Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

Música matriarcalista de Nadal de les Illes Balears estant

General, , , , ,

Música matriarcal rebuda en correus electrònics, en missatges…

 

Tot seguit, posarem música que sí que plasma molt la cultura tradicional de la terra catalanoparlant, encara que no és anterior a 1930, ni a 1980, any en què hem considerat que, poc o molt, comença a introduir-se’n molta i aliena a la tradició vernacla, això és, al matriarcalisme i, com més va, més (fet que, per exemple, ja copsàrem en gloses menorquines dels anys cinquanta del segle XX, recopilades en l’obra “Menorca eròtica”, de l’autor i editor Vicent Pons, publicada en el 2020).

I ho fem a partir d’una composició que Felip Munar i Munar (Lloret de Vistalegre, 1960), mestre i folklorista mallorquí, ens envià, sense esperar-nos-ho i com si fos un present per a les festes de Nadal del 2024, el 18 de desembre del 2024. Diu així:

“Cançó de Nadal 2024

 

Nadal és gran alegria,

i també és un comiat,

Nadal és afinitat

amb la gent de cada dia,

Nadal és companyonia,

viure el passat i el present,

Nadal és un argument

que hem convertit en història:

Nadal pot ser la victòria

d’un nou país resplendent.

 

Els desitjos són constants,

a pics massa repetits,

han deixat de ser envits

per esser atenuants

d’aparents falsos encants

que just la disfressa arregla

i els hem convertit en regla:

seria bo que entenguem

i que visquem i aprenguem

d’aquest primer quart de segle.

 

És que tan sols deman viure

en pau en el meu país,

no vull demanar permís

per fer-ho amb un somriure;

que la llengua sigui lliure

de carnívors enemics

que trepitgen massa pics

la deixa dels nostres pares

i la llavor de les mares

que a tots ens ha fet més rics.

 

Visquem ara amb l’esperança

de reviure un nou futur

de poder tombar el mur

refermant nostra amistança,

facem la nova aliança

d’un vint-i-cinc amb afanys,

facem créixer uns nous tanys

per estimar més ca nostra

i facem també amb ca vostra

nostra casa per molts d’anys.

 

Amb estima i desitjos de bon de veres, del vostre amic Felip Munar i Munar.

Nadal de 2024”.

 

En resposta a aquests versos, el mateix dia li demanàrem “¿Sols fer cançons d’aquest tipus? ¿Les publiques amb música? Gràcies” i ens escrigué “Fa uns trenta anys, cada any”.

Com podem veure, en la primera estrofa, no sols vincula el passat (Nadal forma part de la tradició del Poble catalanoparlant) amb el present, sinó que, igualment, reflecteix un sentiment de pertinença a la terra com també més avant: “un nou país resplendent”.

Després, fa una defensa de lo tel·lúric, per mitjà d’una crida a estar alerta a lo que no és matriarcal (les disfresses i els falsos encants) i, per això, demana viure en un país (la terra dels ancestres i la dels qui aproven lo vernacle i català) en què no calga permís per a emprar la llengua catalana, ans poder estar-hi amb un llegat (la deixa dels parents) i amb el resultat de la llavor de les mares (la semença que colguem en els camps en època de sembra i hivernal amb l’esperança en una vida nova i en l’esdevenidor).

Ara bé: convida a l’amistat i a la bona avinença (la nova aliança), la qual, de la mateixa manera que els pares (per mitjà de la maternitat i de la fecunditat), farà possible que cresquen tanys (rebrots del tronc, ací, del familiar, de la comunitat catalanoparlant) perquè les noves generacions actuen 1) en pro que els forasters respecten la terra d’acollida i que, de pas, 2) la gent de la contrada i aborigen puga confiar en els qui provenen d’altres indrets, sobretot, com més considerables siguen les diferències culturals i de tradicions (“nostra casa per molts anys”). Al cap i a la fi, com posava Felip Munar i Munar en la presentació del llibre “Prenint el demble a les paraules”, d’Antoni Llull Martí (1935) i editat per Edicions Documenta Balear en el 2009, a què accedírem pel 2014, “Quan i com arribam a conèixer una persona? I un poble? I una llengua? Només si som capaços d’entrar i entendre l’ànima que sura al voltant d’una persona, d’un poble o una llengua, serem capaços de conèixer-los. (…) Ell [, Antoni Llull Martí,] ens diu que pretén crear adeptes, amadors de la llengua” (pp. 9-10).

