Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

“Una de les meves filles li va dir que volia ser pagesa”, Mireia Valls

General, , , , ,

 

Continuant amb el reportatge “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay, copsem molts trets matriarcalistes, començant per l’estima per la terra, per exemple, quan veiem que Anna Aragonès “és néta i filla de pagesos i (…) decidí apostar per formar part de l’explotació familiar.

(…) Recorda que, des de sempre, les reunions empresarials les han mantingut a la taula de casa, amb el menjar parat, i que, en elles, hi ha participat des del més gran al més petit. Això encara passa avui, una estima per la terra i per la feina que no ha fet més que créixer i que ha ajudat que la seva pròpia filla vulgui ser pagesa”. Com hem vist, en més d’una rondalla, les reunions es fan entre els pares i els fills, es tracten els temes de manera oberta i, a més, participen tots. Tots. Igualment, el fet que la filla trie seguir les petjades de la mare i, àdhuc, ser pagesa, parla d’un gran vincle amb la terra i reflecteix el matriarcalisme.

A més, Anna Aragonès comenta que “És molt important que les generacions futures siguin conscients de l’esforç de les coses i que aquestes necessiten el seu temps per donar fruits”, unes frases clarament en línia amb el món del camp i amb el matriarcalisme, com ara, per la importància que s’atorga a la paciència.

Més avant, Dolors Comes, presidenta d’una associació de veïns, comenta “Les dones són el pal de paller de les famílies i les empreses agràries, hem criat els nostres fills i filles, cuidat les persones grans i hem treballat -i treballem- la terra. Però la nostra feina mai ha estat reconeguda ni valorada” com també que “La dona de l’Horta de Lleida és forta, valenta, capaç d’afrontar qualsevol situació” (paraules que van molt en línia, àdhuc, amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1900). A banda, captem que “Filla de pagesos, casada amb pagès, no va dubtar mai en dedicar la seva feina a les tasques del camp, dures però, alhora, gratificants Sent un gran amor per la terra i la seva partida”.

Afegirem que, quan Dolors Comes tenia quaranta anys, passà al món de l’associacionisme i copsà un fet que hem tractat sense embuts: “A vegades, són les mateixes dones les que restem autoritat a la feina d’altres dones. I això és molt trist! Amb actituds així, fem un gran favor al masclisme i al patriarcat. (…) Hem de trencar aquestes actituds, i valorar les persones”.

Igualment, unes línies en què considerem que es reflecteix molt el matriarcalisme i, a més, el sentiment de pertinença a la terra, són les que tenen a veure amb Mireia Valls: “Les dones nascudes a l’entorn rural tenim un gran vincle amb la terra que ens ha vist néixer”. Mireia Valls, presidenta d’una partida rural, diu que “El territori és el nostre punt fort i ens hi costa marxar. De fet, quan vaig ser mare, vaig decidir tornar a la torre i criar-hi les meves filles”. A banda, exposa paraules que empiulen amb moltes rondalles i amb molts comentaris relacionats amb dones nascudes abans de 1920: “la dona (…) ha tingut més pes que l’home en la família rural, ja que ha compaginat tres jornades: casa, família i camp”. I podríem adduir que, la gran majoria de les vegades, ha estat ben tractada per l’home; i ell, per part d’ella.

Al capdavall, afig que, “Un dia, una senyora va preguntar a una de les meves filles què volia ser de gran. I ella, decidida, no va dubtar: li va dir que volia ser pagesa, perquè sap que és una feina molt necessària per a la societat”.

Podríem dir que les persones relacionades amb el món rural toquen els peus en terra, atorguen importància a la paciència, al pas a pas, tracten la terra com una mare a qui estimen i de qui saben que reben menjar i els fruits de la bonesa i del conreu de les bones accions, són molt obertes (com l’ambient hortolà en què es desenvolupen majoritàriament)… en relació amb la casa i, a banda, s’estableix un pas del món de la casa, al de l’hort i, a més, al social (el mercat, la cooperativa, balls i danses vinculades amb els camperols, etc.).

Finalment, quant al camp, afegiré que, des del curs 1992/1993, en què un mestre de Magisteri, Enric Sebastià Domingo (1930-2006), ens parlà sobre l’emfiteusi i, més encara, del 2003 ençà (quan, en cals meus avis materns, trobí un llibret que eren les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar, les quals daten de 1740) i copsí que, en els texts, hi havia paraules en llengua catalana, i, uns mesos després, entrevistí el meu oncle José Palop (1935-2021, des dels dotze anys vinculat amb el camp, bondadós i molt obert), vaig sentir una relació més gran amb el camp: s’hi havia conservat més i, sovint, molt millor, la llengua. I, per tant, calia tractar-lo amb estima.

Més tard, passí a interessar-me pels sants que feien de protectors dels llauradors valencians i, ara, per l’estudi sobre el matriarcalisme i, de rebot, sobre la terra i sobre tot l’àmbit lingüístic. Ho he pensat, per primera vegada, hui, mentres escrivia frases d’aquestes dones de Lleida. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pagesos que agermanen i que afavoreixen un espai de fraternitat

General, , , , , , ,

 

Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra i de l’estima de la terra, direm que el 19 agost del 2022 accedírem a un reportatge extens i molt interessant, “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay i publicat, si més no, en el 2020, en què onze dones tracten sobre el camp i sobre la terra. Entre altres coses, llegim, “A trenc d’alba, es lleva Rosa Batlle , una pagesa de soca-rel. Filla de pagesos, dona de pagès, i pagesa (…).

‘A mi, m’encantava baixar al mercat! Era el principal lloc de reunió de pagesos, i de les pageses! Anar al mercat era molt més que vendre, era fer comunitat’, explica Batlle”.

Ens trobem, per tant, amb unes paraules que ja parlen de fer comunitat, una actitud molt distinta a l’individualisme maquiavèl·lic que tant impulsa el capitalisme. A més, Rosa Batlle, amb “Prop de 80 anys estimant la terra, i traient el millor d’ella”, li porten a considerar que “L’Horta també és Lleida, i fa molta pena quan es renega de les pròpies arrels”.

