Arxiu d'etiquetes: la dona com a transmissora de la cultura

Les dones i les poblacions rurals reïxen molt el matriarcalisme

General, , , , ,

 

Podríem enllaçar el modisme sobre la bagassa d’Antella (en què Joaquín Martí Gadea considera que la dona no ha de ser motiu de burla) amb el següent: “Bajuana (la tia)”. La tia Bajuana figura en l’obra “Rondalla de Rondalles” (podem pensar que en fa esment a una del valencià Lluís Galiana i Cervera, 1740-1771) i “apareix com una àvia xapada a l’antigor, planota, satisfeta i molt de dites[1], que, en una reunió que tingueren en sa casa Pep de Quelo i Ximo del Portal, tragueren ella i ells a relluir totes les paraules, dites i refranys usats llavors pel poble. I, com que la tendència, hui en dia, de certs valencians empeltats, segurament, de castellans, pareix que siga arraconar la nostra llengua i tot lo que tinga relació amb ella, nosaltres que, gràcies a Déu, no pensem així, volem recordar ací eixos tipus i coses, a fi de que el poble sàpia son passat, únic mitjà de voler com es deu a la terra del Xè i treballar per la seua grandesa i prosperitat. 

Apliquem-li, de pas, una cançó:

L’aueleta[2] Bajuana,

tipus de les nostres velles,

mereix que la celebrem,

si enaltir volem a elles.

 

Puix, el qui no honra als vells i a la seua memòria, no serà tampoc honrat pels jóvens en son dia; fer-ho bé amb ells és cobrar de bestreta el jornal que encara s’ha de guanyar” (pp. 16-17).

A banda, en l’entrada “Boquimolls (els) de Teulà”, la qual figura en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, veiem que els habitants de Teulada (població valenciana de la Marina Alta), “com a gent llauradora i poc afectada a eixir per fora o viatjar, és prou senzilla encara i, particularment, les dones” (p. 27).

Igualment, podem empiular aquests dos escrits amb l’entrada titulada “Pixavins (els) de Valencia” (p. 180 de la primera part), quan comenta que els habitants de la ciutat de València (de malnom, “pixavins”) “sí es tenen en compte els seus gusts, costums i modo de ser, puix tots ells (raríssimes excepcions) són rumbosos i esplèndids en el gastar, molt remirats i, fins i tot, vanitosos en el vestir, amants del faust i ostentació i aficionats a eixir de paella i anar de xauxa o de broma.

Tenen gran ingeni i inventiva per a totes les coses, una gràcia i sal especials per a burlar-se, fins i tot, de la seua ombra, una finor[3] que ratlla en exageració en el tracte social[4], però poc patriotisme i amor a les coses de la seua pàtria xica, les quals desconeixen en general, posposant-les a les d’altres regions i països (…). Estos són els pixavins de València (…).

Els pixavins valencians

són molt fins ensé que volen,

però, quan no els té a compte,

al primer que els ve, l’amolen” (pp. 180-181).

 

En les paraules relacionades amb la fastuositat i amb l’ostentació, veiem senyals de cultura patriarcal que,  per exemple, des dels anys huitanta del segle XX, entraren en Torrent (població de l’Horta de València), en prendre-hi el vincle tradicional amb els Sants de la Pedra, per a justificar unes festes patronals acompanyades de moros i cristians… per a cridar l’atenció, de la mateixa manera que, a hores d’ara, en Alaquàs (una població veïna), han afegit actes amb comparses i filades, més que res, per a fer-se destacar. Les coses, com són. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “dichero”.

[2] En l’original, “ahueleta”.

[3] En l’original, “finura”.

[4] Lo que molts valencians, tradicionalment, diem “coentor”, això és, voler aparençar més de lo que s’és.

 

 

Dones emprenedores, valentes, educadores i molt obertes

General, , ,

 

Continuant amb entrades relatives a la dona en la família catalanoparlant, en l’escrit “Homenatge a les dones” (http://www.horanova.cat/homenatge-a-les-dones), plasmat per Marina Ramió en el periòdic “Hora Nova”, de l’Alt Empordà, el 29 de maig del 2018, veiem que és “un article en homenatge a les dones que han format part de la meva família materna, des de la mare de la meva rebesàvia fins a la generació de la meva àvia. Les dones que m’han precedit fins a arribar avui en dia. Massa sovint, (…) els homes, sense les dones, no haurien pogut tirar endavant, sigui quin sigui l’àmbit”.

Més avant, tracta sobre “la meva besàvia Trinitat Duran Cantenys. (…) va tenir dos fills que se li van morir de petits i, tot i així, encara va tenir dos fills més i va treballar també com a pagesa. Va marcar un abans i un després en valentia. Ella va ser important perquè va tirar endavant dos masos: un que era del seu marit i, un altre, com a masovera”. A més, Marina Ramió addueix que la seua besàvia era “una dona amb molt caràcter, que marcava perfil, va criar els seus fills i també la meva mare i tia” i, quan parla de la seua àvia Maria Cantenys Pla (la iaia Maria), comenta que “em va començar a introduir a la Segona República i la Guerra Civil, també la iaia que em va parlar de la rebesàvia Rosa”. Copsem que, com podem veure en algunes rondalles (i hem recopilat durant la recerca), la persona que més transmet lo vinculat amb la família, amb la història, amb la cultura popular, etc., en una família (o bé, en un ambient) de persones catalanoparlants, és la dona i, principalment, l’àvia o padrina. I la iaia Maria, a més, conjuga l’acció, l’educació i l’obertura als altres: “De ben petita, ja m’acollia a passar vacances d’estiu a casa seva. La iaia va ser pagesa sempre i va tirar endavant, primer, el mas on vivia i, després, el nostre mas. Ella em va explicar la seva història familiar i també em va introduir, sense saber-ho, al meu amor cap a la història familiar i cap a la història del país”.

