Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i el paper dels avis

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’escrit “Família RENOM – BAGUÑÀ (Famílies antigues del Guinardó)”, del blog “Memòria dels barris”, copsem altres trets que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra i amb l’esperit de barri: “A la finca Renom, s’hi van celebrar les primeres festes majors, les primeres cantades de caramelles, ballades de sardanes i revetlles populars del barri del Guinardó, sobretot, la de Sant Pere, que era el nom del propietari de la casa”, això és, incloïen actes tradicionals en la cultura de Catalunya (com ara, caramelles i sardanes). A més a més, podem llegir que “Mossèn  Eugeni Florí va ser el rector de la parròquia durant molts anys. El recordo com una persona molt entranyable i acollidora i molt dedicada a les necessitats dels seus feligresos. (…).

Entre els anys 40-60, els joves del barri estaven molt vinculats a totes les activitats de la parròquia, tant si aquestes eren religioses, lúdiques com culturals”. Cal recordar el gran paper que l’Església catalana d’eixos anys féu per la llengua vernacla.

Finalment, Carme Martín comenta que “Els avis tenien oberta la casa al barri per tot el que fos necessari. A casa seva, es van arribar a celebrar concerts, on van actuar alguns dels artistes lírics més coneguts de l’època, tan importants com Emili Vendrell o Caietà Renom, que, segons sembla, era parent llunyà de la família.

El foment de la cultura catalana no va ser gaire ben vist durant anys per qui manava en el nostre petit país; i la família Renom, d’acord amb les seves conviccions catalanistes de caire conservador, va contribuir, dins el que va poder, a mantenir-les, almenys, en el Guinardó, durant els anys que van viure” (en el cas de la dona, fins a primeries dels anys setanta del segle XX).

Sobre el fet de tenir la casa oberta al barri, direm que ma mare (nascuda en la ciutat de València en 1943, en un barri no precisament ric) m’ha contat algunes vegades que, en la zona, hi havia una dona que era mestra (possiblement, ho fos durant la República) i, com que no en podia exercir, rebia els xiquets que hi volien participar. Igualment, aquesta mestra era d’una pedagogia avançada: entre els materials que tenia, n’hi havia, de lúdics, i, en l’aprenentatge, també intervenia el lleure.

Tornant a les paraules sobre les activitats en la família Renom, captem que el fet de ser d’idees conservadores (i, en aquest cas, acollidors), facilitava el matriarcalisme, ja que promovien trets relacionats amb la terra, en lloc de preferir el desarrelament i les activitats en pro de la cultura castellana o d’altres Estats i tot.

Una altra entrada, amb punts en comú amb la de la família Renom-Baguñà, és “Elegia dels Farriols (Ferriols). Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa” (https://tribusdelasegarra.cat/2024/06/06/elegia-dels-farriols-ferriols-homenatge-als-meus-avis-padrins-esteve-i-elisa), del blog “Tribus de la Segarra”, en què Ricard Domingo, en setembre del 2020, comenta que, en la casa pairal, “La Padrina era qui més vetllava per tot això. D’alguna manera, era l’ànima de ferro que cal per portar una masia com els Farriols. No ho va tenir fàcil, (…) però se’n sortia força bé, malgrat les circumstàncies adverses que li va tocar viure. Era una dona de ferro”.

Afegirem que “ Les meves estades als Farriols eren les vacances d’estiu: llibertat, natura, amplis espais. Les tornades a Barcelona eren una creu i un fàstic: els dies eren grisos, llargs, avorrits. Només eren una mica animats a casa dels altres avis, on també em sentia molt estimat, però no tenia amb qui jugar i estava sol (…). Com que els contes eren d’abans de la guerra, ho eren en català i, sense adonar-me’n, llegia correctament en català, cosa que sempre n’he estat força orgullós. La història va ser quan vaig anar a col·legi: per primer cop, em vaig trobar en una llengua diferent… Tot i que, uns mesos després, ja no se’m feia estranya. El que mai vaig entendre era el perquè. La classe es feia en castellà, però, quan parlàvem personalment amb els professors, ho fèiem en català… Van haver de passar uns anys fins que ho vaig entendre… a mitges.

Em passava el temps pensant a tornar als Farriols: els espais, la llibertat, la vida assilvestrada, la manca de cotxes, el plaer d’anar en carro amb l’avi, sobretot, els dilluns, en què anar a mercat era la veritable festa”. Com podem veure, el fet d’empiular la llengua vernacla (la dels avis, la dels pares i la del narrador) amb les rondalles i amb els llibres, fa que ell se senta en nexe amb la terra i amb els seus ancestres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Àvies que deixen empremta de cultura tradicional i d’educació matriarcals en els néts

General, , , , , , ,

Tres escrits en relació amb la dona catalanoparlant en la transmissió de la cultura tradicional i com a educadora dels néts.

Tot seguit, escriurem tres comentaris relatius a la dona en aquest paper. El primer, en nexe amb Marià Aguiló (1825-1897), figura en l’entrada “Comentaris d’obra” (https://www.escriptors.cat/autors/aguilom/comentaris-dobra), de la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana” i, amb paraules de Josep Massot i Muntaner, llegim que, “Com ell mateix explica, la seva dida, madò Antonina Canyelles, li encomanà ‘amb la llet’ l’amor a la poesia tradicional i el posà en contacte amb tot un món meravellós: ‘En ma infantesa -escrivia Aguiló mateix al Romancer– els Reis de Nadal no regalaven als nens eix devessall de joguines estrangeres que ara els duen. Per entretenir-los, péixer-los i fer-los dormir, es tenia sempre avinent el repertori casolà de rondalles i cançons que mai s’acabava, ni es feia malbé. Els cants de bressolar, repetits per tot arreu, s’aprenien de cor més fàcilment que les oracions. Les mares i les àvies, les dides i les minyones de servei arribaven a encantar a llur voler la imaginació de la mainada, imitant o escarnint el poder d’aquelles mateixes fades quals meravelloses fetes recomptaven’. Al costat de les cançons i les rondalles que l’entusiasmaren, Aguiló devia presenciar més d’una vegada els combats dels ‘glossadors’, els poetes populars dels quals ell mateix es declarà deixeble més d’un cop, i ben aviat aprengué a llegir en català gràcies als fulls volanders dels ‘goigs’, dels quals amb el temps recolliria una col·lecció molt nombrosa”.

Com podem veure, el paper que empiula amb la maternitat està molt reflectit i, més d’una vegada, lo transmés durant els primers deu anys pot ser decisiu en el futur de la persona.

