Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Rondalles escatològiques amb guilopes i relats de transició

General, , ,

Una altra narració en l’esmentada antologia de Rafael Beltran, i que evoca altres relats escatològics i, igualment, la figura del petit deixondit davant del personatge de més pes, és “La criada golafre”. Una criada prepara un perol amb cigrons i botifarretes de carn per a la senyoreta.

Passa que, a mitjan camí, la casera pensava “’Este perol d’arròs, jo me’l menjaria tot sencer. Que bo que deu estar! Ara em menge una botifarreta’. Així, la va agafar d’un pessic i se la va menjar’.

Quan s’acostava a ca la senyoreta, (…) [ va pensar]: ‘Ja sé què li haig de dir!’” (p. 394). Cal dir que, en el llenguatge eròtic (per exemple, present en algunes contarelles i en cançons), la botifarra va associada al penis i, així, la casera acull i accepta (l’engul, “el traga”) l’home.

En canvi, en aplegar a ca la senyoreta, la dona veu que manca una part del menjar i ens endinsem en unes línies que lliguen amb la d’una contalla molt coneguda en què una rica, per ser tan exigent, a poc a poc, perd la seua condició de benestant i esdevé pobra:

“-Què li passa a l’arròs? Allà, al mig, hi ha un buit!

-Sí, senyora. Vós veureu: és que, quan venia cap ací, en passar sota un balcó, de dalt, han fet una salivada i jo, d’un pessic, li he llevat la botifarreta, a què havia caigut damunt.

-Ai, quin oi! Quin oi! Jo ja no vull l’arròs: fes el que en vulgues!

Això és el que la criada volia. Quan se’n va entrar al guisador, que la senyoreta no la veia, ella es va menjar tot l’arròs, burlant-se bona cosa de la seua senyoreta” (p. 394).

Finalment, hi ha uns versos en què torna a aparéixer la part de la senzillesa, per mitjà d’una cosa tan universal entre els humans i tan habitual com és fer de cos:

“Conte contat, conte arrematat!,

per la ximenera, se n’ha anat,

cauen anissos i torrat,

i, qui no s’alce, s’ha cagat!” (p. 394).

Adduirem que, en aquest final, les menges, la recompensa, davalla, se’n va cap a la terra i ens podrien recordar alguns fets de la festa de Nadal i, si no, la del bateig d’un nounat: els dolços que tirava el padrí que no desitjava ser qualificat d’agarrat, d’escanyapobres.

Una altra rondalla de l’obra “Rondalles populars valencianes”, amb signes tel·lúrics i que, altrament, podríem empiular amb fonts posteriors als anys seixanta i en què comencen a minvar els papers tradicionals i, àdhuc, en què hi ha una mena d’abraçada de la cultura patriarcal castellana, és “L’home que no sabia manar”, compilada per una dona nascuda en 1973 i per un home de l’any 1969 i publicada en el 2005 (p. 408).

Tot i que el text és en nexe amb la ben coneguda “A ta casa, vaca!”, el títol ja ens dóna un primer missatge: la feblesa masculina. ¿Som davant la figura de l’home, com, popularment, podem oir més d’una vegada, no té collons, d’un marieta? “Uns viatjants anaven de vila en vila i repartien coses a les cases que manava l’home” (p. 407). Uns mots ben il·lustratius. Així, amb uns quants hòmens.

Nogensmenys, en aplegar a una altra, el marit diu que volia un cavall i, quan la dona s’atansa on era l’home i ho veu, li comenta: “No m’agrada. I, ¿no t’agrada aquell, tan rebonic que és el cavall? (…) Aquell és més bonic.

-Ai! Té raó. No: eixe, no. Doneu-me aquell.

-No vos en done cap, que vós no hi maneu! Ací, a la vostra casa, no maneu vós: mana la dona.

I no s’emportà res” (p. 408).

Una qüestió que ens podríem fer és si, pel fet que un home no comande en la casa, ja és un drap i no hi cap l’eixart home-dona, tan comú en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants.

En eixe seny, si llegíssem les narracions més típiques (“A ta casa, vaca!”), els hòmens (marits), immediatament i sense afrontar-se, volen una vaca, no es desconsidera que la trien. I, al capdavall, apareix l’home flatós i, en realitat, indecís i que deixa la darrera paraula en la seua dona (“Ho comentaré a la meua dona…”) i, per això, els repartidors li diuen que ell també haurà de rebre una vaca.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Llauradors lligats a la terra, a la dona i arriscats

General, , , , , ,

Un altre relat en el recull “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i amb signes matriarcalistes, és “El tio Pep d’Orgues”: “Hi havia, una vegada, una vila xicoteta situada al racó més apartat de la comarca” (p. 390), frases amb què rememorem les narracions amb una espasa rovellada, arraconada i… que és la que salvarà.

