Arxiu d'etiquetes: la dona té la darrera paraula

Terres fèrtils i dones bondadoses, honrades, que condonen i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Les roques de la Galera”. Així, podem llegir que, durant un combat de les tropes de Juli Cèsar fins als vessants de la Serra Grossa, “Cèsar, molt ben guiat per aquell nadiu de la contrada, coneixedor del terreny, car era fill d’aquí, (…) dugué l’enemic vers el lloc que li convenia per presentar batalla” (p. 409). Per tant, en aquest passatge, el cap de l’exèrcit, l’emperador, recorre a una estratègia molt interessant i que reflecteix obertura: que li reporte una persona del terreny (qui, d’alguna manera, fa el paper de conseller).

Tot seguit, veiem un altre tret matriarcalista: el fet que apleguen al lloc, “on l’herba i l’aigua eren abundants” (p. 400). Per consegüent, la terra (ací, simbolitzada per l’herba) era fèrtil i l’aigua afavoria la vida i el futur del terreny i dels qui hi vivien. A més, aquests detalls empiulen amb la dona i amb lo femení.

Finalment, adduirem que, al capdavall del relat, es pot llegir que un arc com també “les Roques de la Galera, ens recorden avui l’imperi romà en la nostra terra i diuen que, en aquest indret, si s’escolta amb atenció, amb l’orella posada a la roca, encara se sent (…) com si fos una remor de mar llunyana” (p. 401). En altres paraules, ens trobem amb roques (la fortalesa de la dona, qui toca els peus en terra), l’interés per la terra, l’escolta (u dels sentits més vinculats amb el matriarcalisme junt amb el tacte), la relació entre l’orella (escoltar) i la roca (això és, la dona, qui aporta vivències i saviesa a qui se li acosta, ací, tocant-la) i l’aigua de la mar (un altre detall matriarcal).

En la rondalla vinent, “El moliner”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, es reflecteix molt el matriarcalisme. “Temps era temps que, per aquesta vall, baixaven les aigües d’un rierol, el qual feia encara més fèrtil tota la terra de la rodalia. Els homes vivien feliços amb el seu treball. Les aigües (…) eren aprofitades per fer moure tres molins (…) i, fins i tot, arribaven fins aquí homes d’altres contrades amb els seus ruquets carregats de sacs, per tal de moldre el seu gra” (p. 401). Així, veiem coincidències amb el relat anterior i que, no sols la gent vivia feliç amb lo que feia, sinó que era molt oberta i que la terra era d’acollida i ben considerada (i podríem afegir que, de pas, la dona, lo matriarcal).

Igualment, el narrador addueix que, en eixa zona, hi havia un moliner que era molt treballador, cristià molt complidor i molt devot del seu sant patró…, però que no donava bona mesura a la gent que molien en el seu molí (p. 402).

Quan aquest moliner aplega al cel, Sant Pere no l’accepta fins que li convenç l’advocat del senyor i, com que era el dia de Nadal, el deixa passar al cel.

Ara bé, un poc després, Jesús, “amb veu dolça, li digué:

-Bon moliner: el teu sant ha intercedit per tu i, clar, jo l’escolto, però és que, per entrar al cel, cal haver estat honrat tota la vida (…). Tornaràs a la terra i allí viuràs fins que t’esmenis i rectifiquis el que has defraudat. Un cop això fet, si ho fas, podràs entrar al cel” (pp. 402-403). Com podem veure, i en línia amb molts relats en què apareix Jesús o bé Déu, és un personatge obert, dolç, acollidor.

A continuació, el moliner se’n baixa a la terra i orienta cap a la bondat i cap a l’honradesa l’educació als seus fills: “a tothom, ha de fer-se-li mesura a sobreeixir, cal ser honrats.

I així ho feren a partir d’aquell dia” (p. 403).

Afegirem que “El bon moliner anava treballant i ajudant tots aquells que passaven demanant una caritat. Un dia, però, a una vídua amb el seu nadó, els fills van acomiadar-la (…)

El moliner els reptà, de nou, fent-los veure que cal ajudar aquell que ho necessita (…).

Després, invità la pobra vídua a passar al molí i li donà menjar i hostatge per tal que recuperés les seves forces per a continuar camí” (p. 403).

I, finalment, com que l’home havia sigut bonhomiós, generós i honrat, aquella nit somia la Mare de Déu i el Nen Jesús demanant i, més avant, Sant Pere l’acull en el cel i, a més, Déu i, al capdavall (i açò és simbòlic), la dona (Nostra Senyora, acompanyada del Nen). Cal adduir que la Mare de Déu li ho condona, ja que la mare i el fill “li feien un dolç somriure” (p. 403): la dona té la darrera paraula i ací ha fet el paper de jutgessa (i, de pas, Nostra Senyora plasma l’arquetip del rei, com a reina).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fien en els fills, que ponderen, de bon cor i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què captem trets matriarcals, és “La somereta de Sant Josep i la Mare de Déu”. Quan “van arribar a Egipte, la Mare de Déu va dir-li, a sant Josep, que, gràcies a la somereta, havien arribat bé. Els havia portat al coll tot el temps sense queixar-se gens ni mica, i que caldria recompensar-la.

