Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones que gestionen, hòmens que emparen i vells que aconsellen

General, , , , , ,

Una altra contarella en què hi ha trets matriarcalistes, i arreplegada per Rafael Beltran en l’obra “Rondalles populars valencianes”, és “Sant Job (Els tres consells)”. Així, hi havia un home que era treballador, però que, com que a penes recollia i hi havia poca faena, “pensà d’anar-se’n fora a cercar on guanyar-se la vida i ho va dir a la dona:

-Mira: he pensat que me’n vaig a veure si trobe faena perquè, si no, ens morirem de fam.

-Puix bé. Jo ho passaré aquí, com puga, i tu, quan tingues treball, ja m’enviaràs diners.

I l’home se’n va” (p. 318).

En nexe amb aquest passatge, hi ha relats en què 1) la dona és a punt de morir-se i 2) la família passa per un mal moment. Nogensmenys, ací ho reflecteixen tots dos.

Quant al paper de la muller, encara que ell li porta els qüerns, ella és qui els gestiona i ho farà després de tractar-ho tots dos. Àdhuc, hi ha hagut casos en què el marit ho delegava en la dona (no sols en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920).

Com a compensació a la bonesa d’aquests personatges, en aplegar l’home a una casa, ho fa a una “molt bona. Allí menjava, tenia una cambra i treballava de gust perquè el seu amo era bo. I, per a no perdre aquella casa, no li demanava diners. I treballava la terra i portava la finca. I van passar-hi trenta anys sense demanar-li res” (p. 318).

Aquestes línies són un exemple d’un acord que dura pràcticament més d’una generació i que es podia haver allargat més. Cal dir que el marit ho està com si fos u més de la família receptiva, la qual li confia les terres, ell les llaura i en trau molt de profit, fet que permet un lligam no solament amb lo tel·lúric, sinó, ben mirat, amb el propietari.

“I un dia pensa que se li acabava la vida i que ja era hora de tornar a la seua vila. Així, que l’home va” (pp. 318-319) i ho diu a l’amo, qui li ho aprova i, a banda, li afig: “Mireu: he pensat una cosa. Puc donar-vos els diners del vostre treball o tres consells bons. Vós trieu.

El bon home s’ho pensa un poc i li diu:

-Els diners estan be; però pot ser que siguen millor els tres consells.

-Bé. Ja que heu triat això, vos diré els tres consells. El primer és: ‘No deixeu mai camí real per senda’. El segon és: ‘En tot allò que no vos importe, millor si no vos hi claveu’. I el tercer diu: ‘Mal pensament que tingueu hui, deixeu-lo per a demà’. I vos donaré estos dos pans. Mireu: este més menut és per a que mengeu pel camí, quan tingueu fam; i este més gros vos el done perquè el partiu el dia més feliç de la vostra vida.

-Moltes gràcies. Així ho faré.

-Ja no tinc res més a dir. Bon viatge!

I el bon home agafa (…) i se’n va” (p. 319).

Com podem veure en els mots de la qüestió que fa el masover i en la resposta del jornaler, ningú dels dos rebutja la segona part (els diners i els consells), un detall que empelta amb el matriarcalisme. Això explica per què el treballador s’enduu pa i les lliçons de la vida (aprenentatges que li seran profitosos d’ara en avant).

En el passatge posterior, el marit es troba amb dos hòmens que decideixen tirar per una drecera, en lloc d’un camí recte. Tocant el simbolisme, en aquesta rondalla no és tan manifest en el llenguatge, a diferència d’una narració compilada pel folklorista Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), “Els tres consells de Salomó”, en què apareix que “no es gosava mai a arriscar a eixir fora de la carretera, per més que alguna vegada conegués ell mateix que feia marrada”, de l’obra “Lo Rondallaire. Tercera sèrie” (p. 39), publicat en el 2014 per Cossetània Edicions. En la contalla valenciana, el personatge es diu “Mireu: jo seguiré per este camí. No tinc pressa, vaig poquet a poquet i faig el viatge. Ja ens veurem allí” (p. 319), en un hostal on coincidiria amb els dos hòmens esmentats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, eixerides, creatives i hòmens que les emparen

General, , , , , , , ,

A continuació, la dona que reportarà a l’amic es fa passar per velleta i diu a una altra dona: “jo sóc la mare que la va criar en el mas. I sempre havia tingut ganes de veure-la» (p.  312). La xica, confiada, facilita que entre l’anciana, qui, en anar-se’n, no sols havia observat detalls de la casa, sinó que es fa amb l’anell que hi havia damunt de la tauleta. I, immediatament, mamprén cap a on era l’amic.

En arribar-hi, li descriu com era la casa i, així, l’home podrà simular que hi ha estat un temps i que coneix la jove. És més: l’amic ho amolla a l’alt càrrec polític i, altrament, li diu “Mira: ací tinc el seu anell, el senyal que sí que hi he anat” (p. 313). Els fets en aquest apartat de la narració ens indiquen que la dona ha salvat l’home, que li ha fet la faena bruta i que ell no ha estat capaç de portar-ho avant, puix que ella és més destra (i, això sí, s’ha venut al confident).

