Arxiu d'etiquetes: dones emprenedores

Mercaders que demanen per la madona, per la senyora ama, per la mestressa

General, , ,

I, en u dels darrers passatges de l’obra “Sa madona du es maneig”, hi ha unes línies de què parlí a ma mare el 13 de maig del 2020:

“MARGALIDA: ¿Què m’has de dir que no t’hi cap, i tens mitja plana buida?

PERE: Deixa’m fer.

MARGALIDA: Això d’es ‘contrabàndol’ ho hauràs de deixar. Amb sos fills tan ben col·locats… Ja és hora que ho deixis. Fa més de dos anys que es civils no s’acosten per aquí. Boscana, abans, pareixia ca-seva. Avui, acostar-se per aquí compromet qualsevol. (L’amo, distret, es du el tinter a la boca en lloc de la tassa. La madona l’atura.) I ara què fas?

PERE: No ho sé, què faig! No me facis més sermons, que me fas perdre es ‘quelibri’.

MARGALIDA: Escriu i acaba aviat. Ja callaré. (L’amo segueix escrivint. La madona, al cap d’un moment, torna envestir.) Tots es amos de Bascana han fet més retxa[1] que tu. Ton pare, a dins Mallorca, tenia més nom que es capità general. I no en parlem d’es teu padrí. De Pollença[2] i tot venien a cercar-lo per fer establits. Avui l’amo de Boscana, ¿què és? Un homo que fuig d’es civils. Quan vénen mercaders demanen per sa madona. És sa madona, qui du es maneig. I no seria res que Boscana no tengués amo. És que de deu vespres nou, sa madona sols no té homo. (L’amo aixeca el cap i se la mira.)

PERE: (Rubricant[3] la carta i mostrant-la a la madona). Llegeix això. (La madona va llegint i, així com llegeix, es va posant alegre […])” (pp. 338-339).

Altra vegada, és la dona qui dirigeix la casa, qui l’administra, una dona molt arriscada i, a més, una dona que sap llegir. Aquest darrer detall és un fet que comentí a ma mare, perquè, en la cultura basca, com poguí veure un dia, no sols era la dona qui més coneixia el castellà (al cap i a la fi, era qui feia les gestions amb els representants de l’administració), sinó que, com la madona, era la matriarca. Ella, si fa no fa, em digué “El control, que [la madona] qui mana… Ací [, en el País Valencià,] també hi ha moltes dones així; i, abans, també, moltes”.

Tornant a ma mare, però, ara, el 26 de maig del 2020, li fiu un avanç d’un article que jo havia tret de l’obra “Dones amb història al Maresme”[4] (http://xac.gencat.cat/web/.content/xac/01_continguts_arxius_comarcals/ac_maresme/06_publicacions_acm/trobadaentitatsXLlibreTripa09_02_17.pdf): “Maria Mataró Romà. Una dona emprenedora a Sant Cebrià de Vallalta[5] en els anys difícils del segle XX” d’Antònia Benítez González. Dir que, no sols s’ajusta a com actuava l’àvia paterna de ma mare (nata en 1878), sinó, ben mirat, a com ho fa ma mare. Convé dir que em vaig sentir molt reflectit en el reportatge, fins al punt que el 26 de maig del 2020 li n’envií un exemplar per mitjà d’un correu electrònic.

Prosseguint amb aquest escrit, l’autor diu que Maria Mataró Romà provenia d’un avi amb esperit emprenedor i que ja havia muntat una fàbrica tèxtil (p. 43). Ella era la segona de huit germans i només se’n salvaren una germana i ella. És més: un germà seu, Pere Màrtir, qui es forjava com a successor de l’empresa que portaven els seus pares, morí a trenta anys. I això aplanà el camí per a que ella fos qui impulsàs l’afer.

Quant a la forma de ser, Maria Mataró Romà, “Era una dona emprenedora, molt treballadora, de voluntat ferma, bona administradora, austera, estalviadora i també solidària i generosa amb els seus conciutadans. El seu esperit de servei, la seva capacitat de treball, d’esforç i bona administració, la van portat a reconstruir l’empresa familiar que va arribar a ser la més important del poble en aquells moments, a fer-la gran, a prosperar i a aconseguir un dels patrimonis més grans a Sant Cebrià de Vallalta.

La botiga familiar de queviures-economat va esdevenir, amb el temps, per obra de la Maria, un considerable patrimoni: carnisseria, supermercat, bar, hotel-restaurant, cinema i altres explotacions rurals” (p. 44).

Del seu estil de vida, en destacarem que, per exemple, “La seva empresa va donar feina a moltes famílies del poble. (…) Va ajudar molta gent i va contribuir al benestar i al progrés del poble. Molts vilatans no sabien llegir ni escriure i ella els ajudava a llegir i a escriure les seves cartes.

(…) Quan el poble tenia alguna necessitat i la Maria podia ajudar, l’alcalde solia demanar ajuda a Can Matri; i ella, si la demanda estava al seu abast, sempre solia respondre desinteressadament i generosament. Era una solidaritat natural de veïnatge” (p. 44).

