Arxiu d'etiquetes: dones que salven

Llegendes escatològiques, amb dones que salven i fortes

General, , , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, del 2021, amb uns passatges escatològics i en què es reflecteix el matriarcalisme, està vinculada amb Can Castellví de la Rierada, establit en Molins de Rei (en la comarca del Baix Llobregat) a partir de 1380. Podem llegir “Vet aquí que, a mitjans del segle XIII, un peregrí anava cap a Montserrat i el va enxampar una tempesta. Va veure un castell d’aquestes contrades i, com que estava afamat i xop, va demanar aixopluc. L’amo del castell celebrava una festassa i el vi havia començat a fer els seus efectes. Van fer passar el peregrí al menjador i li van posar a davant un porcell rostit.

-Teniu. Mengeu el que vulgueu, però amb una condició: tot el que li feu al porcell, després, us ho farem a vós.

El peregrí s’hauria abraonat sobre la carn, hauria trossejat el porcell, hauria arrencat una orella i una cuixa, però, és clar, si ho feia, tot seguit, li tallarien l’orella o la cama, a ell… Després de rumiar-hi, el peregrí va aixecar la cua al porcell, li va posar el dit al cul i se’l va llepar amb delit.

-Sou un home intel·ligent -va dir el senyor-. Mereixeu el meu reconeixement.

I el varen emplenar de viandes i de vi i de tot” (pp. 173-174).

Més avant, empiulant amb Casa Postils, residents en Navès (el Solsonès) de 1414 ençà, es plasma el matriarcalisme, ací, amb un relat més semblant a més d’u dels que hem trobat en altres fonts: “De Tolosa, se n’explica una llegenda relacionada amb Tentellatge [1]. La va publicar Mossèn Joan Serra i Vilaró el 1917. Diuen que, a la casa (o castell) del Vilar, que és davant, per davant de l’església de Tentellatge, hi ha les ruïnes de la Torre que va construir un gegant. Era tan fort, aquell gegant, que carregava les rodes d’un molí com si fossin de palla. Ell sol havia construït la Torre, roca sobre roca. Les més petites d’aquestes roques pesaven cent arroves. Com que era tan fort, el gegant treia de la polleguera les portes dels masos sense cap esforç i la gent n’acabava fugint. Quan les cases eren buides, ell hi entrava i s’enduia el que volia. La seva Torre era plena de tresors.

-Ai, que ve el gegant, que ve el gegant! I els nens corrien a acotxar-se a les faldes de les mares.

El gegant, però, també es feia vell, ja no hi veia de cap ull. Quan sortia de la seva Torre, es feia acompanyar d’una noieta que ningú no sabia d’on havia sortit. Les cases més properes eren el seu rebost i els veïns estaven tips d’aguantar-lo. Però, què hi podien fer? ¡Si, fent la roda amb la biga que portava per batall, hauria fet caure alzines centenàries i la roca amb què tapava la porta de la Torre no l’haurien moguda ni cent homes junts!

Un dia de tardor, el gegant jeia cansat sobre un jaç fet de pells d’óssos que havia mort quan era jove. Els vents pallaresos bufaven fort i vinclaven els arbres. La noia, que jugava amb el tresor del gegant, espantada, li va dir:

-Pare Gegant: el vent bufa molt fort. Sembla que els arbres caminen. Un ja s’atansa! Anem a dins de la Torre, que tinc por!

El gegant no es volia moure. Però, vet aquí que, un d’aquells arbres, caminant caminant, es va acostar fins al gegant i, d’una de les seves branques, en va sortir un jove valent com els que més, desconeixedor de la por i dels perills com només els joves ho poden ser. El noi va saltar damunt del gegant i li va enfonsar un punyal al pit. Ferit al cor, el gegant encara es va aixecar, va mirar d’agafar una roca per ferir l’enemic, però el roc li va caure al damunt i li va fer de mortalla. El jove va quedar parat de veure la força del gegant i la bellesa d’aquella noia que l’acompanyava i que va afanyar-se a demanar-li clemència. El jove era el fadrí de Tolosa, on va portar de seguida la noia, de qui s’havia enamorat. ’Tolosa -escrivia mossèn Joan- és una gran pagesia blanca, tota de volta, feta a tot cost. (…) Amb el tresor del gegant, esdevingué la casa més rica de la Terra’” (pp. 191-192).

Com podem veure, en aquesta llegenda, hi ha trets matriarcalistes. Per exemple, quan aplega la tardor (o primavera d’hivern), el personatge masculí (el gegant) minva i n’apareix u, femení i xicotet (la xiqueta), en una estació vinculada amb la dona i amb l’inici del predomini de la foscor. A banda, la noia li fa de crossa i tots dos fan vida conjunta.

Adduirem que el gegant, ja adult, pot tombar-se a reposar còmode (i torna a la mare, ací, en forma d’ós, un animal relacionat amb la maternitat) i on vol i això ens evoca una dita molt coneguda i que reflecteix la cultura catalana: “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla”.

Igualment, un personatge masculí però petit de grandària (si més no, en comparança amb el gegant), aplana el camí cap a la mort del personatge més voluminós. Afegirem que, encara que el xicot tractaria de matar-lo o, si no, de massacrar-lo (tot i que el gegant la  hagués mort), llavors, la dona intervé i salva el gegant (això és, l’home que li havia fet costat durant molt de temps) i, de pas, ella no tomba el passat (les dues estacions masculines). 