El fet és que un home d’aquest indret “sabia fer tots els treballs del camp a la seua manera, sense  importar-li consells, ni recomanacions. (…) El cas és que sempre obtenia bones collites. Potser per això, perquè sabia tocar totes les tecles, li deien l’oncle Pep d’Orgues.

El complement inestimable de Pep era la seua ruqueta, sense la qual no podia fer res. Es refiava d’ella més que de ningú, de manera que, qualsevol bram o espantada de l’animalet, era un avís per a l’amo” (p. 391).

Així, copsem un home prou independent, lligat a la dona, a la terra i que, com l’avi matern de ma mare (Francisco, nat en 1879), no feia que l’economia anàs avant amb només una faena, sinó que la repartien entre unes quantes. Com a mostra, aquest antecessor meu, no assajava quatre collites a l’any: tres. Passa que ho combinava amb l’aportació que feia la seua dona (Amparo, 1885), qui, per exemple, tenia un jovenet que treballava per a ella. En resum, marit i muller contribuïen a la casa i no ficaven tots els ous en la mateixa cistella.

Ara bé, els mots sobre el paper de la ruca (i l’afecte del compilador de la contalla) reflecteixen que, a diferència, com ara, de com eren vists els animalets (principalment, els de casa), a mitjan dels anys vint del segle XXI, la ruqueta, com ens han dit algunes persones, és tractada com una més de la família i hi ha un reconeixement ben manifest cap a la contribució que ella fa al grup.

I més: hi ha un eixart entre el personatge masculí i el femení. La dona agafa l’home, qui és part de la terra i en depén (“sense la qual no podia fer res”), puix que ella té lo que fa possible la vida humana: els aliments i les condicions climatològiques beneficioses per a les persones.

Igualment, la contarella posa que l’amo “Es refiava d’ella més que de ningú”: no sols la ruca fa la funció de consellera, ans al contrari, perquè ell és atent a les respostes, així com el llaurador ho fa al cel, a la terra, a l’oratge, a la cultura tradicional relativa a lo agrícola, al camp,…

Altrament, “qualsevol bram o espantada de l’animalet era un avís per a l’amo” plasma eixe empelt tan fort i necessari entre el pagès i lo tel·lúric, paregut al d’una marona respecte del nadó i el del nin amb la mare, amb intenció que hi haja bona simbiosi i, que així, prosperen tots dos… i, a més, la muller.

En un passatge posterior, un home capta que l’oncle Pep va a la seua i, amb humor, li amolla que el propietari es morirà “quan la seua ruca faça tres pets. (…)

Camina que caminaràs, arribaren a la primera costera i, a la mínima relliscada, la ruca va sopar el primer esclafit.

(…) Continuaven caminant i, en disposar-se a travessar l’únic barranquet que hi havia en el camí a la vila, es va sentir el segon toc per davall la tafarra de la ruca” (p. 392).

Un poc després, l’oncle Orgues “va trobar el tercer pet. (…) La ruqueta, coneixedora del camí, va continuar fins a la casa de l’amo.

La dona de Pep, en veure-la arribar sola” (p. 392) alerta uns veïns que, sense perdre temps, s’ofereixen a cercar-lo.

Quan aquests veïns el troben, creuen que s’hauria mort i, fins i tot, quan ja eren a punt de soterrar-lo, un veí demana a un altre cap a on haurien de portar el taüt.

En eixe moment, l’oncle Pep, amb la seua tradicional espenta, els comenta:

“-Vosaltres aneu per on vulgueu. Jo, quan era viu, sempre anava tot dret” (p. 393).

En acabant, els veïns deixaren la caixa, l’amo n’ix, torna a la vila, els vilatans deien “Miracle, miracle! L’oncle Pep d’Orgues ha ressuscitat!” (p, 393) i, uns dies després, “L’oncle Pep mamprengué els seus costums de sempre (…), procurà no creure les coses tan aïnes” (p. 393). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Aplecs de dones i mullers que aconsellen i resolutives

General, , , , ,

Prosseguint amb narracions de caire matriarcalista que figuren en el recull “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, hi ha “Toni Cambrot i Pepa les Cols”. Primerament, direm que, en els malnoms assignats a cada personatge, hi ha part del simbolisme tradicional. Així, “cambrot” és una cambra petita i, en més d’un relat, l’home és xicotet al costat de la dona; a més, les cols són associades al tema de la maternitat (per exemple, amb el del naixement dels nens, d’on provenien, com ens han amollat moltes persones que han pres part en la recerca).

Com a mostra, Toni “era molt bon xic, tranquil i treballador, però una miqueta bajoca, mentre que la seua muller Pepa (…) era més inquieta i desimbolta i era molt envanida d’ella mateixa. Havien estat poc de temps casats i (…) ella havia pogut comprovar que el seu marit, a més de tranquil i pacífic, era una mica badoc i fàcil d’enganyar. Era d’aquells que no fan ni pols, ni remolí i, a ella, això no li agradava gens. Per la seua part, ell havia pogut comprovar que la seua dona no era fàcil d’acontentar, que era de les del morro fort i, tan bon punt trobava el moment, s’encarregava de fer-li veure qui manava a casa” (p. 376).

