Arxiu d'etiquetes: la generositat

El sentiment de pertinença a la terra, bona acollida en el poble natal i generositat

General, , ,

Prosseguint amb aquest sentiment, però, ara, en el poble de Massarrojos de primeries del anys quaranta del segle XX (annexionat a la ciutat de València en 1899), hi ha un escrit que figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert. Aquest capellà, amic d’un general (Francisco Ibáñez Alonso, 1866-1942), s’acosta a on viu el militar (qui era un tros de pa) i, amb raboseria, aconsegueix que l’alt càrrec accepte una proposta i que faça un favor econòmic a la parròquia.

Afegirem que, al principi, l’autor li parla en castellà, però, per demanda de l’amic (qui li comença en català), parlaran en la llengua vernacla (com ho posa el folklorista). Tot seguit, ho plasmem traduït i amb lleugers retocs:

“El General en Francisco Ibáñez Alonso es trobava uns dies amb els seus familiars i amb els seus amics en ca la seua germana na Carolina. Nasqué en Massarrojos en l’any 1866; era home de caràcter obert, acollidor, pla i molt massarroger. Contragué matrimoni amb n’Emilia Ajúria i tingué alguns fills.

(…) gaudia la pau i el recolliment que, abundantment, li oferia l’afecte de la seua benemèrita germana. (…).

-¡Bon dia, en Francisco! ¡Com es nota que sap triar el millor raconet de Massarrojos!…

-¡Avant, Pater! ¡I parle’m en valencià! Tants anys en Sant Sebastià, Madrid i per eixos mons no m’han deixat, a penes, parlar la llengua de la terreta.

-Està clar, en Francisco: ni els anys, ni la distància tenen prou poder per a arrancar lo que la xicoteta pàtria natal del nostre poblet va ficar dins el cor.

-Molt cert, Pater. Açò sols ho sap el que, després de tants anys, torna a este volgut poblet. ¡Recaram! ¡Em pose més ample, quan em veig entre els meus…! Este matí m’he entropessat al tio Guerra; més avant, a Basilio. ¡I com anem fent-nos vells!… ¡Quantes coses renaixent en la memòria!…

-Vosté, lo que havia de fer és arreplegar-se en Massarrojos i deixar els ossets a on va rebre la vida i els baptismes.

-Pater: no pense fer altra cosa, si m’ho permeten les circumstàncies. Vinga, Pater, conte’m coses del poblet.

-Alguna cosa he de contar-li. No sé per a on començar, perquè m’he ficat en un bullit…

-¿I això?…

-És que, en Francisco, les reparacions i restauracions de la parròquia em porten de cap. Són moltes les pessetes…. Però no s’astore, que no li demanaré diners, però com si li’n demanara.

-Vejam, vejam, Pater. Explique’m eixe misteri.

-Doncs, veurà. Si vosté fóra tan amable…, si es dignara…, és a dir, si no li suposara cap molèstia,…

-¡Vinga, Pater: descarregue d’una!

-És que, veurà: tinc un projecte amb la intenció de recollir fons: la fàbrica parroquial, a part de les restauracions que li he dit, deu la quantitat de 10.000 pessetes al mestre d’obres, Cobes, i sols li n’he tornat 1500. Clar, jo volguera…

-¡Xe!… ¡Això són molts diners!

-No, en Francisco: no s’astore. Ja li he dit abans que ara no busque de vosté ni la cartera, ni les pessetes.

-Llavors, ¿què puc fer jo?

-Una cosa molt senzilla: vindre a presidir una vetlada que, amb eixa finalitat, o siga, per a recollir fons, pense fer en el Casino el pròxim diumenge per la nit. Volguera que vosté ens acompanyara.

-Res, Pater: concedit. Compte amb la meua assistència com un feligrés més de la parròquia” (pp. 346-348).

Com podem veure, Cipriano Ibáñez Chisvert plasma que el general se sent com una persona del poble: el fet de tornar-hi i la participació en la parròquia.

Més avant, comenta que, ja en l’acte en què farien un agraïment al militar per la seua contribució, “Mentres que, u rere l’altre, li besaven la seua mà, les llàgrimes del general i els xanglots, a penes continguts en el seu pit, eren proves evidents de lo agraït que estava a aquesta manifestació tan afectuosa.

(…) Entre les seues darreres disposicions testamentàries, expressà el seu desig manifest que totes les condecoracions amb què la Pàtria havia premiat els seus (…) servicis, es col·locassen en l’altar de Nostra Senyora del Rosari” (pp. 352 i 353).

Per consegüent, copsem un militar de bon cor, qui, no sols al principi, sinó a mitjan relat i, al capdavall del capítol que dedica l’historiador i folklorista, reflecteix aquest sentiment. Per exemple, en lo religiós, mitjançant un tret matriarcalista: la donació de les condecoracions són a favor d’una marededéu, no, com ara, d’un crist, ni d’un sant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el retorn a la mare i la generositat amb la terra

General, , , , , ,

Prosseguint amb el poema “A la Verge de Montserrat”, Víctor Balaguer, en línia amb la terra i amb lo femení, comenta que

“Inspiren totes dos sentiments nobles,
inspiren totes dos glòries i amors,
que l’una és la religió dels pobles,
i l’altra és la religió dels cors”. 

