorgiment de la vida, però, ací, mitjançant els colors (els raigs) que envia el Sol cap a la terra, això és, cap a la mare. O siga, en línia amb la Pachamama en aquesta cultura ameríndia, matriarcalista.

Igualment, dues composicions que posa més avant, les dedica a una néta seua en plena infantesa i a la mare de la xiqueta (però com si l’hagués escrita la filla, ja que captem “la fidel, filleta, Ester”).

En la primera, “A la molt simpàtica néta Ester en el dia del seu sant” (p. 172), copsem que la nina ha eixit de la terra (la mare) i el poeta de Gurb li desitja un bon esdevenidor:

“Airosa, gentil donzella,

gresol de flors, flairejant,

ets un esqueix, viu, de poncella,

en la Diada, del teu Sant.

 

Per molts anys, joliua Ester,

i amb l’esclaf, d’un tendre llavi,

puguis fruir-la, amb escreix.

Així ho desitja, el teu avi!”.

 

 

La segona (sense títol, en la pàgina 173) va acompanyada de versos que dedica a la mare:

“Per molts anys, mare fidel,

ramell de flors, perfumades,

ets lluïssor, aurora de Cel,

espill d’arts, ben madurades.

 

I per avui, demà i sempre,

puguis gaudir-lo, amb plaer,

així ho desitja, ben contenta,

la fidel, filleta, Ester!”.

 

 

Per tant, les paraules que exposa són ben lluny de lo que podria ser l’amor romàntic i, en canvi, encaixen amb la cultura de la senzillesa i maternal, ben fàcil de veure reflectida en la poesia matriarcal.

En una tercera endreça, “A na Gemma Dordal i Tanyà en l’acollidora diada del seu sant” (p. 175), però a una altra néta, qui ja tenia quinze anys, comenta:

“Gemma, adient i formosa,

endiumenjada d’afanys,

alegre, ben joliua rosa,

ferm joiell, dels teus quinze anys.

 

Que l’horitzó, d’una altra aurora,

sigui per a tu, vibrant anhel,

en l’ahir, avui, i a tothora,

recollidora, d’un pur Cel.

 

I amb simpatia sencera,

i lleial, frescor de llavi,

prossegueix per la drecera.

Així, ho augura el teu avi!”.

 

Per consegüent, Ramón Tanyà i Lleonart espera que ella tinga un futur (la segona eixida del sol) que li aplane el camí.

A banda, el poeta, com si es tractàs més bé d’un suggeriment (d’acord amb l’estil i amb el vocabulari, semblant al d’altres escriptors matriarcals a què accedírem), fruit de vivències que ell ha tingut, recomana que la xica continue per l’opció que ella ha triat (ací, simbolitzant el model de vida).

Per això, podríem dir que aquestes paraules enllacen amb l’educació en els Pobles matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Festes de Nadal, infantesa, maternitat, senzillesa i persones de bon cor

General, , , , , , , ,

També trobem el tema de la maternitat en un poema de la mateixa obra de l’escriptor de Gurb, com ara, en “La neu” (p. 32):

“LA NEU

 

(Visió d’infant)

 

Moltes cosetes blanques,

com llum d’aurora,

entre rebrolls i branques,

ocells i flora.

 

Són com papallonetes,

que dalt al Cel, juguen,

no poden estar mai quietes,

sempre, es belluguen.

 

És la visió tendra,

que l’infant, admira,

viva dolçor a comprendre,

i de lluny l’albira”.

 

Com podem veure, per una banda, apareixen el color blanc (associat a la neu de l’hivern i a la innocència dels xiquets) i els brots d’arbres i de plantes i, per tant, el poeta plasma semblances simbòliques de naixements. A més, tot i estar en l’estació de nits més llargues (l’hivern), encara hi ha nins (ací, representant els més petits).

Igualment, relaciona els xiquets amb la inquietud, amb la tendror i amb el bon cor de qui no es proposa fer mal al proïsme.

I, tot això, en plena nit, quan, àdhuc, captem una miqueta de llum (el nadó).

