Arxiu d'etiquetes: dones eixerides

Dones i jóvens amb molta espenta, deixondides i que pacten

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra del folklorista de Collbató és “Les tres filles del rei”. Un rei se’n va a la guerra i, “Al vespre, truca una vella, la gran l’obre. Dóna una figa a cada una: les grans se la mengen; la petita, no” (p. 236) i, així, la més xicoteta no s’adorm. Ben mirat, la més xiqueta veu què feia l’anciana.

A més, es plasma el paper de la dona, àdhuc, ja major, en la cultura matriarcal (ací, com a cap de colla), ja que “aquella vella fa comparèixer altres dos lladres i es posen a foradar (…); la noia se’n va al celler a cercar un sabre i, a un lladre que entrava pel forat (…), li pega colp i li lleva una orella” (p. 236).

A continuació, el monarca torna de la guerra i, en acabant, fa unes dictes: “Ell havia promès que, qui li mataria una bestiota que tenia al regne, es casaria amb una filla seva; aquells lladres la maten i volen la filla petita” (p. 236) i, així, el sobirà compleix amb la paraula i la xicota es casa amb el lladre de l’orella tallada.

Passa que la dona, com que no ho volia, “demana per a anar a rentar el mocador, que el duia brut de llàgrimes, i l’hi deixen anar” (p. 236). Després, apareixen detalls matriarcalistes, com ara, una bassa i l’aigua, ambdues en nexe amb lo femení. Llavors, ella ho aprofita i fa via i, encara que l’acacen (la dona va per davant i on va la corda, va el poal), ella se’n va cap al palau.

Entremig, en línia amb el pactisme, “Ella troba un carreter que l’amaga a dintre un roure” (p. 236), un arbre present en rondalles i que, com tots, empiula amb lo maternal i, per tant, ella s’acosta a la mare. A més, “canvia el vestit amb una pastora” (p. 236) i, com que els escurabosses no la coneixen, “al capdavall, arriba al palau del seu pare vestida de pastora, ho explica tot i el seu pare la fa pubilla” (p. 236).

Un altre relat en el mateix llibre de Pau Bertran i Bros i en què capim el paper de les persones de bon cor, és “Els lladres, descoberts pel rector”, en una contarella prou coneguda en terres catalanoparlants. Un capellà, a qui havien furtat una mula, assegura que no ho dirà a ningú. I ho fa, un detall que enllaça amb el matriarcalisme. Així, un diumenge, “mentres deia l’ofici, va veure els lladres sota la trona, els descobreix, sense faltar la promesa” (p. 238). Tot seguit, fins i tot, diu a Joan Blanc quins són, on són i quina roba porten i ho remata amb unes paraules en llatí.

Una altra narració de l’obra “El rondallari català” i que empiula amb lo matriarcalista és “El poder que té rentar-se les mans”. Un pare deixa la filla al dimoni, però, com que ella era deixondida, el diable la cerca i, en captar que la jove s’havia llavat les mans, se’n va.

Igualment, la noia recorre a orins “i el dimoni tampoc se la va poder endur aquell dia” (p. 240). L’endemà, la xicota recorre al vi i el diable “se’n va haver d’entornar” (p. 240) i, per consegüent, es fa lo que vol la dona, la qual recorre a u dels trets vinculats amb lo femení i amb lo tel·lúric: l’aigua.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles en pro de la maternitat, de la bonesa i amb dones que menen

General, , , , , ,

Una altra narració en què copsem temes com la maternitat i fer costat la bonesa, és “El merlot i la guineu”, recollida en l’obra “El rondallari català”, del folklorista de Collbató. Així, un dia, un merlot cantava dalt d’una alzina i, en veure’l la guilla, ella li demana el motiu i el conegut li respon:

“-Tinc cinc merloquins, la cosa més formosa.

-Ah, sí? -va fer la guineu-; ensenya-me’ls.

Diu:

-No: massa te me’ls menjaries” (p. 204).

Per això, la rabosa espera el moment i, en adonar-se que l’ocell dorm, s’atansa al niu i se’ls menja.

Com podem veure, la maternitat és lo més preat pel merloquí i l’altre personatge del relat tracta de derruir el projecte de l’aucell.

Més avant, el merloquí se’n va a la guineu, li demana explicacions de la menja i ella la refusa forta i ferma. Aleshores, l’au li fa una proposta:
“-Doncs, si vols que et cregui, m’ho has de jurar a les dents d’un gos mort.

