Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

El sentiment de pertinença a la terra, el pagès i el jardiner

General, , , ,

La literatura matriarcal en poemes d’Anna Maria Fontanals Veà (1934).

Un altre poema en què es plasma el matriarcalisme i que figura en la web “Tèrbol atzur”, és “El xiscle de les aigües”, en l’entrada “Anna Maria Fontanals Veà” (https://trbolatzur.blogspot.com/2011/10/anna-maria-fontanals-vea.html). L’esmentada poetessa exposa:

“No sents el so de les onades?

No veus l’escuma blanca i els estels

brostant de l’arbre de l’infinit?

No notes com s’esberlen, entre esculls,

mil veus de llunyania?

No sents el xiscle de les aigües

i el gust de sal en els teus llavis?

no sents la pell tibant sobre la galta?”.

 

 

Com podem veure, l’escriptora associa l’aigua a la vida: l’arbre que naix amb branquetes, la música que s’obri entre roques, el so que aplega de lluny i el de les aigües i la pell que toca la cara.

A més, agrega versos en què enllaça trets femenins (per exemple, lo fluid i la terra). Així,

“Mentre el vaixell llaura camins

amb solcs de nit cercant la llum,

a l’horitzó blanc d’aquest mar

navega el verd de l’esperança!”.

 

Per tant, l’obertura va cap a la mar (ací, en nexe amb l’aventura i amb el pagès), l’obagor que empiula amb una miqueta de llum i la dona que, acompanyada de l’esper, es llança cap al pèlag.

Una altra composició en què es reflecteix lo matriarcal (junt amb el sentiment de pertinença a la terra), i que fou escrita per Anna Ma. Fontanals Veà, apareix en l’entrada “L’heura de Montserrat” (https://relatsencatala.cat/relat/lheura-de-montserrat/540309), en la web “Relats en català”. Diu així:

“Heura, tu eres tendra i verda

i t’arrencaren els meus dits

d’entremig de les roques: esberlaves

la terra vers la llum,

esquitxada de rou emmirallant

el teu fullam,

i la saba et donava vida igual

que les artèries nodreixen de sang 

el cos humà”.

 

Per consegüent, com en el poema anterior, la verdor, la infantesa, la relació de la terra d’on naix la vida (ací, en el conjunt de fulles i en les branques), tenen a veure amb la primavera.

Després, l’autora trau mots que li digueren i que enllacen amb aquest jardí en sa casa:

“Aquella mà (…)
se t’endugué al jardí de casa.
No et viurà -deia aquella veu
muda- i em repetia -no et viurà –
l’has robada del cim del Montserrat!”.

 

Però hi acampa:

“I va arrelar. I els raigs de sol,
la lluna i l’aigua li donaven vida”.

 

Altra vegada, capim el lligam entre la dona i lo actiu, encara que predomina la foscúria i lo femení.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i velles que transmeten i fortes

General, , , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Marcel·lina Moragues Ginart (1855-1923).   

Aquesta poetessa mallorquina nascuda a mitjan segle XIX, en la composició “El pi dels Montcades”, la qual figura en l’entrada “El pi dels Montcades (Marcel·lina Moragues Ginart)” (https://www.endrets.cat/textos/el-pi-dels-montcades/6102), recopilada en la web literària “Endrets”, exposa el sentiment de pertinença a la terra. Així, diu:

“Pi, si poguessis contar

lo passat des que nasqueres!

Tu, l’host del rei Jaume veres

amb els moros batallar.

 

A damunt aquesta altura,

no bramulen les ventades,

i el remor de les onades

ressona dins l’espessura”.

 

Per tant, per una banda, apareix el pi (com a símbol matriarcal i en nexe amb la figura de la mare i amb la fusta). A més, enllaça amb la velleta (la figura de l’àvia transmissora de la saviesa popular i, sovint, de lo referit al passat).

Altrament, en la segona estrofa, veiem detalls que tenen a veure amb l’hivern (estació a què és vinculada la vellesa i, de pas, com bufen els vents de què parla o el significat de l’espessor).

En acabant, l’escriptora, en relació amb el dendroide, li diu:

“Tu t’aixeques com gegant

fent-nos recordar les gestes

d’aquell gran rei, ses conquestes,

i dins son nom murmurant.

 

Pi vell! Ta soca corcada

és un llibre de la història;

record de passada glòria,

mai de Mallorca esborrada”.