En el poema que va a continuació, “Nit de Reis” (p. 33), també plasmat per Ramon Tanyà i Lleonart en “Consells, glosses i records”, exposa aquesta nit en les cases (per descomptat, en nexe amb els nens i, de pas, amb lo maternal):

“NIT DE REIS

 

Uns angelets dormien,

dins d’unes cambres,

és aquella nit que es tornen,

nenes, les mares”.

 

El missatge que escriu en els dos darrers versos és prou popular i, de fet, la celebració dels presents és una manera amb què els pares es tornen senzills com els infants, sobretot, quan, com diu l’autor, els fills són “Uns angelets”, és a dir, de pocs anys.

En acabant, Ramon Tanyà i Lleonart addueix que

“Els infantons, somnien,

joguets i coses,

els sers innocents, perfilen,

il·lusions i roses”

 

i afig unes paraules als lectors (principalment, per als qui encara podrien ser pares), en pro dels xiquets i, més encara, de la seua bonesa:

“Si en l’atzar, d’un dia,

som Reis d’Orient,

amb sana harmonia,

vetllem l’innocent”.

 

Al capdavall, com escriu en els versos finals, convida a celebrar el pas dels dies més foscs de l’any, però tocant els peus en terra i amb el cor net:

“I amb ferma alegria,

joia, i pulcritud,

lloem, aquest dia,

amb seny i virtut” (p. 33).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, ancianes en nexe amb mares i amb néts i educació matriarcal

General, , , ,

Tornant a versos de Carme Cabús en l’esmentada web, podem trobar el tema de la maternitat però unida al de la vellesa i literatura matriarcal. Així, en el poema “Pedregar” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/pedregar), exposa

“Mare, a tot arreu on anava

carregava el nostre somni,

com una lluna eclipsada

que esperava la teva llum.

Davallaven els anys

i el meu fill creixia,

jo lentament madurava

i en tu s’estenia, luctuosa, la vellesa,

i totes les nostres trobades

per mi eren esperança de claror”.

 

Així, el tema de l’ancianitat no és tabú, sinó que també forma part de la vida ordinària. A banda, tot i el pas dels anys, la velleta encara dóna esperança a la filla (la llumeneta en plena nit), el nét creix, la mare madura (potser perquè es posa les sabates de sa mare, qui augmenta en dol) i, per això mateix, en les trobades entre l’anciana i l’escriptora, la filla no entén la vida com si ella hagués vençut la mare, ans com un temps en què cal tocar els peus en terra i, de pas, aprofitar encara lo que la mareta pot compartir amb Carme Cabús i amb moltes persones.

Sobre açò, direm que, arran de la mort de Pere Riutort (el 21 de novembre del 2021), no sols passàrem a pensar que els nostres pares anaven a continuació, sinó que calia gaudir més la vida amb ells, perquè ningú no viurà tota l’eternitat. Com em digué Pere Riutort en el 2018, amb motiu del seu sant, “Ars longa, vita brevis” (una dita que significa “L’art és llarg; la vida, breu”) i que, per consegüent, cal que, cada u de nosaltres, la dedique, principalment, a lo que més fa que tinga sentit.

Ara bé, la poetessa, com en les cultures matriarcalistes, acull amb simpatia la infantesa. Com a exemple, en l’entrada “Jocs d’infants” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/jocs-dinfants), en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, ella plasma com la mare empara la filla, els nens, els descendents i com fa que la xiqueta també participe en la vida comunitària (per exemple, en la taula):

“Antics jocs d’infants
protegits a l’ombra
de tardes radiants,
d’estius com un conte.

En les mans petites
s’hi cabdellen faules
que observen de biaix
dracs i sargantanes.

En els ulls absorts
de llum vellutada
hi dansen estrelles
belles, rondallaires”.

 

O siga, que Carme Cabús trau trets matriarcalistes que empiulen amb la dona i amb lo femení: la protecció dels fills per part de la mare, l’ombra (la foscor), les vesprades, el paper en la transmissió de la cultura tradicional (mitjançant les rondalles i les faules), els dracs i les sargantanes (dos animals que, entre d’altres coses, toquen els peus en terra).

