Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Sexualitat matriarcal, vida quotidiana, realisme i dones deixondides

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, també copsem trets matriarcals en el poema “Imitat de Dante”, de Josep Palau i Fabre (1917-2008), en què un home parla a una dona i, com ara, li diu “sabreu la bava

que destil·len els homes, invisible (…).

Per mi sabreu tota cosa possible;

la verge puta que ningú es tirava

i el bord donzell, de cul massa irascible.

Sabreu el bé i el mal, la bruixeria,

les llúpies, els amors, la niciesa,

fal·lus caiguts i sense poesia

i pecats clandestins sense grandesa” (p. 230).

 

Cal dir que aquests versos foren publicats en 1943, quasi quatre anys després de la guerra (1936-1939), i que hi ha passatges que evoquen la jovenesa (el patge, això és, el futur cavaller), la prostituta, la regla (en nexe amb les llúpies) i, com ara, una sexualitat sense grandesa, detall que es podria interpretar com que és terrenal i senzilla.

Un segon poema, de Miquel Bauçà (1940-2005), tracta sobre la trobada entre un home i una dona i en què ella és qui dirigeix amb fortalesa i amb iniciativa:

“Segura, el va anar arruixant

a cops d’aigua beneïda” (p. 231).

 

I, així, lo femení és ben considerat.

En passar a la composició “L’amor de l’home”, de Pere Quart (1899-1986), l’escriptor trau la realitat i toca els peus en terra en mots sobre l’amor carnal:

“És així, pel que es veu, l’amor de l’home

i tots som fills de lúbrics exercicis.

No en fem escarafalls i disfressem-los (…).

Que aquests costums, de fet,

són mil·lenaris” (p. 236).

 

Uns altres versos en què es fa una defensa de la sexualitat són els de “Romanç”, de Miquel Martí i Pol (1929-2003), quan diu que es besen al carrer, que potser els vegen les dones del raval i

“tota la santa tarda!” (p. 237),

 

un moment del dia associat a lo femení, en aquest cas, positivament.

Ben mirat, indica que

“En ser que sigui fosc

tornarem cap a casa;

(…) ens besarem de nou” (pp. 237-238).

 

Altrament, en el poema “Els diumenges, a la tarda…”, l’escriptor Miquel Bauçà inclou detalls de la vida quotidiana en relació amb lo eròtic i del paper de la mare:

“Els diumenges, a la tarda, (…)

els fills dels obrers, sota la  benigna mirada

de les mares grasses.

Els nois s’estrenyen les noies davant la setmana

(…) que se’ls ve al damunt. Els nois no parlen.

Les noies somriuen i s’abandonen amb mesura

als braços i al ritme del fox” (p. 239)

 

i, per tant, els xics i les xiques s’abracen.

Un altre poema interessant és “Cartes d’amor per a la Pepa, I”, de Narcís Comadira (1942) i arreplegat en l’esmentada antologia. Així, l’escriptor diu

“Pepa estimada: aquí van

uns versos per al teu sant.

Permet-me que una vegada

et faci carta rimada.

(…) Faré rima consonant,

la que agrada a la gent gran;

i quan doni algun mal pas,

tu que ets llesta, ja ho veuràs.

(…) És obvi que els meus neguits

han de rimar amb els teus pits,

i també que tacte i gruix

rimaran amb entrecuix” (p. 240).

 

Per consegüent, ella és qui ho aprova, és deixondida i ambdós són senzills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa, ben considerades i sinceres

General, , , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, i en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en què la dona porta la iniciativa i amb el simbolisme, és “Cançó de les besades”, de la poetessa catalana Rosa Leveroni (1910-1985):

“El primer bes que florí,

te’n recordes?, jo el donava.

Tu em prengueres el segon

vora del riu que cantava.

I després ja començà

el rosari de besades” (p. 212).

 

En acabant, lliga el sol i la muntanya amb lo masculí i, quant a lo femení, ho fa amb els estels, amb el perfum i amb la lluna clara.

També hem considerat interessants uns versos que connecten amb la sexualitat matriarcal:

“Totes d’un encantament

que ens feia les hores calmes…” (p. 212).

