Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Pactes, dones amb iniciativa, eixerides i sopluig

General, , , , ,

Prosseguint amb contarelles arreplegades en la tesi de Joan-Lluís Monjo i Mascaró i de caire matriarcal, hi ha “Pixau i cagau”: “Açò era un llop, una raboseta, un porquet i una gallineta. Tots quatre miraven el temps, lleig, i (…) sa raboseta va dir:

-¿Voleu que fem una caseta perquè, si plou, que tinguem cobert?” (p. 65).

I tots tres ho acordaren.

Cal dir que, en aquesta narració, el llop és l’animal passiu (el qual, a més, simbòlicament, és associat a lo solar). Així, la raboseta es lleva la pell i se’n va bastir una. Després, el porquet, que va més lluny, “fossant fossant, es va trobar una ferradureta i també en va fer una” (p. 65). No deixarem fora que el porc té un paper femení i maternal i que l’empiula amb la ferradura (per la forma de mitja lluna).

En acabant, el llop, després d’haver-se engolit la guineu, tracta d’entrar en ca la gallineta (que n’havia construït una) i, com que les parets eren de ploma, menja la gallina. Quant a la guilla, també se l’engul.

Nogensmenys, de nit, en assajar-ho amb el porquet (quasi sempre, representat per una bacona o per una truja, no pel mascle), no aconsegueix assolar-li la casa. Així, 1) l’animal constructor és una dona i 2) la seua força ha estat durant la nit.

Ja de dia, el llop li diu: “Jo sé un bancal carregat de faves i ens hi podríem anar a menjar-ne.

Llavors, li amolla el porquet:

-¡Ai!, doncs, anem-hi!.

I se’n van (…) i el porquet li comenta:

-Mira: vós que sou més major, aneu per sa vora; jo hi aniré per dalt” (p. 66).

D’aquesta manera, hi ha un pacte entre tots dos; i la part femenina, que porta la iniciativa, que té la darrera paraula i que és deixondida, es posa dalt (senyal que ella mena).

A continuació, el porquet “li va pegar un espentó i el va tirar marge avall” (p. 66).

Però la cosa no fineix ací. Com que el llop era curtet i volia menjar i jaure sense haver de pencat, fa una encaixada amb una haca, qui, immediatament, veu com ell li lleva una punxa, li tira una guitza i el llop, ben fotut, fa via.a

I més: “després, el llop es troba dos bous que es partien un bancal (…). Un tros era millor i s’altre era més fluix” (p. 66).

Passa que el llop els proposa fer de mitjancer i els bous li diuen que ell es pose enmig de tots dos i, un poc després, el primer dels esmentats n’eixirà perdent:

“-Doncs, jo vos el partiré. Però heu de fer lo que jo vos diré: jo em posaré enmig i, es qui més prompte hi aplegarà, tindrà sa part que és sa millor.

I així ho varen fer” (p. 66).

Cal remarcar que, 1) en rondalles més antigues (aquesta fou recollida en 1994), com ara, anteriors a 1980 o a 1932, abundarien els personatges femenins empeltats amb signes matriarcalistes (ací, en el porquet i en el fet que, llevat del llop, la resta basteixen un habitatge), i 2) en què, per exemple, en comparació amb aquest passatge final, hem copsat dues bacones o dues femelles que, així, fan fora la possibilitat que l’animal roín faça miques la maternitat i el lligam mare-fills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Dones que adoben el terreny i fills que empelten amb la mare

General, , , , , ,

Continuant amb el tema del bagatge, el 30 de novembre del 2021, escriguí un post en què deia “Ara mateix, he parlat amb ma mare i m’ha dit la paraula ‘familiaritat’.

¿Com es plasmava la familiaritat, per mitjà de les vostres àvies (o padrines) o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

En el cas de ma àvia materna, per exemple, molt, mentres que ella, mon avi matern, ma mare i jo jugàvem al dòmino, quan jo devia tenir uns quinze anys, a mitjan dels anys huitanta del segle XX. En tinc bons records: afavorien les relacions amb els altres”.

Doncs bé: en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Roger De Martinet Bramassacs de Villec, em comentà “En el meu cas, es plasma explicant rondalles, històries i anècdotes de gent de la vila, etc., i asseguts davant la llar de foc, que era l’única calefacció que teníem. És clar, sense televisió. Ho recordo amb nostàlgia. Actualment, tots callats perquè puguem escoltar què diuen a la tele”.

L’endemà, 1r de desembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Isabel Lliteras Fiol ens posà “Jo no vaig conèixer es meu padrí per part de ma mare. De part de mon pare, era una altra cosa. Però, amb ses meves perles (padrina i tia), quan havien acabat d’escurar, sí que fèiem timbes i tothom s’apuntava: escambrins[1], Siset, Ramiro, parxís. I jugaven a cèntims, però no els importava. Tenien una bogeria per jugar, perquè els donàvem garses per perdius. Més ben dit: se’l deixaven prendre i fèiem una pancada de riure” (Isabel Lliteras Fiol). Tocant a aquests mots, els quals llisquí a ma mare el mateix dia, la seua germana (i tia meua) feia una cosa semblant amb les àvies i amb una germana d’una de les dues àvies de ma mare i que era fadrina.