Tot seguit, l’escriptora plasma detalls importants en la infantesa i que, amb una educació matriarcal, poden deixar empremta en l’esdevenidor de la filla:

“En el riure clar,

fràgil com un vidre,
hi esclata de cop
tota l’alegria.

Entre la il·lusió
del joc, mentre avança,
s’hi fica ara el gat,
la formiga hi passa.

I una abella grossa,
capriciosa i calma,
festeja una flor,
i a tothom espanta”.

Per tant, la xiqueta capta la joia de viure, animalets, insectes, flors, la natura i, així, està en relació amb la vida natural i amb els altres, en lloc de mirar-se el melic.

Igualment, ho farà, de manera pareguda, amb plantes, amb arbres i, al capdavall, amb la mare, a qui, altra vegada, torna (i, a més, com si fos simbòlicament)…, i ho fa de nit, ben rebuda per la dona:

“Saluden les testes
de les margarides,
dels badabadocs
de les sajolides.

Va gronxant-se el temps
penjat d’una branca,
cadenciós i lent,
fins a l’horabaixa.

La mare que, atenta,
sortia a observar,
amb amor, sens pressa,
crida pel sopar”.

 

Ens trobem, així, amb un escriptora que reflecteix l’educació matriarcal i, igualment, copsem el fet que, en les cultures matriarcalistes, totes les fases de la vida humana són ben acollides: s’entén que cada una té el seu paper i que és fonamental per al Poble, per a la comunitat i per a la terra en què es viu (en el nostre cas, lo vernacle i la llengua catalana).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota del 4 d’agost del 2024: Com que ja s’ha fet l’actualització de la web, d’ara en avant, donarem prioritat a aquesta web, en lloc de fer-ho al blog “Mèlpita”. Gràcies per la vostra paciència.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, vegetació, cultura de pactes i tradicions forals

General, , , , , , , ,

Una altra entrada amb poemes de la catalana Dolors Monserdà, en què copsem el matriarcalisme i, per exemple, el sentiment de pertinença a la terra, és “Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919)”, en la web “Selecció de Poesia Catalana / Catalan Poetry Selection” (https://lletra.uoc.edu/especials/folch/monserda.htm). Abans d’escriure u dels poemes que hem triat, “La caputxa catalana”, parlarem sobre un tema que apareix: la guerra en el segle XIX.
Durant el darrer curs de Magisteri en la Universitat de València (1993/1994), un mestre de “Didàctica de la Història”, Rafa Valls, ens comentà sobre un estudi que havia fet una historiadora valenciana en relació amb la suposada alta participació dels valencians en la guerra contra els francesos (1808-1814): no era cert que l’espenta per a prendre-hi part fos ràpida en les primeres setmanes, ni patriòtica (tot i la versió castellana, tradicionalment, transmesa en les escoles). Més bé, els valencians no eren partidaris de la guerra i, si podien, l’evitaven: s’estimaven la vida.

En el tema de la bel·licositat, hem escrit a l’historiador David Algarra (quant al caràcter pacífic i no agressiu dels catalanoparlants) i ens ha comentat que, en temps forals, en Catalunya, solien portar armes. Ara bé, si passem al llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, l’autor exposa que els catalans no eren, precisament, un poble violent, ni partidari de les guerres, sinó que, amb el temps i, com a resultat de les interaccions amb Castella, havia sorgit eixa manera de respondre en determinats moments. I podríem dir que, més aïna, per necessitat, que no per tarannà: “Catalunya, (…) per la seva qualitat d’element progressiu diferenciat en el si d’una estructura social immutable i encarcarada com la de tantes parts d’Espanya, per la seva decepció davant d’un Estat insensible i irrecuperable, ha hagut de representar en l’edat moderna [(segles XVI-XVIII)] un paper revolucionari que no corresponia en absolut al pacífic poble medieval del seny, del pactisme, del bon govern i de les delegacions de poder” (p. 168). 

Al cap i a la fi, la tradició catalana era (i encara ho és), per exemple, el pactisme (molt reflectit en moltes rondalles anteriors a 1932 i en escrits sobre dones nascudes abans de 1920) i, igualment, el comerç (trets que empiulen amb el matriarcalisme).

