Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Educació matriarcal, natura, bona avinença i lligams maternals

General, , , , , ,

Un altre poema de Rosa Rovira Sancho en què es reflecteix el tema de l’educació matriarcal és “Reciclem!” (p. 21), en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, quan diu

“També hi ha molta deixalla

que si no sabeu on va,

pols, raspall, bolquers i altres

al rebuig ho heu de llençar” (p. 21).

 

A més, en la composició “Jo tinc una rosa blanca” (p. 26), escrita en el 2014 i que podríem enllaçar amb la pau, indica

“Jo tinc una rosa blanca

que voldria regalar,

a qui em dóna la mà estesa

i m’ajuda a caminar.

 

I m’empeny cap a la porta

que hi ha al fons del meu destí,

com l’estel en la nit fosca

m’il·lumina el nou camí”,

 

 

tret amb què capim que la dona (lligada a lo obscur) fa de guia de la poetessa.

Igualment, addueix

“conserveu els bons moments,

que el camí passa de presa

i heu de viure els sentiments!”,

 

això és, lligar la banda realista de la persona (la que toca els peus en terra) amb lo extern, amb els altres i, així, amb el cor.

No debades, acaba el poema escrivint que

“Per aquell que molt m’estima

i m’ajuda a caminar

jo tinc una rosa blanca

que voldria regalar”.

 

En uns altres versos, “Els fruits de l’amor” (p. 34), en el mateix llibre, l’escriptora de Monistrol de Calders tracta sobre un sentiment que uneix, que fa de pont entre persones, el qual

“Ens ajuda a veure els petits miracles

enriqueix la ment i el nostre esperit,

ensenya a viure més bé la vida

donant les gràcies a un món agraït.

 

AMOR, és sentiment de gran afecte

cap a altres persones, llocs o animals,

posem-lo a les mans i sembrem la grana

per recollir uns grans fruits personals”.

 

 

Adduirem que aquesta educació també apareix en el poema “Vesprada llunyana” (p. 41), en posar

“Vesprada llunyana font d’inspiració (…).

La mare enfeinada prepara el sopar,

(…) esperant el plaer d’un bon paladar.

 

Partida de cartes per fer passar el temps,

tothom vol jugar i el pare s’hi apunta,

guanyem la canalla, després ell remunta,

serena vesprada, no hi ha contratemps.

 

Murmura en veu baixa, un elogi eficaç,

i pica l’ullet als hereus de la vida,

_tinc la quitxalla de ment garantida_

i somriu complaent per sota el seu nas.

 

(…) records d’infantesa, entrenyor dels pares,

dos astres que brillen enmig les nits clares,

reposen per sempre a dins el meu pit”. 

 

 

Per consegüent, l’autora empiula la vesprada amb la font, és a dir, amb la mare, en l’obagor.

A més, parla sobre les relacions harmòniques entre pares i fills (ací, reflectides en els jocs de cartes i en les parauletes que diu el pare als xiquets).

Finalment, Rosa Rovira Sancho agrega que encara evoca els records d’infantesa i, altrament, el nuc que mantenia amb els seus parents i que ho fa dins el cor (és a dir, amb el símbol de l’empatia, de la simpatia, de l’amabilitat…). De fet, en un correu electrònic que l’escriptora ens envià el 23 de març del 2025, indicava “Guardo molts bons records dels meus pares.

Ens estimaven molt, mai ens van posar la mà a sobre i sempre gaudíem del seu bon caràcter”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Educació matriarcal en relació amb retirats, amb la natura i amb la terra

General, , , ,

Una altra composició que figura en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho i en què apareix el tema de l’educació matriarcal, és “Compartint diada” (p. 11). Així, centrada en la vila de Monistrol de Calders, escriu un poema que li encarregaren:

“A Sant Llorenç hi ha una estrella

que la guardo en el meu cor,

els meus anys de jovenalla,

en són un bonic tresor.

 

M’ensenyaren a estudiar,

m’ensenyaren a llegir,

m’ensenyaren a estimar,

a respectar i a compartir.

 

(…) Amitjanem aquesta diada

de Sant Jordi amb il·lusió,

gaudint de la bellesa,

de vostra jubilació.

 

I cada dia la gaubança,

sigui un goig a celebrar,

amb coratge i esperança,

per afrontar cada demà”.

 

 

Com podem veure, es tracta d’una educació que empiula lo escolar (llegir i escriure) amb l’estimació, amb la tolerància i amb la generositat, detalls que sí que connecten amb els Pobles matriarcalistes, puix que refusen prioritzar la guerra, l’enfrontament, el rebuig i, com ara, l’egoisme.