-Prou… ¿A on en saps un? Ei! Que sigui ben mort!” (p. 204).

Posteriorment, l’ocell aconsegueix que la guilla s’acoste a un torrent en què el cànid, en defensa del bon cor del merloquí, es farà amb la rabosa i, “Després, gos i merlot van fer la seva via i sempre més van ser amics” (p. 206).

Una altra contarella amb la rabosa, arreplegada per Pau Bertran i Bros, i en què captem la força de les dones junt amb la seua facilitat per a respondre en grup i amb molta espenta, és “La guineu i el gall”, la qual figura en el mateix llibre: “Una vegada, la guineu va entrar al galliner d’una casa de pagès i ella, com que el gall era la peça més grossa, pega morrada al gall i se l’endú” (p. 209). Passa que aquesta estratègia, per a tractar de fer caure tot l’aviram després d’haver mort el més estimat del grup, no qualla: “Les gallines, de seguida, es van esvalotar i les dones de la casa ho van sentir: surten i, veient que la guineu se n’emportava el gall a la boca, comencen a cridar:

-¡A la guilla!, ¡que se n’emporta el nostre gall! ¡A la guilla!” (p. 209). Així, encara que el gall represente la part masculina, les dones no hi renuncien, sinó que fan via en pro de tots els membres del veïnat.

Llavors, el gall, deixondit, diu a la rabosa:

“-¿Que et criden, açò, aquelles? Respon que som teu i callaran.

Ella que ho fa. Deixa el gall a terra i crida:

-¡El gall és meu!

Però el gall, així que es va veure llibert, pega volada a dalt d’un pi i canta:

-¡Doncs ja no som teu!” (p. 209).

Per consegüent, entre el moviment feminal i la proposta eixerida del gall (l’home, l’únic de la narració), el conjunt de persones salva els animals que tenien en l’indret.

Una rondalla amb moltes semblances amb altres (però, ací, amb dos porcs, en lloc de dues truges o bacones que s’alliberen d’un llop) és “El llop i els dos marrans” (p. 210), recopilada en “El rondallari català” de Pau Bertran i Bros (1853-1891). El llop, en estiu (estació masculina) fa un pacte amb dos marrans i, quan aplega la tardor (estació femenina) i els veu més grassos, els demana qui dels dos s’ha de menjar.

Els dos porcs li exposen la seua idea: ells dos, a un costat; el llop, enmig. Un poc després, la candidesa del llop fa que l’esclafen entremig de les seues banyes.

Afegiré que, de bon principi, he pensat que aquest relat podria haver partit d’u en què apareixerien dues bacones (o dues truges). En qualsevol cas, guanya la part eixerida (ací, els marrans) i, altra vegada, es reflecteix un llop més aïna passiu.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que apleguen a pactes, que menen i assemblees matriarcals

General, , , , , ,

Una altra rondalla recollida per Pau Bertran i Bros (1853-1891) en l’esmentat llibre, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “La guineu i el llop, fent el mort”. Un dia, la guineu i el llop s’esqueien a la vora d’una carretera i ella sent l’olor d’una galera que passava i que duia formatges.

Llavors, la rabosa es gira al company i li diu: “No hi ha més: n’ha de dur; jo bé en sento l’olor.

De seguida, és clar, com que els formatges agraden prou a l’un i a l’altra, van tractar de la manera que en podrien haver” (p. 201) i la guilla fa una proposta al llop i ell l’accepta: ella farà la morta en el camí per on circularà el carreter.

Tot seguit, després que l’home agafe la guineu i se l’emporte al carro, ella “va començar a desfer un sac i, ¡hala!, ¡hala!, formatges a terra, i el llop els recollia. Però la guineu no les tenia totes i, per això, així que va conèixer que ja n’hi havia prou per a ella, de formatge, va saltar de la galera i se’n va anar cap al llop” (p. 201).

Per tant, el narrador plasma una dona que capta més detalls que el personatge masculí (el llop), amb iniciativa i que decideix anar-se’n al company abans que l’amo de la galera sospite de res (amb reflexos).

En el passatge immediat, la guilla fa una segona proposta al llop i ell l’acull i, a banda, li demana:
“-Ja és dit, però, ¿com ho faré per a entrar a dintre de la galera?” (p. 201).

