Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

“On va la corda, va el poal”, dones que aplanen el camí, que menen i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla arreplegada per Sara Llorens, en què es reflecteixen trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “Les noies encantades al pou”. Resulta significatiu l’inici, en què s’uneix una frase relacionada amb parlar de sexualitat o de lo eròtic davant de xiquets i el fet que uns minyons actuen amb atreviment: “Anaven tres germans i varen veure una gran bugada de roba estesa i, al mateix moment, veuen un gran palau. Ells, atrevits, s’hi afiquen i els hi acompanya una llum” (p. 105). Com que, en moltes rondalles, hi ha un personatge femení que l’havia estesa, ací podríem vincular-ho amb què la vestimenta fa com de prova de pas de la infantesa a la joventut, com una mena de porta (com de pont de l’esperança a l’atreviment, a la fase de “La joventut, tot ho venç”). A més, aquesta indumentària (la dona), no es fa més grossa, ni els barra l’accés, sinó que els el permet.

Igualment, ens podríem demanar si eixa llum que els guia (femenina) és una dona jove i nua, despullada. El narrador que el relatà en 1903 no ho indica, però, atenent a com apareix en altres narracions amb aquest tipus de passatge, podríem pensar que sí. Afegirem que, en llegir aquest relat, férem un dibuix en la mateixa plana i relacionàvem la roba esmentada amb la sexualitat i amb la dona; en canvi, empiulàvem el palau amb la protecció i amb la força. Recordem que, en moltes ciutats, fins a ben avançat el segle XIX, hi havia muralles, com ara, en la ciutat de València.

Adduirem que aquesta claror mena els nois “a una taula ben guarnida (…). Després, la llum els acompanya a una cambra amb llits parats” (p. 105). Per consegüent, no sols una dona és qui els fa de capità (“On va la corda, va el poal”), sinó que ells la segueixen i, més encara, ella respon com la mare que alleta el nadó: els facilita que estiguen ben nodrits i benestar (els llits).

Ara bé, l’endemà, de nou, la dona encapçala el grup: “Després, la llum se’n va i aixeca una llosa. Ells s’hi acosten i veuen que hi ha un pou” (p. 105). Ací copsem un tret matriarcal que fa el paper de porta (en aquest relat, una llosa) cap a la mare, cap a l’interior de la terra i cap a la saviesa de qui podria aconsellar millor. Cal dir que la llosa toca terra, i, per la seua naturalesa, podríem associar-la amb la força (“Més fort que una roca”).

Tot seguit, passem al tema de la presa de decisions (ací, com en moltes parelles catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en línia amb el matriarcalisme i amb el comunitarisme): “Un diu: -Voleu que jo hi baixi? Miraré què hi ha.

Van lligar les faixes i el van enviar. Quan va ser a baix, se li va aparèixer una noia” (p. 105). Per tant, captem que, primerament, una dona els ha guiats i, al capdavall, se n’han trobat amb una segona (qui podem pensar que n’és una amb més vivències i més experimentada que la primera). I, entremig, el lligam que els uneix (com si fos el de les relacions interpersonals o bé entre la persona i la terra amb què viu en connexió), es realitza… mitjançant un símbol femení (la faixa), encara que, en l’entrada “Faixa” que figura en el DCVB, està unit amb generals, amb religiosos… i, per exemple, amb infants.

¿Representen aquestes faixes l’acte d’enllaçar amb el bon govern? Al meu coneixement, sí. Recordem que, el mateix diccionari plasma el refrany “Una faixa, a l’hivern, és de bon govern”… , que l’hivern és una estació “femenina” i que, àdhuc, molts hòmens nascuts abans de 1920 (o comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes en eixa època de la història) deien que les dones prenien millors decisions i que preferien que elles governassen i que fessen de cap de colla (fet que tindria a veure amb lo que esdevindria posteriorment, dins de casa, en el barri, etc.)…: un tret en línia amb una cosmovisió matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Dona de paraula”, dones que respecten els pactes, que es casen amb qui prefeixen i molt obertes

General, , , ,

Prosseguint amb la rondalla “El Gegant”, recopilada per Sara Llorens i plasmada en l’obra “Rondallari de Pineda”, com que l’argenter veu que de cap manera podia fer l’anell que demanava la filla del rei, va dir a l’aprenent (això és, al gegant):
“-Doncs, té, fes-lo! Demana tot el que vulguis, mentre el facis” (p. 103). I així ho farà. A més, al capdavall, l’aprenent “agafa l’anell que li havia donat l’argenter i el que li havia donat aquella noia dins del pou” (p. 184) i els lliura a l’amo, qui, posteriorment, ho fa al monarca:

“El rei entrega l’anell a aquell príncep que volia fer casar amb la seva filla.

En presentar-li el príncep aquell anell, la noia va dir (…) que [el que volia] era l’anell que havia regalat ella a aquell home que l’havia treta del pou.

(…) El rei va dir a la seva filla que, amb qui es volia casar, si no es volia casar amb aquell príncep. Ella li va dir que no es volia casar fins que sortís el que tenia paraula donada” (p. 103). Per tant, la jove posa la promesa per davant. En relació amb açò, comentarem que l’expressió “Paraula de dona” (a banda de l’ús modern que rep, per exemple, en el primer quart del segle XXI, per part de grups feministes i d’ajuntaments), com m’explicà Rosa Rovira el 3 d’octubre del 2023 en un missatge, podem considerar que ja s’empraria a primeries del segle XX, quan es recopilà aquesta rondalla, i abans de 1920: “Els homes, sobretot, en els mercats, tancaven els tractes amb una encaixada de mans; i les dones, amb l’expressió ‘Paraula de dona’ o també ‘Et dono la meva paraula’”.

