Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

La llengua materna, de la terra, del jovent i de la gran majoria de la població

General, , ,

Un altre tema interessant que trau el poeta Joan Alcover, en el seu discurs “La llengua materna”, de 1903, és la llengua. Cal dir que, per a moltes persones que han participat en la recerca sobre el matriarcalisme dels catalanoparlants nascuts abans de 1920, la llengua i la terra són els pilars de les seues vides, com eixa pedra grossa que apareix en algunes rondalles i que dona consistència, força a lo que es basteix damunt d’ella. La llengua, com podrem veure, empiula amb aquest matriarcalisme: “A Catalunya s’ha imposat el català, com a llenguatge literari, als escriptors i al poble”.

Quant al País Valencià, diu que, “A València, poble verament bilingüe, a on l’escriptor no aprèn el castellà sols en l’escola, sinó en l’interior domèstic, coexisteixen la renaixent poesia regional, brillant i perfumada, però d’arrels no gaire fondes en la societat, i la viva tradició castellana, prou antiga per haver donat noms il·lustres al repertori clàssic de Castella”. Açò podria tenir una relació molt directa amb la política que portà l’Església valenciana des de mitjan segle XVI, de Juan de Ribera ençà (Sevilla, 1532- ciutat de València, 1611) qui ja tractà d’introduir la llengua catalana en les escoles populars que, aleshores, regentava l’Església valentina (encara que en fossen poquíssimes, després de la Germania) i que, a més, durant alguns anys, fou virrei del Regne de València. Tampoc no deixarem a banda el paper del predicador i religiós castellà Tomás de Villanueva (1488-1555), igualment, exaltat per alguns sectors “progressistes” de l’Església valenciana en el primer quart del segle XXI. Recordem que, en paraules de Pere Riutort (amb qui parlàrem el 31 de gener del 2021), “La conversió dels moriscos, per lo que em digué Manuel Sanchis Guarner, resultà de la promoció de catequització que va fer el Patriarca. Els frares no van ser, sinó els religiosos. De deu missioners, nou eren religiosos… i ja volien introduir el castellà…”.

Això sí: Joan Alcover addueix que, “si tradueixen a la segona la vida del camp, on el castellà no sol parlar-se, l’honradesa artística els obliga a suprimir el diàleg, posant només entre i entre, com notetes de color, en boca dels pagesos, qualque breu partícula valenciana”. És a dir, que la gran majoria de la població s’identificava amb la llengua materna, coneguda,  popularment, com “valencià”, i que era molt parlada entre els llauradors, el col·lectiu que, fins i tot, a primeries del segle XXI, més ha conservat el matriarcalisme juntament amb els valencians de les poblacions en què menys ha penetrat el castellà i, de rebot, la cultura castellana,… en la manera d’entendre la vida.

I, més encara, si tenim present que, com em digué Pere Riutort el 31 de gener del 2021, “L’any 1939, el 49% dels valencians eren analfabets [en llengua castellana]”, fet que volia dir que l’escola pública estatal (de tradició castellana, castellanista i patriarcal) encara no havia assolit el seu objectiu de castellanitzar la societat valenciana catalanoparlant. Igualment, m’afegí que, mentres que, “A Mallorca, es fundaren onze fundacions de dones; a València, hi ha hagut alguna cosa, però en un grau molt menor que a Catalunya o a Mallorca [, de fundacions religioses]. I, ací, bastant menys”. 

Això explica que, com plasma l’escriptor mallorquí, “Aquí a Mallorca pot dir-se que de la nostra història i la nostra personalitat no en queda més que la llengua, única parlada entre nosaltres, fora de certs actes cerimoniosos (…). El castellà l’aprenem bé o mal en els llibres, mes no en la vida”. Aquesta darrera frase encaixa molt amb el refrany (que hem trobat amb diferents formes) que deia el meu avi matern, Miguel (1906-1992): “[Jurídicament,] Manen els hòmens, però [, en el dia rere dia,] es fa lo que la vol la dona”. Per aquest motiu, Joan Alcover incorpora paraules que, en el primer quart del segle XXI, encara enllacen amb el matriarcalisme en cada u dels tres territoris esmentats: “No fa gaire es podia dir: ‘Catalunya té una sola tinta; València en té dues; Mallorca… quasi és incolora: no té ni el castellà en els llavis ni el mallorquí en el cor’”…, si més no, a nivell literari. I diem açò perquè, d’acord amb l’estudi esmentat, podem assegurar que, per exemple, on més s’ha conservat (en molts sentits, com ara, en els balls, en la transmissió en lo familiar, en l’herència, etc., sens dubte, ha sigut en les Illes Balears). Escric açò el 6 de novembre del 2023.

I, ¿per què València tenia dues tintes? Segons unes paraules de Pere Riutort (Petra, Mallorca, 1935 – Tàrbena, País Valencià, 2021), del 10 d’agost del 2021, “El foc es feia a terra: jo ho he vist. Cantaven, llegien. Rondalles fent el sopar… Les rondalles reflecteixen la realitat popular: televisió, res; ràdio; res; premsa, pràcticament ningú llegia.

Els valencians teniu els castellans al costat…”.