Així, altra vegada, el llop (home) és més passiu i depén de la iniciativa i de com actue la guineu (amb més espenta) i, és més: fa lo que ella li indica.

Finalment, direm que el carreter s’acosta on és l’animal i li pega moltes garrotades; i, com que el llop és tan ingenu, fins i tot, s’empassa el missatge de la dona: “Jo bé les he sofertes, tres garrotades; sempre les donen, tres, per a provar si un és mort. Si haguessis tingut paciència, jo t’asseguro que, al cap de tres, hagueres entrat a la galera i tindries formatges; ara no en podràs menjar, que jo ja m’he acabat la meva pila” (p. 202).

Un altre relat en què es plasma la candidesa i la conveniència de respondre de manera deixondida i, àdhuc, de pactar amb intenció de desfer-se de qui menteix, és “La guineu i la ruca”, arreplegada per Pau Bertran i Bros: “Abans, la guineu portava el prenyat tretze mesos; i la ruca, set setmanes; però ara és a l’inrevés, d’ençà que, un dia, la guineu va trobar la ruca i, amb bones paraules, la va enganyar:

-Ruca: ¿vols baratar de prenyat? Tu hi guanyaràs, perquè

set setmanasses

són molt llargasses,

i un any i un meset,

aviat, és passadet’

 

La ruca hi va venir bé de seguida (…), però després, trobant-se enganyada perquè el prenyat li durava molt més que abans, va reunir els seus i, tots plegats, van decidir tirar plet per a desfer el tracte” (p. 203) i encara no han aconseguit cap acord.

Al capdavall, aquesta narració també exposa l’assemblearisme en els Pobles matriarcalistes: una reunió entre hòmens i dones. En aquesta contarella, en pro de la bonesa, hi ha dos detalls que empiulen amb el matriarcalisme (l’aplec i el bon cor) i que, a més, poden evocar-nos el comunitarisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones eixerides, que salven i hòmens deixondits

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El rondallari català”, del folklorista de Collbató, i en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, pel paper de la dona, és “El llop del pegat de pega”. Una vegada, “hi havia una casa de pagès en una terra de molts llops” (p. 194) i el primer dels dos mossos de la casa se’n va al bosc, passa un llop i se’l menja.

“L’endemà hi va anar l’altre mosso; però aquell ja va ser més deixondit: se’n va endur una olla de pega i la feia bullir” (p. 194). Així, aquest recorre a una aïna que va unida a la dona i a la recepció (l’olla) i, a banda, li dóna vida i se l’emporta allà on va.

En això, passa un llop, el jove fa ús de la pega i l’animal se’n va fugint.

A continuació, es plasma l’esperit comunitari, per mitjà pel gregarisme dels llops. En un tercer dia, el mosso torna a fer llenya, però, com que hi havia molts llops, ell s’enfila arbre amunt.

Ara bé: “Ells que es comencen de fer esqueneta l’un a l’altre per a pujar a dalt del pi i, així que hi acabaven de ser i el pobre home es veia perdut, ell que fa un crit:

-¡Noi! ¡Porta l’olla de la pega!

Encara no sent això el llop de sota de tot, qui, justament, era el mateix del pegat de pega, ell que arrenca a fugir i, és clar, tots els altres van caure daltabaix” (p. 195) i arrancaren a córrer.

O siga que, mentres que els llops pensaven en el mosso, ells dominaven; i, en canvi, quan hi ha hagut interessos diferents en el grup, s’ha desfet.

Cal adduir l’actitud eixerida de l’home, qui, simbòlicament, se serveix d’un amic i… de la dona (l’olla, on era la matèria que el podia facilitar desfer-se dels llops).

En la narració següent, “El llop fredolic”, en el mateix llibre, u dels que l’estudiós recopila en què hi ha el personatge del llop i el de la rabosa, la dona (la guineu) porta les regnes i ell segueix els dictats femenins.

Així, la guilla li diu “anem a la barraca de les cabres” (p. 195), un lloc que, ben mirat, és en nexe amb la maternitat (representada, per exemple, per la cabra que alleta i per la que fa de mare).

Quan ell es presenta a les cabres, els diu “Sóc el llop, però no tingueu por: només voldria que em deixéssiu escalfar.

