Arxiu d'etiquetes: la dona té la darrera paraula

L’educació matriarcal i dones de bon cor, amb fe i molt obertes

General, , , , ,

Continuant amb la rondalla “Maria Entaulada”, recopilada en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, quan el rei prova l’anell a la filla i veu que li ajusta, li diu “-Tu seràs ma muller” (p. 59). Aleshores, com que la jove no aconsegueix que son pare es lleve eixa idea del cap i cercar una altra dona amb qui casar-se, “A penes se n’és anat el pare, aquella minyona s’és posada a plorar i ha demanat consell a Nostra Senyora de les Gràcies, que tenia penjada al capçal del llit. Després de tant de plorar, Nostra Senyora li ha parlat i li ha dit” (p. 59) que accepte maridar-se amb el rei, “però que vols un vestit de seda en color d’aire” (p. 59). Com veiem, sembla que Nostra Senyora ha de copsar que no són paraules buides, sinó unides amb el bon cor i, per això, es presenta a la jove i li fa costat. 

La filla, com en rondalles semblants, segueix les directrius de la Mare de Déu i les marca al pare. Llavors, ell recorre al dimoni (p. 60) i torna a demanar la mà a la princesa (p. 60).

A continuació, Maria “ha fet una exclamació davant del quadro de Nostra Senyora: ‘-Mare mia estimada, estimada (…), mare mia de les Gràcies, ajudau-me vosaltres” (p. 60). I, en el tercer passatge, “retornat el rei, Maria ha dit com l’havia aconsellada Nostra Senyora” (p. 61) i, a banda, addueix, al rei, “que li portaria l’altre vestit, amb pactes i condicions” (p. 61), i, per tant, es fa lo que ella vol.

Ara bé, com que la princesa no volia casar-se amb el monarca, recorre, de nou, al seu aliat (en aquest cas, Nostra Senyora), a qui comenta: “-Mare mia estimada, Verge Santíssima, com faig jo aqueixa volta? Ensenyau-me, vós, com he de fer amb mon pare, què és així encegat del dimoni, com faig jo, que, demà matí, vol saber el dia que ens esposem? Verge mia, no em parlau vós també? M’haveu abandonada? Dau-me qualque consell (…)’.

‘-No, Maria -respon Nostra Senyora-; (…) jo te don un bon consell, si el vols posar en obra; i, si no, fes com vols. (…) de fer-te una estàtua de llenya amb un calaix que hi estiguin els tres vestits; entra-te’n dins, tu digues-li, a ton pare, que, entre dintre vuit dies, esposau; mentrestant, et fas fer l’estàtua i te’n fuges’” (p. 61).

I així ho farà Maria, la filla del rei. I, l’endemà, al moment de comentar a son pare que esposarien huit dies després, ella el convenç dels preparatius i altres coses i, immediatament, avisa un fuster (pp. 61-62), qui, tres dies després, ja li porta l’estàtua de llenya, la qual deixarà, i fa via cap a un altre regne (p. 62). Així, doncs, veiem que la filla, arran de l’actitud de son pare, s’espavila i passa a ser jove.

Igualment, cal dir que aquests passatges de la jove Maria i Nostra Senyora ens resultaren novedosos respecte a la gran majoria de les rondalles que havíem llegit fins aleshores, per la fe que la filla posa en la Mare de Déu i per l’actitud de conhort i d’espenta de la Mare respecte a la princesa i que reflecteix l’educació matriarcal. Si la jove hagués acceptat la proposta de son pare, hauria abraçat lo patriarcal; però, com que la princesa acull bé la de Nostra Senyora, es posa de part del matriarcalisme.

Quan Maria aplega a l’altre regne, és ben acollida per la reina i, com que, en els balls, era la més garrida de les dones que hi prenien part, el príncep volia casar-se amb ella i, en canvi, la jove, com en altres rondalles, aconsegueix que ni ell, ni els súbdits, l’agafen.

Igualment, Maria posa condicions al príncep, ell les accepta i, tot i això, vol esposar-se amb la princesa. A més, quan el rei del segon regne diu a la jove “eixos països no existeixen” (p. 64),  Maria li contesta “-No sóc del país d’Estafes, ni del país de Brilla, però sí del país de Sella” (p. 64) i, abans de partir-se’n, intercanvia un diamant amb el fill del monarca (p. 64),… se’n va de la cort i no l’agafen.

Finalment, el príncep, després de no haver trobat Maria (ni tan sols, en el país de Sella), cau malalt i, un dia, Maria Entaulada posa un diamant en la sopa i, quan el jove el troba, la mare, a la segona, li diu “’-Te l’ha feta Maria’

‘-Faci-la entrar’.

Maria entra vestida com l’últim dia que era anada al ball.

El fill del rei, saltant-se’n del llit, diu: ‘-Sóc curat; heus ací la mia esposa’” (p. 64). No obstant això, si volia esposar-se amb Maria, ella li marca les condicions: “-No, fins que no ho sàpiga el babo, jo no espòs’.