I, com que el mallorquí (el català) no estava en el cor de molta gent lletrada en 1903, calia impulsar el seu reviscolament. O siga, el de la llengua materna, el de lo matriarcalista, després de més de cent-huitanta anys d’imposició del castellà en quasi totes les illes, llevat de Menorca (la qual, durant bona part del segle XVIII i alguns anys del segle XIX, fou anglesa) i no acollí la Inquisició i permeté l’ús de la llengua catalana. Això enllaça amb unes paraules posteriors de Joan Alcover: “El jovent s’inclina cada vegada més a cantar en la materna llengua, és a dir, a l’autonomia espiritual i poètica de Mallorca. I jo, que ja fa ben prop de vint anys que ho predicava, és clar que no puc menys de celebrar-ho”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua materna i el comunitarisme a primeries del segle XX

General, ,

El sentiment de pertinença a la terra i la llengua materna en catalanoparlants de primeries del segle XX. Punts en comú amb els catalanoparlants del segle XXI. Estudi del discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover.

A les darreries d’octubre del 2023, accedírem a una entrada interessant en relació amb aquest tema: “La llengua materna – Joan Alcover” (https://stroligut.com/joan-alcover/la-llengua-materna), publicada en la web “Stroligut”. Així, podíem llegir “La llengua materna”, un discurs que feu el poeta mallorquí Joan Alcover i Maspons en 1903 en defensa de la llengua catalana.

Però, primerament, farem una introducció amb el significat de paraules com “pàtria”, “mare pàtria” i “terra pàtria”. Quant a “pàtria”, com escriu Pere Riutort (que havia estudiat la llengua i la cultura gregues i que fou mestre de grec) en la seua explanació del 2018, plasma que “és una paraula i un concepte que hem heretat de les llengües i cultures grecollatines (…). Besaven la terra pàtria, pròpia, com es besa una mare. Per als grecs, era “He gue méter”: “La Mare Terra”. El concepte de nissaga (…) ve de les arrels del vegetal, imprescindibles per a la vida de la planta” (p. 39).

En línia amb eixe bes a la mare i amb les arrels de la planta (la qual està vinculada amb la terra, tret matriarcalista), el “Diccionari etimològic manual” de Josep Moran junt amb Joan A. Rabella, publicat per Edicions 62 en 1999 (1a. edició), comenta que “Pàtria” vol dir “País on ha nascut una persona”, afig que procedeix del llatí patria, i captem que, encara que, etimològicament, significa “terra pàtria”, resulta del femení de l’adjectiu llatí patrius, -a, -um. En d’altres paraules, el punt de partida d’aquest terme és femení i, per tant, en relació amb la terra. I, com sabem, la terra és un símbol femení i empiula molt amb el matriarcalisme.

Ara sí, passem al text del discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover i Maspons (Ciutat, 1864-1926):

“No puc parlar en nom de la saviesa, però he viscut ja bastant per a parlar en nom de l’experiència i aplicar lliçons que n’he rebudes a l’estudi de qualque problema literari que interessa i pertoca ben de prop a l’avenç, la cultura i la vitalitat del nostre poble.

M’hauria de fer violència per a desviar el pensament del seu jaç predilecte. Com més va, més mallorquí em torn; més em duen l’afecte, l’egoisme i la reflexió a enfortir la solidaritat entre la meva vida i la vida de Mallorca; més m’humilien els motius que doni perquè la bescantin o la desconeguin, o puguin creure que es desconeix a si mateixa; i més s’arrela en mi la convicció que eixugar les fonts de la vida regional és un atemptat contra la pàtria”.

Com podem veure, el poeta fa esment de les fonts i de les arrels, dues paraules que enllacen amb lo matriarcal.

Tot seguit, addueix que “Si som enemic de la nació superficial i burocràtica que sols concep la regió amb la lliurea de la província, més enemic som encara del cosmopolitisme ideològic que descoloreix i afluixa les potències (…). Vibri en bona hora el sentiment patriòtic i humanitari”. Per consegüent, aquest sentiment (qualificat de “patriòtic”) va unit a les persones, a lo humà, als altres, no al tancament des de lo burocràtic i del culte a una ciutat que menysprea la pagesia i lo que no és part de lo urbà.

Un altre passatge que connecta amb lo matriarcalista és quan, escrivint sobre el món artístic (per exemple, la música, la pintura i la poesia) del segle XIX, Joan Alcover comenta que s’havia obert un cicle “que té quelcom de claror messiànica, i promet ésser de llarga durada; mes la pintura i la poesia caminen d’esma. S’aixequen grans figures, enlluernants i solitàries, però no fan església. Són arbres que desperten la curiositat i l’admiració, però no tenen la virtut de reproduir-se, escampant la llavor fecunda del proselitisme”.

O siga que, en les cultures matriarcals (de què el poeta forma part), es fa església, paraula que té a veure amb “assemblea” i amb “comunitat”, com molt bé es reflecteix, per exemple, en els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols (del segle I). Això va en línia amb “no fer capelletes”, com es diu popularment, i sí amb “fer poble” i, àdhuc, amb “fer Poble”, amb “fer País”, etc., units per una llengua que hom té com u dels pilars dels catalanoparlants i, de pas, de la terra en què es parla. A banda, el comunitarisme,… el qual també es copsa en moltes rondalles i en la vida de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra unit a acollir el foraster i a promoure la llengua catalana, la terra i la germanor

General, ,

Prosseguint amb les entrevistes fetes per Casimir Romero Garcia, en tercer lloc, a Paula Silvestre Gozalbo, qui, “fa poc que ha acabat els estudis de mestra i forma part d’una promoció de set terrissencs que van fer estudis superiors, cosa mai vista a Terrís.