Finalment, cal remarcar el desig de bon cor del glosador: “de bon de veres”. O siga, seriosament i no, com és comú en les persones políticament correctes, parlar per parlar perquè toca parlar. I qui diu parlar, diu qualsevol altre acte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i sexualitat matriarcal i pacifista

General, , , ,

Prosseguint amb la literatura matriarcal en la poesia de Miquel Banús i Blanch, en el poema “Jo no tinc cap barca xica” (p. 47), dins del llibre sobre el Collsacabra, no sols exposa el sentiment de pertinença a la terra, sinó paraules que, en un primer moment, podrien semblar-nos negatives i que, en accedir a fonts sobre el matriarcalisme, captem que tenen a veure amb lo vernacle: com ara, xica (en el sentit de petita), abrupte i aspre. Així, diu

“Jo no tinc cap barca xica,

ni vaixell per navegar,

que sóc fill del Collsacabra

i el Collsacabra no té mar.

 

Conec bé la mala fotja

dels camins embardissats,

penya-segats i cingleres

han sigut sempre el meu jaç.

 

Terra abrupta, terra aspra,

terra agrenca i de secà,

però és una terra agradable

i que fa de bon mirar.

 

Aquesta terra és ben nostra

i l’estimem de debò,

la defensem amb les ungles

i la guardem dins del cor”.

 

Per una banda, no sols renuncia a anar-se’n a la mar (la qual, per a moltes persones, representa la llibertat, l’espai de les persones lliures) i amb una barqueta (recordem les rondalles en què l’espasa xicoteta és la que cal agafar, en lloc de la llarga). És més, el poeta de Rupit, coherent amb la terra on viu (no hi ha mar), empiula amb lo tel·lúric i, de pas, amb la mare.

Quant a la segona estrofa i la tercera, podrien evocar-nos el poema “Assaig de càntic en el temple”, del català Salvador Espriu (1913-1985), quan escriu que estima

“aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria”.

 

Ara bé, cal tenir present que Salvador Espriu la plasmà en 1954, en plena dictadura franquista, i que, en canvi, Miquel Banús i Blanch posà aquests versos en el 2004, en una etapa més esperançadora. No debades, per exemple, comenta que la seua terra és agradable i de benveure.

Fins i tot, el seu esperit lluitador (per la terra i no, com ara, amb l’objectiu de passar a la posteritat) va unit al cor, als sentiments i copsem aquesta terra com si fos la dona a qui el poeta acolliria en sa casa i que li donaria la benvinguda: “la guardem dins del cor”.

De fet, en una composició posterior (p. 48) del llibre “Dins la pau del Collsacabra”, l’escriptor de Rupit parla d’un semen pacifista, tret que, no sols podríem enllaçar amb la maternitat (la cultura matriarcalista, puix que el mot semen significa “sement”, “llavor”, i es podria considerar la “llavor d’una bona avinença en el camp eròtic i sexual” entre ambdós), sinó també amb una sexualitat matriarcal i vernacla, amb unes paraules que, possiblement, adreça a una jove del Collsacabra o bé a una dona en època fèrtil i de la mateixa contrada:

“Ets per mi la flor més fina

que entre cards sempre has viscut,

tendra rosa sense espina,

fruit d’eterna joventut.

Si vaig de sol fos un dia

esquinçaria el cel blau

i dins el teu si hi posaria

el dolç semen de la pau”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra i dones senzilles i generadores de vida

General, , , , ,

En la segona part del llibre “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, l’autor comença dient “m’adono que són les petites coses de cada dia les que em fan ser feliç” (p. 29). I, aleshores, en reflecteix algunes. Per descomptat, en nexe amb la comarca.

Així, en els versos de “Que bonica és la lluna” (p. 31), ens parla d’una lluna “amb sa cara tan bruna”, és a dir, color terra; en “Cançó de comiat” (p. 33), escriu que ell baixa a la mar i, després,

“Adéu, ma terra, – fills i esposa

i tot quant aimo – en aquest món.

(…) Ella m’espera, – jo m’hi apropo.

-Puja -va dir-me – jo hi vaig pujar;

i a tota vela, – dins la mar blava,

la vella barca – se’ns emportà” .

