Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Sexualitat matriarcal, hòmens en botigues de dona i minyones sinceres

General, , , , , ,

Una rondalla que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, acompanyada de trets matriarcalistes, és “Ses pebreres torrades”, en què, com podrem veure, el marit fa un paper que més d’u relacionaria amb la dona. “Puix resulta que això era un matrimoni i s’home va anar a una vila de fora i diu a sa dona:

-Què vols que et duga?

I sa dona diu:

-Doncs, mira: ¿saps què podries dur-me? Dus-me un subjectador, perquè no en tinc.

Llavors, es marit li respon:

-Ai, doncs bé -i se’n va” (p. 202).

En acabant, ja en una casa en què venien de tot, ell diu a la botiguera si hi tenen  subjectadors per a sa dona i, com que la comerciant li indica que no i li demana si ell sap quin és el nombre (la grandària) que s’ajustaria a la seua muller, la dona li fa una qüestió:

“-Com aquests melons?

El marit li diu:

-Nooooo. No. Com això, no.

La venedora solta:

-Ai!, com seran, Senyor!” (p. 202).

Altra vegada, el personatge masculí empiula amb lo femení. Després, com que hi havia unes pilotes penjades, ella li demana:

“–Com aquestes pilotes?

-No, no, no.

-Com aquestes?

-Tampoc.

Aquella dona diu:

-Xica! I com seran?

Aleshores, com que allà hi havia un cabàs de pebreres, ella li diu:

-Com aquestes pebreres?

I el marit li comenta:

-Aaaaixí, però torrades.

Aquella dona era vella; ja les devia tindre torrades” (p. 203).

Per tant, l’home fa una tasca que, primerament, podríem pensar que la realitzaria una dona i, ben mirat, és ben tractat per la muller i per la venedora.

En el relat posterior, “Sa lavativa”, hi ha signes matriarcalistes (reflectits, sobretot, en un personatge femení que parla la llengua vernacla, a diferència d’una senyoreta que, com que vol parlar fi, recorre al castellà).

“Una volta era una senyoreta que tenia una criada i li diu:

-Ai: vés al metget i digues-li que m’he fet malalteta.

La criada se’n va a cercar-lo i li diu:

-Senyor metjot: sa meua senyorota s’ha fet malaltota

Ell li comenta:

-Hi aniré a veure, hi aniré a veure” (p. 203).

Quan el metge (qui també parla en castellà) aplega a ca la senyoreta, li recomana una lavativa (que era una medecina que es donava per a netejar la panxa):

“-Ai: això és manca d’una lavativa.

Sa dona li comenta:

-Però, metget: com que tinc el florinet tan xicotet, no m’hi cap el petorret.

I sa criada salta i diu al metge:

-És mentira, senyor metjot!: té es florinot tan grossot que li cap goma, xiulet i pot” (p. 204), això és, que, en el florinet (l’anus), li cap el preservatiu, el penis i la bossa amb els testicles (l’escrot, ací, el pot).

Agregarem que, mentres que la senyora empra un llenguatge en diminutiu (potser per allò de “fer fi”), la minyona l’usa en augmentatiu, sense barroquisme i, igualment, diu les coses sense pèls en la llengua i, per eixe motiu, no admet la mentira.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Sexualitat matriarcal, dones amb iniciativa i aplec eròtic

General, , , ,

Prosseguint amb el llibre del folklorista de Tàrbena, també copsem trets matriarcals en la contarella “Es sabater”. En primer lloc, la dona porta la iniciativa i és qui organitza: “Això era un sabater que sa dona li diu:

-En aquesta casa tan gran que tenim, tu, amb aquesta cambra, tens prou. Podríem llogar sa part de darrere.

Es marit li diu:

-Sí. Mira: fes un rètol i el posarem a sa porta.

Com que sa dona fa es rètol, el qual deia: ‘Es lloga sa part de darrere’. Li posa cel·lo i tot per a apegar-lo. Però, en això, la criden per anar-se’n i se’l deixa damunt d’una cadira.

Llavors, al poc de temps, torna a entrar-hi sa dona, s’asseu en sa cadira i se li apega es rètol en es cul” (p. 198).

Per tant, la dona (més activa) proposa i l’home ho aprova. En acabant, podem llegir que “I sa dona, quan se n’anava pes carrer, ho feia amb es rètol tot apegat a ses anques. I, allà, un home que la va veure, amb intenció de burlar-se’n, li diu:

-Xica! Llogues la part de darrere. I la de davant, què?

I ella li respon:

-En la de davant, hi treballa el meu marit” (p. 198).

Així, com que el marit a penes intervé, es plasma que ella és qui té la darrera paraula. 