Finalment, direm que els Buxeda de Can Illa, que ja residien en Molló (el Ripollès) en 1592, per mitjà de Roser, conten una llegenda que li havia narrat la seua sogra: “’hi havia una àliga que matava un bou cada any a la nit de Nadal, mentre tota la família era a festa major i que aquesta àliga era l’àvia del mas, que estava embruixada’, no passava aquí, sinó a Can Freixa” (p. 317).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Tentellatge és una entitat de població en el terme de Navès.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones fortes sexualment, que salven i en un ambient favorable

General, , , , , ,

Una altra facècia eròtica que figura en el mateix llibre, i en què copsem el matriarcalisme, és “El fumador”. Una mare tenia una filla que festejava amb un nóvio que era molt fumador. La mare comenta a la filla que prohibís fumar.

“Però el nóvio, com que volia la xica, va deixar de fumar. I va aplegar el dia que es van casar i, l’endemà de la primera nit de nóvios, de matí, la mare va a la filla i li diu:

-Què, filla? Com ha anat?

-Ai, mare: el meu home, tota la nit dormint i roncant” (p. 150).

Com podem veure, la mare és qui prepara les noces i qui en dóna l’aprovació final. A més, la xica proposa al fadrí amb qui festeja i ell li ho accepta: es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, en aquest passatge, com en uns quants posteriors, el marit dorm i ronca i la mare demana a la filla el motiu, fins que, al capdavall, comenta a la novençana: “mira de comprar-li un paquet de tabac i li’l poses damunt de la tauleta de nit. I, quan ell vinga i hi veja el tabac, vejam si se’n recorda i fuma.

L’endemà, la jove compra el tabac i, més avant, diu a la mare:

-Mare: esta nit es va fumar el paquet de cigarros.

L’endemà ve la mare i diu:

-Què, filla? I esta nit?

-Mare: vós teníeu raó. Tot ha sigut veure el paquet de cigarros i s’ho va passar molt bé al llit.

Llavors, li respon la mare: -Doncs, filla: pren vint duros i vés i compra un paquet de puros a ton pare, que fa deu anys que no ha fumat” (p. 150), és a dir, que el pare no havia tingut relació sexual amb la dona.

Per consegüent, les dones, sexualment i tot, són la part forta i elles salven l’home (tant la filla al seu marit, com, en acabant, farà la mare al pare).

Un altre relat eròtic en què es plasmen trets matriarcalistes, i arreplegat en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, és “La de Cofí”. Una dona amb molta espenta sexualment era viuda en la Torre del Rico; i Cofí era un eixerit que, a punt de tocar les tres, diu a la dona:

“-M’agrades molt.

I ella, ja farta que li ho diguera, li respon:

-Doncs, si vols, esta nit.

I, llavors, a llum de cresol” (p.  151) ell li diu “Mira: me’n vaig a Jumella.

L’home agafa el cabriol i el cavall i,… se’n va cap a Jumella. Fa les gestions, però, en lloc de deixar el cavall en una posada, ho fa enmig d’un bancal, en una caseta de camp que tenia, i se’n va anar a ca la veïna (…). La veïna, molt rabosa, va dir a la dona:

-Esta nit, el teu home ve a gitar-se amb mi. Vés a gitar-te en el meu llit.

I, és clar, a mitjan nit, hi arriba Cofí. El tracte era que no podia encendre el cresol, ni el llum, ni res. (…) La porta, oberta. Ell hi entra i, de seguida, comença a tocar. Lo que passa…” (p. 151). Com podem captar, la dona posa les condicions i, després, una altra (encara que no ho diga el text), el tracte. Igualment, hi ha un pacte entre dues dones i són elles qui diuen lo que haurà de fer l’home.

Tot seguit, “L’home diu:

-Açò sí que és dona, no lo que tinc en ma casa!

I vinga tocar-la, sabeu?

-Açò sí que és dona, no lo que tinc en ma casa!

Al capdavall, ja se’n farta la dona i li diu:

-Però, ¿amb qui estàs gitat, sinó amb la teua dona?” (p. 151).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven en rondalles eròtiques, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració arreplegada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El capellà en conill”. Un capellà es gitaria amb una dona i, ell, que estava en conill (per a que no li destorbàs res), ou que l’home de la seua criada toca a la porta. Ella diu al capellà:

“-Tu, no tingues por, perquè, com que ve banyat, jo li pose la camisa del coll alt. I, mentre li la descorde, tu te n’ixes.

I se’n va el capellà, en porra. Ell havia dit a la criada que aquella nit no òbriga a ningú, fins que no isca el sol de l’altre dia.

Després, el capellà torna en conill a sa casa i la dona no li obri. Llavors, se’n va a un bancal de cols” (p. 89). Com podem veure, la dona aconsegueix que el rector faça lo que ella vol (que es pose la camisa), descorda la del marit i el rector se’n va de casa a un camp de cols, és a dir, a un lloc ple de vulves, això és, de dones.

A més, el capellà, ja en l’esmentat hort, “s’hi gita panxa avall i, al poc de temps, dos hòmens que van a robar cols, que el camp estava acabat de segar, i en trauen uns pilots de fang amb les cols.

