Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

La dona salva l’home, altruisme i lideratge matriarcalista

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra del folklorista de Castellserà, i en què capim trets matriarcalistes, és “En Peret i el rei golafre”. Una vegada, un pobre sabater tenia tres fills. Un dia se li acosta un ancià molt pobre, qui li diu:

“-Bon home (…), demano per favor si em voleu vendre un parell de sabates.

El sabater les hi va donar, (…) se’n va apiadar i va dir al vellet:

-(…). No us en vull cobrar res, de les sabates” (p. 57).

Com a recompensa, el provecte (que era un jueu errant) li comenta que encara tenia un pinyol d’un presseguer i que li’l donava com a agraïment a l’amor al proïsme. I més: “el seu darrer pinyol fou plantat pel sabater i per sos fills en el seu hortet i no tardà a néixer, a desenrotllar-se i a donar préssecs riquíssims quatre vegades l’any” (p. 58). Aquest passatge evoca els que apareixen en contarelles en què les bones relacions en un matrimoni fan que tinguen fills (en aquesta contalla, simbolitzats pels fruits després de plantar la llavor).

Tot seguit, el rei, a qui agradava molt la fruita i, més encara, els préssecs, “va arribar a prometre la mà de la seva filla a qui li portés un cistell de préssecs d’hivern” (p. 58), això és, d’una de les estacions feminals.

En aplegar la notícia a cal sabater, l’home ho exposa al fill gran, qui, a mitjan camí, troba una velleta. L’anciana, com també farà al fill segon, li demana què porta. I, com que el fill major li respon glans, quan el xicot serà en la cort, el rei veurà que no són préssecs, sinó glans. Un fet paregut, amb el segon, en aquest cas, granotes. Per això, el monarca castiga tots dos: “perquè aprengués que, amb els reis, no s’hi jugava” (p. 59).

En canvi, en Peret, el fill petit, a mitjan camí, “no tardà a trobar aquella vella tan vella” (p. 61), a qui digué “Ai, bona dona; hi porto préssecs, per a darreries del rei -respongué amablement el noi.

-Molt bé, fill meu -digué la vella-: desitjo que siguin els millors que s’han vist de la creació del món ençà.

En Peret continuà son camí” (p. 61).

Ja en la cort, el monarca es menja els préssecs que li duia el jovenet i deixa els pinyols. Afegirem que el sobirà, entre d’altres coses, li diu:

“-Quin ofici tens?

-Sabater.

-Jo no vull ser, sabatera -respongué la princesa.

-Si no us agrada, ja em canviaré d’ofici- digué en Peret (…).

-¿Aprendràs l’ofici de rei? -li demanà el monarca.

-Si vostra majestat té la bondat d’ensenyar-me’l…

-Molt bé! Demà mateix vas a començar l’aprenentatge” (p. 62).

En un passatge posterior, com que el rei no complia amb la paraula i pretenia ajornar el casament, primerament, envia un criat; després, un altre. En acabant, la filla intentarà guanyar la mà al xicot (emportar-se els conills que menava el noi) i, al capdavall, serà el rei.

En els quatre casos, la participació d’una velleta serà decisiva i favorable per a en Peret, a qui dóna un flabiol d’argent (p. 63). Adduirem que el color argent és vinculat amb lo femení, amb la dona i que apareix en moltes contalles de la cultura vernacla catalana. A partir d’eixe moment, el xic aconseguirà que els conills que el primer criat havia intentat que se n’anassen a la seua, ho facen darrere del fill xicotet i, així, copsem el lideratge d’aquest noi:

“En Peret els va pasturar fins a la vesprada i, en ser l’hora, toca altra vegada el flabiol i tots els conills els van seguir” (p. 63), “i tots els conills acudiren al seu costat” (p. 63).

Ben avançada la rondalla, el rei se’n va a cercar en Peret i el jove li diu que el monarca li haurà de besar els esclops. Malgrat que el sobirà ho fa i que tracta d’emportar-se els conills, “en Peret anà per darrera vegada al palau amb tot el seu ramadet” (p. 65).

Això fa que, ja en la cort, el rei li diga:

“-Realment, has donat proves que, si arribes a ser rei, sabràs guardar els teus súbdits” (p. 65), uns mots que empiulen amb la tradició matriarcalista de no deixar caure els que són de categoria inferior (ací, els conills).

Finalment, en Peret, abans de passar per la cort, “va baixar al corral per donar una afectuosa mirada als seus conillets” (p. 66) i, com que el rei fa una qüestió al minyó sobre un diamant i el xic li diu on és i com el podrien trobar… i és recuperat, el monarca “el deixà casar amb la princesa” (p. 67).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Velletes que salven xiquets, generositat i retorn a la mare

General, , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “Aplec de rondalles”, de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), és “El camí de la fortuna”. Així, en una vila de muntanya, un marit i una muller vivien junt amb els seus tres fills. Un dia, el gran diu als pares que vol fer via i els adults ploren.