En línia amb això, veurem que el sentiment de pertinença a la terra està repartit en aquest poema i, no precisament, en els temes més clàssics (terra, llengua, natura…).

I, ara sí, els versos de Dolors Monserdà:

            “LA CAPUTXA CATALANA

A les meves filles

 

Dintre la caixa de núvia,

de noguera i de vorí,

amb lo rusc i la filosa,

lo gipó i lo drap de bri,

barretina roja i musca

i gambeto del padrí,

molts anys fa que en sóc tancada,

enyorant, ¡trista de mi!

la flaire de ginesteres,

violes i romaní.

Plegadeta m’hi deixaren

des que l’àvia va morir;

ni sols per anar als sufragis

la nora me féu servir;

per follies dels vilatges,

ma senzillesa avorrí…

Com si els caps que em rumbejaven

jo no els hagués fet lluir!

Ai, si parlar-ne volguessin

violes i romaní!”.

 

En aquests següents, l’escriptora trau un tema que enllaça amb lo matriarcal: la figura de la dona com a transmissora de la cultura i el vincle que, per mitjà de l’àvia (o padrina), sol tenir amb els xiquets més petits.

Tot seguit, trau la infantesa, les relacions entre els que ja l’han passada i la carn que creix. Aquest tractament positiu cap als xiquets té molt a veure amb la terra i, en cas de no fer-ho, es plasmaria en una terra forastera i que menysprearia els nadons, els infants i els qui pugen:

“Prou dirien les vegades

Que, amb l’airet del bon matí,

al baixar a missa primera,

los que ens veien pel camí

deien a la minyoneta

que s’abrigallava amb mi:

Ets la nina més airosa

que hagi somniat cap fadrí!

Si apar que, a ton pas, esclaten

violes i romaní!

I ella, sobtant-li a la cara

una onada de carmí,

sombrejant amb la caputxa

sos ulls d’estel vespertí,

semblant la perdiu novella

que acaben d’espaordir,

rost avall per la drecera,

com portada pel garbí,

s’esmunyia entre ginestes,

violes i romaní.

Lo cap abaixat a terra,

lo cor amb l’Anyell Diví,

lo cistelló per l’oferta,

pels qui en Déu varen morir;

si, en lo camp, era ridorta,

en l’església, gessamí:

los minyons li’n feien rotllo

per a veure-la sortir;

que, amb sa flaire,… s’eclipsaven

violes i romaní!”.

 

A més, en els versos vinents, ix un tema molt vinculat amb els catalanoparlants (i, en el segle XX, molt, amb Catalunya): la figura de l’hereu.

“De sospirs i d’amoretes,

quants ramells ne vaig collir

fins que, a l’hereu d’eixa plana,

ma mestressa donà el sí!”.

 

Una dona (la mestressa, la senyora ama) aprova el casament del xicot.

Afegirem, altra vegada, un personatge femení que té a veure amb el sentiment de pertinença a la terra (pel paper d’educador i de transmissor de la cultura tradicional): l’àvia. L’escriptora diu així:

“Prou que avui les seves nétes

les voldrien assolir

les que, amb humil caputxeta,

la seva àvia va gaudir;

mes no escauen amb follies

violes i romaní.

Des que el vent d’usances noves

tancada me deixà aquí,

ni escolto el dring de les unces

ni, de la verema, el tragí;

la malura arrasa vinyes,

les guerres fan estremir,

i els fills de la nostra terra

al rei han d’anar a servir!”.

 

Adduirem que una part important del conreu en Catalunya prové de la verema. I, passant al tema de la guerra, Dolors Monserdà reflecteix prou lo que havien viscut dones (i hòmens) de la primera meitat del segle XIX (una centúria amb moltes conteses) i, a més, enllaça amb lo que hem plasmat sobre el mite de la guerra en 1808 davant la penetració napoleònica en la península ibèrica:

“Com no heu mort amb plors de mares,

violes i romaní!

I, amb eix baf de mort i angoixa

que arreu se deixa sentir,

flocs i modes de les viles

foll lo camp vol escarnir;

ja les filles de muntanya

no es coneixen pel vestir;

ja han llençat lo gipó negre,

lo blauet i el drap de bri

amb sa flaire de ginesta,

violes i romaní!”.