Nogensmenys, la xicota capeix “que li faltava l’anell, va pensar que era una trampa que li havien fet, perquè furtar-li l’anell una mare del camp…” (p. 313).

Després, la joveneta, “com que era tan astuta, tan resabuda (…). Se’n va anar a casa d’un plater i li va dir:

-Jo voldria que fera un vestit guarnit de plata” (p. 313): els lluents, les randes, el fil i la màniga,… I, com que ho fa vestida de criada, l’argenter no es decidirà a fer-ho fins que ella no li pose davant una quantitat important de diners.

El plater, que no sabia qui seria la noia, dóna pas a una secció en què la dona, mitjançant la premsa i tot, copsa que hi haurà un plet i, per això, s’atansa a l’argenter i li comenta que, per al dia del juí, vol tenir el vestit.

Ja en el sala de justícia, l’amic es presenta formal i, quant al patrici, disgustat, però no diu res. El primer declara que li havia costat molt fer-se amb la dona i que l’havia conquerida (fet que ho demostrava perquè ell tenia l’anell i, per consegüent, havia estat junt amb la jove): “de prova que no dic cap de mentida.

Es veuen entrar la senyora, vestida com un margalló, (…) guapa, (…) però que li faltava una màniga de plata (…) i se’n va i diu al jutge:

-(…) pareu el juí, que tinc moltes coses a dir. Pareu el juí.

-I, què teniu a dir, vós, senyora?

-Què he de dir? Que eixe senyor que veieu ací assegut va entrar a robar-me i em va robar esta màniga.

Ja veus. Com que el senyor no l’havia vista, s’alça i diu:

-Senyor jutge: és una mentidera. Que jo no l’he vista mai. Jo, esta és la primera volta que la veig. (…) ¿No vos dic que no l’he vista mai?

I el noble s’alça, tan recontent i tan desvanit i diu a la dona:

-¡Que resabuda eres, que espavilada eres! D’ara en avant, tots et veuran. I, a este, per mentider, per fals i per traïdor, li donarem la sentència que el jutge pose.

Però ací va acabar: l’amic, a la presó; el governador, amb la dona” (p. 314).

Com a anècdota, diré que, el 3 d’abril del 2022, durant una visita dels meus pares a ma casa, ma mare em contà que el pare de sa àvia paterna (nascuda en 1878), Vicent Guillem, era jutge i que, en un judici, sospità que l’acusador enganyava. Llavors, aquest besavi de ma mare féu com la jove d’aquest relat: creà una mentira perquè l’acusador caigués en la ratera. Així: “Ahí [ , en la camisa,] tens una taca” (sic). Aleshores, l’home, immediatament, passà a intentar llevar-se-la. I el magistrat es posà de part de qui sí que havia estat honest.

Finalment, afegirem un altre fet real que em vingué al pensament (mig somrient i mig plorant mentres llegia el capdavall de la contarella i rememorava un acte que em fou favorable), en preparar la interpretació d’aquesta contalla (en la tercera lectura del text) el 2 de juny del 2026: una acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat que em féu una menor quan ella tenia sis anys i dos mesos (per setembre del 2006). En el 2015, el dia que em preparí com iniciar la conversa amb la xiqueta (aleshores, amb catorze anys), ho fiu amb un «Era per a perdonar-te per lo dels tocaments…». Ella no s’ho esperava i la seua responsió fou “Ah! Ja no me’n recordava!”, uns mots decisius.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritu de pas a la joventut, lligam àvia-néta i sexualitat matriarcal

General, , , , , , ,

Un altre relat que figura en aquesta antologia a cura de Rafael Beltran és “Les fulles de l’alfabegueta”, al meu coneixement, molt ben tractat per Oreto Doménech i Masià en el seu treball sobre el cosmos femení en les rondalles valencianes. En primer lloc, direm que ací hi ha un lligam entre dues generacions que empelten molt bé: la vellesa (símbol de l’experiència i de la saviesa pràctica) i la joventut (esperançadora, com l’alfàbega, planta que representa la vulva i que, unida al rec a aquest vegetal, enllaça amb les relacions sexuals entre un home i una dona, això és, amb l’inici de l’adolescència femenina). Diu així: “Això diu que era Marieta i la seua iaia, que vivien juntes. Un dia, la iaia va comprar a Marieta una planteta que era una alfabegueta. Marieta se la va posar a la finestreta de la seua cambra i, tots els dies, en alçar-se, la regava” (p. 307). Una planteta i el començament del jorn empiulen amb la primavera i, de pas, amb la infantesa.

«-Bon dia, Marieta.

I ella:

-Bon dia, Senyor rei.

I el rei va continuar:

-¿No em direu, vós, senyoreta, quantes fulles té l’alfabegueta?

I ella, tota avergonyida, se’n va anar cap avall,  però no ho va dir a la seua iaia” (pp. 307-308).