Un poc després, el noi troba una velleta, a qui demana on és la fortuna i ella li respon i, de pas, el salva:
“-Sí (…). Vés a aquella muntanya (…) i, quan hi siguis, veuràs molts arbres; puges al més alt i veuràs una cova on hi ha set gegants. Quan els vegis sortir, fixa’t bé amb el que diguin; i, després, vindran a l’arbre on seràs tu, el faran moure de l’un costat a l’altre i, si caus, se’t menjaran (…). Sobretot, aguanta’t fort.

-Així ho faré” (pp. 49-50). O siga que, per una banda, la dona salva l’home (ací, un jovenet) i ell seguirà els passos que li indique l’anciana i, altrament, trau el tema de la fortalesa. Passa que, com que ell no li dóna res, no superarà la prova.

A continuació, el germà mitjà comenta als pares que vol fer món i, altra vegada, és la dona qui podria aplanar el camí al xic i fer que ell ho assolís, si segueix lo que ella li diu. A més, la velleta també s’ofereix a fer-li costat:

“-Sí -respongué ella, i li digué el que va dir al germà més gran” (p. 51).

En un passatge posterior a veure ell els gegants, “va baixar de l’arbre i es dirigí cap a la cova” (això és, cap a la mare). Però, com que capta uns calaixos, però no recorda els mots que ha de dir per a poder eixir de la balma, els titans es fan amb ell.

Ara bé: el fill petit, en demanar-li la provecta si li podria donar res, li respon:

“-Teniu: aquí us dono tot el que porto.

I va fer via.

Quan va arribar a dalt de la muntanya, va pujar a l’arbre més alt i es posà a escoltar.

(…) -Obre, bitjoc!

Ell es treu llapis i paper i s’apunta aquestes dues paraules” (p. 55).

Ben mirat, el xic, no sols posa part de la seua vida al servici dels més necessitats i dels majors (i, així, també manifesta que els té ben considerats), sinó que, igualment, escriu els mots que diu i que li permeten eixir de la cova.

Sobre aquest passatge, hem pensat que podria ser modern i no descartem que, anteriorment, hagués figurat d’una altra manera, ja que la tradició era més aïna oral i eren poques les persones que sabien escriure.

Quan ell accedeix on estaven els calaixos que deien Or, Argent i Coure, “començà a embutxacar-se’n fins que en tingué prou” (p. 55), un detall en nexe amb la cultura vernacla catalana: la moderació. Tot seguit, se’n torna a cals pares i, “En arribar-hi, els seus pares ja l’esperaven i l’abraçaren i visqueren sempre junts” (pp. 55-56). En altres paraules: hi ha un empelt entre el fill i els pares, entre qui creix i la terra i, com hem vist, entre els ancians i els més jóvens, el futur (en aquesta contalla, ben plasmat en l’acte d’escoltar i en l’altruisme del xiquet).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home i reines que perdonen i receptives

General, , , , ,

Continuant amb l’obra de l’investigador català de Castellserà, en el relat “El jove que va perdre la memòria”, capim trets matriarcals, com ara, el fet que el fill, jove, consulte els pares. Ells li demanen què farà i, com que no es decideix, el pare li diu “Jo li demanaria força riquesa” (p. 45) i la marona, en canvi, li exposa uns mots que recorden el paper receptiu femení (simbòlicament) i el nexe maternal: “Jo li diria que em vull casar amb ella” (p. 45).

Ara bé: quan ell ho comenta amb la noia, ella li fa una proposta més arriscada i, altrament, realista:

“-Abans de demanar-li res, digues-li que tens una criada que es pot comparar a ella de tantes coses que sap: que la deixi presentar i farà coses que li agradaran.

Així va ser” (p. 45).

Per consegüent, el minyó ha triat un detall present en molts personatges femenins en contarelles: la saviesa, la qual, en aquest cas, li aplanarà el camí. Això explica que el noi, ja en la cort, ho transmeta a la reina i que, així, es faça lo que volia la fadrina:

“-M’hauria de deixar portar una criada que tinc, que és molt sàvia, i veurà coses que, a vostra majestat, li agradaran.

Hi va consentir, la reina, i va enviar a cercar la noia” (p. 45).

Altra vegada apareix l’arquetip del rei, puix que els monarques, generalment, han estat promotors i protectors de la cultura i, en més d’un cas, àdhuc, han escrit les seues memòries o cròniques (per exemple, el rei Jaume I, nat en l’any 1208, i Pere el Cerimoniós, nascut en 1319, en la Corona Catalanoaragonesa, ambdues, en llengua catalana).