Alhora, el fill del rei ha escrit al pare de Maria, que, després, és anat a demanar perdó a la filla.

Maria ha esposat amb el fill del rei, i el pare se n’és tornat a la cort” (p. 64) i, així, el pare de Maria accepta que ella puga fer la seua vida sense que ell la pressione. Ni tan sols, en el regne que ella ha triat, en què ha sigut ben acollida i on, àdhuc, per exemple, la reina i el príncep l’han tractada bé.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt receptives, que fan saó, moderades i molt obertes

General, , , ,

 

Tot seguit, en l’obra “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller”, hi ha la cançó “La clavellina” (p. 87), que, amb lleugers retocs, diu així:

“Tinc una clavellina / molt regalada està,

al dematí me’n llevo, / la’n baixo a regar[1].

 

Que de verd, n’era verd,

la fulla d’olivera[2].

Que de verd, n’era verd,

la flor del julivert[3].

 

Mentres que la’n regava / i un jove va passar:

–Déu-la guard, l’hortolana / voleu llogar hortolà?

–El pagès que no sembra / mosso no pot llogar[4].

–M’hi voldríeu dar una rosa[5] / d’aquest roser que hi ha?

–Preneu-se’n tres o quatre, / tantes com n’hi haurà.

–Jo no en vull sinó una / de les millors que hi ha:

l’amor de l’hortolana[6], / si me la’n voleu dar!

–L’amor de l’hortolana, / promesa n’és temps ha

amb un de Barcelona; / no sé si tornarà.

Que, si cas que ell no torna, / per ben vostre serà.

Ai, jo, per falla d’altres, / no m’hi vull pas casar!

I, a l’horta de mon pare, / un taronger n’hi ha,

carregat de taronges[7], / que altra fruita no hi ha[8].

Ja en dic a en el meu pare, / per quan les collirà[9];

ell me’n fa de contesta:  / –Quan la saó hi serà![10]

La saó és arribada, / jo me n’hi vaig anar,

pugí d’en branca en branca / i al cim no vaig pujar.

En cull les madures; / les verdes deixo estar.

 

Que de verd, n’era verd,

la fulla d’olivera.

Que de verd, n’era verd,

la flor del julivert“ (pp. 87-88). 

 

En aquesta cançó, es plasma la sexualitat matriarcal, per exemple, en un detall que apareix en els darrers versos: 1) la jove comenta a son pare que “la saó ja és arribada”, o siga, que ella considera que ja està en condicions de relacionar-se sexualment amb un home. Si tenim present que el camp està molt vinculat amb l’aigua (la que prové del cel com l’home que va a la dona), la que surt de la terra (la subterrània) i la que ve dels rius (la visible i contínua), la fadrina podria expressar la idea que ja ha tingut la primera regla. Adduirem que, en aquesta cançó, no apareix cap crítica del pare cap a la filla, arran de lo que tots dos consideren estar ja preparada, com la terra (símbol que té molt a veure amb el matriarcalisme). 

A més, hi ha que 2) la dona ha provat per molts hòmens (la branca simbolitza el penis, com podem veure en l’esmentat diccionari), això és, una sexualitat molt oberta (el pare no la desvaloritza, ni la desaprova), 3) no aplega al cim (el qual té a veure amb l’excitació sexual en el punt més alt) i, en conseqüència, també ve a dir que la jove està en lligam amb la terra, perquè ella comenta que “al cim no vaig pujar” (p. 88) i 4) la fadrina tria les taronges (podria entendre’s com les dones) que ja estan madures (perquè han deixat arrere la infantesa, plasmada en el color verd, ací, associat amb les taronges verdes que fa esment la jove; però no es precipiten a la vellesa, això és, a les molt madures) i, així, la moderació entesa en el sentit de no cercar els extremismes (ni d’optar-hi), es reflecteix en aquesta cançó eròtica.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Cal dir que, des del l’inici de la cançó, hi ha vocabulari eròtic: la clavellina, vinculada amb el clavellet, el qual representa el mugró; “regar” vol dir “Tenir un home relació sexual amb una dona”.

[2] L’olivera (o oliver) és l’arbre d’on surten les olives, és a dir, en el llenguatge eròtic, els testicles. En l’original, figura com “aulivera”.

[3] Els pèls del pubis.

[4] Ací, es plasma el matriarcalisme: si l’home vol prosperar, caldrà que sembre, que prepare la vida per a demà, que no espere que sempre li ho donen bo i fet. I li ho trau a partir de la sembra, la qual, en lo eròtic, té a veure amb “plantar la llavor” (recordem que “semen”, originàriament, significa “llavor”) i, igualment, amb la relació sexual entre un home i una dona en què ell introduirà la llavor en la dona…, després que ella li haja aprovat poder aplegar a eixa possibilitat.

[5] De nou, un altre símbol sexual: el mugró i, per una altra banda, la vulva. Es tracta d’una pregunta que planteja l’home a la dona: si ella està oberta a relacionar-se, sexualment, amb ell.