Les cabres:

-¡Ca, mestre!”  (p. 195) i elles no l’obrin. Altra vegada es plasma que, en les contalles en què apareix el llop, dominen les dones i ell no és, precisament, un personatge fort, sinó el feble.

Veient això, la rabosa fa una proposta al company i ell li l’accepta:

“-Sí, que anirà bé.

Pugen a la teulada i el llop es posa a escalfar al forat de la xemeneia, (….) li van venir ganes d’orinar i diu:

-¿Com ho faré, comare guineu?

-Això rai: gira’t de panxa enlaire i la mateixa pelussera ho colrarà” (pp. 195-196).

Passa que els pixums del llop regalimen, que les cabres consideren que plou i, com que posen una marmita d’aigua calenta i el llop es distrau, ell cau… i, al capdavall, la rabosa se salva, però es mor el company.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La creació del món, dones eixerides i hòmens amb bona traça

General, , , , ,

Una altra contalla recollida en la mateixa obra del folklorista de Collbató, i també sobre la creació del món, és “La falta de guineu a la mar”:

“Nostre Senyor, quan va criar el món, va manar que, de tota mena de bèsties de la terra, n’anés una a tirar-se a la mar, perquè hi hagués les mateixes a cada banda.

Totes van complir, fora la guineu. La guineu s’acostava a la mar tot xano-xano, rumiant una excusa per no tirar-s’hi i, arribant a la platja, ella que, tot plegat, veu la seva ombra a dintre de l’aigua: ja va tenir l’excusa. Diu:

-¡Senyor: ja hi sóc!

I gira cua i se n’entorna.

Per això, a la mar, hi ha de tota mena de bèsties de la terra: hi ha llagostes, rates, serps,… De tot, hi ha; no hi falta sinó guineu” (p. 193).

Primerament, direm que, com en la rondalla següent, la creació del món és vinculada amb lo femení i, així, encara que els mots “criar” i “crear” tenen la mateixa arrel, el narrador prefereix la que enllaça amb la maternitat (“criar”, “criatura”…) i, així, copsem una Mare Terra.

Igualment, l’home (Nostre Senyor) pretenia que hi hagués igualtat entre dos elements considerats feminals (l’aigua i la terra), però la dona (la rabosa) prioritza lo tel·lúric.

A banda, la guilla, eixerida, uneix la seua foscúria (un altre tret associat a la dona) amb lo líquid i, per tant, participa creativament en la proposta de Déu. I, de pas, es fa lo que vol ella.

En la segona contarella a què ens referíem adés, “Traça i manya”, la qual prossegueix el relat anterior, Pau Bertran i Bros diu que, “Quan Nostre Senyor va haver criat el món, un dia va reunir l’home i les bèsties, demanant quin do volien.

Cadascú va demanar la seva cosa i Nostre Senyor, si ja no estava dada, a ningú, feia descontent:

-¿Això vols? Ja ho tens.

Ja se n’entornaven tots alegres i, pel camí, la guineu demana al peix:

-Tu, ¿que saps què ha demanat l’home?

Diu:

-¡Sí! ¡L’home, rai! Traça i manya.

Diu:

-¡Ai, peix, peixet,

amb traça i manya,

a tu, et traurà de la mar

i, a mi, de la muntanya!” (pp. 193-194).

 

Per consegüent, captem un Déu (com si fos un cap d’Estat) que presenta el tema perquè siga tractat de manera assembleària i, com aquell qui diu, unint els diferents estaments (l’home i els animals).

Ben mirat, parteix d’aportar a cada u no més que als altres i d’acord amb les possibilitats, una actitud que és ben acollida pel conjunt dels membres.

Més avant, la guilla demana a un animal d’aigua (un peix, el qual és en nexe amb la dona), què preferien els éssers humans. I li respon “Traça”, un element que és ben considerat en la tradició catalana: 1) habilitat per a fer una cosa, 2) soltesa per a desenvoldre’s i 3) facilitat per a emprendre. Recordem allò de “tenir bona traça” (bones mans per a fer una tasca, per a portar avant un projecte com també gust per a fer les coses) i no cal dir que “Més val traça que manya” i que “La traça mata la caça” (sobre la cultura emprenedora catalana, en lloc de la d’esperar colps de sort).