A banda, trencà molts esquemes de l’època: “Ella no era la dona del patró tipus de la seva època. La Maria va trencar motllos tirant endavant un negoci sent una dona separada, la qual cosa no era freqüent, ni ben vista en el moment històric que li va tocar viure. Sola, va haver d’afrontar dues tasques importants: pujar el seu fill i tirar endavant el negoci familiar” (p. 45).

Altrament, aprofitava el temps i “El nou patrimoni que anava adquirint, no era un afany de tenir propietat sense més, ans al contrari, era un suport i un plus afegit al comerç (…) i per oferir millor qualitat i servei” (p. 46).

En fer-se relativament major, va confiar en dues persones i li feren costat, al mateix temps que ella els aplanava el camí: “Es trobava sense ningú de la seva família fent-li costat i ajudant-la en el treball. Va parlar amb la seva germana Irene, la possibilitat que la Maria Dolors Gel Mataró, la seva neboda i fillola, vingués a Sant Cebrià, quan es casés, per treballar juntament amb el seu espòs a casa seva. Ho van parlar amb els interessats. Així va ser.

(…) El nou matrimoni es va instal·lar a casa de la tia per treballar en el negoci familiar que ella els havia ofert. No tenien cap sou, però la Maria corria amb les despeses de manutenció i qualsevol altra necessitat: metge, medecines, roba… Amb el temps, els anava compensant i incentivant comprant alguna finca que escripturava a nom de la neboda i del seu espòs” (p. 47).

D’aquestes línies, n’ixen temes interessants: 1) la nova parella, passa a viure… en la casa de l’ama, no en una casa pròpia o llogada, un fet que em sorprengué en llegir-lo, per primera vegada i 2), com ma mare (qui era l’ànima de la drogueria que portaven els seus pares, la neboda i el marit rebien tota classe d’ajudes). La diferència és que, ma mare (1943), en casar-se (1968) deixà el negoci familiar, tot i que, com m’ha comentat, ella era qui més espenta tenia i, altrament, que portar un comerç és un tema que se li dóna bé.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Fer retxa vol dir fer gran paper, tenir gran prestigi, prosperar molt.

[2] Pollença és una població que hi ha en el nord de l’illa de Mallorca.

[3] Ací vol dir posant el títol a la lletra.

[4] Es tracta del recull de la “Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme”, celebrada en Arenys de Munt el 16 d’abril del 2016. Consulta feta el 26 de maig del 2020.

[5] Sant Cebrià de Vallalta és una vila de la comarca catalana del Maresme.

Dones emprenedores i comares

General, , , ,

Afegirem una altra dona emprenedora, Maria Escribá Bosch (Maria o Marieta “la Comare”[1]), a què accedírem el 20 d’octubre del 2020 per mitjà d’uns missatges que m’envià Francisco Espert Arnandis, d’Alginet (la Ribera Alta). Primerament, traurem informació que ell posà i, després, del llibre “Alginet. Anecdotari i personatges”, de José Ciscar Bosch i publicat per “Societat Cultural Alèdua”, en Alginet en el 2007. Francisco Espert escrigué “Ara et conte un poc alguna anècdota, en què es veu la manera de ser que tenia a casa i en la vida.

Era una persona amb cultura, per a ser dona de la seua època. Tenia un caràcter fort i gran poder de decisió. El meu rebesavi José María, era un home bo i, moltes vegades, un poc submís al caràcter de la dona.

Prova d’això és que el pobre home no tenia, es pot dir, cap vici, però les figues seques el tornaven carabassa. Marieta li racionava molt els diners, així que, a l’andana de casa, es va construir uns canyissos per a assecar-se les figues. Quan era temporada de figues, es recorria el terme collint-ne i les assecava.

L’any 1921 caigué el sostre de l’església. S’hagué de fer tot altra vegada. I el rector anava per les cases demanant diners per al sostre. En tocar a casa de Maria, va obrir el marit, José María:

-Diga, senyor rector.

-Mire: és que fem una col·lecta per a l’obra del sostre. Diu que ens podria donar.

José María li va dir:

-Espere, que ara vinc.

-Xe! On va? –diu [el capellà].

-A demanar-li, a la meua dona.

El rector resta estranyat. I li va dir:

-Xicot, ¿no portes, tu, els pantalons en aquesta casa?

Diu:

-Hui, no.

-Com és això?

-Perquè ens els tornem; i hui li toca, a ella.

María, de mitjan casa estant, li digué:

-José María: ¡dóna-li cinc duros!

L’home anà al caixonet i li’ls donà.

I, així, Marieta, dominanteta. Una vegada, [María] hagué d’atendre un part d’unes persones riques. Els terratinents d’un dels horts. Van anar de nit a per ella i li van dir que necessitaven que atenguera un part i que li pagarien bé. Però que havia d’anar amb els ulls tapats. Acceptà.

Li taparen els ulls i, amb el carruatge, la portaren a l’hort (‘hort’, en Alginet, és sinònim d’’alqueria’ o ‘mas’). Fins que no aplegaren a la cambra per a atendre el part, no li’ls destaparen. Una volta atés, li’ls tornaren a tapar i la tornaren a casa. Els senyorets no volien que se sabera que aquella xicota havia tingut un fill.