És més: “De vegades, ella contava a les veïnes les beneiteries del marit i els demanava consell per tal d’aconseguir que s’espavilara” (p. 376). Aquestes frases lliguen amb el costum (més habitual en les dones) de reunir-se amb intenció de resoldre un tema, detall que apareix després: “En aquestes converses de dones, en les quals es raonava de les coses d’aquest món i de les de l’altre, darrerament, havien parlat d’alguns homes que havien hagut d’eixir de la vila a causa dels seus negocis i a rodar pel món. D’ells, es contava que feien fortuna i que tornaven a la vila rics i generosos” (p. 376). Com podem capir, la fortuna és en nexe amb lo femení, puix que elles no són qui han d’emigrar de l’indret i, altrament, no ho exposen tampoc en aquestes converses, un fet significatiu. En canvi, l’home és qui ha de fer via, guanyar-se la vida en altres terres i, més avant, regressa a la mare, al punt de partida. Ben mirat, ho fan com a despresos i, potser, com a benefactors i tot.

Aquest aplec porta Pepa a traure-ho al marit (Toni), qui li ho accepta:

“-Mira, Toni: que he pensat que… saps què podries fer? Anar-te’n una temporadeta pel món i veuràs moltes coses i et trobaràs en moltes situacions diferents i, així, t’espavilaràs i… potser ens anirà millor.

Toni va reflexionar i, ben lluny de sentir-se agreujat per la proposta, pensà que no li vindria malament i va prendre una decisió, contemplant també (tot s’ha de dir) la possibilitat de no contrariar la dona, tan ressabuda que era.

-Tens raó, Pepa: així ho faré (…).

L’endemà va agafar les seues coses i començà a fer via” (p. 376).

Per tant, el narrador de la contarella considera que la dona és resolutiva, sàvia i li aprova la proposició.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Lligam mare-fill i jóvens deixondits i que colguen llavors

General, , , ,

Una altra contalla que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El Cendrós”. Una mare té tres fills i el més menut “No era tan fort com els seus germans, però sí molt més espavilat que tots dos” (p. 344).

Un dia, el major va i diu a sa mare:

“-Mare: doneu-me la benedicció, que me’n vaig pel món.

-Tan bé que estem ací… No te’n vages -li demanà ella.

(…) Al final, sa mare li va donar el consentiment” (p. 344) i li diu unes recomanacions.

Com podem veure, com en altres narracions, hi ha un lligam entre la marona i el fill, sobretot, per part de la dona, qui el convida a prosseguir. Al capdavall, ella ho aprova i, així, es fa lo que vol la dona (ací, en un tema en nexe amb la maternitat).

En acabant, el xicot fa un acord amb un home que li ofereix un contracte… quan “Ja era de nit” (p. 344). Altra vegada, hi ha un signe vernacle: els pactes entre ambdues bandes esdevenen en un moment d’obscuritat.

El primer dia de faena, l’amo diu al jove: “Agafa el mul i te’n vas a sembrar (…) blat a la foia, a un bancal meu que té una figuereta a la vora” (p. 345). O siga que el minyó connecta amb l’hivern (la sembra del forment), amb una terra amb una figuera (arbre associat a la dona) i, ben mirat, amb un costat no cèntric (tret que té relació amb lo feminal).

Després de tornar el gran a casa, el germà mitjà diu a la mare que ell també vol anar pel món i la marona “li donà l’aprovació i el mateix consell” (p. 346).

Quant al germà petit, sí que segueix les indicacions de la mare i, per això, “es llevà les espardenyes i s’arromangà els pantalons per travessar el corrent per dins l’aigua.

Camina que caminaràs, va trobar, entre dues fosquetes, l’home roig i el gos pelut” (p. 347) que li havia dit la mareta, gràcies a l’eixart que hi ha entre mare i fill. És a dir, que ell entra en terreny femení (l’aigua) i veu l’home enmig de la foscúria.

Afegirem que, quan el jovenet arriba al bancal, el narrador trau molts detalls que evoquen la dona: “Fa un solc només i hi aboca tota la talecada de blat. A continuació, pega una altra passada de rella per colgar la llavor. Després, desaparella l’animal, el lliga a la soca de la figuera i li posa menjar. Tot seguit, escampa una flassada a l’ombra de l’arbre i es gita a dormir” (p. 347). En altres mots, el xic se’n va a la terra, apareix la vulva (el solc), una talecada (la qual empelta amb el pit i amb les mamelles, com es dedueix del llibre “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta) i, com que el passatge té lloc en època hivernal (la llavor que es fica en la terra), ell s’atansa a la mare (la flassada, la fusta i la nit en què dorm el fill).

