Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

“Festa de les Verges”, festa matriarcal en què la dona, molt oberta, salva l’home

General, , , , , ,

 

El 22 d’octubre del 2021, en el grup “Projecció cultural de ses nostres illes”, Antonia Nicolau Adrover escrigué una glosa que diu així:

“Festa de les Verges

 

Un home, amb anar pel món,

ha de tenir bona testa,

quantes n’hi ha que fan festa

per les Verges… i no ho són.

 

Fadrineta, te diré

que venc a cercar consol

i, si em mostres es bunyol,

avui el t’ensucraré.

 

Digau a sa vostra fia[1]

que surti an es portalet

i que tregui es bunyolet

que vaig tastar l’altre dia”.

 

En relació amb aquesta glosa, s’escrigueren alguns comentaris, com ara, “Preciosa glosa en homenatge an es bunyols, Antònia” (Norat Puerto Nadal), “Això sí que eren festes entranyables!!

Gràcies, bunyoleres!!” (Catalina Rossello), “Més directe, no ho pot ser.

M’ha fet gràcia” (Rosa Garcia Clotet), “Una cançó ben guapa!!!

No l’havia sentit mai” (Esperanza Fiol Capo).

Afegirem que, quan comentí a Antonia Nicolau Adrover que feia un treball sobre el matriarcalisme i que “Sé que ‘bunyol’ està associat a la dona. I la meua pregunta és si ‘bunyol’ té a veure amb la dona (en lo eròtic o bé en lo sexual)”, em respongué “Idò, jo, Lluís, això de bunyol, ho relacion a ses dones. Com… poma, maduixa, castanyeta, nespla, etc., etc.”.

Igualment, el 20 d’octubre del 2021, en el grup “Projecció cultural de ses nostres illes”, Josep Valls i Ribas escrigué que la festa de les Verges és una de les tradicions de Mallorca, la qual, com hem pogut veure, ens pot recordar festes o actes que em comentà ma mare, en què uns jóvens van a cantar a fadrines, amb la intenció de guanyar-se l’aprovació de les jóvens. Així, Josep Valls i Ribas comenta que, “Actualment, a Mallorca, la Revetlla de les Verges és una de les festes més antigues de l’illa. Se celebra la nit del 20 d’octubre, vigília de Santa Úrsula. Els fadrins solen anar a cantar, en grup, serenates a la porta de les seves enamorades. A més de cantar cançons populars (com el famós ‘Clavelitos’) també entonen, amb un clavell a la mà, temes d’un cert component eròtic i picaresc. Aleshores, les al·lotes afalagades, com a mostra d’agraïment, conviden els seus pretendents a entrar dins ca seva per menjar bunyols i beure moscatell”. I, d’aquesta manera, veiem plasmat que, com ara, la dona és qui té la darrera paraula, així com, en moltes rondalles mallorquines, es reflecteix aquest tret matriarcal.

En línia amb les paraules de Josep Valls i Ribas, el 14 d’octubre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, Paul Raphaelson, posà un post en què, a més d’una foto, escrigué que “És tradició que els homes es declarin cantant gloses a les dones que estimen, i, aquestes, a canvi, els hi fan uns dolços que es diuen ‘bunyols de vent’”. Igualment, en u dels comentaris al seu escrit, Antoni Duro plasma que “es ‘quintos’ o grups de sonadors, anaven a un parell de cases, no a ca una només”.

Adduirem que el 21 d’octubre del 2021, Maria Teresa Estarellas Roca, una dona molt oberta, em posà en el meu mur el post d’Antonia Nicolau Adrover, junt amb un comentari seu: “Una cançoneta picant”, és a dir, eròtica.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Filla.

“Sí que ho som, sa mateixa”, la dona salva l’home i el tria, molt oberta

General, , , ,

 

En la rondalla mallorquina “Es fustet”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVII, es plasma no sols la sexualitat matriarcal sinó, igualment, que la dona és qui marca les directrius a qui aspira a casar-se amb ella i, al capdavall, qui l’accepta ja que ella té la darrera paraula. Així, ens trobem que un comte que era un “molt gran senyor” (p. 52) tenia una filla, Na Catalineta, i, a banda, amistat amb un marqués, que, com ell, també era vidu. Na Catalineta, d’uns setze anys, qui estima el pare “com sa sal a l’olla” (p 52) i que es garrida i galanxona, no vol casar-se amb el marqués, el qual ja n’havia fet els quaranta (p. 53).

Per això, Na Catalineta ho comenta a una mestra (p. 53), qui li fa de fada i que li recomana posar-ho difícil al marqués: que ell haja de dur a Na Catalineta uns vestits (en la rondalla en dirà tres, u rere l’altre) amb molts detalls, bé de la natura, bé del cel, bé de la vida. El marqués, per a tractar d’aconseguir-ho, fins i tot, fa un pacte amb el dimoni (p. 54).

Com a exemple de matriarcalisme, direm que, en un passatge de la narració, Na Catalina diu al marqués: “Jo no em casaré que no em dugueu un altre vestit de perles i diamants i amb totes ses plantes i arbres i animals de la terra pintats” (p. 57) i, un poc després, veiem que “Es marquès no va tenir altre remei que prendre es capbussot cap a cercar aquell altre vestit” (p. 57).

I, quan el marqués ja li ha portat els tres vestits, Na Catalineta ho comenta amb la mestra i, immediatament, totes dues se’n van a parlar amb una amiga de la mestra: una fada. I la fada els diu:

“-Sabeu què podem fer? Un fustet, una espècie de figura de dona de fusta, buida, amb uns balladors en es braços i a ses cames[1]. T’hi posarem dedins, Na Catalineta, amb sos tres vestits que es marquès t’ha duits i una capseta que et donaré jo i només l’hauràs d’obrir com estaràs apurada de tot de tot. Et durem dins es bosc (…). Ton pare, ni es marquès no sabran pus noves de tu i t’escapes de ses seues ungles” (p. 58). I Na Catalineta ho accepta i, al moment, se’n van cap al bosc, on viurà fins que un rei troba el fustet. I el rei s’emporta el fustet cap a on ell viu i, més d’una vegada, parla amb ell, àdhuc, quan ja ha fet unes dictes amb la intenció que ell, fadrí, es case amb una dona que complesca les condicions que ell ha triat.