 

Per consegüent, per una banda, el poeta relaciona el poble amb la noblesa de sentiments i, per una altra, els pobles ho fan amb el cor i amb la religió. Quant a lo religiós, cal tenir present que el mot “religió” té a veure amb lligam i que això fa que, per exemple, en el catolicisme de tradició catalana, l’Església haja tingut un gran vincle amb la terra i amb la llengua vernacla i no, com ara, una actitud més en línia amb les pregàries i amb lo celestial, principalment, on la penetració del castellà ha sigut menor a nivell institucional, és a dir, en Catalunya, en la Franja de Ponent i en les Illes Balears. No debades, tot seguit, escriu

“Oh!, jo us conec, muntanyes regalades[1];
records de glòria i, per a mi, d’amors,
que, sent jo tot petit, moltes vegades,
vinguí a la Verge a coronar de flors.

Jo, eixes serres conec, jo sé sa història,
jo recordo que un dia l’he narrat;
si glòria me donà, tua és la glòria…
jo só lo trobador de Montserrat”.

 

A més, aquest nexe entre els catalans (ací, simbolitzats, en bona mesura, per Víctor Balaguer) i la tradició religiosa i matriarcalista, es plasma en posar que,

“Quan naix, del sol, lo pavelló de grana,
com si volgués donar-te un bes d’amor,
ta muntanya vesteix i l’engalana
amb son ropatge de diamants i d’or.

I, en los rocs, van, contents de veure el dia,
a restregar son bec los pardalets,
i lais i serventesis[2] d’alegria
cantar en cor tu sents als aucellets”.

 

O siga, que la vida va unida a lo femení, en aquest cas, igualment, amb una marededéu negra (color associat amb l’hivern, amb la dona i amb el matriarcalisme):

“I, quan la fosca cau sobre la plana,
de ton temple en la nau la Salve sents,
i, al cel, s’eleva l’oració cristiana
entre núvols d’aromes i d’encens”.

 

Aquests versos, a més, podríem enllaçar-los amb el retorn a la mare, de la mateixa manera que, al vespre, ho fa al llit i a la casa on resideix.

A continuació, passem a un fragment en què Víctor Balaguer comenta a la Mare de Déu de Montserrat que la confiança que ell deposita en Nostra Senyora (i, per a tota la vida) empiula amb aportar-li part de lo que li fa més agradable i més senzilla la vida: plasmar cantars, fins i tot, a la Mare. Per això, ell li escriu que

“Prostrat me tens davant la glòria teva:
fugint lo món i ses misèries vinc:
contempla’m als teus peus, Mareta meva…
Me sento mal lo cor, ferit lo tinc!

(…) Jo sé que aquí han vingut reis i princeses,
i, en canvi del consol que els dóna Déu,
de joies t’han cobert; l’or i riqueses
ells han fet ploure de ton trono al peu.

Mes jo, ¿què et donaré, Verge adorada,
si no só més que un pobre trobador?
Mes joies són mos cants: pren, Mare amada,
de mos cantars lo que faré millor.

I, quan arribe de la mort lo dia,
àngel de Catalunya i Montserrat,
lo dia del repòs pel desterrat,
a consolar-lo vine en sa agonia”.

 

Finalment, podríem dir que, en aquest poema, es fa una invitació a donar cada u a la terra on viu lo millor que té, mitjançant la generositat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Delitoses.

[2] El DCVB ens remet a un tipus antic de poema, tant en la poesia occitana com en la catalana.

Altres paraules i les seues formes genuïnes en llengua catalana són “restregar” (refregar) i “ropatge” (vestidura).

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles amb persones de bon cor, generoses i molt obertes

General, , ,

Un altre relat arreplegat en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què copsem passatges que enllacen amb el matriarcalisme, és “Compon-te, taula!” (ací, amb el número 6). Un xiquet, Peret, planta una fava, la qual aplega al cel, on ell es troba amb Sant Pere, qui, quan veu Peret, li diu:

“-Per ser tan crèdul, et faré un present. Pren: potser que passeu necessitat. T’emportes eixa taula per avall (…). I tu, quan tu li diràs ‘Compon-te, taula!’, la taula es posarà plena de menjar” (p. 45).

El xicot baixa a terra, ho comenta a sa mare i li afig: “Ja veuràs: ‘Compon-te, taula!’.

I la taula, per art d’encantament, (…) pa, xoriços, una boteta de vi… I un veí molt gelós ho va veure, ho volia …. i li va furtar la taula. Se la va endur a casa.

-És igualeta que una que en tinc, jo -diu.

Li la va canviar” (p. 45).

Com podem veure, per una banda, el xiquet té esperança i s’enfila cap al cel (així com el catxirulo, que representa el xiquet i les emocions). Per això, Sant Pere els dóna una taula i, després, el xicon toca els peus en terra.

Tot seguit, com que el veí la canvia, Peret, altra vegada, se’n va cap al cel. I, Sant Pere, comprensiu, li diu:

“-Jo, ara, com a present, et donaré un burro. I, cada volta que li digues ‘Arre, burro, caga diners!’, el burro farà monedeta d’or” (p. 45).

En acabant, el xiquet se’n torna a casa, on era sa mare, i li ho diu. Passa que el veí barata l’animalet per u que ell en tenia igual.

