Prosseguint amb l’entrada “Com la terra llaurada. Poemes de Joan Vinyoli (1914-1984)”, hi ha un altre poema en què captem trets matriarcalistes i el tema de la terra:
“La terra
Arbre de càntic a mercè
de vents contraris a la terra,
meu estatge, la terra
m’ha nodrit les arrels:
la muntanya i el bosc,
el ponent i l’aurora,
són dintre meu, són ja la meva sang.
Diré tan sols: empara’m, terra,
damunt la teva falda i en els ulls
posa’m la mà feixuga de silenci.
M’adormiré en la tarda blava
dels teus ulls”.
Com podem veure, és un cant a la mare (ací, representada per la terra). En la terra, el poeta endinsa les seues arrels, que són d’on ell pren vida i d’on ell es nodreix. A més, Joan Vinyoli té bones relacions amb la terra (amb la mare), fins al punt que forma part de la seua vida, del seu dia rere dia.
Afegirem que la terra és a qui l’escriptor sol·licita ajuda, com si fos el nen a qui la mare alleta, acarona i transmet cançons de bressol: damunt de la falda maternal. I això, la dona ho farà, àdhuc, quan ella ja comença a tenir nets (però encara no és vella, és a dir, de vesprada).
Un altre poema, en línia amb la literatura matriarcal, i en què s’exposa el tema de la terra, és “La meua terra” (https://www.vicentmarco.com/2017/07/10/la-meua-terra), el qual figura en la web “Vicent Marco”. Diu així:
“La meua terra
Sóc fill d’una terra
que es rega de bon matí,
on es barregen amb el so d’una orquestra
els dies i les nits.
Les muntanyes de la meua terra
són de carrasques i pins
i el so de la vaqueta en els murs
brama contra l’oblit.
Contem en arroves i fanecades
el que s’ha d’alfarrassar,
i mirem en cel en festes
on les palmeres lluiran.
Una terra on els mals venen d’Almansa
i la calor de ponent,
per Sant Joan bacores, al riurau la pansa,
arrima’t al ginjoler!”.
En aquests versos, copsem trets matriarcalistes, com ara, el sentiment de pertinença a la terra, l’aigua (ací, amb la figura del llaurador) junt amb la música (en una terra on hi ha moltes bandes de música).
Igualment, escriu el nom d’arbres típics i de la vaca (animal vinculat amb la dona i amb la maternitat).
Més avant, trau mesures tradicionals de la zona catalanoparlant del País Valencià (les arroves i les fanecades) com també un arbre de la banda meridional: la palmera.
Finalment, recorda un refrany relacionat amb la batalla d’Almansa (conegut en tot l’àmbit lingüístic), les figues bacores, les panses i el riurau (un tipus de casa típica en el sud del País Valencià).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
