Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

“… trobaràs lo que cerques”, l’home és salvat per la dona

General, , ,

 

Una altra rondalla en què, des d’un primer moment, es fa lo que la dona vol i en què la dona està ben considerada (fins i tot, per les autoritats polítiques, detall que va en línia amb el refrany “Del color del rei se tinyen els vassalls”), és “S’aigua ballant i es canariet parlant”, que figura en el Tom VI de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Molt prompte, veiem que el rei, jove i casador, un dia veu una al·loteta “que embellia de garrida que era: feia enamorar pedres. Havia nom Catalineta, i era bona al·lota de tot de tot” (p. 93). El monarca li diu:

“-Catalineta, surta des llevant, surta des ponent, ens hem de casar.

(…) –No res –arribà a dir s’al·lotella-, si tan encarat hi està, endavant les atxes!” (p. 93).

Es casen, però, immediatament, s’inicia una guerra i el rei hi haurà d’anar. Per això, “deixà, com bé ho podreu creure, ben comanada Na Catalineta a sa mare, que la tenguessen ben respectada” (p. 93). Però, la mare del rei, qui era vella, no ho complirà i, a més, abans de fer l’any, Na Catalineta tingué una ninona (p. 93), xiqueta que, com ocorrerà, després, amb dos germanets, serà acollida per una parella sense nens.

El rei, en tornar de la guerra, es troba amb com ha actuat sa mare amb la jove i, a banda, de nou, se n’ha d’anar a una altra guerra i, l’al·lota… té un xiquet, el qual acollirà la parella sense fills. Un cas molt semblant, amb el tercer fill, un altre nen. Els tres germans són Na Catalineta, En Joanet i En Miquelet. Es fan grans i, un dia, En Joanet va a cercar “s’aigua ballant” (p. 99) i ho comenta a una velleta: “per una germaneta que tenc que ha nom Catalineta” (p. 99). La velleta li diu que trobarà una geganta. La geganta aplanarà molt el camí al jove, però, com en uns altres passatges, el marit de la geganta sospita que hi ha carn humana: “et posaré davall s’escudella des brou que tenim dalt una represa de sa cambra” (p. 100).  

Uns gegants que apareixen, com en rondalles semblants, diuen a les seues dones on és la clau a resoldre i, com que els jóvens estan atents, des bon matí, passen a l’acció i trobaran lo que, si la geganta no hagués actuat amb raboseria amb el seu marit, no ho haurien assolit. Un detall en què la dona salva l’home.

La vella que fa de guia per a jóvens, prou habitual en moltes rondalles en llengua catalana, per exemple, intervé per a dir-li com podrà aconseguir el canariet parlant, i comenta a En Miquelet, el fill més jove:

“-Mira idò (…), no deixis mai aquest camí; des d’allà, des d’allà! Trobaràs unes casetes d’un gegant. Si pots fer bo amb la geganta, trobaràs lo que cerques” (p. 104). Si En Miquelet fa bona pasta amb la geganta (amb la dona), ell ho aconseguirà. Explícit.

I la geganta a qui veu En Miquelet comenta al jove, que cerca el canariet parlant:

“-Mira –diu ella-, es meu home el guarda.

-Que em deis! –s’exclama ell-. Sí que seré caigut bé, gràcies a Déu!” (p. 105). Per tant, la dona sap qui el té i com pot aconseguir-ho el xic i, per això, ho pregunta al marit (el gegant) i, com que el jove té bona oïda, “En Miquelet no li va perdre mitja paraula i lo endemà, tot d’una que el gegant va haver buidat, surt de davall s’escudelleta des brou; i, fent mil gràcies a sa geganta, ja li ha copat cap  a cercar un cabdell de fil que tiràs set quarts de llarg” (p. 108).

I, a banda, En Miquelet “S’afica dins es castell, i es troba dins un grandiós jardí i, as mig, un taronger tot carregat de taronges i (…) es canariet parlant” (pp. 108-109).

En Miquelet agafa el canariet, el porta a la cort reial i, el canariet parlant, davant del rei, diu que la reina jove (la que havia tingut els tres jóvens que ixen en la rondalla) tingué tres fills: “aquells tres infantons que la mala reina vella tirà as riu, els aplegà una doneta d’aquí devora i són es tres que teniu davant asseguts a aquesta taula”  (p. 110).

La participació de la dona, per mitjà de les gegantes i, igualment, de la velleta, han fet possible que els tres jóvens (la filla i els altres dos fills de la reina i que foren arreplegats per una parella molt oberta i amb sensibilitat) es salvassen.

Rondalles com aquesta plasmen, a més, la col·laboració, l’agraïment, la sensibilitat i que la dona és la part activa en la cultura vinculada amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme, i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

El fill del rei, molt obert i salvat per la dona

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què la dona salva l’home és “L’hereu de la corona”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VI. En ella, des de molt prompte, una fada diu al rei que “aquest infant serà tan afectat de comandar, que no estarà a pler fins que Vossa Reial Majestat li haurà donada la corona” (p. 78).

Un poc després, el rei tractarà de posar-ho difícil al fill, a qui veu com un competidor. Ara bé, el príncep, immediatament, troba que “Tres fades afinen aquell infantó, l’apleguen, i el posen a mamar a una lloba dins aquell mateix barranc.

Com tengué desset anys, ses fades li diuen:

-Vés a tal camí, i passarà ton pare i li diràs: mans, mon pare, jo som l’hereu de la corona” (p. 78).

El rei, al moment, li diu que el jove li ha de portar la llet de groviera. I, el príncep, com al llarg de quasi tota la rondalla, recorre a les fades. Les fades li comenten què ha de fer en cada moment: “Jas aquest cavall, caminaràs tres dies, trobaràs un castell, no t’hi aturis” (p. 79), I, com que ell segueix les directrius que li donen, i, a més, amb molta espenta i amb rapidesa, ho aconsegueix amb molta facilitat.

Així, podem llegir “El fill del rei arriba a ses fades, que li diuen:

-Ves-te’n a aquell mateix camí, passarà el rei i li diràs: Mans, mon pare; jo som l’hereu de la corona. I vet ací la llet de groviera.

S’al·lot se n’hi va; passa el rei, li fa aquella escomesa, i, com el rei el sent, li diu:

-Però no tens les tres taronges d’arenal.

Se’n va s’al·lot a ses fades, les ho conta i li diuen:

-Torna a prendre es cavall; camina caminaràs tres dies, trobaràs un jardí, no t’hi aturis.

(…) S’al·lot ho feu així” (p. 80).

Per tant, veiem reflectit que la dona salva l’home, en aquest cas, les tres fades aplanen el camí al príncep i que ell accepta lo que li comenten i fa lo que elles consideren millor.

De nou, el rei li demana més: que el fill li porte la Bella Astresa del món, que és una jove. I, ací, tot i que, primerament, les fades no sabien què fer, que l’hereu els demana cap a on ha de prendre, elles tres, sense pensar-s’ho dues vegades, “agafen una grapada de pols, l’amollen a l’aire i per allà on la se’n du es vent fan prendre es fill del rei amb un cavall (…) i li diuen:

En haver de menester res, diràs: Per fat i fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, que surta tal cosa; i lo que demanaràs, et sortirà” (p. 81). Novament, veiem que es fa lo que vol la dona, que la dona salva l’home i una frase que em cridà l’atenció i que relacione amb el matriarcalisme: “que la mia mare m’ha comanat” (p. 81), la qual apareix en distints moments de la rondalla.