 

Per tant, no sols evoca Rupit (el poble), sinó que el poeta s’acosta a la vellesa (la mar), la qual li guanya en força, porta la iniciativa i actua amb molta espenta, fins al punt que se l’emporta i, igualment, que aconsegueix que Miquel Banús i Blanch (l’home) faça lo que vol la mar (la dona). Cal dir que l’aigua (com tantes vegades en la literatura matriarcal) és u dels trets típicament femenins.

Afegirem que, com podem veure, l’escriptor no passa d’un símbol femení a u de tipus masculí, ans a un altre de la mateixa corda (de lo tel·lúric), a lo aquàtic. Prossegueix amb el sentiment de pertinença. 

Aquest lligam amb el terreny, amb el Collsacabra, el continua en la composició següent, “La flor a l’abella” (p. 34), en traure l’orella (representació de lo auditiu, més propi dels Pobles matriarcals) i que els petits detalls van units a la senzillesa en les relacions amb els altres, com hem copsat en dones que responien a la vida molt d’acord amb el matriarcalisme. A banda, captem que, si ens fem intel·ligibles i connectem amb el pròxim, la vida pot resultar més grata i més beneficiosa per a ambdues parts:

“Què dirà la flor a l’abella

quan li parla a cau d’orella

sobre els prats assolellats?

Deu cantar-li cançó dolça

rebolcant-se per la molsa

com a bons enamorats.

 

I així, la petita abella

explica els secrets d’ella

a totes les flors dels prats

que, cofoies i felices,

treuen el cap de les bardisses

lluint vestits policromats”.

 

Cal dir que la molsa (sovint, representada de color verd) roman adherida a la pedra, a lo tel·lúric, s’hi empelta. 

Adduirem que, en el poema “Cant d’amor” (p. 35), també figura una abella (potser, com a símbol de la dolçor, de l’amabilitat en les relacions amb el proïsme):

“Una abella juganera

el cant d’amor va escoltar (…)

i a la següent primavera

neix el ‘clavell de pastor’”,

 

i, així, podríem dir que l’abella (ací, associada a la primavera i al renaixement de la vida i de la flora) dóna vida a una flor solitària (com els pastors, a diferència de la mare que alleta) i de fragància agradable: el clavell (sovint, vinculat amb lo masculí). És més: la dona, com la terra, crea l’home, el fecunda (i, per consegüent, no és l’home qui, fruit de la inventiva o de la creativitat, engendra la terra, ni la Mare Terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i defensa de lo autòcton i de Nostra Senyora

General, , , , , , ,

Una altra composició en què copsem el sentiment de pertinença a la terra (ara, mitjançant els balls) és “La Plaça de la Vila” (p. 22), en l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, com ara, quan diu

“A la Plaça de la Vila

les sardanes van tocant,

jo des del llit les escolto;

(…) l’esperit se sent ben lliure

superant ceps i paranys.

 

Les notes de la sardana

jo mai més podré oblidar,

en mi viuran nit i dia

fins que baixi en el fossar.

 

Són la veu del nostre poble

que volien fer callar,

una veu honrada i noble

la del poble català”.

 

Com podem veure, en els pitjors moments i tot, el poeta connecta amb la terra, podríem dir que ella li tira. I, a banda, Miquel Banús i Blanch no es deixa seduir per decantar-se, com a preferent, cap a altres terres, cap a altres cultures: les notes del balls seran evocades allà on ell visca, així com, per exemple, en la meua família, ma mare (nascuda en 1943) ho feia amb la música valenciana mentres que, durant uns mesos, residí en Madrid, com m’ha dit algunes vegades.

Igualment, els darrers versos ens confirmen els anteriors i, així, continua amb el nexe amb la mareta i, per consegüent, com ara, no fa una lloança (ni propaganda) de balls forasters i que, àdhuc, puguen no ser de línia matriarcalista. Al cap i a la fi, la sardana forma part del Poble, de lo vernacle.

Uns poemes després, en el titulat “A cau d’orella” (p. 24), apareix, com si fos una semblança, el poble de Rupit i la nit, dos trets (lo tel·lúric i l’obagor) que enllacen amb lo aborigen:

“Encaixonat dins la muntanya

hi ha un poble molt petit,

una riera l’acompanya.

I que n’és de rebonic!”.

 

En acabant, posa alguns llocs de Rupit i, més avant, escriu

“a Rupit, dolç salm d’amor.

 

Ben fluixet i a cau d’orella

et diré, com si resés,

que ets un poble amb bona estrella.