Ben mirat, l’escriptora trau la bellesa, la fruïció i l’atreviment de viure amb l’esperança, malgrat l’edat de qui es retira dels treballs.
I, si aquests versos van dedicats a adults madurs en edat, també en copsem en què la natura és tractada com si fos un xiquet de pocs anys i al costat de la mare, per exemple, en el poema “Arriba la Candelera” (p. 19), una festivitat que té lloc el 2 de febrer, quan ja han passat bona part dels dies més gelats de l’hivern:
“Els ocells les passen magres

car, no troben aliment,

necessari pel seu viure

piulen quan passa la gent.

 

Et demanen una ajuda

una mica de menjar,

perquè volen sobreviure

per cantar a l’endemà”.

 

 

Aquestes paraules poden evocar-nos el nen (simbolitzat per l’ocell) que demana menjar a la mareta i a qui ella respon donant-li’n perquè compense la necessitat i perquè, com el moixó, puga cantar la vida i viure amb confiança.

Igualment, captem la connexió de la poetessa amb la natura, motiu que fa que ella s’hi interesse per salvar-la.

De fet, aquest nexe també es plasma en “Els ànecs de Monistrol” (p. 20), quan diu que, en plena fredor de gener i amb una riera glaçada,

“hi ha alguns ànecs que caminen

van lliscant tots al compàs.

 

(…) S’acosten a la vorera

tot buscant algun crostó,

que els hi tira la mainada

de pa sec o rosegó.

 

(…) Això sí, tothom vol veure’ls

passejant amunt i avall,

l’atracció està garantida

quan ensenyen el plomall”.

 

 

Per consegüent, no apareix la figura del caçador, ni la de qui tracta la natura com si fos una propietat seua, sinó una mena d’empelt entre ambdues bandes, com el nen ho fa amb la mare i, de pas, amb lo tel·lúric.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, germania i sants protectors de la vila

General, , , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)” de Rosa Rovira Sancho (1952).

Prosseguint amb el sentiment esmentat, en les composicions de la poetessa de Monistrol de Calders (el Moianès) en aquesta obra, apareix, per exemple, en uns versos dedicats, en bona part, a una empresa que arrelà en la vall on és la vila: “25 anys a Penn Sedespa” (p. 6). Així, llegim que

“Amagada entre muntanyes

a recer de quatre vents,

tant si bufa tramuntana

el migjorn o el de ponent.

 

Hi ha una vall meravellosa

on davallen rierols,

quatre cases en un poble

és la vall de Monistrol.

 

Un poblet de gent molt sana

que treballa de valent,

per guanyar-se quatre cèntims

i per fer pujar el jovent.

 

La indústria on treballen

té una gran prosperitat,

en teixits de roba fina

i gran sortida de mercat.

 

Avui uns quants estan de festa

per uns regals inesperats,

amb què l’empresa els gratifica

pels vint-i-cinc anys treballats.

 

Apostem amb alegria

per un futur formós,

prosperitat a la nostra empresa!

de tots els treballadors!”.

 

Com podem capir, primerament, posa detalls sobre la contrada, de l’oratge que hi sol fer. Després, connecta el treball amb la terra, amb lo tel·lúric i no, com ara, amb cap càrrega, ni amb el patiment. És més: ho empiula amb una vida sana i de fortalesa, la mateixa que copsem en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, principalment, entre les que passaven dels huitanta anys i que, amb noranta o més, encara estaven actives.

En acabant, Rosa Rovira Sancho trau el tema de l’agraïment dels superiors a uns quants treballadors i, per tant, lo que se sol dir la cultura de l’esforç (ben reflectida en el Poble català), en lloc de fer un culte a la persona o als qui comanden la indústria.

De fet, al capdavall, apareix el tema del grup, de l’esperit comunitari, d’eixe ambient en què s’agraeix el paper que fa cada u pel bé del conjunt, en lloc de la política competitiva. I, altra vegada es plasma la fruïció de la tasca, puix que beneficia el sentiment de pertinença a la terra i el desenvolupament de la persona.

En una altra composició, “Sant Feliu” (p. 7), escrita en l’any 2000 i en nexe amb el patró de la  vila, també es reflecteix el sentiment i, altrament, la idea d’aplec i trets matriarcalistes, com ara, el fet que la poesia (com si es tractassen d’uns goigs) es converteix en un mitjà d’educar (així com, històricament, passava en determinats balls en què es cantava i es reportava sobre persones i sobre fets):

“Fill de terra africana,

a Catalunya va venir (…).

Quan va fer estada a Girona

on va ser-hi martiritzat,

va guanyar celestial corona

ara i tota l’eternitat.

 

Venerant-lo al seu altar

Monistrol l’acull patró,

i la gent que el va a mirar

li en demana protecció”.