Afegirem que hi ha una rondalla mallorquina, “En Pere Poca-por”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en què es capeix que, en una família matriarcal, les dones aplanen molt el camí als fills i en què el fill a tothora és fidel a una recomanació de sa mare i, per tant, es fa lo que vol la dona. Així, “Això era una viuda que només tenia un fill, que nomia Pere, un al·lotell galanxó[2], deixondit, sa com un gra d’all, agosarat, que no l’espantava vent ni aigua” (p. 121), i això el porta a voler saber què és la por (però no en un seny teòric, ans per mitjà de l’acció), puix que “són tan fortes ses ganes que en tenc, que he resolt d’anar-me’n a trescar món i no m’he d’aturar fins que n’hauré trobada poca o molta” (p. 121).

La mare, en veure l’espenta del fill, li diu que és caparrut com son pare. Ara bé, immediatament, li agrega:

“-Fill meu; perquè no em vols creure, una cosa et coman: que allà on es ponga es sol, t’has d’aturar i, allà mateix, has de fer sa nit.

-No tengueu ànsia –diu ell-. Lo que és envers això, vos creuré” (p. 122). Per tant, el fill accepta fer lo que li diu la mare (com l’home que fa lo que indica la dona).

“Pren es cavall i doblers, i ja és partit” (p. 122).

Un poc després, es fa fosc i, per primera vegada, llegim “Es sol s’és pot –diu ell-; vull fer lo que mu mare m’ha comanat: fora caminar pus!” (p. 122). Això és, de nit, s’atura a dormir i, de dia, ja de bon matí, passa a l’acció. A més, la podem captar com “Vull observar sa paraula de mu mare” (p. 123), és a dir, complir-la. I ho fa. Adduirem que, com moltes dones sobre qui han escrit en Internet (per correu electrònic, per Facebook) o bé en converses, com ara, les dues àvies de ma mare (totes dues, molt actives i molt arriscades), En Pere Poca-por, arriscat, amolla “Acostau-vos i ens veurem ses caretes! ¿O sou tan cans nanells[3], que només lladrau enfora?” (p. 126), “bona tirada m’espera demà!” (p. 127), “Donem-ho a ses cames abans de més raons!” (p. 127). Al moment de llegir aquesta darrera frase, escriguí unes paraules que em posà un amic, sobre la cultura colla i traslladables a la cultura valenciana: “No teoritzen. Viuen i actuen”.

Ben mirat, com que En Pere Poca-por no es para en palles, en un passatge de la rondalla, copsem que diu “Vaja si en vaig sentir i bé! Però, ¿què en farem si no va sortir sa por? Sobretot, una altra vegada, mirau-vos-hi més, en so xerrar i en so dir: aquí hi surt això, aquí hi surt allò; que, amb bona consciència, no ho podeu fer, d’enganar un home i, per pitjor, sa primera vegada que parlau amb ell” (p. 128). Altra volta, un home molt decidit i d’actuar. Això explica que “En Pere, que pegà cimada as cavall, i ja va esser partit d’allà” (p. 128). Agregarem que, altra vegada, sense embuts, solta “Vull fer bona sa paraula de mu mare” (p. 128), qui li ha comentat lo que millor li adobarà el terreny i que ell ho abraça.

En la segona prova, aplega a un castell en què hi ha dos gegants i, quan van a veure qui és qui hi ha entrat, En Pere Poca-por, sense ajornar-ho, els respon “Deixau-me fer, que no estic per a moixonies!” (p. 131). I el deixen fer (p. 131). Ara bé, li comenten que, d’ençà de fa “una mala fi d’anys, que batallam pel rei cristià contra el rei moro” (p. 132) i que no aconseguien mai véncer-los. Tanmateix, Pere Poca-por i els gegants entren en una batalla i “mai s’aturaven de fer-se endavant i sempre endavant i, com més avençaven” (p. 134). I, quan els gegants diuen a En Pere Poca-por d’anar a romandre en el castell, ell, valent, els respon “Mu mare em comanà que sempre passàs sa nit allà on veuria pondre es sol: així ho he fet sempre i així ho faré anit” (p. 136). O siga, que, En Pere Poca-por actua com l’home en les cultures matriarcals: fa lo que li dicta la dona, de la mateixa manera que, per exemple, el pare de Pere Riutort (1935) quan la muller li deia “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”, és a dir, l’esposa (la mare de Pere Riutort). Cal afegir que els pares de Pere Riutort s’entenien molt bé.

Prosseguint amb el relat, un dia, a mitjan nit, En Pere Poca-por veu un llumet que s’acostava als moros que eren morts. Aquest llumet… era una jaia qui, com en moltes contarelles en llengua catalana, fa el paper de la dona activa que salva l’home passiu o, simplement, l’home (o, com ara, el jove). Altrament, aquesta velleta ens evoca les trementinaires (remeieres) catalanes: “Pos un poc de bàlsam d’aquesta ampolleta a aquests germanets meus[4] i es qui estan ferits, queden bons i, es morts, reviscolen” (p. 137). Explícit.

Immediatament, En Pere diu a la jaia que li mostre com ella fa un assaig, reviscolen uns quants moros que eren morts i, més encara, “peguen bot tots sencers, i cametes em valguen, per avall!” (p. 137). Manifest. Per això, com que En Pere Poca-por relaciona l’ampolleta amb la revifalla dels moros, li l’agafa àgilment, mata aquella velleta i, àdhuc, procedeix com diu sa mare (“Sobretot, beneïda s’hora que m’he escoltada sa paraula de mu mare”, p. 137). Altra vegada, copsem que, en els Pobles matriarcalistes, la dona és ben considerada i que es fa lo que decideix la dona.