Finalment, el petit, fruit de l’empelt amb la mare (en segueix els parers), com que el gos de l’amo no es volia moure, “començà a pedrades amb ell, fins a fer-lo prendre el camí de casa” (p. 348), això és, d’alguna manera, el xic segueix les directrius de la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jóvens comerciants, creatius i dones que dirigeixen

General, , , , , , ,

Un altre relat arreplegat en el mateix recull, i en què capim signes matriarcalistes, és “Matxinet (El tracte de no enfadar-se)”, de què hi ha versions paregudes en terres catalanoparlants. Així, un jove que anava pel món, un dia entra de llogat en una casa de gent rica i l’amo i ell fan un pacte: no hauria d’enutjar-se ningú de l’altre.

El primer dia, l’home envia el xic a per llenya (detall que lliga amb la fusta i amb la dona): el minyó li’n porta de troncs d’oliveres i li evoca l’acord.

El segon dia, els trets són més significatius i el propietari li indica “em dus llenya que siga torta del tot; quant més torta, millor.

I ell arranca a córrer i es topeta amb un camp de vinya i veu els ceps torts” (p. 342). O siga que hi ha la vinya (el triangle invertit de la vulva) i la tortesa (en lloc de la rectitud).

En la tercera prova, el jovenívol és enviat a guardar els porcells (animal en nexe amb la bacona i, de pas, amb la fertilitat) i, a més, es troba amb uns mercaders i fan un tracte: ell els donarà els porquets, “però, després, m’haureu de donar les cues, quan ja els haureu matats.

Això feren (…).

A vora mas, hi tenien una bassa d’abeurar els animals i aquest xiquet (…) en va fer una de les més boniques. Clavà totes les cues de manera que només es veia una punteta per damunt l’aigua.

Entra a ca l’amo i li narra tot (…). Arranquen a veure el miracle i el xiquet li mostra” (p. 342).

Tot seguit, l’home estira d’una cua i cau d’esquena i, més avant, el narrador posa que “Ja no li podia demanar ningú més paciència, a aquest home. Un nostramo ja major (…) i amb una dona corpulenta que el devia dur de bòlit” (p. 343). En altres mots, en aquesta rondalla publicada en 1983, copsem dos papers simbòlics i comuns en molts relats: l’home (vell i feble) i la seua muller (forta, que comanda la casa i que és qui decideix).

Finalment, l’amo fica el xicot en un sac i podem llegir que “la fosca tant serveix als malfactors com a les persones que somnien amb els àngels. (…) Així és que Matxinet va aprofitar per deslligar-se i per encabir dins del mateix sac tota la vaixella de casa. Fet açò, va amagar-se en una cantonada” (p. 343). Per tant, els elements femenins es posen de part de Matxinet (l’obscuritat, el fet que ell toque els peus en terra, la seua creativitat…) i, àdhuc, altra vegada apareix el racó (la cantonada), com ja ho fa en rondalles plasmades per Sara Llorens (1881-1954) a primeria del segle XX i compilades en el llibre “Rondallari de Pineda”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Tornada a la mare, a la terra de naixement i agraïments

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb la contalla del Sant Job, compilada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, l’espòs aplega a la fonda i l’amo li diu que no havia passat ningú dels dos arriers que feien camí. Llavors, ell evoca el primer consell.

L’home emprén cap a un altre indret (“continua el seu camí”, això és, el que li havia dit Sant Job) i passa a una cambra on hi ha penjades diferents parts de persones. Però, com que li ve al pensament el segon parer i ell el segueix, es gita, s’adorm i el propietari li comenta que el no dir res ha fet que ell no mate el llaurador. I el pagés li explica: “jo no he demanat perquè pense que, en coses que no m’importen, millor callar-me” (p. 320).

“I camí avant fins que aplega a la seua vila. En arribar a la porta de sa casa, veu la seua dona fent una besada a un capellà jove” (p. 320).

Llavors, s’ho pensa un moment i ho ajorna per a l’endemà. Cal dir que, de matí, associat a la infantesa i a l’esperança, és quan ell aplega a la vila i que, a migdia (en nexe amb la joventut), intervé la figura del fill (ara, jove) i el marit arriba a sa casa: “una veïna el veu i li diu:

-Però, home, tu, ¿per aquí? Quant de temps! Com és que no vas a ta casa?

-No sé… No sé què he de fer.

-Però home! Vés corrent i ho veuràs: hi ha una festa.

-I, ¿com és que hi ha festa en la meua casa?

-I una festa molt grossa! ¿No saps que el teu fill ha cantat missa hui, este mateix matí?

I se’n va corrent a sa casa i hi havia molt de rebombori i va haver d’obrir-se pas entre la gent” (p. 321).

Com podem copsar, aquesta dona és la part activa i ell és el passiu que segueix les indicacions per a poder estar amb els seus i, així, participar de la celebració de molta gent de la vila, no sols de la família junt amb els veïns.