El segon escrit és “La meva àvia materna era de Collsacabra… (Jaume Collell i Bancells)” (https://www.endrets.cat/ca/textos/la-meva-avia-materna-era-de-collsacabra/1774),  que posaren en la web “Endrets”. Jaume Collell i Bancells (1846-1932), qui, entre d’altres coses, fou amic de Jacint Verdaguer, escriptor, eclesiàstic i poeta, comenta “La meva àvia materna era de Collsacabra. (…) recordo perfectament sa fesomia pagesívola molt accentuada. Es deia Rosa (…). De tracte jovial i d’una alegria sana i reposada, el seu millor pler era venir de tant en tant a passar una temporada a casa, sobretot, a l’hivern, per la matança dels orelluts, i, ademés, sempre que el sereno ens havia de portar un altre nen. En vaga, ella no hi estava mai (…). Les primeres cançons i rondalles, d’ella, les he sentides; perquè, ademés de ser bona cantadora, com ho fou també la meva mare, de rondalles i acudits populars i endevinalles, en sabia a centenars. Si, a mi, em recordassen totes, en podria fer un llibre. Cada vespre era ella qui em ficava al llit, i no em descuidava mai de dir-li que posàs força oli al llumet (uns llums que en dèiem caputxinets) per poder-me fer bona estona de companyia i contar-me moltes rondalles, havent resat el Déu m’encoman”.

Per tant, captem una dona de camp, a qui el fet de ser activa ajudaria a transmetre al nét bona part de lo que sabia i que tenia a veure amb la cultura tradicional. Igualment, la padrina també feia un paper maternal, àdhuc, per a facilitar el son del nen.

El tercer, titulat “La pinya de blat d’indi” (https://menorcaaldia.com/2023/08/06/la-pinya-de-blat-dindi), de Joan Pons Pons  i publicat pel 2023 en la web “Menorca al dia”, és prou significatiu, per l’empremta matriarcalista que pot deixar una àvia en un nét (en aquest cas, a partir d’un fet en la infantesa), quant a les relacions interpersonals. Diu així: “L’àvia Maria, la meva àvia materna, no sabia ni llegir ni escriure ni tampoc parlar en castellà però era una de les persones més sàvies que he conegut mai.

Quan era al·lot, m’havia barallat amb un amic i estava trist. La meva àvia estava desgranant una pinya de blat d’indi a l’estància des Verger i, sense mirar-me i sense deixar de desgranar, em va dir: ‘Les abelles no perden el temps explicant a les mosques que la mel és millor que la merda’. Em vaig aixecar d’un bot, li vaig donar una besada a la galta, que va ser rebuda amb un toc de mà de rebuig, i vaig sortir al sol, on m’esperava l’aventura”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra en àvies i en nétes i pervivències matriarcals

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Sa Colcada”, de Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau (1823-1906).

Una altra persona en què captem el sentiment de pertinença a la terra és Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau, de la ciutat de Palma (Illes Balears), en aquest cas, en el poema “Sa Colcada” (https://historiavibrant.cat/sa-colcada), el qual figura en un article de Jesús Llòria publicat en la web “Associació Cultural Vibrant” en desembre del 2018. Primerament, direm que el poeta, entre d’altres coses, fou historiador, escriptor i que, fins i tot, plasmà rondalles mallorquines. La composició, a banda, tracta sobre la Festa de l’Estendard (el 31 de desembre, Diada de les Illes Balears) a mitjan segle XIX, i inclou una padrina (àvia) que en parla a una néta:

“Sa Colcada

Ja no sap ningú la història
del nostre gran Rei En Jaume.
Mustia està ja la pauma
que mos donà la victòria.
Tot s’ha perdut …; la Colcada
molt pocs la recorden ja;
d’aquella hermosa diada,
dins breu temps, ningú hi haurà
que en puga contar cap mot;
quan jo encara era fadrina…
– Contau-mos-ho tot, padrina!
Contau-mos-ho tot!

– En tants d’anys com han passat,
la meva memòria flaca,
d’aquella festa tan maca,
no en traurà cap ni trellat;
jo no veig res que em record
d’aquells temps les alegries…;
tothom, tothom ja s’és mort
i, com més transcorren dies,
més se torna el cel funest,
més i més mon cos s’inclina.
– Digau-mos-ho prest, padrina!
Digau-mos-ho prest!”.

 

Com podem veure, la padrina, qui representa el pas dels anys, la memòria del passat i la transmissió de la cultura tradicional (ací, a la xiqueta), diu que ja no se’n recorda tant i que ha minvat la força de la festa. Però, com que la néta vol aprendre’n, la dona li la descriu:

“– Quin dia aquell! Alimares,
tamborinos, xeremies,
balls pertot, i galanies
i alaques riques i rares,
retaules, domàs, festers,
drap-rasos i branques d’om,
murta pel mig dels carrers
i la gent de gom en gom.
Quin dia aquell de més trull!
I era avui mateix, mesquina!
– Tal dia com avui, padrina?
Tal dia com avui?”.

 

A més, Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau comenta que era una festa a què acudia gent diferent (en riquesa, de cases, en professions…) i amb bona voluntat:

“-El pobre, amb el ric, mesclat,
els amos, amb sos missatges,
confusos tots els llinatges
passejaven la ciutat,
i els menestrals més antics,
amb los penons de l’ofici,
duien com a bons amics,
sense rancor ni malíci’,
per conservar més les paus,
els esclaus a la Marina.
– Que hi havia esclaus, padrina?
Que hi havia esclaus?

– Callau, i teniu paciènci’
que tot, tot vos ho diré;
i res més vos contaré,
si no escoltau amb silenci.
Doncs sabreu com, en memòria
del dia de la Conquista,
feien funció de tal glòria,
que era una cosa mai vista,
i admiració dels estranys,
que en venien… de la Xina.
– Que ja fa molts d’anys, padrina?
Que ja fa molts d’anys?

– Ja en fa molts; i s’aplegaven
davant Cort els cavallers
i, a cavall, molts de carrers,
en processó, transitaven,
a la moda antiga armats,
de cap a peus brufats d’or,
amb rics mantells adornats
de lama o tissú del bo;
per aquí, anaven passants
cap a Santa Catalina.
– Per aquí davant, padrina?
Per aquí davant?

– Per aquí mateix i, amb ells,
anaven vestits de gala
els tamborers de la Sala,
macers, mestres i virreis,
i hi anaven els Jurats
amb les gramalles i els rissos,
curials i sobreposats,
el Regiment dels Suïssos,
i el Duc vestit de Virrei
amb senyors de sa oficina.
– Vestit com el Rei, padrina?
Vestit com el Rei?