 

Cal destacar el fet que el gegant vaja unit a una ancianitat forta i ben considerada (ací, entre d’altres coses, pel paper pedagògic a les noves generacions i a la gent de la terra) i que lo tel·lúric i lo vernacle continuen amb vida.

En eixe seny, Marcel·lina Moragues Ginart trau la figura del glosador, u dels trets matriarcalistes més remarcats en fonts sobre la cultura mallorquina, per exemple, amb motiu de la festa de Sant Antoni (en gener) i de les cançons, àdhuc, eròtiques, que es fan en eixe moment de l’any:

“Veient-te el glosador, canta

d’aquells cabdills, lo valor;

tu n’ets fita de l’avior,

record d’una guerra santa”.

 

Altra vegada, capim la vigor femenina, la qual és present en moltes dones catalanoparlants nascudes en el segle XIX junt amb el seu paper evocador.

Afegirem que, en els versos vinents, podríem veure un empelt amb altres indrets de parla catalana (en aquest cas, d’on provenia, en el segle XIII, la cultura cristiana, en la gran majoria, de Catalunya):

“Amb la sang de dos germans,

tes branques són consagrades!

Glòria al nom de los Montcades,

braus i nobles catalans!”.

 

 

Finalment, com a mostra del sentiment esmentat, l’autora es posa de part del pi (com a símbol de la força tel·lúrica i, ben mirat, de les arrels cristianes catalanes) i ve a dir que l’arbre comptarà amb el suport dels mallorquins:

 “Vulga Déu, arbre estimat,

que mai t’arranc la ventada,

ni a tu, ni a la creu alçada

per nosaltres al teu costat!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, dones mecenes i jocs florals del segle XIX

General, , , , ,

Tornant al poema “Clemència Isaura”, d’Isabel de Villamartín Thomàs (poetessa catalana que visqué en el segle XIX), capim la relació entre Clemència, el jardí (com a símbol de les persones del seu entorn i a qui ella encoratja i dóna vida) i Raül (el jove amant que, al capdavall, se n’anirà a la guerra i hi morirà). Així, llegim que, a poqueta nit,

“baixava a regar ses flors,

buscant en les fresques brises

un consol per lo seu front

i, en l’arpa del jovencell, 

un consol per lo seu cor”.

 

Com a resposta, les plantes creixen i li ho agraeixen amb dolçor per mitjà d’un balanceig. Com a exemple,

“La violeta, l’englantina

i lo gessamí olorós

foren d’aquells cors amants”

 

junt amb el

“llenguatge del cor, los ulls,

llaços de l’amor, les flors”

 

i amb una vida en què la natura té un paper important i, ben mirat, la bonesa i lo femení, principalment, en aplegar la foscúria:

“Cantau, amors, ses gràcies i bellesa

de dolces flors sembrant la seva vida!

(…) és ja la dona que, en lo cor, amaga

 

la font d’un sentiment que no sabia.

        I més pur troba el cel i les estrelles

més brillo tenen en la nit tranquil·la,

lo sol més raigs per fecundar les plantes

i els núvols mostren més precioses tintes.

       Amor immens al Trobador consagra

i espera sempre lo finar del dia,

perquè és l’hora del crepuscle bella

i, en ales de son cor, portant sa ditxa,

al jardí, baixa amb planta silenciosa”.

 

Per consegüent, l’autora exposa trets que ens enllacen amb la cultura colla (com ara, el sol enviant raigs a la Mare Terra, ací, on naixen les plantes), una foscor més destacada per l’escriptora que el dia (un altre detall matriarcal) i en què na Clementina Isaura és més viva (però amb un paper maternal semblant al de la mareta que alleta, encara que ho faça amb la paciència de la jardinera amb lo que serà la vida en l’esdevenidor).

No obstant això, en el regne de Raül, com en més d’una rondalla, esclata una guerra i ell és cridat a prendre-hi part.

Aleshores, la xicota l’esperarà, posa en el minyó molta de la seua esperança (però també en altres projectes) i això li permetrà trobar un seny a la vida (el qual perpetuarà després de saber que una llança ha travessat el cor del trobador):

“(…) ferida de pena,

renova, entre plors amargs,

lo sant vot que féu sa mare

un jorn al peu dels altars,

que ja, per ella, en la terra,

no hi ha amor, ni hi ha amistat,

(…) sols un nom a tes orelles,

sols un nom murmurarà”

 

fins que,

“Llavors, Clemència, fugint

d’aquest món les vanitats,

guardant dintre de son cor,

per son dolor, un altar,

sa fortuna tota entera,

 

 

als jocs florals, consagrà

dels antics mantenidors

la idea ressuscitant.