Casimir: -Paula, veig que els set companys i companyes que heu acabat els estudis, encara que alguns treballeu fora, continueu formant part de la xarxa vital de Terrís. Com ho veus, tu?

Paula:  -No és fàcil d’explicar. Supose que han coincidit moltes coses. La generació dels nostres mares i pares s’han implicat en la política i la vida social, i ha fet que nosaltres també ens hàgem implicat”. En relació amb aquestes paraules, podríem dir que no necessàriament, com ara, la participació en la política (com a membre, per exemple, d’un partit) va unida a un sentiment de pertinença a la terra, ja que es pot actuar (com és el cas de l’anarquisme i de línies molt pròximes) en pro de l’universalisme, del cosmopolitisme, de ser ciutadans del món,… i rebutjar lo que té a veure amb el passat, amb les arrels.

Aquesta actitud urbana de racionalitzar la vida, de masculinitzar-la en lo psicològic i en les obres, enllaça, com ara, amb un menyspreu cap a l’humanisme (molt pròxim al matriarcalisme) i, de pas, afavoreix una major desigualtat social (no solament econòmica) i, deixem-ho clar, una desconsideració cap a lo femení, cap a la part femenina de la persona, cap a la Mare Terra i cap a lo indígena (a banda de lo aplicat als pobles del món, tradicionalment, coneguts com indígenes o aborígens).

De fet, el 30 d’octubre del 2023 poguérem veure en Twitter una foto de membres d’una coalició política catalana, històricament, d’extrema esquerra (la CUP, https://twitter.com/JordiCerda/status/1718889359007510643?t=OnijJrSJevGJRLpSB_NDLQ&s=19), i, malgrat que defenien la immigració, totes les persones (més de setanta) eren de pell blanca. Ara bé, el fet de ser blancs no vol dir que fossen racistes o, com ara, xenòfobs.

Tot seguit, Paula Silvestre Gozalbo afig “I, en la nostra vida escolar, el principi, la base, el començament de tot, era el poble. L’entorn era l’element motivador de l’aprenentatge. Féiem moltes eixides relacionades amb el que estudiàvem. En una revisteta que repartíem per les cases, explicàvem què féiem i per què ho féiem”. És, en aquest passatge, quan es plasma el matriarcalisme i el contacte amb la terra, l’arrelament (el fonament de l’escola). Això sí: més enllà de l’espai del centre educatiu. Per això, parla d’“una revisteta que repartíem per les cases”.

A banda, aquesta escola reflecteix trets que enllacen amb l’educació matriarcal: “Les notes i qualificacions no eren importants. Era una escola en la qual es respirava la cooperació i la col·laboració.

Això ha tingut, com a resultat, que, entre nosaltres, existisquen uns llaços d’amistat que duraran per a tota la vida.

Fins i tot, alguns de nosaltres ens vam presentar a les eleccions municipals en llistes de diferent opció. Eixe esperit constructiu continua viu”. En aquestes paraules, copsem una educació no unida a un esperit de militància, el qual convertiria l’escola en una mena de lloc de formació de pensament (però amb un estil militar en el fons, i en què, com ara, un braç en alt i allargat i mirant cap al sol o bé un braç amb el puny tancat mirant al cel i per dalt del cap, mentres que el cap mira a terra, ens parlaria d’una actitud no precisament matriarcalista). Com escrigué, pel 2013, una dona a Federico Mayor Zaragoza (director general de la UNESCO entre 1987 i 1999), i poguí llegir en la primera meitat d’eixe any, un puny no permet donar la mà al proïsme, però sí una mà oberta. I hi estic d’acord.

En acabant, la jove comenta que “La natura i l’entorn que tenim la sort de disfrutar també ens marquen.

(…) I Jéssica, eixa sí que és bona! És atleta i està acabant Educació Física.

S’ha adaptat bé a Txèquia, on fa el màster final de carrera, però enyora els camins del terme on entrena i, sobretot, les olives en salmorra que adoba sa mare cada mes de novembre.

Jo destacaria, Casimir, eixe sentiment de pertinença al poble i eixa unió que durarà molt de temps, potser sempre, i que és molt fort”.

Aquestes darreres paraules són com el notari que certifica que sí, que, efectivament, hi ha un sentiment de pertinença a la terra, que no va unit a un no obrir-se al foraster, ni a desinterés per lo que esdevé més enllà del poble, sinó, simplement, que u es sent part de la terra on viu, que la promou, que estimula la gent a conéixer-la més, és a dir, a no sentir-se òrfens, ni estrangers, ni colons, ni menyspreadors del lloc on resideixen, ni del llegat lingüístic, cultural, etc. que hi va adjunt. I, òbviament, que viu en pro de la germanor. 

Finalment, l’investigador, Casimir Romero Garcia, els diu:

“-Gràcies, Andreu, Felipe i Paula!

Entre les vostres famílies, la Universitat i el poble, que també ha estat com una Universitat per a vosaltres, pense que esteu preparats per a fer vida.