– Tots els frares, els mossons,
capellans, inquisidors,
trompes, pífols i tambors,
el Regiment dels Dragons,
i, després, amb creu alçada
els canonges de la Seu
i el Bisbe, mitra posada,
que aquest dia anava a peu,
i, a la fi, per més honor,
una música divina.
– Quina processó, padrina!
Quina processó!”.

 

Per tant, inclou personatges del primer terç del segle XIX, com ara, els inquisidors. Més avant, l’escriptor, mitjançant l’anciana, addueix

“– I la processó sortia
a rodar per devers l’Horta,
i, quan tornava a la Porta,
amb tres cops de creu l’obria.
Voltava ran–ran murada
i, amb una cara xereca,
davant la Porta Pintada,
el senyor Lluc de la Meca
entregava al senyor Duc
les claus dins una bacina.
– Qui era el senyor Lluc, padrina?
Qui era el senyor Lluc?

– Era el senyor Lluc un veí
dels més facetos i vius,
cap-de-guaita dels captius,
com si diguéssem, son rei.
Més titeretero que un lloro,
amb lo cap ben empolvat,
representava el Rei Moro
quan entregà la Ciutat
an el Gran Conquistador
de la perla mallorquina.
– I el botifarró, padrina?
I el botifarró?”.

 

I, així, estrofa rere estrofa, captem que la dona fa d’educadora, comparteix amb la xiqueta el seu saber

“– Així el ceptre anomenaven
que duia en les seves mans,
tots els al·lots ignorants
que sols de riure es cuidaven;
amb ell, feia postissures,
bel·landines i felets
a les nines; i elles, pures,
reien com a babaluets
en veure el bastó brunyit
que era un tronc redó d’auzina.
– Jo hauria esclafit, padrina!
Jo hauria esclafit!”.

 

Per consegüent, la nina considera que hi hauria bona festa (esclafit).

 “– Ja la Ciutat entregada,
pujava la processó
per la costa del Bastió
fins esser a la Raconada.
Llavors, entrava per davall
el mateix arc que hi ha allà
per on diuen que, a cavall,
el Rei en Jaume en passà,
que era el portal principal
de la ciutat sarraïna.
– El mateix portal, padrina?
El mateix portal?

– El mateix i, a Sant Miquel,
la Colcada s’aturava,
i una missa allà es cantava
dant gràcies al Déu del Cel.
Mentrestant, els majordoms,
els mercaders i els notaris,
els peons amb los prohoms,
sobreposats i clavaris,
i deu cavalls cotoners,
seguien per can Moixina.
– I llavors, què més, padrina?
I llavors, què més?

– Corria tot el seu curs
la solemne processó;
i, acabada, en el balcó
d’Almoina, feia un discurs
un Regidor dels més savis,
en el qual feia memòria
del valor dels nostres avis
beneint cent noms de glòria;
bons llinatges! ai! jo en sé
que ara passen fam canina.
– Que ho sabeu de bé, padrina!
Que ho sabeu de bé!”.

 

Quant a l’estrofa anterior, la padrina comenta a la xiqueta que el regidor era u dels més savis i que aquest home era una persona amb molts punts en comú amb avis que havien viscut. Aquest tret ens porta al sentiment de pertinença a la terra que, no sols tindria l’home, sinó molts polítics.

Igualment, la dona diu

“– Ai! tot passa, i quina prova
que en el món res és etern!
Tot ho vol a lo modern
d’aquest segle la gent nova.
Cadufos dels vells passats
són, i festes de mal to
aquelles solemnitats
que parlaven an el cor;
poc a poc, el món novell
al món antic assassina.
– Quin temps era aquell, padrina!
Quin temps era aquell!

Ara, amb quatre rebomboris
que no costen una malla,
honren com si fos rondalla
la més gran de les històri[e]s.
Lo que més llament encara
no és el perdre lo passat,
és el veure el jovent d’ara
que no respecta l’edat.
Ai! que mai tornarà ja
el temps de quan era nina!
– Sí que tornarà, padrina!
Sí que tornarà!”

 

Per això, finalment, el record del passat i, per una altra banda, l’esperança, fan bona pasta, és a dir, la velleta i la nena, dues persones que podríem dir que estan disposades a promoure les tradicions.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i relacions amb bona sensibilitat entre la mare i els fills

General, , , ,

Un altre poema en què es plasma el tema de la maternitat i, a més, escrit pel català Antoni Bori i Fontestà (1862-1912), és “Amor de mare”, el qual trobàrem en l’entrada “Dia de la Mare” (https://eltrobadorcatala.wordpress.com/2012/05/01/6-de-maig-dia-de-la-mare), del blog “El trobador català”. Diu així:

“AMOR DE MARE

El primer petó que, al front,
hem rebut en venir al món
i que tots sentim encara,
és el petó més preuat,
més ric i més perfumat
que ens ha fet la nostra mare”.

 

Com podem veure, primerament, el poeta enllaça el primer bes de la mare al nounat (i que la mareta ho fa amb afecte) amb u dels primers instants de la vida després del part.

En acabant, afig unes paraules que encaixen amb el punt de vista de les cultures matriarcalistes, quant a la dona (com a mare, com educadora, com a encoratjadora dels fills, etc.):

“Res del món no hi pot haver
que arribi mai a valer
el que val aquesta dona,
alegre com un estel,
pura com el blau del cel,
i, com els arcàngels, bona.

Amb delícia i bell consol,
ella ens gronxa en el bressol
i ens adorm en els seus braços;
ella ens ensenya a resar,
a creure en Déu, a estimar
i a donar els primers passos”.

 

Igualment, l’escriptor Antoni Bori i Fontestà tracta sobre la sensibilitat de la mareta amb el fill, fins i tot, quan els fills són en llocs ben distants i, nogensmenys, ella els recorda:

“Tots els nostres pensaments,
voluntats i sentiments,
el seu cor sempre endevina;
i s’afanya, amb tot el zel,
a complaure el nostre anhel
amb voluntat peregrina.

Ses més pures il·lusions
ens transmet amb sos petons,
i, quan no ens veu, ens enyora;
i ens porta un amor tan viu,
que, en nostres ditxes, somriu,
i, en nostres desgràcies, plora”.