Una altra contarella eròtica que figura en “El seculòrum i la seculera”, i amb simbolisme, és “Sa plica”. Començarem dient que una “plica”, com indica el DCVB, és un “Sobre o embolcall de documents”. “En Tàrbena, varen fer una oferta per a apanyar la teulada de l’església a plica tancada, a veure qui donava per a fer-ho més barat. Hi estaven els hòmens i els regidors:

-Apa! Vejam! ¡Acabem açò i diguem quan direm quant! I, més tard, com que s’havia fet a lletra tancada, el batle diu:

-Apa! S’alça la plica!

I el contractista que el va fer…, demana:

I, en què consisteix l’obra?

El batle li respon:

-A tapar es clavill de l’església i a fer-li sa verga as sant -que el sant tenia un gaiato (una vara) i deien ‘sa verga’ -diu” (p. 198).

En altres paraules, el relat és sobre una relació sexual entre un home i una dona (fer una lletra), potser amb una mena de subhasta en una sala en què s’acorda introduir el penis (el gaiato, la verga) dins del temple (la vulva que era oberta).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, llauradors, balls i vocabulari de la terra

General, , , , , , ,

Una altra contalla recollida en el l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, la qual ens evoca la del frare que s’emprava per a calfar els llits, és “Sa passada des fogons”. “Abans, anaven a Alger i ho féu una xica d’ací que no coneixia molt aqueixa ciutat. I s’ama li va dir:

-Hui heu de netejar es fogons.

(Per a dir ‘foguers’, deien ‘fogons’). I aquella xica, doncs bé, se’n va anar en amo allà i, un dia de tants, diu que li va dir s’ama:

-Escolteu: hui rentareu es fogons -o siga, els foguers-.

I aquella joveneta li respon:

-Mireu, senyoreta: a vós, vos el rentaré; però, a s’amo, no” (p. 195), és a dir, que no rentaria l’anus de l’home.

Un altre relat arreplegat pel folklorista tarbener i en què es reflecteix la filosofia de la terra i la castellana (simbolitzada per una mestra que parla en castellà), és “La contarella de Gines”. “En Gines, un llogaret de la vila valenciana de Guadalest, una mestra de la vila hi venia amb l’autobús (la callosina) i havien d’anar a cercar-la baix de la carretera. La senyoreta era molt fina.

Llavors, hi havien enviat un home de la vila, qui anava amb una haca, perquè hi muntara la mestra. La dona hi arriba i ell li diu:

-I bé, senyora mestra, que vinc a arreplegar-la.

I ella, en veure l’haca,… pum!, agafa amb un bot i hi munta. En muntar, la faldeta se li va muntar al coll, i la pobra dona no duia baix pantalonets. Aleshores, la mestra, tota fina, diu en castellà:

-Heu vist la meua lleugeresa?

Tot seguit, sense embuts, li respon el de Gines:

-Senyora mestra: ací, en Gines, diem ‘la bacora’” (p. 196).

Així, a més del repartiment simbòlic de papers (un escrit del segle XIX, a què accedírem, ja posava que ni lo políticament correcte, ni l’actuar segons les modes, eren propis de terres catalanoparlants), la dona és damunt de l’home (puix que ella és qui munta dalt del cavall). Quant al de Gines, li parla amb vocabulari popular de la terra (en aquest cas, d’una figa de pell negra que, igualment, vol dir les parts genitals externes de la dona).

Passant a la narració eròtica “El berimbell”, és a dir, el garbell, enllaça amb els versos musicals, ben populars en el País Valencià, que diuen que “La balladora, quan balla, / sempre mira el ballador: / si li penja o no li penja / la punta del mocador” (en la versió del folklorista Francesc Martínez i Martínez, 1866-1946, “La llauradora,…”). Unes quantes persones eren en una era i una dona veu que “passa un home amb un cavall i ell li diu:

-Bon dia!, sa bona dona i es derindell.

I ella li respon:

-Bon dia!, bon cavaller i lo que vos penja.

I ell li fa una qüestió:

-¿Em voleu vendre dues lliures pes pelut que porte enmig de ses cames?” (p. 197).

Al capdavall, el narrador fa un aclariment i, a la fi, diu a qui escolta el relat: “’Lo que li penja’ és s’espasa, que li penjava. (…) I, què era lo que hi duia? Era es cavall” (p. 197). I, com que “espasa” (recta) representa el penis i, altrament, el cap de cavall s’assembla al membre viril, tots dos són la mateixa part del cos (el segon mot, com a eufemisme de “carall”).