-Xe: si aquí hi haguera algun cantal, per a poder espolsar les cols…

I veu les costelles del capellà.

-Doncs, allà rellueix.

Total: que hi arriben i el rector estava gitat panxa avall i diu:

-Jo: si em menege, em pegaran la batanada” (p. 89) i agafen unes cols, les espolsen i se’n van. O siga que, mentres que el rector fa penetració amb la dona (ell empiula amb la terra), ells tenen relacions sexuals amb altres dones.

Més avant , el capellà opta per anar-se’n a un vessant on hi havia un abellar (el qual representa els pèls del pubis) “i comença a toquejar els ruscs i en toca un que no tenia abelles. Era buida. I es va clavar, allí, agimponadet. Un poc després, dos hòmens que anaven a robar ruscs i que els sostovaven, n’arriben a aquell i diuen:

-Xe: este sí que ens l’emportem.

Total: que l’enrotllen amb una manta i el carrega l’un a l’altre” (p. 89). Per consegüent, altra vegada, el capellà fa penetració amb una dona que no era amb cap home (era buida) i, en acabant, ou els dos hòmens. El fet que u dels ruscs no tinga abelles podríem relacionar-ho, per exemple, amb què siga una joveneta.

En acabant, u dels lladres carrega el rusc i el que anava darrere comenta al primer:

“Xe: que es vessa la mel.

I ara diu:

-Xe: però si és merda!

-Com que és merda? Escolta: veuràs!” (p. 89). En aquest passatge, també copsem trets eròtics i escatològics: la mel, el vessament (podria tractar-se del semen) i la merda.

A continuació, “tira el rusc vessant avall i acaba en una séquia que anava a un molí… I el capellà, a dins. En acabant, el rector se n’ix i es clava en un caixó dels que tenen els moliners per a la farina” (p. 89). Aquestes paraules podríem enllaçar-les amb una expressió valenciana, per a indicar que una persona va de cap, que és lo que li passa al capellà: anar com cagalló per séquia.

Aleshores, com que el rector ou monedes d’argent, “estira el coll, bolca el caixó i diu:

-Oi, que es fota el molí!” (pp. 89-90), unes paraules que tenen a veure amb la vulva, ja que, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, en l’entrada “molí”, “Tot lo món los té per mestre (els capellans) / dins lo molí, / no els contrasta remolí”, de “Col·loqui de dames, Poesia eròtica dels s. XV i XVI”.

Finalment, els dos lladres se’n van corrent, ell agafa les capes que portaven (bona roba), se’n posa una i, en aplegar a casa, diu a la criada:

“-I, per què no em va obrir anit?

-Vosté va dir que no obrira a ningú, fins que no isquera el sol. Així és que no pot dir-me res.

I el capellà es va salvar” (p. 90). O siga, apareix una dona de paraula i un capellà que no torna arrere la paraula i a qui ella salva.

En aquesta rondalla, a diferència de la dita “Puta primerenca, beata tardana”, és l’home qui es dedica a les relacions sexuals fora de la casa i qui, al capdavall, torna a lo que, en més d’un relat, es consideraria adient a nivell social: acollir amb bona avinença lo que diga la dona, qui, a més, el salva.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que aplanen, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets en línia amb lo matriarcal, és “El conte de la germana i dels set germanets”. Una germana tenia set germanets que decideixen buscar-se la vida. En acabant, ho fa ella, que portava un barret, amb el propòsit de trobar-los. “I va venir una aguileta que aprofita que se li va volar el barret i li l’agafa i fa via. I la xica li diu:

-Aguileta, aguileta, dóna’m la meua coroneta” (p. 58), però l’au li respon “Camina que caminaràs, que, en la coveta dels teus germans, la trobaràs” (p. 58) i, a més, l’àguila agafa la xicota i la deixa caure prop d’on eren els germanets: “I la xica va anar a agafar el barret allí i la coroneta que hi havia” (p. 58) i troba una cova i hi entra. Per tant, per una banda, els germans fan camí i ella, amb molta espenta i amb la generositat de l’àguila, es desplaça cap a la cova on eren ells.

Ja en la coveta, la germana fa una paella d’arròs i, quan hi apleguen els germans, veuen fet l’arròs.

Finalment, un germà cerca qui hauria fet la menja i es troba amb la germana i, llavors, s’abraçaren els set i la xica.

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre sobre literatura popular en el Carxe, és “La Cendrellosa, Mendrellosa”. Una madrastra tenia dues filles i la Ventafocs era la filla del marit. Les de la dona, sempre bona vida; la Ventafocs, qualsevol cosa.

Així, deien a la Ventafocs que anàs a la pastera. “Però, com que eixia una fada, la Ventafocs se n’anava al ball en cal rei” (p. 58). “Aplegava al ball i ja es presenta la Cendrellosa, Mendrellosa, millor que cap altra. I el rei li tirava l’ull i la treia a ballar” (p. 59). Com podem veure, el rei es posa de part de la bonesa i de la balladora que més li agradava: la Ventafocs.

I, quan la xica s’havia de tornar a casa, ho feia amb una carrossa.