A continuació, llegim unes paraules de Marina Pifarré, qui creu que, “Tradicionalment, la dona de l’Horta de Lleida ha estat molt tancada. No ha anat al cinema, ni a ballar, ni tampoc ha participat en cap acte municipal”, que “Els únics espais socials que ha freqüentat han estat el mercat i la cooperativa” i, com ara, que “La dona pagesa ha estat una dona destinada a viure a casa perquè no ha tingut temps a res més”. Comentaré que, partint de les meues vivències en la meua família (amb un oncle nascut en 1935 i dedicat al camp durant més de seixanta anys, fins al 2011), de les paraules de ma mare (en relació amb les seues àvies, nascudes en els anys setanta del segle XIX) i, més encara, d’un escrit de Joan Sala Vila (català d’arrels catalanes nascut en 1929), respecte a la pagesia durant la guerra (i, sempre, des de fets que ell ha conegut de primera mà), copse que, en comentaris semblants a aquest, hi ha una mena de menyspreu, sovint, cap a la dona i cap a lo rural, perquè es fa la mirada com si la ciutat fos una espècie de Xauxa o bé un camí de roses, almenys, en la vida i com a signe de progrés, sense incloure que, a major progrés d’aquesta línia, major desigualtat i menor presència del matriarcalisme.

A banda, a primeries del segle XX, abundaven els balls de línia matriarcalista i, amb la penetració del capitalisme i del castellà, minva el temps dedicat a balls i danses i, igualment, els matriarcals. Cal afegir que, en molts balls posteriors a la guerra i que no eren tradicionals en tot l’àmbit lingüístic, s’introdueixen junt amb la llengua castellana.

Per això, podríem demanar-nos ¿no serà que moltes associacions prefereixen una subvenció i inclinar el cap davant les autoritats polítiques i de la versió oficial de la història, en lloc de tractar el tema més enllà dels anys del franquisme i no des d’una visió no necessàriament marxista, ni anarquista, ni, òbviament, positivista (la que prefereix parlar de reis, de batalles, de gestes militars, de grans invents, etc.)? Per això, la tria d’una opció oberta fa possible que la gran majoria de la població també puga plasmar, explicar, escriure, etc., fets que ha conegut o bé que els han transmés avantpassats seus.

Afegirem que un altre prejudici, com ara, és considerar que la vida de pagès a penes tenia dies festius… sense dir que això ho accentuà el capitalisme, a diferència de la vida, per exemple, en l’Alta Edat Mitjana, en terres de lo que seria el Regne de Lleó, relacionat amb la cultura asturiana, la qual és matriarcalista. 

Adduirem que Joan Sala Vila, en l’entrada “La importància de la pagesia que jo vaig viure” (https://filosofiaipensaments.blogspot.com/2022/08/la-importancia-de-la-pagesia-que-jo.html), plasmada, amb noranta-tres anys, en el blog “Filosofia i pensaments”, comenta que, “Fou durant la guerra incivil espanyola. Jo l’any 1936 tenia 7 anys. Durant tota la guerra, vaig viure a pagès en una Masia de Collsuspina anomenada Can Torres. Vivia el nen i és, en la meva vellesa, que recordo i reflexiono. Només em referiré a fets de la meva estança a Can Torres durant la meva infantesa. Records de la pagesia m’alliçonen ara que soc avi. (…) Els pagesos, durant la guerra, foren molt generosos i salvaren força gent de morir de fam. Entre els homes del meu poble regnava una forta fraternitat. La seva pagesia reforçava la seva capacitat salvadora del necessitat. El treball no era cap impediment per assistir-lo. Les patrulles de milicians no van poder mai detenir a ningú. El poble de Collsuspina estava sempre a punt per defensar la seva gent i els seus pagesos foren un model de solidaritat. (…) Collsuspina, els anys de guerra fou un oasi de pau, llevat dels darrers dies de la retirada. (…) Els pagesos defensaren el seu poble de possibles atacs incontrolats, oferiren hostatge a famílies perseguides, donaren productes del camp a persones necessitades que demanaven ajuda i, durant la guerra, les escoles compliren amb el seu deure, amb la peculiaritat que el mestre de l’escola dels nens era un capellà”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Aquesta foto és del llibre ““El matriarcalismo vasco” (p. 23), publicat per la Universidad de Deusto en 1988. Lo que posa “ànima” fa referència a la part femenina de la persona.

Com podem llegir, “En cas de renegar de la nostra ‘ànima’, ens espera no sols un autoritarisme cada vegada més patent, sinó la impotència. En efecte, com indicàs l’escola de Frankfurt, l’autoritarisme antidemocràtic i de línia feixista es fonamenta en la repressió de lo propi femení que fa niu en cada persona i, com a energia latent, en la societat”.

Dones que estimen i que tracten bé la terra i molt obertes

General, ,

 

En relació amb el paper de les mares i de les àvies en el tema de l’estima per la terra, comentarem que el 23 de juliol del 2022 trobàrem unes paraules interessants en l’entrada “L’Elvira” (https://ousemporda.com/equip/lelvira), en la web “Ous Ecològics Empordà”, quan diu que l’Elvira “és la matriarca, el model a seguir, sempre té coses per ensenyar. Estima i cuida la terra on viu. L’ofici de pagesa li ensenyaren els seus pares i abans els seus avis, ara també hi té el fill i qui sap si en Martí i la Rita també seguiran les seves passes. L’Elvira és una persona molt humana, respectuosa i amb valors ferms”. Afegirem que, sobre els padrins i la terra, a mitjan juliol del 2022, copsàrem l’article “Visca els padrins, visca la terra lleidatana” (https://www.lrp.cat/opinio/article/1821986-visca-els-padrins-visca-la-terra-lleidatana.html?s=09), escrit per Magda Gregori i publicat en “La Republica – El Punt Avui”, en què podem llegir “La terra és la seva font d’energia i subsistència.

(…) Any rere any, collita darrere collita. Perquè no hi ha cap altra sortida. Vivim del que sembrem i del que arrepleguem dels nostres camps”, unes paraules que plasmen el matriarcalisme: la mare (la terra) com a subministradora de vida, com qui garanteix el futur i, igualment, com la terra que cal tractar amb simpatia.

A banda, comenta un detall que empiula amb lo matriarcal: la proximitat. Així, ens diu que, “Ara, es parla de productes quilòmetre zero, de consum de proximitat. I tant! Però el padrí sempre ho ha fet així. Sempre. Generació rere generació”. A més, Magda Gregori reflecteix que el matriarcalisme és una constant en les terres catalanoparlants (en aquest cas, tracta sobre Catalunya) i… en les rondalles (en què sovint apareix la figura del jardiner i, en moltes de les valencianes, el llaurador i l’hort):

“Catalunya és un país de pagesos, treballadors incansables, lluitadors infatigables. Persones que han fet de la seva vida un ofici imprescindible per existir, construir, aprendre, sentir i viure”.

