Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i dones molt obertes

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Sobre la terra i la llengua”, de Rosa Fabregat (1933-2024).

En aquest poema, el qual figura en la web “Quaderns Barri de Sant Magí”, de l’”Associació d’Amics de Sant Magí”, de Cervera (de la comarca catalana de la Segarra), com “Sobre la terra i la llengua. Rosa Fabregat. Pàg. 133-136” (https://santmagi.cervera.cat/quaderns-barri-de-sant-magi/quadern-num-1-any-2009/sm2009quadern_2-35-38.pdf/view), copsem el sentiment esmentat. Així, Rosa Fabregat i Armengol (1933-2024), posa

“SOBRE LA TERRA I LA LLENGUA

 

(…) Des de ben jove escrivia poemes tentinejants,

-Verdaguer era el meu model- que llegia en català

als meus pares i als meus avis.

(…) La llengua és la meva pàtria, la llengua que porto a dins,

la que mai m’abandonava, la que sempre em fa feliç.

La que brodo a la pantalla, la que brodava al paper.

La que porto dins de l’ànima, la que em batega a la sang.

La llengua i la meva terra que acull joves nouvinguts” (pp. 133 i 134).

 

És a dir, l’escriptora s’inicia llegint composicions de Jacint Verdaguer (poeta català del segle XIX, qui tenia molt arraïlat aquest sentiment i que, a més, fou recopilador de rondalles) i es desenvolupa en un ambient creatiu facilitat pels seus pares i pels padrins.

A banda, prefereix la llengua catalana, ja que, amb ella, plasma més l’escriptura. I, a més, comenta sobre una terra acollidora (un tret matriarcalista). Afegirem que vincula Catalunya amb l’obertura als altres:
“Som la terra acollidora que accepta totes les veus

i a poc a poc les fa seves i va barrejant les sangs

i els nous fills prenen consciència de l’esperit dels catalans.

Una terra que camina i ensopega ben sovint

amb els mateixos obstacles que la història va teixint,

per furtar-li la memòria i l’anhel de decidir.

No pot ser mai responsable de triar el propi destí”.

 

Per tant, trau temes relacionats amb la Catalunya del segle XVIII fins a la que ella ha viscut i, igualment, captem que els fills continuen amb l’esperit dels catalans.

Més avant, passa a la literatura catalana i a la figura del jardiner:

“I, en l’enllà de Ramon Llull -el políglot franciscà,

que alliberà presoners i emprà ferm la nostra llengua-.

(…) seré la jardinera d’un balcó ple de geranis

resistents al fred més viu. Són la mata de ginesta

(…) que perviu a la sequera”.

 

És a dir, empiula la terra amb la llengua i amb vegetació que reflecteix la fortalesa.

Adduirem que, en molts passatges del poema, també connecta Catalunya amb els immigrants, amb qui es mostra oberta:
“La nostra casa és la Terra i els seus fills som tots germans”.

 

En eixe sentit, al capdavall, comenta que la vida és el germà que aplega d’una altra terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, l’esperança en la mare i la gratitud dels fills

General, , , , , , , ,

Un altre poema de Ramon Pagès i Pla, el qual figura en el llibre “Un poc de molt i un poc de res” i en què també copsem el sentiment de pertinença a la terra, és “Terra de somnis”. Així, en la tercera estrofa, apareix un tret que té molt a veure amb el matriarcalisme (en relació amb el tema dels pactes i de les reunions) i amb lo maternal (representat per un arbre):

“Sobre el roure fidel que t’empara

feia festes l’esclat d’un estel.

 

I brillava la humil veritat;

la bellesa coberta de seda

revestia el repòs de l’arbreda

amb murmuris plens d’eternitat”.

 

És a dir, una veritat resultat de tocar els peus en terra  (l’arbre no és trasplantat a altres terres) i el descans (simbolitzat per l’hivern, igualment, de la vida, o siga, la vellesa) va acompanyat d’una vida nova, d’un cicle (l’eternitat, per mitjà del naixement i de l’esperança) que evolucionarà cap a la primavera (la infantesa).

Per això, tot seguit, indica que

“S’escoltava la veu de l’encís

i les flaires del somni que impera…

La resposta de la primavera

respirava les flors d’un País (…)

i una nit perfumada d’estrelles

ressorgia… per fer-nos germans” (p. 58).

