Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones que trien, acollidores, maternals i Pobles receptius

General, , ,

Una altra narració en què es plasmen signes matriarcalistes, i que fou compilada en l’esmentada antologia, és “Un sermó modern”. Així, hi ha un fragment en què es fa lo que vol la dona i, a banda, hi ha detalls que podrien ser de caire eròtic. Un capellà viu junt amb una criada (Marieta) i un dia, perquè ella fes un àpat de farinetes, la dona “Va cridar l’escolanet i li va dir:
-Vés i digues al rector que cal comprar farina, si vol dinar.

-El senyor rector ara fa missa i no se li pot dir res.

-Això no passa res! Tu veges com t’ho apanyes i li ho dius.

L’escolà no sabia com dir-ho al rector sense interrompre la missa, però, al final, se li va ocórrer una mangarrufa” (p. 504), de manera que el capellà copsa el missatge, respon al xiquet i, d’aquesta manera, l’acòlit ho passarà a la dona.

Una altra contarella amb trets típics de la cultura catalana, i arreplegada en “Rondalles populars valencianes”, és “L’escolanet despistat”. Durant les festes de la vila, el rector volia fer un sermó i parla amb l’acòlit: quan l’home diga “’Què vull jo i què volem tots?’, tu, de dalt [ de la teulada] estant, faràs així, molt finet, ‘Pau’, perquè faça com si vinguera del cel” (p. 505).

El xiquet, per la teulada i amb la possibilitat d’agafar nius (que li agradaven), això és, la part maternal i d’acollida de la vida (el niu matern), “sent que el rector deia ‘Què vull jo i què volem tots?’ i va anar tan atrotinat, (…) s’hi va pegar una trompada (…) i va cridar:

-Ai!, fotre!

I, per tota l’església, va ressonar:

-Fotre!… Fotre!… Fotre!…

El rector (…) va continuar fent el sermó, mentre tots els veïns que l’escoltaven van esclatar en un riure” (p. 506).

En una línia pareguda, i també en el recull a càrrec de Rafael Beltran, hi ha un relat, “El moliner (El més gandul dels tres fills)”, en què un pare cansat, un dia, comenta als tres fills que ell ha decidit donar el molí al més peresós dels descendents. Per a això, els envia pel món i, en tornar, el segon li diu “Vaig arribar a una figuera i em vaig tombar a l’ombra, per descansar. Una setmana després m’adoní que damunt el meu nas tenia una figa grossa i madureta; però, (…) no me la vaig menjar” (p. 512).

Sobre aquesta secció de la rondalla, cal dir que apareix la figuera (símbol femení vinculat amb la reproducció), l’ombra (un altre detall feminal, com també ho és la cova i l’interior de l’espluga), la dona com a acollidora del fill (del xicot) i, finalment, lo feminal per damunt de lo masculí (la dona té el seu cos dalt del minyó, ací, representat pel nas). Ben mirat, ella ja ha passat la joventut i, per això, el narrador indica que és madureta (podríem posar-li, com ara, uns trenta anys i, de pas, en edat de tenir fills).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones per damunt d’hòmens i relats eròtics de primeria del segle XXI

General, , ,

Un relat amb signes del mateix ram, i compilat per Rafael Beltran, és “El gat per damunt del peu”, el qual figura en altres fonts. Així, “Eren dos xics que anaven a festejar a la mateixa casa, perquè elles eren germanes” (p. 479) i u dels dos diu a l’altre:

“-Si ens conviden a sopar, quan jo et trepitge el peu, no menges més.

I només es posen a menjar, el gat li passa per damunt del peu i ell pensa:

-Ja m’ha tocat; això és que vol que no menge més” (p. 479).

Sobre açò, cal dir que hi ha contalles en què el gat és associat a la dona, principalment, si, com ara, apareix un personatge que és bruixa o que representa el dimoni. Ací, simbòlicament, la dona és per damunt de l’home (ella l’aixafa, però no com a senyal d’humiliació).

Quan els dos xics se’n van a dormir i sojornen en un llit (van empeltats), li diu:

“-Tu, per què m’has tocat el peu tan prompte?

-Jo? Si no te l’he tocat!. Deu haver estat el gat, que et deu haver passat per damunt del peu.

I ara, jo, ¿què he de fer, amb la fam que tinc?