Tot seguit, la noia “va sortir de la seva cambra amb una gàbia a la mà, que tenia a dins dos ocells amb el plomatge pintat de blau” (p. 46) i demana a la regina si li agradaria escoltar les dues aus; i ella li diu que sí.

Aleshores, cada u dels dos pardals comenta a l’altre fets que han esdevingut de bon principi de l’encantament del xicot: que ell se n’havia anat a un país i hi havia trobat la perdició… I, com si ells dos (amb el lligam amb la figura de la mare, ací, la joveneta) fossen uns narradors, atrauen el seguiment dels altres:

“Tothom escoltava i, més que ningú, el jove, que (…) es mirava la noia com volent fer memòria (…).

-Sí: mira! Que la filla del qui havia d’ésser el seu botxí, li va fer la feina i, així, es va salvar” (pp. 46-47).

Com podem veure, la darrera frase exposa explícitament que la dona havia alliberat l’home.

Agregarem que, enllaçant amb el paper de mecenes de la cultura (ací, de la tradicional i vernacla), resulta significativa i interessant l’actitud favorable de la sobirana i de la cort, símbol de la política que hi havia en el territori que ella governava: “La reina s’aguantava l’alè, i tots feien el mateix. Tothom esperava veure com acabava la història. (…)

-Quin càstig li podrien donar, a l’ingrat? -féu un dels ocells.

-La reina hauria de dir…

La reina, verament interessada, ella que diu:

-Jo els faria casar.

-Doncs que recobri la memòria i que es casin” (p. 47).

En altres paraules: el cap d’Estat també és la màxima autoritat en temes judicials…, un fet que coincideix amb u dels papers de la matriarca en els colles del nord de Xile, entre els integrants d’aquest Poble matriarcalista d’Amèrica del Sud. Igualment, cal dir que la memòria (el passat, lo ancestral, les arrels…) connecta amb la dona.

Immediatament, desapareixen els dos ocells (ja han fet el seu paper) i “El noi va córrer a agenollar-se als peus de la reina. Amb la desaparició dels ocells, li havia retornat la memòria i va dir a la reina:

-Aquest ingrat sóc jo. La noia és aquesta (…). Ella em va ensenyar l’endevinalla. La gràcia que demano, i no en vull d’altra, és que em deixeu casar amb ella” (p. 47).

És a dir: el xicot demana clemència a la regina, ella li l’atorga (recorrent a la seua funció jurídica), “però amb la condició que havien de viure al palau amb ella” (pp. 47-48) i la rondalla indica que es feren unes festes molt grosses.

Finalment, direm que, així, es plasma que 1) el bon cor del xic, 2) la saviesa, el mestratge i l’educació per a la vida que representa la xica i 3) el caràcter obert i receptiu de la reina (deixa de fer ostentació i es posa més al servici, però no com a esclava, dels habitants del regne) exposen una cultura matriarcalista en la realitat catalana de temps del recopilador de Castellserà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritus de pas a la jovenesa, esperit comunitari i agraïment

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals és “El jove que va perdre la memòria”, recollida en el llibre “Aplec de rondalles”, de l’estudiós esmentat. Una vegada, en una casa, vivien un llenyater, la dona i el fill petit. El marit se’n va al bosc i se li apareix un senyor, qui fa un pacte amb l’home: el pare li donarà el fill el dia que el noi faça vint anys.

Tot seguit, el senyor li trau el tema de la fidelitat a la paraula, un detall que explica el fet que, en les cultures matriarcalistes, siga ben considerat ser una persona de bon cor:

“-Fet. On l’hauré de portar, el noi?

-Aquí mateix. Però, sobretot, recorda’t de complir” (p. 30) i, al mateix moment que desapareix aquell home, el pare es troba amb un sac ple de monedes d’or.

Un poc després, en aplegar a casa, capim un tret que empiula amb lo matriarcal, amb lo femení i amb la maternitat (mitjançant el simbolisme de l’arbre): “I, disposat a no dir res a ningú d’això del noi, ni a la seva dona, arriba a casa i li diu:

-Mira: ja no som pobres. He trobat això a la soca d’un arbre” (p. 30) i, així, la dona salva l’home.

Afegirem uns mots en relació amb la gestió tradicional en terres catalanoparlants: “La dona s’ho va creure i es pot dir ben bé que, d’aquelles riqueses, no en van fer cap mal ús” (pp. 30-31), el qual moderava la muller i mare.

En la segona part del relat, el pare i el xiquet travessen camins, se’n van a la mar i, al capdavall, “arriben al peu d’un gran palau, que era el d’aquell senyor.