Al moment, apareix un gegant i, posteriorment, dos més. I, com que el fill del rei és molt obert i molt col·laborador amb ells, els gegants li ho posaran molt fàcil des del primer instant i, òbviament, seguint les indicacions de les fades (“es fa lo que vol la dona”, que deia el meu avi matern). I li faran costat de manera que ell podrà superar les proves que li posarà un senyor, el qual té una jove de dèsset anys en un castell.  Igualment, el fill del monarca actua amb molta espenta, encoratjat i, a banda, agraint els gegants. Per això, “A la fi, es fill del rei diu:

-Senyor, pactes són pactes. Som sortit bé de ses tres proves; per lo mateix, ara vos pertoca mostrar-me sa vostra filla.

No hi hagué més remei: la hi hagué de mostrar” (p. 90).

Un poc després, el fill i la filla, la Bella Astresa del món, restaren enamorats, cada u de l’altre. I I apleguen les fades i, com un senyal més de matriarcalisme, podem llegir que “Anau tot dret a cal rei, i li diràs (…) vet ací la Bella Astresa del món” (p. 91), i, així, les tres fades salven el fill hereu i ell segueix les directrius que li indiquen.

Finalment, el rei, diu al fill: “Fill meu, massa que la t’has guanyada, a sa corona.

A l’acte, la se lleva de dalt es cap i la posa as cap des seu fill, que aquell mateix dia es casà amb la Bella Astresa del món” (p. 92).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em fan costat dia rere dia.

“En voler – respon ella, rabent”, la dona salva l’home

General, , , , ,

 

Tot seguit, escriurem unes paraules que, el 14 de febrer del 2021, coincidint amb el dia comercial dels enamorats (que no és el mateix que es celebra, i no per motius comercials, sinó, com ara, el 23 d’abril, en el cas de Catalunya, i el 9 d’Octubre, dia de Sant Dionís, en les parelles valencianes que, a més, són valencianoparlants), plasmà Miquel Vila Barceló, en el seu mur de Facebook: “Ben segur que, més de dos, deveu trobar estrany que no digui res del Sant d’avui. Idò, no, no vos vengui de nou.

El que el Sant d’avui sigui patró dels enamorats, és un invent comercial. Desgraciada la parella que sols avui celebren el seu amor.

L’amor és una cosa que s’ha de celebrar 365 o 366 dies en l’any. Si no, és com un cossiol que no el reguen: mor irremissiblement.

No és d’estranyar que hi hagi tants divorcis si només celebrau avui el vostre amor.

Això és com el dia del Pare o el de la Mare, se celebren cada dia de l’any i no un dia en l’any i, quan han mort, cada instant posar que els enyores o que els trobes a faltar i potser que n’hi hagi que sols els anassin a veure un pic a la setmana o al mes.

‘No és t’estim, t’estim’, deia mon pare; és cada dia, un tassó d’aigua en tenir set, un plat amb menjar en tenir gana, netedat i els medicaments a l’hora. El demés; rondalles.

L’amor és ben igual, cada dia de l’any, les 24 hores al dia; el demés, rondalles.

Als que s’estimen tot l’any, enhorabona i per molts d’anys”.

A totes aquestes paraules, afegiré que, el 22 de febrer del 2018, durant una conversa amb un cardiòleg, li comentí “Em fa l’efecte que l’amor romàntic no deu ser bo per al cor”. I, tot seguit, ell, amb ímpetu, em digué:  “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I caldrà adduir que eixe amor està vinculat amb la cultura patriarcal, mentres que el de l’obertura als altres, a les persones positives i de bon cor i a les sensibles (per a millorar l’humor de la persona, com em digué aquest metge del cor) i a estar cert temps en contacte amb la natura (“Eso es vital”), va en línia amb el matriarcalisme, amb la fraternitat, en què, com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco” (i vàlid també per al vinculat amb la llengua catalana), no és l’home “cavalleresc” (el famós “príncep blau”) qui allibera la dona sinó que, per contra (i açò està present en rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, per Sara Llorens, per Andreu Ferrer Ginard  o bé pels valencians Ximo Caturla i Cristòfor Martí i Adell, o bé per Maria Conca en l’illa de Menorca) apareix “el hombre ‘salvado’ por la mujer” (p. 103) i també, com ara, en una rondalla que arreplegà la folklorista catalana Mercè Ventosa i Roca[1], com és “Al mas iràs i no en tornaràs”.

 Això sí, quan, en lo sexual i tot, parlem d’obertura als altres, puc dir que, en moltes persones catalanoparlants i que plasmen simpatia cap a lo matriarcal i molt participatives en el treball sobre el matriarcalisme, no ho fan:

a) com qui viu i actua esperant que una persona faça sempre lo que li agradaria i a fer-la (respecte a l’altra part de la parella) una mena d’esclau, b) com tampoc com si l’objectiu prioritari fos l’accés al poder per part de dones i al preu que siga o, com ara, c ) la creació d’una mena de dictadura femellista sota el nom de “matriarcat” i en què, a banda, d) el tenir siga més important que el ser o que el tractar les coses amb els altres, o en què estar en contacte amb la natura es considere una cosa de poble, etc..

Igualment, e) no entenent la vida en parella com una competició de poder, sinó en línia amb lo plasmat en moltes rondalles catalanes, valencianes, balears, etc. en llengua catalana, de fa més de cent anys i, per descomptat, en l’actitud de moltes parelles catalanoparlants del segle XXI i que l’home i la dona actuen en línia amb el matriarcalisme. La dona, tot i que fa que ell, per exemple, reviscole, no li imposa cap mena de dictadura tipus “ordeno y mando”, relacionada amb la cultura castellana, patriarcal.

En relació amb el tema de la sexualitat matriarcal i de la dona com qui salva l’home (en lo sexual i tot), són poquíssimes les rondalles en què un home fa d’heroi cavalleresc (o amb un paper molt semblant), entre les recopilades fa més de cent anys i que foren plasmades per catalanoparlants. Per tant, que açò no vaja en línia de lo políticament correcte en molts partits polítics, en moltes entitats o, com ara, en moltes publicacions (diaris, periòdics, revistes, etc.), ni, per descomptat, en moltes persones prou vinculades al món de la política o de l’administració pública, no vol dir que siga fals, sinó tot lo contrari. La lectura (i escoltar) moltes d’aquestes rondalles (però també contarelles, anècdotes reals i més) és u dels recursos que permet que els catalanoparlants com també qualsevol persona interessada pel tema, siguen com aus que volen fora de la gàbia i molt obertes.

En línia amb la visió matriarcal de la sexualitat, el 17 d’agost del 2021, quan plasmí la rondalla “Una al·lota deixondida”, en què la dona (una jove de menys de dèsset anys, salva l’home, un tret en línia amb el matriarcalisme), viu que Joan Sala Vila, un amic de noranta-dos anys, havia redactat feia pocs dies, un escrit molt d’acord amb lo que es tracta en aquesta rondalla:

“Bon dia, llegir els escrits de les dones, reflexionar-hi i dialogar-hi és una demostració de la qualitat de la dignitat humana. No fer-ne cas i criticar per criticar és el camí de l’odi en la convivència universal. Tothom té dret a pensar i comunicar, cap llei ho pot prohibir i mofar-se del pensament d’altri perquè no t’agrada el pensament o qui el manifesta és actuar contra natura i provocar la guerra. Amic lector i lectora, us agrada pensar i manifestar-ho? A mi m’agrada escoltar-vos i llegir-vos. Treballem per la pau respectant les diferències. La diferència dona-home ha de ser creativa”.