Sant Josep s’hi avé, però pregunta: ‘Què li podríem donar?’, a la qual cosa Maria va respondre-li que ho preguntés ell mateix a la somera” (p. 379). Per tant, copsem que la dona, en la família (com em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla, el 27 de febrer del 2007), “pondera”, o siga, que no respon a tots per igual, sinó atenent a cada u. Per això, Nostra Senyora permet que la somera comente a Sant Josep què és lo que ella considera més just. En eixe sentit, aquestes línies encaixen, com ara, amb la tendència matriarcal (com es pot veure en una entrevista a Joan Monleón i, igualment, com feien els pares d’aquest amic), per exemple, de fiar les claus al fill i que, així, ell assumesca part del paper que abans feien els pares i que, de pas, el xicot (ací, la somera) comence a empunyar les regnes de la seua vida.

A més, veiem que la dona (Nostra Senyora) tracta bé qui els ha fet la faena i, més encara, d’acord amb com ells volien. Aleshores, “Quan la somera sent la pregunta, tiba les orelles i mou la cua” (p. 379) i diu a Sant Josep:

“-Doneu-me una escriptura on hi consti que, per ordre de Jesús, els homes ens poden fer treballar, però mai pegar, ni maltractar.

Sant Josep fa l’escriptura, la qual signa com a tutor de l’infant Jesús, que encara és ben petit” (p. 379).

Per consegüent, podem dir que hi ha dos personatges que fan parella: Nostra Senyora (la mare) i el Nen Jesús (el fill). Adduirem que el paper de Sant Josep és, més bé, secundari (depén de la dona, qui li ha donat una orde i ell la compleix). A banda, l’altra dona (ací, la somereta) fa esment al fill (qui va unit a la mare, des del punt de vista etnològic) com a autoritat.

Finalment, aquest relat plasma que, en les cultures matriarcals, està ben vist que la dona estiga ben tractada. En relació amb aquest passatge final de l’acord entre tots dos, afegiré que em recordà quan els meus pares venen a ma casa i ma mare, amb bones paraules i com a matriarca, allarga el meu telèfon mòbil a mon pare (al marit) i li diu “Llig, pare”. Llavors, mon pare, amablement, l’agafa i llig.

La rondalla que ve tot seguit, “La mula i el bou de la cova”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, copsa molts trets matriarcals. “Una versió d’aquell parell d’animals que van ser presents en el naixement de l’infant Jesús, ens conta que la mula va estar amatent a escalfar amb el seu alè aquell petit i tendre infant, guardant-lo, així, del fred (…). Per premiar semblant actitud, el Jesuset li va preguntar quin premi volia per la seva bona conducta. La mula va respondre que allò que plagués més a Jesús, ella ja ho tindria per a bé” (p. 380). Per tant, apareixen trets vinculats amb el matriarcalisme: la mula (com a senyal de maternitat), una cova (vinculat amb l’úter, amb el naixement, amb la dona), una parella d’animals que pot evocar-nos, com ara, els bessons Cautes i Cautopates (del mitraisme), el fred i l’hivern (una de les dues estacions més associades a lo femení).

En línia amb la rondalla anterior, u dels dos personatges matriarcalistes (ací, el Nen Jesús) demana què considera la mula que es mereix per part de l’Infant. Com a anècdota, diré que, en el darrer examen que ens feu Pere Riutort (oral, de l’assignatura “Valencià”, en el segon curs de Magisteri, en l’any 1992/1993), em digué que em posaria un “Notable”.  Aleshores, de manera semblant a aquesta narració, em respongué: “Mira: et posaré ‘Excel·lent’. ¡No! ¡Matrícula d’honor!”. Sincerament, com la mula, amb un “Notable”, m’hauria acontentat. Personalment, li comentí “Amb un ‘Notable’, em conformaria”. 

En canvi, el bou “li havia contestat que volia llaurar amb un collar d’or i argent, amb la qual cosa Jesús li va castigar la supèrbia, condemnant-lo a llaurar amb jou dur de fusta, mentre que, a la mula, gràcies a la seva bona resposta, li concedia que, d’aquell moment en endavant, llaurés amb coixí de cuir i llana, per, d’aquesta manera, no llagar-se el coll” (p. 380).