Com tu no en conec cap més!” (p. 24).

 

Per consegüent, en compte de menysprear lo xicotet, lo rural, els poblets, els llogarets, etc., o siga, lo que no és urbà, en fa poesia i podríem dir que són el caliu que atorga vida a l’escriptor, un senyal més que la dona (lo terrenal) “salva” l’home (ací, Miquel Banús i Blanch) i del sentiment esmentat.

En eixe sentit, encara que l’ermita de Montdois pateix el pas del temps, en la composició vinent, “Requiem per l’ermita de Montdois” (pp. 24-25), comenta que,

“com petjada dins la sorra

el teu record restarà.

 

(…) Sols en queda una desferra

de l’ermita de Montdois”.

 

Prosseguint amb Montdois, ara, per mitjà de Nostra Senyora, en el poema “Molí del Rodó” (pp. 27-28), no sols indica que “el molí era un sagrari” (p. 27), sinó que empiula amb la

“Verge de Montdois,

oh Mare estimada,

(…) heu set destronada,

però del meu cor

Vós sou reina encara” (p. 28).

 

I és que, com plasma més avall, la Mare de Déu forma part de Rupit, el poble del poeta, “el meu bressol i el meu llit” (p. 28), és a dir, l’indret on ell nasqué i on ell viu (àdhuc, el seu sopluig, possiblement, també creatiu).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i nexe grat amb la Mare

General, , ,

Prosseguint amb el llibre ”Dins la pau del Collsacabra”, trobem la maternitat, com ara, quan, en “PLANY PER L’ERMITA DE MONTDOIS” (p. 18), Miquel Banús i Blanch enllaça la mare (la terra) amb els fills: “La dolça Mare que hi habitava” (en referència a Nostra Senyora), “oh Mare estimada” i, més encara, quan, esperançat i en nexe amb la terra, el poeta li diu:

“I si els meus ulls ja no poden veure

mai més vostra imatge a dalt de l’altar,

la fe n’obre uns altres que a mi em fan creure

que al cel un bon dia us podran contemplar”.

 

Així, l’escriptor podria recordar el pas d’aquesta tardor a un hivern que, simbòlicament i tradicionalment, porta confiança en l’esdevenidor com també ho fan la sembra i el pas del dia més curt de l’any. A banda, això fa que siga viu el sentiment de pertinença a la terra.

Unes pàgines després, en la composició “ADÉU, VILA DE RUPIT”, també el reflecteix:

“Adéu, vila de Rupit,

ai! adéu, vila estimada,

tu has sigut el meu bressol

tros de terra catalana.

 

(…) Adéu, Agullola aimada

i tota aquesta contrada (…).

Adéu, casal de l’Avenc.

 

Adéu, vila de Rupit,

ai! adéu, vila estimada,

sempre t’he portat al cor,

tros de terra catalana” (p. 20).

 

I, sobretot, però ara, com qui capta que, empiular amb l’indret on viu, li dóna sentit a la vida, hi ha el poema “DINS LA PAU DEL COLLSACABRA” (pp. 21-22). En aquests versos, molt prompte, posa que ell no és un home de la mar: “home sóc de terra endins”, d’un poblet acompanyat per un castell vell i d’on se sent un riuet estant.

Igualment, indica

“Jo no conec altres solcs

que els que té el meu Collsacabra (…).

 

Quina recança que tinc

de la pau del Collsacabra,

aquí hi ha amics i parents

i aquesta terra m’és grata”.

 

Aquestes paraules van en línia amb les següents, en què veiem que la llavor (la sement) de la seua vida és en el Collsacabra:

“Passejo pel seu bell bosc,

(…) tabernacle color verd,

joia i sement de la vida”,

 

motiu pel qual comenta que,

“A la sorra de la platja

jo mai no hi podré ancorar,

penya-segats i cingleres

han estat sempre el meu jaç”.

 

Finalment, addueix que voldria emprendre volada. I ho fa junt amb una dona (barca, símbol semblant a la cova i que, a banda, representa la matriu de la mare) i l’aigua (un altre tret femení):

“Avui que el cel és serè,

anem-hi, barca estimada”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la Mare Terra i indrets benaurats

General, , , , , ,

Un altre poema en què captem la connexió amb la terra (ací, amb Rupit i amb el Collsacabra) és “RUPIT DES DE LA PEDRERA” (p. 11). Així, Miquel Banús i Blanch escriu

“(…) et veig ara més bonic.`

 

Ets petit, per això m’agrades,

perquè aquí ens coneixem tots

(…) Repassant l’antiga història

d’aquest poble on he nascut”

 

com també quan, més avant, indica

“Sembla que les muntanyes

t’abracen dins seu, Rupit,

tal com sol fer-ho una mare

quan té l’infant sobre el pit”.