En qualsevol cas, la dona és qui triarà si acceptarà l’home, no ell si ho farà amb la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, capellans, jovenetes i calces

General, , , ,

Un altre relat eròtic, paregut en altres versions i arreplegat en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “El rector i les xiquetes”. Així, “Una xiqueta se’n puja dalt d’un arbre i, com que no portava pantalons i el rector estava baix i li va veure el cul, quan ella se’n baixa, ell li diu:

-¡Nyas, dues pessetes! Ta mare, que es compre un parell de pantalons.

Després, el rector féu lo mateix amb una altra.

Llavors, quan ho saberen les mares, diuen entre elles:

-Sí? Si, a elles, les xiquetes, els donen dues pessetes… Si nosaltres ens posem allí dalt, ens donarà un duro” (p. 172), és a dir, tres pessetes més que a les filles. La pesseta era la moneda oficial en Espanya abans de l’entrada de l’euro en el segle XXI.

“I una mare d’una xiqueta se’n va dalt de l’arbre, sense pantalons, i diu el rector:

-Nyas! Dos quinzets i vés a afaitar-te. Vés i que t’afaiten” (p. 172). I, com que el quinzet tenia la valor de la quarta part de la pesseta, el capellà reflecteix les seues preferències per les jovenetes.

Una rondalla relacionada amb el tema de la prostitució, i amb una sexualitat tractada de manera oberta, és “La confessió” (p. 172), en aquesta obra. Un amic diu a un altre que ell volia passar a confessar-se i el segon li respon “-Passa per davant de l’església i hi entra

El xic diu al rector que ell volia confessar-se i el capellà li demana:

-Quins pecats tens?

-Només en tinc u -li diu el jove-. Que m’he gitat amb una dona” (p. 172).

Tot seguit, el mossén li demana amb qui ho ha fet i, com que no ha estat ni amb Tal, ni amb Tal altra, ni amb la de més enllà, el capellà li diu “Que Déu et perdone.

I, quan ix el xic, li demana l’amic:

-Què? Què t’ha dit el rector?

Diu:

-M’ha donat tres direccions…” (p. 172).

Aquest final lliga amb la religiositat matriarcalista, àdhuc, amb la figura d’un capellà que no s’escandalitza pels temes sexuals, sinó que els té com una part positiva de la  vida, encara que el relat ens trau un mossén que, potser, també anava amb dones.

Passant a la narració “Els carboners” (p. 175), igualment, eròtica, però amb un vincle entre una figura del camp i una del convent (qui parla en castellà), el relat apareix amb passatges en què es fa lo que vol la dona. Com a exemple, un carboner que hi havia passat, comenta a un amic com havia transcorregut i diu als seus companys:

“-Xiquets! Em passa estò amb la monja. Cada volta que hi vaig, em diu ‘¡Quin lloc tan fosc, si una fos roín!’.

I un carboner de la colla li diu:

-I tu, ¿no li dius res, a la monja?

Ell respon:

-Xico! A la monja, ¿què vaig a dir-li, jo?

-Doncs, la setmana que ve, hi he d’anar, jo.

A la setmana vinent, hi va l’altre carboner” (p. 175).

El folklorista de Tàrbena també recull una contarella molt coneguda pel País Valencià, “Això són altres calces”, ja escrita per l’estudiós Joaquín Martí Gadea (1837-1920) en la segona part de “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del xe” (de 1906). “Una dona va a confessar-se i diu al rector:

-Pare. M’acuse que m’he gitat amb Calces.

El capellà li comenta:

-Ah! Això no és pecat. Jo també m’hi he gitat bona cosa de voltes… Em gite amb calcetins.

La dona li respon:

-No, però és que no són calces de les que porte. És amb un home que li diuen Calces.

Llavors, li diu el rector:

-Ooooi! Això són altres calces” (p. 180).

Sobre aquesta contalla, més d’un recopilador de vocabulari català en terres valencianoparlants, indica que és l’equivalent a l’expressió “Això són figues d’un altre paner”. En qualsevol cas, deu ser molt antiga.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, capellans i dones fortes i arriscades

General, , , , ,

Una altra contarella que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, i que hem triat, és “El capellà i el sagristà”. El capellà i el sagristà estaven a veure qui se n’havia carregat més i un dia diu el rector “Triqui!” i l’altre li respon “Traca!”.

Quan ho deia el capellà, eixia una dona; i, quan ho feia el company, una altra. “I, en això, ve la dona del sagristà junt amb la filla i el capellà diu:

-Triqui! Triqui! -feia a les dues.

Llavors, el sagristà, com que eren la dona i la filla, feia:
-Traca!

