Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Dones fortes, que regnen en el seu territori i l’educació matriarcal

General, , , ,

Una altra rondalla, igualment, recopilada per Enric Valor, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Don Joan de la Panarra”, la qual figura en el mateix llibre de Francesc Martínez i Martínez, de 1912. En Finestrat, un poble valencià de la Marina Baixa, hi havia un fadrí que sempre deia “Faena fuig” i, si no, “Faena, gira esquena” (p. 167) i, com posa el folklorista, “sense fer-ne un brot” (p. 167).

El fet és que un dia mata cent mosques i, en acabant, “li va suggerir una idea que, de seguida, posà en pràctica: l’encomanar, al llander, li fera un rètol que posara” (p. 168) que, “d’un colp, matà a cent, / i res, a ell, li ha passat” (p. 168).

En haver-ho fet el llander, “se’l va posar en el barret i se n’anà pel món, molt ufà, en busca d’aventures (…).

Rodant de poble en poble i passant de nació en nació, va aplegar a un regne en què tota la gent estava amb gran consternació” (p. 168) perquè hi havia una serp, gran, que cada dia es menjava, si més no, una persona. A més, “les trampes les havia burlades; els exèrcits, havia destrossat” (p. 168). Com podem veure, es tracta d’un home d’acció i, això sí, ufanós i vanitós, detalls que prompte captaran en la Cort i que influirà en les respostes que li donaran. Afegirem que apareixen trets matriarcalistes: la serp (que toca els peus en terra i que simbolitza la dona), la qual és forta i es fa lo que ella vol.

A continuació, llegim que “el Rei havia manat fer un pregó, en el qual es deia que aquell que matara l’esmentat animalot, es casaria amb sa filla que, com era sabut, era pubila i, per això, sa hereua en el trono” (p. 169). En aquest passatge, es plasma que, en les cultures matriarcalistes (i en moltes rondalles), la dona és l’hereua (ací, se la tracta de pubila, nom que rep la filla major que, en una casa o, per exemple, en un mas, hereta la possessió). Adduirem que u dels costums que més han durat és que, malgrat ser-ne la propietària, fa costat els germans i els pares.

El rei rep Don Joan i li comenta que “ara, al llegir el mot que Don Joan portava, havia renascut la confiança en ell i en tota la Cort (…). Més, sabent que el premi era casar-se amb la princesa. Acceptà Panarra” (p. 167) i, quan li demanaren què necessitava, respongué “un tros d’espasa, pa i bacallà” (pp. 169-170). Molts membres de la Cort i, a més, el rei, copsaren el nivell de Joan de la Panarra i, des d’aleshores, són ells qui marquen el compàs a l’home de Finestrat.

Un altre passatge interessant, i en què es reflecteix el matriarcalisme, posa que “Tenia la fera el seu cau en un castell (…) que estava a l’entrada d’un extens i espessíssim bosc. El nostre cavaller, de pas que s’encaminava a aquell paratge, procurava reportar-se bé dels costums de l’animal, a les hores que eixia a caçar persones, els llocs per a on solia passar amb més freqüència” (p.  170) i més, i els emmagatzemà en sa testa.

Més avant, es comenta que la fera dormia i que, “segons es digué per la comarca, de bon matí, es tragà un pastor, el xicot i, encara, per a postres, alguns cabrits” (p. 171). Per consegüent, la dona apareix forta i respectada en la comarca, com si fos una autoritat.

Adduirem que, en tornar a la Cort i dir al rei que havia fet lo que ell li demanava, el monarca li posa altres proves. I Don Joan de la Panarra hi reïx.

I, altra vegada, apareix un tret que enllaça amb el matriarcalisme i amb la figura de la dona: Don Joan de la Panarra s’acosta a un cavall i “li deixava caure en la boca trossos de pa mesclats amb molletes de bacallà, al mateix temps que li parlava afectuós. (…) d’allí, a uns quants més, ja li llepava les mans a qui era ja son amic i prompte fon son amo, ja que, amb paciència, pa, bacallà, paraules i palmadetes, li posa un fre i li puja a cavall. Quan cregué que ja el tenia ben domesticat, va prendre el camí de la Cort” (p. 175). En aplegar-hi, troba que els nobles assistien a corregudes de joies (el rei, la princesa, els cortesans…) i, quan Don Joan de la Panarra es presenta al monarca, ell li diu que haurà de superar una tercera prova. Així, captem que el rei (i la Cort) tenien un model de persona a fer de marit de la princesa i només estaven oberts a admetre’n en aquesta línia i no, per exemple, una persona prepotent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

L’educació matriarcal, la jovenesa i autoritats que recompensen el bon cor

General, , ,

Una narració que, entre d’altres coses, té passatges eròtics i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, és “Tres figues i quatre corbos”, en què, a més, es plasmen trets matriarcalistes. Primerament, direm que un corbo és un recipient semblant a un cove i que serveix per a traslladar fruita, peix, etc. Un home “no tenia més propietat que una casa no molt gran i, junt amb ella, un corralet descobert en què va plantar una figuera, la qual començà a créixer amb molt de poder. Veritat és que, fora de les hores de jornal, son plantador no feia més que cuidar-la, no deixant créixer al seu voltant una herba i tenint sempre la terra ben mulladeta. Els dos únics i grans volers que tenia eren la dona i la figuera” (p. 156). Per tant, veiem que la filla (la figuera) gaudia de prou llibertat, que estava forta i jove i que l’educaven de manera que no agafàs les males herbes de la vida.