Ja en casa, apleguen les dues filles de la madrastra i li diuen que, en el ball, havien vist una xica molt garrida.

Igualment, la xica se’n va al palau i el rei es volia casar amb ella. Passa que, com que, a la jove, se li havia perdut la sabata en la cort, “el rei la va agafar i va anar a tots els indrets del regne (…) i va aplegar a ca la xica i se la va provar a una de les fillastres. I no era bona. I, a l’altra, tampoc. I el rei deia a la madrastra que si en tenia una altra, de filla” (p. 59).

Finalment, la xica “se la va provar; i era ella” (p. 59). I el rei i la filla del marit, la Ventafocs, es casaren.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta espenta, emprenedores, que salven i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteix lo matriarcal, és “Clareta”. Un home viudo que tenia una filla, que nomia Clareta, diu a la xica que ell es casarà amb una dona “Però has d’anar tu i dir-li-ho” (p. 53). I, com que la filla té molta espenta, se’n va i diu a la dona (qui també era viuda):

“-Mire, senyora: vinc de part de mon pare, que vol casar-se amb vosté” (p. 53) i la viuda li respon:

“-Doncs, per a casar-me jo amb ton pare, han de ploure bunyols” (p. 53).

En acabant, la filla torna a casa, ho comenta a son pare i es posa a fer bunyols. I l’endemà, els porta a la dona, qui encomana una altra tasca a son pare. Com podem veure, apareixen dones amb molta espenta (la filla i la viuda) i, a més, es fa lo que vol la dona (la viuda) i és la filla qui salva el pare i, per això, tot seguit, la viuda es casa amb el pare.

Després, “la xica se’n va anar a córrer món. (…) Tenia un xic i se’l va emportar” (p. 54).

Quan el jove aplega a un indret, demana si s’hi podria quedar, un home li respon que sí (encara que feia molts anys que no hi plovia) i ell li mostra que la pastera tenia pa. Llavors, l’oriünd li diu:

“-Això és la Mare de Déu, que ha vingut aquí” (p. 54). Per tant, com en dos passatges posteriors (el segon, amb una dona, i, el tercer, amb un home), la dona (ací, simbolitzada per Nostra Senyora) salva.

Fins i tot, al final de la rondalla, podem llegir que, en el poble on vivien la mare (Clareta) i el fill, feia anys que tampoc no havia plogut: “tota la gent esperant-la a l’eixida del poble, com si vinguera la Mare de Déu” (p. 54) i, a punt d’aplegar-hi Clareta (la mare del xic), va començar a ploure.

Una altra narració recopilada en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcalistes, és “La xiqueta i els lladres”. Un viudo i una viuda es casaren i cada u tenia una filla. La xiqueta de l’home es posava baix de la taula i arreplegava els bocinets de pa i, com que “era molt llesta, escoltava, de nit, a veure lo que la madrastra deia a son pare” (p. 54): “que ens desapareguem d’ella, perquè és filla teua i no et ve bé matar-la, puix que no s’ha de matar-la.

Doncs res: el marit se la va emportar a la serra” (p. 55). Passa que la xiqueta s’ompli una bosseta d’ametles i, en un segon passatge, de cigrons. I, com que la filla en deixava pel camí, pogué tornar a casa. I, altra vegada, el marit fa lo que li diu la dona.

En un tercer passatge, la xiqueta agafa llentilles i, com que uns animalets se les menjaren, pogué anar a una coveta (tret que empiula amb l’úter i amb la maternitat).

Ja en la cova, on es refugiaven lladres, pentina i fa llaços a un lladre que dormia. Més avant, el darrer lladre la veu i diu a la xiqueta: “Et voldré com una germana” (p. 56), li afig quines tasques farà i que viurà junt amb ells. A banda, li comenta que “aquí ve molt sovint una vella encisadora que porta sabates, colònies, caixetes de pols” (p. 56). Per consegüent, apareix una dona amb esperit emprenedor, com moltes dones nascudes abans de 1920. I el lladre li diu que no agafe res de lo que l’anciana li oferesca.

No obstant això, ella ho agafa i, en acabant, els hòmens consideren que seria adient dir-ho a “un comte que també tenia un fill fadrí [i] (…) portar-la a cal comte. I eixe comte tenia una criada guapíssima” (p. 57) i li porten la xiqueta, per a fer el soterrar.

Però, com que la criada es posa les sabates de la xiqueta, “La xiqueta va ressuscitar i va morir la criada. I resulta que la xica es va casar, després, amb el fill del comte” (p. 57).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Ancianes que menen i jóvens lleugeres, que suggereixen i que salven

General, , , ,

Una altra narració recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, i en què captem el matriarcalisme, és “La farigola”. Un dia, una noia llenyataire se’n va al bosc i arranca una farigola que mai no l’havia volguda traure’n. “Però heus ací que aquella farigola tenia unes arrels fondíssimes, que va haver d’estirar molt per fer-les seguir i, quan la va tenir arrencada, va quedar a la terra un forat gros, ombriu i pregon com un pou” (p.  223). Per tant, com en altres relats, un personatge (ací, una jove), extrau una planta i, en acabant, apareixen detalls en línia amb lo matriarcal: un forat en terra, la foscor i la comparació amb un pou (símbol, més d’una vegada, associat a la maternitat)

En havent entrat, aplega a un gran palau i “va trobar un gentil minyó, bonic i jove, que li va dir:
-Jo estava aquí com encantat i no podia sortir del meu encantament fins que una bona ànima vingués a veure’m a casa meva; si vols, ens casarem, tu seràs la senyora d’aquest palau, tindràs les riqueses més grans que mai hagis pogut desitjar, podràs fer el que voldràs, llevat d’obrir una caixeta que hi ha a la cambra del costat de la cuina” (pp. 223-224). Com podem veure, la dona és qui salva, fa de senyora ama del palau (en té les claus) i, en quasi tot, té la darrera paraula.