Comentarem que Magda Gregori ho plasma com a “neta de pagès, filla de pagès i germana de pagès. Perquè el padrí ha ensenyat els valors de la constància i perseverança al pare, perquè el pare ho transmet al germà”.

Respecte al vincle que caldria tenir present i, fins i tot, remarcar, l’autora de l’article addueix que l’agricultura “ha estat sempre el millor rebost, una conserva que necessitem per seguir. Perquè sense cultius ni pagesos, tot s’atura. Tot comença i acaba a la terra. (…) La terra (…) sempre reneix i alimenta”. Per tant, de nou, figura la terra com la mare que fa possible la vida, la regeneració i el futur de tots els seus fills i de tota la fauna que hi viu, si més no, mitjançant el menjar, els aliments.

Un altre article, “Estimar la terra” (https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2169101-estimar-la-terra.html), d’Assumpció Cantalozella i publicat en el diari digital català “El Punt Avui” el 20 de juliol del 2022, reflecteix, molt prompte, el matriarcalisme: “Som terra. N’hem sortit, de la terra, fins i tot si creiem que l’Ésser Superior ens va fer amb fang.

(…) Dic terra, i vull dir el marc físic on hem nascut, on estem ficats, inserits, on vivim tots els moments de la nostra vida, on comencem a caminar, a dir els primers mots. El lloc on ens hem enamorat per primer cop. Terra vol dir tota la gent que he conegut, que són terra (…). Estimar la terra. És estimar els arbres, estimar les pedres, la sorra que es desgrana dels esclats de granit (…).

Estimar la terra és abraçar els arbres, sentir que els rius són la meravella. Estimar la terra vol dir conéixer aquells racons que els pares ens van assenyalar, aquí, ho veus, hi ha una cova”. Cal dir que, en traure la paraula “cova”, passem a un símbol que figura en moltes rondalles i que té a veure amb la mare, amb lo receptiu, amb el matriarcalisme.

Un altre passatge d’aquest article, molt interessant, és quan trau l’agricultura: “Estimar la terra és haver cultivat aquell trosset que els humans van descobrir a fora la selva i que van fangar, cavar, per a enterrar-hi llavors del bosc fins a fer-les créixer allà”. Les llavors, per descomptat, en què el llaurador confia que donaran els seus fruits en l’esdevenidor i que, per això mateix, les tracta amablement, amb paciència, com ho faria amb la mare que li donà la vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Les unia l’amor per la terra”, dones que deixen empremta i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre comentari en relació amb l’estima per la terra i, a banda, molt significatiu (perquè, entre altres coses, ens permet vincular el matriarcalisme amb el naturalisme i per l’empremta d’una àvia en una neta seua, ambdues amb una actitud matriarcalista davant la vida), n’és u que plasmà Francesca Sangra Solsona en el grup “Gent per la cultura” el 24 de juliol del 2022: “Estimaven la terra més que res i coneixien la utilitat dels seus fruits (herbes, llavors, fulles, arrels…) i sabien aplicar-les on calia. He vist coses prodigioses. I, quan va morir ma padrina, nascuda a 1880, em va doldre molt portar-la al cementiri: l’hagués enterrat, amb justícia, sota una gran alzinera”.

Continuant amb l’estima per la terra, en relació amb el llibre “Dues ribes per a una crònica”, de Cati Covas, veiem que “En Miquel i na Catalina creien (i, tal vegada, no estaven equivocats) que la terra, fins i tot, àrida i roja, és un dels pocs amors que, a la llarga, no traeix” (p. 20) i, així, “els set anys de n’Aurora ja l’havien convertida en portenya en el parlar, encara que, en família, conversaven en mallorquí, és clar” (p. 20). Cal recordar que, com escriu Cati Covas quan tracta sobre Campos (una població mallorquina) sense embuts, “el matriarcat és una constant ancestral en el destí de molts de mallorquins i també en la meva família (…) la seva mare, tota una precursora de dones fortes, els escriuria la seva estimació del seu puny i lletra” (p. 22).

Però, ¿com se les enginyaven, els catalanoparlants residents en l’estranger, per exemple, per a tenir l’estima per la terra on havien nascut i, si no, on ho havien fet avantpassats seus (des dels pares, fins als avis, besavis…)? Cati Covas hi comenta que “El gran avantatge del meu oncle era la ‘balearitat’ de la seva família, ja que vivien a poques quadres de La Protectora i de la Casa Balear i, a cada quadra, hi havia no menys de dos o tres paisans” (p. 23), una Casa que encara perviu (p. 27) i “Tots instal·lats com a satèl·lits a les seus socials que els unien a les Illes” (p. 27) i transmetent una cultura i una manera d’actuar i de veure i de viure la vida que “es transmeterien encara, en alguns casos, com és el meu, a una segona generació” (p. 27) i, així, “després de quaranta anys o més de viure a Bons Aires, na Isabel continuava repetint, per a gaudi meu i de ma mare, les pastorelles eclesials de Ses Salines” (p. 27). En eixe sentit, per exemple, “Els fills d’en Tomàs i d’en Miquel no heretàrem la terra campanera. No obstant això, fórem batiats amb els noms familiars, com a bons mallorquins, com si els nostres pares haguessin comprès els seus, malgrat tot, i volguessin continuar la vella tradició en aquesta riba” (p. 25).

També fa esment a “les seves cançons picants” (p. 26), és a dir, a aquelles en què intervé lo eròtic i lo sexual, i afig que “la realitat s’imposava en una festa amb absoluta majoria de paisans, en general, en gran ascens econòmic aconseguit amb la tenacitat característica dels mallorquins” (p. 30) en unes noces en què, àdhuc, “hi va haver algun ball de bot”, un ball matriarcalista molt típic de Mallorca.

Tot lo exposat fins ara explica que Cati Covas adduesca “Únicament acotaré que en Marçal i na Isabel[1] envelliren entre els seus coetanis, sense perdre un polsim de mallorquinitat” (p. 30) i que deixaren molta empremta en la vida de l’autora: “foren el segell indeclinable de la meva infantesa i continuaren en la meva vida per sempre. I hi continuen encara, àdhuc, després de morts ‘aquí’ o ‘allà’ la majoria dels protagonistes d’aquestes cròniques” (p. 31).

