Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

Poesia festiva i esperit comunitari en Massarrojos (l’Horta de València)

General, , , , ,

Una obra en què hi ha molta poesia relativa al poble, a les festes de barri, a lo comunitari i en què apareix el sentiment de pertinença a la terra, és “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert (nascut en 1895), publicada en 1950. Així, en la plana 74, es fa referència als ancestres (ací, a partir d’una Al·leluia arreplegada el dia de Pasqua de Resurrecció, com indica el rector)[1]:

“Alt, esvelt, els nostres pares

l’alçaren entusiasmats;

és l’enveja d’estos pobles,

per alt, airós i acabat”.

 

En les planes 78 i 79, es tracta sobre quan el reverend José Bau Burguet (nat en 1867), prengué possessió com a capellà (qui també hi exercí en Massarrojos), en versos del seu oncle Juan Bautista Burguet Codoñer:

“DÈCIMA

 

¿Que nou aconteixement[2]

hi ha amb Jesús, hui (molts diran)

que, sent l’Església tan gran,

no cap en ella la gent?

¿És l’orador eloqüent

o és una orquestra brillant

lo que atrau, com per encant,

als veïns de les alqueries?

Són… les moltes simpaties

que té, en l’Horta, el celebrant.

 

DIÀLEG

 

‘-Véns a la festa, Pepeta?’.

‘-¿A Jesús, vas? ‘-Puix, ¿què, a on?’.

‘-¿Qui predica? ‘-Don Ramón,

Vicari de la Fonteta’.

‘-Bau i ell, ¿són amics?’ ‘-Ho són

des de xics’ ‘-Puix, vaig, Neleta’”.

 

Potser el nom de la Fonteta està vinculat amb el de la Fonteta de Sant Lluís, un històric poble annexionat a la ciutat de València.

En acabant, en el tema de la gran estima cap al capellà, bona part dels versos són en castellà. En canvi, quan la mare del rector recorda el difunt Ministre de Déu, la llengua torna a estar més igualada, a favor de la vernacla i d’acord amb la que parlaven mare i fill:

“DÈCIMA

 

A tots els Bau, per igual,

els dones l’enhorabona,

perquè hui, hi ha un Bau que sona

en l’horta i la capital.

L’alegria és general

en l’alqueria de Burguet:

hi ha, no obstant, un nuvolet,

un record que, al cor, assalta:

¡Si existira el Bau que falta,

seria el goig més complet!” (p. 79).

 

Un altre apartat de l’obra “Estampas de Masarrochos”, amb una part interessant de pàgines en llengua catalana i en nexe amb les festes de la vila, és “Pregón de las fiestas” (op. 94-99, en al·lusió a les de 1906), en què, llevat de versos sobre actes més formals (com també ho era i fa generacions que ha estat l’ús del castellà entre l’Església valentina i així continuava en el primer quart del segle XXI, amb menys d’un 5% de les misses en llengua vernacla), és la predominant i permet copsar, no sols en quina parlava la gent, sinó el sentiment de pertinença i l’esperit comunitari. L’autor i capellà escriu que “Aquestes composicions poètiques [de Mn. Bau], en estil popular, foren càlidament acceptades: es llegien amb molta delectança i es propagaren amb agilitat en fàbriques, en pobles, entre amistats i a forasters.

Un primer full volant té el sabor anunciador del Centenari:

‘Fa cent anys que els nostres pares,

plens de goig en este dia,

al Déu de l’Eucaristia,

portaren ací, Miquel.

Jo vaig conéixer encara

a molts que l’acompanyaren;

¡ai, Senyor, si el cap alçaren…!

¡Tots estiguen en lo cel!” (p. 95).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] D’ara en avant, exposarem el text de manera normativa i, si cal, fent retocs lleugers que no alteren la rima, ni en bona mesura l’original. Afegirem que Cipriano Ibáñez Chisvert usa el castellà en la gran majoria de l’obra, sobretot, en lo més formal, com ara, la introducció al punt del pregó de les festes de 1906.

[2] La forma genuïna seria “Quin nou esdeveniment”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Oh, tortoreta del cel”, música vernacla catalana

General, , , , ,

Bon dia,

Uns versos d’una cançó eròtica del llibre “Romancer català”, de Manuel Milà i Fontanals, acompanyats del tema del sentiment de pertinença a la terra i del de la maternitat, és “La tortoreta” (p. 296), quan diu

“Quan ne són dintre del port,   lo patró ne salta a terra:

‘-Oh, tortoreta del cel,   te vull fer una recompensa;

te vull fer endaurar (*) ton bec,    la meitat de tes aletes’’.

‘-No, per cert, patró garsó,   que jo me’n vaig a ma terra,

que la Verge n’ha parit   un infant que és cosa bella,

boniquet com el sol,   resplendeix com les estrelles’”.

 

(*) En l’original, “endorar”, empelt amb el castellà “dorar”.

En l’estudi sobre el matriarcalisme, entre d’altres coses, inclourem cançons (o, per exemple, endevinalles o contarelles) populars eròtiques, o bé sexuals, o, com ara, poemes populars de la mateixa línia, en llengua catalana. Qualsevol aportació amb bona educació serà ben rebuda. Admetem pseudònims. En aquesta web, trobareu bona part del treball.

Avant les atxes.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada.

