Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Marededéus trobades, dones que guien i paganisme ancestral

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què es plasma lo matriarcal i que figura en el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló, és “El toro de Rubió”, la qual ens porta a les llegendes de les marededéus aparegudes (o trobades). En primer lloc, direm que, encara que apareix el personatge de Sant Joan, el contingut ens fa pensar que, o bé hi hagué una substitució d’un personatge femení per u masculí, o bé és present per a tractar de vincular-lo amb el nom de l’indret.

El relat sobre el toro és narrat per un capellà a la seua majordoma:

“-¿Us he explicat mai la història del toro de Rubió? Em sembla que no us l’he explicada mai. ¡Va, anem (…) i, així, aprofitarem el camí i us l’explico, que segur que us agradarà! (…).

Conta la llegenda, explicada de molt i molt de temps per les viles d’aquestes muntanyes, que va ser un toro el que va trobar la talla de fusta de Sant Joan de l’Erm. Aquest toro es va escapar dels peixius on pasturava i va guiar els pastors per a indicar-los on era enterrada la imatge” (pp. 70-71).

Com podem veure, per una banda, el temps és aprofitat per a transmetre part de la cultura tradicional, en aquest cas, en nexe amb una figura femenina (el bou, per les banyes, les quals concorden amb la lluna) i, a més, amb la fusta (un altre tret relacionat amb la dona i amb la mare). Igualment, la dona és qui fa de guia dels hòmens, ella va per davant, com la corda i el poal en una dita valenciana molt coneguda. Altrament, la imatge és en l’interior de la mare (de la terra).

Més avant, el rector li comenta que un dia, a punta de matí, l’animal comença a mugir i fa camí “fins arribar la font Coberta, prop del coll de la Basseta. Allà, l’animal va començar a furgar la terra amb les peüngles, tan fort i amb tanta insistència que va cridar l’atenció als pastors, que l’havien seguit cames ajudeu-me a través dels boscatges” (p. 70). Quant a aquest passatge, hi ha molts detalls matriarcals i femeninals: la font (de vida, aquosa), la Coberta (la dona com a aixopluc) i la Basseta (la recepció).

Ben mirat, la majordoma, creativa, fa qüestions al capellà sobre aquesta contarella. Llavors, ell prossegueix:
“-En començar a excavar al lloc que els indicava l’animal, els pastors van trobar-hi ràpidament la imatge de Sant Joan, enterrada i conservada miraculosament d’ença vés a saber quantes centúries” (p. 70), mots que ens podrien portar al paganisme i, així, a una imatge d’una deessa, d’una marededéu, etc., però no d’un sant.

Com hem indicat, el sant (sobretot, pensant que el narrador és un capellà) podria haver substituït una divinitat femenina.

Passa que, després de la troballa, comencen les disputes entre les viles que reclamaven la seua propietat. I, aleshores, “per més que ho van provar, no va haver-hi manera de moure’l del lloc. Només al cap de molts esforços, van aconseguir baixar-lo fins a Castellbò, però l’endemà la imatge ja tornava a ser al lloc  on l’havien descoberta” (p. 71), com en la versió de moltíssimes llegendes de la mateixa corda.

Al capdavall, “Veient, en aquest nou miracle, la voluntat del sant de romandre en aquell lloc, finalment, van aixecar-hi una petita capella en honor seu, que anomenaren de Sant Joan de l’Erm” (p. 71). Com hem indicat, el sant esmentat, de signe patriarcal (associat a l’inici de l’estiu i a la purificació mitjançant l’aigua, dos detalls que el lliguen amb lo actiu) no té relació amb lo tel·lúric, sinó amb lo celestial (com ho captem en el fet que la seua festivitat coincidesca amb l’època de major lluminositat de l’any).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen el ball, de la terra i maternals

General, , , , ,

Una altra narració en què es reflecteixen trets matriarcals, i que figura en l’esmentada obra del folklorista de Vic, és “La dona pantigana”. Primerament, direm que una pantigana és un insecte semblant a un llagostí. Molt prompte, copsem “males herbes” i, quan passa al relat, comenta que “jo, sempre que en veig una, em ve al cap la història de la dona pantigana i penso: ‘Per si de cas, no la molestis i deixa-la anar…’” (pp. 64-65), uns mots ben simbòlics: deixar que la dona faça.

Com que el marit no coneixia la rondalla, la muller li la conta: “Es veu que el dia de la festa major de la Guàrdia d’Ares es va presentar al ball de nit una mossa forastera. (…) La noia es veu que feia goig de veure, tota ella arreglada amb un vestit de festa, alta, bonica i ben pentinada: tots els balladors de la vila van posar-li ràpidament l’ull al damunt” (p. 65) i, “al cap d’una estona de veure-la palplantada en el pedrís de les mosses, un dels fadrins va acostar-se-li i va demanar-li un ball” (p. 65). Per tant, aquesta figura femenina ens evoca unes altres que, amb motiu d’alguna festa (com és el cas de les fogueres de Sant Joan, en la ciutat d’Alacant; o bé de les falles, sobretot, en la ciutat de València, remarquen la bellesa feminal i que la dona és qui fa de reina de la celebració). Igualment, la mossa és qui determina si l’accepta com a company seu de ball (ella té la darrera paraula), com en diferents balls i danses autòctons en terres catalanoparlants.