Tot seguit, entrem en una part del relat semblant a la de narracions en què una jove balla amb el rei (o amb el fill del rei) i, més avant, perd una sabata i, des de la cort, troben amb qui encaixa. Però, ací, amb el rei, l’argenter i l’aprenent de l’argenteria (el gegant).

Cal dir que la importància de complir amb la paraula la captem en aquest comentari de l’amo al xicot: “El rei no s’ha donat per satisfet, encara que diumenge sí que serà el darrer dia de prometre’s amb la filla del rei” (p. 103). Per consegüent, la paraula de la jove és la definitiva i es fa lo que vol la dona.

Aquest xicot (el gegant), que era el que havia eixit del pou i n’havia tret les tres filles del rei que les havia encantades, agafa l’orella d’aquest monarca i li demana que el porte a la cort i com. Ja en el ball (i amb la xica), ella torna a traure el tema de la fidelitat a la paraula: “El pare diu que et pregunti d’on ets i que vinguis a casa, que em vol fer casar; però jo vaig prometre paraula.

Ell li va dir: -Jo sóc aquell que ha fet l’anell.

I s’acomiada i se’n torna a casa seva. Quan el rei va sentir això, pregunta a l’argenter qui era el fadrí que tenia” (p. 104) i l’argenter li respon que era u que li deien el tinyós.

Quant a aquest jove, en un passatge posterior, “El rei, amb tots els principals i la seva filla, l’esperaven.

(…) L’endemà tornen a esperar-lo, ell s’hi presenta i la noia diu: -És aquell, és aquell!

(…) Al cap d’avall del tercer dia, s’hi va aturar i la filla del rei el va abraçar. I es van casar” (p. 104). És a dir, l’argenter fa pagar al rei la desconfiança en lo no bonic i, finalment, la filla del monarca accepta el gegant (qui havia fet d’aprenent en l’argenteria i era tinyós) com a marit seu: no sols perquè el gegant l’havia treta del pou (seguint les indicacions de la noia), sinó perquè la jove considerava que ella havia de complir amb la paraula i no amb els capricis d’altres persones que apareixen en el relat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Paraula de dona”, dones que orienten, que respecten els pactes i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals és “El Gegant”, la qual figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma. Un gegant va de camí, va a un manyà a veure si li podria fer un bastó de ferro i, en acabant, fa pactes amb un home que arrancava pins amb la mà i amb u que feia servici per a passar el riu (p. 99).

Tots tres travessen muntanyes i apleguen a una cova, on troben u dels lladres que hi solien viure i, novament, fan un pacte (ara, amb aquest lladre). De nit, arriben els lladres i, posteriorment, tots quatre fan camí… i, com podem veure, en un moment de foscor , un tret que empiula amb lo matriarcalista:

“A l’altra nit, tornen a entrar a dins d’una altra mina i van trobar un rei que hi tenia tres filles d’un rei, encantades. Van trobar-hi un pou i el gegant va dir: -Aquí dins ens hi hem de ficar” (p. 101).

Aquest darrer passatge podria tenir la seua explicació: en accedir els quatre a la mina, a l’interior, ho fan a la dona, a la mare, a una persona més versada (sobretot, en les cultures matriarcalistes). I, més encara: hi connecten amb la velleta, amb el pou de saviesa, amb qui podria suggerir (i de manera molt encertada), fruit del pas dels anys. En eixir del pou, ja n’hauran rebut el missatge, la idea (o el projecte) que cal portar a terme i, així, desenvolupar-se millor.

A continuació, la rondalla ofereix passatges semblants als d’altres narracions i, tot seguit, veiem que, en arribar baix del pou, “Va trobar una noia del rei i li va dir, diu: -Ai, pobre de vós, que sou mort!

(…) Sí: aquí hi ha un rei que, a tots els qui venen, per treure’ls d’aquí, els mata. Quan arribarà, us cridarà al desafiament. Però, si em creieu, a mi, per això, no us matarà pas” (pp. 102). Per consegüent, la dona, no sols porta la iniciativa (fa de mestra del gegant, perquè el fet d’haver accedit ella abans al pou, li representa un punt de saviesa i de saber com actuar en moments com eixe), sinó que li fa un suggeriment (com una educadora o una mare, a un xiquet o a un fill) i confia en el gegant (l’home): que accepte la seua proposta.

A banda, la xica li afig que el rei “Us portarà un sarró d’eines de totes classes, d’espases i de sabres. En veureu de molt lluentes, però, al cul del sarró, veureu un sabre ben rovellat. L’agafeu i, amb aquell, guanyareu. No us espanteu i, si us podeu salvar, us prometo que em casaré amb vós” (p. 102). De nou, copsem que, en la banda inferior (no sols, del pou), en aquest cas, del sarró, es troba la clau, lo que permetrà que l’home assolesca el seu objectiu. I, per tant, de la banda interior, de la dona, de lo que no llueix però sí que resulta útil.