Moltes vegades cobrava amb pollastre o amb altres animals; fins i tot, als més pobres,no cobrava.

Per ser la comare, era la que duia a batejar tots els xiquets. Hi ha milers de fotos en què apareix portant-los a batejar.

Va ser una dona molt activa i molt volguda a la vila.

Té un carrer”.  Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En gener del 2023, accedírem a uns versos relatius a les comares: “La comare de Foios porta carota, de la randa més fina que hi ha en l’horta”. Una randa, com podem llegir en el DCVB, és un “Conjunt de fils entreteixits formant puntes, destinat principalment a adornar vores de vestit o altres peces de roba”.

Dones que porten la iniciativa i matriarcalisme

General, , ,

Igualment, en l’article “Santa Pola ha sido siempre un pueblo matriarcal en el que la mujer ha tenido un papel fundamental” (https://aquimediosdecomunicacion.com/blog/2020/08/10/santa-pola-ha-sido-siempre-un-pueblo-matriarcal-en-el-que-la-mujer-ha-tenido-un-papel-fundamental), publicat en la web “Aquí. Medios de Comunicación”, en què es fa una entrevista a María Sempere (Santa Pola, 1946), cronista de la vila valenciana Santa Pola, capim que aquesta dona, qui, quan era ben jove, es dedicà als estudis (amb el suport de son pare, qui l’encoratjà), comenta que “Santa Pola ha sido siempre un pueblo matriarcal. La mujer tenía por oficio encargarse de las tareas de la casa y, por las tardes, hacer red y aprender a bordar. Ahora, las redes las cosen hombres, pero antes era labor de las mujeres. Las tareas domésticas antes eran mucho más sacrificadas, no teníamos tantos avances en cuanto a electrodomésticos y utensilios, y se limpiaba todos los días.

Antes, por ejemplo, hacer una cama llevaba mucho tiempo. Era la madre la que debía sacar adelante la familia con el dinero que el marido les dejaba”.

En un altre article amb Santa Pola, titulat “Santa Pola i les contradiccions del turisme” (http://paisvalenciaseglexxi.com/2016/01/09/santa-pola-i-les-contradiccions-del-turisme), publicat en la web “País Valencià, Segle XXI”, de Nèstor Novell, veiem que José Mazón li confessa que “Els pescadors són encara un col·lectiu amb gran incidència social. En realitat, viuen a banda, mantenen la seua cultura pròpia, són molt endogàmics i la família té un marcat caràcter matriarcal”.

En relació també amb la pesca en Tabarca, una part del terme de la ciutat d’Alacant (l’Alacantí), però en la mar, en l’article “Te vacilarán en la isla de los secretos…” (https://elpais.com/ccaa/2012/08/16/valencia/1345132321_361329.html), publicat en el diari “El País”, captem que, en l’apartat referent a la gastronomia, es comenta que “Hay algo de matriarcado en Tabarca, como en muchas sociedades pescadoras: todos los restaurantes de la playa tienen nombre de mujer”.

Quant a una altra vila valenciana en nexe amb la pesca, Peníscola, el 25 d’abril del 2021, per mitjà de l’entrada “Històries dels meus cinquens avis” (http://davidgomezdemora.blogspot.com/2018/07/histories-dels-meus-cinquens-avis.html), escrita per David Gómez de Mora en el seu blog “Geografía e historia local. Una forma de entender las élites y el medio físico”, podem llegir que, en la Peníscola de l’any 1843, en estiu, “En una casa del carrer major d’aquesta localitat, vivia la senyora Gabriela Guzmán i Ripollés. Gabriela estava casada amb qui va ser el seu primer marit, Agustín Bayarri i Martorell (…). Agustín era un pagès ben posicionat, que treballava la terra heretada que li havien deixat els seus ancestres. Gabriela era una dona conservadora i tradicional. Desconec si tenia molt o poc caràcter, però, amb el tema dels diners, segurament era molt estricta, doncs l’havien educat de manera que sabera valorar l’esforç que suposava guanyar-se el pa cada dia. Durant bona part de la temporada, ajudava en el camp, a més de realitzar l’àrdua tasca d’educar els seus fills.

En aquella casa, imperava moltes vegades un model d’organització que s’acostava més al matriarcat, doncs Gabriela, com quasi totes les senyores de Peníscola, abans de casar, va visitar el notari, acompanyada pels seus pares, per a declarar aquells dots o béns que anava a incorporar per a la seua futura descendència i que li donaven autoritat igual o, fins i tot, més gran que la del seu home a l’hora de prendre decisions dins de la seua llar”.