 

Una altra composició en què es reflecteix la sinceritat femenina és “Per tres esclats…”, de Carles Riba (1893-1959), quan s’obri la flor:

“que fonda jeies dins el teu cos que brillava!

(…) i eres vera a la riba d’una obscura mar brava” (p. 213).

 

Per tant, una dona de bon cor (vera), al costat de l’aigua (un tret feminal) i valenta com la mar.

Ben mirat, en el poema “Xifra”, de Gabriel Ferrater, la dona, molt oberta, és qui autoritza l’home i ho fa amb bonesa, com ell li diu. Així, en plena nit,

“que em vas cridar del teu racó (…)

i em rebies, cos bondadós” (p. 218).

 

En una altra secció de l’antologia, hi ha una composició, “Deu-me una santa”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què es capeixen signes matriarcalistes:

“Deu-me una santa, enc que no sigui al dogma,

a qui pugui pregar, (…);

deu-me una santa que hagi estimat força,

que per pregar-li calgui un bes i una cançó” (p. 228).

 

Així, en aquestes línies, ella té la darrera paraula.

Tot seguit, la dona figura com a subministradora, com una persona receptiva a l’empelt entre ambdós i amb dolcesa:

“i era el seu tast com la més fina noia

i al coixí del seu pit hom havia el son dolç” (p. 228).

 

Cal dir que, com en molts passatges i com en moltes rondalles i, àdhuc, en comentaris que ens han fet, la dona és ben considerada:

“Aquella santa sempre bella mossa;

no havia mendicant que no li fos devot:

era tan clara, blanca, fresca i jove

com nata de primala i com un veire nou” (p. 228).

 

Finalment, direm que fa esment d’una primala (potser d’un cabra, animal vinculat amb la maternitat) i amb el veire (un vas per a beure, això és, amb un recipient associat a la dona).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, prostitució, vida creativa i gaudi de viure

General, , , ,

Cal dir que, en el poema “Mudances”, de Gabriel Ferrater (1922-1972), capim detalls matriarcalistes, ací, durant l’acte sexual amb penetració:

“Va i torna, àgil,

 de la tendresa al riure, del pudor” (p. 157),

 

junt amb la foscor i un ocell (l’home) que demana a la dona:

“com te’l sents a l’espatlla, i et mesura

fins on s’haurà escruixit la teva fusta” (p. 157).

 

Uns altres versos interessants són els de “La jaqueta de cuiro”, de Josep Elias (1941-1982), ambientat en una relació d’un home amb una prostituta

“després de tant viatjar, tant ballar amb dones.

L’home la plega acuradament, com una actitud casolana

que escalfi un poc més la cambra llogada.

 

Plovia, i la dona arrapant-se ha dit quina jaqueta més forta,

i no era mentida, però de nit cal afegir històries

(…) Però tot just es repensa, recorda quan feia el soldat

aleshores sí que no hi havia esperances.

Ella també n’ha conegut de soldats, diu em fan pena.

A ell en canvi no li agrada la pena, i escup contra el xàfec” (p. 159).

 

Com podem veure, l’encert és vinculat amb la dona i, ben mirat, amb la sinceritat en la relació entre ambdós. A més, ell, mitjançant la simbologia del soldat (el penis), lliga amb la seua joventut en el servici militar i li ve a dir que, entre aquest servei i el temps amb ella, prefereix l’empelt actual.

Altrament, la prostituta li comenta que ha conegut molts hòmens, potser, àdhuc, com el d’una rondalla del Carxe en què un major torna d’una ciutat vestit de militar i la muller diu a una dona que, en aquelles terres llunyanes, el marit hi haurà estat netejat (unes jovenetes, amb prostitutes). Sobre aquest detall, alguns hòmens nascuts entre 1930 i 1950 m’han parlat de jóvens que, mentres feien aquest servici, com es diu popularment, se n’anaven de putes.

Nogensmenys, ell opta per la vida creativa (l’enllaç amb ella, no amb lo militar) i,  per això, enmig de l’obscuritat, prioritza l’esperança, la joia i li introdueix semen (li l’escup).