El capellà s’havia carregat la mare i la filla” (p. 170), és a dir, havia tingut relacions sexuals amb totes dues.

Així, altra vegada, el tema de la sexualitat apareix obert, fins i tot, en figures simbòliques com el rector i lliga amb una cultura, la catalana, en què hi ha un vincle històric entre els càrrecs eclesials i el Poble, com indica Jaume Vicens Vives en l’obra “Notícies de Catalunya” en 1960.

Una altra rondalla amb capellans i amb dones és “Sa confessió”, recopilada pel folklorista tarbener. El rector, quan se li atansaven a confessar-se, els demanava el motiu i un home li diu:

“Mire: ara per ara, sempre dic males paraules. Sempre ‘Me cague en Déu’ i això. O siga, tinc un vici.

-¿Vols que te’ls lleve? (…) Doncs, la primera persona que veges quan isques, li dones cinc duros; i ja veuràs com, així, se te’n va el vici.

Com que ell ix i, en veure una joveneta que anava per allà i que tenia bon d’això, agafa i diu:

-Xe! Jas, cinc duros.

I ella li demana: -Cinc duros? Per què?

-Perquè el rector m’ho ha dit.

-El rector?

L’home diu a la xicota:

-Sí.

I la joveneta li afig:

-Cinc duros costa al rector; i, si tu vols, en són deu. I ara també li’n costarà deu, per escalivar-ho. Cinc li’n costa, a ell; tu, si vols, en són deu. I ara haurà d’amollar-ne deu, per escalivar-ho” (pp. 170-171).

Per tant, encara que el capellà és una autoritat moral i té qui li fa cas, en acabant, la dona té la darrera paraula i ella és qui determina en el camp eròtic, no ningú dels dos hòmens.

En línia amb aquest paper de la dona, en la contalla “Es pardalot”, en l’obra “El seculòrum i la seculera”, podem llegir que “una dona que era de Bolulla i amiga del rector, se’n pujava cap amunt i, en una era, es veia amb el capellà.

El rector deia que va anar-hi i que ell volia fer. I els corbs anaven coooc!, coooc!, coooc!, per dalt de s’era. I diu que un corb va anar-hi i ella va dir al rector, qui estava per darrere:

-Pica, pica, pardalot negre, que, per molt que piques, d’aqueix ull, no em deixaràs torta” (p. 171). Per consegüent, ens trobem davant una narració amb un intent de penetració per darrere (coit anal), però per a fer miques la dona (bé com a persona, bé per la manera de desenvolupar l’acte), cosa que no prosperarà a causa de la fortalesa femenina. Igualment, l’animal masculí és de color fosc i, com que és negre (el corb), simbolitzaria la color de la sotana i, així, el rector.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que gestionen i prostitució

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, també capim trets matriarcalistes en la rondalla “El gosset de la senyoreta”. Començarem dient que el relat parteix del simbolisme entre la dona que mana i el gos (el serf i, en el llenguatge sexual, el penis i, així, l’home). Primerament, una senyoreta que ho havia deixat tot a un convent de frares, decideix donar-ne una part a Jaume, un element eixerit. L’home se li acosta amb l’animalet i diu a la dona:

“-Senyoreta: podríem fer parlar este gos.

Ella li demana:

-Com, Jaume?

I ell li respon:

-Sí: el portem a València, que hi ha un això que avesen els gossos a parlar.

Llavors, ella li diu:

-Oi! Doncs, això és arreglat, fill! Demà el portes a València. ¿Tu saps lo bonic i manset que és? Avesa’l a parlar” (p. 167). 

La dona és qui porta la casa i el personatge masculí representat pel gos és mans i garrit, però no parla (ella té la darrera paraula). Quant a “avesar”, ací significa “ensenyar”.

Aleshores, l’home, seguint les directrius de la dona, se’n va a València amb part dels diners que li amolla la senyoreta. Aquest detall empiula amb el de molts escrits (com també amb comentaris) relatius a la muller que, després que el marit li hagués lliurat el sou, el gestionava i, en alguns casos, la dona en deixava una part perquè l’home, per exemple, quan ja li havia demanat que li’n passàs uns quants per a poder fumar, ho fes. Doncs bé: en aquest relat, serà que ell es puga dedicar a la gresca i, com ara, a anar de putes: “este element se’n va allí de tabola, a les putes i de rebombori. Es gasta els diners i torna altra volta:

-Senyoreta, vinga. 

-Què s’ho avesarà?

-Sí. Això ha fet. Allí m’han assegurat que el gos, en un parell de mesos o tres, ja sap parlar.

-¡Ai, quin gust! Quin gust!