Igualment, captem una dona molt oberta, fins i tot, a la lectura: “Als últims anys de la seva vida, ja jubilada, li va encantar llegir llibres”.

En un altre article vinculat amb les padrines, “La meua iaia Rosa…” (https://www.riberaexpress.es/2012/05/25/des-de-lexili-la-meua-iaia-rosa-ferran-sanz), escrit per Ferran Sanz (i publicat en “riberaexpress”), sobre la seua iaia Rosa, qui morí en 1991, uns mesos abans de fer-ne huitanta-sis, comenta que “Sembla l’altre dia, però ha passat molta aigua sota el pont de ferro del meu poble, construcció de 1905, casualment, del mateix any en què era nascuda i n’estava fet, si fa no fa, del mateix material. Perquè era una dona forta, valenta i de caràcter marcat. Sí, la meua iaia Rosa n’havia passat de tots colors i n’havia resistit, posseïa el sentit comú que té tota la gent de poble i les mans (…) de la classe treballadora”.

En un altre passatge, Ferran Sanz afig que la iaia Rosa i el marit “Discutien constantment, xocaven en moltes coses, però mai van deixar d’estimar-se.

(…) Fóra com fóra, amant de la família per damunt de tot, dona a la qual no li queien els anells a l’hora de fer faena o arromangar-se per qualsevol a qualsevol hora. Emprenedora i valenta, discutidora però un tros de pa, aquella dona m’ensenyà moltes coses. (…) Un dia vam fer, a instàncies meues, l’arbre genealògic de la família -tenia una memòria prodigiosa- fins a cinc generacions enllà, amb dates precises i dades curioses (…). Mai, però, m’he oblidat d’ella i mai no ho faré”.

Afegirem que molts trets de les dones que figuren en aquests dos articles, també els trobem en comentaris respecte a dones nascudes abans de 1920 o, més encara, en el segle XIX i de què ens han reportat: força, valentia, espenta, disposició a col·laborar, que portaven els pantalons i, àdhuc, el seu paper en la transmissió de la cultura popular.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Endevinalles eròtiques transmeses per dones, part de la cultura popular matriarcalista

General, , , , , ,

 

Àvies (o padrines) i mares que transmetien endevinalles eròtiques.

En relació amb endevinalles eròtiques que haguessen transmés àvies (o padrines) o bé mares nascudes abans de 1920, el 16 de març del 2022 preguntàrem en Facebook “quines endevinalles eròtiques deien o bé vos ensenyaren? Gràcies”. En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el mateix dia i posteriorment ens escrigueren “Doncs, d’endevinalles eròtiques, crec que no en deien. Però, si en vols una que no és eròtica, ací la tens:

‘Un convent de monges blanques,

la directora vermella;

més amunt, les finestretes;

més amunt, els mirallets;

més amunt, la carretera

per on passen els senyorets’.

 

[La solució és[1]] La cara i la clepsa. (La carretera és la cloenda del cabell que tothom portava a l’època, homes i dones).

En sé una altra (…). La deia l’àvia. Segons es miri, és una mica irònica. Aquí va:

‘És una senyora molt endiumenjada que sempre va en un cotxe i sempre va mullada’” (Anna Babra), a qui Ramona Aguilera Revelles li comentà “Sí. Aquesta també la diem nosaltres: és la llengua..”. Afegirem que, en relació amb aquesta, el 16 de març del 2022, ma mare me la digué així: “Una senyoreta molt senyoreta sempre va en cotxe i sempre va mullada”. La solució és la llengua.

Igualment, plasmaren “La mateixa, un pèl eròtica:

‘Un convent de monges blanques i un frare vermell, al mig, que els toca les panxes’. La solució són les dents i la llengua.
L’explicava el meu pare, quan jo era petita” (Montserrat Anglada Esquius), “Un convent de monges blanques, pugen i baixen i es toquen les panxes’, ‘Un convent de monges rosses, pugen i baixen i es toquen les popes’. Són endevinalles. A Lleida, els pits són les popes” (Maria Pons), “’Cada coseta que neix piulant i mor sense ossos’: és un pet!” (Josep Isern), “A Peralt, ‘Del llit, té la ma Maria’: mamaria” (Josep Isern), “Adivina, adivineta, què té el rei a la bragueta? Dues bales i una escopeta” (Esteve Raventós),

‘Marit, marit,

anem-nos[-en] al llit,

farem lo d’ahir, a la nit,

i taparem el foradet’.

 

Al Pallars Sobirà. No sigueu malpensats: vol dir tancar els ulls i dormir” (Natividad Paulet Gerotina), a qui Anna Maria Ferrer Baret li escriu “La meva mare deia una cosa semblant:

‘Pèl sobre pèl i el belluguet al mig’… Dormir!!”, “No és ni carn, ni llonganissa, i l’home el té a la mà quan pixa’. ‘Endevina, endevineta:

Què té ton pare a la bragueta?