Deixeu-me que us diga que pense que teniu molt a oferir a la societat. Intuïsc, pel que he sentit i pel que he vist en vosaltres, que sou bones persones.

Com dirien els vostres iaios i les vostres iaies:

UNES BELLÍSSIMES PERSONES!

Salut i alegria!”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“La universitat de la vida al poble”, sentiment de pertinença a la terra i educació matriarcal

General, ,

El sentiment de pertinença a la terra en pobles catalanoparlants i l’educació matriarcal. Entrevistes de Casimir Romero Garcia a jóvens valencians.

El 28 d’octubre del 2023 copsàrem un avís en Facebook, per mitjà de Casimir Romero Garcia, un valencià molt interessat per la cuina, per la cultura valenciana i per l’educació, a més de molt obert. I, tot seguit, llegírem un escrit seu, ací plasmat i amb lleugers retocs: “LA UNIVERSITAT DE LA VIDA AL POBLE. Sèrie ‘Històries per a menuts’ (67)” (https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=pfbid0g1KDLgiueFHu6MQBCQv5C3YqEtUy1SPGVfR17gMJqkkwoQXE3eDokgZU7JGVuRDel&id=100025902192926).

“Hola, com va?

(…) Esta és la número 67 i és molt especial. No parlarem de castells, ni de vacunes…

Hui parlarem dels pobles menuts. D’eixos pobles menuts tan bonics, en els quals viviu vosaltres.

Per exemple, de Terrís!

TERRÍS

Terrís és un poble que no passa de tres-cents habitants, rodejat de natura, no gaire lluny de la Penya de Benicadell i del cim del Montcabrer i el Montdúver.

Fa uns dies, em van entrar ganes de conèixer el que pensen les persones que han nascut, s’han criat i pensen continuar vivint o tornant el que el seu treball els permeta a Terrís.

I vaig quedar amb tres joves entre 20 i 26 anys”.

Tot seguit, Casimir Romero Garcia fa qüestions a diferents persones: “ANDREU ROMERO BATALLER, després d’estudiar audiovisuals a Gandia, treballa a la botiga de fotografia dels seus pares en un poble veí.

Casimir: -Andreu: en poques paraules, al teu entendre, què és un poble?

Andreu: -Un poble és una xarxa viva interconnectada. Els seus membres es coneixen entre ells i coneixen el passat de la comunitat, perquè els seus avantpassats els l’han anat contant de viva veu i ells van mamant-lo des de menuts.

Al poble, de manera espontània, n’hi ha un suport mutu i una participació activa que permet construir unes relacions duradores i intergeneracionals.

El sentiment de pertànyer a una comunitat de vida és present. És com una gran família.

El respecte a la natura forma part de la seua essència.

L’aigua, l’aire, la tranquil·litat… fan que es disfrute d’una bona qualitat de vida lluny de la voràgine de les ciutats”.

Com podem captar, molt de lo que diu Andreu Romero Bataller ja ho plasmem en tractar sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, fins i tot, en alguns poemes que ens facilitaren, per exemple, Rosa Rovira, i en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra.

Afegirem que el 29 d’octubre del 2023 accedírem a un article publicat en la web del diari “El Punt Avui”, titulat “L’era del desarrelament” (editat dos dies abans) i a una nova del mateix dia, però referent a l’educació per a combatre les notícies falses. Cal dir que, en aquest segon article, s’indicava que “Organitzacions internacionals i locals alerten de la necessitat d’educar els més joves per detectar la desinformació”, que “El 74% de l’alumnat està desinformat, segons els professors” i un tercer subtítol interessant i que no empiula amb una actitud pedagògica (d’ensenyament) en pro de les humanitats, sinó de fer fi: “L’educació mediàtica no forma part del currículum educatiu i s’imparteix a criteri de cada docent”. I ho dic perquè, per exemple, des de xiquet (nasquí en 1971), en cals meus pares (nascuts a primeries dels anys quaranta), el tema de la manipulació estava present i, prou i massa, ens feien veure que, com ara, consultant fonts diferents, comparant-les, lligant caps i, per descomptat, aprenent sobre com no ser manipulats, podríem ser persones lliures (en reports) i obertes. 

Quant a l’esperit comunitari de què parla l’entrevistat, va en línia amb el fet que, per exemple, en moltes rondalles, hi haja personatges que fan costat als necessitats: allotjament, els donen menjar, els tracten quasi com si fossen de casa, etc.

Igualment, la relació amb la natura (amb la Mare Terra) és manifesta en molta de la poesia matriarcalista com també, àdhuc, en moltes cançons eròtiques recopilades abans de 1980 i que havien sorgit des del poble, des de la gran massa, no de boca d’alguns artistes.

Continuant amb el post de Casimir Romero Garcia, el segon entrevistat, Felipe Camaña Martínez, diu frases que enllacen amb recerques sobre el matriarcalisme. Un exemple, quan Mª Carmen Basterretxea, en relació amb la cultura basca, parla de sinceritat, de noblesa i de la major pervivència de la llengua basca entre les dones, tot i que elles portaven la casa i tenien (i tenen) la darrera paraula: “FELIPE CAMAÑA MARTÍNEZ viu de dilluns a divendres a València, on estudia Tecnologia Alimentària.

Casimir: –Felipe, pots dir-me algunes de les coses que t’omplin més del poble?