-Allí, a l’armari, jo he vist que, a l’àvia, li han sobrat unes poques farinetes. Vés i tiba’t i dus-me’n, a mi, un grapat” (p. 479).

Com molt bé reflecteix aquest passatge, hi ha un repartiment de papers, com si calgués que cada u dels dos comptàs amb l’altre: 1) el decidit, el sortós, el suggeridor, el creatiu, qui porta la iniciativa… i 2) el reservat, el malaurat, l’aprenent, el seguidor…

Tot seguit, hi ha una escena en un moment d’obscuritat i, llavors, és quan apareix l’àvia:

“Va i es va tibar i n’agafa un grapat, però, com que anava a fosques, es va enganyar de cambra, es va anar a la de l’àvia. I l’àvia dormia i bufava:
-Jas…!

-No bufes, que ja són gelades!

 I l’àvia, vinga bufar.

La destapa i li les endinya a les anques, i l’àvia diu:

-Ai!, ai! Açò què ha estat?” (pp. 479-480).

En aquestes línies, l’escrit passa a ser eròtic i hi ha trets que ho plasmen: 1) les farinetes (puix que la farina lliga amb l’acte de fotre), 2) el fet que l’home entre a la cambra i que hi despulle la dona, 3) les anques (mot que ens podria evocar el refrany “Aixeca l’anca, que t’hi endinyo la palanca”) i 4) la resposta de la velleta.

Resulta interessant indicar que aquesta variant, la qual havia restat inèdita anteriorment, fou arreplegada en el 2004 i que és un altre exemple de canvi de papers: l’home s’endinsa i, com aquell qui diu, ataca; no hi ha un pacte proposat per l’anciana. Parlem d’un registre fet en el segle XXI i no, com ara, en els anys seixanta i setanta del segle XX en la Mallorca en què Gabriel Janer Manila recollia cançons eròtiques: hi ha una diferència de més de vint-i-cinc anys i de valors culturals, dues coses que hauríem de tenir present.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que condicionen en Pobles matriarcals i hòmens senzills

General, , , ,

Una altra narració que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què copsem trets matriarcalistes i, àdhuc, semblança amb altres relats, és “Pep el babau”. Començarem dient que hi ha fonts en què un pare acompanya un fill, tots dos fan lo que dicta la gent i, al capdavall, decideixen fer lo que consideren millor. Ací és paregut. “Hi havia en una vila xicoteta un home curt (…) que es guanyava el pa retirant la porqueria de les cases. El bon Pep -que així es deia- no tenia atzembla per al treball. Per això, carregava en un cabàs la porqueria i, fent molts viatges, la duia a fora de la vila. Les dones li deien cada volta que el veien carregat:

-Pep: compra’t un ruquet i, així, no hauràs de portar el cabàs al coll” (p. 447).

En aquest passatge, les dones són la part encertada, a diferència de la banda masculina.

En el fragment posterior, ell es compra el ruc i, així, fa lo que li havien recomanat. Ara bé: com que la cosa continuava i li parlaven sobre l’animalet i quant li havia costat, Pep els ho amolla.

Passa que un dia li vingué una idea que portà avant. “A la vesprada, quan resaven el roser a l’església, Pep hi entrà i se n’amagà en un racó. Acabades les oracions, tots van eixir del temple” (p. 447), llevat del femater, qui esperà que fossen la una de la matinada. Aleshores, fa voltejar les campanes i tota la gent acudeix a la plaça de l’església.

Per tant, el text va lligat a un moment femení del dia i, simbòlicament, a un aplec en un espai del mateix ram: la nit i el temple.

Quan ja hi són, hi ha signes de caire masculí (i uns altres, però feminals) ben repartits. Com a mostra, ell és dalt i parla; les dones i el poble són baix i tenen la darrera paraula, com ho exposa el compilador del relat: Pep “se’n pujà dalt de tot del campanar, d’on requerí l’atenció de les dones estant:

-Dones: escolteu-me bé. Sóc Pep, el femater.

En veure’l allà dalt, tothom va pensar:

-No traurem trellat del Pepet de la guitza. (…).

Tot seguit, el nostre personatge va fer un breu parlament:              

-A totes les dones, vull dir-vos que ja estic fart que em demaneu quant m’ha costat el ruc. Per tal que no torneu a demanar-ho més, us dic que m’ha costat… ¡dos-cents duros! Dos-cents duros!!! Resta això clar?