En el passatge següent, Peret ho comenta al sant i Sant Pere li respon:

“-Et donaré un cosa que et servirà per a fer una lliçó molt gran al veí. (…) Ara, tu deixes l’estaca allí i dius a ta mare lo que vullgues: que l’estaca és màgica… i tot. Però tu deixes l’estaca allí. I, si tu li dius ‘Compon-te, estaca!’, tu no et preocupes (…).

I sa mare:

-Esta volta, què t’ha donat?

-¡Ui, una estaca màgica, mare! Però açò només hem d’usar, quan siga molt necessari. I hem de dir-li ‘Compon-te, estaca!’.

La mare:

-No, no: deixem-la ahí, que ja està” (p. 45). És a dir, captem un personatge masculí (ací, bíblic) que fa costat les persones de bon cor i que, igualment, les educa per a que sàpien superar-se dia rere dia i per a que elles empunyen les regnes de les seues vides (Peret i sa mare). Afegirem que la mare, com més va, més, copsa que Peret compta amb un home que els ho podria posar fàcil i, per això, no sols aprova l’actitud del fill, sinó que, amb bona relació amb ell, ella té la darrera paraula.

Finalment, el veí pensa “Ara és la meua. Agafe i provaré.

I diu: ‘-Compon-te, estaca!’

I l’estaca mou i li pega llenya. Aleshores, el veí s’acosta al xiquet i li demana perdó i li torna la taula i el burro. I Peret (…) ja va ser la mar de feliç amb sa mare i les seues coses. I, després, a vegades, feia presents al veí, perquè Peret pensava que l’home tenia necessitat” (pp. 45-46). Sobre el comentari final que fa el narrador, comentaré que, pel 2021, un amic que havia tingut una bona fortuna i que, llavors, estava mig despullat de lo que havia guanyat (en bona part, amb el seu treball com a mestre), em digué que u dels qui més li havia xuplat, li havia demanat perdó i que ell li l’havia atorgat. Ara bé, jo comentí al meu amic que jo no l’hauria perdonat, després de les recialles que li havien deixat; i, una dona a qui relatí els fets, em digué que, en tot cas, que li retornàs bona part de lo robat. Aquest fet, encara que no direm noms, tingué molt a veure amb el valencianisme en el País Valencià del primer quart del segle XXI i amb un partit dels que es qualificaven d’esquerres, de progressistes… i que formaven part del govern valencià (patriarcal) del 2015-2023.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, pares agraïts i vells molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “La princesa trista”. Una princesa bonica es feia pentinar per més de cent criades enmig d’un gran jardí. De sobte, passa tot un vol d’ocells i u d’ells li agafa la pinta d’or, un objecte que ella s’estimava. En un segon vol, li roben un anell d’or; i, en un tercer vol, una cinta d’or (p. 217). Com podem veure, la dona està en nexe amb el jardí, símbol de joia i, igualment, ho fa junt amb persones que la tracten molt bé (detall que, en aquest passatge, podríem relacionar-lo amb el color daurat).

Els pares de la princesa començaren a veure que la filla defallia i, al capdavall, el rei “va fer una crida, prometent que, si hi havia algú capaç de fer riure la seva filla, per poc que fos, el casaria amb ella i, si era casat, li donaria set pans d’or grossos com una mola de molí” (p. 218). Per consegüent, els reis estan interessats pel futur dels fills (ací, de la princesa), volen que ella reviscole i, per això, li fan costat mitjançant la dicta. Igualment, captem un monarca generós, fruit, al meu coneixement, d’una bona relació amb els súbdits i d’un bon servici al regne.

Tot seguit, llegim que hi havia un home vell, de nom, en Tamboret, graciós en el parlar i que veiem que té molta espenta, qui “Va agafar un gaiatet i, camina que caminaràs, cap a casa el rei s’ha dit” (p. 218). Com a anècdota, comentaré que, entre el 2009 i el 2013, coneguí un home  amb qui fiu amistat i que, amb noranta-cinc anys (havia nascut en 1918), molts dies encara anava un bon tros a bon pas, amb el seu gaiatet (que portava unes campanetes) i que, tot i que no reia, sí que era molt obert a persones de totes les edats i, algunes vegades, somreia.

A mitjan camí, roben el gaiatet a l’ancià (és a dir, el seu suport), però, com que era arriscat i eixerit, arranca una mata de bruc. Llavors, com en altres relats, “es va obrir a sota com un forat pregon, pregon com un pou, amb una escala llarga (…). I (…) li van venir ganes de baixar-hi” (p. 218). Ens trobem, així, amb un home explorador i que, a més, contacta amb la terra (recorre a la dona). L’escala el porta més avall: a una cuina (on hi havia olles), a un celler i, a banda, a una cambra “tota plena de llits, matalassos i coixins de ploma, i va pensar:

-Aquí sí que no m’hi ajec, perquè jo estic fet a dormir a terra” (p. 219). Podríem pensar que ell no cerca la riquesa, ni viure com un rei, sinó en vincle amb la terra. I, més encara: ¿pensava ja que, pròximament, tornaria a la terra, a la mare, després de molts anys de vida?

Més avant, l’ancià en Tamboret accedeix “a un jardí tot ple d’arbres que feien flors de set colors i de fonts que rajaven aigües de set colors” (p. 219). O siga que el vellet està en nexe amb la infantesa (l’abundància de flors, de colors i de fonts, sovint, associades a les capçaleres del riu). Nogensmenys, al moment, ou el vol de vint-i-un ocells (que eren donzells) que sabien com es podria alliberar el seu cap de colla: “Si jo em pogués casar amb la princesa de qui les he robades! Com que estic encantat, no podrà ser la meva esposa, fins que (..) em vinguí aquí a buscar” (p. 220). I, el xicot, tot era plorar i plorar. 