Igualment, les paraules de la jove enllacen amb la frase popular “Paraula de dona” i, de fet, un poc després, veiem que, quan els altres companys del gegant l’havien treta del pou, “ella els va dir que la paraula l’havia donada al de baix” (p. 102).

En acabant, el gegant trau les altres dues germanes i, amb l’espasa rovellada, guanya al rei que les havia raptades,… i talla l’orella d’aquest monarca i la mossega. Des d’aleshores, el gegant fa de cap del rei.

Al cap d’un any, quan el gegant ja treballava en una argenteria, un altre rei s’hi mena, ja que “volia fer casar la seva noia gran amb un príncep i la noia va dir que no podia ser, que tenia la paraula promesa amb un jove que l’havia salvada.

I va dir, diu: -Li som regalat un anell, en prova, com el que tinc” (p. 102). I, llavors, el rei (ací, simbolitzaria l’home) farà les dictes i els passos següents,… d’acord amb l’objectiu de la jove i amb la idea que ella només es casarà amb qui li tragué del pou, després d’explicar-li què havia de fer entremig.

Adduirem que el fet que el tema de la paraula donada (ací, per part d’una dona) es repetesca i de manera semblant, en diferents moments del relat (recopilat en l’any 1902), i que ens hagen reportat de la frase “Paraula de dona”, ens fa pensar que, a principis del segle XX, degué estar més estesa de lo que podíem imaginar inicialment (a primeries dels anys vint del segle XXI), quan una dona que havia rebut una educació matriarcal ens la plasmà durant la recerca sobre el matriarcalisme: Rosa Rovira. A més, el 4 de febrer del 2023, com indiquí eixe dia en el meu mur, Rosa Garcia Clotet i Glòria Reverter, “en relació amb les seues àvies, ens han plasmat ‘Eren dones de paraula’“.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que faciliten que els xics isquen del pou, que salven l’home i molt obertes

General, , , , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “El fill de l’ós (variant B)”, en la mateixa obra a cura de Josefina Roma. En aquesta narració, una dona i un ós tenen una criatura: un xiquet que va a l’escola i que hi era menyspreat per ser fill d’os. La mare ho comenta al mestre i, més avant, com que no el xic no hi quallava amb set anys, ell “Se’n va a casa seva i diu a la seva mare: -Anem-nos-en?

(…) La mare diu: -Com ho farem, fill meu, per anar-nos-en? I si l’ós ens veu? I, per treure aquesta pedra de la porta per sortir, com es fa?

-Ai! Això rai!

Amb un cop d’espatlla, va remenar tota la pedra (…). I van marxar.

(…) La dona i el noi se’n van anar a viure a un poble lluny” (p. 86). Com podem veure en aquest passatge, ix el tema de l’educació matriarcal i de les relacions entre home i dona en prendre una decisió: l’home ho comenta a la dona i és ella qui dona l’aprovació. En aquest cas, ell (amb molta força) li proposa fer via, ho tracten i, al capdavall, tots dos se’n van.

En acabant, el narrador diu que mor la mare, i és aleshores quan ell (com qui ha passat la joventut) se’n va cap a pagès i troba dos hòmens forts i amb qui comptarà. El fill de l’os els fa un pla i tots ells pacten.

Ara bé, “Troben un pou. El fill de l’ós hi baixa i hi troba una vella.

-Vella, què en sortirà del pou?

Diu: -Una taula amb tres noies i tres sabres” (pp. 86-87). De nou, copsem la velleta com a pou de saviesa, com a símbol de les arrels (era en l’interior de la terra, però encara hi vivia) i com a persona que orienta les més jóvens i els qui li fan una qüestió amb bon cor.

Tot seguit, “Ell, que crida als altres dos que baixin. Baixen i tots tres s’enamoren d’una noia d’aquelles tres, i una era més maca!

Agafen un sabre cada un; el fill de l’ós, el més rovellat, i es barallen. El fill de l’ós mata els altres dos i les noies lletges” (p. 87). Ací, el repartiment es fa ponderat, en funció del paper que ha desenvolupat cada u i, per això, el fill de l’os, amb més manya i força (essencial en aquest relat), ix guanyant.

A continuació, la narració trau el tema de la sexualitat matriarcal i entrem en símbols que empiulen amb la fecunditat. “La noia maca li dóna mitja taronja. Diu: -Quan et vegis perdut, clava queixalada a la taronja i crida’m” (p. 87). Quant a la taronja, direm que, així com, per exemple, per la comarca de l’Horta de València, es sent que un jove busca “el seu tros”, per la banda de la ciutat de Barcelona (i ho escric a partir d’unes paraules d’una catalana que parlava el català central i que m’ho digué en Alaquàs pel 2014), diuen “la teva mitjana”. Igualment, quan preparàvem el comentari d’aquesta rondalla, relacionàrem el mos a la taronja amb el bes: 1) la taronja representa la vagina i, per extensió, la vulva, 2) la vulva compta, entre altres coses, amb llavis i 3) el contacte eròtic entre el mos del xicot a la taronja, el podríem vincular amb el bes entre un home i una dona. I, per descomptat, aquestes línies reflecteixen que la dona serà qui salvarà l’home.