El 17 d’agost del 2021, comentí a Joan Sala una vivència i, posteriorment, envií el seu escrit al meu mur, on algunes persones exposaren els seus comentaris. Anem a pams. Li escriguí que “M’agrada plasmar lo que pense, lo que descobresc, lo que sé. I, sobretot, estar obert als altres i a lo que passa pel món, des de bon matí, Joan. I, més encara, en llengua catalana.

Un escrit molt interessant. Hi estic d’acord en moltíssims punts, llevat del referent a les preferències.

De totes maneres, m’ha agradat molt”.

Joan Sala, immediatament, em respongué: “Les diferències són negatives quan no es vol dialogar per arribar a un consens respectuós amb les persones i camí de solució de problemes. Saber viure amb i en les diferències”. I, tot seguit, li escriguí: “Sí.

Un dia, un cosí, qui era molt pròxim a la dona i a una altra dona (la segona, d’aquestes que pretenen ser cosmopolites i que menyspreen lo que consideren de poble), totes dues, molt dominants, em digué:

‘-Perquè tu ja saps que les que manen són les dones’.

Jo, sense embuts, li diguí:

‘-¡Perquè tu vols! ¡Jo no em casaria amb una dona així!’.

I, fa poques setmanes, raonant amb ma mare, li comentí que, en una associació de què forme part, i amb presidentes molt obertes, ‘Em cridà l’atenció la manera tan oberta de fer política, per part de la presidenta’.

Ma mare, em respongué si això no seria un prejudici meu. I li vaig afegir:

‘-En principi, no era eixa la meua intenció. Sí que és de veres que jo havia conegut presidents en altres entitats, però t’ho comente, més que res, mare, perquè la dona estava molt oberta a qualsevol proposta’.

Aleshores, em contestà ma mare:

‘-Que era una dona amb sensibilitat.

-Sí, molt oberta’”.

En relació amb l’escrit de Joan Sala Vila, algunes persones, en el meu mur, comentaren: “Doncs, m’agrada molt” (Rosa Garcia Clotet), “M’agrada” (Montserrat Cortadella), “Aquestes paraules menegen molta raó” (Lola Català).

I, per descomptat, un detall: la gran majoria dels col·laboradors no teoritzen, viuen i actuen, com moltes dones en moltes rondalles a què hem accedit.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades i la de les que han tractat sobre el tema de la sexualitat, per al treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia. Igualment, per descomptat, la generositat de Joan Sala Vila, qui em regalà  dos llibrets en què, per mitjà de la poesia, tracta la sexualitat, amb la seua visió, matriarcal i molt oberta.

 

 

Notes: [1] Sobre Mercè Ventosa i Roca, en part, gràcies a la revista “Feminal”, de línia feminista, com podem llegir en el llibre “Mercè Ventosa i Rosa, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubi, i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019,  dedicada a augmentar la intel·ligència de les dones, sabem que formava part de lo que, en un article publicat el 30 de gener de1910, la revista considerava “Noies (…) que honren la dona catalana, modesta com més talent natural posseeixen, senzilles com més generoses són i laborioses. Elles no travessen la vida ciutadana a so de tabals, com un reclam de modistes i sombrereres: desempenyen llur missió femenina noble i dignament” (p. 48). I, com escriu l’autora del lllibre, “gràcies a aquest article s’ha pogut s’han pogut descobrir diverses de les facetes de la folklorista: pintora, folklorista, ajudant del seu pare, estudiosa i mestressa de casa” (p. 48).

La primera part del títol d’aquesta entrada figura en la rondalla mallorquina “L’amo En Biel Perxanc i la dona d’aigua”, del Tom V de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

“Tu ets aquella pastorella”, la dona salva l’home

General, , , , , ,

 

En la rondalla “Sa muda[1]”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom IV de les “Rondaies mallorquines”, hi ha una vídua que només tenia una filla, Na Catalineta, “garrida com el sol, deixondida com una centella, bona al·lota” (p. 102). Totes dues es menaven ovelles i, així, Na Catalineta en portava cada dia[2]. Però, un dia, durant el trajecte, se li presenta un home que “ben casador anava” (p. 102), perquè volia casar-se amb una jove: el rei, qui, a banda, era jove. El monarca, li demana si Na Catalineta voldria un vestit dels polits, molt polits. I ella li posa condicions, això és, es fa lo que la dona vol: “Sí, però si tenia tots es peixos de la mar brodats!”. I ell, com tot bon rei[3], li ho promet i la sastressa reial posa fil a l’agulla i, set mesos després, la faena és feta.

Un fet semblant ocorre, per segona vegada, i, ara, la jove Na Catalineta, li dirà que sí i li afig que “però si tenia tos ets animals volàtics brodats” (p. 103). I el rei, com els hòmens en les famílies matriarcals, fa lo que vol la dona (Na Catalineta) i, catorze mesos després, la sastressa fineix la tasca.

I, per tercera vegada, el monarca, cada vegada més atret per la joveneta, li ho comenta. I Na Catalineta li marca les directrius: “Sí! –diu ella-, però si tenia es sol i sa lluna i ets estels del cel brodats!” (p. 103). I el rei, ràpidament, li respon “Idò tal vestit tendràs!” (p. 104). I, vint-i-un mesos després, ja era acabat.

I, com en els altres casos, el rei li presenta el vestit:

“-Jas! Ho és o no ho és es vestit que em demanares?

-Sí que ho és! –diu ella-. Mai m’ho hauria pensat que hi hagués mans de persones nades capaces de treure una tal meravella.

Aquí Na Catalineta donà al rei les gràcies de tal present i cap a mostrar-lo a sa mare!” (p. 104).

I Na Catalineta comenta a sa mare: “jo li he dit [4] com el voldria, i se n’és anat prometent-lo-me, i des cap de temps és tornat amb so vestit tal com jo l’havia demanat”[5] (p. 104). Unes paraules en què, explícitament, i de boca d’una dona, es plasma que es fa lo que vol la dona (encara que no, per mitjà d’una espècie de política com la tan castellana del famós “ordeno y mando”, sinó fruit d’un acord entre les dues bandes i lliure de pressions en cap dels dos sentits, això és, en línia amb el matriarcalisme). Aquestes paraules també mostren que un rei havia de ser model a seguir per als seus ciutadans (“Paraula de rei no pot mentir” ) i ens plasma una època en què la credibilitat en la paraula feia possible que no s’hagués de recórrer a la burocratització, com ja comenta David Algarra, en el llibre “El Comú Català” i més persones que han estudiat sobre l’època anterior al triomf del capitalisme, sobretot, en els segles X-XIII. I, òbviament, unes paraules molt lluny de lo que fa fi i de les actituds de tantes autoritats que actuen com si la seua pauta de conducta fos la hipocresia, lo políticament correcte i, per descomptat, unes normes que, moltes vegades, quasi quasi toquen el fanatisme.

La mare, al moment, li diu.

“-Mira bé lo que et coman[6], i per res del món deixis de fer-ho tal com et diré ara mateix. No has de tornar pus ses ovelles per allà on el rei et topà ses tres vegades que t’ha topada. No hi torns pus mai, per allà, ni amb ovelles ni sense ovelles.

-Estigau descansada –diu Na Catalineta-; jo no hi tornaré pus mai; ses mateixes passes em costarà anar per una altra banda” (p. 104). Veiem, doncs, unes bones relacions entre la mare i la filla, com en altres rondalles en què el pare atorga llibertat als fills per a que facen via d’acord amb els seus somnis: “No et vull privar d’aquest gust” (diu el pare al fill segon, en la rondalla mallorquina “Es pou de sa lluna”[7]).