A més, l’investigador posa que el marit escoltava la dona (qui fa de lligam entre el passat cultural que ha rebut i el present de la parella): “El fadrí, que, pel que diuen, era l’hereu de cal Múrcio, va acabar ben esgotat en els braços d’aquella noia misteriosa, fins que, en acabar el ball, ella va demanar-li si podia acompanyar-la a casa” (p. 66).

Ací hi ha un tret matriarcalista que ja ens comentaren quan començàrem a recopilar informació sobre balls: en alguns indrets de les Illes Balears, la dona, forta, dansa a un ritme que, al capdavall, fa que ell cedesca i que, per consegüent, haja guanyat ella… i d’acord amb el compàs que la balladora determinava.

En el passatge vinent, ell li demana d’on és la xicota i la fadrina li respon que de Tragó, una vilota que hi ha en la serra. En acabar aquest diàleg en la plaça on dansaven, “van emprendre el camí cap a la vila de la noia (…) entre la foscor de la nit i la solitud del bosc” (p. 66). Així, com en altres relats (i com en la vida quotidiana autòctona catalana), la parella (com arran d’unes noces) se’n va a on vivia la dona.

Ja en l’indret, on ella l’agafa com unes pinces i passa a convertir-se en una pantigana (com hem dit, en insecte), ho havia fet en els braços, de la mateixa manera que el cuc de seda en eixir del capoll i passar a ser papallona i, per consegüent, a poder volar.

En acabant, la muller que conta la rondalla ens endinsa en unes línies sucoses: la dona deixa el xicot “estamordit al mig del bosc. Després, ella va dir-li que, ni matant-lo, li faria el mal que ell li havia fet a ella i a la seva família, i va explicar-li que les vaques de casa seva havien estat les culpables de la fi de Tragó” (p. 67), és a dir, les vaques de la casa del jove.

Després, la narradora exposa que “Es veu que el bestiar d’aquella casa no respectava res i que els pastors que el menaven deixaven entrar les bèsties als sembrats, als horts i als fruiterars sense preocupar-se pel mal que feien. La noia va dir-li que tots els trossos cultivables de Tragó havien restat arrassats pels seus ramats i que, a la fi, la fenollada havia envaït els camps i s’havia ensenyorit de tot, (…) obligant-los a anar-se’n de la vila” (p. 67).

Arran d’aquest passat que recupera la dona pantigana, l’hereu se n’anà ben lluny.

Aquest darrer apartat podria dur-nos a fets històrics de què el relat pareix una còpia, per la seua semblança: l’entrada en Catalunya dels castellans (associats, més d’una vegada, a la transhumància) junt amb el primer rei de la dinastia dels Trastàmara (Ferran d’Antequera), com escriu Josep Fontana en “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”.

Finalment, venç la part feminal (la naturalista) i maternal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

La vaca, la cabra i la serp en el matriarcalisme català

General, , , , ,

La vaca, la cabra, la serp i la maternitat en el matriarcalisme vernacle català.

El 27 d’octubre del 2025, després que la vespra haguéssem tractat sobre pervivències matriarcalistes i paganes plasmades en la narració “Les dotze sabatetes”, recopilada per Gerard Canals Puigvendrelló en el llibre “Les rondalles del Peirot”, evocàrem unes cançons castellanes en què figura el tema de lo maternal o bé animals que hi prenen part. I, si no, una en què s’indica que els hòmens prefereixen les dones que tenen unes mamelles grasses (i, si pot ser, molt grasses), de Javier Gurruchaga, a diferència de les nombroses rondalles mallorquines anteriors a 1932 (i de cançons eròtiques de Mallorca recollides per Gabriel Janer Manila abans de 1980) en què la princesa o la reina és qui diu i qui exposa com haurà de ser qui aspire a casar-se amb ella…

Més avant, trobàrem una altra cançó, procedent de terres castellanes, titulada “Tengo una vaca lechera”, de 1946, amb lletra de Jacobo Morcillo i composada per Fernando García Morcillo.

Després de llegir-la i d’escoltar-la (la qual jo havia oït quan era xiquet), copsàrem alguns trets a tenir present en relació amb el matriarcalisme català: 1) a nivell autòcton, no hi ha un nexe entre dona i salada, sinó que la melositat i la llet van molt unides a lo matriarcal, a la Mare-Dona, 2) no és l’home qui apareix com a beneficiat (com si tragués suc de l’animal), sinó que ho fan mare i fill (o bé mare i filla), 3) no remarca la felicitat, ni lo idíl·lic, puix que, com hem observat en poemes que hem estudiat, hi ha lo que Andrés Ortiz-Osés, en “El matriarcalismo vasco”, qualifica de realisme naturalista. Per tant, no és un realisme de caràcter assertiu, de rectitud.