Ací és quan entra la muller, qui el rep joiosa i, ben mirat, li amolla:

“-Ara has de conéixer el teu fill. Fill, vine! Vine a conéixer ton pare!

En això que, per la porta del pati, apareix el capellà jove. I l’home s’abraça a tots dos” (p. 321) i el marit recorda el tercer consell i, per a festejar la trobada, els diu:
“-Sóc una altra vegada en casa, amb la meua dona i amb el meu fill, amb totes les persones que aprecie. Ja no puc tindre un dia millor. ¿No és hui el dia més feliç de la meua vida? El meu amo em va donar este pa, perquè el partira el dia més feliç (…). Així que ho faré.

I parteix el pa i… quina sorpresa! La meitat del pa era buit i, dins, hi havia una lletra que hi deia: ‘Ara que estàs amb la teua família i amb les persones que vols, és el moment d’agrair-te la teua paciència i el treball de trenta anys’. I, dins del pa, també hi havia els diners de trenta anys de treball amb el Sant Job” (p. 321), dos trets lligats amb el camp (el qual ell treballava) i amb la figura del llaurador: la paciència i la continuïtat de la connexió amb la terra, necessària perquè fructifique.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que gestionen, hòmens que emparen i vells que aconsellen

General, , , , , ,

Una altra contarella en què hi ha trets matriarcalistes, i arreplegada per Rafael Beltran en l’obra “Rondalles populars valencianes”, és “Sant Job (Els tres consells)”. Així, hi havia un home que era treballador, però que, com que a penes recollia i hi havia poca faena, “pensa d’anar-se’n fora a cercar on guanyar-se la vida i ho va dir a la dona:

-Mira: he pensat que me’n vaig a veure si trobe faena perquè, si no, ens morirem de fam.

-Puix bé. Jo ho passaré aquí, com puga, i tu, quan tingues treball, ja m’enviaràs diners.

I l’home se’n va” (p. 318).

En nexe amb aquest passatge, hi ha relats en què 1) la dona és a punt de morir-se i 2) la família passa per un mal moment. Nogensmenys, ací ho reflecteixen tots dos.

Quant al paper de la muller, encara que ell li porta els qüerns, ella és qui els gestiona i ho farà després de tractar-ho tots dos. Àdhuc, hi ha hagut casos en què el marit ho delegava en la dona (no sols en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920), ans al contrari, entre nascuts després.

Com a compensació a la bonesa d’aquests personatges, en aplegar l’home a una casa, ho fa a una “molt bona. Allí menjava, tenia una cambra i treballava de gust perquè el seu amo era bo. I, per a no perdre aquella casa, no li demanava diners. I treballava la terra i portava la finca. I van passar-hi trenta anys sense demanar-li res” (p. 318).

Aquestes línies són un exemple d’un acord que dura pràcticament més d’una generació i que es podia haver allargat més. Cal dir que el marit ho està com si fos u més de la família receptiva, la qual li confia les terres, ell les llaura i en trau molt de profit, fet que permet un lligam no solament amb lo tel·lúric, sinó, ben mirat, amb el propietari.

“I un dia pensa que se li acabava la vida i que ja era hora de tornar a la seua vila. Així, que l’home va” (pp. 318-319) i ho diu a l’amo, qui li ho aprova i, a banda, li afig: “Mireu: he pensat una cosa. Puc donar-vos els diners del vostre treball o tres consells bons. Vós trieu.

El bon home s’ho pensa un poc i li diu:

-Els diners estan be; però pot ser que siguen millor els tres consells.

-Bé. Ja que heu triat això, vos diré els tres consells. El primer és: ‘No deixeu mai camí real per senda’. El segon és: ‘En tot allò que no vos importe, millor si no vos hi claveu’. I el tercer diu: ‘Mal pensament que tingueu hui, deixeu-lo per a demà’. I vos donaré estos dos pans. Mireu: este més menut és per a que mengeu pel camí, quan tingueu fam; i este més gros vos el done perquè el partiu el dia més feliç de la vostra vida.

-Moltes gràcies. Així ho faré.

-Ja no tinc res més a dir. Bon viatge!

I el bon home agafa (…) i se’n va” (p. 319).

Com podem veure en els mots de la qüestió que fa el masover i en la resposta del jornaler, ningú dels dos rebutja la segona part (els diners i els consells), un detall que empelta amb el matriarcalisme. Això explica per què el treballador s’enduu pa i les lliçons de la vida (aprenentatges que li seran profitosos d’ara en avant).