Allí vivien la seva dona i tres filles” (p. 32) i el fill prefereix la petita “perquè era més amorosa en el parlar i no gastava gens d’orgull” (p. 32), dos fets que hem arreplegat en qüestions i en moltes contarelles autòctones.

En la tercera part, el xicot, com en rondalles paregudes, fa el paper de cap de colla, després d’haver passat a eixa altra terra i, així, d’haver realitzat el ritu de pas de xiquet a jove.

Un dia se’n va a caçar i veu una formiga, una àguila i un lleó que es barallaven per un bou mort que havien trobat. En destacarem que, en fer el repartiment del bou, la dona farà de cap (com en la realitat catalanoparlant vernacla):

“-Mira, tu, lleó: esbocina’l. L’àguila es menjarà els tous de carn; tu, tots els ossos; i, a la formiga, li podeu donar el cervell.

Trobaren tan encertada la solució que tots posaren mans a l’obra” (pp. 32-33). Així, encara que la dona siga xicoteta, ella duu els calçons.

A continuació, com a agraïment, cada u dels tres aporta al xicot la seua presentalla i li diuen que, quan els haja de menester, podrà comptar amb ells i que li faran costat. I la formiga, altra vegada, en nexe amb el paper de la mare: “sempre que et convingui, digues: -Valga’m Déu, formiga!-. I em tindràs a la vora” (pp. 33 i 35), com la marona amb el nen de pocs anys.

En la quarta part, el minyó aplega a l’indret a què es dirigia i hi “troba la noia petita, que l’esperava i que li digué que estigués preparat perquè el seu pare volia perdre’l, però (…) que ella l’ajudaria” (p. 35).

Per tant, copsem que, de bon principi, quan el fill menut ha passat a la joventut de la vida, ha rebut el suport de dones que el superaven: la formiga i la xica. Ben mirat, el pare de la noia indica al jovenet les tasques que li ha de fer i, llavors, el xic recorre a la noia i ella li ho aplana com també els tres animals amb què havia fet bona lliga.

En l’apartat cinqué, el minyó i la fadrina se’n tornen a la terra del xic, per mitjà de la participació de l’àguila, qui els adoba el terreny “fins que van ésser prop del poble on ell havia nascut” (p. 40).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educació matriarcal, paraula d’home i dones ben tractades

General, , , , ,

Una altra narració recopilada en la mateixa obra del folklorista català Valeri Serra i Boldú (Castellserà, 1875- Barcelona, 1938), i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El brotet de picardia”. Cal dir que és important el paper que farà l’educació matriarcal en el desenvolupament de molts esdeveniments. Així, una vegada hi havia una reina tota altiva, molt rica, que no es volia casar amb ningú, sinó continuar fadrina.

“Arribà la notícia fins a un reialme molt llunyà, i el rei, que era un jove animós i molt bon noi, desitjós de provar fortuna, se n’hi va anar i se n’hi emportà grans presents.

Així que hi anava, va trobar pel camí una dona velleta que captava i que li va demanar caritat. Compassiu com era, féu deturar la comitiva i li donà beure i menjar” (p. 22).

Llavors, com en molts relats, l’anciana compensarà aquesta acció del jove, per mitjà de part de la seua saviesa de la vida, i, ben mirat, li fa el paper de consellera: “perquè has tingut compassió de mi i m’has fet caritat, et vull concedir una gràcia.

-Digueu!

-Si, en veure la reina, no fos del teu gust, no té cas: te’n tornes al teu regne i no cap pensar-hi més. Si t’agrada, tracta de guanyar-li el cor de la millor manera que sàpigues. Si et tractés com als altres que, fins ara, hi han anat, té: aquí et dono un brotet de picardia, que et farà assolir els teus desigs” (p. 23). Com a aclariment, direm que picardia és el nom d’una planta, com podem llegir en el DCVB, si consultem aquest mot.

Quan el rei ja és en ciutat, acompanyat de tota la comitiva, i es féu anunciar com un pretendent, la reina el rebé i el tractà com a un cap d’estat.

Més avant, com que ella el trobava un bon aspirant, recorre als ministres i “li aconsellaren que li prometés que, si se sortia en bé de tres proves a què el subjectarien, s’hi casaria” (p. 24).

Adduirem que, en les tres proves, intervé la font, un detall associat amb la dona i molt present en els Pobles matriarcalistes. A banda, el jove, quan la sobirana li les havia dites, li respon:

“-I, si compleixo aquestes tres coses, ¿et casaràs amb mi?

-Sí, però han d’ésser totes tres.

-I, ¿et vindrà de gust, casar-te amb mi?