 

Per consegüent, aquest reviscolament podria empiular amb lo matriarcalista, per mitjà d’una mare que escolta el fill (l’encisament), en lloc de limitar-se a oir-lo, puix que ell és la llumeneta, el flaire i el primer pas cap a la primera estació de la vida. Aquesta mare, a més, serà la generadora d’eixe renàixer i ho farà de nit, en l’obagor, un altre detall matriarcal, en una foscor que fa rogle i que, de pas, salva el Poble. De fet, l’escriptor de Viladrau addueix

“T’he forjat País meu verd i nu”.

 

Una verdor com l’arbreda de març i una nuesa com la noblesa del nen.

Igualment, trau unes línies que enllacen amb el folklore català, com ara, amb les dones d’aigua, ací, potser després de bressolar (o d’alletar) un nadó:

“He callat pacient el demà

i la lluna disposta  t’arbora

com la dama fidel seductora

que besant-te de pressa se’n va”.

 

Arran d’aquest ressorgiment, Ramon Pagès i Pla entra en el tema de Catalunya i de les arrels a què se sent empeltat: amb la mare, amb la llengua, amb lo vernacle i amb una mareta que, com en moltes rondalles, en llegendes, en poemes i en la vida quotidiana de catalanoparlants nascuts abans de 1920, dóna vida i esperança. Així, podem llegir

“Arrelada la parla, d’anhel,

sota l’herba encongida t’amara

per ungir-te amb l’amor net de mare

que desglaça el teu cos ple de gel.

 

I rebrolla la clara amistat,

i la bella i perduda pineda

com una heura enyorada s’enreda

encenent cants de fe i llibertat!

 

Nació del meu cor indecís…

T’he tingut en la pau vertadera,

i he onejat amb la teva bandera

quatre barres per fer-te feliç!”.

 

I, així, es reflecteix l’agraïment i el favor que el fill (el poeta) torna a la mare (l’acte en nexe amb la bandera, com a signe de victòria).

Finalment, altra vegada plasma aquest sentiment cap a una terra que li fa de sopluig, on qualla la seua creativitat i amb qui té un lligam fort, fins al punt que la tracta de Mare:

“Catalunya palau dels meus cants.

Ja floreixen, del seny, les roselles

i t’implora el futur meravelles

-Terra Meva!- de somnis gegants”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Cap d’Any, Bon Nadal i Venturós Any Nou.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poetes que enllacen amb esperança, en contacte amb la natura i amb la terra

General, , , , , ,

Continuant amb l’obra “Un poc de molt i un poc de res”, de Ramon Pagès i Pla, en el poema “Et busca amic…” (p. 44), hi ha trets que tenen a veure amb el matriarcalisme. Així, escriu unes paraules que podrien evocar-nos el lligam entre la mare i el fill de pocs anys o amb el nounat:

“Un sentiment novell de cop t’adora

i vol tenir-te a prop aquesta nit”.

 

I els versos del final, la membrança de les persones estimades:

“El teu camí senzill, com una dansa

plena d’amor i fe, se’ns amistança

ara, que vius… present en el record”.

 

La composició següent, “Deixa’t sovint…” (p. 45) és un cant al contacte amb la natura, fins al punt que l’autor (o bé, àdhuc, qui el llig o bé qui l’escolta) se sent part de la terra i, a banda, encisat com ho faria durant el desenvolupament d’una llegenda tradicional:

“Deixa’t sovint amar pel cos humil de faig

de la fredor subtil que mena el xic oratge.

Entre el silenci oeix remorejar el brancatge

del cor que fa embellir les flors del mes de maig”.

 

O siga que, malgrat l’hivern, el cor, els sentiments, encara conserven l’esperança (per exemple, plasmada en el faig, un arbre amb facilitat per a crear boscúria) i el renaixement de la vida i, així, l’autor acull la natura en les diferents fases i, per consegüent, també en la més freda (en nexe amb la vellesa i amb la confiança en una vida nova, en el nounat).

Adduirem que tot esdevé en terres catalanes, on el poeta empiula amb la dona (la font de vida) i amb l’obagor aquosa (dos trets matriarcals):

“Observa aquesta font que adolla brots de seny

d’aquesta fulla muda a l’ombra humida impresa

que sent fregar la pell del llavi amic que besa

per transformar-te el bosc, i fer-te ser Montseny!”.

 

D’aquesta manera, l’escriptor passa de l’arbre (un detall femení que té a veure amb la idea de mare, de matèria i de les arrels) al forest (zona associada a la dona, a diferència de la ciutat i de lo urbà) i està enllaçat amb la terra (el Montseny).