Una altra versió d’aquesta rondalla i que empiula amb lo matriarcal diu que “un del pastors que anaven a adorar l’Infant, passà pel seu darrere i la tocà amb el sarró” (p. 380). L’animal li ventà una coça. I, com que ho havia fet a un noi i Jesuset demanà al xiquet per què plorava, quan ho sabé, el Nen Jesús comentà a la mula “que el jove pastoret no l’havia tocada amb cap mala intenció, així que, com a càstig, i, per respecte als menuts (…), les mules mai tindrien descendència” (p. 380). En altres paraules, les dones (ací simbolitzades per la mula), en les cultures matriarcals, es considera que han de tractar bé els xiquets més menuts. I podríem ampliar-ho als hòmens, respecte a la resta de persones. En ambdues narracions, es plasma l’arquetip del rei.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que fan costat i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme, “L’espluga de Cels”, la qual figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, posa que, al peu d’una roca molt grossa i alta com també d’una serra, hi ha moltes esplugues i, a mes, “una font al fons de la cova, una cadolla d’aigua (…) i mai cap persona no l’ha vista seca” (p. 360). És a dir, que és font de vida.

Igualment, podem llegir que molta gent anava a l’espluga de Cels i “hi havia vist unes dones que feien bugada, com també s’havia pogut veure roba estesa per aquells verals. (…) eren les ‘encantades’ o les dones d’aigua” (p. 361). I, així, de nou, apareix el tema de la sexualitat (la roba estesa).

En el relat següent, “La font del Gatot”, també en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, es plasmen trets matriarcals. Així, un dia, un home tornava de treballar i sent una dona de fum i aigua, molt oberta i generosa, qui “li prega que la porti al forat de les Encantades i li promet que, per paga i gratitud, li atorgarà la gràcia de llaurar amb un jou d’or i plata” (p. 361). A més, l’encantada li addueix que l’home mai no es girarà arrere i, per tant, farà camí.

Però, com que ell no li ho acceptava, la dona s’aixeca i “s’encamina a la font (…), es redreça, es treu un borrall de llana, tapa la font i la font s’estronca” (p. 361). Per tant, es feu lo que ella volgué.

A més, uns dies després, “les veïnes de la Móra Comtal es troben aplegades al peu del serrat de les fonts” (pp. 361-362). I, per consegüent, veiem que les dones porten la iniciativa com també ho feien moltes catalanoparlants nascudes abans de 1920. 

Una narració semblant, “El molí de cal Bonet”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, també té una dona d’aigua, la qual digué a un home “que la deixés pujar damunt del ruc. (…) A canvi, l’encantada li oferí una pell de vedella plena de monedes d’or” (p. 363). El Bonet no li ho acceptà i la dona li digué que no moldria mai més en el molí.

Un poc després, la dona d’aigua “se n’anà al moli de cal Bonet i, amb un borrall de llana negra, tapà el forat de la font d’on sortia l’aigua per accionar el molí. A partir d’aquell moment, quedà sec d’aigua. Després, sortí l’aigua a la font de Sant Quintí de Cambrils” (p. 363). Per tant, captem trets matriarcalistes, com ara, el color negre (associat a lo femení), la font (a la dona i a la mare), l’aigua (que té a veure amb la dona). I, a més, l’encantada premia una altra font.

Un altre relat recopilat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, en què copsem trets matriarcals, és “El forat de l’Encantada”. Hi havia una espluga  que es deia el forat de l’Encantada. A banda, apareix el tema de la Mare Terra, ja que, com ara, “un dia hi passà un pastor mentre guardava el ramat i es topà amb un plat ple de menjar molt bo i abundant, ben presentat. Tal fou el seu encant (…), que es va menjar tot el que hi havia al plat, deixant-lo al mateix lloc on l’havia trobat.

L’endemà tornà al forat de l’Encantada i tornà a trobar el plat ple de menjar (…) i es menjà tot el que hi havia, deixant el plat, buit, al mateix lloc; això ho va fer molts dies”  (p. 364).

Ara bé, un dia, el pastor agafà el plat, després de menjar, i tingué l’acudit de tirar-lo a terra. Cal dir que el plat està fet de terra, que és un objecte de recepció i que, per consegüent, té a veure amb la dona. Per això, li caigué una pedra damunt i feu via. “A partir d’aquell dia, no tornà mai més al forat de l’Encantada” (p. 364).

Finalment, el relat comenta que “La gent de la Valldan, quan, a alguna casa, neix una criatura i algun infant demana alguna cosa sobre el seu naixement, els deien que la quitxalla sortia o els portaven del forat de l’Encantada” (p. 364), és a dir, de l’úter (ací, en forma de cova, de forat), de la bossa que hi ha hagut en l’interior de la mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que empiulen amb lo femení, que aproven la sexualitat i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras és “Els minairons”. Així, entre altres coses, podem llegir que “es conta el cas d’un jornaler molt sol·licitat que en posseïa i li feien la feina sense que ell hagués de fer res” (p. 352) i que, un dia, “Quan les dones de la casa anaven a portar-li els àpats (…), sempre el trobaven assegut a l’ombra d’un arbre” (p. 352). Cal dir que l’ombra (com també la foscor) té a veure amb lo matriarcal i amb la dona i, en aquest cas, a més, amb un refrany que empiula amb el relat: “Arrima’t a bon arbre i tindràs bona ombra”.