Igualment, la dona (ací, plasmada en la filla) frueix de saó, de la mateixa manera que, com ara, els llauradors de l’Horta de València, quan plou i veuen que farà bé a les collites, més d’una vegada, diuen “Esta aigua farà saó”.

Afegirem trets importants en nexe amb lo matriarcal, per exemple, que el pare estime la filla (la figuera) i, a banda, la muller. I, més encara: “no estant aquella [= la muller] malhumorada i esta ben poderosa, ja estava ell desvanit i era feliç” (p. 156). Copsem, per consegüent, bones relacions entre tots tres.

Prosseguint amb la rondalla, “Cresqué la planta amb molta força, tirant unes rames com a verdancs i uns pàmpols com a plateres i va fer tres figues que eren l’encant del matrimoni” (p. 156). Com podem veure, no sols creix la filla, sinó que rep bona acollida per part dels pares i tots tres donen bons fruits (els parents, mitjançant l’educació; la xica, com a resultat d’aquesta i de la seua manera de viure i de relacionar-se). 

A mitjan relat, havia aplegat Sant Joan i es reuneixen els pares per a veure a qui donarien les tres figues: “Este diàleg passà entre marit i muller, quedant-se tranquils, després de resolt (…). Atabollaren les figues i començaren a clavillar, i la dona va amanir una cistelleta molt fina i guapeta. Per fi, maduraren i era glòria el veure-les tan polides i clavillades” (p. 157). Un poc després, les cullen amb cura i la muller encarrega al marit aquell present, per al rei, i ell emprén “el camí cap a València, a on llavors estava la Cort” (p. 157).

Adduirem que, en un passatge posterior, podem llegir que els jurats de la ciutat, no el deixaven passar. Cal dir que els jurats eren els càrrecs forals que es corresponien a lo que, en la cultura del Regne de Castella, deien “concejales” i que, després de la guerra de Successió, foren substituïts pels esmentats “concejales”. Això, des d’un primer moment, ens portà a pensar que aquesta rondalla pogués ser del segle XVIII o anterior.

A mitjan camí, l’home es menja dues figues i, quan aplega a la Cort, un home l’introdueix en una cambra on estaven el rei i altres persones. Quan el monarca li demanà què li ocorria, el marit li parla amb el cor en la mà, sense ocultar-li que era pobre, que li portava només una de les tres figues que duia al principi, i li ensenya la cistella.

Aleshores, el rei li ordena que es menge la figa que restava i, en veure l’obediència de l’home, “i coneixent la bona voluntat i l’honradesa del vassall, manà que li carregaren un maó de diners i de roba de vestits per a ell i per a la seua dona” (p. 160), i l’acomiadà.

En canvi, en la tercera part de la rondalla, un home que era ric i molt avariciós, quan va saber de la recompensa que havia fet el rei al marit, es proposà aconseguir lo mateix. Però, com que es presenta arrogant davant del monarca, el rei decideix castigar-lo. Finalment, aquest segon home se’n torna al poble i aprengué que, com digué ell, “L’avarícia esgarra el sac”. Una altra narració acompanyada d’un refrany com a moralitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb espenta, l’educació matriarcal i la jovenesa

General, , , ,

Una altra narració recopilada per Francesc Martínez i Martínez en la mateixa obra de 1912, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Els saragüells del tio Pantorrilla”, la qual té parts d’erotisme. “Els que, pel camí de les Rotes, voltejant, abaixaven en busca de la partida dels Arcs, veien al tio Pantorrilla regant el seu bancalet, precisament, el primer de la partida, el que està enclotxat entre dos filloles i els dos camins en què es parteix l’abans nomenat.

Quan l’aigua li tocava de nit, (…) enmig del bancal, posava en alt i encreuellats els seus saragüells” (p. 142). Com veiem, apareix molt de vocabulari relacionat amb la terra i amb l’aigua: el bancal (un tros de terra conradissa), les filloles (séquies petites respecte a la séquia mare), la nit (tret que empiula amb la dona). Afegirem que els saragüells són uns calçons molt amples i mitjans que portaven els llauradors i que eren molt típics en el litoral valencià, en Terres de l’Ebre i, fins i tot, en l’Horta de Múrcia, com poguérem llegir en Viquipèdia el 2 de desembre del 2023.

Una vegada, un home demana al tio Pantorrilla què havia esdevingut aquell dia i ell li respongué: “Un dissabte, per la nit, estant regant ací, al toc de les dotze, vaig oir un gran avalot per l’aire, el que em va fer alçar el cap, veient un ramat de bruixes” (p. 142). Altra vegada, copsem que les dones estan en nexe amb la foscor, amb la nit.