[6] Si l’hortolana és qui està vinculada amb l’horta i ho fa com qui la tracta amb amor i com si fos la mare que li aporta menjar, l’horta, en lo sexual, és la vulva.

[7] Com a segona opció, la jove comenta al possible nuvi que, en un camp de son pare, hi ha un taronger, arbre que proporciona taronges, fruites vinculades amb la vulva i, així, amb la dona.

[8] El pare està en un ambient molt matriarcalista, ja que ho fa envoltat de dones (de taronges).

[9] Ací, podria interpretar-se com quan acollirà el pare, el fet que la filla (que és jove), enmig de tantes xicones (podríem pensar que, principalment, fadrines i en plena joventut de la vida), “collirà”, “prendrà”, “acceptarà” que la fadrina puga eixir amb un jovenet.

[10] Partint del “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, veiem que “Saó” apareix com “Grau d’humitat de la terra”, “Lubricació, humitat del sexe de la dona quan està preparada per al coit”, això és, per a la unió carnal de l’home junt amb la dona. Cal dir que els llauradors solen emprar l’expressió “fer saó” (“Amb aquesta pluja, [la terra] farà saó”), indicant així que l’aigua que ha plogut afavorirà una terra fèrtil.

 

 

 

 

Dones que alliberen als hòmens, que els trien com a marits i molt obertes

General, , , , ,

 

En la rondalla valenciana “Història del mig pollastre” (p. 122), arreplegada per Enric Valor i que figura en el Tom 8 de les “Rondalles valencianes” editades per Edicions del Bullent, en Picanya (l’Horta de València) en el 2011, es reflecteix molt el matriarcalisme, no sols perquè la dona salva l’home sinó, per exemple, perquè es plasma la sexualitat matriarcal i que la dona està ben tractada. I, així, en un maset on vivia un matrimoni sense fills i en què “la velleta coneixia cadascun dels animalons que criava, i bé pot dir-se que els hauria pogut batejar i no confondre mai el nom de l’un per l’altre” (p. 114), això és, una dona eixerida, es troba amb un mig pollastre (p. 114), i, com que és una dona molt oberta, demana en els masos del voltant si se’ls havia perdut un pollastre com aquell,… i ningú no n’havia vist cap així (p. 115). Com a anècdota, la besàvia paterna de Rosa Garcia Clotet, àdhuc, amb cent tres anys, encara donava de menjar l’aviram.

Un dia, el pollastre, amb la poteta, tragué a relluir un bocí de metall,… que era un diner, i, sense pensar-s’ho dues vegades, “es fica la moneda en el seu papet, es gira i diu adéu al masset, i cap a la cort s’ha dit” (p. 115), a casar-se amb la filla del rei (p. 116).

I, per on passa, es troba amb amics que, posteriorment, li faran costat. Així, primerament, es topa amb el riu, s’engul el riu i continua caminant. En segon lloc, veu una maça (p. 116) i ell li comenta que va a casar-se amb la filla del rei i, un poc després, es traga la maça i, en tercer lloc, una rabosa (p. 117). I, així, el mig pollastre aplega a la cort reial i, en acabant, a cal rei (p. 117) i veiem que “El rei (…) s’estava passejant en aquella hora del matí pels horts del palau” (p. 118) i, per tant, copsem un tret molt vinculat amb la cultura matriarcalista: l’hort.

Aleshores, el rei ordena que tanquen el pollastre (p. 118) com també farà en més ocasions, i el pollastre, sense ajornar-ho, trau la rabosa, i tots dos se’n van per un forat (p. 118).

Llavors, el rei fa que li tiren una gerra (p. 119) i el pollastre recorre a la maça:

“-Maça, ix; ara és la teua!

I ix la maça de la seua panxeta” (p. 119), trenca la gerra i el pollastre actua vigorosament i, de nou, el rei mana que el detinguen. I, quan ja havien fet ban per a cremar el pollastre en la plaça del poble, acte a què estaven convidats tots els veïns, “s’ou la veueta del mig pollastre, que ordenava:

-Riu, fes ara la teua!” (p. 121).

I el riu, entre altres coses, apaga la foguera (p. 121) i, de pas, el pollastre es passeja per la plaça i “sols hi veu el rei, la reina i la bella princesa, que estaven al damunt del cadafal” (p. 121) i, al capdavall, el monarca comenta al pollastre “m’has vençut i pots casar-te en voler amb la meua filla” (p. 121).

A més, copsem que s’obrin les portes, “es parteix la gentada i ixen els esposos acompanyats de rei, reina i seguici reial. La multitud aplaudeix (…). I saludava tothom, que es meravellava que una princesa tan esvelta i garrida s’hagués pogut maridar amb un senzill mig pollastre, per cantador i arriscat que fos, per tal com mai un matrimoni tan desigual, de dona i pollastre, no s’havia vist en aquell regne” (p. 122).