A dos o tres mesos, diu Jaume:

-Senyoreta: me’n vaig a veure el gos.

I la dona n’amolla.

Mentrestant, ell se’ls balafiava fent viatges i, quan ja se’n va fartar, li demana la senyoreta:

-Per què no tens intenció de portar-te el gos?

-Sí. Hi caldrà anar i veure.

Ell fa dos o tres viatges, la senyoreta li amolla i l’home, allí, de rebombori i de tabola” (p. 167).

En altres paraules, en diferents passatges, Jaume recorre a la dona (qui confia en ell) i, així, es fa lo que ella vol. Quan torna, Jaume diu a la senyoreta:
“-Ara me l’emportaré, 

-¡Ah, recontra! Quines ganes tinc de veure’l! -li respon ella.

Quan arriba Jaume, la senyoreta li demana.

-Que no et portes el gosset?

Llavors, ell li diu:

-Calle, senyoreta, que m’ha donat un disgust! Quan venia per l’Encina, em diu: ‘Jaime! ¿Encara es gita la senyoreta amb el canonge?’ I em va fer una ràbia! El vaig tirar per la finestreta del tren.

Al capdavall, li comenta la dona:

-Has fet bé, fill, perquè, si ve aquí, no sé lo que haguera passat.

I aquell va matar el gos abans d’eixir d’aquí, quan anava per la carretera” (p. 168).

Per consegüent, la dona, com la mare que dóna el vistiplau al fill, ho fa amb Jaume, qui ha fet realitat el seu objectiu eròtic i sexual.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En relació amb la festa de Sant Antoni, afegirem aquests mots que hem posat en el meu mur i en l’entrada que plasmàrem anit, 17 de gener del 2026, en un blog:

<<“Sí que les dones acostumen a ser capdavanteres” (Assumpta Capdevila, en el meu mur, el 18 de gener del 2026).

El 18 de gener del 2026, ma mare, per telèfon, em digué que “El dia de Sant Antoni es feia una foguera. El dia que se celebrava la festa hi havia missa, processó, repartiment, benedicció, novena (abans, huit dies; després, la novena se’n reduí a tres).

I, en acabar la novena, feien una picadeta. I el dia que era Sant Antoni i acabava la festa, cada u s’enduia de sa casa lo que volia, feien unes fogueres, menjaven,… Els clavaris ho pagaven tots junts”.

Quan li hem adduït que era una festa del barri molt entroncada com també ho era la del Carrer Sant Miquel i la del Carrer Sant Rafel, m’ha respost que eren festes de barri.

També ha coincidit en el fet que les dones eren qui portaven la festa i que la manera de fer-la, en els darrers anys, els “Amics dels animals” (sic, “Que ja no porten el nom del sant”, com ens ha agregat), es limitava més al dia de la festa, a l’espectacle i al repartiment de llepolies>>.

 

Sexualitat matriarcal, hòmens mansuets i dones deixondides i amb espenta

General, , , , ,

Una altra contalla amb trets matriarcalistes, i que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, és “Sa gatera”. Així, en un moment en què les portes tenien un forat, una dona que havia pecat va a confessar-se i el rector li comenta “Puix això és apanyat. Quan es teu home se’n vaja, tanques amb clau i poses sa clau dins des forat. I jo hi aniré, hi entrarem i et perdonaré es pecat.

Sa dona, és clar, ho diu contenta as seu home:

-Mira: prompte tindré absolt es pecat perquè es rector m’ha dit que, quan tu te’n vages, pose sa clau baix d’allà i ell hi entrarà i em perdonarà es pecat.

I s’home li diu:

-¡Ah, doncs bé!

Com que s’home fa això” (p. 158), o siga, lo que li diu la muller.

Un altre passatge en la mateixa línia és en el relat “El candeler”. “Puix això era el rector, qui era amic de la tia Maria i el marit se’n va anar a fer faena. Hi havia qui deia a l’home:

-La teua dona és amiga del rector. La teua dona…

L’home els deia:

-Jo no en sé res” (p. 159). A més, altres dones fan comentaris al marit i, al capdavall, ell volia anar-se’n i ho diu a la muller, qui li respon “Ei, doncs bé” (p. 159).

Per tant, l’home fa lo que li indiquen unes quantes dones i, ben mirat, n’hi ha una que té la darrera paraula i que li ho aprova.

En una altra narració que hi ha més avant, “El pare Soto”, apareixen les típiques tres germanes en què la més petita és deixondida. Totes tres pertanyien a una família que tenia molta terra i tots els dies hi anaven amb son pare i hi havia una filla que romania en casa.