Aquell dia, el tio Pantorrilla digué “’¡Qui no les poguera arranjar en un jonc i passar-les per aigua de sal, com a les sardines!’ (…). Quasi no havia acabat  de pronunciar similars paraules, quan (…) se’n vingueren damunt (…) mamprenent-me a pessics (…) i alçant-me en alt (…) , em varen traure els saragüells” (pp. 142-143). Per consegüent, captem dones fortes, diligents i arriscades.

Llavors, el tio Pantorrilla, quant als saragüells, “arreplegant-los jo, al vol, per a defendre’m de les escomeses i pensant espantar-les com a les mosques, agarrant-los dels camals, vaig intentar aüixar-les. Més prompte que ho haguera fet.

Al punt, desaparegueren, prenent vol cap a les Foies Blanques” (p. 143), possiblement, perquè ell portava el fondello (un reforç de roba) dels saragüells.

En el relat que ve a continuació, “Sap més que li han ensenyat”, també en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, es plasma molt el matriarcalisme. Així, hi havia un corb vell que es veia en un destret i amb poques plomes. Un dia “va veure un niu d’animalets de la seua espècie, que encara estaven pelats i, traient forces de flaquesa” (p. 144), s’enfilà per l’arbre i, “aprofitant l’ocasió que el paret i la mareta no estaven” (p. 144), es fica junt amb els altres animalets que hi havia en el niu. 

“Vingueren aquells i, el nostre ancià, piulant, tragué el bec, com sos germans postissos” (p.  144) i es pegà una bona fartada.

Passa que els altres ocells començaren a plomar i a moure’s i, “últimament, guiats pels parets, començaren a volar” (p. 144). Ara bé, com que el corb no creixia i tragava més que els germans junts, en Tots Sants, aquests pares li digueren que no anaven bé de menjar: el raïm, les figues, la dacsa, les olives, les pluges, etc.. I més: “Així, que és menester que et faces un ànim i que isques d’ahí. Mira: els teus germanets ja fa a muntó de temps que se la busquen” (p. 145). Aquestes paraules, al meu coneixement, empiulen amb l’estil d’educació matriarcal.

Aleshores, “a l’oir estes raons, va respondre el porretó: ‘Miren: vagen als plans de l’Albir, que allí, el tio Pep de l’Hermosa té una figuereta tardana que fa unes figues molt bones i és carregadora’” (p. 145). Immediatament, el pare i la mare es digueren “Este dimoni sap més que li han ensenyat. I, de dos becades, el tiraren de dalt a baix” (p. 145). Adduirem que, des de la primera lectura que férem d’aquesta rondalla, vinculàrem les figues amb la vulva. Com a tret interessant, el tio Pep té una bona figuera, en fa moltes i… és tardana: podríem enllaçar-la amb la joventut en el moment en què, tradicionalment, es solia tenir més fills.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones generoses, garrides, que eduquen de manera matriarcal i molt obertes

General, , , , ,

Un altre exemple de literatura matriarcal, en aquest cas, un poema que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “l’obra d’un poeta natural de Planes, Miquel Gadea Cebrià (Miquelet d’Elena. Planes, 1886-1966), autor d’una obra que circula en còpies manuscrites entre els veïns, dins la qual apareixen aquests versos:
Segons la història relata
i la veritat pot ser,
una senyora molt guapa
li va eixir a un llenyater.

Li ensenyà un collar de plata
amb un diamant i un rubí.
‘Què és el que vols?
La joia? O t’estimes més a mi?’.

Li contestà que a la joia.
‘Sempre seràs desgraciat:
en aquella penya alta
tinc un palau encantat.

Mai més seràs ditxós.
Si m’hagueres volgut a mi,
la fortuna que hi ha allí
haguera segut dels dos’.

Damunt d’una aura boreal,
a l’amanéixer l’aurora,
desapareix la senyora
i el pobre es queda igual.

Si us ha agradat la dita
no s’ho tingueu per falòrnia,
que és la vertadera història
del Barranc de l’Encantà” (pp. 102-103).

 

Com podem veure, és la dona qui porta la iniciativa, qui té la darrera paraula, molt oberta i generosa, qui salva l’altre (ací, un home). A més, com en moltes rondalles, ella és garrida i no es decanta precisament pels diners, encara que no els desconsidera (per això, es posa un collar d’argent acompanyat d’altres detalls que, fins i tot, empiulen amb la jovenesa, com ara, el robí, de color vermell intens).

Adduirem que la dona desapareix quan comença el matí (moment del dia vinculat amb lo masculí com també ho fa el migdia).

Finalment, per a donar credibilitat, l’autor del poema, Miquel Gadea Cebrià comenta que no és cap falòrnia, és a dir, cap mentira, en nexe amb la història del Barranc de l’Encantada. Ens trobem amb un exemple en què s’explica la història, el passat, recorrent a la poesia, en aquest cas, matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que atrauen, que estimen amb sinceritat, que eduquen i molt obertes

General, , , , , ,

Un altre relat que figura en la mateixa obra d’Ivan Carbonell Iglesias, i en què copsem el matriarcalisme, és “El barranc de l’Encantada de Planes de la Baronia”. “Conten els més vells de Planes de la Baronia que, a poqueta nit, un moliner tornava amb l’ase carregat d’ordi” (p. 188). Ell havia sentit les històries sobre els misteris del barranc, “però no n’havia cregut mai cap fins que aquella nit va sentir una música (…) d’una flauta que venia des del més profund del barranc” (p. 188). Per tant, la dona apareix vinculada amb la terra i amb l’aigua i atrau els altres mitjançant la música. Igualment, es troba en la banda més pregona.