Així, simbòlicament, la dona (tot i que és presentada com de menor categoria, si més no, formalment, puix que rep el nom el diminutiu, mentres que l’home és tractat de “Senyor”) és per damunt del noble. Com diu una dita valenciana i, potser, de fora del País Valencià (i que deia mon avi matern, nat en 1906), “[ Formalment, ] Manen els hòmens, però [ , en el dia rere dia, en la vida quotidiana, ] es fa lo que vol la dona”. I és que ella, materialment, és en una banda més alta que l’autoritat política citada.

A l’endemà (i dos dies més), el sobirà torna a passar, com si desitjàs festejar amb ella. Això no obstant, la xica “se’n va baixar plorant i ho va contar tot a la seua iaia. La seua iaia la va consolar” (p. 308). D’aquesta manera, aquest arbre que podria traure fulles, branques i, àdhuc, fruits nous i formosos (la fadrineta), mena cap a les arrels (on és la velleta i conhortadora). Malgrat això, ella no deixa d’arruixar l’alfàbega, la qual, poc o molt, creix.

Com a mostra, el cinqué dia, amb una joveneta (ara, una miqueta picardiosa), respon al cap d’estat:
“-I, ¿no em direu, vós, Senyor rei, quantes esteles hi ha en el cel?” (p. 308).

Fins i tot, el sisé dia, diumenge (cal dir que, en una cançó arreplegada pel folklorista català Manuel Milà i Fontanals, 1818-1884, diumenge apareix com el primer dia de la setmana i no dilluns), “Marieta i la seua iaia eixien de casa per anar-se’n a missa de dotze. Aleshores, el rei es va acostar” (p. 308) i demana poder-li fer una besadeta davall del vel i li agrega que li pagaria molts diners. Llavors, com que la xica no ho aprovava primerament, ella ho comenta a sa àvia, qui l’empenta a experimentar en la jovenesa:

“-Xica: deixa que te la faça, que, total,… això,… ¿qui ho va a saber?

I això va fer el Senyor rei. Li va alçar el vel i li va fer una besadeta” (p. 308). Per consegüent, som davant una contalla molt en línia amb una quantitat interessant de cançons eròtiques mallorquines compilades per Gabriel Janer Manila (i publicades en 1979), però en boca d’una informadora de Xàbia (vila valenciana de la Marina Alta), Rosita Català, qui, en el 2004, tenia setanta-huit anys (nascuda cap a l’any 1926) i amb un punt clau en comú: els temes sexuals femenins són tractats entre una jove i una adulta, no entre una noia i son pare (o bé un altre home).

En un passatge posterior, el monarca fa que la xicota evoque la besada; i ella, afrontada, ho amolla a la iaia. La velleta, eixerida, li diu que “esta nit la tornarien al rei” (p. 309).

Per eixe motiu, quan ja eren les dotze de la nit, ambdues dones aprofiten el seu moment més fort del dia i li col·loquen una campaneta en el dit gros del peu i, després, se’n van.

Passa que, com que el noble no trobarà qui ha causat eixa gràcia que ell considera de mal gust, un dia, en passar per ca Marieta (qui regava l’alfabegueta), ella li trau “¿I no em direu, vós, Senyor rei, qui vos va posar la campaneta al dit del gros del peu?” (p. 309).

Aleshores, el monarca capta que ella té relació amb el fet i, a continuació, el sobirà digué a la “iaia si podia casar-se amb la seua néta, qui era molt sabuda i li agradava molt. La iaia, al principi, que no, però, com que la paraula del rei és sagrada, van haver de fer-li cas” (p. 309).

Ben mirat, com que la Marieta encara era més sabuda, posa una «madama de sucre» tan grossa com ella (per a damunt del llit), entra en la cambra on dormiran tots dos (… i la dona ho fa per davant del Senyor rei) i ell, qui la considerava dolceta, ja gitat en el jaç, diu a la «madama de sucre» que no la mataria de tan dolceta era la Marieta. Mentrestant, la xica és davall del llit.

Per eixa raó, Marieta li amolla que ho deixe, que la dona real no és la “madama de sucre” (p. 310).

Finalment, el monarca li agrega que no la portaria mai al calaix, l’abraça i, “A partir d’aquell moment, van començar a viure tots dos ben feliços” (p. 310).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El lligam mare-filla, dones agraïdes i fills amb molta espenta

General, , , , , ,

Una altra contalla compilada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què es plasmen trets matriarcalistes i detalls d’agraïment, és “Per què tenim mar?”. Així, “En una vila, un pobret va demanar a una porta (…):

-Una almoineta.

I la xica diu a sa mare:

-MIreu, mare: no passa res.

Eren molt pobrets” (p. 252).

Tanmateix, la filla li dóna l’esmorzar que tenia i ell, de mitjana edat, li ho agraeix:

“-Mireu: heu estat tan bona per a mi, que jo vos desitge que, el primer que toqueu, vos augmentarà.

La xiqueta li va donar les gràcies. Però, en eixe moment, hi havia una parada de roba a la plaça i la xica diu a sa mare:

-Mare: ¿no volíeu comprar-me un coixí?

I sa mare diu:

-Ah, sí: anem-hi” (p. 253).