-Dos botons i una gafeta” (Mateu Esquerda Ribes), “Ui,… Eren molt serioses, no en deien res:  ni les dones, ni els homes de la família” (Jösse Terricabras Mas), “La meua iaia, quan el nóvio o el marit d’alguna era un malcarat, sempre deia ‘Eixe xic deu tindre el piu d’or’” (Magda Lázaro Mascarós), “’Un convent de monges blanques i un capellà que els hi repica les anques’ (són les dents i la llengua).

‘Marideta, anem al llit,

farem el de l’altra nit,

pèl sobre pèl

i la nineta al mig’.

(És tancar els ulls)” (Carmen Arasa Mateu), “’Entra erta i rabiant, surt pansida i gotejant’.  El pebrot, quan entra i surt de la paella fregit” (Mari Carme Montane). Finalment, comentarem que, el 1r d’agost del 2022, Francesc Castellano, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, m’escrigué “La meva mare deia (variant d’una variant que has publicat) ‘Endevinat, endevineta, què té el rei a la bragueta? Dos cascavells i una trompeteta’“. Cal dir que, com podem veure en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i  Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, els cascavells representen els testicles, mentres que la trompeta simbolitza el penis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Li demanàrem la solució i ens escrigué les frases que posem tot seguit.

“Les nenes maques, a dematí”, una cançó eròtica molt coneguda

General, , ,

 

El 14 de febrer del 2022, Montserrat Rius Malet ens envià un missatge acompanyat de la cançó “Les nenes maques”, en què ens deia “La iaia de Reus, mare de la mama, cantava ‘Les nenes maques’ amb una estrofa com la canta la canalla a l’escola”[1]. I, tot seguit, afegia l’estrofa junt amb unes paraules inicials:

“Avui he trobat l’última estrofa de ‘Les nenes maques, al dematí’, tal i com la cantava la iaia Maria.

‘Les nenes maques, a dematí,

s’alcen i reguen;

les nenes maques, a dematí,

s’alcen i reguen el seu jardí[2].

 

Jo també rego el meu hortet,

faves i pèsols, faves i pèsols;

jo també rego el meu hortet,

faves i pèsols i julivert.

 

Ai, julivert[3] meu, com t’has quedat,

sense cap fulla, sense cap fulla;

ai, julivert meu, com t’has quedat,

sense cap fulla i el cap pelat.

 

Jo també tinc el cap pelat

de tant que hi penso,

de tant que hi penso;

jo també tinc el cap pelat,

de tant que hi penso

en el meu soldat[4]”.

 

Continuant amb aquesta cançó facilitada per Montserrat Rius Malet, li comentí que “És prou coneguda” i ens adduí “Jo, l’última estrofa només l’havia sentit a la iaia. Fins que, un dia, algú la va posar al Facebook, però quasi tothom la coneix amb tres estrofes”, és a dir, amb les tres anteriors, en lloc d’incloure’n la quarta.

Igualment, cal destacar el paper de la iaia (ací, de Montserrat Rius Malet): havia ensenyat a la neta l’estrofa en què també es fa referència al soldat (al penis), de qui la jove no s’oblida com tampoc no ho feia de l’hort i, així, d’un projecte més a què ella donava vida.

Finalment, direm que, el 19 de juny del 2022, que posí en el meu mur unes fotos d’aquestes línies de Montserrat Rius Malet, Francesc Castellano em comentà “És una cançó molt coneguda”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb lleugers retocs d’estil, que no de contingut.

[2] El jardí i, un poc després, una altra paraula molt vinculada amb el matriarcalisme, l’hort, en el llenguatge eròtic i sexual, és la vulva, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta. Quant a “regar el jardí”, significa “Tenir un home relació sexual amb una dona”.

[3] En el llenguatge sexual, “Pèls del pubis”.

[4] El soldat, en el llenguatge sexual, és el penis. A més, veiem que l’home, al costat de la dona (la nena que va al jardí, ací presentat com un hortet) és un soldat i no, per exemple, un capità, i, així, és la dona qui dicta què ha de fer l’home (amb una visió positiva de la sexualitat i de l’erotisme) i quan,… en el jardí, això és, que ella hi té la darrera paraula.