I, en paraules de Ramon Pagès i Pla, sota “l’embruix d’encisadora fada”, això és, d’un personatge en forma de dona i relacionat amb la infantesa en què, sobretot, l’àvia, li narrava llegendes i rondalles aborígens.

També copsem el matriarcalisme en un detall que figura en el seu poema “No caldrà un jorn…” (p. 46): l’ombra (a diferència de lo que podria simbolitzar i provocar com a resposta en una cultura patriarcal) és ben rebuda, quasi segur, pel vincle que hi ha entre la penombra i els personatges femenins. A banda, es reflecteix que el pas li resultarà senzill:

“No caldrà un jorn de fer engrandir

la bella veu policromada

que encén silencis a desdir

i engresca l’ombra, desitjada”.

 

En acabant, com captem en els versos “Poetes de secà” (pp. 49-50), fins i tot, les lliçons tardanes “aportaren rels d’ofici” en uns indrets on es diu

“que d’allà on no n’hi ha, no en raja.

De nosaltres, sí que en raja

i molts cops, quan no n’hi ha…”.

 

O siga, que perviuen l’esper i la vida (el doll o, com ara, el naixement d’un riu), la qual comença d’on ix aigua.

No debades, Ramon Pagès i Pla afig

“Rebeu, doncs, amb voluntat,

dintre el cor la humil presència (…).

Però també compartim,

cada mes plens d’alegria,

vetllades de poesia…”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

El matriarcat basc (Anne-Marie Lagarde), igualtat i construcció de les identitats sexuals en la societat agropastoral basca assemblea-pagesa-6f (1)

Literatura matriarcal en pro de la creativitat, de la mare i de la terra

General, , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Un poc de molt i un poc de res”, de Ramon Pagès i Pla, i en què captem trets matriarcals, és el de la pàgina 34. Per exemple, en llegir

“Pujo al cim del cimal

i trepitjo la terra

del camí enamorat 

de l’espai que enamora

la natura vivaç

i entre cants vivifica”.

 

Així, hi ha contacte entre l’escriptor i la terra (la dona), acompanyat de simpatia i d’amor per la natura, una natura (lo femení) viva i que, a més, aporta vida, possiblement, com a agraïment.

A mitjan obra, exposa la composició “Una amistat humil” (p. 42), en què apareixen detalls presents en altres poetes que hem triat per al punt de la literatura matriarcal:

“Una amistat humil, fidel, procura

trobar la pau clavada a dintre els dits,

la llibertat, grandesa dels sentits,

i mentre dorm a poc a poc madura”.

 

Per tant, l’amistança va unida amb l’encaixada de mans i, de pas, amb una actitud pacifica; la llibertat és empiulada amb la creativitat (obertura dels sentits, disposició a escoltar els altres) i, a més, tocant la maduració (la tardor, ací, simbolitzada per eixa entrada en el son).

A banda, copsem semblança amb poemes del català Joan Sala Vila (nascut en 1929), quan, per exemple, comenta que, qui cerca el lligam, ho fa

“i vetlla el món amb l’escalfor d’un bes

i, no és enlloc… si sap que no fa falta”

 

i, així, Ramon Pagès i Pla fuig de les ànsies de protagonisme o de lo que li podria crear malestar. No debades, després, plasma que

“Broda camins ben lluny de la batalla,

i porta el goig més pur al pensament.

(…) i, per no fer cap mal, s’ajup i calla.

 

Una amistat humil per res es dóna,

i abans de rebre ofensa greu perdona”.

 

En línia amb el matriarcalisme (però escrivint sobre com considera que no és bo fer política), el poeta de Viladrau recorre als versos “Amb llibertat…” (p. 43), potser perquè és u dels temes més associats a les democràcies occidentals.

Primerament, diu que

“Amb llibertat predica entre el desvari,

i fa dels cors mentida cada mot

per obtenir-ne un miserable vot

i convertir-se el país en un calvari.

 

És el poder i ordena amb la mà dura

malgrat que és un demòcrata excel·lent.

Remou les lleis i dicta el manament”.

 

Un poc després, comenta que aquest polític

“Ell no compleix, més aviat disposa

i vol que sigui tal com Ell ho imposa”.

 

I, tot això, en un ambient en què aquest home públic o, com ara, estadista,

“Mou les cireres de mil mons corruptes

que Ell ha enfonsat dins una mar de dubtes

per emplenar la seva vanitat”.