Besàvies, àvies i pares que evoquen i que parlen sobre les arrels i sobre la vida

General, , , ,

Un escrit molt sucós, però de pare a filla (de quasi tres anys) i amb una besàvia nascuda en 1924 i encara viva en el moment de plasmar-lo (en l’any 2015), és “La besàvia (vint-i-quatrena carta a la meva néta)” (https://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/la-teva-besavia-vint-i-quatrena-carta-a-la-meva-neta), publicada per Joan Josep Isern en el seu blog “Totxanes, totxos i maons”, a què accedírem el 19 de novembre del 2024. Diu així:

“Estimadíssima Mila,

Ets una noia afortunada perquè has pogut conèixer la teva besàvia Montserrat, la mare de la teva àvia Anna. De fet, comptant els que tens a la Bretanya, són quatre els besavis i besàvies que hauràs conegut i que, de retruc, hauran tingut l’alegria de conèixer-te. Per això, et dic que, als teus quasi tres anys, ets una noia molt afortunada.

Avui, però, et parlaré de la teva besàvia catalana perquè és amb qui, lògicament, tens més contacte i, per tant, és molt possible que sigui la que recordis amb més detall (amb l’inestimable ajut, és clar, de les nombroses fotografies en les quals, des que eres molt petita, hem volgut que apareguéssiu juntes).

Sobre la besàvia Montserrat, he escrit unes quantes coses al llarg d’aquests darrers anys. Mira-te-les perquè crec que t’agradarà llegir-les. La més antiga és aquesta, de fa nou anys. Més cap aquí –l’any 2009–, vaig escriure això i, fa tres anys, aquest apunt que, ara com ara, és el darrer que li he dedicat.

Em fa content que tinguis molt clar que la teva àvia Anna té, com tu dius, ‘la seva mama’ que viu molt a prop de casa vostra i a la qual anem a visitar sempre que ens és possible perquè (…) tu ets una de les poques referències clares que encara conserva. Creu-me: és summament curiós i estimulant contemplar les petites complicitats que es produeixen entre vosaltres quan us ajunteu la més jove i la més vella de la família”.

En relació amb aquestes paraules, ma mare (nascuda en 1943), més d’una vegada, m’ha comentat que, quan ella vivia en la ciutat de València (on nasqué), els seus germans majors, ja majorets, anaven al poble i, en acabant, en tornaven i que, per això, ells havien tingut més contacte amb els avis. Nogensmenys, durant aquesta recerca, hem pogut constatar el gran lligam entre ma mare i els seus avis (llevat del padrí matern, qui morí amb setanta-tres anys), mentres que els paterns, aplegaren als noranta o bé els passaren com també una bestia.

Igualment, Joan Josep Isern afig que “La carta d’avui ve a tomb perquè el dissabte passat la bona gent de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) li va lliurar la insígnia de platí amb motiu de complir setanta-cinc anys com a sòcia (mira la fotografia que il·lustra l’apunt). Poca broma, tu, perquè això vol dir que, des dels setze anys, la teva besàvia Montserrat ha estat relacionada amb el món de la muntanya a través d’una única entitat i d’un únic barri: la UEC de Gràcia.

Va ser allí que va conèixer el Josep, el seu home (aquest setembre farà vint anys del seu traspàs), i va ser precisament en aquell entorn on varen tenir lloc molts dels moments feliços de la seva vida”, un tret que ens plasma el sentiment de pertinença a la terra, l’esperit comunitari i el de barri.

I és que quan, com ara, resideixes en un barri (com és el meu cas) els primers trenta-huit anys de la teua vida i hi has participat de xiquet fins que, amb bones maneres, adoptes la decisió de passar a residir en una altra població (ves per on, en la que nasqueren els teus avis materns, no en la dels paterns…, fet que encara no havíem copsat com una trama amb lo maternal), ens sentim en nexe amb aquella terra, encara que siga una vila. A més, allà on vas, com si fosses un emigrant, portes part de la teua vida i de tot lo que has aprés (i de lo viscut) en el primer indret. O siga, que encara tens presents les arrels.

Prosseguint amb la redacció i, ací, amb unes paraules que podrien evocar-nos la Mare Terra i el contacte entre ella i els seus fills, el narrador addueix “No tinc cap dubte que aquesta estimació per la muntanya ha estat essencial per anar construint aquest caràcter seu generós, net, senzill i obert que ha fet que tanta gent se l’estimi i estigui contenta amb aquest reconeixement. De fet, aquesta temporada és la primera que ja no participa en les sortides de cada últim diumenge de mes amb els veterans de la UEC. Setanta-cinc anys… T’ho imagines, Mila? Tota una vida.

Un dia d’aquesta setmana la besàvia Montserrat complirà noranta-un anys i, a diferència de l’any passat, la celebració que farem serà més discreta i casolana. Estic segur que tu, amb els pares, hi trauràs el nas i, fins i tot, és possible que apareguis en alguna fotografia mentre bufa unes quantes espelmes o talla el pastís. Procurarem viure aquell moment amb la màxima intensitat i que se n’adoni de la nostra companyia. (…).

Us estimeu, la teva besàvia i tu. Cada una a la seva manera, però de debò us estimeu. M’agrada constatar-ho i, per això, t’ho deixo escrit en aquesta carta que no sé si algun dia llegiràs i que ja fa el número vint-i-quatre de les que t’he escrit fins ara. Vejam si hi ha sort perquè el raig continuarà…”.

En llegir aquests mots i passar-los per escrit per a l’estudi sobre el matriarcalisme català, el 18 de gener del 2025, recorde quan, pel 2005, durant una reunió amb persones que anàvem a txi-kun en Alaquàs (l’Horta de València), et diuen que, com que escrius i hi tens bona traça, faries un gran profit per a l’esdevenidor…, si eixes paraules es redactassen. Doncs bé: n’inclourem unes que em digué ma mare el mateix dia del 2025, i que empiulen amb la seua àvia paterna, Consuelo, nata en 1878 i que visqué noranta anys: “En sa casa, com son pare era jutge, llegien el diari tots els dies. Ella llegia llibres religiosos. I, quan estaven en llatí, els llegia en llatí i, després, si estaven també en castellà, la versió en castellà. [Això,] quan era fadrina. Ella se’ls cascava. Li agradava també. O llegint o fent calça.