Una altra composició amb signes matriarcals és “Qui em viu en tu amb joia inseparable…”, del poeta Josep Vicenç Foix, en què el personatge masculí es considera subjugat a la dona, la qual és associada a la majestuositat femenina:

“Que em trob més sol quan, de ta forma esclau,

De mar i llum i atzur faig el palau

Que als ulls de tots és jaç grosser i establa?

(…) I quan ma carn al teu desig s’avença” (p. 169).

 

Aquests versos podrien ser en nexe amb un acte en el llit (on tots dos jaurien) i recorren a mots que exposen lo feminal: la mar, la color atzur, la grosseria (com a part més aïna popular i no pròpia del puritanisme), l’estable (com a sinònim de casa i, altrament, unit al cavall, animal que representa els sentiments i les emocions).

Al capdavall, l’escriptor, a través del cos, s’atansa a la dona i, això sí, ho fa en funció del desig de l’estimada i ella li marca les directrius.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones fortes, maternitat i pas a l’adolescència

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, en la composició “En port travat ets l’algosa clapera…”, de Josep Vicenç Foix (1893-1987), capim detalls matriarcals que lliguen amb la dona com qui té la darrera paraula i amb la maternitat:

“Só l’home antic; i tu, l’ara i l’oracle

D’una dea sense aura ni miracle,

Tronc d’un menhir en el coval impur” (p. 105).

 

Així, per una banda, l’home és associat a la vellesa, mentres que la dona ho fa a la joventut i és ella, considerada una deessa, qui determina la resposta que val. Altrament, el poeta trau mots normalment en nexe amb lo femení (el menhir, com a símbol de la força i de l’empelt amb la terra, l’espluga i la impuresa), però que, en el cas del menhir, també podria representar el penis en erecció.

Un altre poema que plasma trets matriarcalistes i el pas de la infància a l’adolescència, és “Madu”, de Josep Ma. de Sagarra. Començarem dient que “madu”, tant en indonesi com també en malai, vol dir “mel”:

“Madu, en el teu cor d’oliva,

i en el teu riure net de fel,

ara no hi ha dol ni recel,

encar que nedis, nua i viva.

 

Madu, rebenta el fruit de mel

dins la frescor de la geniva,

que no seràs imperativa

amb aquest pubis sense pèl.

 

Però no vagis refiada

(…) perquè, al moment que et broti el pit,

hi haurà una estrella, dins la nit,

que es morirà desesperada” (p. 106).

 

Per tant, l’escriptor es dirigeix a una xiqueta, potser, si fa no fa, de dotze anys i que encara no ha tingut la primera regla. Igualment, copsem l’acte de la penetració (l’estel, en aquests versos, no correspon a la vulva, sinó al penis, el qual s’introdueix en la foscor, això és, en el cos de la dona).

Una altra composició plena de signes de caire matriarcalista figura en les pàgines 108-109: vespre, barrancs, ombres, dansaires, una alzina (arbre i punt de trobada), una noia…

Ben mirat, s’hi apleguen el dia (l’home) i la nit (la xica):

“Hostessa universal i del goig missatgera,

Alba del dia total, i crepuscle!

(…) Entre insignes negrors i clams secrets, salífers!” (p. 108).

 

Afegirem que hi ha un empelt entre la terra i la mar, dos signes relacionats amb la dona i ho fan mitjançant un arbre que, si es mou, dóna els seus fruits: “Si mous l’Arbre de Mar cauran els fruits defesos” (p. 108), puix que les llavors que quallen equivalen al semen i, així, generaria un fill.

Més avant, veiem els pèls del pubis i la connexió entre tots dos: ell s’atansa en un moment del dia que vincula amb l’obscuritat en què ella és la regina: llums (sol, masculí) que regalimen (que flueixen) a l’espart del capvespre, mentres que la dona viu “senyorejant en els acres reialmes” (p. 108).