 

 

Per consegüent, aquests versos podrien evocar-nos la idea d’acollida (molt vinculada amb la cultura catalana) i, ben mirat, l’actitud creativa de les persones. Afegirem que, en un moment en què no hi havia partits polítics, ni clubs, ni associacions de tipus social (en el seny contemporani i com a resultat de l’aparició del capitalisme), i en què bona part de la prosperitat depenia del camp i dels animals, té el seu seny que la gent adoptàs un patró com a protector (i més encara, quan el relat tradicional el relacionava amb la terra on es viu, ací, amb Catalunya)

I, com que l’advocat feia bon paper, se li dedicaven festes i la vila s’identificava amb lo que, simbòlicament, representava Sant Feliu.

Finalment, lligant amb lo matriarcal, els goigs parlen de la germania i l’autora aprofita eixos versos i, així, podem pensar que la germanor forma part de la seua vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia senzilla i creativa i lligams socials i amb la terra

General, , , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Rosa Rovira Sancho (1952), en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”.

En aquesta altra obra de Rosa Rovira Sancho, a què accedírem gràcies a la seua generositat, publicada en Monistrol de Calders en desembre del 2019, també es reflecteix aquesta literatura. De fet, la dedicatòria (“A tota la meva família, als amics, a tots els que heu fet possible el meu despertar de les lletres”) i el detall del subtítol, ja ens donen una primera idea del seu vincle amb els més acostats, amb la terra (els pètals de zona rural) i amb la creativitat sobre el paper.

És més: en el primer poema, “Flor de la vall” (p. 4), captem una manera senzilla, didàctica i intel·ligible amb què l’autora desitja aplegar a la gent i crear-hi un enllaç que ens evoca la connexió de la floreta amb el jardiner i amb el nen que s’atansen a olorar-la o bé a contemplar-la. Però l’escriptora, mitjançant la composició, explica el pas de la idea creativa a l’exposició dels versos:

“Una sorprenent idea

em desperta de bon matí,

sento una força immensa

inexplorada per mi.

 

Vull fer un vers,

vull fer una poesia,

vull fer un escrit

curull d’alegria.

 

D’estructura ben senzilla

i de bona comprensió,

que tothom que ho llegeixi

ho entengui de debò.

 

Si s’entén el que vull dir

comprenent el que jo penso,

si es noten les emocions

i la il·lusió que jo sento…”.

 

 

El fet de posar els mots de manera planera i, per dir-ho així, de fer amable la connexió amb el lector i amb l’oïdor, podríem dir que va en línia amb la de l’estil dels llauradors i de la gent del camp, puix que no solen recórrer a la pompositat, ni al barroquisme, ni a la cosa etèria, sinó al realisme i a la naturalitat.

Al capdavall, agrega que

“El llapis sobre un paper,

el negre sobre el blanc,

serem uns bons amics

d’ara en endavant”

 

i, més encara, quan la poetessa capeix que, com el nen joiós de ja tenir una idea, ella la passa al paper recorrent al seu aliat: el llapis.

En el segon poema del llibre, “Feina” (p. 5), lo faener és vist com una part més de la terra, com un empelt amb ella i amb l’entorn:

“Oh perla tan buscada,

font de creativitat (…).

Ets de tothom un desig (…).

Ets dintre de casa,

ets fora el carrer,

(…) i entre nosaltres

hi han llaços d’unió”,

 

 

ja que, com escriu l’historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960) en l’obra “Notícia de Catalunya”, “és el replegament del país cap al seu refugi essencial, cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51), el qual, cal dir que, en la nostra cultura matriarcalista, és “un ‘signe d’elecció’” (p. 46). ¿Com, si no, poden resultar les relacions amb els altres i amb lo autòcton, si no ho fan amb un mínim de confiança en el proïsme i de fe en l’esdevenidor?

Per això, l’autora comenta que es forgen

“Lligams de família,

lligams de companys,

fan que dia a dia

anem passant anys.

 

(…) qui té bona feina

no sap el que té!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal per a noces i educació matriarcal de mares a fills

General, , , , , , ,

Continuant amb el tema de la sexualitat matriarcal, en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, apareix, com ara, en algunes composicions relatives a noces. Així, en “A la Maria Mercè” (p. 72), es plasma en els primers versos:

“Merceneta tota blanca,

flor de neu i lliri blanc,

encisada, dolça i franca,

les campanes fan ning-nang”.

 

Així, ixen temes com la blancor (la netedat de cor), la dolçor i la franquesa, els quals empiulen amb els Pobles matriarcalistes junt amb el lliri blanc, popularment, associat a la innocència (però, més aïna, amb el significat de creure-s’ho tot).