No cal dir-ho: la gent revenia a casa dient pestes de Pep, però, d’aleshores en avant, les dones no van tornar a demanar el cost del ruquet. N’havien escarmentat” (p. 448).

Com podem veure, la força acompanya les dones, el parlament es dirigeix a elles (ni tan sols, en menor mesura, als marits, ni als hòmens de la vila). Altrament, les dones són curioses, creatives, a banda de tenir una fortalesa capaç d’influir en els hòmens, fins que ells decideixen fer miques els vicis aliens i, de pas, adobar que ells puguen viure, com diem popularment, en pau.

Agregarem que la contalla fou editada en 1981 i que empelta molt amb la tradició matriarcalista valenciana i amb les funcions de cada gènere, fet que canvia en una que consideràrem millor no incloure-la i en què el paper d’alliberador passa al marit (i, a més, amb un garrot), en compte de fer-ho mitjançant la paraula o bé d’un pacte: “O si no…” (p. 451). És més: en la versió que n’escrigué el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), una dona decidida i sense embuts és qui fa que un home no intente manipular la gent i rebre’n diners recorrent a la por de què els passaria en l’esdevenidor si no eren caritatius amb ell.

Per tot això, convide a tenir presents aquests detalls per a futurs estudis i a fer-los, preferentment, amb contingut anterior a 1932.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles escatològiques amb guilopes i relats de transició

General, , ,

Una altra narració en l’esmentada antologia de Rafael Beltran, i que evoca altres relats escatològics i, igualment, la figura del petit deixondit davant del personatge de més pes, és “La criada golafre”. Una criada prepara un perol amb cigrons i botifarretes de carn per a la senyoreta.

Passa que, a mitjan camí, la casera pensava “’Este perol d’arròs, jo me’l menjaria tot sencer. Que bo que deu estar! Ara em menge una botifarreta’. Així, la va agafar d’un pessic i se la va menjar’.

Quan s’acostava a ca la senyoreta, (…) [ va pensar]: ‘Ja sé què li haig de dir!’” (p. 394). Cal dir que, en el llenguatge eròtic (per exemple, present en algunes contarelles i en cançons), la botifarra va associada al penis i, així, la casera acull i accepta (l’engul, “el traga”) l’home.

En canvi, en aplegar a ca la senyoreta, la dona veu que manca una part del menjar i ens endinsem en unes línies que lliguen amb la d’una contalla molt coneguda en què una rica, per ser tan exigent, a poc a poc, perd la seua condició de benestant i esdevé pobra:

“-Què li passa a l’arròs? Allà, al mig, hi ha un buit!

-Sí, senyora. Vós veureu: és que, quan venia cap ací, en passar sota un balcó, de dalt, han fet una salivada i jo, d’un pessic, li he llevat la botifarreta, a què havia caigut damunt.

-Ai, quin oi! Quin oi! Jo ja no vull l’arròs: fes el que en vulgues!

Això és el que la criada volia. Quan se’n va entrar al guisador, que la senyoreta no la veia, ella es va menjar tot l’arròs, burlant-se bona cosa de la seua senyoreta” (p. 394).

Finalment, hi ha uns versos en què torna a aparéixer la part de la senzillesa, per mitjà d’una cosa tan universal entre els humans i tan habitual com és fer de cos:

“Conte contat, conte arrematat!,

per la ximenera, se n’ha anat,

cauen anissos i torrat,

i, qui no s’alce, s’ha cagat!” (p. 394).

Adduirem que, en aquest final, les menges, la recompensa, davalla, se’n va cap a la terra i ens podrien recordar alguns fets de la festa de Nadal i, si no, la del bateig d’un nounat: els dolços que tirava el padrí que no desitjava ser qualificat d’agarrat, d’escanyapobres.

Una altra rondalla de l’obra “Rondalles populars valencianes”, amb signes tel·lúrics i que, altrament, podríem empiular amb fonts posteriors als anys seixanta i en què comencen a minvar els papers tradicionals i, àdhuc, en què hi ha una mena d’abraçada de la cultura patriarcal castellana, és “L’home que no sabia manar”, compilada per una dona nascuda en 1973 i per un home de l’any 1969 i publicada en el 2005 (p. 408).

