Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

El sentiment de pertinença a la terra, les nissagues, fortalesa i Catalunya

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, el podem veure en el poema “Haikús” (pp. 35), quan exposa 

“Gotes rosades

davallant per la cara

mare valenta”,

 

detall que podríem relacionar amb Catalunya (la mare), arriscada, de què, més avant, mostra que és

“La pàtria nostra

joliua Catalunya

sobirania.

____

 

Una senyera

llibertat desitjada

dolça esperança”.

 

Aquests versos foren plasmats en uns anys de molt de moviment social independentista en Catalunya.

Molt avançada l’obra, escriu dues composicions en nexe amb cada una de les rames de la seua família i amb aquest sentiment: primerament, per la maternal i, en acabant, per la lligada al pare. En “Poema dels Rovira” (p. 75), com si fes una explicació de les seues arrels, diu
“En el cim d’una carena

en un lloc bell i sereny,

divisant des de la casa

el panorama del Montseny.

 

Hi tenim la procedència

Les Serres de Sant Andreu,

la llavor va ser escampada

voleiant a tot arreu.

 

L’avi Esteve i la Ramona

quatre fills varen tenir,

i heus aquí quina nissaga

ens trobem avui aquí!

 

Compartim cognom Rovira

amb un roure per blasó,

honorant els nostres avis

amb plaer i satisfacció.

 

Festegem-ho i celebrem-ho

amb alegria i bons afanys

que tinguem salut i força

que perduri per molts anys”.

 

 

Per tant, per una banda, fa un reconeixement de la nissaga (els avis) i, per una altra, viu el present i ho fa acompanyada de festa i d’encoratjament cap als qui hi estan. Cal dir que aquests versos foren escrits en el 2012. En canvi, els del segon escrit (p. 76), dedicats a la branca paternal, foren plasmats en el 2018 i copsem el moviment polític i social proindependentista (encara que es dedueix d’alguns versos del final):

“Un visca pels Sancho

2018

 

Avui fem una gran festa

amb joia i satisfacció,

recordant nostra ascendència

que ens uneix amb germanor.

 

Hem unit llarga família

provinents de tot arreu,

connectant en la trobada

nostre cor i nostra veu.

 

Aquest any fem la menjada

a mitjans del mes d’abril,

perquè el goig de primavera

ens ompli d’amor gentil”.

 

 

O siga que l’escriptora no deixa fora els padrins, sinó que els acull i, a més, ho fa mitjançant la germania que hi ha entre les tres generacions.

Igualment, figura el vincle entre totes tres i un matriarcalisme que acull la part activa (la veu) i la passiva (el cor, el qual enllaça).

Afegirem que la trobada se celebra en primavera, l’estació associada a la infantesa, a l’esperança i, per exemple, als jovenets que cercaven núvia o que, com ara, cantaven a fadrines (sobretot, pel mes de maig, també conegut com el mes de les flors).

Tot seguit, la poetessa de Monistrol de Calders trau el tema de l’espenta dels membres i de la confiança en els altres:

“I ens empari amb fortalesa

per vèncer qualsevol dany,

que la força i valentia

ens allunyi del parany.

 

I ens enllaci a tots nosaltres

per gaudir d’aquests moments,

festejant i celebrant-ho

els qui estem aquí presents”.

 

Finalment, uns versos que empiulen amb la terra, amb els qui hi viuen i amb la confraternitat:

“Fem un visca Catalunya,

un visca pels Catalans,

i un visca per tots els Sancho

per conviure com germans”.             

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Catalans que promouen la llengua, el sentiment de pertinença a la terra i l’educació matriarcal

General, , , ,

Una altra composició del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, en què copsem l’educació matriarcal (ací, en relació amb com fer un poema), és “Les paraules d’un poema” (p. 45). Així, indica que

“Les paraules d’un poema

pel paper van rodolant,

lletra a lletra neix el tema

i el vers es va enllaçant.

 

(…) Com aurora d’alegria

ens emplena el sentiment,

de somnis i fantasia

i alegrança per la ment.

 

Estimem la poesia

com segell de dignitat,

per concloure sols voldria

expressar-me en llibertat.

 

Llibertat en la cultura,

llibertat de parlament,

llibertat en l’escriptura,

i llibertat de pensament”.