El rei, com que havia estat tan interessat per la bellesa i no tant per les relacions interpersonals, es troba que a penes sabia res de Na Catalineta (p. 105) i, com que, a més, ho volia tot fil de vint, doncs veu que no trobava una jove amb qui casar-se. Això fa que, algunes persones li recomanen no ser tan exigent i acceptar-ne alguna, com ell executarà.

Això fa que la mare de Na Catalineta, sàvia i amb reflexos, comente a la filla la conveniència d’anar totes dues a la cort, presentar-s’hi per a treballar i que Na Catalineta, igualment, ho faça com si fos muda: “Estàs conforme de fer-ho així?

-Massa que hi estic! –diu Na Catalineta-. No hàgeu por: jo faré tot quant vós em direu, perquè estic ben segura que, en no esser el Bon Jesús, ningú mira tant pes meu bé com vós” (p. 106).

I, com diu un refrany que “Del color del rei se tinyen els vassalls”, en aquest cas, tots comentaran que, quina llàstima que aquella xicota, tan formosa, siga muda. A banda, totes dues, com l’àvia paterna de ma mare (que li deien Consuelo i havia nascut en la dècada dels setanta del segle XIX), són braves en treballar i molt arriscades: la mare, com a cuinera; la filla, com a mossa de la cuinera. Però feien bona pasta.

Aplega el dia del casament i la celebració del dinar del rei amb la dona que, per fi, havia triat el monarca. Però si bé el rei veu que, a mida que es desenvolupa el convit, la dona porta uns vestits com els que ell li havia duts, també era tan garrida com aquella. No obstant això, com que la reina nova, molt envejosa, no acceptava que, àdhuc, Na Catalineta vestís endiumenjada mentres escurava i tot, durant la festa, li diu:

        “-I això és la muda

que amb lo vestit del sol i la lluna

i amb tovallola d’or les olles tramuda?” (p. 111).

I Na Catalineta, “no pogué aguantar pus tampoc, i amolla aquesta costerada a la reina novella:

            “-I és això que la llengaruda,

       que fa tan poc temps que és venguda,

            i ja ralla[8] tant?

       ¿Què farà d’ací endavant,

           si no li muda?” (p. 112).

Però, com que el rei estava atent a lo que esdevenia i reconeix la veu de Na Catalineta, diu que ella sí que és la dona que ell cercava (“sols tu pots esser sa meua dona; no n’hi ha altra baix de la capa de Déu que ho puga esser”, p. 112).

La reina novella abandona la cort com també els seus pares, mor als pocs dies i, per contra, “el rei es casà amb Na Catalineta, i vénguen unes altres noces i ball i festes i sarau per llarg i tothom ben content que, a la fi, el rei havia trobada s’al·lota que volia per casar-se” (p. 112).

El rei premia no solament la bellesa sinó la saviesa d’aquella jove que li ha fet passar proves i el bon cor, trets molt en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La forma “muta”, que és la que figura al llarg de la rondalla, d’acord amb el DCVB, és la que s’utlitza en Manacor.

[2] Aquest detall va unit a l’esperit emprenedor de les trementinaires (remeieres) en Catalunya (de què hi ha un llibre interessant) i, quant a rondalles, com ara, al relat “La rosa de l’amor”, arreplegat en el Campello, per Ximo Caturla, i publicat en “Rondalles de l’Alacantí”, en què, les primeres línies diuen “Això diu que era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia temps que havia mort. Les dues acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran” (p. 9). Com veiem, molt lluny de lo que fa fi en el camp de la política bona, bonica i barata de línia patriarcal, sia per ignorància, sia per inclinació cap a la cultura castellana, sia per una actitud molt pròxima al fanatisme.

[3] Hi ha el refrany “Paraula de rei no pot mentir” i ,per descomptat, unes línies de la rondalla “L’amor de les tres taronges”, en la versió arreplegada per Joaquim G. Caturla en el Campello (població valenciana de la comarca de l’Alacantí): “Jaume (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones quan el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits”, unes frases molt vinculades amb el matriarcalisme.

[4] Al rei.

[5] He triat remarcar aquestes paraules que, en l’original, estan en lletra normal.

[6] Aquesta frase va en línia amb la frase tan familiar “Escolta”, i no és amenaçadora ni xantatgista.

[7] Tom IV de les rondalles arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

[8] Parlar.

“En voler!”, dona de bon cor i que salva l’home

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma que la dona salva l’home, en el Tom IV de les arreplegades per En Jordi des Racó, és “S’aucellet”. En aquest relat, durant la primera part, un aucellet fa encàrrecs a un filador, a un teixidor i a un sastre, tots tres treballadors de bon cor i diligents. Però, a l’hora de pagar, l’aucellet se’n desentén i vola. I, en el cas del sastre, li agafarà un caputxet que serà bàsic al final de la rondalla.

A més, l’aucellet  veu que, en un jardí reial, hi havia un cirerer molt estimat pel rei. Però, el pardal desafiarà el rei i, no sols se’n menjarà cireres, sinó que farà la punyeta al monarca,… fins i tot, quan ja l’hagen agafat i siga dins de la panxa del rei.

Com que el rei, venjatiu, es trobava entre la vida i la mort, i els metges li deien que el no ja el té i que, amb un poc de sort, podria sobreviure, ell arrisca… Però, l’aucellet eixirà de la panxa com si no hagués passat res, reeixit i, de nou, espavilat: “en sortí amb totes ses plomes que es criats i criades li havien arrabassades i amb so caputxet posat, i se n’anà per amunt per amunt, volant com un estel” (p. 91) i, com moltes vegades, cantant.

Un poc després, veiem que soterren el rei (p. 92) i que “la reina i la senyora princesa, s’hereua de la corona, i tots es criats i criades i senyors i senyores de la cort el ploraren set dies.

Passats es set dies, s’aucellet tornà comparèixer damunt  es cirerer des jardí de cal rei” (p. 92) i, en el seu cant, desafiava l’autoritat, ara, la princesa, dona a qui no feia gens de gràcia l’actitud de l’aucellet i que es proposa tombar-la…  i ho aconseguirà:

“A sa filla del rei li arribà a caure tan tort aquell cantussol de s’aucellet, que un dia s’amaga davall es cirerer; i com hi compareix s’aucellet a cantar-hi (…), l’agafa per una cameta i li pega grapada[1] as caputxet” (p. 93), que ell, un poca-vergonya, no havia pagat al sastre (“Bé està aqueix caputxet! Però cercau qui vos pac!”, p. 84). I, tot seguit, “encara no va tenir aquella cameta i aquell caputxet, com s’aucellet es tornà un bell jove a la flor del món, es més garrit i gentil que vos pugueu imaginar, un fill de rei que una fada l’havia encantat, i que sols una filla de rei hereua de la corona, agafant-lo per una cama, el podria desencantar” (p. 93).

Veiem, doncs, que, a més que la jove el desencanta, això és, li dona vida, és possible perquè ella (dona) sí que complia les condicions. I, de nou, és una jove (que no una dona ja casada, un detall important i prou comú en moltes rondalles de línia matriarcal) qui salva l’home (un príncep) i, a banda, des d’aleshores, ell respon amb gentilesa (no sols amb el significat de persona de la noblesa, sinó com un home noble, de bon cor).

Finalment, aquell fill de rei pregunta a l’hereua de la corona:

“-Que ens casam?

-En voler! –va dir ella!” (p. 93).

Una vegada més, és la dona qui dona l’aprovació final (i a la proposta del príncep), en línia amb el matriarcalisme.