      ¡Oh, Clemència, ton amor

i la mort de ton amant

los donà una nova vida,

nova vida als jocs florals”.

 

És a dir: l’escriptora Isabel de Villamartín Thomàs, amb la figura del trobador, connecta amb el passat que havia mort (el de l’ús literari de part de la llengua catalana), el qual, mitjançant la poesia i la convocatòria dels jocs florals i de l’atracció pel folklore (la llegenda de Clementina Isaura) i, altrament, amb la dona com a mecenes i com a promotora de la llengua, empiula amb la vida (ací, sobretot, simbolitzada per moments d’obagor).

Així, de la mateixa manera que la llavor (el semen) de l’home mor en l’interior de la dona (en la terra), la influència de Raül junt amb el paper femení han donat, com a fruit, la celebració d’aquests actes literaris i culturals.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, santuaris i maternitat

General, , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Poesies”, de Miquel Costa i Llobera, i en què copsem literatura matriarcal (ací, en nexe amb el tema de les marededéus aparegudes), és “La llegenda del Puig de Pollença” (https://ca.wikisource.org/wiki/La_llegenda_del_Puig_de_Pollensa), recopilada en la web “Viquitexts”. Així, com en moltes llegendes semblants, en un apartat (“Invenció de la Sagrada Imatge”), o siga, en el relatiu a la trobada (com indica el mot “invenció”), exposa que,

“Xalesta es desperta l’auba

D’una diada de Maig,

Les campanes de Pollença

L’escometen repicant;

I, en processó jamai vista,

Del poble, petits i grans,

Tothom, amb un cor, se’n pugen”

 

cap al puig, acompanyats de sacerdots, del poble, de la gent, de creus i, a més, amb esper i amb perfums.

Després, indica que, a mitjan camí,

“La veu pura d’un infant;

I tothom s’arremolina

(…) ¡Oh, ric tresor afinat!

Una imatge de Maria

Veuen los ulls assombrats[1].

Rompudes cauen en terra

Les rames que hi ha davant (…).

Tothom a tal vista cau,

I, dels cors, brolla la Salve”.

 

Afegirem que,

“A la Reina de l’altura,

Los peus li van a besar,

A dins son trono de rames,

Tots són humils cortesans.

D’un en un, tothom l’adora;

I molts li donen, passant,

En lloc d’ofrena piadosa,

Un mot del cor inspirat”.

 

En un passatge posterior, el qual ens evoca històries, veiem que

“’Dolça glòria de Pollença

Vos ne durem allà baix;

I honrada sereu del poble

Sobre digníssim altar’.

Això diuen a la Verge

Los sacerdots i jurats,

I prenen l’augusta Imatge

Per tornar-se’n a la vall.

La processó ja fa via,

La figura aixequen ja.

Però, ¡miracle!, és tornada

Tan feixuga per baixar,

Que, del cim, no la mouria

Ni la força d’un gegant:

Damunt el Puig l’ha fixada

La divina voluntat”.

 

És a dir, la dona té la darrera paraula, ella tria on viurà i, en aquest cas, en veure els habitants la força que té ella, decideixen bastir-li un temple: “Ja n’és el trono reial!”.

Igualment, tots els qui passen per on és Nostra Senyora, la saluden amablement i, en acabant, se n’acomiaden. I tot, en el mes de maig, l’associat a les mares i, ben mirat, ací, a la Mare com a protectora de la vila. Per això, ella es dirigeix a ells (als fills):

“Sa cara afable tota somriu

I, essent de pedra, par que vos diga:

‘¡Som vostra mare; fillets, veniu!’,

 

més encara, tenint present que, en aquesta composició, la Mare de Déu representa la pervivència del cristianisme en les Illes Balears:

“Dient que és ella, que ha rescatada

De la morisma la nostra fe.

        En lloc de ceptre, té, en la mà dreta,

Una senzilla mota de flors;

Mostrant que estima tota floreta,

Que rep l’ofrena de tots los cors.

        Sobre el cor, porta son braç esquerre,

L’Infant dolcíssim: també riu ell;

I, en lloc del signe de cels i terra,

Dins ses manetes, mostra un aucell”.

 

Finalment, podem llegir que,

“Si, a l’ull, és tosca la imatge antiga,

Bé és agradosa per l’esperit.

Son encant místic no cal que el diga:

Lo cor del poble bé l’ha sentit!”.