 

 

Com que aquests versos foren escrits en el 2019, en un moment de molt de moviment en pro de la independència de Catalunya, moltes línies tenen a veure amb el sentiment de pertinença a la terra i amb el fet que la llengua comptaria amb major suport en una Catalunya sobirana i que això afavoriria la creativitat (àdhuc, en les escoles i en altres graus de la instrucció): en parlar, en escriure i en exposar (de paraula i tot) els pensaments.

Un altre poema en què captem aquesta educació és “Per molts anys” (p. 51), puix que la poetessa de Monistrol de Calders, encara que trau el tema de la sexualitat matriarcal i de la connexió amb la terra, al capdavall, plasma els resultats positius de la manera de ser, d’actuar i de respondre en la vida. Diu així:

“Corria l’any cinquanta

quan tots dos us vau casar,

amb goig i alegria

una nova vida començà.

 

Un bocí de Collsuspina

un bocí de Castellterçol,

la Gónima teniu de sostre

un sol cor radiant de sol”.

 

 

Adduirem que, com ens indicà l’autora en un correu electrònic del 30 de març del 2025, la Gónima és “Una casa de pagès, particular, que es dedica a l’explotació ramadera, sobretot, de vaques. Per a la venda de llet. És en el poble de Moià, capital del Moianès, després d’una recta a la sortida de Moià a Castellterçol”. Agraesc aquest aclariment, el qual consolida el sentiment esmentat.

“Uns camps que fructifiquen

amb farratge pel bestiar,

assegurant bona collita

perquè no els falti de menjar.

 

Els animals us recompensen

amb l’aliment més estimat,

nata blanca indispensable

per sustentar la humanitat”.

 

 

Aquests versos ens evoquen les rondalles en què els camps fan bones collites durant èpoques en què el rei és bonhomiós i just en la cort, amb els nobles, amb els personatges eclesiàstics i amb els súbdits.

Eixe enllaç amb lo tel·lúric (i de bon grat) es plasma quan diu que

“Una vida de pagesia

amb molta dedicació,

feina feta amb alegria

perquè és vostra vocació”,

 

 

la qual va acompanyada de

“Sentiments tots plens de joia

en estar al vostre costat,

amb cinc fills i dotze néts

bona colla hem format.

 

Per molts anys! en aquest dia

Felicitats! per aquesta unió

i que regni en la família

amor i pau amb il·lusió”,

 

 

detalls que podem capir molt en la psicologia de persones que lliguen molt amb la Mare Terra.

Aquesta classe d’educació també es veu en el poema “Tristor de cor” (p. 55), en l’actitud de l’escriptora i en molts missatges:
“Volem recolzar-te

et volem fer sentir,

nostre condol oferir-te

i la pena compartir.

 

(…) Continua el que ell volia

continua ensenyant,

és tasca meravellosa

i l’escola t’està esperant.

 

Cada noi et traurà una espina

cada infant t’ajudarà,

amb amor i recordança,

l’úlcera es suavitzarà.

 

Recordant la seva tasca

un arbre serà plantat

recordant-nos cada dia

tot el que ens ha donat”.

 

 

Cal dir que el simbolisme de l’arbre com a empelt amb la terra va unit al que fan els fills amb la mare i amb el sorgiment de la vida, així com una planta ho fa de la llavor que un dia fou colgada en el terreny.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, el naixement del nen i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , , ,

Una altra composició en nexe amb el tema de la maternitat i que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, és “Enhorabona” (p. 60):

“Dolça llar ha fet albada

arribant-hi un angelet,

festejant eixa diada

per en POL el seu fillet.

 

Contemplant el seu bressol,

(…) un cel blau lluint el sol

clara llum, goig i alegria”

 

I, més avant, addueix

“raig de música i consol”.

 

 

Per tant, el naixement va acompanyat de festa i és ben rebut, no sols, com ara, la jovenesa o l’adultesa.

Tot seguit, en el poema “Benvinguda Neus” (p. 61), la flor de la vida lliga amb la primavera i, a banda, l’autora inclou la tendror i la dolçor amb els nens i en l’ambient en què viuen:

“Com ocell de primavera

que refila dolçament,

ets albada riallera

de l’aurora matinera

amb tendror de naixement.