 

Al capdavall, Ramon Pagès i Pla enllaça aquest estil de governar amb un

“Estrany voltor que ha descarnat la Terra

i li ha muntat una ferotge guerra”.

 

Per consegüent, es reflecteix que, 1) a diferència de la cultura matriarcalista, en què els qui promouen la política la fan al servici de la terra, de lo vernacle, de la Mare Terra i dels ciutadans (que no vol dir que s’hi rendesquen, sinó que tenen present les seues paraules, les seues emocions, els seus sentiments), que toquen els peus en terra i que procuren afavorir un ambient creatiu i de justícia, sobretot, amb els més febles i en pro de la bona avinença entre el major nombre de persones possible i les autoritats, 2) la cultura patriarcal aprova que es puga descarnar (això és, violar) la Terra (no solament, el planeta Terra), ans també lo femení (començant per les xiquetes, per les dones i per les ancianes) i qualsevol grup històricament marginat en els Pobles molt promotors de la figura del conquistador i, per exemple, de lo urbà i de lo actiu.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i dones pacífiques i creatives

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Un poc de molt i un poc de res” de Ramon Pagès i Pla (1947).

Un altre escriptor en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, per mitjà d’aquesta obra, a què accedírem en el 2024 gràcies a la generositat de Rosa Rovira, és Ramon Pagès i Pla (nascut en Viladrau, població de la comarca d’Osona). Quant al seu estil, com podem llegir en el pròleg de Llorenç Gomis, “fa poesia amb la realitat humana aparentment menys poètica i més vulgar. Com en el poema on evoca amb força una escena de la vida corrent” (p. 10) i, com escriu l’autor en la dedicatòria, inclou “A la terra de l’hort de la vostra bondat” (p. 11).

Ja entre les composicions, en “La meva terra” (pp. 17-18), comenta sobre una

“formosa llar disposta i compartida.

Com una nit que el dia torna vida,

la meva Terra engendra un cel despert”.

 

Per a començar, el títol ja parla sobre la terra on viu. Igualment, captem la maternitat i que la dona és qui crea els éssers humans (i, així, no és ella qui parteix de l’home) i que el cel procedeix de la Mare Terra.

A banda, a vora d’Ella,

“La lluita oblida l’odi i s’agermana

i s’obren temps replens de gerda ufana

que entre cristalls albiren la claror.

 

No creu sinó vestir-se de raó,

de pau i set de llibertat humana,

de l’aigua de la font que humida emana

perquè el fullatge enterri la saó”.

 

Ací, la saó podria representar la maduresa de la tardor (la tristor) que el fullatge de la primavera supera mitjançant l’esperança (el soterrar). És més, no sols creix lo dolç (la gerda) unit amb la diafanitat, ans que la font (la dona) té vida.

Afegirem que aquesta terra

“No vol posar el verí de les paraules

ni el pensament d’orgull damunt les taules

que amb l’interès remoguin qualsevol”.

 

Com podem veure, la germanor abunda, és pròpia de l’indret on viu el poeta i enllaça amb molts trets matriarcalistes (com ara, el pacifisme, el bon parlar i la senzillesa). Per això, addueix

“Vol que l’amor estimi dins l’entranya

que la carena no esdevingui estranya

ni un brot d’incert no li malmeti el Sol”

 

i que, així, estime de l’interior de la mare estant, conegut, familiar i que faciliten el nexe entre la mareta (lo tel·lúric) i el fill (per a no anul·lar lo celestial, ni el sol).

No debades, més avant, exposa que

“Porta l’atzar clavat a la mirada,

i escolta cants de força enamorada

i lluita per la pau d’un món segur.

 

I amara dòcilment lluny de la guerra

un bri de llum fidel la meva Terra!”.

 

Per consegüent, és una terra que promou lo plàcid, les relacions humanes acompanyades de bona avinença, la música que connecta amb l’altre. I, òbviament, la relació amb una Catalunya esperançada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que donen vida a fills creatius i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Un altre poema del llibre esmentat de Miquel Banús i Blanch, en què es reflecteix el matriarcalisme, posa uns versos (p. 66) que diuen així:

“Guimbant riu amunt he descobert la Font

on l’aigua surt pura i clara.

La set m’ha fet néixer dins el cor

deus d’aigua que mai no s’acaben”.

 

Per consegüent, el poeta, corrent i saltant com un xiquet, fa camí cap a la mare (la Font) i, com a resultat d’eixa trobada amb la mareta i de la vida que ella li dona (i, de rebot, la Mare Terra), l’escriptor li està agraït.