Llavors, el moliner “decidí d’aventurar-se per entre els tolls i els turons del barranc, per saber qui havia anat a tocar d’una manera tan dolça (…) en un lloc tan recòndit” (p. 188) i que, a més, també el menava amb la proximitat i amb la seducció. La dona és qui atrau l’home i, així, qui més influeix en l’altre.

A continuació, l’home “va veure l’aigua fosca del barranc, una pedra que sobresortia de les aigües i, al seu damunt, una dona que tocava una flauta argentada” (p. 188), això és, coberta de plata. Com podem veure, hi ha molts trets matriarcals: l’aigua, l’obagor, un territori que empiula amb la terra i amb l’aigua (el barranc), una pedra que fa de fonament a la dona, una flauta amb què l’Encantada atrau els altres (ací, un home), l’argent (un metall i un color en nexe amb lo femení). És a dir: l’home entra en el regne de la dona perquè ella l’encisa i el porta on vol. Ara bé, ella, com es plama després, és una persona amb escrúpols.

Més avant, l’Encantada li comenta que ella és la dama del barranc, que fa segles que la fadaren i que ella guardava la mina d’or (tasca que no era del seu gust i que, per això, volia eixir-ne). “La dona encantada assenyalà una cova redona” (p. 189). Altra vegada copsem detalls en relació amb lo matriarcalista: la cova (que té a veure amb la fecunditat i amb l’úter matern) i la forma redona.

Tot seguit, ella li diu que, feia cent anys, un home anà al barranc a cercar-la, “però no contestà el que jo necessitava… (…). Ara el seu cos viu al fons de les aigües i nada entre els peixos…” (p. 189). Com podem veure, l’home fa lo que la dona li ordena, entre d’altres coses, perquè és com si ho fes en el regne de l’Encantada, en què ella és la sobirana. De fet, aquestes paraules enllacen molt bé amb l’entrada “Pez” del “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, quan posa que el peix està vinculat amb l’element aigua i que “és també símbol de vida i de fecunditat, a causa de la seua prodigiosa facultat de reproducció i del nombre indefinit dels seus ous” (p. 189). O siga, que l’home es troba entre moltes dones, les quals són jóvens o bé estan en edat de reproduir.

Més avant, veiem que l’Encantada li ofereix 1) una pinta d’or per als cabells, 2) el seu collar d’argent i diamants i robins o bé 3) si ell la preferiria “sense joies, que el podia estimar entre els humans i ensenyar-li els camins de la mina d’or àrab que fa segles m’ordenaren custodiar…” (p. 190). Afegirem que, quan llisquí aquesta narració per primera vegada, el 3 de juny del 2023, jo diguí “Jo, la dona”.

Passa que el moliner, no sols preferia el collar (i li ho diu), sinó que s’havia proposat fer tants negocis i traure’n tant de partit mitjançant les joies, que, finalment, l’avarícia romp el sac i, com que l’Encantada té la darrera paraula, li respon:

“-D’acord: vine nadant fins a la meua roca.

I el moliner s’endinsà en les aigües fredes del barranc i començà a nadar cap a la pedra, que tenia a tocar de dits, però, a cada braçada, li semblava que era més lluny i que l’aigua era més fosca i més freda. La dama tornà a tocar la flauta de bell nou i ell continuà nadant i nadant” (p. 190).

Per consegüent, la dona reflecteix el lideratge (semblant al de moltes dones en les cultures matriarcalistes), és qui condueix el futur de l’home (ací, el moliner) i, en el seu regne, ella fa i desfà, al mateix temps que promou lo musical, l’humanisme, l’estima sincera, el seu paper de mare i de consellera dels fills i dels qui viuen junt amb ella. Una cosa no desfà l’altra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal i hòmens que recorren a la dona, principal educadora i transmissora

General, , , ,

Una altra narració en què es reflecteixen trets de línia matriarcal, en l’obra “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “El misteriós comte Guillem Roís de Corella i Borja”. El cavaller Guillem Roís de Corella, en 1520, quan tenia quaranta-tres anys, “Una nit, sol a les cavalleries del palau comtal de Cocentaina, va decidir que ja era hora” (p. 181). “Deixà caure la caputxa (…), agafà fort el bastó de pelegrí i s’endinsà per una galeria que quasi ningú més sabia, al palau del comte, que existia” (p. 181). Per consegüent, pren la decisió en un moment del dia vinculat amb la dona. A més, entra en una galeria quasi secreta, això és, en l’interior (un detall en relació amb lo femení, com en altres rondalles que en tenen o bé amb castells o amb muntanyes).