 I l’altra, [l’àvia Amparo,] no llegia tant, però sí que sabia” i tenia bona habilitat i encert per al càlcul, encara que ho fes amb tècniques pròpies i tot.

Ambdues àvies deixaren empremta en ma mare i, a més, ens han fent un bon pont per a exposar sobre temes que se solen presentar amb prejudicis resultants de la instrucció rebuda en les escoles públiques espanyoles: que les dones eren molt analfabetes, que la dona, a diferència de l’home, és passiva, que l’home salva la dona…

I és que la realitat matriarcalista es reflecteix tocant els peus en terra, com feien moltes dones nascudes abans de 1920, i com també fan moltes persones que han tingut molta connexió amb elles i…, sovint, educativa, realista i creativa, com quan agafes un catxirulo (el nen creatiu i bonhomiós) o hi estàs en contacte.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Escrits d’adolescents a besavis, a besàvies i sobre la vida quotidiana

General, , , , , ,

Un altre escrit de la mateixa corda, però escolar i fruit d’aportacions de tres estudiants d’uns tretze (o catorze) anys, és “Estimat besavi, estimada besàvia” (https://emporion.org/estimat-besavi-estimada-besavia), publicat en la revista digital “Emporion” (no. 126, juny del 2017), de Torroella de Montgrí (vila del Baix Empordà), a què accedírem el 19 de novembre del 2024. Entre d’altres coses, podem llegir que “Els alumnes de 2n d’ESO de l’institut s’han hagut d’asseure una estona amb el seu pare, mare, avi, àvia o altres familiars per preguntar què recordaven dels seus besavis o besàvies. Alguns d’ells han tingut la sort de poder seure i parlar directament amb la besàvia.

A partir dels records que en tenen els seus familiars, s’han anat informant de l’època que li va tocar viure, de qui era, de què feia… i després han escrit una carta a la seva besàvia o al seu besavi.

En general, els ha agradat fer aquesta feina, els han impressionat algunes de les coses que han descobert, s’han emocionat i els han estimat una mica més.

Aquí us en presentem una petita mostra. Segurament que molts dels lectors d’EMPORION hi podreu reconèixer la besàvia, el besavi o l’àvia que els ha explicat la història.

Montserrat Blai”.

El primer, d’Hug Lloret i Alenyà, exposa

“Estimat besavi Baldo:

M‘hauria agradat tant, conèixer-te!

Avui li he preguntat per tu a la mare i, tot i que, amb ella, tampoc us vàreu conèixer, la baba li ha explicat moltes coses de tu.

Sé el teu nom, Baldomero Xumetra i Vilagut i que vas néixer el 7 d’agost de 1918 a Barcelona. (…).

Proveníeu d’una família de metges. El teu avi ja ho era i tots vàreu estudiar medicina o farmàcia. Quan va venir la guerra, tu només tenies 19 anys i et van fer anar en un tren hospital a Valladolid.

Quan vas acabar la carrera, vas venir a fer una substitució del metge de Torroella que estava malalt i, encara que, en principi, era una feina provisional, et vas quedar aquí per sempre.

Amb la teva família, cada setmana us escrivíeu cartes i us explicàveu com estàveu i, de vegades, comentàveu malalties dels pacients per resoldre-les entre tots. D’aquestes cartes, la baba en té moltes i me les deixa perquè les llegeixi i et conegui més”.

Com podem veure, en les famílies amb persones lletrades, solia haver accés a la lectura i a l’escriptura. Així, l’àvia paterna de ma mare (nascuda en 1878)“Era filla d’un jutge” (sic, 3 d’abril del 2024) i, fins i tot, llegia texts en llatí (per exemple, himnes religiosos) i en castellà.

En acabant, Hug Lloret i Alenyà indica que “Els teus pares et donaven consells, t’explicaven coses de Barcelona i et deien que t’enyoraven i t’estimaven…, però tu decidires quedar-te aquí, perquè la gent també t’estimava molt. Diuen que eres molt simpàtic i vas conèixer a la Rosa… i t’hi vas casar”. És a dir: l’educació per a la vida tenia un paper important.

Igualment, comenta que “La feina de metge no era fàcil, havies d’estar sempre disponible i dir on anaves, si marxaves de casa, perquè només hi havia un metge i havies d’atendre més d’un poble. (…).

Et vas morir massa aviat, als 46 anys, (…) però jo estic molt content de tenir aquestes cartes i aquests records teus…

Allà on siguis, t’envio una forta abraçada. Hug”.

Una altra redacció en la mateixa revista “Emporion” (no. 126) és la de Júlia Navarro i Pagès:

“Estimada besàvia, Narcisa

Fa uns dies, vaig començar a investigar una mica més profundament el teu passat, cosa que jo desconeixia. Vaig descobrir coses que em van deixar bocabadada. (…) I ara que sé algunes coses molt maques sobre tu, en volia parlar una estona.

Vas néixer a Torroella, al Fronton. Vas anar a l’escola de monges. Com que allà tot eren dones, us obligaven a saber cosir i fer ganxet. Això va ser un punt important a la teva vida perquè, temps després, eres tu qui et feies els vestits i els ‘bolsos’, perquè sembla ser que eres molt presumida. Sempre que anava amb la mama a casa teva a visitar-te i veure com estaves, em tenies algun detall preparat: un ‘bolso’, jaquetes…

Quan eres jove, vas patir una malaltia que et va obligar a quedar-te a casa i estar molts mesos al llit. Però això no et va aturar, al contrari, seguies dissenyant-te la roba i altres coses”.