Per tant, apareix el lligam mare-filla i la dona és la compradora. En tornar a casa, la mare comenta a la xica:

“-Ai: mesura, mesura. Vejam si ens han enganyat en la mida.

I hi havia huit pams, dos metres. Sa mare diu:

-Ai (…). L’home s’ha enganyat.

Torna a mesurar: un pam més. (…) La filla fa:

-Ai: açò és el que ens ha dit l’home: (…) el primer que agafaríem, ens augmentaria.

(…) Ui! Es van fer rics i, com que allò tenia molta de valor, la xica es va fer l’aixovar i tot” (p. 253).

Com veiem, la caritat i, igualment, la gratitud són compensades, en aquest cas, en nexe amb la bonesa.

Un altre relat amb signes del mateix ram és “Joanet i el pandero del rei”, el qual s’inicia amb uns mots que evoquen l’arquetip del rei: “Fa molt de temps, hi havia un rei que governava sobre uns extensos i pròspers dominis. Un dia que va eixir a caçar per un dels seus boscos es va trobar un poll, (…) se’l va emportar al seu palau i va decidir criar-lo” (p. 254).

Aquest detall va unit a un monarca que també considera els més petits i els més senzills del reialme. Com a recompensa, el narrador agrega que li va créixer el poll, el qual, en poc de temps, es féu com una gallina, com un porc i, a tres mesos, com un cavall. Però un dia es mor el poll i el sobirà, amb la pell, “va manar que construïren un pandero” (p. 254).

A banda, com que el rei tenia una filla en edat de casar-se i era molt docta i intel·ligent, féu una dicta: “qui endevinara de què era fet el pandero, es casaria amb la princesa” (p. 254).

En un passatge immediat, un xic comenta a sa mare que ell hi voldria anar i la dona li ho aprova: “Sa mare li va preparar un sac ple de coques i el xic se’n va anar a esbrinar” (p. 254).

A partir d’aquest moment, el noi es trobarà amb diferents personatges que tenen qualitats que aplanaran l’objectiu i que, com en moltes narracions semblants (algunes, arreplegades abans de 1932), faran un bon equip de què el jovenet és el cap de colla. Cal dir que hi ha molts mots que enllacen amb la tradició vernacla catalana: una orella, la nit, la vesprada, una princesa que té un jardí, una font, que molts fragments tinguen lloc de nit.

Per això, “quan li va tocar el torn, Joanet va entrar al palau. Davant del rei i de la princesa, va començar a mirar el pandero (…) i, al remat, va dir:

-Senyor rei: la pell és de poll i el cèrcol és de fenoll” (p. 256).

Ara bé, com que la princesa no volia casar-se amb el xic i el monarca li posa una altra prova i el jovenet la supera, el rei i ell arriben a un acord: Joanet podria emportar-se de la cambra del tresor totes les monedes i totes les joies que pogués en una hora;… i  podria ser ajudat pels seus amics.

I així fou possible, fins i tot, endur-se el palau i, de pas, la filla i tot, dona que marca el desenvolupament final i decisiu de la rondalla.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que manen, ben tractades i que salven

General, , , , , ,

Després, el xic “va pujar dalt de l’arbre i va veure-hi els tres gossos i un d’ells li va demanar:

-Què voleu? ¿Veniu, vós, enviat per la meua ama?

En això, Paco va comprendre que aquella iaia (…) tenia poders sobre els gossos” (p. 248) i el minyó li diu que ell “anava manat per la seua ama.

(…) Els altres dos gossos li van demanar també si anava manat per la seua ama, i, en dir ell que sí, li van donar també plata i coure” (p. 248). En altres paraules, els personatges masculins (tant els cans com també el xic) depenen de lo que diga la dona, puix que ella és qui comanda.

Altrament, resulta interessant el fet que l’home (ací, un xic) siga dalt d’un arbre (com si tingués més por) i que, en canvi, el personatge femení i els seus servidors ho facen en terra. Això explicaria que, “Quan Paco ja va tindre la bossa ben plena de monedes, va agafar la caixeta i va baixar de l’arbre” (p. 248).

En un passatge posterior, ell es desfà de l’anciana i se’n va a una fonda, on obri la caixeta. Aleshores, Paco comença a menar en el grup, encara que els tres gossos li fan de consellers i li adoben el terreny: “Vull que hi aneu i que me’n porteu la filla del rei.

El gos (…) se’n va anar de seguida i va portar la filla del rei” (p. 249) i és ella qui fa que Paco se senta millor, acompanyat i de gust en la fase de festeig: “La princesa va romandre unes hores amb ell (…).

L’endemà, enyorant-se ja de la princesa, va tornar a fer un colpet a la caixeta per veure què passava” (p. 249) i un gos li porta la jove: “cada nit, un gos diferent, anava portant-li la princesa perquè ell festejara.

Una nit (…), les criades del rei es van adonar de la desaparició de la princesa i van donar part a sa majestat” (p. 249).

Cal dir que els passatges esdevenen de nit, un moment molt lligat a lo femení (ací, igualment, al festeig, a la jove, a les criades,…).