Tot i que el text és en nexe amb la ben coneguda “A ta casa, vaca!”, el títol ja ens dóna un primer missatge: la feblesa masculina. ¿Som davant la figura de l’home, com, popularment, podem oir més d’una vegada, no té collons, d’un marieta? “Uns viatjants anaven de vila en vila i repartien coses a les cases que manava l’home” (p. 407). Uns mots ben il·lustratius. Així, amb uns quants hòmens.

Nogensmenys, en aplegar a una altra, el marit diu que volia un cavall i, quan la dona s’atansa on era l’home i ho veu, li comenta: “No m’agrada. I, ¿no t’agrada aquell, tan rebonic que és el cavall? (…) Aquell és més bonic.

-Ai! Té raó. No: eixe, no. Doneu-me aquell.

-No vos en done cap, que vós no hi maneu! Ací, a la vostra casa, no maneu vós: mana la dona.

I no s’emportà res” (p. 408).

Una qüestió que ens podríem fer és si, pel fet que un home no comande en la casa, ja és un drap i no hi cap l’eixart home-dona, tan comú en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants.

En eixe seny, si llegíssem les narracions més típiques (“A ta casa, vaca!”), els hòmens (marits), immediatament i sense afrontar-se, volen una vaca, no es desconsidera que la trien. I, al capdavall, apareix l’home flatós i, en realitat, indecís i que deixa la darrera paraula en la seua dona (“Ho comentaré a la meua dona…”) i, per això, els repartidors li diuen que ell també haurà de rebre una vaca.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Llauradors lligats a la terra, a la dona i arriscats

General, , , , , ,

Un altre relat en el recull “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i amb signes matriarcalistes, és “El tio Pep d’Orgues”: “Hi havia, una vegada, una vila xicoteta situada al racó més apartat de la comarca” (p. 390), frases amb què rememorem les narracions amb una espasa rovellada, arraconada i… que és la que salvarà.

El fet és que un home d’aquest indret “sabia fer tots els treballs del camp a la seua manera, sense  importar-li consells, ni recomanacions. (…) El cas és que sempre obtenia bones collites. Potser per això, perquè sabia tocar totes les tecles, li deien l’oncle Pep d’Orgues.

El complement inestimable de Pep era la seua ruqueta, sense la qual no podia fer res. Es refiava d’ella més que de ningú, de manera que, qualsevol bram o espantada de l’animalet, era un avís per a l’amo” (p. 391).

Així, copsem un home prou independent, lligat a la dona, a la terra i que, com l’avi matern de ma mare (Francisco, nat en 1879), no feia que l’economia anàs avant amb només una faena, sinó que la repartien entre unes quantes. Com a mostra, aquest antecessor meu, no assajava quatre collites a l’any: tres. Passa que ho combinava amb l’aportació que feia la seua dona (Amparo, 1885), qui, per exemple, tenia un jovenet que treballava per a ella. En resum, marit i muller contribuïen a la casa i no ficaven tots els ous en la mateixa cistella.

Ara bé, els mots sobre el paper de la ruca (i l’afecte del compilador de la contalla) reflecteixen que, a diferència, com ara, de com eren vists els animalets (principalment, els de casa), a mitjan dels anys vint del segle XXI, la ruqueta, com ens han dit algunes persones, és tractada com una més de la família i hi ha un reconeixement ben manifest cap a la contribució que ella fa al grup.

I més: hi ha un eixart entre el personatge masculí i el femení. La dona agafa l’home, qui és part de la terra i en depén (“sense la qual no podia fer res”), puix que ella té lo que fa possible la vida humana: els aliments i les condicions climatològiques beneficioses per a les persones.

Igualment, la contarella posa que l’amo “Es refiava d’ella més que de ningú”: no sols la ruca fa la funció de consellera, ans al contrari, perquè ell és atent a les respostes, així com el llaurador ho fa al cel, a la terra, a l’oratge, a la cultura tradicional relativa a lo agrícola, al camp,…

Altrament, “qualsevol bram o espantada de l’animalet era un avís per a l’amo” plasma eixe empelt tan fort i necessari entre el pagès i lo tel·lúric, paregut al d’una marona respecte del nadó i el del nin amb la mare, amb intenció que hi haja bona simbiosi i, que així, prosperen tots dos… i, a més, la muller.

En un passatge posterior, un home capta que l’oncle Pep va a la seua i, amb humor, li amolla que el propietari es morirà “quan la seua ruca faça tres pets. (…)

Camina que caminaràs, arribaren a la primera costera i, a la mínima relliscada, la ruca va sopar el primer esclafit.