Igualment, Cati Covas plasma pervivències, com ara, les llonganisses i els botifarrons, costums ancestrals de tipus alimentari, les matances del porc… (p. 31). I, a banda, resulta interessant quan ens comenta sobre lo que percebé i lo que sentí quan fou en Mallorca, amb els peus en la terra dels seus ancestres: “Vaig resar en acció de gràcies. Perquè vaig entendre que la Vida m’obeïa especialment. Perquè, a la fi, havia arribat el retorn. No importava si na Isabel, en Marçal o en Tomàs descansaven a l’altra banda de l’Atlàntic. Eren al meu costat. (…) aquelles muntanyes, les mateixes que degueren veure la padrina partir cap a Amèrica, em donaven una nova benvinguda sense paraules” (p. 34). En aquestes paraules, es reflecteix el matriarcalisme, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, llegim com qui entra en una cova (símbol de la mare, de lo maternal, vinculat amb la terra), i és sucós quan addueix que “La meva padrina Isabel, com tantes altres, morí a Plata portant al seu cor el record permanent de la seva terra natal (…), ballava amb l’ànima i amb els ulls. (…) Dirigia la ronda amb alegria infantil (…), la dansa era de vida” (pp. 34-35), fins al punt que, al capdavall de l’obra, ens plasma que, a quatre velles de què parla Cati Covas, “Les unia la seva història, l’amor per la seva terra llunyana” (p. 35). Unes línies, des del meu punt de vista, molt significatives i precioses, encoratjadores.

Finalment, afegirem unes paraules que digué el president del govern espanyol Leopoldo Calvo Sotelo, a principis dels anys huitanta del segle XX, i que, sense esperit neoblaverista, ni col·laboracionista amb el patriarcalisme de l’altiplà castellà, exposem ací: “Hay que fomentar la emigración de gentes de zona de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español”. La cosa, com ja fan en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), està en no fer-se castellans, culturalment, encara que estiguem oberts a qualsevol punt de vista, un fet que, com podem veure, enllaça amb l’actitud dels familiars de Cati Covas, malgrat que ells ho fessen en Argentina, estat on el castellà és la llengua oficial de fet.

Agraesc la col·laboració de les persones que ens fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Els seus avis materns.

Dones que estimen la terra, que la recorden, que la promouen i molt obertes

General, , , ,

 

Cal dir que podríem demanar-nos com es vivia l’estima per la terra, fins i tot, per part de persones que, malgrat ser d’arrels catalanoparlants, vivien en altres terres i continuaven recordant on havien nascut i lo que hi anava unit. Així, en el llibre “Dues ribes per a una crònica”, de Cati Covas (versió en català de l’obra “Dos orillas para una crónica”, editada en Buenos Aires en el 2012[1]), l’autora, nascuda en Argentina en 1949, comenta que l’àvia materna “conservà sempre la dignitat i l’alegria de l’ametler florit i mantingué fins a la mort, emparada en una fe que anava més enllà de tota lògica i de qualsevol dolor o dificultat en aquest món” (p. 5). Cal dir que les cultures matriarcalistes són molt religioses, però des d’una visió molt oberta i que no acull el misticisme.

A més, Cati Covas addueix que, “A poc a poc, els dos amics es transmeteren sabers i habilitats (…) però procurant, això sí, conservar a ultrança, amb una tenacitat a tota prova, els usos i costums ancestrals” (p. 7) matriarcalistes, procedents de les Illes Balears.

En vincle amb aquestes paraules, hi ha el fet que “Na Isabel passava els comptes del rosari de fusta obscura i, a cada estació de la pregària, demanava per la seva vida i pel seu futur. (…).

Resant arribà la padrina Isabel a Bons Aires i resant visqué fins que morí. Segura d’un Déu que l’acompanyava, que l’estimava i perdonava més enllà de qualsevol fet o circumstància, tan sols per ser filla seva. Es tractava d’un Déu que sabia fer la torta[1] si feia falta, moderníssim per la seva època, sens dubte. Que, fins i tot, en això, na Isabel era precursora” (p. 8). Des del meu punt de vista, l’actitud de na Isabel podria ser una plasmació matriarcalista, malgrat que la figura religiosa (en aquest cas, Déu) siga masculina, així com, per exemple, els Sants de la Pedra (Abdó i Senent) procedeixen, si més no, en bona mida, de Demèter, la deessa grega de l’agricultura. Cal recordar que, en moltes rondalles en llengua catalana, Déu (i, en moltes més, Jesús) és un home molt obert a tots.

De fet, el matriarcalisme és molt receptiu en el tema religiós. Com a exemple, el 23 de juliol del 2022 férem una pregunta en Facebook, en relació amb la religió, amb la religiositat popular i amb lo que, popularment, es diria “beateria”, en àvies i mares nascudes abans de 1920, i, el mateix dia, Josep Moll Giner, en el grup “Dialectes”, ens plasmà un comentari que podríem empiular amb l’avia na Isabel:

“La meva àvia, 1900-1983, anava sovint a les funcions de l’església com actes socials. A casa, també feia rituals pseudoreligiosos: beneir taula, resar, passar el rosari.

Deia que la ritualitat era per al benefici immediat, socialitzar i harmonitzar passions”.

En eixe sentit, cal afegir que, com ja veiérem en l’estudi sobre els Sants de la Pedra (i comentàrem el 23 de juliol del 2022 en Facebook), “a mitjan segle XVI, els valencians eren més de celebracions de línia matriarcal i amb la terra, i no de la religiositat que impulsava lo místic, com plasma en 1542 el valencià Joan Baptista Anyés” en la seua obra sobre els sants Abdó i Senent.

A més, adduirem un altre detall: en determinades ocasions, em comentà Pere Riutort (qui havia tingut una educació matriarcal per part dels seus pares) que, quan pregava de manera més íntima a Déu, li deia “Paret” (“Pare”, amb un sentit afectiu). A banda, per les converses que tinguérem amb Pere Riutort i per lo reflectit en la seua explanació, captem una persona molt acollidora en el camp de la religió i receptiva a qualsevol cosa que puga fer avançar la humanitat pel bé de la gran majoria i, per descomptat, dels drets humans.