Aleshores, el vellet intueix que, la princesa de qui parla el donzell, podria ser la que ell coneix i, per consegüent, l’ancià fa via cap a la cort, on el deixen passar.

Ja  davant la princesa, tots dos “se’n van anar al pou de sota el bruc” (p. 221), és a dir, que la jovenesa i l’ancianitat fan bona pasta i la dona apareix com una persona molt oberta. Quan es troben els moixons (els donzells), en Tamborinet i la princesa, i “el príncep els va veure, se’ls va agenollar als peus, els va besar la mà i els va donar les gràcies perquè els desencantava a ell i els seus companys. De seguida, van anar a casa el rei i la princesa, més eixerida i més alegre que mai, es va casar amb el príncep” (p. 221). O siga que el jove agraeix al vellet i a la dona (és ella qui té la darrera paraula), tots tres se’n van a cal rei i, llavors, és quan ella es casa i, de pas, el rei compleix amb la paraula.

Passa que l’ancià, com que es veia amb pocs anys per davant, fa una proposta al cap d’estat i el monarca l’accepta: en lloc dels pans, acollir un nebot seu molt eixerit i, així, que romàs emparat pel rei.

Finalment, el rei se l’afilla i el té com un fill més i, de fet, quan va morir, “com que no en tenia cap més, (…) li va deixar la corona” (p. 221). Una rondalla en què la bonesa i la generositat són ben rebudes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta espenta, diligents, que transmeten i hòmens de bon cor

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, és “El Rei Rimbau”, com ara, per mitjà de la bonesa, de la generositat i de tocar els peus en terra. Així, “una vegada hi havia dos caçadors que sempre anaven a caçar plegats. L’un era molt bon tirador i, tots els ocells que veia i els tirava, encertava tret i els matava. L’altre no tenia gens d’encert” (p. 189). No obstant això, el primer “tenia molt bons sentiments i sempre, abans de tornar a casa, es partien la caça que ell havia, així és que, sempre, tanta en duia l’un com l’altre” (p. 189).

Ara bé, “una nit que l’endemà havien de sortir a caçar, el caçador que en sabia tant, va somniar que l’endemà volaria per aquells verals un ocell molt bonic, però molt bonic, que es deixaria matar amb molta facilitat, però que fóra la perdició de qui el mataria” (p. 189). Per eixe motiu, l’endemà, quan se li acosta el segon caçador, li diu que no volia eixir.

Aleshores, el company “va pensar que, si se’n tornava a casa sense fer veure que sortia a caçar, faria molta pega i va pensar que el millor fóra sortir, encara que no fos més que per estirar les cames” (p. 190). Com podem veure, el primer pensa en el seu amic i, en canvi, el segon, encara que, primerament, considera que faria lleig, en acabant, s’inclina per passar-s’ho bé, per distraure’s un moment i, per consegüent, el seu projecte no inclou l’altruisme.

A més, “Així que va arribar al bosc, de seguida, va veure un ocellarro gros i bonic, amb unes plomes daurades que enamoraven” (p. 190), el mata i se’n va joiós, sobretot, quan “el va agafar i va veure que, sota d’una de les grans alasses, hi portava unes lletres que deien que, aquell que l’hagués mort, tindria una gran sort, perquè fóra el Rei Rimbau” (p. 190). Més avant, captem que, l’amic que encertava, pensà que, “si el somni era cert, la sort havia estat per a ell; i la desgràcia, per al seu company, que, aleshores, es feia passar per un gran caçador i no tenia prou boca per lloar-se’n” (p. 190).

Per tant, per una banda, el caçador bonhomiós era generós i també pensava en els altres i, en canvi, el segon es mou pel món de les aparences (el què diran i la simulació mitjançant la lloança), de la fama, de lo patriarcal (lo daurat, que empiula amb el sol i amb la claredat).

Tornant al segon, uns dies després, “va presentar-se un gran estol de cavallers i de nobles, tots a dalt de cavall i molt ben mudats, seguits d’una gran corrua de criats i d’una carrossa molt bonica, tota buida” (p. 191), fins que el troben i el proclamen Rei Rimbau i li diuen que “ja feia tant i tant de temps que cercaven i que anés de seguida a la seva terra a rebre la corona, puix que tothom estava desconsolat i desconhortat de tant de temps com feia que el cercaven i no el trobaven” (p. 191). És a dir, copsem un regne en què els habitants prioritzen més tenir un rei que, com ara, triar-ne u entre ells (en les cultures matriarcalistes i en moltes de les famílies més antigues de Catalunya, el successor des d’una casa… i se li dona a qui consideren més preparat, no, com aquell qui diu, al primer que troben, com en aquest relat).

Afegirem que els del poble del caçador que ara regnava, començaren a tenir enveja i, àdhuc, el caçador que encertava, qui pensà que, si no hagués seguit lo que li suggeria el somni, ara podria ser un home afortunat.

Però, quan ja feia un any que el segon caçador s’ho passava molt bé i que “tot eren pompes i glòries, festes i gresques, tothom estava per ell” (p. 192) i que, igualment, ell es trobava amb la dona més gentil i més gallarda de tota la terra, li diuen que el seu regnat només duraria un any.

