Un altre detall interessant, propi de molts Pobles matriarcalistes i que figura en l’apartat “La mort de la dona” (p. 29), del llibre “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats, és el pas de generació en generació via femenina, sobretot, primerament. Diu així: “hi havia la creença que, quan moria una bruixa, els poders de bruixeria passaven al familiar més acostat, és a dir, si té filles, passava el poder de bruixa a la noia més gran. Però, si aquesta no era al costat de la moribunda, llavors, passava a la següent i, així, successivament, passava els poders als fills per ordre de naixement, començant per les noies”. Això empiula, com ara, amb el tema de la saviesa en les trementinaires.
Un apartat ple de simbolisme és “La bruixa de casa Ponsa (municipi de Sagàs)” (pp. 34-35), en la mateixa obra del folklorista d’Oristà: la velleta, l’arbre (ací, l’alzina, símbol de la força i de lo perenne com també d’un lloc on solien fer-se aplecs i pactes) i la proximitat a lo maternal (representada per la casa): “Temps era temps que, en aquesta casa, hi havia una àvia molt gran. Tenia fama de ser molt bona filadora i sempre anava a filar al peu de la soca d’una alzina molt gran i que hi havia no molt lluny de la casa.
Un dia, a final de tardor, uns homes van tallar l’alzina per fer llenya i per tenir bona brolla per fer foc durant tot l’hivern” (p. 34).
L’avia es va enutjar molt, ja que, “Sota l’alzina, on passava llargues estones, era el seu lloc preferit per filar” (p. 35).
A més, enllaçant amb un comentari que ens han fet algunes vegades sobre el paper de la dona en terres catalanoparlants (“Si cau la dona, cau la casa”) o que ella és qui fa possible que hi haja esdevenidor, veiem que “Les ovelles no van menjar ni una sola gla, ni tan sols un brot de rama, cosa que va sorprendre molt el pastor (…).
Als pocs dies de tenir la capçada, al llenyer, va començar a cantar un galàpet dintre de la capçada, però només ho feia quan l’àvia passava la porta, tant d’entrada com de sortida” (p. 35). Així, aquest amfibi (com també la granota) és en nexe amb lo femení (viu en contacte amb l’aigua i, igualment, amb la terra).
Cal dir que, al capdavall d’aquest relat, l’anciana mor… i, ben mirat, el galàpet.
Agregarem que, en el punt “La marxanta, la bruixa del forat del cul del gos” (p. 41), copsem el paper de comerciant que fan moltes dones en els Pobles matriarcals: “Aquesta dona, que feia de marxanta, es guanyava la vida venent roba a les cases de pagès i també a fires i a mercats als pobles del Lluçanès. Sempre amb companyia del seu gos. La residència la tenia a Sant Martí d’Albars” (p. 41). Aquest gos, en altres fonts, figura com una jove que acompanya la dona (per exemple, en relació amb les remeieres) i, si es tracta d’una rondalla, del xiquet que va al costat d’una anciana bonhomiosa, sàvia i que és ben tractada pels jóvens que se li mostren receptius i generosos…, els quals, posteriorment, veuran aplanat el camí.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