 

Per tant, exposa molts trets que tenen a veure amb els pobles petits i, fins i tot, amb els mitjans i que estan poc urbanitzats: l’esperit de barri, el vincle amb l’indret (ací, mitjançant la història i el naixement) i la figura de la mare (com a acollidora i com a protectora i en la relació mare i fill mentres que el nen alleta o és en el pit de la mareta).

Ara bé, en els versos següents, apareix el tema de la força de la terra i de la unió que hi ha entre els fills i la Mare Terra, ja que és ella qui té la darrera paraula (i, així, en aquest poema, no ho és l’home, simbolitzat per Miquel Banús i Blanch):

“Fa anys que aquí hi vaig néixer,

deixa-m’hi també morir,

i quan mon cos sigui desferra

acull-lo dintre el teu si”.

 

Es tracta del retorn a la mare, a la terra, després de caminar per la vida, així com, en aplegar la nit, ho fem en el llit (tret que podria evocar-nos el bressol matern inicial o, com en moltes rondalles, la cova, els fills que apleguen a cals pares després d’haver fet món durant el pas de la infantesa a la jovenesa).

Al capdavall, l’escriptor de Rupit plasma que ell prefereix continuar desenvolupant l’amabilitat i la bonesa dels xiquets, malgrat el pas de l’edat:

“Ai Rupit! no creixis gaire,

ben mirat tampoc no pots,

que mentre siguis tan tendre

et portarem tots al cor” (p. 12).

 

Es manifesta l’estima pel poble.

El poema següent, “A TAVERTET”, també en el llibre “Dins la pau del Collsacabra” (pp. 13-14), va en la mateixa línia matriarcalista:

“Ets un poble, Tavertet,

que has nascut sobre la roca,

petit, endreçat i net,

d’antiga i de noble soca”.

 

Afegirem que la roca toca la terra (de la mateixa manera que ho fa la soca) i, a més, empiula amb la dona (i amb la força).

Més avant, comenta que

“Si l’església n’és formosa

la Verge ho és més encara,

escampant perfum de rosa

per arreu del Collsacabra”.

 

Per consegüent, ens trobem amb una altra composició en què Nostra Senyora (com a projecció de la Mare Terra) està per damunt de lo creat pels éssers humans (en aquest cas, l’església), i un perfum que podria recordar la part afectiva de les persones.

En acabant, trau quatre versos amb detalls de rondalles i de llegendes (lladres, trabucaires, bandolers, follets, bruixes i fades, llenyataires i traginers). És evident la relació entre l’escriptor i la cultura tradicional catalana.

Finalment, molt avançat el poema, addueix que hi ha esperança i vida:

“Mes uns altres fills adoptes

i t’estimen de debò,

també amb ells jugues i danses”.

 

I tot, com indica en els versos titulats “COLORS DE TARDOR AL COLLSACABRA”, “d’una terra benaurada” (p. 15).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el Collsacabra i Sant Llorenç Dosmunts

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Dins la pau del Collsacabra. Recull de poemes” de Miquel Banús i Blanch (1939-2019).

En aquesta obra, impresa per Emboscall en el 2004 i a què accedírem gràcies a la generositat de Rosa Rovira, també es copsa aquest sentiment. Així, en la introducció, l’autor escriu que, “En aquests senzills poemes, intento parlar del meu poble, del meu país, d’aquest Collsacabra que he recorregut pam a pam i que tant estimo. Tret d’uns anys de seminari, la resta de la meva vida l’he viscut, conviscut i fruït en aquest trosset de terra, que per a mi és el més bonic del món.

Rupit ha sigut el meu bressol, en ell hi he plantat cabanya, i en ell espero poder-hi viure la resta de la meva vida, i que sigui aquesta benaurada terra del Collsacabra la que m’aculli dins el seu si esperant la gran Realitat de la VIDA” (p. 5). Primerament, direm que Rupit és un poblet català del terme de Rupit i Pruit i que es troba en la comarca d’Osona; i que el Collsacabra és una comarca natural de l’interior de Catalunya.