 

Bocinet de benaurança

envers tu, l’amor es fon,

per fruir dolça gaubança”

 

És a dir: tant la refilada com la fruïció van acompanyades de melositat i, així, de moderació, un tret present en molts poemes de literatura matriarcal.

A banda, el caliu i el conhort possibiliten eixa mena d’empelt entre la xiqueta i els altres i la vida juntament amb l’esper que els acompanya.

Amb trets semblants, en la composició “Benvingut, petit Joan” (p. 67), recopilada en la mateixa obra de ramell, l’escriptora de Monistrol de Calders, plasma molts símbols associats a la minyonesa i aprova aquesta etapa del viure:

“Un nadó porta alegria

com l’estel del matí,

t’il·lumina cada dia

embellint el nou jardí.

 

Com clavell de primavera

és nascut del mes d’abril,

la natura riallera

fa folgança juvenil”.

 

 

Quan escriguérem aquests versos, consideràrem que el clavell tenia a veure amb l’home i que, a més, com nasqué en abril, ho faria amb la festivitat de Sant Jordi (patró de Catalunya).

Després, captem uns mots que evoquen Nadal i la baixada del Jesús a la terra (a la mare):

“Des del pic de la muntanya

s’hi albira el Pirineu,

la blancor que l’acompanya

són bonics floquets de neu.

 

Són estrelles molt galanes

que del cel volen baixar,

fent repic de suaus campanes

i al nou nat assuaujar” (p. 67),

 

per exemple, amb les mans, bé per les galtes, bé per les manetes.

No debades, en acabant, connectant altra vegada amb lo tel·lúric, Rosa Rovira Sancho posa que

“Des del cim de la carena

albirant el Montserrat,

gaudireu de pau serena

i d’un nin acaronat”

 

i remata els versos amb un

“Benvingut a aquesta vida,

benvolgut petit Joan!”,

 

 

ja que l’existència (ací, en la infantesa) toca lo terrenal, no lo celestial, de la mateixa manera que les arrels de l’arbre.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Els castells de Vilafranca del Penedès, els nens, l’esperit comunitari i la terra

General, , , , , , , ,

Una altra composició de la mateixa corda i que connecta amb la presència dels xiquets en festes tradicionals, com ara, en els castells, és “Desig casteller” (p. 56), dedicada als castellers de Vilafranca del Penedès, la qual figura en el ramell de poemes de l’autora de Monistrol de Calders:
“Somiava que infant era

i volia ser casteller,

castellets de fina sorra,

joguinejava, jo molt bé.

 

Si els ocells em donen ales,

sobre les branques construiré,

castellets per les niuades

 i les altures volaré.

 

Si m’ensenya el mestre d’aixa

en un iot edificaré,

enmig del mar i sobre l’aigua,

per sentir el seu vaivé.

 

Si m’ajuda l’arquitecte,

en un paper dibuixaré,

un palau, el més selecte,

on les glòries cantaré.

 

Si el meu clam el cel escolta,

la meua vida canviaré,

aniré a viure a Vilafranca,

el bressol del casteller.

 

Construint torres humanes,

cap enlaire pujaré,

amb les mans ben enganxades,

fins al cim jo arribaré.

 

Perquè sóc jo l’enxaneta,

i el castell carregaré,

meva il·lusió serà completa,

de poder ser casteller.

 

El castell em dóna força,

una lluita de plaer,

tots units al so de gralla,

monument del casteller”.

 

 

Com podem veure, de bon principi, l’autora trau el nen que, per mitjà de l’ajuda d’altres persones, aconseguirà el seu objectiu i, altrament, el tema de la cooperació, a què, més d’una vegada (i, fins i tot, en publicacions en castellà per a emprenedors d’Espanya), es relaciona els castells humans que es fan en Catalunya.

Primerament, comença amb el somni del xiquet: ser casteller (possiblement, perquè ho viu en l’ambient).

Després, passa a l’encoratjament que ell troba en la il·lusió que, un dia, així com les aus volen i apleguen alt, ell ascendirà fins a la part superior del castell.

Ara bé, per a això, haurà de bastir, de no limitar-se a fer castells de borumballes. En eixe seny, contacta amb el mestre d’aixa (el menestral que projecta, que construeix i que repara vaixells, barques, etc…) i que li fa valença perquè ell es llance a la mar.