Així, com escriu l’antropòleg esmentat, “Després d’haver realitzat una anàlisi de lo que han estat conegudes com ‘Les 100 millors poesies d’amor de la llengua basca’, ens trobem amb lo que R. Gallop ha denominat com antiidealisme dels poemes bascs. Així, el famós bascòleg ha encertat el pinyol: el poemari èuscar no és idealista, sinó  d’un realisme naturalista, això sí, aquest realnaturalisme és una cosa molt digna de tenir-se en compte (…) en els nostres dies” (p. 48). I, qui diu poemes, diu música.

No debades, en la composició original de la cançó castellana (creada per castellans), el personatge masculí, com posàrem en un missatge a Antonia Verdejo (una amiga catalana nascuda en Catalunya, d’arrels castellanes, però amb una rama catalana llunyana i amb un alt sentiment de pertinença a la terra), “destaca la felicitat, possiblement idíl·lica, mentres que, en les rondalles de tradició catalana, la vaca és sagrada i, en tot cas, és la donant en un ambient maternal, no centrada a ser feliç a partir de lo econòmic, sinó de les relacions entre mare (vaca, serp, cabra…) i el fill o qui li fa costat.

A més, ella i el personatge masculí empiulen amb la terra, no amb eixa felicitat que sembla unida a l’idealisme”.

Atenent a com Antonia Verdejo veia la lletra, ens plasmà “Jo crec que la vaca és la que dóna tot lo imprescindible a la dona, perquè puga fer lo que li haja de menester en seny afectuós, amb doble seny. Una vaca ben cuidada, de la mateixa manera que la dona i un home que esperen poder estar junts per a fer una vida familiar, ja que tenen al seu abast lo que els cal”.

I més: 4) en molts Pobles, la vaca simbolitza la terra (per mitjà de la mare) que aporta aliments i prosperitat (època de vaques grasses), la fecunditat (l’abundància de les rondalles en què hi ha bona avinença entre el rei, la noblesa i els habitants). I 5), sense anar tan lluny, hi ha una contalla estesa en terres catalanoparlants, en què un home pretén manar sobre la dona, mentres que la resta d’hòmens preferien una vaca. Al capdavall, aquest home diu que s’ho pensarà millor i que ho comentarà a la seua muller. Llavors, el batle (o els qui li havien tret el tema) li diu: “¡A ta casa, vaca!”. 

Finalment, direm que qui diu vaca, diu cabra, diu serp… i altres animals o detalls que connecten amb la figura de la mare que alleta, del subministrament i de la Mare de què tots partim i a què tots tornem. Per consegüent, hi ha presència terrenal i les coses són com són, encara que es puga unir la creativitat i la natura com a aportadora de vida i com a acollidora.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que emparen, que compensen i maternitat

General, , ,

Prosseguint amb l’obra de l’investigador de Vic, en el llibre “Les rondalles del Peirot”, figura la rondalla “La flor de la gavarrera”, la qual té versions paregudes en diferents llocs de tot l’àmbit lingüístic. Així, un rabadà diu al seu company que, amb la gavarrerra, “si es feia el seu símbol, que era una floreta amb sis pètals, i es gravava a les portes, als porticons, als salers o a les eines del camp, protegia i donava bon auguri.

Al jove rabadà, va acudir-se-li demanar al seu company pastor d’on venia aquell costum i l’home (…) va respondre-li: (…) A mi, m’havien explicat que, quan Jesucrist era minyó i fugia de la fúria d’Herodes, va refugiar-se en un indret poblat de gavarreres, les quals van posar-se a florir amb l’objecte de distreure l’atenció dels seus malvats (…). Però una perdiu posada davall d’una de les mates (…), va cantar: ‘És aquí! És aquí!’. A la qual cosa, Jesús respongué: ‘Maleït sia el cap de la perdiu i beneïda sia la flor de la gavarrera!’.

I diuen que així va ser” (p. 44).

Hi ha explicacions en què, com ara, es refugien en desembre (així com la llavor colga en la terra, amb motiu de la sembra en eixe mes), els soldats d’Herodes passen de llarg i, en iniciar-se la primavera (o cap a l’estiu), la Mare de Déu, Sant Josep i Jesús se n’ixen i fan camí.

Un altre relat en què captem trets matriarcalistes, i en la mateixa obra de Gerard Canals Puigvendrelló, és “La creu de ginebre”, sobretot, pel simbolisme relacionat amb les dones en la vila de Miravall, on hi ha el Mas de Miravall (de 1763), en la comarca de les Garrigues.

En aquest lloc, “hi ha un seguit de coves i d’esplugues que, de molt antic ençà, han estat aprofitades pels seus habitants. De fet, diuen que, precisament, la vila es va aixecar en aquest indret perquè, d’una de les grutes, surt aigua durant tot l’any i això va permetre construir les seves cases i corrals en aquest lloc tan escarpat i desavinent de la muntanya. Una d’aquestes coves és el Forat Negre, una mena de foranca molt fonda que hi ha just damunt de la vila” (p. 47).