Una altra narració plasmada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en línia amb el matriarcalisme, és “Dones misterioses”, en relació amb dones d’aigua. “Una d’aquestes històries populars (…) diu que vivien en una cova o antic forat de Clarà i la gent ho sabia, però mai ningú no els deia res” (p. 354). Per tant, apareix la cova i el forat, detalls que tenen a veure amb la sexualitat i amb la dona.

“La gent deia que, de tant en tant, havien vist roba estesa, que atribuïen a les esmentades dones” (p. 354) i, per consegüent, ens trobem amb una cultura molt oberta en lo eròtic i en lo sexual (ací, relacionat amb l’expressió “haver-hi roba estesa”, però amb una visió positiva).

Un dia, unes dones que eren pageses “van veure unes tovalloles molt boniques i, com que no van veure ningú que les vigilés, els va agafar l’acudit d’emportar-se’n una cada una” (p. 355), fet que ens indica atracció sexual. Més avant, encara que les encantàries feren via darrere de les dones, com que les pageses eren diligents, no les pogueren agafar. I, quan les pageses cremaren aquelles tovalloles, es trencà la maledicció que els feren les dones d’aigua i eixiren de la pobresa (p. 355).

En la rondalla “El pou de l’Encantada”, “La nena gran, de dotze anys, un dia, mentres poua aigua per emplenar els càntirs, ou una veu manyaga que puja del fons del pou. Sembla la veu de sa mare. (…) s’inclina i albira al fons la seva mare que li encomana dir-ho als seus germans i a ningú més i li indica la roca on sol passar el dia filant” (p. 357). Per consegüent, la dona, fins i tot, la jove, porta la iniciativa i té la darrera paraula.

Adduirem que, en la narració “A cal Reguer, de Canalda”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, podem llegir que “Hi havia una família en la qual la dona (…) era de fum i aigua. El cert és que cada nit, la mestressa i la seva filla s’untaven (…) i, al moment, (…) es fonien entre les negres ombres nocturnes” (p. 357). Per això, la jove i la mare van juntes i apareix la nit, detall que té a veure amb la dona i amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que dirigeixen, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “El pou del Diable”. Dos lladregots toquen a la porta d’un hostal, els obri l’hostalera i, quan paguen, li demanen “si preferia cobrar en diners o en joies” (p. 335). Com veiem, la dona (que, simbòlicament, està associada a l’acollida), a banda, és qui els cobra, detall que podríem empiular amb el fet que moltes dones nascudes abans de 1920, per exemple, portaven un  petit comerç o, com ara, que eren les que, en línia amb aquest relat, tenien la darrera paraula.

A continuació, els hòmens “Li mostren les joies i, en veure-les la dona, exclama: ‘Però si són velles!” (p. 335). I, així, la vellesa (ací, en les joies) està ben considerada, tret que enllaça amb el matriarcalisme. Més avant, la dona, com que són robades, no les accepta i, com a senyal de pactisme, els dos hòmens se n’ixen i, al moment, es topen amb un home que els diu que han de complir el pacte.

“L’home marca una circumferència a terra amb el seu bastó; la terra s’enfonsa i els homes són engolits per aquest forat” (p. 335). Per consegüent, ens trobem amb detalls que tenen a veure amb lo matriarcal: 1) la tendència a cercar acords, en lloc de la confrontació; 2) la circumferència (per la forma redona, la qual evoca la connexió resultat de confiar en la convivència i lo femení), 3) la terra (amb què l’home està en relació mitjançant el pal, de la mateixa manera que ho veiem en el ball de bastons i semblants, per a que la terra tinga vida) i el fet que, com es pot llegir en la rondalla “La Creació” (recopilada per Francesc de S. Maspons i publicada en els anys setanta del segle XIX), la terra… també s’engul els qui recorren a la maldat, per a que la bonesa puga continuar en la vida.

Afegirem que el bastó ens recordava la rella, la qual té a veure amb el penis i, per tant, el narrador es posa de part de lo matriarcalista, plasmat en el terreny, en lo que rep.

Un poc després, captem que “L’hostalera, que ho ha vist des de la finestra” (p. 335), “Ho explica als homes (…). Decideixen abandonar aquella contrada i anar a viure a altres llocs” (p. 335). O siga que la dona 1) ha sigut la primera persona que ho ha vist, en semblança amb les dones que troben que el personatge bíblic Jesús ha ressuscitat, 2) ho ha fet com una àguila, amb bon camp; 3) porta la iniciativa, 4) han tirat junta i han pres una decisió i 5) fan via cap a altres indrets més d’acord amb el seu estil de vida, on puguen haver-hi persones de bon cor.