 

Al meu coneixement, les violes simbolitzen les dones i, quant al romaní, els hòmens.

Finalment, posa

“Usances, furs i riquesa,

vos heu soterrat amb mi!

Dels passats, s’estrafen modes,

mes l’esperit se’l deix morir…

Oh, bons corcs i arnetes blanques!

quan m’arrabassin d’aquí,

porteu la pols de mes runes

al vell cim del puig veí,

on finesca entre ginestes,

violes i romaní!”.

 

Per consegüent, el sentiment de pertinença acompanya fins al darrer vers la poetessa, de la mateixa manera que ella ho farà durant sa vida: “usances” (matriarcalistes), furs, riquesa (la terra que es pot llaurar i que dóna fruits), en lloc, per exemple, d’estrafer (això és, d’imitar) modes foranes; i, a banda, junt amb esperança (la ginesta és un arbust amb flors grogues), els hòmens i les dones de la terra (el romaní i les violes).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, educació matriarcal i xiquets acollidors i molt oberts

General, , , , , , ,

Un altre relat en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en el mateix llibre de Joan Amades, és “La caseta de sucre”. Dos germanets, un xiquet i una xiqueta, decideixen anar pel món i “Van fer cap a un bosc tan espès que no es coneixia el dia de la nit. I camina que caminaràs, van veure allà lluny, lluny, una caseta (…) tan dolça i tan bona” (p. 135), en què vivia una bruixa. Com podem veure, els dos xiquets, amables, s’endinsen en el bosc (és a dir, en l’aventura i en la foscor), es fan a la mar i som davant un relat matriarcalista en què apareix la figura de la velleta (en aquest cas, una bruixa). Tot i això, predomina la part de la bonhomia.

Tanmateix, la dona els acull i mana que la xiqueta li faça moltes tasques de casa i, quant al germà, l’anciana espera que menge per a sacrificar-lo per Nadal. Aquest passatge està en nexe amb lo matriarcalista: la dona decideix que matarà la part masculina (la passiva), però no la femenina (la germaneta, activa).

Passa que, ja en Nadal, la dona diu a la noia que faça un bon foc, i la nena, eixerida, li comenta que no se li volia encendre. En acabant, l’anciana s’acosta a la foguera i la xiqueta espenta la velleta. En acabant, la germana (empiulant amb el matriarcalisme) salva el germà: “Va córrer a obrir la gàbia del seu germanet i, cames ajudeu-me, tots dos se’n van anar ben lluny” (p. 137).

Set dies després (és a dir, en una altra etapa de la vida d’ambdós xiquets), troben una caseta enmig d’un bosc, “petita, petita, petita, que semblava que talment era feta per a ells (…), tot era petit i a la seva mida; i tot el parament de cuina, igual. (…) Els armaris estaven tots plens de roba a vessar i n’hi havia tanta de nen com de nena” (p. 137). Per consegüent, la bonesa és compensada i els germanets es troben quasi en un món ben diferent al de ca l’anciana. A banda, com en les cultures matriarcalistes, captem uns quants missatges: la infantesa és ben tractada, cal que els xiquets tinguen les coses adaptades a la seua capacitat i al seu físic, posar-los-ho fàcil i que ni els xiquets, ni les xiquetes visquen en la pobresa (hi havia roba preparada per a cada sexe).

Igualment, “un dia va trucar a la porta un vellet molt vellet, que gairebé no podia caminar (…) i els va demanar si, per aquella nit, li voldrien donar posada; i els germanets el van acollir com acollien tothom” (pp. 137-138). Altra vegada copsem el tema de la generositat, però, ara, dels petits als vells. El missatge podria tenir a veure amb l’educació matriarcal, la qual convida a pensar en el demà, en els altres i que, algun dia, els xicotets també seran grans i sempre estaran agraïts a qui els siga hospitalari com quan ells eren més jóvens i, àdhuc, estaven més forts. Afegirem que, en aquest passatge, es junten les dues bandes més febles de la vida (l’esperança infantil i l’experiència dels ancians).