En nexe amb aquestes paraules, ens han reportat de dones que, amb més de noranta anys (i, àdhuc, de cent), encara estaven actives, laborioses: amb ganxet, amb l’aviram, etc.. I, en aquest cas, amb molta iniciativa.

També afig “Et vas casar amb l’avi Enric, tot i que jo no vaig tenir temps de conèixer-lo, perquè va morir abans que jo naixés. La mare de l’avi Enric tenia una tintoreria i tu els ajudaves amb la feina i a veure també l’estat de la roba que portaven els clients. Quan va néixer la meva àvia, us vau mudar tu i l’Enric a un piset de Cornellà. Tot i traslladar-vos allà, vau continuar amb el negoci com a tintorers, en una tintoreria de Barcelona”. Per tant, el paper de la dona no era precisament secundari, en la casa, sinó que els dos portaven avant el negoci. Un altre tema que copsem (i molt comú en les dones), era la cura, posar part del seu saber per a facilitar la salut dels familiars, això sí, partint, principalment, de la saviesa popular:

“Recordo que t’encantaven les sardines (…). A la meva mare i a la meva tia, els feies menjar moltes sardines, perquè deies que eren molt bones per a la salut. Sempre replicaven a l’hora de menjar-ne. També els feies beure un líquid molt estrany que era encara pitjor que les sardines. Era fet amb un rovell d’ou, sucre i cafè, perquè deies que així augmentaven molt les proteïnes. Sempre que ens posàvem malalts, tu el que feies era posar-nos ‘vaporux’ i anar fent fins que la febre baixava”.

Bé, àvia Ciseta, ja vaig acomiadant-me. Espero que estiguis ben còmoda allà dalt mentre em vigiles i que sàpigues que cada nit la teva estrella és la que brilla més. T’estimo i fins una altra.

Júlia, la teva besnéta”.

El tercer escrit, d’Elsa Mundet i Tudela, plasma  una dona amb molta espenta, forta i, a més, amb bona empatia, altruista i amb sentiment de pertinença a la terra, amb què estava connectada, fet que anava acompanyat d’un interés per la formació acadèmica dels familiars:

“Estimada besàvia Agnès,

Ja sé que no et serà possible llegir la carta que ara estic escrivint, però, indirectament, et dono les gràcies pel molt que vas lluitar per tirar una família endavant en uns temps molt difícils, ja que era el temps de la postguerra.

La meva besàvia va néixer en un poblet de la província de Girona, anomenat Mieras, prop de Banyoles. Era una persona d’alçada normal, prima i amb uns ulls de color blau que agradaven molt a la gent. Tenia un caràcter bastant fort, però, en el fons, li agradava molt ajudar a les persones que passaven en aquells moments necessitats econòmiques, i ella procurava ajudar-les amb el que podia.

(…) La meva besàvia va tenir la sort de poder anar a l’escola, a les monges dominiques, on va aprendre a llegir i a escriure. Era una persona que li agradava fer les feines de pagès, com cuidar els animals i, si convenia, fer feines hortolanes. Els meus besavis van voler que els seus fills estudiessin, de manera que l’Anton va ser un mecànic i la meva àvia, l’Anna Figueres, va ser una mestra (…).

La meva besàvia va viure fins els vuitanta anys, però als setanta anys va patir la malaltia de l’Alzheimer. Jo patia molt perquè, quan l’anàvem a visitar, ja no ens coneixia. La meva àvia està molt orgullosa d’haver pogut cuidar-la fins a l’últim moment.

Besàvia Agnès, sempre et recordarem com la persona més generosa i la que ens donava els consells que avui dia procurem posar en pràctica.

La besnéta que tant t’estima, Elsa”.

Finalment, diré que, lo més positiu que he captat en aquestes tres redaccions, és que, el fet d’interessar-se pels altres i per èpoques anteriors (no sols pel present), fa que les persones tinguen una visió més àmplia de la realitat i, ací, que empiulen amb la terra i amb els ancestres i, de pas, amb l’educació matriarcal.

Com a anècdota, diré que, quan tenia uns catorze anys acabats de fer (en la primavera de 1985), per iniciativa pròpia, aní a ca ma àvia materna a fer una entrevista a mon avi Miguel (1906-1992), perquè em parlàs sobre la guerra (1936-1939). L’encapçalament original posava “Testigo de una guerra” (‘Testimoni d’una guerra’).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El matriarcalisme i la dona en la Peníscola de mitjan segle XIX i en altres indrets

General, , , , ,

Una altra entrada en què es tracta sobre la dona (però junt amb el marit) en la família catalanoparlant i, a més, partint de mitjan segle XIX, és “Històries dels meus cinquens avis” (https://davidgomezdemora.blogspot.com/2018/07/histories-dels-meus-cinquens-avis.html), del cronista David Gómez de Mora i plasmada en “Blog personal de David Gómez de Mora”, a què accedírem el 28 d’agost del 2024 i que fou publicada el 28 de juliol del 2018. Així, amb lleugers retocs, posa “Peníscola, estiu de l’any 1843. En una casa (…), vivia la senyora Gabriela Guzmán i Ripollés. Gabriela estava casada amb qui va ser el seu primer marit, Agustín Bayarri i Martorell (…). Agustín era un pagès ben posicionat, que treballava la terra heretada que li havien deixat els seus ancestres. Gabriela era una dona conservadora i tradicional. Desconec si tenia molt o poc caràcter, però, amb el tema dels diners, segurament era molt estricta, doncs l’havien educat de manera que sabera valorar l’esforç que suposava guanyar-se el pa de cada dia. Durant bona part de la temporada, ajudava en el camp, a més de realitzar l’àrdua tasca d’educar als seus fills”.