Tot seguit, Josep Vicenç Foix passa a la sexualitat unida a la maternitat:

“¿Ets el pomer pensat a la vall carbonera

Voltada d’infinits i, Tu Sola, Minerva,

(…) nodrissa dels segles” (p. 109)

 

i, al capdavall, amb “les herbes consagrades” (p. 109), o siga, amb una sexualitat ben vista, àdhuc, quan té relació amb les dones tradicionalment dedicades a les herbes (per exemple, les trementinaires).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que alliberen, que conhorten i maternals

General, , , , , ,

Després d’un vers en què l’home pensa que ell podrà emportar-se la història, i havent acabat de banyar-se ella, la muller capta que

“(…) també aquest silenci

vol dir viure sola, i la companyia del sol

ensopeix” (p. 82).

 

Així, hi ha dona, bany (aigua), companyia de l’home (solar), mig adormits…, o siga, un passatge connectat amb la nit.

La rematada del poema inclou que la dona salva l’home o, en aquest cas, com en moltes contarelles, ell recorre a demanar-li ajuda i la rebrà, de la mateixa manera que la mare ho fa amb el nen:

“Si de sobte algú descobrís la cala amagada

seria com tornar a començar anys i paraules perdudes” (p. 82).

 

Entrant en la composició “Fins el mai”, del cantautor Lluís Llach (nascut en 1948), passem a uns versos en què la dona, no sols allibera l’home, sinó que la seua paraula és la que val:

“Jo vianant d’amor si tu ets el meu viatge

i assedegar-me del tot si tu ets la meva font.

Vull tot l’aroma fresc de la teva besada,

poder sentir els segons pel batec del teu cor,

jo mariner expert si tu ets la meva barca

i amarinar-me amb tu més enllà de l’horitzó” (p. 86).

 

El fet que l’escriptor puga navegar, que puga delectar el bes i que els seus projectes vagen avant, dependran molt de la decisió de la dona. Fins i tot, la formació (i l’educació) que ell rebrà per a saber viure.

Un altre poema en una posició pareguda és del català Narcís Comadira (1942). Així, en els versos de “Febre”, tracta molt sobre la bellesa corporal i sobre el tacte que ell sent i trau la dolcesa unida a la suavitat:

“la teva pell: miratge

de clar de lluna, estany

de dolcíssim repòs.

Dunes suaus, blancoses

lleu paisatge nevat

(…) ploma entre plomes, ala

de frecs subtils, consola’m!” (p. 87).

 

Altra volta, el personatge masculí sol·licita que el femení li allargue la mà, que no el deixe caure, al mateix temps que frueix com el nen en contacte amb la mareta (simbolitzada per la ploma viril entre les plomes femenines, potser les mans acaronadores) i que, com he vist alguna vegada, li demana pels mugrons, per les mamelles o per què les dones donen llet i no els hòmens. És més: la frase “consola’m!” empelta amb l’obra “Mujer no me dejes” (“Dona: no em deixes”) del pintor valencià Fernando Peiró Coronado.

Una altra composició, molt interessant i que podria empiular-nos amb una llegenda (per la quantitat de detalls que recopila), és “Les dones d’aigua”, de Jem Cabanes (nat en 1942) i que figura en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura:

“Hi havia un temps, no pas gaire remot,

que, al peu de l’aigua, les dones ajupides

picaven la roba xerrotejant de tot.

El sol enlluernat les resseguia

per l’escotat del pit i el blanc de l’os” (p. 88).

 

Per consegüent, la dona és la part activa, la que porta la iniciativa, la que és seguida per l’altra (l’home, ací, representat pel sol) i, quan coincideixen físicament, ell li passa la mà pel pit.

En els versos vinents, hi ha una mansuetud i tendror que ell estima:

“El riu, dropolejant, de tant xerrim-xerram

se’ls ficava a les cuixes en un ruixim d’aram

i la roba en xuclava blancors de llet silvestre

brandant nues tendreses i tripijocs de sang” (p. 88).

 

En altres paraules, el riu (el líquid de l’home) penetra entre les cuixes, en la dona, per mitjà del penis (l’aram) i la roba (la dona d’aigua) acull el semen del personatge masculí i ho fa amb una blanor sincera i eròtica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, hòmens en botigues de dona i minyones sinceres

General, , , , , ,

Una rondalla que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, acompanyada de trets matriarcalistes, és “Ses pebreres torrades”, en què, com podrem veure, el marit fa un paper que més d’u relacionaria amb la dona. “Puix resulta que això era un matrimoni i s’home va anar a una vila de fora i diu a sa dona:

-Què vols que et duga?