En uns altres versos (p. 67), els quals enllacen amb la dona i amb l’aigua i, potser, igualment, amb Déu, l’autor exposa que ell

“Anava pel món

buscant aigua clara.

On és eixa font

que mai no s’estronca?

Veniu i beveu,

germans i germanes

que la seva deu

no és pas gens avara.

 

Jo tinc set d’AMOR,

tinc set d’aigua clara,

he trobat la Font

que mai no s’acaba”.

 

Com podem veure, la dona genera vida, en dóna (i de bona) i, de pas, en aquestes línies, ella salva l’home. Afegirem que la font, més d’una vegada, està vinculada amb el naixement d’un riu, amb la banda fluvial que simbolitza la infantesa. Aquest deu també podria representar l’amor amb una dona.

Una altra composició que empiula amb lo matriarcalista és “Al llindar de la vellesa” (pp. 68-69), molt sucosa:

“ABANS I ARA. Moltes raons per ser feliç.

 

Abans, caminava fent i desfent camins;

ara, només tinc un sol camí.

 

Abans, era un molí de parenostres i pregàries;

ara, contemplant sóc feliç i en dono gràcies.

 

Abans, delejava i volia moltes coses;

ara, he après a ser feliç amb el que tinc.

 

Abans, necessitat, trucava a la porta tancada;

ara, veig sempre les portes obertes. També la meva.

 

Abans, xerrava i creia que parlava;

ara, valoro el silenci de les paraules no dites.

 

Abans, quan tenia set pidolava aigua;

ara, he descobert un Foc que no s’apaga.

 

Abans, necessitava i ho volia tot;

ara, un no-res em fa feliç.

 

Abans, els dogmes m’aclaparaven;

ara, sols visc per al Senyor.

 

Abans, lleis i preceptes m’esclavitzaven;

ara, la llibertat de l’Amor em fa lliure.

 

Abans, de ser estimat el meu cor es delia;

ara, estimo a tothom i em sé estimat.

 

Abans, un bosc frondós em captivava;

ara, un senzill jonc m’enamora.

 

Abans, necessitava tots els déus de l’Olimp;

ara, un sol Déu em fa feliç, i a Ell sols adoro.

 

Abans, ho volia tot, i lluny ho buscava;

ara, veig que tot ho tinc a dintre meu.

 

Abans, era un jove vell;

ara, que sóc vell, és quan sóc jove.

I, de tot, en dono gràcies a Déu”.

 

 

Adduirem que, si aquest poema fou escrit com es pot llegir al final de la plana 69, l’hauria creat el mateix dia que féu els seixanta-cinc anys.

Al llarg de la composició, apareixen trets matriarcals amb què ell s’identifica: el contacte amb una natura que li agrada, l’austeritat, la disposició a donar hospitalitat a qui ho pogués necessitar, el caliu que fa que la seua vida tinga sentit, el contacte amb la terra junt amb la creativitat (en lloc del culte als dogmes o a les normatives).

I ho fan acompanyats d’una actitud oberta amb el proïsme, el qual li torna en forma de present per part dels altres com també d’un sentiment de pertinença a la terra (el qual fa que no pretenga cercar altres indrets de cultures diferents) i de l’interés pels petits detalls i per una vida en què Miquel Banús i Blanch encara està jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Música matriarcalista de Nadal de les Illes Balears estant

General, , , , ,

Música matriarcal rebuda en correus electrònics, en missatges…

 

Tot seguit, posarem música que sí que plasma molt la cultura tradicional de la terra catalanoparlant, encara que no és anterior a 1930, ni a 1980, any en què hem considerat que, poc o molt, comença a introduir-se’n molta i aliena a la tradició vernacla, això és, al matriarcalisme i, com més va, més (fet que, per exemple, ja copsàrem en gloses menorquines dels anys cinquanta del segle XX, recopilades en l’obra “Menorca eròtica”, de l’autor i editor Vicent Pons, publicada en el 2020).

I ho fem a partir d’una composició que Felip Munar i Munar (Lloret de Vistalegre, 1960), mestre i folklorista mallorquí, ens envià, sense esperar-nos-ho i com si fos un present per a les festes de Nadal del 2024, el 18 de desembre del 2024. Diu així:

“Cançó de Nadal 2024

 

Nadal és gran alegria,

i també és un comiat,

Nadal és afinitat

amb la gent de cada dia,

Nadal és companyonia,

viure el passat i el present,

Nadal és un argument

que hem convertit en història:

Nadal pot ser la victòria

d’un nou país resplendent.