És més: la dona d’aquest segon caçador, li diu que esperava que arribàs el rei nou i que, aleshores, es casaria amb el monarca entrant (p. 194). Tots els deixen caure, posteriorment, el pengen i fan via per a cercar el primer dels caçadors, per a coronar-lo.

Finalment, la dida (la mare de llet) del caçador que no encertava, fa camí per a passar uns quants dies al costat del monarca, a qui “encara no havia vist des que era rei, i es va trobar amb aquell gran tràfec (…) [i ] se’n va tornar amb el ruc cap al seu poble i va explicar a tothom el que havia passat. I, aleshores, aquell caçador que sabia tant de caçar, no parava de dir:

-Vés si ho vaig encertar jo de fer cas del somni” (p. 195).

Per consegüent, la dona és la transmissora de la cultura tradicional, sense necessitat de pertànyer a la noblesa, és més valenta (tot i ser mare de llet del segon caçador) i, igualment, el narrador salva la dona (la dida) i les persones de bon cor, generoses i que estimen més la gran majoria de la població que no el culte a la fama, ni a les aparences, tot i que, en algun moment, puguen haver tingut enveja per qui ha pogut ascendir ràpidament.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles que promouen la generositat, l’educació matriarcal i la bondat

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme és “El noi de la forca”, la qual figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades. Uns pares tenien fills i tots se’ls morien en nàixer. En acabant, se’n van a una bruixa, qui els diu que en tindrien u, però que faltaria als vint anys.

Aquest fill era ben garrit i, en créixer, copsa que, cada vegada més, els seus pares estaven trists. Llavors, ells li diuen el motiu i “El noi, per no donar-los pena, decidí anar-se’n de casa i anar a cercar ventura pel món” (p. 139). Aquests paraules empiulen amb el pas de la infantesa a la joventut, etapa que, després, el portarà als pares i a una situació més semblant a ells que en l’anterior. Tot i això, “El pare, abans d’anar-se’n, li va donar tres peres i li va dir:

-Guarda aquestes tres peres. Quan trobis algú que se’t faci amic, parteix una pera en dos trossos: un, de gros, i un, de petit; i dóna a triar a l’amic el tros que vulgui. Si pren el gros, deixa’l, que és un mal amic; i, si pren el petit, segueix-lo, que és un bon amic. Quan trobis un bon amic, parteix-te amb ell tot el que tinguis. Sobretot, no oblidis aquests consells i, si els segueixes, no te n’hauràs de penedir” (pp. 139-140). Com podem veure, el pare reflecteix l’obertura al fill, l’educació matriarcal, com saber si una persona mira pel seu interés o si és generosa i, finalment, que la generació anterior a la dels fills té més vivències i pot fer de mestre de la més jove (ací, el pare respecte al jove) i que convé que la segona (els fills) aculla les millors ensenyances de la primera (la dels pares).

“El fill es va posar en camí. Camina que caminaràs, va trobar un ric home a dalt de cavall, que li va donar conversa i el va convidar que pugés a cavall amb ell, perquè no hagués d’anar a peu. (…) El desconegut va escollir el tros gros” (p. 140). Aquest home ric simbolitzaria la persona políticament correcta, qui es dedica a xarrar i a traure suc dels altres. Un poc després, el xicot es baixa del cavall.

En acabant, el fill es troba un altre home ric (més que el primer), també dels qui es dediquen a lo que fa fi i amb un cavall més bonic. I, gràcies a la segona pera, capta la intenció de l’home i el deixa.

No obstant això, en un lloc més llunyà, “va trobar un vellet que anava a peu, com ell. Varen fer conversa i es varen fer amics. El noi va treure del sarró la tercera pera (…) i el vellet va escollir el petit. El noi va creure que havia trobat l’amic que li convenia. El vell li explicà que era un pobret (…) i que es dirigia vers una ciutat” (p. 140) i que demanaria almoina. Aleshores, el xic li respon que ell farà lo mateix i, igualment, li afig que, “al cap del vespre, li’n donaria la meitat” (p. 141), com el jove volia.

Ara bé, el minyó aplega a una casa i, al senyor ric que li obrí, diu que ell anava junt amb el vellet. Però com que, quan volia parlar amb l’ancià, veu que no hi era, “decidí llogar-se a casa d’aquell ric senyor” (p. 141). Per consegüent, el noi volia consultar-ho, primerament, amb el vell (tret matriarcalista que plasma que els ancians no estan menyspreats en les cultures matriarcalistes).

Passa que, molt prompte, el senyor veu que el xicot és bonhomiós i treballador i decideix adoptar-lo com a fill “i se’l va arribar a estimar tant, que el va casar amb una filla seva. Del matrimoni, en van néixer dos fills bonics (…) i totes les riqueses i les hisendes (…), van passar al noi” (p. 142) que havia acompanyat l’ancià. En aquest passatge, es reflecteix que, quan les relacions són bones i les persones són benvolents, es viu una bona etapa. De fet, a continuació, el jove (que ja és un home), fa via, amb part de la riquesa, cap a cals pares (que eren pobres).