I sa dona diu:

-Doncs, mira: ¿saps què podries dur-me? Dus-me un subjectador, perquè no en tinc.

Llavors, es marit li respon:

-Ai, doncs bé -i se’n va” (p. 202).

En acabant, ja en una casa en què venien de tot, ell diu a la botiguera si hi tenen  subjectadors per a sa dona i, com que la comerciant li indica que no i li demana si ell sap quin és el nombre (la grandària) que s’ajustaria a la seua muller, la dona li fa una qüestió:

“-Com aquests melons?

El marit li diu:

-Nooooo. No. Com això, no.

La venedora solta:

-Ai!, com seran, Senyor!” (p. 202).

Altra vegada, el personatge masculí empiula amb lo femení. Després, com que hi havia unes pilotes penjades, ella li demana:

“–Com aquestes pilotes?

-No, no, no.

-Com aquestes?

-Tampoc.

Aquella dona diu:

-Xica! I com seran?

Aleshores, com que allà hi havia un cabàs de pebreres, ella li diu:

-Com aquestes pebreres?

I el marit li comenta:

-Aaaaixí, però torrades.

Aquella dona era vella; ja les devia tindre torrades” (p. 203).

Per tant, l’home fa una tasca que, primerament, podríem pensar que la realitzaria una dona i, ben mirat, és ben tractat per la muller i per la venedora.

En el relat posterior, “Sa lavativa”, hi ha signes matriarcalistes (reflectits, sobretot, en un personatge femení que parla la llengua vernacla, a diferència d’una senyoreta que, com que vol parlar fi, recorre al castellà).

“Una volta era una senyoreta que tenia una criada i li diu:

-Ai: vés al metget i digues-li que m’he fet malalteta.

La criada se’n va a cercar-lo i li diu:

-Senyor metjot: sa meua senyorota s’ha fet malaltota

Ell li comenta:

-Hi aniré a veure, hi aniré a veure” (p. 203).

Quan el metge (qui també parla en castellà) aplega a ca la senyoreta, li recomana una lavativa (que era una medecina que es donava per a netejar la panxa):

“-Ai: això és manca d’una lavativa.

Sa dona li comenta:

-Però, metget: com que tinc el florinet tan xicotet, no m’hi cap el petorret.

I sa criada salta i diu al metge:

-És mentira, senyor metjot!: té es florinot tan grossot que li cap goma, xiulet i pot” (p. 204), això és, que, en el florinet (l’anus), li cap el preservatiu, el penis i la bossa amb els testicles (l’escrot, ací, el pot).

Agregarem que, mentres que la senyora empra un llenguatge en diminutiu (potser per allò de “fer fi”), la minyona l’usa en augmentatiu, sense barroquisme i, igualment, diu les coses sense pèls en la llengua i, per eixe motiu, no admet la mentira.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Sexualitat matriarcal, dones amb iniciativa i aplec eròtic

General, , , ,

Prosseguint amb el llibre del folklorista de Tàrbena, també copsem trets matriarcals en la contarella “Es sabater”. En primer lloc, la dona porta la iniciativa i és qui organitza: “Això era un sabater que sa dona li diu:

-En aquesta casa tan gran que tenim, tu, amb aquesta cambra, tens prou. Podríem llogar sa part de darrere.

Es marit li diu:

-Sí. Mira: fes un rètol i el posarem a sa porta.

Com que sa dona fa es rètol, el qual deia: ‘Es lloga sa part de darrere’. Li posa cel·lo i tot per a apegar-lo. Però, en això, la criden per anar-se’n i se’l deixa damunt d’una cadira.

Llavors, al poc de temps, torna a entrar-hi sa dona, s’asseu en sa cadira i se li apega es rètol en es cul” (p. 198).