En el paràgraf següent, llegim que “Avui, encara hi ha el pou del Diable. Gent retornada i vianants es cansaran de tirar-hi pedres i més pedres. Mai es pot tapar” (p. 335). Com que el pou té a veure amb l’acollida, amb la dona i, a més, amb la sexualitat i amb la fecunditat, podem dir que lo que havia eixit (la maldat), mor i que prossegueix la força de la fertilitat femenina: no l’han tapada, no ha sigut eclipsada.

De fet, el narrador addueix que “Decideixen bastir-hi una paret a tot el voltant, perquè ningú s’hi estimbi” (p. 335), això és, per a que ningú no s’hi tombe cap avall. “La paret cau i és engolida pel forat.

El pou encara hi és…, tothom coneix aquell lloc, però s’ho diuen en veu baixa…” (p. 335).

En altres paraules: si u vol continuar amb vida, ha de fer coses de bon cor. A banda, la paret és recta, lo ert enllaça amb lo patriarcal, amb lo masculí i, d’aquesta manera, es reflecteix que la dona té la darrera paraula, que es fa lo que ella vol i que la terra ha permés que l’hostalera i els altres sí que fessen via, és a dir, les persones bondadoses que pensen en els altres i no sols en el benefici propi (com era el cas dels lladres).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que empiulen amb la seua voluntat, artistes, humils, dolces i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en que captem molts trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “Mare de Déu dels Esclopets”. Un pastor troba una marededeu “que anava calçada amb esclops” (p. 301).

“La gent va creure que una imatge de la Mare de Déu no podia anar calçada d’aquella manera, ja que, més aviat, era signe de pobresa i que, a la reina del cel, li corresponia un calçat millor, per la qual cosa van treure-li els esclops i van posar-li el millor calçadet que van trobar” (pp. 301-302). Per consegüent, Nostra Senyora ha triat el calcer que ella ha preferit i copsem uns habitants que abracen l’elitisme, la fama i, per això, vinculen la dona amb el cel. A banda, està ben considerada (rep el tractament de reina).

“No obstant això, l’endemà (…), quan anaren a veure la seva imatge estimada (…) [,] van trobar que duia altra vegada els esclops” (p. 302). Com veiem, la dona (ací, la Mare de Déu), no cedeix. A més, “Van agafar aquell fet com obra d’algun irreverent que, durant la nit, havia fet el canvi, amb la qual cosa tornaren a treure-li els esclops i li posaren de nou les sabates.

Aquest fet es va repetir diverses vegades” (p. 302), fins que decidiren posar dos hòmens de guardians de la Mare de Déu.

Però, tot i això, en obrir la porta, veieren “que, de nou, s’havia produït el canvi i que la Mare de Déu calçava esclops. Això els obrí els ulls i entengueren la voluntat de la Verge: li deixaren, per sempre més, els esclops” (p. 302). Com podem veure, la dona no abraça lo que no vol i, al capdavall, respectaren la voluntat de Nostra Senyora: fan lo que ella tria, com en moltes poblacions catalanoparlants.

A més, cap al final del relat, llegim que “Van penjar aquelles sabates a la paret, on van restar-hi molts anys” (p. 302), fins al punt que moltes generacions les pogueren veure-hi… i Nostra Senyora no se les va posar… i, així, feu lo que ella tenia com a objectiu.

En la narració següent, “La Mare de Déu dels Àngels”, també es plasma el matriarcalisme, per exemple, mitjançant la dolçor i la dona, en un relat que enllaça amb un pintor del segle XVI: “El bon pintor començà la seva tasca (…). En arribar a trenc d’alba, l’ermità custodi, que dormia en una humil caseta ubicada al costat de l’ermitatge, veié el seu son trencat en escoltar uns dolços cants que provenien del setial de l’excelsa Mare de Déu” (p. 303). Així, copsem 1) un pintor (art) 2) la humilitat, 3) estar molt pròxim a un lloc d’acollida i, així, femení (com ara, l’ermita), 4) cants dolços (la música) i, per descomptat, 5) la Mare de Déu, ben considerada, és a dir, trets que empiulen amb el matriarcalisme. Igualment, captem la dolçor de l’inici del dia així com, en les estacions de l’any, aquest moment restaria vinculat amb la infantesa.

A continuació, el narrador posa més detalls de línia matriarcal: el pintor “Acudí presurós i restà meravellat davant allò que veien els seus ulls: la imatge de la Verge era acabada de pintar!, però, al mateix temps, havia estat feta amb tanta delicadesa i finor que (…) acudí presurós vers el poble anunciant la bona nova” (p. 303). O siga que Nostra Senyora ha fet costat a la tasca de l’home i, malgrat que el relat no reporte més, sí que podem dir que aquests trets estan en nexe amb lo femení i amb lo maternal (per exemple, en les relacions amb els nens de pocs anys).