En el poema vinent, “A la Maria Mercè i En Rafa”, amb els mateixos quatre versos al principi, la poetessa torna a traure el seny del joc net:

“I en Rafa, amb vestit noble

que enalteix el seu encant,

i amb un cor gairebé doble

d’entusiasme flamejant”

 

i, per consegüent, enllaça el bon cor i la fruïció del xicot davant la celebració. Però, altra vegada, la sinceritat serà u dels temes preferits de l’escriptora:

“Per dos cors que molt s’estimen

amb amor pur i sincer,

dues vides que s’animen

començant un nou sender”.

 

Llavors, com si una mare parlàs els fills, addueix uns versos que connecten amb la tradició matriarcalista en lo sexual:

“Animeu-vos i estimeu-vos

caminant, feu-vos costat,

compartiu penes i joies

en el nord que us heu traçat.

 

La gaubança d’aquest dia

sigui el goig pel vostre enllaç

perquè hi regni una harmonia

entendrida i eficaç”.

 

És a dir: Rosa Rovira Sancho prioritza el nord (el projecte vital), la bona avinença, la tendror i que els dos nuvis toquen els peus en terra (l’eficàcia) i, per això, podem dir que, en aquesta composició, no figura l’amor romàntica (gens bona per al cor, com ens digué un cardiòleg en febrer del 2018), sinó una amor moderada.

En acabant, en el poema “Per la Mónica i l’Octavi” (p. 74), en el mateix llibre de poemes, copsem detalls que ens porten a la natura i a la terra, en lloc d’abraçar l’amor idíl·lica, ans més bé la maternal:

“Parelleta encisadora 

avui, us voleu casar,

per fruir a cada aurora

del bonic que és estimar.

 

Com gotetes de rosada

fina, fresca i transparent,

de bellesa perlejada

per l’encís del casament”.

 

 

Aquests versos estan en nexe amb eixa mena de suavitat, de dolçor i de pluja fina que no s’acosta a la sexualitat impulsiva, dominant i amb desig de conquerir l’altre (majoritàriament, la dona, per part de l’home) i d’imposar la llei del més fort. És més: en captem una que empelta amb la natura (flors i vida vegetal), amb la mare, amb la casa (el niu), amb lo tel·lúric:

“A Castell heu fet niuada

i una llar heu preparat,

que floreixi la contrada

pel gran SÍ que us heu donat.

 

I amb aquesta prometença

(…) Festegeu les alegries,

supereu si hi ha tristor,

professeu-vos tots els dies

lleialtat i comprensió.

 

Compartim amb alegria

d’un preat present formós,

desitjant-vos harmonia

i un futur molt venturós”.

 

Sobre la manera de festeig, el 10 de març del 2025, mentres escrivíem aquests versos, ens evocà el llibre “Manual per al seu fill”, el qual ens havia recomanat Josep Ma. Alentà (d’Editorial Claret) pel 2020, redactat per una comtessa de Barcelona i de Girona i noble d’altres indrets carolingis, Duoda (ca. 800- 843), qui, entre d’altres coses, comentava al seu fill sobre la conveniència de tractar de viure en harmonia i amb trets que, clarament, coincideixen amb l’educació matriarcal. Cal recordar que la nostra cultura catalana té arrels carolíngies.

Per això, podem dir que, aquest darrer poema, sense ser una mena de consell, ens ha semblat com una lletra d’esperança i de realisme d’una mare a jóvens de la generació següent, un fet que s’allunya de la idea de justícia, de severitat i de culte a la força de la llei o a qui té més anys, simplement, pel fet de ser el més major.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bateigs, infantesa i educació matriarcal en els Pobles i la natura

General, , , , , , , , , ,

Una altra composició en què apareix el tema de la maternitat, a través del naixement, i que copsem en el llibre “Poemes 2000/2011”, és “Abril, poncella de primavera” (p. 59):

“Abril significa primavera

primavera vol dir resplendor,

resplendor vol dir llum primera

que rep de l’església un nadó.

 

Bategem a l’Abril amb certesa

ensenyem-li valors de la Fe,

que l’alba la guiï amb fermesa

amb un cor bategant nou alè.

 

Amb aigua de Pasqua nova

beneïda en el goig de la pau,

abraçant a aquell que l’innova

i li dóna del cel una clau.

 

Celebrem-ho amb dring de campanes

que alcin amb joia el seu vol,

omplint de goig minuts i setmanes

doncs, per l’Abril avui brilla el sol”.