Per tant, la dona (més activa) proposa i l’home ho aprova. En acabant, podem llegir que “I sa dona, quan se n’anava pes carrer, ho feia amb es rètol tot apegat a ses anques. I, allà, un home que la va veure, amb intenció de burlar-se’n, li diu:

-Xica! Llogues la part de darrere. I la de davant, què?

I ella li respon:

-En la de davant, hi treballa el meu marit” (p. 198).

Així, com que el marit a penes intervé, es plasma que ella és qui té la darrera paraula. 

Una altra contarella eròtica que figura en “El seculòrum i la seculera”, i amb simbolisme, és “Sa plica”. Començarem dient que una “plica”, com indica el DCVB, és un “Sobre o embolcall de documents”. “En Tàrbena, varen fer una oferta per a apanyar la teulada de l’església a plica tancada, a veure qui donava per a fer-ho més barat. Hi estaven els hòmens i els regidors:

-Apa! Vejam! ¡Acabem açò i diguem quan direm quant! I, més tard, com que s’havia fet a lletra tancada, el batle diu:

-Apa! S’alça la plica!

I el contractista que el va fer…, demana:

I, en què consisteix l’obra?

El batle li respon:

-A tapar es clavill de l’església i a fer-li sa verga as sant -que el sant tenia un gaiato (una vara) i deien ‘sa verga’ -diu” (p. 198).

En altres paraules, el relat és sobre una relació sexual entre un home i una dona (fer una lletra), potser amb una mena de subhasta en una sala en què s’acorda introduir el penis (el gaiato, la verga) dins del temple (la vulva que era oberta).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, llauradors, balls i vocabulari de la terra

General, , , , , , ,

Una altra contalla recollida en el l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, la qual ens evoca la del frare que s’emprava per a calfar els llits, és “Sa passada des fogons”. “Abans, anaven a Alger i ho féu una xica d’ací que no coneixia molt aqueixa ciutat. I s’ama li va dir:

-Hui heu de netejar es fogons.

(Per a dir ‘foguers’, deien ‘fogons’). I aquella xica, doncs bé, se’n va anar en amo allà i, un dia de tants, diu que li va dir s’ama:

-Escolteu: hui rentareu es fogons -o siga, els foguers-.

I aquella joveneta li respon:

-Mireu, senyoreta: a vós, vos el rentaré; però, a s’amo, no” (p. 195), és a dir, que no rentaria l’anus de l’home.

Un altre relat arreplegat pel folklorista tarbener i en què es reflecteix la filosofia de la terra i la castellana (simbolitzada per una mestra que parla en castellà), és “La contarella de Gines”. “En Gines, un llogaret de la vila valenciana de Guadalest, una mestra de la vila hi venia amb l’autobús (la callosina) i havien d’anar a cercar-la baix de la carretera. La senyoreta era molt fina.

Llavors, hi havien enviat un home de la vila, qui anava amb una haca, perquè hi muntara la mestra. La dona hi arriba i ell li diu:

-I bé, senyora mestra, que vinc a arreplegar-la.

I ella, en veure l’haca,… pum!, agafa amb un bot i hi munta. En muntar, la faldeta se li va muntar al coll, i la pobra dona no duia baix pantalonets. Aleshores, la mestra, tota fina, diu en castellà:

-Heu vist la meua lleugeresa?

Tot seguit, sense embuts, li respon el de Gines:

-Senyora mestra: ací, en Gines, diem ‘la bacora’” (p. 196).

Així, a més del repartiment simbòlic de papers (un escrit del segle XIX, a què accedírem, ja posava que ni lo políticament correcte, ni l’actuar segons les modes, eren propis de terres catalanoparlants), la dona és damunt de l’home (puix que ella és qui munta dalt del cavall). Quant al de Gines, li parla amb vocabulari popular de la terra (en aquest cas, d’una figa de pell negra que, igualment, vol dir les parts genitals externes de la dona).

Passant a la narració eròtica “El berimbell”, és a dir, el garbell, enllaça amb els versos musicals, ben populars en el País Valencià, que diuen que “La balladora, quan balla, / sempre mira el ballador: / si li penja o no li penja / la punta del mocador” (en la versió del folklorista Francesc Martínez i Martínez, 1866-1946, “La llauradora,…”). Unes quantes persones eren en una era i una dona veu que “passa un home amb un cavall i ell li diu:

-Bon dia!, sa bona dona i es derindell.