 

Els desitjos són constants,

a pics massa repetits,

han deixat de ser envits

per esser atenuants

d’aparents falsos encants

que just la disfressa arregla

i els hem convertit en regla:

seria bo que entenguem

i que visquem i aprenguem

d’aquest primer quart de segle.

 

És que tan sols deman viure

en pau en el meu país,

no vull demanar permís

per fer-ho amb un somriure;

que la llengua sigui lliure

de carnívors enemics

que trepitgen massa pics

la deixa dels nostres pares

i la llavor de les mares

que a tots ens ha fet més rics.

 

Visquem ara amb l’esperança

de reviure un nou futur

de poder tombar el mur

refermant nostra amistança,

facem la nova aliança

d’un vint-i-cinc amb afanys,

facem créixer uns nous tanys

per estimar més ca nostra

i facem també amb ca vostra

nostra casa per molts d’anys.

 

Amb estima i desitjos de bon de veres, del vostre amic Felip Munar i Munar.

Nadal de 2024”.

 

En resposta a aquests versos, el mateix dia li demanàrem “¿Sols fer cançons d’aquest tipus? ¿Les publiques amb música? Gràcies” i ens escrigué “Fa uns trenta anys, cada any”.

Com podem veure, en la primera estrofa, no sols vincula el passat (Nadal forma part de la tradició del Poble catalanoparlant) amb el present, sinó que, igualment, reflecteix un sentiment de pertinença a la terra com també més avant: “un nou país resplendent”.

Després, fa una defensa de lo tel·lúric, per mitjà d’una crida a estar alerta a lo que no és matriarcal (les disfresses i els falsos encants) i, per això, demana viure en un país (la terra dels ancestres i la dels qui aproven lo vernacle i català) en què no calga permís per a emprar la llengua catalana, ans poder estar-hi amb un llegat (la deixa dels parents) i amb el resultat de la llavor de les mares (la semença que colguem en els camps en època de sembra i hivernal amb l’esperança en una vida nova i en l’esdevenidor).

Ara bé: convida a l’amistat i a la bona avinença (la nova aliança), la qual, de la mateixa manera que els pares (per mitjà de la maternitat i de la fecunditat), farà possible que cresquen tanys (rebrots del tronc, ací, del familiar, de la comunitat catalanoparlant) perquè les noves generacions actuen 1) en pro que els forasters respecten la terra d’acollida i que, de pas, 2) la gent de la contrada i aborigen puga confiar en els qui provenen d’altres indrets, sobretot, com més considerables siguen les diferències culturals i de tradicions (“nostra casa per molts anys”). Al cap i a la fi, com posava Felip Munar i Munar en la presentació del llibre “Prenint el demble a les paraules”, d’Antoni Llull Martí (1935) i editat per Edicions Documenta Balear en el 2009, a què accedírem pel 2014, “Quan i com arribam a conèixer una persona? I un poble? I una llengua? Només si som capaços d’entrar i entendre l’ànima que sura al voltant d’una persona, d’un poble o una llengua, serem capaços de conèixer-los. (…) Ell [, Antoni Llull Martí,] ens diu que pretén crear adeptes, amadors de la llengua” (pp. 9-10).

Finalment, cal remarcar el desig de bon cor del glosador: “de bon de veres”. O siga, seriosament i no, com és comú en les persones políticament correctes, parlar per parlar perquè toca parlar. I qui diu parlar, diu qualsevol altre acte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i sexualitat matriarcal i pacifista

General, , , ,

Prosseguint amb la literatura matriarcal en la poesia de Miquel Banús i Blanch, en el poema “Jo no tinc cap barca xica” (p. 47), dins del llibre sobre el Collsacabra, no sols exposa el sentiment de pertinença a la terra, sinó paraules que, en un primer moment, podrien semblar-nos negatives i que, en accedir a fonts sobre el matriarcalisme, captem que tenen a veure amb lo vernacle: com ara, xica (en el sentit de petita), abrupte i aspre. Així, diu

“Jo no tinc cap barca xica,

ni vaixell per navegar,

que sóc fill del Collsacabra

i el Collsacabra no té mar.

 

Conec bé la mala fotja

dels camins embardissats,

penya-segats i cingleres

han sigut sempre el meu jaç.

 

Terra abrupta, terra aspra,

terra agrenca i de secà,

però és una terra agradable

i que fa de bon mirar.