Passant, ara, a les Terres de l’Ebre, ens trobem amb uns mots que figuren en la tesi “El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre: Francesc Noè” (https://ddd.uab.cat/pub/tesis/2019/hdl_10803_667935/bdrip1de1.pdf), de Maria Mestre i Pratdepàdua, publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona en el 2019, quan diu que Carme Noè, “Mestressa de casa, tenia cura de la llar i dels seus fills, amb unes profundes creences religioses molt arrelades als costums i tradicions de la seva terra. Era una dona forta i de caràcter (…) [amb] un accent propi dins les relacions familiars, que Lluís Mestre i Rexach –besnét de Carme Noè- defineix com un matriarcat” (p. 20).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones proveïdores, pares que confien i filles emprenedores

General, , , , ,

Quan es lleven els de l’hostal, “En Joan va a donar menjar als conills i es troba l’armari del menjador de la rectoria a terra i una caixa buida. Tot estava amagat als dos armaris: al cantoner, (…) hi havia la gerra; i, a l’altre, (…) hi havia la caixa de fusta. (…) Es va deduir que la majordoma devia tenir algun escrit de l’avi que, tal vegada, deia on amagava les coses el capellà” (p. 211).

És a dir, apareixen detalls vinculats amb lo matriarcal: l’armari i la caixa (llocs de recepció, d’introduir), el sòl i la fusta. Altrament, veiem que, potser la majordoma sabia llegir i mantenia el lligam amb son avi (mitjançant l’escriptura) i amb el present (el rector). Un informador que figura més avall, Vicenç Baigas, diu que, “de sota aquell armari, ho va treure. Que allà sí que hi havia una olla, sí” (p. 211). L’olla, un altre atifell del mateix ram.

El report d’un tercer, Madrona Molins, ens porta al tema de custodiar la terra i ho podríem enllaçar (com en molts comentaris i en escrits sobre altres Pobles matriarcalistes) amb el simbolisme tel·lúric i autòcton: “Quan van tirar la rectoria a terra, hi van trobar dues custòdies i el que ho va trobar era una bona persona i ho va lliurar al bisbat de Girona; però lo altre que va trobar, no” (p. 211).

Més encara i sobre aquesta rectoria: en l’apartat “El general carlí que la va cagar”, el folklorista de Calella diu que, “Pels comentaris que m’han fet diverses persones, es  creu que l’or de la Rectoria provenia d’un botí de guerra” (p. 212), de la darrera carlinada (en el segle XIX).

Així, Antoni Soler li conta que “Es veu que un general dels carlins que va baixar del cavall per a anar a cagar i duia el cinturó tot ple d’unces d’or que feia com unes butxaques (…), se’l va deixar en aquell camp (…).

Aquell home, en anar a veure el blat, es va trobar aquell cinturó tot ple d’unces d’or, no va dir res a ningú, mai, i el va agafar. I diu que va anar a fira a Ripoll i va comprar el millor parell de bous que hi havia, amb les arades i tot. Llavors, va muntar una botiga de sedes a la Seu, per a la seva filla i van prosperar molt” (p. 212).

O siga que, en línia amb algunes rondalles, el fer de cos va associat amb la prosperitat (la vaca que caga Cigronet). A banda, el camp és abundant (és ple d’onces) i això fa possible que el pare puga comprar en Ripoll (en una ciutat gran) i… que la filla (com moltes dones nascudes abans de 1920) òbriga un negoci familiar i que hi haja molts guanys. Com que l’home ha donat a la Mare, ella ho agraeix amb l’empresa que porta avant la jove.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bruixes emprenedores, que ballen, mares i fills i els capellans

General, , , , , ,

Una altra història en l’obra esmentada de Dani Rangil, i en què es plasma el matriarcalisme (fins i tot, en lo eròtic), és “La bruixa marinera”, puix que figuren detalls d’aquest ram: la barca (cooperació), el nudisme (una sexualitat ben vista), ficar-se en l’aigua (entrar en la mare)… Diu així:

“Una vegada, a Canet, tenien una barca a punt i es va despullar una bruixa i va fer tres capbussons. Els mariners la varen agafar i li van posar uns rosaris beneïts a sobre. Es veu que ja l’havien vista altres vegades. [ I ella] diu:

-Traieu-me això d’aquí, traieu-me això!

-Ens has de dir allà on vas a fer mal. Quan ens ho diguis, t’ho traurem de sobre.

-Vaig a Mallorca, a un bressol d’un nan, per clavar-li un clau al cap.

La gent que és per fer mal, ha de fer mal” (p. 121).

Així, aquesta dona, a més, és emprenedora (“es llança a la mar”, com es diu popularment) i viatgera.

Unes pàgines després, l’estudiós del Maresme arreplega un comentari d’Assumpció Xampeny, qui li reportà que, “De bruixes, n’havia sentit dir que les bruixes anaven a ballar a la plaça de les Bruixes” (p. 128), uns mots que connecten amb la relació entre determinades danses i les dones, àdhuc, en places, i la bruixeria.

Un altre relat interessant és “La cabra de can Malaire”, el qual, al meu coneixement, enllaça amb el lligam mare-fill i amb el desenvolupament de la creativitat de la mare i de la filla: “A Sant Cebrià, a can Malaire, una casa que hi ha a vora can Pau Bachs, hi havia una cabra que, a la nit, sempre sortia a saltar i a jugar. Li van fúmer un tret i li van petar una cuixa, i resulta que era una de can Malaire, que feia de bruixa i, a la nit, sortia i feia de cabra. Ningú la podia agafar” (p. 131).