 

 

Per tant, el nen rep la llum de la vida (la claror, la flama novella) i li l’atorga la comunitat (ací, simbolitzada pels qui són en l’església durant la celebració) i, així, el conjunt de la vila connecta amb el nin, de la mateixa manera que, en més d’una cultura matriarcalista, entenen que l’educació del xiquet és feta entre tots, no solament pels familiars més acostats. Al cap i a la fi, els noiets són el demà i, com la saviesa ancestral, cal fer-li-ho fàcil i que fruesca de la terra que li dóna saba.

Igualment, Rosa Rovira Sancho confia que l’esperança siga la guia del dia rere dia (la fermesa, la continuïtat) del nen.

Afegirem que, el conjunt dels qui participen en la vida del nounat, tractarà que vaja acompanyada de pau, d’harmonia i d’obrir-se a qui li done res perquè ell cresca com a persona i biològicament (“abraçant a aquell que l’innova / i li dóna del cel una clau”).

Al capdavall, exposa que la vila permetrà que el xiquet puga volar amb gaubança i que li faça valença i optimisme (el mateix amb què empiula el mes d’abril, ja en primavera).

Un altre poema que hem triat per al tema de la naixença i, altrament, associat al del baptisme, és “Benvingut, Èric” (p. 83), recopilat en l’esmentada obra, i escrit amb un to dolç:

“Ja brilla una estrella

naixent un nadó,

i l’alba esclata

amb llum de color.

 

Galtetes rosades

de l’Èric formós,

el rei de la casa

petit i graciós.

 

Manetes de plata

cabells de fil d’or,

la tendra mirada

sortint del seu cor.

 

Gaudint la dolcesa

minut a minut,

amb força i amb joia

siguis BENVINGUT”.

 

 

En aquest cas, l’escriptora reflecteix més els trets que podríem enllaçar amb el físic del xiquet i, sobretot, per l’atracció que pot generar el nounat. Cal dir que Rosa Rovira Sancho agrega un detall matriarcalista i en nexe amb la maternitat: el xiquet és el rei de la casa, és a dir, lo que hi va adjunt, això és, la mirada graciosa i afable, la gràcia de viure, la tendror vers els altres, la benevolència, etc., amb què ell participa en el present i que li dóna la resta de persones que el reben amb la benvinguda.

Finalment, hem trobat un poema de “Poemes 2000/2011” que també concorda amb el tema del naixement, encara que, del punt de vista simbòlic: “Benvinguda primavera” (p. 104). A banda, escriu mots referits a la terra on es viu:

“Encetem la primavera

obrim portes i balcons,

vénen aires de mudança

que ens airegen els racons.

La natura fa esclatada

ja germinen els matolls,

rebroten les farigoles,

sajolides i fonolls”.

 

 

Aquestes paraules de la natura (els petits rebrots, les fulles, les flors, etc.), ¿no ens evoquen els nens que vénen al món i els qui estan en els primers anys de la infantesa? La resposta és afirmativa.

Després, addueix costums, potser, de l’antigor, de la contrada:

“I les plantes remeieres

omplen planes i turons,

recollint de la natura

farem bones infusions.

 

I en el pla de la serreta

hi ha un gros ametller florit,

el tronc rústec, velles branques

i el contorn arrodonit”.

 

Empiulant amb l’estació de la renaixença, remata la composició de forma que podem captar un empelt entre els habitants de l’indret i, àdhuc, la primera fase biològica des que la persona s’incorpora al Poble, un detall propi de les cultures matriarcalistes:

“Benvinguda primavera

estació d’amor creixent,

amb colors, flors i fragàncies

encises tota la gent”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

 

Nota: Comentarem que les visites a l’entrada d’ahir referida a la política foren molt altes (¿ànsies de poder? ¿curiositat com en altres temes que podrien evocar el lideratge?) i que, en canvi, en els de maternitat i en el dedicat a l’agraïment a metgesses i a mestres, són baixos. Després, hi ha qui parla sobre queixes per manca d’atenció primària, de poca sensibilitat dels polítics,…

De totes maneres, en aquesta web, continuarem exposant lo que reflectesca trets matriarcalistes.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Agraïment als majors, als néts i sexualitat i educació matriarcals

General, , , , , , ,

Continuant amb poemes de literatura matriarcal escrits per Rosa Rovira Sancho en el seu llibre “Poemes 2000/2011”, es plasma en la composició “Festegem tots aquest dia” (p. 55), dedicada a l’avi Ramon. Cal dir que, al meu coneixement, és d’agrair versos en què es considera positiva la tasca i el paper que fan els majors, no sols a la família, sinó a més persones. Diu així:

“Festegem tots aquest dia,

gratulem l’avi Ramon:

tu ens donares l’alegria

que gaudim en aquest món.

Vas conéixer una Rosa

que plantares al jardí.

D’eixa flor tan generosa

tres poncelles van florir.