 

En acabant, passem a unes paraules que m’evoquen unes que, algunes vegades, m’ha dit una cosina de mon pare nascuda en els anys trenta del segle XX: “Pensa una cosa: les mares hem tingut nou mesos els fills dins de nosaltres. I la relació entre la mare i el fill (amb tot lo que comporta) és una cosa que no s’oblida i que fa que no siga igual entre la mare i el fill, que entre el pare i el fill. No és igual”:

“Mai ningú podrà arribar
a sentir tant, i estimar
el que aquesta dona estima,
quan el seu llavi olorós,
perfumat i carinyós,
al front dels seus fills, arrima.

Altres amors hi hauran
que el seu perfum perdran,
quan hauran tret la florida:
l’amor de mare és l’encens
més olorós, més immens
que pot trobar-se en la vida”.

 

Tocant els versos següents, direm que, llevat de casos molt puntuals, les mares, com se sol dir (i amb el bon sentit de la paraula), pateixen pels fills fins al darrer moment. O, en altres paraules, no els deixen caure, no se n’obliden, s’hi interessen, s’hi mostren sensibles. Això porta l’autor del poema a posar dos missatges: u, a les mares; l’altre, als xics i a les xiques. Diu així:

“Fins a l’hora de la mort,
quan se’n va amb nostre record
carinyós en la memòria,
entre els àngels, allà al cel,
prega amb fervorós anhel
per la nostra eterna glòria.

A la mare, beneïu,
nois i noies que sentiu
sos petons al front encara;
estimeu-la de tot cor,
que, en la terra, no hi ha amor
tan gran com l’amor de mare”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, educació matriarcal i sensibilitat dels pares

General, , , , ,

Una altra composició d’Enric Duran i Tortajada, en el mateix llibre, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra i molts trets matriarcalistes, és “Somni”, escrita en 1947. Com que l’hem considerada molt significativa i, àdhuc, que reflecteix com són les cultures matriarcalistes i com les patriarcals (ací, en al·lusió simbòlica a la cultura castellana, la qual havia vençut en la guerra de 1936-1939), hem reproduït tot el text (amb alguns lleugers retocs). Al capdavall, la tractarem. Diu així:

“He tingut un rar somni. Nit d’hivern, sense estrelles.

Vora la llar encesa de la casa pairal

ma mare -santa mare!-  brodava meravelles

i mon pare -bon pare!- amb ses contalles belles

de la seua paraula ens feia el grat regal.

 

Jo mirava a ma mare que escoltava amorosa

-ma mare: dolça imatge, cabells blancs com la neu!-

i admirava a mon pare -estampa bondadosa!-

que parlava i parlava… Sa paraula agradosa

era la veu de l’ànima, del seny era la veu.

 

A fora de la casa el llampec estremia

la fosca paorosa de la nit hivernal,

del tro el redoble tètric per l’ombra s’estenia,

la pluja assagetava i a la cambra es sentia

el benestar de viure arrecerats del mal.

 

Ai, la feliç estampa familiar oblidada

que hui reviu mon somni on veig l’antiga llar:

a ma mare, com sempre, cosint enfeinada

i a mon pare, amb paraula carinyosa i pausada,

contant velles històries o faules exemplars!

 

I a fora el vent rugia com si cent llops famèlics

rondaren vora casa nostra sort envejant;

orfes de llum d’estrelles eren els àmbits cèlics

i, en contrast, nostra casa s’omplia de cants mèlics,

de pau i benaurança i d’amorós encant.

 

I mon pare parlava… I jo, atent, l’escoltava…

De sobte una demanda en mos llavis florí:

‘Què és la Pàtria?’ -pregunte-. Mon pare en mi els ulls clava

i em diu: ‘La Pàtria teua -ma paraula al cor grava-

és aquesta llar nostra, tot lo que tens ací’.

 

‘A fora, el vent que xiula, la tempesta que brama,

l’ambició que rodola per els àmbits del món,

el foc sord que recrema sense arborar la flama,

l’odi vil que assageta, la veu que en el buit clama

per l’amor entre els homes i a qui ningú respon’.

 

‘A fora, la macabra, funesta cavalcada

-cavalls apocalíptics empentants pel mal vent-

esborrant les fronteres amb sang jove vessada,

sembrant dol, brollant llàgrimes i, en sa carrera irada,

enfonsant lo que sura, troncant tot lo existent’.

 

‘A dins, la nostra casa, la casa dels besavis

que conserva la saba del vell tronc familiar,

l’estampa vuitcentista dels venerables avis

-a la mà el vell rosari i el Pare-Nostre als llavis-

donant to de puresa a l’ambient exemplar’.

 

‘A dins, tot lo que és nostre: esperit, sang; la raça

que perdura en nosaltres i es tramet als hereus.

Els volguts murs i els sostres de la paterna casa

acollint-nos sortosos; amorosa lligassa

per als delits del cor i els familiars conreus’.

 

‘No és la Pàtria eixa línia que un dit fred fixa al mapa,

ni la bandera estranya que un tirà pot hissar,

ni l’Estat que l’imposa del poderós la grapa.

La Pàtria és…’.. I el rar somni s’esvanix, se m’escapa….

I reste melancòlic, tot sol, en despertar” (pp. 359-361).

 

 

Com podem veure, els passatges esdevenen en l’estació més femenina per excel·lència: l’hivern, una època de l’any que, en cal poeta, va unida 1) a la germanor, 2) a una mare ben tractada, creadora i amorosa amb els fills, 3) a un pare amb una sensibilitat i amb una paciència oral que li permeten transmetre als fills les tradicions (contalles, històries i faules) per mitjà del seny, de l’afecte i de la benaurança.

Mentrestant, Enric Duran i Tortajada exposa com és la cultura forastera (ací, representada per lo extern). Llavors, el fill, com si fos adolescent, demana a son pare què vol dir Pàtria. Com a aclariment, direm que, en el primer terç del segle XX, el terme “raça”, sovint, rebia el significat de “Poble, cultura”.

I heus ací que l’home vincula la Pàtria amb la terra vernacla (començant per la casa pairal, per la llar i per tot lo que en forma part) com també ho veiem en l’inici de la lletra de l’himne a la Mare de Déu dels Desemparats: “La Pàtria valenciana”.  Aquesta connexió entre Mare i Pàtria va unida al terrer on nasqueren els ancestres i els progenitors, a aquella on es parla la llengua indígena (no l’idioma imposat per conquistadors d’una cultura patriarcal estrangera). Evocarem que “estrangera”, etimològicament, vol dir “estranya” i que, en 1939, el 49% dels valencians eren analfabets en llengua castellana, d’acord amb report facilitat per Pere Riutort el 31 de gener del 2021.

Per això, eixa és la terra “que conserva la saba del vell tronc familiar” junt amb allò “que perdura en nosaltres i es transmet als hereus”: primerament, la llengua i el folklore, tret que s’inicia amb el contacte entre la mare i el nen arran del naixement del nadó i amb la maternitat.