Per tant, apareixen detalls femenins: la cova, les esplugues, el forat, la color negre (foscor) i una foranca (una cova petita) i la dona com a forjadora de vida, com a mare.

Més avant, el narrador exposa que “una vegada, a mitjan desembre, van començar a sorgir del Forat Negre” (p. 48) unes figures negres que es fonien amb la matinada, sempre de nit, que s’oïen rituals com també el gori-gori (denominació col·loquial de les absoltes, dels cants fúnebres). Aquests trets enllacen amb l’estació més freda de l’any.

Finalment, “cal afegir que un pastor de la vila va dir que ell sentia una veu que li demanava, cada nit, el cap d’un bestiar del seu ramat i que (…), si no l’hi donava, les ovelles que estaven prenyades, paririen les cries mortes” (pp. 48-49). I els reeixí. Per consegüent, en aquest passatge, la dona és qui domina i es fa lo que ella vol. A banda, apareix el tema de la maternitat i que la dona té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Llegendes amb óssos, ferrers i coves

General, , , , , , ,

Finalment, el recopilador indica que “L’ós -o l’óssa, com se l’anomena als pobles del Cantó- és l’animal central del bestiari pirinenc. És també l’animal sobre el qual hi ha més llegendes. Tradicionalment, se’l considerava un avantpassat de l’home, un animal lligat als cicles de la natura” (p. 35) i relacionat amb l’hivern.

Una contarella interessant plasmada en l’esmentada obra de l’estudiós de Vic és “Els remeis del vell ferrer”, en què apareix el ferro, un metall que enllaça amb lo fosc (per la color) i amb la dona. Així, el narrador comença sobre el vell ferrer Martí, qui “era un home molt savi, tothom li tenia respecte, era ferrer d’ofici i ho sabia tot sobre les roques, sobre els animals i sobre les plantes… Sabia fer remeis de tota mena, per a les persones i per al bestiar, i coneixia tots els racons de les muntanyes, des de la mina més profunda fins al cimal més altívol…” (p. 38). Aquests mots ens evoquen les trementinaires i la figura de l’anciana en la transmissió de les tradicions, de lo que hi ha en l’indret i voltants,…

Ben avançat l’escrit, posa que, després que Martí entràs en hivern en una casa, “Al cap d’una estona, quan va arribar el pare, la mare va explicar-li el que havia fet el vell ferrer” (p. 40), pel caràcter de l’home i, llavors, el marit li diu que “era un bon home i no se sabia mai quan se l’hauria de menester per a ferrar o, fins i tot, per a sanar algun animal” (p. 40) i li agrega que el ferrer, per a aconseguir fang, “se n’anava a buscar a una cova molt allunyada del poble” (p. 40). O siga que, per una banda, la dona té la darrera paraula i fa el paper de mestressa; el marit li trau els punts forts del ferrer i, al capdavall, apareix el tema de la cova (el qual empiula amb lo feminal) fora de la vila (detall que es reflecteix en llegendes en què les dones, a vegades, bruixes, es reuneixen en un lloc en ple bosc o bé lluny del llogaret,…).

Finalment, Gerard Canals Puigvendrelló escriu sobre la tasca dels ferrers: “La relació mitològica de l’ofici de ferrer i la bruixeria és un tema clàssic de molts contes populars. En aquest cas, el ferrer apareix com un remeier o com un guaridor” (p. 41). A tot això, podríem adduir que la color del ferro és fosca, d’argent i que, per consegüent, connecta amb l’obscuritat i, igualment, amb lo femení. En eixe seny, el folklorista reporta sobre l’argila de què tracta part de la contarella: hi ha “molt poques coves a Catalunya d’on es pugui obtenir aquesta argila. (…) Al País Valencià, hi trobem així mateix dues coves més” (pp. 41-42), és a dir, indrets en nexe amb aquesta mare (la vulva que acull la llavor i que fa de niu).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, que lideren, emparades i maternals

General, , , , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), i en què captem molts detalls matriarcalistes com també el paper de la mare, és “El comte d’Oliver”, de què hi ha narracions paregudes, fins i tot, del primer terç del segle XX o anteriors. Així, un rei tenia tres filles i, en iniciar-se una guerra, “va demanar que hi anessin tots els senyors i comtes del seu reialme” (p. 211). Com podem veure, el monarca respon de manera oberta i, més aïna, pactista.

Igualment, un comte desitjava anar, però no hi podia perquè no era jove (com li diu la filla gran i li recorda la segona). Però la petita, resoluda i arriscada, li comenta que ella hi participarà: “Sé manejar l’espasa i la llança. (…) Sé aguantar-me a cavall i faré el que faci un altre. (…) Em posaré una bona cuirassa i faré el que un altre faci. (…) seré D. Lluís, el comte d’Oliver.