Aquesta contalla, altrament, ens evoca l’escrit “El pare Bergant”, recopilat pel folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (Altea, 1866-1946) en l’obra “Coses de la meua terra. Segona tanda”, de 1920, en què un capellà, durant un sermó, es queixa que no hi ha mans per a fer que les xiques seguesquen les indicacions que ell comenta als feligresos, ja que, “Per a on salta la cabra, salta la xota” (p. 121): les mares (la cabra) donen el vistiplau a les filles (la xota). Cal tenir present que la cabra de què parla Dani Rangil està en nexe amb la nit (moment del dia associat amb la part fosca del jorn i de la psicologia) i, així, de pas, amb la creativitat, amb la imaginació, amb lo desconegut, però que les persones estan obertes a explorar (ací, mitjançant el salt i el joc, dos detalls que podríem empeltar amb el refrany “La carn que creix no para”, aplicat als nins).

En acabant, passem al subapartat “Capellans bruixots”, en què el recopilador exposa unes paraules interessants d’introducció: “Els capellans tenien estudis, (…) els llibres podien parlar de la vida i de miracles de Jesucrist i de tots els sants, però els capellans també en tenien, d’altres, de llibres, que no llegien a l’església com els evangelis, ni davant de ningú i se’n guardaven prou d’ensenyar-los” (p. 131), com ara, sobre com fer tirar arrere el dimoni, sobre la salpassa per a protegir cases i bestiar, sobre pluges (àdhuc, amb pedregades)…, “però també ensenyaven trucs i males arts per esporuguir els vilatans poc missaires” (p. 131).

Quant a aquests vincles entre el mossén i els de la vila, en la plana 132, hi ha l’entrada “Bruixes i capellans”, en què l’informador diu que “Aquí, a casa, no n’hi havia hagut mai, de coses de bruixeria, perquè havien estat sempre molt amics de capellans. Eren amics dels dos bàndols, molt amics”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bruixes emprenedores, en pluges i religiositat matriarcal pagana

General, , , , ,

El primer relat sobre bruixes que hem tret d’aquesta obra de cultura oral del Montnegre és una que es pareix a versions d’altres indrets catalanoparlants:

“Ma mare, que al Cel sia, que no era dona de dir una cosa per altra, m’ho ha contat milions de vegades.

Enmig d’un temporal, entre el soroll del vent i el terratrèmol dels trons, se sentia en l’aire una veu molt forta que cridava:

-Passeu!

I una altra que responia:

-No puc!

-Per què?

-Perquè la Martina toca.

Jo no voldria, per res del món, posar una capella a ningú, però la meva mare em deia que la veu que responia ‘No puc’ era la d’en Blanquillo, un dels més grans bruixots que hi ha hagut a Arenys de Munt” (p. 117).

Com podem veure, en primer lloc, ix el tema de la justícia de la mare (“no era dona de dir una cosa per altra”); en segon lloc, una persona (potser, una dona) dóna una orde de fer camí, però és un home (en Blanquillo, qui segueix la indicació feminal) qui diu que no pot… perquè una dona li ho impedeix (ací, mitjançant el so).

A continuació, el recopilador del Maresme inclou quatre històries que mostren la relació entre bruixes i tempestes i addueix que “Té un especial interès la primera, perquè és viscuda directament per la mare de l’informant, compto que cap al 1890.

LA BRUIXA DE SANT ANDREU

Un dia, la mare va baixar a vendre bolets. Els va vendre de seguida, més barats, i se’n va anar per amunt” (p. 117). Aquest inici empiula amb comentaris sobre dones que, per exemple, se n’anaven a una ciutat o a una altra vila i que se’n tornaven a casa el mateix dia… i amb la venda feta, com era el cas de l’àvia paterna de ma mare (1878-1968).

El narrador (Jaume Aliva) també indica a Dani Rangil que, “arribant a dalt, hi havia una bassa que sempre hi havia aigua, sempre… I, tot d’un plegat, s’adona que hi ha la dona de Sant Andreu, que deien que era bruixa (…) i com si resés en veu baixa” (p. 117).

Resulta interessant que siga un indret aquós i abundant (prosperitat d’un element tan necessari per a la vida i per als conreus agrícoles), lligat a lo femení i, igualment, amb la religiositat ancestral que hauria passat, possiblement, en aquells llocs (i en altres) on hi hauria aplec de dones i de persones que seguirien les tradicions matriarcalistes, més d’una vegada, no assimilades per la religiositat cristiana oficial. No debades, Jaume Aliva afig que “com si resés en veu baixa”, uns mots que ens evoquen lo tel·lúric, de la mateixa manera que, en algunes rondalles, copsem l’espasa curta (com a preferida per un personatge femení que fa de guia d’un xicot) i la llarga.