Prosseguint amb el significat de la taronja, afegirem que, en l’entrada “Naranja” que figura en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, podem llegir que, “Com tots els fruits de nombroses llavors, la taronja és un símbol de fecunditat” i addueix que, en alguns països, se n’oferien a les parelles jóvens i, com ara, que l’acte de presentar-ne a les jóvens significava demanar-hi la mà.

En el paràgraf següent, posa que, “Un dia, al cap de temps, es veia perdut, sense ningú i anava a captar i tenia gana. Es recorda de la taronja, venta mossegada i diu: -Dam, Damià, que em porti coses per menjar.

I se li presenten tot de menjars per fer un àpat bé” (p. 87). I, posteriorment, un passatge similar en què, finalment, “va quedar vestit com un senyor.

Se’n va cap al palau i la reina se n’enamora. I es van casar” (p. 87).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Xicots i fadrines educats en equip per dones de línia matriarcalista, que menen i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, i que copsa el matriarcalisme, és “El fill de l’ós”, arreplegat en 1902. En línia amb aquesta rondalla, n’hem trobat, de semblants. En qualsevol cas, direm que una noia que se n’havia anat a arreplegar llenya és raptada per un os, qui se l’emporta a una cova. Afegirem que l’os, vinculat amb l’hivern i, igualment amb la fecundació, podríem escriure que ho fa amb lo matriarcal (molt més reflectit en les estacions de menys llum).

En acabant, uns caçadors passen prop d’una cova, ouen els plors d’una noia i l’arrepleguen. Com que ella havia sigut mare, ha parit un fill mig home, mig os, el qual compta amb la força de l’animal esmentat.

Més avant, aconsegueix que dos hòmens seguesquen el seu projecte (Rencapins i Planamuntanyes) i, en un passatge posterior a quan ell baixa a un pou, li apareix una velleta: “Toca que toca la campaneta, va arribar al capdavall. Troba una taula gran i, a darrera, una vella que tot el seu cap eren boques amb queixals” (p. 84). Per tant, el jove baixa a la part més interior i ho fa en un pou (símbol relacionat, popularment, entre altres coses, amb el saber, per allò de “Ser un pou de saviesa”) i que ací va unit a la dona, ja anciana. Aquestes línies ens podrien dur a unes paraules que em digué ma mare, per telèfon, el 30 de setembre del 2023, sobre el paper de lo maternal, quan u, psicològicament, està en un pou: “Ací, [entre els valencianoparlants], tota la vida, quan un home (o una dona) ha tingut un problema, no diu ‘¡Ai, pare!’; diu ‘¡Ai, mare!’. Per alguna raó serà”. Llavors, li comentí que la mare ha tingut el fill dins, és qui l’ha dut al món i és qui més l’ha educat i, per això, jo ho considerava més fàcil que ho diguessen (bé una dona, bé un home, ja vells i tot).

Aquest jove li demana i l’anciana no li respon fins que no li insisteix, fet que ens podria portar a l’expressió “Guanyar-se les garrofes”, és a dir, que la vida (reflectida per la vella) no ho dona tot regalat: també cal ficar-ne de la nostra part, àdhuc, si volem assolir un objectiu. Ell li pega garrotades (que simbolitzen la seua força) i, llavors, la dona li respon: “-Obre l’armari i hi trobaràs formatge. Quan surti, n’hi tires un bocí” (p. 85), primerament, a l’os (la fecunditat en hivern); després, a un tigre (la ferocitat en les emocions), i, al capdavall, a un lleó (rei de la terra i que porta corona, un símbol femení, per la forma circular). Als tres animals, els dona el mateix formatge… i cada u es converteix en una noia diferent a l’anterior. En fer-ho amb el lleó, “es van reconèixer les tres noies, que eren tres germanes encantades. La darrera li va dir: -Mira, ara sortirà la serpent, que és el dimoni. Per aturar-lo, li has de tirar pa; però, si després no el mates, ell ens matarà a tots quatre. La vella sap com ho has de fer per matar-lo.

Ell se’n va a la vella” (p. 85). Com podem veure, no solament la dona és qui salva l’home, qui li proporciona saber i estratègies per a passar a lo següent, sinó coneixements i vivències que li serviran en el dia rere dia (el passatge amb cada u dels animals) i en la vida, com ho plasma que les jóvens (qui ja coneixen l’anciana i que, com ella, fan el paper de mare del xic) li recomanen que confie en la dona, perquè ella el portarà per bon camí.

Adduirem que el formatge es fa de llet i que, majoritàriament, sol ser de llet de vaca (animal que empiula amb la mare, amb la maternitat…); a més, és redó (forma vinculada amb lo matriarcal com també amb la idea d’equip). Igualment, cada animal ha tornat lo que havia robat i, així, lo femení ha guanyat vida (les tres xiques).

Quant a la serpent (que ací representa el dimoni), enllaça amb la dona i el xicot segueix els dictats de la velleta: “-En aquest armari, hi ha un gavell de sabres: tria el més rovellat de tots, que és el de més poder” (p. 85). I així ho fa ell. El detall de lo rovellat (és a dir, fosc, a diferència de lo lluent) va en línia amb lo matriarcalista, amb lo femení.