Com que era tan resoluda, son pare la va deixar anar, acompanyada de dos criats fidels” (p. 212).

El fet que uns hòmens (no sols el marit respecte a la dona) deixen fer la muller o, en aquest cas, la filla, ens ho han tret en nexe amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, àdhuc, en el darrer terç del segle XIX.

En el passatge següent, la filla apareix com un líder, exerceix el paper de comte i és ella qui dicta i qui organitza què farà cada u dels dos criats: “Tot fent camí, els va dir ella, perquè es guardés el secret i tothom es pensés que era un home i no una dona, que l’un havia de fer el sord; i l’altre, el mut, i, així, la podrien avisar si alguna cosa sentissin que es digués d’ella” (p. 212).

A més, tots tres són ben rebuts pel rei, per la reina i pel fill “com es mereixia (…) li van fer el compliment i la van allotjar al mateix palau” (p. 212).

Altrament, “El fill del rei, com que pintava ésser de la mateixa edat que ella, sempre hi anava, a tot arreu, volia anar al seu costat. En les batalles, sempre anaven junts. Tots dos se n’emportaven la palma, sempre feien actes de valor plegats” (p. 212).

Per tant, es plasma una dona amb detalls que, més d’una vegada, s’associen a lo masculí i que, en més d’un Poble matriarcal, ho fan a la dona: per exemple, la força. Afegirem que el xic va darrere de la jove i com si fossen un empelt: ell actua d’acord amb les passes de la fadrina, si més no, atenent al narrador, qui posa la noia com a subjecte actiu.

A continuació, el fill considera que aquell comte devia ser una al·lota disfressada d’home i, per això, ho diu a sa mare (la reina):

“-Ai, mare! És que, si fos dama i no cavaller, jo m’hi voldria casar!

-Jo et guiaré i sortirem de dubtes. Ja veuràs!

Un dels criats de D. Lluís (…) ho va escoltar tot i anà a contar-ho al seu amo” (p. 213).

En aquesta part del relat, apareix el tema de l’educació i del casament: la dona és qui educa el fill, sàvia (li fa de guia) i qui tindrà la darrera paraula en l’aprovació d’un possible enllaç entre el príncep i la princesa (ací, D. Lluís).

Passa que la minyona se n’eixia, de tot. Com a mostra, la regina diu al xicot: “aneu a berenar al bosc i veuràs si s’asseu a terra, si necessita coixins damunt de la pedra. Allà, sense els reis al davant, observa si fa les coses amb finor o bé si les fa a tall de soldat” (p. 214). El detall que el folklorista vincula amb la dona és significatiu i propi de cultures matriarcalistes (les quals s’identifiquen més amb la dolçor i amb lo maternal), ja que no es regeixen per la cultura de la guerra (la figura del soldat, el qual també simbolitzaria l’escaló més baix, la rudesa).

Ben mirat, el fill agrega a sa mare sobre el parlar del comte: “en certs moments, mare, té un parlar més amorós, té un mirar més dolç” (p. 215).

Cal dir que els dos jóvens se’n van a caçar junts i que ella en sap més de tirar. I, quan ell prepara un present amb flors, el xicot li diu que “allà vénen les cambreres de la reina i les hi donaré.

I, amb tot compliment, va donar les flors a les noies que arribaven i es passejà amb elles fins que va veure un plançó d’un arbre i el va anar a tallar” (p. 217) i el fill torna a la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, senzilles i ben considerades

General, , , , , ,

En canvi, el germà petit, qui sí que seguirà les directrius de la provecta, ho assolirà. Així, després de rebre l’aprovació del pare (el monarca) i de veure la velleta (qui li conta fil per randa com s’haurà de governar), el xic, amb espenta, li afig que ho passarà i que li agraeix de tot cor lo que li ha comentat.

En el passatge següent de la rondalla “El tresor de la muntanya blava”, en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, ella, que el considera valerós, li demana que Déu el beneesca i, com que el noi li agrega que, “En paga del que m’heu dit, jo us vull deixar una recordança (…). Aquí teniu una almoina” (p. 190) i, de pas, l’anciana rep una bona consideració i, altrament, el recompensa: “abans de partir, en premi del teu bon cor, et vull fer un do” (p. 190), ací, una herbeta amb fulles a què ell podrà recórrer en moments puntuals i en què li faran bon paper.

A mitjan camí, el minyó arriba on eren les tres portes i es decanta per la de fusta (la femenina i terrenal) i que, un poc després, el porta a “caminar per aquells jardins plens d’arbres i de flors, si fa no fa, com els que hi havia als jardins del palau del rei, son pare” (p. 190).

Ja dins els jardins, es troba amb dos gossos (dues donzelles), a qui ell els tira carn; i, a continuació, amb una serpent (una princesa) amb la boca oberta: “Ell, que tira la llet que duia en dues ampolles” (p. 191).