“Avant ses atxes” (Joana Soler Clar), dones que encoratgen i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb frases, dites, refranys o detalls preferits que, fins i tot, poguessen haver deixat empremta, mitjançant àvies (o padrines), o bé mares, nascudes abans de 1920, en el grup “Cultura mallorquina”, el 5 de març del 2022 i posteriorment també ens comentaren “Sa meva padrina, francesa / sollerica, deia ‘De ses herbes molles, se’n torquen es cul!!’” (Ann Lladó), “Sa padrina de Pòrtol (1919) sempre sortia al carrer ben vestida i deia ‘No s’han de mostrar ses senalles rompudes’ venint a dir que sa roba havia d’estar neta i polida!” (Clarice Ishtar), “Fins aquí, no arrib” (Coloma Oliver Cabrera), “De mi madre, nacida en 1900: ‘La paciencia es una virtud’, ‘No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy’, ‘Si tu mal tiene remedio, ¿por qué te apuras?. Y, si no lo tiene, ¿por qué te apuras?’” (Maria Oliver Mir), “Ens deia ‘No digueu mai d’aquesta aigua no en beuré’” (Tere Arrom), “’Mal d’altres, rialles són’. I, un altre, era ‘Secret de dos és dubtós i, de tres, ja no val res’” (Guiem Salas Martorell), “Gat escaldat, d’aigua freda tem” (Pep Martí), “Sa meva padrina, nascuda el 1911, no anava de cans. Per això, sempre deia ‘Es cans no fan ous’” (Marisa Cerdó), “La senyora àvia deia ‘Déu me’n lliber d’un Ja està fet’” (Eduardo Cerda Ferrer De Sant Jordi), “Visquem i en vorem” (Familia Calafat Amengual), “Sa padrina Joana em deia, ‘Estrella des cul des covo[1]’. Mai vaig saber el seu significat. Crec que era bo!!” (Yani Palou), “Quan jo era petita, estava un pic graseta i sa meua abuela em deia ‘Val més tenir que desitjar’” (Nela Segura), “A un negat, dau-li aigua” (Xisco Fiol), “Totes ses masses fan mal” (Antonia Salas Caldentey), “Allà on menos et penses, no hi poden estar de goteres” (Felip Monserrat Nicolau), “Sa meva padrina deia ‘Quan siguis massa, ja picaràs’” (Maria Alemany), “També he sentit ‘No siguis tan prompte’ (impulsiu). M’agrada molt llegir tots els comentaris. Gràcies” (Cati Balaguer Bestard), “Tal faràs, tal cobraràs” (Cati Oliver Vila), “Dos filles i una mare, un dimoni per son pare” (Carmen Bonet Ribas), “Es bon temps i es mal temps no duren tot temps” (Rafael Gaya Campaner), “A sa creu des matrimoni, sa sogra hi fa de dimoni” (Carmen Bonet Ribas), “’A qui has de donar dinar, no li privis el berenar’, ‘A ca vell, cus cus’ (ja té experiència)” (Cati Balaguer Bestard), “Avant ses atxes” (Joana Soler Clar), “Qui sembla an es seus, no fa mal a ningú” (Carme Llabres Palmer), “Sa meva encara és viva i en té un rosari.

‘Es racó de ca seva guarda de molts de mals’

‘En parlar de mi, no rius’.

‘Ca vell, no li facis cus cus’… etc.” (Luck Good), “Des teu pa, faràs sopes” (Carmen Cladera Bibiloni), “’Això s’usa? Sí. Idò, ja m’agrada’ deia sa padrina” (Maria Martorellordinas), “Quan xerràvem de temes d’adults i nosaltres hi érem, sempre deien ‘Alerta, que hi ha roba estesa’” (Amalia Sánchez Matas), “Sa meva padrina va néixer al 1899 i, cada dia, en anar a dormir, deia:

‘Bona nit, ramell florit.

Bona nit, rosa encarnada.

Bona nit, estrella amada.

Bona nit, ja t’ho he dit’.

‘Qui no vol pols, que no vagi a s’era’, ‘Es pensar no és sabre[2]‘, ‘El sabre no ocupa lloc’, ‘Tant es perd per el que sap massa, com per el que sap massa poc’” (Martina Frontera Puigros), “Sa meva padrina em deia ‘Maria, Maria, Maria, pensa-hi que, en esser casada, ja no hi ha remei…’. No hi havia divorci, en aquell temps” (María Mas Rosselló).

Afegirem que la forma “Avant ses atxes” també és molt emprada (i prou, en Internet) com “Avant les atxes” i com “Endavant les atxes”.

Agraesc la col·laboració, alta, en aquest grup, i a les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquesta forma, segons el DCVB, sol utilitzar-se en Mallorca i en Menorca.

[2] Forma popular de dir “saber”.

“Va fer 102 anys en plenes facultats” (Carme Garcia Cerdà), dones previsores i aprenents

General, , , , ,

 

Continuant amb frases, dites, refranys o detalls preferits que, àdhuc, poguessen haver deixat empremta per mitjà d’àvies (o padrines), o bé de mares, nascudes abans de 1920, en el grup “Cultura mallorquina”, també ens comentaren “De lo que sembraràs, recolliràs” (Mas Bover Apolonia), “Sa meva padrina, nascuda el 1895, deia ‘Es més bo té set clovelles’” (Eloina Sánchez Peña), “Sa meva padrina, dona sàvia, va fer 102 anys en plenes facultats!!! Sempre deia ‘Tal faràs, tal trobaràs’” (Carme Garcia Cerdá), “Sa meva padrina, quan jo era petita i feia es beneit per no haver de fer algo, ‘Ulls espolsats i fora son’[1]” (Viky Caldes Castell), “Sa meva padrina deia ‘En bastar, basta’, quan ens queixàvem de que hi havia poc menjar” (Maria Antònia Horrach Abraham), “’Des seu pa, farà sopes’, una dita de sa meva padrina” (Cati Salom Sans), “Quan anàvem a partir en cotxe, ella ens despedia amb un ‘Déu vos guard de perill’, per sa finestreta. Es feia molt, des de temps immemorial, a Mallorca” (Angel De Ramon Vicens), “Sa meva padrina, quan li demanaven que fes les dues coses a la vegada, deia ‘O carn o reflacos[2]’. Va néixer a l’any 1890” (Maria Magdalena Comas Pons), “I es diumenges, quan anàvem a nadar i dèiem ‘Anam a Alcúdia!’, ‘Tan enfora’” (Maria Pilar Gelabert), “’Que pugueu granar així com floriu’ i ‘Hi ha coses que necessiten alar i cofar’” (Maria A Cifre Borràs), “Sa padrina sempre deia ‘En aquest món, cercant el bé, he arribat a ses portes des cementeri’…” (Catalina Suau), “Sa meva padrina, quan la fèiem enfadar, deia ‘Avui dormiràs amb sos telons darrere’” (Margarita Vaquer Muntaner), “Sa meva padrina Angela[3] deia ‘Haz bien y no mires a quién’” (Angela Bosch Jerez), “Sa meva padrina, quan xerrava d’una filla seva, sempre deia ‘Se’n riu del món i de la bolla!’” (Pazzis Veiret), “Ets un collonera!” [4](Maria Antònia Amengual Arquer), “’Qui pet m’envia, merda espera’, quan me’n daven algo, que no solucionat” (Marilena Navarro Garau), “Una paraula poc emprada, almanco, amb els nins… ‘Un mac’ (pedra). ‘Qui no vol pols, que no vagi a s’era’” (Cati Balaguer Bestard), “Sa meva padrina em deia ‘Margalideta, vols que te canti una cançó? Idoia, gira es cul en es mirall i veuràs que el tens redó!!!’” (Margarita Busquets Aroca).