En acabant, un arquitecte li fa costat i li ho aplana: el xiquet dissenyarà i dibuixarà el palau.

I, en aplegar a la fortalesa (ací podríem empiular-la amb la joventut o, si més no, amb l’esperit juvenil de quan ell hauria accedit a aquesta etapa), farà vida cap a  Vilafranca i hi residirà, perquè allí és on tindrà més fàcil fruir del món casteller.

Mentrestant, com que ell encara és un nin, comenta que s’enfilarà amunt amb les mans (i, de rebot, s’agafarà a adults o a jóvens robusts) i que coronarà tota la torre humana.

Finalment, àdhuc, de manera simbòlica, copsem que el castell li dóna força, que la lluita agradable li permetrà assolir el seu propòsit…, gràcies, en part, al fet que, entre tots els membres de l’estructura, hi ha equilibri i que, al mateix temps, sintonitzen amb la música de la gralla (un instrument de vent que sona mentres que es fa el castell).

És a dir, ens trobem davant un poema que reflecteix molts trets matriarcalistes, començant pel de l’esperit comunitari, el qual, al llarg dels versos, coincideix amb la filosofia de molts Pobles matriarcalistes: una de les seues finalitats educatives principals és garantir que el xiquet cresca amb la valença que rep de la comunitat i que el nin se senta part de la terra (fet ben plasmat en aquesta composició) i que hi estiga junt amb els altres, perquè es garantesca la continuïtat del col·lectiu (del Poble).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Poemes matriarcals sobre la natura, amb la Mare Terra i amb la cultura vernacla

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb la literatura matriarcal en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, l’autora la trau, com ara, en composicions que podríem associar a la natura i, en part, amb la Mare Terra. Així, en “La primera rosa” (p. 33), ens recorda el tractament que la mare farà del fill (però, ací, la jardinera respecte a la flor) i, al capdavall, la festa de Sant Jordi (patró de Catalunya):

“Una rosa ataronjada

s’ha desclòs en el jardí,

enceta la primavera

amb encant i frenesí.

 

 

Entremig de plantes verdes

(…) dels seus pètals surt la flaire

d’olor dolça com la mel.

 

Ara tinc la flor més bella

que desvetlla sensacions,

la daré a qui m’estima

farcida de grans petons.

 

Celebrem un bon Sant Jordi

Catalunya ha de lluir,

d’una rosa i d’un bon llibre

any rere any s’ha de gaudir”.

 

 

Un altre poema en què captem aquest lligam amb lo natural, amb la terra i, àdhuc, amb la cultura tradicional vernacla, és “M’agrada” (p. 38):
“M’agrada anar a veure una mar llunyana

tancant les parpelles per poder somiar,

a la vora la platja, bufant marinada

perquè les onades em fan recordar.

 

Històries d’amor, i moixaines salobres

el clar de la lluna contenta somriu,

rondalles i faules amb cant de sirenes

records i enyorances del cor de l’estiu.

 

Immensitat d’aigua, de vida i de màgia

tot està en calma, fins a l’horitzó,

ben sols en la nit i damunt de la sorra

guardant el silenci entre tu i jo.

 

(…) misteris incerts de dins la mar blava”.

 

 

Sobre aquests versos, una de les coses que podem dir és que, com que l’aigua és u dels dos elements considerats femenins (pel seu vincle amb la mare), copsem que la poetessa hi empiula, que la fa feliç i que té lloc durant l’obagor: els somnis i els records que vincula amb la infantesa, la suavitat de la mar, la cultura matriarcalista que la mare feia perviure mitjançant la transmissió i l’acaronament, per exemple, a l’aire lliure durant l’estiu. A banda, la música pren part, i ho fa simbolitzada per la sirena, personatge que, en més d’una rondalla, diu a un home què haurà de fer (si tria no matar-la) per salvar-se ell i perquè prospere la família.

Tot i això, capim que, en l’educació rebuda, també s’inclou una mena de cultura del silenci (escoltar la natura, fruir-la, acollir els mots del proïsme i de la contrada), amb intenció de fruir la vida i la bellesa de la Mare Terra (agregant-hi la immensitat de la mar).