No deixarem fora que, tocant a la manera de fer d’eixes famílies matriarcals, en una entrevista titulada “Joan Anglí Sallarés” (http://www.calderi.cat/2021/03/joan-angli-sallares) i que es pot consultar en la publicació “Calderí”, de Caldes de Montbui (vila de la comarca del Vallès Oriental), Joan Anglí Sallarés (director general del Grup Victòria, relacionat amb el termalisme), quan li demanen “L’Hotel Termes Victòria és una empresa familiar però amb molta empenta femenina”, respon “Sí: ha estat una empresa de matriarcat. La besàvia Maria era qui tirava endavant el negoci i, després, la meva àvia Maria Rosa va ser qui ho va tirar endavant, més que els marits, el besavi Isidro i l’avi Joan. A més, van ser dones d’empenta i de caràcter fort, que van passar la guerra i que les van passar magres, però van tirar endavant”.

Connectant amb aquesta entrevista, el 3 de setembre del 2021, ma mare, per telèfon, em digué “A mi, m’ha agradat el camp, no m’ha fet pena”.  

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

 

Notes: [1] El joc de cartes “la brisca”.

[2] Molt bonic, graciós.

[3] Nan.

[4] En aquest cas, moros.

Maternitat, dones que salven, garrides i ben considerades

General, , , , , , , ,

Tornant a composicions en el llibre «Folklore íntim del Rosselló», la folklorista Simona Gay n’arreplegà, per exemple, en què es plasma la maternitat d’acord amb dues dones, nascudes en 1849 i en 1874 respectivament, com ara, en “Per un bateig», quan diu

«La senyora llevadora,

molt de gràcies ne pot fer

a l’humil Verge Maria,

puix que tot li ha anat bé.

 

Maria, quan vàreu néixer,

Maria vos posaren per nom,

Maria vos han cridada,

la més bonica del món” (p. 394).

 

Així, per una banda, apareix l’agraïment de la comare a la Mare de Déu pel bon part i, per una altra, com si fos un perllongament d’aquest detall a la Mare, la dona és ben considerada i li tira floretes.

En la cançó següent, amb diferents lletres, una dona (les amors) salva un xic:

“Per un minyó

A

Qui vos ha passat l’aigua,

jove, tan matí,

qui us ha passat l’aigua,

jove, per venir?

 

No hi ha pont, ni barca,

 jove graciós;

no hi ha pont, ni barca,

sinó les amors” (p. 394).

 

I, en la versió D d’aquesta composició, com si fos un comentari entre adults (possiblement, entre dones), amolla

“Qui és aqueix jove,

de sa gent, estimat,

Déu li doni una minyona

que sigui de seva edat.

 

Que sigui de seva edat

 i al gust de la seva gent.

Déu li’n doni una minyona

de molt bon enteniment” (p. 396).

 

Sobre aquests darrers versets, el 28 d’octubre del 2026, mentres preparàvem l’anàlisi de la lletra, veiérem que, per damunt de la bellesa, hi ha un eixart entre el cap (el coneixement) i el cor i que faça bona lliga amb molta gent, puix que ell és ben rebut, trets que empelten amb el matriarcalisme.

Uns altres versos sota el mateix títol (ací, la variant I) són de caire eròtic i els transmeté Emílie Naudeillo (nascuda en 1874), en què la dona té la darrera paraula:

“Si jo n’era donadora

d’un clavell que tinc a l’hort,

el donaria a n’aquest jove

que, de mi, tingués record” (p. 396).

 

Podríem parlar d’un present masculí (el clavell) que ell rep del personatge femení (l’hort, associat a la vulva).

Continuant amb aquesta mena de deixa i amb “Per un minyó”, hi ha la cançó que ensenyà Maria Vergès (nada en 1862) i pareguda a una que hem posat abans:

“Si jo n’era donadora

de donar el que voldria

a n’aquest galant fadrí,

donaria una minyona

de molt bon enteniment

que fos al gust de sa cara” (pp. 396 i 398).

 

Així, altra vegada, la garridesa i el seny van units i la dona, com si fos la mare que alleta el nen, és qui cria, qui tria i qui determina el futur del fadrí.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Informadores i dones que aproven el pas del jove com a marit

General, , , , , , , , ,

Després d’aquest apartat sobre el paper de les pabordesses i de les majorales, la folklorista Simona Gay ens endinsa en alguns detalls sobre les dones que li reportaren: “donaré a la seguida totes les cançons de pandero recollides. Al mes d’agost de 1937, vaig ser prou afortunada per m’entretenir cada tarda amb quatre ancianes pabordesses del Roser. (…) Cada dia es lligava més l’amistat i cada dia recordaven més cançons; segons l’esperit i el caràcter: l’una sabia millor la cançó devota; i l’altra, la cobla d’amor; l’una era sentida; l’altra, picaresca. Diré unes paraules d’aquestes cerdanes de cara oberta i arrugada (…).

Emilie Naudeillo (…) nascuda en 1874. (…) La veig encara plena de vida i enjogassada. És ella qui em deia: ‘Quan no teníem cançons, nos les fèiem. Quan faltava una paraula a la cançó, fèiem saltar el pandero. Un colp de pandero, tot era arreglat’. Traduïm: ‘el ritme era salvat’. L’Emilie tenia bona memòria. Entre d’altres cançons, deia les que alaben les minyones: ‘Qui en pogués haver una ploma, / del pit d’aqueixa perdiu…’.