 

Per consegüent, es tracta d’una marededéu bruna, negra, com moltes de les trobades i, així, empiula amb l’obagor, això és, amb la saviesa de la vellesa.

Agregarem que, com que els habitants empelten amb Nostra Senyora, la tenen (“l’’ha sentit”) com a Mare, com a sopluig de la terra, de la vida, de l’esdevenidor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Castellanisme, en lloc, com ara, del mot “encisats”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, santuaris i mares que emparen

General, , , , , ,

Prosseguint amb el poema “Cançó dels pelegrins de Lluc”, en acabant, hi ha una estrofa en què es reflecteix la religiositat popular d’arrels paganes (els santuaris) i el paper destacat de la dona i la consideració positiva cap a lo maternal:

“Maria té santuaris

Per tot aquest regne bell;

Però, entre puigs solitaris,

Com a reina, té un castell.

Just és que sia adorada

Dins un tan noble palau”.

 

Aquest palau és com un indret on fa goig ser-hi i que enllaça amb els ancestres i amb lo mallorquí:

“Salut, bellesa i frescura[1]

Troba a Lluc el pelegrí

I una saba antiga i pura

Que fa el cor més mallorquí.

Vida dels avis honrada

Pareix que, a Lluch, alenau”

 

junt amb

“La grandesa dels penyals.

En majestat assentada

Molt bé la Verge hi escau”.

 

Afegirem que, més avant, apareix altra vegada la casa (ací, simbolitzada per la llar), un detall matriarcalista i molt vinculat amb la tradició catalana:
“Lluc, per Mallorca, és encara

Lo sant racó de la llar:

I, dins la llar de sa mare,

¿quin cor no es logra[2] escalfar?”.

 

Aquestes línies, en què copsem el racó, ens evoquen rondalles en què l’objecte que el xicot ha d’agafar no és precisament en un lloc amb claredat, sinó en u que és fosc i… a un costat (ací, de la llar). I, altrament, empiula amb la mareta que, amb bon cor, sopluja els seus fills i, per això,

“Nostra súplica inflamada

¡Mare! aquí dins escoltau”.

 

Ben mirat, capim que els pelegrins li fan ofrenes en forma de “presentalla del cor” (és a dir, de bonesa) i que Nostra Senyora de Lluc els respon amb “un tresor”.

En l’estrofa vinent, Miquel Costa i Llobera indica que, amb l’arribada a Mallorca dels cristians que eren catalans, ho féu el cristianisme, després de més de tres segles sota domini musulmà (ss. X-XIII):

“Aquesta illa, que traguéreu

Del poder de l’infeel,

Sia, com vós la volguéreu,

Planter de vides pel cel.

De bell nou, s’és consagrada

Ara, a vós, que l’emparau”.

 

 

A continuació, l’escriptor fa esment de vegetació típica mallorquina (les oliveres, la vinya) i d’altres fruits. Això sí: la relaciona amb la religiositat i amb el paper que exerceix la Mare de Déu de Lluc

“Dau l’oli pur a la serra,

Dau a n’el pla, fonts de vi;

Sian los fruits de la terra

Semblança d’un fruit més fi:

Donau sempre bona anyada

De caritat i de pau”.

 

Finalment, en pro de la terra, el poeta de Pollença indica que,

“De les plagues forasteres,

Allunyau l’impur alè;

Sian les nostres riberes

Grans murades de la fe.

La pietat arrelada

Floresca a n’aqueix cel blau”,

 

un cel que, en aquest cas, té a veure amb l’esperança, així com ho simbolitza en la primavera, ja que aquests versos no són místics, sinó tel·lúrics (riberes, murades, això és, aigua i terra, dos trets femenins).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme, en lloc de “frescor”.

[2] Castellanisme, en lloc de “s’aconsegueix”.

El sentiment de pertinença a la terra, santuaris i marededéus trobades

General, , , , ,

Continuant amb el matriarcalisme en l’obra “Poesies”, de Miquel Costa i Llobera, també captem el sentiment de pertinença a la terra en la composició “De matí” (https://ca.wikisource.org/wiki/De_mat%C3%AD), en què apareixen trets que podríem enllaçar amb la Mare Terra (i, de pas, a lo tel·lúric) i amb la maternitat:

“Pel cel, la celístia[1],

Per terra, les flors;

Suau primavera

Pel món i pel cor…

Mos peus trepitjaven

L’herbeta del bosc,

Com santa catifa

D’un temple compost”.