I així ho feu durant molt de temps. Passa que, com que la minyona volia saber què hi havia en aquella caixa, quan ell se n’ix de sota terra, la dona es fa càrrec de la casa. Però, veient que ell no hi tornava, la jove decideix “d’anar pel món a buscar el seu marit” (p. 224).

Tot seguit, copsem un passatge en què la xicota, ja en un bosc, s’acosta a una casa, “ Va trucar a la porta i va demanar si la volien llogar i donar posada. Va sortir a obrir la mare del Sol” (p. 225), fill que vivia junt amb els seus germans Lluna i Vent. Per consegüent, la mare és més gran que el fill (lo terrenal predomina), abunda més la foscor que la claror (ella té més anys que el  xicot, això és, que la llum) i, a banda, ella l’ha generat. Un detall que enllaça amb el matriarcalisme. És de les poques rondalles en què, d’alguna manera, s’exposa el tema de la creació de la vida en la Mare Terra.

Afegirem que, un poc després, en aquella casa, la vella suggereix a la noia que ho comente al seu fill gran, però ell no li resol la qüestió. En canvi, quan hi aplega la filla Lluna, “La seva mare li va preguntar si en sabia res, del bruixot i encantador, i ella va dir:

-Fa una estona que l’he vist. S’ha de casar amb una gran princesa d’aquí a tres dies” (p. 225). És a dir, ens trobem davant un relat que té punts en comú amb actes festius en què, encara que la dona (en aquest cas, vella i filla) fan bona pasta i tenen més pes que el fill, plasmen trets matriarcals: porten les regnes (l’anciana), moderen (la dona gran), són més eixerides i tenen més món (la filla Lluna), predomina lo ombrívol en lloc de lo lluminós i, igualment, elles van unides a les vivències externes i a les de casa (la vella, com a mare).

Per això, a continuació podem llegir “La vella va dir a la noia que ja podia estar contenta” (p. 225), l’encoratja i, al capdavall, li addueix “el meu fill menut, que és el Vent, que és molt eixerit, (…) està a punt de venir i ja n’hi parlarem” (p. 226). O siga que, per una banda, hi ha una alternança de sexe en la cadena familiar (el personatge més ancià és una dona i, els tres que venen tot seguit són home, dona, home), però destaquen més les dones. De fet, en les cultures matriarcalistes, tot i que els quatre elements són necessaris (terra, aigua, foc i vent), es remarquen més la terra i l’aigua (en aquest cas, la fluïdesa de la minyona).

La tercera part del relat, quan la jove se’n va al palau i entra i veu el príncep, és similar a la d’altres rondalles. Això sí: finalment, ell la veu i “la seva dona li va ensenyar la branca de farigola i ell, de seguida, se’n va recordar i, és clar, no es volgué casar amb la princesa, perquè ja era casat i tenia dona. Amb les bosses de diners, totes d’or, que la princesa havia donat a la llenyataire pels tres mantells i els tres gipons, tenien prou riquesa per poder viure (…), van fugir i la van deixar amb un pam de nas” (p. 228).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, pares agraïts i vells molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “La princesa trista”. Una princesa bonica es feia pentinar per més de cent criades enmig d’un gran jardí. De sobte, passa tot un vol d’ocells i u d’ells li agafa la pinta d’or, un objecte que ella s’estimava. En un segon vol, li roben un anell d’or; i, en un tercer vol, una cinta d’or (p. 217). Com podem veure, la dona està en nexe amb el jardí, símbol de joia i, igualment, ho fa junt amb persones que la tracten molt bé (detall que, en aquest passatge, podríem relacionar-lo amb el color daurat).

Els pares de la princesa començaren a veure que la filla defallia i, al capdavall, el rei “va fer una crida, prometent que, si hi havia algú capaç de fer riure la seva filla, per poc que fos, el casaria amb ella i, si era casat, li donaria set pans d’or grossos com una mola de molí” (p. 218). Per consegüent, els reis estan interessats pel futur dels fills (ací, de la princesa), volen que ella reviscole i, per això, li fan costat mitjançant la dicta. Igualment, captem un monarca generós, fruit, al meu coneixement, d’una bona relació amb els súbdits i d’un bon servici al regne.

Tot seguit, llegim que hi havia un home vell, de nom, en Tamboret, graciós en el parlar i que veiem que té molta espenta, qui “Va agafar un gaiatet i, camina que caminaràs, cap a casa el rei s’ha dit” (p. 218). Com a anècdota, comentaré que, entre el 2009 i el 2013, coneguí un home  amb qui fiu amistat i que, amb noranta-cinc anys (havia nascut en 1918), molts dies encara anava un bon tros a bon pas, amb el seu gaiatet (que portava unes campanetes) i que, tot i que no reia, sí que era molt obert a persones de totes les edats i, algunes vegades, somreia.