 

Aquesta terra és ben nostra

i l’estimem de debò,

la defensem amb les ungles

i la guardem dins del cor”.

 

Per una banda, no sols renuncia a anar-se’n a la mar (la qual, per a moltes persones, representa la llibertat, l’espai de les persones lliures) i amb una barqueta (recordem les rondalles en què l’espasa xicoteta és la que cal agafar, en lloc de la llarga). És més, el poeta de Rupit, coherent amb la terra on viu (no hi ha mar), empiula amb lo tel·lúric i, de pas, amb la mare.

Quant a la segona estrofa i la tercera, podrien evocar-nos el poema “Assaig de càntic en el temple”, del català Salvador Espriu (1913-1985), quan escriu que estima

“aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria”.

 

Ara bé, cal tenir present que Salvador Espriu la plasmà en 1954, en plena dictadura franquista, i que, en canvi, Miquel Banús i Blanch posà aquests versos en el 2004, en una etapa més esperançadora. No debades, per exemple, comenta que la seua terra és agradable i de benveure.

Fins i tot, el seu esperit lluitador (per la terra i no, com ara, amb l’objectiu de passar a la posteritat) va unit al cor, als sentiments i copsem aquesta terra com si fos la dona a qui el poeta acolliria en sa casa i que li donaria la benvinguda: “la guardem dins del cor”.

De fet, en una composició posterior (p. 48) del llibre “Dins la pau del Collsacabra”, l’escriptor de Rupit parla d’un semen pacifista, tret que, no sols podríem enllaçar amb la maternitat (la cultura matriarcalista, puix que el mot semen significa “sement”, “llavor”, i es podria considerar la “llavor d’una bona avinença en el camp eròtic i sexual” entre ambdós), sinó també amb una sexualitat matriarcal i vernacla, amb unes paraules que, possiblement, adreça a una jove del Collsacabra o bé a una dona en època fèrtil i de la mateixa contrada:

“Ets per mi la flor més fina

que entre cards sempre has viscut,

tendra rosa sense espina,

fruit d’eterna joventut.

Si vaig de sol fos un dia

esquinçaria el cel blau

i dins el teu si hi posaria

el dolç semen de la pau”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra i dones senzilles i generadores de vida

General, , , , ,

En la segona part del llibre “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, l’autor comença dient “m’adono que són les petites coses de cada dia les que em fan ser feliç” (p. 29). I, aleshores, en reflecteix algunes. Per descomptat, en nexe amb la comarca.

Així, en els versos de “Que bonica és la lluna” (p. 31), ens parla d’una lluna “amb sa cara tan bruna”, és a dir, color terra; en “Cançó de comiat” (p. 33), escriu que ell baixa a la mar i, després,

“Adéu, ma terra, – fills i esposa

i tot quant aimo – en aquest món.

(…) Ella m’espera, – jo m’hi apropo.

-Puja -va dir-me – jo hi vaig pujar;

i a tota vela, – dins la mar blava,

la vella barca – se’ns emportà” .

 

Per tant, no sols evoca Rupit (el poble), sinó que el poeta s’acosta a la vellesa (la mar), la qual li guanya en força, porta la iniciativa i actua amb molta espenta, fins al punt que se l’emporta i, igualment, que aconsegueix que Miquel Banús i Blanch (l’home) faça lo que vol la mar (la dona). Cal dir que l’aigua (com tantes vegades en la literatura matriarcal) és u dels trets típicament femenins.

Afegirem que, com podem veure, l’escriptor no passa d’un símbol femení a u de tipus masculí, ans a un altre de la mateixa corda (de lo tel·lúric), a lo aquàtic. Prossegueix amb el sentiment de pertinença. 

Aquest lligam amb el terreny, amb el Collsacabra, el continua en la composició següent, “La flor a l’abella” (p. 34), en traure l’orella (representació de lo auditiu, més propi dels Pobles matriarcals) i que els petits detalls van units a la senzillesa en les relacions amb els altres, com hem copsat en dones que responien a la vida molt d’acord amb el matriarcalisme. A banda, captem que, si ens fem intel·ligibles i connectem amb el pròxim, la vida pot resultar més grata i més beneficiosa per a ambdues parts:

“Què dirà la flor a l’abella

quan li parla a cau d’orella

sobre els prats assolellats?

Deu cantar-li cançó dolça

rebolcant-se per la molsa

com a bons enamorats.