Uns altres versos relatius a la primavera i a la Gran Mare serien els del poema “La primavera” (p. 39), en què es reflecteix l’esperança i la proximitat:

“Encetem la primavera

se’ns desperten els sentits (…).

Obrim portes i finestres

tenim somnis per complir,

sentiments plens d’entusiasme

hi ha un món nou per descobrir”,

 

uns mots que ens membren la infantesa i la seua disposició al descobriment, a la creativitat.

Altrament, la poetessa afig que

“els ocells a dalt les branques

van trinant una cançó.

 

La natura fa embranzida

surten les primeres flors,

i engalanen el paisatge

revestit de mil colors”.

 

 

Això sí: Rosa Rovira Sancho, encara que escriu, se sent amb un fort enllaç amb la terra, amb Catalunya, amb lo maternal (amb una musa que podria simbolitzar la mareta, quan, de bon matí, s’acosta a la xiqueta):
“I una musa matutina

lentament s’acosta a mi,

i xiuxiueja a l’orella:

jo sóc molt feliç aquí”.

 

Per consegüent, continuarà adherida a lo tel·lúric.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la natura i la independència de Catalunya

General, , , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què captem el sentiment de pertinença a la terra (en aquest cas, molt en nexe amb la natura com a part de la contrada), és “Necessito cada dia” (p. 25). Cal dir que els versos tenen a veure amb lo que fa que Rosa Rovira Sancho estiga creativa:

“Necessito cada dia

despertar quan surt el sol,

obrir portes i finestres

veure el cel de Monistrol.

 

(…) Necessito la natura

sentir el cant del rossinyol,

que refila dalt la branca

a l’entorn del rierol.

 

Necessito goma i llapis

per escriure en un paper,

combinant mots i paraules

i un poema compondré.

 

Necessito lliurar als altres

un bocí de mi mateix,

la gaubança de l’ajuda

se’t retorna amb escreix.

 

Necessito d’un somriure

quan estic atribolat,

un petó i una moixaina

per sentir-me assossegat.

 

Necessito al finar el dia

el silenci de la nit,

els estels de la nit fosca

que renoven l’esperit”.

 

 

Continuant amb la connexió amb la terra (i com si lo tel·lúric fos la mare, la Mare Terra) i amb aquest sentiment, el capim en el poema “El gira-sol” (p. 27), amb qui se sent adherida, fins i tot, en aplegar el vespre:

“Déu vos guard planta formosa (…).

El seu fruit ja ha fet granada

i se sent afortunat,

ja comença a perdre força

sense por a la soledat.

 

(…) Ara en l’hora de sembrada

deixant caure la llavor,

per la pròxima anyada

tornar a veure el resplendor”.

 

 

Per consegüent, la poetessa enllaça el vespre i la nit amb l’hivern, estació de l’any associada a la sembra, a colgar la llavor que fructificarà en la joventut de la vida (en l’estiu).

Una altra composició en què l’escriptora de Monistrol de Calders exposa aquest sentiment és “Estimo les Guilleries” (p. 28), que és un massís que hi ha entre les comarques catalanes de la Selva i d’Osona:

“Estimo les Guilleries

i també estimo a Sau,

pel seu verd de les arbredes

pels pantans de color blau.

 

Per la terra vermellosa

contrastada en color gris,

tot un munt de coloraines

són motiu de gran encís.

 

Bona gent de la contrada

agosarats i peculiars,

decidits amb gallardia

són valents i singulars.

 

(…) Per la pau que s’hi respira,

perquè Sau és estimat,

jo estimo les Guilleries

per la seva llibertat”.

 

 

Adduirem que, com que el poema data del 2014, els darrers versos podrien tenir relació amb la independència de Catalunya. I, ben mirat, també pot empiular amb la sensació de llibertat que atorga l’espai de què parla. De fet, en la composició “Florido pensil” (p. 29), escrit eixe any, diu que

“La veu del nou poble

que surt al carrer,

demana el retorn

d’allò que ens prengué”

 

Castella, o siga, l’emancipació, la possibilitat de constituir-se en Estat lliure i sobirà, com, uns anys abans, ho havia fet l’estat europeu Kossove.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, fonts, natura i versos per a xiquets

General, , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, i en què capim el sentiment de pertinença a la terra, és “Barcelona” (p. 12):

“Barcelona embellida

de goig i tendror,

primavera florida

amb sublim germanor.