Finalment, en relació amb la bonesa, vos convide a llegir la rondalla mallorquina “Un que va fer es mort per no pagar es deutes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XX: un deuter pagarà tot lo que deu a un creditor agosarat (qui no permet que abuse de la seua confiança), als altres creditors (a qui ell i la dona havien tractat de no afluixar ni un clau) i, al capdavall, l’home i la dona triaran per l’honestedat. L’he comentada hui amb ma mare i és una crítica contra la mentira malintencionada, repugnant i maquiavèl·lica com també a la corrupció i als robatoris.

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que em reportaren en aquest grup i que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest refrany figura en moltes rondalles mallorquines.

[2] Aquesta paraula com també “refaix”, com indica el DCVB, són castellanismes i, a més, a partir del terme castellà “refajo”.

[3] Hem respectat el nom en la forma que figura en el comentari.

[4] El fet que es pose un collonera, això és, per exemple, un home de poca energia, va en línia amb “ser un figa molla”, que no, com ens han dit, a vegades, “ser una figa molla” i, així, reflecteix el matriarcalisme: la dona és la part forta, si bé, com en moltes rondalles, també és suau en el tracte, com ara, amb el marit, encara que ella siga qui faça de cap de la família.

“La Seu no espera parròquies” (Toni Sansó), dones eixerides i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Cultura mallorquina”, en relació amb frases, refranys, dites, fets, etc., que, en més d’un cas, hagen pogut haver deixat empremta i tot, el 5 de març del 2022 i més avant ens escrigueren “Quan era hora de dinar, a sa meva padrina (1915), ja solíem tenir preparat abans, perquè ja era molt gran (va viure 102 anys) i no podia menjar lo mateix que nosaltres.

Per això, moltes vegades, quan ets altres ens seiem a taula, ella ja havia començat a dinar. Quan qualcú li deia, per exemple, ‘No esperau a ningú?’ o ‘Ja heu començat?’, ella deia ‘LA SEU NO ESPERA PARRÒQUIES’[1].

Fa cinc anys que va morir i no hi ha dia que no me’n recordi d’ella” (Toni Sansó), a qui Agnès Matas li comenta “Que bonic.

La meva àvia / padrina, quan no volia fer faena de casa o deures i volia anar a la piscina, em deia ‘Els flamencos [2]amb el picó i la pateta[3] fan calceta’… , per a que treballara i callara” (Agnès Matas) i Paquita Pinya Aguiló li escriu “Idò, sa meva padrina, 1890. Quan deies ‘Tenc gana, encara no dinam’, et contestava ‘Sa fam no escapa’”; “Mumareta (1917) era molt donada als refranys i en tenia un per cada situació. Per exemple, si estava molt enfeinada i anàvem a demanar-li qualque cosa, deia ‘En temps que nuen, no fan corda’[4]. O, quan estava nostàlgica i ens contava qualque història de temps passats, acabava dient ‘Ai, cavallet, quan eres jove!’.

O veníem d’escola i li demanàvem ‘Què hi ha per dinar?’, responia ‘Grescos frescos’ i molts més” (La Nonna), a qui Catalina Lladó Martínez li escriu “Això també ho deia mon pare (‘Cavallet…’)” (Catalina Lladó Martínez); “Record que sa meva padrina, per flastomar, deia ‘Requaranta pipes’[5] i sa meua filla ho va agafar de vici i, aviat, tota s’escoleta (que ses monges, aquell temps)… flastomava igual.