Un altre detall sucós (i que remarquem en negreta) és quan la princesa parla amb son pare i li diu: “Sí, pare: és ell, però, a mi, no em fa cap mal. No li feu res, que jo, tan sols vinc ací per estar amb ell i per parlar-hi. A més, ell em vol i em tracta molt bé» (p. 250), mots que reflecteixen el matriarcalisme i pareguts als que hi ha en rondalles ben antigues i, àdhuc, en algunes del darrer quart del segle XX.

En u dels paràgrafs finals, hi ha signes que tenen relació amb lo femení: la caixeta (recepció), la cambra (acolliment i nit), “la fonda on em gitava” (interior i dormir, com en l’hivern).

Finalment, la dona salva l’home (en aquest relat, mitjançant la caixeta) i “van aparéixer els tres gossos (…):

-Què és el que vol el meu amo?” (p. 250). I ell els dóna órdens, com ara, la darrera: “que, a la princesa i a mi, ens porteu a un lloc (…) on vosaltres penseu que estarem segurs.

I així ho van fer” (p. 250), de manera que els gossos fan de soldats del xicot (qui, ara, és el rei de la seua vida) i els tres animalets han fet el paper d’ajudants. Per això, Paco i la princesa pogueren viure sense que els destorbàs ningú.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, fertilitat i ancianes agraïdes

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què captem trets matriarcalistes, és “L’oncle Peret i la tieta Joana”, la qual és prou coneguda en tot l’àmbit lingüístic. Temps arrere, hi havia un matrimoni que eren llauradors i pobres: Pere i Joana.

Nogensmenys, “Una vegada van sembrar una col en l’hortet que tenien davant de casa. Eixa col es va fer tan i tan grossa que va arribar al cel” (p. 244). Començarem dient que la col, en la cultura catalana, és associada al lloc on naixen molts nadons (i, així, amb la maternitat) com també amb la vulva, part del cos que té relació amb la fertilitat. En aquestes línies, com en moltes contarelles, la prosperitat va unida a la reproducció.

Més avant, “La dona, qui era més interessada i més llesta que el seu marit, li va dir:

-Xe, Peret: ja que tenim una col tan grossa que arriba fins al cel, has de pujar-te-n’hi i demanar al Senyor que et done bona cosa de diners, que és el que no tenim!

Peret se’n va pujar col amunt, col amunt (…) i se’n va baixar després a sa casa ja ben carregat” (p. 245). Per tant, la dona és qui mena i ell fa de ruc de càrrega (com, fins i tot, reflecteix el text).

Tot seguit, com diu el compilador, “es van comprar una galera amb dos cavalls i van començar a fer de rics” (p. 245), fins al punt que, un dia, Joana diu a Pere:

“-Ara, ens n’anem a missa: tu, ben mudat; i jo, també.

Així, que es van posar ben mudats i elegants per anar a missa de dotze” (p. 245), això és, a la missa principal en molts indrets catalanoparlants (ací, potser, la d’un diumenge).

Passa que, en un moment determinat, la dona pretenia que el rector els tractàs com si ell fos un serf i, com que el Senyor ho capeix, els diu:

“-Ara tornareu a ser els mateixos d’abans, que la vostra avarícia vos ha perdut!” (p. 245).

Llavors, la narració ho indica de manera simbòlica: “La col es va assecar (…). I això és perquè vegem que la vanitat i l’orgull no serveix per a res” (p. 245).

Agregarem que el final del relat va acompanyat d’uns versets escatològics:

“Conte contat, ja s’ha acabat!

Qui no s’alce, s’ha cagat!” (p. 245).

Cal dir que, a diferència de les altres versions que havíem tractat, ací hi ha un personatge que pretén que un altre i terrenal (el rector) els faça d’esclau.

Una altra contarella en la mateixa obra, a cura de Rafael Beltran, i en què es copsa el matriarcalisme, és “La caixeta màgica (Aladí)”, amb un xic que passa a ser adult: “Això era un xic que li deien Paco i que un dia descansava als peus d’uns arbres. (…) se li va aparéixer una iaia (…), qui li va dir:

-Bon dia, Paco!

-I vós, com sabeu el meu nom? -li va demanar ell amb curiositat.

-Perquè ho sé i no se’n parle més -va respondre la iaia, sense voler donar més explicacions. -Jo voldria una favor de tu. (…) Voldria que, si poguera ser, pujares a la copa d’aquests arbres. (…) Puja dalt i hi veuràs una cambra grossa. Dins, hi ha una caixeta on jo tinc tot el meu poder” (p. 248) i tres gossos (de la provecta) amb monedes diferents (cada u dels tres en té d’una color): d’or, d’argent i de coure. Ben mirat, ella el recompensa amb una bossa que Paco podrà omplir de les monedes que el xic vullga, com a agraïment a la tasca que l’anciana li ha encomanat.