En acabant, el rector diu a les germanes que elles s’han de confessar i el capellà ho aprofita per a fotre castanya (tenir una relació sexual) amb la més gran i amb la mitjana (p. 165).

Després, les dues més grans comenten que el mossén ho ha fet amb elles i que ara toca a la petita. Però la més xiqueta ho sent, se’n va a una carnisseria i compra un potonet (una cameta) de xot i eixe dia no donà mamar a l’animalet.

Quan la xica se’n va a confessar, el rector li diu:

“-Vinga! Posa es cap ací; així, es cap.

Sa xicoteta li demana:

-Ací? Jo què sé com es posa?

El capellà li afig:

-Mira: fes així, posa es coll.

Llavors, ella enganxa el rector, li agafa es pantalons i li estaca aqueix potó dins des cul. I, com que, aleshores, es veia de tot, agafa es xotet i li’l posa. I, a ses portes de l’església, comença:

“-¡Acudiu, que el pare Soto ha parit un xot i encara en falta un altre! ¡Acudiu, que el pare Soto…!

I hi acudien tots i veien es xotet acusant-li es ous, i s’altre potó dins… I au! ¡I el rector se’n va anar d’aquella vila” (p. 166).

Per consegüent, la petita de les germanes, amb molta espenta i eixerida, assoleix el seu objectiu i influeix en la gent (hi van moltes persones). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, xiquets deixondits i hòmens que defenen la dona i oberts

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “El seculòrum i la seculera”. Un dia, un rector diu uns mots a un xiquet que anava a l’església de bon matí, quan el capellà ho feia. Aleshores, el xiquet li demana el motiu i l’home li respon que “havia de casar una xica. I, com que el mossén tenia ganes de gitar-se amb la xica, diu a la jove:

-Marieta: no puc casar-te: ets condemnada.

Ella li diu:

-Com? Doncs no em case.

-Si vols que el case, demà, (…) véns pel meu corral. Entres per allí i jo el confesse i no ets condemnada.

Més avant, el capellà, diu al xiquet que anava a l’església:

-Mira: demà donaré un duro a qui vinga més prompte” (p. 147).

Llavors, el xiquet, com que veu que, si se’n va a l’església i hi aplega tard, el rector no li donarà el present, decideix gitar-se en el temple.

A mitjan nit, el xiquet fa camí cap al corral, “on hi havia una figuera” (p. 147), un arbre que apareix en moltes contarelles i que empiula amb lo femení.

En el passatge següent, el xiquet veu que el rector i la xica ixen per la porta falsa i que el religiós diu a la fadrina:
“-Mira! El seculòrum i la seculera. Açò és ‘el seculòrum’; lo altre és ‘la seculera’. Mira: ja ets casada.

I el xiquet, de dalt de l’arbre estant,  ¡mare meua!, ho veia.

L’endemà, de matí, quan varen pegar tots a missa, tots a casar la xica, el rector diu als xiquets:

-Vinga! Vejam qui ha vingut més prompte” (pp. 147-148).

Després, dos xiquets li diuen que ho han estat ells i, quan passa al tercer (qui havia estat en la figuera), el capellà li comenta:

“-Mira: ¿no em véns mai i vindràs tu?

Llavors, el xiquet li diu:

-Mire, senyor rector: done’m el duro, que jo l’he guanyat.

-¡Mira si te’l donaré, a tu…!

Al capdavall, el xiquet li respon:

-Mire, senyor rector: quan el seculòrum entrava en la seculera, jo me feia la mà dalt la figuera” (p. 148).

Una altra contarella recopilada pel folklorista de Tàrbena, i que és coneguda, és “Senyora Maria, trico!”, una defensa de la dona. Dos germans fadrins vivien junt amb una germana que solia cosir en una cambra que donava al carrer i tenien una almàssera d’oli. El capellà passava tots els dies per allí i la saludava amb un “Senyora Maria, trico!” (p. 154).

Un dia, la jove ho comenta als germans i ells li proposen donar hora al rector. “Els germans estaven amagats dins de casa i, quan el rector hi entra, (…) agafen el capellà, l’enganxen a la safa de moldre olives” (pp. 154-155) i el mamprenen i li fan moldre’n.

L’endemà, de matí, la senyora se’n va anar a missa i, de fora estant, diu al capellà:

“-Senyor rector, trico!

I ell, sense ajornar-ho, li respon:

-Ni trico, ni traco!:

si el teu germà vol moldre olives,

que es compre un matxo” (p. 155).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, el cos femení i la religiositat autòctona catalana

General, , , , , ,

En el passatge posterior del relat “Les divines margarides”, publicat en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, “El rector diu a sa dona:

-I ara, farem una cosa: lo que faç jo, ho faràs tu.