Per tant, parlem de Peníscola, una vila valenciana de la comarca del Baix Maestrat i a pocs quilòmetres de Catalunya, on la dona, no sols administrava els diners, sinó que, igualment, s’encarregava de l’educació dels fills.

En acabant, el cronista, sense embuts, vincula l’estil de vida dels seus avantpassats amb el matriarcalista, detall que enllaça amb altres escrits de diferents fonts d’Internet (bé en blogs o en webs personals, bé en articles de butlletins, bé en revistes…):“En aquella casa, imperava moltes vegades un model d’organització que s’acostava més al matriarcat, doncs Gabriela, com quasi totes les senyores de Peníscola, abans de casar, va visitar al notari, acompanyada pels seus pares, per a declarar aquells dots o béns que anava a incorporar per a la seua futura descendència i que li donaven una autoritat igual o, inclòs, més gran que la del seu home a l’hora de prendre decisions dins de la seua llar”.

En aquest sentit, ma mare, a vegades, m’ha comentat que, el fet que la seua àvia Consuelo (la paterna, nascuda en 1878) fes alguns dinerets com a resultat dels fesols que venia en la ciutat de València, li atorgava més llibertat en la seua vida, encara que fos una dona molt servicial i disposada a fer costat a qui ella consideràs que necessitava ajuda.

Afegirem que David Gómez de Mora addueix que “El pare de Gabriel es deia Pedro, era mariner i l’únic dels seus germans que, a banda, treballava la terra, probablement, perquè va ser l’agraciat en heretar el patrimoni rústic, i que es realitzava mitjançant un costum ancestral que recordava moltíssim a la figura jurídica de l’hereuatge. Pedro i la seua família tenien una flotilla, que els reportava bastants ingressos, motiu pel qual eren dels pescadors més acomodats que hi havia aleshores en la localitat. Però Pedro va fer una cosa poc habitual: va casar amb una dona que vivia fora de la roca, es deia Josefa María, de cognom Ripollés, i era natural de Cinctorres. Què havia portat, a aquell home, casar-se amb una senyora d’un lloc tan allunyat? Allò era un fet molt impropi d’una societat tan localista com la que existia en la Peníscola de mitjan del segle XIX…

David Gómez de Mora”.

Quant al detall de casar-se amb una dona que visqués lluny de la localitat (ací, de Cinctorres, de la comarca valenciana dels Ports) és cert que no era comú en aquella època com tampoc no ho era anar més enllà d’uns cinquanta quilòmetres (o un poc més) d’on se solia residir, llevat que, com ara, ho fessen els jóvens amb motiu del servici militar.

Finalment, cal dir que aquesta tendència al localisme connecta amb el matriarcalisme i, de pas, amb el sentiment de pertinença a la terra, però no ho fa amb l’elitisme (una de les línies que més facilita el desarrelament, puix que sol desconsiderar molt lo que té a veure amb la cultura rural i, sovint, es decanta pel cosmopolitisme).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en Emília Papaseit i en catalans pagesos

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en Emilia Papaseit.

En relació amb aquest tema, el 6 de desembre del 2024 rebérem, primerament, un missatge d’Encarna Parreño López, en nexe amb una qüestió que havíem fet sobre com responien a les queixes dels xiquets dones d’arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920. Immediatament, passa al del sentiment esmentat. “Eren persones amb autoritat, però no autoritàries, car et raonaven els fets i no toleraven la mentida i, menys, que fessis el viu.

Eren de Múrcia, però els iaios vingueren a Catalunya en un moment en què els catalans eren admirats. Encara no havien patit els quaranta anys de nazisme i els catalans integraven. I, a casa, els valors i la mentalitat eren molt catalans, malgrat parlar castellà.

Us faig arribar un escrit que vaig fer d’una catalana, la Sra. Papaseit, que he estimat molt. A la seva mort, els fills em demanaren que digués unes paraules a l’església i vaig fer el text que, tot seguit, us envio”.

Aquest correu electrònic, redactat el mateix dia i titulat “Escrit Emília Papaseit”, diu així:

“Bon vespre,

Us adjunto el text que us comentava.

Ella sempre me’n parlà de la seva padrineta i de l’oncle. Eren de pagès i ella estimava molt la terra, tot i que es féu perruquera i, en la seva professió, era insuperable. Sabia l’ofici de cap a cap, car també sabia fer perruques.

Catalans seriosos, treballadors, responsables, sincers, patriotes, elegants, senyors…

No sé si us cal alguna cosa més!

La Sra. Papaseit va morir el 2019.

Una abraçada!”.

A continuació, exposem, amb lleugers retocs, bona part de l’escrit, molt sucós, de què ens parlava:

                                                               “IN MEMORIAM

                                                        EMÍLIA PAPASEIT I ROIG

 

Ha marxat una part de Catalunya! D’aquella Catalunya que va haver de fer front a una guerra genocida i, després, a una ‘pau’ ignominiosa que maldava per a fer desaparèixer de la faç de la terra tot rastre de catalanitat.

Ens ha deixat N’Emília Papaseit i Roig! Ella n’era filla d’aquella època. Així, doncs, d’infant, tenia poc més de 10 anys, ja hagué de plantar cara, primer, a les bombes enemigues (…) i, després, a una postguerra que el general Franco allargà (…).  (…) Emília Papaseit sempre fou al peu del canó. Com diem a casa nostra: ‘Els plats s’assemblen a les olles’. L’exemple l’havia vist a la seva llar, de la mà de la seva estimada padrineta i del seu admirat ‘onclo’: catalans ferrenys, lluitadors, exemplars, treballadors, gent d’ofici, orgullosos, que s’estimaven la terra i que aquell dictador no aconseguí doblegar mai! Mai!