 

En aquests primers versos, el poeta mallorquí connecta el cel i la terra, però dóna prioritat a lo femení: a l’indret on naix i on acampa l’herba, a la boscúria, a un temple compost (no individual), a la flora,…

Després, comenta que,

“Pel camp, aleshores,

Jo anava tot sol,

Tot sol i en companya

(Dolcíssim record!)

L’aucell de veu pura,

Los arbres i flors,

 

L’amiga campana,

Les gotes de rou,

Tot fent reverència,

Me deia llavors:

‘¡Benhaja ta vida!

¡Benhaja ton cor!’”.

 

En aquestes estrofes, trau línies que podríem empiular amb el fet que l’escriptor va per la vida com terra que camina (com diuen en el Poble colla, d’Amèrica del Sud i matriarcal) i, així, és acompanyat per la Mare (ací, vinculada amb la natura i amb l’aigua).

Igualment, figura la campana (símbol de la religiositat) i, ben mirat, el fet que ell es considera un afortunat perquè pot fruir la vida que l’envolta: una vida en nexe amb el cor (la part femenina i acollidora de les persones).

Agregarem que, enmig d’eixe lligam poeta/natura/mare, el qual ell assaboreix, exposa

“Mon cor no cantava;

Batia tan sols.

Vessar no podia

Com l’auba sos plors.

Dins ells, abundosa

Corria una font;

Ses ones tranquil·les

No feien renou…”.

 

Podríem dir que hi ha un empelt fructuós entre el fill i la mare. Això explica que, al capdavall, Miquel Costa i Llobera escriga

“I allà,… enmig de lliris

(¡Oh, glòria del cor!)

En pau i silenci,

Dormia l’Espòs”.

 

És a dir, l’autor es mou en terra de bonesa (els lliris, associats a la candidesa) i, a banda, de color blanc (en unió amb la pau) i, com que l’home (l’Espòs) dorm en silenci (detall que té a veure amb l’obagor), ho fa lligat a la dona (en aquest cas, potser, si més no, a l’indret on ell nasqué).

Un altre poema en què es plasma el sentiment esmentat, i que figura en el mateix llibre del poeta pollencí, és “Cançó dels pelegrins de Lluc” (https://ca.wikisource.org/wiki/Cans%C3%B3_dels_pelegrins_de_Lluch), recopilat en la web “Viquitexts”. Primerament, direm que Nostra Senyora de Lluc és la patrona de Mallorca. En començar, indica que

“Dins el cor de la muntanya,

Mallorca guarda un tresor.

Germans, en santa companya,

Pugem a la Casa d’or[2].

Anem amb bandera alçada

Com un exèrcit de pau…

       ¡Verge de Lluc, coronada,

       Damunt Mallorca regnau!”.

 

Per consegüent, com en moltes llegendes, la marededéu es troba en l’interior de la terra (ací, d’una muntanya), on van molts mallorquins, com qui ho fa a la mare que el protegeix.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, indica que vol dir la claror dels estels.

[2] És el nom afectiu que rep el Santuari de Nostra Senyora de Lluc.

Finalment, diré que anit vaig accedir a l’article “El castellà, llengua estrangera”, d’Isidre Granyer i publicat en la web “L’Unilateral” el 10 de maig del 2025: https://unilateral.cat/2025/05/10/el-castella-llengua-estrangera.

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, empelt avis-néts i religiositat matriarcal

General, , , , , , ,

Prosseguint amb la composició “Tribut d’un mallorquí”, escrita per Miquel Costa i Llobera en febrer de 1881, es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i els vincles entre mallorquins i catalans, com exposa el poeta balear, qui inclou uns versos sobre Ramon Llull i agrega que

“Quan los nous trobadors, en rimes noves,

Cantaven d’aqueix temple el milenar,

Enmig del cor que Montserrat inspira,

Fou mallorquina la sagrada lira

Que féu l’oda potenta ressonar.

 

I avui, al crit de festa que agermana

Per tot la gran família catalana,

Sa veu Mallorca vol mesclar també;

I, amb tanta amor la hi mescla i senzillesa,

Germans, que, fins la troba ‘os ha tramesa,

La troba humil de son cantor darrer”.

 

La família catalana, germans, l’amor…  Això, junt amb els avantpassats (els padrins i més):
“De Catalunya, dins la llar sagrada

Gosa alçar-se tan pobre lo meu cant…

Allà, en la festa del casal dels avis,

De grat, toleren los més vells i savis

La paraula senzilla d’un infant”.