Ell es lleva sa sotana i ella es lleva sa vesta. El rector s’ho lleva tot i el trobes nuet! I sa jove apareix amb camiseta i diu:

-Així, no!

Aleshores, li respon el capellà:

-Res, res! Conforme el Nostre Senyor ens ha tirat al món! Si no, no puc absoldre res.

Sa xica es lleva sa camiseta i te la veus tota en conill i ell li diu:

-I ara et posaràs en aquella punta d’altar; i jo, a esta, i cantarem esta cançó:

Les divines margarides,

les divines margarides,

con su divino pincel.

Y, en la casa de Pilatos,

entrará Querusalén’.

 

Sa jove es va sufocar:

-Ai, senyor rector!

I ell li comenta:

-Ara veuràs! Ara veuràs que bo! I, cada volta  farem una passa, ens veurem junts i tot i ‘Querusalén’ entrarà dins de ‘la casa de Pilatos’.

Com que avant! I ella deia:

-Aiii!” (pp. 145-146).

Així, hi ha trets interessants del punt de vista lingüístic i cultural: els versos relatius a les margarides (grogues i blanques de color) i que podríem lligar amb la innocència i amb la bonesa (blanc) i, a més, amb l’optimisme (groc), van units a la llengua vernacla (amb la catalana) i, de pas, a lo terrenal; en canvi, els versos masculins ho fan a lo místic i al castellà.

A continuació, la dona que narrà la contalla passa al moment en què ell intenta introduir el penis en la vulva i, com que el rector ja no podia aguantar-se pel fet que no hi penetràs, es posa a cridar.

Arran dels crits, “un avi que romania adormit a ses piles beneïdes diu:

-Jo, ¿a on sóc? Si hi ha cançons! Si jo he vingut al sermó! Oh!, i m’he adormit! Oh!, mira quin embalum!

I es vellet diu al rector:

Sesenta años que tengo,

sesenta años que tengo

y tres más que mamé,

nunca he visto un pardal más gordo

como el que tiene uste(d).

 

Llavors, ella va pegar a fugir! I el senyor rector no va poder entrar ‘Querusalén’ a ‘la casa de Pilatos’. ¡S’avi ho va destorbar tot!

I s’ha acabat. És molt brut; però, mira, és bonic” (p. 146).

Del primer moment, i, més encara, partint del comentari que, al capdavall, fa la narradora, no descartí la possibilitat que aquesta rondalla, d’alguna manera, tingués un missatge en defensa de la dona: l’ancià, sense ser eixe el seu objectiu, fa que el mossén no puga eixir amb la seua i, així, se salva la xica, i ella escampa el poll sense ajornar-ho. Qui alliberaria la dona? Qui la contà al folklorista, això és, una dona.

La informadora tampoc presenta el desenllaç com una victòria masculina del major, ans amb uns mots que, més aïna, pareixen d’humor.

Lligant amb aquesta contarella, n’hi ha una del mateix ram: “El dòminum nostrum”. En una vila, un capellà tenia una ama que ell deia que era molt garrida, molt guapa, a qui el mossén diu:

“-Puix mira: jo cridaré l’arquebisbe perquè faça un sermó i vejam si em deixen tranquil.

En aplegar-hi el bisbe, li van arranjar una cambra tota de roig, ¡tan ben arreglada! El rector diu a l’ama:

-Maria! Passa ací, a la cambra del senyor arquebisbe i ensenya-li a on ha de dormir esta nit.

L’arquebisbe, com aquell que res, arrima una miqueta la porta. Però el capellà, per fora, mirava lo que feia l’arquebisbe. ¡I aquella dona era molt guapa!

L’arquebisbe diu a l’ama:

“-Maria! Com es diu açò?

Ella li respon:

-Això? El cap!

Ell la rectifica:

-¡Nooo! Això és ‘el monte de piedad’.

L’arquebisbe li afig:

-I açò?

Ella li diu:

-Això,… No m’ho fa dir, això! Els pits.

Ell li comenta:

-No. Això són ‘las campanas del alba’. I després? I açò?

-Ai, mire! No m’ho faça dir! No m’ho faça dir! Això, el melic!

L’arquebisbe li indica:

-Nooo! Això és ‘el melitón’.

En acabant, l’arquebisbe li diu:

-I, després, un poc més avall, (…) ‘el dominum nostrum’” (p. 149).

Per tant, per una banda, la dona plasma la realitat, la natura, lo autòcton; en canvi, l’arquebisbe trau mots religiosos o corporals en nexe amb lo celestial i amb lo paternal: la muntanya (els pits), la pietat (la devoció a les coses santes), les campanes (connexió amb el cel), l’eixida del sol (una de les fases masculines del dia), el melicotó (els testicles) i, és clar, la figura del Senyor.