I, en tres passatges posteriors, Na Catalineta se n’ix del fustet, se’n va cap a la cort, on el rei organitzava uns balls i on assistien dones jóvens. I, quan el rei ja ha començat a ballar i Na Catalineta considera que és un bon moment per a anar-hi, se n’ix del fustet, agafa la capseta i… a ballar. I, quan el rei tracta que agafen la jove, Na Catalineta recorre a una cadira que la trasllada amb molta habilitat i àgilment. El rei, després de cada ball, parla amb el fustet i li remarca trets de la jove amb qui ell ha ballat (ací, Na Catalineta) i que li agradaria casar-se amb ella (tot i que no en sap el nom). Comentarem que, aquesta rondalla em recordà quan, en juny del 2014, un diari econòmic en castellà, posà un titular que deia que començava el ball: en els moments bons, el rei celebra balls, però, quan se’n va Na Catalineta, ordena que es tanquen.

Na Catalineta, eixerida i intel·ligent, abans d’anar-se’n de cada ball, diu unes paraules al rei vinculades amb la terra i, un dia, el monarca lliga aquestes paraules i aplega a la conclusió que… el fustet devia estar relacionat amb aquella jove.

I el rei, ara sí, descobreix que la jove, Na Catalineta, ben mudada, cuina però ja fora del fustet i, per a poder-se casar amb ella, es fa el malalt. I, en aquest passatge, entra el fet que la dona salva l’home:

“El rei no feia signes de res.

A la fi, digué amb una veu com de l’altre món:

-Ni prendré brou, ni res, si no el me fa es fustet.

-Però, ¿qui ha vist mai -deia la reina i tots es nobles- un fustet fer brou?

-Es sia vist, no es sia vist -responia el rei-, no prendré res que no sia fet seu” (p 69). I així ho faran: per tant, ell té al fustet (Na Catalineta) com qui el salvarà. I, així, en dos passatges més, però, en el darrer, el rei “La se mirà bé i, ben cert i segur de que era sa mateixa que es tres vespres era fuita des ball, ja no esperà que acabàs de fer es brou i se’n tornàs dins es fustet, sinó que pega empenta amb tota sa força a sa porta des lligador, passa sa porta per ull i li diu més content que una Pasqua:

-Tu ets sa que vengueres es tres vespres as ball (…). Tu ets sa més guapa i sa més balladora de totes. Amb tu, m’he de casar.

-Amén! -digué ella, tota xalesta-. Ja ho hauríem d’esser! Sí que ho som, a sa mateixa” (p. 71).

I es casaren i, a més, Na Catalineta, condona son pare i, el pare, com que veu que no havia tractat bé la filla quan ell havia intentat que la jove es casàs amb el marqués, decideix anar-se’n a un monestir, malgrat que Na Catalineta no tenia cap rancúnia amb ell (p. 75).

Finalment, adduirem que aquesta rondalla es plasmà en 1897 i que qualsevol persona mínimament honrada veurà que reflecteix molts trets vinculats amb el matriarcalisme, fins i tot, el de la sexualitat matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  [1] El fustet, molt prompte, em recordà la figura moderna de la nina unflable. Afegirem que Pere Riutort em comentà que Mn. Antoni Ma. Alcover, per motius de principis, no inclogué rondalles eròtiques…

“Veus-me’t aquí”, la dona, amb gosadia i molt oberta, salva l’home

General, ,

 

En la rondalla mallorquina “Sa cama-rogera”, que arreplegà Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVII, apareixen molts trets relacionats amb el matriarcalisme, començant pel fet de “tirar junta” i, al capdavall, que la dona salva l’home. En aquest relat, en què un rei i una reina que no tenien cap infant, i el rei aplega a dir “Mal fos un drac, sols que en tenguéssem un!” (p. 35),… en naix u i… que “va esser un drac fet i condret” (p. 35). I, com en alguna rondalla semblant en què una dona desencantarà el malefici (ací, simbolitzat pel drac), el drac se’n reeixirà. Quan aquest fill ja tenia uns quinze anys (p. 35), una criada del rei, que anava cap a una font, sent una veu:

“-Escolta! Escolta!” (p. 35).

I el rei, molt obert i encoratjador, uns dies després i, més avant, li comenta que cal superar les proves, per exemple, quan li diu “Sa por no és res, si la volem veure. Tu lo que has de fer, davallar dins sa mina en punt de migdia. Si et tornen a dir ‘Escolta!’, tu no et regires i respons ‘Jo no escolt que no veja qui és qui parla’. Si tu volguesses fer això, per ventura, aclariríem qui és aquesta veu i t’assegur que no et queixaries de mi.

Aquella criada, es revest de coratge i, en punt de migdia, davalla dins sa mina” (p. 36). Veiem, per tant, un rei molt obert, comprensiu i que dona valença als súbdits, fet que podríem vincular amb l’educació matriarcal.

El drac, quan la veurà, comentarà a la criada qui és ell (el fill del rei i de la reina) i com el podran alliberar: “Ja tenc s’edat i em vull casar. Digues-ho a mon pare i a ma mare i que, dins tres dies, m’han d’haver duita una al·lota que sia guapa i de sang reial, i ens casarem” (p. 37).

Ho assoliran quan una tercera dona es presentarà al drac i, entremig, trobem diferents passatges en què els nobles de la cort es reuneixen per a acordar una eixida, fet que, sense embuts, podem relacionar amb el pactisme, amb el parlamentarisme i amb el matriarcalisme. Com a exemple, llegim que el rei (màxim representant d’un Estat i qui aprova i desaprova i encarregat de les relacions internacionals i tot) “Crida es nobles de la cort, els diu lo que passa i els envia a tots els reis veïnats a veure si tenien cap filla o parenta, maldament fos de ben enfora, que es volgués casar” (p. 37) i, un poc després, veiem que “Tornen a tirar junta” (p. 37) i triaren una opció: parlar amb la bugadera del rei, qui tenia tres filles (p. 37).

I, encara que les dues filles més grans de la bugadera es presenten al drac, com que elles li manifesten que no són de família reial, el drac se’n desfà. Ara bé, la més jove, Na Tereseta, eixerida i amb reflexos, quan el drac, a les dotze, li demana qui és, li diu:

“-Tereseta, filla de rei -respon sa pitxorina.

-Venturosa de tu! -exclama ell- (…).Mira: per una flastomia de mon pare, jo estic encantat en forma de drac. Per casar-nos, m’han de desencantar primer i has d’esser tu, que m’has de desencantar.