La Filomena Benezet [, nada en 1869,] (…) era calma i tranquil·la, deia sempre el mot just. (…) De la Filomena, en diré el cant per al casat: ‘Galant nuvi sou del riu, / de les violetes…’.

Maria Vergès, [ 1862] (…). A Planès, deia ‘es cantava d’una manera; a Sant Pere, d’una altra. A les de Sant Pere, els ensenyaven les cançons, mes ho volien fer més fi, mudaven el cant’” (pp. 378 i 380).

En acabant, prosseguint amb aquesta darrera informadora, l’estudiosa indica que la introducció del pandero en Sant Pere fou més tardana i que “ja hi eren les majorales del Roser quan van portar a l’església de Sant Pere la cadira de processó, de fusta torçada i daurada, on somriu una Verge joveneta i fresca, amb vestit florit del segle XVII” (p. 380).

Així, fins ara, hem plasmat 1) persones amb iniciativa, 2) música eròtica amb lloança a les dones, 3) l’aigua (el riu) com a font que fecunda la terra, 4) un empelt entre la part femenina (la torta) unida a la jovenesa i a la terra (la fusta) i la color daurada (que podríem associar al sol, a la claror), 5) predomini de lo femení, 6) una dona que podria simbolitzar la joia de la maternitat (el somriure de la Mare de Déu, més d’una vegada, mirant el Nen).

Altrament, Maria Vergès (1862) també amolla uns signes que ens porten al ritu de pas en la cultura asturiana en Lleó, matriarcalista: l’entrada en la joventut i, així, en la comunitat, al col·lectiu, com aquell qui diu, de les persones amb dret a formar part dels qui decideixen. Com a mostra, Simona Gay addueix que “La Maria Vergès explicava com les pabordesses esperaven a l’entrada del vilatge que el nuvi devia travessar, portant sul cavall o la mula la jove esposa. Amb un riban blau que tenien, de cada costat del carrer, li barraven el pas i una companya, pandero en mans, esperava el cavaller. El nuvi posava peu a terra per a pagar el rescat, com a record del preu del rapte, després d’haver escoltat la cançó que li era dedicada a ell (i, una altra, a la núvia)” (p. 380). Per tant, simbòlicament, ell, com el fill que assaja, passa amb la jove amb qui pretén casar-se, però les dones li posen parapeus i el condicionen: haurà de pagar-los una penyora (i no cal dir que ho fa a una mena de comú femení, ni tan sols hi pren part cap home, atenent a lo exposat per Simona Gay).

Ben mirat, elles indiquen que el xicot haurà d’escoltar dues cançons que el grup de dones li dedica. I no deixarem fora que, com en més d’una composició valenciana, qui la canta, fins i tot, parla sobre el dia, sobre noves de la comarca, etc. i, en aquest cas, sobre el vistiplau feminal al desig de casar-se el noi.

Vejam alguna semblança amb terres lleoneses: “D’aquell moment en avant , [ els xicots acollits en la comunitat després del pagament ‘dels drets’] resten capacitats per a recórrer els carrers de nit cantant en rondalla; per a parlar amb les fadrines” (nota 61 del llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, de Francisco Javier Fernández Conde, pp. 400-401).

Finalment, diré que, la primera vegada que tractí aquest darrer detall, el 25 d’octubre del 2026, no remembrava haver trobat cap signe semblant al descrit per Maria Vergès (nada en 1862) en cap dels estudis o de les fonts sobre el matriarcalisme o bé sobre Pobles de caire matriarcal. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

El festeig, l’acte sexual i la dona en el Rosselló del segle XIX

General, , , , , , , , , ,

Tornant a música matriarcalista en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la investigadora catalana Simona Gay, hi ha unes quantes cançons amb molt de simbolisme eròtic, com ara, “Les criades de Vinçà”, transmesa per Jules Fons (1886) en 1965:

“Minyons, que seu per casar,

vos vull avisar, vos vull avisar.

(…) Quan elles n’han fregat,

quan n’han rabejat,

quan n’han eixugat, (bis)

prenen els poals i se’n van a l’aigua.

Una horeta ja els hi cal

per parlar al galant. (bis)

 

Quan elles se’n van al llit

de la bona nit, de la bona nit,

se n’hi van totes en camisa;

una horeta, ja els hi cal

per parlar al galant” (p. 300).

 

O siga que 1) les dones tenen relacions sexuals (freguen), 2) els introdueixen el penis (“rabejar” vol dir “mesclar”, ací, l’empelt entre els dos cossos), 3) un “rabejar” que també significa “banyar amb aigua”, una aigua lligada amb el semen), 4) elles s’eixuguen (després de la penetració) i 5) se’n van al riu amb les mamelles (els poals).

En acabant, 6) elles tornen al lloc on han acordat amb el galant (l’home) i, potser, 7) en una casa amb moltes dones (o bé amb seny d’acte general fet per personatges femenins) i, al capdavall, 8) es reuneixen el personatge femení i el masculí.

El detall que l’aplec dure una hora podria anar unit a una dona no dedicada a la prostitució. En qualsevol cas, esdevé de nit, una part femenina del jorn.