Segurament, eren persones poc il·lustrades, perquè les circumstàncies no els ho havien permès, però d’una intel·ligència natural que només l’experiència de la vida pot dotar-te. No els va caldre mai falsejar títols universitaris per a guanyar-se honradament la vida! Ells dominaven l’ofici! Eren catalans exemplars. N’eren un punt de referència! Sobretot, per a aquelles persones que, com la meva família, arribaven a Catalunya mortes de fam i també antifranquistes fins a la medul·la.

I, tanmateix, el que salvà Catalunya de la total destrucció i desaparició, fou la voluntat insubornable de les moltes Emílies Papaseit! El seu esforç irreductible. La tenacitat en la seva lluita. L’amor indestructible a la terra, perquè cal no oblidar que el franquisme (…) va exterminar vàries generacions de catalans, fins deixar les catalanes orfes de maridatge: d’aquesta forma, el règim dictatorial introduí a moltes llars catalanes l’enemic i, amb ell, la ‘lengua del imperio’! N’Emília Papaseit salvà els mots i, amb ells, la cultura catalana! Calia tenir molt coratge per actuar semblantment (…).

Amb tot, N’Emília Papaseit era, com la majoria de catalans, una persona molt avançada i, mentre plegava avellanes, forjà el que seria la seva gran devoció: la perruqueria!

(…) Veia el canvi que la societat demandava i s’avançà als temps. Sovint, quan en parlàvem, sempre li deia: ‘Sra. Papaseit: si vós haguéssiu estat un home, hauríeu tingut més renom que Iranzo o el Llongueras’”.

Més avant, passant al camp de la política, Encarna Parreño López n’addueix unes paraules: “Això que ara molts catalans han descobert, ‘Que no som en una democràcia’, ella ja ho albirava i estava disposada a jugar-se-la per tal de protegir-me!

Avui, doncs, li diem adéu a una catalana valenta, molt valenta, que es va sentir molt joiosa el dia que pogué ficar el ‘Sí a la Independència’ en una urna.

La família, els seus fills, joves i nets, volem donar-li les gràcies per tot el que ens ha donat! Per tot, pel seu mestratge i per l’exemple que ens deixa! (…) ens acompanyarà sempre!”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

.Emília Papaseit

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, sexualitat matriarcal i jóvens que festegen

General, , , , ,

Una altra sardana en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, i recopilada en l’obra “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, és “Cançó d’amor i de guerra” (pp. 48-49), la qual podríem vincular amb la primavera. La lletra és de Lluís Capdevila i Vilallonga (1893-1980) junt amb Víctor Mora Alzinella (1895-1960) i musicada per Rafael Martínez Valls (1895-1946), compositor valencià. Els versos parlen sobre l’acció que fan hòmens i dones en oir el repicar de la campana. Així:

“Sempre en l’anyada, d’eixa diada

les flors més belles portem aquí

i teixint senzilles toies,

nostres mans gentils de noies,

al bon Sant en fem ofrena

perfumant el seu altar…”.

 

Com podem veure, amb motiu de les festes patronals (les quals, ací, podríem relacionar amb la primavera, estació que simbolitza l’amor, sobretot, en el mes de maig), els jóvens se’n van a cercar fadrines amb qui festejar i, quan en troben una, li donen una toia (un ramell de flors, especialment, oloroses, per a guarnir).

Igualment, fan una ofrena al patró, detall que, en aquest cas, com que enllaça amb lo tel·lúric, equivaldria a fer-ho a un fill de la Mare Terra, sobretot, partint del fet que l’altar representa la vulva.

Tot seguit, els versos plasmen una connexió amb la terra, per mitjà del record, amb l’indret on hom nasqué i on trobà el seu primer amor, el qual quallà:

“En el Vallespir

la vida del meu cor,

un jorn va sentir

les glòries de l’amor.

Terra bella, terra nostra

terra de l’amor sens fi,

llum tota bellesa

de bonic florir”.

 

Adduirem que aquesta estima per la terra va unida a un amor eròtic com també per la natura (la bellesa de les flors i del reviscolament de la vida) junt amb el sentiment de pertinença. No debades, en acabant, posa

“Dolça terra jo t’estimo

i amb el cor tot abrandat

terra meva jo proclamo

mon amor mai igualat”.

 

 

I, més encara: la dona (la terra) salva l’home i, de pas, prossegueix l’afecció per la terra (mitjançant el simbolisme del bes):

“Per tu ma vida serà l’alegria

del goig de l’amor

terra nostra ta preuada formosor

tingui sempre la besada

del meu cor.

 

Terra bella, terra nostra

terra de l’amor sens fi

llum tota bellesa

de bonic florir.

 

Dolça terra jo t’estimo

i amb el cor tot abrandat,

terra meva jo et proclamo

mon amor”.

 

 

Per consegüent, d’alguna manera, la lletra indica que el xicot cerca l’amor per ella i per Catalunya i que serà la dona qui li ho aprovarà. En eixe sentit, també escriuen que,

“Per tu ma vida serà l’alegria

del goig de l’amor

terra nostra ta preuada formosor

tingui sempre la besada

del meu cor”.

 

 

Finalment, en els darrers versos de la composició, captem la sexualitat matriarcal i la preferència per la dona (juntament amb l’acceptació de l’home). Per això, podem llegir

“Terra nostra, terra aimada

per a tu la flor millor,

per al Sant les flors

boscanes

per a tu la flor del cor”.