El final d’aquesta rondalla sí que és positiu i, com que els companys del jove míg home, mig os li havien donat suport i hi havia hagut bona avinença entre tots, “Llavors, se’n va al forat del pou, i crida…, crida… Al capdavall, li responen i ell diu que baixin la corda. La baixen i ell hi ferma la primera noia, i cap amunt!” (p. 85). I, en acabant, amb les altres xiques. I, “En ser a dalt, cadascú es va triar una noia i es van casar” (p. 85). Per consegüent, el narrador no comenta que el cap de colla triàs primer, ni que ho fes de la millor, ni que el repartiment fos ponderat (per exemple, per mèrits), ni per edat. Això ens fa pensar en una cultura on es treballa més en equip i que el resultat és més important que el protagonisme, o, per exemple, que el culte a la persona o al líder. Això sí, amb un cap de colla molt obert, amb bona empatia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, emparades, bondadoses i molt obertes

General, ,

Una altra rondalla recopilada per Sara Llorens en Pineda de Mar, en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “La Ventafocs”. “Era un home vidu que tenia una filla i que es va tornar a casar. La dona també en tenia una, de filla, i se l’estimava molt” (p. 51), però, a la fillastra (que nomia Ventafocs), la mare i la filla “Sempre la feien anar ben bruta i escabellada, perquè no sortís” (p. 51).

Tot seguit, podem llegir que, un dia, la mare i la filla se’n van al ball i deixen la Ventafocs en casa fent faena. En això (com en passatges posteriors i semblants), “va baixar la Mare de Déu amb un vestit molt maco, la va pentinar, la va mudar, li va donar una nou tancada perquè l’obrís abans d’anar al ball i li va dir:

-Estigues-hi tots els balls, menys un. Quan tornaràs, ho trobaràs tot fet” (p. 51). Com escriu Josefina Roma en la pàgina 45, Nostra Senyora hauria sigut abans eixa mare difunta, convertida en avantpassada i que, des de la figura de l’arbre (podríem pensar que el genealògic o semblant, si més no, en lo simbòlic), li aporta lo que li és menester en cada moment. En qualsevol cas, és la mare (ací, la Mare de Déu) qui li aplana el camí i li fa costat. Igualment, compensa a la jove i, de pas, com es reflecteix tot seguit, té una actitud que empiula amb la del pare:

“La noia va obrir la nou i li’n va sortir un cotxe.

El seu pare, que, és clar!, era per allà, tot ho veia, però, com que l’estimava, no deia res” (p. 51). Aquest detall, plasmat en aquesta rondalla recollida en 1902, ens manifesta part de l’educació matriarcal que hi hauria aleshores i que enllaça amb la de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

“Ella, amb el cotxe, se’n va anar cap a sarau. (…) El rei, de seguida, la va agafar per a ballar-hi.

-Quants en ballarem? -li deia.

-Tots, fora d’un. Tots, fora d’un -li responia la noia.

I ell: -Sí, prou! Els ballarem tots!

Abans del darrer ball, ella va fugir amb el cotxe, que anava més de pressa!” (p. 51).

Per consegüent, en aquest passatge captem que el rei voldria ballar-los tots, però Ventafocs li diu que llevat d’u. I, finalment, com que ella se’n va cap a casa, es fa lo que ella vol: no han ballat el darrer. I, així, de pas, la jove ha sigut respectuosa amb la mare (ací, Nostra Senyora).

Com a compensació (i enllaçant amb la bondat i amb la dita “Paraula de dona”), no sols la Mare de Déu ha complit amb la paraula (“Tota la feina era feta”, p. 51), sinó que “se li va endur el vestit” (p. 51). El 27 de setembre del 2023, mentres escrivia aquestes línies, em fiu la qüestió de si, 1) en el fons, Nostra Senyora li fa la faena perquè, al mateix temps, copsa que ella actua amb bonesa i en línia amb el pacte que havien fet totes dues i, a banda, 2) la Mare de Déu fa el paper de mare.

Més avant, hi ha dos passatges similars entre el rei, la Ventafocs i la relació entre la jove i Nostra Senyora. 

Ara bé, arran del darrer ball, a la Ventafocs, li cau una xinel·la (una sabata lleugera) i, com en altres rondalles, el rei cerca la jove i, l’endemà, mena cap a on ella vivia. La madrastra i la seua filla la tenien tancada, però el monarca, que era eixerit, ou que “La noia, que era tancada, cridava que l’obrissin.

El rei la va obrir, li va emprovar la xinel·la i (…) li anava bé. El rei la va fer sortir i va dir: -Ara ens casarem -i se’n va anar a comprar-li vestits” (p. 52).

Per consegüent, el monarca, no solament la trau, sinó que la tracta bé, la considera com una dona a qui cal premiar (li compra vestits). I, com que hi havia bona avinença entre tots dos, “Es varen casar i van tenir una nena” (p. 52). El fet que el nounat siga una xiqueta, al meu coneixement, és un altre tret que plasma el matriarcalisme: la nena, en un futur, com també passa en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista, però respecte a la matriarca que fa de cap),  succeiria el rei.