Una altra molt manifesta és “Quina dona en tinc!”, en què un home es casà un any arrere i comenta que la muller el fa morir. Així, en la segona estrofa, copsem un tret present en la cultura colla (d’Amèrica del Sud), en què, com em digué un amic que hi estigué cinc anys, «són les dones les que van als bars, no els hòmens”:

“Per ser el primer dia

que n’érem casats,

se’m va anar al cafè

amb els convidats” (p.  302),

 

de manera que, a més, ella va acompanyada com si fos una persona reconeguda. Altrament, el marit agrega que

“Aigua a les gallines,

a mi, em fa baixar;

per tants d’ous que hi hagi,

no els puc tocar.

 

Perquè ella els palpa

de vespre i matí” (p. 302).

 

És a dir, hi ha vocabulari que connecta amb lo feminal (la gallina) i potser ella li permet que faça l’amor amb diferents dones (les gallines) i que ell els fique el pardal (perquè els baixe aigua que ell té, el semen). Ara bé, li exigeix que no toque els ous (els testicles) d’altres hòmens que hi haurà entre aquelles dones. Sobre aquest passatge, la dona (gallina) és més voluminosa que l’home (ou).

I, com a senyal que la muller és qui mena, ella sí que pot palpar els collons dels hòmens i, a més, en dos moments del dia.

Ben mirat, el marit diu

“I, si jo la cofi i no la cofi bé,

ella ja me truca, amb mà de morter.

 

Si en fa la bugada, me’n fa el lleixiu” (p. 302).

 

Per consegüent, ell la cofa (assaja si el capell li va bé al cap… del penis) i, si no ho fa, tal vegada, perquè no el fica bé en la vulva, ambdós (per iniciativa de la muller) copulen (truquen) amb mà de morter (amb l’ocell masculí).

Finalment, si la bugada (una classe d’acte sexual) ix bé, hi ha ejaculació (el vers amb el lleixiu). Com a afegitó, direm que aquesta cançó fou transmesa per Caterineta Siné, nascuda en 1856, un fet interessant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que protegeixen, que menen, acollidores i maternitat

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra de Simona Gay, en la composició “Casada amb un pastor”, es plasma el matriarcalisme, puix que la dona s’estima més la plana del Rosselló que no la muntanya. Així, en la versió de Gracieta Baux (nada en 1889), podem llegir “Ell resta a la muntanya a rossegar el bastó, / jo m’estic a la plana, plana del Rosselló” (p. 242).

Ben mirat, en els versos musicals següents, Germena Baudet trau uns mots semblants a uns que ens han posat en més d’una responsió sobre música eròtica:

“No hi ha lliri sense flor,

ni rosa sense poncella,

ni nina sense galant,

ni barca sense bandera” (p. 242).

 

Una altra cançó interessant simbòlicament és “A la porta…”, la qual coincideix amb trets sobre quan uns xics s’atansaven a cantar (com ara, amb una guitarra, com en alguns comentaris que ens han fet) a una joveneta encara fadrina:

“Si voleu que jo no hi passi,

minyona, al vostre carrer,

si voleu que jo no hi passi,

muralles hi haureu de fer.

Si feu muralles de roses,

en passant, les colliré,

colliré la més hermosa:

les altres, les deixaré.

Calenteta esteu, minyona,

jo, al carrer, tot mort de fred;

feu-me part de la flassada,

guardeu-vos el llençolet” (pp. 242 i 244).

 

Com es pot veure, la xicota és en millors condicions que el noi i ell li demana si la fadrina l’admetria en el llit o si bé el cobriria amb la flassada. Per consegüent, ella fa de protectora, com si fos una mare als nens.

En una línia pareguda, hi ha “Si me’n vaig”, una cançó en què la dona convida el jove:

“Ella me diu si vull venir,

me convida a sopar amb ella (…).

A sopar, ja hi soparé,

més dormir, ja t’ho estimi” (p. 244).

 

Una altra composició sucosa és “L’enamorada”, també arreplegada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969), en què un enamorat s’acosta a veure una minyona, qui es pentina en el balcó. Com a mostra que la dona té la darrera paraula, l’home diu

“Jo li’n presenti un ram,

un ram de roses blanques.

El ram ja me l’ha pres,

l’amor no li ha agradada” (p. 246).

 

Més avant, el fadrí li comenta:

“-Galant jove en sou prenyada.

-Sí som prenys, pariré,

ne comenci pas d’ara.

(…) Que ja ne som fet tres,

quatre aquesta vegada;

l’honor prou bé lo tinc,

també com ma germana” (p. 246).

 

En altres paraules, la maternitat és ben considerada, en aquest cas, en uns versos compilats de Germena Baudet (1879-1969), un tret matriarcalista que connecta amb moltes rondalles vernacles en terres catalanoparlants: ací és ben acollida per la jove i per la seua germana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Agraïments a la terra, berenar femení i filles que conviden

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’antologia de l’obra de Simona Gay, en l’entrada “La flor de perera”, hi ha una explicació amb un detall que hem considerat interessant, tot i que resumit en pocs mots: “Joan Amades cita només el Romancerillo. (…) el monjo cull la lletra en lloc de besar la terra” (p. 204). Així, com en algunes contalles (àdhuc, compilades per la folklorista catalana Sara Llorens en la Pineda de Mar de la primera dècada del segle XX), el personatge femení i ancià (molt sovint, una velleta) restaria substituït per u, masculí i, en el nostre cas, de caire religiós (o bé per la Mare de Déu, qui suplantaria un personatge pagà). Caldria esbrinar més l’evolució de les progressives versions d’aquesta cançó per un motiu senzill: en les cultures matriarcalistes, la terra (la mare) és besada com a senyal d’agraïment, així com un fill (de la infantesa i fins que es mor la marona) ho faria amb la dona que el va parir (i, si no pogués amb ella, amb una altra dona major, qui representaria el paper maternal).