En el passatge posterior, el marit es troba amb dos hòmens que decideixen tirar per una drecera, en lloc d’un camí recte. Tocant el simbolisme, en aquesta rondalla no és tan manifest en el llenguatge, a diferència d’una narració compilada pel folklorista Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), “Els tres consells de Salomó”, en què apareix que “no es gosava mai a arriscar a eixir fora de la carretera, per més que alguna vegada conegués ell mateix que feia marrada”, de l’obra “Lo Rondallaire. Tercera sèrie” (p. 39), publicat en el 2014 per Cossetània Edicions. En la contalla valenciana, el personatge es diu “Mireu: jo seguiré per este camí. No tinc pressa, vaig a poquet a poquet i faig el viatge. Ja ens veurem allí” (p. 319), en un hostal on coincidiria amb els dos hòmens esmentats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, eixerides, creatives i hòmens que les emparen

General, , , , , , , ,

A continuació, la dona que reportarà a l’amic es fa passar per velleta i diu a una altra dona: “jo sóc la mare que la va criar en el mas. I sempre havia tingut ganes de veure-la» (p.  312). La xica, confiada, facilita que entre l’anciana, qui, en anar-se’n, no sols havia observat detalls de la casa, sinó que es fa amb l’anell que hi havia damunt de la tauleta. I, immediatament, mamprén cap a on era l’amic.

En arribar-hi, li descriu com era la casa i, així, l’home podrà simular que hi ha estat un temps i que coneix la jove. És més: l’amic ho amolla a l’alt càrrec polític i, altrament, li diu “Mira: ací tinc el seu anell, el senyal que sí que hi he anat” (p. 313). Els fets en aquest apartat de la narració ens indiquen que la dona ha salvat l’home, que li ha fet la faena bruta i que ell no ha estat capaç de portar-ho avant, puix que ella és més destra (i, això sí, s’ha venut al confident).

Nogensmenys, la xicota capeix “que li faltava l’anell, va pensar que era una trampa que li havien fet, perquè furtar-li l’anell una mare del camp…” (p. 313).

Després, la joveneta, “com que era tan astuta, tan resabuda (…). Se’n va anar a casa d’un plater i li va dir:

-Jo voldria que fera un vestit guarnit de plata” (p. 313): els lluents, les randes, el fil i la màniga,… I, com que ho fa vestida de criada, l’argenter no es decidirà a fer-ho fins que ella no li pose davant una quantitat important de diners.

El plater, que no sabia qui seria la noia, dóna pas a una secció en què la dona, mitjançant la premsa i tot, copsa que hi haurà un plet i, per això, s’atansa a l’argenter i li comenta que, per al dia del juí, vol tenir el vestit.

Ja en el sala de justícia, l’amic es presenta formal i, quant al patrici, disgustat, però no diu res. El primer declara que li havia costat molt fer-se amb la dona i que l’havia conquerida (fet que ho demostrava perquè ell tenia l’anell i, per consegüent, havia estat junt amb la jove): “de prova que no dic cap de mentida.

Es veuen entrar la senyora, vestida com un margalló, (…) guapa, (…) però que li faltava una màniga de plata (…) i se’n va i diu al jutge:

-(…) pareu el juí, que tinc moltes coses a dir. Pareu el juí.

-I, què teniu a dir, vós, senyora?

-Què he de dir? Que eixe senyor que veieu ací assegut va entrar a robar-me i em va robar esta màniga.

Ja veus. Com que el senyor no l’havia vista, s’alça i diu:

-Senyor jutge: és una mentidera. Que jo no l’he vista mai. Jo, esta és la primera volta que la veig. (…) ¿No vos dic que no l’he vista mai?

I el noble s’alça, tan recontent i tan desvanit i diu a la dona:

-¡Que resabuda eres, que espavilada eres! D’ara en avant, tots et veuran. I, a este, per mentider, per fals i per traïdor, li donarem la sentència que el jutge pose.

Però ací va acabar: l’amic, a la presó; el governador, amb la dona” (p. 314).

Com a anècdota, diré que, el 3 d’abril del 2022, durant una visita dels meus pares a ma casa, ma mare em contà que el pare de sa àvia paterna (nascuda en 1878), Vicent Guillem, era jutge i que, en un judici, sospità que l’acusador enganyava. Llavors, aquest besavi de ma mare féu com la jove d’aquest relat: creà una mentira perquè l’acusador caigués en la ratera. Així: “Ahí [ , en la camisa,] tens una taca” (sic). Aleshores, l’home, immediatament, passà a intentar llevar-se-la. I el magistrat es posà de part de qui sí que havia estat honest.