-Si compleixes aquestes tres condicions, sí.

-Doncs tu seràs la meva esposa.

-S’entén que no em faràs cap mal?

-Déu me’n reguard!” (p. 25).

Altra vegada apareix el tema educatiu: complir amb la paraula i que la dona serà ben tractada pel marit (un fet que podria portar-nos alt tema de la sexualitat matriarcal). Com a rematada, els mots finals que li diu ell, els quals podríem lligar a u dels punts de la cultura vernacla en terres catalanoparlants.

Passa que, com més transcorria el temps, ella sentia més atracció pel monarca i, tot i això, pensava que no li resultaria fàcil superar-les.

Un altre passatge en què copsem trets en nexe amb la cultura matriarcalista és quan Valeri Serra i Boldú posa que “L’endemà (…) surt la reina acompanyada dels seus ministres, muntant tots uns cavalls molt abrivats i corrent molt.

Darrere seu, sortiren el rei pretendent i el seu seguici en llurs cavalls, però al pèl, sense selles” (p. 26), perquè els ministres havien fet eixe ardit per a fer perdre temps al rei. Per tant, la dona és més ben considerada que l’home.

Nogensmenys, quan el rei i els seus ja aplegaven a la font, i els altres ja en tornaven, la reina veu el pretendent (junt amb els seus seguidors) i pensa que devia haver estat una malifeta dels ministres.

Després, en riure’s els súbdits de la cort de la reina, el rei recorre a la flor picardia i el paper de la velleta fa efecte i salva el monarca: “Que la reina i tots els ministres, fora d’un, romanguin al lloc on ara es troben.

(…) En arribar al palau, el jove anà de cambra en cambra i de sala en sala, comptant els quadres que hi havia penjats per les parets” (p. 27) i, com que el ministre que no era parat, li comenta que la resta de la cort sí que hi era, el rei li diu:

“-Que ho facin els qui ens han impedit que anéssim a la font amb sella” (p. 27) i, per tant, trau el tema de fer justícia.

Al capdavall, quan ja ha comptat tots els quadres, se’n baixa i ordena “Que la reina i els qui l’acompanyen vingui cap aquí.

(…) -He guanyat, oi?

-Sí.

-Què et sap greu?

-No.

Se celebraren les bodes i es feren grans festes per tots dos reialmes” (p. 28).

Per consegüent, la provecta ha fet costat al jove (àdhuc, per mitjà d’una flor que té facilitat per a quallar entre roques), la sobirana ha aconseguit lo que ella volia un poc després de conéixer el rei (que se casassen tots dos) i, finalment, ella no mira de dalt a baix el futur marit.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que acullen, amb molta espenta i amb iniciativa

General, , , ,

En la segona part de la rondalla “La criada Malbusques”, el capità, vestit de comerciant, se’n va cap al castell i, ben mirat, ho fa en un moment favorable a les dones, a qui demana que l’acullen: “la nit s’atansa, m’hauríeu de fer la favor de donar-me acolliment” (p. 16). Però la Malbusques, deixondida, li diu:

“-No, no: no podem pas. I vós i el carro? (…) Espereu, que anem a cercar cordes” (pp. 17-18).
O siga que la dona és qui marca què farà ell i quan el rebrà, com… i ell és condicionat a això.

Afegirem que la criada, a poc a poc, es desfà dels lladres que acompanyen el cap de colla i, com que el caporal descobreix què ha fet la dona, ho intenta una tercera vegada.

Així, en la part tercera del relat, el rei torna de la guerra, el castell es pobla de gent com també la resta del país. Aquest tret enllaça amb el matriarcalisme: quan no hi ha conteses, ni conflictes amb l’autoritat, ni abús de poder, ni deixadesa dels sobirans, apareix un monarca desenvolupant amb encert l’arquetip del rei i, de pas, augmenten les bones collites (ací, simbolitzades per la natalitat).

Empiulant amb això, un dia, un comerciant (el cap dels lladres) es presenta al palau i comenta que voldria casar-se amb la filla del monarca:

“-Sóc coneixedor de les bones condicions que reuneix la criada Malbusques, que està al vostre servei. Jo sóc un ric comerciant d’un poble molt llunyà i, si em doneu el vostre permís i ella em vol, m’hi voldria casar.

-Tot es pot enraonar, però hi ha de venir bé ella” (p. 19). I, així, com en moltes contarelles, el rei permet que la dona (sovint, una filla seua que és princesa) tinga la darrera paraula.

És més: tot i que ella capeix que el venedor és l’escurabosses, “digué al rei:

-M’agrada i, si la vostra majestat vol, m’hi casaré” (p. 19).