 

I, així, com fa una dona en alguna cançó eròtica recopilada per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, l’home no deixa fora lo masculí (ací, el sant), sinó que també l’estima. Això sí: la millor flor (i que més agrada a ell) la donarà a la dona. Això ens pot portar a la conclusió que, malgrat la figura del personatge religiós (possiblement, en nexe amb lo naturalista), la dona (la fadrina), com diem popularment, s’emporta la millor tallada del pastís. Aquest tret enllaça amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, esperit comunitari i realisme

General, , , ,

Una altra lletra de sardana que figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Girona aimada” (pp. 44-45), amb versos de Joan Serracant i Manau (1897-1973) junt amb Lluís Papell i Comas (1891-1980), tots dos, jornalistes, i amb música de Vicent Bou (1885-1962), compositor de sardanes i escriptor. Apareix una dona qui, potser, en la seua tardor biològica, comenta com se sentia en la terra de què, a hores d’ara, no se n’aniria i que, per tant, evoca:

“Girona estimada,

Girona immortal

ets aureolada

d’amor triomfal.

 

(…) En sentir el compàs de la sardana,

content venia el meu fadrí,

el més trempat de la plana,

que feia parella amb mi.

 

Bella sardana! Tot dansant,

sentia al cor un goig diví,

les nostres mans entrellaçant (…).

Girona aimada,

et tinc dintre el cor (…).

Vaig marxar de la ciutat volguda

tenint el cor ple d’il·lusions”.

 

Aquests darrers versos, com uns altres que exposa al llarg de l’escrit, podrien empiular amb el fet que els impulsos no sempre juguen a favor i que, de bon principi, hom se sentirà millor en la terra, que no fruit de la rauxa, i, per consegüent, el missatge és que convé tocar els peus en terra.

En qualsevol cas, el fet de recordar Girona (la ciutat amb què ella se sent connectada) es manifesta i és viu.

En canvi, en la cançó que ve a continuació, “La puntaire” (p. 46), amb lletra de Josep Ma. Bello i musicada per Lluís Badosa i Compte (1884-1968), el realisme i el gran sentiment per Catalunya fan que es plasme la socialització:

“És la terra més galana que en el món hi ha

Catalunya de la plana fins a l’Empordà.

Un paradís em semblen ses conreus

des de l’Ebre als Pirineus”.

 

A més, copsem un Déu en línia amb el matriarcalisme: com ara, planer, com aquell Sant Pere que parla al marit d’una dona molt ambiciosa o com aquell Nostre Senyor que, com diu un refrany molt popular pel País Valencià, es riu dels pecats del piu. Així, exposa que

“Un dia els àngels del cel es van voler alegrar

i fent rotllo una sardana varen puntejar,

i en veure’ls va dir nostre Senyor

‘Eixa és la dansa de bell amor’”.

 

En eixe sentit, es reflecteix un personatge religiós i naturalista que, per mitjà d’un present, enllaça amb la terra on viuen els dansaires i els catalans:

“I buscant una terra noble on poder-la fer ballar

en el cor del nostre poble per sempre la va deixar.

I el ressò d’aquesta sardana li farà saber a tothom

que la terra catalana és la millor que hi ha al món”.

 

Ara bé, com que, a més d’il·lusions, cal estar amb els altres i viure amb esperit comunitari, els versos afigen

“Au doncs fills de Catalunya, doneu-vos les mans;

i ben units com a germans,

tant en temps de pau com de guerra,

des del mar fins a la serra enlairem els nostres cants”.

 

Altra vegada apareix el tema de la germanor i el de l’esperit comunitari, en tot moment, i en nexe amb Catalunya.

Finalment, la lletra diu uns versos que més bé tenen un component patriòtic que també figura en part de la poesia (possiblement, minoritària) del primer terç del segle XX i, això sí, més present en escriptors de fama i que solen eixir en llibres de text o de literatura:

“I si algú com l’estranger francès va voler ahir

les nostres llars envair,

el rebrem ardits amb so de guerra

i sabrà que aquesta terra defensem fins a morir”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, dones que fan ballar i Nostra Senyora de Montserrat

General, , , , , ,

Una altra sardana recopilada en la mateixa obra de Núria Feliu, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra (encara que siga perquè la dona també accepta anar a ballar i, de pas, ella salva l’home), és “A la plaça hi ha sardanes” (pp. 29-30). La lletra és de Santiago Guardia i fou musicada per Josep Fradera:

“A la plaça hi ha sardanes

quines ganes de ballar!

A la plaça hi ha sardanes

digues si amb mi hi vols anar.

Sents? ja ens crida la tenora

i refila el flabiol,

au! anem-hi que ja és hora,

no m’hi deixis anar sol.

Vine, vine amb mi

i escolta les paraules que et vull dir”.

 

Per tant, no sols ella li ho acull, sinó que, igualment, li fa de mare (per mitjà d’unes paraules que evoquen el nexe entre la mareta i el nen). Com a anècdota, diré que, en moltes cases valencianes catalanoparlants, amb matrimoni nascut entre 1930 i 1950, sovint, un poc abans d’anar-se’n de casa (per exemple, a visitar alguns familiars o a algun aplec), la dona sol recordar a l’home què li aprova i què no. Ho he conegut en persones acostades.

Al capdavall del poema, podem llegir

“A la plaça hi ha sardanes

amor i vida

t’oferiré,

ballarem nostra sardana

les mans unides

i els cors també”.

 

 

Així, com en el lligam maternal quan el xiquet alleta, la dona dóna vida a l’home i, de pas, els dos són carn i ungla.