“Arriba al peu d’un arbre i veu un gegant ajagut vora una caixeta de bronze. Pren la caixeta” (p. 191). Com podem veure, el jovenet ha renunciat a la porta daurada (l’orgull), a la d’argent (la categoria mitjana, possiblement, la noblesa) i ha triat la color més obscura i més pròxima a la de la terra: el bronze. I, així, connecta amb la mare (sovint, simbolitzada per l’arbre, ací, de la vida).

A banda, quan el tità intenta que els cànids i la serp li facen costat, copsa que els animalets es posen de part del xic perquè els ha subministrat menjar (els ha fet de mare). Nogensmenys, com que el gegant no ho aprova, els animals el maten i, en eixe instant, “la serpent restà convertida en una formossísisma noia a la qual ompliren de festes i de moixaines els dos gossos” (p. 191).

En aquest moment, la princesa, amb veu dolça, li diu que es pare el seu alliberador. I, en acabant, ell ho fa i “la noia corregué cap a ell seguida dels gossos” (p. 192).

Com podem capir, encara que ell salva la dona, la xicota passa a ser qui, receptiva, li addueix que els dos gossos eren les dues cambreres que ella tenia i que el noi havia de desencantar-les.

És ací quan la fadrina li detalla les passes que haurà de fer el xicot perquè tots isquen beneficiats: ell, la princesa, les serventes i els qui també restaran alliberats del gegant. A més, la joveneta li respon amb un agraïment i amb un tret que apareix, més d’una vegada, de velleta a jovenet: “Abans, vull donar-te una penyora del meu agraïment -digué la princesa-. I, traient-se un anell que duia, el col·locà al dit del seu alliberador” (p. 192).

En passar la primera porta (la daurada) i la segona (la d’argent), els dos germans tornen a la vida i, igualment, els gossos (símbol de servitud, els quals “restaren convertits en dues gentils donzelles”, p. 192).

Un altre tret que plasma el matriarcalisme és el fet que el germà petit, en la revifalla dels dos germans, “els abraça i els mostrà la capseta del tresor” (p. 194).

Agregarem que, com en altres rondalles, la resposta dels germans serà tractar de matar el fill petit i, com que la princesa sap qui l’ha salvada, la seua actitud davant del rei i de la cort, serà determinant: només es casarà amb qui l’alliberà.

Ara bé, entremig, el més xiquet dels germans es troba amb la velleta, qui li diu com se n’eixirà. Ell anirà a casa d’un argenter perquè li faça que, en una faixa, puga tenir la meitat de l’anell que li havia donat la jove.

Ja davant de la princesa, ella diu “Jo em casaré amb aquella persona que tingui l’altra meitat d’aquest anell que hi ha al cenyidor, i que jo vaig donar-li en ocasió solemne” (p. 197).

És, en aquest passatge, quan el rei evoca el seu fill més xicotet (qui era allí com un marxant). I, com que el petit li presenta la meitat de l’anell,… la filla del monarca es casa amb aquest minyó. Més tard, el sobirà féu empresonar els altres dos germans i nomenà hereu el que havia fet de marxant.

O siga que la provecta ha salvat el xic, el xicot ha alliberat la jove i, finalment, la dona (la princesa)… ho ha fet amb el minyó (en aquest cas, de l’enveja aliena) i, ben mirat, ella toca els peus en terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, senzilles i maternitat

General, , , , , , ,

Una altra rondalla d’aquesta obra de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), en què es capten trets matriarcalistes, és “El tresor de la muntanya blava”. Un rei que tenia tres fills, un dia els diu que volia saber qui seria l’hereu del seu reialme: “aquell de vosaltres que serà prou valerós per a anar a rescatar el tresor de la muntanya blava. Si feu bondat, hi haurà immenses riqueses per a tots vosaltres. El qui agafarà el tresor, desencantarà també una donzella (…) si vosaltres us ho proposeu, ben segur que us sortireu amb la vostra” (p. 181). Així, no sols apareix el tema de la prova, sinó, igualment, el de l’educació matriarcal (amb les darreres paraules del pare, encoratjant els fills).

El fill major, molt flatós, es posa camí i troba una velleta que, entre d’altres coses, li diu què li passaria si no segueix les seues indicacions. A més, la dona li presenta detalls llunyans de l’ostentació: “veuràs una porta de fusta d’un jardí que té unes fonts més petites, uns arbres com els de tot arreu i uns ocells que no tenen res de particular. Tira enllà i trobaràs una segona porta” (p. 182). La petitesa, les coses xicotetes (que ens poden evocar els petits detalls i, altrament, contalles en què hi ha una espasa menor de grandària i que és la recomanada) i no cal dir que la major igualtat entre el jo i el nosaltres (“no tenen res de singular”) i que enllacen amb la figura del tronc amb banda superior plana i associat amb lo femení (com ara, en Nepal) i amb lo comunitari. I… la fusta.

Al capdavall, l’anciana li addueix que, per a guanyar la simpatia dels animalets, en el cas de la serp (el qual és tel·lúric i empiula amb lo feminal), és “una serp monstruosa, però no et farà res si, en el moment de veure-la, et treus unes ampolles de llet i les hi aboques per terra” (p. 183).