Finalment, el pare empiula la terra amb lo pròxim, amb lo maternal, amb la Mare Terra (encara que no pose aquestes paraules), ja que escriu que la Pàtria no és fruit d’una línia freda (les fronteres que, més d’una vegada, fixen els polítics en reunions internacionals o d’un Estat), ni té a veure amb la bandera amb què s’identifica un tirà foraster, ni, per descomptat, amb lo procedent d’un Estat que imposa.

Al meu coneixement, un poema molt sucós i molt interessant per a tractar a nivell pedagògic i, òbviament, entre els catalanoparlants que estan interessats pel sentiment de pertinença a la terra, per la maternitat i per l’educació matriarcal, ben allunyada de la que va unida a l’esperit militarista i agressiu de les cultures patriarcals (per exemple, de la castellana).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Lletra de Carme Cabús: matriarcalisme, maternitat i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Quant a la literatura matriarcal i els poemes de Carme Cabús, el 2 d’agost del 2024 li enviàrem un correu electrònic (“Estudi sobre el matriarcalisme català. Literatura matriarcal i maternitat”) en què li indicàrem que havien trobat la seua web, “amb moltes entrades relatives al tema de la maternitat, el qual ja m’interessava de xiquet, quan tenia entre sis i deu anys. Ara en tinc cinquanta-tres.

Vos agrairia que em reportàsseu sobre el tema”. Doncs bé, el 5 d’agost del 2024 rebérem aquesta resposta:

“Benvolgut Lluís,

Em sembla realment interessant el tema que tracteu, i penso que fer llum sobre matriarcalisme català, que, sens dubte, té unes arrels tan fondes i reculades en civilitzacions clàssiques, és un fet imprescindible per a comprendre’ns millor com a civilització actual.

La veritat és que jo no he pensat mai en aquest tema, tot i que, en els meus poemes, sens dubte, hi deuen aparèixer aquests conceptes, però d’una manera totalment involuntària.

Només puc dir que escric des de la meva experiència personal, dins del context del poble on vaig néixer i viure: Cerdanyola del Vallès, a 15 km de Barcelona.

La mare era de Ripollet, d’una casa de pagès, i tota la seva infantesa i joventut va treballar de pagesa. Era una narradora excel·lent, i també poeta i escriptora, i tot el que ens explicava en relació al seu poble, d’una civilitat estrictament catalana, per a nosaltres, era com si ens expliqués una meravellosa mitologia, plena del seu amor real per totes les coses i per la seva capacitat de viure i experimentar amb tots els sentits del seu cos. Una vida immensament més lliure que la que, a les monges, vaig fer jo.

Així doncs, la meva mare encarnava una civilitat que venia de l’inici dels temps, amb sensibilitat, llum i llengua mediterrànies. I, per extensió, encara avui totes les dones pertanyen a aquesta civilitat.

El món dels homes, per altra banda, amb el seu masclisme, exacerbat en l’època de la dictadura, amb la seva obsessió de manar, era hostil i fosc i, en certa manera, temible. Pensi que jo vaig néixer al 1956.

Només puc dir-li que la meva mare, per a qui he escrit aquests poemes, és la llum de la meva vida, allò de real que hi ha, de bo, de constructor, amb un amor tan gran com per sostenir-me sempre.

No sé si, amb el que li dic, puc ajudar-lo gaire, però, si els meus poemes li poden servir, em sentiré encantada.

El remeto també a un altre poema, que no apareix en els dedicats a la mare, sinó als poemes de maltractament, que duu per títol ‘I com t’estimava, mare’.

Gràcies per tot. Una abraçada forta,

Carme Cabús”.

Com podem veure, el text de Carme Cabús exposa molts trets matriarcalistes en nexe amb la dona, amb lo femení i, per descomptat, amb la maternitat: la mitologia (que empiula amb lo matriarcal), el panteisme (quan parla sobre sa mare i “per totes les coses”), la sensibilitat, el vincle entre les actituds dictatorials (l’escriptora parla de la dictadura franquista) i l’obsessió per manar (també reflectida en partits polítics que es qualifiquen d’alternatius, d’esquerres, de progressistes, de transversals i que, en el fons, actuen de manera patriarcal, fet que no s’aprova en narracions tradicionals de terres catalanoparlants, abans de 1932). Igualment, plasma el naturalisme, una mare (la de la poetessa) oberta a la vida, a la Mare Terra i al proïsme i que ajudava els fills a gaudir del sentiment de pertinença a la terra.

Tocant el tema de la llibertat, agregarem que la recopilació de comentaris i de fonts ens ha permés poder dir que era major abans de la República (1931-1936) i que després de la Restauració postfranquista de la suposada democràcia (fonamentada en l’imperi de la llei i, per consegüent, formal i patriarcal, de línia castellanista), dos mites encara promoguts per partits, per associacions i per altres col·lectius afins al “buenrollismo” de la tradició castellana.

A banda, copsem que la dona és qui fa de pal de paller i de roca de la casa (com, simbòlicament, ho captem en moltes rondalles tradicionals vernacles i en escrits relatius a dones catalanoparlants, de segona generació o més, nascudes abans de 1920).

Prosseguint amb les paraules de Carme Cabús (les quals encaixen amb les del correu electrònic que ens havia enviat), en un poema seu que teníem preparat per a tractar eixos dies, titulat “Origen” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/cami-de-la-placa), el qual figura en la web  “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, l’escriptora (altra vegada, en una foto, agafadeta a la mare, un detall prou representatiu), relaciona amb sa mare la seua primavera de la vida i, a més, ho fa amb l’ombra (un tret femení i matriarcal com també ho fa la nit):

“La meva infantesa,

 vinclada a la teva ombra,

encara avui traspassa

aquells carrers amb tu,

 

m’agafes de la mà (…)”

 

i Carme Cabús afig sobre sa mare (per exemple, paciència i creativitat):

“Em pentines les trenes

en el petit mirall,

en una casa pobra

que tu fas un palau,

 

la teva veu ressona

amb vibracions d’amor

i és tot aquell teu riure

l’alegria que sóc”.

 

Ressona la veu, però agradable, no violenta i en connexió amb l’altre.

Igualment, la poetessa exposa una època en què les dones feien de comerciants, compraven què hi hauria (o què es menjaria) en casa i, per altra part, en cap moment indica que elles seguesquen les directrius dels marits, detall que empiula amb rondalles anteriors a 1932 i amb comentaris que ens han transmés. La xiqueta ho aprofita per a fer món i per a captar:

“El camí que va a plaça

 és com el paradís,

un món de coneixença

i nova expectativa,

 

el mercat, l’univers

on aprendre la vida,

sensacions i contrastos

que corprenen d’encís.