A mitjan camí, roben el gaiatet a l’ancià (és a dir, el seu suport), però, com que era arriscat i eixerit, arranca una mata de bruc. Llavors, com en altres relats, “es va obrir a sota com un forat pregon, pregon com un pou, amb una escala llarga (…). I (…) li van venir ganes de baixar-hi” (p. 218). Ens trobem, així, amb un home explorador i que, a més, contacta amb la terra (recorre a la dona). L’escala el porta més avall: a una cuina (on hi havia olles), a un celler i, a banda, a una cambra “tota plena de llits, matalassos i coixins de ploma, i va pensar:

-Aquí sí que no m’hi ajec, perquè jo estic fet a dormir a terra” (p. 219). Podríem pensar que ell no cerca la riquesa, ni viure com un rei, sinó en vincle amb la terra. I, més encara: ¿pensava ja que, pròximament, tornaria a la terra, a la mare, després de molts anys de vida?

Més avant, l’ancià en Tamboret accedeix “a un jardí tot ple d’arbres que feien flors de set colors i de fonts que rajaven aigües de set colors” (p. 219). O siga que el vellet està en nexe amb la infantesa (l’abundància de flors, de colors i de fonts, sovint, associades a les capçaleres del riu). Nogensmenys, al moment, ou el vol de vint-i-un ocells (que eren donzells) que sabien com es podria alliberar el seu cap de colla: “Si jo em pogués casar amb la princesa de qui les he robades! Com que estic encantat, no podrà ser la meva esposa, fins que (..) em vinguí aquí a buscar” (p. 220). I, el xicot, tot era plorar i plorar. 

Aleshores, el vellet intueix que, la princesa de qui parla el donzell, podria ser la que ell coneix i, per consegüent, l’ancià fa via cap a la cort, on el deixen passar.

Ja  davant la princesa, tots dos “se’n van anar al pou de sota el bruc” (p. 221), és a dir, que la jovenesa i l’ancianitat fan bona pasta i la dona apareix com una persona molt oberta. Quan es troben els moixons (els donzells), en Tamborinet i la princesa, i “el príncep els va veure, se’ls va agenollar als peus, els va besar la mà i els va donar les gràcies perquè els desencantava a ell i els seus companys. De seguida, van anar a casa el rei i la princesa, més eixerida i més alegre que mai, es va casar amb el príncep” (p. 221). O siga que el jove agraeix al vellet i a la dona (és ella qui té la darrera paraula), tots tres se’n van a cal rei i, llavors, és quan ella es casa i, de pas, el rei compleix amb la paraula.

Passa que l’ancià, com que es veia amb pocs anys per davant, fa una proposta al cap d’estat i el monarca l’accepta: en lloc dels pans, acollir un nebot seu molt eixerit i, així, que romàs emparat pel rei.

Finalment, el rei se l’afilla i el té com un fill més i, de fet, quan va morir, “com que no en tenia cap més, (…) li va deixar la corona” (p. 221). Una rondalla en què la bonesa i la generositat són ben rebudes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, de bon cor, que toquen els peus en terra i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, és “El fel de serpent”. Per a començar, el títol trau dos trets interessants: la fel i la serpent (animal vinculat amb la dona, amb lo femení i amb la terra). Un dia, una bruixa digué que un rei només es guariria “fent-se una untura de fel de serpent. El rei va manar a la seva gent que busquessin pertot arreu del món fel de serpent, i enlloc no en podien trobar” (p. 214), és a dir, que la seua guarició partiria d’una dona. “Aleshores, féu fer una crida, oferint grans riqueses a qui li’n portés. Una bruixa (…) es va decidir anar al castell on les bruixes es reuneixen cada nit, a buscar fel de serpent, perquè elles en tenien” (p. 214). I, així, com en molts relats, són les dones qui, no sols fan un aplec, sinó que tenen lo que alliberaria el monarca (o siga, l’home).

Entremig, la dona fa via i, de nit, “va demanar posada a casa d’un fadrí que, molt generosament, li’n va donar. La bruixa en va restar molt agraïda” (p. 214), acudeix a la reunió i, en acabant, quan tornava a cal jove, és assaltada per uns lladres i ho comenta al xicot.  A més, la bruixa “li va aconsellar que ell, que era valent, anés a trobar els lladres, els robés l’escudella i, amb el fel, podria guarir el rei (…) [ i] obtindria tota mena de sort i ventures en tot i per tot, però, cada vegada que tindria una alegria, el fel s’aniria fonent i, el dia que s’hagués fos tot, aquell dia es moriria” (pp. 214-215). Com que l’amargor està en nexe amb lo femení (si més no, tradicionalment) i la fel és de color verd (i, per tant, més fosca que la mel, la qual va associada amb la dolçor), podem considerar que té a veure amb la dona (i, simbòlicament, és més a prop de lo obscur). La joia empiula amb la claror i, per consegüent, el dia que desaparegués la part matriarcalista (la qual li permetria tocar els peus en terra), el xicot faltaria.