Afegirem que, com que la princesa era una dona a qui agradaven els pollastres, “comença a passar-li la mà pel cabet i a acariciar-lo, i (…) nota que, entremig de les plomes, cap al tos, darrere la cresta, té un petit gra dur” (p. 122), que era una agulla d’or. I la filla del rei li la trau i… el pollastre “es torna un príncep garridíssim, que s’inclina amb galanteria cortesana” (p. 122). Immediatament, diu el príncep:

“-Princesa meua (…), gràcies et done per haver-me desencantat. Sóc el fill del rei de les Aitanes, i sóc també el teu espòs si és que, ara que reprenc la meua figura d’home, confirmes el reial sí que em donares” (p. 123), quan era pollastre.

I la princesa, i més que abans, li dona el seu sí i aprova que el príncep siga el seu marit. Per tant, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Cultures matriarcals, dolçor i dones que tenen la darrera paraula

General, , , , ,

 

Una altra llegenda valenciana amb molts punts en comú amb la de “La cova de l’encantada” i també plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, és “Les bruixes de Planes”. Es tracta d’una rondalla en què es reflecteix l’erotisme, la dolçor, l’harmonia, que es fa lo que vol la dona i en què es copsa que, en les cultures matriarcalistes, és la dona qui salva l’home i que és preferible seguir els dictats de la dona. Així, veiem que la senyora Beatriu Llinares, qui tenia un castell en Planes junt amb el seu home, resta vídua (p. 127) i que Elvira de la Bellaguarda, qui era una tia que havia passat a instal·lar-se en l’esmentat castell, “era una dona elegant i encantadora, de mitjana edat, (…) sempre parlava amb molta dolçor i tenia bones paraules per a tots, (…) una dona astuta, implacable” (p. 128). 

A més, Elvira de la Bellaguarda recomana a Beatriu que cerque, com a marit, un home de caràcter, sa, valent, coratjós i que li pogués donar els fills que la jove no havia pogut tenir amb el primer (p. 128) i, igualment, li afig que, en aplegar la primavera, “convidarem les millors famílies de la contornada a una gran festa i, abans del ball, anunciarem que vols tornar a casar-te pel bé de Planes i de la teua gent, amb l’home que més et convinga i que millor siga capaç de guanyar-se el teu amor i de fer-te feliç.

Dit i fet: tia i neboda es posaren d’acord de seguida” (pp. 128-129) i, abans de la primavera, ja ho havien arranjat llevat d’un músic: un violinista. I ho fan… “pel bé de Planes i de la teua gent”, és a dir, pensant en els altres.

Així, copsem el matriarcalisme en detalls molt en línia amb moltes rondalles de les Illes Balears: es fan unes dictes (en les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover Moll; en aquesta llegenda, un anunci) i és la dona (ací, una jove) qui triarà amb qui casar-se. A més, hi ha bones relacions entre la tia (amb un paper molt semblant al que fa la típica vella en relació amb un xicot o bé amb una jove).

En un passatge immediat, es presenta un violinista, Vicent, lleig i d’estatura modesta (ací, podria, àdhuc, haver-hi la interpretació de persona no precisament noble, ni dedicada al comerç, ni pobra) i geperut, però “que tenia unes mans divines per a tocar el violí i quan Elvira de la Bellaguarda el va posar a prova, li va agradar (…) la peça que interpretà i de seguida es posaren d’acord en el preu i el programa” (p. 129).

A banda, veiem que Beatriu Llinares apareix com una dona garrida (com en moltes rondalles en què figura una princesa) i, igualment, Vicent el violinista, qui, una nit, quan tornava cap a casa, es troba que, prop d’un riu, hi havia les bruixes de Planes (p. 132), entre les quals són Beatriu i la seua tia i una dona que Vicent coneixia (qui n’eren tres de les sis bruixes), i totes sis adquireixen forma humana.

Vicent, des d’una gerra, “va vore com les sis dones, en conill, començaren a untar-se de cap a peus amb uns ungüents que tenien amagats entre les ruïnes de l’almàssera, es posaren a ballar” (p. 134), mentres que, com en algunes rondalles arreplegades per Cels Gomis i Mestre, cantaven tots els dies de la setmana, llevat del diumenge, dia de festa cristià. I, com hem vist, les dones anaven nues.

I, com que Vicent també volia participar, des de la gerra, deia els sis noms dels dies. En aquest sentit, es comenta que “Era una bella cançó: molt harmònica, molt ben entonada i amb una lletra que s’ajustava (…) a la melodia que no es cansaven de dir aquelles sis dones” (p. 134). I, així, veiem que són sis dones i un home i que, per tant, predomina lo femení. En un passatge posterior, les sis dones fan que, quan Vicent torna a casa, li desaparega la gepa (p. 137).

I Llorenç (el qui aspirava a home de Beatriu) volia prendre part junt amb elles. Ara bé, era diumenge, el dia del Senyor, i, quan Llorenç digué “I diumenge, set! I diumenge, set!” (p. 144), actua la reina, Elvira de la Bellaguarda, per a saber qui havia introduït el seté dia de la setmana.