-Digues, idò, què tenc de fer -diu Na Tereseta  tota resolta” (p. 43). Aleshores, el drac li indica com es podrà assolir l’objectiu, Na Tereseta ho farà, però, a ella, li manca coratge i, quan Na Tereseta se’n va a la cort i ho comenta, intenten que la jove es desentenga del drac. Però, llavors, ella pren alé, força i tria salvar el drac: “Ni em pentinaré, ni m’espalmaré, ni em miraré dins cap mirall, fins que no haja desencantat es fill del rei” (p. 44).

Ara bé, un dia, passa una cama-rogera (ací, una dona velleta, culta i intel·ligent) pel carrer i les criades ho comenten a Na Tereseta; i la jove, no sols es farà amiga de la velleta, sinó que reviscola i el rei atén una proposta de la cama-rogera. Així, es plasma allò de “L’home proposa i la dona disposa” i, a banda, que es fa lo que vol la dona.

Continuant amb la rondalla “Sa cama-rogera”, la jove Na Tereseta participa en un passatge en què apareixen ombres que la tracten com si fos la filla d’un rei i, al capdavall, la jove tria fer marxa junt amb la velleta en un cotxe,… i guanya espenta, es presenta al drac, qui li demana que es pogués mirar en els ulls de la jove i, “Na Tereseta, que havia vist tot d’una que allò era es fill del rei, no pogué estar pus; surt de davall sa taula i es planta davant ell, tota xalesta i galanxona (…):

-Na Tereseta, demanes? Na Tereseta voldries…? Veus-me’t aquí!

(…) tot va descomparéixer i es trobaren dins es camp de cama-roges Na Tereseta, na cama-rogera i es fill del rei desencantat” (pp. 50-51). Així, veiem un altre detall en línia amb el matriarcalisme: en el desenllaç final, dues dones i un home (per tant, majoritàriament, dones) es troben en un camp i, a banda, lo que és més important, cada una de les dones ha salvat una altra persona (la velleta, la jove; Na Tereseta, el drac, això és, el fill del rei i de la reina).

Es casen Na Tereseta i el fill del rei. I, per tant, la dona havia salvat l’home (ara, no sols home, sinó casat amb qui l’havia desencantat).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Ara t’he pogut treure des fang”, dones amb intel·ligència, amb reflexos i que salven l’home

General, , , , ,

 

En el Tom XVII, hi ha una rondalla mallorquina, “En Pere de sa xulla”, en què es reflecteix molt el matriarcalisme. Així, veiem En Pere, un home molt fadrí i que no s’havia casat, i Na Joana, una dona que havia doblegats els trenta i que feia el mateix camí (p. 7). Però, mentres que l’home era curtet, la dona era “més viva de potències que una centella” (p. 7) i trien casar-se (p. 7).

Al moment, llegim que, quan calgué veure quin preu posarien a un porcell, “a Na Joana no li agradà es preu i va dir:

-Ens convé més matar-lo i el vendrem obrat i en traurem més” (p. 8). I, així, Na Joana és qui dicta què faran, qui s’encarrega de la cosa econòmica, i li diu que se’n vaja a Ciutat (a Palma) i “ja em duràs tretze pams de drap” (p. 8).

A continuació, En Pere se’n va a Ciutat i no aprofita el preu econòmic a què li ho posen, com ara, en la venda de draps (p. 10) i, quan aplega a casa i la dona pregunta pels doblers i ell li diu que s’ha acontentat amb menys diners dels que podria haver obtingut (p. 11), En Pere li afig “però me n’han hagut de donar es tretze. No m’han enganat, no!

Com Na Joana sentí es manifest, el se cuidà a menjar frit” (p. 11).

Un poc després, fa una cosa semblant, però “des cap d’un parell de setmanes” (p. 11), novament, a Ciutat, però amb una xulla prima i unes sobrassades (p. 11) i, un temps després, “Na Joana l’envia a dur llenya pes fogó, perquè l’havien acabada.

Se’n va a sa garriga des batle i carrega.

Es batle l’hi troba. Li sabia greu ferm que li robassen sa llenya i ja li diu:

-¿As batle, que és es batle, robaràs sa llenya, cara de poca-vergonya? Passa’m davant i cap a sa presó” (p. 15).

Però ell, cames em valguen, se’n va cap a casa seua. Però, com que troba gent pel camí que veuen que eixa llenya no és seua i li demanen d’on l’ha treta, el tema va més lluny i el porten a la justícia.

I és, aleshores, on veiem molt plasmat el matriarcalisme i el paper capital de la dona. Així, “Arriba a ca seua i, com Na Joana sap lo succeït, pensa qui pensa com sortir-ne (…), li vengueren dues idees bones de tot.

-Tu, espera’m: no et mogues d’aquí dins -diu a En Pere” (p. 15).

Aquestes paraules poden portar-nos, com ara, a la cultura colla, d’Amèrica del Sud, en què, com em comentà un amic que la coneix molt, la dona se’n va al bar i… l’home roman en casa, un detall semblant a aquest.

En Pere, davant del Justícia, parla amb molta naturalitat. Tots els personatges vinculats amb els fets, en lloc de plegar-se en un tribunal, ho fan al costat d’un pou, on havien tingut lloc uns esdeveniments relacionats amb la rondalla.

El personatge que fa de jutge tracta de mostrar que En Pere és culpable, però la intel·ligència, la creativitat i els reflexos de Na Joana lliuraran En Pere d’una condemna, demostrant que, en el pou, no es trobava el batle, a qui hauria mort En Pere:

“-¿Ho veuen -deia aquella traïdora-, com no era es batle?… Jo hi hauria posat es coll que no ho era! Quin està En Pere meu per fer tal atemptat! Ell no és capaç de matar una puça!” (p. 18).

Al capdavall, el Justícia considera que el marit de Na Joana és innocent i la parella fa via. Ara bé, “Na Joana agafa En Pere per sa mà i el se’n mena a ca seua més que de pressa.

Com hi foren, ella va dir:

-Mira, ja pots veure si et deixondeixes de bon de veres i si estàs més alerta, si no vols arribar a sa forca! Si ara t’he pogut treure des fang, no esperes que t’hi puga treure sempre! (…) Ulls espolsats, idò, i fora son!… o, si no, et rompré una espatla! Com som dona te la rompré.

En Pere va mudar de verd en blau: no deixava mai es gonellons de Na Joana, no féu cap bel·landina pus i visqueren a pler una mala fi d’anys” (p. 20). Un exemple explícit en què la dona salva l’home, per mitjà de la creativitat de Na Joana, i no, necessàriament, a l’estil dels llibres de cavalleria, en una rondalla plasmada en 1897.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim una foto que figura en la rondalla mallorquina “Sa mula de plata”,  en el Tom IV, en què es plasma molt bé el matriarcalisme, no sols en el fet que la dona és qui té la darrera paraula.