 

La mar ens honora,

la serra també,

semblança a tothora,

de l’amor més sincer.

 

Festegem la diada,

celebrem els 9 anys,

amb aquesta trobada

d’amics i companys.

 

(…) I aquesta vetllada

joiell d’un jardí”.

 

A més, copsem nexe entre la ciutat i l’interior de Catalunya, entre la mar i la serra, la diada, l’aplec…, és a dir, trets que empiulen amb la cultura matriarcalista i amb lo català.

Igualment, en la composició “Clam d’amor” (pp. 13-14), es reflecteix en molts moments, per exemple, en escriure

“deixeu-me gaudir de la terra,

mullada amb plugim de suor,

pols del destí que m’aferra.

 

Deixeu-me que canti a l’amor,

deixeu-me lloar als meus pares,

bressol de bondat i tendror,

curulla de flors perfumades”.

 

 

També es plasma en el poema “La piscina” (p. 15), quan l’escriptora de Monistrol de Calders posa

“Xipolleig de natura

envoltada de bosc,

lligams de la terra”

 

i, com ara, en “Una dotzena de versos” (p. 18), en el mateix ramell de poemes:

“Un pollet que fa piu-piu

Dos paons de cua gran

Tres cotorres i un tucan

Quatre ocells a dalt del niu

Cinc coloms i una perdiu.

 

Sis canaris refilant

Set conills en llibertat

Vuit ovelles del ramat

Nou cabretes van saltant

Deu vedelles pasturant.

 

I Onze versos en cadena

Tots plegats fan la dotzena”.

 

 

Ben mirat, Rosa Rovira Sancho el trau en la composició “Molí d’en Sala” (p. 22), també dirigit a forasters que visiten l’esmentada vila:
“Envoltat de la natura

un paisatge efervescent,

de verdor sempre té ufana

està ple d’embelliment.

 

L’aigua baixa fresca i clara

(…) va seguint el seu cabal.

 

Buscant pau, trobareu joia

en aquest bonic racó,

aneu al Molí d’en Sala

lloc de calma i la serenor”.

 

 

A banda, l’escriptora el posa en el poema “Font de ca l’Estiraguès” (p. 23), en què es manifesta l’esperit comunitari i en què indica que,

“Rodejada de muntanyes

gairebé al fons de la vall,

va brollant de les entranyes

una font a poble avall.

 

(…) El Llirac, picà la pedra,

el Jeroni, hi va ajudar,

el Muñoz, va fer l’empedra

que el Feliu va proposar.

 

Respectem-la i gaudim-la

quan hi anem a omplir l’envàs,

estimem-la i conservem-la”,

 

uns versos que ens evoquen la Mare Terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal entre generacions i en les escoles vernacles

General, , , , , ,

Una altra composició en què capim temes que solen aparéixer en la literatura matriarcal és “Dolça llar” (p. 8), en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira. Així, comenta que

“La vida és una escola

una escola de germans,

brollador de saviesa,

on hi van petits i grans.

 

Els menuts hi van aprendre

d’escriure i de llegir,

els grans hi van a viure

una tasca sense fi.

 

Un cor ple de coneixença

és bona jubilació,

anem tots cap a dispesa

citació de germanor.

 

Dolça llar, cordial bonança

il·luminant vostre camí,

un model de benaurança,

on tots plegats puguem gaudir”.

 

 

Per tant, no sols parla de l’escola (sovint, associada a un edifici fora de casa on s’instrueix), sinó, igualment, de la llar com un lloc en què tots aprenen entre tots.

De fet, ben prompte, ho reflecteix, quan diu que hi ha germania, encara que vincule els xiquets amb l’ensenyament oficial i, quant als majors, amb lo que podríem dir una escola d’adults.

A banda, Rosa Rovira Sancho fa una defensa de la dedicació a l’escriptura i a la lectura: ambdues, en nexe amb els més petits; i, en el cas dels grans, potser, com a mitjà que compensarà part del seu passat escolar.

I, com que la poetessa és favorable a aquesta pedagogia, addueix un estil que, al meu coneixement, plasma el seu ideal d’educació i d’ensenyança: en una llar afable (dolçor), amb cordialitat, que jugue en pro de triar i d’anar per bon camí en la vida, de benaventurança (per fer el bé), de forma comunitària (com qui ho fa en sessions en rogle) i, òbviament, del gaudi. O siga, amb el regle i amb els castics ben lluny.