 

Com hem pogut veure, no sols el poeta enllaça Catalunya amb els ancestres que portaren la llengua a les Illes Balears, sinó que aprofita el terme “avis” per a plasmar una de les maneres que ha fet més fàcil que la llengua perdure en ambdues zones: l’educació matriarcal.

Així, capim un fet que ens comentaren en una qüestió per a la recerca: que els ancians tracten bé els xiquets i que, àdhuc, hi estan oberts. No debades, Miquel Costa i Llobera indica que tant els més grans com també els que tenen més món i saviesa, toleren els nens (i ho relaciona amb la senzillesa dels infants).

En acabant, trau un altre nin i el posa en nexe amb la llengua en el camp de les pregàries (és a dir, en part de la religiositat popular):

“Doncs, com infant, ¡oh, Verge!, ma pregària

Vull dir al peu de l’ara mil·lenària,

On, passant i passant generacions,

Adorant-vos pregaren i gemiren

Com eixes ones que aquí baix sospiren

I lo peu besen dels sagrats turons”.

 

Un Poble connectat amb la figura de la mare (ací, altrament, amb la de Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya).

Després, com molts escriptors de la Renaixença (sobretot, durant la segona meitat del segle XIX), evoca l’empelt que hi ha entre catalans i la patrona, l’agraïment que li fan (llorers, palmes, corones…) junt amb el contacte amb la terra (en dir que davallaran en processó de Montserrat al món) i, ben mirat, acompanyat de paraules d’esper i d’aliança amb els catalanoparlants:
“Ah! Davant tots los pobles de la terra,

Cantem ara, ¡germans! Aquesta serra

Torna més forta la remor del tro”.

 

Per tant, en aquests versos, el sentiment de pertinença lliga amb el de Poble: tots canten plegats i això aporta fortalesa a lo tel·lúric.

Així, en el darrer paràgraf de “Tribut d’un mallorquí”, l’autor pollencí posa que

“Cantem fins que, a la mística muntanya,

Gire els ulls Catalunya i tota Espanya,

Cantem a cor lo Virolai sagrat.

Diguem, diguem a la divina Mare:

Fills vostres som i volem ser encara…

Encara que s’esfondre el Montserrat!”.

 

 

És a dir, mentres que continue la vida del Poble, la dels fills de la terra i hi haja catalanoparlants, també ho farà l’evocació de la Mare de Déu de Montserrat.

Finalment, adduirem que, en una nota, Miquel Costa i Llobera plasma “És famós l’antic Virolai de Montserrat, sobre el qual va escriure Mossèn Verdaguer les estrofes que se cantaven en les festes del mil·lenari”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, marededéus trobades i lligams entre catalanoparlants

General, , , , , ,

Una altra composició del poeta mallorquí, la qual figura en l’entrada “Á D. Marian Aguiló” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Miquel_Costa)/%C3%81_D._Marian_Aguil%C3%B3), en l’esmentada web, escrit dedicat a Marià Aguiló i Fuster (Palma, 1825- Barcelona, 1897), qui li havia donat un llibre, exposa el sentiment de pertinença a la terra, sobretot, quan, després dels versos, explica que, “Com brostà al Puig, la mata de Ramon [ Llull],
Lo nom de Déu, en cada fulla, escrit.

Encara no fa gaire temps que hi havia en el puig de Randa una mata que donà nom a la possessió que encara es diu Sa Mataescrita. Era una planta (…). La poètica tradició deia que allò eren los signes del nom de Déu, escrit en llengües orientals, per mà de Ramon Llull, damunt algunes fulles d’aquella mata i reproduint després, per miracle, en totes les noves fulles de la mateixa.

Mans profanadores arrabassaren aquell vegetal que tan bellament havia fet venerable la piadosa tradició del poble”.

En un altre poema de l’obra “Poesies”, de Miquel Costa i Llobera, també copsem el mateix sentiment i, a més, al llarg dels versos: “Tribut d’un mallorquí” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Miquel_Costa)/Tribut_d%27un_mallorqu%C3%AD). Així, l’escriptor, en uns mots dedicats a la Mare de Déu de Montserrat i als mallorquins que, després d’instal·lar-se en les Illes Balears, encara evocaven la Catalunya on havien nascut, diu que

“Allà, entre els somnis del bressol, encara,

Quan, als ulls del meu àngel i ma mare,

Obria el pensament tot encantat,

Contar la història de Garí sentia

I, junt al nom dolcíssim de Maria,

Lo nom sabia ja de Montserrat”.