 

La dona, amb molta espenta i molt oberta, respon que sí i salva l’home

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteixen molts trets vinculats amb el matriarcalisme és “Es raïm del rei Moro amb set pams de morro”, la qual figura en el Tom XVI de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, al principi, llegim que hi havia una jove, Na Catalineta, que era eixerida i bona al·lota i que vivia junt amb son pare, vidu.

Ara bé, el rei dicta que, en un mes, haurien de partir del regne tots els hòmens vidus del país i que, posteriorment, sí que s’admetrien els qui, procedents de Mallorca, estiguessen casats (p. 96). Aleshores, el pare de Na Catalineta, un home amb poca espenta, s’embarca i, un poc després, veiem que “L’home deixà comanada Na Catalineta a una dona vella un poc parenta seua i, en es moment de partir, digué a s’al·lotona:

-Vaja, Catalineta! A veure què vols que et duga de fora-Mallorca[1]es dia que jo en puga tornar!” (p. 97) i, així, és la dona, primerament, la dona vella i, en aquesta conversa, la filla, qui porta els pantalons. I, com que la filla li comenta que lo que ell vullga, aleshores, son pare tria un raïm.

A banda, ja en una barca, el patró diu al pare de Na Catalineta que, si vol fer-se amb un raïm, haurà d’anar a cal rei Moro amb set pams de morro (p. 98), però… sense que el descobresca el rei Moro. I, llavors, sense pensar-s’ho dues vegades, l’home fa via i aplega on és el raïm, el cull i, com que el rei Moro veu el pare de Na Catalineta, i el pare li comenta que ella és “s’al·lota més garrida, aguda i bona al·lota que trepitja terra” (p. 100), qui encara corre els setze anys (p. 100), el rei Moro el condona (p. 100) i li diu que hauran de fer uns pactes que, entre altres coses, inclouen que “d’aquí a un any i un dia, la m’has de dur, a ella, aquí” (p. 100). De nou, apareix el tema dels acords, tan vinculat amb el matriarcalisme i amb la història de la Corona Catalanoaragonesa.

Com que el rei Moro concedeix llicència al pare, ell fa marxa, es presenta en ca la seua dona i lliura un raïm a Na Catalineta (p. 101) i, quan ja porten quasi un any, la filla veu que canvia la cara del pare: “Sa vostra cara no ment! (…). Es cor m’ho diu, que teniu cosa; i ja ho sabeu que es cor no ment” (p. 101). Un altre detall matriarcal: la filla posa per davant el cap (la cara) i, en segon lloc, el cor i, així, no rebutja cap de les dues bandes, tot i que prioritza la primera que li ha dit.

A banda, com que Na Catalineta té molta espenta, comenta a son pare “Lo promès, sia atès. Jo no vull que facen de sa vostra paraula dolenta” (p.. 102) i, així, se’n van cap a cal rei Moro.

Ja en cal rei Moro, uns ombres faran costat i tractaran Na Catalineta com si fos una princesa i, igualment, el pare demana al rei que, “si és vostra voluntat de casar-vos amb sa meua filla, lo que vos deman, que la me tracteu bé” (p. 104). I així ho farà, el rei, des del primer moment. Un poc després, el monarca pregunta a Na Catalineta si ella voldria casar-se amb ell i la jove li diu que no desfarà la paraula de son pare (p. 104).

Igualment, el rei Moro diu a la jove que ell és un encanteri i que només la pot veure cada cert temps (p. 105). Cal dir que a Na Catalineta, tot i que romandrà en una torre i molt ben tractada (àdhuc, com una reina), també arrisca i, com ara, va avant per mitjà d’una claueta d’or que li ho posa molt fàcil i, com que es trobarà amb moltes dones que treballen per al rei (però que mai no li diuen per al rei Moro) i ella té molta paciència, un any i un dia després, en eixir el sol (p. 112), es trobarà ella amb un nin ros com un fil d’or (p. 112).

I, com que, a la cambra on era Na Catalineta, només podia accedir ella, però, en un passatge de la rondalla, també ho fan son pare i sa mare, la jove ha de fer via… i, així, carrega l’infantó, se’n va cap a unes casetes on troba “una dona d’edat damunt es portal” (p. 114), a qui ajudarà en les faenes de la casa i, a més, farà bona pasta amb les dues filles de la dona que l’acull.

No obstant això, com que el rei Moro visita la casa i ni amb la filla gran i Na Catalineta, ni amb la segona i amb la jove, veu la dona d’edat que s’ho traga la jove i, igualment, el rei Moro diu a Na Catalineta “Oh, Catalineta! Si tu et volies amollar de dalt a baix d’una torre que jo et mostraria, em llevaries d’encantament!” (p. 116) i la jove comenta tot lo relacionat amb son pare i amb el raïm, la madona, quan veu que el rei Moro oferia a Na Catalineta casar-se amb ella i que la jove fos qui el salvàs, la madona respon a Na Catalineta: “Hala, beneita, respon més que de pressa! Respon-li que sí!” (p. 118) i, així, l’encoratja i li dona molta espenta i, immediatament, Na Catalineta ho accepta (p. 118), ella fa marxa cap a llevant (p. 120) com també les dues filles de la madona i… es llança des de dalt la torre. Aleshores, el rei Moro, des de baix, l’agafa amb els braços i… es torna un senyor rei desencantat. La dona havia salvat l’home (p. 121).

Afegirem que, al capdavall, entre altres coses, “encara en feien més, d’ulls, aquella madona i ses seues dues filles, que el senyor rei i la senyora reina feren quedar amb ells per estar-hi tota la vida.

I, allà, tots plegats, el senyor rei i la senyora reina amb el seu infantó i aquella madona i ses dues filles d’aquesta, i tot aquell estol de senyoretes i senyorets, es passaren anys i més anys” (p. 121).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Literalment.

“Fes-te envant i aviat trobaràs tot això”, educació matriarcal, creativa

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “S’arbre de música, sa font d’or i s’aucell qui parla”, del Tom XV, “passa un parell de mesos i, a cal rei, hi tornà a haver gent novella: un altre infantó, ros com un fil d’or” (p. 86) i “aquell mateix jardiner que havia replegada sa primera caixeta, replegà sa segona” (p. 86) i, un poc després, veiem que el rei torna de la guerra (la segona) que, “al punt, es mou una altra guerra i el rei, ja ho crec, se n’hi hagué d’anar més que de pressa, perquè el dimoni no s’endugués ses títeres.