I una veïnada va demanar a mumare si ja havien ‘tengut visites’ (sa regla)…

I s’altra padrina venia a veure’ns es dissabte vespre, quan ens havíem vestit per sortir i, si li agradava com anàvem (quasi sempre, era que sí), ens deia ‘Ohhhh… París se enciende’. Ja sé que és foraster, però el dit seu era molt graciós…” (Margalida Font Gil), “A mi, una paraula de sa padrina que m’agradava era ‘Què vols, moneta?’… Amb tant de carinyo…” (Cati Balaguer Bestard), “’Qui vol peix, que es banyi es cul’ i ens feien anar vius” (Carmeta Sánchez), “Sa meva padrina materna sempre deia, quan ens tenia, a tots (érem una quarantena), ‘Quina guarda més guapa que tenc!’” (Sebastiana Nicolau), “Lo que més record, era quan quan dèiem ‘On vas?’, [perquè ens contestava] ‘A passejar pes Born’” (Maria Pilar Roca Gelabert).” (Maria Pilar Roca Gelabert). En relació amb aquesta resposta, en setembre del 2013, després de passar jo per un ajuntament en què qui l’encarregat de recepció no era precisament un home amb un model de vida a imitar (i que, lo primer que em preguntà…, fou cap a on anava… davant d’unes sis persones) i que ho contàs a ma mar, ella em digué que el seu avi matern, Francisco, quan alguns malfaeners li demaven “¿A on vas?”, sense pensar-s’ho dues vegades, els deia “¡A moure als que estan parats!”. I, si no, “Primer, em dius ‘Bon dia’; després, em preguntes a on vaig. Si vull, t’ho diré; si no, no”. Ho recorde: l’anècdota i les frases de ma mare.

Ara bé, jo, immediatament, peguí mitja volta amb el meu carretó d’anar a plaça i el meu barret, i… ¡que feliç, tu, que feliç!  I és que “Del color del rei, se tinyen els vassalls”, com el color d’aquest funcionari, castellanoparlant, respecte al de la conseller en cap de la població. 

Agraesc la col·laboració de tots els que fan més fàcil i més extens l’estudi sobre el matriarcalisme i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

Notes:  [1] Ma mare, qui no havia sentit mai aquest refrany (com tampoc jo, anteriorment, i que, com hem pogut veure, a penes figurava en Internet), em comentà que li havia agradat que li havia agradat molt la resposta de la padrina, com veiem, una dona eixerida.

[2] La forma genuïna és “flamencs”.

[3] La forma genuïna és “poteta”.

[4] Equival a preferir fer una cosa rere l’altra, en lloc de dues al mateix temps.

[5] En l’original, “Recoranta pipes”

“Als desanimats, anima’ls” (Marta Teixidó Abril) , dones encoratjadores, bondadoses i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb comentaris en el grup “Frases fetes i dites en català”, relatius a frases, refranys, fets, dites, etc., que, fins i tot, poguessen haver deixat empremta per mitjà d’avies (o padrines), o bé de mares, nascudes abans de 1920, el 5 de març del 2022 i posteriorment ens escrigueren “La meva iaia deia una frase que, ara, em fa molta pena: ‘LA DONA S’ESTIRA COM LA GOMA’[1]. Sento pena per ella, que es va estirar tota la vida i mai ens vam adobar. Jo ara sé que la dona no s’estira, va fins on vol” (Llorens Eva), “Parlant d’estalvis, el que no pot ser és que ‘Tants com n’ha plogut, el vent n’eixuga’ o ‘Qui s’ho menja tot en una menjada, ho caga tot en una caguerada’. La meva iaia… ‘De tenir a no tenir, va el doble’” (Teresa Segui Lopez), “Una de les frases de la meva àvia: ‘On vols anar, bou, que no llauris?’” (Maria Rosa Soto Paloma), “La frase que sempre deia la meva àvia, nascuda el 1889, era ‘Els cansats fan la feina’. A mi, em va costar molt d’entendre. També ‘A la taula i al llit, al primer crit’. També em deia ‘Parlaràs quan les gallines pixin’” (Venus Ona), “La mare, del 1919: ‘No pateixis: fins la mort, s’arriba viu’” (Carme Bigas Sala), “’Apotecaris i taverners, fan pous de diners’.

‘Déu dona faves a qui no té queixals’.

‘L’hoste és com el peix menut: al cap de tres dies, és put’.

‘Tres filles i una mare, quatre dimonis pel pare’.

Ara sona estrany dir aquestes dites, però abans les utilitzaven molt” (Helena Elena), “La meva àvia em deia ‘Fes bé i no facis[2] mal, que altre sermó no et cal’!!!” (Imma Rovira), “A mi, em deia ‘Feina feta, no fa estorb’” (Mariana Huguet Paris), “De la mare: ‘Als desanimats, anima’ls!’.

De l’àvia materna: ‘On s’és vist…!’

De l’àvia paterna: ‘Paciència, que és la mare de la ciència’ o ‘El que és barat, és car’ o “Fent i desfent, aprèn la gent’” (Marta Teixidó Abril), “A casa, deien ‘No hi ha res que s’esperi tant com la feina’, ‘Fer combregar amb rodes de molí’” (Carme Fabre), “Una frase que ma mare deia: ‘Qui s’ha fet el cogombre, que se’l tregui a l’ombra[3]” (Maria Blanch Ros), “Qui no creu els consells d’un pare, creu una pell de cabra” (Maties Cros), “Ma àvia deia ‘Val més ser graciós que caure en gràcia’” (Maties Cros), “La meva àvia també, a l’alcohol, en deia ‘esperit de vi’. ‘Si eres llepafils (poc menjadors), sembles la senyora de Tous, que sols menjava pa amb anous’. El que volia aparençar riquesa: ‘De porc i de senyor, se n’ha de vindre de mena’.

‘Tal faràs, tal trobaràs’.

‘A la taula i al llit, al primer crit’,

‘El que canta a taula i xiula al llit no té el seny ben complit’.

Per les dones que sempre es queixen que tenen molta feina: ‘La que molt en té, poca en fa’.

‘Març marçot, que tira la vella al clot i a la jove, si pot’..