Nogensmenys, el rei i les princeses volien saber com acabaria el resultat de les noces i “es van fer unes festes com ja feia temps que no se n’havien vistes. Hi hagué un gran convit i sarau al vespre” (p. 20). Així, el gros de la celebració esdevé en un moment de foscor (el vespre), en què predomina lo matriarcalista i que, ben mirat, coincideix amb lo vespertí i, més avant, amb la nit. Llavors, la criada fa que les jóvens posen una figura (feta amb diferents aliments, per exemple, sucre, licor i xarop) en el llit, de manera que semble una dona “i la princesa anà a dir al nuvi que ja podia anar a dormir quan volgués” (p. 20).

Per consegüent, la dona fa el paper de mare (com si fos al mateix nivell que el sobirà), compta amb la col·laboració de les filles i, gràcies a l’enginy que té, de davall del llit estant, mou la figura de forma que puga enganyar el lladre i salvar-se ella.

Quan l’home es llepa el suc dolç que li aplegava de la figura, diu:

“-Ai, Malbusques! Si m’hagués pensat que eres tan dolça, no t’hauria mort.

-No ho sóc pas, de morta -digué ella, sortint de davall del llit.

-No res -digué ell-. Visquem en pau i gràcia de Déu” (p. 21).

És a dir: la dona ha aconseguit que ell abrace la bonesa i que es faça lo que ella volia.  A més, com podem veure, Malbusques és la persona amb espenta i, quant al malfactor, va darrere del ritme que marca la dona, que és qui porta la iniciativa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones i jóvens amb molta espenta, deixondides i que pacten

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra del folklorista de Collbató és “Les tres filles del rei”. Un rei se’n va a la guerra i, “Al vespre, truca una vella, la gran l’obre. Dóna una figa a cada una: les grans se la mengen; la petita, no” (p. 236) i, així, la més xicoteta no s’adorm. Ben mirat, la més xiqueta veu què feia l’anciana.

A més, es plasma el paper de la dona, àdhuc, ja major, en la cultura matriarcal (ací, com a cap de colla), ja que “aquella vella fa comparèixer altres dos lladres i es posen a foradar (…); la noia se’n va al celler a cercar un sabre i, a un lladre que entrava pel forat (…), li pega colp i li lleva una orella” (p. 236).

A continuació, el monarca torna de la guerra i, en acabant, fa unes dictes: “Ell havia promès que, qui li mataria una bestiota que tenia al regne, es casaria amb una filla seva; aquells lladres la maten i volen la filla petita” (p. 236) i, així, el sobirà compleix amb la paraula i la xicota es casa amb el lladre de l’orella tallada.

Passa que la dona, com que no ho volia, “demana per a anar a rentar el mocador, que el duia brut de llàgrimes, i l’hi deixen anar” (p. 236). Després, apareixen detalls matriarcalistes, com ara, una bassa i l’aigua, ambdues en nexe amb lo femení. Llavors, ella ho aprofita i fa via i, encara que l’acacen (la dona va per davant i on va la corda, va el poal), ella se’n va cap al palau.

Entremig, en línia amb el pactisme, “Ella troba un carreter que l’amaga a dintre un roure” (p. 236), un arbre present en rondalles i que, com tots, empiula amb lo maternal i, per tant, ella s’acosta a la mare. A més, “canvia el vestit amb una pastora” (p. 236) i, com que els escurabosses no la coneixen, “al capdavall, arriba al palau del seu pare vestida de pastora, ho explica tot i el seu pare la fa pubilla” (p. 236).

Un altre relat en el mateix llibre de Pau Bertran i Bros i en què capim el paper de les persones de bon cor, és “Els lladres, descoberts pel rector”, en una contarella prou coneguda en terres catalanoparlants. Un capellà, a qui havien furtat una mula, assegura que no ho dirà a ningú. I ho fa, un detall que enllaça amb el matriarcalisme. Així, un diumenge, “mentres deia l’ofici, va veure els lladres sota la trona, els descobreix, sense faltar la promesa” (p. 238). Tot seguit, fins i tot, diu a Joan Blanc quins són, on són i quina roba porten i ho remata amb unes paraules en llatí.

Una altra narració de l’obra “El rondallari català” i que empiula amb lo matriarcalista és “El poder que té rentar-se les mans”. Un pare deixa la filla al dimoni, però, com que ella era deixondida, el diable la cerca i, en captar que la jove s’havia llavat les mans, se’n va.