Sobretot, as cap de set o vuit mesos, torna a haver-hi gent novella a cal rei (…), una nineta, rossa rossa com un fil d’or” (p. 86). Però, una vegada més, l’enveja de les germanes de la reina fa que envien la nineta al riu i, com que el jardiner arreplega la caixa en què va la xiqueta i, en cal jardiner, la tracten bé, accepten acollir-la i pujar-la. Les paraules amb què es plasma aquesta rebuda, em recordaren el tema de l’educació matriarcal: “I tots contents[1], s’exclamaven:

-És Déu que ens envia aqueixs infantonets! Són angelets del cel! Déu ens ho ha de premiar, si els acollim i ens en cuidam!” (p. 87).

“Infantonets” (el diminutiu, en aquest cas, té un sentit afectuós, d’amabilitat), “angelets del cel” (la bonhomia i unes paraules que harmonitzen els infants i l’ambient en què es desenvolupen) i “acollir” (obertura als altres), “cuidar” (tractar bé els altres, en les seues necessitats, per a afavorir el seu creixement i el seu desenvolupament com a persones)… ¿no diuen res sobre el model d’educació i de relació entre els pares i els fills i, àdhuc, de connexió dins de la família i en una societat matriarcal? Cal ser voluntàriament mentirós, corrupte o, com ara, poca-vergonya, per a veure línies així (que n’hi ha moltes, sense necessitat de plasmar-se amb frases molt semblants), com una cosa puntual, passatgera… en la cultura vinculada amb la llengua catalana. I, més encara, perquè, en el paràgraf següent, llegim “I els cuidaven just si fossen estats fills seus, i ells creixien creixien tant en sa nit com de dia, sans, garrits, xerevel·los i bons al·lots” (p. 87).

I, com que els pares (ací, els adoptius) i els fills (com la resta de persones) es fan grans, aplega un moment en què moren el jardiner i la dona, però, com, de la mateixa manera que la festivitat de Nadal ho fa amb l’hivern (com l’estació de menys llum i associada amb la vellesa i amb una vida nova), apareix una figura molt present en moltíssimes rondalles: la jaieta. Així, veiem que “Un dia passava una jaieta per davant aquella casa i s’exclama:

-Oh, quina caseta més ben condicionada de totes ses coses! Just n’hi manquen tres!

-Quines són, si es pot saber? -diu es germanet major” (p. 87).

I, de nou, la dona (ací, la velleta) reflecteix el matriarcalisme: li diu quins són i, així, per exemple, en aquest passatge, és ella (la dona) qui salva el jove (l’home). I li ho diu: “s’arbre de musica, sa font d’or i s’aucell qui parla!” (p. 87). Aleshores, En Joanet, el germà major, fa via i es troba que, en unes casetes blanques, l jaiet de la casa li diu que tot anirà bé al jove… llevat de si En Joanet gira cap a darrere. Aquest detall, present en més d’una rondalla, pot evocar un passatge bíblic en què un personatge es torna en bloc de sal. I, per això, li comenta el jaiet: “Fes-te envant i aviat trobaràs tot això que cerques” (pp. 88-89).

Però, com el seu germà, el segon (En Miquelet), tampoc no ho aconseguirà, perquè… giraran l’esquena al demà, a l’optimisme, a l’esperança, a la vida. I, una vegada més, quan En Miquelet aplegarà a les cases blanques,… veurem com la dona de l’homenet vell serà qui marcarà les directrius en la família, en aquest cas, per a que el marit, En Miquelet i ella passen el Rosari (p. 89).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Es refereix al jardiner i a la seua muller.

“Sí que trob que heu pensat bé!”, dones creatives i intel·ligents

General, , ,

 

Una altra rondalla en què veiem tocs de matriarcalisme, en aquest cas, per com apareix el capellà (fet que ens porta a algunes de les valencianes recopilades per Joaquim G. Caturla i que, fins i tot, són de línia eròtica o bé amb unes altres però amb Jesús i Sant Pere molt oberts i planers), és “Un qui trobà sabata de son peu”, que podem llegir en el Tom XV. Així, al capdavall, veiem que un mossèn veu la mala intenció que portava un home que bravejava i, el capellà, amb reflexos, “la hi dóna, com qui no n’és, dient:

-Déu li faça un santet. I esper una mica, veiam si duc res dins cap butxaca… Sí que duc -digué, palpant-se’n una.

I, mentres es treia cosa dins es puny estret, continuà:
-As nins que besen ses mans, els solem donar un confit. Ara, vostè es mereix més: tenga…

I li posà dins ses mans un aubercoc com un puny” (p. 65).

Com a anècdota, diré que, una vegada, com que jo veia que un home que tenia més de noranta anys (però que, com es diu popularment, era un tocacollons) i no parava de ficar-se en bucs, trií fer una cosa molt semblant a l’enginy d’aquest capellà. Així, prenguí una llavor (i ben grossa) d’un alvocat que jo ja havia menjat (i ja seca) i me la preparí. Aplegà l’ocasió, m’acostí on era el nonagenari i li diguí: “Tinga: li ho regale”. I, al moment, em demanà què era allò i li comentí que un regal. Un poc després, mentres que jo feia via, un home d’uns seixanta anys i a qui preguntà el vell, li resolgué la intenció: “Lo que quiere decirte es que no le toques los cojones” (sic). Aquell home ja no tornà a fer-me nosa, ni a faltar-me.

Les dues rondalles següents a aquesta, en el mateix Tom XV, també són d’humor.

Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal (i molt bé) és “Es vinyòvol de Can Roig i es cabrit i sa segalla”, en el Tom XV de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Primerament, direm que un vinyòvol és un guàrdia de vinya o de vinyes, i que una segalla és una cabreta que encara no ha parit. En la pàgina 70, llegim “Idò, sa segalla va dir as cabrit:

-Mira, cabrit, convé que mos afanyem a menjar raïms abans que no torn es vinyòvol amb so ca (…).

-Ben pensat -diu es cabrit”.

Immediatament, la segalla té una altra idea i el cabrit l’accepta: “I, amb això, sa segalla diu:

-Cabrit, oh cabrit!

-Què voleu, mu mare? -diu es cabrit[1].

-Saps què he pensat? -diu sa segalla.

-I qui és capaç de fer-vos es comptes? -diu es cabrit.

-Idò, havia pensat -diu sa segalla- que, per fer més via, abans de que no torn es vinyòvol amb so ca, tu menjasses de raïm en raïm i jo menjaria de senalla en senalla[2].