Adduirem que, per a que una persona desenvolupe la seua vena artística o, per exemple, literària (ací, lo artístic està reflectit en el pintor i en la Mare de Déu), cal que toque els peus en terra (una altra característica associada a les cultures matriarcalistes). I tots dos ho fan.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que donen vida, acollidores, que trien i molt obertes

General, , , , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què captem molts trets matriarcals i ple de símbols és “Mare de Déu de Cérvoles”. “Un pastor innocent i sant pasturava el seu ramat pel (…) terme d’Os. Aquell dia es dirigí al mas de Cérvoles amb un company caçador que es deia Jordi. El nom del pastor era Miquel” (p. 294). 

“Era l’any 1299. La gentil primavera havia vessat, tota pròdiga, sobre els camps (…). Els arbres vestits de fullam nou i fresc” (p. 294) i els ametlers deixaven “un petit fruit de maragda” (p. 294).

Després, passa a l’estiu, quan els dos minyons guanyaven “la costa de la serra de l’Adoratori” (p. 294) i, des de la carena, “varen amarar-se de la visió d’un formós paisatge” (p. 295): muntanyes, rius, molts poblets,… Cal recordar la dita “La joventut tot ho venç”.

“A poc a poc, (…) van caminar per les carenes de la Serra de la Mata, en direcció al mas de Cérvoles, on pensaven passar la nit (…), fins que hagueren d’optar per aixoplugar-se en una cabana abandonada que els sortí al pas” (p. 295). En aquest passatge, corresponent a la tardor o primavera d’hivern, apareix la nit, aixoplugar-se i una cabana, tres detalls que empiulen amb lo matriarcalista i amb la dona (com a acollidora).

Més avant, la serra respirava olor de terra humida i “Els dos amics van refugiar-se amb el seu ramat en una cabana deshabitada, on passaren la nit (…) invocant Maria” (p. 295). Un passatge en què, de nou, la dona els acull (la cabana) i, a més, és a qui recorren ells per a que els faça costat (ací, Nostra Senyora).

A continuació, passem a la primavera: “La borrasca amainà i aparegueren les primeres llumeneres del nou dia, mentre el Jordi, impacient per la cacera, s’havia separat del seu amic” (p. 295). Com veiem, es plasma el fet que el temps de llum augmenta una miqueta respecte al que feia setmanes arrere: el nou dia, la infantesa, l’esperança.

“Entretant, el Miquel feia sonar la seva flauta i el ramat pasturava.

Aleshores, es va aparèixer la moreneta de Cérvoles o de Vallverd, tant de temps amagada en aquell lloc apartat, a en Miquel, voltada de nimbus amb (…) dos àngels (…) que polsaven un llaüt d’or desgranant unes melodies dolces a la Verge del Cel que custodiaven” (p. 295). Per tant, no sols hem passat a la primavera sinó que, igualment, apareix la moreneta. Comentarem que, per exemple, en la Moreneta de Montserrat (Catalunya), la seua celebració és el 27 d’abril i que, en el relat, no ho fa junt amb les primeres paraules referents a aquesta estació: l’acompanyen la música melòdica, el cel (relacionat amb la llum), la dolçor i àngels que li fan costat.

Tot seguit, copsem que, “Obrint-se el fullam, aparegué veloç com l’aire un cérvol (…), que es postrà als peus de Maria” (p. 295). Adduirem que, com podem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, el cérvol està vinculat amb la vida que es renova, per la semblança de les seues banyes amb les branques dels arbres, i que és un mitjancer entre el cel i la terra.

Un poc després, en Jordi, que era en el fons del bosc i que ara estava cec, “davant la imatge de la Verge, va recobrar la visió” (p. 295). Per consegüent, la dona salva l’home (en aquesta narració, simbolitzat per la figura del caçador).

Llavors, els dos amics tornen a Os, “van prendre la imatge per mostrar-la als seus familiars i la van posar dins del sarró” (p. 295). Però, com que, quan aplegaren a Os de Balaguer (població catalana de la comarca de la Noguera), Nostra Senyora havia desaparegut perquè “no volia moure’s de Cérvoles (…), varen decidir construir un pilaret on reposaria la imatge fins que no s’acabés de construir una capella” (p. 295).

O siga que la dona (ací, la Mare de Déu) aplana el camí de la vida als dos jóvens (com ara, en la tardor i en l’hivern, mitjançant una cabana, com a acollidora) i, a més, també participa en l’estació del renàixer, permet que en Jordi (el caçador) torne a veure i, a banda, els dona vida i té la darrera paraula (el lloc on volia viure, ací, Cérvoles). I ells fan amb simpatia lo que ella vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que trien, que donen vida i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es reflecteixen molts trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mare de Déu de Besan”. Uns pastors d’Ainet “van trobar la imatge de la Mare de Déu dins la soca d’un arbre (…), on també hi havia un eixam d’abelles. La van agafar i la dugueren al temple” (p. 291). Per tant, Nostra Senyora (qui, a més de dona, fa el paper de mare) apareix en l’interior (lloc de recepció) d’un arbre, amb força (com un tronc), acompanyada (l’eixam) i dolça (la mel que fan les abelles). Igualment, la dona és ben acollida i la porten a un lloc on, al capdavall, les abelles “van entrar (…) i van fer un rusc als peus de la imatge” (p. 291), detall que plasma que la dona està ben considerada.