Tot seguit, el fadrí emprén el camí de la cova dels lladres i aprofita que els bandolers es mataven entre ells i, així, “no li va costar res, al fadrí, agafar l’escudella del fel. Va presentar-se al palau del rei, li va untar una mica mica la punta del nas (…). El rei, al punt, va quedar sa i bo (…) i va fer donar al fadrí tot el que ell li va demanar” (p. 215).

Llavors, “Amb tanta riquesa, el fadrí va fer construir un palau més gran i més bonic que el del rei, davant mateix del seu. Cada dia, vestit com tot un príncep, sortia a passejar en una gran carrossa seguit de tota una processó de criats, amb tanta pompa i amb tanta gala, que feia enveja al mateix rei” (p. 215).

Tot i això, el monarca, quan les filles s’enamoren del jove (perquè el veien tan mudat i acompanyat de tanta gala) i li comenten que els agradaria que el convidàs, el cap d’estat hi accedeix, és a dir, accepta la proposta de la dona (ací, les fadrines). Igualment, copsem que el rei acull el noi, mentres que el minyó actua amb esperit competitiu i com qui fa ostentació.

El noble, molt obert, diu al jove “que li donaria la mà de la seva filla que més li agradés i que podia triar la que volgués. El fadrí es va enamorar de la més gran” (p. 215). En aquest passatge, veiem que, amb una actitud matriarcalista, el jove hauria triat la més petita (sovint, la més eixerida i, per descomptat, la més feble), en lloc d’inclinar-se per la més gran, potser per a no fer l’efecte d’home que encara manté la part infantil (i, de pas, la bonesa, la receptivitat i la noblesa del xiquet).

Ara bé, “Vet aquí que l’escudella  del fel de serpent (…), tal com s’anava construint aquell palau i anava vivint amb tanta riquesa, (…) s’anava abaixant, abaixant” (p. 216). I és ací, on el fadrí “va córrer a trobar la bruixa i a explicar-li el que li passava. La bruixa (…) va acabar fent-li un petó i, així, va desfer l’encís de la malura que portava el fel de serpent” (p. 216). Adduirem que, en cap moment, se’ns diu que el noi, mentres que era ric, fos agraït amb la bruixa, ni que la rebés, ni que la cercàs per a acollir-la al seu palau. A més, ho havia aconseguit, en bona mesura, perquè ell havia seguit la pauta que li havia marcat la dona. I, com que ho capta, recorre a la bruixa i ella el salva.

Finalment, la rondalla té uns versos que diuen que, si la narració no ha agradat a algú, “que n’expliqui una altra, de millor” (p. 216), detall que enllaça amb el missatge del relat: no actuar de manera prepotent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, de bon cor i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració en què captem el matriarcalisme, en l’esmentat llibre de Joan Amades, és “El gegant de l’ull al front”. Un jove fa via pel món i se’n va a un bosc, des d’on pogué veure una casa. En aplegar-hi, li ix un gegant “que el va rebre molt bé” (p. 202), això és, un home de més edat a un jove.

Ara bé, quan el gegant li diu que se’l menjaria, “El noiet va creure que l’única manera d’evitar que el gegant el trobés era barrejar-se amb les ovelles i, palpant, se’n va anar a la  cambra on hi havia el ramat” (p. 203) i es mescla amb el bestiar. Per consegüent, l’home es mestalla entre les dones (que en són una gran majoria) i recorre a elles: considera que, així, es podria salvar. Aquest passatge, igualment, ve a dir que les dones eren més fortes que els hòmens.

El gegant, tal com eixien les ovelles, les tocava. Llavors, el xicot “va agafar una pell d’ovella, de les moltes que penjaven per les parets, se la va posar al damunt i es va posar a caminar de quatre mans i, ben barrejat entre el bestiar, va sortir” (p. 203). Altra vegada, l’home opta per anar a les dones, amb l’objectiu d’alliberar-se del gegant, i copsem que elles li fan costat.

El gegant, en oir la veu del noiet, el segueix. Però, com que no hi veia gens i era raboser, diu al minyó “no et vull pas cap mal i, per demostrar-ho, et vull regalar el meu anell. I (…) te’l tiraré ben lluny. Té: aquí el tens” (p. 204).

En acabant, quan el minyó se’l posa, no se’l podia llevar i, a banda, el gegant comença a saber on era el noi.

Tot seguit, el jove, eixerit, es talla el dit, el llança al riu (un tret en nexe amb lo femení, amb l’aigua) “I el gegant, seguint el rastre de la veu (…), es va tirar dins el riu (…) i es va ofegar” (p. 204). És a dir, que el gegant s’acosta al riu (va cap a la dona) i és ella (en contacte amb la terra i amb l’aigua, dos trets que tenen a veure amb lo matriarcal) qui salva el noiet. Afegirem que, d’acord amb el text, podríem enllaçar el riu amb la mare, àdhuc, amb el seu paper d’alliberadora del xic, i amb la maternitat:

“Així que el gegant va ésser mort, una de les roques del costat del riu va començar a bellugar-se i a prendre vida, fins a convertir-se en una gentil donzella” (p. 204). Per tant, ens trobem amb el símbol de l’aigua de la mare i de la maternitat. De fet, pel paper del jove, la xica, “en veure el noiet, es va desfer en lloances i en proves d’afecte i d’agraïment. Era una princesa que el gegant havia encantat i fet tornar pedra (…) fins que hi hagués qui matés el gegant” (p. 204), un passatge que empiula amb el matriarcalisme: qui alliberàs la minyona no calia que fos un home.

