Una altra narració plasmada en l’esmentada obra de Pau Bertran i Bros, i en què copsem el matriarcalisme, és “El de la mà peluda”. Primerament, direm que el diable, sovint, és associat a lo pelut com també la xica que ja ha passat a l’adolescència. Així, “Una vegada, hi havia, en una casa, una noia molt devota de la Mare de Déu i cuidava molt una mota de lliris que tenia a la finestra (…), perquè els volia portar a una marededéu que hi havia allí prop” (p. 155). Per consegüent, qui conta el relat, ens presenta una jove amb candidesa, com ho simbolitza el color de les plantes, en línia amb què indica el “Diccionari Català-Valencià-Balear” en l’entrada “Lliri”: “2. fig. La flor, (…) del gènere Lilium, considerada com a emblema de la blancor, de la puresa, de la innocència”.
Igualment, “un vespre truquen a la porta i es presenta un senyor que demanava acolliment” (p. 155) i li’l donen. O siga que la recepció té lloc en un moment de foscor. Ara bé: com que aquest home era el dimoni, tan prompte com el pare de la xica es posa a resar el roser, ell “dóna el ‘Bona nit’ i se’n va a dormir” (p. 155).
Tot seguit, ja amb foscúria, la fadrina ix a endreçar els lliris, perquè plovia, i “s’adona d’una mà tota peluda i negra que baixava” (p. 155) de la cambra de dalt, detall que té a veure amb Llucifer.
En acabant, captem que “Aquesta noia tenia un promès que vivia a l’altra part de la vila i s’havia de passar un riu per anar-hi (…). El promès havia d’anar a la guerra l’endemà i tots dos esperaven que fos de dia per poder-se acomiadar” (p. 155).
Ben mirat, com a senyal del lligam entre la mare (Nostra Senyora) i la filla (l’al·lota), la xica cull els lliris i fa via per a presentar-los a la Mare de Déu.
Passa que, durant el camí, es troba amb el senyor (el diable), qui li proposa que ella li done l’ànima i, així, ell “li faria un pont abans de les dotze a sobre el riu, per poder-se acomiadar del seu promès” (p. 155) i ella li ho accepta i, immediatament, se’n penedeix i demana ajuda a Nostra Senyora, “suplicant-li, en gran manera, que el pont no estigués acabat a les dotze” (p. 155).
Mentrestant, el diable i tota la seua colla de dimonis es posaven a bastir el pont i, quan ja era quasi l’hora i estaven a punt d’acabar el viaducte “el dimoni va faltar al tracte, el pont se’n va anar a terra i allí mateix es va aparèixer la Mare de Déu, va agafar la noia i la va passar a l’altra banda del riu perquè pogués veure el seu promès” (p. 156).
És a dir: la mare, no sols salva la filla (la xicota), sinó que li ajuda a passar a l’altra part (fruit de fer fracassar el pacte amb el senyor), això és, a la jovenesa i que, de rebot, puga veure el seu nuvi.
Finalment, la mare torna a empiular amb la tradició matriarcalista: “la Mare de Déu també va fer que el promès no hagués d’anar a la guerra; i es van casar i van viure feliços” (p. 156), de manera que, com m’han dit persones dels anys trenta i quaranta del segle XX, les marones són les darreres persones que voldrien que els fills (sobretot, si encara són jóvens) anassen a la guerra.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