En nexe amb aquestes línies, Paco (el jove) és molt a prop de la mare (l’arbre és femení), en un espai feminal i on ell rep una velleta amb molta espenta, dona que encara porta les regnes de la seua vida (a banda de persones al seu càrrec, tot i l’edat) i que prea els qui li adoben el terreny (els metalls que Paco podrà agafar).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, fills agraïts i reis que emparen la bonesa

General, , , , , , ,

Tornant a un passatge amb els tres germans plegats, els dos majors se’n desfan del més xiquet i, quan ja són en el palau reial, lliuren els dos ous al remeier,… però el fill del monarca no es guareix de la ceguesa.

Altrament, l’àguila passa pel pou, recull el més petit dels germans i, a canvi de traslladar-lo cap a la cort, el fill alimenta l’au. És més: la part sacrificada és masculina, puix que l’home més petit (ací, el nin) diu a l’àguila: “M’has salvat la vida” (p. 243) i ell li havia donat una de les seues cames.

Llavors, la dona (amb un paper paregut al de la lloba que veu que un lloparró seu podria morir-se i li bossa menjar mastegat per ella) “Bossa la cama, li l’apega i li la posa” (p. 243). I, en finir el trajecte, l’au diu: “Jo sóc la Mare de Déu, la mateixa a qui tu reses totes les nits. Sóc la mateixa que estava en la caseta. Ara, vés corrent al palau, que ja hi són els teus germans. Tots dos passen els ous pels ulls, però no s’hi veu. Fins que tu no hi aplegaràs, no s’hi veurà” (p. 243). Així, la marona (ací, un personatge femení) determina qui podrà guarir el príncep i, més encara: ho posa en mans de qui ella tria com a persona més preparada per a fer el bé al malalt, perquè ho podem interpretar com que, qui sí que és bonhomiós, pot fer el bé allà on siga i allà on visca, àdhuc, amb un paper que evoca les trementinaires.

Com a mostra, ja davant del monarca i del curander, el noi passa un ou per davant de cada u dels ulls del príncep, a qui li retorna la vista. En acabant, com a agraïment i com a recompensa, el rei li diu:

“-Bé: ara, tu tindràs el premi que voldràs. I els teus germans tindran el castic que tu diràs” (p. 244). Després, el fill considera adient que els seus germans, en lloc, per exemple, de ser empresonats, porten un capell (ací, un cartell en què la gent puga llegir tot el mal que han fet). I li afig: “I els perdone, ara, de tot” (p. 244).

Finalment, en haver-ho aprovat el rei, el monarca li va comentar: “ara, tu, demana’m el que vulgues. Et construiré un palau; i els teus germans, que romanguen en casa. En eixe palau, no et faltaran criats, ni criades; ni et faltarà menjar (a tu, a ta mare o a ton pare) mentre visques. I el dia que tu sigues ben gran i que trobes una xica que t’agrade i que et cases amb ella, hi viureu com si fóreu el rei i la reina, mentre visqueu” (p. 244). En altres mots: el sobirà s’alia amb l’actitud de bon cor (un detall que lliga amb el matriarcalisme i amb l’arquetip del rei), allunya la malignitat, acull la innocència infantil, empara el cor net del nin i, com si el xiquet fos hereu seu, possibilita que l’al·lot tinga on viure protegit (i amb un bon nivell de vida) en l’esdevenidor. Com un pare bonhomiós faria amb un fill benèvol.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La maternitat, l’alletament i el lligam mare-fill en els Pobles matriarcalistes

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’esmentada tria a cura de Rafael Beltran, en la contalla “El pardal verd”, es plasma molt el matriarcalisme, principalment, mitjançant el lligam entre un animal volador (el qual podria enllaçar amb l’home i que ací ho fa amb el paper de la dona com a protectora) i el d’un xiquet (la senzillesa, l’inici). Així, un rei que tenia un fill cec rep un remeier, qui li diu “El seu fill, l’únic que el pot curar és passar-li pels ulls els ous del pardal verd. (…).

I el rei fa una crida per la vila, (…) però que havien de ser persones molt decidides i molt valentes (…) i que el rei es comprometria a donar el que li demanaren” (p. 239).

En un passatge immediat, llegim que, en una casa, hi havia tres germans, “que els pares tenien els ulls posats en el més petit (com és normal)” (p. 239) i que, ja tots tres davant el sobirà, els més grans li indiquen què els caldrà per a menar-ho a cap.

Adduirem que, en un paràgraf posterior, els tres germans apareixen plegats, com en un equip, i que veuen com un ocell volador “aplega a un lloc en què hi havia una penya i un forat, i es clava, es clava al forat” (p. 240). Aquests mots ens podrien portar al retorn del fill a la mare (al forat de la terra).

En acabant, encara que els dos germans de més edat tracten d’endinsar-se, es fan arrere. Tanmateix, el més xiquet, en capir que ha acabat el trajecte i que no pot travessar un riu, toca una campaneta perquè el traguen del pou. Ara bé: els seus germans no ho fan i  ell comença a plorar.

Llavors, una àguila que volava, se li acosta, “es posa davant d’ell i li diu:

-Puja!” (p. 240).