Adduirem que, en la cançó següent plasmada per l’artista catalana, “La nit de l’amor” (pp. 31-32), amb versos de Santiago Rusiñol i amb música d’Enric Morera i Viura, hi ha trets matriarcalistes, com ara, el fet que la nit estiga ben considerada i que genere vida i, de rebot, lo femení n’aporta a la terra:

“fem-lo vessar tot aquest vespre!

 

 

(…) Nit de l’amor, formosa nit

dura molt més del que ara dures.

(…) raig de cançons que, essent de nit,

porten la llum de nova vida”.

 

 

Un altre poema en què copsem molt el sentiment esmentat, també arreplegat en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, és “És la Moreneta” (pp. 33-34), amb lletra i música d’Antoni Carcellé i Tosca (1904-1983), en referència a Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya. Diu així:

“Té la nostra terra la muntanya

que l’enveja tot el món

que és Montserrat.

 

Quina terra més galana

és la terra catalana.

(…) És la Moreneta

la fe del poble català

l’estel del seu camí

l’afany dels seus amors”.

 

O siga, que la dona (ací, una Marededéu), a més de ser la protectora vernacla del Poble, és qui el guia i qui el salva.

Afegirem uns versos que podrien evocar el paganisme, per la seua condició de santa, la qual empiularia amb la consideració sagrada de lo tel·lúric (ací, de la patrona):
“Quina flaire fa més catalana

la muntanya santa del meu cor

i la Moreneta que ens escolta

ens mira i ens dóna tot l’amor”.

 

Aquestes paraules connecten amb el caràcter maternal que atorguen a Nostra Senyora. I els fills de la terra enllacen amb ella com si ho fessen en un ball (en aquest cas, mentres ballen una sardana): en rogle, detall que té a veure amb l’esperit comunitari. Per això,

“Tota la muntanya

et volta donant-se les mans

sardana de l’amor

d’un poble de cristians.

(…) vetlleu Senyora pels catalans”.

 

Per consegüent, així com la dona (àdhuc, com a mare) vetla la casa, la família i, en grup, pel barri i per lo comunitari, la Mare de Déu de Montserrat ho fa per Catalunya i pels seus fills, pels qui hi estan empeltats.

Finalment, direm que el 8 de gener del 2025, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic en què deia “Bona tarda, Lluís,

Mare de Déu quants i quins records m’ha portat La Moreneta! Si digués que, fa quasi vuitanta anys que la vaig sentir, segurament no et mentiria. Deuria tenir-ne uns quinze o setze. Era la Festa Major del Poble i va venir l’orquestra PLANAS, de Martorell, i ens la van oferir al concert. La va cantar en Jaume Ventura; deuria ser de la meva edat, molt jovenet. Quina sorpresa i quina il·lusió! Va tenir molt d’èxit.

Després, es va fer molt famós amb un altre nom que ara no recordo, i també perquè va intervenir molt en partits del Barça, amb la seva trompeta.

Moltes gràcies, Lluís.

Una forta abraçada!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i xicots nobles i fadrines ben tractades

General, , , , ,

Una altra cançó que figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, és “Sota el Mas Ventós” (pp. 27-28), amb lletra d’Antoni Vives Batlle i musicat per Jaume Bonaterra i Dabau (1898-1985). En un primer moment, comença per un tret femení (la font) i, en acabant, passa a l’Empordà. Diu així:
“Sota Sant Pere de Roda

una font molt bona hi ha,

allà van aparellades

les noies de l’Empordà,

i que bé s’hi està!

Canta la cardina

molt bé l’imita[1] el rossinyol

airosa, divina,

tot fent un cant de cara al sol”.

 

Com podem veure, el doll és pròxim al Monestir de Sant Pere de Rodes, de l’Empordà, i, a banda, hi van jovenetes en parella i elles porten la iniciativa. A més, els versos fan una lloança (àdhuc, simbòlica) de la natura (començant per algunes aus, les quals representen el jovenet i la xica).

Tot seguit, posa

“Del cor em surt, salut, bell Empordà,

vinc cap a tu content, i et dic: germà,

el teu caràcter franc és dolç i obert

i els teus aires suaus són un concert”.

 

Per consegüent, Antoni Vives Batlle plasma la seua disposició a no eixir-se’n de la comarca, junt amb la sinceritat, la dolçor i la recepció als altres, tant en el tarannà com en la música.

En eixe sentit, la lletra addueix

“M’abraces i m’estimes

amb molt gran admiració;

t’hi acostes i no mires

si és un pobre o gran senyor”

 

i, a banda, la figura de l’hereva, la qual està ben tractada i té bona acollida, dos fets de línia matriarcalista. És més, com a agraïment, l’home diu:

“Pubilla, és ta filla

una noia és per un rei

de donar-la, no reparis

la duré en mon alt castell

li daré coses molt bones

rics corals i bons joiells”.

 

 

En tornar a exposar sobre la comarca (l’Empordà), comenta

“Ets, Empordà, de lo millor que hi ha;

ets, Empordà, la terra beneïda.

Quan Déu et va crear

poc podia pensar

que hauries de donar

tan gran florida”.

 

És a dir, els versos parlen d’un terreny que fructifica, en què qualla, com es diu popularment, “lo milloret del món” (ací, lo femení, començant per les jóvens).

Nogensmenys, en l’Empordà, no sols hi ha terra i palaus, sinó també un altre detall matriarcal: la mar i bona consideració cap a les danses autòctones i cap a qui estima la comarca i la bonesa. Així, diu

“Ets, Empordà, sumptuós palau del vent;

ets, Empordà, terra de la sardana,

de mariners bressol, cants de jovent

que saps dansar i estimar

com la bona gent”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Textualment, en lloc de “la imita”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)