 

I així, la petita abella

explica els secrets d’ella

a totes les flors dels prats

que, cofoies i felices,

treuen el cap de les bardisses

lluint vestits policromats”.

 

Cal dir que la molsa (sovint, representada de color verd) roman adherida a la pedra, a lo tel·lúric, s’hi empelta. 

Adduirem que, en el poema “Cant d’amor” (p. 35), també figura una abella (potser, com a símbol de la dolçor, de l’amabilitat en les relacions amb el proïsme):

“Una abella juganera

el cant d’amor va escoltar (…)

i a la següent primavera

neix el ‘clavell de pastor’”,

 

i, així, podríem dir que l’abella (ací, associada a la primavera i al renaixement de la vida i de la flora) dóna vida a una flor solitària (com els pastors, a diferència de la mare que alleta) i de fragància agradable: el clavell (sovint, vinculat amb lo masculí). És més: la dona, com la terra, crea l’home, el fecunda (i, per consegüent, no és l’home qui, fruit de la inventiva o de la creativitat, engendra la terra, ni la Mare Terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i defensa de lo autòcton i de Nostra Senyora

General, , , , , , ,

Una altra composició en què copsem el sentiment de pertinença a la terra (ara, mitjançant els balls) és “La Plaça de la Vila” (p. 22), en l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, com ara, quan diu

“A la Plaça de la Vila

les sardanes van tocant,

jo des del llit les escolto;

(…) l’esperit se sent ben lliure

superant ceps i paranys.

 

Les notes de la sardana

jo mai més podré oblidar,

en mi viuran nit i dia

fins que baixi en el fossar.

 

Són la veu del nostre poble

que volien fer callar,

una veu honrada i noble

la del poble català”.

 

Com podem veure, en els pitjors moments i tot, el poeta connecta amb la terra, podríem dir que ella li tira. I, a banda, Miquel Banús i Blanch no es deixa seduir per decantar-se, com a preferent, cap a altres terres, cap a altres cultures: les notes del balls seran evocades allà on ell visca, així com, per exemple, en la meua família, ma mare (nascuda en 1943) ho feia amb la música valenciana mentres que, durant uns mesos, residí en Madrid, com m’ha dit algunes vegades.

Igualment, els darrers versos ens confirmen els anteriors i, així, continua amb el nexe amb la mareta i, per consegüent, com ara, no fa una lloança (ni propaganda) de balls forasters i que, àdhuc, puguen no ser de línia matriarcalista. Al cap i a la fi, la sardana forma part del Poble, de lo vernacle.

Uns poemes després, en el titulat “A cau d’orella” (p. 24), apareix, com si fos una semblança, el poble de Rupit i la nit, dos trets (lo tel·lúric i l’obagor) que enllacen amb lo aborigen:

“Encaixonat dins la muntanya

hi ha un poble molt petit,

una riera l’acompanya.

I que n’és de rebonic!”.

 

En acabant, posa alguns llocs de Rupit i, més avant, escriu

“a Rupit, dolç salm d’amor.

 

Ben fluixet i a cau d’orella

et diré, com si resés,

que ets un poble amb bona estrella.

Com tu no en conec cap més!” (p. 24).

 

Per consegüent, en compte de menysprear lo xicotet, lo rural, els poblets, els llogarets, etc., o siga, lo que no és urbà, en fa poesia i podríem dir que són el caliu que atorga vida a l’escriptor, un senyal més que la dona (lo terrenal) “salva” l’home (ací, Miquel Banús i Blanch) i del sentiment esmentat.

En eixe sentit, encara que l’ermita de Montdois pateix el pas del temps, en la composició vinent, “Requiem per l’ermita de Montdois” (pp. 24-25), comenta que,

“com petjada dins la sorra

el teu record restarà.

 

(…) Sols en queda una desferra

de l’ermita de Montdois”.

 

Prosseguint amb Montdois, ara, per mitjà de Nostra Senyora, en el poema “Molí del Rodó” (pp. 27-28), no sols indica que “el molí era un sagrari” (p. 27), sinó que empiula amb la

“Verge de Montdois,

oh Mare estimada,

(…) heu set destronada,

però del meu cor

Vós sou reina encara” (p. 28).

 

I és que, com plasma més avall, la Mare de Déu forma part de Rupit, el poble del poeta, “el meu bressol i el meu llit” (p. 28), és a dir, l’indret on ell nasqué i on ell viu (àdhuc, el seu sopluig, possiblement, també creatiu).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)