Igualment, la noia recorre a orins “i el dimoni tampoc se la va poder endur aquell dia” (p. 240). L’endemà, la xicota recorre al vi i el diable “se’n va haver d’entornar” (p. 240) i, per consegüent, es fa lo que vol la dona, la qual recorre a u dels trets vinculats amb lo femení i amb lo tel·lúric: l’aigua.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Maternitat, dones que donen vida a hòmens i esperit comunitari

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “Les cabres”, recollida en l’obra del folklorista de Collbató. Així, diu que una vegada era un pagès que tenia unes cabres i que va llogar un corb per cabrer (p. 219). En acabant, de vespre, l’amo demana a les cabres, les quals simbolitzen la maternitat.

En un passatge posterior, dues cabres s’han fet una barraqueta en el bosc i, en línia amb lo maternal, diuen uns mots a les cabretes:

“-Obriu, obriu, filletes:

portem rama a les banyetes

i foc a les potetes

i llet a les mamelletes

i sal en un gresal;

obriu, obriu, filletes.

Això, la guilla ho va sentir i, un dia que les mares eren fora, va trucar a la barraqueta” (p. 220).

Tot seguit, les filles obrin la casa a la rabosa i, més avant, ella diu al llop què li convé fer i, així, es fa lo que vol la dona: que se’n vaja a la barraqueta.

Una altra narració en què es reflecteixen trets matriarcals és “El lleó i el grill”, en què un grill cantava de nit (un moment femení del dia) i, a continuació, passa el lleó i l’aixafa i, després, fan un pacte i acorden el lloc on es veurien: “van triar el punt, que era un pla molt ample rodejat a tot volt de barrancs (…).

Arriba l’endemà i (…) el lleó es presenta” (p. 222) junt amb óssos, llops, raboses i bèsties de queixalada; i el grill va comparéixer acompanyat de mosquits, tàvecs,…

Un poc després, el grill diu als seus amics:

“-¡Vespes: a les cames del lleó; tàvecs, a les orelles dels óssos; mosquits, al morro de les guineus!” (p. 222).

Així, tots els amics del grill seguien les indicacions que ell els feia.

Finalment, el narrador posa que “el grill va guanyar; i això vol dir que el petit no s’ha d’estamordir pel gran” (p. 223).

Una altra narració que figura en el llibre “El rondallari català”, del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891), és “L’aucellet”, en què “Una vegada era una dona que es va casar amb un vidu que tenia dos fills: un noi i una noia que es deia Margarideta.

(…) La noia, anant cap al tros a dur el dinar, troba una vella; qui li diu:

-Escolta, noia: d’això que avui menjarà el teu pare, guarda-me’n tots els ossets, que te’n faré una cosa.

Ella els hi va guardar tots i aquella vella n’hi va fer un aucellet” (p. 225) i na Margarideta plora l’home (ací, l’ocell).

Finalment, com podem veure, hi ha un nexe entre la dona (l’anciana) i la jove i, ben mirat, apareix el tema de la maternitat (la provecta fa de mare de l’au i, per tant, el salva).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat, que pacten i que menen

General, , , , ,

Una altra narració arreplegada pel folklorista de Collbató és “La gallina i companys que anaven a Roma”, en la mateixa obra. Una gallina se n’anava a Roma i, pel camí, es troba amb un gall, amb una cabra i amb un porc (el qual, per un detall final, veiem que és una truja). En un passatge del relat, tots quatre fan un pacte, un tret associat al matriarcalisme i molt present en la cultura catalana: “arriben a un bosc; ells, que s’hi aturen i determinen de fer-s’hi cadascú la seva casa” (p. 215).

I, com en una contalla que vaig oir quan era xiquet, només resistirà la casa de la truja, qui aplega a acords… durant la nit (un moment feminal del dia, p. 216): anar a l’hort de les cols, fer-ho a l’hort de les bledes i trobar-se en l’hort de l’encisam.

Passa que la bacona obri una miqueta la porta de la casa i, aleshores, ell hi entra i se la vol menjar.

Ara bé: el llop diu a la truja: “tu mateix agafa la perola i vés-te’n a la font a cercar-te l’aigua.

(…) A la font, ¡feia uns plors!… La guineu ho va sentir i hi va córrer” (p. 216).

En acabant, la guilla s’interessa per la dona, fan una barrina en què la rabosa, qui coneixia el llop, tocaria un flabiol perquè ell li obrís la porta.

Al capdavall, la dona i la companya llancen al llop l’aigua que hi havia en la perola… i el maten.

Una altra contarella en el llibre “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), en què es plasmen trets matriarcals, és “El corb, la guineu i el llop”. La guineu veu que el corb menja un formatge i, per a aconseguir el seu objectiu, li diu:

“-Ai, corb, corbet: hauries de cantar una mica, tu que tens la veu tan dolça. ¡M’enyoro més de sentir-te! Canta un xic.