D’ara en avant, com en relats amb una au grossa i un xiquet, ambdós es fan valença, hi ha bona avinença i es complementen. En haver-lo deixat en un lloc pla on hi havia un caminet, el fillet hi baixa:

“-Ala! Segueix el camí -i ell segueix el caminet (…) i veu una caseta blanqueta. Toca la porta” (p. 241) i l’obri una senyora, qui li farà de mare. Abans de continuar, direm que la dona adoba el terreny del nin, li marca les directrius i que ell les acull i li fa cas, com en el fragment vinent, en què la dona diu a l’al·lot:

“-Segueix este camí, recte. Aplegaràs a un lloc en què veuràs una cova grossa. Tu hi entres. Ací tens un pitxer de llet i una espasa. Quan entres dins de la cova, una serp grossíssima s’alçarà contra tu, però tu li poses el pitxer de la llet (…). Tu t’arrimes a un costadet i, quan veges que ja s’ha mort, entres cap a dins” (p. 241).

Tocant a aquest tros, malgrat que, ben mirat, hi ha una espasa amb què el noi tallaria el coll de la serp, és cert que l’animal és vinculat amb la seua funció d’alletar (i, per tant, de fer possible el futur dels fills de la terra i que, per això, rebrà aquest aliment). El conjunt d’aquestes línies és un exemple més, possiblement, d’inclusió de trets forasters en una contarella vernacla, a diferència d’aquelles en què l’animalet femení és ben tractat i, àdhuc, com una vaca sagrada (com la vaca que hem trobat en una rondalla de Tàrbena, vila valenciana de la Marina Baixa).

Això també es reflecteix quan passem a un personatge negre (una color relacionada amb lo feminal i amb la foscúria):

“Veuràs un negre, eixe negre serà gitat allà. Si té els ulls tancats, no hi entres. Si té els ulls oberts, hi entres, passes a l’altra cambra de dins i veuràs el pardal en el niu. Poses la maneta per davall, per davall i li lleves un ou. (…).

Així, el xiquet agafa la cistelleta, el pitxer de la llet i l’espasa” (p. 241).

Agregarem que aquest negre lliga amb la dona, és més viu durant la nit (els ulls, tancats), fa de mare de la resta dels ocellets (com si fos una lloca respecte dels pollets) i és associat a la maternitat (l’ou). Igualment, dos objectes són receptius (la cistella i el pitxer) i l’espasa és masculina (pensem en els sants que representen el cavaller alliberador de la dona, de l’indret o, fins i tot, de part d’una comarca). Al meu coneixement, caldria aprofitar rondalles com aquesta per a educar sobre la diferència simbòlica (i, així, cultural i de tractament de la dona) en els Pobles matriarcalistes i en els que no ho són.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que proposen i fills amb molta espenta i en colla

General, , , , ,

Una altra contarella que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La pell de poll i el cèrcol de fenoll”. Començarem dient que, atenent al “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el “poll del pubis” significa “Cabra, lladella”, mentres que el fenoll té relació amb els pèls del pubis i amb la vulva. Altrament, el cercle ja ens dóna una primera pista: temes femenins.

Així, un rei que, cada dia, passava revista als soldats, “un dia descobreix un poll en la guerrera d’un soldat” (p. 235), això és, en la jaqueta. Aleshores, el fica en una capsa de llumins i, com que, a l’endemà, ja no hi cabia, el deixa en una gàbia. Ara bé, com que, al tercer dia, ja no hi cap, l’en tragué i el tirà al corral. Passa que, com que l’animalet es menja tot (gallines, conills, porcs…) i es fa ben gros, el mata.

Nogensmenys, “va fer un bombo amb la pell del poll i amb un cèrcol de fenoll. Llavors, manà fer un ban” (p. 236): qui endevine de què és fet el bombo, es casarà amb la seua filla. Com podem veure, el monarca considera positiu els xicotets detalls, acull els més febles (els polls són ben petits) i la natura (la planta, ací, amb significat femení).

En un passatge posterior, un xiquet comenta a sa mare que ell se n’anirà al palau i, a mitjan camí, es troba amb un home que era un bon oïdor (tenia oïda fina), amb un home fort carregat amb una casa (i, de pas, era qui l’empunyava) i, al capdavall, amb u que era més veloç que un conill.

Quan el fill es presenta en el palau, diu: “Vinc a endevinar de què és el bombo.

-Doncs vós ja sabeu el que us toca (…). Vos donarem tres dies per tal que us penseu la solució.

-Sí que ho endevinaré -fa ell, tot decidit.

(…) L’endemà, la filla del rei digué a son pare (…) que la pell és de poll i que el cèrcol és de fenoll” (p. 237).

Tot seguit, com en narracions de la mateixa corda, el més oïdor capta els mots de la princesa, les diu al fill i, quan el xiquet ja és davant el sobirà, “li respon amb un parlar assaonat” (p. 237), o siga, madur, i ho encerta. El cap d’estat li comenta:

“-Sí que és veritat -confirma el rei, el qual afig fent honor a la seua paraula: -Jove: ets un resabut. Et casaràs amb la meua filla” (p. 238).