Igualment, Cati Covas escriu “Els meus avis paterns estrenyeren les dents i vinclaren el llom dia a dia amb la secreta esperança de tornar a Mallorca, de no romandre un dia més del que fos necessari en aquest ‘fer les Amèriques’” (p. 9) ja que convé remarcar que “es reunien els paisans a la Casa Balear, poc importava si els criolls eren anomenats així o d’una altra manera. Ells eren mallorquins i ho serien sempre, després de tot. En aquest riba i, a l’altra, tan llunyana” (p. 10). I, encara que visquessen en Argentina, molts mallorquins, com llegim en un passatge, acceptaven allò d’”Això sí: et serà difícil trobar-ne una[2] que no vulgui passar per l’església, sobretot, si ve de sa nostra terra” (p. 11).

Agregarem que alguns familiars dels que trau Cati Covas tenien un veí valencià i que la llengua catalana afavoria la unió i la col·laboració entre ambdues parts: “He de dir-vos que, per poder recollir el sembrat, ens ajuntam amb altres famílies valencianes que són veïnats nostres” (p. 17), els Soler.

I, en un altre passatge prou significatiu, copsem que Catalina Serra escriu a sa mare: “Això, sí. Tot i guanyar diners i menjar bé, la nostra illa és la nostra illa, ma mare. I cada una de les coses que allà tenim per costum, també la fan especial. El fogueró per Santa Catalina, els balls, les celebracions religioses. Nosaltres feim panades per Pasqua i també criam un porc per fer matances, però no és igual. Tot fa una altra olor i té un gust diferent” (p. 18).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Clucar un ull.

[2] Una dona amb qui festejar.

Dones que estimen la terra, que la palpen, que la refreguen i molt obertes

General, , , , ,

 

L’estima per la terra,  palpar-la, refregar-la i obrir-se.

Continuant amb el tema de l’estima per la terra, direm que el 22 de juliol del 2022 posí en Facebook una pregunta: “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿estimaven la terra on vivien? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. Cal dir que la pregunta sorgí arran d’un escrit que fiu a una catalana d’uns setanta anys, qui feia més d’un any, m’havia plasmat la seua vivència (extensa) sobre el matriarcalisme. Quan li comentí que esperava que el foc no hagués aplegat on ella vivia, em respongué amb un “Molt trist”. Doncs bé: les seues paraules em feren copsar fins a quin punt estimava la terra (en aquest cas, Catalunya) i, àdhuc, més enllà de la població on ella vivia i com si la terra fos la mare a qui calia tractar bé.

En el meu mur, el 22 de juliol del 2022, Isabel Vernet Coflent ens plasmà “Els meus besavis, quan es casaren, no es mogueren del poble; els meus avis, tampoc. La meva tia, tampoc, i, a la mateixa casa. Volien el poble amb bogeria. I els fills de la meva tia, també” i, més avant, Teresa Isabel Reig ens afegí “Indescriptible el seu amor a la terra”.

El mateix dia, en el grup “Dites, frases fetes, refranys, endevinalles i embarbussaments en català”, Montserrat Cortadella comentà “Per part de l’avi, conreaven la terra i, quan hi anaven, la tia els ajudava.

Barberà de la Conca.

Crec que tots els catalans… estimem d’aquesta manera la terra”.

Igualment, rebérem uns quants missatges que exposarem a continuació. El 22 de juliol del 2022, per exemple, ens comentaren “Varen néixer i varen morir al seu poble. Sempre amb amor i dedicació per la família i a la terra” (Francisca Farre). A més, Casimir Romero Garcia, un estudiós de part del folklore valencià, feu un comentari molt interessant i amb molts punts en comú amb part de lo descrit per ma mare en l’entrevista de febrer del 2020 (i en què, a banda, com en moltes rondalles en llengua catalana, l’àvia fa el paper de cap de colla i en un ambient matriarcalista): “Sí: en el cas concret de ma iaia, sí. No ho deien, però sí que estimaven la terra. La meua iaia tenien bancals, vivien de la terra (cereals, vi…). I elles també anaven molt al camp: les faenes de desmuntar, d’aclarir els pàmpols de la vinya, la sega i moltes coses.

L’horteta, la portava la meua iaia. Home… Tristament, ma iaia Consuelo i ma iaia Elena no m’han dit ‘A mi, m’agrada la terra’, però anaven i no les senties queixar-se (‘Quina calor fa!’…). I jo crec que l’estimaven també: els era necessària. Parle dels anys vint: (…) és quan van nàixer, en els anys 1915-1920.

En els anys cinquanta, en la postguerra, una horteta, les hortetes que hi havien d’economia de subsistència eren necessàries i les portaven elles.

Home,… el meu iaio portava el fem, quan calia carregar els melons,… Normalment, el dia a dia,… això, ho feia la iaia. Clar,… jo crec que sí: jo crec que les meues iaies sí que estimaven la terra. Ma iaia Consuelo, per exemple, tenien moltes oliveres: es passaven un mes i mig plegant olives. Ma iaia anava també: ma iaia no es quedava en casa.

Ma iaia, quan tenia cinquanta [ anys] , fins a seixanta anys i remitjó,… anava també. També anava amb un bon cabàs de menjar. I els menudets anàvem a transportar les olives a casa, i la iaia … La iaia no l’he vista mai dalt d’un arbre, però la iaia estava plegant i esmunyint olives.

Després, hi havia una relació molt forta entre les nostres iaies i el camp, sobretot, l’hort: feien salmorra, agarraven i secaven raïm, i secaven figues… Vull dir que jo calcule que un 25%-30% de les coses que es menjaven a casa venien de l’horta. I les portava la iaia. No sempre, però moltes vegades, la iaia.

Clar,… jo parle d’un poble de serra i pla, d’un poble de dos-cents, tres-cents habitants. I és lo que hi havia.

‘Estimaven la terra?’ és la pregunta. Sí. ‘Com ho reflectien?’ Tocant-la, refregant-la, cavant-la, sembrant-la, plantant-la”.

Respecte a aquestes paraules que hem remarcat, cal afegir que el matriarcalisme promou, sobretot, l’escolta i el tacte. A més, comentarem que el 22 de juliol del 2022 llisquí a ma mare tot lo que ens havien dit fins aleshores i, quant al detall de la terra (“Tocant-la”, com si la terra fos la mare que dona la vida), ella em digué:

“-Perquè se sentiria més identificat”.