Una altra narració en què també en copsem, és “Troballa de la imatge de la Mare de Déu de Caregue”, recopilada en el mateix llibre. Primerament, una versió diu que “la imatge de la Mare de Déu de la Muntanya fou trobada per un pastor en un esbarzer on florien les roses” (p. 291), ell se l’emporta cap a Caregue (un poble del terme de Rialb, en la comarca del Pallars Sobirà), però no hi aplegà i, “Al final, decidí deixar-la allí i, en aquell lloc, se li va aixecar una bonica ermita” (p. 291). O siga, que es fa lo que vol la dona i, a banda, està ben preada.

Una altra versió de la troballa exposa que un pastoret, mentres dormia en la seua cabana, veié que hi havia molta resplendor, “com si fos de dia. Va cercar pel racó d’on sortia la llum i hi va trobar una imatge de la Mare de Déu” (p. 291). 

Tot seguit, l’home se la posà al sarró i emprengué el viatge cap a Caregue, però, en ser-hi, Nostra Senyora n’havia saltat. Per això, el pastor i la gent del poble copsaren “que la Mare de Déu no es volia pas moure del lloc on s’havia manifestat.

I així fou com, en aquell turó de tan bona vista, se li aixecà la capella que ha estat centre de devoció mariana de tota aquesta contrada” (p. 292). Com veiem, s’accepta amb simpatia la tria de Nostra Senyora (és a dir, de la dona).

Finalment, podem llegir que, “a l’indret on fou trobada la imatge, hi va néixer un roser que va romandre (…) florit durant centenars d’anys” (p. 292), detall que, a més d’estar relacionat amb la dona (el roser simbolitza la vulva), ho faria amb la filla (la planta).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que reben homenatge, ben considerades, que trien i molt obertes

General, , , ,

Una rondalla en què es reflecteixen molts trets matriarcals és “La troballa de la Mare de Déu dels Socors”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Comença un capvespre de primavera en què uns pastors retornaven a Agramunt, és a dir, en un moment del dia associat a la dona.

Ja prop del poble, “a la mà de sota del camí, l’herba creixia verda i ufanosa; a la banda de dalt, abundaven els esbarzers” (p. 274). Aquestes línies resulten interessants perquè, per una banda, es tracta sobre l’herba, suau, verda i sota terra (detall que empiula amb lo femení) i, per una altra banda, apareix el nom d’una planta que, entre altres  coses, fa mores, és punxosa i creix en la part associada a lo masculí. 

Quan ambdós pastors estaven a punt d’arribar a un pont, veieren una llum “que sortia de dins un intrincat esbarzer, una claror que semblava voler fer la competència a les estrelles que començaven a fer l’ullet” (p. 274). Per tant, la dona (ací, simbolitzada en l’esbarzer) té un paper considerable.

Igualment, quan s’hi acostaren, trobaren “una bellíssima imatge de la Mare de Déu, la causa d’aquell resplendor, cada vegada més intens a mesura que s’anava fent fosc” (p. 274). Així, captem que la nit, lo femení, està vinculat amb la dona (ací, per mitjà de Nostra Senyora) i que és quan més llueix. Cal destacar que, en la narració, està ben preuat aquest tret (el qual no fa al·lusió a la llum del matí, ni del migdia) i que podem enllaçar amb lo matriarcalista.

En acabant, els dos pastors fan via cap al poble i llegim que “El poble s’havia reunit davant de l’església” (p. 274), detall que va en línia amb el comunalisme com en altres relats en què llegim que els veïns de l’indret, per exemple, tiren junta.

Més avant, veiem que uns veïns “s’havien pres la molèstia de sortir fora muralla” (p. 274) i pogueren contemplar com, de l’esbarzer, sortien uns raigs de llum que “omplien la zona d’una claror dolça i suau, com si un bocinet de cel hagués davallat a la terra” (p. 274). Afegirem que la dolçor i la suavitat no són alienes a narracions en què apareix la Mare de Déu, com ara, en les que allibera presoners, o bé en què fa costat a alguna persona de bon cor. Adduirem que aquest bocinet de cel representa una semblança respecte a la cultura colla (matriarcalista i d’Amèrica del Sud), en què ho fan i afavoreixen la vida a la Pachamama (la Mare Terra).

A continuació, els agramuntins, amb solemnitat, “organitzaren una processó, recolliren la miraculosa imatge i la dipositaren en un lloc d’honor del temple parroquial” (p. 274).

Però, l’endemà, Nostra Senyora “tornava a ser al peu de l’esbarzer. Ara no hi havia resplendor, però un estol d’ocellets cantaires li retien homenatge amb els seves refilades” (p. 275). És a dir, que la Mare de Déu preferia un espai obert, en la natura, junt a un arbre i en llibertat (com els ocellets que li cantaven).