Unes pàgines després, en el poema “Estudiant” (p. 10), l’escriptora passa a un ambient ja centrat en l’ensenyament formal (ací, l’educació d’adults en l’any 2000), no en el que es crea, sobretot, mitjançant la transmissió de la saviesa popular, de les tradicions i de l’educació per a la vida. Ara bé, ho fa enllaçant l’evocació de la seua infantesa i el pas per un centre d’adults:

“Recordo el moment d’entrada a l’escola,

en un primer dia vaig descobrir,

una colla d’infants dintre de l’aula,

volien aprendre d’escriure i llegir.

 

Anhels de saviesa brollaven dins nostre,

escoltant i aprenent del gentil professor”.

 

En canvi, quan u ja és jove,

“L’escola d’adults serà la drecera

pel noi que ho desitja i vol estudiar,

de font de fluïdesa, n’és la pionera,

fontana educativa de Castellar”,

 

 

com la mare que educa el fill en els primers anys de vida (en què es forja molta de la personalitat del xiquet).

Finalment, com que l’escola és en Catalunya i promou lo tel·lúric, reflecteix un sentiment de pertinença a la terra que es manifesta en dir que

“Arriba Sant Jordi i fem un poema,

sense saber gaire, què fer i què dir,

Sant Jordi, és el patró de casa nostra,

i és una festa que s’ha de gaudir!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, germania i sants protectors de la vila

General, , , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)” de Rosa Rovira Sancho (1952).

Prosseguint amb el sentiment esmentat, en les composicions de la poetessa de Monistrol de Calders (el Moianès) en aquesta obra, apareix, per exemple, en uns versos dedicats, en bona part, a una empresa que arrelà en la vall on és la vila: “25 anys a Penn Sedespa” (p. 6). Així, llegim que

“Amagada entre muntanyes

a recer de quatre vents,

tant si bufa tramuntana

el migjorn o el de ponent.

 

Hi ha una vall meravellosa

on davallen rierols,

quatre cases en un poble

és la vall de Monistrol.

 

Un poblet de gent molt sana

que treballa de valent,

per guanyar-se quatre cèntims

i per fer pujar el jovent.

 

La indústria on treballen

té una gran prosperitat,

en teixits de roba fina

i gran sortida de mercat.

 

Avui uns quants estan de festa

per uns regals inesperats,

amb què l’empresa els gratifica

pels vint-i-cinc anys treballats.

 

Apostem amb alegria

per un futur formós,

prosperitat a la nostra empresa!

de tots els treballadors!”.

 

Com podem capir, primerament, posa detalls sobre la contrada, de l’oratge que hi sol fer. Després, connecta el treball amb la terra, amb lo tel·lúric i no, com ara, amb cap càrrega, ni amb el patiment. És més: ho empiula amb una vida sana i de fortalesa, la mateixa que copsem en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, principalment, entre les que passaven dels huitanta anys i que, amb noranta o més, encara estaven actives.

En acabant, Rosa Rovira Sancho trau el tema de l’agraïment dels superiors a uns quants treballadors i, per tant, lo que se sol dir la cultura de l’esforç (ben reflectida en el Poble català), en lloc de fer un culte a la persona o als qui comanden la indústria.

De fet, al capdavall, apareix el tema del grup, de l’esperit comunitari, d’eixe ambient en què s’agraeix el paper que fa cada u pel bé del conjunt, en lloc de la política competitiva. I, altra vegada es plasma la fruïció de la tasca, puix que beneficia el sentiment de pertinença a la terra i el desenvolupament de la persona.

En una altra composició, “Sant Feliu” (p. 7), escrita en l’any 2000 i en nexe amb el patró de la  vila, també es reflecteix el sentiment i, altrament, la idea d’aplec i trets matriarcalistes, com ara, el fet que la poesia (com si es tractassen d’uns goigs) es converteix en un mitjà d’educar (així com, històricament, passava en determinats balls en què es cantava i es reportava sobre persones i sobre fets):

“Fill de terra africana,

a Catalunya va venir (…).