Finalment, considerem adient escriure que, encara que ambdues dones eren molt amigues (p. 117), se saludaven i, àdhuc, xarraven una estona, a partir d’aquell dia, la mare continuà complimentant-la, però ja no la veia igual: ja no se’n refià mai més perquè la bruixa havia influït molt en la tempesta i en la pedregada que caigué per la zona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que apleguen a pactes, en nexe amb la terra i que menen l’home

General, , , ,

Una altra rondalla arreplegada per Pau Bertran i Bros en l’esmentada obra, i en què copsem trets matriarcalistes, és “La guineu i el llop, sembrant”, la qual ha estat recollida per diferents folkloristes: “Una vegada, la guineu i el llop van sembrar un camp de patates a partir i, quan ja eren nades, que feien goig, la guineu va demanar al llop:

“-Ara fem les parts per endavant. ¿Què t’estimes més, tu: del mig en amunt o del mig en avall?

I el llop, pensant-se que les patates sortirien a dalt de la planta, de seguida, li va respondre:

-Del mig en amunt.

Diu:

-Ja és dit.

I, a collita, és clar, totes les patates van ser per a la guineu; i els tronxos i les fulles, per al llop” (p. 198).

Com podem veure, la rabosa consulta el llop i, fins i tot, li deixa que ell trie. A més, l’home, primerament, s’identifica amb lo que creix amunt i, en aquest seny, empiula amb lo simbòlic masculí. Igualment, ell no és un personatge versat en temes del camp. I, al capdavall, la guilla és qui guanya. Cal dir que el conreu d’aquesta planta és més aïna vinculat amb desembre, gener i febrer, mesos associats amb l’hivern i amb lo femení.

“Després, van sembrar un camp de blat i la guineu va tornar a dir al llop:

-¿Què vols, tu: del mig en amunt o del mig en avall?

(…) -Del mig en avall.

Diu:

-Ja és dit.

I, en segar, el gra i la palla bona va tocar a la guineu; i el rostoll, al llop” (p. 199).

Així, per segona vegada, guanya la dona, ara, àdhuc, en una època de l’any tradicionalment relacionada amb el mes de juny, “En juny, la corbella al puny” (per a arreplegar el forment) i que se sol lligar amb lo masculí.

Una altra contalla en “El rondallari català” de l’estudiós de Collbató, i en què captem lo matriarcal, és “La guineu, cavallera”, principalment, pels nombrosos passatges en què ella li comenta què podrien fer. A banda, la dona diu al company que, “Després, ens trobarem aquí baix, a la font” (p. 198), un punt d’aplec i, simbòlicament i tot, que enllaça amb lo femení (la font de la vida).

Adduirem que, mentres que ell fa la faena que li ha dit la rabosa, la guilla va de casa en casa i s’atipa; en canvi, el llop les passa magres i, fins i tot, li tallen la cua i conhorta la guineu.

En un passatge posterior, el narrador posa que “El llop la va creure: es puja la guineu a la cuixarrona i (…) costes amunt i fora” (p. 200) i, per tant, com en la vida quotidiana, es fa lo que vol la dona i el mascle és l’animal de càrrega i no ella, qui, ben mirat, deia a l’home:

“-Camineu, camineu, que perdons guanyareu” (p. 200).

Finalment, quan la gent de la vila era molt pròxima a ells dos, “la guineu, que salta a terra i (…) es va salvar a còpia de córrer, mentre el llop (…), cansat de portar la guineu, no va poder córrer i es va morir a mans de la gent” (p. 200): és a dir, el personatge que defalleix és el masculí.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bruixes, dones emprenedores, ancianes i xiques jóvens i alzines

General, , , ,

Un altre detall interessant, propi de molts Pobles matriarcalistes i que figura en l’apartat “La mort de la dona” (p. 29), del llibre “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats, és el pas de generació en generació via femenina, sobretot, primerament. Diu així: “hi havia la creença que, quan moria una bruixa, els poders de bruixeria passaven al familiar més acostat, és a dir, si té filles, passava el poder de bruixa a la noia més gran. Però, si aquesta no era al costat de la moribunda, llavors, passava a la següent i, així, successivament, passava els poders als fills per ordre de naixement, començant per les noies”. Això empiula, com ara, amb el tema de la saviesa en les trementinaires.

Un apartat ple de simbolisme és “La bruixa de casa Ponsa (municipi de Sagàs)” (pp. 34-35), en la mateixa obra del folklorista d’Oristà: la velleta, l’arbre (ací, l’alzina, símbol de la força i de lo perenne com també d’un lloc on solien fer-se aplecs i pactes) i la proximitat a lo maternal (representada per la casa): “Temps era temps que, en aquesta casa, hi havia una àvia molt gran. Tenia fama de ser molt bona filadora i sempre anava a filar al peu de la soca d’una alzina molt gran i que hi havia no molt lluny de la casa.

Un dia, a final de tardor, uns homes van tallar l’alzina per fer llenya i per tenir bona brolla per fer foc durant tot l’hivern” (p. 34).

L’avia es va enutjar molt, ja que, “Sota l’alzina, on passava llargues estones, era el seu lloc preferit per filar” (p. 35).

A més, enllaçant amb un comentari que ens han fet algunes vegades sobre el paper de la dona en terres catalanoparlants (“Si cau la dona, cau la casa”) o que ella és qui fa possible que hi haja esdevenidor, veiem que “Les ovelles no van menjar ni una sola gla, ni tan sols un brot de rama, cosa que va sorprendre molt el pastor (…).