Finalment, “Els agramuntins comprengueren l’advertència i van prometre solemnement a la Verge que, tan aviat com fos possible, aixecarien una capella al seu honor en aquell indret. Però també li demanaren humilment que volgués acceptar com estada habitual l’església de Santa Maria, perquè així la tindrien més a prop per honorar-la i per acollir-se a la seva (…) protecció” (p. 275). I la Mare de Déu no hi posà cap objecció. Un relat en què es copsa que la dona té la darrera paraula, que tria i en què s’aplega a un acord entre les dues bandes (detall molt habitual en les cultures matriarcalistes): els habitants (el col·lectiu) i Nostra Senyora (la dona, qui fa de cap).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Festes paganes vinculades amb la terra, amb dones fortes, que fan costat i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Mare de Déu de Montalbà”. Un pastor (segons una altra versió, una pastora), mentres pasturava, trobà “la imatge de la Mare de Déu de Montalbà (…) dintre d’una petita cova” (p. 272). És a dir, que l’home s’acosta a lo femení, a la dona: a la cova (petita), a l’úter amb què, tots junts, faran possible la pervivència humana que veurem en acabar la llegenda. 

Més avant, hi ha uns versos que el plasmen: “Us trobaren a la vora / d’un camí i ací us van dur / nostres avis i tothora / heu estat remei segur” (p. 272). Açò va en línia amb una cultura en què la dona és com una mà de sant i uns versos que recorden els avantpassats i que afigen el tractament de “Mare”, com a protectora dels qui hi confien: “Protegiu Preixana, Mare / i Verge de Montalbà” (p. 272). Direm que Preixana és una població de la comarca de l’Urgell. Com en altres relats, finalment, el pastor (com que, en distintes ocasions, se’n porta la imatge cap a sa casa, però Nostra Senyora torna al lloc de la troballa) “decidí de posar-ho en coneixement de les autoritats (…) i, per més que la gent insistia posant-s’hi més homes, tampoc no podien” (p. 273). En aquestes línies, de pas, apareix el tema de la força femenina, fins i tot, per a determinar on vol residir…,  i que es fa lo que ella vol.

Aleshores, “Van entendre que calia aixecar allí una ermita, ja que era desig de la Mare de Déu quedar-se en aquelles contrades” (p. 273), fet amb què veiem que es respecta la decisió de la dona (àdhuc, per part dels hòmens).

Adduirem que aquesta narració té un final interessant: “A partir d’aquell moment, va començar un culte molt viu i de força transcendència, acudint a la Verge des de molts llocs. Aviat s’hi féu un aplec cada any, acudint-hi Prexiana, Vilagrassa i el Mas de l’Estadella. Se celebrava, aquest aplec, el dimarts de Pasqua Florida. La celebració, arribats a l’ermita en processó, consistia en ofici solemne; cant dels goigs; repartiment de brots d’alzinera i també ball, que era un element molt important de l’aplec” (p. 273). Així, el relat empiula que la Mare de Déu es posa com un element que està per damunt dels possibles interessos individualistes de dues poblacions (Prexiana i Vilagrassa) i d’un mas (el de l’Estadella, en el terme de Vilagrassa).

A més, la trobada té lloc en primavera (moment del renaixement de la vida) i es reparteix força als qui hi assisteixen. Recordem que l’alzina té a veure amb la fortalesa, com podem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, sota l’entrada “Alzina”: “Arbre de fulla perenne (…), símbol de força; (…) de perdurabilitat”. En la mateixa enciclopèdia, la qual consultàrem el 24 de maig del 2022, s’indica que, “En la mitologia popular, són estatge de fades i genis locals i lloc d’aparició o troballa de marededéus: alzines-santuari (…). Hi ha tradició de ritus, juntes d’arbre, àpats, balls rodons, jocs, festes i aplecs a l’ombra d’alzines majestuoses” i, al capdavall, fa esment a una creença popular: “L’alzina és la muller del roure”. 

Finalment, el relat posa que, durant moltes centúries, no solament hi anava molta gent sinó que, a banda, també ho feien “per agafar bossetes de terra, ja que s’estengué aviat la creença que la terra d’aquell lloc guaria de mal de cap” (p. 273). No és estrany aquest nexe entre la terra, la dona, tocar els peus en terra, prendre part de la terra (que representa obertura a l’altre, en aquest cas, simbolitzat per la dona i per l’estima per la terra on u viu, així com quan u accepta participar en un joc i pren cartes).

Adduirem que, detalls com 1) el ball, 2) el repartiment de branquetes suaus (així com ho és la infantesa respecte a la vida biològica de les persones), 3) el fet que esdevinga en Pasqua i, a més, 4) el que s’aculla la terra amb senyal de simpatia, ens feu considerar que aquesta festa, matriarcalista, pogués ser pagana, anterior al cristianisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.