I ella li respon:

-Bon dia!, bon cavaller i lo que vos penja.

I ell li fa una qüestió:

-¿Em voleu vendre dues lliures pes pelut que porte enmig de ses cames?” (p. 197).

Al capdavall, el narrador fa un aclariment i, a la fi, diu a qui escolta el relat: “’Lo que li penja’ és s’espasa, que li penjava. (…) I, què era lo que hi duia? Era es cavall” (p. 197). I, com que “espasa” (recta) representa el penis i, altrament, el cap de cavall s’assembla al membre viril, tots dos són la mateixa part del cos (el segon mot, com a eufemisme de “carall”).

En qualsevol cas, la dona és qui triarà si acceptarà l’home, no ell si ho farà amb la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, capellans, jovenetes i calces

General, , , ,

Un altre relat eròtic, paregut en altres versions i arreplegat en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “El rector i les xiquetes”. Així, “Una xiqueta se’n puja dalt d’un arbre i, com que no portava pantalons i el rector estava baix i li va veure el cul, quan ella se’n baixa, ell li diu:

-¡Nyas, dues pessetes! Ta mare, que es compre un parell de pantalons.

Després, el rector féu lo mateix amb una altra.

Llavors, quan ho saberen les mares, diuen entre elles:

-Sí? Si, a elles, les xiquetes, els donen dues pessetes… Si nosaltres ens posem allí dalt, ens donarà un duro” (p. 172), és a dir, tres pessetes més que a les filles. La pesseta era la moneda oficial en Espanya abans de l’entrada de l’euro en el segle XXI.

“I una mare d’una xiqueta se’n va dalt de l’arbre, sense pantalons, i diu el rector:

-Nyas! Dos quinzets i vés a afaitar-te. Vés i que t’afaiten” (p. 172). I, com que el quinzet tenia la valor de la quarta part de la pesseta, el capellà reflecteix les seues preferències per les jovenetes.

Una rondalla relacionada amb el tema de la prostitució, i amb una sexualitat tractada de manera oberta, és “La confessió” (p. 172), en aquesta obra. Un amic diu a un altre que ell volia passar a confessar-se i el segon li respon “-Passa per davant de l’església i hi entra

El xic diu al rector que ell volia confessar-se i el capellà li demana:

-Quins pecats tens?

-Només en tinc u -li diu el jove-. Que m’he gitat amb una dona” (p. 172).

Tot seguit, el mossén li demana amb qui ho ha fet i, com que no ha estat ni amb Tal, ni amb Tal altra, ni amb la de més enllà, el capellà li diu “Que Déu et perdone.

I, quan ix el xic, li demana l’amic:

-Què? Què t’ha dit el rector?

Diu:

-M’ha donat tres direccions…” (p. 172).

Aquest final lliga amb la religiositat matriarcalista, àdhuc, amb la figura d’un capellà que no s’escandalitza pels temes sexuals, sinó que els té com una part positiva de la  vida, encara que el relat ens trau un mossén que, potser, també anava amb dones.

Passant a la narració “Els carboners” (p. 175), igualment, eròtica, però amb un vincle entre una figura del camp i una del convent (qui parla en castellà), el relat apareix amb passatges en què es fa lo que vol la dona. Com a exemple, un carboner que hi havia passat, comenta a un amic com havia transcorregut i diu als seus companys:

“-Xiquets! Em passa estò amb la monja. Cada volta que hi vaig, em diu ‘¡Quin lloc tan fosc, si una fos roín!’.

I un carboner de la colla li diu:

-I tu, ¿no li dius res, a la monja?

Ell respon:

-Xico! A la monja, ¿què vaig a dir-li, jo?

-Doncs, la setmana que ve, hi he d’anar, jo.

A la setmana vinent, hi va l’altre carboner” (p. 175).