En el poema “HIMNE AL COLLSACABRA” (p. 7), posa trets de la natura:

“Jo en conec un tros de terra

el més bonic d’aquest món,

ple de boscos, fonts i arbredes:

Collsacabra és el seu nom”.

 

Més avant, afig altres detalls tel·lúrics i en nexe amb lo femení:

“Cada cingle, una ermita,

cada esquei és una font.

Quina pau que s’hi respira!

Que dolç hi és el seu sojorn”.

 

En la composició vinent, el reflecteix mitjançant un carrer:

“AL CARRER FOSSAR DE RUPIT

‘EL MEU CARRER’

 

Voldria esgranar de la memòria

com d’un rosari la història

que guardes dintre el teu pit,

(…) sols estimar-te i beneir-te” (p. 8).

 

I, en la mateixa plana, addueix que voldria cantar Rupit, com a fill de sa nissaga.

Igualment, el sentiment de pertinença ix altra vegada, ara, quan l’empiula amb una ermita del terme de Rupit i Pruit:

“A SANT LLORENÇ DOSMUNTS

 

Sant Llorenç, petita rosa

nascuda al bell mig dels camps,

de les flors la més formosa

que he vist per aquests voltants.

 

A l’estiu, quan tot floreja,

com gallaret treus el cap

entremig de les espigues

de camps d’ordi, xeixa o blat” (p. 9).

 

És a dir, exposa sobre una terra viva, encara jove com la rosella (el gallaret) i com els tres cereals a què fa referència i que, com el forment, solen relacionar-se amb l’estiu (estació associada a la joventut). 

Sobre aquestes composicions, el 9 de desembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) ens envià un correu electrònic en què deia “M’ha encantat la referència a Rupit, Lluís. És veritat tot això que diu, és encantador, fantàstic. Hi hem anat un parell de vegades, amb la meva esposa i les filles, ja fa molt de temps.

Ara, si m’ho permets i, potser, no caldria que ho recollissis; ja veuràs que és una mica escatològic, perquè és una broma. Per aquests rodals, diem que ‘Rupit és el poble més antic del món…, perquè Adam i Eva ja cagaven arrupits'”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones educadores, la vida quotidiana, el festeig i el bateig en ple segle XX

General, , , , ,

Un altre escrit en nexe amb el paper de la dona entre els catalanoparlants és “L’àvia va néixer l’any 1922” (https://blocs.xtec.cat/historiaoral/2008/10/10/lavia-va-neixer-lany-1922), plasmat per Pau Montfulleda el 10 d’octubre del 2008 en la web “Història oral a Quart d’ESO”, és a dir, en el quart curs de l’ensenyament secundari obligatori (15-16 anys) en Espanya. Així, posa que, “Per a fer el treball d’història oral de l’àrea de socials, he escollit la meva àvia paterna, ja que aquest any farà 86 anys i volia escriure la seva història per a saber com es vivia antigament. Com que, a mi, m’interessen les èpoques passades, per a poder saber com es vivia antigament i poder observar l’evolució de les generacions al llarg de la història contemporània. (…) També aquest treball m’ha agradat fer-lo, ja que he tingut l’ocasió de preguntar a la meva àvia tots els dubtes que tenia i passar una bona estona conversant juntament amb el meu pare, la meva àvia i el meu tiet. (…) he volgut mostrar la vida quotidiana de les persones corrents, sense mostrar grans curiositats i fet[s], ja que així es reflecteix la vida corrent de les persones”. 

Tot seguit, passa al punt “Introducció de l’entrevistada

La meva entrevistada va néixer el 1922 a Can Mastric, Ramió (Fogars)”. En acabant, afig com era la vida diària de la padrina i, a més, que anava a l’escola i que es dedicava a tasques del camp i amb animals domèstics.

Igualment, Pau Montfulleda reporta sobre alimentació, sobre els jocs que jugaven de xiquets i passa a l’afer del festeig i del matrimoni. Per exemple, “La manera de relacionar-se homes i dones era molt diferent a l’actual. Fa uns seixanta anys, l’home es fixava en la noia i esperava un temps per anar-la coneixent més, fins que arribava el moment que ell li demanava per a sortir, però amb previ permís dels pares.