Tocant altra vegada l’empelt mare-filla, en la cançó “Teresó”, la qual podem trobar en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, és manifest i, a més, la mareta té la darrera paraula quant a si el nuvi podrà festejar amb na Teresó:
“Jo ne veig la Teresó

al costat de la mare seva.

Jo me la miri del pit,

porta un mocador de seda.

 (…) En eixint de l’església,

encontri la mare seva,

li’n demani de llicència

per parlar amb la Teresa.

(…) ‘-Aneu-hi, Joan, aneu,

que la trobareu soleta’.

Jo me’n vaig carrer avall

i la’n veig a la finestra” (p. 206),

 

de manera que, com indica Oreto Doménech Masià en el seu treball sobre “El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes”, la jove és en un punt més alt i, per consegüent, com aquell qui diu, ell s’haurà de guanyar la xicota si vol ser acceptat com a futur marit.

I, com que s’estimaven, aquesta composició acaba amb plors per part d’ambdós personatges. Això sí, en un ambient que respecta els projectes de vida de cada jovenet. Doncs bé: aquests versos foren cantats per Teresa Oms Malet (1862), qui, quan era fadrina, els havia apresos de sa mare i són ben lluny de la figura de l’home que no vessa llàgrimes.

Endinsant-nos en la cançó “L’hereu Riera”, hi ha la mestressa (i, possiblement, l’ama) d’una fonda i unes línies que ens evoquen els tres dies de Pasqua, però, ací, en tres xiques que podem considerar que gaudien de certa llibertat per part del pare i que no descartem que portassen algun xicotet comerç o que fossen molt treballadores:

“Si n’eren tres ninetes

filles d’un paisà

(…) En un hostal que hi havia,

van anar l’emplenar,

ne diuen a l’hostessa

a quin preu n’hi haurà.

(…) ‘-És a sis sous lo litre

i tant com n’hi haurà’.

(…) Allí, a la ribereta,

van anar a berenar” (p. 208).

 

En uns versos posteriors, totes tres veuen un oncle, el conviden a menjar, ell els ho agraeix i, un poc després, la transmissora (Teresa Oms, nascuda en 1862), diu que, per Sant Antoni (17 de gener), hi haurà balles i que, per Sant Suplici (29 de gener),

“la colla hi serà.

Qui les haurà llogades,

tres ninetes que hi ha” (p. 208).

 

És a dir, els diferents passatges i quan les contractaran esdevenen en l’hivern, l’estació més femenina i molt associada al matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La dona com a pont del folklore matriarcal del Rosselló

General, , , , , ,

Continuant amb cançons plasmades en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, en l’inici de l’apartat de composicions arreplegades per la folklorista catalana, diu que “A casa dels Malet, en pocs anys, l’un rere l’altre, nasqueren els mainatges i, entre ells, la Teresa, en 1862. És ella qui preservà de l’oblit la riquesa del folklore en la soledat del mas d’Arçós, que he volgut conèixer” (p. 188).

Altrament, en unes línies en què na Teresa Malet Oms fa de senyora ama, l’estudiosa posa que hi havia un pastor que “Coneixia llegendes que fascinaven la mainada. El pare estalviava la paraula. Cogitava molt. Ell responia de tot; calia acontentar la mestressa i fer viure la família. (…) L’enfortia el goig dels infants i el sostenia la presència de la dona. Quan ella deia: ‘Ara farem la pregària: és hora d’anar a dormir’, tots s’aixecaven, obedients. És així que la Teresa aprengué pregàries molt belles que m’ha trameses. La vida de treball i de goig senzill feia la gent trempada. Bon dematí, cada u emprenia la feina que li pertocava” (p. 190). En altres mots, és manifest el paper maternal, matriarcal i el fet que la moderació lligue amb la tradició autòctona (tant en les relacions humanes, com en eixa gaubança unida a la faena del dia rere dia). I més: els papers, com, per exemple, em comentà ma mare respecte dels seus quatre avis (nascuts entre 1874 i 1885), eren repartits com si cada part fos una banda del cos.

En una altra secció, Simona Gay agrega que na Teresa Malet obria la casa, àdhuc, a gent que eren un tros de pa: “aquesta família, on feia goig de viure, atreia els veïns. De vegades, entrava el Ninet, un home un poc innocent. Li donaven les engrunalles del sopar i ell deia un psalm” (p. 192). Una actitud molt bona perquè els més xicotets aprenguessen de la resta: de la padrina, del pastor, del Ninet…

No deixarem fora un fragment sucós i amb informació que no havíem capit abans: la referent a la figura del capellà i a la presència de la llengua en el camp de l’ensenyament religiós (ací, amb caire matriarcalista) als xiquets en el Rosselló. Diu així: “Els mainatges anaven a doctrina. Es feia en català. Un dia, el capellà demanà a un dels infants com calia fer per se salvar. ‘Prendre els esclops i fugir’, respongué l’infant. Aquest capellà vell, mossèn Vial, era curandero quan necessitava i se servia de plantes remeieres que sabia triar a la muntanya. (…) Era el sacerdot pagès. Cuidava el cos i, encara més, vigilava les ànimes. Cap fidel no mancava la Missa del diumenge. Esperava que tots els dels masos fossin allí i, a cada u, requeria abans de començar (…). Predicava paraules que entenien. (…) Els costums eren primitius a Bula d’Amunt” (p. 192).