El folklorista de Tàrbena també recull una contarella molt coneguda pel País Valencià, “Això són altres calces”, ja escrita per l’estudiós Joaquín Martí Gadea (1837-1920) en la segona part de “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del xe” (de 1906). “Una dona va a confessar-se i diu al rector:

-Pare. M’acuse que m’he gitat amb Calces.

El capellà li comenta:

-Ah! Això no és pecat. Jo també m’hi he gitat bona cosa de voltes… Em gite amb calcetins.

La dona li respon:

-No, però és que no són calces de les que porte. És amb un home que li diuen Calces.

Llavors, li diu el rector:

-Ooooi! Això són altres calces” (p. 180).

Sobre aquesta contalla, més d’un recopilador de vocabulari català en terres valencianoparlants, indica que és l’equivalent a l’expressió “Això són figues d’un altre paner”. En qualsevol cas, deu ser molt antiga.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, capellans i dones fortes i arriscades

General, , , , ,

Una altra contarella que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, i que hem triat, és “El capellà i el sagristà”. El capellà i el sagristà estaven a veure qui se n’havia carregat més i un dia diu el rector “Triqui!” i l’altre li respon “Traca!”.

Quan ho deia el capellà, eixia una dona; i, quan ho feia el company, una altra. “I, en això, ve la dona del sagristà junt amb la filla i el capellà diu:

-Triqui! Triqui! -feia a les dues.

Llavors, el sagristà, com que eren la dona i la filla, feia:
-Traca!

El capellà s’havia carregat la mare i la filla” (p. 170), és a dir, havia tingut relacions sexuals amb totes dues.

Així, altra vegada, el tema de la sexualitat apareix obert, fins i tot, en figures simbòliques com el rector i lliga amb una cultura, la catalana, en què hi ha un vincle històric entre els càrrecs eclesials i el Poble, com indica Jaume Vicens Vives en l’obra “Notícies de Catalunya” en 1960.

Una altra rondalla amb capellans i amb dones és “Sa confessió”, recopilada pel folklorista tarbener. El rector, quan se li atansaven a confessar-se, els demanava el motiu i un home li diu:

“Mire: ara per ara, sempre dic males paraules. Sempre ‘Me cague en Déu’ i això. O siga, tinc un vici.

-¿Vols que te’ls lleve? (…) Doncs, la primera persona que veges quan isques, li dones cinc duros; i ja veuràs com, així, se te’n va el vici.

Com que ell ix i, en veure una joveneta que anava per allà i que tenia bon d’això, agafa i diu:

-Xe! Jas, cinc duros.

I ella li demana: -Cinc duros? Per què?

-Perquè el rector m’ho ha dit.

-El rector?

L’home diu a la xicota:

-Sí.

I la joveneta li afig:

-Cinc duros costa al rector; i, si tu vols, en són deu. I ara també li’n costarà deu, per escalivar-ho. Cinc li’n costa, a ell; tu, si vols, en són deu. I ara haurà d’amollar-ne deu, per escalivar-ho” (pp. 170-171).

Per tant, encara que el capellà és una autoritat moral i té qui li fa cas, en acabant, la dona té la darrera paraula i ella és qui determina en el camp eròtic, no ningú dels dos hòmens.

En línia amb aquest paper de la dona, en la contalla “Es pardalot”, en l’obra “El seculòrum i la seculera”, podem llegir que “una dona que era de Bolulla i amiga del rector, se’n pujava cap amunt i, en una era, es veia amb el capellà.

El rector deia que va anar-hi i que ell volia fer. I els corbs anaven coooc!, coooc!, coooc!, per dalt de s’era. I diu que un corb va anar-hi i ella va dir al rector, qui estava per darrere:

-Pica, pica, pardalot negre, que, per molt que piques, d’aqueix ull, no em deixaràs torta” (p. 171). Per consegüent, ens trobem davant una narració amb un intent de penetració per darrere (coit anal), però per a fer miques la dona (bé com a persona, bé per la manera de desenvolupar l’acte), cosa que no prosperarà a causa de la fortalesa femenina. Igualment, l’animal masculí és de color fosc i, com que és negre (el corb), simbolitzaria la color de la sotana i, així, el rector.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.