(…) Continuaven caminant i, en disposar-se a travessar l’únic barranquet que hi havia en el camí a la vila, es va sentir el segon toc per davall la tafarra de la ruca” (p. 392).

Un poc després, l’oncle Orgues “va trobar el tercer pet. (…) La ruqueta, coneixedora del camí, va continuar fins a la casa de l’amo.

La dona de Pep, en veure-la arribar sola” (p. 392) alerta uns veïns que, sense perdre temps, s’ofereixen a cercar-lo.

Quan aquests veïns el troben, creuen que s’hauria mort i, fins i tot, quan ja eren a punt de soterrar-lo, un veí demana a un altre cap a on haurien de portar el taüt.

En eixe moment, l’oncle Pep, amb la seua tradicional espenta, els comenta:

“-Vosaltres aneu per on vulgueu. Jo, quan era viu, sempre anava tot dret” (p. 393).

En acabant, els veïns deixaren la caixa, l’amo n’ix, torna a la vila, els vilatans deien “Miracle, miracle! L’oncle Pep d’Orgues ha ressuscitat!” (p, 393) i, uns dies després, “L’oncle Pep mamprengué els seus costums de sempre (…), procurà no creure les coses tan aïnes” (p. 393). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Aplecs de dones i mullers que aconsellen i resolutives

General, , , , ,

Prosseguint amb narracions de caire matriarcalista que figuren en el recull “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, hi ha “Toni Cambrot i Pepa les Cols”. Primerament, direm que, en els malnoms assignats a cada personatge, hi ha part del simbolisme tradicional. Així, “cambrot” és una cambra petita i, en més d’un relat, l’home és xicotet al costat de la dona; a més, les cols són associades al tema de la maternitat (per exemple, amb el del naixement dels nens, d’on provenien, com ens han amollat moltes persones que han pres part en la recerca).

Com a mostra, Toni “era molt bon xic, tranquil i treballador, però una miqueta bajoca, mentre que la seua muller Pepa (…) era més inquieta i desimbolta i era molt envanida d’ella mateixa. Havien estat poc de temps casats i (…) ella havia pogut comprovar que el seu marit, a més de tranquil i pacífic, era una mica badoc i fàcil d’enganyar. Era d’aquells que no fan ni pols, ni remolí i, a ella, això no li agradava gens. Per la seua part, ell havia pogut comprovar que la seua dona no era fàcil d’acontentar, que era de les del morro fort i, tan bon punt trobava el moment, s’encarregava de fer-li veure qui manava a casa” (p. 376).

És més: “De vegades, ella contava a les veïnes les beneiteries del marit i els demanava consell per tal d’aconseguir que s’espavilara” (p. 376). Aquestes frases lliguen amb el costum (més habitual en les dones) de reunir-se amb intenció de resoldre un tema, detall que apareix després: “En aquestes converses de dones, en les quals es raonava de les coses d’aquest món i de les de l’altre, darrerament, havien parlat d’alguns homes que havien hagut d’eixir de la vila a causa dels seus negocis i a rodar pel món. D’ells, es contava que feien fortuna i que tornaven a la vila rics i generosos” (p. 376). Com podem capir, la fortuna és en nexe amb lo femení, puix que elles no són qui han d’emigrar de l’indret i, altrament, no ho exposen tampoc en aquestes converses, un fet significatiu. En canvi, l’home és qui ha de fer via, guanyar-se la vida en altres terres i, més avant, regressa a la mare, al punt de partida. Ben mirat, ho fan com a despresos i, potser, com a benefactors i tot.

Aquest aplec porta Pepa a traure-ho al marit (Toni), qui li ho accepta:

“-Mira, Toni: que he pensat que… saps què podries fer? Anar-te’n una temporadeta pel món i veuràs moltes coses i et trobaràs en moltes situacions diferents i, així, t’espavilaràs i… potser ens anirà millor.

Toni va reflexionar i, ben lluny de sentir-se agreujat per la proposta, pensà que no li vindria malament i va prendre una decisió, contemplant també (tot s’ha de dir) la possibilitat de no contrariar la dona, tan ressabuda que era.

-Tens raó, Pepa: així ho faré (…).

L’endemà va agafar les seues coses i començà a fer via” (p. 376).