Als pocs dies de tenir la capçada, al llenyer, va començar a cantar un galàpet dintre de la capçada, però només ho feia quan l’àvia passava la porta, tant d’entrada com de sortida” (p. 35). Així, aquest amfibi (com també la granota) és en nexe amb lo femení (viu en contacte amb l’aigua i, igualment, amb la terra).

Cal dir que, al capdavall d’aquest relat, l’anciana mor… i, ben mirat, el galàpet.

Agregarem que, en el punt “La marxanta, la bruixa del forat del cul del gos” (p. 41), copsem el paper de comerciant que fan moltes dones en els Pobles matriarcals: “Aquesta dona, que feia de marxanta, es guanyava la vida venent roba a les cases de pagès i també a fires i a mercats als pobles del Lluçanès. Sempre amb companyia del seu gos. La residència la tenia a Sant Martí d’Albars” (p. 41). Aquest gos, en altres fonts, figura com una jove que acompanya la dona (per exemple, en relació amb les remeieres) i, si es tracta d’una rondalla, del xiquet que va al costat d’una anciana bonhomiosa, sàvia i que és ben tractada pels jóvens que se li mostren receptius i generosos…, els quals, posteriorment, veuran aplanat el camí.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en la Catalunya agrícola del segle XX

General, , , ,

Articles en relació amb el sentiment de pertinença a la terra.

Un escrit que hem triat per a aquest punt és “Els meus avis i el Priorat, una història d’amor (1)” (https://prioratdigital.wordpress.com/2016/08/28/els-meus-avis-i-el-priorat-una-historia-damor-1), exposat per Pilar Garriga i Anguera en la web “Cornudellaweb/ PrioratDigital / Segle21.cat 1998-2017” . Així, primerament, com a resum, comenta que “Els meus avis ens van ensenyar moltes coses, però n’hi ha una que porto dins del cor des de molt petita: l’amor per la terra, l’amor per la nostra terrosa i seca i dolça terra del Priorat”.

A més, l’autora diu que sa àvia Guadalupe (nascuda en 1900) era una dona moderna, avançada per a la seva època i que volia aprendre més sobre la seua afició: cosir.

Més avant, la padrina, en casar-se, posà una condició al marit: haurien d’anar a viure en Barcelona. Però, abans, “Com era costum a l’època, la meva àvia va passar per les cases del poble, acompanyant la núvia, per convidar-los al casament i per ensenyar-los els acabats del preciós vestit. I així fou com, passant per la casa dels Anguera, conegué el meu avi, un xicot fadrí ben plantat, que, de seguida, va quedar enamorat d’una dona tan bonica i tan espavilada com la Guadalupe”, dos detalls que, més d’una vegada, ens han escrit en relació amb dones nascudes abans de 1920.

Després, veiem que l’home és una persona a qui tira més la terra, més en línia amb el matriarcalisme, com ho capim en alguns adjectius que li posa l’escriptora: “El meu avi era un home tranquil, d’aspecte robust, de poques paraules i amant de la natura i de la vida austera de pagès”. Cal dir que això també figura en molts poemes de persones amb un fort sentiment de pertinença a la terra i que se senten fills de la terra: la tranquil·litat (empiula amb la paciència del llaurador i amb l’obertura de qui fa de cap de colla i escolta punts de vista diferents i tot), el lligam amb lo natural i l’austeritat (un tret que trau Bartomeu Mestre en alguns articles seus).

De fet, en acabant, copsem que “El festeig va ser tan curt com intens. Cada diumenge, l’avi baixava pel camí de ferradura, des del Lloar, passant per camps de vinyes i marges de pedra seca, fins a la Vilella Baixa; una hora llarga d’espardenya, per camins de matxo, només per veure la meva àvia una estona”, o siga, per indrets plens de passatges de la natura i del camp.

Ben mirat, “El meu avi va fer una gran prova d’amor cap a la meva àvia i, amb molta pena i després de pensar-s’ho molt, va deixar el seu estimat poble”.

Nogensmenys, ell portarà la seua vila en el cor, l’evocarà, fins al punt que, “Com tantes famílies, els meus avis, en plena guerra, decidiren portar la família fora de Barcelona, i la meva àvia, amb la meva tieta i amb la meva mare, s’instal·laren a la casa familiar de l’àvia, a la Vilella Baixa. Mentrestant, l’avi continuava treballant a Can Girona”, això és, tornen a la vila d’on havien eixit i amb què s’identificava el padrí.

Un altre detall, en què podem veure el sentiment en el marit, és quan llegim que “El meu avi, encara que treballava a Barcelona, continuà tenint cura de les terres amb l’ajut del meu pare i d’uns masovers joves, que havien emigrat d’Andalusia, el senyor Milio i la senyora Engràcia, dues excel·lents persones que van estar durant molts anys a la masia, i on van criar també els seus tres fills”. En eixe seny, encara recorde com un oncle meu (1935), molt vinculat amb el camp de quan tenia dotze anys fins a setanta-cinc o un poc més, a banda de ser constructor, molts dies passava pel camp i per parcel·les agrícoles que ell portava i coneixia prou sobre la part rural de l’Horta de València i, més encara, sobre lo agrícola.