 

Tres floretes eixerides

que perfumen el camí,

que amb empentes i embranzides

vas trescant cada matí.

Les noietes estimades

la família han augmentat,

i les noies poncellades

tres estels ja ens han donat.

 

Són tres néts meravellosos

(…) que enalteixen molt joiosos

aquest àpat tant gentil.

Un convit de gentilesa

per un avi jubilat,

i un bon sou per la vellesa

que amb suor se l’ha guanyat.

 

Per molts anys en aquest dia

gratulem l’avi Ramon:

tu ens donares l’alegria

que gaudim en aquest món”.

 

Com podem veure, per una banda, la poetessa destaca el paper obert i la facilitat del padrí per a afavorir l’harmonia en el grup. A més, potser pel tarannà pacient i constant de l’home (el qual estaria en nexe amb la figura del jardiner, qui, a banda, és realista com el llaurador), enllaça amb el resultat positiu de la convivència amb la seua dona: tres filles despertes, lleugeres i amb molta espenta, tres trets, més d’una vegada, associats a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Igualment, amb la maternitat de la segona generació, n’han vingut tres néts, els quals fan bona lliga en l’entorn familiar i amb l’avi Ramon.

Afegirem que, en línia amb el matriarcalisme català, l’escriptora en trau un detall: la cultura del treball, que no la de viure de baldraga, ni la d’esperar colps de sort (com ara, tocant una creu o deixant que els polítics siguen els qui determinen el futur de la terra i de les persones, fet que no exclou que hi haja bona avinença entre ambdues parts).

Al capdavall, Rosa Rovira Sancho exposa un agraïment al padrí, mitjançant el record d’un fet important en la vida: ser una persona que, allà on va, tendeix a aportar joia de viure.

Per consegüent, no es tracta d’un poema ple d’honors i de reconeixements formals, sinó, en què, a través de mots senzills i accessibles, empiula l’home amb els altres.

Una altra composició en què captem l’ancianitat, això sí, en nexe amb la celebració de les noces d’or, és “Cinquanta anys” (p. 71), escrita en la mateixa obra. En destaquem un tret que figura en molts poemes seus: el mot “responsable”, unit a les persones lliures, perquè no deleguen en ningú i participen en els afers. En posem la major part:

“Cinquanta anys han passat des d’aquell dia!

Un enllaç us unia en casament,

va ser un SÍ responsable amb alegria

i amb desig de donar-vos constantment.

 

El gran SÍ, fou el peu de la confiança

per seguir un camí amb il·lusió,

les filles han estat la benaurança

de l’alba que va obrir vostre horitzó.

 

Caminant heu omplert la fondalada

amb cinc néts, d’un amor gratificant,

esdevenint amb goig l’edat daurada

amb dos cors connectats i bategant”,

 

 

és a dir, amb dues persones que s’estimen entre elles i que fan bona pasta. És més: com si fossen tres llavors colgades en el camp (el qual simbolitzaria la vulva i, així, l’espai on ell les hauria inserides i d’on han nascut els néts).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, pedagogia com a guia, compenetració i sentiments vernacles

General, , , , , ,

Uns altres versos, però en un poema en què es reflecteix la sexualitat matriarcal i, a banda, en nexe amb l’educació matriarcalista, és “Sender de la vida” (p. 16), dedicat “A la Susanna i en Jordi Puigbó”, el qual figura en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho. Primerament, direm que és ple de símbols, no sols semblants als que captem en els Sants de la Pedra (Sant Nin i Sant Non), sinó que, igualment, ens evoca l’estil del poeta català Joan Sala Vila (1929). Diu així:

“Dos joves caminen per un llarg sender,

camí de la vida, difícil de fer,

amics i companys tal com ha de ser,

els pares estimen i els guien també.

 

Un bon dia es troben al mig del camí,

saluden, es miren, clareja el matí,

una joia esclata dintre dels seus cors,

el camí de la vida, el faran tots dos.

 

Carreguen alforges tots dos de costat,

donant-se la ma, el camí no es pesat,

comparteixen el pa, i també el vi,

comparteixen l’amor en aquest camí.

 

Camí ple de roses, camí empedrat,

quan un defalleix, l’altre li fa costat,

moments d’alegria i felicitat,

la carga no pesa si van de costat.

 

D’on treuen la força?, d’on treuen l’alè?

quan perden el riure i no saben què fer?,

escolten el cor! escolten la veu!

la força divina que hi és, però no es veu.

 

Jordi i Susanna, aneu de costat,

que sou aquests joves que s’han estimat”.

 

Per tant, al principi, apareix el tema d’una educació en què els pares, com en la línia socràtica (de fer de guies i de traure la resolució entre mestre i aprenent), transmeten el seny del diàleg i d’una parella entesa com dues persones molt compenetrades (amics) i en què cada u sosté l’altre, un detall que es repeteix en altres passatges.