Finalment, en agraïment, la princesa “s’hi va casar, amb tot i ésser ell tan pobre; i ella, tota una princesa” (p. 204), això és, que la dona era noble (“tota una princesa”) i, en canvi, ell havia hagut de guanyar-se la vida com havia pogut i, per això, se n’havia anat a fer món. Adduirem que, per exemple, en el primer quart del segle XX, moltes dones eren emprenedores de xicotets comerços i, fins i tot, anaven a les oficines dels ajuntaments.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matiarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que fan costat els fills com a mares i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcalistes, i recopilada per Joan Amades en el mateix llibre, és “La flor del penical”, la qual té versions molt semblants i arreplegades en diferents poblacions catalanoparlants. Així, un rei “tenia tres fills i tots tres volien ésser reis, quan el seu pare morís (…). Un dia els va cridar i els digué:

-Mireu, fills: a tots tres, us estimo prou i, a tots tres, us crec prou dignes d’ocupar el meu lloc un cop jo sigui mort. Però, (…) farem una prova. Aneu els tres pel món a cercar la flor del penical” (p. 144), començant pel més gran.

El primer, amb el suport de son pare (un vestit, un gran sarró i una grossa coca), fa camí i “trobà una velleta que portava un nen” (p. 144). Llavors, la dona (com també farà amb els altres germans) li demana on va i si li voldria donar una miqueta de coca per al nen, qui estava afamat.

Com que el xicot li respon “Si es mor, que es mori; que, per a mi, me la vull, la coca” (p. 145), ella li diu “Ja pots buscar que, com més buscaràs, menys la trobaràs” (p. 145). I així fou.

Tot seguit, fa via el germà del mig i els fets són similars als del primer.

El tercer dia ix el fill més petit del rei i, quan l’anciana li demana si li podria donar “una engruneta de coca per a aquest nen, que té molta gana” (p. 146), el jove fa costat a la dona:

“-Ai, sí; la bona dona! Aquí la teniu tota i que se la mengi, que jo no en necessito pas, que bé prou que sempre menjo.

I, afegint l’acció a la paraula, li va donar tota la coca” (p. 146). Altra vegada, captem un tret molt present en les cultures matriarcalistes: posar-se al costat dels més febles (en aquest cas, del xiquet i de la velleta). Del xiquet, perquè té menys defenses físiques; de l’anciana, perquè no pot donar menjar al net (al futur, “fer possible el futur, la pervivència del poble”) i necessita algú qui li faça d’aliat.

Igualment, resulta significant que, en el relat, aparega una frase que empiula amb el matriarcalisme i, àdhuc, amb les dues etapes de la vida més exposades fins ara: “afegint l’acció a la paraula”. L’acció representaria la jovenesa; la paraula (consells, saviesa, vivències, educació, etc.), la vellesa.

A continuació, el llenguatge del text ens porta a la maternitat. “La bona velleta, que no era altra que la mateixa Mare de Déu amb el seu Fill, en va trencar una engruna (…) i la va donar al nen, que ni se la va trobar entre els ditets. Aleshores, adreçant-se al noi, li va dir:

-No cal que cerquis la flor del penical, que jo ja te la donaré.

I, d’entremig d’unes herbes, va treure una flor preciosíssima que feia una olor molt agradosa i bona i la va donar al noi” (p. 146).

La mare, per tant, dona al fill (ací, en senyal d’agraïment) i, quan ell li demana on se la podria alçar (per si els seus germans li la volen robar), Nostra Senyora actua d’una manera que enllaça amb el final de la rondalla: “La Mare de Déu el va descalçar i li va posar la flor a la sola de la sabateta, de manera que no se li comprengués res i li va dir:

-Apa, vés!, que tu seràs rei” (p. 146).

En el passatge següent, es troben els tres germans: 1) primerament, maten el més xiquet, 2) després, el gran mata el mitjà i 3) el major es presenta al rei com si ell hagués trobat la flor (pp. 146-147).

Afegirem que, com en altres versions, en aquesta, en l’indret on havien mort el germà més jove, “va créixer un gran canyar amb unes canyes molt altes i precioses” (p. 147), o siga, que pervivia la joventut. En acabant, s’hi acosta un pastor, en fa una flauta i, en tocar-la, decideix anar-se’n a cal rei per a que senta què diu el flabiol (ací, amb la veu del petit): que el noi no podria ser rei i sí els seus germans.

Finalment, el monarca crida el germà gran, “li va manar que li ensenyés on havia enterrat el petit i, entre el pastor i el fill, li ho varen ensenyar, varen fer un clot i el varen trobar que encara era viu, puix que cada dia hi anava la Mare de Déu i li portava menjar i tot el que li feia falta, perquè visqués ben regalat” (p. 149). Per això, el rei ordenà penjar el gran i “va deixar la corona i el reialme al petit, que bé s’ho mereixia” (p. 149). Per consegüent, el rei volia saber què hi havia darrere dels fets i, quant a la mare, alimenta el fill petit i li afavoreix la vida i l’esdevenidor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)