El corb, sentint-se alabar la veu, tanmateix, va voler cantar (…). I, és clar, li va caure el formatge” (p. 217). Per consegüent, l’home ha fet lo que li ha indicat la dona i, a més, ella ha assolit lo que volia.

En un altre passatge d’aquesta rondalla, la dona (la guineu) torna a eixir guanyant. Ella és dins d’un pou; ell, fora. Després, la guilla li comenta que menja formatge fresc i molt bo. Llavors, com que el llop vol menjar-ne, li demana com podria fer-ho… i la dona li marca les directrius i s’allibera.

A continuació, tots dos se’n van a una vila i, més encara, l’estudiós posa que l’home “se’n va anar a prendre consell de la guineu” (p. 218) i el llop seguirà el rumb que ella li dirà i, immediatament, la dona, amb intenció de franquejar-se de l’altre, porta l’avís a la vila, dient on era el llop. I, finalment, el maten i, a banda, se salva la rabosa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles en pro de la maternitat, de la bonesa i amb dones que menen

General, , , , , ,

Una altra narració en què copsem temes com la maternitat i fer costat la bonesa, és “El merlot i la guineu”, recollida en l’obra “El rondallari català”, del folklorista de Collbató. Així, un dia, un merlot cantava dalt d’una alzina i, en veure’l la guilla, ella li demana el motiu i el conegut li respon:

“-Tinc cinc merloquins, la cosa més formosa.

-Ah, sí? -va fer la guineu-; ensenya-me’ls.

Diu:

-No: massa te me’ls menjaries” (p. 204).

Per això, la rabosa espera el moment i, en adonar-se que l’ocell dorm, s’atansa al niu i se’ls menja.

Com podem veure, la maternitat és lo més preat pel merloquí i l’altre personatge del relat tracta de derruir el projecte de l’aucell.

Més avant, el merloquí se’n va a la guineu, li demana explicacions de la menja i ella la refusa forta i ferma. Aleshores, l’au li fa una proposta:
“-Doncs, si vols que et cregui, m’ho has de jurar a les dents d’un gos mort.

-Prou… ¿A on en saps un? Ei! Que sigui ben mort!” (p. 204).

Posteriorment, l’ocell aconsegueix que la guilla s’acoste a un torrent en què el cànid, en defensa del bon cor del merloquí, es farà amb la rabosa i, “Després, gos i merlot van fer la seva via i sempre més van ser amics” (p. 206).

Una altra contarella amb la rabosa, arreplegada per Pau Bertran i Bros, i en què captem la força de les dones junt amb la seua facilitat per a respondre en grup i amb molta espenta, és “La guineu i el gall”, la qual figura en el mateix llibre: “Una vegada, la guineu va entrar al galliner d’una casa de pagès i ella, com que el gall era la peça més grossa, pega morrada al gall i se l’endú” (p. 209). Passa que aquesta estratègia, per a tractar de fer caure tot l’aviram després d’haver mort el més estimat del grup, no qualla: “Les gallines, de seguida, es van esvalotar i les dones de la casa ho van sentir: surten i, veient que la guineu se n’emportava el gall a la boca, comencen a cridar:

-¡A la guilla!, ¡que se n’emporta el nostre gall! ¡A la guilla!” (p. 209). Així, encara que el gall represente la part masculina, les dones no hi renuncien, sinó que fan via en pro de tots els membres del veïnat.

Llavors, el gall, deixondit, diu a la rabosa:

“-¿Que et criden, açò, aquelles? Respon que som teu i callaran.

Ella que ho fa. Deixa el gall a terra i crida:

-¡El gall és meu!

Però el gall, així que es va veure llibert, pega volada a dalt d’un pi i canta:

-¡Doncs ja no som teu!” (p. 209).

Per consegüent, entre el moviment feminal i la proposta eixerida del gall (l’home, l’únic de la narració), el conjunt de persones salva els animals que tenien en l’indret.

Una rondalla amb moltes semblances amb altres (però, ací, amb dos porcs, en lloc de dues truges o bacones que s’alliberen d’un llop) és “El llop i els dos marrans” (p. 210), recopilada en “El rondallari català” de Pau Bertran i Bros (1853-1891). El llop, en estiu (estació masculina) fa un pacte amb dos marrans i, quan aplega la tardor (estació femenina) i els veu més grassos, els demana qui dels dos s’ha de menjar.

Els dos porcs li exposen la seua idea: ells dos, a un costat; el llop, enmig. Un poc després, la candidesa del llop fa que l’esclafen entremig de les seues banyes.

Afegiré que, de bon principi, he pensat que aquest relat podria haver partit d’u en què apareixerien dues bacones (o dues truges). En qualsevol cas, guanya la part eixerida (ací, els marrans) i, altra vegada, es reflecteix un llop més aïna passiu.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.