A mitjan camí, veu un pobret. I el minyó, en lloc de rebutjar-lo, el feu pujar al carro. I, com que l’home era el vellet amb qui havia partit la tercera pera, i el xicot li era generós, l’ancià li respon “Ben teu és i ben guanyat ho tens, amb el teu esforç i, més encara, amb la teva bonesa. (…) Tu te n’has redimit amb la teva bonesa i amb la teva honradesa” (p. 142), ja que això l’alliberava de la forca. Resulten molt sucoses les paraules de l’ancià, qui posa la bonhomia per davant de l’esforç i, per tant, de lo que podria generar l’esperit competitiu contra els altres.

Finalment, el fill torna a cals seus pares, vellets i que, sobretot, fruïren “de conèixer la nora i els nets” (p. 143).

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, educació matriarcal i xiquets acollidors i molt oberts

General, , , , , , ,

Un altre relat en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en el mateix llibre de Joan Amades, és “La caseta de sucre”. Dos germanets, un xiquet i una xiqueta, decideixen anar pel món i “Van fer cap a un bosc tan espès que no es coneixia el dia de la nit. I camina que caminaràs, van veure allà lluny, lluny, una caseta (…) tan dolça i tan bona” (p. 135), en què vivia una bruixa. Com podem veure, els dos xiquets, amables, s’endinsen en el bosc (és a dir, en l’aventura i en la foscor), es fan a la mar i som davant un relat matriarcalista en què apareix la figura de la velleta (en aquest cas, una bruixa). Tot i això, predomina la part de la bonhomia.

Tanmateix, la dona els acull i mana que la xiqueta li faça moltes tasques de casa i, quant al germà, l’anciana espera que menge per a sacrificar-lo per Nadal. Aquest passatge està en nexe amb lo matriarcalista: la dona decideix que matarà la part masculina (la passiva), però no la femenina (la germaneta, activa).

Passa que, ja en Nadal, la dona diu a la noia que faça un bon foc, i la nena, eixerida, li comenta que no se li volia encendre. En acabant, l’anciana s’acosta a la foguera i la xiqueta espenta la velleta. En acabant, la germana (empiulant amb el matriarcalisme) salva el germà: “Va córrer a obrir la gàbia del seu germanet i, cames ajudeu-me, tots dos se’n van anar ben lluny” (p. 137).

Set dies després (és a dir, en una altra etapa de la vida d’ambdós xiquets), troben una caseta enmig d’un bosc, “petita, petita, petita, que semblava que talment era feta per a ells (…), tot era petit i a la seva mida; i tot el parament de cuina, igual. (…) Els armaris estaven tots plens de roba a vessar i n’hi havia tanta de nen com de nena” (p. 137). Per consegüent, la bonesa és compensada i els germanets es troben quasi en un món ben diferent al de ca l’anciana. A banda, com en les cultures matriarcalistes, captem uns quants missatges: la infantesa és ben tractada, cal que els xiquets tinguen les coses adaptades a la seua capacitat i al seu físic, posar-los-ho fàcil i que ni els xiquets, ni les xiquetes visquen en la pobresa (hi havia roba preparada per a cada sexe).

Igualment, “un dia va trucar a la porta un vellet molt vellet, que gairebé no podia caminar (…) i els va demanar si, per aquella nit, li voldrien donar posada; i els germanets el van acollir com acollien tothom” (pp. 137-138). Altra vegada copsem el tema de la generositat, però, ara, dels petits als vells. El missatge podria tenir a veure amb l’educació matriarcal, la qual convida a pensar en el demà, en els altres i que, algun dia, els xicotets també seran grans i sempre estaran agraïts a qui els siga hospitalari com quan ells eren més jóvens i, àdhuc, estaven més forts. Afegirem que, en aquest passatge, es junten les dues bandes més febles de la vida (l’esperança infantil i l’experiència dels ancians).

Finalment, “Mentre sopaven, tot era mirar-se’l i el vellet també se’ls mirava a ells, fins que van reconèixer que era el seu pare; i ell, els seus fills” (p. 138). Llavors, s’abraçaren tots tres i, en acabant, hi hagué bones relacions entre ells. Ací, l’ancià fa el paper de pare, el de la generació anterior a la dels fills, no la dels avis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles que conviden a la bonesa, a la naturalitat i a la generositat

General, , ,

Continuant amb la rondalla “L’ocell dels ous d’or”, la velleta se’n va a una font amb aigua de regirança i “Va omplir-ne el càntir amb què acostumava beure el seu nét (…). La mala vella, de seguida, va collir el cor de l’ocellet, el va ben rentar, el va fregir i se’l va menjar, i l’endemà mateix va mirar sota el coixí i va trobar una gran bossa tota ben plena d’unces d’or” (p. 112). És a dir, que l’anciana, qui ha fet un pacte amb el germà envejós, dona aigua que farà malbé al fill del caçador bonhomiós, amb intenció de fer ric l’altre germà.

Tot seguit, copsem que ella el fa fora de casa, “dient-li que allí era a casa seva i que ell ja no hi tenia res a fer” (p. 112) i, encara que, després, el pobre minyó veu “una figuera amb unes figues grosses i fresques com una rosa” (p. 112), en aquest cas, no tenen a veure amb lo eròtic, ni simbolitzen la dona jove, encisadora i que, àdhuc, fa de mare, sinó un paper que empiula amb la maldat associada amb la figuera i amb la figura de Judes (l’apòstol traïdor que facilità l’arrest de Jesús): ell es converteix en ase.