 

Llavors és quan jo toco

la teva llibertat,

quan tries peix i fruita,

 tu reina del mercat”

 

un lloc en què, fins i tot, hi ha dones de plaça

 “i em donen caramels,

bastons de pa i cireres”.

 

 

Més  avant, parla sobre comerços que hi havia per on ella feia vida i que la mareta,

 “A les tardes m’expliques,

en acabat de dinar,

les precioses històries

de pagès i del camp,

 

l’amor pels animals,

la bellesa sencera

del món que has conegut,

la teva arrel primera.

 

De nits a les bardisses

lluen cuques de llum

mentre tu a la cuina

recrees el perfum

 

d’aliments que les dues,

tu i jo ben de la mà,

hem comprat a la plaça

i tan bé saps cuinar.

 

Quan és tardet em portes

a acotxar-me al meu llit,

no em deixis, mare meva,

abraça’m al teu pit

 

que dins teu hi ressona

un cant meravellós,

mai no pot emmudir,

és l’origen de tot”.

 

Com podem veure, no sols hi ha una relació ben estreta entre la mare i la filla, sinó que la dona és qui, en la nit, li aporta una miqueta de llum (eixa esperança que, entre d’altres coses, afavorirà un bon son de la noia).

Finalment, Carme Cabús connecta el cor de la mare (d’on podem pensar que ixen les cançons de bressol, de la mateixa manera que, potser, més d’una vegada, en cantaria la mare abans del part i, òbviament, després de nàixer la nina).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia com també el missatge de l’escriptora Carme Cabús.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, dones que fan de pal de paller i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Uns altres versos de Carme Cabús, en l’entrada “Sota tovallola blanca” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/sota-tovallola-blanca), els quals podem llegir en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, no sols apareixen junt amb una foto en què es capta el nexe entre mare i fill, sinó que són un exemple de literatura matriarcal:

“Tot temps en transformació,
amb el cel sense una taca.
Vora del mar, amb passió,
la mare el seu nin esguarda.

Natura nua en cristall,
potència alta elevada
de la fruïció de la terra,
foc de l’aire i immensa aigua”.

 

Com podem veure, la poetessa trau la transformació (el creixement biològic i el desenvolupament qualitatiu en la vida), el vincle de la mare (com a protectora), la innocència (ací entesa com el bon cor del xiquet), el paper tan important que Carme Cabús atorga tant a la terra (fruïció) com també a l’aigua (immensa), els dos elements tradicionalment associats a lo femení, a la dona: 1) la terra, perquè és d’on procedim i a on tornem, i 2) les aigües de què nasquérem (sovint, representades pel pou). No debades, tot seguit, posa

“I com a nexe vital
una dona tendra abraça
el seu fill després del bany
sota tovallola blanca”.

 

Al meu coneixement, una dona (siga mare o no), com també un home, que abraça un nen o, com ara, una anciana, expressen la seua obertura i la seua simpatia cap a dues etapes molt importants de la vida: la infantesa (l’aprenentatge i la bonesa) i la vellesa (la saviesa i l’educació unida a tocar els peus en terra i a la transmissió de la cultura tradicional, principalment, a les altres generacions).

De fet, hem pogut llegir noves en Internet sobre residències de vells en què, el fet de permetre que hi hagués relació entre persones de la primera etapa de la vida (la primavera) i ancians (l’hivern), havia generat que totes dues (junt amb els qui ho havien preparat) eixissen guanyant.

Una altra composició matriarcalista, amb el tema de la maternitat, amb el de l’educació i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, fins i tot, després de la guerra en Espanya (1936-1939), és “Cerdanyola en instantània” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/cerdanyola-en-instantania), en la mateixa web de Carme Cabús. L’autora comenta que les dones són el pal de paller i, igualment, exposa trets de la vida quotidiana d’aquells anys:

“Cases de pagès i església,
torres colonials i plantes,
món d’esplendor vegetal
entorn vides casolanes.

(…) dones que van a la compra
i són el pilar de sempre.

Exuberància de plàtans,
romaní, flors, farigola,
ginesta groga i alegre
i veïns de boca molla.

Homes que apareixen poc,
sempre darrere ses dones,
bigotis, seriositat,
i gent xamosa del poble”.

 

Sobre el detall que l’home representa la persona de poca-solta, direm que no és un tòpic com tampoc no ho és el refrany “On va la corda, va el poal”: està molt reflectit en la cultura tradicional del primer terç del segle XX (rondalles, dones que havien nascut abans de 1920, etc.) i en cançons arreplegades en el segle XIX pel folklorista Manuel Milà i Fontanals. 

Després, ens comenta que, encara que ella anava a l’escola, sa mare era qui més li feia fruir (i interessar-se) per l’ensenyament (ací, en casa):

“Modernisme i torres àuries,
partits d’hoquei, pagesia,
la passarel·la del riu
i el col·legi on sóc captiva.

La mare, on m’encarnava (…).
Escola de vida humana,
llarg temps, infància i natura,
presó dins l’aula a l’escola,
horror que a casa madura”.

 

A més, afig que l’Església féu un paper a favor de la llengua catalana. En aquest sentit, recorde que, en 1985, durant un viatge familiar que férem al Pirineu català, en passar per Les (la Vall d’Aran), poguí llegir un exemplar del còmic “Cavall Fort” (a tot estirar, de 1965), el qual posava “Amb llicència eclesiàstica”:

“I el vell Casal Parroquial,
petita llavor de pàtria,
Pastorets i Virolai

en la llengua catalana”

 

i la mare la protegeix i serà qui, en aquell ambient (oficialment, patriarcal), aplanarà més el camí i l’esdevenidor de la filla. I, a més, la dona serà la transmissora del sentiment de pertinença a la terra:

“La mare, tendresa meva,
sempre mare auxiliadora,
cos proper que dolç transpira,
ànima humida i deu fonda.

(…) Mare que explicaves contes,
que ballaves amb mi, viva,
més tard, mare embarassada,
mare gran, definitiva.

Mare, sosté d’aquell temps,
tu, confiança en la vida,
amor pel gènere humà,
passió per les coses vives.

(…) Mare que compraves palmes,
quan era Pasqua florida,
plaça de sant Ramon plena,
i el mossèn dient la missa.

(…) L’envelat, Festa Major,
les tauletes de can Salla,
el tren, sempre amb gran retard,
l’estació, amb l’horitzó ample.