Altrament, Pilar Garriga i Anguera indica que “El meu avi estava orgullós del vi que s’elaborava al sindicat del poble. Recordo que nosaltres, els néts, trepitjàvem el raïm i en sortia el most dolç i fresc, que ens bevíem sota la seva mirada. El vi, negre com nit sense lluna, era una altra cosa. Recordo que només el tastàvem amb la llesca de pa amb vi i sucre que l’àvia ens donava per berenar en els calorosos estius de la nostra infantesa”.

Per consegüent, com en més d’un cas (el de mon oncle n’és un altre), l’home és més en connexió amb lo tel·lúric i amb lo vernacle, mentres que la dona, per contra (com en altres exemples i, àdhuc, en rondalles), empiula més amb la tasca comercial i amb la ciutat.

Així, quant als avis paterns de ma mare, ma mare (1943) em deia que el pare de sa àvia Consuelo era jutge (i podem pensar que aniria a la ciutat de València); en canvi, quan ens parlava sobre aquests padrins i ens comentava sobre qui se n’anava a la ciutat del Túria a vendre productes que aquest avantpassat preparava (fesols),… ho feia en nexe amb l’esmentada àvia (nascuda en 1878), no amb el marit (l’avi Miquelet, nat en 1874).

Per a rematar l’article, l’autora afig que “El meu pare, en Josep, nascut a Gironella i fill adoptiu del Priorat, i la meva mare, Guadalupe, van continuar portant endavant el llegat dels avis”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones emprenedores, amb molta espenta, que contracten i que salven l’home

General, , , , , ,

Dones emprenedores.

Com a exemple de dones emprenedores, primerament, trobàrem un poema del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, una escriptora de Monistrol de Calders (una vila catalana de la comarca del Moianès), en què la majoria dels versos són sobre una dona que portà un comerç junt amb el seu marit i, això sí, impulsat per ella. Es titula “Per molts anys Paquita i Jordi” (pp. 127-129), reflecteix molts trets del matriarcalisme i es féu per encàrrec per al retir dels seus propietaris:

“La Paquita té parada

dintre del Mercat del Clot,

cinquanta anys fa que hi treballa

enriquint el seu gran dot.

 

Cinquanta anys donant la cara

cinquanta anys amb davantal,

el somriure sempre al rostre

i amb un tracte servicial.

 

Quan els amos es jubilen

fas la compra amb bona fe,

tu segueixes el negoci

amb l’ajut de la Mercè.

 

Totes les altres parades

han estat uns bons companys,

compartint el mateix sostre

glòries, penes i afanys”.

 

 

A més, la poetessa addueix que ho han fet

“formant part d’un bonic ram,

gràcies per l’avinentesa”.

 

En acabant, l’autora trau un tret matriarcal: que la dona (Paquita) ha salvat l’home i, altrament, que ell s’ha afegit al projecte que tenia Paquita. Per això, llegim que el marit

“Treballava a Can Sala

en l’ofici carnisser,

fins que van tancar parada

i es va veure en el carrer.

 

Amb empenta decidida

valentia i molt d’esforç,

per millora de la feina

fas contracte al teu espòs”.

 

 

Ara bé, és un acord en nexe amb lo tel·lúric:

“Sense ponts ni passarel·les

treballant a quatre mans,

amb el cap sempre a la feina

(…) despatxant tots dos plegats,

demostrant amb gran certesa

les vostres habilitats”.

 

I, així, captem u dels punts que més tenen a veure amb la tradició de les terres catalanoparlants: el vincle amb la tasca, la qual, en mots de l’historiador Jaume Vicens Vives en l’obra “Noticia de Catalunya” (del 1960, p. 61), els acosta directament “al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària”.

A banda, com ens digueren moltes persones, cada membre desenvolupa el seu paper i ho fan pel conjunt:
“Una bona clientela

del matí fins a molt tard,

compartiu amor i feina

cadascú la seva part”.

 

Això va en línia, com ara, amb un altre exemple real: els avis de ma mare i la dona de cada u, nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX.

Ben mirat, ho afavoreix que,

“De l’esforç i la constància

ens doneu una lliçó,

uns valors sincers i nobles

que aprendrem amb devoció”.

 

Agregarem que el missatge d’aquests darrers quatre versos enllaça amb detalls que ens posaren sobre dones nascudes abans de 1920. I, com en moltes rondalles en què hi ha bona compenetració entre la dona i el marit,

“Com a fruit de la parella

l’Evelyn, amb cor content,

i després va venir en Jordi

molt feliç i somrient.

 

I amplieu la dinastia

amb tres nétes i un nét”,

 

quan els restaven dos anys per a tancar el comerç per edat.

Al capdavall, ho fan i, com a agraïment, Rosa Rovira Sancho els diu que

“La vostra ajuda diària

trobarem molt a faltar,

però seguint el vostre exemple

endavant sabrem anar”

 

i, més encara, quan els afig

“Per molts anys en aquest dia

tots plegats us desitgem,

a aquests avis tan formosos

que per sempre estimarem”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)