Afegirem que, tot seguit, ho copsem: “Aquelles galeries excavades a l’interior de la serra eren un camí directe, fosc, segur i impenetrable, que menava a la falda mateixa del castell de Cocentaina. Dues nits abans li havia ensenyat, al seu fill, on era” (p. 181). És a dir, que la drecera li garanteix el futur, gràcies al paper de la dona (qui li obri vies i que una d’aquestes, curiosament, com podem llegir textualment, “menava a la falda (…) del castell”). En aquest sentit, àdhuc, la falda (símbol associat a la dona, per exemple, quan ensenya cançons o relata rondalles a un fill o a un net) li protegeix com una mareta faria amb un fill o bé amb un net. Adduirem que el 20 de novembre del 2023, en un tweet que Judit Pujadó (de l’editorial Edicions Sidilla) havia plasmat en nexe amb dos llibres sobre famílies arrelades a la terra (catalanes i andorranes i, en u d’ells, valencianes), ens comentà que “La transmissió de la memòria és, sobretot, cosa de les dones”. (https://twitter.com/juditpujado/status/1726559539422806148?t=6xGP-_XNXB8xVc1A5zvUAA&s=19).

Un altre tret és que l’educació que el comte fa al seu fill (i els consells que li dona) té lloc en un moment de foscor: “Dues nits abans li havia ensenyat, al seu fill, on era” (p. 181). A més, malgrat que els dos personatges són masculins, en el paràgraf següent, captem punts en comú amb rondalles en què la dona és qui marca les directrius, qui assessora o bé, per exemple, qui educa:

“-No reveles a ningú més que al teu hereu a quina part del palau comença el túnel. Si el secret el saberen molts, la fortalesa ja no seria segura” (p. 182) i que algú, entre d’altres coses, podria “entrar a furtar el quadre de la Mare de Déu o el tresor del palau” (p. 182). Per tant, la figura de la Mare de Déu és molt valorada (o siga, la dona) com també lo que hi ha en el tresor (en un passatge que pot evocar-nos els que hi ha sota terra i que custodia un personatge femení).

Empiulant amb el matriarcalisme, el comte, “Dues nits després (…), va eixir per una de les coves de la serra encarada al Montcabrer, pels voltants del castell” (p. 182).

Finalment, en el paràgraf següent, llegim que “Molts anys després (…), un grup de vells agricultors havia matinat per anar a feinejar prop del Viver. Un grup de dones, més enllà, també es dirigia, carregades de roba, a rentar a l’ullal (…) del llavador” (p. 182) i, en línia amb l’educació matriarcal, el comte els diu “Vosaltres, que sou gent gran, em sabreu reconèixer” (p. 182), perquè es considera que els ancians són els qui més saben i els principals transmissors de la cultura, sobretot, les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen moltes facilitats, amb iniciativa i la maternitat en el matriarcalisme

General, , , , , , ,

Una altra narració recollida per Sara Llorens, en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en la mateixa obra a cura de Josefina Roma, és “El gra de mill”. Un home i una dona volien tenir un fill, encara que fos com un gra de mill. Un dia ho diu la dona, qui era en la cuina, i, al moment, sent: “-Mare, mare! Ja us aniré a comprar safrà i canyella.

Ella mira (…) i veu un gra de mill (…) i li diu: – Ja podràs dur el cistell?

-Prou!

La seva mare li dóna el cistell i se’n va” (p. 517). Per tant, la mare demana al fill si considera que ja té forces per a anar-hi, li dona moltes facilitats i, de pas, reflecteix l’educació matriarcal.

Més avant, el fill aplega a una botiga i “la dona de la botiga (…) el va veure i el va despatxar” (p. 517). És a dir, aquesta rondalla, de 1902, plasma que una dona (i, aleshores, n’hi havia moltes com aquesta) portava una empresa, encara que fos petita.

El xiquet, en arreplegar lo demanat per sa mare, recorre a la destresa i, amb iniciativa, “El gra de mill posà el cistellet per un regueró, hi saltà a dintre i deia” (p. 517) que fes via el cistell. O siga, que el fill el fa córrer per una canal i, així, facilita el trànsit cap a on era sa mare.

En acabant, copsem trets matriarcalistes, com ara, l’aigua (femení), l’horta (que representa la vulva) i una fulla de col (que simbolitza els pèls del pubis) junt amb la col (que ho fa de la vulva): “El cistell es va tombar i va quedar encallat, però l’aigua es va endur el gra de mill fins a una horta i va anar a parar sota una fulla de col” (p. 517). Cal dir que, en febrer del 2023, demanàrem sobre la maternitat (en relació amb xiquets que naixen sota una col de l’hort) i que algunes persones ens plasmaren que els havien dit que era allí on havien nascut. Açò, partint del fet que, en les cultures matriarcalistes, més d’una vegada, es parla de manera simbòlica sobre temes sexuals, ens fa associar aquest passatge al del naixement dels nens. 

A més, a continuació, podem llegir que, “Quan va passar la pluja, va venir un bou a pasturar i es va menjar aquella fulla de col, amb el gra de mill i tot” (p. 517). Recordem que el bou és un animal vinculat amb el camp, amb la lluna (femení) i amb la fertilitat.