Cerdanyola, poble estès,
placenta que m’embolcalla,
carrers oberts d’un clos món
on créixer amb petites ales”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, ancianes en nexe amb mares i amb néts i educació matriarcal

General, , , ,

Tornant a versos de Carme Cabús en l’esmentada web, podem trobar el tema de la maternitat però unida al de la vellesa i literatura matriarcal. Així, en el poema “Pedregar” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/pedregar), exposa

“Mare, a tot arreu on anava

carregava el nostre somni,

com una lluna eclipsada

que esperava la teva llum.

Davallaven els anys

i el meu fill creixia,

jo lentament madurava

i en tu s’estenia, luctuosa, la vellesa,

i totes les nostres trobades

per mi eren esperança de claror”.

 

Així, el tema de l’ancianitat no és tabú, sinó que també forma part de la vida ordinària. A banda, tot i el pas dels anys, la velleta encara dóna esperança a la filla (la llumeneta en plena nit), el nét creix, la mare madura (potser perquè es posa les sabates de sa mare, qui augmenta en dol) i, per això mateix, en les trobades entre l’anciana i l’escriptora, la filla no entén la vida com si ella hagués vençut la mare, ans com un temps en què cal tocar els peus en terra i, de pas, aprofitar encara lo que la mareta pot compartir amb Carme Cabús i amb moltes persones.

Sobre açò, direm que, arran de la mort de Pere Riutort (el 21 de novembre del 2021), no sols passàrem a pensar que els nostres pares anaven a continuació, sinó que calia gaudir més la vida amb ells, perquè ningú no viurà tota l’eternitat. Com em digué Pere Riutort en el 2018, amb motiu del seu sant, “Ars longa, vita brevis” (una dita que significa “L’art és llarg; la vida, breu”) i que, per consegüent, cal que, cada u de nosaltres, la dedique, principalment, a lo que més fa que tinga sentit.

Ara bé, la poetessa, com en les cultures matriarcalistes, acull amb simpatia la infantesa. Com a exemple, en l’entrada “Jocs d’infants” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/jocs-dinfants), en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, ella plasma com la mare empara la filla, els nens, els descendents i com fa que la xiqueta també participe en la vida comunitària (per exemple, en la taula):

“Antics jocs d’infants
protegits a l’ombra
de tardes radiants,
d’estius com un conte.

En les mans petites
s’hi cabdellen faules
que observen de biaix
dracs i sargantanes.

En els ulls absorts
de llum vellutada
hi dansen estrelles
belles, rondallaires”.

 

O siga, que Carme Cabús trau trets matriarcalistes que empiulen amb la dona i amb lo femení: la protecció dels fills per part de la mare, l’ombra (la foscor), les vesprades, el paper en la transmissió de la cultura tradicional (mitjançant les rondalles i les faules), els dracs i les sargantanes (dos animals que, entre d’altres coses, toquen els peus en terra).

Tot seguit, l’escriptora plasma detalls importants en la infantesa i que, amb una educació matriarcal, poden deixar empremta en l’esdevenidor de la filla:

“En el riure clar,

fràgil com un vidre,
hi esclata de cop
tota l’alegria.

Entre la il·lusió
del joc, mentre avança,
s’hi fica ara el gat,
la formiga hi passa.

I una abella grossa,
capriciosa i calma,
festeja una flor,
i a tothom espanta”.

Per tant, la xiqueta capta la joia de viure, animalets, insectes, flors, la natura i, així, està en relació amb la vida natural i amb els altres, en lloc de mirar-se el melic.

Igualment, ho farà, de manera pareguda, amb plantes, amb arbres i, al capdavall, amb la mare, a qui, altra vegada, torna (i, a més, com si fos simbòlicament)…, i ho fa de nit, ben rebuda per la dona:

“Saluden les testes
de les margarides,
dels badabadocs
de les sajolides.

Va gronxant-se el temps
penjat d’una branca,
cadenciós i lent,
fins a l’horabaixa.

La mare que, atenta,
sortia a observar,
amb amor, sens pressa,
crida pel sopar”.

 

Ens trobem, així, amb un escriptora que reflecteix l’educació matriarcal i, igualment, copsem el fet que, en les cultures matriarcalistes, totes les fases de la vida humana són ben acollides: s’entén que cada una té el seu paper i que és fonamental per al Poble, per a la comunitat i per a la terra en què es viu (en el nostre cas, lo vernacle i la llengua catalana).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota del 4 d’agost del 2024: Com que ja s’ha fet l’actualització de la web, d’ara en avant, donarem prioritat a aquesta web, en lloc de fer-ho al blog “Mèlpita”. Gràcies per la vostra paciència.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el bressol, educació matriarcal i maternitat

General, , , , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença esmentat (sovint, enllaçant-lo amb la maternitat), en la mateixa obra a cura de Narcís Garolera, Jacint Verdaguer posa “¡Que ho diga nostra terra!” (p. 149), “¡Mirau-la bé, mirau-la bé a la reina / de nostre cor, l’aimada Catalunya” (p. 153) i, sobretot, en el poema “L’Oreneta”, dedicat “A Don Antoni Aleu, director del setmanari d’aqueix nom a Buenos Aires”, quan escriu que

 “En Amèrica ha niat

l’Oreneta catalana;

son niu és un pom de flors,

un vol d’amors sa niuada”

 

i que evoca la terra, Catalunya:

 

“-Aires dolços d’orient,

alè de ma dolça pàtria (…).

L’Oreneta ja se’n ve

de la mar esflorant l’aigua;

amb lo bec ple de cançons,

de cançons i de corrandes;

quan arriba a Montserrat,

prenien totes volada.

 

                    II

 

-Vine, aucellet del bon Déu,

a reposar en ma falda,

vine a niar en mon pit

tot ple d’amor a la pàtria”.

 

Com podem captar, la mare (qui simbolitza la dona que s’ofereix a acollir-lo, així com ho faria la terra on ell nasqué), li obri els braços com si ell fos un fill biològic.

Un poc després, la mareta li diu

“Oreneta, si te’n vas,

Déu te dó bona tornada,

missatgera de l’amor,

de l’amor de nostra raça;

tu uniràs los catalans

los d’Amèrica als d’Espanya;

lo llaç serà de cançons,

cada nus una posada,

tes ales de pont faran

a l’esperit de la pàtria”.

 

Per consegüent, la terra té el fill com a pont entre els catalanoparlants, però més enllà de la música: el sentiment de pertinença a la terra també el porta.