En el cas de la meva entrevistada, es van conèixer on treballava ella, una botiga que venien productes de confiteria i combustible, es van anar veient els diumenges i els dos junts anaven a ballar a les fires pròximes a la seva localitat. Van estar festejant durant quatre mesos i el dia 2 de desembre de 1949 es van casar. Els dos junts van tenir tres fills: dos barons i una noia”. Com podem veure, la dona té la darrera paraula en si accepta o no el possible nuvi. I, en al·lusió a com festejaven, coincideix amb cançons tradicionals i amb comentaris que ens han fet sobre dones nascudes abans de 1920 i, a més, de fills seus, sobretot, en els pobles.

Més avant, copsem el tema de la mort i el del bateig: “Pel que fa als costums eclesiàstics, al morir-se el pare o la mare, els familiars més propers anaven dos anys de dol. En l’enterrament, l’home portava un llaç negre o crespó, el capellà anava amb dos escolans a buscar el mort i el doler portava el dol” i, com ara, que, “En el moment de batejar un nen acabat de néixer, la dona que assistia al part solia portar el nadó fins la pica on l’esperava el mossèn; si la família pagava, es tocaven un tipus de campanes especials per al moment. Els padrins tenien el dret de posar-li el nom: depenent del sexe, el padrí o la padrina triava el nom. Els nens solien ser batejats dos dies després de néixer”. El motiu, com hem llegit en altres fonts (o com bé ens han dit), era per si el nounat moria prompte.

A banda, tracta el tema del vestit de l’home (i el de la dona) en les noces: “Les parelles, quan es casaven, hi havia diferència en el color del vestit de la núvia: les núvies pobres es casaven de negre i les de les famílies riques es casaven vestides de blanc. La meva entrevistada em va explicar que, com que ella va dir que no es volia casar de negre, que si no es podia vestir de gris el dia del seu casament, ella no es casaria”. Altra vegada, és la dona qui tria què vol i li ho accepten.

Després, plasma sobre sagraments i sobre l’assistència a missa: “Els nens solien fer la confirmació amb cinc anys i la comunió amb vuit anys.

Cada diumenge anaven a missa, ja que, si no hi anaven, es veia mal vist per la resta de la gent que vivia al poble”.

Finalment, Pau Montfulleda indica que “Aquest treball m’ha agradat fer-lo, ja que així m’he pogut relacionar més amb la meva àvia i la meva família propera”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones amb sentiment de pertinença a la terra, fortes i molt obertes

General, , , , ,

En l’article “A l’àvia Mercè en el seu centenari” (https://www.lopedris.cat/a-lavia-merce-seu-centenari-c5655), publicat en el nombre 77 de “Lo Pedrís”, un butlletí de Vilaplana (població de la comarca catalana del Baix Camp), captem el paper de les dones. Així, la néta Diana Juanpere, amb motiu del centenari de la padrina (en el 2019), escriu que “La vida que van compartir l’àvia i l’avi i la família i el món que van crear va esdevenir (…) un paradís per nosaltres, els néts. Els estius a Vilaplana amb els avis eren, sobretot, quan érem petits i adolescents però encara avui, un espai de llibertat i de contacte amb la tradició que l’àvia i l’avi donaven forma amb converses, tendresa i jocs senzills que ens despertaven la curiositat i l’amor per aquesta terra”. Cal dir que els adjectius que associa amb els avis apareixen en moltes fonts sobre cultures matriarcalistes i, a més, en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920.

Tot seguit, exposa festes i celebracions que feien en família, com ara, el tió (per Nadal), bunyols (per Setmana Santa), en l’hort, etc.. “Però, sobretot, és el que hi hem vist i veiem el que avui prenem d’exemple per encarar la nostra vida d’adults: una vida tranquil·la, de feina diària, de contacte amb la terra, de distraccions modestes i una casa sempre alegre i amb gent que hi passa”.

Igualment, la néta afig que, “Amb l’àvia, compartim també moltes converses en què ens explica històries de la família i del poble, relats d’un passat proper que mantenen vius personatges, episodis, sensacions i experiències que configuren el nostre imaginari familiar” i posa que “Aquestes converses als matins al menjador, a les sobretaules llargues o als vespres a la fresca, aquí, a l’hort, ens fan apropar-nos també a la nena i la noia que l’àvia va ser, a les estones que passava amb la Padrina, als tombs pel poble que feia de joveneta amb les amigues” com també a altres èpoques i a més persones. Per tant, la dona (Mercè) és la principal transmissora de la cultura tradicional.