Adduiré que, mentres escric aquestes línies, el 15 d’agost del 2021, direm que hui he parlat amb ma mare i, quan m’ha comentat que un amic meu que ella i jo coneixem, hui havia tractat sobre el tema de l’orgull, li he respost que “no és precisament dels aprovats en les rondalles en llengua catalana. La raboseria i aplegar al poder o a una situació millor, per haver fet mèrits, sí, però no trepitjant els altres ni escanyant-los.

Un altre tema que tampoc no aproven és la hipocresia, lo políticament correcte i el fer la punyeta als altres. Per contra, es premia la col·laboració, el concedir premis (com ara, un càrrec de general, en una rondalla mallorquina) a qui ha fet mèrits i ha demostrat ser valent i estar encoratjat”[2]”. Ma mare estava totalment d’acord amb la preferència en les rondalles i la resposta de l’amic fou “Així és”.

Igualment, com veiem en la rondalla de l’aucellet, la princesa premia el bon cor (la gentilesa) i, si ell no hi hagués actuat, finalment, ella no l’hagués acceptat com a marit. Però és un fet que veiem en moltes rondalles en llengua catalana I de fa més de cent anys o recopilades sense retocs i fa uns quaranta anys, en què també es posen de part de les accions de bon cor, de la innocència, etc., i, per tant, de lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en aquesta entrada i la de les que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme, i a les que ho fan dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Li l’agafa amb la mà.

[2] Part del missatge a l’home de què parlàvem, ma mare i jo, el mateix dia, i que li l’envií el 15 d’agost del 2021.

“Estic a ses mateixes”, la dona, molt oberta, salva l’home

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en què es fa lo que la dona vol i en què, a més, la dona salva l’home i, a banda, està ben considerada, és “Sa mula de plata”, la qual figura en el Tom IV, en què una dona, N’Aineta, “més llesta que una centella” (p. 23), primerament, fa lo que li diu la mare de llet (la dida) i, quan un rei jove i fadrí la trobarà, li demanarà explicacions de com ha viscut en la cort d’ell sense que ell ho sabés i ella li ho diu. El rei li comenta que vol casar-se amb N’Aineta, però, el mateix dia, comuniquen al rei que, un altre monarca, li ha declarat la guerra. Aleshores, N’Aineta li diu “Deixa’m una penyora, una recordança” (p. 24). El rei li deixarà una agulleta d’or i un anell de diamants, a banda que demanarà a la mare d’ell que la tracten bé i que li facen tots els favors que ell li indica.

Però la mare del rei, envejosa, farà que els criats de la cort fassen fora de la cort N’Aineta, junt amb la mula, la qual, en restar enganxada en un riu, permetrà que la jove es salve. Tot seguit, N’Aineta passa a un convent i, quan el rei torne de la guerra i no la veja en la cort, es desanimarà i la reina (la mare del rei) “comanà a totes ses esglésies, monestirs i convents que fessen rogatives perquè Déu salvàs la vida del rei, si convenia” (p. 25).

Aleshores, N’Aineta, parla amb la mare abadessa i li diu “me pens que si al rei jo li enviava un ramell que sé fer, aviat reviscolaria” (p. 25). L’abadessa li ho permet dues vegades, i N’Aineta, així, li envia dos ramells de flors: en el primer, posa l’anell de diamants i, en el segon, l’agulleta. El rei, en veure el primer ramell, “va fer una revifalla grossa” (p. 26) i, quan en veu el segon, “pega bot des llit, fa enrengar[1] tota la cort, i hala tothom, i ell davant, cap a aquell monestir” (p. 26). Per tant, el rei actua encoratjat i molt obert i, ací, de nou, es plasma que la dona (la jove) salva l’home.

El rei, ja en el monestir, dona les gràcies pels dos ramells i diu que necessita veure qui li’ls ha fets (p. 26). Al moment, el rei i tota la cort restaren “amb un peu alt com se veieren davant aquella al·lota tan garrida, tan gentil, tan encantadora” (p. 26). I, un poc després, llegim “El rei, aleshores, va dir:

-Aineta, estàs a ses mateixes[2] de que ens casem?

-Estic a ses mateixes –diu ella.

-Idò avui mateix –diu el rei.

-Idò en voler –diu ella.

Feren es preparatiu que pertocava; N’Aineta se lleva es vestit ordinari que duia, i se vestí de gala, i se casaren a gust de tota la cort i de tothom” (p. 27).

Com veiem, i com ocorre en moltes famílies catalanoparlants, més de cent anys després, ja que aquesta rondalla és de 1902, la dona dona l’aprovació a l’home, és a dir, és ella qui tria la seua voluntat i no l’home. A banda, està ben considerada per l’home i per moltes persones (en aquest cas, la mare de llet i els membres de la cort que acompanyaven el rei al convent).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: El 13 d’agost del 2021, exposí, en el meu mur, dues fotos del llibre, en relació amb l’expressió “estar a ses mateixes”, la qual, pel context, em semblava equivalent a “estar d’acord”. Paula Burguera Garí, em comentà “A Ses Salines, Mallorca, vol dir ‘estar d’acord’, ‘pensar el mateix”.

“Tu seràs es venturós”, la dona tria

General, , , , ,

 

En la rondalla mallorquina “En Joanet de l’onso”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, i que figura en el Tom III de l’obra “Rondaies mallorquines”, la dona salva l’home, tot i que ambdós fan un paper prou semblant, però serà ella qui triarà amb qui es casarà i no, com ara, l’home.

Una dona que s’havia casat amb un home vell, desesperada, fa camí per a cercar una vaca, que li havia demanat el marit. I, al moment, veiem que li ix un onso (un os) i se l’emporta cap a una cova. L’onso tractarà bé la dona i, a més, serà en la cova on ella serà mare d’En Joanet de l’onso (p. 28), un home molt obert, amb molta força, diligent i amb molta voluntat. El fill, quan ja tenia set anys, li diu a la mare que no era qüestió d’estar tota la vida en la cova i que, si cal decantar la pedrota, que ell està disposat a fer-ho:

“-I si la decantàvem?

-Podríem fugir (…).

S’al·lotó s’aborda sa pedra, i amb una empenta, la féu botir[1] un tros enfora.

Ell i sa mare, com a coets, cametes me valguen cap a la vila.

S’home d’ella va esser mort, i se posaren en una caseta.

S’al·lotó havia nom Joan, i tothom al punt li digué En Joanet de l’onso” (p. 28).

En Joanet de l’onso, molt fort, ràpid i voluntariós, a banda d’un home de bon cor, va a un poble, on tracten d’abusar d’ell i, finalment, fan una barrina (un acord) que li permet conéixer tres hòmens menys forts que ell i, a més, oportunistes.

Ell farà costat a aquests tres hòmens, els quals, menys encoratjats que ell i que, quan es troben amb un vell, tornen baixos de moral i com si el futur fos negre (entre altres coses, perquè un iai que gens educat, els venç sempre) i En Joanet i els tres no poguessen treballar en equip. Però ell, fort i encoratjat, va cap al fons del pou. Allí troba una jove i garrida d’uns quinze anys i formosa com el sol. La fadrineta, que és una filla de rei encantada, primerament, li recomana no arriscar, perquè hi ha tres que resulta molt difícil de véncer: el  vell (el iai) com també una serp de foc i un bou de foc.

Ara bé, com que la princesa veu que En Joanet té molta espenta, li diu què ha de fer: no prendre l’espasa lluenta que li temptarà el iai, sinó “una de vella i rovellada que veuràs en un racó” (p. 46), detall matriarcal que figura en algunes rondalles de Pineda de Mar, arreplegades per Sara Llorens, a primeries del segle XX. Un exemple en què la dona salva l’home.