Finalment, com que el rector fa un sermó en què exposa lo que ha comentat l’arquebisbe, el convidat es limita a dir que “l’ama era molt guapa, però que no tingueren…, que no feren… Xe, que no xarraren del rector, que el rector no li feia res i… tot això” (p. 150).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, el cos femení i la religiositat vernacla catalana

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra de l’investigador de Tàrbena, hi ha una contarella (pareguda a una altra posterior), “Les divines margarides”, en què es plasma una realitat històrica en terres valencianes, sobretot, de mitjan segle XVIII en avant: el Poble fa ús de la llengua vernacla i, en canvi, en moltes celebracions religioses, els càrrecs eclesials recorren al castellà (l’oficial en tot l’Estat), fet de què ja escrivia el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), en una de les seues obres sobre la cultura autòctona.

“En una vila xicoteta, en plena Quaresma, feien sermó i Dimecres Sant hi havia un rector jove i es va posar a la plaça i va passar-hi una xica molt polida i ell diu:

-Ai, quina xica més polida! Eixa no és d’ací!

I un home diu al capellà:

-Sí: és d’ací. I és molt beata. Prompte la tindrà a confessar-se.

I, quan varen tocar a confessar, sa joveneta hi va anar i ell li diu:

-Tens es pecats massa grossos; no te’ls puc absoldre.

La xica li respon:

-Oh! ¿Tan grossos els tinc, senyor rector?

El capellà li afig:

-Els tens tan grossos que no puc absoldre’ls. Si no véns a les dotze de la nit, no puc absoldre’ls” (pp. 142-143).

Fins ací, pot paréixer que domina el rector, però, a continuació, ella li diu que té dos germans molt obstinats i que no la deixen eixir. Ara bé, si, a l’hora esmentada, els germans són adormits, ella podria estar amb el capellà. I ell ho accepta, encara que, primerament, li diu que, en cas contrari, la fadrina se n’aniria recte a l’infern. Altrament, ell li agrega:

“-En acabant de sopar, vine.

Sa jove diu:

-Doncs, jo hi vindré” (p. 143).

Quan ja estan junts, el mossén li comenta “És que, en esta vila, no sabeu parlar.

Sa jove li respon:

-¿No sabem parlar?

I ell li diu:

-No. Com dieu això [, posar-se les mans sobre es pits]? Com dieu això?

Sa jove li diu:

-¡Ai, senyor rector, no!

Ell li afig:

-Però, vosaltres, ¿com hi dieu?

La xicota li respon:

-Es mamelles.

Llavors, ell, sense embuts i desaprovant, li comenta:

-Mamelles? Mamelles de vaca! Es diu ‘les divines margarides’” (p. 144).

A partir d’aquesta darrera intervenció del capellà, capim dos llenguatges: el del terreny i realista (el de la fadrina); i el de lo religiós, eufemístic i políticament correcte (el del rector). Així, hi ha mamelles / les divines margarides, melic / “su divino pincel” (en lloc de “pardal”, o siga, “penis”),  xona / “la casa de Pilatos”.

Sobre la xona, ell li diu “Caragol i xona! Això és quan plou. Això es diu ‘la casa de Pilatos’” (p. 144). Enllaçant amb aquesta resposta del capellà, direm que el “Diccionari eròtic i sexual”, indica que la “casa santa” representa la vagina i, per extensió, la vulva; a més, cal recordar que Pilat era el governador romà en Judea, el qual rebé Jesucrist i, al capdavall, el condemnà a la crucifixió. En moltes cançons eròtiques, la xona (vulva) i, en el camp religiós, l’església, és el lloc de recepció dels canyissos.

No debades, en el passatge següent, el rector li demana com es diu lo que ell es toca en eixe moment i ella, que es resisteix a palpar-li el penis, li respon:

“-‘Es xorret’.

El capellà li diu:

-Xorro? Es xorro d’aigua! Això es diu ‘Querusalem’” (p. 145).

Per consegüent, atenent al que hem tractat fins ací d’aquest relat, podríem dir que ell se centra en lo viril, mentres que ella prefereix no forçar el proïsme i, per això, el mot “beata”, en aquesta contalla, podríem empiular-lo amb el fet que la religiositat popular autòctona és molt més tel·lúrica i maternal i no de tractar d’imposar (com és la responsió del mossén a la joveneta): “Toca’l! Toca’l! Toca’l i veuràs! Toca’l!”, p. 145).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.