Per tant, el narrador de la contarella considera que la dona és resolutiva, sàvia i li aprova la proposició.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Lligam mare-fill i jóvens deixondits i que colguen llavors

General, , , ,

Una altra contalla que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El Cendrós”. Una mare té tres fills i el més menut “No era tan fort com els seus germans, però sí molt més espavilat que tots dos” (p. 344).

Un dia, el major va i diu a sa mare:

“-Mare: doneu-me la benedicció, que me’n vaig pel món.

-Tan bé que estem ací… No te’n vages -li demanà ella.

(…) Al final, sa mare li va donar el consentiment” (p. 344) i li diu unes recomanacions.

Com podem veure, com en altres narracions, hi ha un lligam entre la marona i el fill, sobretot, per part de la dona, qui el convida a prosseguir. Al capdavall, ella ho aprova i, així, es fa lo que vol la dona (ací, en un tema en nexe amb la maternitat).

En acabant, el xicot fa un acord amb un home que li ofereix un contracte… quan “Ja era de nit” (p. 344). Altra vegada, hi ha un signe vernacle: els pactes entre ambdues bandes esdevenen en un moment d’obscuritat.

El primer dia de faena, l’amo diu al jove: “Agafa el mul i te’n vas a sembrar (…) blat a la foia, a un bancal meu que té una figuereta a la vora” (p. 345). O siga que el minyó connecta amb l’hivern (la sembra del forment), amb una terra amb una figuera (arbre associat a la dona) i, ben mirat, amb un costat no cèntric (tret que té relació amb lo feminal).

Després de tornar el gran a casa, el germà mitjà diu a la mare que ell també vol anar pel món i la marona “li donà l’aprovació i el mateix consell” (p. 346).

Quant al germà petit, sí que segueix les indicacions de la mare i, per això, “es llevà les espardenyes i s’arromangà els pantalons per travessar el corrent per dins l’aigua.

Camina que caminaràs, va trobar, entre dues fosquetes, l’home roig i el gos pelut” (p. 347) que li havia dit la mareta, gràcies a l’eixart que hi ha entre mare i fill. És a dir, que ell entra en terreny femení (l’aigua) i veu l’home enmig de la foscúria.

Afegirem que, quan el jovenet arriba al bancal, el narrador trau molts detalls que evoquen la dona: “Fa un solc només i hi aboca tota la talecada de blat. A continuació, pega una altra passada de rella per colgar la llavor. Després, desaparella l’animal, el lliga a la soca de la figuera i li posa menjar. Tot seguit, escampa una flassada a l’ombra de l’arbre i es gita a dormir” (p. 347). En altres mots, el xic se’n va a la terra, apareix la vulva (el solc), una talecada (la qual empelta amb el pit i amb les mamelles, com es dedueix del llibre “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta) i, com que el passatge té lloc en època hivernal (la llavor que es fica en la terra), ell s’atansa a la mare (la flassada, la fusta i la nit en què dorm el fill).

Finalment, el petit, fruit de l’empelt amb la mare (en segueix els parers), com que el gos de l’amo no es volia moure, “començà a pedrades amb ell, fins a fer-lo prendre el camí de casa” (p. 348), això és, d’alguna manera, el xic segueix les directrius de la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jóvens comerciants, creatius i dones que dirigeixen

General, , , , , , ,

Un altre relat arreplegat en el mateix recull, i en què capim signes matriarcalistes, és “Matxinet (El tracte de no enfadar-se)”, de què hi ha versions paregudes en terres catalanoparlants. Així, un jove que anava pel món, un dia entra de llogat en una casa de gent rica i l’amo i ell fan un pacte: no hauria d’enutjar-se ningú de l’altre.

El primer dia, l’home envia el xic a per llenya (detall que lliga amb la fusta i amb la dona): el minyó li’n porta de troncs d’oliveres i li evoca l’acord.

El segon dia, els trets són més significatius i el propietari li indica “em dus llenya que siga torta del tot; quant més torta, millor.

I ell arranca a córrer i es topeta amb un camp de vinya i veu els ceps torts” (p. 342). O siga que hi ha la vinya (el triangle invertit de la vulva) i la tortesa (en lloc de la rectitud).

En la tercera prova, el jovenívol és enviat a guardar els porcells (animal en nexe amb la bacona i, de pas, amb la fertilitat) i, a més, es troba amb uns mercaders i fan un tracte: ell els donarà els porquets, “però, després, m’haureu de donar les cues, quan ja els haureu matats.