Aleshores, apareix el dimoni i diu a les dones que porten Llorenç “a la cova del barranc de Sofre (…). Ell pagarà el deute que teniu amb mi des de fa tants anys…” (p. 145). Cova, dona, no seguir els dictats de les dones, etc. i, per això, Llorenç passa a l’esmentada cova, “fosca i humida” (p. 146), i, per tant, es plasma que, en la cultura matriarcalista, són les dones qui tenen la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona dicta què fa l’home, actua amb molta iniciativa, diligent i molt oberta

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteixen molts trets vinculats amb el matriarcalisme, com ara, que la dona actua amb molta espenta i amb molta iniciativa, que es fa lo que ella vol, o que ella és qui fa els acords i, per tant, qui té la darrera paraula, és “Ses dones bambes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Així, una dona estava casada i, entre altres coses, era a prop del foc (p. 93), a qui coneixia per Barba-roja i que representa l’home i a qui diu “Si fas més via amb el filar que no jo! En tocar s’estopa, ja la tens filada! Lo que t’engoleixs es fil, gran golafre! Però ja el te trauré jo, vulgues no vulgues!” (p. 94). I, així, com em comentà un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud), respecte a l’home i a la dona, “ell és el burro de càrrega”. A banda, com veiem, un poc després, es fa lo que vol la dona: “Prova de donar-li es serro que tenia a sa filosa i ja ho crec que En Barba-roja li va fer” lo que ella li ordenava.

I, per això, al moment, la dona diu “Li donaré tota sa somada d’estopa, la me filarà amb una exhalació i, llavors, li faré treure totes ses fullades que haurà fetes!

(…) Aleshores, sa bamba diu:

-Bo, Barba-roja! Ara que t’he donada tota s’estopa i l’has filada tan de pressa, vénguen ses fullades que has fetes!” (p. 94).

Però, com que Barba-roja no li ho fa, ella diu “Ja les trobaré, ja, ses fullades” (p. 95). I, immediatament, la dona, amb molta espenta, al capdavall, es fa amb una olla, se’n va a un oller que passava venent olles. Ella li fa una oferta: “les vos barataria amb una olla de ferrussons que he trobada (…).

-Una olla de ferrussons? -s’exclama s’oller” (p. 96).

La dona “li presenta s’olla al raset de dobles de vint en peça.

Com s’oller veu allò, s’exclama:

-Jau, totes ses olles que duc! I venguen es ferrussons!

Sa bamba se n’estoja dos per rotlana de sa filosa i dona tots ets altres a s’oller, qui li deixà totes ses olles que duia i fuig com la bala amb s’olla de ferrussons” (p. 96).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Les dones, en el Pallars Sobirà, en lo eròtic, trien i tenen la darrera paraula

General, , , ,

 

En un correu electrònic de Francesc Castellano Vilamu, del 17 de juny del 2020, m’escrivia la cançó següent, de què comentà “la vaig recollir l’any 1973 a Tírvia, al Pallars Sobirà; me la va cantar un tal Esteve (junt amb la d’‘El pobre terrisser’, ja molt més coneguda) i no l’he trobat a cap cançoner. És la d’‘El pobre de Figueres’”. Diu així:

“EL POBRE DE FIGUERES

A Figueres, hi havia un home

que n’és pobre com un rat,

i, de tan pobre que n’era,

se’n volia vendre el nap.

 

Ai, xiviririviri, ai, xiviriviri.

Ja l’escolta una soltera.

Diu ‘Per mi, n’és massa llarg’.

Ja l’escolta una casada.

Diu ‘Per mi, és gruixut pel cap’.

Ja l’escolta una vídua.

Diu ‘A mi, me ve pintat!’.

Troba una porta peluda,

ja se n’hi fot de cap,

hi ha entrat amb barretina

i n’ha sortit pelat pel cap;

els morros, plens de farina,

com si l’haguessin enfarinat”.

 

Com veiem, és la dona qui té la darrera paraula, fins i tot, en triar si aprova o no els desigs sexuals de l’home. En aquest cas, sí que s’obri a l’home: quan troba una porta peluda.

Finalment, direm que el Pallars Sobirà és una comarca del Pirineu català i que està molt vinculada amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, qui té la darrera paraula, aprova les noces i respon molt oberta

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es corbet des pou d’En Gatell”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, llegim 

“-Catalina! Catalina! Catalina!” (p. 38). Era el Corbet, que li permetia entrar a la cambra. Na Catalina hi entra i “m’hi troba el Corbet tot xalest, que li deia:

-Venturosa tu, que no ets estada curiosa com ses teues germanes i no t’ets atansada mai a entrar aquí dins sense que jo t’hi cridàs! Set anys has tenguda santa paciència de resistir ses ganes que et venien d’entrar aquí dins! Tu ja deus haver vist que jo no som un Corbet com ets altres: som un encantament. Tu fes lo que ara et diré i veuràs que ens dirà de polit a tots dos” (p. 38) i ella li respon que així ho farà: “Com som Catalina que ho faré!