Un poc després, envií un missatge a Casimir Romero Garcia, ell afegí el tema del preu de la taronja (a mida que passava el temps, estava més econòmica) i de la terra (cada vegada costava menys comprar-la) i, immediatament, captí que hi havia semblança entre una cosa que sembla tan simple (i tan popular), com són les taronges,… i la llengua, la cultura popular i el folklore (principalment, per l’evolució de la situació i per l’actitud davant tots tres).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“La llanesa catalana” i dones amb lligam amb la terra i molt obertes

General, , , , , ,

 

 

Poemes en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra.

El 23 d’abril del 2022, Antonia Verdejo González, una dona que el 15 d’abril del 2022 ens havia comentat, en un missatge, “sóc nascuda a Catalunya, però, entre una cosa i altra, fa uns cent anys que som a Catalunya. (…) Estimar la teva terra on vagis, portar-la al teu cor, però mai oblidar les teues arrels, perquè no pots estimar una terra si t’avergonyeixes d’on vens” i que ens afegí que “Mai es van sentir ni rebutjats, ni res de res: parlaven el català fora de casa” com també “Jo em considero catalana de cap a peus”, ens envià una foto corresponent a un poema de Francesc Vicenç Garcia (més conegut com “el Rector de Vallfogona”), poeta barroc que havia estudiat en l’Estudi General de Lleida i que fou ordenat sacerdot en Vic l’any 1605.

En paraules d’Antonia Verdejo, sobre el llibre “La poesia a l’escola”, de Celdoni Fonoll, de poemes, “el primer que vaig comprar als meus fills grans, per Sant Jordi, el 1985. Ells són del 1984 i encara no tenien ni un anyet.

Té alguns poemes en català antic”[1]. El que hem triat per al tema del sentiment de pertinença a la terra, que ens l’envià el 23 d’abril del 2022, diu així:

“A LA EXPRESSIVA SENZILLESA DE LA LLENGUA CATALANA[2]

Gaste, qui de les flors de poesia

Toies vol consagrar als ulls que adora,

Del ric aljòbar que plorà la Aurora

Quan li convinga dir que es fa de dia;

 

Si de abril parla, pinte l’alegria

Ab què desplega ses catifes Flora,

O a Filomena, mentres cantant plora,

De ram a ram, la llengua que tenia;

 

A qui es diu Isabel, diga-li Isabella,

Sol i esteles als ulls, als llavis grana,

Llocs comuns de les muses de Castella[3],

 

Que jo, per a que sàpia Tecla, o Joana,

Que estic perdut per tot quant veig en ella,

Prou tinc de la llanesa catalana[4].

 

Francesc Vicenç Garcia

(El rector de  Vallfogona)”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] El 30 d’abril del 2022 accedírem a la foto del llibre i ens indicà “El vaig agafar pensant en la mainada”. A banda, ens envià un poema del valencià Teodoro Llorente, vinculat amb la Renaixença (segle XIX), “La cançó del teuladí”, i un poema de Ramon Llull, titulat “D’esperança”.

[2] El transcrivim textualment.

[3] Com veiem, vincula lo castellà amb el sol, amb els estels (que, tots dos, aporten llum), els quals tenen a veure amb el dia, amb la claror, amb lo elevat i, per descomptat, amb lo patriarcal.

[4] En aquest cas, la cosa senzilla, lo pla (“ser una persona plana”). Adduirem que, així com, per exemple, en Nepal, els elefants femelles es lliguen a un pal… en horitzontal en la banda superior (i que evoca lo circular i, per tant, lo matriarcal, etc.), Francesc Vicenç Garcia relaciona la llengua amb la terra on nasqué, a més que hi escriu en sentit general.

Tot seguit, el poema, en la foto que ens envià Antonia Verdejo.

 

Les cultures matriarcals aproven la vida senzilla, la família, l’esperit comunitari i el juvenil

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla valenciana “La Mare dels Peixos”, arreplegada per Enric Valor, quan Jaumet fa els vint anys, comenta als seus pares “vull anar-me’n a córrer món i a buscar promesa per casar-me” (p. 44). I l’endemà ho fa, i, un poc abans, diu al seu germà Joan Batiste:

“-Tu guaita sovint per l’hort, i, si veus que es rovella l’espasa que hi queda, és senyal que em passa alguna cosa roïna.

(…) -Doncs faré com tu dius; te’n done paraula” (p. 45).

Al moment, llegim que, en aquell temps, hi havia una població d’una bella comarca senyorejada pel duc Frederic de les Dues Aigües, on un drac de set caps es menjava les persones (p. 45).

Aleshores, el relat transcorre per uns passatges molt semblants als d’alguna rondalla mallorquina: el germà aventurer, Jaumet, talla les set llengües i, en canvi, un home que sí que havia tingut coneixement de la crida del duc a favor de qui tombàs el drac, lliura a Frederic de les Dues Aigües un cap del drac:

“Per fi, don Frederic s’escombrà la gargamella i digué:

-Puix que aquest home ha mort el drac, jo que sóc duc i que tinc paraula de rei, promet la meua filla en matrimoni” (p. 49) a Tonet Cantó (conegut com Toni el Blanet), que era com deien a qui tractava d’enganyar el noble.

Un poc després, veiem que Jaumet vol parlar amb el duc “perquè tinc una declaració a fer sobre el tal Toni el Blanet i el drac” (p. 50) i ho fa en un moment en què la filla del duc Frederic, Elionor, encara refusava casar-se amb Toni el Blanet i, davant de la cort, Jaumet presenta al noble les set llengües que ell portava en una bossa (p. 50) i Frederic de les Dues Aigües es posa de part de Jaumet (p. 51). Uns dies després, “Es van celebrar les noces de Jaumet i la filla del duc” (p. 51), però, com que Jaumet volia més aventures, un dia agafa el cavall i es posa a recórrer la foia acompanyat pel gos (p. 51)… i, al capdavall, s’acosta a una casa atractiva… i que era on vivia una bruixa d’aigua i de veu dolça (p. 52).

Immediatament, captem un detall en línia amb el matriarcalisme: “Ell, refiat per valerós, passa avant (…). I, a l’acte, (…) Jaumet queda encantat: s’havia convertit en una estàtua enmig d’altres estàtues.

Mentrestant, a Dénia, la vida continuava igual. Joan Batiste un matí guaita com cada dia l’espasa que restava al camp (…). ¡Estava rovellada!

