Un altre passatge temàtic del poema “La masia”, publicat en la web “Patrimoni Literari” sota el títol “A mon car amich lo jove artista En Francisco Amigó y Pla”, és quan tracta sobre la velleta i sobre la jove, és a dir, sobre la dona. Això sí, sense deixar fora la vida en família i un esperit comunitari afavorit per la sinceritat al llarg del temps:
“Encara em sembla veure la testa tremolosa
de la pobra velleta, sentada al seu racó,
quan totes les vetllades, contant-nos qualque cosa,
filava lli blanquíssim. Avui veig la filosa…;
                   mes la velleta, no.

A la claror rogenca del foc que guspireja,
la vida de família, llavors, me somriu,
i veig noiets que dormen, un cap que ja blanqueja
i honrades fesomies que no ennegrí l’enveja,
                      sinó el sol de l’estiu.

Al peu del pilar rònec, que, d’ombra, s’arrebossa,
fa mitja una donzella que res no gosa a dir
i baixa els ulls a terra, mirant cremar la brossa.
Avui ja no li penja la llarga trena rossa;
                    avui ja és per collir.

Matí de cada festa, quan va a missa primera,
ja sé que es torna roja, puix té molts miradors,
ja sé que sa finestra fa olor de primavera,
perquè sempre que l’obre, llevant-se matinera,
                       hi troba un pom de flors” (p. 83).

Com podem veure, el poeta, en un primer moment, exposa la jove com una dona reservada, la qual, des de bon matí, s’obri esperançada als altres i a la realitat, simbolitzats en la finestra i en el pom de flors.

A més, interessat per la jove (i, de pas, per la dona), l’escriptor la vincula amb la garridesa i amb el bon cor:
“En lo carmí puríssim que li tenyeix la cara,
llegesc tot un poema d’amor i castedat.
¡Ditxós lo cor de l’home que el tàlem li prepara,
perquè, sent molt hermosa, és més hermós encara
                          son cor immaculat!

Veient les seves galtes ja mig avergonyides,
aixeco els ulls enlaire, com d’ella, fent descuit,
i veig bigues cremades i pedres ennegrides
on va quedar escrita per flames atrevides
                   la guerra de l’any vuit” (p. 84).

Per consegüent, en aquests passatges, la dona no és menyspreada per qui, com a alternativa, lleva els ulls i no li fa pressió. És aleshores, quan, com si fos de manera simbòlica, l’home els alça cap al cel, on podem pensar que han pujat els morts que lluitaren amb atreviment en 1808 durant la Guerra del Francés i que defengueren la terra. Adduirem que aquestes bigues són fosques i que, per tant, empiulen amb el matriarcalisme, ja que, més d’una vegada, la terra és de color marró fosc, pròxim al negre.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.