-Idò, bé -diu el Corbet-. Eixanca’t damunt mi! Aferra’t fort pes meu coll i no temes per coses que veges, que et venga cap mal, sinó molt de bé” (p. 38).

I així ho fa Na Catalina i, llavors, “el Corbet estén ses ales, que li tornaren una braça de llargues, pren el vol, i, per amunt i per amunt, i, des d’allà, com un estel” (p. 40).

Set dies després, ja “davant un grandiós castell, a on estaven el rei i la reina de tot allò que es destriava[1] amb sa vista.

I el rei i la reina i sa seua cort colombraren[2] de lluny es Corbet amb Na Catalina, que se’n venien tan acanalats, i sortiren a defora per veure’ls arribar” (p. 40). I, així, es plasma, no solament, uns personatges de rondalles, sinó un missatge: el rei i la reina com també els seus súbdits més immediats, en les cultures matriarcals, estan oberts als qui venen de fora, formen part d’una cultura receptiva, acollidora, en què no es deixa fora ningú, ni tan sols els que puguen semblar lleigs (en aquest cas, el Corbet).

Aleshores, “encara es Corbet no hagué posat peu en terra i Na Catalina botà damunt ell, tornà un bell jove d’una vintena d’anys, blanc i ros, ben tallat tot es seu cos, sa cosa més garrida i galant que se fos vista mai (…). És que era es fill d’aquell rei i d’aquella reina, que una mala fada l’havia fadat i encantat en forma de Corbet i que sols el podia desenfadar i desencantar[3] una fadrineta que no fos curiosa i que sabés vèncer ses ganes que li venguessen de veure totes ses coses que li’n passassen pes cap” (p. 40).

D’aquesta manera, resten ben lluny els intents de manipulació informativa, mediàtica i instructiva en què es pretén que assumim que les dones són una mena de drap al servici de l’home, que l’home fa amb elles lo que vol en cada moment i, per descomptat, dir que vivim en una societat matxista (com qui diu que un bosc ha sigut incendiat sense incloure-hi interessos privats o de grans empreses i de persones que no tenen una política en línia amb el comunalisme). Evidentment, en les cultures matriarcals (i molt ben reflectit en rondalles de tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant), la dona, a banda de complementar l’home, és qui mana i qui té la darrera paraula, però sense que això tinga res a veure amb la cultura castellana, castellanista i uniformitzadora del famós “ordeno y mando” que tant (i tan bé) acompanya moltíssims polítics de l’altiplà castellà i súbdits seus d’altres nacions (que no de nacions-estat) de l’Estat espanyol en el primer quart del segle XXI.

I, com que el jove (qui abans era el Corbet) contà lo que havia passat, “tothom digué:

-Na Catalina és sa qui ha guanyada s’acció; seua és sa palma. ¿Ha desencantat es fill del rei? Idò, que es casin tots dos, si es volen!” (p. 40).

En aquest passatge, es plasma un detall matriarcalista molt vinculat amb la llengua catalana i amb les famílies catalanoparlants des de fa generacions: en les decisions, també intervenen els altres, no solament qui, al capdavall, tria, així com, en moltes famílies, els pares, amb paciència, expliquen els fills què consideren que cal que facen els menors (detall comentat, per exemple, per la catalana Rosa Garcia i Clotet, nascuda a mitjan dels quaranta del segle XX, en relació amb son pare). Ací, “els altres” són la cort.

Al capdavall d’aquesta rondalla, podem llegir:

“-Què hi dius, Catalina? -diu es fill del rei.

-Què hi dic? -diu ella-. Que sí.

-I jo que dic lo mateix! -s’exclama es fill del rei” (p. 40).

De nou, és la dona qui tria. I allà mateix es casaren. I, com que eren uns reis molt oberts a tots els ciutadans i de línia pactista, “Na Catalina i es fill del rei, amb tota la seua gent, visqueren anys i més anys[4] en santa pau i concòrdia” (p. 40). Però no una concòrdia, simplement, perquè aparega en u dels objectius legislatius i escrits del rei, això és, formal, sinó perquè els dos monarques l’afavorien mitjançant la seua actitud matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i que, a banda de fer-me costat dia rere dia, afavoreixen la cohesió social i que no deixen fora les arrels matriarcals.

 

 

Nota: [1] Distingia; que ara sí que el podia veure.

[2] Veieren.

[3] Per tant, la dona (ací, simbolitzada per una jove, Na Catalina), a més de ser qui el desenfada i, així, fa que tinga una visió positiva i més harmònica en la vida, és qui el desencanta i, per tant, el “salva” sexualment.

[4] En l’original, “any”.