A continuació, la filla, com que l’aspirant és baixet, indica a son pare que no voldria casar-se amb un home com aquell i li proposa si el xic “es conforma amb el que vós vulgueu donar-li, i que se’n vaja” (p. 238) i, com que el monarca accepta la idea de la jove i, en acabant, és ben acollida pel minyó, el fill agafa tot el que pot de palau. Això sí, recorrent a la participació dels seus companys.

Així, el diligent fa camí cap a fora de la ciutat, el fort es carrega el palau, tots tres mamprenen i, “D’aquesta manera, el xicot es va fer amb tot. Es féu amb el palau i amb la princesa. I, tot i ser un rabassó, es casà amb ella” (p. 238).

Finalment, direm que, en una rondalla mallorquina arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932), “Sa filla des carboneret”, la qual apareix en el Tom I, una xica que lo que més s’estimava era el rei, quan ja el té ben adormit, se l’emporta cap a la barraca de son pare, un fet semblant al d’aquest relat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, maternitat i el lligam mare-filla

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada antologia de Rafael Beltran, i en què capim detalls matriarcalistes, és “El nan saltador”. Començarem dient que, quan jo era xiquet, aprenguí un relat paregut (però en castellà) i amb uns personatges i amb un desenvolupament semblants. Un moliner que tenia una filla molt polida i molt conreada rep un dia el rei, qui era de pas després d’haver anat de cacera. Quan el monarca li demana si té molta família, l’home li respon “És una xicona molt senzilla i treballadora (…) és capaç de transformar la palla en or!” (p. 217).

Cal dir que el sobirà, potser per si el pare era un fatxenda, li diu:

“-Escolteu-me bé, moliner. Ara tancareu la vostra filla a la pallissa tota la nit i, si, a l’endemà, ha transformat la palla en or, es casarà amb el príncep, amb el meu fill. Ara bé: si tot això és una enganyifa, manaré que la maten els meus criats. Del rei, no es burla ningú” (p. 207). Aquesta responsió lliga amb l’arquetip del rei: el seny de la justícia i l’honradesa.

En un passatge posterior, un nan s’apareix a la jove i li comenta que li podrà ajudar si ella li promet que ha de donar-li el primer fill perquè li servesca.

Com que la xica li ho accepta, la fadrina es pogué casar amb al príncep i tingueren un xiquet garrit i “polit com sa mare” (p. 218). Nogensmenys, com que el nan, ja vell i tot, se li apareix i li demana el fill, però ella no volia, li posa una condició (és a dir, ací és ella qui marca el compàs): “Si, d’ací a tres dies, quan jo tornaré, endevines el meu nom, jo me n’aniré i et deixaré tranquil·la per sempre” (p. 218). Com podem veure, el personatge masculí passa a territori femení (perquè ella el condueix) i la fadrina “va enviar tots els seus criats per les viles, per les serres, pels masos, pels bancals, perquè s’ensenyaren noms i poder ella endevinar-li’l” (p. 218).

Agregarem que, en aquesta narració (com en la que jo oïa quan era xiquet), hi ha un criat de la filla que és qui sent la lletra de la cançó que cantava el follet i, en acabant, “se’n va anar corrents amb el cavall fins al palau, per dir-li-ho, a la seua ama” (p. 218).

D’ara en avant, la noble fa que el nan crega que ell guanyarà la mà i, al capdavall, li afig:
“-No et dius (…) ‘nan saltadoret’?

En sentir això, al nan, se li va fer tot negre i li va respondre ben fotut:

-L’heu endevinat. Eixe és el meu nom. Podeu viure amb el vostre fill per a sempre.

(…) I la molinera va poder criar el seu fillet que tant volia” (p. 219). O siga que hi ha un eixart entre la dona i el fill, el tema de la maternitat.

Finalment, aquest relat, a diferència de la majoria, addueix una moralitat i, de pas, un senyal perquè servesca com a educació per a l’esdevenidor: “Això vol dir que un no ha de prometre allò que no puga complir després” (p. 219).

Una altra contarella amb signes matriarcals, “El bou de plata”, també és recollida en el llibre “Rondalles populars valencianes”. En iniciar-se, ja copsem que la dona és qui determina el futur immediat del marit i, ben mirat, de la filla: “Era un matrimoni que tenia una xica. I el matrimoni es volia molt. I la dona era malalta. Va cridar l’home i li va dir:

-Ara jo he de saber si em vols o si no em vols. Jo em moriré. Este anell, te l’assages. A la que li vinga bo, t’hi has de casar.

-Veges!, este anell.

Però la dona es va morir. I ell diu a la filla:

-Ara només fa falta assajar-te’l tu.

-I si m’assaja i em ve bo, què? Què?

-Ta mare m’ha dit que ho he de fer. Si et ve bo, m’he casar amb tu, filla.

Li l’assaja i… com si li l’hagueren fet per a ella.

I res, la filla se’n va a ca la veïna, una veïna que feia molt per la xica” (pp. 229-230).

Per consegüent, el pare segueix els dictats de la dona (com si es tractàs d’un testament) i, altrament, hi ha un nexe entre la mare i la filla, per mitjà de l’aliança que la muller fa que passe a la jovencella (no al marit), un detall que, per exemple, ens evoca altres Pobles matrilineals.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.