Finalment, afegirem un altre fet real que em vingué al pensament (mig somrient i mig plorant mentres llegia el capdavall de la contarella i rememorava un acte que em fou favorable), en preparar la interpretació d’aquesta contalla (en la tercera lectura del text) el 2 de juny del 2026: una acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat que em féu una menor quan ella tenia sis anys i dos mesos (per setembre del 2006). En el 2015, el dia que em preparí com iniciar la conversa amb la xiqueta (aleshores, amb catorze anys), ho fiu amb un «Era per a perdonar-te per lo dels tocaments…». Ella no s’ho esperava i la seua responsió fou “Ah! Ja no me’n recordava!”, uns mots decisius.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritu de pas a la joventut, lligam àvia-néta i sexualitat matriarcal

General, , , , , , ,

Un altre relat que figura en aquesta antologia a cura de Rafael Beltran és “Les fulles de l’alfabegueta”, al meu coneixement, molt ben tractat per Oreto Doménech i Masià en el seu treball sobre el cosmos femení en les rondalles valencianes. En primer lloc, direm que ací hi ha un lligam entre dues generacions que empelten molt bé: la vellesa (símbol de l’experiència i de la saviesa pràctica) i la joventut (esperançadora, com l’alfàbega, planta que representa la vulva i que, unida al rec a aquest vegetal, enllaça amb les relacions sexuals entre un home i una dona, això és, amb l’inici de l’adolescència femenina). Diu així: “Això diu que era Marieta i la seua iaia, que vivien juntes. Un dia, la iaia va comprar a Marieta una planteta que era una alfabegueta. Marieta se la va posar a la finestreta de la seua cambra i, tots els dies, en alçar-se, la regava” (p. 307). Una planteta i el començament del jorn empiulen amb la primavera i, de pas, amb la infantesa.

«-Bon dia, Marieta.

I ella:

-Bon dia, Senyor rei.

I el rei va continuar:

-¿No em direu, vós, senyoreta, quantes fulles té l’alfabegueta?

I ella, tota avergonyida, se’n va anar cap avall,  però no ho va dir a la seua iaia” (pp. 307-308).

Així, simbòlicament, la dona (tot i que és presentada com de menor categoria, si més no, formalment, puix que rep el nom el diminutiu, mentres que l’home és tractat de “Senyor”) és per damunt del noble. Com diu una dita valenciana i, potser, de fora del País Valencià (i que deia mon avi matern, nat en 1906), “[ Formalment, ] Manen els hòmens, però [ , en el dia rere dia, en la vida quotidiana, ] es fa lo que vol la dona”. I és que ella, materialment, és en una banda més alta que l’autoritat política citada.

A l’endemà (i dos dies més), el sobirà torna a passar, com si desitjàs festejar amb ella. Això no obstant, la xica “se’n va baixar plorant i ho va contar tot a la seua iaia. La seua iaia la va consolar” (p. 308). D’aquesta manera, aquest arbre que podria traure fulles, branques i, àdhuc, fruits nous i formosos (la fadrineta), mena cap a les arrels (on és la velleta i conhortadora). Malgrat això, ella no deixa d’arruixar l’alfàbega, la qual, poc o molt, creix.

Com a mostra, el cinqué dia, amb una joveneta (ara, una miqueta picardiosa), respon al cap d’estat:
“-I, ¿no em direu, vós, Senyor rei, quantes esteles hi ha en el cel?” (p. 308).

Fins i tot, el sisé dia, diumenge (cal dir que, en una cançó arreplegada pel folklorista català Manuel Milà i Fontanals, 1818-1884, diumenge apareix com el primer dia de la setmana i no dilluns), “Marieta i la seua iaia eixien de casa per anar-se’n a missa de dotze. Aleshores, el rei es va acostar” (p. 308) i demana poder-li fer una besadeta davall del vel i li agrega que li pagaria molts diners. Llavors, com que la xica no ho aprovava primerament, ella ho comenta a sa àvia, qui l’empenta a experimentar en la jovenesa:

“-Xica: deixa que te la faça, que, total,… això,… ¿qui ho va a saber?

I això va fer el Senyor rei. Li va alçar el vel i li va fer una besadeta” (p. 308). Per consegüent, som davant una contalla molt en línia amb una quantitat interessant de cançons eròtiques mallorquines compilades per Gabriel Janer Manila (i publicades en 1979), però en boca d’una informadora de Xàbia (vila valenciana de la Marina Alta), Rosita Català, qui, en el 2004, tenia setanta-huit anys (nascuda cap a l’any 1926) i amb un punt clau en comú: els temes sexuals femenins són tractats entre una jove i una adulta, no entre una noia i son pare (o bé un altre home).

En un passatge posterior, el monarca fa que la xicota evoque la besada; i ella, afrontada, ho amolla a la iaia. La velleta, eixerida, li diu que “esta nit la tornarien al rei” (p. 309).

Per eixe motiu, quan ja eren les dotze de la nit, ambdues dones aprofiten el seu moment més fort del dia i li col·loquen una campaneta en el dit gros del peu i, després, se’n van.

Passa que, com que el noble no trobarà qui ha causat eixa gràcia que ell considera de mal gust, un dia, en passar per ca Marieta (qui regava l’alfabegueta), ella li trau “¿I no em direu, vós, Senyor rei, qui vos va posar la campaneta al dit del gros del peu?” (p. 309).