Quan va fer estada a Girona

on va ser-hi martiritzat,

va guanyar celestial corona

ara i tota l’eternitat.

 

Venerant-lo al seu altar

Monistrol l’acull patró,

i la gent que el va a mirar

li en demana protecció”.

 

 

Per consegüent, aquests versos podrien evocar-nos la idea d’acollida (molt vinculada amb la cultura catalana) i, ben mirat, l’actitud creativa de les persones. Afegirem que, en un moment en què no hi havia partits polítics, ni clubs, ni associacions de tipus social (en el seny contemporani i com a resultat de l’aparició del capitalisme), i en què bona part de la prosperitat depenia del camp i dels animals, té el seu seny que la gent adoptàs un patró com a protector (i més encara, quan el relat tradicional el relacionava amb la terra on es viu, ací, amb Catalunya)

I, com que l’advocat feia bon paper, se li dedicaven festes i la vila s’identificava amb lo que, simbòlicament, representava Sant Feliu.

Finalment, lligant amb lo matriarcal, els goigs parlen de la germania i l’autora aprofita eixos versos i, així, podem pensar que la germanor forma part de la seua vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia senzilla i creativa i lligams socials i amb la terra

General, , , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Rosa Rovira Sancho (1952), en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”.

En aquesta altra obra de Rosa Rovira Sancho, a què accedírem gràcies a la seua generositat, publicada en Monistrol de Calders en desembre del 2019, també es reflecteix aquesta literatura. De fet, la dedicatòria (“A tota la meva família, als amics, a tots els que heu fet possible el meu despertar de les lletres”) i el detall del subtítol, ja ens donen una primera idea del seu vincle amb els més acostats, amb la terra (els pètals de zona rural) i amb la creativitat sobre el paper.

És més: en el primer poema, “Flor de la vall” (p. 4), captem una manera senzilla, didàctica i intel·ligible amb què l’autora desitja aplegar a la gent i crear-hi un enllaç que ens evoca la connexió de la floreta amb el jardiner i amb el nen que s’atansen a olorar-la o bé a contemplar-la. Però l’escriptora, mitjançant la composició, explica el pas de la idea creativa a l’exposició dels versos:

“Una sorprenent idea

em desperta de bon matí,

sento una força immensa

inexplorada per mi.

 

Vull fer un vers,

vull fer una poesia,

vull fer un escrit

curull d’alegria.

 

D’estructura ben senzilla

i de bona comprensió,

que tothom que ho llegeixi

ho entengui de debò.

 

Si s’entén el que vull dir

comprenent el que jo penso,

si es noten les emocions

i la il·lusió que jo sento…”.

 

 

El fet de posar els mots de manera planera i, per dir-ho així, de fer amable la connexió amb el lector i amb l’oïdor, podríem dir que va en línia amb la de l’estil dels llauradors i de la gent del camp, puix que no solen recórrer a la pompositat, ni al barroquisme, ni a la cosa etèria, sinó al realisme i a la naturalitat.

Al capdavall, agrega que

“El llapis sobre un paper,

el negre sobre el blanc,

serem uns bons amics

d’ara en endavant”

 

i, més encara, quan la poetessa capeix que, com el nen joiós de ja tenir una idea, ella la passa al paper recorrent al seu aliat: el llapis.

En el segon poema del llibre, “Feina” (p. 5), lo faener és vist com una part més de la terra, com un empelt amb ella i amb l’entorn:

“Oh perla tan buscada,

font de creativitat (…).

Ets de tothom un desig (…).

Ets dintre de casa,

ets fora el carrer,

(…) i entre nosaltres

hi han llaços d’unió”,

 

 

ja que, com escriu l’historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960) en l’obra “Notícia de Catalunya”, “és el replegament del país cap al seu refugi essencial, cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51), el qual, cal dir que, en la nostra cultura matriarcalista, és “un ‘signe d’elecció’” (p. 46). ¿Com, si no, poden resultar les relacions amb els altres i amb lo autòcton, si no ho fan amb un mínim de confiança en el proïsme i de fe en l’esdevenidor?

Per això, l’autora comenta que es forgen

“Lligams de família,

lligams de companys,

fan que dia a dia

anem passant anys.

 

(…) qui té bona feina

no sap el que té!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)