Finalment, el gra de mill “a la comuna va anar a parar.

Però el seu pare (…) se’l va trobar i el va rentar” (p. 519), de la mateixa manera que, durant un part, es renta el nounat. A banda, com que el pare fa aquesta tasca, al mateix temps, accepta (acull) el fill i, per consegüent, la seua condició de pare.

En el relat següent, “En Tifolet”, en l’obra “Rondallari de Pineda”, els passatges són semblants. Així, una dona és qui fa de venedora en la casa del costat d’on viu el fill petit (en Tifolet). En Tifolet, seguint les directrius de sa mare, fa camí cap al camp, on era son pare:

“-Ah! En Tifolet ja és aquí! -diu-. Vine aquí, que dinarem tots dos junts!” (p. 521). I, per tant, hi ha bona avinença entre el pare (acollidor) i el fill (amb molta espenta i molt obert).

Al final de la rondalla, “va sortir en Tifolet de dins del ventre del bou. El pare, que el va veure, (…) el va replegar i el va fer anar cap a casa seva” (p. 521), on era la mare.

Novament, la mare, a principi, i, posteriorment, el pare, accepten el fill. I, a més, el pare fa un paper semblant al d’una comare. Un tret més que podríem empiular amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trauen del pou germans i pobles mitjançant l’educació matriarcal i l’obertura

General, , , ,

Un altre relat que figura en la mateixa obra a cura de Josefina Roma, i en què copsem trets matriarcalistes, és “L’ocell que parla”, recopilat en 1902, el qual hem pogut trobar en moltes fonts (però amb versions diferents, de distintes èpoques i en poblacions catalanoparlants). En una casa, hi havia tres germanes ja grandetes. Un dia es posen a parlar sobre amb qui es casarien: la primera que ho diu, amb un carnisser; la segona, amb un flequer i, quant a la tercera, “amb el fill del rei” (p. 307). “Mentre deia això, va passar un criat, ho va sentir i va anar a dir al rei que hi havia una noia tan i tan maca que el volia.

El rei la va fer demanar” (p. 307) i “li van fer casar. Quan es van haver casat, ell, un dia se‘n va haver d’anar al servei” (p. 307) i, per tant, ella (la jove) és qui regenta la monarquia, qui l’encapçala, com en rondalles semblants.

Llavors, la noia té un nen i les germanes de la reina el llancen a un riu i envien a dir al rei que havia tingut un gos. Amb el segon, que és una nena, faran creure-li que és un gat. I, quant al tercer, que és fusta. O siga, la fidelitat del primer (vinculat amb lo masculí), la feminitat del segon (relacionat amb la lluna, amb la nit) i la fusta (igualment femenina i en nexe amb la mare, amb la matèria i amb la terra).

Com en altres narracions, el rei, “en anar-se’n, havia encarregat a les altres germanes que la cuidessin bé, que ja se’ls pagaria quan tornaria” (p. 307), tret que empiula amb el fet que, en les cultures matriarcalistes, la dona està ben tractada i, ací, a més, els fills que ha tingut.

“Veus ací que, un pescador que ja havia trobat el primer nen, va trobar també la nena i els va tenir tots dos. I, com que no en tenia cap, els va fer criar i els va fer estimar com germanets.

El pescador deia: -Semblen germans! Els va criar perquè aquella gent no tenia família” (p. 307). En aquestes paraules, es reflecteix l’educació matriarcal, el fet que l’home farà de baula per a que no es perda la cultura (ací, simbolitzada pel seu pas, de generació en generació, eixe “els va fer estimar com a germanets”, en què la dona els faria de mare adoptiva). De fet, en trobar el tercer nen, el pescador diu: “-Serà com germà amb els altres: els faré estimar” (p. 308).

Ara bé: en aquesta rondalla, no apareix el germà que diu als altres germanets (o a l’adoptat) que aquells són bords, sinó que el pescador “els va fer estar molt bé, els va posar un jardí molt bonic i els va dir que només hi faltava l’ocell que parla, l’arbre que canta i l’aigua marina” (p. 308). O siga, que el pare adoptiu promou el comunitarisme i, a banda, considera que ells han de passar de la infantesa a la joventut: acollir el vol (l’ocell), lo vinculat amb la terra (l’arbre) i que s’endinsa en les arrels i s’enfila amunt (dos trets que enllacen amb el matriarcalisme) i fluir (l’aigua marina, la qual té a veure amb la dona, amb lo femení i amb lo matriarcalista).

Pel camí, els dos germans, a diferència de la germana, troben un vell, qui els marca unes directrius, però, com que ells giren la mirada cap al passat, es tornen estàtues. Nogensmenys, la xiqueta, en veure que no tornava el segon dels germans, “de tota manera, hi va voler anar” (p. 308), copsa el vellet, li talla les ungles grosses que tenia (en nexe amb la mort). Quan l’ancià li demana on va i ella li respon, el vell li afig que vaja a cercar l’ocell, l’arbre i l’ampolleta d’aigua i li addueix que, “a cada pedra que trobés, n’hi tirés una gota. Així ho va fer i li van sortir els seus germans i molta altra gent” (p. 308). Per consegüent, la dona (ací, una jove) fa el paper d’heroïna, de persona que, no sols ha salvat els seus germans i ara ja no han restat de pedra, sinó molta gent.