Passa que, aquest germà (el gran) comença considerant que “Aquella porta de fusta pintada és massa pobra; aquesta, d’argent, ja és més bonica; però, la d’or, encara ho és més. De segur que, passant per aquesta, s’hi arriba igual” (p. 184).

Com podem veure, l’estudiós català posa, primerament, lo matriarcalista (la fusta i la senzillesa) junt amb un segon tret de la mateixa corda: l’argent. Aquesta color i la de la fusta tenen relació amb la dona (la terra, de color marró) i amb la foscor (platejada). Nogensmenys, el xic prioritza lo clar (el sol, astre en nexe amb lo celestial) i el fet de ser més que l’altre.

En un passatge posterior, el rep una dona, representada per una figura molt present en la tradició vernacla en terres catalanoparlants:

“-Sóc la jardinera i, puix que ets hoste meu, vine a seure a l’ombra d’un arbre i reposaràs” (p. 185).

Per consegüent, es reflecteixen mots presents en molts relats: la jardinera (o el jardiner), la dona que acull (més d’una vegada, una mestressa), l’ombra i un arbre (la mare de què sorgeixen les diferents branques).

Finalment, ella el tempta i el minyó pegarà mos a un fruit de l’arbre i romandrà com un arbre amb fulles totes daurades,… en línia amb lo que ell volia (p. 186).

Aleshores, el germà segon, com que no tornava el major, comenta al pare que ell vol emprendre, és beneït per l’adult i fa via (p. 186). Ara bé, ell triarà la porta d’argent i, com que la donzella juga amb aquest fill, el xicot “anà seguint-la, però no pogué mai atrapar-la” (p. 188).

En canvi, el germà petit, qui sí que seguirà les directrius de la provecta, ho assolirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, generoses i amb enginy

General, , , , ,

Continuant amb la contarella “La madrastra vanitosa”, recopilada pel català Valeri Serra i Boldú (1875-1938) en l’esmentada obra, la reina decideix anar cap on viu na Marianneta i, en passar per davant de la cova (la mare), diu a la fillastra:

“-Oh, noia! Em volguessis fer una caritat…

-Prou: acosteu-vos” (p. 173).

Tot seguit, la sobirana, recorrent a una poma, tempta la fillastra, qui cau a terra. Llavors, la madrastra se’n va corrents i, quan, al vespre, els homenets veuen que no podien fer res per salvar la xica, l’estenen damunt del llit (p. 173).

En el passatge posterior, com que el rei donava per fet que la seua filla s’havia mort, es dedica a la cacera. Ara bé: un dia passa “per davant de la casa dels homenets.

Aquests, en veure’l, sense saber qui era, el convidaren a reposar en llur cova; i, quan hi entrà i va saber que tenien una noia morta i la veié i, demanant demanant, va saber que era la seva Marianneta (…), digué als homenets que, ja que l’havia perduda viva, que la hi deixessin tenir i emportar-se-la’n morta” (pp. 173-174).

Com podem veure, tant quan la reina demana caritat com també ara, hi ha generositat i obertura cap a qui ve de fora. I, en el cas del monarca, capim un tret present en moltíssimes narracions vernacles en què apareix el personatge: la seua disposició a tenir en compte tots els qui viuen en la terra que ell governa, això és, tots els súbdits, no sols els membres de la noblesa i els qui ocupen alts càrrecs eclesials o militars. Aquest detall connecta amb el matriarcalisme.

No debades, en acabant, el narrador indica que, “com que els homenets van trobar molt justa la petició, la carregà sobre el cavall i se l’endugué. (…) el rei, que mirava aquella cara tan bonica de la seva filla, notà que una cosa estava a punt de sortir-li per la boca i que, a mesura que en sortia, la noia recobrava les colors” (p. 174). Aquests mots tornen a reflectir el nexe que hi ha entre el pare en les cultures matriarcalistes, la maternitat (activitat també compartida per l’home, sense necessitat de cursets, ni de conferències sobre el tema) i com el parent no pretén deixar caure la xica, sinó que està disposat a fer-li costat i a respondre-li amb bona consideració:

“Ell, que li treu allò de la boca i la noia arrenca un sospir i obre els ulls.

-Marianneta! Que em coneixes? Sóc el teu pare.

-Sí!

-Digues, filleta: ¿com has estat a punt de morir? Què t’han fet?

La noia, aleshores, va assabentar-lo de tot (…).

El rei va arribar al palau amb la seua filla i va fer empresonar la seva dona” (p. 174).

Finalment, podríem dir que el sobirà s’interessa pel demà (la seua filla), per qui, anys a venir, podria heretar el seu reialme, i que les seues paraules evoquen les que, més d’una vegada, oïm en boca de mares que estan al costat de xiquets de pocs anys.