‘Sol de febrer, que mascara més que un paeller’.

‘Nena: no et fiïs mai de cap home que porti nas a la cara’.

‘Ves cantant i fent tabola, dos conills a la cassola’.

I això m’ho deien el dia que em costava molt d’acabar-me el menjar i, a l’acabar, em canta ‘En això, sembles la Marieta de l’ull viu, que tan aviat plora com riu’.

‘El que avui en té és perquè ahir ho va guardar’.

Per si et pot interessar, aquestes dites són de la part d’Urgell, de la Plana.

Ara també em ve aquesta de ‘Llops amb llops no es mosseguen’. Ho podrien col·locar als polítics.

‘Qui mai no fa mal, mal no pensà’

‘Per el que diràs, passaràs’” (Merce Cebriá). 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquesta expressió, en paraules de Llorens Eva, vol dir “que té capacitat per fer-ho tot, que arriba a tot arreu, per organitzar casa seva, els fills, el marit, tots els problemes que se li posin per davant. Tot passava per ella i ella ho resol tot. A costa d’ella mateixa, clar”.

[2] En l’original, “fagis”.

[3] Atenent a com figura en el text original, la pronúncia de “cogombre” fa rimar amb “ombra”.

“La meva àvia en deia un munt, de dites” (Maria Rosa Alcazar Rovira), dones com un llibre obert i obertes

General, , , , , ,

 

Prosseguint amb els comentaris en el grup “Frases i dites en català”, sobre frases, refranys, fets, dites, etc. que, fins i tot, puguen haver estat relacionats amb l’empremta que hagen deixat àvies, o bé mares, nascudes abans de 1920, el 5 de març del 2022 i més avant, escrigueren “La meva àvia va néixer al 1891 i deia ‘No m’interessen les xarroteries’ referint-se a que no volia saber crítiques, ni comentaris de la gent” (Anna Maria Taboada Ribera), “La meva àvia sabia una oració pel mal de queixal. Feia així:

‘Santa Apol·lònia,

Santa Apol·lònia,

em fa mal el queixal,

em fa mal el queixal.

Ara no me’n fa,

ara no me’n fa.

Doncs, si no et fa mal,

de què et queixes?’” (Glòria Reverter), “’Déu nos guard d’un ‘Ja està fet’. Referint-se a quedar embarassada sense estar casada” (Maria Quintana Vito), “Déu té un bastó que pica i no fa remor” (Carme Pagès Vicens), “’De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena!’, “Ajuda’t que ajudat seràs!’, ‘Déu dóna faves a qui no té queixals’. Les meves àvies són del segle XIX” (M Teresa Hortoneda), “’Ser cul i merda’, ‘Qui menja sopes, se les pensa totes’, ‘Ets com el gos d’en Móra, que, de tot, s’enamora’, ‘Ara li fan el mànec’[1], “Val més el mall que l’enclusa’[2], ‘Anar enrere com els crancs’, ‘Val més grans a la cara que petits al ventre’, ‘Fer creixent el burro’, ‘Ser més tossut que una banya de marrà’, ‘Cap geperut es veu la seva gepa’, ‘Quan tu hi vas, jo ja en vinc’” (Montse Miralles Teixidó), ‘On no n’hi ha, no raja’, ‘Tant faràs, tant tindràs’” (Rosa Sabate Mas), “La meva àvia (1917) deia ‘Qui, de jove, no treballa, de vell, dorm a la palla’” (Patricia Rebull Pallarés), “’La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos’, ‘De porc i de senyor, s’ha de venir de mena’, ‘Déu tanca una porta per obrir una finestra’” (Anna Maria Guirado Gelpi), “Jo el que recordo és l’esperit de vi (que, quan vaig començar a treballar a Barcelona, m’ho vaig sentir a dit[3] tot). ‘Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era’. ‘Tancar el barri’ també ho deia. I, a mi, que era una mica llepafils, de petita, el dia que tocaven llenties, em deia ‘Què et penses, que ets la marquesa del pa torrat?’” (Eva Ral Aloma), “Una frase de ma mare: ‘Lo millor es té que quedar per dir’. Ma mare, si tornaves a casa una miqueta tard, de passejar amb les amigues, et deia ‘Portes les claus del Mercat o del Passeig?’ (Mercat i Passeig eren llocs on anàvem a xerrar la gent jove)” (Maria Pilar Cabanes Borja), “’Dones més voltes que el 29’. Crec que era un tramvia’ (Maria Cristina Garcia Gonzalez), “Feina, fuig; mandra, no em deixis” (Eva Miquel Antonio), “La meva àvia era de 1909 i sempre deia ‘Feina, fuig; mandra, no em deixis’ i també ‘A la taula i al llit, al primer crit’ i s’empescava els contes, no els inventava. Ara me n’adono que moltes, les he anat oblidant i em sap molt de greu” (Teresa Ullod), “Qui canta, els seus mals espanta” (Ana Maria Osa Farre), “La meva padrina sempre deia ‘Els testos s’assemblen a les olles’” (Mercè Gassó), “Qui va amb un coix, a l’any i mig, coix i mig” (Anna Canales), “La meva àvia deia ‘Uns tenen lleganyes i, altres, coses estranyes’“ (Neus Paltré), “La pressa és parenta de la pobresa” (Carme Pagès Vicens), “La meva àvia, a qui jo m’escoltava molt, en deia un munt de dites. No acabaria…:

–Qui no guarda quan té, no menja quan vol.