En acabant, els tres germans se’n van a sa casa, posen cada cosa en el jardí (l’au, l’arbre i l’aigua marina). A més, fan una crida: que hi hauria un convit de reis i reines. I, quan ja hi són, el pardal i l’arbre, testimonis de lo que havia esdevingut en llocs llunyans (l’ocell) i del temps (l’arbre), narren tot.

Finalment, “els nens es van trobar amb els pares que eren convidats” (p. 308).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que faciliten que els xics isquen del pou, que salven l’home i molt obertes

General, , , , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “El fill de l’ós (variant B)”, en la mateixa obra a cura de Josefina Roma. En aquesta narració, una dona i un ós tenen una criatura: un xiquet que va a l’escola i que hi era menyspreat per ser fill d’os. La mare ho comenta al mestre i, més avant, com que no el xic no hi quallava amb set anys, ell “Se’n va a casa seva i diu a la seva mare: -Anem-nos-en?

(…) La mare diu: -Com ho farem, fill meu, per anar-nos-en? I si l’ós ens veu? I, per treure aquesta pedra de la porta per sortir, com es fa?

-Ai! Això rai!

Amb un cop d’espatlla, va remenar tota la pedra (…). I van marxar.

(…) La dona i el noi se’n van anar a viure a un poble lluny” (p. 86). Com podem veure en aquest passatge, ix el tema de l’educació matriarcal i de les relacions entre home i dona en prendre una decisió: l’home ho comenta a la dona i és ella qui dona l’aprovació. En aquest cas, ell (amb molta força) li proposa fer via, ho tracten i, al capdavall, tots dos se’n van.

En acabant, el narrador diu que mor la mare, i és aleshores quan ell (com qui ha passat la joventut) se’n va cap a pagès i troba dos hòmens forts i amb qui comptarà. El fill de l’os els fa un pla i tots ells pacten.

Ara bé, “Troben un pou. El fill de l’ós hi baixa i hi troba una vella.

-Vella, què en sortirà del pou?

Diu: -Una taula amb tres noies i tres sabres” (pp. 86-87). De nou, copsem la velleta com a pou de saviesa, com a símbol de les arrels (era en l’interior de la terra, però encara hi vivia) i com a persona que orienta les més jóvens i els qui li fan una qüestió amb bon cor.

Tot seguit, “Ell, que crida als altres dos que baixin. Baixen i tots tres s’enamoren d’una noia d’aquelles tres, i una era més maca!

Agafen un sabre cada un; el fill de l’ós, el més rovellat, i es barallen. El fill de l’ós mata els altres dos i les noies lletges” (p. 87). Ací, el repartiment es fa ponderat, en funció del paper que ha desenvolupat cada u i, per això, el fill de l’os, amb més manya i força (essencial en aquest relat), ix guanyant.

A continuació, la narració trau el tema de la sexualitat matriarcal i entrem en símbols que empiulen amb la fecunditat. “La noia maca li dóna mitja taronja. Diu: -Quan et vegis perdut, clava queixalada a la taronja i crida’m” (p. 87). Quant a la taronja, direm que, així com, per exemple, per la comarca de l’Horta de València, es sent que un jove busca “el seu tros”, per la banda de la ciutat de Barcelona (i ho escric a partir d’unes paraules d’una catalana que parlava el català central i que m’ho digué en Alaquàs pel 2014), diuen “la teva mitjana”. Igualment, quan preparàvem el comentari d’aquesta rondalla, relacionàrem el mos a la taronja amb el bes: 1) la taronja representa la vagina i, per extensió, la vulva, 2) la vulva compta, entre altres coses, amb llavis i 3) el contacte eròtic entre el mos del xicot a la taronja, el podríem vincular amb el bes entre un home i una dona. I, per descomptat, aquestes línies reflecteixen que la dona serà qui salvarà l’home.

Prosseguint amb el significat de la taronja, afegirem que, en l’entrada “Naranja” que figura en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, podem llegir que, “Com tots els fruits de nombroses llavors, la taronja és un símbol de fecunditat” i addueix que, en alguns països, se n’oferien a les parelles jóvens i, com ara, que l’acte de presentar-ne a les jóvens significava demanar-hi la mà.

En el paràgraf següent, posa que, “Un dia, al cap de temps, es veia perdut, sense ningú i anava a captar i tenia gana. Es recorda de la taronja, venta mossegada i diu: -Dam, Damià, que em porti coses per menjar.

I se li presenten tot de menjars per fer un àpat bé” (p. 87). I, posteriorment, un passatge similar en què, finalment, “va quedar vestit com un senyor.