En acabant, indica que la padrina és “Una dona forta, que (…) va saber construir un entorn en el qual organitzar la feina i la família i educar els fills segons les seves conviccions. Dins d’aquest matriarcat (…),  la Mercè va esdevenir l’àvia (…) lúcida, carinyosa, amant de la conversa, amb sentit de l’humor, patidora i amb un afany d’alimentar-nos constantment”.

A banda, dirigint-se a l’àvia, Diana Juanpere addueix que la centenària està oberta a l’actualitat i, sobre el nexe que la Mercè té amb el poble i amb la terra (per exemple, en un poema que féu en 1933, i que fou publicat en el setmanari catequístic “Revista L’Eixerit”), “ens transmet l’amor per Vilaplana i la seva gent. Gràcies per compartir amb nosaltres aquest amor que ja sentia de ben petita i que va plasmar en aquest bonic poema: 

El MEU POBLE
El meu poble és molt petit,
però també molt alegre.
A l’hivern té moltes neus
i a l’estiu els camps verdegen.
 
Per vora passa un riuet
on tota la gent hi renta,
i a l’estiu tots hi anem
a tocar l’aigüeta fresca.
 
Al poble de Vilaplana
a l’hivern hi fa molt fred,
i tothom s’amaga a casa
vora el foc arrupidet.

 

Mercè Huguet (13 anys)

Capitana de les eixerides de Vilaplana”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que plasmen el sentiment de pertinença a la terra, pal de paller i molt obertes

General, , , ,

Una altra entrada en què es parla sobre el paper d’una dona nascuda en el segle XIX és “Cent anys de records de Santa Coloma de Queralt” (https://core.ac.uk/download/pdf/39135378.pdf), un escrit de Maria Rosa Boladeras i Calaf publicat per “RACO” i en què també es fa al·lusió a altres generacions i al sentiment de pertinença a la terra. Així, comença dient “El meu padrí matern va néixer I’any 1892 i la meva padrina I’any 1894. La padrina m’explicava que, de molt petita, anava a col·legi. En una ocasió, van fer una festa (això devia ser cap als anys 1901-1902) i ella va recitar un poema, un fragment del qual deia així:

De les regions espanyoles

La més rica i estimada

És la de tots coneguda

Per la terra catalana.

 

Dels Pirineus on comença

Allà a la muntanya de Franca

Fins al Regne de València

Estén sos rius i muntanyes.

 

A Llevant té la marina

Que li dóna tanta fama

Pels seus ports des de Roses

A Sant Carles de la Ràpita” (p. 15).

 

Més avant, indica que, “quan es van casar, entre ella i el padrí, anaven tirant molt justet (…).

El padrí era un pagès (i cisteller) enamorat de la nostra terra, molt treballador, poeta desconegut del seu temps. Totes les poesies les feia en la nostra llengua. Jo no sé com s’ho feia, però tot li sortia en vers. Al llarg de la seva vida, en va fer més de cent, i no exagero. Tenia una memòria prodigiosa. Les recordava totes” (p. 16).

Com podem veure, tant la padrina com el marit, reflectien el sentiment esmentat (com ara, en la llengua o, fins i tot, fent poemes que tracten sobre Catalunya), el qual captaria l’autora.

En un altre passatge de l’escrit, “Els anys van passant…”, plasma “i les coses van canviant. El comerç es va anar desenvolupant. Els meus avis paterns tenien una botiga que encara avui existeix i l’avi anava a buscar la fruita i la verdura, junt amb el meu pare, dos cops a la setmana. La meva àvia era una gran botiguera, segons m’han explicat” (p. 22). Per tant, d’alguna manera, la dona, a banda d’emprenedora, és el pal de paller de la casa.

Al capdavall, Maria Rosa Boladeras i Calaf afig que “S’estan construint molts cases noves, el poble va creixent, que és el que tots volem. La gent se’n va però torna, ja que les seves arrels són d’aquí. Tots els forasters que vénen són ben rebuts i també ajuden a fer créixer el poble. Espero que les pròximes generacions segueixin millorant la nostra vila” (p. 24).

Finalment, direm que, el 4 de desembre del 2024, Montserrat Cortadella ens envià un missatge en nexe amb aquest article: “Així va ser en mooolts indrets: pagesia, ciutat…”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)