(…) Torna corrents a casa, ho conta a sa mare i es disposa a anar-se’n en busca de Jaumet sense perdre punt” (p. 53). Per tant, encara que, en les cultures matriarcals, s’està en pro d’experiències noves i tot, no ho fan amb intenció de fer ostentació, en aquest cas, de coratge.

Ara bé, Joan Batiste “agafa el gos, recapte i l’espasa rovellada, i emprén el camí: el gos olorà un moment la terra del caminet i tirà cap a Pego” (p. 52). El detall de l’espasa rovellada, com l’arma que alliberarà (en lloc de fer-ho una que no ho estiga), també apareix en rondalles de Pineda de Mar (el Maresme) recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX, i, igualment, en rondalles mallorquines plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I el color rovellat i, així, més bé fosc, de la mateixa manera que l’obscuritat i la dona, està vinculat amb el matriarcalisme.

En acabant, Joan Batiste, àdhuc, tombarà la dona que havia encantat Jaumet, allibera el germà i altres persones que, igualment, havien estat encantades (p. 55), i fa via junt amb Jaumet cap al palau del duc (p. 55). Joan Batiste diu al germà que, en cals pares, “les coses continuen com sempre. Jo els duré les noves.

A l’arribar a la presència dels ducs, Jaumet els va contar l’aventura” (p. 55).

I, quan acabaren les festes que havia manat el duc, “Joan Batiste se’n tornà a Dénia, que era el que més desitjava, a seguir fent companyia a sos pares, a viure una vida senzilla i a seguir la tradició” (p. 55). I tots, des dels pares fins als fills, feren la vida com des de la benèfica troballa de la Mare dels Peixos (p. 55).

Cal dir que, el fet que les coses continuassen com sempre, pot plasmar una continuïtat, per dir-ho així, positiva, perquè, si no, els pares haguessen desaprovat que Joan Batiste fes camí i haurien menyspreat la Mare dels Peixos. A més, partint d’obres com el llibre “El Comú català”, de David Algarra, podem adduir que el món agrícola també estava obert a lo nou, com totes les cultures matriarcalistes, fet que ho afavoria l’esperit comunitari, el qual anava més enllà de la família, i el juvenil.

Finalment, quant al títol de l’entrada, quan diem “vida senzilla”, no ho fem amb el significat de vida de pobre, sinó en què, per exemple, la vida quotidiana no inclou fer ostentació partint de la riquesa, sinó un estil de vida en què, com ara, es prima la creativitat que no cerca l’elitisme, la bellesa de la natura, en què es té petits detalls amb altres persones, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

Semblances entre el matriarcalisme valencià, el català i l’andorrà: un vincle comú

General, , , , , , , ,

 

Continuant amb la llegenda valenciana “El capellà de Favara”, plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, afegirem que el capellà Toni, amb motiu del retorn al seu poble, confiava en l’ajuda de Tereseta (la dona amb qui ell vivia) i en les habilitats de Ramonet, de forma que les coses anirien com la seda (p. 97), detalls que, igualment, podríem vincular amb el matriarcalisme: la confiança en els altres membres de la “família”, àdhuc, en la dona.

“La visita, com havia previst el pare Toni, va anar com una seda. Les dones cantaren com els àngels, l’alcalde va pronunciar un discurs breu, Tereseta va fer un arròs al forn deliciós i el bisbe i els seus acompanyants ho passaren divinament” (p. 98). Ens trobem amb unes frases que, enllaçant-les amb unes paraules del llibre “El Comú català”, de David Algarra, ens porten a un matriarcalisme molt reflectit: “La parròquia complia, també, una funció crucial en l’àmbit de la convivència, ja que era un centre d’orientació moral i d’inspiració espiritual, una força de cohesió que per si sola creava estrets vincles d’unió i germanor (…). Les fonts documentals permeten constatar la importància que van tenir els feligresos en la gestió d’institucions parroquials com l’obreria, les confraries, els hospitals i les almoines” (pp. 61-62) i, potser, fins i tot, les visites d’alts càrrecs religiosos. A banda, veiem que el discurs del batle fou curt (en línia amb el “No teoritzen. Viuen i actuen”, que és una realitat en les cultures matriarcals) i que hi hagué bona harmonia entre el bisbe i els altres assistents.

I és que, en aquest passatge (incloent el detall de l’harmonia entre els feligresos), també es plasma que “El sentit pregon de la nostra societat medieval rau exactament en el pactisme, o sigui en la concepció que el pacte amb la sobirania ha de regular tota l’ordenació humana i política de la col·lectivitat” (p. 100 del llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, en l’edició de 1960). No es ressalta la figura del capellà, ni la del bisbe, encara que siguen caps: el primer, de la parròquia i, el segon, del bisbat.

Quant al paper de l’autoritat religiosa del poble, el capellà, el 12 de juny del 2022, David Algarra (estudiós del comunalisme en l’Alta Edat Mitjana i fins ara, sobretot, a nivell de Catalunya), en un tweet, em comentà que “El paper dels mossèns rurals no l’he estudiat gaire però, pel poc que he vist, normalment, eren veïns del poble, fent unes litúrgies cristianes barrejades amb rituals camperols, per exemple, en els comunidors, a vegades, allunyades del que demanaven els bisbats”.

No debades, en la llegenda, es comenta que, “dos mesos després de la visita, el pare Toni, Tereseta i Ramonet ja estaven instal·lats en la parròquia de Sant Antoni” (p. 98) i que “El pare Toni era un capellà honrat, treballador, innocent i sincer, que no dubtava a l’hora d’ajudar els feligresos. No hi havia dia que no auxiliara algun pobret desesperat, no protegira alguna víctima dels poderosos, no repartira el seu menjar amb algú que tinguera fam, no visitara un malalt, no contribuïra a resoldre algun conflicte o no ajudara a qui ho necessitara. Per això es va convertir en l’ànima del poble i Favara sencera estava orgullosa d’haver donat al món un fill com ell” (pp. 98-99).

En relació amb aquest pactisme a nivell popular, direm que, en el llibre “El que fèvom a Canillo. Recull de vivències”, de Núria Boltà Vilaró i publicat pel Comú de Canillo (Principat d’Andorra) en el 2020, quan tracta sobre “Fer el veïnat”, l’autora (amb qui tinguérem ocasió de parlar) comenta que, fins i tot, durant les noces, “es feia palesa la importància dels veïns” (p. 61), ja que, un poc abans que el capellà declaràs marit i muller cada membre de la parella (p. 61), llegia una oració:

“Mitjançant gràcia de l’Esperit Sant, matrimoni s’ha tractat entre X i X… Si algú coneix algun impediment de consanguinitat, afinitat o parentiu espiritual, o altra causa… que ho anunciï, altrament incorrerà en les penes pel dret instituïdes…” (p. 61).