En acabant, l’escriptora connecta la primavera (el despuntar del dia) amb la trobada entre els jovenets i, així, amb l’esperança. ¿Coincidint amb la Pasqua i amb la tradició de cercar pasqüer (i, en el cas dels xics, pasqüera)? Potser sí. En tot cas, la joia en el camí de la vida podríem associar-la al mes d’abril, a mitjan estació.

Tot seguit, copsem dos conreus que enllacen amb el costumari català: el blat (de què prové el pa) i el raïm (de què sorgeix el vi). Podrien recordar-nos el lligam entre els germans Abdó (el raïm) i Senent (el forment) i la dita popular “Sempre junts, com Abdó i Senent”, en al·lusió als qui són molt amics. I, més encara, tenint present que, a continuació, es reflecteix la roca (lo femení i que toca la terra ferma) i les roses (flors que, sovint, representen la dolçor i que creixen amunt com també ho fa el blat).

Afegirem que, com en els dos germans bessons i, per exemple, en la deessa grega de l’agricultura (Demèter) i la seua filla Persèfone, quan u cau, l’altre l’ajuda, puix que la deessa no abandona la seua jove. Per consegüent, la composició no inclou la figura de l’home alliberador, de color blanc i de la noblesa, com si fos Sant Jordi o, com ara, Sant Miquel.

Altrament, cal remarcar el paper important que Rosa Rovira Sancho relaciona amb escoltar i amb el cor i, així, la darrera estrofa de quatre versos empiula amb dos trets clarament matriarcalistes: l’acte d’escoltar mentalment (les frases populars “Escolta, ¿tu sap si…?” i, més  encara, “¿Vols fer el favor d’escoltar?”) i sentimentalment, detall que Bartomeu Mestre ha exposat amb encert en algun escrit en el seu blog “Etziba, Balutxo…”.

Finalment, l’autora parla d’una força divina, o siga, que la parella va més enllà de lo personal i afig eixa part espiritual matriarcal (i no mística) i, de rebot, passa a lo comunitari, a compartir. No debades, els dos darrers versos fan bona pasta amb eixos dos jóvens que són com un empelt, en què ningú no renuncia a l’altre, sinó que l’acull, el respecta, com en la gran majoria dels comentaris que ens han plasmat referents a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i als seus marits.

Com a afegitó, direm que el 19 de febrer del 2025, Rosa Rovira ens indicava per escrit que “L’any 2000 va ser l’any del casament de la parella i del poema… Continuen junts i ben avinguts amb dos fills responsables i, com diu la dita: ‘Bons com un tros de pa'”. Agraïm també aquest detall.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El retorn a la mare, qui educa, ensenya, empara i salva l’home

General, , , ,

En la tercera part del poema “Triptic”, el qual figura en l’obra del capellà de Massarrojos, copsem

“3r. AL RETORN DE LA SERRA

De les penyes altes,

la flairosa mata

n’he collit, més altres,

del te de muntanya.

 

N’he fet un feixet

d’una penya a l’altra,

i, amb un cordellet

lligat,… cap a casa”.

 

 

Com podem veure, la terra (la serra, o siga, la dona) subministra per a les necessitats dels seus fills (ací, a través dels feixos de te) i ells regressen a casa, a on viuen les monges.
Per això, indica que,

“A l’Asilo torne,

que, als ancians, empara.

Qui sap si, pel temps,

demanaré entrada!..”.

 

L’autor, qui podria ser el capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, aleshores, tindria un poc més de cinquanta-tres anys. A més, plasma un fet que, més d’una vegada, ens han comentat persones de la generació de ma mare (dels anys quaranta del segle XX) o, més encara, sobre gent que, per exemple, nasqué abans que hi hagués Seguretat Social en Espanya: reservar per als majors, perquè, els qui havien treballat, sovint, no cobraven pensió en restar retirats.

Llavors, el poeta, empiulant amb l’educació matriarcal que havia rebut de sa mare i que ell havia aprovat, exposa

“A la porta, toque;

obri una germana.

‘-Prenga, germaneta:

el te de muntanya.

 

Done’l als ancians,

que la Verge empara,

i viuran molts anys;

és cosa provada’.

 

‘-¿D’a on[1] és l’herbeta

que la vida allarga?’

-me diu la mongeta

que mana en la Casa.

 

‘-Quan ma mare em veia,

de malalt, la cara,

me feia tassetes

de te de muntanya.

 

Preneu-lo, oh, mare,

guardeu-lo en la cambra.

Pot ser que, algun dia,

a mi, em faça falta’”.