Al capdavall, abans d’endinsar-se Simona Gay (1898-1969) en les cançons, amolla alguns detalls sobre la informadora (Teresa Oms Malet, amb qui havia tingut moltes converses): “Vestida a la catalana (…), tenia un noble posat, un somrís admirable que il·luminaven els ulls (…). Era tota vivacitat i tenia una memòria meravellosa. Una de les filles de la Teresa portava el mateix nom i coneixia bona part del repertori de sa mare i algunes altres cançons” (p. 194). Com podem veure, la figura que apareix ací com a transmissora de la cultura tradicional és la mare i en un ambient en què la filla xupla molt de l’adulta. I, com que, a banda, el plançó també devia ser creatiu, la investigadora remata dient “Aplegui les cançons de les dues Tereses, mare i filla” (p. 194), en 1939 i en 1960 respectivament.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La dona arbre, sants que protegeixen el poble i dones ben tractades

General, , , , , , ,

Unes oracions arreplegades en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, i en què apareix la maternitat, el paper de la mare i, àdhuc, el lligam de lo femení amb la figura de l’arbre (associada a la dona), són “Pregària pel temporal (E)”, quan, al principi, diu “que tant ha informat la pietat popular. (…)

La Mare de Déu sentada

sota un arbre blanc,

amb el seu preciós Fill” (p. 160)

 

i, per exemple, “Pel temporal (F) o Parenostre blanc”, en l’inici, transmesa per Maria Sardà (1863): “La Mare de Déu plorava sus d’un banc, / el seu fill li va al davant” (p. 160). Ella, de manera simbòlica (com si fossen tres hòmens), avança l’esdevenidor de l’oratge. Llavors, el Fill li diu que, amb el ciri pasqual i en arribar Nadal, els agafarà.

Un altre punt de la secció de pregàries és “De l’ajuda dels sants”, el qual inclou uns mots que connecten amb la tradició matriarcalista de la religiositat en llocs i a persones pròxims i del redol: “El poble tria els seus sants, sigui que es fascini dels fets meravellosos que han traspuat de la Llegenda Àuria, sigui per fidelitat a una tradició, d’arrels oblidades i, el més sovint, per l’eficàcia comprovada de llur ajuda. (…) Segons les contrades i la manera de viure, el poble adopta les devocions: ‘Els sants del Pirineu són anacoretes, pastors i llauradors’.

A cada sant, se li atribueix un poder particular: (…) Sant Galdric fa ploure per temps de secada (…). Cada corporació volia un sant protector. (…) Aquestes devocions eren ben vistes per l’Església, que encara anomena un protector per a una obra, per a una col·lectivitat o per a una vila (…).

És molt popular la devoció als sants i certes devotes s’aturen més fàcilment a llur capella que a l’altar major. ‘Sempre era endeutada amb los sants’ he sentit dir, parlant d’una devota” (p. 164).

Aquest darrer detall el copsem, com ara, en la típica rondalla de la dona que anava molt a l’església a pregar (sovint, amb la Mare de Déu) i que, mentres que hi és, el capellà o, si no, un escolà, tracten d’amargar-li l’existència, de desconsiderar aquell empelt entre les dues dones. Passa que la dona, amb molta espenta, els amolla frases, poc o molt, de l’estil d’aquesta: “¡Calleu, mocós, que parle amb la Mare de Déu!” i, de rebot, es fa una defensa de la figura maternal. 

En eixe seny, en la “Pregària del Sant Passament de la Mare de Déu per a les dones prenys”, hi ha uns versets per a les prenyades, els quals van en una línia pareguda: la Verge entra on estan junts els dotze apòstols, els addueix que no se li dobleguen i, quan parla el Nen, Simon Tixador (nascut en 1859 i que informà a la folklorista catalana) ens comenta que

“Diu Jesús amb pròpia boca:

-No vull que la mia mare

sigui mal tractada

per la canalla dels jueus malvats” (p. 166).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Àvies i mares catalanoparlants dialogants i respectades

General, , ,

“Això no tenia res a veure amb el ‘ordeno y mando’”, dones no dogmàtiques i molt obertes.

 En aquest apartat de l’estudi, a què hem preferit posar un títol (ací, unes paraules de ma mare) amb la intenció d’entrar en un punt que no havíem tractat tant abans, en primer lloc, agregarem que l’11 de gener del 2022 accedírem al llibre “Àngels i monstres”: personatges masculins en la narrativa breu de Mercè Rodoreda[1]”, d’Antoni Maestre Brotons, en Google Llibres, amb unes línies molt interessants que exposem tot seguit: “Sara Martín (2017) indica que la societat catalana és ‘moderadament patriarcal’ perquè està dotada d’un fort component matriarcal, si bé és cert que reforça, al capdavall, el sistema cultural dominant. Encara que el marit és el cap de la llar, l’esposa té un paper destacat perquè sempre se l’ha de consultar i s’han de respectar les seues decisions”, com ocorre en moltes rondalles o, com ara, com tenia lloc entre els pares de ma mare.