Finalment, al capdavall del relat, el rei ordenarà que cremen la filla de la madrastra (qui es feia passar per la reina) i a la madrastra (p. 53). Així, es reflecteix un rei interessat per la bonesa en el seu regne i en el dia rere dia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien amb qui es casen, de bon cor i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme, arreplegada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El balcó del serraller”. Cal dir que, al principi, situa dues parts de la ciutat de Lleida: la vinculada amb l’horta (“que donava bo de veure”, p. 634) i la menestral: “dintre de la ciutat, prenia embranzida el treball artesà. Els serrallers, cada vegada, eren més nombrosos i el seu bon fer els donava un prestigi més que ben guanyat” (p. 634). En haver escrit aquestes paraules el 25 de setembre del 2023, considerí que, possiblement, aquest relat tindria a veure amb el creixement industrial del segle XVIII (quan encara existien els gremis). Tot seguit, passí a cercar report respecte al balcó esmentat, trobàrem l’entrada “El balcó del serraller” (http://elblogdelsenyori.blogspot.com/2008/07/el-balco-del-serraller.html), en “El blog del senyor i.”, i poguérem llegir que aquest balcó es bastí en 1761…

Prosseguint amb la narració, veiem que, en un taller de forja, treballava un jove manyà (un fabricant de panys), ben plantat i amb molta destresa. Molt prompte, aquest xicot “ja s’havia guanyat el reconeixement dels companys de feina, de l’amo, que veia en ell un futur bon artesà, i… de la filla de l’amo, que s’havia fixat tant en la seva bona planta com en les dots de bona persona que demostrava amb el treball i amb el tracte amb els altres” (p. 634).

Abans de continuar amb la rondalla, ens resulta significatiu que el narrador plasme unes paraules relatives al propietari i, en canvi, moltes més i destacables, de l’opinió que tenia la dona sobre el jove manyà i què en remarcava ella en el dia rere dia: 1) la bellesa, 2) que era un bon home en els afers laborals i, 3) finalment, i no secundari, en les relacions amb els altres. En altres paraules, la jove considera més important la psicologia de les persones que l’amenitat.

El jove, que nomia Adrià, també s’havia fixat en ella, i li atreia “la boniquesa i la bondat de la filla de l’amo, la Maria” (p. 634). Nogensmenys, ell la respectava i la tenia per una autoritat i, més encara, “d’una situació social superior a la seva” (p. 634). Cal recordar que, mentres que existiren els gremis, dins de cada grup, es diferenciava l’aprenent, l’oficial i el mestre.

Canviant a un altre tema en la mateixa rondalla, captem que, “tant en el cor d’ell, com en el d’ella, cada vegada que es veien -ni que fos de passada-, afloraven nobles sentiments (…) que van anar arrelant i creixent” (p. 634).

A continuació, empiulant amb la sexualitat matriarcal, copsem que, “Amb el consentiment de la seva estimada, un dia, el jove Adrià va plantejar al seu amo el sentiment i l’estima que sentia per la seva filla, per la qual cosa, li demanava el consentiment per a casar-s’hi” (p. 635). Per consegüent, malgrat que el pare, mentres que la filla viu amb ell, és el cap de la casa, és la dona qui, al capdavall, té la darrera paraula en relació amb el fadrí (perquè, primerament, el pot triar ella, no li l’imposa el pare).

El pare, interessat perquè el xicot continuàs endavant la tradició menestral de serrallers dins de la nissaga, li comenta que “la seva filla només es casaria amb qui demostrés ser un bon serraller” (p. 635).

Aleshores, el jove Adrià “començà a freqüentar una vella casa que tenien els seus pares” (p. 635) i hi entrava quan la fosca abraçava la ciutat. És a dir, que ell recorre a la figura de l’experimentat, de qui té més vivències (la casa paternal) i, a banda, dia rere dia.

Finalment, els veïns, creient que Adrià protegia en sa casa un bandoler (Carrasclet), el denuncien a l’autoritat. Ara bé, la Maria i son pare, que eren persones molt obertes i interessades pels altres, es presenten en el moment en què l’autoritat fa obrir la porta. Llavors, tots hi veieren “un magnífic balcó de forja, realitzat pel jove Adrià per amor a la Maria. (…) El pare de la noia manifesta que, ni ell, hagués fet una obra així” (p. 635) i, per això, el pare autoritza que la seua filla es case amb el jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que menen, amb capellans que les defenen (àdhuc, en lo sexual) i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 histories i llegendes de les terres de Lleida”, i en què copsem trets matriarcalistes, fins i tot, relatius a la sexualitat, és “Els tres pretendents”. Comença dient que “El rector de Llena, assidu concorrent de fires i mercats, conegut en tots els indrets del Solsonès, iniciava conversa amb tothom i es congratulava sempre de les majordones que tenia, de la seva bellesa corporal i de les admirables qualitats intel·lectuals i morals de les joves” (p. 629). Com veiem, la dona està ben considerada (en la bellesa, en la intel·ligència i en lo moral), àdhuc, entre l’Església catalana, la qual ací apareix com molt oberta.

Un dia, tres xicots passaren per on ell vivia. “Eren dos fadrins hereus d’opulents cases i un altre, que no era hereu. Als tres, els feia peça la minyona del rector, però ella no es manifestava per cap, els rebia tots tres i no es decidia per un en concret” (p. 629). Per tant, en lo sexual, ella, molt oberta, actuava segons el seu punt de vista.

La minyona, “Un dia li va dir al senyor rector que li solucionés el seu problema i ell va posar mans a la feina” (p. 629). Cal dir que el rector (figura que, més d’una vegada, simbolitza el conseller, lo que ara diríem el psicòleg) aprova la jove i està a disposició d’ella.