Això feren (…).

A vora mas, hi tenien una bassa d’abeurar els animals i aquest xiquet (…) en va fer una de les més boniques. Clavà totes les cues de manera que només es veia una punteta per damunt l’aigua.

Entra a ca l’amo i li narra tot (…). Arranquen a veure el miracle i el xiquet li mostra” (p. 342).

Tot seguit, l’home estira d’una cua i cau d’esquena i, més avant, el narrador posa que “Ja no li podia demanar ningú més paciència, a aquest home. Un nostramo ja major (…) i amb una dona corpulenta que el devia dur de bòlit” (p. 343). En altres mots, en aquesta rondalla publicada en 1983, copsem dos papers simbòlics i comuns en molts relats: l’home (vell i feble) i la seua muller (forta, que comanda la casa i que és qui decideix).

Finalment, l’amo fica el xicot en un sac i podem llegir que “la fosca tant serveix als malfactors com a les persones que somnien amb els àngels. (…) Així és que Matxinet va aprofitar per deslligar-se i per encabir dins del mateix sac tota la vaixella de casa. Fet açò, va amagar-se en una cantonada” (p. 343). Per tant, els elements femenins es posen de part de Matxinet (l’obscuritat, el fet que ell toque els peus en terra, la seua creativitat…) i, àdhuc, altra vegada apareix el racó (la cantonada), com ja ho fa en rondalles plasmades per Sara Llorens (1881-1954) a primeria del segle XX i compilades en el llibre “Rondallari de Pineda”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Tornada a la mare, a la terra de naixement i agraïments

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb la contalla del Sant Job, compilada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, l’espòs aplega a la fonda i l’amo li diu que no havia passat ningú dels dos arriers que feien camí. Llavors, ell evoca el primer consell.

L’home emprén cap a un altre indret (“continua el seu camí”, això és, el que li havia dit Sant Job) i passa a una cambra on hi ha penjades diferents parts de persones. Però, com que li ve al pensament el segon parer i ell el segueix, es gita, s’adorm i el propietari li comenta que el no dir res ha fet que ell no mate el llaurador. I el pagés li explica: “jo no he demanat perquè pense que, en coses que no m’importen, millor callar-me” (p. 320).

“I camí avant fins que aplega a la seua vila. En arribar a la porta de sa casa, veu la seua dona fent una besada a un capellà jove” (p. 320).

Llavors, s’ho pensa un moment i ho ajorna per a l’endemà. Cal dir que, de matí, associat a la infantesa i a l’esperança, és quan ell aplega a la vila i que, a migdia (en nexe amb la joventut), intervé la figura del fill (ara, jove) i el marit arriba a sa casa: “una veïna el veu i li diu:

-Però, home, tu, ¿per aquí? Quant de temps! Com és que no vas a ta casa?

-No sé… No sé què he de fer.

-Però home! Vés corrent i ho veuràs: hi ha una festa.

-I, ¿com és que hi ha festa en la meua casa?

-I una festa molt grossa! ¿No saps que el teu fill ha cantat missa hui, este mateix matí?

I se’n va corrent a sa casa i hi havia molt de rebombori i va haver d’obrir-se pas entre la gent” (p. 321).

Com podem copsar, aquesta dona és la part activa i ell és el passiu que segueix les indicacions per a poder estar amb els seus i, així, participar de la celebració de molta gent de la vila, no sols de la família junt amb els veïns.

Ací és quan entra la muller, qui el rep joiosa i, ben mirat, li amolla:

“-Ara has de conéixer el teu fill. Fill, vine! Vine a conéixer ton pare!

En això que, per la porta del pati, apareix el capellà jove. I l’home s’abraça a tots dos” (p. 321) i el marit recorda el tercer consell i, per a festejar la trobada, els diu:
“-Sóc una altra vegada en casa, amb la meua dona i amb el meu fill, amb totes les persones que aprecie. Ja no puc tindre un dia millor. ¿No és hui el dia més feliç de la meua vida? El meu amo em va donar este pa, perquè el partira el dia més feliç (…). Així que ho faré.