Felipe: -La família, els amics i la gent, Casimir.

No sé com explicar-t’ho. És una sensació de benestar, de que eres acceptat i valorat i, alhora, de que eres útil.

Quan es fan carxofades, dinars i sopars per a recaptar diners, curses solidàries…, tinc l’oportunitat de conviure amb veïns de totes les edats. El meu cor batega amb el seu.

A mi, m’agrada molt escoltar. La gent gran conta històries molt boniques. Formen part de la memòria col·lectiva. Jo faig preguntes sobre el meu iaio Felip, que era l’obrer del poble.

Les persones majors tenen un vocabulari amb menys castellanismes i anglicismes que nosaltres. No saben de gramàtica, però parlen que dóna gust escoltar-los. Note sinceritat”.

 A banda, les paraules relatives al punt en comú, des del cor, ens recorda unes que plasmen Josep Travesset i Anna Rosselló en el llibre “No són 300 milions. Estudi sobre les ètnies sotmeses a l’idioma espanyol”, publicat per Editorial Pòrtic en 1983. Els autors comenten que un jove començà a exposar sobre nacions de l’Amèrica sotmesa a la cultura castellana i digué “Però nosaltres, els fills d’aquells pobres derrotats, serem els peoners d’una nova era que ja albira.

Mentre parlava el nostre jove aimara, observàvem de reüll els seus companys i tots assentien amb el cap. Semblaven un sol tronc” (p. 40). Els aimares són un poble indígena que viu en Bolívia, el Perú i Xile.

L’actitud cap a la llengua catalana, la qual té molts trets matriarcalistes, fa que aquest jove i més persones puguen destacar la noblesa dels més vells. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pobles que pacten, que estimen la terra i mares que generen i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es reflecteix lo matriarcal (àdhuc, el sentiment de pertinença a la terra) i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Volien veure el campanar”, en aquest cas, en bona mida, per la manera de resoldre temes que afecten a més d’un grup de persones. Així, “Conten que, quan s’hagueren de fer les divisions de terme, calgué posar-se d’acord amb els pobles veïns de la rodalia, car això de la terra és una cosa que els afectava, a tots” (p. 449).

Una de les coses que podríem vincular amb el matriarcalisme és la importància que es concedeix a la terra.

A més, trobem punts en comú amb rondalles en què uns quants germans decideixen que faran via i que, posteriorment, s’ajuntaran tots ells en un lloc: “Posats d’acord de com s’havia de fer la divisió, cregueren que el més indicat era que el dia acordat entre tots, a la sortida justa del sol, de tots els pobles, sortís gent caminant vers totes les direccions i, al lloc on es trobessin, fos el punt de divisió de terme entre un poble i l’altre” (p. 449). Aquestes paraules empiulen amb la tradició matriarcal de fer acords, del pactisme (ací, a nivell popular).

Ara bé, la narració, recollida en Rosselló de Segrià, addueix que el dia indicat “diuen els padrins que, aquí, en direcció oest, hi havia una serra i quan, girant-se, no veieren el campanar del poble, pararen de caminar, ja que la gent d’aquí volia que, de la punta del terme, es veiés el campanar de l’església. (…) Ells volien veure el campanar!” (p, 449). Aquestes paraules reflecteixen el sentiment de pertinença a la terra.

Quant a aquest paràgraf, cal dir que, fins a ben entrat el segle XX, en moltes poblacions, la part més alta n’era el campanar de l’església mare, el castell, etc. i que, igualment, eren la representació del poble, del llogaret, etc., una mena de símbol de la identitat col·lectiva.

En el relat següent, “El mosso i l’amo”, de què s’han arreplegat versions semblants, un mosso eixerit accepta treballar per a un amo, a canvi de no enutjar-se mai amb el propietari. En aquesta narració, també es plasmen trets matriarcalistes. Així, la criada de l’amo és una dona a qui el mosso diu “D’això, ja en parlarem, bona noia” (p. 450), o siga, una dona ben considerada.

Més avant, l’amo li diu que la lluna “és la mare del sol” (p. 451). I, per consegüent, l’home procedeix de la dona així com el foc (masculí) ho fa de la fusta (dona i de color terra).

Quan ja havien aplegat a l’any, l’amo dona un sac al mosso, i el jove, amb molta iniciativa, “va fer cosir el sac més gran que mai s’hagi vist” (p. 451) i, al capdavall, amb l’amo mig enutjat, el xicot li comenta unes paraules que enllacen amb el matriarcalisme: “això no és un sac: això és la mare i el pare dels sacs. Talment, quan em fèieu treballar a la claror de la lluna, (…) em dèieu vós que allò era la mare del sol (…). Per això, avui vinc a cobrar-ho no amb un sac, sinó amb la mare dels sacs” (p. 452). Per tant, veiem que la mare està en relació amb el pare (la lluna, amb el sol), que ella pareix el sol i, a més, que, per una banda, hi ha el fill (un sac) i, per una altra, la mare (la dona).