 

Per tant, la mare, com a transmissora de la cultura tradicional (ací, de la llegenda de Fra Joan Garí, en nexe amb un personatge vinculat amb la fundació de l’Abadia de Montserrat), li parla sobre la terra d’on procedia: llegendes, oracions, història del monestir…

Igualment, el pollencí enllaça amb la mare de lluny, amb la terra dels ancestres catalans i amb les Illes Balears:

“¡Oh!, enmig d’aquesta mar que nos allunya,

De la casa pairal de Catalunya,

Guarda’m encara lo sagrat record,

I més d’un fill d’aquesta hermosa terra

Porta el nom venerat d’aquella serra

On l’arbre de l’avior relà tan fort”.

 

Altra vegada, empiula ambdós indrets i, a més, capim l’interés que hi havia en aquella època (el poema és de 1881) pels lligams entre les terres catalanoparlants: 1) Catalunya (mare), 2) la serra de Montserrat (com a lloc d’origen del nom femení “Montserrat”) i 3) l’escriptor, com una arrel més de l’arbre (símbol maternal) amb que connecta més d’un mallorquí o bé persones de les Illes (“més d’un fill d’aquesta hermosa terra”).

En acabant, apareix el tema del pas de l’Islam al cristianisme com a religió preferent en els territoris incorporats a la Corona Catalanoaragonesa (ací, els baleàrics) i de les marededéus trobades (o aparegudes, sovint, brunes, color que té a veure amb la vellesa):

“¡Santa Maria!… la gentil sultana

Al ressò d’aquell crit, se féu cristiana;

I, en penyora d’amor tendre i feel,

De ses muntanyes, en més d’un paratge,

Miraculosa aparegué una imatge

De la Reina puríssima del cel.

 

I els puigs de nostra terra solitaris

Floriren ermitatges i santuaris,

Tots temples de la Mare virginal,

Los puigs de nostra terra que se’n munten

Just fins a veure com del mar apunten

Los cims de la muntanya catedral”.

 

Cal dir que, com ens comentà Pere Riutort, molts santuaris estan relacionats amb llocs on eren motiu de religiositat pagana, abans de l’arribada del cristianisme i que, així, foren adaptats als costums que, poc o molt, hi havia de signe cristià, un paganisme encara arrelat en el segle XVI i, àdhuc, en el segle XVIII.

Per consegüent, perdurava el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, lligam mare-fill i la Mare Terra

General, , , ,

Una altra composició que figura en l’esmentat llibre del poeta pollencí, i en què captem la literatura matriarcal, és “Miramar” (https://ca.wikisource.org/wiki/Miramar), recopilada en la mateixa web. Així, quan es dirigeix als poetes, posa

“ENDREÇA ALS POETES

Germans: quan, per la festa, pugeu a l’ermitatge,

Esfullareu en terra, davant la santa imatge,

           Lo ram que ‘os he enviat:

Per un ramell de festa, bé veig que no valdria;

Deixau només que caiga sa pobra flor mústia

           A dins lo lloc sagrat”.

 

Com podem veure, Miquel Costa i Llobera connecta la festa amb la dona i amb el fet que els fills s’acosten a la mare (el lloc sagrat, l’ermita). Recordem que, en lo eròtic, l’església representa la vagina i, ben mirat, la vulva.

En acabant, addueix que,

“Quan sentireu alegres lo so de la campana,

Pensau que vos esmenta dins terra llunyedana

           Un cor de mallorquí…”,

 

és a dir, que l’escriptor enllaça amb la terra on nasqué: amb la Mallorca del darrer terç del segle XIX, quan exposa aquests versos.

A més, trau la dona com qui aporta vida als mallorquins, lo tel·lúric, per exemple, mitjançant l’aigua, la font, la cova…:

“Beveu per mi les aigües d’aquella font de vida

I aquella santa cova set voltes beneïda

           Besau, besau per mi”.

 

Per consegüent, d’ençà la distància, l’autor és en nexe amb lo terrenal i amb lo femení i, per això, diu

“Si, enmig de tanta glòria i de bellesa tanta,

Sentiu lo cor remoure la febre sacrosanta

           Que abriva el pensament,

Davant la mar immensa que els himnes grans inspira,

Germans, cantau llavores lo que no diu ma lira,

          Lo que mon cor pressent!”.