-Sí que trob que heu pensat bé! -diu es cabrit.

-Hala, idò! Posem-nos-hi” (p. 70).

En la pàgina 71, de nou, ella porta la idea, la iniciativa…, i ell, l’acull obertament. Però la cosa va més lluny: la dona (ací, simbolitzada per mitjà de la segalla), té una quarta idea, a què el cabrit (que reflecteix el marit) acull amb els braços oberts:

“-Sí que trob que heu pensat bé! -diu es cabrit” (p. 71).

I, com que ni el gos de l’amo, ni altres animals, es mouen per a matar (ni per a fer fora) el cabrit i la segalla, aquests dos menjaren a gust i es salvaren, perquè, quan hi arribaren els altres animals, ells dos ja no hi eren… La intel·ligència i la creativitat de la dona (la segalla) hi havia fet un paper molt important…, i també ho fa en moltíssimes parelles catalanoparlants, ben plasmat en Facebook, per mitjà de comentaris…, àdhuc, d’hòmens (i molt positius respecte a les dones). Com diuen en Menorca (i m’ho han escrit fa poc, en un grup menorquí de Facebook sobre la llengua i la cultura en l’illa de Menorca, “Expressions típiques de Menorca, posa sa teua!” ), “Madona du es pondo de sa casa”, això és, el càrrec…, però de manera matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El cabrit tracta de mare a la segalla.

[2] Per tant, la segalla en menjaria més, ja que en la senalla, un recipient gran i que s’utilitza per a carregar material (en aquest cas, amb finalitats agrícoles), com ara, aliments, en cap més que un penjoll (gotim) de raïm.

La princesa, cap de colla i molt oberta, salva l’home

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què la dona salva l’home i, en què, a més, dirigeix moltes persones i de manera que hi ha molt bones relacions entre la dona i els criats i les criades, és “Es Mèl·loro Rosso”, la qual figura en el Tom VIII de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, des de molt prompte, el rei d’un regne veu que la seua filla no hi ha qui la guaresca i, un dia se li presenta una fada i li diu “La senyora princesa no s’adobarà fins que no li passin es ‘Mèl·loro Rosso’ per davant la vista. (…) Una casta d’aucell que té tal virtut que, si el passen per davant sa vista de la senyora princesa, romandrà la senyora princesa sana i en l’acte” (p. 117). Ara bé, el tenia el rei Tortuga i calia anar a un regne i, així, el pare de la princesa, per orde de la fada, enviarà “es senyor més gros de la cort amb set criats vestits de gala a aquell castell; se presenten a N’Amet” (p. 118) i hauran de complir els dos acords que els posarà N’Amet, el majordom del regne on mana el rei Tortuga.  I així ho fan.

En tornar a la cort, la princesa, Elienoreta, reviscola, ja que l’ocell li dona ales.

Però, com que el rei Tortuga, d’acord amb u dels pactes, volia N’Elienoreta i, en canvi, la princesa, des de molt prompte, el Mèl·loro Rosso, eixe serà u dels seus objectius, tot i que, com li comenta el rei Tortuga, “Aquí seràs respectada de tothom com una reina” (p. 123).

En un passatge d’aquesta rondalla, el rei Tortuga veu que N’Elienoreta prefereix el Mèl·loro Rosso (“El trobava tan garrit, tan agradós”, p. 126), perquè  “qui m’ha tornada a mi sa salut i sa vida és estat (…) es ‘Mèl·loro Rosso’. Per lo mateix, o jo no em cas, o em cas amb so ‘Mèl·loro Rosso’” (p. 128). Però, ací, el rei ordena al majordom N’Amet que la porte a un bosc i que la mate, de manera que el monarca puga, àdhuc, beure la sang de la jove. Però el majordom, que veu una cabreta, mata l’animal, torna a la cort i fa creure (al rei Tortuga) que l’ha morta. Aquest passatge és clau, ja que, des d’un poc després, el rei Tortuga, tracta de desfer-se de Na Elienoreta. Però la fada, que és una dona vella de bon cor (un detall matriarcal molt vinculat amb moltes rondalles en llengua catalana), li diu que el Mèl·loro Rosso, a diferència del rei Tortuga, “és un fill de rei com no se’n troben baix de la capa de Déu de tan garrits, galanxons i de bona part; llavors, que, es dia que surta de s’encantament, serà es rei més poderós de la terra. I ha d’esser Vossa Altesa que l’ha de desencantar, consentint a casar-se amb ell…

-HI estic consentida! –diu N’Elienoreta.

-Ja ho sé –diu sa jaieta-; i, per això és que li comparesc en aqueix bosc” (p. 133).

D’aleshores ençà, la fada, per mitjà d’un llibret a què accedirà la princesa Elienoreta i de què farà ús, no sols aconseguirà que els criats li siguen fidels i que ella els considere bé, sinó que, a més, fracassen tots els intents del rei Tortuga, però que, per contra, ella accepte, en agraïment, N’Amet, el darrer representant del rei Tortuga, ja que, com li diu el llibret, “és ell es qui li pot ajudar més a veure satisfets es seus desigs!” (p. 158) i qui no l’havia morta. Per això, la princesa diu “Veniu tots darrere mi i darrere aqueixa bona persona que és venguda a veure’ns” (p. 161), en al·lusió a N’Amet.

I, mentres que, els criats del rei Tortuga junt amb el monarca ballen, la princesa Elienoreta agafa la gàbia daurada, l’obri, trau el Mèl·loro Rosso i “li dóna una aferrada pes coll ben estreta tot dient-li:

-(…) Sí que et vull! Sí que et vull per marit! A tu, et vull i no en vull d’altre!

Que me’n direu? Encara la princesa Elienoreta no havia acabat de dir aquelles paraules, com es Mèl·loro Rossa tornà un galant jove, es jove més galanxó i agradós que ulls de persona nades hagen vist mai (…). I no va esser just galania des seu cos, lo que tenia aquell jovenet: va esser s’hereu de sa corona des regnat més gran del món” (p. 162). Un poc després, van a cal jove, junt amb N’Amet, els criats i les criades de la princesa i, no sols el jove tornà a veure els seus pares, sinó que el rei i la reina com també, en acabant, el pare i la mare de Na Elienoreta, accepten la parella i els coronaren com a reis (pp. 162-163). Un exemple més en què la dona salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les persones que em fan costat dia rere dia.