Finalment, “Mentre sopaven, tot era mirar-se’l i el vellet també se’ls mirava a ells, fins que van reconèixer que era el seu pare; i ell, els seus fills” (p. 138). Llavors, s’abraçaren tots tres i, en acabant, hi hagué bones relacions entre ells. Ací, l’ancià fa el paper de pare, el de la generació anterior a la dels fills, no la dels avis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El part, en les cultures matriarcals, i la bona acollida dels nounats i de la infantesa

General, , , , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals i que considerem que té a veure amb la maternitat i amb el naixement de la primavera és “El Sant Crist del Clop”, arreplegada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. “La sagrada imatge del Sant Crist de Ponts, que, aparentment, havia anat pujant a contracorrent el riu Segre, s’esfondrà en l’aigua en arribar al lloc del Clop (…). En un camp, prop del riu, hi havia un pagès que, mentre treballava, encomanà al seu fill, molt jovenet, que anés al riu a cercar aigua amb un càntir” (p. 299).

Comentarem que, des d’un principi, captem que el Crist (la primera figura masculina) s’endinsa en l’aigua, és a dir, en la dona, com si el fill (Jesús) anàs a la mare i ella (Nostra Senyora) tingués més força que el noi.

Igualment, apareixen el camp (la dona, la terra), el llaurador que la treballa (en lo eròtic i en lo sexual, tenir un home relació sexual amb una dona, en aquest relat, un pare) i un jove que, com el Crist, també fa via cap a lo femení (ací, representat per la riera) i acompanyat de la part femenina (el cànter, com qualsevol detall de recepció, d’acollida).

No obstant això, com que el xicot no podia, “Acte seguit, cridà el seu pare i, prenent aquest el càntir, el submergí amb força dins de l’aigua fins topar amb un dels braços del crucifix, la qual cosa féu emergir l’altre braç; el pagès s’adonà, llavors, que allí hi havia una imatge del Crist” (p. 299). Per consegüent, i fruit d’un canvi de personatges (ací, si no cristianitzats, almenys, presentats amb figures masculines), veiem que el fill encara no està fort (ni físicament, ni, a més, sexualment), a diferència del pare. A banda, el parent (com faria un metge durant un part) trau el futur nadó (el Crist) de les aigües (de la bossa de la mare, ací plasmada com un riu).

Per eixe motiu, “Anà el pagès, ràpidament, a comunicar la troballa a les autoritats civil i eclesiàstica de la població, les quals reuniren tot el veïnat per a anar en processó fins al lloc del Clop, d’on extragueren la sagrada imatge i la dugueren, plens de goig i de religiós respecte, cap a l’església parroquial, on li fou construïda una capella i un altar” (p. 299) així com, en molts pobles pagesos o de pocs habitants, en nàixer un nen, la nova solia aplegar als veïns, a moltes persones i a les autoritats (tant a les eclesials com també a les polítiques). I, com que ha sorgit de la mare i ens trobem en una cultura matriarcal, el fill (de la mateixa manera que els pobladors ho farien respecte a un ancià) està ben considerat i ben tractat (ací reflectit en els dos detalls artístics).

Finalment, empiulant amb lo que ens suggereix el text des de la primera lectura (“El fill nascut de les aigües de la mare”) i des de la del mateix dia que la plasmàrem en la recerca (“Això és el part”, com diguí el 5 de juny del 2023), podem llegir que “Aquests fets tingueren lloc en un 25 de març, festivitat de l’Anunciació” (p. 299), això és, uns dies després de l’inici de la primavera i, per dir-ho així, reflectit en l’anunci de la nova: renaix la vida, la infantesa. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Hem posat aquest article, “5 motius per defensar les humanitats”, publicat en el diari català “Ara” el 20 d’abril del 2014, perquè, per exemple, estem a favor de la introducció de la cultura tradicional plasmada en el folklore, més enllà del gènere dels personatges i sí, com ara, com un mitjà més per a explicar el present que vivim i per a fer possible que els alumnes capten detalls més enllà de la cultura popular que promouen molts mitjans de comunicació social i de lleis d’instrucció obligatòria i altres relatives a les universitats.