Finalment, l’amo va haver de donar “al mosso espavilat, tot el blat necessari per tal  d’omplir la Mare dels Sacs” (p. 452).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb sentiment de pertinença a la terra, en relació amb el Poble, que donen vida i molt obertes

General, , , , ,

Un relat en què copsem el matriarcalisme (en aquest cas, per mitjà del sentiment de pertinença a la terra) i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda de l’àngel”. La primera de les dues versions “Diu que una noia d’Almenar es casà a Tamarit en una casa molt rica, però que enyorava el seu poble. Diu que, des de Tamarit, veia una mica el campanar d’Almenar. Per tal de veure’l millor, va voler aixecar-lo col·locant un àngel al cim, que pagà ella mateixa” (p. 446). Com podem veure, la dona, a més que, com diem, popularment, li tira la terra, és qui porta la iniciativa, és emprenedora i, a banda, es fa lo que ella vol.

Una altra narració en que captem trets matriarcals, i també recopilada en el mateix llibre, és “Sant Jaume passà per Butsènit”. Sant Jaume, procedent de terres de la banda de Saragossa, fa via cap a terres de l’actual Butsènit i, en acabant, vers la ciutat de Lleida, on hi havia una pesta.

En entrar en la ciutat, la gent eixí a rebre’l i “El sant va compadir-se d’aquella pobra gent i, amb la seva mà santa, va beneir la terra i la gent i, al moment, tot va canviar. Els camps van enriolar-se, van brollar nombroses fonts i rius, que van regar la terra, van créixer arbres, plantes i flors a desdir, i la gent (…) es va reviscolar i va reviure” (p. 448). Com podem veure, encara que el personatge és masculí (ací, un sant), els detalls estan en nexe amb la terra i no amb lo espiritual, ni, per exemple, amb pregar, ni amb el bastiment d’esglésies noves, etc.. És més, aquest sant, a diferència de Sant Jordi, no lluita contra la terra i contra lo que hi té a veure, sinó que li dona vida. Al meu coneixement, darrere de la figura de Sant Jaume, hi hauria, anteriorment, un personatge femení.

De fet, Sant Jaume va acompanyat d’un ruc (no d’un cavall), un animal, entre altres coses, pacient i, per tant, associat a lo matriarcal. Adduirem que, en la narració, el ruc té a veure amb la generació d’abundància, ja que, enmig de la plaça principal de la ciutat, el sant “féu fer ses feines a l’ase que muntava, el qual va fer una gran runa de monedes d’or” (p. 448), fet que originà riquesa en la gent i, igualment, l’engrandiment de la ciutat. Però, ¿d’on ho havia fet possible l’animalet? A continuacíó, el relat indica que d’haver menjat “una herbeta que creix a la partida de Butsènit” (p. 448), és a dir, de la terra, de la dona.

En línia amb els trets relacionats amb el ruc, en el llibre “Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 2. Cançoner”, a cura de Lluís Borau i de Carles Sancho, hi ha una cançó que diu “Ruc caga pinyes / per les vinyes. / Ruc caga diners / pels carrers” (p. 56). Per això, podem dir que el futur (ací, en forma de monedes d’or) ha vingut de la terra, de la mare (l’herba) i, posteriorment, per mitjà del ruc. En altres paraules, la dona (ací, simbolitzada, com ara, per l’animalet) està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Bellús, el poble on l’aigua floreix”, poesia matriarcalista i acollidora

General, , , ,

El 30 de maig del 2022, Antonio Samper, un amic, ens envià un missatge amb un poema que el mateix dia veiérem que, feia poc, havia publicat José Ramon Cerdà Bellver en el seu mur (https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=pfbid07oehuSPeezmU155iPYqFpg73oMff1vKD9SPF2d37dYT4J8oj7AnxmfqHCSgyep1Hl&id=100005939942820), poema que diu així:

“Bellús, el poble on l’aigua floreix…

 

Als peus de la Serra Grossa,

hi ha un poble que convida a somiar.

Amagat entre l’aigua, la brossa,

i amb mil senderes per a caminar.

 

Un poble amb història,

amb present i futur.

Respectuós amb la memòria,

d’esperit jove i coneixement madur.

 

Abrigat pel riu Albaida,

i agraciat per l’Estret de les Aigües.

A tots dona bona acollida,

sense importar d’on vingues.

 

Refugi de la Natura,

on conviuen persones i ocells.

On cada dia és una aventura,

que gaudeixen joves i vells.

 

Un poble tranquil i hospitalari ,

on es coneixen tots els veïns.

Que sobreviu a diari,

entre garroferes i pins.

 

Treballador i actiu,

es resisteix a desaparéixer.

Té com a principal objectiu,

no morir… i a poc a poc créixer.


Un lloc on viure i conviure,

amb total tranquil·litat.

Difícil saber-ho descriure,

cal viure-ho… de veritat.

 

Paratge natural sense additius,

on l’aigua, per tots llocs brolla i creix.

Habitat des de l’època dels primitius,

BELLÚS, el poble on l’aigua floreix…

 

José Ramón Cerdà. (Trellater)”. 

Com podem captar, apareixen molts trets en relació amb el matriarcalisme, com ara, l’acollida, l’hospitalitat, la dona, l’aigua, un poble que toca els peus en terra  i el sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Rondalles en relació amb la terra, amb la foscor, amb l’aigua i amb dones amb argent

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El cant dels galls”. Així, comença dient que els sarraïns, “després de molts segles d’estar aquí (…), els comtes que hi havia llavors a Catalunya van decidir que ja n’hi havia prou que la nostra terra fos ocupada per gent de fora i van iniciar la Reconquesta per fer fora els invasors.