En eixe sentit, “Quan va arribar el moment que un dels tres es declarà a la noia, aquesta li va dir que la resposta la hi donaria el rector” (p. 629), qui era el seu braç dret.

Al primer dels jóvens, li diu que el darrer diumenge de desembre, a les huit del vespre, es pose dins d’un taüt. Al segon, el mateix dia, que ho faça assegut en una cadira ran del taüt, a les deu de la nit. I, quant al tercer, que, a la mitjanit, entre per la porta parroquial anunciant que arriba l’arrossega cebes, que s’emportarà el mort del taüt i també a qui el vetla. Tot això, en tres passatges i sense que ningú dels tres sàpia què ha comentat el capellà als altres dos. Com podem veure, copsem el taüt (un símbol de recepció) i, així, vinculat amb lo femení com també ho fa la nit.

Afegirem que, tocant al segon pretendent, quan es declara a la noia, “aquesta li dóna la mateixa resposta que al primer: ‘parla amb el senyor rector’” (p. 629). I així ho fa: com ella li havia manat.

Respecte als tres, que, en acabar de parlar amb el rector, consideren que ja han guanyat el cor de la jove, quan aplega el darrer diumenge de desembre, a punt de mitjanit, el tercer dels pretendents diu lo que li havia ordenat el capellà.

“Quan el mort sent això, (…) s’aixeca del taüt i salta a terra, per arrencar a córrer. El que el vetllava i qui acabava d’entrar per la porta, en veure un mort que s’aixecava, surten disparats, abandonant el seu lloc, cames ajudeu-me. (…)

El rector, que els esperava amb la noia al carrer, els increpa:

-Ja ho veieu: no us la mereixeu. Així, que deixeu-la tranquil·la fins que algú més valent que vosaltres la mereixi” (p. 630).

Finalment, comentarem que és una de les rondalles en llengua catalana en què millor es plasma la sexualitat matriarcal i el paper favorable i matriarcalista de l’Església (ací, la catalana) en relació amb la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En una entrada del 9 de març del 2023, en aquesta web, hi ha dues fotos amb el text d’aquesta rondalla. Porta per títol “Rondalles amb capellans matriarcalistes en defensa de la dona (https://malandia.cat/2023/03/rondalles-amb-capellans-matriarcalistes-en-defensa-de-la-dona).

Una llegenda relacionada amb la Mare de Déu de l’Olivar (Alaquàs, l’Horta de València)

General, , , ,

Una llegenda que em contà ma mare en relació amb una marededéu trobada, la Mare de Déu de l’Olivar (Alaquàs).

El 6 de setembre del 2023, vespres de la festivitat de la Mare de Déu de l’Olivar en Alaquàs (l’Horta de València), que ho seria el 8 de setembre (en aquest cas, una marededéu trobada i, a més, moreneta, tret associat amb la saviesa), hi cerquí informació en Internet i, fins i tot, en demaní a un amic d’Alaquàs,… però no en trobàvem, respecte a la llegenda. Afegirem que és la patrona d’aquest poble, on nasqueren els meus avis materns: Miguel (1906) i Amparo (1910).

En comentar-ho a ma mare (nascuda en 1943), ella començà a dir-me la seua versió, com també alguns versos dels goigs que cantaven en castellà a Nostra Senyora, els quals ens ajudaren a copsar més detalls per a fer una reconstrucció de la llegenda.

Cal dir que el relat que em narrà i que, a banda, és una mena de coordinació de la versió que ella sabia, de versos que recordava (i adients per al tema) i del resultat de fer-li, jo, algunes qüestions, amb intenció d’extreure’n, entre tots dos, més report, com també d’enllaçar parts comunes que s’havien dit al llarg de la conversa (telefònica), en fa sorgir un escrit que, del primer moment estant, tenia intenció d’adduir-lo a la recerca sobre el matriarcalisme i, igualment, a Internet, com un punt més de documentació. D’aquesta manera, compensàvem part de lo que ella em digué: que moltes persones, a hores d’ara, potser no coneguen la narració.

Finalment, li comentí que hi ha un nexe entre les marededéus (fins i tot, en aquestes narracions), el paganisme i el matriarcalisme.

I, ara sí, el relat sobre la trobada de la Mare de Déu de l’Olivar, en Alaquàs, posteriorment, patrona d’aquest poble valencià:

“Diuen que, estant un llaurador llaurant un camp, el forcat tocà amb una cosa de ferro que feu soroll. I era una campana. I, en la campana, dins o al costat (això no ho sé certament), aparegué la Mare de Déu.

També diuen que Alaquàs, com allò era una cosa molt xicoteta, per una orde del capellà o del bisbe de València, deien que la troballa havia d’estar en València: hi havia d’anar. I, si era veritat o mentira, no ho sé: però, a València, l’hagueren de dur.

No obstant, després, de nit, se’n va de València… i torna a aparéixer en el poble (hi ha u dels gojos que canta això).

Així m’ho han contat, i així t’ho conte”.

Tocant aquesta llegenda, direm que és un llaurador (una figura simbòlica en nexe amb lo matriarcal) qui fa la troballa i no, com ara, un pastor. A banda, com diguí a ma mare, la campana enllaça amb la terra, hi està adjunta i ens pot recordar detalls de recepció, com en altres narracions semblants.