“Endavant!”, reis amb molta espenta, que encoratgen i molt oberts

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Na Catalina”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el rei demana als dos hostalers si havien vist passar una senyora (que correspon a Na Catalina, la reina jove). I En Catalí, com que el rei sí que aprova que ella, tot i ser jove, puga parlar amb el rei (“Per què no ha de parlar aquest al·lotell? Per ventura, en dirà qualcuna de ben encertada!”, p. 15), li comenta que, si ho fa, no ha de poder eixir d’allí ningú fins que no haja acabat. I el rei, novament, accepta i, així, es plasma el matriarcalisme: el monarca està molt obert a tots els ciutadans. A banda, el rei li diu “Endavant!” (p. 15). I, un poc després, veiem que la jove (ací, En Catalí) li conta, fil per randa, els fets esdevinguts des de que el mestre d’escola mentí i el pare trià desfer-se de Na Catalina, passant per dir-li que un rei (ací, el rei que era en l’hostal) “s’enamorà d’ella i s’hi casà” (p. 15) i que un general havia tractat d’abusar de la reina jove. I, com que els dos hostalers i el general no volien que En Catalí continuàs contant fets, el rei, amb molta espenta, els comenta: “¿Com és que tots tres vos aveniu de no deixar parlar aquest al·lotell? Idò, jo vull i man que m’ho diga tot, tot quant sabrà d’aquesta bona senyora que diu que, per aquí, passà.

I, girant-se a En Catalí, li diu:

-Digueu-ho tot!, (…) lo que aquesta senyora et va contar!” (p. 16).

I, com que, a més, el rei veu que ella sap on és la reina jove que ell cerca i que els dos hostalers i el general li diuen que no s’ho crega, el monarca respon a En Catalí: “passau-me davant, cap allà on és aqueixa senyora! Tu que saps a on és, Catalí, ens hi menaràs!” (p. 17).

Tot seguit, En Catalí pregunta al rei si pot anar a mudar de roba i ell li ho aprova i, al moment, el jove “es lleva sa roba de criat i es posa es vestit de reina que se n’havia duit dins un bolic (…). El se posa, amb el vestit de reina (…) i es presenta davant el rei, es general i es dos hostalers.

(…) Tots la conegueren. El rei es tirà dins es seus braços” (p. 17).

A continuació, el rei “se’n mena la reina jove i aquells tres a la cort” (p. 17) i feu que uns cavalls acabassen amb el mestre i amb el general i, quant al pare de Na Catalina, això és, el capità de barca, com que era el pare de la reina i el menys culpable, el feu tancar en una olla d’un castell.

Un poc després, veiem que, temps a venir, la reina consentí perdonar el capità de barca, que la reina vella morí de veure triomfant la reina jove i que “el rei, amb ella[1] i amb els seus vassalls, va viure anys i més anys” (p. 19). Com veiem, fins i tot, és la reina jove qui condona el capità de barca i, per tant, és la dona qui té la darrera paraula, una dona que, des del principi de la rondalla, actua amb molta espenta i molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La reina jove.

“Anem-hi”, dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “En Joanet carnisser”, la qual figura en el Tom XXI de les rondalles mallorquines, quan el capità ja portava molts anys que navegava sempre amb els vents molt al seu favor, es topa amb una nau de corsaris, la qual envest En Joanet, qui, quan ja és en la nau, copsa que el capità dels corsaris era l’esclau que tenia el pare de Na Catalineta i que l’havia deixat en l’illot (p. 11).

Aleshores, En Joanet comenta al capità dels corsaris que li deixen obrir “una caixeta que duc i mudar-me sa roba” (p. 11) i el capità li ho concedeix i, al moment, el reconeix i fan bona pasta (p. 11) i, a banda, el capità li diu “Pren sa teua barca amb tots es teus mariners” (p. 12) i li permet que faça via. I, un poc després, En Joanet, “amb es mariners de sa barca, des d’allà, cap a ca son pare i sa mare!” (p. 12), on, entre altres coses, els comenta que és un capità de barca (p. 12), encara que no els diu que és fill de tots dos. I, com que els seus pares, “li suplicaren que hi tornàs, si podria, a fer-los companyia, ell els donà paraula de qui hi aniria cada dia” (p. 12). I així ho feu (p. 12).

A més, veiem que els seus pares diuen a En Joanet que Na Catalina, la filla del senyor que hi havia davant, encara és fadrina, que no ha volgut casar-se amb ningú diferent d’aquell al·lot amb qui jugava quan era petita. Ara bé, En Joanet, amb molta espenta i que comptava amb una barca de primera i garrida, no sols comanà els mariners que la mostrassen a totes les persones que s’hi presentassen i, així, un dia “arribà notícia de tal barca a aquell senyor de davant cas carnisser” (p. 14) i ho “diu a sa senyora i a Na Catalina” (p. 14). I, la mare i la filla responen al senyor amb molta espenta:

“Anem-hi idò!”  (p. 14).

Aleshores, En Joanet veu el senyor, la senyora i Na Catalina, els reconeix ràpidament, els rep amb amabilitat (p. 15) i ells tres conviden En Joanet a visitar-los i ell ho accepta (p. 15). I, a més, el capità ho comenta al carnisser i a la carnissera, o siga, als seus pares. I, immediatament, veiem que la carnissera plasma el matriarcalisme, ja que és ella qui proposa al capità que es case amb Na Catalina, la filla del senyor, sobretot, perquè En Joanet li diu que encara és fadrí (p. 15):

“-Idò, veja si es fa seua la senyoreta Catalina! -diu sa carnissera. (…) Per ventura, li agradarà a vostè” (p. 15).