“Endavant!”, dones eixerides i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VII, un poc després que En Bernadet lliure l’anell a Na Fadeta i de dir-li que cerca “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, ella li respon:

“-Jo en som –diu Na Fadeta-. Mon pare és el rei. Mira, si el vols trobar, prens aquest camí, per on ses meues germanes i jo som vengudes. No el deixis, i aviat hi seràs. (…) Tu, abans de tastar res, has de dir, petit, que no et sentin: Fadeta, què en puc menjar?” (pp. 58 i 60), perquè així, ell podrà fer via. Per això, un poc després, Na Fadeta li demana “¿Tendràs present això que et dic?

-Massa que l’hi tendré –respon En Bernadet” (p. 60) i, així, de nou, es fa lo que vol la dona.

En Bernadet, com que farà cas a lo que li diga Na Fadeta, veu com els vents bufen al seu favor.

Com a exemple, direm que, en la prova posterior a aquella en què Na Fadeta diu “Homenets i donetes, hala, tots a treballar” (p. 62) i que, en acabar la tasca, ella “amb un realet de plata (…) els posà a tots dins sa mà” (p. 63), veiem com, de nou, En Bernadet, no sols li demana ajuda (i ho fa moltes vegades, en la rondalla), sinó que “rompé en plors.

Li compareix Na Fadeta.

-Què tens? –li diu.

– (…) Ton pare, que m’ha dit que, de mi, en faran quatre quarters si, es vespre, no he tret aquest bosc (…), no tenc pa fet, per menjar ell i es seus amics  que ha de tenir a sopar!

-D’això estàs embarassat? –diu ella” (p. 64).

I, així, serà Na Fadeta qui ordena a tot un esbart de dimonis que es passen a fer la tasca d’En Bernadet… i ho compleixen. I, a banda, com en altres moments, Na Fadeta diu a En Bernadet “Per amor de Déu, Bernadet, no digues a ningú que sia jo que t’he aidat.

-No hages por! No ho diré, no! –s’exclama ell” (p. 65).

Una mostra més en què es fa lo que vol la dona és quan, en la prova següent, després que ell ploràs (p. 66), li diu Na Fadeta:

“-Si em promets de fer lo que et diré, es vespre podràs entregar sa tumbaga[1] a mon pare.

-Sí que t’ho promet! –diu En Bernadet” (p. 66). I, tot seguit, li dona órdens i li diu què ha de fer (convertir-la, a ella, “fins que es tros més gros sia com una llentia”, p. 67), però…, ell trau una actitud no pròpia de lo matriarcal: desafiar l’autoritat matriarcal, que no els dictats de la dona, ja que, com ara, hi ha casos de presidents d’Estat, per exemple, l’uruguaià Pepe Mújica (qui ho fou del 2010 al 2015), amb una actitud i amb una política molt en línia amb el matriarcalisme, però En Bernadet acabarà acceptant lo que ella considera millor (p. 67) i que, fins i tot, permetrà que assolesquen l’objectiu:

“Se’n va an Bernadet i li diu, presentant-li sa tumbaga:

-¿Ho veus, com la t’he treta i mes som tornada a confegir lo mateix que abans?”. Ara bé, com que Na Fadeta havia eixit amb un dit tocat, En Bernadet li pregunta:

“-I que ens pot esser mal això? –diu En Bernadet.

-No, si tu em vols creure –diu Na Fadeta.

-Massa que te’n creuré! –diu ell-. Digues coses!

-idò ara te’n vas a mon pare i li entregues sa tumbaga” (p. 68).

En Bernadet lliura l’anell al rei, i el monarca li ofereix casar-se amb una de les tres filles, si bé, en el fons, Na Fadeta no n’és la preferida. Però ell, en reconéixer un detall d’un dit de Na Fadeta, farà que el rei accepte el futur matrimoni.
I, aleshores, el rei, com que hauria preferit una altra tria, tracta de desestabilitzar el bon dormir dels dos jóvens. I ella, eixerida i intel·ligent, diu a En Bernadet que passe a l’acció. Afegirem que, en aquesta rondalla, assistim a una sèrie de passatges en què s’uneix que Na Fadeta actua amb molta iniciativa, que es fa lo que ella comenta a En Bernadet (o que sí que li aprova), però, molt prompte ell no li creu. I Na Fadeta, amb el seu enginy, farà possible que els dos superen totes les proves, fins i tot, amb diligència, com veiem en aquestes línies:

“-Bona la m’has feta, amb aquest no creure! –diu ella.

-Jesús! No t’enfadis! – diu ell-. Costarà poc baratar-lo!

-No! –diu ella-, que ja hem fet massa temps. No sia cosa que mon pare se’n temi, i ens hi trob. Endavant, i ja ho veurem!” (p. 72).

I, així, és la dona (Na Fadeta) qui no es para en palles, sinó que actua immediatament i amb creativitat, fins al punt que, al rei, que té intenció de carregar-se els dos jóvens, farà pensar que són en el llit (i no amb uns odres plens) i així ells s’alliberaran de les males intencions.

No obstant això, com que el rei descobreix que la fila ha aconseguit alliberar-se junt amb En Bernadet,… demana ajuda a la reina i ell farà lo que li dirà ella (qui, a banda de tenir més reflexos que el monarca i més intel·ligència, sap, prou i massa, que la filla és molt més eixerida que el rei i que actua amb molta iniciativa).

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han facilitat rondalles, contarelles, etc. de línia matriarcal, a les que m’han recomanat rondalles en llengua catalana, a les que prenen part en el treball sobre el  matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] L’anell.

“Li has donat vida, a ta mare”, la dona salva l’home

General, , ,

 

El 29 d’agost del 2021, en resposta a un escrit que havia publicat en Facebook, Francisca Farre em comentà “Darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona.

 Et sona?” i li diguí “Sí, Francisca. De fet, en aquesta rondalla, l’home va per davant, però la dona, darrere, li diu què ha de fer”. Immediatament, em respongué “Sí, li fa cas”. Aleshores, li vaig afegir “I el missatge és clar: cal seguir els dictats de la dona, perquè donen vida i fan estar viu”.