Ara bé, com que la bonesa no és abandonada per la cultura tradicional matriarcalista, “es va posar a menjar herba (…) i, al moment de donar la primera queixalada, va tornar-se altra vegada persona” (p. 112). Per tant, per una banda hi ha el nexe velleta / figuera / maldat i, per una altra, herba / terra / bondat: és la terra, l’herba (una de les formes de vida més senzilles i originàries de la Mare Terra) lo que permet ser l’home com era (natural) i tocar els peus en terra i això enllaça amb el refrany “L’herba nova trau la vella”.

Aleshores, el xicot “va pensar: ‘Ja tinc tot el que necessito per a tornar a ésser ric’. Va collir les tres figues més grosses i més boniques de la figuera, se les va posar al mocador i, amb una excusa, va tornar a casa seva. La vella, així que va veure aquelles figasses, li va dir que n’hi deixés menjar una, puix que li agradaven molt. I, com que el nét no volia altra cosa, la hi va donar” (pp.  112-113). Un poc després, passarà lo mateix a la seua dona i a la criada i totes tres deixaran de ser persones i es convertiran en animals que ell menarà . Per consegüent, aquestes dones resten encisades per la malignitat. És més: la vella es transforma en una somera negra i més lletja que el pecat.

En acabant, el jove compra tres morrions (u per a cada animal) i, immediatament, damunt la burra, “se’n va anar a fer una passejada” (p. 113) i, com a castic, farà que la somera negra suporte el pes i que s’emporte unes bastonades. Al capdavall, la vella boça “el cor i el fadrí el va recuperar” (p. 113). O siga que la narració convida a no premiar la maldat, a recuperar la bondat (el cor, ací, reflectit en el xicot), però sense recórrer a la venjança: “Quan, a les tres someres, els va haver passat el mal de ventre, es van fer un bon tip d’herba i totes tres van tornar-se, altra vegada, dones, però el marit de la néta… qui sap on parava” (p. 113)…, puix que la bonhomia se n’havia anat a altres zones i no acompanyava les tres malintencionades.

Finalment, el fadrí decideix tornar-se a casar, i, “com que, cada matí trobava la bossa de les unces ben plena sota del coixí, va ésser sempre ben ric i venturós” (pp. 113-114), com sol passar a moltes persones bondadoses i, com aquest fadrí, generoses.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles que promouen la generositat, el córrer món i la sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

Un altre relat recopilat per Joan Amades en la mateixa obra, i en què copsem el matriarcalisme, és “L’ocell dels ous d’or”. Hi havia dos caçadors: u, molt pobre, molt bo, dòcil i molt generós; l’altre, molt ric, dolent, envejós i gasiu.

Un dia, “el caçador pobre va anar a caçar i va agafar un pardalet menut, menut, però molt eixerit i molt saltador. En comptes de matar-lo, el va posar dintre d’una gabieta i l’endemà, quan va anar a netejar la gàbia, va trobar que havia post un ouet tot daurat i molt pesant (…) i ell sí que se’n va a casa d’un argenter” (p. 107), qui li donà cinc-cents sous. Cal dir que, encara que aquesta rondalla no és eròtica, sí que captem símbols que hi tenen a veure i que, de pas, la fan similar a altres en què, per exemple, un pare té bones relacions amb les filles i amb la mare i això genera que hi haja prosperitat: el caçador i la gàbia.

Afegirem que la gàbia representa la vulva i, per extensió, la vagina i que “puntejar la gàbia”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, significa “Tenir un home relació sexual amb una dona”. Igualment, l’ou també està en nexe amb la dona (la fertilitat), amb la reproducció i, òbviament, amb la riquesa (els ous d’or, que diem popularment i que formen part del títol de la narració).

Com més d’una vegada sol ocórrer en la realitat, el fet que, àdhuc, l’ocell fes possible que el caçador pobre milloràs econòmicament, fa que l’altre caçador tinga enveja al primer i que, a banda, aplegue a un pacte amb sa mare (la del ric), qui era molt garsa.

A més, com que, “A casa del caçador pobre, la van recollir (…) l’endemà ho explicà (…) al seu fill” (p. 108) i ell “va enviar altra vegada la seva mare a demanar posada a casa del caçador pobre” (p. 108), fins que robà el pardalet i feu via.

Més avant, quant a l’au, copsem que l’envejós “ va trobar que (…) aquell que es mengés el seu cor sencer, cada matí, en llevar-se, es trobaria una bossa amb cent unces sota del coixí” (p. 109). Aquest passatge empiula amb la rondalla “El cor de la mare”, també arreplegada en “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, en què un fill furta el cor de la mare. Per tant, veiem que, tot i que mane l’home (entre el fill i la vella), és l’anciana qui fa els pactes amb el caçador pobre, qui actua (ací, amb raboseria).

Ara bé, aleshores, apareix una figura interessant: la del fill del caçador ric, la qual té molts punts en comú amb el caçador pobre (p. 109). Passaven els anys i el ric no volia que el fill s’adonàs de la faena bruta que feia.