Una altra contalla que apareix en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, i en què copsem el matriarcalisme, és “Les someres del Mas d’En Trilla”. En un mas on hi havia tres germanes fadrines i de mitjana edat, es presenten tres hòmens que, com que sabien que eren riques, havien decidit anar-hi per si es casaven.

Aquestes dones sempre eixien guanyant: “havien esdevingut famoses per les passades que jugaven als visitaires” (p. 175). Com a exemple, al primer, un hereu d’Urgell (pp.  175-176), el reben amb molt de compliment i li diuen que, “en aquesta casa, els rucs no els abeurem fins que han acabat de menjar” (p. 178).

Al segon, petit, l’acompanyen a una cambra amb molts matalaps i amb una escala molt alta per a pujar.

I, al tercer, un home galant i de principis, quan ja se n’havia anat del mas, obri l’obsequi que li havien fet… i, en una font, veu que, “Entre els pans, hi havia també… una carabasseta” (p. 180).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que guien, ben tractades i hòmens que les emparen

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, i en què copsem trets matriarcalistes és “El frare”. En primer lloc, direm que és molt coneguda i que l’home fa lo que li indica la dona. Així, en un hostal, llogaren una minyona que, en la seua vila, deien “ruc” al fòtil que s’empra per a calfar el llit, mentres que, en la de l’hostal, en deien “frare”.

“Es va escaure que, el mateix dia de llogar-la, va arribar a l’hostal un pobre frare medicant, el qual (…) va demanar si li donarien acolliment per aquella nit” (p. 155).

Hi accedeixen els hostalers i, tot seguit, la mestressa, “quan s’acostava l’hora d’anar a jeure, (…) diu a la criada:

-Porta el frare al meu llit.

El bon frare (…) va seguir la criada i es ficà a la cambra i al llit de la mestressa” (p. 155).

En acabant, la senyora ama diu a la jove: “porta’l al de les noies” (p. 155). I així fa la xica amb el monjo.

Després, l’home va darrere de la dona… al llit esmentat (p. 156) i, al moment, ell comenta a la fadrina que, si ho hagués sabut, hauria preferit que li haguessen dit que no volien donar-li acollida.

Al capdavall, la minyona parla amb la mestressa, li explica el paper que fa el frare que s’hi allotja eixa nit i, llavors, l’hostalera li aclareix què vol dir el mot “frare”.

Com podem veure, la dona (tant l’hostalera com també la xica) són els personatges que van per davant.

En la contarella “La madrastra vanitosa”, també en la mateixa obra de l’estudiós Valeri Serra i Boldú, capim el matriarcalisme. Una vegada hi havia un rei molt poderós que va enviudar i només li restava una filla de pocs anys, Marianneta, molt garrida i que “era la criatura més contemplada del món” (p. 158) i amb qui son pare tenia un gran lligam.

Ara bé, arran d’una guerra, el monarca hi hagué d’anar i el seu ministre li aconsellà que es casàs amb una altra reina, perquè la nina no el trobàs a faltar. I així ho féu: elegeix una princesa veïna i li va recomanar “els afers de govern i que es mirés com a filla pròpia aquella Marianneta” (p. 159).

Passa que, com que, a la regina, li agradava molt la bellesa i tenia acritud de caràcter, “Aquells servents que la sabien portar eren recompensats amb esplendidesa” (p. 159), sobretot, quan demanava si la consideraven formosa.

A més, na “Marianneta creixia en bondat i en bellesa. Tenia el cor guanyat de petits i de grans. Era compassiva, amable i humil, i tot el servei del castell hauria fet qualsevol cosa per complaure la Marianneta” (pp. 160 i 162), més encara, perquè la madrastra a penes s’ocupava de la xiqueta.

Afegirem que, encara que la reina tractàs de reduir els servicis cap a la noia, la fillastra tenia bona traça i l’atenien serventes i cambreres.

Igualment, en passar la xiqueta a l’adolescència, “anava un dia a estendre un paneret de roba, quan va trobar-se amb un antic conegut del seu pare, que anava a complimentar la reina” (p. 162). Cal dir que el passatge d’estendre la roba, en moltes llegendes, ho fa en nexe amb un tema sexual, com ho és ací.

Ben mirat, la sobirana envia la xica a la cambra i, molt prompte, “a guardar un ramat de cabres” (p. 163), animal que empiula amb la figura de la mare i amb la maternitat. Llavors, “se li acostà un cavaller que s’havia perdut de camí. Li demanà la drecera per a anar al palau del rei i va fer camí” (p. 163). Per consegüent, altra vegada, la dona fa de guia de l’home, el salva i es fa lo que vol ella.

A continuació, la reina ordena que envien na Marianneta a un bosc i que la maten. Passa que, com que “Aquells criats eren dels més addictes que tenia al palau la Marianneta i, així que hagueren sortit (…), amb una mirada, es donaren a entendre que, per res del món, causarien el més petit dany a la noia” (p. 165).

Per tant, el narrador reflecteix una dona (la noia) ben tractada per dos hòmens que servien sa majestat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.