Aquesta darrera dita és la que juga a favor de l’home: ell tindrà la destresa i, a més, la “manya” (ací, amb el significat de respondre com un guilopo) i, per tant, viurà i respondrà com a senyor de la terra (la guilla) i de la mar (el peix).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal en el segle XIX i dones eixerides i que dominen

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, i en què capim trets matriarcalistes, és “La Paula dels tres promesos”: “una noia tenia relacions amb tres germans i l’un no s’ho sabia de l’altre” (p. 111). Cal dir que el folklorista en cap moment desaprova aquesta visió de la sexualitat.

Després, la jove es proposa mofar-se dels tres i recorre a fingir-se malalta. Un dia que tenia assenyalat, “arriba el Peret i demana a la seva mare a on era la Paula” (p. 111) i la marona li respon que és en el llit.

Quant al primer xicot, en Peret, farà lo que ella li indicarà. De fet, el jove li comenta:

“-Bé: explica’t. Ja saps que jo, per tu, tot lo del món.

-Si tampoc no ho faries.

Llavors, ella li diu què li havia manat el confés: “m’havia d’estar ajaguda tres nits al cementiri, embolicada amb un llençol. ¡Ves qui ho fa, això!

-Jo ho faré; ja t’he dit que, per tu, tot.

I el Peret, aquella nit, ja va anar al cementiri a complir per ella” (p. 111).

Com podem veure, no sols la dona és la part forta (en el llit, ella mena i domina, en lloc de fer-ho ell, aprofitant que la minyona és malalta), sinó que en Peret fa lo que la dona (na Paula) li diu.

Igualment, apareixen dues formes diferents de ser i de respondre. Així, la xica és, més aïna, moderada; en canvi, la d’en Pere és més semblant a la romàntica.

Tot seguit, passa un segon germà, Josep, i la mare li diu on és la filla i ho fa amb uns mots que plasmen lo matriarcal: la dona és per damunt de l’home (“Sí: vés dalt, a tal cambra”, p. 112). En aquest cas, la tasca és vetlar tres nits “un mort que hi ha al cementiri, agenollada tota la nit” (p. 112).

Tocant al tercer germà, en Francisco, també haurà de pujar a la cambra i, en unes condicions molt paregudes a les del primer, haurà de estar al fossar, però “amb dues argolles penjades al coll, corrent tota la nit” (p. 112) amunt i avall. I en Francisco trau a la fadrina:

“-Jo ho faré perquè ets tu; i posa’t tranquil·la, Paula.

I ella ja es va posar bona de seguida, perquè ja havia assolit lo que volia” (p. 112), unes paraules molt significatives.

En un passatge posterior, els tres germans es veuen i acorden fer un pacte per a escarmentar la xicota, per la mala passada que els ha fet. U dels tres els presenta la proposta: es vestirà de pelegrí i, mentres que el rebran en ca na Paula, els altres dos romandran en el portal.

I, altra vegada, l’acció esdevé de nit.

Quan el cap de colla dels germans passa a la casa, aprofita que ell és eixerit i la candidesa dels pares: els diu que una paella s’ha omplit de botifarres (les ha ficades ell i és un detall eròtic vinculat amb l’home), el pelegrí porta una canya (símbol del penis) i ous trencats que, com ell els adduïa, venien del cel. Açò darrer ens podria evocar la pluja i, altrament, la sembra (l’acte de colgar les llavors, de forma, més aïna, redona).

Finalment, els pares ho aplanen al romeu:

“-Demaneu lo que vulgueu; per vós, tot” (p. 113).

I, com que els pares tenien aquell viatger com un sant i, a banda, na Paula, al capdavall, accepta gitar-se amb el pelegrí, la fadrina es despulla i… veu que són els tres germans.

Aleshores, entre els tres jóvens, es desfan d’ella, li tallen les cues i les pengen al cap del carrer.

Per consegüent, som davant una rondalla que convida a ser persones de bon cor i realistes. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven les germanes, amb molta espenta i humanes amb els súbdits

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en l’obra del folklorista de Collbató, és “Les tres filles del rei”. Comença dient que “una vegada era un rei que tenia tres filles i se’n va haver d’anar a la guerra i va deixar les tres filles al palau. (…) els va encarregar, en gran manera, que no obrissin la porta per ningú, al vespre” (p. 11). Per tant, copsem una contalla que atorga importància a l’inici de la foscor del dia i, així, a un dels dos moments del jorn simbòlicament vinculats amb la dona.