 

 

Altra vegada, l’escriptor diu a la monja lo que sa mare li transmetia, quan considerava que l’herba (te de muntanya) li seria profitosa. A més, la invita a alçar la collita, per a l’esdevenidor i passa a versificar sobre els faigs i sobre el paper que les germanes feien al poeta.

Igualment, captem que la monja li farà el paper que, anteriorment, exercia la mare i ell li afig com cal cuinar-ho:

“De la fageda dels pares,

la feroç dalla[2]  

ha segat el tronc

que la llar escalfava.

 

Ja no tinc germanes

que, a la mare santa,

suplint, em donaven

el te de muntanya…

 

¡Qui sap si vosté,

com la mare aimada

que ja està en lo cel,

del te de muntanya,

me farà tassetes

si faig mala cara,

per curar dolències,

el te de muntanya?…

 

Faça’l com la mare

que, al cel, coronada,

així feia sempre

el te de muntanya:

 

Per cada tasseta,

són tres pessiguets,

com ma mare el feia

en un perolet”.

 

 

Finalment, els versos connecten amb la religiositat matriarcalista i amb el paper de la dona que salva l’home i que enllaça amb els fills i, així, amb la terra, tot i el pas dels anys:

“Al temps que el posava,

es feia la Creu:

en el nom del Pare

i del Fill de Déu.

 

Faça-me’l aixina,

com la mare santa,

i em sentarà bé

el te de muntanya.

 

 

¡MARE, MARE BONA!

gojant en lo cel;

el te de muntanya,

al ventre, te veig.

 

            Bocairent, 27 octubre 1949”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Encara que la forma normativa és “¿D’on?”, hem considerat adient escriure “¿D’a on?”, per facilitar la rima.

[2] En l’original, “Del hallar dels pares, / la ferós guadaña”.

El sentiment de pertinença a la terra i dones que eduquen i que salven l’home

General, , , , , ,

En el segon passatge de la composició “Triptic”, la qual figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, hi ha un apartat que posa

“2n. EL TE DE MUNTANYA

 

En la serra alta,

que es diu Mariola,

creix a manollades

el te de muntanya.

 

Naixcut en les penyes,

n’he vist una mata.

‘-¡Si pogués collir-te,

te de la muntanya!…

 

¿Per què mons ulls ploren,

al veure afincada

la mata de te

en la serra alta?’”.

 

 

Com podem veure, el poeta enllaça la dona (ací, la Serra de Mariola) amb qui el salva i que ho fa mitjançant lo que li aporta la natura, la qual abunda (les manollades).

Igualment, evoca la mare i també ho plasma en els versos posteriors, quan diu

“Els records me brollen

dins lo cor, dins l’ànima,…

sempre que veig mates

de te de muntanya.

 

Recorde a ma mare,

tan bona, tan santa,…

que tot ho curava

amb te de muntanya”.

 

 

Per consegüent, la dona (ací, la mare, la Mare Terra, simbolitzada per l’esmentada serra) salva l’escriptor del poema.

Tot seguit, exposa quan la mareta li parla i és ella qui li descriu les propietats d’aquesta planta i els motius pels quals considera que cal prendre’n:

“II

 

‘-Fill: ¿què et passa hui,

que fas mala cara?

Pren una tasseta

de te de muntanya.

 

Veuràs, veuràs, fill,

que bo, quant t’agrada,

i deixes de fer

eixa cara llarga.

 

Ell fa digerir,

dels menjars, la grassa,

cura els panadís,

els còlics, l’àntrax.

 

La sang purifica;

retorna la gana

de l’inapetent

el te de muntanya’”.

 

 

Aquests versos estan en nexe, per exemple, amb les trementinaires, o siga, amb les remeieres, amb la cultura tradicional matriarcalista, en què s’aprofita lo que hi ha en la terra i, a més, en què hom ho agraeix. De rebot, copsem el sentiment de pertinença a la terra.

Després, ell es dirigeix a sa mare i, al capdavall, seguirà els passos que ella li indica i, així, l’home ho passa:

“‘-Si això fóra aixina,

mare bona i santa,

¿creu vosté n’hi hauria

dolents en la terra?’.

 

‘-Eres un incrèdul!

Fill de la meua ànima,

¿com ha de curar-te

el te de muntanya?’.

 

‘-És veritat, mare,

la fe cura a Marta;

vinga la tasseta

del te de muntanya’”.

 

 

És a dir, el fill accepta la proposta de la mare i, de fet, en la darrera estrofa d’aquest apartat, l’escriptor addueix

“¡Oh, records del temps

d’una mare aimada…

que, al veure’m dolent,

lo te me donava!…”

 

i l’alliberava.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.