Se’n va cap al palau i la reina se n’enamora. I es van casar” (p. 87).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Xicots i fadrines educats en equip per dones de línia matriarcalista, que menen i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, i que copsa el matriarcalisme, és “El fill de l’ós”, arreplegat en 1902. En línia amb aquesta rondalla, n’hem trobat, de semblants. En qualsevol cas, direm que una noia que se n’havia anat a arreplegar llenya és raptada per un os, qui se l’emporta a una cova. Afegirem que l’os, vinculat amb l’hivern i, igualment amb la fecundació, podríem escriure que ho fa amb lo matriarcal (molt més reflectit en les estacions de menys llum).

En acabant, uns caçadors passen prop d’una cova, ouen els plors d’una noia i l’arrepleguen. Com que ella havia sigut mare, ha parit un fill mig home, mig os, el qual compta amb la força de l’animal esmentat.

Més avant, aconsegueix que dos hòmens seguesquen el seu projecte (Rencapins i Planamuntanyes) i, en un passatge posterior a quan ell baixa a un pou, li apareix una velleta: “Toca que toca la campaneta, va arribar al capdavall. Troba una taula gran i, a darrera, una vella que tot el seu cap eren boques amb queixals” (p. 84). Per tant, el jove baixa a la part més interior i ho fa en un pou (símbol relacionat, popularment, entre altres coses, amb el saber, per allò de “Ser un pou de saviesa”) i que ací va unit a la dona, ja anciana. Aquestes línies ens podrien dur a unes paraules que em digué ma mare, per telèfon, el 30 de setembre del 2023, sobre el paper de lo maternal, quan u, psicològicament, està en un pou: “Ací, [entre els valencianoparlants], tota la vida, quan un home (o una dona) ha tingut un problema, no diu ‘¡Ai, pare!’; diu ‘¡Ai, mare!’. Per alguna raó serà”. Llavors, li comentí que la mare ha tingut el fill dins, és qui l’ha dut al món i és qui més l’ha educat i, per això, jo ho considerava més fàcil que ho diguessen (bé una dona, bé un home, ja vells i tot).

Aquest jove li demana i l’anciana no li respon fins que no li insisteix, fet que ens podria portar a l’expressió “Guanyar-se les garrofes”, és a dir, que la vida (reflectida per la vella) no ho dona tot regalat: també cal ficar-ne de la nostra part, àdhuc, si volem assolir un objectiu. Ell li pega garrotades (que simbolitzen la seua força) i, llavors, la dona li respon: “-Obre l’armari i hi trobaràs formatge. Quan surti, n’hi tires un bocí” (p. 85), primerament, a l’os (la fecunditat en hivern); després, a un tigre (la ferocitat en les emocions), i, al capdavall, a un lleó (rei de la terra i que porta corona, un símbol femení, per la forma circular). Als tres animals, els dona el mateix formatge… i cada u es converteix en una noia diferent a l’anterior. En fer-ho amb el lleó, “es van reconèixer les tres noies, que eren tres germanes encantades. La darrera li va dir: -Mira, ara sortirà la serpent, que és el dimoni. Per aturar-lo, li has de tirar pa; però, si després no el mates, ell ens matarà a tots quatre. La vella sap com ho has de fer per matar-lo.

Ell se’n va a la vella” (p. 85). Com podem veure, no solament la dona és qui salva l’home, qui li proporciona saber i estratègies per a passar a lo següent, sinó coneixements i vivències que li serviran en el dia rere dia (el passatge amb cada u dels animals) i en la vida, com ho plasma que les jóvens (qui ja coneixen l’anciana i que, com ella, fan el paper de mare del xic) li recomanen que confie en la dona, perquè ella el portarà per bon camí.

Adduirem que el formatge es fa de llet i que, majoritàriament, sol ser de llet de vaca (animal que empiula amb la mare, amb la maternitat…); a més, és redó (forma vinculada amb lo matriarcal com també amb la idea d’equip). Igualment, cada animal ha tornat lo que havia robat i, així, lo femení ha guanyat vida (les tres xiques).

Quant a la serpent (que ací representa el dimoni), enllaça amb la dona i el xicot segueix els dictats de la velleta: “-En aquest armari, hi ha un gavell de sabres: tria el més rovellat de tots, que és el de més poder” (p. 85). I així ho fa ell. El detall de lo rovellat (és a dir, fosc, a diferència de lo lluent) va en línia amb lo matriarcalista, amb lo femení.

El final d’aquesta rondalla sí que és positiu i, com que els companys del jove míg home, mig os li havien donat suport i hi havia hagut bona avinença entre tots, “Llavors, se’n va al forat del pou, i crida…, crida… Al capdavall, li responen i ell diu que baixin la corda. La baixen i ell hi ferma la primera noia, i cap amunt!” (p. 85). I, en acabant, amb les altres xiques. I, “En ser a dalt, cadascú es va triar una noia i es van casar” (p. 85). Per consegüent, el narrador no comenta que el cap de colla triàs primer, ni que ho fes de la millor, ni que el repartiment fos ponderat (per exemple, per mèrits), ni per edat. Això ens fa pensar en una cultura on es treballa més en equip i que el resultat és més important que el protagonisme, o, per exemple, que el culte a la persona o al líder. Això sí, amb un cap de colla molt obert, amb bona empatia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.