El relat va en línia amb uns altres, llevat, com ara, de quan enllaça la filla petita amb una figuera, amb una figa i, àdhuc, el narrador diu que “la [ germana] més gran se la va menjar i la mitjana, també; però la petita, en compte de menjar-se-la, se la va posar a la pitrera, fent veure al pobre que se la menjava” (p. 12). És a dir: per un moment, apareix una escena que, sense ser eròtica, sí que té a veure amb les mamelles: la xiqueta se la fica en la banda dels pits, un detall que no havíem capit en cap altra font. Afegirem que aquest pobre feia de cap de colla d’uns lladres.

Més avant, l’home s’acosta al dormitori de les filles i, altra vegada, és la xicoteta qui se salva i allibera les germanes: li tanca la porta i talla el cap a dos companys del lladre (per mitjà d’un sabre que tenia el pare de les tres xiques).

Quan les germanes veuen lo que ha aconseguit la petita i com era la porta, diuen “¡Reina santíssima!”, un tret que hem captat en altres relats i en algun poema matriarcalista.

En un passatge posterior, el capità dels malfactors es presenta al rei (qui havia fet una promesa), qui li va demanar què volia. Llavors, el lladre “li va respondre que volia una filla seva. I el rei li va dir que triés, de les tres, la que volgués; de seguida, diu:

-La petita” (p. 14).

Ara bé: com que la xiqueta no volia casar-se amb l’escurabosses, se les enginya i s’acosta a boscs molt estranys. Com a exemple, troba dos hòmens pobres, demana ajuda, li fan costat i, més encara, u li comenta:

“-Mireu: aquí hi ha un roure que és buit de dintre. Fiqueu-vos-hi i no tingueu por que us trobin.

Els pobres se’n van anar i ella es va amagar a dins d’aquell roure” (p. 16), això és, dins de la mare representada per la figura de l’arbre (el qual, ací, empiula, entre d’altres coses, amb la fecunditat).

En reconéixer ella els lladres i que ja havien fet via, se n’ix del roure, troba un home amb un ruquet (p. 16), qui li indica sobre la vila següent. Ja en l’indret, “troba una pobra i li diu:

-¿Em voldríeu canviar el vestit amb el meu?

Diu:

-Aneu, aneu, que us en burleu vós (¡Com que portava un vestit tan bo!…)

Diu:

-No: que us ho estimaré molt.

Es van canviar el vestit i, acabat, la noia li diu:

-Ara: ¿em sabríeu dir si, en aquest poble, hi ha cap casa que cerquin minyona?

Diu:

-Sí: a la rectoria, en cerquen” (p. 17).

Aleshores, la fadrina, pensant en la rectoria i en la faena que hi faria, s’acomiada de la pobra, entra a la vila i el rector la lloga (p. 17).

Nogensmenys, un dia, quan era vespre, la minyona se’n va a dormir i s’emporta un gosset que tenien en l’habitatge, el qual facilitarà que un lladre no puga fer maldat en la casa. Tot seguit, el capellà, demana a la xica:

“-¡Reina santíssima! ¿Què és, això?” (p. 18) i, així, altra volta, la consideració de reina enllaça amb la figura de la dona.

Ben mirat, la joveneta conta les vivències al mossén i ell escriu una lletra al monarca, qui feia temps que no tenia cap nova de la filla.

Finalment, “El seu pare la va anar a cercar i, quan va arribar al palau, (…) les seves germanes la van abraçar i la van estimar molt, però ella, al cap de poc temps, va morir de tristesa” (p. 18), un final ben diferent als habituals, sobretot, quan una filla amb espenta, forta i eixerida, ha superat tantes proves i, a banda, ha alliberat les seues germanes i ha mostrat molta generositat i molta facilitat per a les relacions amb els súbdits (recordem que ella és una princesa filla d’un monarca).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, molt obertes i eixerides

General, , ,

Doncs bé, Ramon Arozema, en una línia molt semblant, escrigué uns versos que diuen així:
“Jo sóc català
i porto espardenyetes
i, al que em digui res,
l’engego a fer punyetes”.