I, un poc després, “es capità surt de cas carnisser i se n’entra a ca aquell senyor d’allà davant, que, amb sa senyora i sa filla, el reberen” (p. 16). Igualment, llegim que, per tercera vegada, el conviden i que el capità ho accepta i, a banda, els comenta que hi ha de poder assistir el carnisser i la carnissera (p. 16),… i el senyor li ho aprova.

Aleshores, el capità diu a un mariner que porte una caixeta als senyors i a la seua filla, els quals reben En Joanet i els seus pares. El capità obri la caixeta, hi hagué la roba de quan l’esclau l’havia deixat en l’illot i diu a son pare i a sa mare que ell és En Joanet (p. 17):

“-Mans, mon pare!   Mans, ma mare! Som En Joanet (…).

Aquells (…) el conegueren; es senyor i sa senyora i Na Catalina el conegueren igualment” (p. 17).

I, finalment, el senyor comenta a Na Catalina que, “si vols En Joanet, ja tens es meu sí” (p. 17) i ella li diu que sí. I, tot seguit, veiem que es casaren (p. 17) i que, de nou, és la dona qui té la darrera paraula.

Adduirem que hui hem posat en Facebook una frase de Rosa Garcia i Clotet, “Les dones han tingut la darrera paraula”, i que ens han fet comentaris molt en aquesta línia, la qual també coincideix, per exemple, amb la de les àvies de ma mare (nascudes en els anys setanta del segle XIX), amb moltes rondalles en llengua catalana i, per descomptat, amb molts comentaris que veiem en Internet en relació amb dones nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Ja fonc partit vent en popa”, persones que aplanen molt el camí i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme i, com ara, que la dona té la darrera paraula i que els pares donen moltes facilitats als fills és “En Joanet carnisser”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, al principi, veiem que un carnisser tenia un fill, En Joanet, eixerit, agraciat i bon al·lot (p. 7) i que, porta per porta, vivia un matrimoni que només tenia una filla, Catalina, “tan garrida i gentil com bona al·lota” (p. 7).

A més, veiem que “En Joanet i Na Catalina sempre jugaven plegats, des que començaren a sortir pes carrer un i altra, que eren des mateix tenor” (p. 7). I, com ja hagueren doblegats els deu anys, la gent els veia molt agermanats (p. 7).

Igualment, el pare de Na Catalineta, a un esclau que tenia, li proposa de matar En Joanet, a canvi de la llibertat (pp. 7-8). L’esclau se’n va a ca En Joanet, pregunta per ell i demana permís per a que l’acompanye al jardí del seu amo, jardí en què jugaven els dos xiquets (p. 8). Una vegada més, ix el jardí, com en moltes rondalles i, a més, vinculat amb el matriarcalisme. I, després, sense pensar-s’ho dues vegades, diu a En Joanet:

“- I ara, ¿no t’agradaria anar a pescar amb aqueixa barqueta per endins per endins?” (p. 8). A banda, l’esclau ho comenta amb els pescadors, l’al·lotó es posa dins la barca i per endins per endins de la mar (p. 8), fins a un illot. El deixen i, un poc després, veiem que En Joanet veu una barca “i el capità de sa barca, el fa pujar” (p. 9) i, com que el veu tan etxerevit i ell era casat però no tenia cap fill, “resolgué prendre per tal En Joanet.

El fa vestir bé, arriben a ca seua, el presenta a sa senyora, que també el va rebre amb amor i conformada de tenir-lo per fill” (p. 9) i En Joanet, molt obert, ho accepta. Ací es plasma que la dona té la darrera paraula, ja que és ella qui aprova que el tinguen com a fill.

Al moment, veiem que la dona del capità fou mare d’un infantó, Bernadet, qui, com en altres rondalles ho fan altres xiquets, un dia, qualifica de bord a En Joanet. Aleshores, En Joanet se’n va als pares (p. 9) i els ho comenta, els diu que està agraït per lo que han fet per ell i que ha triat fer via (p. 10). I el capità i la capitana, com en altres passatges semblants de rondalles mallorquines, plasmen l’educació matriarcal i, entre altres coses, “es capità entregà a En Joanet una barca nova de trinca[1]perquè s’hi pogués guanyar la vida anant per mar i, llavors, li dóna sa caixeta on guardava sa roba que En Joanet duia quan es capità el trobà damunt aquell illot”  (p. 10).

Immediatament, llegim que En Joanet carrega amb mercaderies la barca i que “ja fonc partit des d’allà a vendre-les a unes altres terres” (p. 10) i, a més, com a capità, “vent en popa” (p. 10) i amb bones relacions amb els mariners (p. 10).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Nova, acabada de fer.