Serà la força i la voluntat lo que permetran que, fins i tot, En Joanet guanye a la serp, al bou i, finalment, al iai. Això fa possible que En Joanet puga oir “Ja estic lliberta! Joanet, tu m’has salvada! Anem a ca mon pare, i mos casarem! Tu m’has guanyada, m’has feta teua; i teua he d’esser, surta d’on surta!” (p. 49).

Però és, aleshores, que sembla que ell és el fort, quan llegim que En Joanet diu “Filleta, a veure per on prenem!” (p. 49). Per tant, ambdós són forts i, no solament, ella li ha aplanat el camí per a que ell no fos víctima del iai (a diferència dels seus company, els tres missatges), sinó que ara, és ella la forta. A banda, la jove diu a En Joanet “idò, mira (…), per lo que puga succeir, jas aquesta sabateta meua, tota d’or, i aquesta mitja pera, també tota d’or. Guarda-ho bé, per un si acàs” (p. 49). I ell segueix les directrius de la princesa.

Els tres missatges trauen del pou (detall vinculat amb rondalles de línia matriarcal) la jove, però, com que ella els diu que és princesa (“som filla del rei i pubilla”, p. 50), apareix, en ells tres, les ànsies de poder i d’aplegar a generals.

Un poc després, veiem que els missatges i la princesa apleguen a la cort, però ella amb la moral baixa, perquè sap que qui l’ha salvada no és ningú dels tres hòmens. I, aleshores, el rei, al principi, es decanta perquè u dels tres es casarà amb ella, però, com que la jove no cedeix, es posarà de part d’ella i, així, acceptarà una resolució: “No em casaré, en no esser amb un qui em present mitja pera d’or com una mitja que jo en tenc i una sabateta d’or com una que me’n falta” (p. 53). I el rei, ho accepta.

I, com que, mentrestant, En Joanet l’onso recorda que la princesa li havia donat una orella, se la trau i, amb molta facilitat, anirà cap a la cort, superarà els obstacles i, al capdavall, es casarà amb ella. Però, com veiem, de nou, és la dona (la jove) qui tria, i no l’home (En Joanet), pel fet d’haver-la salvada, motiu pel qual diu el rei a En Joanet: “Tu seràs es venturós” (p. 54) i, immediatament, llegim:

“El presenta a la princesa a l’acte.

-Aquest és! –diu ella, botant d’alegria tot d’una que el veu-. Aquest és qui m’ha desencantada! D’ell som i de ningú pus.

Ni el rei ni ningú hi posà cap dubte.

(…) Sa filla del rei i En Joanet de l’onso es casaren” (p. 54) i, als altres tres, els perdona en la vida, “per tal que no s’acostassen pus devers la cort” (p. 54).

Agraesc la col·laboració de moltes persones, les felicitacions que he rebut aquests dies, en relació amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Expulsar.

“Estam a ton manar”, la dona salva l’home

General, , , , ,

 

En la rondalla mallorquina “La princesa bella”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932), del Tom II de les “Rondaies mallorquines”, editades per Institució Francesc de Borja Moll, en el 2016, no sols la dona salva l’home, sinó que, una vella ho farà, primerament, d’una jove que és princesa i, després, aquesta princesa ho farà d’un rei jove. A més, en aquesta rondalla, es plasma que la dona (especialment, les velles) ha sigut la part activa en les persones catalanoparlants, fins i tot, en la transmissió de la cultura tradicional. Al principi, parla d’un rei “que només tenia una filla, tendra, ben tallada, blanca com la neu i hermosa com el sol.

Un dia, ses dames la pentinaven dalt es terrat amb una pinteta d’or que son pare havia fet a posta per ella; i la feien esclatar de riure, perquè li ballaven l’aigua davant” (p. 37).

Ara bé, al moment, “passa un esbart d’aucells verds, i un que pareixia es caporal pega fuga i zas!, els pren sa pinteta dins ses mans” (p. 37).

El rei fa un edicte (p.38), obert a qualsevol persona del regne, per a reviscolar la princesa, i és una vella i molt oberta, qui ho aconsegueix. A més, es tracta d’una dona que “Ja anava amb sos morros per terra, no tenia cap dent, però sí una llengua ben fresca, i una vista que travessava, i una cama de foc” (p. 41), qui es troba amb unes jóvens que li parlaran del fet i, aleshores, la vella, els respon “filletes meues dolces i estimades de sa meua ànima: em basta lo que vosaltres em deis” (p. 41) i, a més, ella, sense pensar-s’ho dues vegades, fa marxa cap al palau: “Idò, me n’hi vaig ara mateix” (p. 41), entre altres coses, perquè “Tampoc no crec haver dita cap heretgia ni haver fet tant de mal” (p. 43).

En el camí, la velleta, que devia ser una persona versada en herbolari, troba una fenollassa molt grossa, l’agafa amb les dues mans i amb força i s’obri un clot molt gran (com en més d’una rondalla recopilada per Sara Llorens en Pineda de Mar, passem a l’inframón, al món de lo subterrani, una part més de lo matriarcal). Però la velleta tria tapar-lo i anar-se’n, matinera i diligent, cap a la cort. Hi haurà moltes persones que menysprearan el fet que ella siga anciana, però la dona diu “Coratge! Encara hi seré a temps! Animetes santes del purgatori, que no faça curt!.

Comença a ficar-se de bon de veres dins es botí de sa gent i, colzades d’un vent i de s’altre, no s’aturava de dir:

-Llicència! Deixau-me passar! Deixau-me passar, dic! Veiam si una criatura no podrà passar!

(…) Ses dictes del rei, ¿no criden tothom, sia vell, sia jove, sia home, sia dona, sia el que sia?” (p. 45).

Eixa espenta amb què actua aquesta velleta, fa que, des del moment en què aplega a la cambra de la princesa, siga ben considerada i ben tractada. I, molt prompte, s’acosta al llit i diu a la jove:

“-Bon dia tenga, senyoreta mia, estel des meus ulls i alegria des meu cor!

-Bon dia, comareta –respon la princesa amb una veu ben fosca” (p. 45).

Veiem, per tant, un bon tracte de vella a jove i de jove a vella (“comareta”),  Un poc després, intervé el rei i l’anciana li recomana que no parle mentres que ella raone amb la princesa, fet que acceptarà el monarca. I serà així com, a poc a poc, no sols la princesa li dirà “Contau, comareta, contau” (p. 45), en diverses ocasions, sinó que les paraules de la vella transmetran força, coratge, vitalitat, etc. a la jove (i, de rebot, al rei, a la reina i a la cort), fins al punt que l’anciana li parlarà del fenoll i… totes dues passaran (com en més d’una rondalla de Pineda de Mar) a l’inframón,  a lo subterrani. Allí, la vella, sobre qui podem llegir que era una “iaieta, que seguit es seu cap de fil com tot una dona” (p. 49). Com tot una dona.

La velleta, a més de dir-li, per exemple, noms de menjars, ho farà d’un jardí i,… de tres coses vinculades al fet que la princesa hagués perdut la joia de viure: una pinteta d’or, una veteta i un cabell ros. Comentarem que els cabells tenen relació amb la força, com també en una rondalla arreplegada per Jacint Verdaguer: “La vella”.