Més avant, empiulant Jacint Verdaguer amb Antoni Aleu, l’escriptor català li diu trets que, no sols enllacen amb la maternitat sinó, simbòlicament, àdhuc, amb la mare, amb l’indret on nasqueren els seus ancestres:

 

“Aleu, que n’ets l’aimador,

si vas al Riu de la Plata,

per sos boscos i ciutats

cerca bé ta enamorada.

Si malalteta la veus,

li donaràs una carta

de com l’esperem ací

amb lo cor ple d’enyorança:

la donzella al finestral,

al peu del bressol la mare

per ensenyar ses cançons

a l’infant de ses entranyes;

de com verdegen los camps

i el bell ginestar se daura,

de com hi canta el verdum

e hi refila la calàndria”.

 

 

Per tant, aquests versos reflecteixen trets matriarcalistes, com ara, la dona (la mare) com a educadora del nounat, de l’infant: no solament de cançons, sinó de la flora i de la fauna (la calàndria).

Per això mateix, quan, finalment, el poeta català comenta que si, prop de Don Antoni Aleu, algú

 

“fes sentir lo nom de pàtria,

i tornarà a pendre el vol

vers la terra catalana”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la pedagogia, la puericultura i la llengua catalana

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en la pedagogia, en el magisteri i en la puericultura desenvolupats per Empar Navarro Giner (1900-1986).

Continuant amb aquest sentiment, en el llibre “Dones i valencianisme. Pioneres (1900-1939). Volum I”, de Maria Lacueva i Lorentz i editat per Fundació Nexe en el 2022, trobem la valenciana Empar Navarro Giner, una dona vinculada amb el valencianisme, amb la pedagogia, amb la puericultura (sobretot, amb xiquets que, de bon principi, tenien més problemes per a participar en les escoles) i amb el feminisme del seu temps. Tot seguit, exposem unes paraules que digué en gener de 1922 (ací, amb lleugers retocs):

“Tot patriota sent en l’ànima el dolor de vore la llengua valenciana, tan elegant, tan pròcer, tant rica, passar per una etapa de decadència. I ‘Nostra Parla’[1] és una concreció d’eixa dolor.

Com s’evitarà? Fent que la llengua valenciana s’envole en ales de la cultura, que ressone en les entitats públiques, que honre els llavis de l’aristocràcia, que altifique el parlar del poble i, per damunt de tot, que siga ensenyada a les novelles generacions de València” (p. 89).

Aquestes paraules empiulen amb un detall que hem captat en molts escrits sobre la instrucció obligatòria en lo que ara, jurídicament, és Espanya, del segle XVIII ençà (eufemísticament, educació o formació escolar): es presenta com si l’estil militar de la cultura castellana (començant per la manera en què s’organitzen les aules i les classes) fos un alliberament per a la suposada incultura de la gran majoria de la població i, igualment, s’aprova (molt sovint, sense cap però) aquest sistema junt amb el fet que la llengua en què s’ensenyava (quasi sempre, i, més encara, en terres valencianes, pel paper castellanitzador de l’Església institucional) fos el castellà.

A més, Empar Navarro Giner afig que “Aquesta tasca és urgentíssima. La reclama l’interés pedagògic perquè la majoria de nostres fills perden molt de temps i malgasten molts esforços aprenent la Gramàtica castellana en castellà, quan convé que els l’ensenyen en valencià, lo qual facilitaria una comparació de caient científic.

I, a més, la reclama l’interés patriòtic.

‘Nostra Parla’, volent laborar per l’ensenyança valenciana, obri aquest III Concurs Infantil de Lectura, quines bases i recompenses s’indiquen a continuació.

Per dur-lo a bon terme, demanem l’ajuda dels senyors professors, tant oficials com particulars. La seua clara intel·ligència els mourà, segurament, a col·laborar amb nosaltres. Pensem que Europa està plena de països on els mestres ensenyen els alumnes llengües no oficials, lo qual és perfectament lícit.

També demanem l’ajuda de les persones i corporacions de bona voluntat. Com ‘Nostra Parla’ és molt pobre, està mancada de diners. I els que es gasten per a foment de la llengua valenciana, pot dir-se que són gloriosament gastats (…) els fruits ja es voran. Es parlarà correctament el valencià, es deixarà de martiritzar el castellà, s’obriran noves sendes de cultura, florirà un nou patriotisme…” (pp. 89-90).

Sobre aquesta martirització, la primera vegada que llisquí el text, em féu pensar si no seria una estratègia per a fer fi. No debades, si, alguna de les dues llengües havia sigut martiritzada (legalment i eclesiàstica), no era precisament la castellana. I, més encara, després del Decret de Nova Planta de 1707 i de la política del bisbe  Andrés Mayoral (arquebisbe de València nascut fora de la Corona Catalanoaragonesa) i de la del Cardenal Belluga (en el bisbat d’Oriola, qui empunyà les armes durant la Guerra de Successió), totes dues, en el segle XVIII.

Afegirem que, un poc després, apareixen unes línies que, cent anys després, continuaven essent una realitat en la política valenciana de partits que es posaven l’etiqueta d’esquerres o bé de progressistes. Així, en temps d’Empar Navarro Giner, un polític valencià del partit de Vicente Blasco Ibáñez (grup que no era, precisament, nacionalista), Faustí Valentín, “va mostrar el seu acord amb la conveniència d’ensenyar valencià a les escoles públiques i fins i tot va assumir el compromís d’implantar-lo en poc de temps.

El líder del seu partit, Félix Azzati, el va desautoritzar i finalment, Valentín va dimitir com a alcalde de València. Ser progressista, doncs, no implicava en cap cas ser valencianista en aquells temps” (p. 90)… ni, en el primer quart del segle XXI, no donar suport a un primer ministre espanyol de línia castellanista, patriarcal i mentirós compulsiu i sí acollir una bona síndrome d’Estocolm per a mantenir-lo en aquest càrrec, encara que, com ara, el polític esmentat no promogués la no discriminació social (la del dia rere dia) per fer ús de la llengua catalana en terres catalanoparlants, ni la restauració del dret civil valencià derogat amb el Decret de Nova Planta de 1707. I és que la cultura tradicional que promou la terra, lo vernacle, lo maternal i lo matriarcal, i que patrocina els drets de la dona, va més enllà de lo políticament correcte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Com indica l’autora de l’obra, era “l’entitat fundada el 1916 per catalans, balears, rossellonesos i valencians amb l’objectiu principal d’impulsar la unitat de la llengua catalana”.

 

pebrella01-pioneres (1) assemblea-pagesa-6f (1)