 

Un altre poema que té a veure amb el matriarcalisme i que lliga amb la Mare Terra (la Pachamama) i amb el déu Sol, “Comparança” (https://ca.wikisource.org/wiki/Comparansa), recollida en “Viquitexts”, plasma detalls d’aquesta corda:
“Si allà, en nuvolada obscura,

Brilla l’arc, signe de pau,

És que es mesclen en l’altura

La llum del sol viva i pura

I l’aigua que, a gotes, cau.

 

En l’espessa nuvolada,

Que cobreix l’ànima aquí,

La poesia inspirada

De plors i llum engendrada

N’és com l’arc de Sant Martí.

 

Alta, pura, colorida,

Brilla com l’arc celestial;

Sols brilla quan s’és unida

Amb llàgrimes de la vida

La claror de l’ideal”.

 

 

Encara que Miquel Costa i Llobera parla de núvols, de l’altura i de gotes d’aigua, finalment, diu que les llàgrimes (la pluja, les quals van cap a la terra, indret on poden fructificar els conreus) són u dels elements que fa possible la vida i, de rebot, la primavera i que les plantes i els arbres quallen en el terreny.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, lligam mare-filla i dolçor

General, , , ,

Una altra composició que figura en la mateixa obra de Miquel Costa i Llobera, i en què es reflecteix la literatura matriarcal, és “L’arpa” (https://ca.wikisource.org/wiki/L%27harpa), recollida en la web “Viquitexts”. Així, una reina i la seua filla entren al palau i, la regina, qui sap que sa majestat conclogué, diu a la jove:

“’-Filla, tu vius per a conhort encara’.

‘-¿Què resta, mare, d’aquell temps, què resta?’.

La reina, aquí, sense dir mot, plorava.

I, fent signe, llavores, a sa filla,

      Li va mostrar una arpa”.

 

Podríem dir que la mare representa el passat, associat a l’arpa (a la part musical del Poble, u dels elements més característics del folklore i que ens dóna moltes pistes sobre la cosmovisió). Aleshores, la jove, qui empiularia amb els propòsits de la Renaixença, s’acosta a l’instrument:

“L’arpa era antiga, que, en los jorns de glòria,

Davant los reis, en el castell, sonava:

Encara dins la pols d’aquelles cordes,

Notes dormien de dolçura pàtria.

La jove prengué l’arpa… i, tremolosos

Los sons primers, com a gemecs, pujaven.

Després, va rompre un torrental de notes,

Com fonda pena que, plorant, esclata.

I los ecos feels que sempre vetlen,

Repetiren la veu tan enyorada,

I es movien dins l’ombra les banderes

      I l’òliba xiulava”.

 

No obstant això, la princesa, mitjançant la música unida a la llengua vernacla, farà possible que la mare recupere el seny de la vida:

“Estols de notes màgiques sortiren

De dins les mans de la princesa blanca,

Com los aucells aletejant nasqueren

De dins les mans puríssimes de l’auba.

Baixos los ulls, la Reina concirosa

Bevia el so de l’harmonia estranya,

I, per moments, parlava com en somnis,

I sos fills, que eren morts, anomenava…”.

 

Per tant, connecta amb la jove i, de pas, amb els fills que tingué. Al capdavall, en entrar la nit,

“Tard era ja. La lluna blanca i freda

Guaità tranquil·lament a dins la cambra;

I ningú sap, ¡ai, Déu!, fins a quina hora

      Durà lo so de l’arpa”.

 

És a dir: que la música que aportaren els sons de l’arpa duraren molt de temps. Cal dir que el poeta ho relaciona amb la nit, un tret matriarcalista, moment en què, altrament, van unides la mare i la filla.

Un poema després, en l’obra “Poesies”, l’escriptor Miquel Costa i Llobera (1854-1922), trau el tema de la dolçor junt amb la infantesa, detalls que estarien en nexe amb el matriarcalisme. Per exemple, en els versos de “Per què?” (https://ca.wikisource.org/wiki/Per_qu%C3%A9), publicats en “Viquitexts”:

“¿PER què mai té tal encant

Com mig oberta una flor?

¿Per què és tan dolça pel cor

La paraula d’un infant?

 

¿Per què l’auba és molt més bella

Que el migdia lluminós?

¿Per què és tot més agradós

Quan és encara poncella?

 

Poncella, esperança, aubada….

Sou aquí baix lo millor,

Perquè la vall de dolor

No és lloc de cosa acabada”.

 

És a dir, el poeta prefereix la infantesa i lo tel·lúric ans que l’aflicció.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

assemblea-pagesa-6f (1)