Com que la vella ha superat les proves (i la princesa, ha reviscolat),  quan ella anava cap a l’interior de la terra, sola, i vol que la princesa ho tinga més fàcil, en acompanyar-la (la jove) en l’inframón, l’anciana dirà a una veu enutjosa que, qui toca les coses, és “La princesa bella” i, així, podran davallar totes dues com qui va per un camí molt pla:“Tot vaja per la princesa bella, que tot és per ella!” (p. 52) dirà aquella veu enutjosa.

Ara bé, hi ha un moment en què l’anciana recomana a la princesa amagar-se darrere d’una pomera, perquè passarà el cavaller. Passaran ocells que havien llevat l’alegria a la princesa, i ho faran junt amb un rei jove però trist:  aquest rei, ara, després que la princesa haja recuperat les forces, la vitalitat i la joia de viure, serà salvat per la dona (la princesa), un tret matriarcal.

La princesa diu al rei:

“-Tu ets que em prengueres sa pinteta, sa veteta i es cabellet.

-I tu ets que m’has desencantat a mi, i a tots es meus companys!- diu ell-. I, si ho vols saber, som rei, i aquests són es nobles de la meua cort. Una mala fada ens havia enfadats, i sols ens podia desenfadar una donzella filla de rei, com tu. Ara mana’ns feines, que estam a ton manar” (p. 56).

Si bé la princesa i el rei jove es casaran, ho fan després que la princesa demane permís al rei i a la reina, això és, als seus pares. Els pares ho consenten i, a més, “Tengueren amb ells sa iaieta fins que se morí; varen viure sempre com Josep i Maria anys i més anys, estimats des seus vassalls i respectats de tots els altres reis” (p. 57). Per tant,… també es premia el paper decisiu de la velleta.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en aquest tema del treball del matriarcalisme, i la dels qui em fan costat dia rere dia.

“Tots estam a ton manar”, dones molt obertes

General, , ,

 

En la darrera entrada, havíem escrit “La meua iaia, a Vic, sí feia i desfeia. La besàvia va treballar fins que morí als 107 anys i seguia portant l’economia de la casa (Russafa). Els fills, cosa de les mares sempre.

Ara, dit això, els iaios feien allò que volien. Se’ls parava el plat primers i no es dinava fins que no arribaven. Ells manaven d’una altra manera” (Magda Lazaro Mascarós).

En línia amb les paraules de Magda Lazaro, direm que, en una part de l’entrevista a ma mare, ma mare em parlà sobre dues dones (n’hem canviat el nom d’una, per acord del 17 de maig del 2021, amb ma mare) i veiem el paper dels hòmens: “En canvi, per exemple, la germana de la meua àvia [Amparo], que era casada amb un germà del meu avi [Francisco]  (eren dos germans casats amb dos germanes), allí [, la de la germana Francisca] era una altra política. Aquella [, Francisca], arribava i la germana es ficava a  escurar. Per a que no deixara greix de les paelles, ho escurava lo últim. I la meua àvia [Amparo] es posava negra: ‘Però, xica, ¿que no veus que tens tres hòmens, ahí, parats, sense fer res, esperant a que els faces l’almorzar? Doncs, xico[1], escura primer la paella, després de tallar eixes creïlletes xiconines, agarra unes creïlles grosses: que et ‘cundisca’[2]. Que agarre [ell] i almorze [ell] i ja estàs lliure per a fer lo que tingues que fer. ¡I no els tingues ahí parats!’.

-¡Ostres!

-La meua àvia Amparo tenia també molt de geni”.

Com a curiositat, direm que, el 1r d’agost del 2021, veiérem que, ni la dita “A casa, es fa lo que vol la dona”, ni altres semblants figuraven en el “, Diccionari Català-Valencià-Balear”.

En el grup “Cultura mallorquina”, també el 1r d’agost del 2021 i després, les respostes foren “Una imatge molt de madona mallorquina / dona mediterrània, però a s’hora de sa realitat, no comana gens” (Llunya Nyan), “Aquesta frase era típica dels homes per a quedar bé davant la gent. La realitat era ben distinta” (Catalina Romaguera). El 1r d’agost del 2021, entre altres coses, comentí a Catalina Romaguera que, “Sobre lo que dius, el meu avi matern, en paraules de ma mare (durant una entrevista que li fiu en febrer del 2020), tenia clar que, en totes les famílies, no seria igual”. I ella m’afegí “El teu avi ho tenia clar i era i sempre serà així: cada llar és única. La família tradicional era el pare qui treballava fora i duia els doblers a casa; la dona, mestressa de casa (el DNI, figurava ‘SL’, ‘sus labores’). La dona era la que administrava els doblers; pel que he vist i viscut, molt poques famílies els homes valoraven el treball de la dona a casa. Sóc germana de sis i tots havíem de fer el que manàs la mare. El pare venia cansat i no volia cap queixa (‘Al·lots, no vull sentir una mosca’, això era la frase).

(…) El meu avi matern és l’únic que vaig conèixer. Va morir als 96 anys, l’any 1986. Havia viatjat molt, per la seua feina de mariner mercant: Fernando Poo, Ceuta, Melilla, Marsella… Ens donava bons consells, ajudava a les tasques domèstiques, anava al cine i li agradava jugar al dòmino. També, a l’hora d’anar a dormir, no faltava la rondalla mallorquina. El seu nom era Damià”.

Tot seguit, quan llisquí el tema del joc del dòmino, comentí a Catalina Romaguera que, “En el joc de dòmino, com en el dia rere dia, es reflectia lo que ma mare m’ha comentat, ara, en relació amb el treball sobre el matriarcalisme: ell[3], prudent; la dona[4], molt arriscada. Molt més que ell”.

En el grup “Dialectes”, les respostes del 1r d’agost del 2021 i posteriors, foren “Pense que hi ha de tot. A casa, sí: mana la dona. Per a assumptes més seriosos, l’opinió i la decisió, de l’home.

Vaig a contar-te que l’ama del restaurant El Cordobés, en l’Estany, era la que comprava els solars, pisos, camps… Com una formigueta. Quan va morir, ni l’home sabia quin era el patrimoni familiar” (Rosa Bixquert). Li responguí que “Sobre lo que dius, el meu avi matern, en paraules de ma mare (durant una entrevista que li fiu en febrer del 2020), tenia clara que, en totes les famílies, no seria igual [i ell deia] ‘Manen els hòmens, però se fa lo que vol la dona’ (sic)”. “’A la meitat de les cases, manen les dones; a l’altra meitat, creuen els homes’” (Josep Binefa), “Però no és vera. Les decisions importants, les prenen els homes. Si no, les meves padrines haurien tengut casa pròpia.

La materna [havia nascut], a ciutat. La paterna, a cavall del poble i la ciutat, pero la paterna era de Búger[5], i, el padrí, de Porreres” (Teresa Obrador Balves), a qui, immediatament, comentí que “Ahí entra un tema que no es sol vincular amb lo que tractem: des del segle XVIII, s’anul·len els furs (especialment, els del Regne de València i els del Regne d’Aragó), per mitjà dels decrets de Nova Planta. Amb Catalunya i amb les Illes Balears, el rei Felip V fou més indulgent.

A més, sobre això, hi ha escrits de Bartomeu Mestre, els llibres ‘La formació d’una identitat’, de Josep Fontana (2014), ‘Notícia de Catalunya’, de Jaume Vicens Vives (1954) i ‘El Comú Català’, de David Algarra Bascón (2015). Els recomane.