El 12 de maig del 2021, en el grup “Amics de les frases en català”, que, uns dies després, passaria a dir-se “Frases cèlebres i dites en català”, Francesc Castellano, un home amb molta espenta, escrigué una cançó eròtica que diu així:
“Mireu si són putes
les noies de Vic,
que una, a l’altra,
tiro-liro-liro,
que una, a l’altra,
es fiquen el dit;
més ho són encara
les de Tortellà,
que l’una, per l’altra,
s’ho fan xupar”.

I, a més, Francesc Castellano afegí un refrany: “’Les dones de Cubelles, cul i mamelles’ (Cubelles, el Garraf)”. Adduirem que, el 14 de maig del 2021, en el grup “Amics de les frases en català”, Esther Capdevila posà una dita eròtica que diu “La dot de Salselles, cul i mamelles”. Direm que Salselles és una població catalana.

El 22 de maig del 2021, quan publiquí en Facebook aquesta cançó sobre les putes de Vic i les de Tortellà, alguns dels comentaris que plasmaren foren, com ara, “Mare meua”, d’Ana Mompo (en el grup “La nostra música”), “Home,… allò de putes… La veritat que la lletra sembla la d’un reggeton actual. (…) I aprofito per dir que lo que són les dones de Vic i Tortellà és llestes. I autosuficients”, d’Eva Insua Diaz (en el grup “La Catalunya del Nord”).

Quant a les frases d’Eva Insua, un poc després de veure-les, li indiquí que, “En moltes rondalles valencianes de l’Alacantí, arreplegades per Ximo Caturla, les dones actuen amb molta espenta, són astutes i, fins i tot, s’ho trauen de les mans amb molta agilitat”. A més, Daniel Lucas Fuentes, en el grup “Apunts d’Història de Catalunya (la veritable)”, indicà que, “A Tortellà, anaven més enllà”.

El 14 de gener del 2022, per mitjà d’un missatge que m’envià Montserrat Cortadella, accedírem a una entrada del grup “Frases cèlebres i dites en català”, en què Jordi Saumell Soler havia escrit una cançó popular eròtica que diu així:
“Una noia molt bonica,
anava amb la figa a la mà.
El seu promès li va veure
i li va voler tocar.
La mare, molt enfadada,
al promès, li va dir:
‘Tu, a la meva filla,
la figa no li toques més:
pitja-la, pitja-la, pitja-la
que, si ets home d’empenta,
no hi fa res vagi forta’”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones acollidores, comerciants, amb molta espenta i transmissores de cultura

General, , , ,

Un altre relat recopilat en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem lo matriarcal és “El marsellés”. Primerament, direm que un marsellés és un jupetí. El narrador comença dient que Jaume de la Serra era un home que tenia molta fama i, a més, afig que, “en la Raixa, hi havia una finca en què vivia una dona que li deien la tia Paula. Aquella dona l’acollia molt, perquè ell, quan havia restat viuda, donava per a que la tia Paula es comprara un parell de mules que diuen aquí, per a que ella poguera traure la finca (i els fills) avant” (p. 177) i addueix que, “en casa de l’oncle Pepe Verdú, Jaume Alonso tenia molta cabuda, també el sotaplujaven” (p. 177). Per tant, ens trobem amb una narració en què la dona és qui fa les gestions comercials de la casa, ja que l’informador, per exemple, no fa esment que ella, una vegada mort el marit, recorregués a un altre home com a pont en les compres.

En un altre relat en nexe amb Jaume el Barbut, i arreplegat en el Carxe, podem llegir “Una cosa que recorde, que me la contava ma àvia, era de Jaume el Barbut” (p. 178), és a dir, que la dona fa de transmissora de la cultura, un tret molt en línia amb el matriarcalisme. Més avant, qui conta aquesta facècia, comenta que el seu besavi, a qui deien Pío, “pujant de Crevillent, en la Gola de Crevillent, venia la somera al davant i, la xica, una xica de tretze o catorze anys, damunt (en la somera) i, ell, darrere” (p. 179). Així, copsem dones que, ja jovenetes, assumeixen responsabilitats, com ara, portar una somera.

Finalment, com que Pío i Jaume de la Serra es coneixien, el bandoler ordena que dos hòmens acompanyen l’oncle Pío i, així, li aplanen el camí.

Una altra facècia en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets que enllacen amb el matriarcalisme, és “La dama de les galeres”. Diu així: “De Iecla, venia a Múrcia, en galeres, una senyora en el seu cotxe, dos cavalls i amb el seu cotxer. Aleshores, Jaume el Barbut li va eixir a la carretera i ell li va dir:

-Jo sóc Jaume el Barbut.