Així, com em digué ma mare el 29 de juliol del 2018, durant una visita que els meus pares feren a ma casa, la relació entre mon avi matern (1906-1992) i ma àvia materna (1910-2000) esdevenia sense que la dona tractàs d’imposar l’orde, ni l’obediència. No debades, em comentà que “Això no tenia res a vore amb el ‘ordeno y mando’” (sic), paraules a què, el 15 de gener del 2022, en el meu mur[2], Rosa Garcia Clotet, nascuda a mitjan dels anys quaranta del segle XX, afegí un comentari en la mateixa línia i molt sucós: “Tal com et va comentar ta mare, a casa, tant dels avis com de mons pares, era així, sense imposicions ni l’’ordeno y mando’, ans al contrari: la convivència era tranquil·la. Les coses es parlaven, però l’àvia, com la mare, eren les que decidien, sense treure valor a l’home”.

A més, el 21 de gener del 2022, empiulant amb el fet que les coses es tractaven entre l’home i la dona, ma mare, per telèfon, em comentà “Això és lo mateix que deia mon pare. En els meus pares i en els meus avis, eren les dones. Ells els ho donaven fet: treballadores, eren molt respectuoses i [tolerants] amb les opinions dels hòmens.

Ma mare deia [a mon pare]:

-Miquelet, podríem fer açò.

I ell li deia:

-¡Ai, tira, tira, que tens unes raonetes!… Doncs, fes això”.

Continuant amb les paraules d’Antoni Maestre Brotons, en el llibre sobre la narrativa en Mercè Rodoreda, copsem que, “A més, encara que les famílies s’organitzen segons el sistema de primogenitura masculina, si no hi ha un home hereu, llavors és la filla més gran l’hereva -la ‘pubilla’[3]. Així mateix, Martín explica que el caràcter patriarcal moderat de la masculinitat catalana també està determinat per dos factors: el pragmatisme i el sentit de víctimes que tenen els homes[4]. (…). Fins i tot, un altre estudiós, Joan Ramon Resina (2003, p. 76), es refereix a la castració simbòlica dels homes catalans per la manca d’un estat independent, la qual cosa n’afavoreix la feminització. Així, enfront del prototip del macho ibérico[5], el model de masculinitat catalana es caracteritza per l’antimilitarisme, el rebuig del dogmatisme i el pactisme[6], que revelen ‘un grau de feminització o, com a mínim, una ambivalència respecte del prototip masculí ibèric’, ‘corol·lari[7] d’una dominació secular’. (…) Com destaca Eva Bru-Domínguez (2013) respecte al paper de la violència en l’obra de Rodoreda, és lògic que alguns dels personatges masculins dels seus relats contrasten amb la virilitat feixista promoguda pel franquisme i reproduesquen aquesta ‘castració simbòlica’ de què parla Resina, un fet inevitable a causa del context històric en què s’escriuen les obres” (p. 30), de la mateixa manera que ho plasmen moltes rondalles mallorquines menorquines, catalanes o, per exemple, valencianes.

Enllaçant amb els comentaris d’Antoni Maestre Brotons, un exemple el tenim en una resposta que, el 15 de gener del 2022, en el grup “Dialectes”[8], féu Neus Soler Rodríguez, empeltant amb una àvia seua nascuda abans de 1920 i molt oberta: “L’àvia paterna, nascuda al 1909, la que no va dir ni piu, i tant li va fer quan vaig divorciar i vaig començar a sortir amb una dona”, un comentari interessant i en què es capeix una dona molt receptiva, àdhuc, en lo sexual i en lo eròtic. Era la primera vegada, en relació amb la recerca sobre el matriarcalisme, que arreplegàvem un comentari en què una dona nascuda abans de 1920 i catalanoparlant aprovava el lesbianisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

 

Notes: [1] Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) fou una escriptora catalana.

[2] En aquest cas, posí una foto de la pàgina 47 del llibre “Els Sants de la Pedra. Abdó i Senent. Una part més de la cultura matriarcal mediterrània”, de Lluís Barberà i Guillem, publicat per Bubok en el 2020, en què apareix aquest comentari de ma mare i, a més, indicant que “Això solia ocórrer en moltíssimes parelles catalanoparlants, en tot l’àmbit lingüístic”.

[3] La pubila també apareix, pel cap baix, en una rondalla compilada pel valencià Cristòfor Martí i Adell.

[4] Recorde una conversa amb un home, valencià i catalanoparlant, qui, quan em parlava de la seua dona, ho feia d’una manera que reflectia harmonia en la parella i, a més, que ell la tractava bé.

[5] En relació amb la cultura castellana, que no amb altres, que existeixen en la península ibèrica i de línia matriarcal, com ara, la gallega, l’asturiana i la basca.

[6] Aquests detalls concorden, per exemple, amb una part del llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, quan llegim que, en el segle XV, “L’Església castellana era un poder dintre del poder, per tradició neogòtica i sobretot per la seva prepotència territorial i política després de les darreres guerres al seu país -qui podia, si no el rei, oposar-se als arquebisbes de Toledo, Burgos, Salamanca i Sevilla, o bé als ordres militars de Santiago, Alcàntara i Calatrava?” (p. 87).

[7] En el DCVB, “Proposició que es dedueix, sense necessitat de prova, d’una altra proposició provada anteriorment”.

[8] Sobre si eren molt obertes les seues àvies o bé les seues mares, si havien nascut abans de 1920, fins i tot, amb persones diferents a elles, i com ho reflectien.