Això no es sol explicar, ni comentar, en els centres escolars. També es plasma molt bé en el ‘Rondallari de Pineda’, de Sara Llorens, editat fa poc, a cura de Josefina Roma. Les rondalles són dels primers anys del segle XX i, en molts casos, la dona salva l’home (siga una jove a un jove, siga una vella a un jove). I, igualment, en moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i en moltes rondalles valencianes arreplegades per Ximo Caturla”. Unes altres respostes foren “’Si no fos per les dones…., les masies caurien a trossos’ (Girona)” (Narcís Ramió Diumenge), “A ca meva, l’última paraula sempre la dic jo: ‘Sí, carinyo’” (Robert Abella Querol).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, les respostes del 1r d’agost del 2021 i posteriors foren “El meu avi era valencià, també, i ho deia així” (Chris Sanantón), “Jo també ho havia sentit així a Lleida” (Angeles Bernaus Ferrer), “De vegades, no es diu, però és així. Una dona intel·ligent sembla que no mana res, però sempre es fa el que ella vol. Se’n diu ‘mà esquerra’” (Josefina Viñals). A Josefina Viñals, tot seguit, li contestí “Sí”   i Francisco Vall Llobera li comentà “A una casa, si la dona té mà esquerra, prou que s’hi coneix!”  i jo li responguí “¡I tant!”. “Sí, és així. Penso que és el que ens ha perdut a les dones: deixar-nos fer i, així, estar distretes de coses més importants” (M Teresa Hortoneda).

En el grup “Paraules ebrenques”, les respostes del 1r d’agost del 2021 i posteriors foren “Hi ha una vella dita que diu ‘La dona fa l’home’.

Als pobles, estava comprovat, que una casa bona, que volia dir que eren rics, si l’hereu no es casava amb una dona capacitada per governar la casa, esta anava malament” (Francesca Vidal Lluís), “A la meva casa, pràcticament, manava la meva mare, però quan anàvem a la finca, allí, la meva mare deia [al meu pare]: ‘Aquí manes tu’” (Jose Suñe Suñe). En relació amb les paraules de Jose Suñe Suñe, ma mare, durant l’entrevista, em digué que, en la seua família (pares i avis) estaven repartits els papers i, en un altre moment, comenta que, si, en la família, hi havia bona harmonia, ho feia possible (i molt) una capacitat que ara no està tan desenvolupada, ni en les parelles heterosexuals, ni en el dia rere dia: “Aguantar” (sic), això és, la paciència. Estic totalment d’acord amb ma mare (com també amb Pere Riutort, qui, en el 2021, em feu un comentari semblant, durant una conversa telefònica).

En el grup “La Catalunya del Nord”, els comentaris del 1r d’agost del 2021 i posteriors, foren “Jo el sabia dient ‘A casa, sempre dic l’última paraula: ‘Sí, carinyo’” (Enrique Garriga), “El meu pare deia ‘Si tu vols vi negre, i la teua dona, vi blanc, ja et pots donar per content si te’ls veus rosat’.

També el meu pare deia ‘¿On vols anar, bou, que no llaures?’” (Marga Lopez Bestard) i “El meu avi deia ‘El gall canta i la gallina mana’” (Maria Sitja). Com a curiositat, direm que, en la rondalla mallorquina “La princesa bella” , la dona desencanta un rei jove i, aquest, immediatament, li diu (amb el text retocat parcialment) “Sols ens podia desenfadar una donzella filla de rei, com tu. Ara, mana’ns feines, que tots estam a ton manar”. Per tant, es fa lo que la dona (la jove) vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme, i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Textualment. Ací, al meu coneixement, hi ha una mostra més de “ser un figa molla” ja que la passivitat, l’àvia Amparo, l’associava al “xico”, no a la “xica”, quan volia remarcar-la més.

[2] En l’original, figura aquest castellanisme, en lloc, per exemple, de la forma “que t’agilitze”.

[3] El meu avi matern , Miguel (1906-1992).

[4] La meua àvia materna, Amparo (1910-2000).

[5] Població de l’illa de Mallorca, en la comarca es Raiguer.

L’anguila salva l’home, i l’esperit emprenedor matriarcal

General, , ,

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home i, a més, vinculada amb la pesca (en aquest cas, amb el riu), és “L’anguila parladora”, recopilada per Jacint Verdaguer. Un pescaire, de bon matí, se’n va al riu a pescar i “Tira la trema a l’aigua, i a la primera tremada agafa una anguila que li diu:

-Ai, ditxós pescaire qui m’ha agafada! Però  series més ditxós si em deixesses anar.

Lo pescaire, qui no havia vist mai cap anguila que parlés, quedà convençut de ses paraules i la deixa anar” (p. 86).

Al moment, veiem que el pescador “tornà a casa seva carregat com un ase, i la dona li diu:

-Avui sí que en portes la cistella plena.

I el pescaire li respon:

-Allí en lo gorg del Martinet, he agafada una anguila que parlava. M’ha dit que la deixés anar i l’he tornada a l’aigua. Mes, de peix, n’he agafat tant com n’he volgut, com si Déu m’hagués premiada la bona acció” (pp. 86-87).

Ara bé, la muller, que actua com qui considera que, per exemple, els contes d’anguiles que parlen són estupideses, i que lo que més prioritza és la fama, els diners i el culte al poder, li diu “Jo no l’hauria deixada anar” (p. 87).

L’endemà, el pescaire se’n va al mateix rodal i, l’anguila, novament el salva (ací, de la pobresa) i, a més, amb una quantitat més alta: “Ditxós pescaire que m’has pescada! Mes, si em deixes anar, de peix n’agafaràs a manta.

Ell, mogut per compassió, per la pobra anguila i per l’interès d’una bona pesca, la deixa anar. Després tira el filat i el treu ple de peix, que més no n’hi cabia.

Mes, al portar-lo a casa, la dona li diu:

-Avui encara en portes més que ahir” (p. 87).

El pescador comenta a la muller que “la pesca era per consell de l’anguila parladora”, això és, que l’anguila salva l’home (perquè el pescaire fa lo que li dicta l’anguila) i, de rebot, la prosperitat de la casa.  Ara bé, la dona, de nou, li diu que no hauria de deixar anar l’anguila.

El pescaire, l’endemà, es troba amb “l’anguila parladora, més parladora i bonica que mai.

-Pescaire, lo bon pescaire, ets ben ditxós d’haver-me pescada; però en series més si em deixesses anar” (p. 87).
Però, aleshores, l’home, que ha acceptat la posició de la seua muller, li diu que no ho farà. I l’anguila, així com en la rondalla valenciana “L’ambició de Francesqueta” (recopilada per Ximo Caturla) o, com ara, “S’aufabia de sa ventura” (de Menorca i arreplegada per Andreu Ferrer Ginard, com a molt, en 1914) i en la rondalla mallorquina “En Joanet de sa gerra” (plasmada per Mn. Antoni Ma. Alcover), fan diferents personatges, li respon “Doncs, tu seràs malarós i de peix no n’agafaràs més; i la teva dona no em veurà ni em menjarà, perquè a l’arribar a casa teva la trobaràs morta i estesa sobre el llit” (p. 88).

Comentarem que el matriarcalisme que veiem en aquesta rondalla catalana, recollida en el Vallespir, en els Pirineus, reflecteix el “deixar anar”… lo matriarcal: la creativitat (el pescador s’obri a l’anguila i no diu ni pruna al fet que ella trie anar més formosa), l’esperit emprenedor (però sense cercar fer miques el veí, ni aprovar el culte a la fama, ni als diners), premiar les bones accions, la compassió, interés per les bones collites (la fecunditat), la part femenina de les persones i, òbviament, una actitud matriarcal dia rere dia. Aprove el deixar anar que promou l’anguila. 

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.