Per tant, l’empremta matriarcalista que ja hi havia en els comtats catalans, encara pervivia com també ho fa en el segle XXI.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Recomane el llibre “El que fèvom a Canillo. Recull de vivències”, elaborat per Núria Boltà Vilaró mitjançant una recopilació acompanyada de bona empatia, de sensibilitat ben conduïda i d’agraïment sincer cap als informadors i, a banda, sense menysprear les persones de l’àmbit rural. Fàcil de llegir i amb molta informació sobre la vida quotidiana de Canillo (Principat d’Andorra).

L’Església matriarcal, el sentiment de pertinença a la terra i el comunalisme

General, , , , ,

 

 

En la rondalla valenciana “El capellà de Favara”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, hi ha molts passatges en què es reflecteix molt l’Església matriarcalista, el sentiment de pertinença a la terra, el comunalisme i el fet que, com escriu Jaume Vicens Vives (en 1960 i traslladable a la tradició matriarcal), el poble fa l’Església i l’Església fa el poble, això és, que hi ha bon vincle entre ambdues bandes: una tradició, clarament, d’origen matriarcalista.

Així, en aquest relat, veiem que un xiquet, Antoniet (Antoni Cunyat i Forés), de Favara (p. 88) i que no parava en torreta, passa per distints seminaris i, un dia, el bisbe “li va encarregar que es posara al capdavant d’una parròquia, en un poblet de muntanya” (p. 89) i, com que les bones persones d’aquell poble, “que eren la majoria” (p. 89), havien tingut molta mala sort, confiaven en un capellà.

Ara bé, un segon mossén (l’anterior en el càrrec en la parròquia) era un amic dels bons menjars, de les aparences i de la paraula bonica, fins al punt que, com que abusà de la bona voluntat dels feligresos, “un dia, les dones del poble elegiren una comissió, anaren a contar-li el cas al senyor bisbe i aconseguiren que el traslladara a un altre poble, perquè elles ja estaven fartes de convidar-lo” (p. 90), un fet que enllaça amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), en què, com ens comentà el 18 de maig del 2022 un home molt coneixedor d’aquella cultura, a qui havíem demanat “En la cultura colla, ¿són les dones qui inicien accions semblants?”, ens respongué “Aquella és una cultura matriarcal”. Com copsem, les dones, qui fan de cap de colla, prefereixen autoritats eclesials de línia matriarcal.

Per això, quan un vicari es posa en contacte amb el pare Toni (Antoni Cunyat i Forés) i el capellà Toni se’n va a un convent molt antic que tenien unes monges a unes tres llegües del poble (p. 91), el nou capellà s’acosta en un ruc (p. 91), capta que elles li envien un xiquet que li ajudaria a dir missa i més… però que era un xavalet que necessitava molt a aprendre. En aquesta part de la llegenda, veiem que el narrador no s’inclina per la vida asceta de les monges, sinó per la vida en vincle amb la població.

Al poc de temps, el mossén copsa com és el xiquet i, com que, per al pare Toni, primer era l’obligació que la devoció, “es va deixar de catecismes i li va demanar que es preparara amb la campaneta i totes les altres coses necessàries per ajudar-lo a dir missa” (p. 95).

Les bones paraules del pare Toni convencen la mare del xiquet (p. 95) i, a més, l’educació matriarcal del capellà fa que “el senyor rector del poble va començar a guanyar-se la confiança dels seus feligresos, perquè tots van comprendre que un home capaç d’educar una criatura amb tanta paciència havia de ser una bona persona.

Al llarg dels mesos següents, les coses anaren millorant a la parròquia de Sant Pasqual. El pare Toni també havia trobat per fi una dona treballadora (…) i volia Ramonet com si fóra fill seu” (pp. 95-96).

Així, es plasma que, en les cultures matriarcalistes, les autoritats no ho són, simplement, pel càrrec que ocupen, sinó, més encara, perquè la gran majoria de la població, consideren que són bones persones, que són un exemple a seguir i que es pot confiar en elles.

I, com en una parròquia de què tinc molt de coneixement i de què conec el rector, com que el capellà Toni tenia molta harmonia i connectava molt bé amb els habitants del poble, “Els dies de precepte, l’església de Sant Pasqual s’omplia de gom a gom i tots esperaven l’hora del sermó, perquè el pare Toni tenia el costum d’acabar sempre amb uns versets, innocents i divertits, que alegraven els feligresos. I, entre setmana, tampoc no hi faltaven els bons cristians que, quan Ramonet passava amb la cistelleta de la col·lecta, es rascaven la butxaca” (p. 96).

Del paràgraf anterior, podem extraure punts interessants: en les cultures matriarcals, 1) la participació és alta, 2) el sermó (lo formal) i les relacions humanes, la bona harmonia, el fer bona pasta, etc., es consideren molt importants en la vida i 3) la generositat perquè el cap és una persona receptiva a tots i que no mira ningú de dalt a baix i que s’interessa per la comunitat, és elevada.

Per això, com llegim en el paràgraf següent, “D’aquella manera, amb paciència, fe i bon humor, el reverend pare Toni va aconseguir que els seus feligresos oblidaren els conflictes que havien tingut amb els rectors anteriors” (p. 96).

A banda, aquests detalls de convivència real, de qui toca de peus a terra i pensa més en els altres i en projectes que vagen més enllà del seu jo i del dels altres, no sols cohesionen sinó que, en el relat, apleguen al palau episcopal i al bisbe, qui “no es cansava de dir que estava molt orgullós de la faena que havia fet el reverend pare Antoni Cunyat i Forés” (p. 96), capellà que, a mes, per a rematar el matriarcalisme tan palpable en aquesta llegenda valenciana, “Sant Pasqual estava bé i ell no tenia queixa dels veïns; però el pare Toni, com qualsevol bon valencià, anhelava tornar al seu poble” (p. 97) i ho fa. La terra sempre tira i el realisme i el bon cor del mossén li havien fet possible moltes coses que, d’una altra manera, no haurien reeixit. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.