Aleshores, el monarca capta que ella té relació amb el fet i, a continuació, el sobirà digué a la “iaia si podia casar-se amb la seua néta, qui era molt sabuda i li agradava molt. La iaia, al principi, que no, però, com que la paraula del rei és sagrada, van haver de fer-li cas” (p. 309).

Ben mirat, com que la Marieta encara era més sabuda, posa una «madama de sucre» tan grossa com ella (per a damunt del llit), entra en la cambra on dormiran tots dos (… i la dona ho fa per davant del Senyor rei) i ell, qui la considerava dolceta, ja gitat en el jaç, diu a la «madama de sucre» que no la mataria de tan dolceta era la Marieta. Mentrestant, la xica és davall del llit.

Per eixa raó, Marieta li amolla que ho deixe, que la dona real no és la “madama de sucre” (p. 310).

Finalment, el monarca li agrega que no la portaria mai al calaix, l’abraça i, “A partir d’aquell moment, van començar a viure tots dos ben feliços” (p. 310).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El lligam mare-filla, dones agraïdes i fills amb molta espenta

General, , , , , ,

Una altra contalla compilada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què es plasmen trets matriarcalistes i detalls d’agraïment, és “Per què tenim mar?”. Així, “En una vila, un pobret va demanar a una porta (…):

-Una almoineta.

I la xica diu a sa mare:

-MIreu, mare: no passa res.

Eren molt pobrets” (p. 252).

Tanmateix, la filla li dóna l’esmorzar que tenia i ell, de mitjana edat, li ho agraeix:

“-Mireu: heu estat tan bona per a mi, que jo vos desitge que, el primer que toqueu, vos augmentarà.

La xiqueta li va donar les gràcies. Però, en eixe moment, hi havia una parada de roba a la plaça i la xica diu a sa mare:

-Mare: ¿no volíeu comprar-me un coixí?

I sa mare diu:

-Ah, sí: anem-hi” (p. 253).

Per tant, apareix el lligam mare-filla i la dona és la compradora. En tornar a casa, la mare comenta a la xica:

“-Ai: mesura, mesura. Vejam si ens han enganyat en la mida.

I hi havia huit pams, dos metres. Sa mare diu:

-Ai (…). L’home s’ha enganyat.

Torna a mesurar: un pam més. (…) La filla fa:

-Ai: açò és el que ens ha dit l’home: (…) el primer que agafaríem, ens augmentaria.

(…) Ui! Es van fer rics i, com que allò tenia molta de valor, la xica es va fer l’aixovar i tot” (p. 253).

Com veiem, la caritat i, igualment, la gratitud són compensades, en aquest cas, en nexe amb la bonesa.

Un altre relat amb signes del mateix ram és “Joanet i el pandero del rei”, el qual s’inicia amb uns mots que evoquen l’arquetip del rei: “Fa molt de temps, hi havia un rei que governava sobre uns extensos i pròspers dominis. Un dia que va eixir a caçar per un dels seus boscos es va trobar un poll, (…) se’l va emportar al seu palau i va decidir criar-lo” (p. 254).

Aquest detall va unit a un monarca que també considera els més petits i els més senzills del reialme. Com a recompensa, el narrador agrega que li va créixer el poll, el qual, en poc de temps, es féu com una gallina, com un porc i, a tres mesos, com un cavall. Però un dia es mor el poll i el sobirà, amb la pell, “va manar que construïren un pandero” (p. 254).

A banda, com que el rei tenia una filla en edat de casar-se i era molt docta i intel·ligent, féu una dicta: “qui endevinara de què era fet el pandero, es casaria amb la princesa” (p. 254).

En un passatge immediat, un xic comenta a sa mare que ell hi voldria anar i la dona li ho aprova: “Sa mare li va preparar un sac ple de coques i el xic se’n va anar a esbrinar” (p. 254).

A partir d’aquest moment, el noi es trobarà amb diferents personatges que tenen qualitats que aplanaran l’objectiu i que, com en moltes narracions semblants (algunes, arreplegades abans de 1932), faran un bon equip de què el jovenet és el cap de colla. Cal dir que hi ha molts mots que enllacen amb la tradició vernacla catalana: una orella, la nit, la vesprada, una princesa que té un jardí, una font, que molts fragments tinguen lloc de nit.

Per això, “quan li va tocar el torn, Joanet va entrar al palau. Davant del rei i de la princesa, va començar a mirar el pandero (…) i, al remat, va dir:

-Senyor rei: la pell és de poll i el cèrcol és de fenoll” (p. 256).

Ara bé, com que la princesa no volia casar-se amb el xic i el monarca li posa una altra prova i el jovenet la supera, el rei i ell arriben a un acord: Joanet podria emportar-se de la cambra del tresor totes les monedes i totes les joies que pogués en una hora;… i  podria ser ajudat pels seus amics.

I així fou possible, fins i tot, endur-se el palau i, de pas, la filla i tot, dona que marca el desenvolupament final i decisiu de la rondalla.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.