Llavors, la dona, llesta, li va dir:

-Doncs, no sabeu lo contenta que estic en estos moments, de veure que sou qui ha vingut a visitar-me aquí, en el meu cotxe. Pugeu vós i podreu venir fins on vullgueu. I jo estic a la vostra disposició.

[Tot seguit, l’entrevistador li demana: -I no la va robar?]

-No! Compte! Si ella li va dir que estava contenta de veure que anava, que tant deien d’ell”  (p. 180).

Al capdavall, el narrador comenta “Jo, ja li dic: jo tinc huitanta-quatre anys i jo ho sentia contar així a ma mare. I totes eixes coses. Als rics, robava a tots; però socorria els pobres” (p. 180). 

I, així, altra vegada, qui relata diu que una dona (en aquest cas, sa mare) li havia transmés aquesta part de la cultura, una cosa molt comuna en les cultures matriarcalistes: que una àvia, una anciana o bé una mare faça eixe paper.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que pacten, raboseres, diligents i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en el llibre esmentat, és “La rabosa i les bacores”. “Hi havia una volta una rabosa que anava a menjar figues a una canyada on hi havia figueres. Un llop puja dalt, hi aplega i, en veure la rabosa, li diu:

-Xica: tira’m una bacora” (p. 105).

Llavors, la rabosa, com més avant, li diu que no, fins i tot, quan ell (l’home) li comenta “¿Tu no has sentit l’edicte que diu que no es poden menjar uns animalets a altres?” (p. 105), un tret que podem empiular amb l’educació matriarcal. A més, ell li diu:

“-Que no!

Bo: doncs ja aplega i…

-Puix tira’m una bacora -diu el llop.

I la rabosa, de dalt, pam!: li’n tira una i li va pegar en un ull. I la rabosa pega un bot, se’n baixa de la figuera i se’n va amunt, per una canyada que hi havia, en què segaven els llauradors, els quals, a més, tenien una guitarra per a divertir-se. Ja va la rabosa, i el llop que anava darrere. I, quan ella passa per damunt i toca l’instrument, diu la guitarra: -Gin, gin!

I ella diu: -Sí, per a ballar et tinc!” (p. 105).

Per tant, a banda que ella (la dona) és lleugera, ell la segueix (“On va la corda, va el poal”).

Una altra rondalla recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem trets que enllacen amb el matriarcalisme, és “La raboseta i el recover”. En primer lloc, direm que un recover és qui compra ous i aus de granja amb intenció de vendre’ls. Una rabosa sabia que, per on ella vivia, passava un recover en un carro i amb una mula, qui replegava ous pels camps (p.  105). Aleshores, ella es demana “¿Com podria jo pujar a este carro i fartar-me d’ous?

I es va fer la coixa. I tot el camí plorava que estava coixeta i que no podia anar. L’home, com que li va doldre, la va pujar al carro” (p. 106). Com podem veure, per una banda, ella representa la dona que cerca pactes i l’astúcia; i ell, la generositat, la bonhomia i qui cedeix a la dona. Per això, ell li comenta:

“-Au: doncs, ara, acomoda’t ahí com pugues.

Es va acomodar al darrere i es va inflar d’ous. I, quan ja no en volia més, diu a l’home:

-Mire vosté: si para, ja me’n baixe i, per aquí, a poquet a poquet, agafe la sendeta i me’n vaig a la meua rabosera” (p. 106). Com podem captar, la dona està ben tractada, ell li atorga prou llibertat i la rabosa assoleix lo que volia. És més, en acabant, la narració posa que “Eixe home era de bona fe. Para, la raboseta se’n baixa i tira a córrer i li comenta l’home:

-Escolta: ¿no estaves coixa?

Aleshores, la rabosa canta això:

-Raboseta, artera, artera,

farta d’ous i cavallera” (p. 106). Afegirem que una artera és una dona que no es deixa enganyar i que una cavallera és una dona que va a cavall.

La rondalla següent a aquesta, “La rabosa i l’home”, amb una guineu i un home, finalitza que l’home li diu “Raboseta, artera, artera, / farta d’ous i cavallera” (p. 106) i ella, que també portava unes molles de pa, li respon “I, amb molles, a la mollera” (p. 106).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)