Adduirem que, el fet que el xicot fos bondadós, serà recompensat prompte, quan ja començarà a fer món. Així, l’endemà de passar una nit en un hostal, un home que corria en la mateixa direcció que ell, “va baixar del cavall i li va allargar una bossa d’unces d’or i li va dir que se l’havia descuidada a l’hostal, sota el coixí” (p. 110). I més: encara que son pare era en l’hostal i li diu que el xicot sí que es mereixia la bossa, el fill “va pensar que l’endemà mateix ja tornaria a tenir una altra bossa d’unces, [i] va donar la primera bossa a l’hostaler” (p. 110)

Això fa que l’hostaler li donàs a triar la filla “que li agradés més” (pp. 110-111). Nogensmenys, el minyó “volia córrer món i no estava pas per casar-se” (p. 111) i “cada dia, al vespre, donava tot el que portava al primer que trobava, i l’endemà, quan es llevava, ja tornava a tenir una bossa d’unces” (p. 111).

Finalment, de tant de córrer món, “un dia va conèixer una donzella molt bonica i molt bona noia i li va demanar la mà i es van casar” (p. 111). Per consegüent, en aquest relat es reflecteixen trets en línia amb lo matriarcalista: la generositat, donar al primer que ho necessite, el fet que l’hospitalitat i l’altruisme estiguen ben pagats (la bossa d’onces) i que, al capdavall, això afavoresca unes noces, el casament,… amb l’aprovació de la dona, que és qui té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles que promouen la generositat, la bonesa i la bona traça

General, , , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcals i que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, és “El soldadet del sarronet”. Un dia, Nostre Senyor i Sant Pere es trobem amb un soldadet a qui havien donat llicència i tres diners, “i Jesús digué al deixeble:

-Pere: vés a trobar aquell soldadet i demana-li una caritat.

Sant Pere se li va acostar i li va dir:

-Soldadet, bon soldadet: si volguessis fer-me una caritat, que tu ets jove i jo sóc vellet.

-Ja ho crec, bon home. Tinc tres diners i ens els partirem” (p. 98) i, com que un tercer diner el tirà a l’aire i eixí cara, el donà a l’apòstol: 

“— La cara vol dir honra i, com que vós sou vell i, per tant, teniu més honor que jo, per vós és el diner” (p. 98).

Com podem veure, no sols apareix el tema de la generositat (ací, mitjançant la caritat), sinó el de donar suport als ancians, com en dos passatges posteriors, similars i que empiulen amb les cultures matriarcalistes. A més, el xicot afig a Sant Pere: “jo, encara que em quedés sense res, sóc jove i em puc defensar, mentre que vós sou vell i no us podeu valdre” (p. 99).

Llavors, “Jesús, que havia escoltat les paraules del soldadet, se li va presentar i li va dir:
-He volgut veure fins a quin punt arribaven la teva generositat i la teva bonesa i he vist que no pots ésser ni més generós, ni més bo. Vull premiar-te la teva grandesa de cor. Mira: aquí et dono aquest sarró, que té la gràcia que, en dient ‘Que tal cosa es posi dins del meu sarró’, se t’hi posarà, tot el que tu vulguis. Si te’n saps valer, tens la sort assegurada.

I Jesús es va desfer d’un sarró que duia penjat al coll i el va lliurar al soldadet que, tot agraït, li va besar les mans” (pp. 99-100). És a dir, 1) Jesús fa de mare, d’educador i prova la paciència i la bonesa del jove, 2) el noi continua amb els seus punts forts i, en aquest cas, que afavoreixen els necessitats i els vellets i 3) encara que Jesús el premia, també el convida, com es sol dir, a saber portar la casa, a gestionar-ho, a investir-los en el dia rere dia i no sols pensant en ell mateix, sinó també en els altres i en l’esdevenidor. Ens trobem davant unes paraules que enllacen amb l’educació matriarcal, tot i que les diga un personatge masculí.

A continuació, el xicot passa per una gran ciutat, aconsegueix unes viandes i, igualment, mentres circulava per un carrer, “va veure una pobra dona amb un infant al peu d’una porta, que plorava amargament” (p. 100) perquè uns dimonis havien entrat en sa casa. I, com que la velleta copsa que el jove és de fiar, li dona les claus; i ell, valent, s’acosta a la casa.

Més avant, el soldadet ordena “Tota aquesta dimoniada, que es fiqui dins del sarró” (p. 102) i el porta a cal ferrer, qui segueix la seua pauta. Igualment, una altra velleta es troba amb el jove i li diu que un dimoni pensava acabar amb el rei i amb el regne.

Aleshores, el minyó se’n va a cal rei. Nogensmenys, com que no el veien mudat, no el deixaven passar, però el monarca “va manar que el fessin passar, encara que anés en camisa” (p. 104). Immediatament, quan els dimonis estaven fets xixines i el jove en veu u i gros, diu el soldadet:

“-Tota la dimoniada, que es fiqui dins del sarró!” (p. 105).

Tot seguit, el rei, no sols rep el jove, sinó que ordena que hi vaja el ferrer i “que et posis al manar d’aquest soldadet.

(…) El rei, no sabent com premiar el gran favor que li havia fet el soldadet, el va casar amb la seva filla gran, per ésser la que havia d’heretar la corona, quan el rei morís. I, així, el soldadet va arribar a ésser rei, profit que va obtenir en premi a la seva generositat i a la seva bonesa de cor” (pp. 105-106). Per consegüent, 1) com en molts relats, serà una dona qui heretarà la corona i 2) qui es casarà amb l’hereu no serà una dona amb un príncep, sinó un home amb una princesa, detall que empiula amb tradicions matriarcalistes també existents en altres cultures semblants.

Finalment, com és molt habitual, l’altruisme i la bondat són aprovats en la narració.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)