Van anar conquerint, pas a pas, tot el territori” (p. 425), detalls que empiulen amb l’interés per la història de la terra, amb el terreny, amb zones catalanoparlants. Adduirem que la victòria sobre els sarraïns té lloc de nit i que, encara que qui fa de mitjancer amb el cap militar (Ramon Berenguer IV) i li aplana el camí és Déu (p. 426), no deixa, per això, de ser un símbol que enllaça amb lo matriarcal: la nit, la foscor.

En el relat vinent, “La campana”, també captem el tema de la terra. Al principi, es comenta que els Alamús tenien dues campanes: “Amb l’una, tocaven per desfer les tempestes d’estiu, quan es presentaven  (…), cosa que sempre aconseguien.

L’altra servia per a tocar el toc de sometent (…), que era l’encarregat de defensar el poble en cas de perill” (p. 426). De fet, aquesta segona campana “va tenir una gran importància a l’hora de vèncer les tropes franceses” (p. 426) en el primer quart del segle XIX: el seu so potent feu que acudissen persones de tots els pobles de la rodalia i que s’alçàs una gran polseguera. Aleshores, “Els francesos, pensant que era un nombrós exèrcit, (…) van fugir corrent abandonant el setge del poble. I fou d’aquesta manera com els Alamús es van poder salvar” (p. 426). De nou, veiem que, com en altres narracions, venç qui coneix més el terreny, no qui podria tenir més recursos militars. I, de pas, el matriarcalisme perviu, en lloc de claudicar a lo patriarcal vinculat amb l’anticlericalisme i amb el laïcisme que enllacen amb la llengua francesa.

Una altra rondalla en què també es reflecteix el matriarcalisme és “La troballa del tresor”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras. Els sarraïns, que veien que els comtes de Barcelona i d’Urgell dominaven i que avançaven cap a les terres de Lleida, com que “hi guardaven dos tresors molt valuosos, van decidir amagar-los abans no caiguessin en mans cristianes” (p. 428).

Es tractava d’un alcarràs, o siga, d’una “gerra de plata esmaltada i plena de diamants que tenia la sultana.

L’altre tresor era una copa d’or, incrustada amb pedres precioses, que havia pertangut a Abd-al-Rahman III (891-961) i que tenien com el tresor més preuat de tot el món musulmà.

‘L’alcarraz’ van amagar-la a la vora del poble, mentre que la copa d’or van decidir portar-la lluny, molt lluny (…), però a l’altre costat del riu” (p. 428). Afegirem que, com en altres narracions, entre els musulmans (o entre els forasters, com ara, castellans), lo masculí està més ben considerat i, àdhuc, els personatges que hi tenen a veure.  A banda, el tema del costat (femení) i el de la llunyania (masculí) empiulen amb rondalles d’altres obres narrades per catalanoparlants i amb el fet que la dona està al costat del poble.

Ara bé, en els passatges següents, veiem com, en les cultures matriarcalistes, els habitants es posen de part de lo femení, de la dona i de lo relatiu a la terra, no de lo llunyà: “passat el temps, van trobar la gerra de plata esmaltada i plena de diamants que tenia la sultana. I, com que la gerra és sinònim d’aigua i l’aigua és riquesa, van pensar que era la troballa ideal per a donar nom a un poble que, amb el temps, i gràcies a l’aigua, es convertiria en un veritable jardí ple de prosperitat (que és el que hi ha avui a Alcarràs)” (p. 428). Per consegüent, la gerra (atifell d’acollida i femení), la plata (de color fosc) i l’aigua (tret matriarcalista junt amb la terra, ací, com a font de vida) estan en nexe amb la riquesa de la terra i, de rebot, de la població, amb la prosperitat. És a dir, que els catalans de la zona abraçaren el matriarcalisme (lo que tenia a veure, sobretot, amb la dona) i això els protegí i els feu possible eixe jardí (un altre símbol que enllaça amb lo matriarcal i present en moltes narracions tradicionals en llengua catalana anteriors a 1932).

En canvi, “La copa d’or d’Abd-al-Rahman, amagada davant de Lleida, no la van trobar pas i encara avui hi és amagada” (p. 428).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que empunyen les regnes i reis nobles i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals és “Castell d’Alsamora”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Primerament, llegim que “El castell d’Alsamora pertanyia a una jove i bella mora” (p. 154), qui era l’atracció de “tots els cabdills i senyors sarraïns d’aquesta contrada” (p. 154) i que un rei moro es passejava per la muralla del castell de la jove, “àvid de poder-la veure” (p. 154). Com veiem, la dona està ben considerada i, en aquest cas, a més, és la cap d’un territori nobiliari.

Tot seguit, amb semblança amb relats en què apareixen espases llargues i curtes, o bé lluentes i rovellades, i es recomana triar-ne la menys grossa o bé la rovellada, captem que “el castell de la dama era situat en un pla molt més baix que el de Moror (…) i la torre no era llavors gaire alta” (p. 154). Igualment, també podem considerar matriarcalista el detall que el castell femení estiga més baix que el masculí i, a banda, en concordança amb un fet històric: abans de la  penetració patriarcal (progressiva) en la noblesa catalana i del sorgiment dels castells cap al segle XI.