Igualment, com ella em reportà, la Mare de Déu volia estar junt amb els del poble i, per això, entre altres coses, és de nit quan ella se’n va de la ciutat al poble (molt més en línia amb lo matriarcalista i més arrelat a la terra): quan la foscor (que té a veure amb lo femení i amb la dona) és més patent.

Finalment, com podem captar, les darreres paraules del relat tenen a veure amb la tradició i amb el pas, de pares a fills, de lo que se sap, de vivències, de fets històrics, de narracions. I, a més, amb intenció que es transmeta a les generacions futures i, òbviament, com qui no pretén tergiversar els fets: “Així m’ho han contat, i així t’ho conte”.

Aquestes paraules van pel camí que reflectia Josep Maria Mallarach (un amic molt interessat per l’ecologia, per la Mare Terra i per les cultures ancestrals i per les indígenes), en un tweet del 4 de setembre del 2023, en resposta a un escrit meu sobre el món rural: “Abans de 1932, la gran majoria de la població catalana era rural: vivia en masos, veïnats i pobles arrelats a la terra, amb una cultura oral i una memòria molt forta” i que l’endemà rematà amb aquestes paraules: “Com més coneixes societats tradicionals veritables (com les cultures indígenes contemporànies) o t’endinses en dimensions amagades de la pròpia tradició catalana, més t’adones dels prejudicis i la ignorància que configuren la modernitat”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim dues fotos del text original, plasmat durant la conversa telefònica amb ma mare el 6 de setembre del 2023.

“La morisca de Gerri de la Sal”, dones que porten la iniciativa, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

Prosseguint amb la llegenda de la morisca de Gerri de la Sal, però a partir de la versió que figura en l’entrada “Morisca, La (Gerri de la Sal)” (https://www.animadedansa.com/ball/morisca-la-gerri-de-la-sal), dins de la web “Anima de Dansa”, copsem que Joan Lluís i Pallarès l’arreplegà en el seu llibre “El Meu Pallars”, per mitjà de l’avi Andreu, entre els darrers anys vint i primeries dels anys trenta del segle XX (ací, amb lleugers retocs):

“Segons diuen a Gerri, els sarraïns arribaren fins a aquestes terres pallareses (…). Conta que un fill del poble de Perameia escoltà d’amagat una conversa del capitost d’aquell campament i entengué que preparaven la conquesta de Gerri per cercar-hi una ‘reina’ molt formosa, que una dona de la Pobla els havia dit que hi vivia. (…) El cristià ho contà als seus i suposava que els moros s’havien confós pensant-se que la filla del batlle, coneguda com a reina de la dansa, era una regina de debò, amb corona i tot. Gerri tocà a comú i llançà les campanes al vol. Tot el poble s’aplegà a la plaça i el batlle els ho comunicà”. Com veiem, no sols la dona està ben tractada i ben considerada (dos trets que empiulen amb el matriarcalisme), sinó que es fa un aplec en la plaça, detall que empiula amb el comunalisme i amb lo matriarcal.

Aleshores, “la pubilla del batlle, per salvar el seu poble, va dir: ‘Si voleu, jo tinc pensat un pla de defensa’”, detall que enllaça amb les altres versions sobre aquest relat, en què la dona porta la iniciativa. I, de fet, el narrador addueix que “Tot Gerri acceptà l’astuta proposició de la pubilla del batlle com a únic recurs viable”.

A continuació, captem una figura associada amb el matriarcalisme: la velleta. I, així, “L’endemà, 3 d’agost, els moros arriben a Gerri pels volts de les deu del matí. (…) Una estona després, passà una velleta i li preguntaren on era la reina. I, és clar, la velleta no els entenia: si haguessin dit la pubilla… Finalment va respondre: ‘¿Potser busqueu la pubilla del batlle, q, que és la reina de la dansa?’. Contestaren que sí. ‘No teniu pas mal gust, no; és molt formosa i, a més a més, té fama de gran balladora per tota la contrada. Oh, com us agradaria veure-la dansar!’”.

Per consegüent, ens trobem amb uns passatges que plasmen que la dona és qui té la darrera paraula i que la jove és qui porta el timó, expressió que, en aquest cas, apareix amb la forma “ser la reina de la dansa”.

Un poc després, la pubilla, eixerida, s’agenolla davant del capitost musulmà, li prega que li deixe ballar en la Plaça Major i li diu que ho faria en honor seu. Llavors, el cabdill musulmà li ho aprova. Igualment, la jove agafa la mà de l’home “dient-li dolçament: ‘Aixequeu-vos i feu-me parella; jo us ensenyaré la dansa’”. Per consegüent, la noia és qui indica lo que es farà i qui marca la pauta: “Mireu-me i seguiu-me; veureu si és senzill això”.

Els passatges posteriors són semblants a la versió recopilada per Joan Bellmunt i Figueras i, entre altres coses, es plasma que, “D’aqueixa manera, Gerri es va deslliurar de la invasió moruna de guisa ben senzilla: gràcies a l’astúcia i el talent de la seva pubilla. Llavors, tothom va convenir que, sempre més, Gerri de la Sal recordaria una gesta tan gran honorant la filla del batlle i que cada any es ballaria la Morisca el dia 3 d’agost, tercer dia de la Festa Major”.  Per tant, de nou, copsem un altre tret matriarcalista i que també va en línia amb el comunalisme: la convenció.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.