En relació amb aquestes paraules direm que, l’endemà, de bon matí, cerquí informació sobre sistema matriarcal i em trobí que, en la pàgina de Facebook “Belladonna Cosmètica fresca, natural i ecològica”, dedicada a salut i bellesa, hi havia un post del 8 de març del 2017, que reproduïm totalment, perquè va en línia amb la visió matriarcal i no limitada a l’accés al poder, ni a lo econòmic, ni a lo laboral, tan habituals en la premsa i, com ara, en Internet, junt amb una tendència (si més no, a nivell de partits, d’ajuntaments i d’associacions) a lo que podríem dir masculinització de moltes dones que impulsen determinats grups feministes o des de molts ajuntaments que es posen la medalla de ser d’esquerres o progressistes. Textualment, diu així:

“8 DE MARÇ –DIA DE LA DONA

Crec que hem de seguir defensant els nostres drets, no ja des de l’odi, ni en contra de res ni ningú; sinó, amb amor, rescatar el nostre poder i connectar amb la nostra essència femenina que té la virtut d’unir en lloc de separar.

En algun moment va haver-hi una gran equivocació, que encara moltes dones no han sabut rectificar: es va creure que masculinitzant la nostra vida i la nostra sexualitat ens alliberariem.

Ara toca evolucionar cap a un altre estat, transitar un camí difícil però preciós: Sortir del paradigma matriarcal-patriarcal per evolucionar cap a una energia matrística, en equilibri entre l’home i la dona i sense dominació de cap tipus, sense jerarquies; sinó reconquerir el poder entés com a un concepte molt més ampli i sagrat al que arribarem prenent contacte amb nosaltres mateixes, com a dones i com a creadores de vida, harmonitzant el principi femení i masculí a dins nostre (l’alquímia verdadera) i reconnectant amb la Naturalesa i els seus cicles”.

El posí en el meu mur, el dediquí a Joan Sala Vila (un amic i escriptor nascut en 1929, de línia cristiana i molt obert), qui, al moment, em comentà: “La humanitat és el tot, home i dona, en pla d’igualtat, no de superioritat sinó amb diferències necessàries en la veritat humana, per bastir la convivència”. Li contestí “Ho tinc assumit. De fet, per exemple, el sistema matriarcal d’organització, de viure, de respondre, de relacionar-se, de crear, d’entendre la sexualitat, etc., és molt obert i afavoreix un estil de vida molt participatiu, una sensibilitat ben considerada, una vida molt creadora però no destructiva (ni de la natura, ni de les persones).

Les rondalles en llengua catalana ho plasmen moltes vegades, moltes. I enllacen amb comentaris que em feu (i que em fa) un amic molt obert i molt coneixedor de la cultura colla, matriarcal i de Sud-amèrica”. El mateix dia, Montserrat Rius Malet, en el post on figurava la informació sobre el 8 de març, escrigué “Bona reflexió. Jo penso igual. I, encara més, després d’haver viscut al Senegal i conèixer una manera diferent de viure”.

Tornant a la rondalla “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió plasmada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, veiem que hi ha una col·laboració molt forta entre l’àguila i En Bernadet i que l’àguila, gràcies a la seua espenta i a que En Bernadet li dona forces (però sempre, complint les órdens que ella li dona, però de manera oberta i agradable), apleguen a l’objectiu (p. 55), molt a prop de la mar, i, a banda, l’àguila renuncia a un braç d’En Bernadet (p. 55), un acte d’altruisme, i li dona una orde més en línia matriarcal:

“-Veus aquelles casetes? –diu s’àguila-. Idò allà has d’anar. Hi trobaràs una jaia de cinc-cents anys. Per amor de Déu, fes lo que et dirà, i trobaràs es castell que cerques. Tots es que hi són venguts, i no l’han creguda, no els han vists pus.

En Bernadet se n’hi va i troba la jaia en es portal” (p. 56), qui, immediatament, li diu:

“-Idò, vine –diu sa jaia-, i et diré què has de fer” (p. 56). Li parla de tres germanes: Na Margalida, Na Rosa i Na Fadeta i, al moment, li comenta una cosa molt en línia amb lo matriarcal (en què les dones estan molt ben considerades i estan associades, fins i tot, a la saviesa), ací, en relació amb Na Fadeta, qui, a banda de ser garrida, “Idò encara és molt més llesta i sabuda. Tu mateix ho veuràs per lo que ara et diré. De llest que és son pare, el dimoni fa a mitges amb ell; i sa dona, la reina, sap encara set vegades més que el rei. Idò bé, Na Fadeta sap set vegades més que sa mare” (p. 56).

A més, la jaia li deixa clar el paper actiu i obert de la dona, ací, de Na Fadeta, sobre què ha de fer ell, amb un anell, en el pas final a la prova inicial: “Tu, llavors, surts i dius: Vet-lo aquí! L’hi dones, li contes lo que et passa; i ella ja et dirà lo que has de fer. I creu-la, per amor de Déu!, que tots es qui són venguts i no l’han creguda , no els han vists pus” (p. 57).

En aquesta segona part de la rondalla (ja que la primera inclouria la trobada amb cada u dels ermitans), apareix la dona matriarcal en tres formes (l’àguila, la jaia i la futura dona, Na Fadeta). I, a més, és la dona qui salva l’home i es recomana fer cas als seus dictats i, de pas, a la seua saviesa, detalls molt lluny de moltes campanyes feministes actuals. Vull afegir que la lectura de moltíssimes rondalles en llengua catalana i no inventades per campanyes dels darrers vint anys, m’ha permés aplegar a la conclusió que, indistintament del “vestit biològic” amb què u ha nascut, paga la pena seguir el sistema matriarcal de vida, de relació, d’actuació i de participació plasmat, en el cas dels catalanoparlants, sobretot, en les rondalles de fa més de cent anys i en les arreplegades per Ximo Caturla i per Cristòfor Martí i Adell, en què, fins i tot, apareix la senyora ama, la mestressa i la madona. Escric aquestes línies el 30 d’agost del 2021.

Aixi, hi ha una quantitat interessant de rondalles en què, si bé l’home salva la dona, no ho fa, com he comentat hui a ma mare, com el típic home que es presenta com a imprescindible, sinó en què la seua generositat cap a altres persones (o bé cap a animals) es veurà compensada en un retorn de favors que li aplanarà el camí per a salvar la dona. I, finalment, per exemple, en què un monarca agrairà les bones accions de l’home que ho ha assolit. Col·laboració, generositat, agraïment, compensació per les obres fetes amb bones intencions… Això sí que va en línia amb lo matriarcal.

Com a exemple, des de febrer del 2015, ma mare sap que, si demà morís mon pare, ella podria passar a viure en la casa que em comprí del tot i en què visc des de novembre del 2014, despres d’haver viscut un poc més de cinc anys com a llogater en una casa de ma mare. I la part inicial del títol d’aquesta entrada, me la digué un amic durant un comentari sobre les paraules que diguí a ma mare. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, de les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.