Afegirem que una altra característica que reflecteix el matriarcalisme és que l’home sol·licita “a la dama que alcés la torre del seu castell perquè ell la pogués veure a son plaer” (p. 154). Per consegüent, la dona té la darrera paraula, encara que el moro li puga fer suggeriments.

En la rondalla que Joan Bellmunt i Figueras posa a continuació, “El ferrer Llordà”, també es reflecteix lo matriarcal, en aquest cas, per mitjà de l’arquetip del rei. “En Pere Llordà era un ferrer d’Isona, (…) de molta empresa i ple d’energia per a d’altres coses. Mentre el rei Jaume guerrejava a Mallorca i a València, en Llordà treballà (…) en la seva ferreria i feia eines per al conreu de la terra. Procurà que es conreessin els camps de les altes contrades lleidatanes per poder assegurar l’avituallament dels exèrcits catalans que guerrejaven contra els moros” (p. 155).

I, com que la gent va tenir-li enveja, en acabar la guerra, “el rei Jaume, en persona, volgué veure què hi havia de veritat en el dir de la gent” (p. 155). Aquestes paraules empiulen amb u dels trets del desenvolupament de l’arquetip esmentat. I, enllaçant amb molts relats i amb lo matriarcalista, el monarca, molt obert, “Un dia (…) es presentà a casa del vell ferrer (…). En Llordà mostra al rei la seva ferreria i les eines que hi feia, gràcies a les quals s’havia pogut conrear la terra i assegurar el menjar dels qui guerrejaven amb les armes a les mans” (p. 155). Més avant, el ferrer li comenta que tot ho havia fet pel bé de la terra, promet alçar un castell, i que en bastí el de Llordà.

Finalment, “El rei, agraït al gest de l’humil ferrer, el féu nomenar cavaller” (p. 155). Per tant, en aquesta narració, hi ha un rei que fa una política molt oberta i, de pas, comportà que hi hagués prosperitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i  a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen moltes facilitats, la terra i l’educació matriarcal

General, , , ,

Un relat en què es plasma molt el matriarcalisme, sobretot, simbòlicament, és “El castell impossible”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, amb molts punts en comú amb altres narracions. Així, en un moment en què els cristians catalans tractaven de fer-se amb un castell en mans dels musulmans, els sarraïns opten “perforant sota terra un túnel que anava fins als ‘castellassos’” (p. 83), una muntanyeta hui en dia desapareguda. És a dir, que recorren a la terra com a font de vida i de subministrament, així com, per exemple, els conills ho fan a un cau i, en moltes rondalles, ho fa la cova (vinculada amb l’úter de la mare).

Això enllaça amb unes paraules que llegim més avant: “El que els exèrcits cristians no sabien era que, a les nits, pel túnel que havien fet, els sarraïns anaven sortint en petits grups, al lloc denominat ‘castellassos’, a la rereguarda dels que feien el setge, i anaven a proveir-se d’aigua i de queviures, sense que, fins aleshores, els manqués de res” (p. 84). O siga, que la dona (ací, en línia amb la idea de mare que dona de mamar i que aplana que el nen cresca mentres que és dins del seu cos), a banda, ho fa de nit, detall que té a veure amb lo matriarcal: nit, foscor, femení, rereguarda…

A més, a mitjan narració, copsem que, àdhuc, els cristians també s’acosten… de nit, cap als musulmans: “Aquella mateixa nit, el comte preparà l’estratègia d’entrar. Comprengué que la solució era entrar pel túnel” (p. 85) que els portava a la dona (ací, plasmada en el castell, en lloc de fer-ho, com ara, en una cova). I si, igualment, els sarraïns simbolitzassen les dones i, quant als cristians, els hòmens, ens trobaríem que, en unes mateixes terres (les catalanes), ambdós grups tenen punts en comú: lo matriarcalista.

Finalment, l’accés al castell esdevé amb torxes…,“en silenci, tots pel túnel” (p. 85). Per tant, es pot veure que els catalans prioritzen lo femení.

En la narració que ve tot seguit, “El gall canta a mitjanit”, recopilada en la mateixa obra per Joan Bellmunt i Figueras, captem trets que enllacen amb el matriarcalisme, per exemple, la terra. Així, podem llegir que “nosaltres no som pas una terra, ni uns homes que els agradi d’ésser dominats per forces invasores” (p. 86), en aquest cas, els musulmans.

Ben avançat el relat, copsem que un comte donà órdens que la tropa es posàs en marxa i, “aquella mateixa nit, assoliria el seu propòsit: retornar Sunyer als dominis catalans i que deixaria d’ésser musulmà el poble, per tornar a ser cristià” (p. 87). Per consegüent, la nit i la foscor també plasmen lo matriarcal en la cosmovisió de la cultura catalana. De fet, al final, podem llegir “aquesta llegenda, a nosaltres, ens l’han contada de petits; per això, avui te la contem a tu, per tal que mai no es perdi” (p. 88), paraules amb què es reflecteix u dels objectius de l’educació matriarcal: que la cultura popular passe de generació en generació, motiu pel qual, fins i tot, el narrador (en aquest cas, huit persones de Sunyer), ho comenta.

Podríem dir que, encara que els personatges són masculins, lo que ha fet possible que s’assolesquen els propòsits, ha sigut una actitud matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.