-De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena.

-Tal faràs, tal trobaràs.

I moltes de les dites que aquí es diuen” (Maria Rosa Alcazar Rovira), “Una que em deia l’àvia i que recordo molt: ‘Feina feta no té destorb’. I una altra àvia: ‘Els ulls no ploren tots el mateix dia’” (Cristina Mauri Llao).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, la dels qui m’encoratgen a prosseguir i a les que em fan costat dia rere dia

 

 

Notes: [1] Aquesta frase, irònicament, s’empra en referència a qui, per exemple, vol fer creure un fet o una situació que ben bé es sap que no són certs.

[2] Aquest refrany convida a fer una compra alternativa en lloc de triar, per exemple, respecte a una roba.

[3] Textualment.

“La meva besàvia, que vaig conèixer fins a tenir nou anys” (Natalia Farreras Costa), dones receptives i molt obertes

General, , , ,

 

 

Uns altres comentaris en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, relatius a frases, refranys i fets, àdhuc, en què es tracte sobre l’empremta de les seues àvies, o bé de les seues mares, i escrits el 5 de març del 2022 i despres foren “La meva àvia Elvira en deia un munt de dites. Una d’elles, quan jo em queixava que tenia grans a la cara: em deia ‘Més val grans a la cara que petits al ventre’.

També recordo paraules que utilitzava, com ‘esperit de vi’ a l’alcohol; i ‘tancar el barri’ a tancar la porta gran d’entrada a la casa de pagès en què vivia. Tinc tants grans records, que no acabaria” (Cristina Ezquerro López), “Ma mare, quan feien rebolicada, deia ‘Açò pareix l’any 19’” (Vicenta Vives Puigcerver), “La meva padrina va néixer al 1900. Recordo que em deia ‘No diguis que estàs plena, sinó farta. ‘Plena’[1] volia dir, per ella, embarassada.

També recordo que deia ‘No es pot ser vell sinó per força’” (Merce Regue), “La meva padrina deia ‘No et riguis dels meus dols perquè, quan els meus seran vells, els teus seran nous’” (Montse Meya), “La meva mare va néixer al 1905 i deia ‘Saps què et dic? Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit’” (Maria Zumaquero Martinez Zumaquero Martinez), “La meva àvia materna i padrina, nascuda al 1914, sempre deia ‘De joves, moren però, de vell, no en queda cap’” (Narcís Oliveres), “La meva iaia nascuda a Barcelona el 1915 sempre deia, quan entrava a una habitació, ‘Que és aquí on fan comèdia?’.

També deia ‘Què et penses, que tinc la renda d’en Rotxil?’, quan li demanaves diners. ‘Aquest és més fals que un duro sevillano’, quan no es refiava d’algú. ‘Sembla en Frégoli’, quan algú es canviava molt de vestit. ‘Soc vella, però tinc la mateixa tavella’, quan algú li deia que era ja massa gran per fer alguna cosa i ‘Hem fet un bon Tiberi’, quan havia menjat de gust. Deia moltes més coses com ‘A mi, no em mana ni Déu’, que em penso que ja eren de collita pròpia” (Gemma Martinez G.), “La meva àvia, 1900, em deia ‘Qui et vol bé, et farà plorar’” (Montse Matas), “’Qui va amb un coix, al cap de l’any, [ho][2] són dos’, el deia la meva àvia. Vol dir que qui té companys dolents, tots acaben malament” (Elena Juscafresa Juera), “La meva àvia, cada dia, deia ‘Bona nit i bona hora i bon cel quan siga l’hora’” (Maite Pujol Furriols), “La meva iaia sempre em deia:

‘Alaba’t, ruc, que a plaça et duc’.

‘Les cabretes, pels seus pecats, porten els genolls pelats’.

‘Les amigues porten fatigues’.

‘Seràs monja del convent de Sant Agustí: dos caps al mateix coixí’” (Silvia Cuminal Roquet), “L’àvia va néixer al 1904. Sempre deia ‘Qui no plora, no mama’.

‘El fill del gat, si no se li assembla per la cua, se li assemblarà per el cap’.

‘De bon vi, bon vinagre’.

‘De porc fart, bona cansalada’” (Dyana Basi), “La meva àvia Magdalena deia ‘Si no vols pols, no vagis a l’era’. I la meva àvia Paca deia ‘Haz el bien y no mires a quién’” (Magda Gomez Gibert), “Sí. La meva deia ‘Qui té mare, menja sopes si no es fa fotre’” (Angels Rodà), “La meva padrina, a ma germana i a mi, ens deia ‘Ojo amb els xicots!, que tots tenen el nas a la cara’” (Maricreu Roteta), “La meva besàvia, que vaig conéixer fins a tenir nou anys, sempre deia ‘De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena’” (Natalia Farreras Costa). Amb aquest darrer refrany, el missatge és que cal ser generosos i no moure’s en ambients de vulgaritat.

Com veiem, algunes dones visqueren molts anys, com també ho feren les dues àvies de ma mare, nascudes en els anys setanta del segle XIX i que aplegaren als noranta anys o més.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:  [1] El DCVB, en la primera entrada de “Ple, plena”, posa “c) Prenys” i, tot seguit, la traducció al castellà, en la línia de les paraules de la padrina.

[2] Hem afegit aquesta nota, partint d’un refrany semblant que figura en el DCVB.