I parteix el pa i… quina sorpresa! La meitat del pa era buit i, dins, hi havia una lletra que hi deia: ‘Ara que estàs amb la teua família i amb les persones que vols, és el moment d’agrair-te la teua paciència i el treball de trenta anys’. I, dins del pa, també hi havia els diners de trenta anys de treball amb el Sant Job” (p. 321), dos trets lligats amb el camp (el qual ell treballava) i amb la figura del llaurador: la paciència i la continuïtat de la connexió amb la terra, necessària perquè fructifique.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que gestionen, hòmens que emparen i vells que aconsellen

General, , , , , ,

Una altra contarella en què hi ha trets matriarcalistes, i arreplegada per Rafael Beltran en l’obra “Rondalles populars valencianes”, és “Sant Job (Els tres consells)”. Així, hi havia un home que era treballador, però que, com que a penes recollia i hi havia poca faena, “pensa d’anar-se’n fora a cercar on guanyar-se la vida i ho va dir a la dona:

-Mira: he pensat que me’n vaig a veure si trobe faena perquè, si no, ens morirem de fam.

-Puix bé. Jo ho passaré aquí, com puga, i tu, quan tingues treball, ja m’enviaràs diners.

I l’home se’n va” (p. 318).

En nexe amb aquest passatge, hi ha relats en què 1) la dona és a punt de morir-se i 2) la família passa per un mal moment. Nogensmenys, ací ho reflecteixen tots dos.

Quant al paper de la muller, encara que ell li porta els qüerns, ella és qui els gestiona i ho farà després de tractar-ho tots dos. Àdhuc, hi ha hagut casos en què el marit ho delegava en la dona (no sols en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920), ans al contrari, entre nascuts després.

Com a compensació a la bonesa d’aquests personatges, en aplegar l’home a una casa, ho fa a una “molt bona. Allí menjava, tenia una cambra i treballava de gust perquè el seu amo era bo. I, per a no perdre aquella casa, no li demanava diners. I treballava la terra i portava la finca. I van passar-hi trenta anys sense demanar-li res” (p. 318).

Aquestes línies són un exemple d’un acord que dura pràcticament més d’una generació i que es podia haver allargat més. Cal dir que el marit ho està com si fos u més de la família receptiva, la qual li confia les terres, ell les llaura i en trau molt de profit, fet que permet un lligam no solament amb lo tel·lúric, sinó, ben mirat, amb el propietari.

“I un dia pensa que se li acabava la vida i que ja era hora de tornar a la seua vila. Així, que l’home va” (pp. 318-319) i ho diu a l’amo, qui li ho aprova i, a banda, li afig: “Mireu: he pensat una cosa. Puc donar-vos els diners del vostre treball o tres consells bons. Vós trieu.

El bon home s’ho pensa un poc i li diu:

-Els diners estan be; però pot ser que siguen millor els tres consells.

-Bé. Ja que heu triat això, vos diré els tres consells. El primer és: ‘No deixeu mai camí real per senda’. El segon és: ‘En tot allò que no vos importe, millor si no vos hi claveu’. I el tercer diu: ‘Mal pensament que tingueu hui, deixeu-lo per a demà’. I vos donaré estos dos pans. Mireu: este més menut és per a que mengeu pel camí, quan tingueu fam; i este més gros vos el done perquè el partiu el dia més feliç de la vostra vida.

-Moltes gràcies. Així ho faré.

-Ja no tinc res més a dir. Bon viatge!

I el bon home agafa (…) i se’n va” (p. 319).

Com podem veure en els mots de la qüestió que fa el masover i en la resposta del jornaler, ningú dels dos rebutja la segona part (els diners i els consells), un detall que empelta amb el matriarcalisme. Això explica per què el treballador s’enduu pa i les lliçons de la vida (aprenentatges que li seran profitosos d’ara en avant).

En el passatge posterior, el marit es troba amb dos hòmens que decideixen tirar per una drecera, en lloc d’un camí recte. Tocant el simbolisme, en aquesta rondalla no és tan manifest en el llenguatge, a diferència d’una narració compilada pel folklorista Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), “Els tres consells de Salomó”, en què apareix que “no es gosava mai a arriscar a eixir fora de la carretera, per més que alguna vegada conegués ell mateix que feia marrada”, de l’obra “Lo Rondallaire. Tercera sèrie” (p. 39), publicat en el 2014 per Cossetània Edicions. En la contalla valenciana, el personatge es diu “Mireu: jo seguiré per este camí. No tinc pressa, vaig a poquet a poquet i faig el viatge. Ja ens veurem allí” (p. 319), en un hostal on coincidiria amb els dos hòmens esmentats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.